Amunt, germans, fem nostra via... amunt, que és sols camí d'un dia...

dissabte, 13 / octubre / 2012

Quan obro l’església, entren en Ricardet (que ve a arreglar les flors) i en Joan Massergas. En Joan em comenta que, quan hi havia Mn. Isidre, va pintar l’església de blanc. Era el 1981, la setmana del cop d’estat (el 23 de febrer era un dilluns, l’endemà de la meva ordenació de capellà). Es veu que el pare d’en Joan, l’Antonio, havia pintat unes escenes religioses que hi havia a la capella de la Sagrada Família. A la capella de la M. de D. de Montserrat hi havia unes pintures que segurament eren del monjo de Montserrat P. Josep M. Gussó, oncle de Can Vinyes Miralpeix. En Joaquim Pont de Ca l’Elisa, que aleshores era operari d’en Masergas, també em comentà que amb l’emblanquinada s’havien cobert les pintures (si bé ningú em sap confirmar si també ho van ser les del presbiteri o, en canvi, eren unes teles).  

Vaig a Girona per assistir a les exèquies de Mn. Josep Buch. Hi som una colla de companys. Quan acaba la cerimònia saludo Mn. Àngel Pla, Mn. Joan Busquets, Mn. Joan Riu, Mn. Quim Casadevall, Mn. Quim Pla, Mn. Pere Domènech, Mn. Joaquim Xutglà... Mn. Joan m’explica que de jovenet havia vingut a Anglès per fer alguna representació de teatre a la Catequística.  

Em comuniquen la mort de la Laura de Can Verònic. Fa pocs mesos enterràrem la seva germana, la Carmeta.  

A la missa de Bonmatí hi participen en Lluís Bofill, amb la seva mare la Pilar i amb la Felicia. I a la missa d’Anglès, que ja respira la festa del Remei, venen uns altres amics que es queden a sopar.

Després de la missa els geganters porten els dos gegants, la Remei i en Miquel, perquè passin la nit a l’església, vetllant la Mare de Déu.

A la missa d’Anglès venen uns altres amics que es queden a sopar.

diumenge, 14 / octubre / 2012

El segon diumenge d’octubre és la diada de la Mare de Déu del Remei. A les 8 del matí obro l’església i ja comença a desfilar gent a venerar la imatge de la Mare de Déu i a deixar-li un llantió de cera o varis.

A la primera missa, a les 9m, hi participa força més gent que els altres diumenges.

A Sant Martí hi participen 30 persones. I després, quan baixo a Anglès, també venen a venerar la Mare de Déu.

Per la missa del migdia, l’església queda plena com un ou. També hi albiro una bona colla de feligresos que havien participat a Sant Martí o van participar-hi ahir a Bonmatí. A l’ofertori, els geganters ofrenen a la Mare de Déu del Remei una teula pintada on es representen els dos gegants del poble, en Miquel i la Remei.

La M. Carme Palma acompanya l’ofrena amb el seu poema:

EL REMEI

Hem passejat per bells carrers

Del que fou antic castell

I en arribar davant del temple

Hem tremolat d’emoció.

I com xiquets amb sabates noves,

Volem participar de la celebració.

És diumenge, és el Remei!

El sant de la nostra patrona.

I per celebrar aquesta diada

Els geganters han fet un esforç.

Els han endinsat en el temple

I romanem a peu dret.

Al veure’t, Mare, tan bonica,

Hem vist una llum vora teu.

Fa que et veiem silenciosa,

Mudada amb les joies adients.

Tens el poder dels remeis

Que guarien molta gent;

Així ho diuen els llibres

d’història d’altres temps.

A les nits romans desperta,

I de nosaltres, vetlles el son.

Tampoc els nostres ulls es tanquen:

Ballem les danses antigues,

Assagem i assagem.

Així, quan anem a les trobades,

Solem escoltar ben baixet:

“Com els gegants d’Anglès, no hi ha res”.

Mare, que tinguis un bon dia

Et desitgem en Miquel i la Remei,

Els gegants d’Anglès.  

Al final de la missa, els geganters baixen la imatge de la Mare de Déu i així a tothom li és més fàcil venerar-la, especialment la gent gran i els que tenen algun impediment. Quan acaba la corrua, porto la imatge venerable a l’exterior perquè també participi a la dansa que li dediquen els gegants.

Em trobo una bossa amb el menjar del dinar: una sopa de peix i lluç a la planxa. Podré celebrar bé la diada de la Mare de Déu.

A la tarda m’emporto l’ordinador a l’església i m’instal·lo davant del Santíssim. Treballo una estona preparant el santoral per PREGÀRIA. CAT. I vaig saludant la gent que porta llantions i que van pujant al cambril.

Escolto el diàleg d’una mare que, després d’encendre un llantió, diu al seu fill: “I ara anem a fer un petó a la Mare de Déu del Remei”. I el noi, assenyalant la geganta, li contesta: “La Remei és allà”.

Cap al tard ve en Dídac Faig. Li ha agradat veure el seu poema al recordatori / punt de llibre que s’ha repartit. Es queda una estona pregant. Li demano per si vol celebrar la missa vespertina i hi accedeix. Jo l’assisteixo, busco els lectors, faig cantar... En Dídac és l’únic capellà fill d’Anglès que ha vingut  a venerar la Mare de Déu del Remei en la seva diada. A veure si la propera celebració els animo a participar-hi.

Quan acabem la missa, endreço les coses mentre en Ricardet i en Joan apaguen els llantions: n’hi ha cap un miler. 

Cap a les 10, comença a ploure i cauen uns 8 litres. De mica en mica... 

dilluns, 15 / octubre / 2012

Quan he enllestit la rutina del matí, i sense esmorzar, vaig a l’ambulatori. Sembla que la disciplina espartana dels darrers dies ha funcionat i el terrós de sucre s’ha diluït gairebé a la meitat. Però no puc abaixar la guàrdia i haig de continuar filant prim.

Oficio les exèquies de la Laura de Can Verònic. Hi participa força gent de La Cellera i també d’Anglès.

Vaig a esmorzar i surto cap a Bellaterra. Ara ja conec millor les tresqueres per arribar al departament d’art de la Universitat Autònoma. M’entrevisto amb la Montserrat Claveria per parlar de les pràctiques del màster. També m’entrevisto amb la Núria Llorens per comentar la proposta que li faig del treball del màster. 

Quan he acabat les entrevistes dino a la cafeteria de la facultat d’Història. Està a rebotir. Comparteixo taula amb una noia japonesa. Li desitjo “Bon profit”, però no entén res. Li repeteixo en castellà i en anglès. Però queda igualment bocabadada. Sembla que aquest no és un costum japonès.

Arribo a temps a Anglès per obrir les portes de la doma a la mainada de catequesi i els catequistes.

Celebrem la missa a l’església. S’ha acabat celebrar-la habitualment a la capella del col·legi de les germanes dominiques. O sigui, comencem una nova etapa. I els gegants, la Remei i en Miquel, també hi assisteixen, pal plantats al la capella lateral.  

dimarts, 16 / octubre / 2012

Em ronda encara el refredat o la reacció al·lèrgica al ferum de les flors, però sembla que puc respirar millor.

Al matí faig una caminada de mitja hora (fins la gasolinera) i passo per Can Patalic a proveir.

Endreço un xic la sagristia i el despatx. Començo a recollir material sobre els imatgers a qui els dedicaré el treball del màster (la tesina). De moment començo per en Josep M. Bohigas i Masoliver (1906 – 1971). Ja tinc força localitzada la seva obra. Em poso en contacte amb Llotja per si tenen material seu.

