dissabte, 29 d’octubre del 2011

Per sant Simó, sembra, varó

dissabte, 22 / octubre / 2011

Toca fer bugada. A les 10 ve un grup de catequesi, els nois i noies que preparen la confirmació pel 2013. I quan ja acaben, arriben la Pilar, na Felícia i la Roser. Les passejo per la doma, la rectoria i l’església. I em porten una bonica azalea i dolços de tota mena: garoines fetes per la Pilar i les seves filles, uns panellets boníssims  de la Maria, un pastís elaborat per la Felícia. Segur que tot plegat m’anirà bé per disparar-me la glucosa a dalt de tot. Potser que m’ho engoleixo tot de cop i no hi hauré de pensar més. Però sembla que no s’acaba aquí.

A mig matí arriba el vitraller J. M. Bonet. El seu taller és el que confecciona els vitralls per la Sagrada Família de Barcelona. Per Palafrugell va confeccionar el vitrall que va dissenyar en Tano pel Mural de la Pau. Em diu que, tant d’en Tano com del vitrall, en guarda molt bon record. Ve a mirar el vitrall de la rosassa de l’església d’Anglès ja que hi ha uns quants fragments trencats. També caldrà reparar la carcassa de ferro que sosté el vitrall. Uf!  
Després de dinar, venen més mainada de catequesi: un grup de preparació de la comunió i un de postcomunió. Hi detecto dos nets d’en Manel Tortós i els pregunto si demà van a festa major a Banyoles. S’estranyen que els faci la pregunta. Els escoltes venen al pati de la doma a jugar escuts, un joc curiós i peculiar d’Anglès. A veure si n’esbrino el funcionament.

A les 4, a Bonmatí, hi oficio les exèquies de la Pauleta i l’església s’omple de gom a gom. Finalitzades les exèquies rebo els pares de la mainada que es prepararan per la comunió: 3 pel proper maig i 5, pel maig del 2013.  Un dia vull fer una reflexió entorn de l’onomàstica de la mainada d’aquests pobles. Hi he escoltat alguns noms ben singulars i agradables. Mentre espero per la missa faig una mica d’endreça o millor dit, faig una mica de neteja a les dependències de l’església: en tinc per estona. A la missa anticipada hi participa poca gent. Hi fa d’escolà en David, nascut a Rússia.

A Anglès, a la missa anticipada, hi ha pocs feligresos. Sis nens i nenes hi fan d’escolans: un portuguès, un indi, dues xineses, dues d’aquí. Ni que fóssim l’ONU.

diumenge, 23 / octubre / 2011

Matí és tranquil, amb les dues misses a Anglès i, al mig, la de Sant Martí. Després de la missa a Sant Martí m’arribo al poble i visito en Joan i la Maria i, després, vaig a visitar una altra àvia. A la porta m’acull el fill. Em presento i li dic que vinc a visitar la mare. Amablement m’adverteix que la mare no és conscient del que s’esdevé al seu entorn i desconeix la gent. Li dic que no pateixi. Saludo l’àvia i ella em saluda. Em persigno: “En el nom del Pare, i del Fill, i d’Esperit Sant”. Ella fa i diu el mateix. “El Senyor sigui amb vosaltres” Amb tota naturalitat, l’àvia contesta: “I amb el vostre esperit”. El fill i la nora es sorprenen i obren uns ulls com unes taronges i van mussitant, ells mateixos, el que vaig dient. “Pare nostre... “ L’àvia m’acompanya i diu tot el Parenostre. “Mireu l’Anyell de Déu... “ I ella: “Senyor, jo no sóc digne...” “El Cos de Crist” I ella, ben clarament: “Amén”. La nora m’adverteix que a l’àvia li agrada cantar. Acabo entonant el Virolai i ella el segueix a ple pulmó:  “Rosa d’abril...”. “Quan entreu a la casa saludeu els que hi habiten; si la casa n’és digna, que rebi la pau que li desitgeu”. I és així.

A totes les misses hi ha hagut escolans a dojo. Sempre més i mai menys. Una és la germana de la Irene Carreras, la de Macedònia, i totes dues nebodetes d’en Jaume Julià. A la missa del migdia, hi manquen fulls parroquials. No sé pas que se’n fan. Van a estira dits. I quan acabo la missa, cap a Banyoles falta gent. És la festa major i, a casa, ens hi trobem la Carme, en Josep, la Collell, en Jordi, l’Assumpta i tres dels mini nebots: l’Aniol, en Ferriol i en Patllari. La Carme ha preparat el menjar: amanida i, a triar, canelons, albergínia farcida o mufló guisat. Per postres, un pastís elaborat per l’Assumpta i els panellets que em regalà la Maria. En Josep comenta l’ofici en honor de sant Martirià: es celebrà a Santa Maria, la presidí el bisbe emèrit Carles. Amb Mn. Amic, en Josep sostingué l’arqueta de les relíquies del patró... La Collell i en Jordi comenten la participació, ahir, a la festa del Club Super 3, a l’estadi olímpic de Barcelona. Els mini nebots ens ensenyen a fer petons de colors, segons el que es vulgui expressar. De tant en tant telefona en Jaume que estan a la cacera d’un senglar: es veu que és un animalàs excepcional i que ha rebentat varis gossos. Després de dinar, faig un tomb a l’estany: per Sant Martirià s’hi gaudeix d’un dels espectacles de color més privilegiats. A més, a les muntanyes, s’hi veuen clapades de sol que s’alternen amb clapades de boira i de pluja. 

Quan retorno cap a Anglès m’aturo a Bescanó i visito les ermites de Sant Sebastià i de Santa Margarita, unes construccions del S. XVII. La de Santa Margarita està força deixada: el seu veí em diu que ja ho ha comunicat al Sr. Soy, l’Alcalde, però que ningú es mou. Davant de la capella de Sant Sebastià, més arreglada, hi ha el cementiri de Bescanó, molt ben cuidat. Hi ha dos sectors, un més antic (al davant) i l’altre, nou, amb una gran creu (d’uns 6 m.) al bell mig i, al peu de la creu, una inscripció en memòria de “tots els bescanonencs morts lluny del poble”. També visito l’església de Vilanna. Hi havia estat cap el 1967, però no en recordo res.

Arribant a Anglès passo a expressar el meu condol personal la família per la mort de la M. Rosa  (59 anys). El seu germà viu a Mata i coneix els meus germans. Ja a la rectoria em telefona en Ramon per comunicar-me la mort de Mn. Miquel Pujol: demà hi haurà les exèquies a Santa Maria de Castelló. Ell coneixia bé la història de la basílica i de la vila. En Ramon em comenta la seva versió de l’ofici de sant Martirià: es veu que l’alcalde i els pabordes van organitzar una processó laica per traslladar les relíquies de sant Martirià des del Monestir fins l’església de Santa Maria. Els capellans se’n van voler mantenir distanciats i es van limitar a rebre la processó i les relíquies quan van entrar a Santa Maria  que portaven uns joves de l’Esbart Dansaire de Fontcoberta.  

dilluns, 24 / octubre / 2011

De bon matí ja comencen les telefonades (Teresa Frigolet, Concepció, Cesc, Miquel, Rosa M., Lluïsa...). Vaig a comprar alguna cosa. Cap a mig matí arriba una bona representació de la Confraria del Roser de Palafrugell guiades per l’Annita, que fa de mare priora: la Rosa, la Manuela, la Cinta (repetimos!), la Teresa Nicolau, la Rosalia, l’Amèlia (que em porta la novel·la d’en Jordi Puntí MALETES PERDUDES), la Victòria Masó, la Victòria de la Torre Roja, la Montserrat Llambí, la M. Rosa Llenas, la Marta Quer (que m’obsequia amb unes participacions a la loteria de Nadal), la Carme Santaló, la Pilar Plaja, la Cati Alsina (que porta un llantió per la M. de D. del Remei), l’Elena Gurgui, la Maria Simón, la Maria Pla, la Maria Bruguera (que sempre em diu que no deixi els estudis), la Lola Gou, la Teresa Vidal (que em porta records de la Mireia). També es presenten l’Elvira i la Maria Noguer, amb la imatge de la Dolorosa. En definitiva, el bo i millor de cada casa. La M. Antònia Rosell també tenia previst venir, però el temporal li ha omplert la casa d’aigua i estava enfeinada: llàstima. Des que vaig quedar sense mare, totes elles me n’han fet i me’n fan. S’estalonen volent comentar-me coses i em comuniquen salutacions d’altres palafrugellencs, una colla cada una. Les rebo a l’església i els comento les característiques essencials d’Anglès i de la parròquia. Acabem resant la visita espiritual a la M. de D. del Remei, cantant la salve i pujant al cambril a venerar la imatge. A la Mare de Déu, especialment li demanem que siguin alliberades aviat la Montse i la seva companya (i els altres segrestats). La segona part és la visita a la rectoria: obro les portes, i que mirin i tafanegin tant com vulguin (no queda res per verd!). La Montserrat em diu que estic molt millor acomodat del que es pensava (no sé si és que es pensava que estava en una casa atrotinada amb una cuina amb fogons de carbonet i un ventall). Acabem amb un pica-pica que han portat elles i on no hi falta de res (jo em limito a posar avellanes que els dic que són d’Anglès, l’aigua, sucs de fruita i moscatell, que se l’acaben tot). La M. Rosa em recita una felicitació: “Per molts anys puguem ésser companys, fregant el cul per les bardisses, i quan ja no quedi la companyia de ningú, el primer que es mori siguis tu!”

