dimecres, 31 d’agost del 2011

Assumiràs la veu d'un poble

Assumiràs la veu d'un poble, i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polsaguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una marga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ningua posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten,
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

                            Vicent Andrés Estellés
                            a Llibre de Meravelles (1956 - 1958)

dissabte, 27 d’agost del 2011

Per sant Bartomeu, el meló teu i el raïm, meu

dissabte, 20 / agost / 2011

És clar que Palafrugell no és una població de famílies levítiques. Fa molt temps que no n’ha emergit cap capellà o religiós. Com els recorden sempre els “superiors”, no cal dir que els capellans que hi hem passat també en deurem tenir alguna responsabilitat:  Mn. Josep Oriol, Mn. Josep Quer, jo mateix... i els vicaris: Mn. Lluís Vilà, Mn. Martí Alabau, Mn. Vicenç Fiol, Mn. Benet Galí, Mn. Joan Planellas, Mn. Josep Lluís Muñoz...

El cert és que el darrer capellà nascut a Palafrugell ha estat en Lluís Sitjas, que ja fa na colla d’anys que no exerceix. L’altre és Mn. Joan Prats (que em batejà a mi), de família procedent de Besalú i nascut a Calella on el seu pare n’era el mestre. I més antics, encara, són els dos germans jesuïtes de Can Salvi de l’Oli, els germans Colls Gispert Saüc (i un parell de germanes religioses). Una religiosa del Cotolengo  i palafrugellenca és la filla d’en Miquel Juscafresa. L’altra religiosa de Palafrugell és l’Ascensió Causa, la germana d’en Bernat. La mare dels jesuïtes Benítez Riera (també una germana de la Companyia de Maria) procedeix de Can Riera de Llofriu. També hi ha altres religiosos vinculats amb Palafrugell (si bé no en són): el germà d’en Toni del Taper (que és marista), el germà de la Tere Bonmatí (que es claretià), i altres capellans: el germà de l’Enric M., el cosí dels Cama Bofill, en Pedro de Conca (germà d’una noia que viu aquí), un cosí de la Carme (el jesuïta Enric Puig)...
Beneeixo dos casaments. El del matí és el darrer que celebro a Sant Martí, entre un noi d’aquí i una noia romanesa. A la tarda, és a Sant Sebastià: la noia és catalana i el noi hondureny. L’església és plena i a cada banc hi ha algú d’una nacionalitat diferent: semblem una assemblea de l’ONU. M’agrada conèixer-hi i saludar en Quelic Berga Carreras, el fill de d’escriptor Miquel Berga i Bagué.     

De nou trobo la sagristia de Sant Sebastià plena de cadires de l’hotel, com si en fos un magatzem de mals endreços. Ja pots anar xiulant... Però no m’hi poso pedres al fetge: canviar vol dir també oblidar temes com aquest.

A Can Grau em porten un palet de capses de cartró –fortes i de la mida adequada- per guardar-hi els llibres. Un bon favor que em fan!

A la missa anticipada s’hi veu força gent de la que participa i canta. Abans de la comunió haig d’avisar que, especialment les senyores, vigilin amb els bolsos. Sembla que tothom entén la consigna i hi ha un moviment general d’arrapar les bosses. De fet, totes les senyores, venen a combregar amb la bossa penjada als braços. Hi fan d’escolà la Mireia i la Marta: fa dies que no hi ve la Maria Mei.
Sortint de l’església, amb alguns representants de Caritas, vaig a sopar a Els Ametllers participant a la degustació del menjar típic del Ramadà que ha preparat la comunitat musulmana. Hi coincideixo amb l’alcalde, varis regidors, col·laboradors del Gram...

diumenge, 21 / agost / 2011

Un bon temporal de vent i pluja s’ha aliat amb els indignats amb la visita del papa i els ha aigualit la vetlla de pregària. Val a dir que els organitzadors de la trobada no van valorar per res la climatologia possible i probable d’aquests dies al centre de la península. Senzillament, manca de consideració als dòcils assistents.

Aquests dies és interessant donar una ullada als comentaris periodístics valorant la Jornada Mundial de la Joventut. Hi ha els que responen a les consignes d’entusiasme i hi ha als qui s’alien al rebuig purament visceral. L’Enric Juliana fa els seus comentaris subtils que recullen tota mena de postures des d’un punt de vista més equilibrat i racional. Ahir afirmava que Joan Pau II va iniciar les jornades de la joventut com una alternativa i rèplica a les unes jornades que s’organitzaven al bloc soviètic, com es pot llegir a l’article L'ESPANYA BLANCA . Avui ens regala amb LA LÍNEA BERTONE . Amb tot, queda clar que el fet religiós no és una realitat irrellevant i que, ni els creients han de voler estar contra la societat ni la societat (sobretot els seus responsables) poden menysprear els creients.

A les misses ja s’hi nota una petita davallada de participants. A les misses del matí, no hi ha escolans. A la del vespre, en fa en Damià. Després de la missa de les 10, em ve a acomiadar en Marc Planagumà, un bon esportista que m'honora amb la seva amistat. Ja té cap a 18 anys. Quan un jove dels que he conegut se m’acomiada, em commou especialment. I em diu que li agrada llegir aquest DIARI DEL CAPELLÀ.

Al migdia celebro el darrer bateig que hi havia programat. Als casaments d’ahir constatava la barreja que hi ha en les parelles que es formen darrerament. Avui n’he batejat un dels resultats: l’Emma Jeanne. La mare és navarresa catalana, el pare és neozelandès i, la nena, nascuda a Dublín. A aquestes alçades, la multiculturalitat ja no la pot aturar ningú.

Dino a casa de la Roser i en Josep M., amb la Clàudia i en Xavier, l’Oriol i la Júlia. A la sobretaula s’hi afegeixen la Dolors, l’Esteve i l’Elena. A més d’una taula que sembla una catifa de corpus, m’obsequien amb el llibre LA XEFLA RECEPTARI, una perla bibliogràfica. Entre moltes coses contrastem criteris entorn de les classes de religió i de la catequesi.     

Explico a una persona els llocs on vaig destinat i em diu que no ho entén i si li puc explicar en castellà: “Pues si, me destinan a Inglés, Buenamañana, San Julián del Laurel, San Martín del Embalse y Constantinos”. Total que tampoc se n’assabenta. I és que quan no hi ha ganes d’entendre el que es diu, ja pots dir-ho en la llengua que vulguis. O sigui que, ja pots anar xiulant... 

dilluns, 22 / agost / 2011

Tot i trobar-me molt sovint amb el fet de la mort, a nivell emocional aquesta realitat sempre m’afecta,  i si alguna mort m’afecta amb més força, és la mort d’una persona jove. Llegint el diari, m’assabento de la mort d’un noi de 15 anys, en Christian Martínez Lopez, el divendres a la tarda, a Bonmatí. Quina sotragada pels pares i per tot el seu entorn.  Que el Senyor els doni força i pau. M’adono que el DIARI DEL CAPELLÀ ja el segueix algú de Bonmatí (en Xavier Sarsanedes).   

Vaig cap a Castelló d’Empúries on em trobo amb uns amics alacantins: en Ricard, en Remi i l’Ascensió. Els ha encantat la basílica castellonina. Ens adrecem cap a Cadaqués. La carretera va molt plena i, per entrar a la població, ens cal fer uns cinc quilòmetres de cua. Ens espera l’Honest i ens acompanya per trobar un forat on aparcar fins deixar el cotxe mig esperxat. I anem a la rectoria on ens acull en Jaume. I anem a dinar. 

Un cop hem dinat i descansat, estem una bona estona parlant de temes eclesials. És interessant compartir punts de visió des d’altres perspectives però amb des de plantejaments comuns. En Ricard és el rector de Banyeres de Mariola. En Remi és professor i consultor de dret canònic a València i l’acompanya la seva muller, l’Ascensión.   

L’Honest ens fa enfilar a dalt de tot del campanar de Cadaquès: quin panorama!. Pujant i baixant del campanar saludo l’organista, l’Anne Marie.

A l’església de Cadaqués hi venen un grup de jovent que retorna de la JMJ. Són de Torri del Benaco  (al costat del Lago di Garda i prop de Verona), població italiana agermanada amb Cadaqués. Amb els capellans que els acompanyen (D. Luca, D. Michele, D. Luca) concelebrem la “seva” missa. Quan acabem la missa arriba el segon pullman de joves (d’una població veïna a Torre de Benaco) que també volen celebrar la “seva” missa. Sembla que, per molt que el papa els digués que “anessin a les parròquies”, ells obvien aquest enviament.

Sopem a la terrassa i comentem les actituds poc parroquials que han mostrat els consiliaris que han acompanyat els joves italians que han participat a la missa. També analitzem alguns elements de la JMJ: el poc protagonisme dels kikos, la pluralitat musical, l’actitud més respectuosa del jovent (ha baixat el papanatisme d’altres trobades que ni tan sols es deixava parlar el papa) i, òbviament, els subtils missatges del sant pare...

dimarts, 23 / agost / 2011

He descansat molt bé mentre el so de les onades m’arribava talment un gronxador. M’assec al llit i contemplo la sortida del sol a l’altra banda de la badia de Cadaqués: un dels espectacles més fascinants i suggerents que ens pot oferir la natura i el seu Creador.

Amb en Ricard, en Remi i l’Ascensió esmorzem tot comentant els incidents d’ahir . Quan acabem, s’acomiaden d’en Jaume, de la seva mare i de mi i  parteixen cap Alacant. Jo em quedo fins la tarda.