Regirant papers, descobreixo qui va decorar l’església d’Anglès (entre el 1953 / 1954): ni més ni menys que en Guillem Soler Gatvillaró (Tarragona 1905 – Barcelona 1971), el mateix pintor que decorà les esglésies de Sant Martí de Palafrugell, de Santa Susanna del Mercadal, de Sant Martí del Seminari... La seva decoració, que incloïa dues grans pintures,  s’eliminà el 1981 i es decorà tal com la coneixem ara. Opinions de tots els gustos i extrems.

De moment els feligresos que assisteixen a la missa ferial són els mateixos que assistien a la capella de les dominiques, excepte les germanes: oscil·lem entre 10 i 12 persones. Al baptisteri, sota el campanar, estarem bé. Ara, de moment, a l’església també hi ha els dos gegants: potser es pensen que acabarem posant-los-hi un ciri a cada costat. Ara que si es queden gaire estona per aquí, també els donarem feina.

Algunes persones m’han felicitat pensant que avui és el meu sant. Els dono les gràcies, però els dic que encara falten uns quants dies per ser-ho.

Quan sóc al pis i a la doma ja ho he tancat tot, mentre preparo el sopar, tot d’una sento algun crit sense saber d’on ve. Miro al pati, miro a l’hort... Res. Finalment m’adono que el crit ve de l’escala. Sant Antoni! Vaig a mirar què passa. És en Joan que ve a avisar-me que la colla gegantera ve a treure els dos gegants de l’església. Vaig a acomiadar-los: adéu, Remei i Miquel, i fins per Corpus

dimecres, 17 / octubre / 2012

De bon matí ja venen els fusters, en Jordi i en Vicenç, per arreglar una porta del pis. En Vicenç em comenta que ve des de Torroella de Montgrí i que la seva muller és professora al col·legi dels germans gabrielistes. Precisament el meu pare era ex alumne dels gabrielistes, quan eren a Banyoles, abans del 1936.

També venen en Ricardet i en Joan per treure les flors de l’església. Especialment els lliris, amb el seu perfum intens, es feien insuportables.

I venen en Ramon i en Florenci per comptar la menudalla i repassar comptes.

O sigui, que tot va en dansa.

Al despatx hi venen un parell de persones. També ve en Paco Pons a portar el bàcul de la imatge de sant Antoni.

He fet dues passejades, una cap a les nou (20 minuts llargs) i l’altra abans de dinar (uns altres 20 minuts llargs). Prefereixo fer-ho de forma repartida.

Quedem amb l’Anton M. Rigau per repassar l’edició del llibre de Santa Maria dels Turers. 

Els fusters prenen mides i preparen  un banc de paret pel baptisteri que ens servirà per la missa ferial. Hi caben unes 15 persones, que serà suficient i ja està bé.

Abans de la missa faig una altra passejada d’uns 20 minuts, al trot. Diverses persones em pregunten si he perdut les claus. Fins i tot em fan mirar la butxaca per si les hi porto. Es veu que han trobat un clauer amb diverses medalles religioses i, ja està, deuen ser del capellà. La medalla i la creu la porto penjada al coll, no a les claus.

dijous, 18 / octubre / 2012

Sembla que els bisbes comencen a entreobrir tímidament la porta al plantejament de Catalunya com un nou estat. El primer pas és NOTA DELS BISBES DE CATALUNYA DAVANT LESELECCIONS AL PARLAMENT, desmarcant-se de la postura oficial del consell permanent de la Conferencia Espiscopal Española. A suara hi ha les manifestacions del bisbe auxiliar de Barcelona Sebastià Taltavull i, ahir, les declaracions del bisbe de Solsona, Xavier Novell.

Al matí venen unes quantes confraresses de la Mare de Déu de l’Escombra per recollir en capses la roba guardada a la calaixera vella de la sagristia, devorada pels tèrmits.

Al migdia faig una caminada d’uns 30 minuts i ho aprofito per anar a comprar alguna cosa.

Els españolistes fan riure:  tant que parlen de la grandesa i de la unitat d'Espanya i tothom qui ha pogut, n'ha fugit: Flandes, Portugal, Amèrica llatina, Filipines, Cuba, Fernando Poo, Guinea, Sàhara....  

Enllesteixo i envio el santoral del novembre a la redacció de PREGÀRIA.CAT   

Sembla que a l’església hi participa més gent a la missa vespertina. A veure si no podrem fer servir el baptisteri com a capella ferial.

Al vespre, plovisqueja.

divendres, 19 / octubre / 2012

Ens llevem amb plugim. Entre ahir vespre i aquest matí han caigut uns 4 litres. Sembla com si tot es llevés més tard. Des del començament de la tardor, el sol es lleva mitja hora més tard i va a joc tres quarts d’hora més aviat.

Vaig cap a Girona a la seu de l’editorial AMR que editen el llibre de Santa Maria dels Turers. Deixo el cotxe a l’aparcament de l’estació i vaig cap a la plaça Marquès de Camps. M’entrevisto amb la Mònica i parlem de les correccions que hi ha fetes i de les que hi cal fer. Hi manquen moltes fotografies ja que el que se n’havia fer responsable de trobar-ne (en Lluís Martí) s’ha posat malalt i no pot fer aquest servei. N’hi ha alguna d’antiga i algunes fetes per en Josep M. Mateu, pel mateix Anton Maria, per en Martirià Butinyà, per en Mel...

La Mònica em lliura la tercera maqueta perquè la repassi i, si puc, busqui fotografies. Aquest llibre no estarà pas per sant Martí, com volia Mn. Ramon. Si es pot imprimir abans de la Puríssima, ja podrem estar contents. El cert és que, si jo pogués, el redactaria de cap i de nou.

I retorno cap Anglès. Pel camí, tant anant com tornant, va plovisquejant. Ben bé que és un plugim que ni fa ni deixa fer. Cap a migdia ja sóc a la doma i em preparo una olla de peix. Es posarà bé.

A la tarda em poso a treballar amb el llibre i arribo a corregir la meitat del text. També escanejo fotografies, recordatoris, dibuixos...

Em porten rovellons i me’n faig una petita menjada per sopar. Demà m’en couré amb salsitxes trossejades.

Pel Pilar, el tord ve i l'oreneta se'n va.

dissabte, 6 / octubre / 2012

Em llevo cap a 2/4 de 6 i envio un bon dia als nebots. Quan he enllestit, pujo al meu cotxe i vaig cap a l’esplanada del DIA. És cap un quart de vuit. Hi ha tota la colla d’Anglès (21 persones). Només hi falten en Josep i la Núria, que es veu que no es troba massa bé.

Quan arriba l’autocar des de Bescanó, a més d’en Jordi i els participants de la seva parròquia, hi ha en Joan i la Tarsi. També arria l’autocar amb els participants de Sant Feliu, Les Planes, Amer i La Cellera. Ens saludem els mossens de l’arxiprestat. I quan tothom és al seu lloc, sortim plegats. A Sant Martí hi pugen els que falten (4). I per l’autopista, cap a Montserrat.

A l’àrea del Montseny hi faig una aturada tècnica. Mentre prenc un tallat, una mare i els seus dos fills em saluden: són de Begur. Van a un festival de ball de saló per col·laborar a una campanya solidària. Espero que algun dia m’enviïn un missatge per saludar-nos de nou.

Poc abans de Bellaterra, surto per la variant de Terrassa. Quan veig la sortida d’Olesa, pensant amb la Roser, en Xavier i els seus fills, surto per la variant de l’autopista. Quan me n’adono, haig d’entrar de nou a l’autopista. Pujo per Monistrol i arribo a Montserrat cap a dos quarts de nou. Darrera meu arriben els autocars.

