SANTA CRISTINA -- Lloret de Mar, 2026 

En ocasió de la festa de santa Cristina, l'Obreria edita cada any el BUTLLETÍ INFORMATIU que conté diversos comentaris i, sobretot, el programa de la festa. 

Des que estic a Lloret de Mar (setembre 2017) a cada Butlletí s'ha publicat un escrit meu (excepte el 2024 que el va escriure el recent nomenat bisbe de Girona fra Octavi). 

Publico aquí l'escrit d'aquest any.. A veure si em vaga, més endavant, publicar els dels dels altres anys. 

ARRELS

És ben sabut  que un dels elements que dona identitat a Lloret de Mar és la festa de santa Cristina, al bell mig de l’estiu. Tothom qui conegui i estimi mínimament la nostra població, ho sap, encara que, aquí i arreu, sempre hi ha despistats.

I aquesta festa té unes arrels profundes que han anat teixint diverses generacions amb petites aportacions que s’han anat fent actualitzant-la i situant-la a cada època.

 

A partir d’aquí, hi ha unes reflexions que vull fer deixant-ne constància essent com soc, per raó del meu càrrec, participant actiu d’aquesta celebració emblemàtica.

 

En primer lloc vull tenir un record de les diverses persones -vives i difuntes- que han participat a la celebració al llarg del temps, especialment els que n’han estat part activa: alcaldes, obreres, obrers, bisbes, rectors, clergues diversos... com també personalitats que hi ha estat convidades. A tots ells i elles, el  reconeixement, l’agraïment i, pels que ja no són entre nosaltres, una pregària.

 

El segon element és evocar diferents moments de la celebració segons les circumstàncies climàtiques, sanitàries, polítiques... ¿Qui no recordarà la tristesa de la celebració de l’any de la pandèmia (2020) enmig de l’aldarull dels qui s’hi oposaven? Però no és l’única situació extraordinària que ha viscut la celebració. En recordeu d’altres? Segur que en podríem fer un recull ben interessant amb anècdotes de tota mena.

 

Un altre punt seria recollir les aportacions o variacions que ha estat convenient introduir a la celebració (o eliminar). Segur que, entre tots (i totes) se’n recollirien una colla. Ben segur que la celebració dels nostres dies es podria diferenciar de la celebració de fa cinquanta anys (jo, en aquell moment, era un jove seminarista que coneixia la festa per l’ALBUM MERAVELLA de les comarques de Girona que corria per casa -editat el 1933 per la Llibreria Catalonia- i que mai m’hauria imaginat que hi participaria).

 

La darrera reflexió és una pregunta sobre allò que és essencial en aquesta celebració. I aquí deixo la pregunta. Llegint les cartes de les noies que volen ser obreres, un sovint es pregunta si realment es té clar  allò que és més essencial. Ho deixo aquí.

 

Que tinguem una bona festa de santa Cristina. Que la nostra patrona aculli al costat seu aquells que l’havien celebrat. I que ens ajudi a situar, segons les circumstàncies de cada moment, la celebració sense perdre’n la seva essència més bàsica.

 

Martirià Brugada i Clotas,

Rector de Sant Romà de

Lloret de Mar  

  

De tant en tant hi ha qui en demana un escrit o un article.  A la pàgina 8 del darrer número de la revista EL  SENYAL (Núm. 230, Setembre-Octubre 2025) es publicà l'articlet que segueix i que em demanà l'Àngel.  

SANT TORNEM-HI!

Martirià Brugada i Clotas, capellà i hagiòleg

 

De noms de sants o d’advocacions marianes, n’hi ha per tots els gustos: noms de flors, de muntanyes, de valls, continents, d’espais , de fenòmens meteorològics, de qualitats o de gestos, d’arbres, de professions...

 

I ja, més com a sants, en trobem amb  noms d’animals (Llop, Lleó, Coloma...), de la seva procedència (Maurici o Mori, -de Mauritània-, Francesc, - de França...), pel seu ofici (Jordi, home del camp)... Hi ha sants que els coneixem pel sobrenom: Pere (es deia Simó), Pau (Saule), Bartomeu (Natanael), Francesc (Giovanni), Antoni de Pàdua  (Fernando), Rosa de Lima (Isabel)... O bé pel cognom: Xavier, Oriol, Borja, Bosco, Chantal, Savio...

