JOAN DOMÈNECH I MONER

Morí fa poc més d’un any, el 9 de  novembre del 2023. Amb raó, Lloret de Mar ha dedicat el 2025 com l’ANY JOAN DOMÈNECH. Per aquesta raó l’Ajuntament de Lloret de Mar, amb la col·laboració de la Diputació de Girona i de la Generalitat de Catalunya, ha editat el llibre d’homenatge UNA VIDA DEDICADA A LA CULTURA, LLORET ESTAVA PER DAMUNT DE TOT on es recullen diversos testimonis relacionats amb el personatge. També vaig ser convidat a fer-hi la meva aportació. Aquesta es recull a la p. 132 / 133 i que reprodueixo aquí, amb un afegitó d’un moment que vaig oblidar d’evocar.  

 

FLAIXOS D’UN ENCONTRE

En memòria d’en Joan Domènech i Moner (1943 – 2023)

 

Ha estat gradual l’aproximació amb en Joan Domènech, del personatge a la persona.

 

El primer “contacte” el vaig tenir ja fa temps quan em va caure a les mans un dels seus llibres “Beget i la seva rodalia”. Per mi Beget (a l’Alta Garrotxa) ha estat un dels punts on, especialment del 1980 al 1987, amb jovent d’Olot, primer, i i amb els de Calella, hi havia anat sovint a acampar. Aquell llibre, tan ben prologat per Mn. Modest Prats i Domingo (1936 – 2014), company i professor comú, més enllà d’apropar-me a la realitat històrica de Beget també m’apropava a un estil d’investigar i d’escriure que m’agradava deixant-me el regust de “quan jo sigui gran, vull ser com tu”.   

 

El segon contacte va ser més directe quan, essent rector de Palafrugell, se’ns va ocórrer obrir una porta d’emergència a l’església parroquial ja que només disposava d’un únic accés. Era l’any 2000 i el portal s’havia d’anomenar “El portal del Jubileu”. Aleshores, ell era el Delegat de Cultura de Girona i fou necessari tenir-hi diverses entrevistes. En aquell moment vaig descobrir el seu tracte amable i proper.  

 

Un tercer i breu moment fou quan, essent jo rector de Sant Martí Sapresa (del 2011 al 2017), encapçalà una comitiva del Cassinet per visitar la feia poc restaurada església parroquial  d’aquella petita parròquia (una de les més petites del bisbat però amb quatre esglésies bellament restaurades).

 

(En aquest recull de trobades amb en Joan, vaig oblidar-me d’esmentar un altre moment que m’apropà a en Joan. Fou quan estava acabant el treball de  fi de màster (2014) i que el vaig dedicar a l’escultor Enric Monjo i Garriga (1895 – 1976), fent-ne un inventari raonat. I clar, a Lloret de Mar hi ha un parell d’obres d’ell ben significatives: la de la talla del Sant Crist (1947) i la de la majestuosa escultura de la Mare de Déu de Loreto (1943). Quan vaig venir per veure-les in situ, Mn. Josep Castellà va fer que fos en Joan qui m’acompanyés i m’obrís les portes per veure ben de prop les imatges)  

 

Però òbviament quan més directe ha estat la relació amb ell ha estat quan se m’encomanà la parròquia de Lloret de Mar, fa 7 anys. El primer encontre fou a la festa de les Alegries el diumenge 17 de setembre del 2024. I d’aleshores ençà he anat veient que,  en Joan, amb la Teresa, ha participat habitualment a les celebracions de la parròquia i s’ha interessat per com ha estat al dia de la vida parroquial procurant recollir, setmana rere setmana el Full Parroquial i el corresponent suplement parroquial, L’Afegitó.

 

I si, he vist i m’he adonat que en Joan tenia un compromís profund amb la vida cultural de Lloret de Mar que ell arrelava en la seva vivència cristiana. Gràcies, Joan, pel teu compromís i pel teu testimoni.

 ESBOSSOS DE POEMES DE NADAL

 

1. LA NIT - Calella, desembre 1985 

Xist!, és de nit.                                                                                     

Tot és silenci i repòs. 

De lluny arriba algun so. 

Fa fred, és fosc... 

En acabar la jornada

parlo amb Vós, 

de cor a cor. 

Escolteu bé: 

sabeu qui soc, 

i vull creure-us 

ben a prop. 

2. NADAL - Calella, desembre 1984 

Enmig de la nit del nostre món

un cant de pau ens treu la son.. 

Quin bell ressò ve del portal, 

bressola el cel amb cants suaus. 

Obriu les mans, obriu el cor, 

Jesús és nat, no tingueu por.

Canteu, pastors, al Déu infant; 

canteu, vailets, d'amor bells cants. 

Veniu, amics, i cantem tots

la glòria a Déu, la joia als cors. 

3. L'ANUNCI DE L'ÀNGEL 

Bona nit, us dic a tots, 

mentre aneu rondant pel món 

i cerqueu, plens de neguit, 

el qui us porti un bri de pau. 

Bona nit, i escolteu bé: 

no és avui qualsevol jorn. 

Tot rondant camins enllà

un Infant us trobareu. 

Plora i riu,. com qualsevol, 

però els seu cor estima molt

i us espera allà, al porta

Mentre Maria li guarda el son. 

Vigileu, no el desvetlleu. 

Bona nit, i amb Déu siau!

4. DIÀLEG DE DOS MUSSOLS LA NIT DE NADAL           Calella, Nadal 1985  

Tot seriós, l'un diu a l'altre: ç

"No t'adormis, ni acluquis els ulls! 

Avui és Nadal i es fa claror 

dins la fosca. 

