DÉU N’HI DO COM N'ÉS ENGRESCADOR, TOT AIXÒ!

La Pasqua Jove del 1981 es va celebrar el dissabte 18 d’abril al Santuari del Collell amb el lema NO ESTEM SOLS. 

Feia escassament dos mesos que era capellà. Per aportar el meu testimoni i col·laborar en un dels espais de reflexió, se’m demanà que redactés un full amb la meva experiència. Aquí doncs hi recullo aquell escrit farcit d’ingenuïtat. 

Advertiu que, dintre dels parèntesis i en cursiva, hi introdueixo algun aclariment o ampliació. Els que heu anat llegint els meus escrits, segurament ja coneixeu les referències, com les que es recullen  en un anterior escrit, sobretot a EL MEU SEMINARI.

Així doncs, diu així aquest escrit:

DÉU N’HI DO COM N'ÉS ENGRESCADOR, TOT AIXÒ! 

Aviat farà dos mesos que sóc capellà.  I de moment estic tan engrescat a ser-ne com la mateixa vigília de l’Ordenació. Arribar a aquesta decisió no ha estat pas simplement PERQUÈ M’AGRADI. El mateix compromís cristià m’ha llençat a prendre una postura compromesa al servei de l’home i de l’Església.

De petit, a Banyoles, dintre la meva família, a la catequesi, a les celebracions i les activitats d’esplai de la parròquia, al col·legi on vaig tenir-hi bons mestres, dintre l’escoltisme i en molts altres moments, vaig anar descobrint la importància de seguir Jesucrist i el seu estil de vida.

La meva adolescència, al seminari menor (a Girona) i als instituts de Barcelona on vaig acabar el batxillerat (el sisè al institut Milà i Fontanals, al Raval,   i el COU al Menéndez y Pelayo, a la Via Augusta), va ser agitada però JA ENTRELLUCAVA QUE JESÚS ANAVA FENT CAMÍ AL MEU COSTAT I QUE EM LLENÇAVA A SER CRÍTIC enmig d’una societat que descobria com esclafadora de la persona. Però el mal només es venç amb la força del bé (una afirmació que em va inculcar Mn. Jordi Carrera).

A Navarra vaig conviure amb dues comunitats de religiosos (seria a Navarra, al monestir de Santa Maria de la Oliva i als Agustins Recol·lectes de Marcilla)  on vaig palpar-hi uns estils de vida marcats per l’Evangeli. La reflexió a partir de l’Escriptura i un esforç per estimar i servir els altres ho vaig veure possible perquè hi havia unes persones i unes comunitats concretes que AMB SENZILLESA, HO VIVIEN. (En el moment que vaig entrar en contacte amb la comunitat cistercenca de Santa Maria de la Oliva, en ocasió d’un recés pasqual amb altres companys, en un moment de les vespres solemnes del segon diumenge de Pasqua del 1972, a l’església del monestir, tot recitant els salms,  faig sentir una forta sotragada dintre meu  i m’entrà un futris que ha perdurat en mi: era el vespre del 16 d’abril tot recitant el salm 113 “És davant del Senyor que s’estremí la terra, davant del Déu de Jacob”)

Amb tot , aquest temps de viure lluny de la meva terra va ajudar-me a plantejar el meu servei a l’Església i si aquest servei s’havia de concretar al Tercer Món o bé al meu bisbat de Girona. Ben segur que al moment de prendre la meva decisió s’hi barrejarien moltes motivaciós. Però m’adonava que on millor podria fer el meu servei era a la meva terra, parlant la meva llengua i enmig de la meva cultura. I és que també la meva terra i el meu bisbat és terra de missió.

Els meus anys de seminari i de teologat han estat durs. D’altra banda el meu tarannà personal no em deixava desentendre fàcilment dels conflictes i menys encara de les persones amb que m’he anat trobant. Malgrat tot, en la vida de seminari hi ha trobat professors i companys que m’han ajudat a reflexionar entorn la meva vida cristiana, que m’han animat a tirar endavant, que m’han fet costat enmig de les dificultats, que m’han ajudat a revisar les meves actituds i a viure amb més responsabilitat la meva fe.

Dintre l’etapa de seminari han estat molt importants ELS ESPAIS QUE M’HAN PERMÉS POSAR-ME AL COSTAT DE LES PERSONES PER CONÈIXER I COMPARTIR de debò “el goig i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes i dones del nostre temps” (GS). En aquest sentit ha estat molt positiva i intensa l’experiència estival en una empresa de transports tot traginant sacs de pinso amunt i avall, també la relació que possibilita l’estar de dependent darrera un taulell o bé anar a llaurar damunt d’un tractor, com també l’esforç i el treball en equip que suposen, fent de monitor, unes colònies (les més importants, amb 120 marrecs, a Sant Feliu de Guíxols, 20 dies seguits del mes de juliol del 1972, 73, 74 i 75) o els casals d’estiu (especialment a Banyoles, Sant Feliu de Pallerols, al Barri de Sant Pau...), o bé el formar part d’una coral (la Polifònica de Girona, els cursos 1977/78 i  1978/79, sota la direcció del mestre Josep Viader).

Els dissabtes i diumenges els dedica més a treballs pastorals: catequesi (a les parròquies de Sant Feliu de Pallerols –amb Mn. Pere Soler-, Santa Cristina d’Aro –amb Mn. Pere Hugas-, a la de Banyoles –amb Mn. Pere Font-, a la de Sant Pau de Girona –amb Mn. Carles Mundet) , convivències... (les convivències les organitzava Mn. Lluís Vilà, gairebé mensualment, reunia a la Casa d’Espiritualitat de Banyoles una vintena de de nois i noies adolescents provinents de molts racons de la diòcesi: col·laborant amb Mn. Lluís, la meva feina era la de fer de monitor i d’animador, i hi vaig participar gairebé 4 anys, fins que vaig ser ordenat prevere).

Ara estic a Olot (hi vaig estar-hi des del gener del 1980 fins el setembre del 1983). A aquesta ciutat, i sobretot als seus entorns, no hi manca pas la bellesa. La meva vida continuarà i marcarà una etapa més en aquest indret. I m’adono que també a OLOT CAL ANUNCIAR-HI L’EVANGELI, CAL REPETIR-HI ELS GESTOS I LES PARAULES DE JESÚS, CAL FER-HI CRÈIXER LA COMUNITAT CRISTIANA.

I Déu n’hi do com n’és d’engrescador tot això.

HOMILIA DEL BISBE JAUME A LA MEVA ORDENACIÓ DE PREVERE

Aquest diumenge IV de Pasqua, dedicat al Bon Pastor, és un bon moment per publicar l'homilia del Bisbe Jaume a la meva ordenació de prevere. 

Vaig ser ordenat de prevere la tarda del diumenge 22 de febrer del 1981 a l'església de Sant Esteve d'Olot. Era el diumenge setè de durant l'any. S'esqueia aquell mateix diumenge la festa de la Càtedra de Sant Pere i, també, la Diada del Pensament, dintre el calendari propi del mon escolta. 

Aquella setmana abans de la meva ordenació, a Olot, hi va caure una bona nevada. Els catequistes de les Fonts  m'obsequiarien amb un oli d'en Sebastià Congost on es veu el Firal nevat aquella setmana.  

