44 ANYS DESPRÉS

El 22 de febrer del 1981, el dia abans del cop d’estat, vaig ser ordenat prevere pel bisbe Jaume Camprodon a l’ara reconeguda com a basílica de Sant Esteve d’Olot. Uns dies abans vaig escriure diverses invitacions a particulars i també alguna de col·lectiva (p. e.  a la Polifònica de Girona -en la que hi havia cantat els cursos 78/79 i 79/80, al cor del Centre Excursionista d’Olot que en aquells moments dirigia...), els joves de TROCA...

 

Un dels col·lectius que hi vaig convidar fou la Fraternitat Cristiana de Malalts i Minusvàlids de Girona (ara denominada Fraternitat Cristiana de Persones amb Discapacitat) o més coneguda com la Frater des de la seva revista interna CRIDA.

 

Aquest moviment el vaig conèixer quan, essent seminarista, els caps de setmana anava a Sant Feliu de Pallerols (si no recordo malament el curs 1976 / 77) per col·laborar a les tasques de la Parròquia amb l’aleshores rector Mn. Pere Soler Massa (1935 – 2014), una persona propera al moviment i que n’agafà el relleu per ser-ne el consiliari. Fins aleshores el consiliari n’havia estat Mn. Josep M.  Melció Pujol (1935 – 2013, molt més conegut com en Mel), banyolí i un gran fotògraf de la Garrotxa. El primer consiliari i pràcticament el fundador havia estat Mn. Joan Garangou Pujolràs (1932 – 2017).

 

I moltes de les reunions es feien a la rectoria de Sant Miquel de la Pineda, actualment un bon restaurant i en aquell moment residència del rector Mn. Miquel Torra Bustins (1892 -1982).

 

I bé, quan jo vaig anar de vicari a Sant Cristòfor les Fonts, allà es formà un grup de la Frater del què jo n’era el consiliari. I el nostre grup agafàrem el relleu de redactar mensualment la revista del moviment (en aquell moment uns fulls ciclostilats) que l’atorgàrem un nom -CRIDA-. També recordo que, seria l’estiu del 1980, que amb el meu Renault R4 i amb tres ocupants més (la Carmen i dos altres fraterns de qui no recordo el nom) anàrem a Andalusia per participar a una assemblea anual del moviment. I la calor que vàrem passar aquells dies la recordaré sempre més.

 

Doncs bé, copio aquí la invitació que imprimírem a la CRIDA i que es reprodueix al llibre PINZELLADES DE FRATERNITAT (impresa a l’Impremta Pagès d’Anglès  el 2000). El llibre recull molts dels articles que redactàrem els seus consiliaris on n’hi ha una colla de meus i que penso anar recollint a aquest meu DIARI DEL CAPELLÀ.  

 

Mn. Benet Galí, bon cronista, en fa la introducció i presenta els diversos consiliaris començant pel P. Henri François, el Consiliari Internacional i fundador del moviment i que morí el 3 de febrer de 1986. Mn. Benet també m’ha ajudat a recordar el llistat dels primers consiliaris tal com recullo en aquesta introducció.

 

Tot seguit, copio el meu primer escrit que és el primer que segueix als del P. Henri François i que es publicà a CRIDA núm. 71, el febrer de 1981.

 

 

 

COMPORTAR-SE D’ACORD AMB LA VOCACIÓ REBUDA

“Us exhorto a comportar-vos d’una manera digna

de la vocació a què heu estat cridats” Ef 4, 1

 

Al cap d’un any de treballar a la parròquia de Batet i a la parròquia de Les Font, totes dues a les afores d’Olot, tinc el goigs de fer-vos saber que, si a Déu plau, el nostre bisbe Jaume de Girona m’ordenarà de prevere, és a dir, de capellà, el proper diumenge , dia 22 de febrer, a les cinc de la tarda, a l’església de Sant Esteve d’Olot.

 

Si ara us ho dic en començar el meu escrit és per convidar-vos a tots els de la Fraternitat a aquesta joiosa celebració que us toca molt de prop i així donar-ne junts gràcies a Déu.

 

La meva relació amb el món dels malalts i minusvàlids ve de molt enllà. Ha estat de mica en mica que m’he adonat de la soledat i la marginació que es sofreix pel fet de tenir unes dificultats físiques més o menys pronunciades.

