ELS BRUGADA DE CAN TEIXIDOR DEL TERME - 2 i 3

Sembla que el nou format del DIARI DEL CAPELLÀ interessa, i la prova és que aquests dies s'han registrat més de 100 visites diàries, i algun dia, més de 200.

Però lamento que m'han arribat pocs comentaris rectificant, ampliant, glosant, aplaudint... alguna de les informacions que s'hi recullen.

D'altra banda, aquest nou format i el moment existencial que estic vivint, m'ha animat a repassar alguns dels escrits personals que tinc guardats. Serà l'oportunitat d'un recopilatori.

Me n'ha sortit algun de quan estava al Seminari Menor de Girona quan els companys de 3r curs de batxillerat (curs 1967 / 68)  ens animàrem a publicar una revista (ciclostilada) i que decidírem que s'anomenaria ESPILL. No és gaire res de bo i quedarà guardat. A l'exemplar que guardo (em penso que se n'editaren dos números) hi ha col·laboracions  de diversos companys: Garangou, Francesc Massana,  Rafel Mas Juli, Josep Rodríguez, Miquel Teixidor, Lluís López i Carbó (a. c. s.),  Joan Cañigueral Carbó,  J. Gòmez, J. Mesas, Joan Julià, Gonzàlez... Jo hi vaig escriure una ressenya biogràfica d'en Juli Garreta. Òbviament tot està escrit en català.

A una altra revista on hi vaig col·laborar fou una que editava l'Hospitalitat de Lourdes de Girona. El promotor i director era en Narcís Cadenas. El nom de la revista era LLAVOR i el primer número va sortir el primer semestre del 1977. Em penso que en sortiren un parell més de números. Al primer número hi ha articles d'en Pere Planella (a. c. s.), d'en Narcís Cadenas, d'en Ramon Noguera, d'en Pere Pujolàs (a. c. s.), d'en Josep M. Rovira Belloso, de la Neus Fort.  Jo hi vaig escriure una necrològica (Recordant Francisco Vera) i una crònica d'una estada a Montserrat del grup de l'Hospitalitat de Banyoles. Recordo que havia fet alguna altra escrit però no disposo dels números corresponents.

Disposo d'altres escrits més particulars que si alguna vegada se m'esgota el material disponible, també podria publicar. Però, ara per ara, em limito a escrits autobiogràfics.

I no descarto, més endavant, introduir-hi elements semblants a l'antic format, ja sigui en format de reflexions, d'alguna informació sobre situacions interessants...

Ara, seguint el fil del que vaig començat a publicar fa una setmana sobre ELS BRUGADA DE CAN TEIXIDOR DEL TERME reprodueixo els números 2 i 3.

Recordo que agrairé els vostres comentaris crítics ja sigui per ampliar, per esmenar, per preguntar...

Aquí teniu aquests apartats:


2. DESCENDENTS DE NOÉ, D’ABRAHAM, DE DIÒGENES...

Els de casa, a més d’algun gen dels patriarques bíblics acollint tots els que arribaven a la seva tenda, sospito que també tenim algun gen de Noé i algun altre gent de Diògenes.

El fet de ser estat una masia, la familiaritat amb els animals ens ve de lluny, com si a la casa s’hi hagués encallat l’arca de Noé i allà s’hi haguessin instal·lat els animals que no sabien on anar a raure: animals per la feina (cavall, matxo, burra), animals per vigilar la casa (gossos de les més diverses races) i gats per foragitar rates i ratolins; aviram de tota mena (galls, gallines ponedores, pollastres, ànecs, oques...), conills, conills porquins, pintades, faisans, galls d’indis, paons, coloms, tórtores, algun xai, alguna cabra, porcs, truges i godalls, hàmsters, xinxilles, periquitos, canaris ...  I per l’exterior, sempre s’ha valorat la presència del rossinyol i de tota mena d’ocells.

I l’amplitud de la casa s’ ha prestat que s’hi emmagatzemi tota mena d’objectes. Mobles n’hi ha de tota mena i de tots els estils. Els més singular són un parell de calaixeres que corresponen a les dots i a l’aixovar que aportaren dues de les esposes correlatives d’un dels nostres besavis. No puc afirmar va ser exactament amb el besavi Jaume (casat en primeres núpcies amb la Joaquima Pujol, en segones amb la Ramona Agustí i en terceres amb la Carme Dotras) o bé amb el rebesavi Josep ( + 1863) (casat en primeres núpcies amb la Maria Raigosa- Campderrich de Sant Iscle del Colltort i en segones, amb l’Anna Carrera). El cert és que la primera de les mullers aportà una calaixera i, per la segona, es demanà una calaixera igual de manera que es va fer una maqueta (també conservada) que serviria perquè el fuster pogués fer-ne una de semblant a la primera i que aportaria la segona muller. 

Però a més de calaixeres, algun canterano, llits amb capçalera... hi ha roba de diverses èpoques, dels dos darrers segles. La peça més singular possiblement sigui el vestit de núvia, tot negre, de l’àvia Josefa Planadecursach confeccionat cap el 1901.  

Llibres? La majoria no tenen cap valor. Alguns són els llibres d’estudi d’alguns oncles capellans: moral, filosofia, teologia... També hi ha llibres del camp, que segurament compraria l’avi Pep, i llibres d’escola de diverses generacions. 

Papers? Hi ha les escriptures que situen el inici de la nissaga Brugada i de la casa al s. XIII. I així fins a més de 700 documents fins arribar a la correspondència d’en Jaume Brugada com a caporal del Sometent. Però també col·leccions de revistes, butlletins i publicacions diverses dels darrers 100 anys, especialment després del 1939.

I així si a algú de la família li ha donat per recollir mobles i trastos vells, a l’altre li ha donat per arreplegat pedres i eines, i a l’altra roba per omplir armaris i més armaris, o papers i llibres, o, més actualment, guardar arxius i més arxius dintre l’ordinador... Mai se sap! I, clar, quan s’ha passat la guerra (ja no sé pas quina), tot s’aprofita! 

I és que un dels lemes que reiterava la mare era “Tot s’aprofita” i per això li va fer tanta gràcia quan s’edità el llibre d’en Pere Calders amb el títol “Tot s’aprofita” (1981).




3. ELS RECORDS VISCUTS

El Terme, com s’estudia en el llibre, es configurava pels  veïnats situats fóra del nucli de Banyoles, o sigui, fóra del recinte emmurallat de l’antiga vila: Mas Riera, Can Puig, Can Boada de Baix, Mas Usall, Mas Arbeig, Lió, la Rajoleria, les Arcades, les cases d’en Sala, Can Laqué... com també grans pairalies com a Can Trull Vell, Can Palau, Mas Fam...

I també Can Teixidor de Terme (o Texidor, com escrivíem aleshores). I al seu entorn, el nostre veïnat el configuraven, a gregal, les cases i les famílies Sala de Can Pipa (o sigui, on havia estat el casal de Can Hort), la família Feixes de Can Dorca i vàries casetes entaforades entre aquestes dues (Can Pepitu Feixas, Can Tià amb la Pilar i la Gracieta, Ca la Paueta i en Pau, Can Pere de la Flor...), la fàbrica de Can Torrent (on hi vivien l’Angeleta i en Jaume Bover) que havia estat fàbrica de xocolata, de gel, també de paper i, al meu temps, d’adob de pells. Cap a migdia hi havia Ca la Rectora amb la Martina i, més cap a mestral, Ca la Marrenya, Cal Bobu, l’antiga fàbrica de culleres, la fàbrica de productes químics de Can Soler, l’hangar de Can Noguer que havia estat taller de muntatge de motors d’avions de guerra (entre el 1936 i 1939). Més enllà (a tramuntana) quedaven el que havia estat el primer camp de futbol de Banyoles (del meu record, ja ple de pomeres) i Can Palau. Cap a llevant hi havia la farinera de Can Belem i Can Vila. I s’havia de caminar una estona per arribar a Can Laqué o les altres cases de  sota el Monestir.  