M'ordenà el bisbe de Girona Mons. Jaume Camprodon Rovira i l'acompanyaren nombrosos companys. De la celebració en servo un magnífic album fotogràfic que em va regalar el fotògraf olotí Comas. També en conservo alguna fotografia, en blanc i negre, d'en Josep M. Melció Pujol, Mn. MEL. 

També m'acompanyaren la Coral Polifònica de Girona (dirigida pel mestre Josep Viader, i a la que jo hi havia cantat durant dos cursos), la Polifònica d'Olot (dirigida per Mn. Frederic Pujol) i la coral del Centre Excursionista d'Olot (que aquell moment dirigia jo mateix). 

Si bé la celebració fou en el marc de l'església de Sant Esteve d'Olot (per raons d'espai), els protagonistes de la celebració foren sobretot les parròquies de Sant Cristòfor d'Olot (i, per extensió, els Caputxins) i la parròquia de Santa Maria de Batet. Un dels companys que recordo que m'acompanyà aquells dies de l'ordenació fou en Miquel Miró i Miró, actualment prior general dels religiosos agustins recol·lectes. 

Uns dies abans de l'ordenació, amb altres companys, vaig passar uns dies d'exercicis espirituals al monestir de Santa Maria de Poblet. Els dirigí l'abat de Poblet, el P. Maur Esteva i Alsina (1933 - 2014). 

L'endemà de la meva ordenació, el 23 de febrer del 1981, vaig celebrar les primeres misses. La primera de totes fou a la mateixa església de Sant Esteve d'Olot en les exèquies del pare d'un noi que formava part d'un grup de joves dels Caputxins, en Ramon, en "Truli". 

A la tarda vaig celebrar la segona missa a la capella de Sant Martirià de l'església del Monestir de Banyoles, amb els meus pares, germans, nebots i algun altre familiar. Sortint de l'església del monestir, vingué a saludar-nos en Tarafa comunicant-nos que, al parlament de Madrid, s'havia produït un cop d'estat. Recordo el comentari despectiu del meu pare envers la insurrecció que qualificà d'una "sanjurjada" en referència al cop militar del general Sanjurjo, el 1931, contra la República. 

A la celebració es llegiren els següents textos bíblics: la primera lectura, Jer. 1, 4-10 (Ah, Senyor, sóc massa jove: com sabré parlar?); el salm responsorial, fou el salm 22 (El Senyor és el meu pastor...); la segona lectura, Ef 4, 1-7.11-13 (Cada u de nosaltres ha rebut la gràcia segons la mesura del do de Crist); i l'evangeli,  Mt 5, 38-48 (Sigueu bons del tot com ho és el vostre Pare del cel). 

Podria aportar molts i molts més records d'aquella celebració i d'aquella diada. Algunes possiblement les pugui recollir en altres moments. Però ara, el que més interessa, és l'homilia del bisbe Jaume que recullo tot seguit: 

Estimats,

“Si vas pels volts d’Olot, amunt del pla, trobaràs un indret verd i fecund, com mai cap més n’hagis trobat al món. Un verd com d’aigua endins, profund i clar, el verd de la fageda d’en Jordà”.

Qui pogués celebrar-hi aquesta festa! I ens guardaria, sens dubte, de caure en la temptació en que caiem tantes vegades quan ens aixopluguem en un temple, de valorar més les parets materials, que les persones. De preocupar-nos més per embellir les parets sense adonar-nos de la dignitat de cada una de les persones que s’hi aixopluguen, per les quals Jesucrist ha donat la seva sang. Allà, a la Fageda d’en Jordà, potser prendríem més relleu tots els que som aquí, i ens adonaríem que el Poble de Déu està fet pels homes i no per les parets, i que Jesucrist ha mort i ha ressuscitat pels homes, i no per les pedres.

Tornem-hi, a la Fageda d’en Jordà, encara que només sigui amb la imaginació: aquest verd, que diu, d’aigua endins, profund i clar, varia segons l’hora del dia, segons el temps. Si hi aneu al matí, serà un verd clar, un verd transparent. Si us hi deixeu caure a migdia, trobareu que és un verd viu. Cada fulla dels faigs reflexa la llum del sol segons la seva situació, però amb una vivor que gairebé fereix els ulls. En canvi, si hi aneu cap el tard, trobareu un verd tranquil, un verd blau, un verd gris, que dóna una serenor, una pau a l’esperit. Cada arbre, cada fulla es torna lluminosa segons li venen els raigs del sol i segons està situada.

Veieu, nosaltres els cristians, hem de ser llum. Cada u de nosaltres, ha de ser una torxa, o si voleu, continuant la comparació d’abans, ha de ser una fulla d’aquesta fageda,  que il·lumina els altres, que il·lumina els altres segons la gràcia que ha rebut de Crist, segons el servei que li ha estat encomanat, segons la seva situació en la societat. Si tots els que som aquí, vinguts d’Olot, de les parròquies d’Olot, d’una manera especial els de Sant Cristòfor les Fonts, els de Batet, vinguts de Banyoles, vinguts de tants altres indrets del Bisbat, si cada un dels que som aquí sentíssim aquesta responsabilitat de ser llum, quina claror no hi hauria a la nostra terra!

I per això som en l’Església. Per això el Senyor ens ha cridat a l’Església, no perquè hi estiguem passivament, sinó perquè siguem llum. No una llum difosa, sinó una llum viva. No una llum uniforme, sinó una llum variada segons la gràcia que ens ha estat donada. Ho acabem d’escoltar en aquesta segona lectura d’avui, treta d’una de les cartes de sant Pau. A uns, se’ls hi ha fet la gràcia de ser apòstols; uns altres, profetes, i podríem continuar: uns rebem el do de ser pares de família, i uns altres de ser catequistes, i uns altres de servir els malalts, i uns altres de estar atents al bon ordenament de les coses del món, i uns altres de servir en el ministeri sacerdotal, i uns altres, en la vida religiosa totalment consagrada a Déu nostre Senyor. Quina varietat de verds, quina varietat de llum no pot donar l’Església al nostre món! La sentim, germans, aquesta responsabilitat?

Jo crec que, aquesta festa d’avui, com he dit i repetit tantes vegades, en ocasions semblants, ens hauria de desvetllar la nostra consciència de cristians, la nostra responsabilitat de ser llum. A voltes hem caigut en la temptació de creure que l’Església són els capellans, que ells són els qui tenen el pes de tirar l’Església endavant, que ells són els que han de ser llum i ens han de fer llum. Certament que hi tenen el seu lloc, i un lloc ben destacat. Però som tots plegats que ens hem d’il·luminar els uns als altres. I estic segur que, si pogués parlar cada un dels preveres que avui som aquí, fent poble amb tots vosaltres, us diríem el mateix: quantes vegades hem rebut més llum  de vosaltres que potser nosaltres mateixos no us hem donat.

Veieu: això és l’Església. L’Església, la gran torxa encesa en la humanitat. La gran torxa per fer llum quan tantes tenebres envolten el nostre món.

Som llum, però necessitem una guia. Necessitem qui ens ajudi a situar-nos de tal manera davant de l’Evangeli, davant de Jesucrist, perquè aquesta nostra llum resplendeixi en les tenebres.

