NADAL TORNA:
TORNA SEMPRE[i]...
Nadal 2022
– Lloret de Mar
Dels nadals de la meva infantesa, recordo els primers anys que vaig
assistir a la missa de mitjanit, a la parròquia de Santa Maria dels Turers de
Banyoles. Els anys anteriors, no s’hi havia celebrat. Ara en sé les raons: l’antic
costum del Nadal era assistir a una missa abans de l’albada, quan ja havien passat unes hores de
la mitja nit, entre altres raons per l’observança del dejuni eucarístic. A més,
assistir a aquella missa, de la que se’n sortia quan els galls saludaven
l’albada, era per cantar-hi les nadales més populars mentre es passava a adorar
la imatge del Nen Jesús (o de la Vera Creu). Més que no pas la missa (que a més
se’n celebraven tres de seguides), això era el més important aleshores. En
alguns pobles, també s’hi feia alguna representació pastoril mentre el capellà,
tot sol a l’altar, acompanyat dels escolans i dels altres capellans residents,
anava celebrant la missa gairebé en secret, d’esquena i a l’esquena dels
assistents i al marge de tothom. Mn.
Cinto Verdaguer, per encàrrec del músic Enric Morera, el 1901 va compondre “L’ADORACIÓ
DELS PASTORS” recollint i dignificant aquest costum que encara perdura en una
parròquia com Riudaura. I les persones
més devotes, mentre el capellà celebrava, anaven resant el rosari, ben
allunyats del què es celebrava a l’altar. I així es va fer especialment fins a
principis del segle vint, quan el papa sant Pius Xè, seguint les intuïcions de
l’abat Gueranger, va promoure la primera
reforma litúrgica de l’època contemporània. Pius Xè morí el 1914 just quan
començava la primera guerra mundial. La seva reforma era per promoure la
dignitat i la proximitat de la litúrgia i del cant gregorià, malgrat la
litúrgia es feia en llatí i continuant al marge del poble, sense modificar-ne
gairebé res.
Una segona reforma litúrgica de l’època contemporània la va promoure el
papa Pius XIIè amb l’encíclica Mediator Dei (el 1947) procurant adequar horaris
i celebracions a les realitats i promovent la participació del poble, ja sigui
amb l’edició de missalets, amb comentaristes que ajudarien a seguir els
diversos moments de la celebració, mentre els cors que acompanyaven les
celebracions amb els cants litúrgics en gregorià i algunes vegades ja traduïts.
En aquell moment les celebracions de Setmana Santa es deixaren de celebrar a
primera hora del matí per passar-les a la tarda. I fou en aquell moment que
també es començà a popularitzar la celebració de la missa de Nadal a la
mitjanit. Pius XIIè morí el 1958, quan jo tenia uns cinc anys. Persistia encara
la rigorisme del dejuni eucarístic i combregava gairebé únicament el capellà.
Les primeres misses de mitjanit, a Banyoles, es celebraren a l’Asil de
les germanetes dels ancians desemparats, amb la participació d’alguns
feligresos més addictes mentre que els joves del Centre Excursionista, pujaven caminant
a celebrar-la dalt del santuari de Rocacorba.
El 1960, poc abans de fer jo la primera comunió, morí el rector de Banyoles, Mn. Fernando Simón.
I va venir un nou rector, Mn. Joan Serra. Poc després de la seva arribada ja es
va iniciar la celebració de la missa de Nadal a mitjanit a l’església
parroquial. Segurament la primera seria el Nadal del 1961. En aquell moment jo havia
començat a cantar a l’Escolania de la parròquia que aleshores el vicari jove de
Banyoles, Mn. Joaquim Xutglà (mort fa pocs mesos) va formar amb nens que va
arreplegar del Casal d’Estiu. Juntament amb l’Schola Cantorum (formada per
homes) hi cantaríem, com també recordo que ho faríem els anys que seguiren, i
jo fins el 1965, quan ja no cantaria l’escolania per haver entrat al seminari
menor (setembre 1965).
D’aquelles primeres misses del Gall, recordo especialment la missa de
mitjanit del 1962. Des de casa meva, situada a les afores de la vila, en una
masia del Terme de Banyoles, després de sopar lleugerament tres hores abans de
la missa, enfilàvem cap a l’església de Santa Maria des de la Font de les
Ànimes, pel carrer de Sant Martirià. I mentre caminàvem cap a l’església, anaven
caient uns flocs de neu ben grossos que s’anaven enganxant a l’asfalt.
Quan sortírem de la missa, ja la una tocada, tot es veia d’un blanc
lluminós format per un bon tou de neu mentre un silenci glaçat omplia la nit. Arribant
a casa, vora el foc a terra, ens cruspíem una tassa de xocolata ben calenta que,
vora el foc, havia deixat preparada la mare i a on hi sucàvem talls de coca de
flequer. La vetllada familiar acabaria saludant el pessebre que havia
instal·lat el meu germà gran i cadascú enfilava cap a la gèlida habitació
corresponent amb una bossa d’aigua calenta. L’endemà em tocaria anar a cantar a
la missa major (a les 9 del matí). Al migdia, a casa, abans de posar-nos a
taula, faríem cagar el tió, una rabassa d’olivera que, un any rere l’altre,
havia aguantat a l’exterior les inclemències del temps fins les darreres
setmanes, que l’havíem aixoplugat i enfitat de fruita i d’altres aliments ben
potents. I a la tarda, cap a veure els Pastorets al teatre del Cercle de
Catòlics.
