EL MEU PETIT HOMENATGE A ENZO
BIANCHI
Precisament aquesta setmana de la
mort d’Enzo Bianchi (04/03/1943 / 01/09/2026)m'han vingut al cap el agradables bons records
d’un parell de vegades que, amb en Jaume, un bon amic i company entusiasta de
Bose, participàrem a uns exercicis
espirituals que impartia Enzo Bianchi al mateix monestir de Bose. Anant i
tornant del monestir ho aprofitàrem per fer alguna volta.
La primera vegada els exercicis a Bose foren del
13/06/2006 fins el 28/06/2006. Partírem el dissabte 10 cap a Paray-le-Monial.
El diumenge anàrem a Cluny on participàrem a la missa de la parròquia i
visitàrem les restes del monestir. Baixant, visitàrem Ars i anàrem cap el túnel del Mont Blanc fins arribar a la vall d’Aosta. Més endavant
ja comento l’anada a l’Hospice del Gran Saint Bernard. Aquí només hi recullo el
seu lema: HIC CHRISTUS ADORATUR ET PASCITUR. I vaig regalar als canònics el
llibret que vaig escriure dedicat a sant Bernat d’Aosta (titulat Sant Bernat de
Menthon, vers el cim més alt, editat dintre de la col·lecció SANTS I SANTES del
CPL, el 2006).
L’endemà sortírem direcció a Torí,
i arribàrem a Bose cap a primera hora de la tarda del dilluns per integrar-nos
a les meditacions de l’Enzo Bianchi comentant la Passió de Jesús segons l’evangeli
de sant Joan. També ens hi trobàrem amb el P. Jaume Anglès, jesuïta de la
comunitat de Girona. Acabats els exercicis, sortírem de Bose, a uns 1400 km de
Palafrugell. L’endemà, diumenge, celebràvem el Corpus.
El segon any els exercicis a Bose
dirigits per l’Enzo Bianchi foren del 18/06/2007 fins el 21/06/2007. Sortírem el
divendres 16 fins arribar a casa d’una família amiga del meu company, prop de
Vigevano, ciutat que visitàrem el diumenge. També visitàrem el santuari de Bozzola, a
Castello d’Agonna, tot a la província de Pavía. A la tarda, anàrem a Torí, a
Valdoco, on també fórem ben atesos pels fills de Don Bosco. El diumenge 17 celebràrem
la missa al santuari de Maria Auxiliadora. El dilluns sortírem cap a Bose on hi
arribàrem a mig matí. Des del monestir es veu el Gran Paradiso. Recordo que els
mosquits es van divertir amb mi. Aquesta vegada les meditacions d'Enzo Bianchi ajudaven a fer una revisió entorn dels pecats capitals. Retornàrem cap a casa el dissabte passant per
Torino i sortírem pel túnel del Mont-Blanc i, al vespre, ja era a Palafrugell.
I ara, recullo el que segueix.
Remenant papers m’he trobar amb
el llibret ELS CARMELITES DESCALÇOS A PALAFRUGELL 1917 – 2011 (80 pàgines) Palé
Digital – Palafrugell 2011. La publicació s’edità en motiu del comiat de
Palafrugell (Baix Empordà) de la comunitat de carmelites descalços. S’hi
recullen cartes institucionals, història del convent, fotografies, Guerra Civil
i beats màrtirs (retalls sobre el convent, d’ací i d’allà), comiats diversos,
bibliografia...
Al llibret (pàgines 9, 10 i
11) també s’hi publica un escrit meu. Des
del 1994 i fins el setembre del 2011 vaig ser Rector de Sant Martí de
Palafrugell i, des del 2006 fins el 2011, Arxipreste de la Costa Brava Centre, i
era del tot precís dir-hi la meva.
En la introducció, com de
passada, parlo del viatge del 2006, des de França a la Vall d’Aosta i a Suïssa. De fet parlo més de Palafrugell i dels frares carmelites descalços que de res més.
Espero que em digueu la vostra.
AMB EL MILLOR RECORD I EL MILLOR
AGRAÏMENT
Martirià Brugada Clotas - agost 2011
Rector de Sant Martí de
Palafrugell 1994 - 2011
Arxipreste de la Costa Brava
Centre 2006 - 2011
El juny del 2006 vaig fer una
sortida estival a la Vall d'Aosta i, amb un meu company, ho aprofitarem per
encimbellar-nos fins el Gran Sant Bernat, a la bona de Déu, sense cap previsió
ni reserva. Era el vespre i s'apropava la nit, anàvem justos de temps, ens
despistarem, ens mig perdérem, i, per si era poc, ens van entretenir a la
frontera suïssa. A l'últim tram de la carretera hi havia neu i glaç, amb el
perill consegüent i la necessitat d'alentir la marxa. Arribarem al port ja de
nit, amb el cel estrellat i l'aire glaçat. Malhumorats, ja gairebé ens
disposàvem a passar la nit dintre del cotxe. Però, mig a les palpentes, ho
intentarem. Pujarem les escales que condueixen l'hostatgeria i, sorprenentment,
la porta era oberta, amb un llum que s'encengué quan una cèl·lula detectà la
nostra presència. Les dependències de l'alberg, a la planta baixa, eren
accessibles, il·luminades i a una temperatura agradable. En un racó, hi havia
un telèfon que ens convidava a trucar. I així ho férem. Al cap de poc, teníem
l'hostatger de la comunitat (Frederic) que ens atenia, ens feia passar a
un menjador càlid i acollidor, i ens servia un sopar, mentre algun altre
religiós (Jean-Marie, el prior) venia a saludar-nos. Seguidament se'ns
acompanyava a un dormitori des d'on s'albirava la vall il·luminada per la
lluna. Érem a casa. Els fills de sant Bernat d'Aosta únicament van fer amb
senzillesa i coherència el que els toca fer: acollir el foraster, en nom del
Senyor. En el cas nostre els era relativament fàcil, perquè nosaltres mateixos
ens havíem atansat a ells. Però ells han estat fets per acollir els caminants i
sortir a recollir els que es perden per la neu, i coneixem els gossos
especialitzats que els han ajudat. Cert que l'obertura dels túnels als Alps pot
semblar que la seva tasca sigui innecessària. Però ells, continuen allà fent el
que els toca: acollint en nom del Senyor.