Mireu, en el viatge que, com sabeu, vaig fer a Amèrica, recordo un fet que encara em ve a la memòria tot sovint. Em vaig reunir amb una junta coordinadora de tres comunitats cristianes. Hi havia laics, hi havia religioses, hi havia un mossèn. I, en la conversa, en que explicaven les activitats que portaven a terme em varen dir: “Mai vàrem sentir la nostra responsabilitat en l’Església com el temps que el mossèn va ser fora d’aquí per anar a passar uns mesos a casa seva, amb la seva família. Llavors ens vàrem adonar que havíem de ser nosaltres els que havíem de prendre les regnes de la catequesi i de l’atenció als malalts i de l’atenció a les parelles que es preparaven pel sagrament del matrimoni. Altrament, tot anava decaient. I ens vàrem posar a la feina”. I, no ho deien, havien anat esdevenint llum pels altres. Però també deien: “Però mai com a llavors vàrem sentir la falta del mossèn perquè ens vàrem adonar que nosaltres treballàvem, però que treballàvem com aquell que vol aixecar paret sense morter: li falta quelcom que ajudi a unir les pedres. Sentíem que Jesucrist ressuscitat és enmig nostre, però ens faltava un signe guiador en aquest nostre camí cap a Déu. Sabíem que Jesucrist era en nosaltres, però ens faltava el seu Sacrifici, el signe de l’Eucaristia. Ens sentíem tots Poble de Déu. Però ens faltava el signe que és la presència del cap entre nosaltres, el cap d’aquest Cos Místic de Jesucrist que som tots. En definitiva, ens faltava la presència del capellà”.

Veieu, cert, tots hem de ser llum. Cert, tots tenim les nostres responsabilitats dintre de l’Església que no podem eludir i que hem de procurar que es conjuntin les unes amb les altres. Però, enmig nostre, i per voler de Jesucrist hi ha un servei. Un servei que moltes vegades prenent l’ús de parlar de la societat, i les models de la societat, n’hem dit autoritat. I això, aquesta paraula, ben sovint ens ha entrebancat, ens ha fet nosa, i ens ha fet tenir un concepte de l’Església, i dels seus ministeris, que no és pas el que vol Jesucrist. Perquè Jesucrist diu que aquell que va davant, és el primer que s’ha de posar a servir. Aquest servei, és el servei sacerdotal, per ser ferment de comunió entre els altres cristians, per ser guia en aquest camí de l’Església enmig del món, per fer present a Jesucrist cap, i les accions de Jesucrist cap, que són el Sacrifici de la Missa, que són la Reconciliació amb Déu.

Nosaltres, que volem sentir aquesta responsabilitat, que volem ser llum, avui ens hem aplegat aquí perquè sentim aquesta necessitat. I perquè sentim la joia de tota l’Església de veure que un dels nostres ha escoltat, des del si de la seva mare, ens deia el profeta, la veu del Senyor que l’ha cridat. I ara Déu fa meravelles en ell. Déu, per aquests signes de l’Església, per aquest sagrament de l’Ordre el capacita per realitzar aquestes accions de servei sacerdotal dintre de l’Església. I això és motiu de festa. I això ens dóna joia. I això ens uneix i ens fa descobrir que el que ens uneix, entre nosaltres, és molt més fort que no pas el que ens separa. És l’Amor que Déu ens te. Aquest amor del que ens parlava l’Evangeli d’avui que fa ploure pels camps de tots, que fa sortir el sol per totes les persones. Aquest Amor ens uneix i el sacerdot ens el fa palès a través del seu servei sacerdotal.

Però amb ell, i no separats d’ell –del sacerdot -, amb ell, amb el sacerdot, i no en dos plans diferents, en l’Església; amb ell, i no amb orientacions distintes en l’Església, tots junts, hem de donar aquest gran testimoni de que l’evangeli avui ens parlava. Us en recordeu d’aquest fragment que hem escoltat, de l’evangeli de sant Mateu, que ens parla del que digué Jesús, en el Sermó de la Muntanya. En definitiva, Jesús diu: “No us deixeu vèncer amb generositat”. Els cristians som un poble que no es pot deixar vèncer en generositat. “Si et demanen el vestit, dóna’ls-hi, també, el mantell”. Això és el que ha de fer l’Església. Si ens volen prendre la nostra autoritat material, la nostra autoritat humana, que potser hem tingut en altres èpoques, ben presa sigui. Si ens volen prendre els béns materials, ben presos siguin. Però que no ens prenguin la nostra fidelitat a Jesucrist, que per això som cridats a l’Església. I aquesta és la nostra força  I aquesta és la paraula que nosaltres tenim a dir al món: ser llum, il·luminats per Jesucrist.

L’evangeli d’avui parla, també, de reconciliació. I ens diu que hem d’estimar no només els amics. Això ho sap fer tothom. Sinó que el nostre amor ha de ser més generós. L’amor del cristià i, per tant, l’amor de l’Església depassa les fronteres de l’amistat. Es fixa, fins i tot, amb els enemics, amb els que ens hagin pogut fer mal. L’Església ha de ser, i és, sagrament de reconciliació. L’Església té un sagrament propi de reconciliació. Tu, Martirià, dintre d’uns dies, potser demà mateix, exerciràs aquest sagrament, aquest signe del Perdó de Déu, de la Reconciliació dels homes amb Déu. Però convé que no solament l’exerceixis aquest ministeri quan t’asseguis al confessionari, sinó sempre. Tu, com tots nosaltres, els sacerdots hem de ser els primers en aquest servei de saber perdonar.

I tots plegats, els sacerdots, els laics i els religiosos a l’una, hem de ser els homes del perdó. Déu, no es manifesta mai tant gran, com quan perdona. Els homes, els seus fills, no ens podem manifestar d’altra manera com perdonant els germans, essent sagrament de perdó, individualment i conjuntament, tots plegats.

A los amigos de Martirià que habeis venido de otros pueblos de España, os damos la bienvenida en esta fiesta. No sois unos invitados, sino que también es vuestra fiesta. Es la fiesta de la Iglesia extendida por todo el universo, la fiesta de la Iglesia que es católica. Nuestra fe nos une mas que no nos puede separar la lengua, las culturas o la idiosincrasia de cada país.

Continuem, germans, la celebració. I fem-ho amb fe, amb esperança, amb la il·lusió de que Jesucrist és amb nosaltres, i nosaltres en som la seva llum.

            

       

SETMANA SANTA 2018

Si bé queda pendent penjar l'homilia de la meva ordenació presbiteral, crec que la immadiatesa també pot obrir una falca per reproduir aquí l'escrit que vaig publicar a L'AFEGITÓ (el suplement al Full Parroquial del bisbat) el diumenge de Pasqua de Resurrecció (el 01·04·18). És un petit balanç de les celebracions parroquials viscudes amb intensitat i amb una participació considerable, anyorant l'aire familiar de les celebracions dels darrers anys. 

DESPRÉS DE LES CELEBRACIONS

DE SETMANA SANTA

Sempre que es reuneix la comunitat cristiana, s’hi  fa present Jesús Ressuscitat. I si això és una realitat al llarg de l’any i a cada celebració de la nostra fe, ho vivim amb més intensitat a les celebracions de Setmana Santa i de Pasqua.

I aquesta vivència de la nostra fe és fa més intensa en la mesura que la comunitat cristiana s’ho agafa amb interès i els qui en formen part hi participen ben activament.