Plegats anem a la cafeteria a esmorzar una mica. Hi ha molta gent fent cua i, tot d’una, hi ha tot de gent que es cola i no em puc estar de rondinar. Possiblement la manca de glucosa em fa més irritable. Algú protesta perquè rondino.

Finalment anem cap a la basílica. Ens saludem amb els altres mossens de l’arxiprestat de Farnés: en Ramon, en Jordi, l’Eduard i Mn. Lluís de Vidreres que, com sempre que em veu, m’abraça afectuosament, des de l’accident que va patir a El Collell.

A la missa es fa la memòria de sant Bru, com pertoca. L’hebdomadari, que presideix i fa l’homilia, té l’accent de cap a Lleida. Quan érem a la sagristia, s’ha apropat a Mn. Lluís per posar-li bé l’alba. L’homilia és ben adequada lligant pensaments de sant Bru amb l’evangeli i amb dites de santa Bernardeta Subirós: “Dono gràcies a Déu perquè si, a Lourdes, hi hagués hagut una noia més pobra i més ignorant que no pas jo, la Mare de Déu se li hauria manifestat a ella”.

Quan acabem la missa saludo els monjos coneguts: l’Àngel  Codina (el P. Daniel, que és de La Cellera), en Josep  Laplana (que cada dia ens obsequia amb una fitxa d’art als que estem al face), en Salvador Plans (amb qui parlo una bona estona), en Garí (que em em comenta que quan n’era vicari Mn. Josep Colomer, havia fet Casal d’Estiu a Anglès, amb en Pere Carreras que és del seu curs del seminari). Saludant l’un i l’altre, em quedo sense la trobada dels romeus dels dos arxiprestat amb un monjo (que és el P. Codina).  

M’estic una estona voltant per les places i entro de nou a la basílica pel cant de la salve. El xivarri és considerable i el monjo sagristà convida la gent a respectar el silenci i a pregar. I cantem la salve sense l’escolania, ja que els nois són a Polònia (si bé els dissabtes també acostumen a ser amb les seves famílies).

Sortint de la basílica vaig cap al restaurant on em trobo amb en Ramon, la Montse, en Josep, i en Jordi. I de nou a fer cua per recollir el menjar. Dinant, amb la Montse, parlem del llibre sobre Santa Maria dels Turers i d’alguns retocs que cal fer-hi.

 

Quan acabem de dinar anem de nou a la basílica amb l’esperança de poder pujar al cambril a venerar la Moreneta. Le cua ha disminuït un xic, però arriba encara fins el pòrtic de sota la façana. Impossible. Entrem a la basílica i faig una pregària a la Mare de Déu: Sub tuum praesidium... Déu vos salve... Us encomano les parròquies i la seva gent, la meva família (la Carme ha caigut i s’ha trencat el canell), els amics, la situació del país... Amb tants encàrrecs, la Mare de Déu està negra.

  

I, amb en Jordi Pous, marxem per avall. Retornem per l’eix tant ràpidament com podem, i sense entretenir-nos. Arribo a Bonmatí a temps, si bé abans he passat per la doma a recollir els fulls. En Jordi, amb el seu cotxe que havia deixat aquí al matí, acaba de fer el trajecte fins a Bescanó.

A Anglès, a la doma, hi ha reunió pares de nois i noies de post comunió. Si Déu plau, l’arreplegarem uns quants. L’Alfred els portarà bé.

A la missa vespertina hi participa la família Bou Pujolràs. La Jana em fa d’escolà. Els que me’n feien l’any passat, s’ho miren de lluny.

I quan acabo, a sopar una mica i cap a descansar, que avui ho faré planer.  

diumenge, 7 / octubre / 2012

Mare de Déu del Roser, feu que en aquesta casa no hi hagi ni poc ni massa, sols el necessari per viure bé.

La participació a les misses d’aquests diumenge és més satisfactòria. Amb tot, amb a Anglès, si apleguéssim els feligresos en una sola missa, encara quedaria lloc a l’església.

A Sant Martí, quan acabem la missa, en Miquel i la Roser ens fan celebrar el seu sant. Quan he fet un tast, vaig cap al poble, a visitar un parell d’àvies.

Al migdia, batejo l’Eloli (nascut a Kazaistan) i celebrem el 50 aniversari dels seus avis, l’Albert i la Rosa. Això dóna goig!  

Vaig a dinar a Can Teixidor. Hi ha la trobada dels cosins dels nebots, els Arnau, o sigui els nebots de la meva cunyada, la Carme Arnau. Amb el cuiner, som 49 comensals, dels quals una dotzena són mainada. Com que dinem a l’exterior, el lloc que em toca és on més hi toca el sol. Com és obvi es parla del futur del país, de les traves que s’hi posen, de les arrels familiars (a Amer i Cogolls, per part dels Arnau, i de Sant Martí de Llèmana, per part dels Roca).

Dilluns, 8 / octubre / 2012

Al matí feinejo pel despatx. Enllesteixo els llistats de la mainada de catequesi. Això és com una petita escola.

Cap a les 5 ve la mainada de la catequesi. I una trentena de nois i noies bloquegen els baixos de la doma: dos grups de mainada de segon any (amb la gna. Pilar i la gna. Teresa), un grup nombrós de mainada que inicien la catequesi (amb la Vicky i la Maria) i un grup d’adolescents que es preparen per la confirmació (amb l’Alfred).

Algunes mares de mainada que ja venia l’any passat no els va prou bé l’horari i cal fer una adaptació. La veritat és que sempre li toca el rebre a la catequesi. Veurem si els acords estipulats es respecten.

La sortida de la mainada de catequesi coincideix amb les persones que venen a recollir aliments dels que distribueix Caritas. I es forma un petit garbuix.

Un noi panjabi  i veí de la rectoria, amb qui ens saludem i parlem sovint, em pregunta tot interessat què ha passat allà on estic, que hi havia molta gent i molts nens, i molts cotxes dels pares de mainada...

dimarts, 9 / octubre / 2012

Al matí, quan he obert l’església i abans d’esmorzar, surto a fer una caminada de mitja horeta. Em trobo amb la mainada i la jovenalla que van a l’escola. També em fixo en els que van a Girona. Ara ja en conec alguns però la majoria dels que conec no és pas de participar a la vida parroquial.

Quan em poso a esmorzar, arriben els paletes que venen per netejar els teulats. Espero que estigui tot fet abans de les pluges. Qui no arregla la gotera, ha d’arreglar la casa entera.

Quan he acabat d’esmorzar, baixo al despatx. Arriba en Joan que està netejant l’hort per plantar-hi alguna verdura d’hivern: cols, carxofes, escaroles...

Faig una segona passejada, ara cap a Can Patalic per comprar-hi alguna proteïna. Passant davant dels jardins de Can Cendra hi ha tota la colla de l’Oncolliga servint fruita a la mainada perquè s’acostumin a menjar-hi i hi ha uns animadors que interpreten un espectacle infantil.

Quan torno de Can Patalic en veig un dels que van entrar a l’església esbotzant-ne el portal. I m’arribo fins l’Agrobotiga Santa Bàrbara per comprar pa morè d’espelta.

Al despatx, entre matí i tarda, redacto el suplement del full, preparo el full de cants de la catequesi, contesto algun missatge, parlo amb algú....

Dino una barreja de verdura bullida (patata, porros, rabequet, mongetes) i un tall de bistec de pobre i, per postres, una mandarina i una pruna. Mentre dino, miro a la televisió les notícies comarcals de TV3 i presenten la mainada d’Anglès menjant fruita, amb les confraresses de l’Escombra que serveixen: la Maria, la Fe, la Consol, la Lluïsa de Camós, la Isabel...