El pare, en Pere Brugada Planadecursach, i els meus germans, especialment en Josep i també en Pere, es coneixien bé els altres veïnats. Cada any, cap el juliol, amb algun altre paborde, els recorrien a peu fent la recapta per sufragar la festa del Terme, la Festa Major del Terme en honor dels sants màrtirs Abdó i Senén. Les famílies que hi vivien i que hi col·laboraven, fossin propietaris o fossin masovers, tenien a casa una consideració especial (i en la memòria familiar, encara la tenen).

Un element singular del nostre veïnat són els dos recs, el rec de Can Hort (més a tramuntana) i el d’en Teixidor o d’en Brugada (a migdia, llepant els fonaments del casal). Aquest havia estat la força motriu d’un petit molí i d’un petit trull gairebé reservats a la pròpia explotació. Tota la mainada del veïnat, en un moment o altre de la nostra infantesa, havíem caigut de cap dintre algun dels dos recs. Recordo que aquest singular baptisme el vaig rebre quan tindria uns 7 o 8 anys, intentant empaitar una pilota que havia caigut al rec de Can Hort. I qui me’n va treure fou la Carmelita de Cal Bobu. La mare també s’hi havia cabussat algun cop per extreure’n alguna criatura. Algun altre infant, al rec de la Figuera d’en Xo,  no havia tingut la mateixa sort.

Per aquests recs, fins els anys seixanta, a l’estiu, ens hi banyàvem sovint i els meus germans hi empaitaven anguiles amb les mans, especialment quan es buidaven els recs per fer-ne la neteja. Encara corre per casa alguna fotografia amb els meus germans, en Rafel de Can Dorca, en Lluís Comerma, amb la cabanya al fons, i tots sostenint una llarga anguila. Jo també hi sóc - tindria uns cinc anys- aguantant una petita carpa. Segons havia sentit explicar, en temps feudal, la nostra família havia de retre vassallatge a l’abat presentant-li unes quantes anguiles del nostre rec per fer ús del salt d’aigua que s’hi utilitzava.

Però els meus germans, a més de pescar anguiles, també els agradava recórrer la mina. Hi entraven a les Arcades i s’hi endinsaven talment volguessin arribar fins les entranyes de la terra, amb espelmes i fanals. Alguna vegada també hi anaven les noies, les de casa i les del veïnat. I quan estaven entaforats allà, els nois feien treure les faldilles a les noies penjant-les com cortines a les sortides per així empaitar els ratpenats que veien alterada la seva tranquil·la letargia mentre es produïa una gran cridòria acompanyats de xiscles. 

ELS BRUGADA DE CAN TEIXIDOR DEL TERME - 0 i 1

TORNEM-HI??

Abans que res, una salutació a tots els que heu tingut la paciència d'anar llegint les diverses entrades que fins ara he anat publicant al DIARI DEL CAPELLÀ.

Com heu comprovat, se m'ha acabat la corda d'anar-lo redactant. Si que, a nivell particular, vaig fent un quadern on vaig recollint vivències del dia a dia. Precisament fa un parell de dies que he començat el quadern 52. Possiblement em serveixi per redactar alguna altra cosa més endavant. 

El que si és cert és que no vull tancar el bloc que he anat fent. Però ara li vull donar un nou format. La meva idea és publicar-hi els articles de caire autobiogràfic (o de reflexions personals) que he anat publicant ací i allà. 

No els publicaré per ordre cronològic de la seva publicació sinó, més aviat, entorn de les principals etapes de la meva vida. 

Sempre indicaré on es va publicar l'article, amb la corresponent indicació bibliogràfica. Espero que vosaltres també hi feu els vostres comentaris: és una manera d'adonar-me si val la pena aquesta publicació o no. I seria interessant que els vostres comentaris fossin també informacions complementàries sobre el que us indico. Espero no decebre-us i espero que vosaltres tampoc em decebreu. 

I vaig al gra. El primer dels meus escrits es recull al llibre d'en Josep GRABULEDA I SITJÀ i en Guerau PALMADA I AUGUET, El Terme de Banyoles, editat per l'Ajuntament de Banyoles i la Diputació de Girona, l'abril del 2014, dintre la Col·lecció Quaderns de Banyoles (n. 15). El meu escrit s'inclou a manera de pròleg, des de la pàgina 6 fins la pàgina 26. 

Avui només en reproduiré la introducció i el primer apartat.

ELS BRUGADA DE CAN TEIXIDOR DEL TERME (0 i 1)

Cap un segle de records per entendre un tarannà

Sóc de Can Teixidor del Terme de Banyoles. Això no és cap secret. Però la masia si els té. O més aviat, té un piló de vivències. Entrar a aquella casa és com entrar en una mena de túnel del temps on pots trobar-te amb objectes i elements de totes les èpoques. Quan, parlant a la taula de casa, de la redacció d’aquest article, la meva neboda Assumpta em va etzibar: “Només escriuràs un article? Vols dir que no en podries fer un llibre?”. De moment, aquí hi ha aquest recull de records i de reflexions.

Els nascuts entre els anys 40 i 60, hi hem estat testimonis d’un món que s’ha anat esfilagarsant i d’una societat que s’ha teixint amb molts altres elements d’origen molt divers. No es tracta de fer aquí ni una exaltació ni una desqualificació a l’enyorança ni tampoc de glorificar ni menystenir la societat que s’ha format posteriorment.

Ara el Terme pràcticament es troba integrat a la ciutat de Banyoles. Però nosaltres, de petits, quan els de casa anàvem a comprar o a fer gestions diverses a la plaça o pels carrers del centre de Banyoles, teníem clar que anàvem “a la vila” ja que nosaltres érem i som del Terme.

Com era la vida en el Terme? Intento respondre-ho a partir de la vivència que m’han ajudat a recollir especialment dos dels meus germans, en Josep, el gran, i la Maria Pilar, especialista en records,  emocions i enyorances. Puc dir que, entre records més o menys boirosos, presento un període de gairebé 100 anys, des del darrer quart del s. XIX fins als inicis del darrer quart del s. XX.

Els protagonistes són el besavi Jaume Brugada –Teixidor i Raigosa – Campderrich (1845 – 1927), l‘avi Josep Brugada Agustí (1875 - 1956), la germana del pare, la tia Conxita (1903 - 1985), el pare, en Pere Brugada Planadecursach (1912 – 1981), la mare Marina Clotas Batlle (1916 – 2010). Els germans (en Josep (*1941), en Pere (*1943), la M. Àngels (*1944), la M. Pilar (*1946), la Concepció (* 1947)i jo (* 1953), si bé hi tenim un cert protagonisme, som més aviat els testimonis d’un món que ja no és el nostre.     

11. LA CASA

Recordo que, una vegada, a l’escola (Acadèmia Abat Bonito), el senyor Hugas ens va demanar una redacció explicant cadascú com era la nostra casa. La redacció meva va resultar la més llarga. La reacció espontània del senyor Hugas fou la de preguntar-me si vivia en una caserna.

I és que la casa antiga de Can Teixidor no era una caseta d’una família convencional del món industrial. Era la casa de molta altra gent i l’aixopluc de moltes coses.

El mas Teixidor està format per dos cossos, un pati interior aleshores envoltat per les corts dels animals i, a la part més occidental, una cabanya. A la cabanya és on es guardaven els carros i, la part superior de la cabanya, hi havia una pallissa que es sostenia, a tall de biga, damunt el que havia estat l’eix del molí. A migdia, les construccions quedaven unides per una era allargassada i, al davant, un galliner. A l’extrem més oriental, hi havia un pou, que de fet estava inutilitzat, i els terrenys de regadiu reservats per horta familiar.