Fregat bé els ulls, 

eixampla les parpelles, 

i potser, cap allà, 

veurem algú que s'esforça, 

massa sovint, fent l'ànec, 

a obrir camins 

que emmenin a cova. 

5 - CANÇÓ DE BRESSOL  - Calella, Nadal 1985

Dorm, Infant, 

la nit et gronxa el son 

i els estels els somnis t'il·luminen. 

Dorm, Infant, 

al bressol dels meus braços 

que amb els seus cants 

la mare t'amanyaga. 

Dorm, Infant, 

que no sempre es pot, de gran, 

i és avui que la vida t'és dolça. 

Dorm, Infant, 

Déu sempre t'acompanya

i el seu cor, 

vetlla els teus passos. 

6. NIT DE REIS - Calella, gener 1985 

L'estel, 

prou brilla, 

però no tothom el veu

o no tothom el mira. 

7. BENEDICCIÓ DE LA TAULA - Calella, Nadal 1985 

Déu i Pare omnipotent, 

us volem beneir 

per tot el que ens doneu: 

per la vida i l'alegria, 

pel treball de cada dia, 

pel pa i el vi que ens poseu damunt la taula...

us volem beneir 

per la il·lusió dels infants 

i per l'esperança dels grans. 

Déu i Pare omnipotent, 

us volem beneir 

perquè ens estimeu 

i ens doneu el vostre Fill: 

Ell, nascut de Maria, 

omple els nostres cors 

amb el vostre Amor, 

allunya les nostres pors 

i enforteix la nostra amistat. 

I amb els àngels que cantaven 

la nit de Nadal

nosaltres també us diem: 

"Glòria a Déu a dalt del cel, 

i a la terra pau a tots els homes 

que Vós tan estimeu". 

SIS ESTAMPES 

RECOLLIDES PER UN RECTOR DE PAGÈS 

DURANT EL NADAL DE 1988

 

Són sis estampes de Nadal. 

En podrien ser tres o bé deu-mil.

Què hi fa més?

En la mesura que, 

aportant un xic d'escalf, 

un s'identifica 

amb cada noi i amb cada ancià, 

amb cada família i amb cada poble,

amb cada terrós i amb cada arbre, 

amb cada riu, muntanya o estel...

Tot esdevé estampa de Nadal. 

I així, peregrinant pel món, 

esbrossarem camins de pau? 

1. De com, per Nadal, també brollen llàgrimes 

Divendres, 23 de desembre 

Aquesta tarda m'asseuré, amb calma, per escriure quatre notes per l'homilia de Nadal. La diada s'ho mereix. 

Sona el timbre de la porta. És en Miquel: "Mossèn, l'oncle Pitu sembla que se'n va". 

Agafo els patracols. M'arribo a l'església a recollir Nostramo. Discretament i ràpid m'arribo a Can Carreras, fora del nucli, 

Hi són totes les veïnes: quin xivarri! Sembla que esperen un part. Pujo amb quatre gambades a la cambra, rústega i polida. En Pitu està agònic, en una dolça agonia. 

Li administro la Santa Unció: "Que per aquesta Santa Unció el Senyor t'ajudi amb la gràcia de l'Esperit Sant..." Tothom escolta amb silenci. Pocs dies abans en Pito havia vingut a missa i havia combregat: avui no pot engolir. En Pitu es va apagant talment una flama vacil·lant d'un llum d'oli. 

De nou, amb tots els qui són a la cambra, resem el Parenostre. Repeteixo lentament i fort la pregària del Senyor prop de les orelles d'en Pitu. 

Sembla que ha mort. Algú plora. Una llàgrima no s'acaba de decidir de despenjar-se de la meva parpella. Tothom s'exclama. 

Ara cal vestir-lo, però a la casa no hi ha gent amb prou força. A la casa no hi ha gent amb prou força. I ajudo a vestir el difunt.  No és la primera vegada que em trobo en una situació semblant. Quan en Pitu ja està ben mudat arriben el metge i el fuster. 

L'enterrament serà demà dissabte a les quatre de la tarda, vigília de Nadal. En Marc, el noi petit de la casa, assegut, està arraulit vora el foc de la llar, al lloc on seia normalment en Pitu.

Retorno Nostramo al Sagrari. A l'església es prepara el concert de Nadal. Faig sonar les campanes amb el toc de difunts.  Com un regueró de pólvora, s'escampa per tot el poble la nova. Bufa la tramuntana, freda i sinistra. 

A la nit, cap a les nou, retorno a Can Carreras i, vora la llar, avui ben atiada, passem el Rosari. Hi ha tot el veïnat, set dones i cinc homes. Tot respira serenor. A l'església hi ha al concert de Nadal. 

Esmerço tot el matí del dissabte per enllestir els preparatius de Nadal: el suplement del Full parroquial (amb la notícia de la mort d'en Pitu, els fulls de cants per les celebracions, l'escenificació de l'evangeli de Nadal amb la mainada de catequesi... 

2 - De com, la Nit de Nadal, el cel s'uneix amb la terra 

Dissabte, 24 de desembre 

A la tarda del dissabte, de tot el poble s'aplega gent a l'església per acomiadar-se d'en Pitu encomanant-lo a Déu.  

"Jo he vingut perquè tinguin vida, i la tinguin amb abundància" (Jo 10, 10). 

Demà és Nadal.  Tot just comença la Vella de Nadal. 

A les vuit en celebraré la primera missa a la petita capella de Sant Mateu de Valldevià, al límit entre el Baix i l'Alt Empordà. 

Abans de sortir de casa, prenc un got de llet calenta. També em passo la màquina d'afaitar per la cara i em refresco amb un xic d'aigua. Em pentino, passo un raspall per les sabates... 