Les celebracions del Diumenge de Rams facilitaren la integració de les diverses sensibilitats i nivells, destacant la celebració del migdia que, malgrat la pluja, ajudà els infants a viure la vinguda del Senyor a les nostres vides. I cal agrair a qui ho feren possible: al Casal de l’Obrera, al Xino-xano, al propietari de l’ase, a l’ase...

La celebració de la Penitència, el dimecres, a partir d’un esquema preparat per Mn. Enric Plantés, ajudà al més d’un centenar de participants a rebre i a gaudir del perdó del Senyor. Cal agrair d’una manera especial la col·laboració de Mn. Josep Perich.

El Dijous Sant, a la Missa de la Cena del Senyor, fou especialment emotiva amb la vivència del rentament dels peus i el trasllat del Santíssim al Monument.  Cal agrair d’una manera especial la participació de la quinzena de nens i nenes que representaren i feren possible  la cerimònia del rentament dels peus. I encara, remarcar la participació a la vetlla de pregària, un cop acabada la missa. 

El Divendres Sant, en tres moments intensos de pregària (Viacrucis, Celebració de la Passió i processó), hi hagué la col·laboració destacada de diverses grups que ho feren possible:  Geganters de Lloret, Unió Coral Lloretenca, Confraria de sant Elm, Policia Local...

I encara cal remarcar la participació i la col·laboració a les celebració de la Vetlla Pasqual i d’aquest Diumenge de Pasqua de Resurrecció.

I sobretot, ha estat possible viure amb intensitat aquestes celebracions gràcies a un bon equip de col·laboradors habituals que mostren la solvència de la nostra comunitat parroquial: lectors, personal de neteja i d’ornamentació floral, assistents diversos, escolans...  Com també de la valuosa participació de la Coral Alba de Prima,  animadora musical de totes les celebracions. 

També vull remarcar l'agraïment -meu i de la comunitat parroquial– envers els pares que acompanyen els seus fills a les celebracions d’aquests dies i dels diumenges, com també als joves que, passant de les diversions, es reuneixen amb la comunitat dels deixebles del Senyor.

I acabo amb la invocació que feien al Company desconegut els dos deixebles que anaven a Emaús: “Quedat amb nosaltres, que es fa tard i comença a fosquejar.”

Que les nostres celebracions, tot escoltant la seva paraula i compartint el Pa de l’Eucaristia, ens ajudin a valorar la seva presència ben propera.

Molt bona Pasqua a tots, i que us ompli la Pau del Ressuscitat!

HOMILIA DEL BISBE JAUME EN LA MEVA ORDENACIÓ DE DIACA

Com ja havia dit, el 25 de novembre del 1979, el bisbe de Girona Mons. Jaume Camprodon i Rovira, m'ordemà de diaca a l'església parroquial de Santa Maria dels Turers de Banyoles. 

A aquesta església hi havia rebut el sagrament de la confirmació de mans del bisbe Mons. Josep Cartañá i Inglés, quan jo tenia uns tres anys, i hi vaig rebre la primera comunió el 25 de maig de 1960 (diada de l'Ascensió) i la comunió solemne el 27 de maig de 1965, essent Mn. Joan Serra Vilanova el rector. Per la primera comunió ens preparà Mn. Amadeu Diumè Schilling i per la comunió solemne ens preparà Mn. Salvador Batalla Gardella. I ja que sóc nascut a Girona, el baptisme l'havia rebut a l'església de Santa Susanna del Mercadal el 27 de setembre del 1953, dos dies després del meu naixement. I em batejà Mn. Joan Prat Frigola.

Remanant papers, he trobat l'homilia que el dia de la meva ordenació de diaca pronuncià el Bisbe Jaume. També he trobat l'homilia de la meva ordenació de prevere, que penjaré la propera setmana.  

Crec que aquests dies són ben adients per llegir pausadament aquesta homilia que parteix dels textos que es llegiren aquell dia de la solemnitat de Jesucrist, Rei de Pau (Primera lectura: Ez 34: 11-12, 15-17; Salm responsorial: salm 22; Segona lectura: Col 1, 12-20; Evangeli: Jo 18, 33b-37).   

Estimats,

en el capítol sisè del llibre dels fets dels apòstols se’ns  explica l’ordenació dels primers diaques en l’església. El nombre de cristians, de batejats, anava augmentant cada dia i, augmentant el nombre, es normal que augmentessin també les necessitats. I llavors, es demana als apòstols, que es dediquin més, que atenguin més les necessitats; que queden moltes coses sense atendre. I llavors els apòstols fan aquesta resposta: nosaltres no ens podem preocupar de tot, nosaltres ens hem de dedicar al culte, a la pregària i a la predicació de la paraula. Elegiu, diuen els apòstol, trieu set homes que siguin homes d’una exemplaritat de vida cristiana i nosaltres els constituirem en aquest servei que demaneu a la comunitat. Varen triar set homes, i els apòstols els varen imposar les mans i els varen comunicar l’Esperit Sant que els capacitava per fer aquest servei d’atendre sobretot la caritat en aquelles primeres comunitats cristianes.

Mireu, l’organització de l’Església, s’assembla més a una planta que va creixent, que es va desenrotllant, va traient fulles i flors i fruits, per la vitalitat de la saba, que no pas a una empresa humana, potser molt ben planificada, però sempre fruit d’un cervell exterior a aquella obra, que l’està pensant i li està donant forma. I és que l’Església, si bé els homes la fem, el que ens dóna vitalitat i el que porta la iniciativa és Algú que està enmig nostre, dintre nostre... És l’Esperit Sant.

I és l’Esperit Sant que en aquell primer cos d’Església, molt reduïda en nombre, li va donant un impuls, li va comunicant vida, va creixent... i en la mesura que va creixent li va donant algú que es preocupi d’atendre les necessitats que van sortint. I això que passa en la primitiva Església, continua encara enmig nostre. L’obra que estem ara realitzant, el fet d’una ordenació de diaca, no és pas fruit d’una planificació d’uns homes sinó que és el resultat, el fruit de la vitalitat de l’Esperit en les nostres comunitats. I això fa que sentim, per un cantó la nostra responsabilitat de saber que estem jugant amb les coses de Déu, nostre Senyor. Però, per l’altra cantó sentim aquesta gran joia de ser objecte dels dons de Déu enmig nostre.

Com aquella primitiva Església, les nostres comunitats, avui dia, també en tenen de necessitats. I ara jo no voldria pas concretar només el servei del diaconat. Les nostres comunitats tenen moltes necessitats i per tant convé que hi hagin molts serveis. I l’Esperit Sant, si el sabem escoltar bé, ens va ajudant a trobar el nostre lloc de servei en la comunitat. Les nostres parròquies tenen necessitat d’algú que parli de Déu als infants; d’algú que ajudi a orientar la vida als joves pel camí de Jesucrist; hi ha necessitat d’algú que es preocupi del culte perquè cada dia sigui més vitalitzat: Les nostres comunitats cristianes tenen necessitat d’algú que surti a fora a dir als homes que desconeixen a Jesucrist, o que s’hi han girat d’esquena, a dir-los que Jesucrist és el Salvador, l’únic Salvador. Les nostres comunitats tenen necessitat d’algú que, mirant la situacions humanes que es van presentant, a voltes ben difícils, sàpiguen dir-hi la paraula de Jesucrist. Perquè la sapiguem viure d’acord amb l’Esperit. Les nostres comunitats tenen necessitat de sortir d’elles mateixes i anar a atendre altres llocs, predicant l’Evangeli i ajudant els homes del tercer món a ser homes com Déu els vol. Les nostres comunitats en tenen moltes de necessitats. I qui vol dir que tenen necessitats, vol dir que necessiten, per tant, molts serveis. I l’Esperit Sant és amb nosaltres i si el sabem escoltar, l’Esperit Sant ens va conduint pel servei pel qual, Déu nostre Senyor ens crida. I no solament ens hi va conduint, sinó que ens dóna la força perquè sapiguem complir com cal aquest servei.

