LA MARINA DELS ÀNGELS, la mare (II)

Aquesta vegada, el que he fet és posar un fragment més de l'article d'en Xavier Cortadelles, LA Marina, dels Àngels, a continuació de l'entrada que vaig posar fa uns dies per tal que així tingui més coherència i sigui més fàcil d'entendre. 

O sigui, els que ja havieu llegit la nota biogràfia de Marina Clotas i Batlle, a continuació hi trobareu l'article d'en Xavier. 

Espero que d'aquí uns dies en pugui publicar la segona part. 

No sé si algú s'ha pogut entretenir buscant a la revista PRESÈNCIA (els primers anys), alguna entrevista amb el meu pare, en Pere Brugada. Si ho trobeu, us ho agrairé. 

La MARINA DELS ÀNGELS, la mare (I)

Després de la presentació general de la família Brugada – Teixidor del Terme, publicaré alguns articles relacionats amb la família. Més endavant reproduiré algun altre article que parla de Can Teixidor del Terme.

En primer lloc reproduiré un article dedicat a la mare, la Marina. Ho faré en diversos apartats que aniré afegint l’un darrera l’altre per facilitar-ne la lectura.

Per ara no conec cap article o entrevista dedicat al pare, en Pere Brugada Planadecursach. En Josep, el meu germà gran, em deia que li semblava que un dels primers números de la revista PRESÈNCIA n’havia publicat algun en ocasió del contenciós amb PROGEINSA. De moment, no l’he localitzat. Si algú ho aconsegueix, li agrairia que m’ho comuniqués.  

Així doncs, parlant de la mare, en Xavier Cortadellas, a la revista GAVARRES (n. 07), editada a Cassà de la Selva (primavera/estiu 2005), a la secció PERFIL 23 (p. 30 – 31) presentava una ressenya dedicada a la mare que la presentava com LA MARINA DELS ÀNGELS.

La ressenya, en un requadre, conté un esbós biogràfic que és el que avui presento. Més endavant hi publicaré la ressenya. Val a dir que hi faig alguna esmena (com p. e. el lloc on va néixer –que no fou Valveralla sinó al carrer del Mar de Ventalló- i  l’any de naixement, el 1916).

La mare morí el 21 juny del 2010 a l’Hospital de Palamós, a l’altra banda de les Gavarres. Les exèquies s’oficiaren a Sant Martí de Palafrugell (matí) i a Santa Maria dels Turers de Banyoles (tarda) i fou enterrada al cementiri de Banyoles juntament amb les despulles del pare.  El seu nínxol, cada matí és besat pel primer raig de sol, tot esperant l’arribada del Ressuscitat “Sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort”. I des d’aquell nínxol, s’albira, cap a migdia, el cim dels Pujols, on hi destaca la blancor del santuari de la Mare de Déu dels Àngels.   

  

Marina Clotas i Batlle (I 

Va néixer a Ventalló (Alt Empordà) l’any 1916. Va viure als Àngels des de l’estiu de 1930 (amb 14 anys) fins el 1936. Durant aquests anys, treballava a l’hostatgeria: si convenia cuinava, o bé venia medalles, llogava cassoles, plats, coberts i altres atuells de cuina (pels dinars a l’exterior), i despatxava cervesa, gasosa o vi. En aquella època, cada diumenge, pujava als Àngels una colla de senyors a caçar senglars. Un era en Ramon Adroher, que tenia un garatge a la plaça Marquès de Camps de Girona, i l’any 1915 la casa Adroher Hermanos va pagar el cost de la línia telefònica entre els Àngels i Girona. Un altre que hi pujava era en Tallada de Bordils.  De tant en tant, també hi pujaven el bisbe Cartañà, “que volia sempre cafè perquè el cafè dels Àngels tenia fama de ser molt bo, i també en Josep Reiner, propietari de la muntanya, i la Carme i en Josep Maria Adroher-Llach, que eren fills dels propietaris de can Llac dels Àngels i que vivien a Girona.

Recordant aquella llegenda que diu que, en el segle XV, atrets per la llum que veien cada dissabte, la gent va pujar al que fins llavors es deia la muntanya de Pujols i hi van trobar una tela on hi havia pintada la imatge de la Mare de Déu amb el Nen Jesús i un àngel a cada costat, cada dissabte l’oncle Quildo (Hermenegildo Clotas Ministral, germà del seu pare, Benet) o un mosso del santuari feien un foc (a la part posterior del santuari, cap a tramuntana, per il·luminar els murs emblanquinats de l'edifici). En els últims anys, en comptes de foc encenien una bombeta de 500 w. L’any 1942, la Marina va casar-se amb Pere Brugada Planadecursach i va anar a viure a can Teixidor del Terme, que és un mas i un antic molí de Banyoles. Avui que les cames li fallen perquè té artrosi i ha d’anar amb cotxe elèctric, diu que sap portar-lo gràcies al fet que ha anat sempre amb moto. La Marina ha tingut sis fills, un d’ells és mossèn Martirià Brugada, rector de Palafrugell.  


La Marina,  dels Àngels  (II) 

Va haver-hi un temps que, cada vegada que la Marina sortia del santuari dels Àngels i s’acostava a la BSA, en Tom deixava el que estava fent, corria com una fletxa i pujava a la cistella. La cistella era a la banda esquerra, n’hi havia tan poques que ningú no podia saber encara que se n’acabalaria dient sidecars; la BSA era una moto de cinc cavalls; en Tom, un gos llop que volia anar sempre amb la Marian. Als Àngels, hi havia també una gosa policia que es dia Viqui; més tard, va tenir un altre gos que es va dir Turesqui. Equipada amb una trinxera d’aquelles que havien posat de moda els soldats de la Primera Guerra Mundial, pentinada amb les trenes que es feia cada matí i que es va tallar l’endemà que comencés la Guerra Civil pensant que així no la coneixerien, un cop arribava a la moto, la Marina feia baixar en Tom de la cistella, engegava el motor, posava primera, donava gas i, quan el gos la veia marxar, apartava les oques de la carreters i la seguia, bordant com un boig,, fins allà on podia. Moltes vegades, la Mariana agafava el camí que duia a Girona; alguns cops, el que duia a Bordils. “Depenia dels encàrrecs que m’havia fet el tiu”, ens diu, parlant del seu oncle. L’oncle era mossèn Joaquim Clotas i Vidal (08·11·1872 - 09·08·1948), capellà que va ser del Santuari dels Àngels des de principis de segle fins a l’any 1939, i que també era oncle del pare de la Marina, en Benet Clotas Ministral.  

Ella, és clar va arribar-hi força més tard. “Vaig anar-hi a viure-hi l’estiu abans que comencés la II República, això era l’any 1930 (amb 14 anys). Però ja hi havia anat pujant sempre”. La primera vegada acabava de fer quatre mesos. “Vaig tenir una broncopneumònia i els meus pares van prometre que, si em curava, m’hi portarien”, diu que van explicar-li. Els seus pares vivien a Valveralla, tal com se n’ha dit sempre, un veïnat de Ventalló que oficialment es diu Vulveralla. “Sóc empordanesa”, declara amb satisfacció. El cas és que cada any, així que arribava l’estiu, aquella noia empordanesa que va ser la Marina Clotas, anava a Sant Miquel de Fluvià o a Figueres, pujava al tren, baixava a Bordils, on, quan era petita la venien a buscar amb una mula. “Em posaven a dins d’una de les alforges i, a l’altra, hi posaven coses. Un dia hi havia pa i resulta que jo, tot picant, picant, vaig acabar fent-hi un bon forat”-

He buscat informació de les BSA perquè si ha una cosa sé és que no sé res de motos. Suposo que la Marina tenia una BSA Blue Star 500, que es va començar a fabricar el 1931, que pesava 150 quilos i que podia anar a cent per hora. Encara avui hi ha molta gent que recorda aquella noia d’entre quinze i vint anys que baixava amb moto dels Àngels fins el dia que va estellar la guerra. De fet, és per això que l’hem vinguda a veure, perquè a Sant Daniel de Girona van dir-nos que havia tingut un accident una vegada que anava a Girona. La veritat, però, és que qui anava aquell dia a la moto eren el seu oncle i un seminarista. “Es posava el manteu i un barret, i anava cap a Girona”. Diu la Marina. Ella, en tot cas, d’accident no n’ha tingut mai cap. El que si és cert, però, és que, en aquells anys, quan sortia dels Àngels amb moto, el seu oncle pujava al terrat amb una ullera de llarga vista i vigilava el camí que ella feia. I és que des dels Àngels es veu pràcticament tot. “Fins i tot deien que es podia veure un partit de futbol a l’Estartit”.    

