CRISTINA, CRISTIANA DE NOM I DE FETS Història i gènesi d’un llibret

A la darrera entrada que vaig publicar recollia la invitació a la festa de santa Cristina, patrona estimada i venerada de Lloret de Mar. 

Ara publico l'article que es va publicar també al Butlletí Informatíu de l'Obreria de SAnta Cristina en ocasió de la Festa Major de Lloret d'aquest 2018, a les pàgines 28 i 29. 

CRISTINA, CRISTIANA DE NOM I DE FETS

Història i gènesi d’un llibret

El gener del 2007, el Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona (CPL) m’edità el llibret Cristina, cristiana de nom i de fets.  És el n. 126 de la col·lecció Sants i santes, en la que, actualment, ha publicat una vintena de llibrets que he redactat (dintre el conjunt de 260 títols). El darrer llibret que he redactat i s’hi ha publicat és Sant Romà, la fe que s’encomana.

En el moment d’escriure aquestes ratlles dedicades als devots de santa Cristina, m’ha semblat que seria interessant reflectir un xic la gènesi d’aquest llibret i, en general, dels altres 20 que jo he publicat.

Avui dia, per conèixer la vida d’un sant, sovint es fa recurs a les informacions que es poden baixar de les xarxes. Però ens enganyaríem si únicament utilitzéssim la informació que hi apareix, sovint excessivament escadussera i no sempre contrastada.

En primer lloc cal fer esment al perquè d’aquesta ressenya. Com a previ vull recordar el conjunt 291 ressenyes setmanals que vaig escriure, d’unes 20 línies, recollint i sintetitzant informacions biogràfiques, iconogràfiques, folklòriques, artístiques... de de sants i santes amb projecció a les comarques gironines,  que es publicaren al  Full Parroquial del Bisbat de Girona, ininterrompudament des del n. 3.626 (27·04·1997) fins el n. 3917 (24·11·2002), amb una tirada superior als 20.000 exemplars, distribuït a les comarques de Girona i Alt Maresme. La redacció d’aquestes ressenyes fou una de les maneres de focalitzar l’afició que se’m desvetllà quan vaig realitzar els cursos de llicenciatura d’història (del 1987 al 1992) en el camp de la iconografia i de la iconologia i, a partir d’aquí, en el camp de la hagiografia i de la hagiologia.  I fou així que també vaig fer un primer apropament a la figura de santa Cristina que el publicà el Full Parroquial del 19 de juliol del 1998.

També, a partir d’aquestes ressenyes, en Josep Lligades m’oferí la possibilitat de col·laborar en la col·lecció SANTS I SANTES. El primer número que vaig preparar (n.. 44) fou Sant Roc, camí i servei, el 2000. Com les que seguiren, l’edició és en català i en castellà i, en aquest cas, també en portuguès.  

La gènesi més immediata de la ressenya dedicada a santa Cristina va ser quan, el dia de santa Cristina del 2005 vaig predicar a la missa de la festa major de Santa Cristina d’Aro. Fou aleshores quan el rector d’aquella parròquia, Mn. Josep Colomer, em demanà que publiqués la vida de la santa a la col·lecció del CPL. Així, després de que en Josep Lligades m’acceptés la proposta, aquell curs vaig anar aplegant material sobre la santa i, el 2006, vaig redactar-la i, enviant-la a l’editorial a començament d’octubre d’aquell any, es publicaria el gener del 2007.

Fonts d’informació

Per obtenir la informació sobre la vida i sobretot sobre el seu martiri vaig partir de l’entrada que té dedicada CRISTINA, la santa i màrtir de Bolsena, al volum IV de la Bibliotheca Sanctorum  (B.S.) editada Roma el 1964 (si bé l’edició de la que disposo és del  1987), des de la columna 330 a la columna a la columna 338.

A aquesta publicació també s’hi troba informació sobre altres santes homònimes: Cristina da L’Aquila, Cristina di Markgate, Cristina de Persia, Cristina di Retters, Cristina da Spoleto, Cristina di Stommeln, Cristina di Termonde, Cristina di Winchester.

L’article  dedicat a santa Cristina de Bolsena té dues parts. La primera amb la informació biogràfica redactada pel franciscà Agostino AMORE O.F.M. i, el 1964, professor de Història Eclesiàstica al Pontifici Ateneu Antonià de Roma.

Les fonts bibliogràfiques que utilitza Agostino Amore són diverses, la més actual un estudi de P. PASCHINI, Ricerche agiografiche. S. Cristina di Bolsena, in Rivista di Archeologia Cristiana (1924).

La segona part de l’entrada estudia la iconografia de la santa i fou redactada per la professora i doctora Isa BELLI BARSALI de Roma. La informació bibliogràfica l’obté de G. B. DE ROSSI, Il sepolcro della martiri Cristina di Bolsena e il suo cimintiero, publicat a Milà el 1890; també a Louis REAU, Iconographie de l’Art Chrétien, publicada el 195, al volum III, pp. 302-304.

Si bé la informació que s’hi ofereix és correcta, hi ha informacions posteriors que amplien i matisen la que es publica en aquest volum editat de la B. S., com he dit, el 1964. En aquest cas cal fer esment a l’obra dirigida per Claudio LEONARDI, Andrea RICCARDI i Gabriella ZARRI, el Diccionario de los Santos, en dos volums, (es publicà en italià amb el títol Il grande libro dei santi  editat a Milà per Edizioni San Paolo, el 1998) i en castellà, amb el títol esmentat, editat a Madrid per l’editorial San Pablo, el 2000). A les pàgines 582 i 583 es publica l’entrada dedicada a Cristina de Bolsena redactat per Mauro DONNINI, professor de llatí medieval a la Universitat de Peruggia. Aquest, sense menystenir les informacions aportades a l’estudi d’Agostino AMORE anteriorment esmentat, també recull la referència de l’estudi de J. E. CROSS i C. J. TUPLIN “An Unrecorded Variant of the Passio S. Christinae and the Old English Martyrology”, publicat a  Traditio, n. 36, el 1980, a les pàgines 161 – 236.  