Amb el cotxe, rabent, em perdo fosca enllà, per la carretera, cap a Colomers. Ja és fosca nit. Arribo fins el Xalet, just a la vora del Fluvià. I trenco a l'esquerra per enfilar-me cap a Vilopriu. 

Apareix a la dreta l'estel de Nadal penjat al campanar de l'església de Colomers. Tot de llums, talment un cabassat d'estrelles abocades des del cel en aquell racó de món, assenyalen les cases  senzilles i càlides del poble. De rerefons, el cel serè, atapeït constel·lacions sense veure's on acaben i a on comencen els estels. Cel i terra sembla que es fonen en una besada. 

"Avui ens ha baixat del cel la veritable pau. Avui tot el món assaboreix la dolçor del cel" 

                                                                                                                (Responsori de Nadal)

3 - De com, la Nit de Nadal els àngels canten 

He celebrat ja dues misses de Nadal: una a Valldevià i l'altra a Colomers. A la tarda hem celebrat la missa exequial d'en Pitu Carandell. Ara ja és plena nit. 

Arribo a l'església de Sant Jordi Desvalls. A la sagristia hi ha un rebombori infernal: "A prop d'allí passava un dimoni escuat... sentint tanta gatzara, cap dins se n'és ficat, patrip patrap". 

Tota la mainada del poble és allà i tothom crida qui més pot: "Mossèn, què haig de fer? Mossèn, on poso això?... El guirigall és, certament, insuportable. Entretant el meu calze de missa nova rebot per terra deformant-se la seva artística silueta original que agafar-ne una de més peculiar i abonyegada. 

No puc estar-me d'afegir-me al desoir i cridar com el qui més. 

Per fi sembla qui retorna una cert calma. Baixen les dotze campanades, Serà qüestió de senyar-se (vigilant de no treure'ns l'ull) i començar la celebració. I que Déu hi faci més que nosaltres. 

"Avui la pau ha baixat del cel" (Introit de la Nit de Nadal).  

4 - De com, la matinada de Nadal, neix el Sol 

Diumenge, 25 de desembre

És el matí de Nadal. Com mai em quedaria a gust  una  bona estona més al llit, tot mandrejant. Em llevo aviat: dutxar-me, vestir-me, empolainar-me, endreçar el dormitori, esmorzar... Fins i tot la ràdio mandreja tot fent sonar nadales en un programa enllaunat. 

Surto al balcó de la façana, orientat a migjorn. Tot apareix embolcallat de llepades de boira. L'aire fred em bufeteja la cara. 

A ponent, s'arriben a distingir les siluetes de Rocacorba i del Far. Girant la mirada cap a migjorn, apareix primer el Montseny i, més ençà, els Àngels. A la meva esquerra, traient el nas pel darrera de can Micaló, es dibuixa l'aspre Montgrí.

És allà, cap a llevant, on, per damunt dels turons de Pals, comença a estirar els braços el sol, apareixent vermelló, esbufegant, com emergint d'un voluptuós bany matinal. Dies Natalis Solis. És avui. 

Sorprès de mi mateix, escolto com el meus llavis, mentre se m'il·lumina el rostre, reciten les paraules del vell Zacaries: ç

    "Perquè ens estima, ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau". 

5 - De com, amb el Nadal, la Paraula dona vida

He sortit de la rectoria de Sant Jordi Desvalls. L'aire del matí és ben fresc. Tot està lleugerament blanc i gebrat. No trobo ningú per la carretera. Traspasso les vies del tren. Arreu hi ha una claror de plom. Trenco a Rememma, cap a Gaüses. Ningú. 

Arribo a l'església més aviat que de costum.  Pel pany rovellat hi faig girar la clau, la més grossa per la parròquia més petita.  Obro la porta pesada de roure. Després d'escoltar el retruny de la clau i els grinyols de la porta, a dintre tot és silenci. 

Obro els llums i encenc les estufes, més "decoratives" que no pas efectives. M'enfilo de dret al campanar. Silenci. De dalt estant s'escolta algun soroll llunyà que arriba més que esmorteït. Tots els caps i els boscos tenen els seus colors filtrats per una fina calitja. 

Agafo les cordes de les campanes i estiro els batalls. Ressonen dolçament, alegrament. "Mentre un silenci tranquil embolcallava l'univers, la vostra Paraula totpoderosa, Senyor, vingué del cel". (Antífona del 26 de desembre).

Tot es va desvetllant i la vida es reviscola. Nang, nang, nang, Ning, ning, ning. Ning-nang, ning-nang, ning.nang. A tots els racons dels veïnats, dels boscos,, dels casals, dels margess... hi arriba el tritlleig de Nadal.

S'escolten els lladrucs dels gossos. Els ocells prenen el vol. I els feligresos van sortint de les seves càlides llars: primer els més ancians, amb lentitud solemnial; tot seguit, saltant i brincant,  els infants: en Pere, la Lolita...; els adult, apressats i amb retard... tots, tots s'enfilen, amb flaire de processó, pel camí que els adreça a l'església del poble. 

"Hi anaren, doncs, tot seguit..." (Lc 2, 17)  

Quin bell espectacle per tants pocs espectadors! 

6 - De com, per Nadal, tothom veu la salvació 

Ahir vaig celebrar quatre misses i, darrera xocolatades i cantúries, vaig acabar a les tantes. Diversos amics, quan ja tenia el son agafat, m'han trucat felicitant-me el Nadal. El retruny del telèfon a la tauleta i a prop de l'orella, m'ha deixat desvetllat i amb uns ulls com taronges (no sé si de la Xina). 