------------------

(i III)
El dia que va decidir anar a viure amb el seu oncle, la Marina ja sabia que als Àngels no hi trobaria gaire ningú: Mosèn Joaquim Clotas; un altre oncle “que es deia Hermenegildo Clotas” (el tiu Quildo), que es va fer religiós del Cor de Maria (claretià); l’hortolà, algun mosso, alguna minyona, algun carboner i els clients que hi anaven a dinar o a passar uns dies. Un dels clients era la família Porcioles, que, com és sabut, va sortir d’Amer. Un altre, la senyora Càndida Figa de Palamós “que tenia un germà capellà i que pujava als Àngels amb una minyona”. La Marina, precisament, va pujar-hi perquè el seu oncle estava cansat de veure que les minyones de l’hostatgeria plegaven. “Jo era una noia tranquil·la”, ens diu ara, “no m’agradaven els balls, ni aquestes coses”. Ja estava bé llegint. Ell em va demanar si hi volia anar i, de seguida, ens vam entendre”. El que tampoc no agradava gaire a la Marina era cuinar. Potser és per això que encara recorda el dia aquell que hi va haver un casament i que va tocar-li fer una seixanta truites a la francesa. Però si hi havia alguna cosa era que els homes la xiulessin quan la veien passar amb moto. “Al començament, quan arribava a Girona”, ens diu, “deixava la BSA a can Subirós del carrer del Carme perquè, si passava davant de la caserna, els soldats em xiulaven i jo em moria de vergonya”.  A poc a poc, ho va anar superant. El dia que també va passera vergonya va ser una vegada que una classe sencera de seminaristes que havien pujat als Àngels van anar sota la seva habitació i van començar a cantar cançons perquè li van fer el que ella en diu una amoreta. Una de les cançons que va cantar aquella tuna de seminaristes va ser la sardana Marinada perquè, segons he anat entenent, la Marina dels Àngels, que era així com l’anomenava tothom, era molt coneguda entre els nois de Bordils, els de Sant Daniel i entre els soldats i seminaristes de Girona  (entre els quals sembla que hi havia el que seria Mn. Geli, Mn. Fuentes...).  Després, aquells seminaristes van acabar castigats. Tota la classe. Però no en facin gaire cas perquè segur que molts d’ells ho devien passar molt pitjor a partir d’aquell dia del mes de juliol del 1936 que mossèn Joaquim Clotas i la Marina amb la BSA van haver d’anar a amagar-se a una barraca de carboners del puig Rodó perquè acabava de començar la guerra.

D’ençà d’aquell dia, tot van ser misèries: mossèn Clotas va estar empresonat a Bordils fins que una bona persona el va ajudar a escapar-se i va poder fugir a Vulveralla. Va morir anys després, per culpa d’una accident de bicicleta (19 agost 1948). L’oncle Quildo el van agafar quan era a les terres de Lleida: si no el van matar, va ser perquè els va ensenyar el carnet de conduir i els va fer creure que era un xofer. La Marina va estar en una presó de dones de Barcelona (des del 8 de maig del 1938 fins el 29 de setembre del mateix any) al costat de la Sara Jordà de Figueres, que va ser afusellada. Ella es va salvar perquè ni una sola de les vegades que van anar a buscar-la van dir bé el seu nom. “No et moguis”, li deia la Sara. Mesos després, va sortir de la presó. La Marina ja havia deixar de ser per sempre més una nena. No va tornar a viure mai més als Àngels, però sempre més hi ha pensat. I mentre les cames no li han fallat, sempre més ha continuat anat amb moto. 

(acaba)

ELS BRUGADA DE CAN TEIXIDOR DEL TERME (tot)

A l'agost vaig començar a publicar - repartit en diversos fragments- la introducció que vaig escriure pel llibre d'en Josep GRABULEDA i SITJÀ i d'en Guerau PALMADA i AUGUET, El Terme de Banyoles, editat el 2014 dintre la col·lecció QUADERNS DE BANYOLES, n. 15). 

Ara el publico l'escrit tot junt. Els que ho han anat seguint, poden continuar llegint-lo a partir de l'apartat 14 (segueix l'apartat 15 i la conclusió). 

D'aquesta manera poso punt final a aquesta presentació global de la meva família i de la pairalia que ens ha aixuplugat. Possiblement, més endavant, publiqui algun altre article relacionat amb la casa (en disposo d'un parell). 

Però, a partir de la propera entrada, recolliré algun article on es parla o es recull el testimoni de diversos membres de la meva família (també meu). 

Agraeixo els comentaris que m'han arribat. La Lluïsa em va demanar que aniria bé publicar alguna fotografia. Espero que pugui fer més endavant. També m'han arribat correccions i ampliacions que agraeixo especialment quan acompanyen el mateix escrit meu. Espero que ho continueu fent. 

Moltes gràcies per la vostra paciència. Espero que pugueu gaudir del que us explico. 



0.    ELS BRUGADA DE CAN TEIXIDOR DEL TERME 

Cap un segle de records per entendre un tarannà

Sóc de Can Teixidor del Terme de Banyoles. Això no és cap secret. Però la masia si els té. O més aviat, té un piló de vivències. Entrar a aquella casa és com entrar en una mena de túnel del temps on pots trobar-te amb objectes i elements de totes les èpoques. Quan, parlant a la taula de casa, de la redacció d’aquest article, la meva neboda Assumpta em va etzibar: “Només escriuràs un article? Vols dir que no en podries fer un llibre?”. De moment, aquí hi ha aquest recull de records i de reflexions.

Els nascuts entre els anys 40 i 60, hi hem estat testimonis d’un món que s’ha anat esfilagarsant i d’una societat que s’ha anat teixint amb molts altres elements d’origen molt divers. No es tracta de fer aquí ni una exaltació ni una desqualificació a l’enyorança ni tampoc de glorificar ni menystenir la societat que s’ha format posteriorment.

Ara el Terme pràcticament es troba integrat a la ciutat de Banyoles. Però nosaltres, de petits, quan els de casa anàvem a comprar o a fer gestions diverses a la plaça o pels carrers del centre de Banyoles, teníem clar que anàvem “a la vila” ja que nosaltres érem i som del Terme.

Com era la vida en el Terme? Intento respondre-ho a partir de la vivència que m’han ajudat a recollir especialment dos dels meus germans, en Josep, el gran, i la Maria Pilar, especialista en records,  emocions i enyorances. Puc dir que, entre records més o menys boirosos, presento un període de gairebé 100 anys, des del darrer quart del s. XIX fins als inicis del darrer quart del s. XX.

Els protagonistes són el besavi Jaume Brugada –Teixidor i Raigosa – Campderrich (1845 – 1927), l‘avi Josep Brugada Agustí (1875 - 1956), la germana del pare, la tia Conxita (1903 - 1985), el pare, en Pere Brugada Planadecursach (1912 – 1981), la mare Marina Clotas Batlle (1916 – 2010). Els germans (en Josep (*1941), en Pere (*1943), la M. Àngels (*1944), la M. Pilar (*1946), la Concepció (* 1947)i jo (* 1953), si bé hi tenim un cert protagonisme, som més aviat els testimonis d’un món que ja no és el nostre.     

1.    LA CASA

Recordo que, una vegada, a l’escola (Acadèmia Abat Bonito), el senyor Hugas ens va demanar una redacció explicant cadascú com era la nostra casa. La redacció meva va resultar la més llarga. La reacció espontània del senyor Hugas fou la de preguntar-me si vivia en una caserna.

I és que la casa antiga de Can Teixidor no era una caseta d’una família convencional del món industrial. Era la casa de molta altra gent i l’aixopluc de moltes coses.

El mas Teixidor està format per dos cossos, un pati interior aleshores envoltat per les corts dels animals i, a la part més occidental, una cabanya. A la cabanya és on es guardaven els carros i, la part superior de la cabanya, hi havia una pallissa que es sostenia, a tall de biga, damunt el que havia estat l’eix del molí. A migdia, les construccions quedaven unides per una era allargassada i, al davant, un galliner. A l’extrem més oriental, hi havia un pou, que de fet estava inutilitzat, i els terrenys de regadiu reservats per horta familiar.

El cos principal de la casa queda al costat més oriental, lleugerament inclinat, amb un angle pràcticament indicant el punt del migdia i, així, totes les parets de la construcció, en un moment o altre del dia, queden llepades pel sol.

Aquest cos principal és de tres plantes que es distribueixen pràcticament igual: una sala central i tres dependències que la flanquejaven a cada costat. Al costat occidental de la planta baixa, (a migdia) hi havia la cuina (que posteriorment es transformà en menjador), la sortida de l’escala (al centre, sòbria i solemne) i, a tramuntana, el celler. La sala central de la planta baixa estava dividida per un tempanell central i, mentre s’obria a una entrada principal a migdia; a tramuntana hi havia una antiga tina i un traster. A les dependències de llevant, del nostre record, hi havia un petit apartament que s’hi construí quan es reformà la casa (entre el 1927 i 1928). Allà hi havien viscut, a partir del 1943,  la família de la Berta Zeilinger . Posteriorment (quan la família de la Berta ja no hi residia), quan es casà, hi visqué el meu germà Josep i la seva muller, la Carme Arnau i els fills que van anar arribant.  A tramuntana també hi havia un corredor (tancant la part posterior d’abaix). Havia estat la conducció de l’aigua del rec que per allà entrava per moure el molí i les moles del trull. Del nostre record, hi havia corts d’animals, una petita cuina de fogons, una comuna (amb el seu corresponent pou mort) i també la cuina i un petit bany per l’apartament.

A la planta del mig, que s’hi accedeix per l’escala de lloses de travertí polides i lluentes, hi ha la sala de la casa i els dormitoris, dos a ponent i tres a llevant. La sala s’obre a migdia per un gran balcó i a tramuntana per una petita eixida on també hi havia un petit servei. Des d’aquesta eixida, on els testos de flors hi eren molt agraïts, es veia el veïnat (Can Hort, can Pipa, can Dorca...) i les bugaderes que anaven al rentador (al rec de can Hort).

La planta superior, ja sota a teulat, es repetia la distribució de les plantes inferiors, amb el rebost, el graner, un altre traster... Les cobertes de les plantes inferiors són de volta rebaixada de lloses i el teulat és de salt de garsa. 