Les dues obres esmentades anteriorment es centren en les informacions sobre la vida, el martiri i el sepulcre de la santa. Amb tot també és interessant recollir informació sobre la seva iconografia. En aquest cas cal fer referència a les obres més bàsiques. En primer lloc l’obra clàssica de Louis REAU, Iconografia del arte cristiano, editat en castellà en 10 volums, a Barcelona, el 1997, traducció de la versió original, en francès, Iconographie de l’Art Chrétien, publicada el 1957, una obra de referència en aquest camp.

Hi ha moltes altres obres referides a la iconografia. Faig esment a altres dues que disposo. Una és la de George KAFTAL, Iconography of the saints in central and south italian painting, dos toms voluminosos editats a Florència per la Casa Editrice Le Lettere el 1995.  L’obra ve acompanyada de dos altres volums, un dedicat a la Toscana i l’altre la Itàlia nord occidental. A santa Cristina se li dediquen les columnes 280 i 281 del  primer volum esmentant i s’esmenten i descriuen les pintures que té dedicades a Palerm, a Monreale, Carpignano, Ascoli Picceno i, òbviament, a Bolsena. Suposo que els altres volums, dels que no disposo, esmenten altres representacions de la santa a les zones que estudia.

Per conèixer la iconografia de santa Cristina

Un altre estudi iconogràfic més proper és el de Josep GUDIOL i Santiago ALCOLEA I BLANCH, Pintura gòtica Catalana, editat a Parets del Vallès per Edicions Poligrafa el 1987. En aquest inventari de la pintura gòtica (al n. 16, p. 27) s’esmenta el retaule o frontal de les darreries del s. XIII o principis del s. XIV dedicat a santa Cristina provinent d’una ermita propera a Olot (Garrotxa) i actualment al Museu Episcopal de Vic. L’altre retaule que s’esmenta (al n. d’inventari 520, p. 183) és el retaule de les darreries del s. XV dedicat a santa Cristina provinent de l’ermita de Santa Cristina de Corçà (Baix Empordà) atribuït a l’anomenat Mestre d’Olot (sembla que seria Miquel Torell) i actualment al Museu d’Art de Girona.

En aquest estudi de Gudiol i d’Alcolea no s’esmenten òbviament les taules conservades del retaule del 1617 del pintor Jaume Forner  ni la pintura de l’escola genovesa a altar major (d’abans del 1795) de Santa Cristina de Lloret, com s’esmenta a l’obra de Salvador PALAUDELMÀS I CASALS, Santa Cristina de Vallarnau. Lloret de Mar, imprès a Santa Coloma de Farners per Gràfiques Cantalozella el 2013. I encara cal fer esment al llibre de J. M. PONS GURI, El llibre de santa Cristina d Lloret, imprès a Barcelona per Tipografia Empòrium el 1977 on dedica el capítol IX (p. 129 – 133) a LES IMATGES DE LA SANTA.

Igualment cal fer esment de les taules de l’antic retaule de Santa Cristina d’Aro també del s. XVI (del pintor Joan Sanches Galindo, segons han estudiat Lluís ESTEVA I CRUAÑAS i Jordi BAUTISTA I PARRA, a “El retaule renaixentista de Santa Cristina d’Aro”, a Estudis del Baix Empordà, n. 12, (1993) p. 151 – 172).

Rastres de la seva veneració

A més del tema iconogràfic, hi ha la geografia de la veneració de la santa. Cert que els vestigis artístics ofereixen ja una topografia concreta. Però no és suficient. En primer lloc enumero l’obra Josep M. MARQUÈS, Ermites i santuaris de la diòcesi de Girona, editat a Girona, Diputació de Girona, el 2000. L’obra deixa constància de l’ermita que tenia dedicada el 1337 a L’Armentera (p. 44), la que té dedicada a Corçà ja el 1235 (p. 70) i la nostra de Lloret de Mar el 1354 (p. 97). Del mateix autor, faig referència a les “Notes històriques sobre la diòcesi de Girona i les seves parròquies”, editat com Annex de la Guia del Butlletí de l’Església de Girona el 1996. Allí s’esmenta la parròquia de Santa Cristina d’Aro, existent el 1041. També s’esmenta l’antiga parròquia de Santa Cristina de Canadal (actualment dedicada a sant Jaume), existent abans de l’any 1000 (p. 103). Evidentment, per una recerca més exhaustiva sobre els llocs dedicats a santa Cristina cal fer referència a altres obres com els 27 volums del conjunt dirigit per Jordi Vigué i Antoni Pladevall CATALUNYA ROMÀNICA i també els 29 volums editats per Josep M. GAVIN, Inventari d’esglésies (per comarques), editats del 1972 al 1980.

Hi ha, encara, la dimensió folklòrica de la festa en honor de santa Cristina. En aquest cas, a més dels estudis locals, es disposa de l’obra de Joan AMADES, el cinc volums del Costumari català, editats el 1953. Al cinquè volum, dedicat a l’estiu (pp. 581- 585) parla dels costums relacionats amb la festa de santa Cristiana, gairebé tots vius a Lloret de Mar.

Queda encara per esmentar les diverses edicions de goigs en honor de la santa. J. M. PONS GURI, en El llibre de santa Cristina d Lloret ja esmentat en fa un bon estudi dels que se li han dedicat a Lloret de Mar (p. 135 – 176). Em reservo per una altra ocasió parlar-ne recollint els que se li han dedicat a altres indrets.

I bé, per acabar, cal esmentar els llibres editats a Bolsena:Devozione a Santa Cristina, editat a Bolsena el 1998, de la reedició i ampliació del mateix llibre el 2006, amb l’estudi biogràfic i del culte a la santa de Marcello MOSCINI. Una altra publicació és la de Filippo GENTILI, Santa Cristina di Bolsena, editada a Torí, per Editrice Elledici, el 1999 (reeditat el 2005). Finalment esmentar l’obra de Marcello MOSCINI, Cristina di Bolsena, culto e iconografie, editat el 2002, on es recull un estudi exhaustiu de la vida i martiri de la santa, del culte i la iconografia i, òbviament, de la famosa representació dels episodis o misteris de la seva vida, tan populars a Bolsena. 