 

Quan anava a Sant Feliu de Pallerols els dissabtes i diumenge, Mn. Pere Soler em va fer descobrir la importància d’aquest moviment especialitzat, que tot revisant unes actituds i una vida, tants malalts com minusvàlids, per ells mateixos, descobreixen les possibilitats i es llencen a treballar enmig de la societat per aportar-hi, com qualsevol altre cristià, valors evangèlics. I això és molt seriós.

 

Els pocs mesos que vaig estar a Santa Coloma de Farners i ara a Olot, he seguit molt més de prop la dinàmica d’aquest moviment. I estic molt content d’estar integrat en un grup de joves de la Fraternitat.

 

La realitat del minusvàlid i del malalt és molt dura. No es pot pas dissimular, però tampoc ens ha d’aclaparar. Per això he encapçalat l’escrit amb les paraules de sant Pau: “Us exhorto a comportar-vos d’una manera digna de la vocació a què heu estat cridats”.

 

Així doncs, en acceptar el ministeri presbiteral també procuraré comportar-me d’una manera digna de la vocació cristiana que he rebut. Ser capellà avui sovint resulta dur, però us dic que ho veig engrescador. La vostra realitat també es veu dura però quan es procura ser fidel a la vocació enmig del món ben segur que aquesta resulta engrescadora. 

 

Com a persones, com a minusvàlids i com a cristians porteu germanor, alegria, solidaritat, perdó, compromís, responsabilitat... I això a partir de la vostra realitat. Cal que la nostra societat s’adoni que l’home -l’home i la dona- no es valora per l’eficàcia, per ser més “guapo”... La persona humana és molt més que tot això. I vosaltres, fent una pinya compacta dintre de la Frater, cal que ho recordeu ben fort a la gent del nostre temps.

 

Aquesta feina ens l’encomana Jesús.  I no ens deixa pas sols. La força del seu Esperit no ens mancarà. I Maria també fa camí amb nosaltres.

 

 

 Capellans casats o capellans cèlibes? 

Publico un article que vaig escriure per la revista FOC NOU (juliol – Agost 2014). En aquell moment jo era rector de Constantins, Sant Julià del Llor, Bonmatí, Sant Martí Sapresa i Anglès, parròquies que fan de xarnera entre la Selva i el Gironès. Quan a Mn. Josep Castellà se li encomanaren aquestes parròquies (2017) també li afegiren les parròquies de La Cellera, Amer, Sant Climent d’Amer, Osor i el santuari del Coll.

 

COMUNITATS CRISTIANES SENSE EUCARISTIA?

    Parlant amb els periodistes, el papa Francesc, quan tornava de Terra Santa (el 26 de maig del 2014), va afirmar: “L’Església catòlica té capellans casats: catòlics grecs, catòlics coptes, n’hi ha en el ritus oriental... Perquè no es debat sobre un dogma, sinó sobre una rebla de vida que jo aprecio molt i que és un do per a l’Església. Però al no ser un dogma de fe, sempre hi ha la porta oberta”.

    Val a dir que no hi ha solucions màgiques per aquest problema de l’Església occidental dels nostres dies, especialment en les comunitats parroquials del món rural, i que sempre s’ha volgut solventar des de plantejaments de comunitats urbanes on, amb pocs capellans, amb esglésies més grans i amb persones ben preparades, es pot resoldre un problema que sí és dogmàtic: i és que una comunitat cristiana no pot prescindir de la celebració dominical de l’Eucaristia.

    En les petites comunitats rurals es fa molt més urgent trobar-hi solució. No n’hi ha prou amb mesures que poden ser transitòries o circumstancials, com són les celebracions sense prevere.

    Cal plantejar-se seriosament el que han expressat els cardenals Martini, Scola, Hummer... i posar sobre la taula la possibilitat de l’ordenació de viri probati (mentre en quedin, que també es van fent grans). També cal plantejar la possibilitat de fer més extensiva l’ordenació al diaconat d’homes madurs que, després d’un temps prudencial, siguin admesos al ministeri presbiteral. I cal no limitar les campanyes vocacionals a nois joves, i plantejar-ho també a jubilats preparats. Cal no refiar-se del transvasament de vocacions provinents de les esglésies del Tercer Món, com ja ha posat en alerta el Papa. Cal també -perquè no?- plantejar-se la readmissió de preveres que es secularitzaren, i que s’han mantingut fidels, i discrets, a la vida eclesial. I amb el temps, Déu dirà.