M'he llevat aviat i avui he continuat celebrant misses de Nadal: Gaüses, Sant Jordi Desvalls, Vilopriu. Ara em falta celebrar la darrera a Colomers. Serà cap a la una del migdia. 

Sento un cert cansament a les cames. Em venen al cap treballadors de les mines, nois que moren de sida, dones atrafegades per acontentar marits rondinaires, joves amb feines indignes, l'Antonio a la presó de Figueres... No em puc queixar. 

Baixo de Vilopriu amb el cotxe. A Colomers, la plaça de l'Església és plena de gent. Esperen el mossèn per entrar al recinte de la nau romànica i iniciar-hi la celebració.  "Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova, que anuncia la salvació..." (Is 52, 7)

"Bon dia, mossèn. Avui ja el fa, si bé convindria que plogués. Però ja pot esperar. Avui és Nadal". Entrem a l'església. Tot respira pau i serenor: no és el primer cop que aquestes pedres venerables escoltaran tan bell missatge. 

En Carles ho té tot a punt. Sembla, però, que ja comença a estar cansar de fer d'escolà. Tu quoque? 

Cantem el Nadal. La bufera se m'acaba i no sé bé si per la intensitat d'aquest moment o bé pel cansament. Miro la Mercè que, fins fa ben poc, estava molt greu: camina a poc a poc. Està contenta perquè ha sortit de casa seva per aplegar-se a l'església. 

"Enrobustiu les mans que es deixen caure, afermeu els genolls que no s'aguanten... llavors el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig" (Is 35, 3-6)

L'homilia sembla que surt rodona. "Tu que portes bones noves... alça ben fort el teu crit" (Is, 52, 7). En Pere, home de pau, ve a felicitar-me el Nadal: "Has fet un bon sermó. És bon curiós l'evangeli de la infància de Jesús". Sap de què parla. 

Acabem. Tothom surt content. L'església es buida aviat i a la plaça, no hi queda ningú. Pujo de nou el cotxe. Estic sol. Tant se val, és Nadal. I cap a Banyoles, a dinar amb els de casa. 

 

 

 

HOMILIA DE NADAL – 2023

 

Oh, benvinguts, passeu, passeu, 

de les tristors en farem fum.                   

A casa neva és casa vostra 

 si és que hi ha cases d’algú.

 ...

També pots, venir si vols. 

T’esperem, hi ha lloc per  tots!

El temps no compta, ni l’espai!  

Qualsevol nit pot sortir el sol!

Jaume Sisa – 1975

 

Omplim les mans de flors i decorem els nostres cors per endinsar-nos en aquesta festa, patrimoni de tota la humanitat. Al pessebre s’hi aplega tothom: àngels i pastors, homes i dones de tots els temps, i, al bell mig, Maria i Josep agomboiant l’Infant de Betlem. També que no hi faltin la burra i el bou, els ocells que canten i tots els animalons... tot el món expandeix la seva joia, i la mateixa nit esdevé claror: l’Infinit és aquí, és Déu que ens observa amb una mirada d’infant. Entrem de ple a la festa, l’Infant ens espera.

 

Potser hi venim amb el cor afeixugat: si, la vida sovint és dura i el món no té compassió. Potser estem massa capficats per obrir-nos camí, per gaudir dels nostres desitjos, per dur a coll els nostres maldecaps... Potser gaudim amb la família o patim el dolor d’una malaltia, potser anem sols o envoltats de gent, acompanyats o bé oblidats... Per un moment descansem dels nostres neguits i de les nostres il·lusions: l’Infant de Betlem neix per nosaltres. Siguem qui siguem, siguem com siguem, siguem d’on siguem, tenim el legítim dret de somriure i d’entendrir-nos amb el qui no només és un Infant.

  

I és que aquest Infant, sense parlar, ens manifesta que tenim el dret fonamental d’ésser acollits i compresos. Tots som estimats! És més, Déu mateix ens estima! Déu es fa infant! Les paraules possiblement són massa fortes, massa complicades. El misteri de Nadal és de mal explicar i es presta a ser mal entès. Les paraules que utilitzem poden arribar a atabalar, a embofegar o a fer por.  Però el cert és que és un infant, un Infant que és la vida, l’esperança, l’amor... Tothom entén la feblesa d’un infant i a la vegada coneix la força que porta dintre seu que farà d’ell tot un home. Davant d’un infant, nu com la veritat mateixa, tothom es reconeix igual. Ja no hi ha més grans o més petits. Només hi ha aquells que volen estimar i aquells que no volen fer-ho.

 

Des del silenci del nostre cor, contemplem l’Infant al pessebre; escoltem-lo en el silenci i en la fe, i deixem que la seva mirada il·lumini tots els racons de la nostra vida. Ell ens dirà qui és: el Fill de Déu esdevingut home, nascut de la Verge Maria. Ell també ens dirà que el món trontolla, que el mal i la mort no tindran pas la darrera paraula, que el futur se’ns obre a l’eternitat d’uns braços oberts. Ell ens dirà que la grandesa no la trobarem as en el poder i en el domini, en la riquesa o en l’aparença, sinó que trobarem la grandesa i la realització plena en la senzilles i en la humiliat d’un infant. La grandesa de Déu és la feblesa de l’amor.

 

        Betlem és a quatre passes de Jerusalem, de la mateixa manera que el pessebre és a prop del calvari.  Jesús, tant si és l’Infant de Betlem com el condemnat a la Creu, és sempre el mateix Déu que es lliure a les mans dels homes: la mateixa generositat radical, la mateixa feblesa i la mateixa grandesa victoriosa. La mateixa llum que il·lumina tant la nit de Nadal com la nit de Pasqua.