Per això, estimats, la festa d’avui, és una festa no només d’en Martirià, de la seva família, o si voleu, del presbiteri diocesà. És una festa de tots els batejats, de tota la diòcesi, però d’una manera especial de la comunitat de Banyoles i de la comunitat de Santa Coloma de Farners.

Ara bé, aquest servir a l’Església té unes característiques; tot servei a l’Església, té una marca, és la marca de Jesucrist, és l’empremta de Jesucrist. I per tant, cal que aquell que vol servir l’Església, en el camp que sigui, començant pel bisbe fins a l’últim batejat, en el camp que sigui, cal que estiguem sempre molt atents a aquesta Imatge visible del Déu invisible, que és Jesucrist, com ens deia l’epístola d’avui. NO es tracta d’agafar llibres de tècnica per saber com ha de ser l’Església. No es tracta de mirar com són les empreses humanes per pensar a veure com l’Església podrà tenir més èxit. Es tracta de contemplar molt a Jesucrist. I, d’acord amb els gestos de Jesucrist, d’acord amb l’estil de Jesucrist, anem modelant i anem orientant el nostre servei a l’Església.

L’Evangeli d’avui ens adverteix. Jesucrist ens diu: el  meu Regne, i per tant, el vostre Regne, en el qual heu entrat pel baptisme, no és d’aquest món. Per tant, no us agafeu als criteris dels homes, mireu de penetrar-vos dels criteris de Déu, dels criteris del Pare. I, fixeu-vos, la primera lectura, ens deia, “jo, ens diu Déu, buscaré l’ovella perduda i embenaré l’ovella malalta, i tornaré al ramat aquelles ovelles que s’han esgarriat”. Veieu, el nostre servei, a l’Església, té aquestes característiques. És un servei motivat per l’amor, buscar aquell que té necessitat. Fixeu-vos que Jesucrist, baixa del Pare, baixa del cel. I podríem dir que deixa, en certa manera, la seva condició divina per fer-se semblant a nosaltres, i baixant a la nostra feblesa conformant-se totalment a nosaltres, excepte el pecat. Veieu, aquí ja hi trobem una pista d’actuació del nostre servei, sigui quin sigui. Aquest servei que no és interessat, que no espera que les persones vinguin, per dir-los quatre paraules, per fer-los un favor. Sinó aquell servei que està sempre amb els ulls oberts, on hi ha una necessitat d’ordre material o d’ordre espiritual, o d’ordre de la fe. Per això convé que quan nosaltres ens prestem al servei de l’Església siguem moguts pel zel. El zel és aquell que ens fa buscar. L’home zelós no pot estar assegut en una cadira, no pot quedar-se a casa. L’home zelós és aquell que està buscant constantment com comunicar allò que se li ha donat, que és la salvació de Jesucrist.

Veieu, el servei cristià és un servei motivat per l’amor i motivat, també, per les necessitats dels homes.

El diaconat és un servei en l’Església però és un servei particular, és un servei qualificat. Si uns primers temps aquest servei en l’Església es limitava, podríem dir, gairebé a l’administració dels béns de l’Església, a atendre les vídues o les persones necessitades, amb el temps, aquest servei ha anat prenent noves orientacions o ha ampliat, podríem dir, el seu camp d’acció. I el diaconat és un servei a la comunitat per la proclamació de la Paraula per l’atenció al culte i per la caritat.

L’Església, avui dia, confereix el diaconat a dos tipus de persones. Aquell primer diaconat de que parlàvem al començament era un diaconat estable. Aquells homes, ordenats, doncs, servien la comunitat d’una manera continuada des d’aquest seu servei de diaques.

Més tard, l’Església, va reduir el diaconat a un pas per arribar al presbiterat. I després del Concili veient, precisament, que creixien les necessitats, l’Església ha tornat al temps antic. I així ja veiem que a determinades nacions, hi ha homes -solters uns, molts d’ells casats- ordenats de diaca per fer aquest serveis a les comunitats: de la predicació de la paraula, de l’ajuda en la celebració de l’Eucaristia, per presidir alguns dels sagraments, per l’atenció a la catequesi o la caritat.

Però continua l’Església, també, conferint el diaconat com un pas previ al presbiterat. És el cas d’avui. Ordenem en Martirià perquè està en un camí, la fita del qual és el sacerdoci.

Fixeu-vos que és un servei. I, per tant, en aquesta celebració, com us deia, hauríem de sentir-nos tots actors. I el que es diu a ell, es diu a tots. I aquest estil de vida que es necessita pel servei del diaconat, és un estil de vida que es necessita per qualsevol servei a l’Església. El servei d’uns i altres es complementen per arribar a ser aquest servei únic de l’Església al món per donar glòria a Déu.

  

L’Església és enviada al món. I quan nosaltres fem catequesi, quan nosaltres exercim la caritat, quan nosaltres prediquem la Paraula de Déu, quan nosaltres posem el dit a la llaga en molts mals del món dient que Déu no ho vol d’aquella manera, sinó que Déu ho veu d’una altra, estem fent un servei a la societat, un servei al món, i li estem fent, en definitiva, un servei de pau.

Us sembla que podem ser cridats a un servei millor a la societat que ser cridats a un servei de pau? Tanta necessitat com en té avui dia la societat de la pau! L’Església és cridada i, qui diu l’Església, cada u de nosaltres estem cridats a fer un servei de pau. Quan l’Església diu als matrimonis que s’esforcin en configurar el seu amor a l’amor de Déu, que passa per la Creu, però es consolida i té el seu esplet en la Resurrecció; quan l’Església diu que l’amor, perquè sigui veritable, ha de saber-se acceptar amb les deficiències, però ha de tenir la seguretat de que no es perdrà, l’Església no està fent el millor servei de pau entre els esposos? Quan l’Església diu als joves que encarrilin la seva sexualitat i les seves passions d’acord amb la raó il·luminada per la fe, no està fent, també, un servei de pau molt millor que aquell que obre les comportes a les passions dels joves? Veieu, tots plegats estem cridats a fer aquest servei de pau.

Hi ha, però, una forma en que aquest servei, podríem dir, no solament és a ple temps, sinó que és exclusiu, que és el del presbiterat, i, per tant, també del diaconat, quan és un pas pel presbiterat.