Quan se’n van continua la sessió telefònica i emailística: Àngela i Eduard, M. Teresa Bros, Lluís, Luís, Pere, Mató, Jordi Fri... Dino una mica i descanso. La Marta ve a fer neteja i a planxar (la Isabel està de baixa). A la tarda oficio les exèquies de la M. Rosa (59 a) i l’església s’omple de gom a gom. Em sorprèn veure com la gent està atenta. En Pepet fa cantar tot xino-xano, a ritme d’anar-hi anant. Venen mainada de catequesi i els faig cantar un xic la tornada de les cobles del Remei. Em telefona en Jaume per felicitar-me i comentar diversos temes entre altres les notícies que m’arriben.   

Al vespre, quan acabem la missa, a les feligreses els comento què són les garoines i que, a Palafrugell, es consideren una delicatessen. Sembla que no n’estan gaire convençudes. Els dic que me n’havien portat per menjar-ne plegats i celebrar així el meu sant. Mig dissimulant, alguna sembla que vol marxar. Però quan els trec de dintre la sagristia la safata de garoines de xocolata que em portà la Pilar, a totes se’ls il·lumina la cara. Quan n’han tastada una, totes volen repetir: tu diràs! I em demanen la fórmula per confeccionar-les a casa. Seran servides, senyores. I m’obsequien amb el llibre UN SEGLE A L’AJUNTAMENT D’ANGLÈS. M’ensumo que també tenen vocació de fer-me de mare: moltes gràcies.

Des que surto de les dominiques (sobre les 8) fins cap a les 11 fa un bon ruixat.
dimarts, 25 / octubre / 2011

L’endemà de sant Martirià toca cantar “Del Collell, Mare i Regina... “ . Al migdia oficio les exèquies d’en Miquel. En una setmana hi ha hagut 4 defuncions. Aviat semblarà que estic a Palafrugell. Algú em diu que les defuncions són els cargols: surten quan plou.
Des de la Santa Seu, es denuncien les “Ideologies neoliberals, neoutilitaristas i tecnocràtiques que, alhora que marginen el bé comú a favor de dimensions econòmiques, financeres i tècniques absolutes, posen en risc el futur de les institucions democràtiques”. Deo gratias!

Ve a visitar-me uns tècnics de l’Ajuntament de Palafrugell que em conviden a dinar a L’Aliança. Diuen que m’ho mereixo per haver-los fet riure tant amb les trifulgues amb l’Ajuntament. Els plats són exquisits, un a base de peus de porc i, l’altre, de fetge d’ànec i crema de rabaquet. I parlem: les eleccions, la situació social i econòmica, les famílies respectives, Palafrugell, Anglès...  
A la doma hi ha l’equip de Vida Creixent. Quan hi arribo, ja han treballat el tema. Saben anar sols. Estem una estona parlant i rient: la Rosita se’ns posa a ballar el ball del ciri i del ram (Tites, tites, au cap a dins! Mare, mare venen carlins!). Tot d’una m’adono que en Josep M., el marit de la Maria, s’assembla molt a en Jean-Claude Trichet, els fins ara president del Banc Central Europeu. Quan li dic, la colla es posa a riure.

Una nena de catequesi em pregunta si conec la llegenda de les tres bruixes del campanar d’Anglès. No en sé res de res. Es veu que hi ha alguna altra llegenda relacionada amb Anglès, com la del gessamí que hi ha al peu de l’església, a la muralla, que es diu que no mor mai. Veurem si entre uns i altres se m’informa d’aquestes llegendes. 

A la tarda comença a bufar el garbí,  fred i molest. I jo que em pensava que a Anglès me’n deslliuraria. Es justifica que posi en funcionament la calefacció de la casa.

Al telenotícies vespre de TV3 parlen del rellotge espatllat del campanar d’Anglès i de les despeses municipals.

dimecres, 26 / octubre / 2011

Quan, sobre les 8, obro les portes, passa l’Emili que va a treballar a l’arxiu. Com passava amb la Conxa quan ens trobàvem, parlem una estona: els poemes d’en Manel Pont, les llegendes d’Anglès... Al cap d’una estona retorna i em porta un llibret on es recull la llegenda del gessamí. També em dóna un llibre d’en Joaquim Bauxell amb un recull dels seus poemes. Em comenta que en és en Martí Pol local. Té algun poema ben castís.

A Palafrugell, el matí de dilluns acostumava ser atrafegat. M’adono que, a Anglès, el matí atrafegat acostuma a ser el del dimecres. Avui, per la casa, hi volten els guixaires (en Josep i en Jose), els paletes (en Toni i en Nacho), els contables (Ramon i Florenci), el comitè central de la confraria de l’escombra (Consol i Maria), algunes visites per ser ateses al despatx (sol·licituds per Caritas, encomanar algun sufragi... ), telefonades...  Els guixaires pràcticament enllesteixen el cel ras de l’estudi.

 Em visita en Ramon de La Cellera, l’arxiprest. Parlem una estona i li mostro la rectoria.

A mitja tarda l’Àngela em comunica la mort gairebé sobtada de la Mercè Gubau (76a). Era una bona feligresa de Palafrugell, sempre traspuant ànims i bon humor, i havia col·laborat a la catequesi. Al vespre parlo amb la filla, la Teresa. Serà complicat imitar la mare però segur que el seu testimoniatge no caurà en un sac buit.

Al vespre vaig a l’hotel d’entitats per participar a una reunió amb els organitzadors de la Fira de Sant Antoni. Hi ha una altra reunió i no sé pas on són. Un dia fallo jo, l’altre no venen ells. Plego veles, i cap a sopar.

dijous, 27 / octubre / 2011

Ja que he conegut la llegenda del gessamí, en recullo un resum. Resulta que a Anglès hi havia una noieta molt ufanosa, com totes les que hi ha. Sembla que molts vailets sospiraven per ella. Però la noia era filla d’un notari dels comtes de Cabrera i, per tant, era de mira’m i no em toquis. Entre els nois n’hi havia un de molt castís. Era pastor i li agradava fer sonar el flabiol galantejant les noies. Un dia, les mirades del pastor i de la noia es van creuar i es van trobar. Quines belles balades les del flabiol. A les mirades dels dos adolescents, als mercats d’Anglès i als aplecs de l’entorn, els seguiren somriures de complicitat, salutacions. El tracte va anar pujant de to. A la primavera, passejant per prats, camps i boscos, s’esfumaven i es fonien rere els marges resseguint amb tendres besades tots els racons.  Amb la xardor de l’estiu s’hi afegiren cabussades al Ter, nuets i enjogassats. I, renoi, quins alegres refilets els del jove pastor. El festeig, conegut per companys i amigues, s’amagava al senyor notari fins que la tafanera de torn  feu el favor de comunicar-li. L’home prohibí taxativament que els dos joves es veiessin i reclogué la filla a la casa. La noia s’entristí, es desganà, empal·lidí i aviat emmalaltí. Ni a Anglès ni a la contrada hi hagueren metges ni apotecaris que trobessin un remei efectiu a aquell mal d’enyorament. Finalment la noia morí i fou enterrada davant de l’església de Sant Miquel d’Anglès, prop des baluard. Entretant, el vailet, tot pasturant, feia sonar complantes més i més tristes, es desganà, empal·lidí, emmalaltí... Quan s’assabentà de la mort de l’ estimada, de nit, amb les forces que li restaven,s’apropà a la tomba on hi plantà un gessamí que regà amb les llàgrimes llarga estona. Quan el notari visità la tomba de la filla s’adonà del gessamí. Sospitant del pastor, arrabassà la planta i l’esmicolà. Consumit per la tristesa i l’enyor, el pastoret finalment també morí i fou enterrat a una fossa propera a la seva estimada. No passà gaire temps que enmig de les dues tombes hi començà a brotar i créixer un gessamí fins a repenjar-se per les pedres del baluard, damunt del carrer del Raval, traient flors i més flors. I per molt que, algunes vegades, s’ha intentat arrabassar-lo, el gessamí creix i floreix contínuament des d’aleshores. I diuen que, a les nits d’estiu, enmig de la sentor de les flors de gessamí, s’enlairen dues ombres clares que s’enllacen i es fonen vers els estels perpetuant enllà la tendresa que es volgué impedir. No sé si és del tot cert el que jo us dic aquí, però al baluard de sant Miquel, sempre hi veureu florir el gessamí.

Els de Can Venanci  enllesteixen alguns detalls de fusteria de la casa. I el guixaire, acaba del tot la seva feina a dalt de l’estiudi. Vaig a dinar a Banyoles amb la Carme, en Josep, l’Assumpta i la Nuri. Quan surto d’Anglès, plou a bots i a barrals. A veure si hauré d’anar Ter avall amb una barca.  

