dimecres, 10 de setembre del 2025

A partir de la canonització de Carlo Acutis i Giorgio-Piero Frassati

L'autor del santoral de 'Flama' comenta les dues primeres canonitzacions del papa Lleó XIV

Martirià Brugada: “A les nostres parròquies hi ha  joves que, com Acutis i Frassati, s’esforcen per ser bons cristians”

jordpacheco
Martirià Brugada, a l'ermita de les Alegries de Lloret de Mar. | Lluís Riera

El papa Lleó XIV va canonitzar aquest passat diumenge els dos primers sants del seu pontificat: Carlo Acutis i Pier Giorgio Frassati, dos joves laics italians els testimonis dels quals han de ser per al jovent, segons el pontífex, “una invitació a no malgastar la vida, sinó orientar-la cap a altes fites i fer-ne una obra mestra”. La cerimònia va ser seguida amb interès des de Lloret de Mar per Martirià Brugada, autor del santoral de Flama i director de la col·lecció Sants i santes del Centre de Pastoral Litúrgica, on aviat veurà la llum la biografia d’Acutis, si bé la de Frassati va ser publicada en el volum 276, quan el jove torinès encara era beat. 

Ha cridat l’atenció la joventut dels dos nous sants. És una cosa infreqüent, que es canonitzi gent tan jove?

No és infreqüent, el que passa és que sorprèn una mica perquè estem acostumats a veure més canonitzacions de gent gran. Però si ens fixem en el darrer segle, hi ha una bona colla de nois i noies d’entre 14 i 30 anys que han sigut canonitzats o que són beats i estan en procés de ser-ho. El que és potser més infreqüent és trobar-se amb algú que sigui sant.  

Si mirem el santoral, hi ha molts sants joves. Però sobretot els situem a l’antigor.

En efecte, alguns d’ells són molt venerats a casa nostra com santa Agnès, els sants Abdó i Senén (coneguts com a sant Nin i sant Non) o santa Cristina de Bolsena. Però això no ens ha d’impedir veure altres més pròxims en el temps com ara els màrtirs d’Uganda, una dotzena de nois martiritzats pel rei Mwanga II entre 1885 i 1887. Val a dir que en aquella època també varen patir martiri molts altres joves que, bé perquè fossin anglicans o per les altres raons, no van ser reconeguts com a sants catòlics. D’aquell mateix període ens trobem també amb nois com Domènec Savio, Nunci Sulprizio, les biografies dels quals que figuren en un llibret de la col·lecció Sants i santes juntament amb l’aleshores beat Pier Giorgio Frassati, canonitzat justament ahir. 

Del segle XX, quins joves destacaria?

Una figura molt curiosa i que mereix reconeixement és la del beat francès Marcel Callo, que està en procés de canonització. Era escolta i va lluitar contra el nazisme fins que va morir en el camp de concentració i extermini de Mauthausen l’any 1945 en el marc de la Segona Guerra Mundial. També hi ha el cas de la santa italiana Maria Goretti, que va morir a 11 anys després d’una agressió brutal per part d’un veí a qui va perdonar. La seva canonització, el 1950, va generar molt entusiasme, essent proclamada màrtir de la puresa per Pius XII. 

El beat Marcel Callo, víctima del nazisme durant la Segona Guerra Mundial. | Foto: Wikipedia

I què en destacaria, del sistema que hi ha darrere de tot procés de canonització?

No és gens fàcil canonitzar una persona. En primer lloc, cal que sigui algú que hagi viscut i mort com un veritable cristià, el que anomenem “virtuts heroiques”. També calen testimonis: si una persona és assassinada per raons de fe i ningú no en sap res, per més sant que sigui, mai la coneixerem. D’altra banda, s’ha de dir que dur a terme un procés canònic és molt car, ja que s’han de pagar materials, desplaçaments, actes notarials i tota una sèrie de coses necessàries per donar fe de la santedat de la persona en qüestió.