L’altre cos, a ponent, l’anomenàvem a Cal Masover ja que normalment hi havia viscut una família de masovers. Els darrers van ser els Prat. També hi solia viure algun mosso. La construcció d’aquest cos no és de la qualitat de l’anterior, si bé també és de tres plantes, amb dependències molt irregulars que, una part servien de dependències de la família que hi havia residit i les altres de graners (planta superior) i de quadra de les vaques (la planta baixa). Una petita escala central comunica les tres plantes. Les cobertes són totes de bigues de fusta i lloses, a la planta del mig recobertes amb rajola. El teulat també era de salt de garsa. Aquest cos es comunicava amb la cos principal pels patis exteriors i per una petita porta que, des de la quadra de les vaques, accedeix a l’escala principal.

Algunes dependències de la casa principal s’entaforen a aquest cos: la cuina (a la planta baixa) i un escriptori (a la primera planta).

La calefacció de la casa estava molt mal solucionada i, a l’hivern, el fred es feia notar. A la nit, quan ens posàvem al llit, tots hi portàvem una ampolla d’aigua calenta. Tampoc estava ben solucionat el tema higiènic de manera que, fins molt ençà, no es disposà d’un bany mitjanament digne. Per dutxar-nos, es feia amb una galleda d’aigua calenta i un cassó (per abocar l’aigua al damunt), al servei que hi havia a l’eixida, a la planta del mig.  Els desaigües dels serveis i de les comunes abocaven a tres pous morts distribuïts a l’entorn de la casa. Periòdicament, calia buidar-ne la xisca amb semals i abocant-la als horts de l’entorn. I segons el vent, la ferum era immensa. 

Per escalfar-se, la casa disposava de dues llars. L’una era a un racó de la cuina, a la planta baixa. No tirava gaire bé i alguna vegada ens havia donat algun disgust, quan s’encenia. Aleshores tothom corria. Primer, calia tancar gairebé hermèticament les portes de la cuina perquè no entrés aire que l’atiés encara més i així s’anés afogant a poc a poc. També calia vigilar que alguna espurna no agafés el sota teulat o la pallissa, com de fet alguna vegada passà. Val a dir que en aquests casos, tots els veïns i els treballadors de la fàbrica de can Torrent corrien i ajudaven a apagar-lo traginant aigua del rec. Però l’esglai era considerable. 

La cuina, de fet, s’escalfava per la cuina econòmica que també escalfava un petit dipòsit d’aigua que anava a la pica de rentar els plats.  L’altre llar era a la cuina de cal masover, una petita ampliació de la casa. Val a dir que la seva xemeneia funcionava més bé. Allà, al costat, l’avi Pep també hi va fer construir una petita caldera per coure-hi la perolada pels porcs. A la part alta de cal masover hi havia una tercera llar, petitona, però no vaig veure que mai funcionés. Alguna any, a l’entrada o a la sala principal, s’hi instal·là una estufa de llenya: era d’agrair.

Al davant de la casa, hi ha tot d’arbres: una gran figuera i un gran til·ler a ponent; a migdia, una gran morera i tres o quatre caquiers o caquilers; més cap a llevant, avellaners i nesprers. Sota els arbres de migjorn, hi havia algun banc i algun racó mig recobert, a tall de glorieta, amb petits recs que travessen, amb alguna antiga pica d’oli de pedra, alguna mola de molí o de trull que recordaven i recorden els temps pretèrits.  

2.    DESCENDENTS DE NOÉ, D’ABRAHAM, DE DIÒGENES...

Els de casa, a més d’algun gen dels patriarques bíblics acollint tots els que arribaven a la seva tenda, sospito que també tenim algun gen de Noé i algun altre gent de Diògenes.

El fet de ser estat una masia, la familiaritat amb els animals ens ve de lluny, com si a la casa s’hi hagués encallat l’arca de Noé i allà s’hi haguessin instal·lat els animals que no sabien on anar a raure: animals per la feina (cavall, matxo, burra), animals per vigilar la casa (gossos de les més diverses races) i gats per foragitar rates i ratolins; aviram de tota mena (galls, gallines ponedores, pollastres, ànecs, oques...), conills, conills porquins, pintades, faisans, galls d’indis, paons, coloms, tórtores, algun xai, alguna cabra, porcs, truges i godalls, hàmsters, xinxilles, periquitos, canaris ...  I per l’exterior, sempre s’ha valorat la presència del rossinyol i de tota mena d’ocells.

I l’amplitud de la casa s’ ha prestat que s’hi emmagatzemi tota mena d’objectes. Mobles n’hi ha de tota mena i de tots els estils. Els més singular són un parell de calaixeres que corresponen a les dots i a l’aixovar que aportaren dues de les esposes correlatives d’un dels nostres besavis. No puc afirmar va ser exactament amb el besavi Jaume (casat en primeres núpcies amb la Joaquima Pujol, en segones amb la Ramona Agustí i en terceres amb la Carme Dotras) o bé amb el rebesavi Josep ( + 1863) (casat en primeres núpcies amb la Maria Raigosa- Campderrich de Sant Iscle del Colltort i en segones, amb l’Anna Carrera). El cert és que la primera de les mullers aportà una calaixera i, per la segona, es demanà una calaixera igual de manera que es va fer una maqueta (també conservada) que serviria perquè el fuster pogués fer-ne una de semblant a la primera i que aportaria la segona muller. 

Però a més de calaixeres, algun canterano, llits amb capçalera... hi ha roba de diverses èpoques, dels dos darrers segles. La peça més singular possiblement sigui el vestit de núvia, tot negre, de l’àvia Josefa Planadecursach confeccionat cap el 1901.  

Llibres? La majoria no tenen cap valor. Alguns són els llibres d’estudi d’alguns oncles capellans: moral, filosofia, teologia... També hi ha llibres del camp, que segurament compraria l’avi Pep, i llibres d’escola de diverses generacions. 

Papers? Hi ha les escriptures que situen el inici de la nissaga Brugada i de la casa al s. XIII. I així fins a més de 700 documents fins arribar a la correspondència d’en Jaume Brugada com a caporal del Sometent. Però també col·leccions de revistes, butlletins i publicacions diverses dels darrers 100 anys, especialment després del 1939.

I així si a algú de la família li ha donat per recollir mobles i trastos vells, a l’altre li ha donat per arreplegat pedres i eines, i a l’altra roba per omplir armaris i més armaris, o papers i llibres, o, més actualment, guardar arxius i més arxius dintre l’ordinador... Mai se sap! I, clar, quan s’ha passat la guerra (ja no sé pas quina), tot s’aprofita! 

I és que un dels lemes que reiterava la mare era “Tot s’aprofita” i per això li va fer tanta gràcia quan s’edità el llibre d’en Pere Calders amb el títol “Tot s’aprofita” (1981).

3.    ELS RECORDS VISCUTS

El Terme, com s’estudia en el llibre, es configurava pels  veïnats situats fóra del nucli de Banyoles, o sigui, fóra del recinte emmurallat de l’antiga vila: Mas Riera, Can Puig, Can Boada de Baix, Mas Usall, Mas Arbeig, Lió, la Rajoleria, les Arcades, les cases d’en Sala, Can Laqué... com també grans pairalies com a Can Trull Vell, Can Palau, Mas Fam...

I també Can Teixidor de Terme (o Texidor, com escrivíem aleshores). I al seu entorn, el nostre veïnat el configuraven, a gregal, les cases i les famílies Sala de Can Pipa (o sigui, on havia estat el casal de Can Hort), la família Feixes de Can Dorca i vàries casetes entaforades entre aquestes dues (Can Pepitu Feixas, Can Tià amb la Pilar i la Gracieta, Ca la Paueta i en Pau, Can Pere de la Flor...), la fàbrica de Can Torrent (on hi vivien l’Angeleta i en Jaume Bover) que havia estat fàbrica de xocolata, de gel, també de paper i, al meu temps, d’adob de pells. Cap a migdia hi havia Ca la Rectora amb la Martina i, més cap a mestral, Ca la Marrenya, Cal Bobu, l’antiga fàbrica de culleres, la fàbrica de productes químics de Can Soler, l’hangar de Can Noguer que havia estat taller de muntatge de motors d’avions de guerra (entre el 1936 i 1939). Més enllà (a tramuntana) quedaven el que havia estat el primer camp de futbol de Banyoles (del meu record, ja ple de pomeres) i Can Palau. Cap a llevant hi havia la farinera de Can Belem i Can Vila. I s’havia de caminar una estona per arribar a Can Laqué o les altres cases de  sota el Monestir.  

El pare, en Pere Brugada Planadecursach, i els meus germans, especialment en Josep i també en Pere, es coneixien bé els altres veïnats. Cada any, cap el juliol, amb algun altre paborde, els recorrien a peu fent la recapta per sufragar la festa del Terme, la Festa Major del Terme en honor dels sants màrtirs Abdó i Senén. Les famílies que hi vivien i que hi col·laboraven, fossin propietaris o fossin masovers, tenien a casa una consideració especial (i en la memòria familiar, encara la tenen).

Un element singular del nostre veïnat són els dos recs, el rec de Can Hort (més a tramuntana) i el d’en Teixidor o d’en Brugada (a migdia, llepant els fonaments del casal). Aquest havia estat la força motriu d’un petit molí i d’un petit trull gairebé reservats a la pròpia explotació. Tota la mainada del veïnat, en un moment o altre de la nostra infantesa, havíem caigut de cap dintre algun dels dos recs. Recordo que aquest singular baptisme el vaig rebre quan tindria uns 7 o 8 anys, intentant empaitar una pilota que havia caigut al rec de Can Hort. I qui me’n va treure fou la Carmelita de Cal Bobu. La mare també s’hi havia cabussat algun cop per extreure’n alguna criatura. Algun altre infant, al rec de la Figuera d’en Xo,  no havia tingut la mateixa sort.