A taula, a casa sortim a parlar de com fer garoines de xocolata. Comentem la recepta que m’ha fet arribar la Pilar Roca: Cal xocolata per fondre (fondant), de la que es troba a les botigues i a les pastisseries, sempre millor de bona qualitat, i ametlla filetejada. Primer, en una paella es torra l’ametlla filetejada, que cal anar remenant fins que agafa un color daurat. Es pot fer en dues fregides, però el secret és remenar i apartar-ho del foc quan tan sols comença a estar torrada. Mentre es refreda l’ametlla, es posa la xocolata en un recipient adequat (de vidre o de ceràmica, és clar) i es desfà al microones (de minut en minut i de grau en grau), vigilant, ja que la xocolata es pot cremar molt aviat. La xocolata també es pot desfer al bany maria (és més segur). Quan la xocolata està desfeta, s’hi barreja l’ametlla filetejada fins que tot queda ben barrejat. Es tindrà preparada una safata, millor si va recoberta amb paper vegetal. Tot seguit, amb una cullera, es va abocant (fent pilonets) la xocolata barrejada amb l’ametlla i es posa a refredar, millor una estona al congelador o, si fa fred, a l’exterior. Quan s’ha solidificat, es posa en una capsa adequada o en safates per servir a l’hora del cafè.  Hi ha algunes variants interessants. En comptes d’usar l’ametlla filetejada es poden usar ametlles senceres, pinyons (que hi són molt bons!), nous, avellanes, cacauets, pistatxos...  (o una barreja de tots plegats), o també panses sense pinyol, trossets de fruita confitada... L’altra variant interessant és la de no barrejar la xocolata amb l’ametlla (o els fruits secs) sinó que, es posa la cullerada de xocolata i, abans que s’assequi, posar-hi al damunt l’ametlla (o els fruits secs) procurant que s’enganxi bé a la xocolata. Hi ha d’altres variants, però, a partir d’aquí, depèn de la imaginació i del bon gust de cadascú. Com totes les receptes, el secret està en la paciència d’anar seguint amb calma cada pas i de fer algunes provatures.  

Al vespre hi ha reunió amb els nois i noies que es van confirmar. A veure si ens anem trobant i fent alguna activitat interessant. El gran problema és que tots estan super ocupats. Després de donar voltes i més voltes arribem a dues conclusions: els que puguin, ens reunirem cada dijous a primera hora del vespre i, el 19 de novembre, participaran i col·laboraran a la missa familiar més solemne (i així cada mes).           

divendres, 28 / octubre / 2011

Ha plogut bona part de la nit i el matí està també molt emplujat. No tinc instal·lat el pluviòmetre (ni el baròmetre, ni el termòmetre...)  i no disposo de la informació adequada. El cert és que a Banyoles han hagut d’obrir els bagants i , a Anglès, la pluja va fer entrar força aigua pels portals de l’església.

A Anglès és dia festiu: no sé pas perquè. I dilluns vinent, no és lectiu als centres d’ensenyament i hi fan pont.

Tot el matí plou que plou. Com que tampoc em puc moure per fora, vaig col·locant bé les coses i tot agafa un altre aire. Tot va trobant el seu lloc. Des de fa més d’un mes, sembla que visc cada dia un matí de reis obrint capses i retrobant cada objecte: tovalloles, llençols, jaquetes, tovalles, quadres i quadrets, aiguabeneiteres...   Quedo amb el que em pintarà l’estudi / biblioteca. Potser començarà demà mateix per tapar petites esquerdes i foradets abans no s’hi faci la instal·lació elèctrica. I després, tocarà col·locar-hi les enfiles i els llibres. Espero que acabi abans de Nadal. Hauran estat gairebé set mesos del que se’n diu “anar de cul” (potser és més fi dir “anar de bòlit” i moltes altres expressions, més o menys encertades i/o divertides).

Des de Palafrugell la Maria Bruguera em convida a sumar-me a una campanya que s’ha organitzat per enviar missatges de suport a la Mone: així quan l’alliberin i arribi, s’adonarà que molta gent ha pensat en ella i que no estava sola. Que la Mare de Déu del Remei, alliberadora de captius, faci que sigui ben aviat.

He tingut una feinada a muntar la llitera. Quan acabo, l’esquena i la cama em fa un bon mal.

dissabte, 22 d’octubre del 2011

Som a la Selva, i per aquí, per la diada de sant Lluc, la castanya cau del pelluc

dissabte, 15 / octubre / 2011

El matí es lleva mandrós i les boires treuen el nas des del darrera de Santa Barbra i Puig d’Afrou. I tot el matí feinejo i faig dissabte al despatx.  
A la tarda tinc les exèquies de la Joana. Es veu que en Pepet acostuma a cantar a les cerimònies. Avui és a Vilajuïga. Tampoc no hi ha el seu fill, en Josep, que acostuma a fer el servei funerari, però no canta. I en Marc tampoc canta.

Quan acabem i queda tot endreçat, em reuneixo amb els caps de l’Agrupament Sant Miquel, en Sergi i la Berta, més tranquil·la. Els dos joves se’ls veu madurs, responsables i ben preparats. Ens presentem i em parlen del funcionament de l’Agrupament i dels nois i noies que hi participen, també de les activitats relacionades amb la parròquia i de com em puc fer present a la vida de l’Agrupament. Sembla que hi ha voluntat de col·laborar amb Caritas, si bé cal perfilar el com. I, a Santa Magdalena, hi instal·laran un annex del cau: sempre apunt!   
Quan arribo a Bonmatí m’hi esperen l’Alícia i l’Ezequiel. A la missa hi participa el doble de feligresos. Tant de bo fos així cada setmana. Avui hi fem memòria d’en Pere Ferrés, en el primer aniversari de la seva mort. Fa d’escolà en David, d’origen rus.

A la missa d’Anglès hi fan d’escolans tres nenes nascudes a la Xina. Semblen angelets com els que pintà la Mercè Lluís per la M. de D. del Roser de Palafrugell. I sinó, que ho diguin en Miquel i la M. Rosa que participen a la missa. I quan acabem la missa, m’ensenyen a dir alguna paraula en xinès, si bé només em recordo de la que significa dir gràcies: mihai (no se pas si s’escriu així: ho hauré de preguntar a en Carles Hereu, que també m’havia fet d’escolà i està estudiant a la Xina).

I amb la clau que em porten en Miquel i la Rosa M., per fi puc obrir el bufet. Feia un mes i mig que me l’havien portat a Anglès, i el de les mudances se l’havia oblidat a la seva butxaca.

diumenge, 16 / octubre / 2011
Fa un mes que em vaig instal·lar a Anglès. Vaig coneixent la gent i la gent em va coneixent a mi. Ara caldrà veure si ens aguantem els uns als altres gaire temps. Jo, prou que en tinc ganes.

Missa de les 9: ara si que hi canta en Pepet Venanci. Hi fa d’escolà la petita de Can Mas. I sortint, cap a Sant Martí: cada diumenge hi poso algunes partícules més, i cada diumenge me’n falten i acabo partint-ne unes quantes: una petita multiplicació dels pans. No sé pas d’on surten els feligresos. Ara cap a cal Curt. Cada setmana hi ha algun fill o algun net que fan companyia a la Maria i en Joan: avui en Jordi de Blanes (em recorda el pintor Enric Iglesias, el fill de la Fina). Els altres dies hi he trobat la filla de Bonmatí, la d’Anglès, el fill que està a Blanes... També visito la Nati de cal Fuster Nou.
L’organista de la missa del migdia és en Josep M. Entre ell (al migdia) i en Pere (a la missa de les 9 i a la del dissabte al vespre), a les misses anem molt ben servits. I amb en Josep M., després de la missa, ens proposem fer un cor de petits cantors. L’Arianna diu que ella ja s’hi apunta i que hi convidarà els seus amiguets.

Ara, de nou a Bonmatí: hi batejo l’Aaron. Em mira amb uns ulls com taronges. De moment he oficiat més baptismes (4) que no pas exèquies (2). Si més no, hi ha vida i hi ha esperança. Que sigui llavor d’un demà millor.

He arribat a les 2 a la rectoria i, quan he acabat de preparar el dinar (a les 3), dino tranquil: un bon plat de macarrons i, per tant, plat únic. Tot de gent m’ha anat telefonant per felicitar-me. Diuen que han llegit al Full que avui és sant Martirià. Potser si, però aquest no és pas el meu patró. Jo sóc de Banyoles, i allà el celebrem el 24 d’octubre (o bé el 24 de novembre).
A la tarda miro unes llibretes velles que he recollit a Bonmatí. N’hi ha una amb  les cases i famílies que vivien a Contestins el 1945 (una quarantena) i una altra amb les cases i famílies que vivien a Sant Julià el 1947 (prop d’una setantena). Una relíquia que m’ajudarà a conèixer millor aquests nobles nuclis rurals on s’arrela la identitat del nostre país. Potser per això s’ha procurar desballestar-los: Can Rabasseda, Can Casals, Can Cabra, Can Aubó, Can Frou, Can Nonell, Can Munné, Can Frenca, Can Bora, Can Frou, Can Timba... I Can Canosa, Can Verònic, Can Tulsà, Can Artau, Can Teixidor, Can Naret, Can Gallina, Can Fortuna, Anglasell, Can Patllari, Can Noc, Can Pep Primerenc, Can Pere Primerenc, Can Galindà... Hi ha més autenticitat? I així fins a 120, gairebé totes abandonades. És així com s’ha tractat el nostre país. “Torna, torna Serrallonga, que l’alzina ens cremaran, que ens arrencaran les pedres, que la terra ens robaran”.     

dilluns, 17 / octubre / 2011

En Joel se’n va sortint bé del transplantament de medul·la. Deo gratias!  Em fa por tota
l’ofensiva de Kènia per alliberar la Montse. Que la Mare de Déu del Remei ajudi aquesta noia i la seva família.

Després d’esmorzar, acabo el repartiment de cartes. Aquesta vegada em passejo per les barriades nord occidentals: Santiago Rusiñol, Pl. Sant Jordi,

Gironella, Puigbell, Av. Pius XII, Ctra. D’Osor, Joan Miró. Per allà al davant de la plaça d’en Remei, davant del institut, veig un noi que em sembla que és en Gerard: “Hola, Gerard”, li dic. Un company que l’acompanya diu: “És l’Oleguer i no pas en Gerard!”. Volent fent-me el simpàtic, ja l’he vessada.