I consultant aquestes obres fou com vaig anar redactant el llibret intentant sintetitzar-hi la informació recollida.

Invitació i felicitació per la festa de santa Cristina

Fa dies que no he publicat res. De fet, el meu propòsit és anar penjant aquí diversos articles que ja tinc publicats. Aquesta vegada penjo els darrers. 

El primer que penjo és la INVITACIÓ que vaig escriure per el BUTLLETÍ INFORMATIU de la festa de SANTA CRISTINA 2018 editat per l'OBRERIA DE SANTA CRISTINA on es publicà a la pàgina 4. 

En aquesta invitació / felicitació hi vaig escriure: 

Des dels primers temps del cristianisme, els màrtirs han estat sempre venerats pels deixebles de Jesús.  Dels primers que ja en tenim notícia són sant Joan Baptista (Mc 6, 29), sant Esteve (Ac 8, 2)... I, amb el temps, la veneració dels màrtirs no ha quedat reclosa als espais religiosos i litúrgics sinó que ha motivat tota mena d’expressions culturals i artístiques: pintures, escultures, poemes, representacions dramàtiques, composicions musicals, produccions cinematogràfiques... i també  celebracions populars i folklòriques de gran riquesa humana i cristiana.  Tot un món que sempre m’ha desvetllat interès.

Aquest any em disposo a ser testimoni , a participar i en part ser  protagonista d’una gran celebració popular i farcida de bellesa  entorn de santa Cristina de Bolsena on es barregen  pregàries, cants, colors, sol, sorra, aigua, suor...  Considero que serà per mi tot un privilegi que m’ajudarà a immergir-me a la Parròquia de Sant Romà de Lloret de Mar i a tota la vila.

I com en altres ocasions que he viscut esdeveniments majestuosos propis de la religiositat popular,  espero que aquest també serà per mi un impacte que em sacsejarà i em desvetllarà preguntes, i és que si bé l’espectacle serà fascinant, em qüestionaré quin és el nivell i la profunditat del seu contingut. O dit d’altre manera, serà únicament espectacle el que veuré o hi ha també fe i devoció real verns la santa noia de Bolsena i envers allò que ella, amb el seu martiri, ha validat i testimoniat.

Aquesta pot semblar  uns pregunta retòrica, però no voldria pas que ho fos. L’autenticitat  de la religiositat popular ha de partir del cor de cada creient i de cada devot que hi participa i, a la vegada,  l’expressió d’aquesta religiositat cal que sacsegi els cors dels que hi participen i dels que ho veuen.  Estimar aquesta festa vol dir estimar santa Cristina i estimar tot el que ella representa per Lloret de Mar i per cada creient.

I estic segur que és i així serà. Els companys que m’han precedit  així m’ho han testimoniat i  m’hi han predisposat.

Felicitats i gràcies a tots i a totes els que hi participeu i a  les persones que la feu possible. I que santa Cristina us beneeixi i beneeixi  Lloret de Mar, els que hi viviu, els qui hi treballeu i els qui el visiteu.

Molt bona festa de santa Cristina!

Mn. Martirià Brugada Clotas

BANYOLES: ORDENACIÓ D’UN NOU DIACA

Remenant i ordenant papers em surten referències personals que em sembla interessant publicar-les al DIARI DEL CAPELLÀ, encara que alguna la publiqui descontextualitzada.

Entre els retalls de diari n’he trobat un de LOS SITIOS DE GERONA (nom de la capçalera de l’actual DIARI DEGIRONA fins el 1988).  A l’edició del dimecres 28 de novembre del 1979 (pàgina 9), signada per A. (tal com es signava, per passar desapercebut, Mn. Martí Alabau Cortada, 1931  - 2011)  s’hi publicava la crònica de la meva ordenació de diaca que ara recupero i publico aquí.

La crònica, que segueix, portava el següent titular:

BANYOLES: ORDENACIÓ D’UN NOU DIACA

La parròquia de Santa Maria dels Turers de Banyoles s’omplí de gom a gom, a les vuit del vespre de la festa de Crist Rei, el proppassat vint-i-cinc, per participar de l’Eucaristia en la qual fou ordenat de diaca Mn. Martirià Brugada. És el darrer d’una família de sis fills, can Teixidor de Terme, una de les famílies d’arrel banyolina més antiga.

Banyoles i comarca ha estat tradicionalment un sementer important de vocacions. La preceptoria de Casa Missió, que funcionà fins poc després de la guerra i en la qual es podien cursar els primers cursos d’humanitats, fou un seminari en el sentit etimològic de mot: un planter de vocacions.

Josep Pla, que tant ha escrit sobre Banyoles amb afecte i admiració, a voltes amb una ironia sense fel, diu que de petit li semblava que tots els capellans eren de Banyoles.

Banyoles ha tingut un llinatge de rectors de primera categoria i una Casa Missió que van tenir una cura especial d’aquest aspecte de la Pastoral. Encara avui, dels set diaques del bisbat, dos són banyolins: en Jaume Angelats i en Martirià Brugada.

Com ja és habitual d’un temps ençà, l’ordenació tingué un remarcable caràcter jovenívol. S’hi feu present també la “Polifònica de Girona” amb el mestre Viader, de la qual és cantaire Mn. Martirià. El “Gronxa’m, estel daurat” i d’altres peces junt amb els cants de tota l’Assemblea desvetllaven en aquella hora i en aquell lloc –d’un gòtic admirablement sobri de Santa Maria- unes especials ressonàncies.

Quan els fidels preguem units així al seu Bisbe, esdevenen un testimoniatge de fe. L’homilia del bisbe Jaume desenrotllà el tema del diaconat com a Institució permanent de l’Església i com una etapa vers el presbiterat.

No cal dir que és sota aquesta forma que fou ordenat Mn. Martirià, el qual realitzarà la seva etapa diaconal a la parròquia de Santa Coloma de Farners.

CONVIVÈNCIES PER ADOLESCENTS - TROCA

En la reflexió anterior  “DÉU N’HI DO COM ÉS ENGRESCADOR TOT AIXÒ!” feia referència a les CONVIVÈNCIES que organitzava Mn. LLUÍS VILÀ I CANAL a la Casa d’Espiritualitat de Banyoles.