Jo, en aquests moment, m’adreço, sobretot, als joves, a ells i a elles. i us demano: Déu, nostre Senyor, no pot cridar-vos, també, a vosaltres. per fer aquest servei exclusiu, de pau, en l’Església, sigui en el sacerdoci, sigui en una consagració plena a l’Església, potser aquí, potser al tercer món. És que Déu Nostre Senyor us pot cridar a un servei més alt que dedicar la vostra vida, que cremar les vostres energies, per la pau als homes, en aquest esforç de configurar el món d’acord amb aquesta imatge que se’ns ha donat en Jesucrist? Déu pot cridar-vos a una cosa millor? Penseu-ho, penseu-ho.

I concretem-nos, per acabar, pensant ja en el que estem a punt de fer d’immediat, l’ordenació d’en Martirià. En Martirià va a ser ordenat diaca. I se li conferirà aquest servei perquè prediqui la Paraula, perquè ajudi en la celebració de l’Eucaristia i perquè exerceixi la caritat en l’Església.

Haurà de predicar la Paraula. Jo et demano, i no solament et demano, sinó que, si pogués dir-ho, si volgués usar una paraula que avui dia no està de moda, però que em sembla que es bo, en aquest moment es pot dir, et mano en nom, no meu, sinó de l’Església, que quan prediquis la Paraula de Déu, abans siguis fidel a aquesta Paraula, en la teva vida. I la prediquis sempre amb optimisme. Que aquesta Paraula de Déu surti de la teva boca sempre amb un to d’esperança, de joia, però també d’exigència. Jesucrist ha vingut a predicar l’Evangeli i l’Evangeli és una Bona Notícia. L’Evangeli no és per condemnar ningú. L’Evangeli és per salvar tothom. Que la teva paraula tingui doncs aquestes característiques.

Que tot el teu servei sigui un camí que porti a l’Eucaristia; que tot aquest buscar el malalt i embenar-li les ferides sigui per conduir-lo a la plenitud de l’Eucaristia, a Jesucrist.    

Que no quedin camins truncats sinó que sempre arribin a comunicar la salvació de Jesucrist. I després, aquest servei de la caritat, que sigui fet sempre amb aquesta caritat desinteressada, buscant el bé de l’altre. I és buscant el camí de l’altre que, com Jesucrist, trobaràs la teva realització.

Germans, continuem la celebració. Pensem que aquest acte, com us deia en començar, no és obra dels homes, no és fruit d’una planificació de la intel·ligència dels homes, sinó que és el resultat de l’Esperit Sant que és en nosaltres i avui fa créixer un brot en aquesta església, en aquest servei del diaconat que comunicarem, per l’Esperit, a n’en Martirià.

Amb aquest esperit de fe i d’atenció a la Paraula de Déu sobre cada u de nosaltres, continuem la celebració. 

LES BECEROLES

Quan vaig acabar els meus estudis al seminari (1979), em van destinar a la Parròquia de Santa Coloma de Farners per ser -quan s’hi incorporés- el diaca del que seria el nou rector de Santa Coloma, Mn. Salvador Bassas i Franci, aleshores vicari d’Arenys de Munt. El rector del seminari i, per tant, el meu educador, era Mn. Joaquim de Toca.

Feia poc que Mn. Sebastià Congost Coll havia marxat de Santa Coloma de Farners per anar de rector a la parròquia de la Sagrada Família de Figueres. Fins aquell moment, en Tià (com se’l coneixia) havia estat el responsable de l’església de Sant Sebastià i tenia una gran ascendència entre el jovent de la capital de la Selva (un dels quals, en Gabriel, seria el meu metge de capçalera a Anglès). El rector de Santa Coloma de Farners era Mn. Joan Llorens Castellà, un capellà que era considerat del morro fort, en els ambients clericals.

El pis on van fer anar a viure, el mateix on havia viscut en Tià, era al carrer de la Malva 12, 2n, propietat de l’Eulàlia Simón, una neboda del que, fins el 1960, va ser rector de Banyoles, Mn. Fernando Simón.  El carrer surt del davant de l’església de Sant Sebastià i força cèntric. I com que encara jo no tenia cap ordre ministerial, venia a fer-me companyia Mn. Josep M. Pont i Coma, aleshores vicari d’Anglès, amb Mn. Isidre Puigmitjà i Pujoràs .

La meva estada a Santa Coloma va ser des de l’octubre fins les festes de Nadal  del 1979 /80. Vaig fer classes de religió al Col·legi Sant Salvador d’Horta (tinc molt bon record de la Montserrat de Tuero, a qui no he vist més), també vaig fer classes al col·legi de La Salle, i ajudava les celebracions que oficiava en Josep M. Pont a Sant Sebastià i, alguna, de la parròquia.

Durant aquest període vaig ser ordenat diaca a l’església parroquial de Santa Maria dels Turers de Banyoles. Els exercicis espirituals preparatoris els vaig fer al Casal Santa Elena de Solius del 12 al 16 de novembre d’aquell 1979.  Ens els dirigí un capellà del Prado, el P. Felipe Fernández Aliá. Mentre vaig fer els exercicis vaig redactar el preceptiu SUBSIGNATUS, o sigui el compromís que signava abans de ser ordenat, que vaig contrastar amb el mateix P. Felipe, amb Mn. Joaquim Toca.. i que vaig llegir públicament el darrer dia dels exercicis.

La primera data escollida per l’ordenació inicialment fou el 8 de desembre del 1979. Però resultava que, a principis de desembre, entrava en vigor el nou tractat entre la Santa Seu i l’Estat Espanyol. I si era ordenat el 8 de desembre això hauria implicat que m’hauria tocat anar a fer el servei militar. Em va costar convèncer el bisbe Jaume per canviar de data però finalment hi accedí. Finalment vaig ser ordenat el 25 de novembre del 1979 de manera que em beneficiava del concordat anterior que alliberava del servei militar els que havien rebut ordres majors (diaconat i presbiterat). Tal com ja he avançat, l’ordenació es celebrà a l’església de Santa Maria dels Turers de Banyoles. En conservo un bon reportatge que em va fer en Josep M. Mateu. Diria que també conservo l’homilia que em dedicà el bisbe Jaume. A veure si algun dia la localitzo i la publico.  

Durant aquell mes que seguí a la meva ordenació fins els dies de Nadal vaig batejar algun infant de Santa Coloma i també vaig beneir algun matrimoni, a més de predicar en algunes misses que presidia en Josep M. Pont.

Tal com se m’havia promès, per Nadal havia d’arribar a Santa Coloma de Farners el que seria el nou rector, Mn. Salvador Basses Francí i jo seria el seu diaca. Però arribaren les festes de Nadal i allà no es movia res. Mn. Joan continuava com a rector plenipotenciari de Santa Coloma i res indicava que tingués ganes de deixar la parròquia. A més, en Josep M. Pont deixava d’acompanyar-me, doncs ell tenia prou feina fent de vicari d’Anglès.  

Quan hagueren passat les festes de Nadal (o potser abans d’acabar-les) vaig anar al bisbat i els vaig dir que me n’anava a casa meva (a Banyoles) i que, quan Mn. Joan hagués marxat i Mn. Salvador fos ja a Santa Coloma, també jo hi aniria.

El bisbe Jaume s’enfadà mot i s’ho agafà molt malament. I sort en vaig tenir d’alguns capellans que van intercedir per mi, entre altres Mn. Pere Font i Bosch (aleshores rector de Banyoles), Mn. Jaume Julià Vidal (aleshores rector de Sant Salvador de Girona)...