A la tarda venen els primers grups de mainada a la catequesi, dos grups dels que comencen: 11 de primer any i una desena de segon any. Amb l’Alfred i en Gerard parlem de com realitzar alguna activitat amb els nois i noies que es van confirmar el curs passat (uns 10). Sembla que seria interessant fer continuar amb alguna dinàmica senzilla de diverses activitats (una dinàmica d’anar fent tastets). Mentre esperem que acabin la sessió de catequesi, saludo les mares i els pares que esperen els seus fills. I, cantant i xiulant, es va iniciant el curs d’aquestes parròquies.

 dimarts, 18 / octubre / 2011
Al matí vaig al CAP per parlar amb l’assistenta social del Consell Comarcal de la Selva, la Rosario. M’informa de les famílies que es troben en situació pobresa greu (una vintena) a Anglès. També parlem dels avis i de la mainada. Hi ha un panorama complicat amb perspectives de complicar-se més. Em sembla que fan una bona feina.

Al migdia es presenten la Gna. Conxita que ara s’està a Puigcerdà i la Gna. Lídia que s’està a La Cellera.  Estem una bona estona parlant: de Palafrugell, d’Anglès, del meu trasllat, de les parròquies, dels capellans, de la situació eclesial, del panorama social i polític... Sobretot parlem del projecte que, plegats, havíem: unificar els centres concertats de Palafrugell i fer un sol centre d’ensenyament concertat valent, amb tres línees i alguna oferta guapa post obligatòria. Tenen el cap molt despert i estan molt al cas. Em conviden a dinar a Brunyola i no quedo pas decandit.

A la tarda ve el Toni i, amb un altre paleta, comencen a netejar el teulat. A veure si hi serem a temps abans no plogui. Entre la rectoria, l’església i Santa Magdalena, n’hi ha un bon tros: cap una vessana de teulats!  També ve la Marta, la mare d’en Joan Pau, que m’ajudarà a fer la neteja de la casa (és a dir, jo l’embrutiré i ella la netejarà; la rentadora netejarà la roba, jo l’estendré, el sol l’assecarà i ella la planxarà...).

Amb l’Eloi, parlem de la possibilitat d’obrir un web dedicat a la Parròquia d’Anglès i a les altres. A un quart de sis hi ha un sessió de catequesi amb la Pepi. De moment aquest grup l’integren dos infants i sembla que en vindrà algun altre.

Quan pujo de la missa vespertina, hi ha la reunió dels col·laboradors litúrgics. Em feia por que no vindria gaire ningú: el primer que arriba és en Pepet Venanci, després la Maria, la Pepi, en Pere, la Pilar, la Consol, en Josep.... fins arribar a 10. Parlem de com organitzar millor els serveis litúrgics i les diverses celebracions.

Fa uns dies que els mosquits i els rantells es diverteixen amb mi.

dimecres, 19 / octubre / 2011

A la primera llepada de sol, cap a les 8, pujant cap a Bellveí i Santa Barbra, es veuen clapades de diverses tonalitats. Sembla que la tardor vol treure el nas.

Venen els paletes per anar fent la neteja dels teulats. Espero que en puguin fer un bon tros abans no plogui. Pel despatx, és dia de visites i surt gent de tots els racons: en Josep fuster que ve a prendre mides, en Ramon i en Florenci que venen a comptar, la Dora que porta draps nets de neteja, altres que venen a encomanar-me misses, la Concepció que em ve a visitar... Tot va en dansa. Quan acomiado la Concepció vaig a comprar alguna cosa per la manduca.

El corredor del Mediterrani? Ja fa 30 anys que s’havia d’haver fet! Més aviat ens hauríem de lamentar de tant de retard i tant menyspreu. I encara veurem per on es comença. Molta fressa i poques nous, molt soroll de boixets i poques puntes.

Quan he dinat –i ho he fet prou a gust- preparo unes cartes per repartir a la mainada de Bonmatí convidant-los a participar a la catequesi. Vaig al CEIP Sant Jordi de Bonmatí i m’atén molt amablement la seva directora, la Núria Lamuà. La veritat és que em sorprèn l’amabilitat que generalment la gent em mostra en aquests pobles, tant les persones que es mouen per l’entorn parroquial com les que no s’hi senten tan vinculades.

Després de parlar una estona amb la Núria, vaig a l’església de Bonmatí i hi faig una mica d’endreça a la saleta de catequesi. Hi ha un munt de llibres polsosos que fan més pena que goig: se’n podran aprofitar ben pocs. Algú s’adona que estic per allà i ve a trobar-me. Sembla que porto una mena d’iman al damunt que estira la gent.  

Cap a dos quarts de set vaig cap a Anglès, a les germanes, per celebrar la missa vespertina. Sortint, fa un bell ruixadot que me rega els cabells i quedo força xop. A la bústia, hi recullo la correspondència i hi trobo una targeta d’en Quim Piera que em deu haver visitat.

Encara bo que la major part dels teulats ja estan nets. Caldrà esperar uns dies per pujar-hi de nou i anirà bé per polir les parets del que serà el meu estudi, a la tercera planta de la que havia estat la torre de guaita.

Al vespre aprofito per contestar uns quants missatges de coneguts: Octavi, Policarp, Aleix, Xavier...  

dijous, 20 / octubre / 2011
Es confirma que la Mone i la seva companya estan retingudes a Kismayu, al sud de Somàlia. No em fa cap gràcia.

Obro l’església i ve el paleta. Avui no es pot pujar el teulat, que encara regalima d’aigua. Comença a arreglar les parets d’on instal·laré la biblioteca i l’estudi particular. Quedarà prou bé. Venen les senyores de la confraria de l’escombra a netejar l’església. Renoi quin tràfec: això és un no parar! Al migdia vaig a comprar alguna cosa per dinar: ahir vaig anar a una botiga i avui toca a l’altra (s’espien!).

Les notícies comenten l’assassinat d’en Gadafi. Era necessari que morís? El cert és que un mort, no parla. I qui ha estat el que tenia interès que no parlés? Tan amic com era d’en Berlusconi i de l’Aznar! Veurem com acabarà aquest país.

En Santi em telefona demanant-me que passi per la impremta Pagès per una gestió. Hi vaig tot xino-xano, tot i que pensava que era més propera, em sembla que gairebé arribo a Brunyola. És un dels llocs on hi ha més feina d’Anglès. Resulta que la noia, l’Anna, està casada amb un noi de La Bisbal que, amb els seus germans, solien venir a missa a Palafrugell (i la mare dels nois, va a la missa ferial de l’asil). La mare de l’Anna, la mestressa, havia estudiat al Vedruna de Palafrugell, quan les germanes hi tenien internat. Ben bé que les muntanyes no es troben.  

A Bonmatí, hi constituïm l’equip responsable de Caritas Parroquial, amb en Ramon Barnera i en Martí

Quan retorno cap a Anglès m’emociona escoltar que ETA anuncia que deixa definitivament la lluita armada. Això si que és una bona notícia! També molts altres haurien de deixar la repressió. Ara tots voldran ser-ne els guanyadors, però tardarem a conèixer l’entrellat de tot plegat. Un dia de notícies impactants. Val la pena que, a la missa, ho encomanem a Déu. I penso en Gandhi que assolí la independència de l’Índia sense disparar cap tret.

divendres, 21 / octubre / 2011

Ens llevem amb 4º: si ara tenim aquesta temperatura, què serà quan estiguem al cor del hivern? Les notícies van plenes comentant l’abandó de la violència d’ETA i la mort assassinat de Gadafi. I, entre Anglès i Bescanó, una plantació “fluvial” de maria?. Ara pla!   

A Bonmatí hi tenim reunió del flamant nou equip de Caritas amb la regidora de benestar social i l’assistenta social comentant la col·laboració entre l’Ajuntament i Caritas. Al despatx on ens hi reunim hi ha una pintura de la Lluïsa Roca  (amb Sant Julià de Llor), una aquarel·la d’en Lluís Mateu (amb el Ter i la Barroca) i una litografia d’en Ministral.

Quan arribo a Anglès vaig a comprar per dinar. Tot el matí, la connexió del telèfon mòbil  ha estat bloquejada. Tot d’una, l’aparell comença a vomitar missatges. Amb tot, no ho sé què ho fa que, quan et telefona algú per una línea, gairebé sempre algú més telefona per l’altra. Únicament contesto el primer que despenjo. 
A la tarda, els paletes acaben la neteja dels teulats de Santa Magdalena. La Marta ve a fer neteja. Venen grups de catequesi: els de primer de Confirmació (n. 1998), de segon any de catequesi (n. 2003) i de primer any de catequesi (n. 2004). A Palafrugell m’havia acostumat a tractar mainada romanesa i llatina. Ara m’hauré d’acostumar a tractar mainada portuguesa i xinesa ja que hi una bona colònia de portuguesos i una bona colla de mainada provinent de la Xina. El cert és que el ritme de catequesi és tranquil (molt més que a Palafrugell, tot i que a Anglès hi ha grups de totes les etapes) i la mainada, castissa i simpàtica (com també ho és a Palafrugell).