El cos principal de la casa queda al costat més oriental, lleugerament inclinat, amb un angle pràcticament indicant el punt del migdia i, així, totes les parets de la construcció, en un moment o altre del dia, queden llepades pel sol.

Aquest cos principal és de tres plantes que es distribueixen pràcticament igual: una sala central i tres dependències que la flanquejaven a cada costat. Al costat occidental de la planta baixa, (a migdia) hi havia la cuina (que posteriorment es transformà en menjador), la sortida de l’escala (al centre, sòbria i solemne) i, a tramuntana, el celler. La sala central de la planta baixa estava dividida per un tempanell central i, mentre s’obria a una entrada principal a migdia; a tramuntana hi havia una antiga tina i un traster. A les dependències de llevant, del nostre record, hi havia un petit apartament que s’hi construí quan es reformà la casa (entre el 1927 i 1928). Allà hi havien viscut, a partir del 1943,  la família de la Berta Zeilinger . Posteriorment (quan la família de la Berta ja no hi residia), quan es casà, hi visqué el meu germà Josep i la seva muller, la Carme Arnau i els fills que van anar arribant.  A tramuntana també hi havia un corredor (tancant la part posterior d’abaix). Havia estat la conducció de l’aigua del rec que per allà entrava per moure el molí i les moles del trull. Del nostre record, hi havia corts d’animals, una petita cuina de fogons, una comuna (amb el seu corresponent pou mort) i també la cuina i un petit bany per l’apartament.

A la planta del mig, que s’hi accedeix per l’escala de lloses de travertí polides i lluentes, hi ha la sala de la casa i els dormitoris, dos a ponent i tres a llevant. La sala s’obre a migdia per un gran balcó i a tramuntana per una petita eixida on també hi havia un petit servei. Des d’aquesta eixida, on els testos de flors hi eren molt agraïts, es veia el veïnat (Can Hort, can Pipa, can Dorca...) i les bugaderes que anaven al rentador (al rec de can Hort).

La planta superior, ja sota a teulat, es repetia la distribució de les plantes inferiors, amb el rebost, el graner, un altre traster... Les cobertes de les plantes inferiors són de volta rebaixada de lloses i el teulat és de salt de garsa. 

 

L’altre cos, a ponent, l’anomenàvem a Cal Masover ja que normalment hi havia viscut una família de masovers. Els darrers van ser els Prat. També hi solia viure algun mosso. La construcció d’aquest cos no és de la qualitat de l’anterior, si bé també és de tres plantes, amb dependències molt irregulars que, una part servien de dependències de la família que hi havia residit i les altres de graners (planta superior) i de quadra de les vaques (la planta baixa). Una petita escala central comunica les tres plantes. Les cobertes són totes de bigues de fusta i lloses, a la planta del mig recobertes amb rajola. El teulat també era de salt de garsa. Aquest cos es comunicava amb la cos principal pels patis exteriors i per una petita porta que, des de la quadra de les vaques, accedeix a l’escala principal.

Algunes dependències de la casa principal s’entaforen a aquest cos: la cuina (a la planta baixa) i un escriptori (a la primera planta).

La calefacció de la casa estava molt mal solucionada i, a l’hivern, el fred es feia notar. A la nit, quan ens posàvem al llit, tots hi portàvem una ampolla d’aigua calenta. Tampoc estava ben solucionat el tema higiènic de manera que, fins molt ençà, no es disposà d’un bany mitjanament digne. Per dutxar-nos, es feia amb una galleda d’aigua calenta i un cassó (per abocar l’aigua al damunt), al servei que hi havia a l’eixida, a la planta del mig.  Els desaigües dels serveis i de les comunes abocaven a tres pous morts distribuïts a l’entorn de la casa. Periòdicament, calia buidar-ne la xisca amb semals i abocant-la als horts de l’entorn. I segons el vent, la ferum era immensa. 

Per escalfar-se, la casa disposava de dues llars. L’una era a un racó de la cuina, a la planta baixa. No tirava gaire bé i alguna vegada ens havia donat algun disgust, quan s’encenia. Aleshores tothom corria. Primer, calia tancar gairebé hermèticament les portes de la cuina perquè no entrés aire que l’atiés encara més i així s’anés afogant a poc a poc. També calia vigilar que alguna espurna no agafés el sota teulat o la pallissa, com de fet alguna vegada passà. Val a dir que en aquests casos, tots els veïns i els treballadors de la fàbrica de can Torrent corrien i ajudaven a apagar-lo traginant aigua del rec. Però l’esglai era considerable.

La cuina, de fet, s’escalfava per la cuina econòmica que també escalfava un petit dipòsit d’aigua que anava a la pica de rentar els plats.  L’altre llar era a la cuina de cal masover, una petita ampliació de la casa. Val a dir que la seva xemeneia funcionava més bé. Allà, al costat, l’avi Pep també hi va fer construir una petita caldera per coure-hi la perolada pels porcs. A la part alta de cal masover hi havia una tercera llar, petitona, però no vaig veure que mai funcionés. Alguna any, a l’entrada o a la sala principal, s’hi instal·là una estufa de llenya: era d’agrair.

Al davant de la casa, hi ha tot d’arbres: una gran figuera i un gran til·ler a ponent; a migdia, una gran morera i tres o quatre caquiers o caquilers; més cap a llevant, avellaners i nesprers. Sota els arbres de migjorn, hi havia algun banc i algun racó mig recobert, a tall de glorieta, amb petits recs que travessen, amb alguna antiga pica d’oli de pedra, alguna mola de molí o de trull que recordaven i recorden els temps pretèrits.  

Acabo l'abril

dissabte, 22 / abril / 2017

Quan miro a baix el pati, veig que hi ha dos ocells que estan com petrificats, l’un al davant de l’altre, separats uns tres metres. L’un és gris fosc i l’altre gris amb tons verdosos i grocs, sota les ales (suposo que és el mascle). Sembla que estan enamorats i estan festejant. Diria que són verdums o verderols. Al cap d’una hora, encara hi són.

A la tarda preparo les celebracions i tinc les misses anticipades a Bonmatí i a Anglès.

diumenge, 23 / abril / 2017

Sant Jordi. Celebro les misses a Anglès i a Sant Martí Sapresa. Passo a visitar la Carme.

Al migdia ve una parella per arreglar l’expedient del seu casament: un bon dia per fer-ho.

Vaig a dinar a l’Hostal del Fang. Hi trobo els pares del nuvi i altres coneguts.

Quan he acabat vaig a fer un tomb. Primer m’arribo a Sant Iscle de Colltort, d’on en procedia la mare del meu besavi: la Maria Raigosa-Campderrich i Codina (* 1819) que es casà (23·01·1845) amb Josep Brugada, el pare del meu besavi Jaume Brugada-Teixidor i Raigosa-Campderrich (nascut el 28·11·1845). De fet, el besavi únicament feia servir el segon cognom: Campderrich. Volto una estona per l’entorn de l’església.

Quan baixo vaig a Sant Climent d’Amer. Comprovo satisfet que hi ha la pica de batejar romànica al mateix lloc. I retorno cap a Anglès.  

dilluns, 24 / abril / 2017

Amb els germans ens anem parlant tot el dia per temes de salut.

Dino a Can Tarrés. A la tarda ve la mainada de catequesi. En Pau ve a recollir la certificació de baptisme per confirmar-se. També ve una parella a iniciar l’expedient de matrimoni per casar-se el setembre.