Comentant la JMJ, llegeixo els articles de l’Enric Juliana JÀUREGUI TENIA RAÓ i el d’ahir, LA TERCERA VIA . També és interessant el d’Antoni Puigverd  RATZINGUER I ELS DOS SORDS . Amb tot els considero un pèl massa optimistes: se’ns acabarà la paciència.

Amb en Jaume anem fins a el Castell de Sant Jaume o de les Creus, un indret que evoca un possible inici del camí Compostel·là a l’extrem oriental de la península. Tot passejant, identifiquem les cases de la família Rahola i la caseta de la família Riba que els aconseguí la Rosa Leveroni quan en Carles Riba i la Clementina Arderiu retornaren de l’exili. Ara hi habita la branca Riba Romeva, entre altres, en Pau. També anem saludant gent coneguda: en Roger, en Pere Vehí...

Dino amb en Jaume, la seva mare (la Rosa), la Montse i l’Honest. Després d’una mica de migdiada, anem al Museu de Cadaqués a visitar l’exposició  DEL PRIMER DALÍ AL MANIFEST GROC 1914 - 1928 amb una bona col·lecció de dibuixos, aquarel·les, olis del noi Dalí (amb incursions a l’impressionisme, el noucentisme, el cubisme... ). Me n’emporto el catàleg que m’ajudarà a conèixer el primer Dalí.

Prop de 2/4 de 6t surto cap a Palafrugell on hi arribo allà a ¾ de 7t. Encara tinc temps de refrescar-me amb una dutxa freda. Celebro la missa i, sortint, estic una estona amb en Ramon Piferrer i l’Àngela Martí que preparen un treball sobre els Pastorets a Palafrugell.   

dimecres, 24 / agost / 2011

M’agrada l’article de l’Antoni Puigverd  DOS MORTS I UNA PREGUNTA .

Al matí vaig al tanatori per oficiar les exèquies de l’Antonio. Quan retorno, feinejo una mica per la rectoria. Al migdia en Lluís em grava una entrevista per emetre a la TV COSTA BRAVA: al Casal (terrassa i auditori Cor Obert) i a l’església (davant del Mural de la Pau). Em diuen que s’emetrà la segona setmana de setembre.  

Vaig a dinar amb la Caty, en Joan i el matrimoni Vilaseca. Els ulls se’m sadollen de mar: serà la darrera vegada que el contemplo essent a Palafrugell?

Al vespre, reparteixo rosaris a les confraresses del Roser i també als  qui participen a les misses. Els dic que el més important no és l’objecte sinó dir-lo. 

Al despatx atenc un parell de visites per parlar una estona de problemes familiars. A les acaballes, les confidències es fan intenses. Acompanyar la gent és fonamental en la meva tasca, i no només sagramentalment. I em pregunto, si he correspost suficientment a aquest servei que se m’ha encomanat.

“Adéu, adéu! L’occident és tot en foc: el jorn mor a poc a poc. Dins el bosc l’oreig suau ens ve a dir adéu-siau! Dormiu en pau!”

dijous, 25 / agost / 2011 

A Cadaqués hi vaig dormir com un tronc. Però fa dies que no descanso bé i qualsevol petita fressa em desvetlla. És clar que, al carrer, tot hi ressona, i quan hi passa alguna moto incontrolada –cada vegada més -, sembla que la moto entri al dormitori. I la xafogor intensa tampoc m’hi ajuda gens.

En Julio m’acompanya a visitar una família. Tenen una col·lecció amb més de 4000 pessebres: impressionant! N’hi ha de tot el món: napolitans, marsellesos, mexicans, catalans, portuguesos, peruans... I de totes mides i de totes les qualitats. N’hi ha d’en Juan de Herrera (+ 1597), d’en Josep M. Trayter d’Olot, de Lladró, de l’Andy Warhol (+ 1987)... Valdria la pena tenir-los exposats permanentment en algun indret pessebrístic.    

Dino a la rectoria: quina tranquil·litat! I a primera hora de la tarda tinc les exèquies d’en Josep, el marit de l’Antònia a qui saludo cada divendres al geriàtric Palafrugell Gent Gran. Quan acabo la cerimònia em ve a saludar en Lluís Bofill Colomer. Amb el seu germà, m’havia fet d’escolà a Colomers. Ara és tiple a la Principal de Cassà. Em recorda alguna anècdota de quan feia d’escolà i em comunica que en Jaume Canteys, un noi disminuït que també feia d’escolà, ja és mort. És curiós, però m’adono que molta gent em recorda per anècdotes.

Al vespre hi ha la missa de comiat dels carmelites descalços. L’església del convent queda atapeïda (amb força gent al convent)  i hi participen prop de  200 persones. Presideix el P. Agustí Borrell (el provincial) i hi concelebrem el P. Àngel, el P. Joan, Mn. Anton, Mn. Pere, el G. Pere Rodó i jo mateix. Hi ha emoció a l’ambient si bé des de la serenitat. L’assemblea l’obre en Juli, l’alcalde, que agraeix el servei realitzat, lamenta la clausura del convent i convida a suplir, d’alguna manera, el buit que es deixa. Al final presento el dossier, el llibre ELS CARMELITES DESCALÇOS A PALAFRUGELL 1917 – 2011 (de fet, hauria de ser 1918). La celebració s’allarga a l’atri amb un xic de beguda. Amb els pares d’en Joan, la germana, la neboda, en Joan, en Pere i alguns capellans anem a sopar plegats. Acabem tard. Al restaurant (Tennis Llafranc) també hi sopa la colla del Punyalet que cofen, amb una barretina, el gendre Alsius de Madrid.  

divendres, 26 / agost / 2011

A mig matí hi ha la missa a l’asil, en honor de santa Teresa de Jesús Jornet. Em toca presidir. També hi ha Mn. Pere, el P. Joan, Mn. Josep de Sant Antoni, Mn. Anton i Mn. Jesús Franco.  A l’homilia presento una reflexió sobre les diverses situacions que ha viscut la parròquia aquests darrers 160 anys, a partir d’un comentari que va fer l’Agustí Borrell. En aquell moment, a Palafrugell, no hi havia cap congregació. Després del servei i la companyia de diverses comunitats religioses (Concepcionistes, Vedrunes, Maristes, Vetlladores, Carmelites), ara només hi romandran les germanetes dels ancians desemparats, com un icona que vol recordar a la comunitat parroquial ha de potenciar l’actitud de servei als desvalguts de la nostra societat, a l’estil del Bon Samarità i del relleu de sant Martí partint la capa a la façana de l’església parroquial. I l’actitud de servei als desvalguts és el que debò valora el Senyor (Mt. 25).  

Quan acaba la celebració saludo els ancians més coneguts: l’Eusèbia, la Quimeta, en Félix, en Quim, la Conxita...   M’escapo de l’asil i aprofito un moment per arribar-me a l’oficina de correus i per fer un parell de gestions a  oficines bancàries.

Dinem junts amb en Pere, en Jordi, en Josep, en Jesús, en Pere Rodó, en Pep, el Josep i jo. No estic per romansos: ja em sento foraster.

A la tarda vaig a celebrar al geriàtric. Preguem per en Josep i animo l’Antònia, la seva vídua. Sortint, el cel amenaça pluja i, poc abans de les 7, comença a caure una bona ploguda: uns 9 litres. L’aire es refresca. En Miquel i en Pere enllesteixen les comandes de nous llibres dels carmelites.

Després de la missa, amb en Miquel i la M. Rosa, comencem a encapsar els llibres. Omplim una quarantena de capses i encara no estem a la meitat. S’acosta la setmana tràgica.

dimecres, 24 d’agost del 2011

Excèlsior

Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls en l'aire,
no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra innoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,
oblida't de tot regrés:
no s'acaba el teu viatge,
no s'acabarà mai més...

                                     Joan Maragall - 1895

diumenge, 21 d’agost del 2011

El sol d'agost fa oli i fa most

dissabte, 13 / agost / 2011

Ja estic en el compte en rere de la meva sortida de Palafrugell. Dono un tomb pel mercat: cada vegada menjo menys a la rectoria, però encara hi menjo alguna cosa.

L’haver anat a dinar a restaurants populars una bona temporada, m’ha anat bé per conèixer un sector notable de la població. Anant al mercat i a comprar, a les botigues, també he conegut un altre bon sector de la població. No sóc de participar massa a actes socials i festes populars. Òbviament també he conegut moltes famílies a la catequesi familiar, a les reunions de la Missió Jubileu 2000, a les celebracions familiars (uns 850 bateigs, unes 900 primeres comunions, uns 300 casaments, unes 1500 exèquies...) ... No sé si això és ben bé el que deia Joan XXIII: Fer-se present en el cor del món per injectar-hi la saba renovadora de l’Evangeli. Tant de bo fos així.
 
Quan estic trastejant per la rectoria em telefona la Felícia per comentar-me que, algú, a l’església, s’hi mou amb no masses bones intencions. Quan hi arribo, ja n’ha sortit. Com que ha sonat alguna de les petites alarmes i hi havia gent, ha desistit. Ho comprovo a la gravació: és el pocasolta de sempre.

Dino a la rectoria, amb tranquil·litat. Em preparo una bona sopa de verdures amb un xic de res de carn. Se’m posa d’allò més bé. Tal com deia aquell capellà, els que no podem mantenir l’espècie, hem de procurar mantenir l’individu.