Per aquests recs, fins els anys seixanta, a l’estiu, ens hi banyàvem sovint i els meus germans hi empaitaven anguiles amb les mans, especialment quan es buidaven els recs per fer-ne la neteja. Encara corre per casa alguna fotografia amb els meus germans, en Rafel de Can Dorca, en Lluís Comerma, amb la cabanya al fons, i tots sostenint una llarga anguila. Jo també hi sóc - tindria uns cinc anys- aguantant una petita carpa. Segons havia sentit explicar, en temps feudal, la nostra família havia de retre vassallatge a l’abat presentant-li unes quantes anguiles del nostre rec per fer ús del salt d’aigua que s’hi utilitzava.

Però els meus germans, a més de pescar anguiles, també els agradava recórrer la mina. Hi entraven a les Arcades i s’hi endinsaven talment volguessin arribar fins les entranyes de la terra, amb espelmes i fanals. Alguna vegada també hi anaven les noies, les de casa i les del veïnat. I quan estaven entaforats allà, els nois feien treure les faldilles a les noies penjant-les com cortines a les sortides per així empaitar els ratpenats que veien alterada la seva tranquil·la letargia mentre es produïa una gran cridòria acompanyats de xiscles. 

4.    UN CASAL I UN REFUGI

A una casa gran com la nostra, hi cabia tothom. La persona més significativa i que transmeté un caràcter singular a la casa i a la família, fou l’arribada de la Berta Zeilinger. Nascuda el 1907 a Leoben -la capital de Estíria-, havia marxat d’Àustria per escapolir-se de la primera guerra mundial (1914-1918). El contacte fou la tia Conxita que estaria relacionada amb un moviment esperantista que hauria preparat una campanya d’acolliment d’infants austríacs refugiats.

Però a la casa s’hi van acollir molta més gent. Una família de refugiats –ningú sap de què se’n va fer-  per grat o per força hi fou acollida durant la guerra civil. També s’hi hostatjà personal sanitari que, a les darreries del 1938, vingueren a Banyoles amb l’hospital militar que s’instal·là al Monestir / Casa Missió. Alguns d’ells van venir a la casa recomanats per la tia monja, sor Maria Brugada, que els havia conegut a l’hospital de Vilanova i la Geltrú: el Dr. Francesc Jimeno Vidal, l’Artur Galceran (que entraria de monjo a Poblet amb el nom de Gilbert i que, bon monjo i bon pessebrista, morí a Solius el 2009), un valencià company dels dos...  La tia Conxita i la Berta ens en recordaven les facècies i algunes ballarugues que, especialment l’Artur, havia organitzat a l’Hotel Flora, enamorant-se d’alguna banyolina destacada intentant vanament fer-se-la seva. O com quan, a la retirada, es refugiaren a la pallissa de Can Dorca entaforant-se enmig de la palla, si bé deixaren a la vista els peus, facilitant així localitzar-los quan es calmà la situació (amb gran ensurt dels entaforats allà). La Conxita Corominas, que col·laborà amb ells a l’hospital, ben segur que ens en podria explicar algunes anècdotes.

La dècada dels 40, els estius, venia sovint a la casa, el matrimoni Castillón . Ella havia estat companya de la mare Marina a la presó de les dones, a Barcelona. També Don Emilio i Donya Maria que es veu que, a Barcelona, hi tenien una fàbrica de vanos o ventalls, de vànoves, de cobretaules, de mantons i de teles de seda artificial. Venien a casa sobretot per anar a prendre les aigües de la font pudosa. Ningú de casa recorda si suposava cap benefici directe a les arques familiars, fora del fet que, quan la tia Conxita i el pare van comprar als de can Porxes, la botiga de la plaça (c. 1947), els deixaren els diners, un forat que no s’acabà d’omplir mai. 

Una germana de la mare, la tia Pilar, també va fer llargues estades a la casa, acompanyada per la seva germana i acompanyant-la a ella que enyorava l’aire i els amples horitzons de l’Empordà.

Cap a el 1943 la família de la Berta, amb el seu marit i els seus fills, també s’hostatjaren a casa, en el petit apartament annex, i sovint, entre ells i els meus germans, es compartiren sopes, jocs, companyonia... L’avi Pep, els meus pares i la tia Conxita eren padrins dels fills de la Berta i la Berta ho era de la Concepció, la meva germana. Val a dir que la Berta també feia per una a l’hora de donar un cop de mà a la casa, especialment quan hi havia més feina a la botiga (com ara els dimecres) que feia el dinar per a tots. També, els diumenges, ella i la tia, acostumaven a cuinar el dinar i, a la tarda, la tia portava a passejar tota la mainada. I si calia portar algú al metge per alguna operació (p. e. per les “glàndules”), també s’hi podia comptar.

Un altre matrimoni que solia venir alguns dies cada any eren en Narcís Cornellà i la Cinteta Brugada. Ella era cosina germana de l’avi, filla de l’oncle Joan de Sant Feliu. Vivien a Girona en una caseta –gairebé una barraca-, prop de l’antiga estació del tren, al carrer Sant Antoni M. Claret i el jardí feia cantonada amb el c. Ferran Agulló. A l’acabar la guerra civil, van passar una temporada a l’exili. Al marxar de Girona, el petit negoci que havia iniciat –els Cafès Cornellà- va quedar en mans del seu germà i ja mai més el recuperà. Quan jo vaig néixer a l’Hospital Santa Caterina, el pare i la mare l’escolliren a ell per ser el meu padrí. En Narcís va morir el 1965 i la Cinteta uns anys més tard. Tan ell com ella em van tractar sempre amb deferència per ser el fillol m’agradava veure’ls per casa. 

També, l’agost del 1960, una colla de joves parisencs (la Nicole, la Marie Joseph, la Marie Solange, en Jean Pierre) que participaven a la ruta de PAX CHRISTI es van hostatjar a la casa. Sembla que en quedaren contents perquè l’estada es repetí alguna altra vegada i perdurà una certa amistat. Creients com eren, el seu estil diferia de la manera de fer dels joves de per aquí. 

Una altra estada amable i esperada cada començament i acabament d’estiu era la del capellà valencià Don Emili Bayarri i la seva germana Xaro. Els meus germans l’havien conegut en una estada que, amb el Sindicat de pagesos, havien fet a València. Amb una Lambretta pujaven des de Puçol i, després d’aturar-se a la casa per descansar, continuaven fins a Suïssa on hi passaven l’estiu atenent religioses i emigrants. Les seves anades i vingudes i els vincles que es van establir també han quedat gravats en el llibre dels records familiars. 

I encara podria parlar de moltes altres visites i estades més o menys llargues a la casa: la Càndida Figa (d’una reconeguda farmàcia de Palamós i bona amiga de la mare), en Joan Correa (memòria viva del Terç de N. S. de Montserrat), la Lluïseta Genover (amb els seu recitat constant d’un llarg rosari de músics i, sobretot, de metges), sor Mercè Rigau (que havia estat religiosa del Sagrat Cor), en Manel Riera (sempre amb un feix de murrieria i de bons consells), en Domingo (un home orfe, malaltís de dalt a baix, sense família), la bibliotecària Srta. Montserrat Aragó (tieta de l’escriptor Narcís Jordi), la dibuixant Teresa Branyas, els Nialet Brugada, la família Vilahur en les seves estades a la casa que tenien al carrer Nou i, òbviament, el Sr. Jaume Butinyà...

Un destacat visitant gairebé de la família era el Sr. Josep Busquets Xifre (1887 - 1977). Cada any, quan arribava el bon temps, passat el dia de sant Josep, arribava de Barcelona per passar una temporada a Banyoles amb els seus nebots que vivien en una caseta (c. Torres i Bages?) d’un dels carrers propers de Can Trull, al carrer de Girona. Els seus nebots eren els germans Moner que ell havia atès gairebé com un pare quan quedaren orfes.  Una seva neboda era la Montserrat Moner, muller d’en Joan Alavedra, que havien estat algun cop per casa. El Sr. Busquets estava impregnat de l’esperit de sant Francesc d’Assís. No és estrany que la seva arribada a Banyoles es produís quan arribaven el rossinyol i les orenetes, com destacava el nostre pare. Amb la seva música dolça i suau, acompanyava gairebé diàriament les misses parroquials. També va compondre una dotzena de sardanes, una dedicada a la nostra casa, Mas Teixidor del Terme (on hi ressona notes d’algun himne carlí) i l’altre, dedicada a mi personalment, quan vaig retornar de fer el Camí de Sant Jaume, el 1971, amb el curiós nom Bell Pelegrí.   

També hi havia un reguitzell de dones que venien per la casa. A més de les que hi venien a feinejar, recordo la Mercè Planesas, que vivia tota sola al davant de Santa Maria, sovint visitava la casa. Sabia que allà, a més de companyia, beuria un bon got de llet. I també venia per casa la Maria, una bona dona que la mare aconsellà a Cal Hostench per fer-hi de mainadera. De petits la coneixíem com la Maria “Tapioca” ja que era diabètica i la mare li aconsellà que mengés tapioca que ella mateixa li facilitava. De tant agraïda, constantment parlava d’aquest aliment que tota la família coneixem i relacionem amb aquesta persona. 