Mn. Lluís Vilà i Canal, nascut el 30 d’agost del 1938, a la masia de la Canal dintre la parròquia de Puigpardines (al Municipi de la Vall de Bas). Un germà dos anys més gran que ell és Mn. Eudald Vilà  (que seria rector de Banyoles i de Besalú, i actualment resident a Girona) i, encara, un altre germà quatre anys més gran és el carmelita P. Joan Vilà (que ha treballat més de cinquanta anys a Veneçuela, i actualment resideix a Barcelona, a la casa que els carmelites tenen al carrer St. Hermenegild). Mn. Lluís va iniciar els seus estudis eclesiàstics al Seminari Menor dels Carmelites d’Olot i, tot seguit, al Seminari de Girona. Fou ordenat preveres el 8 de juliol del 1962 i fou destinat de vicari a Breda (1962), a Sant Cugat de Salt (1963) i a Sant Esteve d’Olot (1965). El 1967 ingressà a Casa Missió de Banyoles, a més fou Vicari cooperador de Roses (1968), membre de l’equip pastoral de Palafrugell (1971), consiliari de la Junta diocesana de Pelegrinatges (1979), responsable diocesà de les activitats amb motiu de la visita del papa Joan Pau II (1982), director del Secretariat de Catequesi (1983)... A partir d’organitzar periòdicament les convivències per adolescents a la Casa d’Espiritualitat, fundà de TROCA (Trobades Cristianes d’Adolescents) i en fou responsable fins la seva mort. També era el responsable de la Pastoral de post Confirmació. Morí a Barcelona el 7 de gener del 1992.

Recullo aquest esbós biogràfic amb agraïment,  ja que Mn. Lluís fou un dels capellans que m’ajudà en la trajectòria de la meva formació. Però aquí, més que tot, vull parlar, a grans trets, dels elements extraacadèmics que m’ajudaren en la meva formació i, especialment avui, de les Convivències.

Col·laborant amb Mn. Lluís, a les Convivències, vaig tenir l’oportunitat de conèixer un bon grup de joves de les parròquies del bisbat, especialment entre els que serien els monitors de les diverses trobades i que esdevindrien l’ànima del moviment que es formaria, TROCA. Algun n’hi ha que s’ha compromès en la vida religiosa i eclesial.

Amb la malaltia i amb la mort de Mn. Lluís (gener del 1992) el moviment (tan estretament lligat a ell) i les convivències s’anaren esllanguint fins a diluir-se del tot. Espero que aquest record també ajudi a recuperar-ne la memòria.

Espero que, més endavant, pugui anar parlant d’altres elements i d’altres capellans que m’ajudaren. Potser  anteriorment  n’hagi fet alguna referència:  les Trobades d’Animadors de Cant a Montserrat, les colònies infantils a Sant Feliu de Guíxols, les anades a Lourdes amb l’Hospitalitat, la Frater...

Ara i aquí, fent memòria de les Convivències, reprodueixo una entrevista que vaig fer a Mn. Lluís Vilà i que es publicà al Full Parroquial del Bisbat de Girona del 20 de novembre de 1977 (n. 2613), en el meu quart curs al Seminari de Girona:

CONVIVÈNCIES PER ADOLESCENTS

Per tal d’orientar a pares i educadors presentem un dels serveis de la Casa d’Espiritualitat de Banyoles. És Mn. LLUÍS VILÀ que ens dóna la informació:

Què són aquestes convivències?

Són dos dies en què nois i noies de 13 a 15 anys es troben per reflexionar i pregar en un clima d’alegria i d’amistat, fora del seu ambient rutinari de família, treball, estudi...

Cada quan són i quins temes tracteu?

Aprofitant les quatre etapes de l’any, orientem el curs (setembre), preparem el Nadal (desembre), encaminem la Setmana Santa (Dilluns i Dimarts Sants) i enfoquem les vacances (finals de juny. També n’hi ha alguna altra, com la de l’últim diumenge de novembre.

Com distribuïu el temps?

Comencem el dissabte al matí amb una rebuda on es presenta el tema. Tot seguit hi ha un treball personal, per grups i posada en comú. Al vespre sol venir algú a parlar-nos; un matrimoni, una missionera, un metge, un mestre... Si no és així es fa un passeig per l’estany tot reflexionant. El diumenge al matí s’amplia el tema i, sobretot, es prepara la missa. Procurem que l’Eucaristia ocupi el centre, com a resum i empenta de la convivència. S’acaba el diumenge , després de dina, amb la fotografia i el comiat. En la reflexió ens servim d’audiovisuals, fotografies, treball de grups... procurem unes estones de pregària senzilla i educativa. Naturalment, hi ha estones de joc, cant i gresca.

Quants joves hi ha vingut enguany?

Uns cent cinquanta que provenien de molts pobles del bisbat: des de Maçanet de Cabrenys fins al Maresme.

Pel que veig, la convivència és de nois i noies. Això és positiu?

No sostindré que sigui l’única solució, però sospesant valors i contravalors, guanyen els valors. És una experiència d’amistat. Cal que els monitors estiguem d’acord en el que s’admet o no. S’ha de descobrir un tracte net i correcte. Amb discreció es procura que tothom tracti amb tothom sense cap mena de distinció superficial.

En acabar la convivència, quina relació queda?

El nostre treball no és d’organitzar un moviment sinó el d’oferir un servei. Els animem a integrar-se a la vida de les parròquies d’on provenen i ens limitem a escriure’ls per enviar-los la fotografia de conjunt, que és un bon record. També els convidem a les altres convivències. Ens consta que entre ells es relacionen mot.

Quins altres serveis ofereix la Casa d’Espiritualitat?

Entre altres coses cal destacar que s’estan programant trobades per a joves més grans. De moment convidem a la que tindrà lloc els dies 17 i 18 de desembre per a tots aquells nois que es preparen per anar a la “Mili”. I si us interessa qualsevol d’aquestes activitats podeu parlar-ne amb el rector de la vostra parròquia o trucar directament a Mn. Lluís Vilà al telèfon 57 02 24 de la Casa d’Espiritualitat. Només per acabar em queda dir que totes aquestes convivències que organitza la Casa Missió ho fa impulsada per l’Obra d’Exercicis Parroquials.