 

Un dia, a casa del meu germà, tot d’una cridà un gos que es diu Liu. I se’m va ocórrer dir: “Ahir era el seu sant”. El meu germà, sorprès, va dir: “ En Liu té un patró?”. Doncs si, sant Pau Liu Jinde és un dels 120 màrtirs de la Xina, celebrats el 13 de juliol (això fou el 14 de juliol).

 

I també els menes tenen el seu patró, sant Mena o Menna d’Egipte,  patró de Vilablareix i de Sentmenat, que fou executat, a Menfis (Egipte), cap el 309.

 

Però, noi. Un dels sants més invocat al nostre país no té cap referent al santoral: sant Tornem-hi, tan invocat quan comença el nou any i  quan acaben les vacances, invocat gairebé cada dilluns... És a dir, cada vegada que es reprèn la feina.   

 

La popularitat de sant Tornem-hi ha fet que fins i tot Bruno de Fabriziis (més conegut i reconegut com Mama Dousha) li hagi dedicat (el 2024) una de les seves composicions anomenada precisament Sant Tornem-hi que bé es podria considerar els goigs del sant. En copio la tornada: “M’has robat tot el cor, vinga sant tornem-hi;  m’has deixat tot pelat, vinga sant tornem-hi;  llamps i trons n’altre cop, vinga sant tornem-hi...”

 

I cantarelles populars dedicades, a sant Tornem-hi i als altres “sants “ a qui se’ls dedica els dies de la setmana, tampoc n’hi falten:  “Dilluns, sant Tornem-hi; dimarts, sant Ja-hi-som; dimecres, sant Pica-fort; dijous, sant-Tombet; divendres, santa Esperança; dissabte, sant Cobret i diumenge, sant Gastet”.

 

Amb temps i paciència, per un racó o altre del planeta, sortirà algú que portarà un nom que sonarà com el del nostre popular sant. S’haurà distingit per les seves virtuts heroiques fins el punt d’arribar a ser reconegut com a sant. Tants n’hem vist amb noms per nosaltres ben estrafolaris! De moment, esperem. Quin dia serà el de la seva celebració? Qui lo sa? Temps al temps.

A partir de la canonització de Carlo Acutis i Giorgio-Piero Frassati

L'autor del santoral de 'Flama' comenta les dues primeres canonitzacions del papa Lleó XIV

Martirià Brugada: “A les nostres parròquies hi ha  joves que, com Acutis i Frassati, s’esforcen per ser bons cristians”

Jordi Pacheco

9 de setembre de 2025

Martirià Brugada, a l'ermita de les Alegries de Lloret de Mar. | Lluís Riera

El papa Lleó XIV va canonitzar aquest passat diumenge els dos primers sants del seu pontificat: Carlo Acutis i Pier Giorgio Frassati, dos joves laics italians els testimonis dels quals han de ser per al jovent, segons el pontífex, “una invitació a no malgastar la vida, sinó orientar-la cap a altes fites i fer-ne una obra mestra”. La cerimònia va ser seguida amb interès des de Lloret de Mar per Martirià Brugada, autor del santoral de Flama i director de la col·lecció Sants i santes del Centre de Pastoral Litúrgica, on aviat veurà la llum la biografia d’Acutis, si bé la de Frassati va ser publicada en el volum 276, quan el jove torinès encara era beat. 

Ha cridat l’atenció la joventut dels dos nous sants. És una cosa infreqüent, que es canonitzi gent tan jove?

No és infreqüent, el que passa és que sorprèn una mica perquè estem acostumats a veure més canonitzacions de gent gran. Però si ens fixem en el darrer segle, hi ha una bona colla de nois i noies d’entre 14 i 30 anys que han sigut canonitzats o que són beats i estan en procés de ser-ho. El que és potser més infreqüent és trobar-se amb algú que sigui sant.  

Si mirem el santoral, hi ha molts sants joves. Però sobretot els situem a l’antigor.

En efecte, alguns d’ells són molt venerats a casa nostra com santa Agnès, els sants Abdó i Senén (coneguts com a sant Nin i sant Non) o santa Cristina de Bolsena. Però això no ens ha d’impedir veure altres més pròxims en el temps com ara els màrtirs d’Uganda, una dotzena de nois martiritzats pel rei Mwanga II entre 1885 i 1887. Val a dir que en aquella època també varen patir martiri molts altres joves que, bé perquè fossin anglicans o per les altres raons, no van ser reconeguts com a sants catòlics. D’aquell mateix període ens trobem també amb nois com Domènec Savio, Nunci Sulprizio, les biografies dels quals que figuren en un llibret de la col·lecció Sants i santes juntament amb l’aleshores beat Pier Giorgio Frassati, canonitzat justament ahir. 