En Ramon Pijoan em planteja de presentar el llibre de Santa Maria dels Turers de Banyoles el divendres 9 de novembre a dos quarts de nou del vespre, als locals parroquials de Santa Maria dels Turers.  

Fa dies que les visites al DIARI DEL CAPELLÀ han crescut: s’ha passat d’una mitjana de 35 visites diàries a unes 55 diàries. Avui hi ha accedit més de 50 visites provinents de Rússia. Ara fa quinze dies, en un sol dia, entraren al DIARI DEL CAPELLÀ més de 1000 visites. Curiós. També m’arriben comentaris, gairebé tots positius des de diversos llocs i fa 15 dies, coincidint amb l’allau de visites, me n’arribaren un parell d’insultants. Val a dir que el nivell cultural era ínfim, com acostuma en aquests casos. No ofèn qui vol.    

dimecres, 10 / octubre / 2012

A les 8 arriben els paletes. Em diuen que avui enllestiran la feina i que, després, ja pot ploure. I van fent. Més tard venen en Ramon i en Florenci comptar la menudalla i passar comptes.

En Paco Finna (Francesc Pons) està arreglant el bàcul de la imatge de sant Antoni Abat. Per la festa de sant Antoni, amb la imatge amunt i avall, es va trencar el bastó. En Paco, l’avi d’en Francesc i en Narcís, és un autèntic especialista en bastons. Per alguna cosa la fàbrica BASTONS FINNA a  Bonmatí serveix bastons a tots els mercats internacionals, especialment Alemanya, Gran Bretanya, països àrabs... I a la fàbrica en fabriquen amb tota mena de fusta i també amb alumini. 

A en Paco li comento que el meu nebot treballa en el transport de fusta amb França i que sovint descarrega a Santa Coloma i a Brunyola.

 Dino amb els de casa. En Patllari està pioc però te prou gana: ja se’n pot entornar el metge! La Carme, amb el braç enguixat, va feixuga. Espero que vagi millorant.

Quan retorno cap a Anglès, m’aturo a comprar a l’engròs: aigua, llet, detergent... Quan vaig per pagar, no trobo la visa enlloc. Encara bo que porto el suficient per pagar en efectiu. Retorno cap a casa per si m’ha caigut per allà. Però res. I recordo la darrera vegada que la vaig usar, baixant de Montserrat,el dissabte, per pagar l’autopista.  Telefono en Jordi per preguntar-li si recorda haver-la vist. Em diu que ell va veure que queia enmig dels seients. Sant cristià! I si, la trobo allà. 

A la missa vespertina ens acomiadem de la germana Mercè que demà se’n va cap a Puig d’Olena.

Al vespre plovisqueja però no acaben de caure ni tres litres.

dijous, 11 / octubre / 2012

Tot humiteja. Cap a les 9 arriben les confraresses de la Mare de Déu de l’escombra. Els ajudo a col·locar tovalles: aixecar el sagrari, aixecar la imatge de sant Miquel, posar la senyera darrera la Mare de Déu... Tot va en dansa preparant la festa gran de la patrona.

Quan se’n van les confraresses venen els pabordes. En Ricardet i en Joan porten un carregament de flors per ornamentar el presbiteri per la festa del Remei. Sembla que aquesta any el color serà més harmonitzat. 

Al carrer, els tècnics de l’ajuntament, estan reparant els llums públics perquè aquests dies tot brilli. Hi passa en Bartomeu Carrillo, en Pere Espinet...

Cap el tard vaig a fer una caminada. A la Triassa em trobo amb una parella de ciclistes que em pregunten si sé on és la casa de turisme rural de Can Japet. Els dic que és a La Cellera (millor dit, El Pasteral) i que agafin de nou la via verda des d’on seran uns 4km fins el camí de les serps. Entretant m’arribo fins la gasolinera i, des d’allí, fins el DIA, a bon pas.

La Gisela Camarero és la portaveu de les reivindicacions estudiantils i universitàries, la PUDUP i l’he vista diverses vegades a la televisió.

divendres, 12 / octubre / 2012

Em desperto un xic més tard i segueixo la rutina habitual, encara que em cal retallar alguna coseta per acabar a l’hora prevista. I és que abans de les 9 vaig a Bonmatí fer pinya amb els professors, els pares i els regidors en l’acte reivindicatiu de l’escola a favor del català i de Catalunya. Sembla però que algú ja s’ha emportat la senyera que hi havia a l’entrada del poble.

Saludo i vaig coneixent pares i mainada. També saludo els diversos professors que ja vaig coneixent: la Nuri, en Llorenç, en Josep M...  La mainada juguen al pati i ens animem a ballar una sardana, encara que a en Joan (el pare d’en David) no li acaba de sortir la sardana que li hauria agradat. Quan comencen a servir l’esmorzar, cap a les 10 (botifarra i pa amb tomata), retorno cap a la doma.

Felicito la meva germana pel seu sant i parlem de diverses coses: del seu nét que aviat arribarà (un altre mini nebot meu), de la Roser Brugulat Pecanins (de 62a, que morí ahir a Vic), de l’Acadèmia Abat Bonito de Banyoles (la Roser era filla del seu director, el Sr. Brugulat)...

A mig matí plou una mica. No arriben ni a tres litres. En Ricardet comença a instal·lar els rams al presbiteri. Sembla que dominarà el blanc, amb algun ram de color rosa. Una opció per l’elegància.

Dino a Ca l’Elisa. Hi ha totes les taules plenes però sempre hi ha algun racó pels habituals. Hi coincideixo amb en Josep Artigas i estem una bona estona xerrant de diversos temes. 

M’assabento de la defunció, ahir, de Mn. Josep Buch Arnau. Va néixer a Bonmatí el 20 de gener del 1931. Els seus pares eren l’Enric Buch Artigas, de Can Timba de Constantins, i la Maria Arnau i Canal, de Cogolls. Eren els majordoms de Can Bonmatí i, l’Enric, feia de carter a la colònia. Va ser ordenat prevere el 1956 i va ser vicari de Malgrat de Mar, les Preses i Foixà. Posteriorment fou ecònom d’Albanyà, Lliurona i Carbonils i, el 1960, fou  destinat ecònom de Puigpardines fins el 1964 que fou nomenat rector de Vilabrlareix. Del 1971 al 2004 fou notari secretari de la Curia diocesana guanyant-se l’estima dels companys. Del 1972 al 1990 fou consiliari de la Congregació dels Dolors de Girona. Del 1997 fins el 2007 també fou rector de Camplong. Del 2007 al 2010 fou adscrit a la parròquia del Mercadal. Des del 2010 residia a la residència sacerdotal Bisbe Sivilla on morí ahir.

Al vespre hi ha la missa de comiat de les germanes dominiques. La capella del col·legi s’omple del tot. També hi participa una volada de mainada. Acompanyen la germana Pilar i la germana Teresa la priora provincial i la secretaria provincial de la congregació. Un missa senzilla, familiar, sentida... intentant agrair  el que les germanes dominiques, des del 1820, han aportat a la vida d’aquest poble i d’aquesta parròquia.

Quan pujo cap a la doma, plou, com si fossin llàgrimes.  Arriben a caure uns cinc litres més d’aigua. De mica en mica, s’omple la pica.

Si per sant Miquel no plou, el pagès es posa de dol

dissabte, 29 / setembre / 2012

“Oh sant Miquel Arcàngel, defenseu-nos en les lluites, sigueu-nos propici contra la maldat i astúcies del diable”.  A la missa d’ahir vaig recordar el pare. Avui fa

31 anys que l’enterràvem.

Cap a quarts de nou comença a ploure. Sembla que en té ganes. Ja veurem com s’assecarà la bugada, avui.