Les notícies parlen dels més de 30 mil joves que han arribat a Barcelona camí cap a la Jornada Mundial dels Joves. Sembla que, encara que siguin tants, són força més tranquils que els de Lloret. El problema deu ser que no gasten tan (sobretot alcohol) i no s’hi pot fer massa negoci.

A la tarda hi ha les exèquies de la Maria, que morí dijous com a conseqüència d’un atropellament que li causà una moto. L’oficia Mn. Xavier Amorós, economista i doctor en dret canònic, vinculat a l’Obra. Quan s’està fent la cerimònia, surto un moment a comprar. En retornar i anar per entrar, és el moment de la consagració. M’aturo i es sent el dring de les campanetes que fa sonar en Paco. Algú dels que hi ha drets a l’entrada de l’església diu: “agafeu el telèfon”. Quan acaben les exèquies venen a saludar el mossèn algunes persones de la família Fàbregas de Can Figueres d’Anglès (l’avi n’era el manescal), i també em saluden a mi.

Amb en Pere Colomer, ens arribem a la copisteria Palé. En Martí i en Félix ens mostren com tenen el dossier de comiat dels carmelites. Queda bé. A en Félix (el dissenyador) se li nota que porta sang dels Llimona.

Abans de la missa atenc una parella que es casaran properament, un dels darrers matrimonis que beneiré. Són advocats. S’ho preparen amb il·lusió. Mentre preparo la missa, en Josep –economista que treballa a París- em comenta que aquesta crisi és molt estranya i molt falsa: els mateixos que la van provocar promovent les vendes especulatives, són els que ara encalcen els governs i fan ballar les borses al seu gust. I ningú els planta cara ni els atura.

Algú m’ha comentat: ens queixem del turisme de borratxera i en canvi, a Llafranc, s’hi promou. No sé a què es refereix. A la missa hi fan d’escolans la Maria i en Joan, que són bessons.

Després de la missa hi ha el concert de la Chamber Orchestra de Lozd (Polònia) ARTUR RUBINSTEIN: Haendel, Mozart, Albinoni,      Estic cansat i no puc concentrar-me. La segona part la segueixo des de l’exterior, assegut al banc de la plaça: hi fa un xic d’aire i la música arriba suament. En Paco em va fent els seus comentaris: li agradaria fer sonar una d’aquelles “trompetes”, però a ell li agrada més el tambor de la missa rociera o de la música andalusa. Arribo a la rectoria cap a mitjanit. La lluna fa el seu ple.

diumenge, 14 / agost / 2011

Havia de celebrar la missa a l’asil però a la casa s’hi ha allotjat una colla de jovent italià que s’adrecen a la Jornada Mundial de la Joventut i hi celebrarà la missa el capellà que els acompanya. Ahir Mn. Xavier Amorós, doctor en dret canònic i vinculat a l’Obra, em recordava que els capellans únicament podem celebrar una missa cada dia, encara que ocasionalment i per raons pastorals molt justificades, es pot binar. Celebrar una tercera missa únicament es pot fer amb un permís especial ad casum. Possiblement necessitem fer més cas del Dret Canònic i ens calgui plantejar una vaga de zel com estan fent una bona colla de capellans austríacs. Avui en celebraré 4 i, en Joan, 5.      

L’Enric Juliana fa una reflexió ben interessant a DIA EN EL QUE EL PAPA ESBRONCÀ EN TARANCON  
Dino a Banyoles i som una bona colla a taula. Ho fem a la sala del pati. A l’Aniol li dóna per cantar tot el seu repertori: una mosca, la masovera, anant a la Cot, el parenostre... En Patllari i en Ferriol ens volen fer una sessió de teatre. En Josep em comunica la mort d’en Francisco Vives Suria (89a), destacat carlí. Amb els nebots, parlem de l'Albert Serra , el director i productor que coneixen bé . També surt el tema d’un mal gam que afecta a les tomateres. Jo dic que ha estat la pluja excessiva.
Quan me’n vaig, comença a ploure i la pluja em va seguint darrera meu. A Tamariu hi celebro la missa a corre cuita perquè hi comença a ploure, encara que suaument. Ho faig des d’una punta de l’altar on hi fa de baldaquí una alzina. En Paco ha vingut a fer un reportatge de la darrera missa a Tamariu. Quan acabem la celebració venen a acomiadar-se tot de gent. Algú em diu que faran tot el possible perquè, l’estiu vinent, Mn. Felip també hi celebri la missa. Els dic que val més que no l’atabalin i no insisteixin, que Mn. Felip ja tindrà prou feina entre Palafrugell i Mont-ras. Però em sembla que senten ploure. La pluja m’acompanya en el plany del comiat.

En aquests setze estius que he celebrat misses a Tamariu, no recordo que la pluja ens hagi obligat suspendre la celebració gaires vegades. Una vegada, venint de Banyoles, la pluja i el trànsit conseqüent em bloquejaren a la carretera i vaig arribar just per celebrar la missa a Sant Martí. Al vespre, la Mercè em telefonà per comentar-me que a Tamariu no hi plogué i la gent s’esperava per la missa. Veient que no arribava, s’alçà un senyor els digué que, si per alguna cosa servia, ell era capellà i que podia dir la missa. La Sílvia digué que potser el rector no ho voldria. Resultà ser el bisbe de Vitòria, Mons. Miguel José Asurmendi, que passava uns dies a casa d’uns amics. Celebrà la missa en català i, excusant-se, predicà en castellà. Quan acabà la celebració, tothom l’aplaudí. Posteriorment vaig telefonar-lo per agrair-li el seu gest. Encara participà alguna altra vegada a alguna celebració parroquial.

Tot i acabar més aviat a Tamariu, arribo ben just a Palafrugell. Tot està embussat de cotxes que deuen marxar ja cap a Barcelona. A les misses d’avui em sembla no veure-hi tanta gent com el diumenge passat. Tampoc hi han vingut escolans (només l’Armand, a les 10m). Quan acabo la missa expresso el meu condol a l’Ignasi Canela, nebot d’en Francisco Vives i que sovint participa a la missa vespertina.

Sortint de l’església, mentre va plovent, vaig cap a Begur per sopar-hi amb Mn. Pere i el Sr. Bisbe. Quan sóc a Esclanyà, Mn. Pere em telefona per dir-me que el Sr. Bisbe no s’ha presentat i que es suspèn el sopar.

dilluns, 15 / agost / 2011

A l’asil, hi celebro la primera missa de l’Assumpció de la Mare de Déu. Mn. Pere ha anat a la Cerdanya i el substitueixo amb molt de gust. La celebració m’ajuda a centrar la reflexió homilètica. A les misses parroquials del matí, hi ve poca gent: com a les misses d’un diumenge d’hivern, i sense mainada (fóra d’alguna família forastera). A l’acabament de la missa del migdia ve a saludar-me la Dolors Sensat, cosina de la pedagoga  Rosa Sensat. A l’església també hi veig la filla d’en Joan Gaspart. La missa vespertina es veu plena i, una família madrilenya, ve a demanar-me la benedicció abans de marxar de Palafrugell.

A totes les misses he demanat que no s’organitzi cap acte institucional de comiat. Ja prou amoïnat estic com per haver d’encaixar quelcom que m’agrada. En ocasió del meu 25 aniversari de capellà (el 2006) ja vaig passar un mal tràngol semblant . En previsió, em vaig veure obligat a anul·lar qualsevol celebració parroquial (tampoc se m’aclaria res). Ho vaig celebrar en la intimitat, a El Collell, amb la mare, en Josep i la Carme. A la parròquia, en vaig fer commemoració a la missa del Dijous Sant. De fet, el Consell Parroquial tampoc m’ha plantejat que és qui ho hauria d’haver pactat prèviament.

Amb uns amics, dino a Fornells celebrant santa Maria. Parlem del trist espectacle que s’oferí a Llafranc amb el festival de promoció de turisme de borratxera, també del Barça i del futbol, del mar, de política local i de tafaneries diverses... i, és clar, del meu canvi de destí.

dimarts, 16 / agost / 2011

Fa calor i suarem la cansalada.  Oficio les exèquies d’un francès, en Ferdinand. No disposo del ritual d’exèquies en francès i únicament puc dir alguna salutació o introducció.

Al migdia faig un parell de gestions pel centre i passo pel mercat a proveir pel dinar que em preparo i em cruspeixo a la rectoria: una sopa de verdura amb quatre cigrons, un xic d’arròs i unes pilotilles. No em moriré pas decandit.

 Abans del rosari i de la missa vespertina oficio unes exèquies per la M. Teresa Rosa i Fina (85a) que morí a Barcelona gairebé fa un mes. Procedia de Can Fina de Dalt, coneguda a Palafrugell i especialment a Calella. A la cerimònia hi assisteixen barcelonins  vinculats amb Palafrugell (p. e. Barris). També hi veig el periodista Josep Cuní. 

Gairebé un centenar de persones han fet la reserva del llibretó de comiat dels carmelites. Això ens permetrà d’anar sobre segur. M’assabento que la Rosa, ahir, quan es disposava a venir a la missa del migdia, encara a casa seva, s’entrebancà, va caure i es fracturà el canell. Al vespre ha vingut a comentar-m’ho ella mateixa.

Per correu electrònic, vaig intercanviant informació de les parròquies: amb en Felip, de Palafrugell, i en Sebastià me’n facilita d’Anglès.

dimecres, 17 / agost / 2011

Qui és que deia que només hi havia els fonamentalistes islàmics? I ara, aquest ximplet que han detingut a Madrid, d’on ha sortit? On són els missatges de rebuig del fonamentalisme occidental?