    I si, a l’Església Catòlica de ritus llatí, el celibat nou fou obligatori fins el concili Laterà II (celebrat el 1139), potser comença a ser el moment de fer un altre plantejament per a l’Església de les properes dècades. I és que els responsables eclesials es deuen a les comunitats cristianes, per senzilles que siguin. I no es deuen a plantejaments neoplatònics que consideraven impropi del sagrat les relacions matrimonials. ¿O és que potser el matrimoni no és un sagrament de l’Església?

Per acabar, quan, als anys 40 i 50 del  segle passat (després de la Guerra Civil), els seminaris menors s’omplien de joves estudiants per solucionar un problema de manca de centres de batxillerat als pobles, es deia que aquesta era la voluntat de Déu.  I ara que es fan més isolades les ordenacions presbiterals, ¿no serà que Déu vol que ens plantegem una altre manera de donar solució a aquesta situació?

 AMB ELS GRUPS D’ESPLAI D’OLOT

La vida de molts capellans ha estat lligada als esplais o als agrupaments escoltes, especialment en les etapes de vicariat.  L’any 2002 en Joaquim Monturiol va editar el llibre GAMOSSINOS 20 ANYS. UNA EXPERIÈNCIA D’EDUCACIÓ EN EL LLEURE A OLOT (Impremta Callís, Olot 2002) recollint diversos testimonis d’aquella experiència en ocasió del 20 aniversari de la seva fundació. En Joaquim Monturiol també em demanà la meva aportació que no fou altra que la de fer un esbós del treball amb els grups d’esplai vinculats a la parròquia de Sant Cristòfor les Fonts d’Olot que tenia el seu centre d’operacions a l’edifici de l’antic convent dels Caputxins, al carrer Joaquim Vayreda, 23, d’Olot.    

 

Recordant el Grup d’Esplai de La Caixa

Des del gener del 1980 al setembre del 1983 vaig estar destinat com a vicari de la Parròquia de Sant Cristòfor Les Fonts d’Olot. I una de les experiències més interessants d’aquell moment fou la relació amb els grups d’esplai dels Caputxins.

D’aquella etapa de la meva vida en podria fer diverses anàlisis. Segurament que, en un racó o altre, en trobaria documentació sobrera i sé d’algú que n’ha recollit i publica (en Pere Soler[i], en Pep Montbardó...).

Els grups d’esplai dels Caputxins venien de temps i havien estat recolzats pels mossens de Les Font, especialment Mn. Salvador Batalla i Mn. Joan Naspleda. Quan jo vaig arribar, el responsable de la Parròquia era Mn. Narcís Ponsatí i l’ajudava l’Enric Roura, ara també mossèn[ii]. Posteriorment, va venir de rector de Les Fonts Mn. Martirià Pla.

Un dels treballs que se m’encomanà a Les Fonts fou el de col·laborar amb l’Enric en l’animació del Centre d’Esplai dels Caputxins que tenia encomanada l’organització de les colònies d’estiu, amb en Catà, els germans Soler, en Ramon, la Tat, la Ita... i, és clar, la Maribel i en Sidro. I també hi havia en Pep Plana, àlies el Xileno.

Ben aviat, per tal de donar resposta a la necessitat d’atendre més contínuament als nois i noies que havien participat a les colònies d’estiu i que ja s’agrupaven de forma desorganitzada en diverses colles, es va pensar d’oferir una programació amb propostes elementals que tendissin a la coordinació, a la motivació, a la relació, a la partició, a la reflexió, al compromís, al servei...

En aquell moment hi havia un grup al barri de Sant Miquel, un altre al de Sant Cristòfor (el popular barri anomenat dels “boits” que, tot sigui dit, que com és amunt, més ho són), un a Sant Pere Màrtir, el dels Caputxins (pròpiament) i els dels pisos anomenats de La Caixa. Tot i les dificultats que hi havia, l’experiència reeixí. I així, respectant uns grups naturals i un ambient propi proper i senzill, s’assolien uns objectius bàsics interessants i realistes. Era un bon servei que s’oferia des d’un àmbit d’Església, amb la col·laboració del Servei de Colònies de Vacances del Bisbat.