Aquest factor segurament impedeix que persones que hagin tingut una vida veritablement santa puguin ser reconegudes oficialment com a tal.

És clar. En aquest punt, citaria dos catòlics pakistanesos que s’ho mereixen de totes totes: Iqbal Masih, que va morir assassinat el 16 d’abril del 1995 amb només 12 anys. És un símbol contra l’esclavitud infantil perquè ell mateix va ser esclavitzat en una fàbrica i martiritzat per les seves denúncies. La seva causa de beatificació, curiosament, ha sigut promoguda des de Salamanca. L’altre, el beat Akash Bashir, que a la missa era l’encarregat de posar ordre a la seva parròquia durant l’eucaristia, rebent la gent i ajudant-la a seure bé. Un dia va detectar una persona que volia fer esclatar una bomba a dins i ho va evitar, amb la mala sort que li va esclatar a ell. Està en procés de canonització, ves a saber quan ho serà, perquè aquests països, no poden emprar en aquestes coses els pocs recursos que tenen. 

A Catalunya, tenim el cas de Francesc Canals i Ambrós, conegut com El Santet, va ser un jove barceloní que va morir l’any 1899 amb 22 anys. És enterrat al cementiri del Poblenou i considerat ‘sant popular’, però fins ara, que jo sàpiga, no s’ha dut a terme cap causa, malgrat que se li atribueixen diferents favors. 

El nínxol on descansen les restes mortals del Santet, al cementiri del Poblenou. | Foto: Ajuntament de Barcelona

En el cas de les canonitzacions d’Acutis i Frassati, sembla que sí que hi ha hagut interès i capacitat per dur a terme el procés. 

Sí, tenen el suport de dues institucions molt valentes. La causa de Frassati compta amb els dominics, i Acutis, amb els franciscans. Dues organitzacions que faciliten que el procés vagi endavant amb èxit i, en el cas del segon, fins i tot amb rapidesa, ja que només fa 19 anys que va morir. També cal advertir que ambdós joves provenen de famílies amb possibilitats econòmiques que han pogut invertir diners en la causa. A les nostres parròquies hi ha joves que s’esforcen per ser bons cristians, però no es donen aquestes circumstàncies. I en cas d’una mort eventual, és difícil que es promoguin causes per ells.  


dijous, 29 de maig del 2025

 PREGÀRIES I POEMES DE PASQUA

 

PASQUA

Calella, 24·04·87

 

Pasqua ha florit:

bell clam de vida

esbadellant-se arreu

com flor de llum.

 

Resta colgada,

sota la terra,

la clova morta

d’un bri verdós.

 

No és la mort

allò que venç

sinó el goig

de la pau compartida.

 

Flama vacil·lant

que no minva

bo i repartint-se;

bocí de pa humil,

glop indecís de vi,

aigua aspergida,

paraula trèmula

ressonant en la nit,

i fent-ne dia.  

 

 

A QUI ANIRIEM?

Calella, 09·05·87

Un cop llegit el c. 6 de l’evangeli de sant Joan

 

A qui aniríem?

Tothom parla,

qui més xerra,

amb promeses

d’il·lusions,

de miratges admirables

i que són

vesc enganyós

que esclavitza

i encadena

esprement

o oprimint,

fent de l’home

un ninot.

 

A qui aniríem,  

sinó a vós

que sou vida

i alegria,

llibertat

i plena pau,

amb paraules de misteri

i que ens fan

a tots germans,

i fan llum als nostres passos

mentre avancen

plenament.


 

VIGÍLIA DE L’ASCENSIÓ

Calella, 30/05/87

 

Us enfileu amunt

no pas per fugir

del ramat esporuguit

sinó per albirar millor,

com un pastor damunt la roca,

l’embat del mal que amenaça.