Acabo de desfer l’embolic del comiat sense que s’acabi d'entendre  la meva postura. Des de fa molts dies, he anat repetint que no volia actes institucionals. Se’m desafià que no seria capaç de refusar la cerimònia sorpresa que se’m preparés. Ara se me’n fan càrrecs de consciència. I darrera la dèria de les sorpreses, veig que el comiat no serà com m’havia imaginat, si bé ho havia deixat entendre.

Ara són els feligresos de Rocallaura (Tarragona) que es mobilitzen contra el seu rector Mn. Pere Lluís Ramon per la desaparició de la imatge de la Marededéu del Tallat. Fa poc el rector de Sant Vicenç de Castellet (al bisbat de Vic) també va ser foragitat, aquest per espanyolista. I és que quan la gent es mou, no queda altre remei.

A la tarda vaig a la barberia i me n’acomiado. Un altre client també ho fa cordialment tot de mi recordant-me el cas de Mn. Francesc d’A. Vilà (s’assembla al meu cas?) i el comiat de Mn. Vicenç i Mn. Rosendo: algú els esperava a l’escala de l’entrada de l’església i els digué que si s’anaven en aquell mateix moment, els pagava el taxi.

dijous, 18 / agost / 2011

El cas d’en Joel, el fill d’uns amics dels meus nebots, ha fet disparar les donacions de medul·la. Déu faci que se’n trobi de compatible amb l’infant. S’ha passat de tres donants mensuals a 1234 possibles donants en 10 dies.

Passo a recollir l’exemplar 0 del dossier de comiat. Queda com un autèntic llibret i fa patxoca. Hi detecto algun oblit i alguna equivocació, i d’altres n’hi deu haver que no me n’adono.

En Cornell ve a repassar els aparells d’aire condicionat. Fins ara, ben poc els hem necessitat, però n’hi havia un que no funcionava i l’altre no es podia fer funcionar perquè regalimava.

Rebo una carta de comiat d’en Juli Fernández, l’alcalde de Palafrugell i agraeixo el que m’hi diu.

Dino amb en Josep, la Carme i en Patllari, que avui li han tret el guix.

Passo per Can Grau a demanar capses per posar-hi llibres. Les capses de vi són de la mida ideal pel encapsar-los ja que els llibres pesen força i es necessita una mida d’aquestes capses. En Sergi em diu que me’n portaran una colla. A una altra fàbrica em donen capses de taps per posar-hi la roba i coses que no pesen però fan embalum. La veritat és que més valdria que ja estigués fóra de Palafrugell.

Després de la missa, l’Iñigo, que és un dels escolans flotants, ve a comentar-me que està trist perquè no ha pogut acompanyar els seus germans a la Jornada Mundial de la Joventut. Em diu que potser, amb els seus pares, hi aniran per participar a la missa del matí del diumenge. Aquesta setmana, a les misses ferials, hem pregat per aquest esdeveniment. M’agradi o no, és ben significatiu.  

divendres, 19 / agost / 2011

M’agrada el que diu en Santi Massaguer ELS ARTISTES DE PALAFRUGELL. Gairebé conec tots els artistes que s’hi esmenten i, amb una colla, hi mantinc una bona relació. D’algun, en tinc alguna petita obra i m’agradaria tenir-ne d’altres (una petita pinacoteca), amb clares referències palafrugellenques. Hauria estat un bon record d’aquests anys de vinculació amb la vila del peix fregit.

Comentant la Jornada Mundial de la Joventut i la visita del papa, trobo varis articles interessants, l’Antoni Puigverd  CARPACCIÓ DE CAPELLÀ ; Enric Juliana  ENS FAREM MAL ; Francesc Marc Álvaro AMB I CONTRA BENET XVI .

Rebo el llibre que m’envia Mn. Àngel Pla. Està escrit per en Josep Collelldemont i s’anomena SANTA MARIA DE BONMATÍ: 25 ANYS. S’edità el 1998. Serà un bon complement per conèixer les arrels d’aquesta parròquia, juntament el llibre d’en Benet Valentí CRONOLOGIA PER A UNA HISTÒRIA DE BONMATÍ, editat el 1996 (i que em regalà el mateix autor l’agost del mateix any de l’edició).  D’Anglès, també ja en tinc llegit algun llibre.

En Miquel ha ensobrat les més de 550 cartes que porto a l’oficina de correus amb unes paraules meves de comiat als pares dels infants de catequesi i amb la carta de Mn. Felip convidant-los a participar-hi aquest curs. Si hi ha una resposta del 15 al 20%, ja podrem estar contents.

Dino a la rectoria amb una escalivada que em van portar i alguna cosa més. També menjo uns carquinyolis de la bossa que m’ha regalat en Quim. I encara hi ha qui diu que m’he aprimat.

Anant cap el geriàtric cau un pet de sol que estavella les cues dels cans. Sort en tinc del meu paraguaio. Quan arribo, la sala ja està plena amb la vuitantena d’ancians que han anat col·locant la Lluïsa i la Marisa. La Jamaica em diu: “Bona tarda: que guapo que ets, es coneix que menges dolços de Can Serra”. La Montserrat, que és de Palamós i era modista, sempre té pressa i m’ordena: “Au va, vesteix-te i comença”. I en Josep de Begur,  l’Antonia, la Carme, la Maria Martí, la Maria Marimón, la Rosa, l’altra Antònia,  la Marina, la Maria, l’altra Maria, en Pasqual, l’Esteve, la Dolors, i en Josep (que només em sent i em contesta a mi), i l’altra i l’altre, i l’altra i l’altre... i me n’aniré sense saber-me els noms de tots i de totes (siguem políticament correctes!).   

dimarts, 16 d’agost del 2011

Entrevista a la Revista de Palafrugell - agost 2011 - n. 214


Entrevista al rector Martirià Brugada, a l’hora dels adéus
Concep Iribarren // Santi Massaguer

Mossèn Martirià Brugada ha estat rector de la parròquia de Sant Martí, de Palafrugell, des del 19 de setembre del 1994. Disset anys en total. Va venir a substituir mossèn ‘Pitu’ Quer el qual va ser traslladat pel bisbe, contra la seva voluntat i amb les queixes d’un sector dels feligresos. Ara s’ha repetit la mateixa història. Un grup de prohoms vinculats a la Parròquia ha visitat el bisbe actual per a què mossèn Martirià continuï a Palafrugell, sense cap resultat. Fins i tot se li lliuraren les signatures recollides on els feligresos  lamentaven la seva partida..

El seu pas per la rectoria del carrer Caritat ha deixat una gran empremta. Martirià Brugada ha estat un sacerdot actiu i implicat en els afers de la Vila amb un compromís directe i personal. Sota els seus auspicis es va fer la Missió-Jubileu 2000, amb una gran repercussió popular, s’ha crear el Viacrucis Vivent, tot un èxit que ha transcendit els límits del poble, com també el Pessebre Vivent. En l’àmbit social des de Càritas s’està fent una gran tasca i en l’aspecte pastoral la integració dels emigrants ha esdevingut un dels objectius més buscats.

També són resultat de la seva gestió el desacord inicial amb l’Ajuntament per a la restitució de la campana de l’Hospital, que encara cueja, i les relacions a vegades difícils que ha mantingut amb la Revista de Palafrugell a qui ens retreu la nostra actitud informativa, especialment a la primera època de l’actual cicle. Abans de què marxi li hem proposat una entrevista periodística per a què sigui ell qui faci el balanç de la seva estada a la Vila.

- Quins criteris hi ha al Bisbat, en general, pel que fa a l’assignació dels rectors de les parròquies? Hi ha hagut alguna particularitat en el vostre cas?

- Els criteris que s’esgrimeixen són la conveniència de no assentar-se en un mateix lloc, la manca de personal i la necessitat d’anar agrupant la responsabilitat de diverses parròquies. Hi ha qui n’intueix d’altres.

- Què en pensa dels veïns de Palafrugell, ara que ens coneix una mica més? És difícil de ser el pastor dels palafrugellencs?

- Palafrugell és un botó de mostra de la complexitat de la societat actual, també ben líquida. Amb tot encara s’evidencia alguna peculiaritat enmig del cosmopolitisme, en una barrija-barreja religiosa, cultural, ètnica... Però a Palafrugell sempre m’hi he sentit acollit, tant pels practicants com pels qui passen d’un plantejament religiós, tant pels de sempre com pels nouvinguts, tot i algun moment de nerviosisme. I m’he adonat que els qui més menyspreen les noves aportacions i incorporacions acostumen a ser els qui no se’ls troba enlloc per col·laborar i fer possible les coses “de tota la vida”.

- Com explicaria aquest catolicisme no practicant que s’estila avui dia per una part considerable dels vilatans?

- De raons n’hi poden haver tantes com persones. Fa cinquanta anys hi havia més pràctica religiosa externa i, ves a saber com serà d’aquí a cinquanta anys. Però l’índex de pràctica religiosa no és símptoma d’autenticitat cristiana. El Senyor no demana una pràctica religiosa formal, sinó capacitat d’atendre’l en l’altre. Aquest és el millor acte de culte i el que dóna sentit a les cerimònies o pràctiques. I això, qui és capaç de jutjar-ho? A més, no es pot oblidar la pràctica religiosa vinculada a d’altres confessions, amb altres objectius, és clar.