 

Entrem endins de la celebració del Nadal ja que Déu mateix baixa fins a nosaltres per fer-nos ascendir fins a Ell. I hi ha una tal quantitat d’amor a compartir que no haurem acabat mai de comunicar a tothom l’amor que Déu en comunica. I, si ho  volem, serà Nadal tots els dies de la nostra vida.

 

BONA CELEBRACIÓ DEL NADAL, DEL NAIXEMENT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST DEL 2023!

 

 https://www.agenciaflama.cat/martiria-brugada-els-grans-influenciadors-de-la-historia-es-troben-al-santoral/

Martirià Brugada: “Els grans influenciadors de la història es troben al santoral”

Xavier Pete

1 de gener de 2024

Amb el nou any començat, la Terra torna al seu punt de partida per donar una nova volta de 365 dies al Sol i torna, des de l’1 de gener, la celebració de Santa Maria, Mare de Déu; la de sant Basili el Gran (el 2); la del Santíssim Nom de Jesús (també Manuel o Manel), el 3; la de santa Zedíslava de Lemberk (el 4), i, així, la de centenars de persones que han estat venerades per l’Església catòlica com a santes o beates, i que mossèn Martirià Brugada (Girona, 1953) s’encarrega de recollir cada dia en la seva secció de Flama.

Una mirada investigadora que el rector de la parròquia de Sant Romà de Lloret de Mar va veure brollar incipientment quan, de petit, “en el si d’una família arreladament cristiana”, acumulava grans quantitats de números [que encara guarda] de Vidas Ejemplares, una col·lecció de còmics sorgida a Mèxic un any després del seu naixement i que incloïa biografies de sants i santes. “De fet, fa pocs dies —fa memòria Brugada—, mentre llegia coses sobre la vida de l’historiador català Joan Baptista Culla [mort el passat 29 de novembre], nascut un any abans que jo, vaig recordar com d’important ha sigut per a generacions com la nostra aquesta primera base teòrica”.

Amb aquesta afecció apareguda de manera vocacional, ha mantingut des d’aleshores un lligam estret amb “els veritables grans influenciadors (o influencers, com se sol dir més sovint) de tots els temps”, com reconeix aquest capellà. Això només cal veure-ho, indica, en la tasca que han desenvolupat aquests últims segles religiosos i religioses, “alguns més coneguts que altres”, que, des de moltes congregacions, han treballat insistentment en l’aspecte educatiu i humà, com ara el salesià sant Joan Bosco (1815-1888). Un exemple per a Brugada de les grans personalitats que l’Església catòlica ha sabut condecorar amb encert.

Director de la col·lecció Sants i Santes del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona des que va rebre’n l’encàrrec per part del seu president, Josep Maria Romaguera, fa prop de tres anys, la seva biblioteca es nodreix d’una ingent quantitat de títols recopilats durant els últims anys a còpia de recerques, per exemple, en llibreries de Roma i d’arreu de Catalunya. Això li permet endinsar-se en una munió de vides venerades que, “amb una mica de gràcia narrativa i ganes de conèixer-les“, acompanyen totes les dates de l’any, “amb una mirada especial —ressalta— per als sants i les santes màrtirs, com ara Santa Coloma de Sens, amb esglésies dedicades a Catalunya i que va acabar el santoral del 2023″.

“No hi ha dia sense sants importants“, relata, ni diòcesis que, com la seva, es mereixin romandre sense bisbe durant tants mesos: “És una situació molt trista”, lamenta, i justifica la seva opinió afegint que, en línies generals, “els capellans gironins no se senten gaire representats en aquesta possible elecció que s’està coent”, afirma. “¿On és, doncs, la sinodalitat en aquest procés?“. Com les beatificacions, aquest també és un assumpte que es fa esperar.

     Una de les tradicions de Lloret de Mar és l'APLEC DELS PERDONS que es celebra, cada any, el         segon diumenge de Quaresma, amb la missa solemne a la capella del Santuari de Santa Cristina de     Vallarnau, sardanes i un dinar popular.

    El Xino-Xano organitza una caminada popular per arribar al santuari (uns 4 km), tot vorejant la             costa sud el municipi. També és qui organitza l'arrossada popular. 

    A la mateixa ermita es celebra la missa presidida pels obrers del santuari, per les obreres noves (que     es presenten aquest dia) i per les obreres antigues (que s'acomiaden del seu càrrec). També hi                 participa el cor parroquial, el Cor Alba de Prima, representants del Consistori Municipal i altres         autoritats. 

 II DIUMENGE DE QUARESMA - HOMILIA DE L'APLEC DELS PERDONS - 05·03·23 

La complexa profunditat i la grandesa de Jesús de Natzaret, des de la Sagrada Escriptura i des de la tradició de l’Església, s’han presentat a partir de diversos i evocadors simbolismes.

En iniciar la Quaresma, diumenge passat, Jesús se’ns presentava com el CAMÍ que s’endinsa en el desert de la nostra vida superant els obstacles que volen enfonsar-nos encara més en les dificultats creades per l’egoisme, l’ambició... I  seguint aquest Camí, nosaltres mateixos esdevenim corriols que s’obren a aquells que hi ha al nostre entorn.

Diumenge vinent, el tercer diumenge de Quaresma, tot parlant amb la dona samaritana, Jesús se’ns presenta com l’AIGUA VIVA que ens refresca i alhora ens fa esdevenir aigua refrescant per aquells que hi ha al nostre entorn.   

El quart diumenge de Quaresma, d’aquí a quinze dies, Jesús es presenta com la LLUM que ens il·lumina la mirada i, a la vegada, ens ajuda a esdevenir llum per aquells que hi ha al nostre entorn.