 

Us embolcalleu de misteri,

no pas per amagar-vos

sinó per ser l’arrel

d’aquest cep immens

que cobreix la terra

fent que la vostra saba

sigui l’aliment dels cors i del món.

 

Entreu en el silenci

no pas per callar sinó

per fer més viva la Paraula

en la vida dels vostres amics

que us cerquen entre els homes

on sou esperant que us hi sapiguem veure.

 

 

 

 A LA WENDY

En la seva primera Comunió - 29·05·2005

 

En tu,

Llum i pau,

Goig i alegria;

 

En tu,

Foc d’amor,

Jesús, Pa de Vida.

 

En tu,

Avui, demà

I tots els dies.

 

 


QUEDA’T AMB NOSALTRES

Palafrugell, Pasqua 2010

Després de llegir el cap. 24, 13-35 de l’evangeli de sant Lluc

 

Senyor Jesús, queda’t amb nosaltres:

es fa tard i ens cal sentir properes

la teva paraula i la teva companyia.

 

Senyor Jesús, queda’t amb nosaltres

i omple amb la teva claror 

les foscors dels nostres neguits i anhels.

 

Senyor Jesús, queda’t amb nosaltres

per escalfar amb el teu amor

les nostres tebiors i les nostres pors.

 

Senyor Jesús, queda’t amb nosaltres

per obrir i empènyer les nostres vides

als reptes del nostre món.

 

Senyor Jesús, queda’t amb nosaltres

per unir-nos amb els qui compartim

el compromís per la pau i la justícia.

 

 

 

 

dimarts, 29 d’abril del 2025

 JESÚS RENTA ELS PEUS: VES PER ON! 

    M'agrada predicar a raig, que no vol dir que les homilies les faci sense pensar; però m'agrada fer-ho en un to cordial, és a dir, de cor a cor. Algú em diu que li agrada el meu estil i el què dic. La majoria no diu res. En algun lloc on he estat, mai han fet cap comentari dels meus sermons, ni si els agradava o no. 

    Algunes homilies m'agrada escriure-les i donar-les a conèixer. En tinc algunes de guardades. Amb el temps, algunes em semblen       més encertades que d'altres. 

    A al DIARI DEL CAPELLÀ n'hi he publicat alguna. Avui publico la del darrer Dijous Sant , el passat 17 d'abril d'enguany. Em vaig inspirar en una pintura de Sieger Köder sobre el rentament de peus de Jesús, un gest de Jesús especialment significatiu molt propi de la celebració del Dijous Sant. Ja em direu el  què: ho espero i ho agraeixo.


És sorprenent que la lectura més rellevant del dijous sant, l’Evangeli, presenti precisament l’episodi del rentament dels peus, tal com ens narra l’evangeli de sant Joan; mentre la institució de l’Eucaristia queda més en un segon pla, recordada per l’apòstol sant Pau a la seva primera carta als cristians de Corint.


Sieger Köder (1915 – 2015), prevere alemany va fer de la seva tècnica artística la seva eina apostòlica pintà EL SENYOR QUE RENTA ELS PEUS A PERE  (oli sobre llenç, 90 x 70), una bona reflexió artística sobre el Dijous Sant i sobre la reconciliació.

 

La reconciliació ni es mereix ni s’assoleix, senzillant es rep. És un do gratuït que costa d’entendre i fins i tot, d’acceptar. És el mateix Pere qui ho experimenta, com hem escoltat.

 

L’escena pintada per Sieger Köder està desbordada per dues taques de color que defineixen els dos personatges: sembla que no tinguessin prou espai i s’haguessin superposat l’una a l’altra, en una postura forçada. Jesús està agenollat a punt de rentar els peus a Pere, en el darrer sopar (Jo 13, 1-16).