Del segle XX, quins joves destacaria?

Una figura molt curiosa i que mereix reconeixement és la del beat francès Marcel Callo, que està en procés de canonització. Era escolta i va lluitar contra el nazisme fins que va morir en el camp de concentració i extermini de Mauthausen l’any 1945 en el marc de la Segona Guerra Mundial. També hi ha el cas de la santa italiana Maria Goretti, que va morir a 11 anys després d’una agressió brutal per part d’un veí a qui va perdonar. La seva canonització, el 1950, va generar molt entusiasme, essent proclamada màrtir de la puresa per Pius XII. 

El beat Marcel Callo, víctima del nazisme durant la Segona Guerra Mundial. | Foto: Wikipedia

I què en destacaria, del sistema que hi ha darrere de tot procés de canonització?

No és gens fàcil canonitzar una persona. En primer lloc, cal que sigui algú que hagi viscut i mort com un veritable cristià, el que anomenem “virtuts heroiques”. També calen testimonis: si una persona és assassinada per raons de fe i ningú no en sap res, per més sant que sigui, mai la coneixerem. D’altra banda, s’ha de dir que dur a terme un procés canònic és molt car, ja que s’han de pagar materials, desplaçaments, actes notarials i tota una sèrie de coses necessàries per donar fe de la santedat de la persona en qüestió.

Aquest factor segurament impedeix que persones que hagin tingut una vida veritablement santa puguin ser reconegudes oficialment com a tal.

És clar. En aquest punt, citaria dos catòlics pakistanesos que s’ho mereixen de totes totes: Iqbal Masih, que va morir assassinat el 16 d’abril del 1995 amb només 12 anys. És un símbol contra l’esclavitud infantil perquè ell mateix va ser esclavitzat en una fàbrica i martiritzat per les seves denúncies. La seva causa de beatificació, curiosament, ha sigut promoguda des de Salamanca. L’altre, el beat Akash Bashir, que a la missa era l’encarregat de posar ordre a la seva parròquia durant l’eucaristia, rebent la gent i ajudant-la a seure bé. Un dia va detectar una persona que volia fer esclatar una bomba a dins i ho va evitar, amb la mala sort que li va esclatar a ell. Està en procés de canonització, ves a saber quan ho serà, perquè aquests països, no poden emprar en aquestes coses els pocs recursos que tenen. 

A Catalunya, tenim el cas de Francesc Canals i Ambrós, conegut com El Santet, va ser un jove barceloní que va morir l’any 1899 amb 22 anys. És enterrat al cementiri del Poblenou i considerat ‘sant popular’, però fins ara, que jo sàpiga, no s’ha dut a terme cap causa, malgrat que se li atribueixen diferents favors. 

El nínxol on descansen les restes mortals del Santet, al cementiri del Poblenou. | Foto: Ajuntament de Barcelona

En el cas de les canonitzacions d’Acutis i Frassati, sembla que sí que hi ha hagut interès i capacitat per dur a terme el procés. 

Sí, tenen el suport de dues institucions molt valentes. La causa de Frassati compta amb els dominics, i Acutis, amb els franciscans. Dues organitzacions que faciliten que el procés vagi endavant amb èxit i, en el cas del segon, fins i tot amb rapidesa, ja que només fa 19 anys que va morir. També cal advertir que ambdós joves provenen de famílies amb possibilitats econòmiques que han pogut invertir diners en la causa. A les nostres parròquies hi ha joves que s’esforcen per ser bons cristians, però no es donen aquestes circumstàncies. I en cas d’una mort eventual, és difícil que es promoguin causes per ells.  

 PREGÀRIES I POEMES DE PASQUA

 

PASQUA

Calella, 24·04·87

 

Pasqua ha florit:

bell clam de vida

esbadellant-se arreu

com flor de llum.

 

Resta colgada,

sota la terra,

la clova morta

d’un bri verdós.

 

No és la mort

allò que venç

sinó el goig

de la pau compartida.