El cinquè diumenge de Quaresma, el diumenge anterior al de Rams, Jesús se’ns presenta com la VIDA, una vida alternativa i ben diferent de la vida que es presenta al nostre món i de la que n’hem de ser testimonis.  

El diumenge de Rams, el diumenge de Passió i darrer diumenge de Quaresma, Jesús ens ve a trobar com el FILL DE DAVID.

Amb tot, i més enllà de l’itinerari quaresmal, Jesús també es presenta com el PA DE VIDA,  el VI DEL GOIG I DE L’AMISTAT, l’ANYELL DE DÉU que ens asseu plegats a la taula de la festa, la PARAULA DE DÉU que ens guia, el BROT DE JESSÉ i l’ARBRE DE LA VIDA, el BON PASTOR que dona la vida per les ovelles, el LLEÓ DE LA TRIBU DE JUDÀ, el BON SAMARITÀ que ve a guarir les nostres ferides, l’HORITZÓ de la nostra existència...

En la mesura que s’està familiaritzat amb els textos dels evangelis i els textos neotestamentaris, un va descobrint i admirant les múltiples perspectives de cada un d’aquesta complexitat de simbolismes entorn de la fascinant figura de Jesús de Natzaret. 

En aquest sentit, val la pena llegir l’obra d’un dels escriptors clàssics de la llengua castellana, l’agustinià FRAY LUÍS DE LEÓN (1528 – 1591) que li dedicà la seva obra més famosa DE LOS NOMBRES DE CRISTO (1583).

I bé, en aquest segon diumenge de Quaresma, els textos litúrgics sempre han presentat l’episodi de la TRANSFIGURACIÓ de Jesús, com hem escoltat.

En aquest episodi, narrat pels tres evangelis sinòptics (Marc, Lluc i Mateu –el que hem llegit enguany-), la figura de Jesús es presenta i es barreja en tres elements amb fort contingut simbòlic: la muntanya, la llum i la paraula, tot amb el rerefons i lligat amb la pregària.

           En altres celebracions centrem la mirada en Jesús LLUM DEL MÓN (per exemple Nadal, la Presentació del Senyor, la Pasqua) o en Jesús PARAULA DE DÉU, com els mateixos dies de Nadal.  Avui us convido a centrar-nos en Jesús enlairat al cim de la muntanya des d’on esdevé eix vertebrador, punt lluminós i Paraula de vida.

A totes les cultures, el simbolisme de la muntanya és ric i divers, tant per la seva verticalitat que evoca la transcendència com per evocar un punt de referència i d’encontre.

Per la seva alçada , vertical, elevada i propera al cel... participa del simbolisme de la transcendència; per ser un centre evoca les hierofanies atmosfèriques i les nombroses teofanies, participant del simbolisme de la manifestació. I així esdevé el punt d’encontre entre el cel i la terra, entre l’espai de la divinitat i el terme de l’ascensió humana. Vist des de dalt, sembla el cim d’una vertical; des de l’horitzó, sembla l’eix del món, però també l’escala, la pendent que cal escalar.

Aquest doble simbolisme de l’alçada capa el transcendent i de l’eix referencial, propi de la muntanya, es troba també en els grans autors místics. Només cal recordar, de sant Joan de la Creu (1542 – 1591), “LA SUBIDA DEL MONTE CARMELO”, i també, de santa Teresa d’Àvila (1515 – 1582), “LAS MORADES DEL ALMA” o “EL CASTILLO INTERIOR”.

La muntanya de la Transfiguració (tradicionalment identificada com el mont TABOR)  no és l’única vinculada a la figura de Jesús. Ja després de l’Anunciació, Maria puja decididament a la Muntanya per trobar-se amb la seva cosina Elisabet. Amb Maria i Josep pujarà a la muntanya de Sió, a Jerusalem, per complir amb els prescripcions corresponents.  I Jesús vencerà el Temptador que l’enfila a la muntanya per seduir-lo amb la visió de les riqueses del món.

 Però  sobretot,  Jesús pujarà a la muntanya per proclamar-hi les Benaurances. Les altres muntanyes que pujarà Jesús són la de l’hort de Getsemaní, la muntanya del Calvari i, finalment, la muntanya de l’Ascensió.

 I deixo de banda el simbolisme de les grans muntanyes que, a l’Antic Testament, prefiguren Jesucrist: l’Ararat, el Sinaí, l’Horeb, l’Hermon, el Carmel...

 Jesús convida els seus deixebles més propers a pujar a la muntanya, és a dir, Jesús els convida a endinsar-se en la seva rica i lluminosa realitat i, escoltant la veu del Pare, endinsar-se en la seva Paraula, no pas per evadir-se sinó per assumir el camí que el menarà a la Creu.

 I el paral·lelisme és clar: Jesús continua convidant els que volen ser els seus deixebles més propers a pujar a la muntanya, és a dir, Jesús ens convida a endinsar-nos en la seva rica i lluminosa realitat i, escoltant la veu del Pare, immergir-nos en la seva Paraula, no pas per evadir-nos, sinó per assumir el camí del compromís solidari que se’n deriva.  

         I som aquí, en aquesta enlairada ermita de Santa Cristina perquè al costat de la santa volem pujar a la Muntanya, és a dir volem enlairar-nos cap a Jesús, tot endinsant-nos en la rica i lluminosa realitat del Senyor i, havent escoltat la veu del Pare i  d’endinsar-nos en la Paraula del Senyor, no ens podrem evadir dels nostres compromisos i responsabilitats, sinó que els assumirem amb generositat i senzillesa.