A mig matí vaig a proveir proteïnes: Can Patalic, Ca la Loreto... M’agrada parlar amb les clientes. I algun número de la loteria per ajudar els pobres, en aquest cas, els periquitos. En un any de tanta desgràcia per l’Espanyol, potser la loteria serà favorable als pobres aficionats que es fan un tip de patir.

Cap a migdia han caigut  poc més de 20 litres i sembla que té ganes d’anar fent.  Envio a en Lluís Solà l’article per l’Alimara dedicat a les devocions als sants en el món rural, o sigui,  els sants a pagès.

Al vespre, cap a les 7, miro el pluviòmetre i s’hi recullen més de 25 litres que, sumats als recollits al migdia, vol dir que han plogut cap a 50 litres. Deo gratias.

A Bonmatí assistim 33 persones a missa, una per cada any del Senyor.

A la missa d’Anglès, unes 70 persones i tres escolans serveixen l’altar: la Jana, la Núria i en David.

diumenge, 30 / setembre / 2012

El matí es lleva amb tot de núvols trencats. No acaba de fer net, però sembla que no amenacen amb pluja.

Celebro la missa de les 9 a Anglès amb una bona volada de gent. A Sant Martí som uns 25.

A Sant Amanç, l’església s’omple de gom a gom i fins i tot hi ha gent que segueix des de l’exterior. Dóna gust.

Quan acabo la missa, l’Emili Rams explica les etapes de la restauració. Seguidament l’Aníbal (el germà de l’Esdrùbal) parla de l’evolució iconogràfica de la Creu i, en general, dels símbols cristians.

Dino a Ca l’Emília. No em puc permetre menjar arròs .

A la tarda enllesteixo el fulletó amb la vida de sant Odó de Cluny i l’envio cap a Barcelona.

dilluns, 1 / octubre / 2012

Vaig al Centre d’Atenció Primària. Em penso que tinc un terrós de sucre a la sang.. La Gemma em diu que haig de ser més estricte amb la dieta, sobretot eliminant hidrats del carboni (o sigui, pa, arròs, patates...). Em recomana menjar pa morè d’espelta, beure infusions d’aranyons i de estèvia. En Toni ve a reforçar el que em diu la Gemma i em varia un xic la medicació. I que miri de caminar més i més. Ja està dit: ja està fet.  

Amb un company, comentem la escenificació (al Teatre Goya de Barcelona) de CONVERSES SINGULARS amb la Teresa Forcades i l’Angela Volpini.

Cap a les 2 surto cap a Bellaterra. Quin embolic de carreteres. Sort que ara ja hi sé més. Un cop he aparcat al campus, faig una bona caminada per arribar a la facultat d’Història. Els edificis universitaris apleguen més de 40 mil persones (encara que no totes a la vegada, és clar). Abans m’acosto a la cafeteria a prendre un cafè i tenir així les neurones més desvetllades. Ja a classe, ens presentem els companys, tots llicenciat de fa poc: la Carla, la Mònica, en Guillem, la Sílvia, la Gemma, la Mireia, l’Oriol, la Mar (que és mallorquina), en Patxi, la Meritxell, la Miren (que és basca), la Marta, 3 Montserrat (una és la coordinadora del màster) i jo. Els dic que segurament alguns d’ells encara no havien nascut quan vaig obtenir la llicenciatura, el 1992.

La Montserrat també parla dels diversos mòdols que seguirem i ens presenta els llocs on podrem realitzar les pràctiques, d’acord amb els propis interessos: Fundació Miró, Museu de Cardedeu, Museu de Vic, Hangar, Museu del Cinema, Museu d’Arqueologia de Catalunya, Centre d’Art Santa Mònica, Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi, Museu de Vilanova i la Geltrú... Plantejo els meus interessos i properament ja se m’indicarà on anar.

Retorno per Vic. El camí és un xic més llarg però no se’m fa tan monòton. A Vic hi faig una aturada i una breu passejada. S’ho val.

A quarts de nou arribo a la doma, aparco el cotxe i cap al pis.

Dimarts, 2 / octubre / 2012

Al matí oficio les exèquies de la Dolors. Morí a l’hospital de Palamós, on també hi morí la meva mare, ara ha fet dos anys. El fill viu a Sant Feliu i darrerament vivia amb ell.

Al migdia tenim la reunió dels capellans de l’arxiprestat a la Codina. També hi participa el diaca, l’Ignasi. La reunió transcorre plàcida seguint els punts de l’ordre del dia: pregària (tertia), tema de formació (Constitució Domgàtica Dei Verbum sobre la transmissió de la Revelació Divina), Romiatge a Montserrat (06·10·12), prioritats pastorals diocesanes i l’Any de la Fe, presentació de candidats a arxipreste (me n’abstinc ), inici del curs de catequesi a les parròquies... 

La tertúlia que fem a l’hora de dinar ja no transcorre tan plàcidament i reacciono amb vehemència quan hi ha qui em vol convèncer perquè voti un partit determinat. I jo i a casa ja en tenim l’esquena pelada d’aquest partit que acabarà volent fer-nos creure que la manifestació del 11s la convocà i l’organitzà ell. De moment, el més fonamental d’aquell dia, es va fent el possible per diluir-ho.  I qui en vulgui saber més, que es compri un llibre.

A la tarda tinc una entrevista amb la priora provincial de les dominiques, la germana M. Isabel Andrés, i amb l’ecònoma, la germana M. Rosa.  El cert és que pinten bastos i cal replegar les religioses. I a Anglès, també ens afecta. És a dir, ras i curt, la comunitat de dominiques es dissol i les religioses deixen de residir a Anglès. El col·legi serà dirigit per la FEDAC, la fundació que gestiona les escoles de les dominiques. La germana Pilar i la germana Teresa passen a residir al convent de Salt i vindran cada setmana a Anglès (col·legi, catequesi, visita als malalts...).  

Al vespre, amb un parell de persones interessades en Caritas, tenim una reunió informal plantejant-ne la renovació i la reactivació.

dimecres, 3 / octubre / 2012

Amb els responsables de l’economia (en Ramon i en Florenci) parlem del moble que cal fer per la sagristia. El pressupost és de poc més de 3000 euros. Val a dir que els tèrmits es van ben divertir amb la calaixera vella que ara està tota de gairell i amb la majoria de calaixos sense fons. Es deuria fer els anys 40 i es va fer amb arbre. La fusta seria el menys important, però noi, quan t’adones que els tèrmits en fan alguna de les seves, ja no hi queda gairebé res. Quins uns!

Atenc al despatx. Hi ha qui ve per encomanar alguna missa, algú per reservar plaça per anar a Montserrat, algú per demanar alguna certificació... I diverses telefonades.

Per dinar faig bullir un parell de llesques de rabaquet i em faig una bona crema, amb un xic de formatge i oli d’oliva. Del rabaquet en tindré per uns quants dies i encara en queden de la llavor que em portà la Paquita. No sé si en puc menjar massa.

A la tarda també enllesteixo feina de despatx. A Bonmatí, tinc reunió amb catequistes i mares de la mainada que es vol preparar per la primera comunió. El grup és reduït però el nombre d’infants ha crescut molt lleugerament. A la doma hi ve la colla que es troben amb en Pere Pont i amb Jordi Archidona.

Al vespre, preparo un expedient per un casament que es celebra a Calders, el proper dissabte. Vindrà a assistir-los i a beneir-los en Jordi Callejón que es veu és amic dels nuvis.

Abans de pujar cap el pis parlo una estona amb en Jordi i en Pere. La situació actual és apassionant i engrescadora.  I a mi m’agrada contrastar amb diverses persones.

dijous, 4 / octubre / 2012

Al matí redacto el suplement del full parroquial. Hi comunico la trista notícia de la sortida de les germanes dominiques d’Anglès. També ho comunico al Consell Parroquial.