Dins d’aquell marc general, recordo que cal situar-hi el grup de La Caixa (al sector nord / oest). En Pep Plana, antic monitor dels joves que ara començaven al barri de La Caixa, va fer d’enllaç amb l’equip coordinador que es reunia a l’antic convent dels Caputxins. En aquell nou grup, hi havia també el seu germà, en Màrius, que n’era un xic l’ànima. Era una colla d’adolescents que s’havia format de forma espontània i natural en aquell veïnat. Recorden bé els seus salts i les pedalades per les places de l’entorn on se’ls veia jugar i coneixen bé les seves pells les gorgues del Fluvià on, tots plegats, més d’un cop, a ple estiu, s’hi havia remullat i cabussat. A més d’en Màrius, d’aquella colla recordo en Dídac, en Quim, en Jaume...

L’experiència fou positiva, com es manifestà diverses vegades: castanyades, campionats de “palo-mato” entre les diverses colles,   els primers carnestoltes públics d’Olot amb la participació de tots els grups distribuïts en diverses comparses, alguna campanya de solidaritat...

Vaig marxar d’Olot el setembre del 1983 per anar al Maresme, a Calella (del 1983 al 1987). Vaig fer-ho amb el meu Renault 4L de l’ànec groc i per la carretera de la Vall de Bas. No m’amago de dir que vaig fer-ho plorant com un beneït mentre anava carretera enllà. Segurament en aquell moment a mi em convenia començar una nova etapa de la vida. Però no fou fàcil del tot. A Olot hi deixava il·lusions, ganes d’acompanyar gent jove i d’obrir nous horitzons... Deixava amics, encerts i fracassos, projectes i realitzacions. A Sant Esteve d’Olot hi havia estat ordenat capellà el 22 de febrer del 1981 (precisament la vigília del 23 F) i m’havia sentit molt acompanyat en aquell moment i en iniciar els meus primers passos del meu ministeri.

Marxava i preferia oblidar. Si haguera recordat massa, m’hauria esquinçat el cor. I mentre es desgranaven els dies, de la Garrotxa al Maresme els quilòmetres que els separen s’anaven fent més llargs. Calella, al llarg de quatre anys, m’havia d’obrir a noves realitats i a nous companys de camí.

Des d’aleshores, han passat uns quants anys. Entretant he estat també a Sant Jordi Desvalls (set anys) i en fa gairebé vuit que estic a Palafrugell. Amb el pas dels anys possiblement la feina m’ha encotillat excessivament i l’edat m’ha allunyat massa del jovent i de la mainada, de qui em sento més el seu avi que no pas un d’ells, com intentava a Olot. Tot i així, quan posteriorment he trobat algú que m’ha recordat aquelles experiències viscudes a Olot, ho he agraït. I sobretot he agraït quan m’he adonat que aquella experiència ha servit per eixamplar mirades, per assumir compromisos amb cor generós, per adreçar passes per camins de pau, per viure una realitat sempre en el present amb actituds de futur...

Mn. Martirià Brugada i Clotas                                                                                                Vicari de la Parròquia de Sant Cristòfor les Fonts del 1980 al 1983

 

---

[i] Pere Soler, L’educació en el lleure a Girona,, Universitat de Girona, desembre 1995. El mateix  Joaquim Monturiol , “L’educació laica en el lleure. El cas d’Esplais de la Garrotxa, una entitat que porta 25 educant en el lleure”, a Revista de Girona, ISSN 0211-2663, Nº 275, 2012, págs. 46-50;                     Esplais de la Garrotxa: més d'un quart de segle d'educació en el lleure a la Garrotxa, Joaquim Monturiol Sanés, Marta Olivet, Ariadna Pagès Annals del Patronat d'Estudis Històrics d'Olot i Comarca, ISSN 0211-8424, Nº. 21, 2010, págs. 545-564

 

[ii] Des del 2009, rector de Santa Maria de Blanes