Em truquen per comunicar-me la mort de la Remei (la mare d’en Jordi Frigola) i de la Carme Geronès. Havia estat assistenta de Mn. Pere Soler quan era el rector de Sant Feliu de Pallerols i que és on la vaig conèixer quan hi anava a ajudar, quan feia primer curs al seminari major, el 1975 – 1976. Un seu germà resideix a l'asil de Palafrugell, en Lluís: sempre que em veu em diu: "hola, maco". Una germana treballava a la casa dels Preses, els de la farmàcia. També tenia una germana a Banyoles. 

I em truquen per comunicar-me la mort de la Margarida Masmiquel de Bonmatí a qui visitava cada mes. La darrera vegada que ho vaig fer fou el divendres 31 de març. Al cel sia!

Els canvis de temps ajuden a fer còrrer la falç a la dama negra.

dimarts, 25 / abril / 2017

Al matí vaig a Amer. Demà hi venen tota la gent de la trobada de Vida Creixent i no seria possible fer-hi gaire res. Entro a l’església i hi dono un cop de mà posant bé testos i cadires.

Porto el cotxe al taller ja que m’indicava que hi havia poca pressió a les rodes. Amb un moment en Santi m’ho soluciona.

A la tarda hi ha la reunió mensual del grup de Vida Creixent. Hi falta algú. El tema és més breu que els altres mesos.

Al vespre tenim la reunió del Consell de les Parròquies. Gairebé hi participem tots els que en formen part. Dóna gust que es deixi constància del que es parlà a la darrera reunió i que es prengui nota de la que tenim.

dimecres, 26/ abril / 2017

Oficio les exèquies de la Margarita Masmiquel. L’església de Bonmatí s’omple. L’anava a visitar cada mes.

Vaig a la missa de la trobada de Vida Creixent, a Amer. Saludo i parlo amb en Xavier Puigdemont. Parlem de les destruccions del 36. Sembla que a Amer van fer la feina els del comitè d’Osor.

A l'església del monestir hi saludo companys: Esteve Sureda, Ramon Oller, Josep Barcons, Josep M. Barcons, Josep Puig,  Miquel Àngel Ferrés, Félix Mussoll, Àngel Pagès, els diaques i el bisbe.

La celebració és ben digna, amb la música dirigida per la Montserrat Puigdemont, que havia conegut a Palamós. A la sortida parlo una estona amb en Josep Puigdemont i amb en Riera. 

Dino a Can Vernis i a la tarda vaig cap a Barcelona, al barri de Gràcia. M’entrevisto amb la Teresa, la directora de la tesi.

Els mosquits alguna vegada se’ls dóna per pessigar on no toca.

dijous, 27 / abril / 2017

Quan venen les dones de neteja, ens toca celebrar la missa més aviat. I clar, celebrem la Mare de Déu de Montserrat.

Vaig a dinar a Banyoles.

Al vespre em ve un noi a demanar diners per comprar menjar per nadons. Vaig a Ca l’Adela i el compro jo mateix i li dono. De totes maneres, me fa que volia els diners. 

M’arribo fins la Cellera a recollir un caiac.

Un noi, a qui havia acompanyat a cercar feina, em comenta que ja treballa. Mira que bé.

Divendres, 28 / abril / 2017

Després de la missa, preparo la capella de sant Miquel, la capella fonda, per la pregària jove que hi fa al vespre l’Ignasi amb els adolescents de les parròquies de l’arxiprestat: arraconar bancs, posar-hi el ciri pasqual, posar llantions... 

Amb els companys de l’arxiprestat dinem a El Pasteral celebrant el Roser de la Cellera de Ter. Ens convida en Ramon. En Jesús ens parla del seu viatge a Segòvia, Cuellar, Burgos... També parlem dels viatges que altres companys han fet aquests dies: l’un a Terra Santa, altres al Sud d’Itàlia, algú a Sevilla...

A la tarda, a La Cellera, hi recullo un gran quadre amb el Sant Crist de Taizé i el col·loco a la capella fonda.

Al vespre vaig cap a Girona. Passo per la llibreria del bisbat a recollir-hi una clau d’accés al pati del seminari per poder aparcar-hi el cotxe. I vaig a celebrar la missa a l’església del Dolors. Avui hi participen una quinzena de persones. Proposo als escolans d’anar a passar un parell de dies al monestir de Montserrat. Sembla que els ha agradat la proposta.

Quan acabo la missa no m’entretinc gaire i torno tot seguit cap a Anglès. Hi arribo quan encara no s’ha acabat la pregària jove. Hi ha una quinzena de joves i una vintena d’adults. S’hi respira un bon ambient. I al final, a la sala de la doma, les pabordesses de la Confraria de l’Escombra hi han preparat un xic de sopadic: entrepans i pastissos, per fer-se’n un tip! I encara me’n quedarà un dia per esmorzar un parell de dies.

Dissabte, 29 / abril / 2017

Tinc un dia tranquil sense res a remarcar. Em va bé per descansar i per preparar alguna coseta. 

Al vespre, les misses anticipades, a Bonmatí i a Anglès.

diumenge, 30 / abril / 2017

A la missa de les 9 del matí, hi oficio les exèquies de la Carme Noguer, casada amb en Quim Peracaula.

A la una celebro la missa de la primera comunió de l’Hèctor Zanni, a Bonmatí. Hi participa tota la família Bonmatí. Quan acabem la celebració, participo al pica-pica. La M. Teresa m’ensenya la casa, que va ser dissenyada per l’arquitecte Isidre Bosch, ja deu fer un centenar d’anys. Als jardins hi escolto els refilets d’un rossinyol. 

En Pere Domènech ens comunica la mort d’en Gaspar Espuña, promotor de moltes propostes de promoció del turisme, entre altres, del ara anomenat turisme religiós. 

La Pasqua ja n’és arribada, de cançons s’omple l’espai...

  

dissabte, 15 / abril / 2017 

Venen les pabordesses a ornamentar l’església per la Pasqua i col·loquem cada cosa al seu lloc: ciri pasqual, aigua per beneir, flors...

També em cal preparar la Vetlla Pasqual i hi esmerço bona part del dia: lectures, fulls de cants, pregàries...

Una estona abans de la Vetlla Pasqual venen els nois i noies que fan la Professió de Fe: la Núria, l’Anna, en Lluc, en Quim. Preparem la seva intervenció i acabo d’explicar el sentit de la celebració. Entretant, els Cantaires de Sant Miquel i els Cors Alegres preparen els cants de la celebració.

A la Vetlla Pasqual hi participa un centenar de persones, representant totes les parròquies de la Vall de les Esglésies.

Hi venen en Xavier i la Roser d’Olesa: ens coneguérem a Palafrugell i tenim una bona relació. També venen els pares d’en Xavier. A Palafrugell hi ha un oncle amb qui ens saludàvem sovint. També tenia un oncle capellà que treballava a Mèxic amb la mainada del carrer. Saben que m’agraden els fulls de goigs i m’obsequien amb l’edició de diversos fulls de goigs de la parròquia de Santa Maria de Capellades, comentats per Mn. Joan Barat: els de la Mare de Déu dels Dolors (lletra de Mn. Joan Colom, música de Mn. Valentí Miserachs, il·lustrats per Antoni Gelabert, editats el 1978); els del Sant Crist Miracler (lletra de Mn. Pere Ribot, música de Mn. Valentí Miserachs, edició del 1981); els de St. Sebastià (amb lletra de Mn. Climent Forner, música de Mn. Valentí Miserachs,  il·lustrats per en Llucià Navarro, editats el 1982); els de St. Isidre (lletra de Mn. Pere Ribot, música de Mn. Calentí Miserachs, dibuixos de Llucià Navarro, editats el 1983).  

diumenge, 16 / abril / 2017 

Celebro les misses del matí de Pasqua. A totes hi ha més gent que els altres diumenge. A Sant Martí, mentre celebro, em pesen les parpelles i se m’acluquen els ulls. Quan acabo la missa de Sant Martí, baixant cap a Anglès, busco una raconada, al costat de la carretera, després del cementiri, i hi aparco i hi vaig una becaina.