- Lamenta haver de deixar-nos?

- Ni he demanat marxar de Palafrugell, ni en marxo a gust. Quan a un arbre de disset anys se l’arrabassa, se’n ressent. Em costarà desvincular-me de la gent i de l’entorn.  

- Una reflexió sobre el fet que un grup de feligresos hagi anat a parlar amb el bisbe per tal d’evitar el seu trasllat.

- Havia intuït aquests moviments, però vaig assabentar-me’n quan ja s’havia realitzat l’entrevista. I he anat coneixent les percepcions de com se’ls ha atès a Girona i de com se’ls ha escoltat.

- De les grans deixes o iniciatives que ha fet a Palafrugell, amb quina està més satisfet? Quina de les seves realitzacions voldria que es mantingués en el temps?

- El fet d’haver acompanyat a tanta gent i a tantes famílies en el dolor i en el goig, per a mi ha estat la vivència més valuosa que m’ha ofert Palafrugell. I sempre em plantejaré si he estat capaç d’apropar la Pau del Senyor. 

- No voldríem deixar de banda dels episodis més complicats de la seva gestió, d’altra banda inevitables quan es té una línia d’actuació ferma, que a vegades pot no sintonitzar amb altres maneres de fer. Voldria fer algun comentari en general i, en especial, pel que fa a la Revista amb la que hi ha hagut manca de sintonia?

- Més enllà de qualsevol episodi circumstancial, el refrec del dia a dia em sembla que també crea lligams d’afecte i d’amistat, en un ambient de família. He intentat aportar qualitat a la vida parroquial i, en definitiva, a Palafrugell. De la revista, no m’agrada el to burleta i sensacionalista que s’hi manifesta en temes que s’haurien de tractar amb respecte, sobretot quan es fa referència a persones. Informar no és dir mitges veritats, insinuacions, imprecisions...  Això no crec que ajudi a crear bon ambient de poble. Un tema diferent són les pàgines d’humor o els acudits, que acostumen a ser bons, i també altres seccions interessants.  

- Qui serà el seu substitut a partir de setembre?

- El nou rector de Sant Martí de Palafrugell serà Mn. Felip Hereu, i també ho serà de Mont-ras. Procedeix de Banyoles i és un any més gran que jo. De menuts havíem també  estat companys i havíem coincidit en activitats parroquials i locals. Les nostres famílies han estat ben relacionades. És llicenciat en geografia i en Sagrada Escriptura. Darrerament ha estat rector de Pineda. Segur que a Palafrugell serà tan o més ben acollit que jo. Ho desitjo i ho demano. Com també demano que es col·labori amb ell i que se li comentin les coses a la cara, amb franquesa, amb afecte, amb cordialitat...  com ho he agraït per a mi.    

- Ha estat molt amatent a l’hora d’incorporar les noves tecnologies a la Parròquia. Com valora l’impacte del web de la Parròquia a la Vila?

- La pàgina electrònica de la Parròquia té més de 150 visites diàries, des de fa set anys, amb pics de més de 300 visites al dia en alguna ocasió. Les motivacions de la visita poden haver estat molt diverses, com ho poden ser les vinculacions a la vida parroquial. I la vida parroquial ha estat coneguda arreu i, de rebot, s’ha ajudat a conèixer Palafrugell. Fonamentalment el referent, en aquesta proposta, és Nicodem visitant d’amagatotis el Senyor: en el moment decisiu, va acompanyar el seu Mestre.

­- Parlem ara de la seva secció ‘El diari del rector’. Aquest dietari obert on se sincera cada dia, li dóna més satisfaccions o més maldecaps?

- Vaig iniciar-lo l’abril del 2007. És la versió oberta d’un quadern de notes iniciat el 1983 a Olot. A mi m’ajuda a observar, reflexionar, revisar... i també a recordar. El diari obert crec que és una eina per apropar i donar a conèixer un capellà real (una espècie en perill d’extinció?), amb sentiments, reflexions més o menys encertades, vida, família, amics, tendències, preferències, il·lusions, temors... Segurament alguna vegada hauria anat millor callar, però un també aprèn a dir les coses. “Errare, humanum est”.

- Ens continuarem veient o haurem de llegir el seu nou ‘Diari del capellà’ que hem vist que ja ha posat en marxa? Per cert, el volem felicitar per la seva diligència per tal d’actualitzar els blogs i les seves aportacions a la xarxa.

- El lloc del treball, com en moltes altres professions, canvia. A l’anomenada “Vall de les esglésies” (amb Sant Julià del Llor, Constantins, Bonmatí, Sant Martí Sapresa, Anglès i diverses ermites) hi ha bons col·laboradors i sé que hi trobaré amics. I si algú em vol continuar seguint, podrà fer-ho a  http://diari-del-capella.blogspot.com .

- Amb el trasllat, ja inevitable, que tingui molta sort.

- Gràcies, i molt agraït per les mostres d’afecte i d’acolliment que he rebut i rebo. I demano disculpes a qui hagi ofès (potser a més d’un). “Pax et bonum”


dissabte, 13 d’agost del 2011

A l'agost, el qui te pensa, balla la dansa

dissabte, 6 / agost / 2011

No us queixàveu que no feia calor? Doncs ja la tenim aquí! I més que no pas calor, xafogor enganxosa, estuba... Cap a les 8 del matí em telefonen des de Calella per preguntar-me com és que no tenen subministrament elèctric a la zona on estan. Els pregunto si saben on telefonen i em responen: “a la policia”. “Sobre teu, Jerusalem, he apostat sentinelles”.  

Al migdia oficio les exèquies d’en Joan, que acabava de complir 57 anys (o sigui, la mateixa edat meva, tot i que jo en compliré un més el setembre. Quin trasbals per la muller i els dos fills d’uns 11 anys!

Dino a casa de la Pilar i d’en Joan, amb una bona part de la fillada i néts. També hi participen la M. Gràcia i la Felícia. En Joan petit em comenta que ens continuarem veient als aplecs de les ermites d’Anglès: Santa Bàrbara, Sant Amanç, Sant Pere Sestronques. 

A primera hora de la tarda oficio les exèquies d’en Ginés. Hi participa poca gent: amb la Petra, una germana, una cosina, a més d’algun altre familiar: no arribem a una trentena de persones.

Al vespre venen una vintena de nois i noies de la colla Els Mussols de l’agrupament escolta Mn. Jaume Oliveras de La Garriga. Passaran la nit al Casal. Han vingut caminant seguint el camí de Ronda des de Palamós, la Fosca, Castell, Cap Roig, Calella. Ahir, iniciaren el trajecte a Sant Feliu de Guíxols i demà l’acabaran a Begur. Els acompanyo una estona mentre sopen un plat de llenties. Un em comenta que la seva mare cuina molt bé i que el pare es reserva cuinar senglar. L’altre em diu que qui cuina millor és la seva àvia. L’altre em comenta que el van operar dels budells... En Jordi, un dels caps, m’ha comentat que està estudiant Belles Arts a la UB. Quan hi ha mainada al Casal (al matí o al vespre), em sento tan acompanyat! Acaben la jornada cantant suaument “Bona nit, bons germans, Déu ens doni un bon son; la seva pau dolça davalli al món”

diumenge, 7 / agost / 2011

Sembla que els nois i noies de La Garriga estaven cansats i no s’ha sentit gens ni mica de xivarri en tota la nit. A quarts de vuit del matí comencen a treure el nas pel pati i es van reviscolant. I abans de les nou surten cap a Tamariu per continuar fins a Begur. Quedaran ben baldats.  

Quan passo pel mercat, em trobo amb la Montserrat, la confraressa dels enterraments. Amb grans exclamacions em diu: M’han dit que se’n va? Quina desgràcia!  

A les misses del matí s’hi veu gent. Hi fan d’escolà l’Armand, en Marc, la Lídia, la Júlia i en Gerard.

Dino tranquil a la rectoria (arròs al revés, amb verdura) que se’m posa d’allò més bé. I per postres, un préssec blanc. Després de descansar un xic, gairebé enllesteixo el dossier de comiat dels carmelites.

A la missa de Tamariu hi participen sobre les 150 persones. L’haig de celebrar comprimida i sense entretenir-me massa per tal que pugui sortir a temps (necessito uns 20 minuts pel retorn). Com sempre, però especialment aquest estiu, quan acabo la missa venen a saludar-me diversos assistents: un matrimoni banyolí (de Can Carreras d’Usall), la Sra. Socias Humbert... La Sílvia i els Garcia  m’ajuden a recollir els patracols. Per la carretera, tot són entrebancs: hi ha força gent i sembla que no tenen pressa. Arribo a Sant Martí quan ja fa una estona que han tocat les 8. A la missa vespertina és la que més passivitat hi ha. Les misses on hi ha més participació general (cants, respostes...) són a l’anticipada del dissabte i a la de les 10 del matí.  

Resum de tot plegat: “Finalment vingué el so d’un aire suau” 1Re 19, 13

dilluns, 8 / agost / 2011

Comencem el dia amb el cel emboirat. Pel carrer, en Lluís Masdeu em dóna records per l’alcalde d’Anglès, en Pere Espinet. Es coneixen de quan en Lluís feia de conserge al Narcís Xifra (salesians) on en Pere n’és professor. Seran donats. Tot connectat.