Una persona al face i un home a la plaça de Catalunya m’han dit que m’havien sentit a la tertúlia de LA TAVERNA DE LA RAMBLA, a l’emissora La Xarxa (antigament Com Ràdio). Una neboda em diu que una companya de feina també m’ha sentit. No crec que hagin estat moltes persones més.

Passo per l’agrobotiga Santa Bàrbara (al carrer de la Indústria) perquè m’informin del valor nutritiu del rabaquet. Em comenten que la carbassa conté un 90 % d'aigua, molt poques calories, sí hidrats de carboni i molta fibra, quantitats elevades de vitamines i minerals. Ajuda a regular l'equilibri del sucre en la sang i beneficia el pàncrees, per tant també es bo consumir-ne en casos de diabetis i hipoglucèmia.

divendres, 5 / octubre / 2012

A cap hora em desvetllen els xiulets de l’arribada dels missatges dels meus nebots al whatsapp. I abans de les 6, vinga, cap a posar els carrers.

Cap a les 11 surto per visitar els ancians de Bonmatí. A l’hort de la rectoria, els de can Caparrós hi estant eliminant les erugues de les cols. M’obsequien amb una bossa de mongetes tendres (d’aquella varietat amb la pell amb taques vermelloses). També m’obsequien amb una bossa d’aranyons. Em comenten que Mn. Àngel Pla els ha visitat i ha visitat algú més del poble.  

Tot caminant, sense torbar-me massa, i saludant a la gent amb qui em trobo, vaig visitant la desena d’ancians de Bonmatí.  Alguns els trobo més reviscolats, altres més atuïts. També hi ha qui em comenta que va caure i em mostra la cara ben morada.

Dino aviat: mongetes tendres, un parell de patatones, tonyina, un parell de mandarines i infusió d’aranyons i estèvia .

A la tarda ve el grup de nois i noies que volen preparar-se per la confirmació, pel novembre. Amb l’Alfred decideixen fer les trobades el dilluns a la tarda. També ve un grup de nens i nenes del segon any de catequesi. I bé.

En Lluís Cornellà em porta unes quantes fotografies de l’aplec de Sant Amanç.

Les confraresses de la Mare de Déu de l’Escombra venen a fer una repassada a l’església i a preparar lots de menjar per repartir a les famílies ateses per Caritas.

Quan torno de la missa a les dominiques i tanco l’església, m’apareix davant meu, i gairebé de sorpresa, un rodamón. Es diu Miguel Àngel i es asturià. Em diu que és un pelegrí que va cap a Sant Jaume de Galícia i em demana que li segelli la carta de pelegrí. Veig que ha rodat per tot Europa i fins i tot porta un aval del Vaticà on ha visitat la tomba de sant Pere. També li dono alguna cosa perquè pugui menjar calent, encara que no m’ho demanava. Em demana on pot passar la nit sense que es mulli si de cas plou. L’oriento que vagi sota les voltes del carrer d’Avall. I que Déu t’acompanyi en el teu camí. 

Santa Tecla, batedora de noguers.

dissabte, 22 / setembre / 2012

A les 9 del matí oficio les exèquies de la Carmeta de Sant Julià. Li havia portat Nostramo cada primer divendres. Aquestes darreres setmanes ho ha passat malament i ha estat ingressada diverses vegades a Santa Caterina. Vaig visitar-la per darrera vegada el passat dissabte, abans de la missa de Bonmatí. Quan era ingressada a l’hospital primer demanava per rebre la visita del capellà (Mn. Josep M. Tor) que no pas del metge. Que el Senyor l’aculli al Paradís, que a la seva arribada la rebin els màrtirs i la facin entrar a la ciutat santa de Jerusalem. Que Santa Maria i el cors dels àngels l’acullin i tingui, amb Llàtzer el pobre, el repòs etern. El seu fill, en Josep, treballa a l’ÀNTEX i molts companys han participat a les exèquies.

Quan retorno a Anglès, a Can Patalic, em saluda el pare d’en Ferriol, de la Iria i d’en Guerau.

I si uns es moren, els altres s’enamoren.

Poc després de les 12, a la capella dels Bonmatí, beneeixo el casament d’en David  Xifra i de la Irene Castillo. La capella llueix la decoració floral d’en Ricardet. L’equip musical és de FEEL GOOD que han animat les festes majors d’Amer i d’Anglès. El fotògraf és de Banyoles, de FOTO DIGITAL XM que tenen la botiga al davant de MATEC. Han llegit l’Eloi Bagué (primera lectura) i en Marc Crous (pregàries dels fidels).

Abans d’acabar, la Carme Carrasquilla llegeix un poema que ha escrit. “Un poema que, segons diu,  vol expressar un desig de felicitat als nuvis que segur que tots els que els acompanyem compartim. I es titula L’ARBRE DE L’AMOR”

Setembre té avui un caire

de bonança i joventut

i a pertot se sent la flaire

de les flors que omplen l’aire,

d’amor vostre, cor curull.

Al vostre cor com en un jardí

hi heu sembrat una llavor

que a poc a poc s’ha convertit

en un arbret formós.

Aneu alimentant

aquest arbre petitó

amb tot allò que calgui

perquè sigui alt i frondós.

Que tingui arrels profundes

capaces de resistir

les adversitats de la vida,

si haguessin de venir.

Si el cuideu i el nodriu

amb amor i molta tendresa

serà l’arbre més joliu

i tindrà gran fortalesa.

Que la vostra unió sigui

com la de l’arbre amb la terra

que no trontolli mai,

ni en la pau, ni en la guerra.

I si un dia aquest abre

donés el fruit esperat,

seria motiu d’alegria

i total felicitat. 

L’amor que avui segelleu

que sigui allò més preuat

que augmenti cada dia

i us tingui sempre enamorats.

Enhorabona i per molts anys!

En Ricardet, veient les pintures d’en Benet Casabó que hi ha a l’absis de l’església, em comenta que a Sant Miquel d’Anglès, a l’altar de la Sagrada Família, hi havia dues pintures de l’Antoni Marsergas d’Anglès. En una hi havia l’escena de la Samaritana i a l’altra, el Bon Pastor. M’agradaria veure’n fotografies. A l’altar de la M. de D. de Montserrat hi havia unes pintures del monjo de Montserrat P. Josep M. Gassó, germà de l’àvia de Can Peix. No sé pas perquè es van destruir totes aquestes pintures.  

A la tarda tinc la missa anticipada a Bonmatí (amb just 30 persones) i la d’Anglès (amb 40 persones o poques més).  La llar dels jubilats han fet una sortida de varis dies, i es fa notar.

Quan acabem la missa, la Maria Tarrés em comenta que ella va fotografiar l’església de Sant Antoni, on ara hi ha la guarderia. Que va ser una llàstima que fos destruïda. L’altra Maria també ho confirma. Es veu que en parlaren amb l’alcalde de aleshores però que no els va fer cap cas.

La Núria Esponellà em fa una consulta per un detall d’una novel·la històrica centrada a l’estany de Banyoles.

diumenge, 23 / setembre / 2012

A les misses d’aquest diumenge es nota una certa davallada en l’assistència. Alguna família d’estiuejants ja han retornat als seus domicilis, a més, la sortida dels jubilats també s’ha emportat una bona volada de feligresos.

La Rosa em comunica salutacions de la Marta Arquer, professora del Col·legi Sant Jordi. Es veu que van coincidir ahir en una trobada d’exalumnes de les dominiques, quan feien 5è i 6è de batxillerat. A Sant Martí visito la Maria i la Nati. En Joan m’obsequia amb el llibre de l’Eulàlia Tort CONVERSES AMB TERESA FORCADES.