         I en aquest sentit, és ben adient repetir en aquest cim la tornada dels goigs que el poeta Josep Carner (1884 – 1970) dedicà a la nostra patrona: EXPANDEIX LA LLUM DIVINA, OH CRISTINA! APAIVAGA EN NIT FUNESTA AGONIA, DOL, TEMPESTA.

 

NADAL TORNA: TORNA SEMPRE[i]... 

Nadal 2022 – Lloret de Mar

     Dels nadals de la meva infantesa, recordo els primers anys que vaig assistir a la missa de mitjanit, a la parròquia de Santa Maria dels Turers de Banyoles. Els anys anteriors, no s’hi havia celebrat. Ara en sé les raons: l’antic costum del Nadal era assistir a una missa abans de  l’albada, quan ja havien passat unes hores de la mitja nit, entre altres raons per l’observança del dejuni eucarístic. A més, assistir a aquella missa, de la que se’n sortia quan els galls saludaven l’albada, era per cantar-hi les nadales més populars mentre es passava a adorar la imatge del Nen Jesús (o de la Vera Creu). Més que no pas la missa (que a més se’n celebraven tres de seguides), això era el més important aleshores. En alguns pobles, també s’hi feia alguna representació pastoril mentre el capellà, tot sol a l’altar, acompanyat dels escolans i dels altres capellans residents, anava celebrant la missa gairebé en secret, d’esquena i a l’esquena dels assistents  i al marge de tothom. Mn. Cinto Verdaguer, per encàrrec del músic Enric Morera, el 1901 va compondre “L’ADORACIÓ DELS PASTORS” recollint i dignificant aquest costum que encara perdura en una parròquia com Riudaura.  I les persones més devotes, mentre el capellà celebrava, anaven resant el rosari, ben allunyats del què es celebrava a l’altar. I així es va fer especialment fins a principis del segle vint, quan el papa sant Pius Xè, seguint les intuïcions de l’abat Gueranger,  va promoure la primera reforma litúrgica de l’època contemporània. Pius Xè morí el 1914 just quan començava la primera guerra mundial. La seva reforma era per promoure la dignitat i la proximitat de la litúrgia i del cant gregorià, malgrat la litúrgia es feia en llatí i continuant al marge del poble, sense modificar-ne gairebé res.

     Una segona reforma litúrgica de l’època contemporània la va promoure el papa Pius XIIè amb l’encíclica Mediator Dei (el 1947) procurant adequar horaris i celebracions a les realitats i promovent la participació del poble, ja sigui amb l’edició de missalets, amb comentaristes que ajudarien a seguir els diversos moments de la celebració, mentre els cors que acompanyaven les celebracions amb els cants litúrgics en gregorià i algunes vegades ja traduïts. En aquell moment les celebracions de Setmana Santa es deixaren de celebrar a primera hora del matí per passar-les a la tarda. I fou en aquell moment que també es començà a popularitzar la celebració de la missa de Nadal a la mitjanit. Pius XIIè morí el 1958, quan jo tenia uns cinc anys. Persistia encara la rigorisme del dejuni eucarístic i combregava gairebé únicament el capellà.

     Les primeres misses de mitjanit, a Banyoles, es celebraren a l’Asil de les germanetes dels ancians desemparats, amb la participació d’alguns feligresos més addictes mentre que els joves del Centre Excursionista, pujaven caminant a celebrar-la dalt del santuari de Rocacorba.

     El 1960, poc abans de fer jo la primera comunió,  morí el rector de Banyoles, Mn. Fernando Simón. I va venir un nou rector, Mn. Joan Serra. Poc després de la seva arribada ja es va iniciar la celebració de la missa de Nadal a mitjanit a l’església parroquial. Segurament la primera seria el Nadal del 1961. En aquell moment jo havia començat a cantar a l’Escolania de la parròquia que aleshores el vicari jove de Banyoles, Mn. Joaquim Xutglà (mort fa pocs mesos) va formar amb nens que va arreplegar del Casal d’Estiu. Juntament amb l’Schola Cantorum (formada per homes) hi cantaríem, com també recordo que ho faríem els anys que seguiren, i jo fins el 1965, quan ja no cantaria l’escolania per haver entrat al seminari menor (setembre 1965).

     D’aquelles primeres misses del Gall, recordo especialment la missa de mitjanit del 1962. Des de casa meva, situada a les afores de la vila, en una masia del Terme de Banyoles, després de sopar lleugerament tres hores abans de la missa, enfilàvem cap a l’església de Santa Maria des de la Font de les Ànimes, pel carrer de Sant Martirià. I mentre caminàvem cap a l’església, anaven caient uns flocs de neu ben grossos que s’anaven enganxant a l’asfalt.

     Quan sortírem de la missa, ja la una tocada, tot es veia d’un blanc lluminós format per un bon tou de neu mentre un silenci glaçat omplia la nit. Arribant a casa, vora el foc a terra, ens cruspíem una tassa de xocolata ben calenta que, vora el foc, havia deixat preparada la mare i a on hi sucàvem talls de coca de flequer. La vetllada familiar acabaria saludant el pessebre que havia instal·lat el meu germà gran i cadascú enfilava cap a la gèlida habitació corresponent amb una bossa d’aigua calenta. L’endemà em tocaria anar a cantar a la missa major (a les 9 del matí). Al migdia, a casa, abans de posar-nos a taula, faríem cagar el tió, una rabassa d’olivera que, un any rere l’altre, havia aguantat a l’exterior les inclemències del temps fins les darreres setmanes, que l’havíem aixoplugat i enfitat de fruita i d’altres aliments ben potents. I a la tarda, cap a veure els Pastorets al teatre del Cercle de Catòlics.