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Per vostres goigs tan grans dau-nos prest Remei, Senyora!

dissabte, 8 / octubre / 2011

A les 8 del matí obro l’església i, al cap de poc, ja ve gent: uns per preparar la trobada de corals (Pere...) i d’altres per ornamentar l’església (Ricardet, Joan, Ramon...). Amb en Joan, col·loquem les claus d’Anglès a les mans i les joies a la imatge de la Mare de Déu del Remei que queda ben enferriolada, com si fos un arbre de Nadal. També col·loquem la creu major, una peça semblant a la de Palafrugell, encara que un xic més menuda. 

Quan he esmorzat preparo un fulletó per la celebració de la Mare de Déu del Remei: Remei d’Anglès, Oh Mare virginal, Des del món, Déu vos salve... Em passo una bona estona per esbrinar com fer que la fotocopiadora faci bé el fulletó amb els cants. Ara ja en sé.

Després de les onze vaig cap a Salt per oficiar les exèquies d’en Celso. És el tercer dels germans de la meva cunyada per qui les oficio (el quart, no hi vaig poder assistir).

De retorn m’aturo a dinar a la Barca de Sant Julià. I aviat sóc a la rectoria. Quan arribo, encara hi ha en Ricardet i en Juan arreglant flors. El presbiteri ha quedat ornat i no saps del tot si és un jardí, una floristeria, una selva... En Ricardet em comenta que el dintre de la corona de la Mare de Déu té forma de cervell ja que va ser una promesa d’algú que es guarí d’algun tumor al cap.

Venen les corals que només puc escoltar quan assagen. Vaig a la plaça on s’estan plantant els gegants. I es va omplint de gent sense que gairebé conegui ningú. Saludo l’alcalde, en Pere, en Xavier Sarsanedes, en Manel...

Vaig cap a Bonmatí. Assisteixen cap a 60 persones a missa.

A la missa vespertina d’Anglès hi participen gairebé el doble de persones que els darrers dissabtes i cinc escolans: dues nascudes a Anglès, l’altre nascut a Rússia, l’altra a la Xina i l’altre a l’Índia: “Tots els pobles, Senyor, us faran homenatge”.

Vaig a la Burés al sopar amb els geganters. Hi participem uns 500 convidats. M’asseuen a taula de les autoritats, amb l’alcalde, la regidora, els secretaris de l’organització...

Tornant, es produeix la pluja de meteors de les Dracònides. La lluna, gairebé fa el ple, i no es veu gaire res.

diumenge, 9 / octubre / 2011

Ja som al gran dia anglesenc de la Mare de Déu del Remei. A les vuit obro les portes de l’església i algú ja treu el nas. Vaig a esmorzar i quan baixo l’església està plena. “Es va veure un gran prodigi en el cel: una dona que duia el sol per vestit... Aleshores Miquel...”. “La meva ànima magnifica el Senyor...”. “Amb Maria, la Mare de Jesús...” “Feu tot el que ell us digui”. Quantes vegades a la vida se’ns acaba el vi o, amb paraules nostres, se’ns acaben els torrons. La gent escolta, prega, canta i, sobretot, es sent acompanyada.

Quan acaba la missa de les 9 (amb l’església plena), deixo en Ricardet de guardià de l’església i vaig cap a Sant Martí Sapresa. Quan arribo i giro per anar a l’església, m’adono que un cotxe ha baixat l’escaló de la vorera i no pot sortir-ne. Baixo del meu cotxe, i amb altres, tot empenyent, aconseguim fer-lo sortir. I cap a missa. Vaig lleuger per acabar. Sortint, vaig a Cal Curt a visitar la Maria i en Joan i els demano que em diguin quins altres ancians podria anar a visitar: Cal Fuster Vell, Cal Flequer, Can Lladó, Can Gepa...

A la missa de migdia, a Anglès, l’església s’omple de gom a gom. Hi participen l’alcalde i alguns regidors, els grallers i la colla gegantera acompanyant els dos gegants del poble: la Remei (que representa una teixidora de la Burés, amb una bitlla a les mans per posar a la llançadora), i en Miquel (que representa un roder que va a bosc). També hi ha la coral que anima la celebració amb els seus cants i, entre la gent, l’Eulàlia Hortal i el seu marit. Quan predico m’adono que la gent està molt atenta i sembla que la llavor cau en terra bona. A l’ofertori els geganters fan l’ofrena a la Mare de Déu i interpreten un parell de peces (una, em sembla que és la música del Ball de Ram i del Ciri). Jo els encomano que, amb un any, recuperin el Ball del Ram i del Ciri i que els ajudarà l’Eulàlia, medalla al Mèrit de la Dansa Popular Catalana de l’Obra del Ballet Popular.

Al acabar la missa, els geganters baixen la imatge de la Mare de Déu del Remei i, mentre l’aguanto, la gent passa a venerar-la. Algú repeteix. Hi ha la Montse, la germana d’en Ramon Oller, i el nebot, en Josep. I porto la imatge de la Verge a l’exterior: si els gegants han vingut a venerar la Mare de Déu, és lògic que la Mare de Déu surti a l’exterior per veure com ballen. Un joc de simbolismes que sorprèn i fascina.

Celebro un parell de baptismes i, cantant i xiulant, ja són més de les dues. Em sap greu no poder arribar-me a la FIRA DOLSA de Bonmatí. Sembla que hi participa força gent: hi ha cap a 350 tiquets adquirits per l’arrossada popular.

Pujo al pis a dinar i, a la porta, m’hi trobo el dinar preparat. És un obsequi d’en Ricardet. En tindré per dos dies. Descanso una estona però la tarda se’m fa curta. Quan torno a baixar han passat per l’església moltes famílies, també Mn. Marturi, Mn. Ramon,  Mn. Dídac... Als escalons hi ha un miler de llantions, que significa que han passat un miler de famílies. A la missa vespertina hi participa un cinquantena de persones: la celebració té un to senzill i nostàlgic. La diada del Remei s’acaba. Amb en Joan i en Ricardet, apaguem els llantions i deixem una finestra oberta perquè l’església s’airegi. I demà acabarem d’endreçar-ho tot. Sembla que he superat l’examen d’oposicions per ser rector d’Anglès.

dilluns, 10 / octubre / 2011

Començo el dia visualitzant i donant una ullada el LIPDUB AL MEU POBLE, ANGLÉS  . L’enllaç me l’ha enviat en Xavier.

En Ricardet i en Joan venen a treure els llantions i a col·locar-los en capses per ser usats al llarg de l’any: 1000 repartits al llarg de les setmanes de l’any, tocarà consumir-ne una vintena cada setmana. Ja tardarem a fer-hi forat! M’afegeixo a fer endreça quan ja he esmorzat: guardar les joies (arracades, agulla de pit, anell), la creu major del s. XVI...

Al migdia vaig a visitar l’Arnaldo, el pastor de evangelista. Parlem de la situació religiosa del país i d’Anglès. Preparem l’esquema d’una trobada de germanor de les dues comunitats en vigílies de Nadal, el diumenge 11 de desembre.

Dino a la rectoria i, tallant la verdura, pressiono massa amb el ganivet i em faig una altra xuia al dit, aquesta vegada, el dit gros de la mà esquerra. Renoi!

A la tarda, buido algunes capses i col·loco els objectes del menjador i del saló. Les capses buides les omplo de llibres vells i empolsats que hi ha a la tribuna que dóna a l’església. Hi ha els de Mn. Josep Tomàs, quan estudiava al seminari. També n’hi trobo dels que hi havia a totes les rectories: llibres de moral, de sermons, de litúrgia, de lectures juvenils... i sobretot, molta pols. Encara hi ha algun altre racó amb llibres vells, sobretot a Bonmatí. Els més aprofitables, els guardaré. Quan ho hagi recollit i triat tot, avisaré a la biblioteca del seminari per si volen arreplegar-los, i sinó, a un drapaire o aniran al contenidor de paper. I com no podia ser d’altra manera, entre el munt de pols hi trobo una petita perla, un poemari de Mn. Francesc Gay POEMETS I RETAULES (1924).

Preparo cartes convidant els nois i noies a iniciar el curs de catequesi. Les que s’han enviat als pares dels més menuts, ja les han rebudes. També en preparo una pels nois i noies que van ser confirmats.

dimarts, 11 / octubre / 2011

A la nit i al matí fa fresca. Però, quan s’alça el dia, el sol apreta prou.

Acabo les cartes convidant a iniciar el curs de catequesi i començo a repartir-les jo mateix, per zones. Començo per les famílies més properes a la rectoria. Renoi, costa prou a endevinar els carrers i les cases: o bé no hi ha plaques indicatives dels carrers o bé els números de les cases, que van endavant i endarrere o es repeteixen. Però és la manera d’anar coneixen físicament el poble i conèixer les llars de les famílies que hi viuen, ni que sigui exteriorment (l’aparador acostuma a dir molt del que s’hi pot trobar a l’interior).

Vaig a comprar. A un poble, sempre hi ha qui et vigila a quina botiga vas, sobretot quan les botigues són properes i l’oferta és semblant. També em passava un xic a Palafrugell. Però m’agrada anar variant i anar triant.

A la tarda vaig a la barberia que hi ha al carrer de la Travessera, amb els germans Boix. Hi ha qui em diu que em te vist i no sap ben bé de què. Un altre em pregunta si ara visc aquí i si hi he trobat feina. Van donant voltes com gavines volent saber qui sóc. A veure qui encerta. Finalment no em queda altra remei que identificar-me i després tot són exclamacions. Al vespre ens veurem a la reunió de la colla de Santa Barbra. I faig un altre recorregut pels carrers que baixen vora el torrent del Rissec fins arribar a L’Avellaneda i a Can Planes tot repartint cartes. Quan vaig cap a la doma,  abans d’enfilar-me pel carrer de l’Empedrat, saludo a la Lola de Can Besora.