Tot dinant, a Can Tarrés, llegeixo un article que publica La Vanguardia comentant el tractament del nu en l’obra escultòrica d’en Josep Llimona sense anar contra els principis del Cercle Artístic de Sant Lluc. Ben interessant.

Darrerament m’he afeccionat al quefir (o kèfir). Hi ha qui comenta que és molt saludable especialment per la panxa, l’altre diu que crea moltes defenses per evitar malalties, hi ha qui diu que ho guareix tot (fins i tot els peus plans)... De moment, en prenc mig litre diari o un xic més. Com que porta un xic d’alcohol (1º), espero que no em creï dependència.  Només faltaria que em tornès alcohòlic per ser addicte al quefir!

Dono testimoni de que el faig jo mateix. Vaig adquirir-ne unes ampolles de mig litre que comercialitzen la Purllet. Quan n’he begut un got, acabo d’omplir l’ampolla amb mig litre de llet natural i ho sacsejo una mica. Deixo l’ampolla damunt del marbre de la cuina i,  quan han passat 24 hores o més, la guardo a la nevera. I així vaig fent amb les altres ampolles que tinc.

Quan en prenc, dóna la impressió que bec cava o aigua de Caldes i es nota una acidesa agradable. Acostumo a prendre’n un got a mig matí (amb una torradeta), un altre a mitja tarda (també amb una torradeta) i un abans d’anar a dormir (tot sol).

dilluns, 24 / setembre / 2012

Se m’acaben els 58 anys. El vent de ponent empeny fort. A veiam si serà veritat allò de “Ponent té una noia casada amb en Llevant, i quan torna de veure-la, en torna plorant”.  

Oficio les exèquies de la Rosa. Estava emparentada amb els de can Venanci per tots costats. Participa força gent del poble a la cerimònia.

Vaig a repartir cartes invitant els pares a inscriure els seus fills a la catequesi. M’arribo al CEIP Pompeu Fabra i a les adreces de les famílies que viuen a l’entorn de l’avinguda Floricel. Faig una bona caminada. Quan les tinc repartides, l’Anna em fa adonar que hi ha una errada: es convoca una reunió de pares dels nois i noies de seguiment (4rt i 5è) pel dissabte 7 d’octubre i, de fet, ha de 6 d’octubre. Espero que aquest no sigui l’obstacle per no participar a la catequesi.

Després d’un any, puc dir que conec força bé la geografia d’aquests pobles i, en especial, els carrers d’Anglès. Sempre me’n queda algun per situar, però la majoria ja els tinc interioritzats i me n’adono tot repartint les cartes del inici de la catequesi. L’any passat vaig fer la opció de repartir-les personalment i m’anà bé per conèixer la població.

Dino un plat de bledes bullides amb una trumfa. M’agrada la verdura acabada de bullir. També menjo un bistec de pobre. I per postres, un préssec. I quan he rentat plats i coberts, m’estiro per fer mitja horeta de migdiada. La veritat és que no necessito despertador i sempre em desperto quan he dormit uns 25 minuts. Això si, dormo com un tronc.   

Es dóna a conèixer la detenció dels homes acusats dels robatoris a Anglès. Algú em pregunta si és que hi ha hagut algun altre robatori. I això que en vaig parlar al DIARI DEL CAPELLÀ.

dimarts, 25 / setembre / 2012

I començo el primer dia dels meus primers 59 anys. Des de primera hora de la matinada m’arriben felicitacions d’amics pel facebook, els nebots per whatsapp  i també hi ha qui ho fa per sms, per correu electrònic, per telèfon (germans, amistats...)... Agraeixo que les felicitacions siguin fetes amb discreció (especialment pels mitjans electrònics, que no requereixen una resposta immediata).

A mig matí baixo a l’oficina de Correus per enviar les invitacions de catequesi a les famílies que viuen fora del poble. I quan pujo, agafo el cotxe i me’n vaig a visitar a la Carme Santaló, a la residència on és atesa.

Quan em veu, la cara se li il·lumina. Mai m’havia dit l’edat, i avui me la comunica.  Alguna vegada que li havia preguntat em contestava: “la que aparento”. Em feia molta gràcia, perquè jo la sabia per un altre costat. I de fet, val a dir que, si bé ara està atuïda, se la veu animada. 

La Carme ha estat una gran col·laboradora parroquial i sempre ho ha fet amb discreció: a la catequesi, a Caritas, a l’Hospitalitat de Lourdes, també visitant malalts i col·laborant amb altres organitzacions del poble (oncolliga, unicef... ).

Parlem una estona i preguem una mica, mentre li administro Nostramo: “Que nostre Senyor Jesucrist sigui a prop teu...”. També em diu que ha estat uns dies allà (i ara és a l’hospital) el que havia estat jutge de pau.

Tornant m’aturo a dinar a La Barca de Bescanó. Hi ha una colla que estan d’excursió. Llegeixo el diari i els missatges al mòbil.

A primera hora de la tarda tenim la reunió del grup de Vida Creixent. Treballem el primer tema del llibret LA FE CRISTIANA, PORTA SEMPRE OBERTA. Quina cosa tan espessa!.

Quan acabem vaig a repartir unes quantes cartes de catequesi cap el sector de la Triassa, carrer Nou, Pla de la Coma...

dimecres, 26 / setembre / 2012

En Tiri, el meu nebot, està fent apunts per també fer un diari. Fa uns matins que envia, per whatsapp, les seves reflexions i les seves dèries. Sembla que esmorzi fideus. Li suggereixo que anomeni el bloc el DIARI DEL CAMIONER.

Quan estic a la cuina, per les finestres del dormitori, del passadís i del distribuïdor, accedeixen cap a dintre una volada de coloms, 5 o 6. I després, quan s’adonen que estic allà, no en saben sortir. Quin esvalot i quin batre d’ales. A veure si em faran fóra de casa! Ni que jo fos sant Francesc!

Al migdia surto cap a Banyoles. Vaig escoltant el debat del parlament de Catalunya. Em toca suportar l’Alícia Sánchez Camacho. Ostres, sembla una baba botzinaire  que sempre renya els seus néts ni que els néts siguin professors de universitat. També escolto una estona en Joan Herrera i, quan retorno, escolto en Joan Tardà, l’Albert Ribera (un altre que fa por), l’Alfons López Tena,  en Joan Laporta, i les respostes respectives de l’Artur Mas. El debat em resulta interessant.

A casa, dinant, també parlem de la situació i del debat sobre la independència. Ho comparem amb la transició que també comportà superar pors i sobretot fantasmes que atiaven alguns sectors. I per fer massa cas a les pors i per témer massa als fantasmes, ara estem on estem.

Quan surto de casa, em trobo amb en Garganta. Em parla de la seva casa a Sant Ferriol.

Al vespre, a la doma, hi ha la reunió dels equips de Caritas de l’arxiprestat. Dono l’acolliment i, amb un text que ha escollit en Ramon, dirigeixo la pregària inicial. També convido a pregar per tots els col·laboradors, voluntaris i beneficiaris difunts aprofitant que demà és la festa del patró de les associacions caritatives, sant Vicenç de Paül.

dijous, 27 / setembre / 2012

En Josep em comunica la mort de l’Antonio Pérez (67a). Molta gent el coneix com El Madriles. Concretem l’hora de les exèquies per demà divendres.

A cap hora venen les confraresses de la Mare de Déu de l’Escombra a netejar l’església. Quin goig que fan! Tot va en dansa.