DÉU N’HI DO COM N'ÉS ENGRESCADOR, TOT AIXÒ!

La Pasqua Jove del 1981 es va celebrar el dissabte 18 d’abril al Santuari del Collell amb el lema NO ESTEM SOLS. 

Feia escassament dos mesos que era capellà. Per aportar el meu testimoni i col·laborar en un dels espais de reflexió, se’m demanà que redactés un full amb la meva experiència. Aquí doncs hi recullo aquell escrit farcit d’ingenuïtat. 

Advertiu que, dintre dels parèntesis i en cursiva, hi introdueixo algun aclariment o ampliació. Els que heu anat llegint els meus escrits, segurament ja coneixeu les referències, com les que es recullen  en un anterior escrit, sobretot a EL MEU SEMINARI.

Així doncs, diu així aquest escrit:

DÉU N’HI DO COM N'ÉS ENGRESCADOR, TOT AIXÒ! 

Aviat farà dos mesos que sóc capellà.  I de moment estic tan engrescat a ser-ne com la mateixa vigília de l’Ordenació. Arribar a aquesta decisió no ha estat pas simplement PERQUÈ M’AGRADI. El mateix compromís cristià m’ha llençat a prendre una postura compromesa al servei de l’home i de l’Església.

De petit, a Banyoles, dintre la meva família, a la catequesi, a les celebracions i les activitats d’esplai de la parròquia, al col·legi on vaig tenir-hi bons mestres, dintre l’escoltisme i en molts altres moments, vaig anar descobrint la importància de seguir Jesucrist i el seu estil de vida.

La meva adolescència, al seminari menor (a Girona) i als instituts de Barcelona on vaig acabar el batxillerat (el sisè al institut Milà i Fontanals, al Raval,   i el COU al Menéndez y Pelayo, a la Via Augusta), va ser agitada però JA ENTRELLUCAVA QUE JESÚS ANAVA FENT CAMÍ AL MEU COSTAT I QUE EM LLENÇAVA A SER CRÍTIC enmig d’una societat que descobria com esclafadora de la persona. Però el mal només es venç amb la força del bé (una afirmació que em va inculcar Mn. Jordi Carrera).

A Navarra vaig conviure amb dues comunitats de religiosos (seria a Navarra, al monestir de Santa Maria de la Oliva i als Agustins Recol·lectes de Marcilla)  on vaig palpar-hi uns estils de vida marcats per l’Evangeli. La reflexió a partir de l’Escriptura i un esforç per estimar i servir els altres ho vaig veure possible perquè hi havia unes persones i unes comunitats concretes que AMB SENZILLESA, HO VIVIEN. (En el moment que vaig entrar en contacte amb la comunitat cistercenca de Santa Maria de la Oliva, en ocasió d’un recés pasqual amb altres companys, en un moment de les vespres solemnes del segon diumenge de Pasqua del 1972, a l’església del monestir, tot recitant els salms,  faig sentir una forta sotragada dintre meu  i m’entrà un futris que ha perdurat en mi: era el vespre del 16 d’abril tot recitant el salm 113 “És davant del Senyor que s’estremí la terra, davant del Déu de Jacob”)

Amb tot , aquest temps de viure lluny de la meva terra va ajudar-me a plantejar el meu servei a l’Església i si aquest servei s’havia de concretar al Tercer Món o bé al meu bisbat de Girona. Ben segur que al moment de prendre la meva decisió s’hi barrejarien moltes motivaciós. Però m’adonava que on millor podria fer el meu servei era a la meva terra, parlant la meva llengua i enmig de la meva cultura. I és que també la meva terra i el meu bisbat és terra de missió.

Els meus anys de seminari i de teologat han estat durs. D’altra banda el meu tarannà personal no em deixava desentendre fàcilment dels conflictes i menys encara de les persones amb que m’he anat trobant. Malgrat tot, en la vida de seminari hi ha trobat professors i companys que m’han ajudat a reflexionar entorn la meva vida cristiana, que m’han animat a tirar endavant, que m’han fet costat enmig de les dificultats, que m’han ajudat a revisar les meves actituds i a viure amb més responsabilitat la meva fe.

Dintre l’etapa de seminari han estat molt importants ELS ESPAIS QUE M’HAN PERMÉS POSAR-ME AL COSTAT DE LES PERSONES PER CONÈIXER I COMPARTIR de debò “el goig i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes i dones del nostre temps” (GS). En aquest sentit ha estat molt positiva i intensa l’experiència estival en una empresa de transports tot traginant sacs de pinso amunt i avall, també la relació que possibilita l’estar de dependent darrera un taulell o bé anar a llaurar damunt d’un tractor, com també l’esforç i el treball en equip que suposen, fent de monitor, unes colònies (les més importants, amb 120 marrecs, a Sant Feliu de Guíxols, 20 dies seguits del mes de juliol del 1972, 73, 74 i 75) o els casals d’estiu (especialment a Banyoles, Sant Feliu de Pallerols, al Barri de Sant Pau...), o bé el formar part d’una coral (la Polifònica de Girona, els cursos 1977/78 i  1978/79, sota la direcció del mestre Josep Viader).

Els dissabtes i diumenges els dedica més a treballs pastorals: catequesi (a les parròquies de Sant Feliu de Pallerols –amb Mn. Pere Soler-, Santa Cristina d’Aro –amb Mn. Pere Hugas-, a la de Banyoles –amb Mn. Pere Font-, a la de Sant Pau de Girona –amb Mn. Carles Mundet) , convivències... (les convivències les organitzava Mn. Lluís Vilà, gairebé mensualment, reunia a la Casa d’Espiritualitat de Banyoles una vintena de de nois i noies adolescents provinents de molts racons de la diòcesi: col·laborant amb Mn. Lluís, la meva feina era la de fer de monitor i d’animador, i hi vaig participar gairebé 4 anys, fins que vaig ser ordenat prevere).