Arribo just per la missa a Bonmatí. A la missa hi participen una seixantena de persones. I quan acabem fem plegats un vermut, a la porxada de l’església.

Quan arribo a la doma, m’hi trobo els nebots i mini nebots de Banyoles, també en Josep i la Carme. Han preparat el dinar i aviat ens posem a taula. Ben servit i ben peixat, només haig d’anar dient on es troba alguna de les coses que em demanen.

A mitja tarda la casa queda endreçada i buida. Quan he fet la migdiada  contesto les felicitacions que m’han arribat.

  

dilluns, 17  / abril / 2017 

Poc després de les 10 vaig cap a Sant Amanç. Hi tenim el Roser de Pasqua. Hi participen unes 65 persones. Els cants els dirigeixen els joves que m’acompanyen a la missa, cada divendres, a l’església dels Dolors: els germans Ortiz Frigola. Canten cants que els assistents coneixen bé i tot sona molt bé.

Sortint de l’església es serveix l’esmorzar: talls de coca dolça de sucre de can Centena, preses de xocolata, moscatell, ratafia, aigua, refrescs...  Hi ha molt bon ambient.

Acabada la celebració, vaig a deixar els patracols a la doma. I marxo cap a Palafrugell. Dino a La Pera. Cap a les 4 arribo a la Residència Ntra. Sra. de Montserrat. Estan per començar el rosari. Estic una estona amb la Felícia. No parla gaire. Li ensenyo fotografies de les celebracions de Setmana Santa.

Ho aprofito per anar a visitar la meva padrina, la Tia Lola. Fa una tarda esplèndida. L’Empordà es fa entranyable com mai: com desitjo aquests paisatges amples, oberts, retallats al fons per les muntanyes: Montgrí, serra de Rodes, serra de les Salines, el Mont, el Canigó... fins a donar tot el tomb. El cor s’eixampla i s’oxigena,  la mirada s’amplia a totes bandes... I vaig passant pobles i poblets d’aquesta xarxa laberíntica de carreteres: Vulpellac, Canapost, Ullastret, Serra de Daró, Sant Iscle, Parlavà, Ultramort, Verges, La Tallada, Viladamat... Recordo la dita que em repetia en Ton paleta de Sant Jordi Desvalls: “Si i tens una filla i no l'estimes gaire, casa-la a Albons o Bellcaire; i si la vols veure morta aviat, casa-la a Viladamat”. Arribo a l’Arbre Sec i, a la rotonda, enfilo la carretera de Ventalló i m’aturo a Valveralla. Però l’ocell ha fuit del niu! La padrina no hi és. Ho pregunto a la “llar del jubilat” i no en saben res. Quan em veu, ve la Isabel, la jove de la tia Lola. Ve a saludar-me i em diu que la padrina és a Badalona, amb la seva filla, la Dolors. I m’obsequia amb algunes pomes. No puc estar de menjar-me’n una. Que bona!

Faig el camí de tornada passant per Valldevià. Hi faig memòria dels feligresos que venien a missa a l’esglesiola de Sant Mateu, entre altres, els Poch, la família d’en Paulí Castells, la Mercedes de Robert... També passo pel davant de Can Quintana, d’on provenia una rebesàvia meva (Margarida Quintana) que el 1751 es casà amb en Salvador Brugada. Baixo per Vilopriu, Colomers...

Em ve al cap la dita que em repetia en Joan de la Berta: “Si vols veure el món al revés, vés a Sant Jordi, Vilopriu o a Colomers”. Abans de la recta de Sant Jordi, sense adonar-me’n, el cotxe gira cap a Gaüses. Crec que no hi havia estat més des del 1994. Quan arribo al poble, afluixo la marxa. Hi ha mainada que juga a la plaça. No conec a ningú. Agafo pel carrer per anar cap a l’església. Hi trobo tres dones, abaixo el vidre i els pregunto si són del poble. I una es posa a exclamar: “Ets mossèn Martirià!” Indubtablement són del poble: la Pepita, la seva cunyada de Figueres i una àvia. Ens saludem i evoquem alguns records: sobretot, la primera missa que vaig dir al poble, a la botiga, perquè el dissabte havia fet un temporal i es feia impossible arribar a l’església.

Quan arribo a l’església, a l’exterior, m’hi estic una estona. Encomano a Déu tots els que hi venien a missa quan n’era el rector, tan els que són vius com els difunts. Ara, es veu que celebren missa cada 15 dies i la celebren a la capella de Sant Roc.

Gaüses, amb poc més d’una cinquantena d’habitants, té tres barris: Gaüses de dalt (on hi ha l’església), Gaüses del mig (on hi ha tot de cases disseminades (moltes que són segones residències) i Gaüses de baix (on hi ha el nucli principal de la població).

De retorn, em torno a trobar amb la Pepita i les seves companyes. Certament, passejar per aquests camins, plens de flors florides i d’ocells que hi piulen (hi escolto el primer rossinyol de la temporada), dóna molt de gust, i més en un dia lluminós  com aquest.

Abans de sortir del poble no em puc estar d’anar a saludar els de Can Costa. Aparco a l’era. La Consol i en Jaume estan parlant amb una noia que ara és mestre a Verges. Quan m’aturo, em miren fixament i tot d’una, la Consol es posa a exclamar: “És Mn. Martirià”.

Em fan entrar a la casa i em serveixen un bon plat de brunyols amb moscatell. Em parlen de les filles, dels néts, del poble, de l’ermita de Sant Roc, de les anades a els Àngels, de les excursions... “Pensa que molt sovint parlem de tu”. Com se m’estova el cor: però no sé pas què devia fer-hi!

I surto de Gaüses. Els records m’envaeixen, sobretot la simpatia i l’hospitalitat que hi vaig trobar. No sé si aquell escalf s’ha repetit enlloc més. Dos records em resulten especialment entranyables. Una vegada va venir el bisbe Jaume a celebrar la missa: era el matí d’un diumenge fred de ple hivern. I els feligresos, agraïts, van obsequiar el bisbe omplint-li tot el porta paquets d’embotits, pots de mel, coques, mig xai esquarterat, mig porc... Jo mateix vaig quedar bocabadat. Un altre record és quan a una casa em van cridar per assistir l’avi. Els vaig preguntar si havia fet testament i semblava que no. Aleshores vaig anar a buscar paper, vaig demanar que vingués el metge de capçalera i algú  més de pes i vaig redactar el testament d’acord amb el que l’avi va ratificar: l’únic testament que he fet com a rector. I sembla que en van tenir sort.

Val a dir que, a cada poble, hi podria recollir un munt d’anècdotes entranyables, especialment aquest pobles on hi vaig ser rector per primera vegada.

Passant per Sant Jordi Desvalls també hi faig una pregària per tota la gent que hi vaig conèixer: vius i difunts. Berta,  M. Collell, Ton...

Arribo a la doma cap a les nou. M’encomano a Déu: In manus tuas...  

dimarts, 18 / abril / 2017

Sembla que comencem a reprendre la normalitat. Al dematí feinejo per l’escriptori. Sembla que vaig avançant feina. Baixo un moment al poble a fer alguna gestió.