El teló de fons d’avui és l’acabar magnis itineribus el dossier de comiat dels carmelites que m’ha fet anar de corcoll. Havia de ser d’una cinquantena de pàgines i en resulten un centenar. La feina la tindrà en Martí Capellà de Can Palé per compaginar-ho i repartir-ho bé. Quan en Pere Colomer i jo li portem, ens diu que està ben plantejat i que li facilitem molt la feina. Encara bo. Quan ho he lliurat, quedo ben descansat, com si sortís del servei després d’una corredissa.  
Al migdia vaig a visitar la Pilar (91 anys) i l’Anna (85). Els porto Nostramo i ho aprofito per acomiadar-me. I, si no ens veiem més, fins el cel, els dic, i si hi arriben abans, m’hi facin lloc. La Pilar no es talla pas, i em diu: oh, potser hi arribarà primer vostè. Si, és clar.
 
Quan he sortit, vaig a trobar-me amb en Pere, la M. Pilar i la Concepció que han vingut amb la Conxita i en Joan per enllestir algun tema que encara cueja de la mare. La M. Pilar em va recitant la llista de les persones que coneix a Anglès.

A la tarda oficio les exèquies de l’Àngel. Hi ha una bona volada de gent. El seu consogre, en Vicenç, amb el seu to major que utilitza, m’expressa la seva indignació perquè me’n vaig. Li dic que ell sap que quan a un treballador se li diu que vagi a un altre lloc, ho ha de fer. Però ell em diu que no és pas veritat, que ara cal parlar-ne amb el comitè d’empresa, amb el sindicat... Al vespre, la Cati, bona hotelera, em diu el mateix. De fet, són gent que sap de què va això i, de moment, les seves empreses funcionen bé.

Sortint de l’església, desprès de la missa vespertina, venen a saludar-me una parella. Són de Manchester i li comento que hi havia anat alguns estius, fa una vintena d’anys, a col·laborar a Saint Bernard’s R.C.Church, a Burnage http://stbernards-burnage.homeip.net/ . Resulta que ell és prevere de l’església d’Anglaterra i, amb 62 anys, ja està retirat. Tot i anar amb la seva muller, se li veia d’una hora lluny que és capellà.

Quan miro els missatges que m’han arribat en trobo un d’una meva neboda: en Joel (d’uns 7 anys), el fill d’uns seus amics,  necessita urgentment (abans de setembre) un transplantament de medul·la òssia (a Sant Joan de Déu) per sobreviure a una leucèmia. Em pregunto què es necessita per ser donant compatible i quines seqüeles se’n poden derivar. Per pensar-s’ho i per pensar-s’hi. Sembla, però, que jo sóc ja massa gran. Déu faci que es trobi el donant adequat.
Uns pares venen al despatx amb el seu nadó. La criatura no para de reclamar la becada. La mare em demana per alletar-lo i li indico que ho faci a la sala d’espera, davant del sagrari. Mentre vaig omplint els formularis, escolto el nadó que remuga satisfet mentre va xumant.
Resum de tot plegat: “El Senyor fa justícia als orfes i a les vídues, estima els emigrants i els dóna pa i vestit. També vosaltres, heu d’estimar els emigrants”. I ja ho deia Moisès! Dt 10, 20

dimarts, 9 / agost / 2011

He dormit bé fins les 4. A partir d’aleshores, ja no he aclucat més els ulls i semblava sant Llorenç donant voltes damunt la graella mentre el meu cap no parava de donar voltes: el petit Joel lluitant per viure, el germà Pere i els frares escapant-se i fugint per les Gavarres, els meus germans, els llibres i els mobles amunt i avall...   Avui n’hi ha per dir-li’n quatre de fresques al nostre Amic!

Ha esclatat la revolta a Londres i al Regne Unit. Allà van més enllà que els indignats de per aquí. O és que, aquí, els indignats només han estat un preàmbul?  Videatur. 

Al migdia, amb l’Anton i en Pere, anem a Palau Sator. En Pep ens convida a celebrar la festa de Pals. Per variar de trajecte, passem per la carretera de Santa Susanna de Peralta i Peratallada, ombrívola i ben agradable: em diuen que no l’havien fet mai. A la taula hi som els companys en actiu de l’arxiprestat: la jornada de la joventut, els feligresos flotants de l’estiu, el funcionament del bisbat...

A la tarda, en Jaume Domènech, que ha reparat el rellotge de paret (un Morez ben maco), ve a penjar-lo a la rectoria i a fer-ne la posta en marxa. Fa patxoca amb un carilló ben bonic . No en gaudiré pas gaire.  

M’enflairo que algú m’està preparant un comiat “institucional”. A mi això no m’agrada i únicament aconseguiran amargar-me la vida. A veure si encara em forçaran a marxar abans!

Després de la missa, vaig a casa de l’Enric a celebrar el seu 60 aniversari, amb la seva família. L’haver acompanyat tantes famílies, en un moment o altra de la vida, és per mi el que ha estat més important.

Em diverteix conèixer anècdotes del Palafrugell d’abans: la colla d’en Bots, en Patlleri, l’Arseni... que tenien uns pantalons especials per anar a fer fartaneres, amples de cintura i amb elàstics, amb botons que permetien d’anar-los eixamplant mentre anaven engrapant. També de l’àvia Recolons que li agradava cantar: “Fumando espero al hombre que yo quiero...” , el poema d’Aníbal Núñez que tant cantà i popularitzà la Sara Montiel.

dimecres, 10 / agost / 2011

M’he passat la nit d’insomni pensant com frenar el comiat. No vull exèquies en vida. Jo continuaré vivint més enllà de Palafrugell i la vida de la parròquia de Palafrugell continuarà més enllà de mi mateix. I si realment em coneixen i m’aprecien aquestes persones, haurien de saber que això em disgusta del tot. O potser ho fan per donar-se una satisfacció a elles mateixes?

Pujo cap el santuari de la Mare de Déu del Mont. Som una bona colla de capellans. També n’hi ha de Perpinyà i del Vallès. En Dídac Faig, el capellà poeta, em saluda com a rector de la seva parròquia d’origen. També em saluden el matrimoni Roura de Cal Fuster de Vilana / Bonmatí. Al inici de la celebració l’Enric ens adreça unes breus paraules de benvinguda (30 minuts!). Ho sento, però  m’hi adormo. Em desvetllo d’un bot quan s’esmenta “el nebot de Mn. Martirià és el que ha dissenyat el projecte de renovació del cambril de la Mare de Déu”. En Daniel Codina comença la missa posant la directe: ni persignar-se, ni kyries, ni glòria (que s’havien de cantar en gregorià)... En Jordi Castañer fa una homilia castissa, cordial, propera, profunda.   L’Enric va introduint falques en diversos moments. L’església és ben plena. Quan anem cap el menjador algú fa adonar-me que al santuari hi ha en Pedro Solbes que resulta amic d’en Mel. Comparteixo la taula amb en Jaume, la seva mare i els meus acompanyants. Quan acabo, saludo l’estat rector de Bonmatí, Mn. Àngel Pla, que em desitja bona estada i bon encert a la vall de les esglésies. Curiosament, tot i haver-hi tants capellans, es parla poc del bisbat: ben bé que hi ha molts altres coses per comentar! Amb tot, algú m’assegura que la credibilitat del vaticanet és més dubtosa que la d’un duro sevillà.  De nou apareix el qualificatiu mefistofèlic: ai caram! A la terrassa saludo en Pedro Solbes. Algú li pregunta què ens pot dir de l’actual crisi. Es mostra confiat i esperançat: abans de cinc anys ja s’hauria superat. Que la Mare de Déu l’escolti!

Baixant del santuari, ens arribem a Banyoles i passem una estona vora l’estany. Primer prenem un refresc a Can Generet. A la taula del costat hi ha una colla de jugadors del Palamós: es deuen entrenar pel torneig de l’estany. Tot caminant, ens arribem fins la font del Vilar. Ens sorprèn veure tanta gent (avis, joves, gent adulta i tanta mainada) passejant plàcidament, pedalant, asseguts, parlant... Cap a les 9 ja tornem a ser a Palafrugell. 

dijous, 11 / agost / 2011

Al matí faig alguna gestió pel poble. Al despatx, vaig guardant els llibres a les caixes pel trasllat: tornaré a repassar tota la biblioteca i a fer-ne una altra tria. Visito en Joan i li agraeixo el fardo de taps que em va regalar: serà un bon record de Palafrugell. En Miquel Ros m’obsequia amb la darrera de les caricatures que m’ha dedicat i que es publicarà a la Revista de Palafrugell acompanyant l’entrevista que em van fer. Per la seva mirada irònica, faig molta papada. Deu ser que no me la veig.

Dino amb la Carme, en Josep, la Nuri, l’Assumpta i l’Aniol, que avui sembla que vagi empastifat de cola d’enganxós com està. Parlem de l’anada al Mont (de l’alcalde de Beuda, d’en Solbes, dels capellans coneguts, de la multitud immensa d’animals de la casa (i que generen alguna molèstia)...

A La Bisbal, m’aturo a la botiga / taller d’en Jaume Doménech per deixar-hi un parell de rellotges vells (deuen tenir un centenar d’anys cadascú). Tenen la caixa força feta malbé, però la maquinària (de molla) està bé i funciona.