Ara estic a Olot (hi vaig estar-hi des del gener del 1980 fins el setembre del 1983). A aquesta ciutat, i sobretot als seus entorns, no hi manca pas la bellesa. La meva vida continuarà i marcarà una etapa més en aquest indret. I m’adono que també a OLOT CAL ANUNCIAR-HI L’EVANGELI, CAL REPETIR-HI ELS GESTOS I LES PARAULES DE JESÚS, CAL FER-HI CRÈIXER LA COMUNITAT CRISTIANA.

I Déu n’hi do com n’és d’engrescador tot això.

HOMILIA DEL BISBE JAUME A LA MEVA ORDENACIÓ DE PREVERE

Aquest diumenge IV de Pasqua, dedicat al Bon Pastor, és un bon moment per publicar l'homilia del Bisbe Jaume a la meva ordenació de prevere. 

Vaig ser ordenat de prevere la tarda del diumenge 22 de febrer del 1981 a l'església de Sant Esteve d'Olot. Era el diumenge setè de durant l'any. S'esqueia aquell mateix diumenge la festa de la Càtedra de Sant Pere i, també, la Diada del Pensament, dintre el calendari propi del mon escolta. 

Aquella setmana abans de la meva ordenació, a Olot, hi va caure una bona nevada. Els catequistes de les Fonts  m'obsequiarien amb un oli d'en Sebastià Congost on es veu el Firal nevat aquella setmana.  

M'ordenà el bisbe de Girona Mons. Jaume Camprodon Rovira i l'acompanyaren nombrosos companys. De la celebració en servo un magnífic album fotogràfic que em va regalar el fotògraf olotí Comas. També en conservo alguna fotografia, en blanc i negre, d'en Josep M. Melció Pujol, Mn. MEL. 

També m'acompanyaren la Coral Polifònica de Girona (dirigida pel mestre Josep Viader, i a la que jo hi havia cantat durant dos cursos), la Polifònica d'Olot (dirigida per Mn. Frederic Pujol) i la coral del Centre Excursionista d'Olot (que aquell moment dirigia jo mateix). 

Si bé la celebració fou en el marc de l'església de Sant Esteve d'Olot (per raons d'espai), els protagonistes de la celebració foren sobretot les parròquies de Sant Cristòfor d'Olot (i, per extensió, els Caputxins) i la parròquia de Santa Maria de Batet. Un dels companys que recordo que m'acompanyà aquells dies de l'ordenació fou en Miquel Miró i Miró, actualment prior general dels religiosos agustins recol·lectes. 

Uns dies abans de l'ordenació, amb altres companys, vaig passar uns dies d'exercicis espirituals al monestir de Santa Maria de Poblet. Els dirigí l'abat de Poblet, el P. Maur Esteva i Alsina (1933 - 2014). 

L'endemà de la meva ordenació, el 23 de febrer del 1981, vaig celebrar les primeres misses. La primera de totes fou a la mateixa església de Sant Esteve d'Olot en les exèquies del pare d'un noi que formava part d'un grup de joves dels Caputxins, en Ramon, en "Truli". 

A la tarda vaig celebrar la segona missa a la capella de Sant Martirià de l'església del Monestir de Banyoles, amb els meus pares, germans, nebots i algun altre familiar. Sortint de l'església del monestir, vingué a saludar-nos en Tarafa comunicant-nos que, al parlament de Madrid, s'havia produït un cop d'estat. Recordo el comentari despectiu del meu pare envers la insurrecció que qualificà d'una "sanjurjada" en referència al cop militar del general Sanjurjo, el 1931, contra la República. 

A la celebració es llegiren els següents textos bíblics: la primera lectura, Jer. 1, 4-10 (Ah, Senyor, sóc massa jove: com sabré parlar?); el salm responsorial, fou el salm 22 (El Senyor és el meu pastor...); la segona lectura, Ef 4, 1-7.11-13 (Cada u de nosaltres ha rebut la gràcia segons la mesura del do de Crist); i l'evangeli,  Mt 5, 38-48 (Sigueu bons del tot com ho és el vostre Pare del cel). 

Podria aportar molts i molts més records d'aquella celebració i d'aquella diada. Algunes possiblement les pugui recollir en altres moments. Però ara, el que més interessa, és l'homilia del bisbe Jaume que recullo tot seguit: 

Estimats,

“Si vas pels volts d’Olot, amunt del pla, trobaràs un indret verd i fecund, com mai cap més n’hagis trobat al món. Un verd com d’aigua endins, profund i clar, el verd de la fageda d’en Jordà”.

Qui pogués celebrar-hi aquesta festa! I ens guardaria, sens dubte, de caure en la temptació en que caiem tantes vegades quan ens aixopluguem en un temple, de valorar més les parets materials, que les persones. De preocupar-nos més per embellir les parets sense adonar-nos de la dignitat de cada una de les persones que s’hi aixopluguen, per les quals Jesucrist ha donat la seva sang. Allà, a la Fageda d’en Jordà, potser prendríem més relleu tots els que som aquí, i ens adonaríem que el Poble de Déu està fet pels homes i no per les parets, i que Jesucrist ha mort i ha ressuscitat pels homes, i no per les pedres.

Tornem-hi, a la Fageda d’en Jordà, encara que només sigui amb la imaginació: aquest verd, que diu, d’aigua endins, profund i clar, varia segons l’hora del dia, segons el temps. Si hi aneu al matí, serà un verd clar, un verd transparent. Si us hi deixeu caure a migdia, trobareu que és un verd viu. Cada fulla dels faigs reflexa la llum del sol segons la seva situació, però amb una vivor que gairebé fereix els ulls. En canvi, si hi aneu cap el tard, trobareu un verd tranquil, un verd blau, un verd gris, que dóna una serenor, una pau a l’esperit. Cada arbre, cada fulla es torna lluminosa segons li venen els raigs del sol i segons està situada.

Veieu, nosaltres els cristians, hem de ser llum. Cada u de nosaltres, ha de ser una torxa, o si voleu, continuant la comparació d’abans, ha de ser una fulla d’aquesta fageda,  que il·lumina els altres, que il·lumina els altres segons la gràcia que ha rebut de Crist, segons el servei que li ha estat encomanat, segons la seva situació en la societat. Si tots els que som aquí, vinguts d’Olot, de les parròquies d’Olot, d’una manera especial els de Sant Cristòfor les Fonts, els de Batet, vinguts de Banyoles, vinguts de tants altres indrets del Bisbat, si cada un dels que som aquí sentíssim aquesta responsabilitat de ser llum, quina claror no hi hauria a la nostra terra!