 

Flama vacil·lant

que no minva

bo i repartint-se;

bocí de pa humil,

glop indecís de vi,

aigua aspergida,

paraula trèmula

ressonant en la nit,

i fent-ne dia.  

 

 

A QUI ANIRIEM?

Calella, 09·05·87

Un cop llegit el c. 6 de l’evangeli de sant Joan

 

A qui aniríem?

Tothom parla,

qui més xerra,

amb promeses

d’il·lusions,

de miratges admirables

i que són

vesc enganyós

que esclavitza

i encadena

esprement

o oprimint,

fent de l’home

un ninot.

 

A qui aniríem,  

sinó a vós

que sou vida

i alegria,

llibertat

i plena pau,

amb paraules de misteri

i que ens fan

a tots germans,

i fan llum als nostres passos

mentre avancen

plenament.

 

VIGÍLIA DE L’ASCENSIÓ

Calella, 30/05/87

 

Us enfileu amunt

no pas per fugir

del ramat esporuguit

sinó per albirar millor,

com un pastor damunt la roca,

l’embat del mal que amenaça.

 

Us embolcalleu de misteri,

no pas per amagar-vos

sinó per ser l’arrel

d’aquest cep immens

que cobreix la terra

fent que la vostra saba

sigui l’aliment dels cors i del món.

 

Entreu en el silenci

no pas per callar sinó

per fer més viva la Paraula

en la vida dels vostres amics

que us cerquen entre els homes

on sou esperant que us hi sapiguem veure.

 

 

 

 A LA WENDY

En la seva primera Comunió - 29·05·2005

 

En tu,

Llum i pau,

Goig i alegria;

 

En tu,

Foc d’amor,

Jesús, Pa de Vida.

 

En tu,

Avui, demà

I tots els dies.

 

 

QUEDA’T AMB NOSALTRES

Palafrugell, Pasqua 2010

Després de llegir el cap. 24, 13-35 de l’evangeli de sant Lluc

 

Senyor Jesús, queda’t amb nosaltres:

es fa tard i ens cal sentir properes

la teva paraula i la teva companyia.

 

Senyor Jesús, queda’t amb nosaltres

i omple amb la teva claror 

les foscors dels nostres neguits i anhels.

 

Senyor Jesús, queda’t amb nosaltres

per escalfar amb el teu amor

les nostres tebiors i les nostres pors.

 

Senyor Jesús, queda’t amb nosaltres

per obrir i empènyer les nostres vides

als reptes del nostre món.

 

Senyor Jesús, queda’t amb nosaltres

per unir-nos amb els qui compartim

el compromís per la pau i la justícia.

 

 

 

 

 JESÚS RENTA ELS PEUS: VES PER ON! 

    M'agrada predicar a raig, que no vol dir que les homilies les faci sense pensar; però m'agrada fer-ho en un to cordial, és a dir, de cor a cor. Algú em diu que li agrada el meu estil i el què dic. La majoria no diu res. En algun lloc on he estat, mai han fet cap comentari dels meus sermons, ni si els agradava o no. 

    Algunes homilies m'agrada escriure-les i donar-les a conèixer. En tinc algunes de guardades. Amb el temps, algunes em semblen       més encertades que d'altres. 

    A al DIARI DEL CAPELLÀ n'hi he publicat alguna. Avui publico la del darrer Dijous Sant , el passat 17 d'abril d'enguany. Em vaig inspirar en una pintura de Sieger Köder sobre el rentament de peus de Jesús, un gest de Jesús especialment significatiu molt propi de la celebració del Dijous Sant. Ja em direu el  què: ho espero i ho agraeixo.

És sorprenent que la lectura més rellevant del dijous sant, l’Evangeli, presenti precisament l’episodi del rentament dels peus, tal com ens narra l’evangeli de sant Joan; mentre la institució de l’Eucaristia queda més en un segon pla, recordada per l’apòstol sant Pau a la seva primera carta als cristians de Corint.

Sieger Köder (1915 – 2015), prevere alemany va fer de la seva tècnica artística la seva eina apostòlica pintà EL SENYOR QUE RENTA ELS PEUS A PERE  (oli sobre llenç, 90 x 70), una bona reflexió artística sobre el Dijous Sant i sobre la reconciliació.

 

La reconciliació ni es mereix ni s’assoleix, senzillant es rep. És un do gratuït que costa d’entendre i fins i tot, d’acceptar. És el mateix Pere qui ho experimenta, com hem escoltat.