     Parlo de records de seixanta anys enrere. Podria evocar, també, la primera nit de Nadal que vaig celebrar fora de casa, a Romanyà de la Selva, o de la primera nit de Nadal que vaig celebrar com a rector a les parròquies de Sant Jordi Desvalls, Colomers, Vilopriu, Gaüses... o alguna de les altres nits de Nadal a Calella, a Palafrugell o a Anglès. Espero que ho pugui fer en els propers anys.

 

    I perquè evoco aquests records? Tot ha canviat, i més que pot fer-ho. Mai m’hauria pensat que seria rector de Lloret de Mar, per molt que, de petit, ja em ballava pel cap la possibilitat de fer-me capellà, veient els capellans que voltaven per Banyoles (especialment els vicaris joves i els mossens de la Casa Missió) i veient els seminaristes que col·laboraven a les celebracions parroquials i organitzant el Casal d’Estiu.  Ara, tant a Banyoles com a Lloret, a cada  parròquia únicament hi ha un capellà. Però, gràcies a Déu,  tant a Banyoles com a Lloret, hi ha una bona colla de col·laboradors parroquials que fan bona part de la feina que feien els capellans d’aquell moment. Sort n’hi ha! Donem-ne gràcies a Déu! I sobretot, tant a Banyoles com a Lloret hi ha unes comunitats vives que amb senzillesa viuen i celebren la fe en el Senyor.

 

Com diu Joan Maragall: NADAL TORNA: TORNA SEMPRE. JA SE’N POT ANAR DE VEGADES LA SEVA ALEGRE REMOR... I cert, cada any amb un accent diferent. I un es va adonant que el més important del Nadal no és l’hora en què es celebra ni tan sols el dia que es fa. A les terres dites de missió ho celebren quan s’hi pot fer present el missioner corresponent, si bé també es fan celebracions sense preveres, dirigides i presidides per catequistes o altres agents pastorals.   

     L’11 d’octubre del 1962, fa 60 anys,  amb el papa sant Joan XXIII,  s’inicià el Concili Vaticà II que promouria la gran reforma de l’Església que encara té principis, plantejaments i propostes  per portar endavant, algunes per estrenar.

     El Vaticà II ens faria adonar que “Els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i de tots els que pateixen, són a la vegada els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles de Crist. I la comunitat cristiana està integrada per homes que, aplegats en Crist, són guiats per l’Esperit Sant en el seu pelegrinatge cap el Regne del Pare i que han rebut la bona nova de la salvació per comunicar-la a tots. I així l’Església es sent íntimament i realment solidaria del gènere humà i de la seva història” (GS 1).

     El primer i gran document dogmàtic del Vaticà II fou el que portaria endavant la tercera reforma litúrgica del segle vint. El document s’anomena SACROSANCTUM CONCILIUM, publicat el 4 de desembre del 1963, ja amb el papa sant Pau Vlè. Així , el Vaticà II va promoure la gran reforma litúrgica que agafaria el relleu, assumint-les i superant-les,  les reformes de sant Pius Xè i de Pius XIIè. El document dogmàtic  declara que “La Litúrgia és el cimal vers el qual tendeix l’activitat de l’Església i a la vegada la font d’on en brolla tota la seva força” (SC 10).

     És així com podem dir i repetir, una i altra vegada, que el Nadal no són ni les fartaneres, ni els regals, ni tan sols les nadales, ni els pessebres, ni les venerables devocions, ni les tradicions més entranyables, ni el moment de la celebració...

     I què és doncs el Nadal? El Nadal és l’encontre amb el Senyor que una i altra vegada es fa present on dos o tres dels seus deixebles es reuneixen en el seu nom (Cf. Mt 18, 20) i  el Nadal no és l’adoració d’una imatge de guix sinó que la veneració de la imatge del Nen Jesús ens compromet a adorar i servir el Senyor, una i altra vegada, en l’afamat, en l’assedegat, en l’emigrant, en el malalt, en el presoner (Cf. Mt 25, 31 – 46). En definitiva, com llegia en un post que s’ha compartit aquests dies, els cristians no podem oblidar que el dia de Nadal celebrem el naixement d’un pobre refugiat que deia que tots som iguals, que fou perseguit, torturat i assassinat per promoure igualtat, justícia social i estimació.

     Per tant, si bé tenim un dia per remarcar-ne i no oblidar-ne el valor i la importància, Nadal és trobar-nos el dia que sigui i a l’hora que convingui amb el Senyor que es va fent present una i altra vegada enmig de la nostra petita i humil comunitat parroquial per així comprometre’ns a anunciar la seva presència en el servei als petits i els pobres, els afamats i els assedegats, els emigrants, els malalt i els presoners del nostre entorn.

     Així ho entenia Mn. Pere Ribot, mort fa 25 anys, quan en el seu poètic resum que he evocat altres vegades on  ens diu: “No és avet, ni faig, ni neu l’alegria del Nadal, sinó el partir el pa i la sal de la nostra vida breu entre el pobre i el malalt, el malaurat i el romeu... i trobar Déu a prop teu”.

     Amics, germanes i germans, si, NADAL TORNA, TORNA SEMPRE... i en el Nadal que celebrem i en els dels propers anys ens toca centrar-nos en allò que és més essencial de la celebració i possiblement calgui anar esporgant mamellons que han brotat en el seu tronc per tal que agafi més força el misteri autèntic i profund del Nadal.

 Germanes i germans, el Senyor, com a Betlem, és enmig nostre: que Ell mateix ens beneeixi, ens guardi i ens ajudi a descobrir-lo i a servir-lo en els germans.

 Beneïm el Senyor!

 

 

 

 

---

[i] Joan Maragall, NADAL, del llibre “Tria” (Dalmau Carles i Cª), Girona, 1909, OBRES COMPLETES, p. 731