I per això som en l’Església. Per això el Senyor ens ha cridat a l’Església, no perquè hi estiguem passivament, sinó perquè siguem llum. No una llum difosa, sinó una llum viva. No una llum uniforme, sinó una llum variada segons la gràcia que ens ha estat donada. Ho acabem d’escoltar en aquesta segona lectura d’avui, treta d’una de les cartes de sant Pau. A uns, se’ls hi ha fet la gràcia de ser apòstols; uns altres, profetes, i podríem continuar: uns rebem el do de ser pares de família, i uns altres de ser catequistes, i uns altres de servir els malalts, i uns altres de estar atents al bon ordenament de les coses del món, i uns altres de servir en el ministeri sacerdotal, i uns altres, en la vida religiosa totalment consagrada a Déu nostre Senyor. Quina varietat de verds, quina varietat de llum no pot donar l’Església al nostre món! La sentim, germans, aquesta responsabilitat?

Jo crec que, aquesta festa d’avui, com he dit i repetit tantes vegades, en ocasions semblants, ens hauria de desvetllar la nostra consciència de cristians, la nostra responsabilitat de ser llum. A voltes hem caigut en la temptació de creure que l’Església són els capellans, que ells són els qui tenen el pes de tirar l’Església endavant, que ells són els que han de ser llum i ens han de fer llum. Certament que hi tenen el seu lloc, i un lloc ben destacat. Però som tots plegats que ens hem d’il·luminar els uns als altres. I estic segur que, si pogués parlar cada un dels preveres que avui som aquí, fent poble amb tots vosaltres, us diríem el mateix: quantes vegades hem rebut més llum  de vosaltres que potser nosaltres mateixos no us hem donat.

Veieu: això és l’Església. L’Església, la gran torxa encesa en la humanitat. La gran torxa per fer llum quan tantes tenebres envolten el nostre món.

Som llum, però necessitem una guia. Necessitem qui ens ajudi a situar-nos de tal manera davant de l’Evangeli, davant de Jesucrist, perquè aquesta nostra llum resplendeixi en les tenebres.

Mireu, en el viatge que, com sabeu, vaig fer a Amèrica, recordo un fet que encara em ve a la memòria tot sovint. Em vaig reunir amb una junta coordinadora de tres comunitats cristianes. Hi havia laics, hi havia religioses, hi havia un mossèn. I, en la conversa, en que explicaven les activitats que portaven a terme em varen dir: “Mai vàrem sentir la nostra responsabilitat en l’Església com el temps que el mossèn va ser fora d’aquí per anar a passar uns mesos a casa seva, amb la seva família. Llavors ens vàrem adonar que havíem de ser nosaltres els que havíem de prendre les regnes de la catequesi i de l’atenció als malalts i de l’atenció a les parelles que es preparaven pel sagrament del matrimoni. Altrament, tot anava decaient. I ens vàrem posar a la feina”. I, no ho deien, havien anat esdevenint llum pels altres. Però també deien: “Però mai com a llavors vàrem sentir la falta del mossèn perquè ens vàrem adonar que nosaltres treballàvem, però que treballàvem com aquell que vol aixecar paret sense morter: li falta quelcom que ajudi a unir les pedres. Sentíem que Jesucrist ressuscitat és enmig nostre, però ens faltava un signe guiador en aquest nostre camí cap a Déu. Sabíem que Jesucrist era en nosaltres, però ens faltava el seu Sacrifici, el signe de l’Eucaristia. Ens sentíem tots Poble de Déu. Però ens faltava el signe que és la presència del cap entre nosaltres, el cap d’aquest Cos Místic de Jesucrist que som tots. En definitiva, ens faltava la presència del capellà”.

Veieu, cert, tots hem de ser llum. Cert, tots tenim les nostres responsabilitats dintre de l’Església que no podem eludir i que hem de procurar que es conjuntin les unes amb les altres. Però, enmig nostre, i per voler de Jesucrist hi ha un servei. Un servei que moltes vegades prenent l’ús de parlar de la societat, i les models de la societat, n’hem dit autoritat. I això, aquesta paraula, ben sovint ens ha entrebancat, ens ha fet nosa, i ens ha fet tenir un concepte de l’Església, i dels seus ministeris, que no és pas el que vol Jesucrist. Perquè Jesucrist diu que aquell que va davant, és el primer que s’ha de posar a servir. Aquest servei, és el servei sacerdotal, per ser ferment de comunió entre els altres cristians, per ser guia en aquest camí de l’Església enmig del món, per fer present a Jesucrist cap, i les accions de Jesucrist cap, que són el Sacrifici de la Missa, que són la Reconciliació amb Déu.

Nosaltres, que volem sentir aquesta responsabilitat, que volem ser llum, avui ens hem aplegat aquí perquè sentim aquesta necessitat. I perquè sentim la joia de tota l’Església de veure que un dels nostres ha escoltat, des del si de la seva mare, ens deia el profeta, la veu del Senyor que l’ha cridat. I ara Déu fa meravelles en ell. Déu, per aquests signes de l’Església, per aquest sagrament de l’Ordre el capacita per realitzar aquestes accions de servei sacerdotal dintre de l’Església. I això és motiu de festa. I això ens dóna joia. I això ens uneix i ens fa descobrir que el que ens uneix, entre nosaltres, és molt més fort que no pas el que ens separa. És l’Amor que Déu ens te. Aquest amor del que ens parlava l’Evangeli d’avui que fa ploure pels camps de tots, que fa sortir el sol per totes les persones. Aquest Amor ens uneix i el sacerdot ens el fa palès a través del seu servei sacerdotal.