Això mateix és el que els
carmelites descalços han fet entre nosaltres. La casa ha estat un seminari
menor i, a partir del 1951, noviciat. Però, sobretot, ha estat la llar
acollidora de tots els que han trucat la seva porta i de tots els que, per un
motiu o altre, s'han apropat a ells, amb estils i actituds personals diverses,
però sempre responent a l'esperit del Carmel i de l'Evangeli.
La presència d'una comunitat
religiosa en una població és una autèntica benedicció de Déu. Potser, a primera
vista, ens fixem en els aspectes més superficials (que també tenen la seva
importància), sobretot tot el que gira a l'entorn de l'amistat i el suport personal.
Però la proximitat de religiosos és una autèntica alenada de vida alternativa,
una altra manera de veure i de viure la realitat, on l'Evangeli no és un
element accessori. I mentre la societat de consum ens vol alienar en una visió
única centrada en l'ambició i el consumisme, els religiosos, tot i les seves
lògiques limitacions, continuen apropant-nos a altres plantejaments que, si bé
poden semblar utòpics, ells ens fan adonar que són possibles, assequibles,
reals.
Preparant el dossier de comiat
dels carmelites descalços he anat rebent diversos missatges i el fil conductor
i coincident en cada carta és l'agraïment per haver trobat acolliment i pel
servei realitzat a Palafrugell: "anàvem a jugar al pati i a l'horta del
convent" (Angela), "sempre han estat disposats a fer favors"
(Felícia), "Recordo amb alegria les estones viscudes i les experiències
rebudes amb els religiosos" (Fina), "ens vàreu ajudar tant en els
moments més essencials de la nostra vida!" (Joan i Margarida), "s'han
multiplicat per ajudar-nos a tots" (Carme), "sembla com si ens
arrabassessin quelcom molt estimat, escenari de determinats moments de la
nostra vida" (Lluís), "la seva porta ha estat oberta a tothom que
necessités ajut moral, espiritual o material" (Maria), "hem gaudit de
la seva comesa social i humana" (Albert), "Els carmelites han
contribuït a la convivència i benestar de la població" (Frederic),
"gastaven poc i donaven molt" (Sergi i Enriqueta), "una
presència que ha sigut llarga i profitosa, absolutament necessària, portadora
de valors, una companyia preciosa" (Lluís), "sempre heu treballat
incansablement per al bé dels palafrugellencs" (Juli Fernàndez, Alcalde de
Palafrugell)," diferents estils de religiosos, tots molt predisposats i
servicials" (Joaquim Puig)... I tants en segueixen!
Fa 17 anys que estic a
Palafrugell i he conegut i col·laborat amb el P. Miquel Balle, amb el P. Lluís
Romagosa i, darrerament, amb el P. Joan Badia (i sobretot he gaudit de la seva
col·laboració i del seu consell). També recordo amb afecte els altres carmelites
d'aquests darrers anys: el P. Joaquim, el Joan Josep (a.C.s.), el G. Enric i,
especialment, el G. Pere. Fa uns anys (2003) em vaig acomiadar de la comunitat
de les religioses Carmelites Vedrunes i ara, poc abans del meu trasllat, una de
les darreres tasques que em pertoca com a Rector de Sant Martí de Palafrugell
és la d'acomiadar els carmelites descalços. I aquest fet desvetlla incerteses i
interrogants a la comunitat cristiana.
Però la comunitat cristiana, la
comunitat parroquial, ha estat present a Palafrugell molt abans que s'hi fes
present cap comunitat de religiosos (Maristes, Concepcionistes, Vetlladores,
Carmelites Descalços, Vedrunes, Germanetes dels ancians desemparats...) i molt
abans i molt després que cap capellà vingués a servir-la temporalment, fins a
remuntar-nos als primers cristians de qui en coneixem el nom (Carudo i Cesària)
que van viure per aquest entorn. I les comunitats cristianes del Baix Empordà i
de la Costa Brava Centre hauran de prosseguir la seva presència i el seu
compromís, el compromís per Jesucrist - una mica més sols, però no pas
abandonats. Ben segur que el mestratge rebut, estimat, enyorat... continuarà en
el cor i en la vida de tots els que els hem conegut, de tots els que ens n'hem
servit, de tots els que n'hem gaudit. Aquest serà el millor record i la millor
mostra d'agraïment envers ells.