Un cop passat el temporal, el bisbe em cridà i em digué que m’enviava a Olot, per ser diaca de Mn. Narcís Ponsatí  i Prujà, a les parròquies de Sant Cristòfor Les Fonts i Santa Maria de Batet. A la rectoria de Sant Cristòfor Les Fonts hi residia el rector jubilat, Mn. Joaquim Dalmau Llonch, malaltó i incapacitat, ben atès per la Núria. Vaig arribar a Olot el dia de sant Sebastià del 1980. 

  

En Narcís i jo estàvem instal·lats a una casa al veïnat Verge del Tura, a l’altre costat del Fluvià, passant pel pont d’en Russet, darrera la farmàcia de la M. Àngels Feliu. A la casa ja hi havia residit l’anterior rector Mn. Salvador Batalla, i els seus successius vicaris, entre altres en Josep M. Castellà Marcet (fins el 1975, quan fou destinat a la Sagrada Família de Blanes).

La feina pastoral es desenvolupava a l’antic convent dels caputxins i les celebracions litúrgiques eren a l’església dels caputxins, a Sant Cristòfor les Fonts, a Batet... Els àpats els fèiem a la rectoria de Sant Esteve amb Mn. Emili Montalt, Mn. Quim Giol i l’Anna, que era (i encara és) l’assistenta de la rectoria. Els caps de setmana també venia a ajudar-nos l’Enric Roura, ara rector de Santa Maria de Blanes, i Mn. Josep M. Jou  Carandell, a qui afectuosament l’anomenàvem “el Padre”, tal com l’havia “batejat” Mn. Salvador Batalla ja que sovint el presentava com “un padre que ve del Collell”, doncs era el centre on ell hi feia de professor.   

Val a dir que em vaig sentir molt ben acollit per Mn. Narcís, per Mn. Emili, per en Quim, per l’Anna, per l’Enric, per Mn Jou i tots el col·laboradors de les parròquies.

A la parròquia de les Fonts se  m’encomanaren algunes feines específiques: la catequesi d’adolescents (comunió solemne, confirmació...), l’acompanyament dels grups d’esplai ubicats a l’edifici de l’antic convent dels caputxins, l’atenció d’un grup de joves que, en aquells moments, estaven fent batxillerat i que acostumaven a participar a les misses als caputxins (en Francesc, la Sara, en Manel, en Lluís, la Montse, en Josep,  l’Eugeni, en Josep M., en Ramon, en Mingo, en Xevi, en Toni, la Rosa M.,  en Jordi, en Josep, en Rafel...). També tenia l’encàrrec d’animar algunes celebracions litúrgiques, administrar baptismes...

En el moment de la meva arribada a la parròquia de Les Fonts, algú em dedicà un poema. No m’atreveixo a esmentar el seu probable autor que signa el poema amb el pseudònim “Un feligrès”.

I aquest és el poema:

BENVINGUT MOSSÉN MARTIRIÀ

És l’Esperit el que crida i tria

els ministres que vol per a si

demanant-los que amb fe i alegria

es dediquin a nobles destins

Al servei de l’encesa família,

que curulla i t’estima i et vol,

no hi ha dies ni edat ni fatigues;

no farem que t’hi robis mai sol.

Si tens ales per volar enlaire

i tens braços per ser segador,

no oblidis que aquí hi ha muntanyes

i a la plana fajol, la tardor.

Si tens ales, emprèn la volada

i ensenya a volar al jovent:

fent cordada aprendran l’escalada,

fent camí, fins arribar al cel.

Els braços donaran l’abraçada

i les mans repartiran el Pa;

del llevat faràs nova fornada,

nou esperit que veurem rebrollar.

Si trobessis ambients on no hi regna

la il·lusió, l’esperança i l’amor,

amb l’escalf de la teva presència

donaràs saba nova als cors.

Si et sents sol, si no veus la carena,

pensa en l’obra que aquí has començat;

no permetis que jamai la pena

entristeixi els qui has estimat.

L’Esperit guiarà els teus passos

en la tasca que t’espera a Olot;

sols l’amor, l’abraçada i l’ofrena

podran fer un món nou i millor.

La diada d’avui ens  plena,

ens fa viure, vibrar i estimar;

és l’inici de tasca comuna

que pren força al peu de l’altar.

EL MEU SEMINARI (1965 - 1979)

Reprodueixo al DIARI DEL CAPELLÀ un escrit que se’m publicà a la REVISTA DE GIRONA (Núm. 262, Setembre-Octubre 2010, p. 122, 123 i 124) a la secció TALLER DE CREACIÓ.  A la presentació de la secció s’hi diu: “Reunim tres mossens i els proposem d’escriure un relat cadascun: TRES CAPELLANS ES CONFESSEN”. Els tres capellans que hi fem alguna aportació som en Miquel-Àngel Ferrés i Fluvià (actualment rector de Figueres), en Jordi Reixach i Masachs (actualment rector de Sant Josep de Girona) i jo mateix.

L’escrit és un revisió del meu període de formació, des dels 11 fins els 26 anys. Queda pendent recollir algun escrit sobre la meva formació primària (a Banyoles) com també un altre sobre els meus estudis a la universitat.

El que reprodueixo aquí serà el primer d’un recull de textos dedicats les principals etapes de la meva vida que intentaré reproduir de forma cronològica, si és que puc anar-los localitzant.  Advertiu que els fragments amb lletra cursiva són ampliacions, precisions o correccions  a l’escrit publicat.

L’escrit ve precedit per una breu presentació que em dedica la Revista de Girona:

Martirià Brugada Clotas va néixer el 1953 a Girona, fill de la Marina dels Àngels, en el si d’una família de Banyoles, on rebé la primera formació. Ordenat diaca el 1979 a Banyoles, mentre feia una estada a Santa Coloma de Farners; el 1980 fou destinat a les Fonts d’Olot, on fou ordenat prevere el 1981, i després fou destinat a Calella. Va estudiar teologia a Barcelona. A partir de 1987 fou rector de Sant Jordi Desvalls, Colomers, Vilopriu i Gaüses, i va estudiar a Girona i a l’Autònoma. Es va llicenciar en història el 1992. Des del 1994 és rector de Palafrugell.

EL MEU SEMINARI

A les tertúlies de capellans, un dels temes de conversa són les anècdotes lligades a l’estada al seminari, com en altres col·lectius són habituals les referències al servei militar o a la universitat. Amb tot, quan sento parlar del seminari als companys més grans, penso que l’estada al seminari dels capellans de la meva generació –i més la que ens segueix- no s’hi assembla gaire.

Vaig entrar-hi a l’inici del curs 1965-66 (Seminari Menor) i m’hi vaig trobar amb elements provinents del que havia estat el seminari fins aleshores. Em calgué superar un examen d’ingrés (a les darreries del curs anterior). Als candidats que proveníem de Banyoles,, ens hi acompanyà Mn. Lluís Teixidor (possiblement un dels capellans que més seminaristes portà al seminari). Recordo bé diverses proves que se’ns hi plantejaren (preguntes de lògica). Hi vaig ingressar el setembre, amb el matalàs a l’esquena (des de la TEISA, aleshores a la plaça de la Independència) i la bossa de roba. Al meu curs érem 21 estudiants, provinents de diversos racons de les comarques de Girona (3 de Banyoles, 1 de Port-bou, 1 d’Ultramort, 1 de Canet de Verges, 1 de Riudellots de la Selva, 1 de Cassà de la Selva, 1 de Juià, 1 de Rupià, 2 de La Pera, 3 de Salt, 1 de Girona, 2 de Blanes...   ). Per a molts era l’oportunitat que teníem de cursar estudis de secundària, aleshores gairebé inexistents a moltes poblacions.