 

L’escena pintada per Sieger Köder està desbordada per dues taques de color que defineixen els dos personatges: sembla que no tinguessin prou espai i s’haguessin superposat l’una a l’altra, en una postura forçada. Jesús està agenollat a punt de rentar els peus a Pere, en el darrer sopar (Jo 13, 1-16).

Pere està assegut, amb els peus introduïts a l’aigua. Una mà està suaument posada amb afecte a l’espatlla de Jesús, la qual cosa indica la relació d’intimitat que hi ha entre els dos. Pere, està  completament inclinat, gairebé humiliat, sobre la seva acció. A Jesús no li interessen les excuses, sinó els seus peus: sens dubte, la part del cos, la part del cos més indigna en estar constantment en contacte amb la pols del camí. 

 

Jesús va vestit amb l’”efod”, el mantell típic dels rabins i dels sacerdots jueus. Com és possible que un jueu honorable es rebaixi a fer una feina d’esclau? Com és possible que tot un Déu, s’abaixi , s’humiliï fins a rentar els peus d’un pobre pescador, els peus d’un pecador? Aquí rau la clau del quadre i de l’escena evangèlica: ¿qui és aquest Déu que ve a rentar-nos els peus? Mai no s’havia pintat la “kenosi” de Déu de forma tan evident.

 

José Luís Martín Descalzo deia: " En aquell temps cap jueu estava obligat a rentar els peus als seus propis amos, per demostrar que un jueu no era esclau. Únicament una mare o un esclau hagués pogut fer el que Jesús va fer aquella nit. La mare, els peus dels seus fills petits, però a ningú més. L'esclau als seus amos i però a ningú més. La mare, contenta, per amor. Però els dotze no són ni fills ni amos de Jesús "    (Jose Luis Martín Descalzo, Vida y misterio de Jesús de Nazaret, Salamanca 1988, Sígueme, vol. III, pág. 157..)

 

UN ROSTRE A L'AIGUA BRUTA

Posa't al lloc de Pere. Descalça't. Posa al davant teu tot allò que et fa vergonya. En el fons no som tan diferents de Pere. Aquell que negarà tres vegades el seu amic, ara no es vol deixar rentar els peus per ell. Com pot permetre que el seu mestre es rebaixi a netejar-li els peus bruts a ell!  

 

Nosaltres fem el mateix. Creiem que el nostre pecat no és digne de Déu i rebutgem la idea que ens vulgui netejar, com si s'escandalitzés de la nostra debilitat. Però Jesús insisteix: “Si no et deixes rentar els peus, no tens res a veure amb mi.” És com si digués: si no em deixes entrar fins al més fosc de tu, allò que rebutges profundament al teu interior, no descobriràs mai qui sóc.

 

I fixem-nos en el gibrell de l’aigua: és precisament a l'aigua bruta de la nostra debilitat on descobrim el veritable rostre de Déu i el nostre veritable rostre. El Déu de Jesucrist només es pot veure a través de les aigües brutes del nostre pecat, perquè és on ell és, rebaixant-se, humiliant-se, guarint-me. És aquí on opera la reconciliació, a la batalla perduda de les nostres traïcions. La invocació esquinçada que sorgeix de Pere penedit, al quadre de Rembrandt, aquí té una resposta desconcertant en aquest Déu que tria el més baix de nosaltres per estimar-nos. I només a través del nostre fracàs el seu rostre es desvetlla, es desvela  com aquell que estima incondicionalment.

 

Contemplem el quadre en conjunt i, més enllà, contemplem sobretot, l’escena evangèlica. Deixem-nos mirar per la cara reflectida a l'aigua bruta. Acceptem la inclinació amorosa de Déu sobre la nostra misèria. Acceptem-la! Baixem  lentament la mà crispada del nostre orgull, i acompanyem el gest de Jesús, i si som capaços d'articular una paraula,  preguem amb el salmista: “Renteu-me, quedaré més blanc que la neu” (Sl 50).

 

I en definitiva, servint i deixant que ens serveixin, la nostra fesomia esdevé evangèlica, divina. Aquest és el sentint de la celebració d’avui i de la nostra participació habitual en l’Eucaristia: acollir el gest de servei de Jesús per així esdevenir servidor dels altres i agraït del servei dels altres.

DIJOUS SANT – 17·04·25