I com no? També hi tenien lloc  en Pere de l’Asil o altres residents d’aquella casa,  com en Joan Foix, que era de Valveralla, un altre que l’anomenaven el “Senyorito”  que lluïa uns bigotis dalinians, en Tumeu que era de Riudaura i coneixia bé els de Can Fajula.... Tots  sabien que a casa, a  més d’un plat a taula, hi podrien recollir alguna cosa, fos per ells o fos per ajudar a l’ara denominada residència geriàtrica i que en aquell moment vivia de les almoines. Més d’una vegada algun dels seus residents compartint la taula amb nosaltres en alguna festa assenyalada, especialment per Nadal.  En Pere completava la visita passant a saludar les cases del veïnat on, el qui menys, li regalava algun traguinyol o algun gotet d’anís (fóra del cas que, una bona veïna, equivocadament, li serví un got de líquid detergent que ell també es prengué amb fruïció). 

El cert és que, els que visitaven la casa, gairebé sempre se’ls oferia un got de llet, freda o calenta segons el temps, amb un bon raig de cafè. I si s’havia recollit alguna cosa a l’hort, segur que també se n’emportarien una mica.    

En aquest apartat és mereix una menció particular l’acolliment als capellans. Tant a la família de la mare com a la família del pare (la de Ridaura), sempre hi havia hagut capellans i religioses a dojo. Però a la família Brugada Teixidor, no n’hi havia hagut cap, únicament una religiosa paüla, sor Maria, que havia fugit de casa saltant per una finestra perquè el besavi Jaume li ho volia impedir, mentre que ella volia entrar a un convent per imprecar la conversió del seu pare, de tant perdut que el veia.

I els capellans sempre van tenir una consideració especial. Entre els més valorats hi havia els de Casa Missió especialment Mn. Lleal, Mn. Vallmajó i, sobretot, Mn. Lluís Constans.

Ja el pare, a l’inici de la guerra civil, s’havia arriscat anant a buscar capellans per amagar-los  a un lloc segur. Al final, també ell li tocà amagar-se, tot i que no li serví de res. Sort que una oportuna peritonitis –aleshores gairebé mortal- l’alliberà de la sort que van patir alguns dels que havia anat a rescatar: Mn. Narcís Galí i Mn. Rafael Fontané, assassinats el 11 de setembre d’aquell any al bosc de Can Frigola de Borgonyà.

I així a casa, com si fossin part integrant de la família, es parlava de Mn. Àngel Sauquer, Mn. Francisco Sala, Mn. Antoni Arcelos, Mn. Fernando Simón (i la seva inefable majordoma Donya Adelaida)... i sovintejaven les visites dels vicaris com Mn. Joan Riu (acompanyat dels seminaristes del moment), Mn. Joaquim Xutglà (que m’enganxà per l’escolania parroquial), Mn. Joan Pons i, sobretot, Mn. Lluís Teixidor. També sovintejaven les visites de capellans de pobles veïns com Mn. Joan Guitart de Borgonyà, Mn. Agustí Pifarrer de Fontcoberta, Mn. Narcís de Vilamarí, Mn. Joan de Palol, Mn. Francisco de Miànigues, Mn. Blanch, Mn. Verdura de Camós...

Des de Girona ens solien visitar periòdicament el músic i organista de la catedral Mn. Josep Geli, el savi historiador Mn. Jaume Marquès (quan venia, jo feia festa major perquè podia acompanyar-lo a visitar indrets antics de l’entorn), com també el seu germà Mn. Miquel Marquès que, quan deixà de ser rector d’Amer, amb la seva germana Pilar, passà unes setmanes a l’annex de la casa, participant de la vida religiosa familiar

També ens, en ocasió de l’entrada o sortida dels exercicis espirituals a Casa Missió, també ens visitaven rectors de parròquies més notables com Mn. Salvador Pagès, Mn. Josep Xuclà, Mn. Jou,  Mn. Joan Quer... 

Entre els clergues, una visita molt estimada era la del caputxí P. Marià Oliveras amb qui hi havia una certa relació de parentesc, gran mestre pessebrista i un autèntic artistàs com no podia ser d’altra manera: nét d’en Vayreda, germà i cosí de pintors... Solia venir un cop a l’any un parell de dies.

Un gran amic del pare, l’escolapi P. Martirià Masmitjà, també visità sovint la casa. Al costat d’ell, el pare es vicià en l’ús del rapè durant una bona temporada traginant amunt i avall la capseta pròpia del producte i embrutint mocadors a dojo. 

El fet que l’oncle de la mare fos religiós claretià, el Gmà. Hermenegildo Clotas, va fer que, juntament amb ell, ens visités algun dels seus superiors, com el P. Lluís Masachs i, amb més vinculació a la casa, el guineà P. Benigne Borikó, que parlava perfectament el català, i de rebot, la seva germana Petra.

5.     EL PAS DE L’ANY I LA FEINA

La feina del camp era connatural a tots els de la casa, una feina que es coneixia per tradició formant el que els historiadors i sociòlegs en diuen “una unitat de producció camperola, agrària o pagesa” o, el que és el mateix, una masia.

A la casa s’havien succeït un reguitzell de mossos i jornalers que portaven la feina endavant, pel fet que la salut estantissa del pare i la situació d’infantesa dels germans no permetia gaire res més. Els mossos i jornalers que apareixien periòdicament, segons la feina, i que més ens recordem els germans són en Francisco Guillamet (que sembla morí sobtadament mentre feinejava), en Josep Soler (que morí de tifus metre era assistit per nostra la mare i que era germà de sor Teresita del Sagrat Cor), en Josep Reixach oncle dels Pla del carrer de Sant Martirià, en Pepet, en Jep Torras de cal Fideuer (i cosí germà del pare), en Xicu Daranes de Can Renau de Mata (que li agradava muntar damunt del cavall de la casa), en Joan de Camós que era força nerviós, en Pere de Sant Miquel, en Joan Saltamarges, en Tià Dilmè, l’Oliver de Borgonyà, en Panduro, el Dimoni de Borgonyà, en Jaume Mià (que es casà amb la Quimeta Gifra), en Pere Sastre de Figueroles (que l’any de les glaçades de la Candelera anava a recollir garses i altres aus que havien mort de congelació i que ell rostia i es cruspia amb fruïció)...

Al inici de la tardor, s’omplien les cabanyes de capses de blat-de-moro. Provenien, sobretot, dels camps de la Draga. Eren els més productius de la finca i  no necessitaven ser regats perquè l’aigua amarava el terreny emergint a pocs pams de la superfície. Per guardar bé les capses, calia espellofar-les a mà, una per una, lligar-les i penjar-les en lloc airejat i enlairades per evitar els desperfectes de la humitat i dels rosegadors. El lloc on més lluïen era als barrots de la barana de l’escala principal on s’ennoblien mútuament. Espellofar era com una festa i, al capvespre, tota la família, amb els mossos i les minyones, ens hi reuníem. Tot espellofant, era quan s’escoltaven les històries més inversemblants que es barrejaven amb el res del rosari que, òbviament, a la casa no fallava cap vesprada: històries vives de la guerra i del front de combat, de les Gavarres i Els Àngels, dels boscos de cap a Sant Miquel, de Ventalló i de Riudaura, facècies entorn la cacera del teixó i del senglar, del Collell, dels maquis, acudits, rondalles, les cabretes, els porquets, el llop... uf, si haguéssim tingut una gravadora!

I quan, s’havia acabat el temps d’espellofar, era el moment d’arreplegar llenya per l’hivern, sobretot rabasses d’oliveres mortes. Aquesta tasca era sobretot dels mossos.

La Lola d’en Pepet (que havia quedat sense una mà a la fàbrica de les saques) i alguna altra dona, anaven a bosc a recollir aglans pel bestiar de la casa. A la mare si agradava torrar-ne alguna i cruspir-se-la talment una castanya. A més de les aglans, ja més cap a Nadal, també portaven algun ram de galleran.   

A començament d’hivern, arribava el temps d’anar als olivets a aplegar les olives i es produïa un altre d’aquests moments inoblidables. A més, aquell moment, solia venir des de Valveralla, la iaia Enrica Batlle, la mare de la mare, que ens venia a acompanyar i, amb ella, rèiem de debò. Ja sense escola, amb la Camil·la, la Lola d’en Pepet (que malgrat mancar-li una mà, era molt diligent) i alguna altra dona de la casa, anàvem a voltar les feixes des de bon matí, a l’olivet gran, on hi arribava el sol ixent, i a la tarda, a les feixes dels olivets de sobre el Rost, on hi arribaven les llepades del sol ponent. Sovint, altra gent ens hi havia passat al davant. Una que se n’emportava la fama era la Boia. A casa, unes quantes olives eren guardades amb aigua, sal i herbes aromàtiques. Però la major part es portaven al trull per així tenir oli per l’any. 

Per aquelles engires de Nadal també arribava el moment de la matança del porc: era quan es mobilitzava tot el personal de la casa encapçalats pel matador (recordo que solia ser el carnisser Jofra i que es jubilà fent de conserge de l’institut Pere Alsius) i per les mocaderes. Quan es començava, al pati interior es barrejaven els xiscles del porc, amb el fred i els caramells glaçats, el fang i la sang, el foc i el fum de les argelagues enceses per rostir-li la pell... I tot anava de potes enlaire fins que, passat un dia o dos, després de repartir tastets a dojo a mig Banyoles, i amb el que s’havia pujat al rebost (poc més del greix, els greixons, quatre botifarres i algun os per fer escudella), es retornava a la normalitat. Alguna vegada que el sanador no havia fet bé la feina, la ferum de mascle impregnava la casa fins a fer-nos avorrir la carn que, com que ens repugnava, l’aprofitaven altres que anaven més enganats que no pas nosaltres.  

I quan el temps semblava indicar que s’acostava neu, tots ens afanyàvem a anar arrancar naps i guardar-los per tenir menjar pel bestiar, especialment per les vaques. I abans de servir els naps i els ravebledes a les senyores vaques, se’ls trinxava mínimament amb una trinxadora Maher. 