Pere està assegut, amb els peus introduïts a l’aigua. Una mà està suaument posada amb afecte a l’espatlla de Jesús, la qual cosa indica la relació d’intimitat que hi ha entre els dos. Pere, està  completament inclinat, gairebé humiliat, sobre la seva acció. A Jesús no li interessen les excuses, sinó els seus peus: sens dubte, la part del cos, la part del cos més indigna en estar constantment en contacte amb la pols del camí. 

 

Jesús va vestit amb l’”efod”, el mantell típic dels rabins i dels sacerdots jueus. Com és possible que un jueu honorable es rebaixi a fer una feina d’esclau? Com és possible que tot un Déu, s’abaixi , s’humiliï fins a rentar els peus d’un pobre pescador, els peus d’un pecador? Aquí rau la clau del quadre i de l’escena evangèlica: ¿qui és aquest Déu que ve a rentar-nos els peus? Mai no s’havia pintat la “kenosi” de Déu de forma tan evident.

 

José Luís Martín Descalzo deia: " En aquell temps cap jueu estava obligat a rentar els peus als seus propis amos, per demostrar que un jueu no era esclau. Únicament una mare o un esclau hagués pogut fer el que Jesús va fer aquella nit. La mare, els peus dels seus fills petits, però a ningú més. L'esclau als seus amos i però a ningú més. La mare, contenta, per amor. Però els dotze no són ni fills ni amos de Jesús "    (Jose Luis Martín Descalzo, Vida y misterio de Jesús de Nazaret, Salamanca 1988, Sígueme, vol. III, pág. 157..)

 

UN ROSTRE A L'AIGUA BRUTA


Posa't al lloc de Pere. Descalça't. Posa al davant teu tot allò que et fa vergonya. En el fons no som tan diferents de Pere. Aquell que negarà tres vegades el seu amic, ara no es vol deixar rentar els peus per ell. Com pot permetre que el seu mestre es rebaixi a netejar-li els peus bruts a ell!  

 

Nosaltres fem el mateix. Creiem que el nostre pecat no és digne de Déu i rebutgem la idea que ens vulgui netejar, com si s'escandalitzés de la nostra debilitat. Però Jesús insisteix: “Si no et deixes rentar els peus, no tens res a veure amb mi.” És com si digués: si no em deixes entrar fins al més fosc de tu, allò que rebutges profundament al teu interior, no descobriràs mai qui sóc.

 

I fixem-nos en el gibrell de l’aigua: és precisament a l'aigua bruta de la nostra debilitat on descobrim el veritable rostre de Déu i el nostre veritable rostre. El Déu de Jesucrist només es pot veure a través de les aigües brutes del nostre pecat, perquè és on ell és, rebaixant-se, humiliant-se, guarint-me. És aquí on opera la reconciliació, a la batalla perduda de les nostres traïcions. La invocació esquinçada que sorgeix de Pere penedit, al quadre de Rembrandt, aquí té una resposta desconcertant en aquest Déu que tria el més baix de nosaltres per estimar-nos. I només a través del nostre fracàs el seu rostre es desvetlla, es desvela  com aquell que estima incondicionalment.

 

Contemplem el quadre en conjunt i, més enllà, contemplem sobretot, l’escena evangèlica. Deixem-nos mirar per la cara reflectida a l'aigua bruta. Acceptem la inclinació amorosa de Déu sobre la nostra misèria. Acceptem-la! Baixem  lentament la mà crispada del nostre orgull, i acompanyem el gest de Jesús, i si som capaços d'articular una paraula,  preguem amb el salmista: “Renteu-me, quedaré més blanc que la neu” (Sl 50).

 

I en definitiva, servint i deixant que ens serveixin, la nostra fesomia esdevé evangèlica, divina. Aquest és el sentint de la celebració d’avui i de la nostra participació habitual en l’Eucaristia: acollir el gest de servei de Jesús per així esdevenir servidor dels altres i agraït del servei dels altres.

DIJOUS SANT – 17·04·25 












dimarts, 8 d’abril del 2025

 COLLEZIONE PAOLO VI. L’apertura a l’art contemporani.