Al vespre, des de Palafrugell, em comuniquen la mort de la Carme Morató Albert (94a) havia nascut el 1923.  El seu pare va ser un dels grans impulsors de l’havanera. El 1939, amb tota la família, els tocà fugir cap a l’exili tot i ser molt bones persones. I els va tocar estar retinguts al camp d’Argelés. Era terciària carmelitana. En ocasió de la Missió 2000, va ajudar-me a molts nivells. Havia enterrat la seva germana (fa uns 15 anys). Darrerament compartia pis amb la seva cosina, la Lluïsa, que segur li haurà dedicat un bon poema. Al cel sia!

dimecres, 19 / abril / 2017

A la tarda ve la mainada del reforç escolar. En fallen una colla i els altres no porten gaire feina. Sembla que hauria estat millor reiniciar el reforç la setmana vinent.

M’assabento de la mort d’en Jaume Guasch Palau. Havia nascut el 1922. Ens trobàvem sovint pel carrer de la Caritat. A més de saludar-nos, parlàvem un xic de tot, especialment de la situació social i política.  

dijous, 20 / abril / 2017

La Rita em comunica la mort de la seva mare, la Montserrat Miquel Rigau. Havia nascut el 1929. Amb el seu marit, en Joan Ferrer, formaren una gran família, tots molt implicats a la vida de la vila.

Tenim el panorama polític ben embolicat. Ha de ser molt gros que els mateixos fiscals s’han revoltat contra el fiscal general de l’estat. I segur que el que coneixem és ben poc. El més estrany és la passivitat de les formacions polítiques. Segurament prefereixen callar i no dir gaire res per allò de “cuando veas la barbas de tu vecino pelar...” i així amagar-se les vergonyes l’un a l’altre.

Al vespre en Lluís em comunica la defunció de Mn. Joaquim Casadevall i Mallorquí. Va néixer a Cassà de la Selva el 1931. Després dels estudis al Seminari de Girona va ser ordenat prevere el 1956 a Sant Martí del Seminari de Girona i fou nomenat vicari de Tordera. El 1959, rector de Canet d'Adri i,  el 1960, de Biert. Del 1963 al 1975, rector de la Sagrada Família de Blanes; del 1975 al 1978, rector de Cornellà de Terri, Sords i arxipreste de la perifèria de Banyoles. Del 1978 al 1980, fou rector de la Bisbal d'Empordà i Castell d'Empordà i arxipreste de l'Empordanet i del Baix Empordà. Del 1980 al 1997 fou rector de la Cellera de Ter. Del 1997 al 2006 fou capellà de l'Hospital Dr. Josep Trueta de Girona. Actualment residia a la residència sacerdotal Bisbe Sivilla de Girona, on ha mort aquest dijous. Les exèquies s’oficiaran demà dissabte a la parròquia de Sant Josep de Girona.

divendres, 21 / abril / 2017

Celebro la missa com cada dia i feinejo per l’estudi.

Amb en Ramon, dinem a Can Vernis. En Jesús i en Jordi són a córrer món. També hi ha altres companys que volten: a Andalusia, al sud d’Itàlia... És la setmana dels vicaris, clar, però ara, de vicaris, n’hi ha ben pocs.

A la tarda assisteixo a la ofrena floral davant del bust de la Francesca Bernadas  i recitat de poesies dels nens i nenes del Pompeu Fabra. Enguany el dediquen al 50 aniversari de la publicació del “Zood’en Pitus”

Al vespre celebro la missa a l’església dels Dolors de Girona. Quan en torno, m’aturo a Bescanó a comprar una pizza per sopar.  

Creu sagrada, creu amada...

 dissabte, 8 / abril / 2017

Preparo les celebracions del diumenge de Rams. A la tarda vaig a Sant Martí Sapresa. Faig la benedicció dels rams davant del Sant Crist. Hi participen sobre les 20 persones, també algun vailet. És una celebració familiar i gairebé em recordo de tots els assistents.

A la missa anticipada d’Anglès hi ha més gent de l’habitual a les misses anticipades. Faig la benedicció dels rams a l’entrada de l’església.

Els ucraïnesos han vingut aquesta tarda i també l’han feta: ells ho fan quan acaba la missa. Avui eren dos capellans, tots dos s’anomenen Volodimir:  un és el que s’està a Vic, que ha vingut fins ara,  i l’altre s’està a Banyoles, i estarà incardinat com a capellà diocesà de Girona.  

diumenge, 9 / abril / 2017

A les 9 celebro la missa primera a Anglès també força participada. A dos quarts d’onze faig la benedicció i celebro la missa a Bonmatí. L’església gairebé s’omple (unes 150 persones): potser aniria bé fer la benedicció més sovint.

A les 12 tinc la benedicció i la missa a Anglès. És la celebració dedicada a la gent menuda. Hi canten els Cantaires de Sant Miquel i va molt bé: una celebració senzilla i participada, no més llarga de 40 minuts. Hi participen unes 150 persones. Està prou bé. De fet, no m’agraden les misses complicades, amb representacions o amb grans muntatges: com a molt, cants a dojo, i ben participats.

Dino a la rectoria. A més, una feligresa m’ha portat un tortell i en puc gaudir, sense que en pugui abusar, clar.

dilluns, 10 / abril / 2017 

Vaig a dinar a Banyoles. En Martirià em comenta la nova feina que realitza, fent de jardiner. Em comenta que, a Banyoles, ara hi viu el periodista i escriptor Matthew Tree i que ja s’han saludat alguna vegada.

 A la tarda, porto el cotxe al garatge. M’hi ha de posar un líquid que regula el CO2 dels gasos.

Per l’entorn de la doma hi veig per primera vegada vols d’orenetes i d’oronells i escolto els seus alegres xiscles.

dimarts, 11 / abril / 2017

Cap a les 8 del matí, la lluna ha fet el seu ple. És la lluna plena de Nissan, la que determina la celebració del diumenge de Pasqua.

A les 11 celebro la missa al Centre de Dia. A més de la vintena d’ancians que hi van cada dia, hi ha uns quants feligresos de la parròquia que ens acompanyen. També hi venen els nois i noies que fan la Professió de Fe: la Núria, l’Anna, en Quim i en Lluc. Resulta una celebració ben simpàtica i familiar.   

Quan he acabat la missa al Centre de Dia, vaig cap a Bescanó. Hi tenim reunió d’arxiprestat. Avui parlem sobretot dels equips de Caritas a les parròquies. Hi participa la Valentina.

Dinem plegats al Bescanoní. I acabem aviat. En Ramon va cap a la Missa Crismal a representar-nos a tots.

A la tarda porto de nou el cotxe al taller per acabar d’enllestir el tema del líquid anti CO2. Cada vegada es complica més tot plegat.

Al vespre vaig cap a Sant Feliu de Pallerols per la celebració de la Penitència. Hi participen una cinquantena de persones. En Pere Arrébola Arpa és qui porta els cants. És de Banyoles i ens coneixem des de petits.  

Han arranjat la sagristia: l’han enrajolada i han canviat la calaixera. A més, al baptisteri, hi ha una exposició de les peces de metall de la parròquia: custòdia, ostensori, calzes, campanetes... A l’altra costat hi ha els penons, algun del s. XIX. Tot fa goig. El que m’agrada més és la imatge d’alabastre de la Mare de Déu de Gràcia (sembla del s. XV).

Arribo a la doma cap a dos quarts de deu.

   

dimecres, 12 / abril / 2017 

Al matí atenc alguna visita al despatx. També baixo al poble per comprar alguna cosa.

Al vespre tenim la celebració de la penitència d’Anglès. Hi participen un centenar de feligresos.  M’hi acompanya en Jesús. La celebració es centra en la paràbola del sembrador. Els nois i noies de la Professió de Fe llegeixen els punts de revisió. La celebració és senzilla, participada, digna...

dijous, 13 / abril / 2017 

Al matí preparo un xic la missa del Sant Sopar. També ajudo a les dones a instal·lar el monument sobretot col·locant el sagrari, que pesa lo seu. Com en temps immemorial, han preparat alguns sembrats que hi llueixen prou: no podem oblidar les nostres arrels agràries. 