Després de la missa vespertina a les monges, començo les inscripcions del primer any de catequesi i apunto l’Ona. En Pau, el seu cosí, continuarà.

A darrera hora del vespre, vaig la l’Hotel d’Entitats, a l’antic edifici de l’Ajuntament, a la plaça de la Vila. Hi ha l’Assemblea General dels Amics de Santa Bàrbara. Hi participem una trentena d’homes d’edats diverses i mitja dotzena de dones. Es veu que l’associació va iniciar-se quan Mn. Manel Gil era el rector d’Anglès (1984 – 1996) per reconstruir l’ermita de Santa Bàrbara, molt estimada a l’entorn. Al pou de l’ermita, els pares, hi van a cercar els seus fills (qualsevol vagi a París!). Es veu que les obres de restauració (de l’ermita i de l’hostatgeria) estan molt avançades. Déu faci que es pogués constituir una collada i unes campanyes semblants per recuperar i restaurar l’ermita de la Pietat, a Constantins.
L’assemblea acaba amb un sopar a Ca l’Elisa. En tres setmanes que estic a Anglès hi he estat convidat 3 vegades i, el dia del Remei, també em serviren el dinà d’allà. Quan no coneixes gaire la gent, en una assemblea, callant, ja fas el paper. Però un àpat no és només per menjar sinó que cal donar conversa amb tots els qui comparteixes la taula. I de mica en mica vas coneixent persones, famílies, feines que es fan, l’ambient del poble... Quan són quarts de dues, me’n vaig, tot xino-xano, cap a la rectoria.

dimecres, 12 / octubre / 2011

Aquesta matinada la lluna ha fet el seu ple. Fa un mes que ja no estic a Palafrugell, i sembla que en faci un any. Hi ha qui em pregunta si m’he enyorat. Crec que, en general, no. Enyoro persones, enyoro paisatges, enyoro moments... Només faltaria! Però dormo molt tranquil, la feina no em deixa distreure massa, els nous reptes em semblen interessants, vaig coneixent persones interessants, em trobo amb sorpreses agradables...

 Ja fa uns dies que, al matí, obro l’església i veig un parell de persones que hi entren a pregar. Continuo amb el repartiment de cartes i la manca de senyalització veig que és generalitzada.  
A mig matí vaig a visitar l’ermita de Calders. Al costat hi viu la Matilde que en fa d’ermitana molt amable: m’atén i m’acompanya a visitar l’interior. L’esglesiola fa la pinta de ser del s. XIII. Es conserva bé: l’absis està repicat i la volta, amb un arc toral central, emblanquinada. La imatge de la Mare de Déu té uns colors molt vius. Es veu que, les parelles de l’entorn, hi anaven a demanar descendència.

La Matilde també m’acompanya a visitar l’ermita de la Pietat, més enllà de Contestins i immediatament després de Can Massana, al costat de Can Bassegó i sota de Can Vila (on hi havia nascut la Matilde). Totes aquestes cases estan enrunades i recobertes de bardisses, i  l’església, gairebé també. Tot un icona del nostre país. La construcció actual sembla del XV o del XVI. De la façana (coronada amb un campanar de cadireta descentrat), uns vàndals s’emportaren les dovelles del portal, com també en robaren les toves del paviment. La volta sembla que aguanta bé, malgrat es veu el teulat enrunat. La petita sagristia, també té una part de la volta ensorrada. Davant de l’absis hi ha un retaule de d’obra i motllures de guix que, segons la inscripció, és del 1879 (substituint-ne un del 1663). Com fer-ho per recuperar i restaurar mínimament aquesta petita esglesiola? O no val la pena perdre-hi temps? Només ens hem de preocupar dels grans monuments? A qui anar a trucar? Hi faig una petita pregària: santa Maria de la Pietat, apiadeu-vos de nosaltres. Mentre visitem l’església, alguns caminants baixen de l’ermita de Sant Grau, al damunt del pujol, on s’hi celebra un aplec.

Quan he retornat la Matilde a Calders, reculo i vaig a visitar l’església de Cotestins (oficialment Constantins). L’obra de l’església està en força bon estat i prou neta. El que més m’hi sobren són els rams de flors sintètiques: m’arriben a fer repelús. Fins i tot arriben a dificultar la visió d’un frontal prou elegant, d’aire noucentista (amb l’Anyell de Déu i el Tetramorf). El més interessant que conté és la pica de batejar i, a les golfes, hi veig la reixa que seria a l’accés del presbiteri. 

A la tarda m’estic per la rectoria i preparo el suplement del full. Abans de la missa vespertina ve la M. Àngels. Ha participat a la trobada de l’Hospitalitat de Lourdes, a La Cellera i es queda fins demà.

dijous, 13 / octubre / 2011

Una noia d’Anglès, la Irene Carreras, ha estat seleccionada per formar part del renovat grup musical Macedònia. Mira que bé!

M’arriba que el Nou Palafrugell es deixa constància del meu comiat de la Parròquia i del comiat del P. Joan.

Al matí ronda tot de gent per l’església i per la doma: en Ricardet i en Joan que retiren les flors. Amb les sobralles, en Ricardet munta un parell de rams molt més bonics que qualsevol dels que hi havia diumenge passat. La Consol i la Maria venen a passar l’escombra i netejar un xic el paviment. Encara que no ho sembli, havia quedat ple de taques de cera. Mentre en Ramon i en Florenci compten,  parlem de les despeses properes, un cop col·locades les reixes als baixos de la doma (1.340 €). Ara caldrà netejar i repassar els teulats de l’església, de la doma i de Santa Magdalena: ben bé dues vessanes de teulats.

Precisament, cap a migdia, ven el paleta (en Toni) i acabem de fer tractes per la neteja dels teulats: tot plegat, 1543 €. La Mare de Déu del Remei ens hi haurà de donar un cop de mà. També ve el guixaire per fer pressupost per col·locar pla dur al sostre del que serà el meu estudi – biblioteca.  A veure si abans de Nadal m’hi podré instal·lar.

Al migdia, quan vaig a tancar l’església (deixant obert el cancell), saludo en Luis Meinecke, un senyor alemany d’edat que visita l’església. Molt amablement em comenta que s’està a Can Mont, al costat mateix de Sant Adreu de Bancells, al municipi de Vilanova de Sau. Parla un català excel·lent i em diu que li encanta la zona de Les Guilleries.

La M. Àngels se’n va i me’n vaig a dinar a Banyoles, amb en Josep, la Carme i la Nuri. En Patllari i en Ferriol descansen i miren dibuixos animats a la tele. Quan acabem de dinar, acompanyo els mini nebots al cole, al CEIP La Draga. En Patllari porta una xaiota de casa al cole, ja que li cal portar un fruit a classe. Li preocupa que no en recordarà el nom i li ensenyo com fer-ho: pensa en un xai; un xai ja vell se li pot dir xaiot; i la dona del xaiot és la xaiota. I així, comentant la tècnica mnemotècnica i rient, s’adona que recordarà bé el nom del fruit. Quan marxo cap Anglès, al supermercat, em saluda l’Albert Macias, que participava a l’esplai dels caputxins, quan jo era a Olot, fa cap a 30 anys.
M’arriba una mala nova. A Kènia, ha estat segrestada la Mone Serra Ridao. Havia fet de monitora a la Parròquia de Palafrugell i a les colònies de Puigpardines amb en Quim, l’Esperança, la Roser... Vaig oficiar les exèquies de la seva mare i de la seva àvia. Amb Metges Sense Fronteres, estava fent un bon servei a un cap de refugiats. Quin daltabaix, Déu meu! Haurem de demanar que la Mare de Déu del Remei hi faci alguna cosa: per alguna cosa sant Joan de Mata (+ 1213) va propagar-ne la devoció per ser Ella alliberadora dels captius! De moment, a la missa vespertina, ja ho hem demanat.

Sortint de la missa hi ha la reunió amb el grup de teatre per a veure si es pot fer alguna representació nadalenca a l’església: i tant, només faltaria!

divendres, 14 / octubre / 2011

Començo el dia amb normalitat: estrijolar-me, pregar un xic, esmorzar, estendre la roba, aturar-me en les notícies entorn de la Mone... Quan he obert l’església i he saludat a la Gent de la casa, vaig a repartir cartes de catequesi: Passeig de la Font del Canyo (quin parc tan ombrívol i agradable!), carrers de les Escoles, Pirineus, Floricel, Sant Jordi... Quan ja retorno i estic al carrer Jacint Verdaguer, em telefona l’Àngels: “Mossèn, recordi que tenim la missa amb els ancians del Centre de Dia”. Se me n’havia anat el sant al cel! Hi vaig depressa. Les dues cuidadores (la Rosa i l’Àngels) són molt amables. I els ancians (una vintena) fan cara de satisfacció, per molt que ja feia una estona que esperaven. Algunes ja em coneixen (la Montserrat Masachs i la Rosa Boix) i els altres, és com si ens coneguéssim de tota la vida. A més de les cuidadores, també hi assisteixen alguns veïns. Tots plegats, no arribem a la trentena, tots amb les cares radiants de simpatia. N’hi ha nascuts a La Cellera, altres a Susqueda o Amer, la majoria a Anglès mateix. Quan acabem, m’obsequien amb un cake de xocolata. Val la pena anar-hi. Quin bé de Déu, aquests centres de dia, amb un tracte humà i proper.

