APLEC DELS PERDONS – II diumenge de Quaresma – 28·02·21
Santa Cristina
de Vallarnau – Lloret de Mar
La nostra societat, l’anomenada societat de consum, té una
capacitat manipuladora espectacular i així transformar qualsevol proposta mínimament
interessant en un reclam publicitari, fins el punt de fer oblidar el significat
de la proposta per fer-ne únicament una referència comercial.
Així veiem com les tradicions religioses àmpliament arrelades
esdevenen únicament una proposta consumista. Nadal n’és l’exemple més evident.
Així, Nadal esdevé frívolament la festa dels àpats, dels regals, la festa del
Tió (perquè fa regals)... i fins un element tan entranyable i tan catequètic
com el pessebre queda focalitzat en el caganer (no pas en l’Infant Jesús).
I podríem anar evocant totes les celebracions que han anat
esdevenint un gran i vulgar reclam consumista: Setmana Santa per fer unes bones
vacances, les primeres comunions, els casaments...
Amb tot, per nosaltres els cristians, les celebracions de
tradició cristiana, si bé sovint contenen i motiven elements festius i
folklòrics ben lícits i ben humans, tenen el seu centre en Jesucrist que va
esdevenint, festa rere festa, l’eix vertebrador de la vida dels creients.
I si els cristians ens apropem a Jesucrist és perquè ens
ajudi a transformar la nostra vida i, com a conseqüència, el nostre món. Tot
apropant-nos a Jesucrist aprenem a valorar el bo i millor de la vida i del món
i a saber ser crítics envers tot el que ens vols enlluernar amb miratges
seductors i alienants.
Com Pere, Jaume i Joan, apropant-nos a Jesucrist ens anem
adonant de la claror del seu rostre que ens continuarà acompanyant en les
fondalades més profundes i més obscures de la vida.
Entorn la devoció a santa Cristina, al llarg del temps, veien
que també s’hi han anant incrustant tot un seguit de tradicions populars:
començant per la construcció d’aquest magnífic santuari, la celebració del
dinar i de les sardanes de l’aplec dels perdons, l’estofat del matí de santa
Cristina, el ball de plaça...
Però la devoció a santa Cristina és molt més que tot això
plegat. La devoció a santa Cristina és enfilar-se al costat d’ella fins assolir
la LLUM DE CRIST. “Expandeix la llum
divina, oh Cristina, apaivaga en nit funesta, agonia, dol, tempesta”, ens
fan cantar el poeta Josep Carner i el monjo de Montserrat Odiló Planàs.
Si, en aquesta
“nit funesta, agonia, dol, tempesta”
de la vida mateixa i dels temps foscos que ens ha tocat viure, la llum divina
no és altra que JESÚS mateix per qui, santa Cristina, tu “Guanyaràs
palma i corona”. Aquest mateix Jesús que, dalt la muntanya, la muntanya de
la pregària, es manifesta transfigurat i lluminós, davant dels seus deixebles.
Aquest Jesús, la Llum del Món, que, convidats per la veu del Pare, també
nosaltres estem convidats a “expandir”, al costat de santa Cristina, enmig de
les foscors de la nostra vida i de la nostra societat.
Aquest doncs ha
de ser el nostre goig i la nostra corona més preciosa, aquest és el nostre
saborós aliment i el nostre més elegant vestit. Tot el demés són elements més o
menys accessoris, més o menys prescindibles, més o menys
circumstancials...
Estimats devots
de Santa Cristina, estimats obrers i obreres, venim aquí, a pregar al costat de
santa Cristina. I la pregària que brolla del nostre cor és “dóna’ns fe, dóna’ns coratge si la mort se’ns
aveïna”.
Si, oh
Cristina, dóna’ns fe per ser portador de la Llum de Jesús al llarg de l’any i
de la vida. Més enllà dels torrons, del tió o del pessebre, que descobrim i fem
realitat el misteri d Jesús; més enllà d’unes vacances merescudes o de mones i
tortells, que sapiguem acompanyar Jesús que, des de l’Eucaristia i la pregària,
ens il·lumina per tal que el descobrim i servim en els pobres i els malalts;
que més enllà de de castanyades, que Jesús sigui sempre la raó del nostre goig;
que més enllà d’estofats o de balls de plaça, Jesús sigui el nostre força i la
nostra llum.
I junts pugem a la muntanya del Senyor, en la nostra pregària
diària i constant, per oferir, com Abraham, el bo i millor de la nostra vida
sabent que, Déu, “que va entregar el seu
propi Fill per tots nosaltres i no el va plànyer, ¿com no estarà disposat a
donar-nos-ho tot juntament amb el seu Fill?”.