A la nit, cau alguna llàgrima de sant Llorenç. La claror de la lluna no hi ajuda massa a deixar-les veure bé.

divendres, 12 / agost / 2011

Somiquejo per la rectoria. En Martí em telefona per dir-me que passi per la copisteria per revisar el dossier. Al migdia, amb la Felícia i la Pilar, vaig a acomiadar-me d’uns ancians mig impossibilitats: en Joan, la Paquita, l’Assumpció. A la tarda, visito la Maria. Els porto Nostramo i resem una avemaria a la M. de D. del Remei. Ais i uís, i fins el cel.
Ve en Manel per mirar els mobles que cal traslladar a Anglès. Se’m girarà una bona feinada: encapsar llibres, roba, objectes i patracols diversos, desmuntar mobles, carregar al camió. I, a Anglès, l’operació a la inversa: descarregar, muntar i col·locar mobles, treure de les capses i col·locar a lloc llibres, roba, objectes i patracols diversos. Ja suo i ja tremolo només de pensar-hi.  

Agraeixo els missatges que em van contestant manifestant que comprenen o, si més no, respecten la meva voluntat de cap celebració especial de comiat. Déu faci que sigui així.  També hi ha qui em parla d’una col·lecta per fer un obsequi: val més que s’enviï tot a en Josep Frigola que li farà més profit que no pas a mi.   

Dino amb en Joan i em comenta la intervenció d’urgència del P. Miquel Balle (a Mallorca) a causa d’un col·lapse  intestinal. Sembla que tindrà alguna seqüela  En Lluís Suñer em comunica la mort de Mn. Martí Alabau Cortada (n. 1930). Havia estat vicari de Palafrugell del 1971 al 1978. Que el Bon Pastor l’aculli a les prades eternes.

dijous, 11 d’agost del 2011

A la Verge del Mont

Oh Mare de Déu del Mont,
¿com tan alta en sou pujada,
en un trono de penyals
dalt del cim d'una muntanya?

¿És per sentir els angelets,
o per rebre el bes de l'alba,
o per abastar un estel,
lo més bell de l'estelada?

No és per sentir els angelets,
puix vos volten en garlanda;
ni per veure eixir lo sol,
per Vós no s'és post encara;
ni per abastar un estel,
prou n'esteu ben coronada;

sinó sols per beneir
d'Empordà l'hermosa plana
que teniu als vostres peus
pregant-vos agenollada.

Mn. Jacint Verdaguer Santaló

dissabte, 6 d’agost del 2011

Per sant Pere i sant Feliu, l’avellana surt del niu

dissabte, 30 / juliol / 2011

És la diada de sant Abdó i sant Senén, sant Nin i sant Non, els patrons de la son, i valga’ns sant Patllari, i tots els sants del calendari. La Mei Brescó, per correu electrònic, em comenta que publicaran un fragment del DIARI DEL CAPELLÀ a la revista L’AMIC de Bonmatí.

Al matí, faig un tomb pel centre. A l’església, hi ha la Margarita que fa sonar una coral de Bach a l’orgue: Jesús estén els braços, i abraça tot el món... M’estremeixo i els ulls m’espurnegen.  Quan m’apropo a la consola, la Margarida m’agraeix que li deixi fer sonar l’orgue, però sóc jo qui més li agraeixo que ho hagi volgut fer, especialment a les misses vespertines dels diumenges, i l’animo a continuar aquest servei. Però no acaba aquí, i la Margarita m’obsequia amb la eixerida figura d’un angelet de patchwork que ha confeccionat ella mateixa. A les mans, hi porta la partitura d’una altra entranyable coral de Bach: Jesús és mon fidel Pastor, l’ovella jo manyaga...

Retornant a la rectoria la Teresa va tot davant meu. Com gairebé sempre que la trobo, la sorprenc pel darrera, i li faig la broma de fer-li sonar el manyoc de claus prop de l’orella: “Ai, senyor rector, m’espanta. Miri, ara vinc de missa a l’asil. Mn. Pere predica una mica i ens diu quatre tonteries, bueno, que no són pas tonteries”. Alabat sigui Déu!
Dino tranquil a la rectoria. Feia dies que no ho feia: quatre fesols menuts amb costelló de porc i una amanideta.

A la tarda vaig a beneir el casament d’en Miquel i la Txell, a Calella. Vaig oficiar les exèquies de la mare (l’Anny) i de l’àvia (l’Amèrica) i em volen fer creure que sóc el capellà de la família. Al germà d’en Miquel, en Joan, vaig administrar-li la primera comunió i durant una bona temporada va fer d’escolà amb l’Enric i l’altre Enric, que també són al casament. Els dos germans, en Miquel i en Joan, estan treballant a Angola i van i venen d’allà com una llançadora. L’església està plena com un ou i, per molt aire condicionat que hi bufi, hi fa estuba i en surto amarat de suor. El vestit de la núvia està inspirat en la moda dels anys 20, de l’època del noucentisme i del charleston: sembla un disseny d’en Junceda o d’en Fidel Aguilar. Mn. Anton, content de que beneeixi el casament,  em comenta que, ahir, al vespre, davant de l’església, es projectà GILDA: ai, si el bisbe Cartañá alcés es cap! Abans d’entrar a l’església he saludat en Joan Aubets, l’antic campaner de Palafrugell: el veig eixerit com un pèsol.

A la missa vespertina s’hi veu una bona volada de gent, si bé costa trobar lectors. Som fills de la societat de consum: consumir però col·laborar, no massa. Hi fan d’escolans la Mireia, la Maria Mei i la Marta. Quan acabem la missa ve a acomiadar-se la família Giménez Sitjas que acaben les vacances. Em diuen que, algun dia, passaran per Anglès. 

diumenge, 31 / juliol / 2011

A les misses del matí s’hi veuen assistents. Hi fan d’escolans l’Armand (a les 10), la Júlia i en Gerard (a les 12). Enmig de les dues misses visito la Montserrat i li porto la comunió.

Amb els de casa, celebrem sant Abdó i sant Senén , patrons del Terme de Banyoles. Comentem els incidents de la celebració que té continua tenint acceptació però sempre han de fer la feina els mateixos.  

A Tamariu, mentre preparo per celebrar-hi la missa, em fixo en alguns dels grafits que hi ha a l’altar. Pensava que  més aviat serien poca-soltes i marranots, però tenen un xic de simpatia: “Si estàs trist i et manca l’alegria, vine a destruir la melancolia, vine amb mi a Tamariu, t’ensenyarem un racó de la felicitat; si plores perquè se’n va el sol, les llàgrimes no et deixaran veure els estels (és un versió d’un pensament de R. Tagore); quan tu rius, la gent riu... Quan arriba la Sílvia, em parla dels seus amics de Banyoles, els Juandó. Un matrimoni de Terrassa em comenten que els sermons del capellà de la seva parròquia són tan complicats que ningú els entén. Jo faig referència a un consell d’un capellà gran i que miro d’aplicar: quan prediques, fes-ho planer, tenint en compte que t’ha d’entendre la gent més senzilla de l’assemblea; els que són més cultes, ho comprendran; ara bé, de tant en tant, fes un sermó complicat, no fos cas que la gent es pensés que no saps parlar. També em saluden un matrimoni castellà (ell de Burgos i ella de Palència): ell em diu que és cosí germà del president de Caritas de l’estat espanyol  (Rafael del Rio). La Sra. Alegre (mare de 11 fills) em comenta que és cosina de la família Bonmatí, els fundadors de la colònia Bonmatí. A la missa hi participen un centenar de persones, amb franges d’edat diverses i variades.

Arribo a Sant Martí quan cauen les vuit. Hi ha una bona volada de gent i hi destaca la presència de jovent, cap de per aquí. En Damià fa d’escolà. Al fons de l’església, amb la seva mare, hi veig en Partah, el nen sikh amb el monyo blanc cobert amb un drap blanc. Tan ell com la seva mare, segueixen amb atenció la celebració. Algun altre dia també hi han tret el nas.

dilluns, 1 / agost / 2011

Amb en Pere i l’Anton, anem a Sant Feliu de Guíxols a celebrar-hi la festa major. Arribem just i, quan he aparcat, arribo a l’església quan ja es canta el sal responsorial: “El Senyor és la meva roca; el Senyor, el meu cant. Ell ha estat el meu cant: en ell confio, i no tinc por”. Em quedo entre la gent, al final de l’església, i segueixo la celebració on hi concelebren 11 companys. L’un és de Can Trefins i és capellà de Terrassa: es veu que és especialista en cinema de terror. Ben bé que entre tots, ho fem tot.

Quan està acabant la celebració vaig fins el carrer Antoni Campany, el carrer on hi ha el jutjat. Allà hi havia viscut el meu avi Pep, a casa del seu oncle en Joan Brugada Campderrich fent-hi d’aprenent de la fleca de la família. Quan l’avi n’hagué après, retornà a Banyoles i hi obrí una fleca a la plaça Major (a les darreries del s. XIX o principis del XX), on actualment hi ha la pastisseria de Can Mercader. La fleca de l’oncle Joan esdevingué La Vienesa que, cap a l’any 20, l’adquirí l’Arcadi que posteriorment la traslladà a la Rambla, com em recorda i m’informa la mare d’en Joan N.. El fill de l’oncle Joan, en Jaumet Brugada Sarquella (en Raspetes), va obrir  una fleca a Barcelona, prop de la plaça de Sant Jaume. La filla de l’oncle i germà d’en Jaumet, la Cinteta, s’emmaridà amb en Narcís Cornellà, el que inicià els Cafès Cornellà a Girona. En Narcís Cornellà va ser el meu padrí de bateig. Un tercer fill d’en Joan, que també es deia Joan, vivia a Palamós on va fer de pescador. Fills d’en Jaumet van ser en Joan, en Jaume i la Júlia, que va viure i morir a Frankfurt.  Precisament, quan retorno a l’església, se’m presenta i em saluda en Juanjo Garcia, actualment regidor de l’Ajuntament Ganxó, i que està casat amb la Glòria Brugada, filla d’en Jaume i besnéta de l’oncle Joan Brugada (i jo, besnét del seu germà gran, en Jaume Brugada). I així cloem el cercle.