Al migdia faig un altre volt pel poble: correus, alguna compra... Ho aprofito per visitar el cementiri vell que queda al bell mig del nucli urbà. Quin abandó i quin desastre! Sembla un plató d’una pel·lícula de por. Prop de l’entrada hi ha la llosa sepulcral d’un antic rector d’Anglès: Mn. Domènec Moner, que morí als 78 anys i 42 de rector, sense que la llosa deixi constància de l’any de la mort del mossèn. La inscripció que l’acompanya és entendridora: “Pregueu per qui tant ho va fer per vosaltres”.    

A la tarda venen a veure’m la Margarita i la Cinta i m’obsequien amb un saquet d’olor de marialluïsa, uns escamarlans i uns panellets. Entre les coses que parlem, òbviament hi ha el tema de la Montse.

Al vespre em reuneixo amb les catequistes de confirmació i, seguidament, amb els pares que inicien dels nens que inicien la catequesi: una vintena. Quin galimaties! A ningú li va bé el dia ni l’hora i no hi ha manera de posar-se d’acord.  Una mare em recorda de quan, els caps de setmana, anava a col·laborar en les tasques pastorals a Sant Feliu de Pallerols (curs 1974 – 75). I la roda del curs es va posant en marxa.

Passà l'estiu, els estendards cremants

Passà l'estiu, els estendards cremants,
dies de llum i coronats de fulles,
passà l'estiu, els tancats de baladres,
els capaltards!

Sols reste jo, i contemble la platja
i veig la mar, ritual i solemne,
humitejant, en joc altern, la sorra,
retrocedint.

Passà l'estiu amb els melons encesos
amb un llum dins, fulgor d'una infantesa,
tot ha passat, com passen certes coses,
amb peus lleugers.

                  Vicent Andrés Estellés,
                   a Apartament de novembre (1977)   

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Remei d'Anglès, Estrella matinera...

dissabte, 1 / octubre / 2011

Ja hem girat mes. I avui toca anar a Montserrat amb gent de l’arxiprestat (dos autocars).  D’Anglès n’hi anem 25 i, de Bonmatí, 8. Quan tothom és a l’autocar, vaig cap a Les Planes i, amb l’Elies, pugem a la Plana pel túnel del Coll de Barcons, que jo encara no havia estrenat.

Quan som a l’altra banda, amb la pubilla de la Plana que ho emboira tot, no m’acabo d’ubicar i em recordo de l’àvia de Can Merra de Batet que, quan anàvem d’excursió i érem lluny deia: “si hagués de tornar a casa, no se pas com ho faria ni per on passaria”.

Per fi arribem al santuari amb temps suficient per anar a esmorzar, tot i que ens fan fer una bona estona de cua. Mal servei. I tot xino-xano, amb en Ramon de la Cellera, anem cap a la basílica tot parlant de Mn. Lluís Teixidor i dels tarsicis, el moviment infantil que ha produït més capellans per metre quadrat, és a dir, tots els capellans que som de Banyoles.
Abans d’arribar a les esplanades saludo un grup Brescia que estan sorpresos de veure tanta gent. A la sagristia saludo en tagal un bisbe de Manila: “magangan umaga”. Queda sorprès, però continuem parlant en anglès i un xic castellà. També saludem altres capellans: el mossèn de Vidreres (Mn. Lluís Mitjà), el d’Arbúcies (Mn. Eduard DE Ribot... ), alguns dels monjos gironins (P. Daniel, P. Garí, P. Roca...) i altres capellans... I cap a concelebrar dintre un clima de solemnitat austera: és una missa ferial. La Conxita no llegeix. I fa de primer diaca en Sebastià del carrer de les Ànimes (bé, un que és clavat).

Quan acabem la missa, l’abat fa una audiència general a tots els participants a les diverses romeries: una xerrada sobre la conveniència de llegir la Sagrada Escriptura (no cal que llegim l’Apocalipsi). Trobo que l’ambient de l’audiència ha estat molt formal però més aviat freda. Ens abrigarem.
Dinem al self. Es menja més bé a Ca l’Elisa (i més econòmic). Tothom porta agafat el bolso: sembla que hi ha hagut alguna mala experiència. La Conxita ens espera però preferim anar a una taula on es veu el camí de Sant Miquel.

Després de dinar, amb en Ramon, anem a la basílica. Impossible pujar al cambril a venerar la santa imatge: japonesos, llatinoamericans, la gent dels nostres pobles... M’assec a un racó de la basílica i dic el rosari petit. Quan sortim, passem un moment per les botigues. Amb l’Elies retornem per arribar a temps les misses anticipades de les 7t.

Vaig una visita a l’església de Les Planes, on hi havia estat Mn. Ciurana (el que va ser vicari de Palafrugell?),  Mn. Frederic Pujol (que composà una part de la missa crismal per ser estrenada a la meva ordenació), Mn. Pere Font i Mn. Jou (el Padre). Sortint de l’església veiem que algú ha esbotzat la porta que mena als serveis.
Arribo a temps a Bonmatí. Ve a saludar-me l’equip de Caritas, un parell de parelles venen per demanar el baptisme pels seus fills... La Paquita també em comenta que cal tenir-ho tot net i endreçat que si no els “ratalins” ho fan malbé tot.

I quan acabo a Bonmatí, vaig rabent cap Anglès. A totes dues misses els porto records de la Moreneta. Quan acaba la missa d’Anglès, cantem les Cobles de la Mare de Déu del Remei i em retiro. Quan sóc a la sagristia em venen a buscar: cada primer diumenge de mes, es puja al cambril a venerar la Verge del Remei i el celebrant encapçala la comitiva. Surto, demano disculpes i així ho faig: “Remei d’Anglès... “ No ha vingut cap escolà a cap de les dues misses.

diumenge, 2 / octubre / 2011
“Amb els àngels i els arcàngels a Maria cantaré...”. La frescor de l’octubre es va fent sentir a la nit.

Al matí celebro les tres misses habituals. A la primera missa, la de les 9, hi ha col·laboradors suficients, però no hi ha escolans. A Sant Martí hi participa més gent que els dos diumenges passat. Fa goig la netedat que s’hi respira: pobres, però no pas bruts (i si ens hi ajuden, pintarem l’església). A la missa del migdia hi ha pocs col·laboradors però hi ha dos escolans: l’Ariadna i en David (que fins ara venia a Bonmatí).

A Anglès, necessito reposar gasoil a un dels ciris. Cerco per la sagristia i, a l’armari dels ciris, hi veig un recipient que em sembla que és la parafina i en poso al ciri. Però, a la missa, el ciri s’apaga. Quan acabo enflairo bé la garrafota de plàstic i m’adono que es vi de missa. Sort que no ho he fet a la inversa!
Quan s’ha acabat la missa a Sant Martí faig una passejada per la rectoria, on  havia dormit fa uns 40 anys. No recordo res dels espais interiors. Està molt millor de com em pensava, si bé hi convindria renovar la instal·lació elèctrica i fer-hi una bona pintada.  

També he anat a visitar en Joan i la Maria i m’ofereixen alguna cosa per picar: els demano que en tot cas em donin quatre ametlles, nous o avellanes. I em serveixen unes nous i unes ametlles amb un xic de moscatell. I així baixo més animat cap a Anglès.
Dino a la rectoria i, a la tarda, acabo, com puc, el text del llibret dels sants Emeteri i Celedoni. No tinc a manoi ni puc trobar els llibres que em podrien ajudar per arrodonir-ho millor.

Ja costarà tenir-ho tot a lloc, però potser al final me’n sortiré. La gran solució ha estat plantejar l’estudi al pis superior i, al costat, tenir-hi una habitació pels malendreços (maletes, quadres per guardar, radiadors elèctrics, algun moble... ). Però, és clar, encara cal adequar l’estudi – biblioteca: tapar algun forat, col·locar-hi aïllant tèrmic i cel ras, posar-hi instal·lació elèctrica...  

He anat rebent telefonades i missatges des de Palafrugell. Agraeixo l’afecte expressat. Escolto els comentaris que se’m fan i procuro no ficar-m’hi ni abonar-los.

dilluns, 3 / octubre / 2011

Inicio la segona setmana de la meva estada a Anglès. Obro les portes de l’església: procuraré fer-ho sempre que sigui aquí i, sinó, tan sols el cancell.

En Pere Abrisqueta ve a assajar cants pels dies del tríduum i la festa del Remei. Des del despatx sento la música i sona bé.
Una dona em telefona preocupada perquè li han dit que ella no era de la parròquia ja que no constava enlloc. Ho miro bé, d’acord amb les seves indicacions, i apareix registrada correctament, únicament que va ser batejada a una altra església, com bé ho indica ella mateixa. Li comento que el més important no és pas estar registrat sinó sentir-se vinculat a Jesús. No sé si aconsegueixo treure-li el neguit.

Quan he dinat i he descansat una mica em disposo a muntar un armari de nyigui-nyogui que vaig comprar als xinesos. Me’n veig un bull amb tantes barres i barretes, cargols, cargolets i femelles, colzes i cobertura. Quan en tinc muntat el dalt, haig de desmuntar i muntar de nou el baix. I quan tinc muntat un costat, haig de desmuntar i tornar a muntar l’altre. Em fa por que pitjant i pressionant em tallaré. Sembla que aconsegueixo sortir-me’n i, quan gairebé estic, m’esquitlla una barra, i maco, em fa una bona xuia al dors del dit del cor. N’hi ha per tirar el maleït armari en mar i enviar-lo a s’Illa (bé, aquí al Ter i que arribi fins la Gola). I vinga sang, com si fos l’aixeta oberta d’una bota de vi negre!