La segona part de l’hivern venia marcada per la feina dels podadors que passaven per tota la finca escatint oliveres, figueres, fruiters i tota mena d’arbres per acabar amb els arbres del davant de la casa, especialment la morera que sembla havia plantat el besavi. Era també el moment de fer algun empelt i, en Josep, en això n’és encara un mestre. 

La primavera era un temps relativament tranquil. L’hortolà era qui tenia més feina femant, fangant, fent regues i, arrenglerant amb les nyinyoles el planter per situant-ho tot al seu lloc. Era una feina que acostumaven a fer dones, si bé els mossos també hi donaven un cop de mà, sobretot quan es tractava de fangar o de femar. La Maria Porcatera i la Carmot de Camós hi havien ajudat, en vida de l’avi Pep. La Mercè Mareta hi va fer mitja vida i li ajudà a esbravar-se. En Sidro, el pare de Pilar, va ser un dels darrers d’aquest moment.

L’avi Pep tenia una habilitat especial i l’hort li llevava tota mena d’hortalisses. També tenia una cura especial per tenir tota mena de fruiters. L’avi Pep, amb paciència, recollia els fruits en caixes de fusta farcides de palla i les guardava en quartos foscos i frescs, sobretot pomes del ciri i peres de servar. Els caquis els estenia damunt de papers de diari. I així també hi havia fruites per ben entrat l’hivern.  També hi feia una bona collita d’avellanes, ametlles, de nous.  

A l’acabament de la primavera hi havia la collita de les patates. Normalment s’hi dedicava una tercera part de l’hort. Un cop assecades i ensacades, amb una corria i amb una corda estirada pel cavall, eren esteses a la part alta de la casa i, al damunt, s’hi tirava un xic de cals i algun altre producte per evitar que es grillessin.

Quan venia el juny, la feina es centrava en el segar i en la collita dels cereals. En podria explicar tot el procés progressiu de mecanització: primer les màquines segadores que, si bé segaven, després s’havien de lligar manualment les garbes (algun racó encara es segava amb dalla i volants);  seguidament van venir les màquines segadores que lligaven... Però primerament es segava amb dalles i volants i els segadors anaven avançant en grup i, tot darrera, les dones solien lligar i traginar les garbes, quedant amb les cames i braços ben esgarrinxat. Encara calia formar els gabaions. Recordo haver portat als segadors algun cistell amb beguda i alguna cosa per menjar. 

Quan s’havia acabat tota la sega, totes les garbes es transportaven, amb carros i tempanells,  a l’era de casa per formar-hi les majestuoses garberes (un parell o tres, segons l’any) per esperar el dia del batre que solia produir-se a la segona meitat del juliol. Era un moment delicat i calia vetllar perquè cap desaprensiu no vingués a calar foc a la collita: els meus germans i algun mosso dormia a l’era mateix fent-hi guarda.

I finalment arribava la batedora i s’aplegaven tots els veïns i tots els mossos en una feina que es realitzava a torna-jornal. En un racó ombrívol, a sota la figuera o els boixos, es situaven ampolles d’aigua amb xarop de magrana, els càntirs i els porrons (això si, ben aigualits) i, dintre d’un cistell, trossos de llonganissa, alguna llesca de pa i també algun borrego. Dintre la casa, s’omplien cossis amb gel i ampolles plenes d’aigua i beure fresc.

Quan s’acabava la jornada, amb els pallers alçats i els sacs de gra a les golfes (amb l’ajut de la corria i del cavall que estirava), després de menjar pols i fressa tot el dia, els homes, mig nusos o nusos del tot, es cabussaven al rec i es treien del damunt la pols i el boll que s’entaforava per tots els forats del cos haguts i per haver. I és clar, tot s’arrodonia amb un bon àpat. 

   

La darrera feina era la de portar a moldre el blat. Ho fèiem al molí del Sindicat. Un cop obtinguda la farina, se’n portava algun sac a casa per l’any. Els altres es repartien a les fleques conegudes on ens donaven uns vals per anar-hi a retirar les racions de pa corresponent al llarg de l’any, això si, sempre amb torna.

Els mossos, a casa,  eren tractats com de família. I amb tanta mainada, i gent que hi passava contínuament, la feina de la casa es multiplicava i s’anava fent gràcies a un batalló de dones que hi posaven el coll tot rellevant-se. Ja he parlat de les mocaderes, de les bosqueroles, de les arreplegadores d’olives i també les segadores i hortolanes. Però el llistat s’amplia amb bugaderes com la Maria Fernando - la bona mare de Mn. Pere Bach, que recordo fent la bugada al rentador que accedeix al rec des del pati de casa-, i també la Maria del mas Palau, les planxadores com la Margarita Congost -la muller d’en Jep Torras- que succeí a la Dorotea, les cosidores com la Siseta Dellonder (germana de Sor Joaquima Dellonder -la monja que, a l’Hospital de Girona, assistí la meva mare quan hi vaig néixer amb els meus gairebé sis quilos ben ufanosos-,  la Rossita de Can Franch, la Dolores Galí (germana de Mn. Narcís Galí que morí assassinat prop de Can Frigola de Borgonyà el 11·09·1936)...  Amb una Sigma que funcionava amb un pedal, feien meravelles. També es succeí personal de servei que netejava la casa, feia els llits, ajudava a la cuina...  Hi havia la Teresa Daroca molt feinadora i alegra (provenia de Còrdova i que de mica en mica va anar portant a Banyoles tota la família: en José que morí a la fàbrica de Les Saques, la Lola que es desplaçaria a Sant Miquel de Fluvià, l’Alfonso que fou municipal...),  alguna tieta de Can Tuot (una casa prop de Cal General, cap on hi ha l’escola La Draga), la Maria (que era sord muda i tia de Conxita Molina), la Carolina Canta de Can Xampany (que sempre plorà la mort del seu fill, en Pere Tomàs Canta - gran amic del pare- que havia mort al front al costat de la República), la Lola Nierga (germana de Mn. Narcís Nierga), la Magdalena de Sant Miquel, la Camil·la, la iaia de Can Llebrer, la Conxita Oliva (germana de Can Saleri i que morí a França)...     

6.     L’ENFILALL DE FESTES

Les festes de casa tenien un regust especial amb el peculiar accent de cadascuna. S’hi barrejaven el sagrat i el profà, la família i els jornalers, les dones i els homes, els infants i els més grans... La il·lusió de Nadal i Reis, la desfilada  carnestoltesca de Sant Antoni, la gravetat de Setmana Santa farcida de brunyols i de tortells, compaginats amb misses,  hores santes i funcions, i el Corpus flairós de ginesta i de roses esfullades, com un gran portal de benvinguda a l’estiu.

Possiblement, les festes de més enrenou a la casa eren les de sant Isidre, la de sant Martirià i, òbviament, la de dels sants Abdó i Senén, la festa major del Terme. En aquestes diades, fos hivern o fos estiu, tocava mudar-se i emperifollar-se com cal un dia de festa, amb camisa, corbata, americana, sabates... anar a ofici (al Monestir per sant Isidre i per sant Martirià, o a Santa Maria, per sant Abdon i sant Senén), ballar alguna sardana i entaular-se en un gran àpat festiu. I per sant Martirià anar a processó, als caballitus i anar al circ, l’element festiu que tan agradava a la mare.

I cada festa aportava els seus convidats. La de sant Isidre, era la festa dels mossos i dels jornalers. La del Terme era la festa dels estiuejants o amics que rondaven per la casa (el Sr. Busquets, a més de participar-hi activament, no hi faltava mai). La de sant Martirià era la que aplegava familiars vinguts de la Garrotxa o de l’Empordà. Aleshores era quan feia falta la presència d’alguna coquessa que, un parell de dies abans, organitzés la feina de la cuina. N’havien vingut de Ventalló, de Flassà, de La Bisbal...  

La festa de la Mare de Déu dels Dolors no passava per alt, si bé la celebració es limitava a la tarda i al vespre. Encara guardem algun dels vestits negres  i plens de brodats amb lluentons que els nens hi havíem lluït fent d’àngels de la passió, com també les tenalles que usava la mare per omplir-nos el cap de rínxols.

El sal-pas, per Setmana Santa, el solia oficiar Mn. Lluís Teixidor. A casa és on es feia la cerimònia de tot el veïnat. A casa hi portaven un gerro d’aigua i un plat de sal guarnit d’ous o alguna moneda. Amb aigua i sal barrejats, Mn. Lluís beneïa (i empastifava) els accessos a les cases. La cerimònia cloïa amb un bon berenar amb el que la mare obsequiava el capellà oficiant i els escolans que acostumaven a assistir-lo.

I una festeta era l’acabament del mes de maig. Durant el mes s’havia guarnit un petit altaret ornamentat amb flors de la casa (especialment xeringuilla, roses i lliris d’aigua). Al seu davant, al capvespre, s’hi resava el rosari i les deprecacions pròpies del mes de Maria. Al matí, sobretot les noies, ho havien fet al Monestir on, el darrer diumenge, s’hi feia una solemne cloenda.

En to menor, hi havia les onomàstiques de cada familiar (que curiosament gairebé totes coincidien en un dia que aleshores era festiu). Si que tenia una solemnitat especial la diada de sant Pere quan molts i molts amics del pare i de la família desfilaven per la casa per felicitar el pare. Els aniversaris, si bé es recordaven, no tenien una consideració destacada.