Amb els capellans, dinem plegats, mentre sadollem la mirada amb la blavor del mar i, el cor, amb el bon companyerisme. Hi ha qui, ben documentat, comenta que una bona proporció dels capellans ordenats aquests darrers anys pel cardenal Rouco, a Madrid, s’han desordenat i secularitzat al cap de poc. També comentem les perspectives que es van obrint o, potser seria millor dit, tancant.

A la tarda em proposo treballar amb el dossier de comiat dels carmelites. Ve a visitar-me en Lluís i parlem de la manera de ser de Palafrugell i de com situar-s’hi. Em parla del darrer llibre de Hans Kung, molt crític.  I al vespre, una mare nascuda a La Habana ve a demanar-me el bateig per la seva filla.
dimarts, 2 / agost / 2011

“Dels àngels, Mare i Regina, a tot mal deu-nos Remei: Vós que teniu milers d’àngels posats al vostre servei”. És l’aniversari i l’onomàstica de la meva germana gran (n. 1944). I un record per la Marina de Els Àngels.

Al migdia, amb en Joan, anem a casa d’en Tano i de la Blandinne. En Tano és tan bon cuiner com bon artista. No és d’estranyar que  al seu restaurant de Copenhaguen, hi havien menjat, més d’una vegada, diversos membres de la família reial danesa i d’altres personatges de la ciutat. També havia obert un bon restaurant a la place des Carmes al centre històric d’Avinyò. En definitiva, dinem a cos de rei: una mena de lasanya i una carn estofada, tot cuinat de forma molt lleugera i agradable i que anem cruspint amb calma, tot parlant afablement. I per postres, un sorbet de llimó. Entre altres coses, parlem de les raons de les nostres vocacions i del nostre futur, a Barcelona i a Anglès.

La missa vespertina té accent episcopal. Quan, a les confraresses del Roser, els dic que vindrà a celebrar un bisbe, alguna vol marxar perquè es pensa que ve “el” bisbe. Don Erminio de Scalzi, abat de la basílica de Sant’Abrogio i bisbe del centre de Milà, passa uns dies a Aigua Xelida, a casa de la família Portiglia. L’acompanyen Don Roberto Davanzo, responsable de Caritas Ambrosiana, la de Milà, i Don Norberto Donghi, Arxiprest  de Lissone. L’estiu passat no els va ser possible venir i m’expressen el condol per la mort de la mare. Tal com hem fet les altres vegades que han celebrat aquí, a la celebració combinem el català i l’italià. Quan acabem la celebració, en Joan ens treu una fotografia. Un dels acompanyants diu: “sant’ Ambrogio con sant Gervasio e sant Protasio”. Jo afegeixo: “ i sant Vidal, patró de Regincós, pare de sant Gervasi i sant Protasi”. Certo, exclamen! Em parlen de la possibilitat d’anar a Milà per atendre els emigrants que parlen espanyol. No estaria malament.

Amb en Pere Colomer ens passem dues hores treballant amb el dossier de record dels carmelites. Aquest dossier sembla un dels suplicis de Tàntal.

dimecres, 3 / agost / 2011

Cap a les 3 han començat a esclatar petards i coets a dojo: ves a saber què és el que es celebra. Des de començament de juliol fins ara, al matí hem perdut mitja hora de sol i, al vespre, vint minuts llargs. A aquest pas, quedarem a les fosques.

A voltes hi ha coses que voldries fer i viure amb discreció, però trobes tot un munt de persones conegudes que et van saludant i posant en evidència aquell fet. A voltes hi ha coses que voldries que tothom conegués, i ningú se n’assabenta, ni tan sols els més propers. Llegeixo un poema d’en Joan Vinyoli: Tot és ara i res...

La Lluïsa pateix perquè, amb tants àpats i dinars, m’engreixaré. No voldria pas arribar a Anglès amb la boca torçada! Però, anant pel món un aprèn a menjar amb mesura i sobretot un aprèn a gaudir del més important que hi ha a una taula que no és altra cosa que l’amistat i l’afecte. Gràcies, Maria i Josep. I gràcies per la instantània emmarcada de la processó de Corpus. Pel carrer, em trobo amb la Cinta i em cal consolar-la.

Les tardes em queden curtes, però l’estona que esmerço al dossier dels carmelites, em condeix. En Paco em comenta que, a l’església, ha tingut un petit sarau amb el nostre pispa de cada dia.  I després de la missa, atenc dues parelles que preparen el seu casament.

Acabo la jornada amb la família Portiglia, a Aigua Xelida, amb el bisbe Erminio i els seus acompanyants Roberto i Norberto. Parlem de Milà, de Palafrugell, d’Anglès, de la situació de l’Església, del procés d’elecció de bisbes, de les vocacions, de les famílies d’emigrants, de l’I phone, de la crisi i la situació econòmica... i també del Barça (en Roberto n’és bon seguidor i coneix les minúcies i els detalls del futbol). Arribo a la rectoria cap a les 12 i contesto un parell de missatges. I fins demà, si a Déu plau.

dijous, 4 / agost / 2011

És la festa del sant patró dels rectors de poble: sant Joan M. Vianney. Va ser rector durant 41 anys del mateix poble, Ars-sur-Formans  . M’ho recordava Don Roberto. Quan convé, els sants es vol que siguin models a imitar. Però, només quan convé. Mn. Josep Masllobet, a Calella, em deia que, quan visità la rectoria on vivia el sant, va pensar que molts capellans d’aquí no la tenien pas tan còmode.  

Mn. Pere va a fer-se una analítica i celebro jo la missa a l’asil. Sortint, em trobo amb la Margarita, i se’m posa a plorar. Ja hi som!  Poc ens en sortirem!

Ve en Marc, el tècnic dels sistemes de seguretat. És el la Cellera i serem veïns de poble, tot i que sembla que entre els d’Anglès i els de la Cellera hi ha una rivalitat ancestral amb episodis pintorescs. Estem feinejant per l’església més d’una hora i mitja (jo, aguantant l’escala). Quan acabem, dic en Marc que provi d’obrir una de les caixetes de les almoines. Quan ho intenta, es dispara la mini alarma i fa un bot de sorpresa. Bé que va.

Davant de l’església, en Rodolfo Candelària se m’acomiada. Sempre ha estat molt considerat amb mi, i quan em parla, es treu el barret que el cofa.

Dino a casa, amb la Carme, en Josep i la Nuri: una mica de gaspatxo, unes fesoles de Santa Pau passades per la paella i quatre capellans fregits (bons, com mai!). 

I pel dossier de comiat dels frares, m’arriben les cartes de comiat d’en Manel Moltalban i la carta d’en Joan. I vaig revisant els altres textos i col·locant fotografies.

En David Parreño, amb la seva germana l’Helena, em ve a fer unes fotografies i penja l’entrevista que em va fer al seu bloc {cliqueu aquí i la podreu llegir. També ja està enllestida la que es publicarà a la Revista de Palafrugell.

La Victòria no em vol veure denerit i em porta una safata amb bacallà al pill-pill. En tindré per anar fent.

Quan estic per pujar al pis de la rectoria, em ve un atac d’asma. Sembla que haig de treure per la boca el fetge, els ronyons i l’estómac. Definitivament: l’aire condicionat del cotxe no em prova.

divendres, 5 / agost / 2011

És la diada de la Mare de Déu de les Neus: felicitats a les que porten aquest nom tan refrescant! També a les Edurne (que significa Neus en basc).

Esmerço bona part del matí a preparar el dossier de comiat dels carmelites. Els alcaldes i exalcaldes de Mont-ras i Palafrugell hi tenen una carta. El més difícil és saber quins han estat els priors anteriors al P. Miquel i la cronologia de la seva estada a Palafrugell.

Dino al convent. Hi som en Joan, l’Anton i jo. En Pere no es troba massa bé i, l’Enric, no ha pogut venir. On n’hi ha dos o tres de reunits...

A la missa al geriàtric hi continua participant gent (unes 80 persones) i en vaig coneixent. N’hi ha de tot l’entorn: Pals, Palamós, Begur...  Hi he anat caminant i en torno a peu. Arribo suat a la rectoria i una dutxa es posa d’allò més bé.

Aquests dies, a la missa vespertina, s’acostuma a veure-hi més gent (una cinquantena de persones). Sovint hi destaca la presència d’algun grup que fa memòria d’algun familiar. Quan surto de l’església una àvia em comenta coses de Mn. Rafel i de quan Judes era fadrí, que sembla ser que coincideix amb quan les granotes s’afaitaven.

A la rectoria em ve a trobar la vídua d’en Ginés (84a) amb els seus familiars per preparar un xic les exèquies del seu marit que morí ahir a Madrid. Solien venir cada any a passar uns dies aquí, a començament del novembre. Participaven a la missa al cementiri, on em saludaven i solia encomanar-me una missa en sufragi de la seva mare (Pilar Capellà) pel dia de santa Llúcia. Tot i viure a Madrid, es sentia molt català. La Petra, la seva vídua, tot i ser de Sòria, parla el català perfectament.