A les 12 la celebro a Bonmatí, amb una trentena escassa de participants. Però hi ha bons lectors per cada lectura.  

A les sis de la tarda tenim la missa a Anglès. No ha estat possible fer el rentament de peus per manca de mainada.

Quan acabem la missa, em quedo una estona pregant davant del monument. Tanco l’església sobre les 8.

divendres, 14 / abril / 2017

A les 9 tenim el viacrucis pels carrers d’Anglès. Hi participen un centenar de persones. Aquest any ho fem amb una creu petita ja que la que portàvem els altres anys resulta massa pesant a les dones. A cada estació es canvia de portant i s’alternen els homes i les dones. I un escolà toca una campana quan anuncio cada estació: m’hauria agradat que fer sonar unes matraques però no n’he trobat cap enlloc. A Osor i a La Cellera en tenen de campanar però a Anglès de cap mena.  

A la litúrgia del Divendres Sant hi participen unes 25 persones (a Bonmatí) i una cinquantena (a Anglès). Com diu l’evangeli: ”els seus coneguts i les dones que l’havien seguit des de Galilea es mantenien a distància mirant-s’ho”.  

Per dinar em penjo un plat d’olla de peix que he fet amb uns trossos de bacallà que em regalaren una família portuguesa. I me’n sobra per algun altre àpat.

Quan acabo la celebració del Divendres Sant a Anglès, vaig cap a Girona. Aparco al pati del Seminari. Abans de les 8 ja estic a l’església dels Dolors. La Carme i l’Anna Maria m’ajuden a trobar uns vestits que em vagin bé: túnica, faixa, caputxa... i em calço unes sandàlies que em van molt bé per transitar.

Abans de sortir de l’església, amb tota la comitiva de la Congregació, resem 7 avemaries en honor dels 7 Dolors de la Mare de Déu. I anem cap a la catedral. Mentre van sortint les diverses confraries, els de la Congregació ens situem davant de la capella de Sant Pere. I anem fent temps fins que ens toca sortir, gairebé els darrers. Vaig el costat de l’Antoni Martín (mig banyolí). Quan hem baixat l’escalinata, ens situem darrera del pas de la imatge de la Mare de Déu dels Dolors.  

Quan arribem a la Rambla, la processó es dilueix molt. Si fos per mi, canviaria aquesta part del recorregut.

Pel camí vaig veient gent coneguda d’Anglès, de Banyoles, de Bescanó... Quan ja som a Sobreportes saludo en Quico,  el marit de l’Esperança la meva cosina, i que hi va amb un cor que aquest any acompanya el seguici. Com que vaig amb la caputxa posada, no em reconeixen. Pel camí tinc temps de passar el Rosari (els misteris de Dolor) i de fer la Corona dels Dolors.  

Quan per fi arribem a l’escalinata, la pugem i ens situem a la balconada superior, amb els altres responsables i els pendons de les diverses confraries. Aquell moment es fa pesat, amb diversos parlaments que no sé si algú escolta.

En el moment que comencen a baixar els manaies escalinata avall, anem cap a l’església dels Dolors. Quan hi arribem ja hi estan col·locant els passos. Més que una església (ben maca) és com un magatzem d’imatges.

A la sagristia hi tenim un xic de piscolabis, amb algun entrepà (per mi), brunyols, pestinyos, begudes diverses... I saludar l’un i l’altre.

Arribo a la doma cap a les 2. Avui he caminat uns 22.255 passes que venen a ser més de 16 km. De moment he resistit bé: ara veurem si els dies que segueixen aguantaré.  

10è ANIVERSARI

dissabte, 1/ abril / 2017

Em llevo abans de dos quarts de sis i vaig fent com un dia normal. Quan he estès la roba, surto cap a Beuda. Tot es veu tranquil i quiet.

Arribo a Segueró poc després de les 10. Dintre de l’església hi ha moviment. L’església està ben arreglada i m’hi trobo amb l’Antònia, l’Anna, l’Andreu, la Mercè, l’alcaldessa (l’Anna)...  Acabem de posar la pantalla, el projector i l’ordinador de forma que em trobi còmode parlant. I de mica en mica l’església s’acaba d’omplir: veïns, conservadors de museu, restauradors... Total, una cinquantena d’assistents. També hi participen en Joan i en Miquel Oliveras, rector de la parròquia.

Començo la xerrada parlant i presentant la mateixa església: una construcció del s. XI amb una excel·lent pica de batejar romànica (s. XI), la imatge d’alabastre de la Mare de Déu de Segueró (s. XV), les taules d’en Pere Matas (s. XVI)...

Primer presento el muntatge escenogràfic del Monument (del 1747), la seva utilització, el seu significat...

I tot seguit faig la presentació del muntatge escenogràfic del Novenari d’Ànimes (aquest d’en Carles Panyó de principis del s. XIX) explicant el significat dels detalls decoratius i parlant d’altres Novenaris d’altres parròquies (la majoria desapareguts, alguns existents –com el d’en Manel Pigem de Banyoles- i fins i tot algun contemporani – d’en Josep M. Bohigas, d’en Guillem Soler...-).

Quan acabem, hi ha alguna petita intervenció plantejant alguna qüestió. I tot seguit es desfà la trobada. És el moment que parlo més personalment amb en Miquel, en Joan, l’alcaldessa (que em comenta que el seu oncle viu a Can Bosch de Sant Martí Sapresa i  a qui conec), l’Anna (de Catalunya Sacra) em comenta que ella és del Cavaller de Vidrà i que és cosina de Can Santa (com jo mateix).   

Quan acabem faig el camí de retorn per Maià de Montcal, si bé en un encreuament m’embolico i vaig a parar a l’ermita de Santa Magdalena . Finalment, sortint per Maià, enfilo per la carretera fins a Besalú i cap a Banyoles. Hi arribo cap a dos quarts de 2. Dino a casa de la Collell, amb en Jordi, en Patllari i en Ferriol.

Torno aviat cap a Anglès. A dos quarts de 5 de la tarda tenim les exèquies d’en Miquel Torns (89 anys), pare d’una família ben coneguda d’Anglès. Segons em diuen, havia tingut una fabrica de mitjons.  A la seva filla, la Carme, i el seu gendre, i a en Joe, els conec de Palafrugell (la Carme havia estat voluntària del reforç escolar de Caritas i, en Joe, havia estat regidor de l’Ajuntament). L’altra filla, la Rosa M., està casada amb el barber que acostumo anar. Els altres fills els conec avui.

La jornada l’acabo amb la missa anticipada de Bonmatí i amb la d’Anglès. Anant amunt i avall, he vist molts de grups a la Via Verda que participaven al OXFAM INTERMON TRAILWALKER. Sembla que han estat unes 2200 persones. Una bona causa.

diumenge, 2 / abril / 2017

Al matí celebro les misses habituals del diumenge, a Anglès i a Sant Martí. Al migdia hi ha la inauguració del pavelló poliesportiu de Bonmatí.

A primera hora de la tarda anem cap al santuari de la Font de la Salut. Hi pugem amb dos autocars, 80 persones: una quinzena d’Anglès, quatre de Sant Martí i dos de Bonmatí / Vilanna. A dalt del santuari s’hi afegeix algú més. Entre tots omplim l’església fins a un centenar de participants.

Porta el Viacrucis en Ramon. Jo em cuido dels cants. A cada estació llegeix algú en representació de les diverses parròquies. La cerimònia s’allarga uns 40 minuts. Quan acabem, en Manel fa sonar l’orgue de tubs. Ja la voldria per alguna de les esglésies on estic! Entretant tothom va pujant a venerar la imatge de la Mare de Déu. El model és de l’escultor olotí Lluís Carbonell (1910 – 1992). El resultat final no ha estat gaire reeixit. 