 Des del 13 de desembre del 2024 fins el 02 de març del 2025 el Museu Diocesà     de Barcelona va presentar la interessant Col·lecció del Papa Pau VI amb peces     de diversos artistes com Matisse, Dalí, de Chirico, Max Beckmann, David Hockney, Henry Moore, entre altres, totes procedents de diversos regals personals dels diversos artistes al Sant Pare. Després de la mort de Pau VI (06/08/1978), el seu secretari personal, Pasquale  Macchi va traslladar la col·lecció a Brescia

 

L’amic Mn. Robert Baró Cabrera, director del Secretariat Diocesà de Barcelona, i amb qui coincidírem estudiant història a la Facultat de la Universitat Autònoma     de Barcelona, em va demanar que redactés una presentació de l’exposició.

 

El text s’ha publicat al catàleg de l’exposició COLLEZIONES PAOLO VI. L’APERTURA A L’ART CONTEMMPORANI compartint signatura amb Giuliano Zanchi (Director de la Col·lecció Pau VI), Marisa Paderni (Presentadora de la col·lecció), Helena Alonso (Comissària de l’exposició).

 

Les presentacions diverses són en català, castellà i anglès. En el cas meu, el text català es presenta a les pp.19 i 20; el castellà, a les pp. 32 i 33; i l’anglès, a les pp. 46 i 47.  

 

Tot seguit reprodueixo la presentació meva:

 

 

 

L’ART CONTEMPORANI I  L’ESGLÉSIA

 

Que actualment els museus vaticans disposin d’unes 8000 obres d’Art Contemporani d’uns 300 artistes internacionals  és un testimoni  de la valoració que l’Església i especialment el Vaticà n’ha fet, si bé no sempre n’ha arribat el ressò en els museus diocesans i als centres de culte. La col·lecció havia començat amb poc més de 900 obres (el 1973). A suara se n’ha celebrat a el 50 aniversari de la seva inauguració, i que s’havia iniciat amb Pius XII. Joan XIII havia promogut les Setmanes d’Art Sagrat expressant la missió de l’Art Sagrat atribuint-li un caràcter gairebé sacramental (28 octubre 1961). Però serà Pau VI (papa des del juny del 1963 fins l’agost del 1978) qui va valorar i emmarcar l’art contemporani en la vida cristiana i eclesial.

 

El  Vaticà II havia obert tímidament la porta a una nova comprensió de l’art en l’espai litúrgic amb la Constitució Dogmàtica sobre la Sagrada Litúrgia, SACROSANCTUM CONCILIUM,  el 5 de desembre del 1963. Dels 7 capítols, convidant a la renovació de la litúrgia eclesial, es dedica un capítol sencer (cap. VII) a reconèixer la dignitat de l’art (n. 122) i la llibertat de l’artista (c. 123) si bé calia vetllar la seva adequació a la funció litúrgica (c. 124 -127). També convida a la revisió de la legislació referent a l’art sagrat i a la formació dels clergues en l’art.  El capítol previ (c. VI) s’havia dedicat a un altre element artístic fonamental  a la litúrgia, la música.  I, a la conclusió del concili (8 de desembre del 1965), enmig dels 7 missatges finals, s’enviava un significatiu MISSATGE ALS ARTISTES. Tot plegat, una picada d’ull que no es venia del no res: Pius XII (Mediator Dei, el 20 novembre 1947 i la Instrucció sobre l’art sagrat 1952) i Joan XXIII amb les Setmanes d’Art Sagrat n’eren un bon preàmbul.

