EL MEU PETIT HOMENATGE A ENZO BIANCHI 

     Precisament aquesta setmana de la mort d’Enzo Bianchi (04/03/1943 / 01/09/2026)m'han vingut al cap el agradables bons records d’un parell de vegades que, amb en Jaume, un bon amic i company entusiasta de Bose,  participàrem a uns exercicis espirituals que impartia Enzo Bianchi al mateix monestir de Bose. Anant i tornant del monestir ho aprofitàrem per fer alguna volta.

     La  primera vegada els exercicis a Bose foren del 13/06/2006 fins el 28/06/2006. Partírem el dissabte 10 cap a Paray-le-Monial. El diumenge anàrem a Cluny on participàrem a la missa de la parròquia i visitàrem les restes del monestir. Baixant, visitàrem   Ars i anàrem cap el túnel del Mont Blanc fins arribar a la vall d’Aosta. Més endavant ja comento l’anada a l’Hospice del Gran Saint Bernard. Aquí només hi recullo el seu lema: HIC CHRISTUS ADORATUR ET PASCITUR. I vaig regalar als canònics el llibret que vaig escriure dedicat a sant Bernat d’Aosta (titulat Sant Bernat de Menthon, vers el cim més alt, editat dintre de la col·lecció SANTS I SANTES del CPL, el 2006).

     L’endemà sortírem direcció a Torí, i arribàrem a Bose cap a primera hora de la tarda del dilluns per integrar-nos a les meditacions de l’Enzo Bianchi comentant la Passió de Jesús segons l’evangeli de sant Joan. També ens hi trobàrem amb el P. Jaume Anglès, jesuïta de la comunitat de Girona. Acabats els exercicis, sortírem de Bose, a uns 1400 km de Palafrugell. L’endemà, diumenge, celebràvem el Corpus.

     El segon any els exercicis a Bose dirigits per l’Enzo Bianchi foren del 18/06/2007 fins el 21/06/2007. Sortírem el divendres 16 fins arribar a casa d’una família amiga del meu company, prop de Vigevano, ciutat que visitàrem el diumenge. També visitàrem el santuari de Bozzola, a Castello d’Agonna, tot a la província de Pavía. A la tarda, anàrem a Torí, a Valdoco, on també fórem ben atesos pels fills de Don Bosco. El diumenge 17 celebràrem la missa al santuari de Maria Auxiliadora. El dilluns sortírem cap a Bose on hi arribàrem a mig matí. Des del monestir es veu el Gran Paradiso. Recordo que els mosquits es van divertir amb mi. Aquesta vegada les meditacions d'Enzo Bianchi ajudaven a fer una revisió entorn dels pecats capitals. Retornàrem cap a casa el dissabte passant per Torino i sortírem pel túnel del Mont-Blanc i, al vespre, ja era a Palafrugell.

 I ara, recullo el que segueix.

    Remenant papers m’he trobar amb el llibret ELS CARMELITES DESCALÇOS A PALAFRUGELL 1917 – 2011 (80 pàgines) Palé Digital – Palafrugell 2011. La publicació s’edità en motiu del comiat de Palafrugell (Baix Empordà) de la comunitat de carmelites descalços. S’hi recullen cartes institucionals, història del convent, fotografies, Guerra Civil i beats màrtirs (retalls sobre el convent, d’ací i d’allà), comiats diversos, bibliografia...

    Al llibret (pàgines 9, 10 i 11)  també s’hi publica un escrit meu. Des del 1994 i fins el setembre del 2011 vaig ser Rector de Sant Martí de Palafrugell i, des del 2006 fins el 2011, Arxipreste de la Costa Brava Centre, i era del tot precís dir-hi la meva.

En la introducció, com de passada, parlo del viatge del 2006, des de França a la Vall d’Aosta i a Suïssa. De fet parlo més de Palafrugell i dels frares carmelites descalços que de res més.

 Espero que em digueu la vostra.

 

  

AMB EL MILLOR RECORD I EL MILLOR AGRAÏMENT 

Martirià Brugada Clotas -  agost 2011

Rector de Sant Martí de Palafrugell 1994 - 2011

Arxipreste de la Costa Brava Centre 2006 - 2011

 

    El juny del 2006 vaig fer una sortida estival a la Vall d'Aosta i, amb un meu company, ho aprofitarem per encimbellar-nos fins el Gran Sant Bernat, a la bona de Déu, sense cap previsió ni reserva. Era el vespre i s'apropava la nit, anàvem justos de temps, ens despistarem, ens mig perdérem, i, per si era poc, ens van entretenir a la frontera suïssa. A l'últim tram de la carretera hi havia neu i glaç, amb el perill consegüent i la necessitat d'alentir la marxa. Arribarem al port ja de nit, amb el cel estrellat i l'aire glaçat. Malhumorats, ja gairebé ens disposàvem a passar la nit dintre del cotxe. Però, mig a les palpentes, ho intentarem. Pujarem les escales que condueixen l'hostatgeria i, sorprenentment, la porta era oberta, amb un llum que s'encengué quan una cèl·lula detectà la nostra presència. Les dependències de l'alberg, a la planta baixa, eren accessibles, il·luminades i a una temperatura agradable. En un racó, hi havia un telèfon que ens convidava a trucar. I així ho férem. Al cap de poc, teníem l'hostatger de la comunitat (Frederic) que ens atenia, ens feia passar a un menjador càlid i acollidor, i ens servia un sopar, mentre algun altre religiós (Jean-Marie, el prior) venia a saludar-nos. Seguidament se'ns acompanyava a un dormitori des d'on s'albirava la vall il·luminada per la lluna. Érem a casa. Els fills de sant Bernat d'Aosta únicament van fer amb senzillesa i coherència el que els toca fer: acollir el foraster, en nom del Senyor. En el cas nostre els era relativament fàcil, perquè nosaltres mateixos ens havíem atansat a ells. Però ells han estat fets per acollir els caminants i sortir a recollir els que es perden per la neu, i coneixem els gossos especialitzats que els han ajudat. Cert que l'obertura dels túnels als Alps pot semblar que la seva tasca sigui innecessària. Però ells, continuen allà fent el que els toca: acollint en nom del Senyor.