Quan acabem sortim a la terrassa del santuari. A més dels feligresos dels pobles, també hi ha alguns banyolins: la Irene, en Jaume, la Montse, en Josep, la  Joana Collell (que em comenta que el seu germà havia estudiat al Collell amb els meus germans), la Dolors de can Carreras d’Usall i el seu marit, en Font (la seva mare, amb la Lola d’en Pepet) venia a ajudar la mare. Tots em saluden amablement.

Mentre som a la terrassa, se’ns serveix una xocolatada, coca i brunyols. La tarda, encara que fresqueta, ofereix una vista esplèndida fins a Roses, Girona, la serralada del Pirineu...

Cap a les 7 baixem als pobles. Arribo a la doma cap a les 9v. Deo Gratias!

dilluns, 3 / abril / 2017

Com cada matí, celebro la missa a les 9. Quan acabo baixo al poble a comprar alguna cosa.

Al migdia hi ha les exèquies de la Lola Danés (91a), vídua d’en Maties Capdevila, germana d’en Pepet Venanci. Oficia la cerimònia en Fèlix, que l’havia tractat i havia tractat en Maties i els fills, vinculats a la restauració de Santa Bàrbara.

Treballo bona par del dia al meu escriptori, responent missatges  i posant coses a lloc.

dimarts, 4 / abril / 2017

Felicito la M. Pilar que celebra el seu 71 aniversari.

Al migdia oficio les exèquies de la Joana Palom (80 anys), vídua d’en Miquel València. El seu fill viu sota mateix de la doma i treballa en un magatzem de material de construcció d’Anglès. La filla, la Fina, és professora de música a Santa Coloma i dirigeix la coral de Riudarenes, Sils... Bona part dels membres de la coral participen a les exèquies. Abans d’acabar interpreten Pirineu, de Cançó d’amor i de guerra, del mestre Martínez Valls.  Quan es surt de l’església, convido als assistents a mirar la serrada del Pirineu, tota nevada i lluminosa, i sobretot, mirar el Puig de Frou, amb la creu, que ens fa mirar més enllà i més enlaire.

Quan acabem les exèquies de la Joana, ve en Genís Crespo a visitar la Mare de Déu i a fer-li un present.  

I surto cap a Banyoles on avui hi dino amb en Josep, la Carme, en Tiri i la Nuri.

A la tarda vaig un moment a la Pia Almoina si bé no hi puc recollir un llibre que m’hi havia deixat.

Quan passo pel davant de la rectoria, hi entro i m’atén en Ramon. Ho aprofito per mirar algun llibre de l’obra i precisar alguna informació referida a la restauració de l’església. No acabo de trobar a qui es van comprar les sacres de l’altar major i el joc de canelobres i Sant Crist  platejats i amb esmalts, i quin any fou.

Abans d’anar cap a Besalú, faig un xic de temps anant a comprar alguna cosa pel rebost. I pujo cap a la Garrotxa.

Arribo a Sant Vicenç de Besalú amb temps suficient. Em va bé per pregar una estona. De mica en mica van arribant els responsables de la Congregació de la M. de D. dels Dolors. També arriba en Miquel Oliveres, el mossèn.

Celebro la missa i hi predico. És el segon dia del quinari dedicat a la Mare de Déu. Hi participen més de 80 persones. Abans de la missa em ve a saludar en Josep Cassú. Em parla del Ball del Ciri d’Anglès, que l’Eulàlia Hortal li encomanà fer-ne l’arranjament i que li ha comportat molta feina.

Quan vaig a recollir el cotxe, ja a quarts de 10, em venen a saludar la Rosa Oller i la Paquita Pagès, que són de Banyoles, i amb bones relacions familiars.

Arribo a Anglès cap a les onze.    

dimecres, 5 / abril / 2017

Cal celebrar la missa un xic més aviat ja que venen a netejar l’església. Com que ahir no havia avisat de bon matí ho faig enviant missatges i telefonant els feligresos habituals.

Al matí treballo pel despatx i atenc alguna visita.

A la tarda hi ha sobre ocupació als locals de la doma: els grups de mainada del reforç,  el grup d’autoajuda que porta en Pere, una reunió dels voluntaris de Caritas...   

dijous, 6 / abril / 2017

Al matí vaig a pagar factures a La Cellera i a Amer.

Vaig a dinar a Ca l’Elisa. M’hi trobo amb en Miquel Bagué i la Dolors que em conviden. I gràcies.

Cap a final de la tarda vaig a Bonmatí. Em fan una entrevista per Ràdio Bonmatí per ser emesa demà a la tarda. Sobretot em fan parlar de temes relacionats amb la Setmana Santa.

I sortint de l’estudi, vaig cap a Amer. Arribo quan estan acabant la Corona. I tot seguit tenim la celebració de la Penitència. Hi participa un centenar de persones.

divendres, 7/ abril / 2017

Aquest dia, el 7 d’abril,  es considera l’aniversari de la mort de Jesús. És divendres de Dolors. Després de la missa fem la Corona dels Dolors per suplir el Viacrucis.

A les 11 surto d’Anglès. La carretera està intransitable. Per fer escassament 20 km hi estic 50 minuts. És de cert la Carretera de la Vergonya. Aparco al seminari. I vaig cap a l’església dels Dolors per celebrar la missa del migdia. Hi arribo ben just. M’assisteix en Miquel Figarola com a diaca. En Palahí hi fa de sagristà i de lector. Hi participen sobre les 20 persones. També hi assisteix la Concepció.

Amb en Ramon i en Jordi dinem plegats a La Barca de Bescanó. A  la tarda vaig a descansar un moment.

En Toni ve a netejar els teulats de l’església i de la doma. Feia dies que no es feia.

Al vespre vaig de nou a Girona. Puc aparcar davant mateix del Portal Nou. L’església es va omplint i hi participen sobre el centenar de persones, gairebé 150. Presideix la missa en Miquel Ramió, com a rector del Carme i del Mercadal. També hi concelebren el claretià P. Jordi Tarrés i el salesià P. Josep Cambrubí, rector de Santa Eugènia. La Coral del GEiEG interpreta els cants litúrgics. Ho fan bé. Entre els cants que interpreten hi ha l’Stabat Mater i els goigs (o millor, dolors) de la Mare de Déu dels Dolors.

Quan acabem la celebració, a l’antiga sagristia les cambreres de la Mare de Déu serveixen un generós piscolabis.

Avui fa 10 anys que vaig fer la primera nota que vaig publicar al aleshores anomenat DIARI DEL RECTOR i que sortia al web de la Parròquia de Palafrugell. Aquell dia era dissabte sant. La nota d’aquell dia hi diu:   

Dissabte, 7. He dinat a  casa d’uns amics. Uns 7 adolescents han anat a la Pasqua Jove de Torroella: feia temps que, de Palafrugell,  no hi anava ningú. A la Vetlla Pasqual, a Sant Martí, hi havia força gent, molts forasters. Els escolans estaven de gresca.

Les notes eren molt esquemàtiques. Gràcies a la llibreta on hi faig les anotacions sé que la casa on vaig dinar era la d’en Miquel i de la Rosa Maria. Els adolescents que anaren a la Pasqua Jove hi anaren amb en Joan, el carmelita. Els escolans eren l’Òscar, l’Ulisses, l’Edwin i la Mònica (no sabria pas on anar-los a buscar, ara). La primera persona que em comunicà que havia llegit el DIARI DEL RECTOR (ja feia cap un mes que el publicava) va ser l’Èlia.