Parlo de records de seixanta anys enrere. Podria evocar, també, la
primera nit de Nadal que vaig celebrar fora de casa, a Romanyà de la Selva, o
de la primera nit de Nadal que vaig celebrar com a rector a les parròquies de
Sant Jordi Desvalls, Colomers, Vilopriu, Gaüses... o alguna de les altres nits
de Nadal a Calella, a Palafrugell o a Anglès. Espero que ho pugui fer en els
propers anys.
I perquè evoco aquests records? Tot ha canviat, i més que pot fer-ho. Mai
m’hauria pensat que seria rector de Lloret de Mar, per molt que, de petit, ja
em ballava pel cap la possibilitat de fer-me capellà, veient els capellans que
voltaven per Banyoles (especialment els vicaris joves i els mossens de la Casa
Missió) i veient els seminaristes que col·laboraven a les celebracions
parroquials i organitzant el Casal d’Estiu. Ara, tant a Banyoles com a Lloret, a cada parròquia únicament hi ha un capellà. Però,
gràcies a Déu, tant a Banyoles com a
Lloret, hi ha una bona colla de col·laboradors parroquials que fan bona part de
la feina que feien els capellans d’aquell moment. Sort n’hi ha! Donem-ne
gràcies a Déu! I sobretot, tant a Banyoles com a Lloret hi ha unes comunitats
vives que amb senzillesa viuen i celebren la fe en el Senyor.
Com diu Joan Maragall: NADAL TORNA: TORNA SEMPRE. JA SE’N POT ANAR DE VEGADES LA SEVA ALEGRE
REMOR... I cert, cada any amb un accent diferent. I un es va adonant que el més
important del Nadal no és l’hora en què es celebra ni tan sols el dia que es fa.
A les terres dites de missió ho celebren quan s’hi pot fer present el missioner
corresponent, si bé també es fan celebracions sense preveres, dirigides i
presidides per catequistes o altres agents pastorals.
L’11 d’octubre del 1962, fa 60 anys, amb el papa sant Joan XXIII, s’inicià el Concili Vaticà II que promouria la
gran reforma de l’Església que encara té principis, plantejaments i propostes per portar endavant, algunes per estrenar.
El Vaticà II ens faria adonar que “Els
goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre
temps, sobretot dels pobres i de tots els que pateixen, són a la vegada els
goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles de Crist. I
la comunitat cristiana està integrada per homes que, aplegats en Crist, són
guiats per l’Esperit Sant en el seu pelegrinatge cap el Regne del Pare i que
han rebut la bona nova de la salvació per comunicar-la a tots. I així
l’Església es sent íntimament i realment solidaria del gènere humà i de la seva
història” (GS 1).
El primer i gran document dogmàtic del Vaticà II fou el que portaria
endavant la tercera reforma litúrgica del segle vint. El document s’anomena
SACROSANCTUM CONCILIUM, publicat el 4 de desembre del 1963, ja amb el papa sant
Pau Vlè. Així , el Vaticà II va promoure la gran reforma litúrgica que agafaria
el relleu, assumint-les i superant-les, les reformes de sant Pius Xè i de Pius XIIè.
El document dogmàtic declara que “La Litúrgia és el cimal vers el qual tendeix
l’activitat de l’Església i a la vegada la font d’on en brolla tota la seva
força” (SC 10).
És així com podem dir i repetir, una i altra vegada, que el Nadal no són
ni les fartaneres, ni els regals, ni tan sols les nadales, ni els pessebres, ni
les venerables devocions, ni les tradicions més entranyables, ni el moment de
la celebració...
I què és doncs el Nadal? El Nadal és l’encontre amb el Senyor que una i
altra vegada es fa present on dos o tres
dels seus deixebles es reuneixen en el seu nom (Cf. Mt 18, 20) i el Nadal no és l’adoració d’una imatge de guix
sinó que la veneració de la imatge del Nen Jesús ens compromet a adorar i
servir el Senyor, una i altra vegada, en l’afamat, en l’assedegat, en
l’emigrant, en el malalt, en el presoner (Cf. Mt 25, 31 – 46). En definitiva,
com llegia en un post que s’ha compartit aquests dies, els cristians no podem oblidar que el dia de Nadal celebrem el naixement
d’un pobre refugiat que deia que tots som iguals, que fou perseguit, torturat i
assassinat per promoure igualtat, justícia social i estimació.
Per tant, si bé tenim un dia per remarcar-ne i no oblidar-ne el valor i
la importància, Nadal és trobar-nos el dia que sigui i a l’hora que convingui amb
el Senyor que es va fent present una i altra vegada enmig de la nostra petita i
humil comunitat parroquial per així comprometre’ns a anunciar la seva presència
en el servei als petits i els pobres, els afamats i els assedegats, els
emigrants, els malalt i els presoners del nostre entorn.
Així ho entenia Mn. Pere Ribot, mort fa 25 anys, quan en el seu poètic
resum que he evocat altres vegades on ens
diu: “No és avet, ni faig, ni neu
l’alegria del Nadal, sinó el partir el pa i la sal de la nostra vida breu entre
el pobre i el malalt, el malaurat i el romeu... i trobar Déu a prop teu”.
Amics, germanes i germans, si, NADAL TORNA, TORNA SEMPRE... i en el Nadal que
celebrem i en els dels propers anys ens toca centrar-nos en allò que és més
essencial de la celebració i possiblement calgui anar esporgant mamellons que
han brotat en el seu tronc per tal que agafi més força el misteri autèntic i profund
del Nadal.
Germanes i germans, el Senyor, com a Betlem, és enmig nostre: que Ell
mateix ens beneeixi, ens guardi i ens ajudi a descobrir-lo i a servir-lo en els germans.
Beneïm el Senyor!
[i] Joan Maragall, NADAL, del llibre “Tria” (Dalmau Carles i Cª), Girona,
1909, OBRES COMPLETES, p. 731