Provo sort i em poso a penjar les cortines de la galeria del menjador. Molt serà que no caigui de la cadira i vagi de lloros. Fan una mostra de fantasia i no són pas del meu gust, però no estic pas per gastar. N’hi ha quatre trossos i quan estic acabant de muntar el darrer, m’adono que n’he posat dos al revés. Tornem-hi, que no ha estat res.
Em porten l’aparell de televisió que em regalen. És d’agrair l’obsequi i fa patxoca. De moment no arriba el cable de l’antena ni es pot enquibir dintre al moble que m’havia regalat la Carme i on ho tenia previst, ja que no hi cap. De totes maneres, pobre tele, darrera meu es ben avorrirà.

Abans d’anar a les monges a celebrar-hi la missa, baixo per la plaça de Santa Magdalena cap els jardins de Can Cendra fins la plaça dels Encantats (bé, la plaça de la Rutlla), pujo el carrer Indústria i baixo per carrer Verneda, fins la plaça Catalunya i, de nou pel carrer Indústria. Entro a Can Gamell a comprar un cable que allargui des de l’antena fins la pantalla. Quan tinc l’accessori, vaig al col·legi la Vall dels Àngels, dintre de la capella, m’assec al darrera i segueixo el rosari. Un moment de pau profunda!
dimarts, 4 / octubre / 2011

A veure si ara, des d’Anglès, algun dia disposaré del temps necessari per visitar la Umbria i, sobretot, Assís.   
Obro el cancell de l’església i faig un tomb pel poble amb l’excusa de proveir de material d’oficina. Amb l’Emili Rams parlem de la conveniència de recollir el material poètic d’en Manel Pont i de fer el possible que, a Anglès, se li dediqui un carrer.

Cap a quarts d’onze vaig cap a La Cellera on recullo en Ramon i en Jordi, i anem cap el Pasteral i a Can Codina, que és al terme d’Osor. Estem ben bé al cor de les Guilleries, prop d’on es sentí el gran espetec de Lloret Salvatge (sicut dixit Mn. Constans).

També hi participa en Josep d’Amer i l’Elies de Les Planes. La reunió va bé. En Ramon te una feinada a fer-nos anar a rega: a cada moment trobem una bona excusa per sortir del tema i enfilar-nos per les branques: vinga nois, d’això ja en parlarem mentre dinem.  

A la tarda tinc reunió amb l’equip de Caritas d’Anglès.  
Ve en Manel per convidar-me a participar a la trobada gegantera en ocasió del 15 aniversari del baptisme dels dos gegants d’Anglès, la Remei i en Miquel.

Es reuneix la comissió de Sant Amanç per valorar l’aplec. A més de les 180 persones que van participar al dinar, n’hi pujaren fins a 300.

Després de la missa vaig a Bonmatí. Tenim la reunió de constitució de Caritas Parroquial i parlem de les mancances que es detecten a la població: aliments bàsics, ancians que viuen sols, joves sense feina, mainada que necessita reforç en els seus estudis...  Arribo a quarts d’onze a la doma.

Les notícies deixen clar que ha augmentat l’atur. I no s’atura.

dimecres, 5 / octubre / 2011

Cada dia es comença amb el dematí. I ho faig fent una ronda pel poble: fleca, parades a la plaça...  A l’església venen els electricistes a canviar bombetes i així deixar les aranyes a punt per la festa de la Mare de Déu del Remei. En Joan i en Ramon han netejat la cambra que queda sota el cambril de l’antic altar de sant Miquel i hi van col·locant les imatges de la col·lecció Espelta. L’altra Ramon i en Florenci venen a comptar la menudalla. Quan tot va en dansa, esmorzo

Quan baixo del pis, ve en Ricardet i comença a portar recipients per ornamentar i col·locar les flors al presbiteri i als peus de la Mare de Déu del Remei. Em va comentant de quan feia d’escolà a l’església, les seves relacions amb els diversos capellans que han passat, que ell és el de la imatge de l’escolanet que recull les almoines al costat de la imatge de la Mare de Déu, de què li ve que se l’anomeni Ricardet (quan Mn. Carles, el dia dels Reis, el posà per model de tots els nens perquè, al matí, quan anava a les monges, el trobava netejant el carrer i ell li digué: “Ricardet, fes-ho ben net”)...

Poc desprès de migdia ve en Jaume. Visitem la rectoria i l’església i anem comentant-ne les possibilitats i les millores s’hi podrien realitzar, amb temps i paciència. Anem a dinar a Can Tarrés i, a la tarda, visitem Sant Julià de Llor i Bonmatí.

Amb en Pere Pont, el nebot d’en Manel Pont, també parlem de la possibilitat de fer un recull i una edició dels poemes d’en Manel. Ara es tractaria de fer-ne el recull. Espero que ens en sortim.

Comencem el tríduum de preparació de la diada del Remei. La missa vespertina la presideix i hi predica en Jaume Julià, fill d’Anglès i Degà de la Catedral de Girona. Hi participem 20 persones. No ha acabat de calar. Caldrà recuperar la missa de difunts del dilluns de les Gales, que es veu era molt popular,  i fer un altre tipus de tríduum.   

Al vespre, amb la Isabel i la Cris, anem a Bescanó, a la reunió d’arxiprestat dels equips de Caritas. També hi ha la Maria i l’equip de Bescanó.  La porten la M. Àngels Camós, en Martí Batllori i l’arxipreste, en Ramon.

dijous, 6 / octubre / 2011

A les 8 ja vaig cap a fóra el carrer. Obro l’església, faig un vol pels carrers de l’entorn... Ve en Felip, el ferrer, a col·locar les reixes de les finestres i de la porta que dóna al carrer: amb en Sebes, havia entrat algun lladregot a la sagristia i val més reforçar la seguretat. I venen les de la confraria de l’escombra a esterrejar per deixar-ho tot arreglat per la festa del Remei.

A mig matí ve l’Assumpta i quedem per anar a dinar plegats. Mentre ella visita algun possible client, vaig aprofitant el matí per preparar el suplement. Quan ens trobem per dinar parlem de la família i de restauració d’objectes: figures, gerros, imatges, marcs... Ja ha fet alguna cosa i li dic que em sembla que tindria feina. A Palafrugell, l’Antoni Bofill feia filigranes i en Toni, el seu fill, que és aparellador, també. Tot és qüestió de manetes i de paciència.

A la tarda visito la casa de Santa Magdalena. Està un xic deixada, però se’n podria treure profit. M’han parlat d’alguna inundació, però no s’hi veu humitat. Si que hi veig algun desaigua un xic embossat. Veurem què s’hi pot fer. Primer de tot, una bona esterrejada i una repassadeta al teulat i a la terrassa.

Tenim el segon dia del tríduum. Hi participen el doble de feligresos que ahir, o sigui, una quarantena de persones. L’evangeli i el comentari d’ahir girà entorn de les noces de Canà. Avui se centra en Maria al peu de la creu. Abans, en Jaume em comenta els records entorn de capellans que havien estat a Anglès: Mn. Josep Cerola, Mn. Josep Tomàs...

Sortint de la missa vaig a Bonmatí per la reunió del Consell Parroquial. Quan arribo, ja tothom m’espera. Ens presentem, parlem de les tres parròquies que el formen, de la situació de les esglésies, de la catequesi, de l’horari de les misses... Sortint em telefona la meva neboda per comunicar-me que ha mort el seu oncle Celso, el germà de la meva cunyada Carme.

divendres, 7 / octubre / 2011

El matí comença amb el cel encapotat. Veurem com acabarà el dia. Un cop he esmorzat, preparo les circulars convidant els pares i la mainada al primer any de catequesi. Les reparteixo a les dues escoles: unes 25 a l’escola La Vall dels Àngels (on m’atenen la Gna. Pilar i la Pepi) i una trentena a l’escola Pompeu Fabra (on m’atenen en Josep, el director, i la Carme Puigderajols, i també hi saludo els alumnes del grup on hi fa classe).

En Ricardet i en Joan omplen de flors la sagristia i el magatzem. Haig de tancar les portes perquè l’olor que m’arriba al despatx no em maregi.   

Dino a Banyoles amb la Carme, en Josep i l’Assumpta. Parlem d’en Celso, de les feines que havia fet (un gran hortolà), de com havia enviudat de la Maria i de la Montserrat, dels llocs on havia viscut (jo el recordo a Bescanó i a Salt). En Félix m’ha telefonat per comentar-me la seva bona relació amb en Celso.
De retorn m’aturo a Bonmatí i visito els ancians que m’havia recomanat Mn. Joan: la Pepita, en Joan i la Margarida, la Maria i la Carmeta. Alguns, he tingut feina localitzar-los: els carrers estan mal senyalitzats. Tots m’esperaven i em reben bé. A les àvies els faig un petó ben fort, i bé que els hi agrada.

Al vespre, a l’església d’Anglès hi venen una quarantena de devots. En Jaume Julià presideix la darrera missa del tríduum i expressa la memòria per la seva mare, la Roser. A la missa també hi participen en Miquel, la M. Rosa i la Lluïsa. Quan acabem en Ricardet, en Joan i una bona colla de la confraria de l’escombra comencen a col·locar les flors per la Mare de Déu del Remei: sembla que el presbiteri queda transformat entre un jardí i una selva. Amb en Miquel, la M. Rosa i la Lluïsa anem a fer un mos.