7.    ELS ÀPATS

Com es pot imaginar, amb una casa que gairebé semblava una caserna, el menjar més sovintejat era estil ranxo i de plats fets a la repetellada. Això si, els àpats eren suculents i abundants. I sempre que ens entaulàvem, no es començava fins que tothom fos a taula i un cop feta la benedicció, tant si els comensals eren senyors com si eren treballadors de la casa o tots a la vegada.

Els dies de feiner els àpats eren més de llegums, d’ollada de verdura, farro o sopa de rabequet. El dimecres solia ser el dia dels macarrons o fideus que solia preparar la Berta, que es quedava a la casa mentre tothom era a la botiga, fent mercat. El diumenge, solia ser el dia de l’arròs o de cassolada.

De bon matí, el cafè corria a dojo i la flaire omplia els baixos de la casa. Especialment a l’hivern, per esmorzar, a mig matí, els homes s’atipaven amb vianda passada per la paella. Els petits esmorzàvem amb un xic de pa amb tomata o bé torrades amb mantega (que també podia ser greix de porc) o bé tel de llet de vaca, i amb un xic de confitura feta a casa mateix (especialment delicioses la de tomata pera, la de meló i síndria, la de taronja agra, la de cabell d’àngel...)

Però també hi havia peculiaritats que difícilment he trobat en altres llocs o que, potser amb el temps, he mitificat i que podien convertir un àpat en una festa, encara que no en fos dia: macarrons amb beixamel, carn d’olla amb pilota de canyella, bacallà fregit amb panses i pinyons, grasaletes de cervell, badocs a la romana (o sigui, flors de carbassó, les fiori di zucca fritti dels italians), pops d’albergínia afogats, ceba a la romana, vedella o porc estofat amb patates, amanides de coscunies, de rabanets, de carxofes tendres, d’enciam, escarola, xicoira... I a les festes majors no hi podien faltar els platillos amb salsafins, naps blancs o negres, o amb xirivies... 

Tampoc puc oblidar exquisideses com la botifarra dolça (millor com un estofat amb pomes trossejades) o el relleno de poma, el recuit fresc (si és que en quedava, després de repartir-ne a molta gent de Banyoles), polenta fregida i ensucrada, torradetes de santa Teresa, farinetes de fajol fregides i ensucrades, xaiota fregida (que tant es podia servir dolça com salada)... I gairebé cada diumenge, crema o flam. Per la fira de Sant Martirià, torrons d’Amer, i per Nadal, torrons (i que no en faltessin els de neu!). 

Els diumenges al matí, sortint de missa, gaudíem amb una bona xocolatada, com també la nit de Nadal, sortint de la missa del gall. Alguns dies assenyalats, Nadal o l’aniversari del casament dels pares (11 de febrer) la mare havia fregit uns bons xurros per acompanyar-la. 

A més ens delectíem a tot moment de les diverses fruites, segons l’estació: pomes del ciri, pomes glaçades, pomes verd donzella per fer els rellenos, pericons, maduixots, maduixes,  peres, peres d’hivern, prunes, prunes de colló de frare, préssecs de vinya, préssecs mollassos, paraguaios, préssecs blancs, cireres, albercocs, figues de tota classe, avellanes, nous, ametlles, codonys, nispros i nespres, caquis, melons, síndries...     

I el beure? A casa només hi havia un pou que estava cegat i, un cop que s’obrí, no hi havia aigua. Si volíem aigua bona, s’anava a sacar amb el carro i el burro  a alguna de les fonts de l’entorn, especialment en alguna passejada dominical. De totes les fonts, la més apreciada era la font del Garrabà. El pare explicava que, enfebrat i convalescent de la seva peritonitis, la somniava i la reclamava.  

Pel consum més habitual, amb un parell de càntirs, s’anava a Can Pepito Feixas, al mateix veïnat, a la font de la Caterineta (sota de Can Betlem) o alguna altra del mateix Terme.  Feixas, al mateix veïnat. Amb cossis i marranxes grosses, es recollia l’aigua de la pluja que vomitaven algunes canaleres.

A taula també hi acostumava haver-hi un porró i el vi es comprava a botes a alguna bodega de la vila i es guardava al celler. Les altres begudes eren la ratafia (que cada any es preparava entorn de sant Joan), o bé licor de cireres o de taronges. De petits, tots n’havíem tastat, sense que suposés cap problema. I més d’un cop es berenava pa, vi i sucre. 

I si bé la mare solia ser qui portava la direcció de la cuina, també els altres estadants hi feien la seva aportació. En vida seva, l’avi Pep era qui confeccionava els tortells de Ram que coïa al forn comunal del veïnat, entre Can Dorca i Ca la Flora. També era l’home dels brunyols de Setmana Santa. 

8.    TARANNÀ

Els de can Brugada hem estat marcats per un caràcter fort. Sabem que sovint se’ns ha tractat de tossuts i de marrans. Sens dubte que la sang que va bullir en les venes del besavi Jaume s’ha anat manifestant en els seus descendents.

El besavi Jaume era conegut per aquesta manera de ser. Però segurament les circumstàncies ho podrien justificar en veure que la finca familiar perillava. El gran camp de les Rotes –que unia la casa amb l’estany- va quedar delmat quan a Cal General se n’apropiaren d’una bona queixalada sense que en tinguem clares les raons. També, al Pissarrí, on s’havia instal·lat la incipient fàbrica de cimà de La Bañolense, quedà força delmat. El besavi Jaume era del Casino i la seva ideologia tendia al federalisme i, òbviament, al republicanisme.

Amb la mosca darrera l’orella, quan tingué la oportunitat d’entrar al cos del Sometent, no hi feu pas cap lleig i aviat fou ascendit a caporal o cabo. Dintre del cos hi va fer mèrits com per merèixer alguna medalla. 

De tarannà molt més pacífic, a l’avi Pep li tocà afrontar la vida amb imaginació, primer com a aprenent de flequer, després portant endavant la fleca i, finalment, recuperant i sanejant la finca. No sabem que s’impliqués en la vida política banyolina i la seva religiositat es podria anomenar com a molt correcta. 

La seva dona, l’àvia Pepa, era de gran religiositat i així educà els fills. La seva gesta fou la d’engrescar una colla de dones per participar a la processó dels Dolors, en un moment que les dones ho tenien gairebé vetat.

La tia Conxita de ben jove va formar part del Patronat d’Obreres des de la seva fundació, el 1924, amb la Magdalena Frigola de presidenta. Per tant va ser també companya de la Magdalena Aulina, amb qui arribà a tenir bona amistat, si bé no compartiren sempre els plantejaments. Altres companyes que hi col·laboraren eren, entre altres, les noies Corominas (Can Trull), les cosines Palmada Llorà.

Li agrada comentar el treball que feien ajudant a les noies del veïnat de les Rodes per tal que poguessin treure’s els estudis bàsics i així no quedar relegades a les feines més servils. La tia Conxita tenia una formació que havia rebut al Sagrat Cor i que, en aquell moment, es podia considerar acceptable: llegir i escriure bé, els món bàsic dels números, dibuixar i pintar a l’oli (havia conegut el pintor olotí Berga i Boix volia anar a aprendre a pintar més al seu costat), cosir, fer ganxet i brodar... També sabia esperanto. I així fou com,  amb les seves companyes, podria col·laborar en el que ara en diríem un reforç escolar bàsic i gratuït.

El nostre pare, en Pere, tenia una salut estantissa però a la vida no li mancaren els reptes. La seva formació bàsica havia estat al col·legi dels “Hermanos” Gabrielistes. Allà, a més dels estudis bàsics, seguí els cursos de comerç que li permetrien entrar a treballar a l’oficina banyolina de la Banca Arnús, a la plaça mateix.

Li agradava discutir amigablement sobre la política i sobre la vida religiosa. Estava relativament ben informat i ben preparat. On més s’implicà fou al Cercle de Catòlics. Ja de petit, des de l’entitat del Cercle de Catòlics, havia actuat en alguna representació dels Pastorets al Teatre Principal. La seva vinculació continuà de jove i d’adult, després de la Guerra Civil.

Formà part de la junta del Cercle de Catòlics, participava a la Adoració Nocturna i en diverses activitats parroquials, sempre que la salut li permeté.

Els fills, no es quedarien enrere: en Josep va formar part de la primera patrulla d’escoltes i la M. Pilar i la Concepció, de noies guies (i la M. Pilar, com a Aquela, ben bé un quinquenni). La M. Àngels, la M. Pilar i la Concepció a la Polifònica de Banyoles fins que se s’anà en orris.

Jo mateix recordo el meu pas a l’escolania parroquial, als llobatons, fent piló als Pastorets (recordo que en una mateixa representació extraordinària a Serinyà hi havia fet de dimoni, de pastor i de Mare de Déu)...

I recordo la mare gaudint dels concerts que, als Catòlics, hi va interpretar primerencament en Lluïs Llach, fill d’una seva amiga de Verges que havia coincidit en alguns exercicis espirituals...

Les arrels de la família ens han portat a fer-nos present a la vida banyolina i a implicar-nos en diverses activitats.

9.    RELIGIOSITAT DE PEDRA PICADA

Possiblement el besavi encara patia les conseqüències que comportà als rebesavis el senyoriu feudal de l’abat i del monestir. Si la seva filla Maria es lliurà a la vida religiosa, va ser perquè veia el seu pare excessivament allunyat de les opcions religioses i, val a dir, que la tia Maria assolí satisfactòriament el seu objectiu. Val a dir que l’espiritualitat de sant Vicenç de Paül i de santa Lluïsa de Marillac són per arronsar el més incrèdul. Després de 65 anys de vida religiosa servint sempre a la Casa Empar de Vilanova i la Geltrú, morí el 06·05·1955. 