 

Amb tot, on apareix  millor l’opció per l’art i pels artistes és a l’homilia o discurs que Pau VI pronuncià a la trobada amb artistes 7 de maig del 1964, al cap d’un any d’iniciar el seu pontificat. I com un ressò d’aquesta trobada, al discurs d’inauguració de la col·lecció d’art religiós modern als Museus Vaticans, el  23 de juny del 1973. Pau VI convida a renovar l'aliança, mai del tot interrompuda però maltractada per ambdues parts als darrers temps, entre l'Església i els artistes. "El Papa és el vostre amic", deia. I afegia: «Són raons del nostre ministeri les que ens fan venir a la vostra trobada». Per què?, podríem preguntar-nos. Què hi té a veure l’Església amb el món de la creació artística? Així ho explicava Pau VI: “Tenim necessitat de vosaltres. Si prescindíssim del vostre auxili, el nostre ministeri es tornaria balbucient i incert, i es veuria obligat a fer l'esforç, diríem, de fer-se ell mateix artístic, és més, de tornar-se profètic. Per assolir la força de l'expressió lírica de la bellesa intuïtiva caldria fer coincidir el sacerdoci amb l'art» .

 

Els misteris centrals de la fe cristiana no poden ser anunciats i comunicats de manera eficaç, concreta i tangible, sense la “ministerialitat” de l’art cristià, que serveix a la litúrgia i al camí de santedat dels batejats.

 

Posteriorment, continuant el solc obert per Pau VI,   Joan Pau II (carta als artistes, 4 abril 1999),  Benet XVI (trobada amb els artistes,  21 novembre 2009) i recentment el papa Francesc (23 de juny 2023, en ocasió del 50 aniversari de la inauguració de la col·lecció d’art contemporani als Museus Vatican) convidaran els artistes a aportar el seu geni en aquesta relació entre l’univers, el transcendent i l’home, a través de l’art.

 

I així, en els darrers anys s’han introduït a l’Església el concepte de la “via pulchritudinis”, de la bellesa com un camí cap a Déu. El 2006, l'Assemblea Plenària del Consell Pontifici de la Cultura oferia una interessant reflexió i una àmplia sèrie de propostes pastorals amb el document titulat “La Via Pulchritudinis , camí d'evangelització i de diàleg”  indicant que l’art contemporani ha de ser una eina per pensar, raonar, desvetllar preguntes, obrir a nous coneixements… El diàleg entre les obres contemporànies  (com les d’altres èpoques i cultures) no pot sinó desvetllar nous punts de vista, noves reflexions, noves atencions per part dels interessants en les obres contemporànies.

 

I si  ”L’artista è Profeta e Poeta”, ben segur que Kandinsky hauria signat aquests plantejaments.¿O és que potser el papa Montini coneixia el pensament de Kandinsky?  A la seva obra profètica “DE L’ESPIRITUAL EN L’ART” (editat el 1911), Vassili Kandinsky (1866 – 1944)  contempla la vida espiritual de la humanitat com una piràmide, i l'artista ha de conduir el profà fins al cim d'aquesta piràmide a través de l'exercici commovedor de l'art. Del que és espiritual en l'art és, sobretot, la resposta personal d'un gran artista davant les dificultats del seu ofici i la necessitat de perfilar un esquema teòric en què recolzar-se. Escrit l'any 1910, quan Kandinsky tot just acabava de pintar el seu primer quadre abstracte, aquest llibre és un dels textos teòrics imprescindibles que van canviar el curs de l'art modern. José M. Valverde escriuria les CARTAS A UN CURA ESCÉPTICO EN MATERIA DE ARTE MODERNO (1959) i altres teòrics també hi fan la seva aportació (Cfr. EL SAGRAT EN L’ART, Cruïlla, 1994, a partir de les Jornades sobre El sagrat en l’art, el 1993, organitzades per la Fundació Joan Maragall i la Fundació “la Caixa”).

 

Finalment: una desaprovació als “neos” que constantment tempten el món eclesiàstic i, a la vegada, una invitació a dedicar espais a l’art contemporani (per part dels responsables eclesiàstics)  i a convidar als i les artistes a aportar–hi les seves creacions, com també a fer-les present als espais litúrgics.