Cap a un quart d’onze vaig cap a Girona. M’han convidat a participar a una tertúlia radiofònica a LA XARXA (el que era COM RÀDIO). Hi ha en Pere Bahí (de LA XICRA), en Joan Rodríguez (casat amb una Masgrau de Banyoles) i el conductor del programa, l’Eduard. Es retransmetrà el proper dijous a la tarda, al programa LA TAVERNA DE LA RAMBLA.  

Mentre dino, a La Barca de Bescanó, ve a saludar-me una senyora de Palafrugell (nascuda a Bescanó) que també hi ve a dinar acompanyada de la neboda i d’uns amics.

A la tarda reparteixo el darrer plec de cartes convidant a participar a la catequesi. Ho faig a l’entorn de la carretera d’Osor i als límits del terme municipal d’Anglès.

A molts balcons hi pengen estelades (blaves o vermelles) o la senyera. La bandera espanyola penja a algun balcó d’alguna família d’origen marroquí o llatí.

A la missa vespertina dono gràcies pel meu baptisme, celebrat aquest dia, fa 59 anys. Que sant Vicenç de Paül i sant Dalmau Moner m’ajudin a ser-hi fidels.

Patrícia Gabancho rep el Bertrana per la seva primera novel·la, ‘La néta d'Adam', i l'escriptora Núria Esponellà (de Celrà i resident a Ventalló) queda finalista amb ‘Una dona d'aigua' ambientada a finals del s. XIX a Banyoles. Quan conec la notícia, envio a la Núria una felicitació, i ella em contesta agraint-ho.

divendres, 28 / setembre / 2012

Em llevo a l’hora habitual i ja m’arriben missatges pel whatsapp d’en Tiri i la Collell. Renoi quina xerrameca. S’estranyen que no m’afegeixi a la tertúlia. Finalment els saludo: PAX ET BONUM.

Venen dos dels confrares de Sant Amanç, en Lluís i en Lluís. Recollim la peita campana que hi havia abandonada per les golfes. Ningú me’n sabia donar raó i, amb el permís del Consell Parroquial, es penjarà a l’espadanya de l’església de Sant Amanç. Tot seguit anem a Sant Martí a recollir una imatge d’un sant bisbe elaborada a un taller d’Olot. Diguem que surt de l’església de Sant Marti  essent la imatge de sant Martí i arribarà a l’altra església essent la imatge de sant Amanç. Una autèntica transformació. I quan va sortir del taller d’Olot, ves a saber a quin sant deuria representar. Val a dir que, a la mà esquerra, hi porta un llibre (propi dels sants que van escriure quelcom important). Però ni sant Martí ni sant Amanç, amb una partida de naixement i amb una historicitat ben perfilada, no van pas destacar per escriure res.

Cap a les 12m, l’església s’omple dels familiars i amics que participen a les exèquies de l’Antonio Pérez (67a), el Madriles, marit de la Maria Pèlach, la iaia Maria. Fa 4 anys se’ls morí d’accident un fill, en David. L’altre fill porta el bar de  Cal Mariner. Procuro situar-me en el dolor de la família i obrir una escletxa a l’esperança i a la pau que ens ofereix el Senyor. El cert és que la gent està atenta.

Per dinar em faig olla de peix, amb un parell de cebes trossejades, un parell de grans d’all,  patata (que em va donar la Carme), pebrot i tomata (encara de l’hort), bacallà, julivert i un bon raig d’oli d’oliva. I ben bullit a foc lent. Si ho volgués més potent, ho acabaria amb un allioli negat i abocat al damunt, pebre, una mica de vi ranci...

A la tarda preparo la reunió amb els pares dels nens i nenes que comencen la catequesi: calendari, fotocòpies, fitxes, quatre idees bàsiques... La reunió és a dos quarts de vuit del vespre, a la sala de la doma. Hi participen poc més de vint pares (bé, pares 4, i la resta són mares). Hem d’acabar aviat perquè diversos pares van a la reunió per preparar els pastorets. I en un poble cal respectar aquestes coses.  

Al vespre encara hi ha la reunió de l’equip de l’ONCOLLIGA. Saludo tothom, preparo un parell de coses i vaig a sopar. Cap a dos quarts d’onze acaba la reunió i acomiado tothom. I cap a dormir que demà hi ha matines. 

Parla el P. Josep Frigola, Missioner d'Àfrica, des de fa 45 anys, ara a Níger

L’ENTREVISTA QUE M’HEU ANAT FENT

Faig les maletes després d’aquests tres mesos d’estada a la terra mare. No goso parlar de vacances perquè ha sigut temps d’una altra mena de feina. Ara tornaré a la terra dels meus primers i renovats amors. Com que m’heu anat abassegant amb preguntes i qüestions, em sembla adient de fer-vos un resum de les respostes. Ben entès, l’entrevista la feu vosaltres, jo responc com sé i puc.

- ¿Ja fa tres anys de quan vas venir l’última vegada?
Sí, com passa el temps. Reveient-nos, per fer-nos plaer mútuament, diem que encara ens conservem molt bé. De fet, els anys són cada vegada més golosos, se’ns empassen sense cap mirament ni degustació. Tal hi fa, em fa un goig immens de reveure rostres amics, retrobar vides conegudes, poder seguir trenant xarxa humana.

- I, com ho has deixat allò d’allà baix?
“Allò d’allà baix”, que lluny i distant, eh? Doncs, ja ho sabeu, en bona mesura la situació és crònica, endèmica. Les crisis alimentàries es van perpetuant en un o altre lloc del país. Tampoc allò del famós Mil·lenium ha funcionat bé. En part era utopia barata i en part és mentida perversa perquè els macro programes dels grans organismes es solen fer per deixar la gent contenta i enganyada.

- Per més inri, sembla ser que alguns moviments islamistes radicals fan estralls...
És veritat, actualment Níger queda tenallat entre la rebel·lió terrorista del nord del Mali i els moviments fonamentalistes, violents a matar, provinents de Nigèria. Fa ben poc, reaccionant a les provocacions d’alguns malaurats mitjans occidentals, varen cremar esglésies i destruir escoles en la ciutat de Zinder on tenim un equip de companys missioners africans. És possible que tots plegats hàgim de canviar d’estratègia pastoral quant a visibilitat i desplaçaments. Amb tot, la discreció és sempre molt evangèlica.

- Noi, ja veus que aquí també la crisi ens deixa eixonats, molta gent pateix de debò.
Ja n’havia pres consciència des d’allà. Crec que tot i solidaritzant-nos amb qui tenim a la cantonada o ben a prop, cal no deixar arraconats mil milions de persones que no arriben al llindar del que se’n diu benestar. L’estat de benestar és una cosa i el de supervivència n’és una altra. El món global en el qual som immersos exigeix un mínim de benestar global que inclogui tots els pobles d’arreu.

- Amb el desgavell de l’economia, veiem que els immigrants, magrebins i subsaharians sobretot, s’ho passen molt malament... Són els més vulnerables. Ens fan molt servei i, a la vegada, en tenim por. Inexorablement,
ells van canviant les dades i el color de la població. Segur que una bona part no s’integra prou bé, però nosaltres tenim massa por de perdre la identitat i, potser, tampoc els acollim com Déu mana. Cal que mirem altres països, veïns o més llunyans, que ens mostren com han aconseguit l’acolliment – integració indispensables per a poder conviure.

- Vares anar a la manifestació de la Diada, quina mena d’esperit et guiava?
Ja vaig poder participar a la del 1977 perquè llavors em trobava a Barcelona. Després de 35 anys, he tingut la sort de participar a la d’enguany. Com la majoria de gent, hi vaig anar amb el que sóc: identitat, sentiments, reivindicació de drets fonamentals i recerca de la sobirania del nostre país.