M’instal·laren a la part més alta de l’edifici, entre l’ala més nova i l’església de Sant Martí, en una gran sala anomenada Santa Maria del Collell, si bé el nom popular era les Conilleres, ja que,, por protegir la nostra intimitat, cadascú hi tenia destinat un espai en forma d’U, clos per un tempanell que no arribava al sostre i una cortina que arribava fins l’alçada del genolls i tancava la U (a dintre l’espai únicament hi havia el llit i un armari sense portes, tancat amb una cortina). Aquell primer curs (el primer d’humanitats) va ser semblant al de tants companys que em van precedir. A nivell vivencial recordo l’escassetat de es anades a casa (el primer trimestre, cap fins per Nadal), les solemnes inauguració i cloenda de curs a l’Aula Magna amb el bisbe Jubany, l’embadaliment en veure els seminaristes grans revestits i escoltar com cantaven en alguna celebració, les llargues anades i vingudes als “camps d’esports” de Fontajau, l’emoció de presenciar la clenda del Concili Vaticà II al televisor en blanc i negre situat al teatre... i, com un comú denominador, la fredor gèlida que impregnava la immensitat d’aquells espais inhòspits de l’edifici del Seminari.

A partir del segon curs ens integràrem a l’ensenyament del batxillerat, previ a un nou examen d’ingrés. Des d’aleshores els canvis es van anar succeint: assignatures, visites més freqüents a casa, creixent llibertat en les pràctiques religioses, disposar d’una estufeta de gas (!) a la cambra personal (que ens permetia sortir periòdicament i lliure per la ciutat amb la bona excusa de “fer el recanvi”)... El Menor es convertia en un internat comparable amb altres que hi havia a les comarques de Girona (Collell, Fossos, Maristes...). D’aquella etapa recordo amb agraïment la qualitat educativa, la bona disciplina (amb uns superiors propers i ara bons companys), els companys que suplien els germans (amb una relació propera i correcta), o la utilització habitual  del català (estroncada per l’ús obligatori del castellà en quaderns i exàmens i pels professors “oficials” d’assignatures imposades, com FEN i educació física. Tambe tinc el records d’alguns fets impregnats a la memòria col·lectiva: la guerra dels Sis Dies, la plantada dels militars a la processó de Corpus a l’escalinata de la catedral per l’ús del català (i que em sembla per part d’ells una solemne descortesia al Santíssim... Així van transcórrer els dies fins al 5è curs de batxillerat. Però aquell estil no m’acabava de satisfer, i, orientat per Mn Martirià Brunsó, de Banyoles i amic de la família, vaig deixar el Seminari Menor l’estiu del 1970.

A l’octubre del mateix 1970 vaig traslladar-me a Barcelona. Residia en un pis d’estudiants vinculat als jesuïtes on vaig trobar-me amb companys de la Ribera d’Ebre, de l’Aragó, de Barcelona, de León... Vaig cursar 6è de Batxillerat a l’Institut Milà i Fontanals (al Raval) i COU (primera promoció) a l’Institut Menéndez Pelayo (a la part alta del carrer Balmes, a l’edifici que havia estat l’escola Blanquerna). Vaig veure i viure de tot i, sobretot, vaig conèixer món i Barcelona. Tota la resta fou força negatiu, especialment el nivell dels estudis. L’abril del 1972, amb altres companys, férem una estada al monestir cistercenc de La Oliva (Navarra). Allà vaig “trobar” la meva vocació (un dels companys s’hi quedà de monjo). Entràrem en contacte amb els agustins recol·lectes i, pel setembre d’aquell any, ingressàrem al seu Seminari Major de Marcilla, a la Ribera de Navarra, on vaig enfortir l’autoestima, vaig cursar bons estudis superiors de filosofia i ciències eclesiàstiques (patrística, història de l’Església, iniciació a la Sagrada Escriptura...) i vaig prosseguir la meva obertura al món, amb companys del centre d’Europa, de l’Extrem Orient, d’Estats Units, d’Amèrica Llatina i, òbviament, bascos, navarresos, madrilenys... (dos dels companys que hi entràrem hi ingressaren de religiosos: un actualment a Colòmbia i, l’altre, actualment el Superior General (Fr. Miquel Miró). Però la meva vocació era la d ser capellà d’un poble de la meva terra.

Gràcies a bons companys i a l’acolliment del bisbe Jaume, després de dos cursos a Navarra, el curs 1974-75 vaig retornar a Girona i vaig ingressar al Seminari Major, que em semblava una ombra del que havia estat. Hi hagué dificultats per encaixar els estudis que havia seguit a Marcilla (d’acord amb el pla habitual dels seminaris: 2 cursos de filosofia i 3 de teologia) amb el pla cíclic propi d’un centre amb un grup reduït d’alumnes (entre tots no arribàvem a la vintena). Malgrat trobar-me amb professors excel·lents, algunes vegades tenia la sensació de perdre el temps, m’avorria en algunes classes, i, curts de son com anàvem (sobretot per les piruetes pastorals a les quals se’ns iniciava), m’hi adormia. Sort n’hi havia dels cursets que periòdicament se’ns oferien i que ens apropaven plantejaments més seriosos, com també de les xerrades amb els companys, les estades a Montserrat i a Pobles els exercicis espirituals amb bons mestres espirituals...

Amb tot, foren cursos de vida intensa, de lluites dialèctiques reclamant que se’ns disposés millor per a la realitat social i humana, d’estires i arronses (amb alguna vaga de missa), i amb un rerefons del moment històric singular: la mort del dictador, contactes d’algun responsable nostre amb en Tarradellas, reunions polítiques clandestines, compromisos d’alguns companys recolzats per l’Amo (Mn. Damià Estela), com una ombra determinant enmig d’aquella situació...

Durant tres cursos, residírem al mateix edifici del Seminari i, el curs 1977-78, malgrat l’oposició de tots, la residència es traslladà a les golfes del casalot de Casa Carles. El darrer curs vaig residir al barri de Palau (c. St. Isidre, 15, prop d’Hipercor), on, amb Mn. Carles Mundet, es començà l’erecció i construcció de la parròquia de Sant Pau. Aleshores ja s’estava iniciant una nova etapa de la meva vida.  

LA MARINA DELS ÀNGELS, la mare (i III)

He copiat el darrer fragment de l'article d'en Xavier Cortadellas dedicat a la MARINA DELS ÀNGELS i publicat a la revista GAVARRES (n. 7).  Surt a continuació dels primers dos fragments ja publicats. Entre paréntesis i en lletra cursiva hi col·loco alguna precisió que serveix per precisar o ampliar millor algun dels comentaris.

Estic mirant què publicar les properes setmanes: alguna entrevista dedicada a algun del meu germà o germana? Alguna entrevista amb mi mateix? Si m'ho dieu, m'ajudareu a triar.