     Això mateix és el que els carmelites descalços han fet entre nosaltres. La casa ha estat un seminari menor i, a partir del 1951, noviciat. Però, sobretot, ha estat la llar acollidora de tots els que han trucat la seva porta i de tots els que, per un motiu o altre, s'han apropat a ells, amb estils i actituds personals diverses, però sempre responent a l'esperit del Carmel i de l'Evangeli.

     La presència d'una comunitat religiosa en una població és una autèntica benedicció de Déu. Potser, a primera vista, ens fixem en els aspectes més superficials (que també tenen la seva importància), sobretot tot el que gira a l'entorn de l'amistat i el suport personal. Però la proximitat de religiosos és una autèntica alenada de vida alternativa, una altra manera de veure i de viure la realitat, on l'Evangeli no és un element accessori. I mentre la societat de consum ens vol alienar en una visió única centrada en l'ambició i el consumisme, els religiosos, tot i les seves lògiques limitacions, continuen apropant-nos a altres plantejaments que, si bé poden semblar utòpics, ells ens fan adonar que són possibles, assequibles, reals.

     Preparant el dossier de comiat dels carmelites descalços he anat rebent diversos missatges i el fil conductor i coincident en cada carta és l'agraïment per haver trobat acolliment i pel servei realitzat a Palafrugell: "anàvem a jugar al pati i a l'horta del convent" (Angela), "sempre han estat disposats a fer favors" (Felícia), "Recordo amb alegria les estones viscudes i les experiències rebudes amb els religiosos" (Fina), "ens vàreu ajudar tant en els moments més essencials de la nostra vida!" (Joan i Margarida), "s'han multiplicat per ajudar-nos a tots" (Carme), "sembla com si ens arrabassessin quelcom molt estimat, escenari de determinats moments de la nostra vida" (Lluís), "la seva porta ha estat oberta a tothom que necessités ajut moral, espiritual o material" (Maria), "hem gaudit de la seva comesa social i humana" (Albert), "Els carmelites han contribuït a la convivència i benestar de la població" (Frederic), "gastaven poc i donaven molt" (Sergi i Enriqueta), "una presència que ha sigut llarga i profitosa, absolutament necessària, portadora de valors, una companyia preciosa" (Lluís), "sempre heu treballat incansablement per al bé dels palafrugellencs" (Juli Fernàndez, Alcalde de Palafrugell)," diferents estils de religiosos, tots molt predisposats i servicials" (Joaquim Puig)... I tants en segueixen!

     Fa 17 anys que estic a Palafrugell i he conegut i col·laborat amb el P. Miquel Balle, amb el P. Lluís Romagosa i, darrerament, amb el P. Joan Badia (i sobretot he gaudit de la seva col·laboració i del seu consell). També recordo amb afecte els altres carmelites d'aquests darrers anys: el P. Joaquim, el Joan Josep (a.C.s.), el G. Enric i, especialment, el G. Pere. Fa uns anys (2003) em vaig acomiadar de la comunitat de les religioses Carmelites Vedrunes i ara, poc abans del meu trasllat, una de les darreres tasques que em pertoca com a Rector de Sant Martí de Palafrugell és la d'acomiadar els carmelites descalços. I aquest fet desvetlla incerteses i interrogants a la comunitat cristiana.

     Però la comunitat cristiana, la comunitat parroquial, ha estat present a Palafrugell molt abans que s'hi fes present cap comunitat de religiosos (Maristes, Concepcionistes, Vetlladores, Carmelites Descalços, Vedrunes, Germanetes dels ancians desemparats...) i molt abans i molt després que cap capellà vingués a servir-la temporalment, fins a remuntar-nos als primers cristians de qui en coneixem el nom (Carudo i Cesària) que van viure per aquest entorn. I les comunitats cristianes del Baix Empordà i de la Costa Brava Centre hauran de prosseguir la seva presència i el seu compromís, el compromís per Jesucrist - una mica més sols, però no pas abandonats. Ben segur que el mestratge rebut, estimat, enyorat... continuarà en el cor i en la vida de tots els que els hem conegut, de tots els que ens n'hem servit, de tots els que n'hem gaudit. Aquest serà el millor record i la millor mostra d'agraïment envers ells.