Però amb ell, i no separats d’ell –del sacerdot -, amb ell, amb el sacerdot, i no en dos plans diferents, en l’Església; amb ell, i no amb orientacions distintes en l’Església, tots junts, hem de donar aquest gran testimoni de que l’evangeli avui ens parlava. Us en recordeu d’aquest fragment que hem escoltat, de l’evangeli de sant Mateu, que ens parla del que digué Jesús, en el Sermó de la Muntanya. En definitiva, Jesús diu: “No us deixeu vèncer amb generositat”. Els cristians som un poble que no es pot deixar vèncer en generositat. “Si et demanen el vestit, dóna’ls-hi, també, el mantell”. Això és el que ha de fer l’Església. Si ens volen prendre la nostra autoritat material, la nostra autoritat humana, que potser hem tingut en altres èpoques, ben presa sigui. Si ens volen prendre els béns materials, ben presos siguin. Però que no ens prenguin la nostra fidelitat a Jesucrist, que per això som cridats a l’Església. I aquesta és la nostra força  I aquesta és la paraula que nosaltres tenim a dir al món: ser llum, il·luminats per Jesucrist.

L’evangeli d’avui parla, també, de reconciliació. I ens diu que hem d’estimar no només els amics. Això ho sap fer tothom. Sinó que el nostre amor ha de ser més generós. L’amor del cristià i, per tant, l’amor de l’Església depassa les fronteres de l’amistat. Es fixa, fins i tot, amb els enemics, amb els que ens hagin pogut fer mal. L’Església ha de ser, i és, sagrament de reconciliació. L’Església té un sagrament propi de reconciliació. Tu, Martirià, dintre d’uns dies, potser demà mateix, exerciràs aquest sagrament, aquest signe del Perdó de Déu, de la Reconciliació dels homes amb Déu. Però convé que no solament l’exerceixis aquest ministeri quan t’asseguis al confessionari, sinó sempre. Tu, com tots nosaltres, els sacerdots hem de ser els primers en aquest servei de saber perdonar.

I tots plegats, els sacerdots, els laics i els religiosos a l’una, hem de ser els homes del perdó. Déu, no es manifesta mai tant gran, com quan perdona. Els homes, els seus fills, no ens podem manifestar d’altra manera com perdonant els germans, essent sagrament de perdó, individualment i conjuntament, tots plegats.

A los amigos de Martirià que habeis venido de otros pueblos de España, os damos la bienvenida en esta fiesta. No sois unos invitados, sino que también es vuestra fiesta. Es la fiesta de la Iglesia extendida por todo el universo, la fiesta de la Iglesia que es católica. Nuestra fe nos une mas que no nos puede separar la lengua, las culturas o la idiosincrasia de cada país.

Continuem, germans, la celebració. I fem-ho amb fe, amb esperança, amb la il·lusió de que Jesucrist és amb nosaltres, i nosaltres en som la seva llum.

            

       

SETMANA SANTA 2018

Si bé queda pendent penjar l'homilia de la meva ordenació presbiteral, crec que la immadiatesa també pot obrir una falca per reproduir aquí l'escrit que vaig publicar a L'AFEGITÓ (el suplement al Full Parroquial del bisbat) el diumenge de Pasqua de Resurrecció (el 01·04·18). És un petit balanç de les celebracions parroquials viscudes amb intensitat i amb una participació considerable, anyorant l'aire familiar de les celebracions dels darrers anys. 

DESPRÉS DE LES CELEBRACIONS

DE SETMANA SANTA

Sempre que es reuneix la comunitat cristiana, s’hi  fa present Jesús Ressuscitat. I si això és una realitat al llarg de l’any i a cada celebració de la nostra fe, ho vivim amb més intensitat a les celebracions de Setmana Santa i de Pasqua.

I aquesta vivència de la nostra fe és fa més intensa en la mesura que la comunitat cristiana s’ho agafa amb interès i els qui en formen part hi participen ben activament.

Les celebracions del Diumenge de Rams facilitaren la integració de les diverses sensibilitats i nivells, destacant la celebració del migdia que, malgrat la pluja, ajudà els infants a viure la vinguda del Senyor a les nostres vides. I cal agrair a qui ho feren possible: al Casal de l’Obrera, al Xino-xano, al propietari de l’ase, a l’ase...

La celebració de la Penitència, el dimecres, a partir d’un esquema preparat per Mn. Enric Plantés, ajudà al més d’un centenar de participants a rebre i a gaudir del perdó del Senyor. Cal agrair d’una manera especial la col·laboració de Mn. Josep Perich.

El Dijous Sant, a la Missa de la Cena del Senyor, fou especialment emotiva amb la vivència del rentament dels peus i el trasllat del Santíssim al Monument.  Cal agrair d’una manera especial la participació de la quinzena de nens i nenes que representaren i feren possible  la cerimònia del rentament dels peus. I encara, remarcar la participació a la vetlla de pregària, un cop acabada la missa. 

El Divendres Sant, en tres moments intensos de pregària (Viacrucis, Celebració de la Passió i processó), hi hagué la col·laboració destacada de diverses grups que ho feren possible:  Geganters de Lloret, Unió Coral Lloretenca, Confraria de sant Elm, Policia Local...

I encara cal remarcar la participació i la col·laboració a les celebració de la Vetlla Pasqual i d’aquest Diumenge de Pasqua de Resurrecció.

I sobretot, ha estat possible viure amb intensitat aquestes celebracions gràcies a un bon equip de col·laboradors habituals que mostren la solvència de la nostra comunitat parroquial: lectors, personal de neteja i d’ornamentació floral, assistents diversos, escolans...  Com també de la valuosa participació de la Coral Alba de Prima,  animadora musical de totes les celebracions. 

També vull remarcar l'agraïment -meu i de la comunitat parroquial– envers els pares que acompanyen els seus fills a les celebracions d’aquests dies i dels diumenges, com també als joves que, passant de les diversions, es reuneixen amb la comunitat dels deixebles del Senyor.

I acabo amb la invocació que feien al Company desconegut els dos deixebles que anaven a Emaús: “Quedat amb nosaltres, que es fa tard i comença a fosquejar.”

Que les nostres celebracions, tot escoltant la seva paraula i compartint el Pa de l’Eucaristia, ens ajudin a valorar la seva presència ben propera.

Molt bona Pasqua a tots, i que us ompli la Pau del Ressuscitat!