L’avi Pep va viure una religiositat més manifesta. Hi influirien la seva germana Sor Maria (a qui tenia en gran consideració) i també la proximitat amb els capellans de Casa Missió, especialment Mn. Francesc Sala. Però qui més l’ajudà a viure com a bon cristià fou la seva muller, la Josepa Planadecursach Deu, germana de dos capellans il·lustres: el “senyor tiu” Hermenegildo (+ 27·05·1946), canonge de la seu de Girona i professor del seminari  i l’”oncle” Rafel Planadecursach Deu (+ 06·01·1927), rector de Biure, que morí a la missa del dia de Reis. A més, seria la tia de dos altres capellans (Mn. Hermenegildo Planadecursach Plana, que morí prematurament, i Mn. Martirià Torras Planadecursach), i d’una religiosa Carmelita (Sor Montserrat Planadecursach Plana) i d’un seminarista que morí al front defensant la República (Pere Torras Planadecursach).

Les arrels Planadecursach de Can Fajula i del Molí de Can Deu (dos pairalies de Riudaura) van rebrotar en el nostre pare i en la tia Conxita, amb una espiritualitat de tall jesuític. No és estrany doncs que tant els avis com el pare Pere participessin a diverses tandes dels exercicis parroquials promoguts pel P. Vallet i recolzats per Casa Missió. 

En la mare, també neboda de capellans (Mn. Joaquim Clotas, rector del santuari dels Àngels) i de religiosos (el claretià Gmà. Quildo Clotas que morí a Perpinyà, la vedruna Gna. Dolors Clotas que morí a Calonge i  l’adoratriu Gna. Esperança Clotas que morí a Granada) hi rebrotà una espiritualitat més aviat d’aires franciscans i verdaguerians. El seu pare, el nostre avi Benet, també havia estudiat al Seminari uns quants cursos.

Lourdes i Roma foren dos llocs visitants separadament pels nostres pares. A Roma hi anaren el 1933 en ocasió del aleshores anomenat “Any Sant de la Redempció” que commemorava el 1900 aniversari de la mort i resurrecció de Jesucrist. Allà, la mare, una atractiva noieta d’uns 15 anys, s’atreví a trencar el protocol agafant i besant la mà del papa Pius XI, un gest que aleshores es considerà agosarat i que el mateix pontífex intentà refusar. 

A tall de curiositat, la coneixença –preparada o fortuïta- de la parella es produí a casa del tiu canonge, a la plaça de l’Oli de Girona. Com acostumava fer alguns dissabtes, la mare baixà del santuari dels Àngels amb la seva moto BSA de 7 cavalls i sidecar (una autèntica amazona que despertà passions a molts joves del moment (i a alguns seminaristes). Abans o després de fer les compres que corresponia al mercat setmanal, anà a casa del canonge i consiliari de les Filles de Maria per confessar-se. I fou allà on es va conèixer, per primera vegada, amb el que seria el seu marit a partir del 11·02·1941. Era el 18 de juliol del 1936.

El festeig es produí incipientment durant la guerra civil, quan la mare visitava el pare convalescent  de l’operació de peritonitis, a la Clínica Bofill.

El cert és que, a casa, la vida es barrejava amb naturalitat amb temes propis de la vida parroquial, de les diverses associacions piadoses (Confraria del Roser, Adoració Nocturna), la participació a les romeries i aplecs de l’entorn (Sant Mer, el Collell, la Mare de Déu de la Font, Rocacorba, el Mont... ), en les grans campanyes eclesiàstiques del moment (Missió, visita de la Mare de Déu de Fàtima, Setmana Mariana... ). Una menció especial és per la Setmana de la Joventut, que s’organitzà amb l’empenta del aleshores Mn. Joaquim de Toca: en la desfilada de carrosses, de la casa n’eixiren tres que, més o menys, van aguantar fins el final.

Encara cal esmentar  la devoció a sant Martirià de la que jo n’he rebut alguna conseqüència. I les noies de la casa, per indicació de Mn. Lluís Constants, eren les pabordesses que netejaven i ornamentaven l’altar del sant patró, juntament amb la Srta. Pilar Coromina (i la seva assistenta, la Conxita). També, tant la mare i com la tia Conxita en la seva joventut, com també les meves germanes, foren integrants actives de l’Arxiconfraria de les Filles de Maria, una organització d’arrel jesuítica que arrelà a moltes parròquies des de les darreries del s. XIX.  

I no cal dir que, la devoció als sants Abdon i Senén també es vivia amb intensitat per part de tota la família i, quan s’apropava la festa, tothom hi posava el coll: fent la recapta pels veïnats, preparant pomells per les sardanes, venent participacions de la rifa, ornamentant l’altar...

En canvi, els difunts de la família, si bé han estat mereixedors de sufragis i parenostres, no teníem massa el costum de visitar-ne els nínxols al cementiri

10. COMUNICACIONS I DIVERTIMENTS 

Recordo de petit que, a casa, sempre hi havia la radio engegada. Aquell aparell encara volta per allà i la placa de la marca diu “Castilla”. És una mena de Pye T9 que ja s’usava abans de la guerra civil.  Una de les emissores -la mare les anomenava estacions- eren Radio Nacional de España, sobretot per escoltar les notícies.

També es sintonitzaven les emissores més properes, com Radio Girona (que ja emetia des del 1933) i Radio Popular de Figueres (que començà a emetre el 1962). Ens feia gràcia escoltar-hi les paraules catalanes que se’ls escapava i sobretot des de Radio Figueres, la introducció progressiva del català en les seves emissions encara que algú digués que només emetien “sardanes i rosaris”.

Però també s’escoltaven dues altres emissores emblemàtiques, una era Radio Vaticana (especialment al matí quan s’emetia el rosari i la missa)  i a primera hora de la nit, després de sopar, quan s’emetia l’informatiu en castellà. Però també s’escoltava sovint Radio Pirenaica que ens resultava molt exòtica pel llenguatge, pels informatius...

El diari del pare era, òbviament, “El Correo Catalán” i la mare comprava sovint “Los Sitios”. I a casa arribaven moltes revistes religioses: Reinado Social (que editaven els religiosos dels Sagrats Cors  i que continua amb el nom “21 revista cristiana de hoy”), Horizontes (l’ara Revista de Banyoles) i altres butlletins més locals... Però també revistes d’interès agrícola (La Revista del Campo) i altres d’interès general (recordo La Actualidad Española). Alguna vegada arribava el Destino. I la mare era de llegir novel·les i sobretot s’entretenia amb les d’en Pérez y Pérez, que les col·leccionà totes.

I pels més menuts, a més de gaudir dels vells exemplars del Patufet que tenim, també érem assidus del TBO i el Ling-Ling (una revista religiosa infantil), i més ençà, el Cavall Fort, L’Infantil, El Tarlà...  Els nois grans també eren assidus de les Hazañas Bélicas, El Capitan Trueno... i les noies, de les revistes femenines paral·leles. Jo tendia més aviat a les Vidas Ejemplares i les Vidas Ilustres de la mexicana Editorial Nóvaro. I de la mateixa editorial mexicana arribaven els exemplars de Lulú, Fix y Fox, Supermán, Tarzán... col·leccions que guardem gairebé intactes, encara que un xic empolsades.  

La música, fins allà els anys seixanta, l’escoltàvem fent sonar plaques de pedra en una gramola. N’havíem tingut una d’aquelles de “trompeta” però va desaparèixer a casa d’algun tècnic que va dir que l’arreglaria. Després tinguérem una gramola més petitona que també feia el fet. La col·lecció de plaques era limitada i com a molt contenien una peça a cada costat, generalment sardanes, fragments de sarsueles o d’operes... Em penso que encara ho tenim tot.

La fotografia ens ha agradat a tota la família i els munts de fotografies que hi ha per la casa ho testimonien, algunes ja del s. XIX que som incapaços de identificar. La veritat és que no sé pas com posar-m’hi per classificar-les. La tia Conxita tenia la seva càmera Kodak que utilitzà sovint i ella mateixa en revelava les fotografies. Ens situem fàcilment als anys 20. També la mare tenia una altra Kodak, la Marina, aportà la seva afició a la família. Les càmeres em semblaven i són com petits acordions i si les poséssim en mans dels joves d’avui ben segur que no sabrien pas com fer-les funcionar. Ni jo, segurament. La qualitat dels reportatges no sempre és el desitjable. Com és de suposar, les càmeres, tant la de la tia com la de la mare, encara les guardem. Sort que, a més de les nostres fotografies hi ha hagut les que s’han adquirit als fotògrafs professionals de la ciutat, especialment en Josep M. Mateu.

El cinema era una diversió considerable, sobretot a l’anomenat Cine Petit que funcionava davant per davant de la Casa de la Vila, al costat de la caserna de la Guàrdia Civil. Ens empassarem amb devoció totes les pel·lícules hagiogràfiques: Molokai, Marcelino Pan y Vino, Fray Escoba, les que recollien les aparicions de Lourdes i les de Fàtima... A la diversió s’hi afegiren les vetllades de les “Fiesta en el Aire” que s’organitzaven els diumenges a la tarda al local dels Catòlics.

Les altres diversions són les que anaven vinculades a l’Escoltisme,  al Centre Excursionista, les excursions parroquials, el Casal d’Estiu... I sinó, a córrer pels camps o per la casa. Ah, i els meus germans, gairebé tots els estius, estiuejaven uns dies a Ca la iaia Enrica, a Valveralla. Jo, en canvi, la primera vegada que vaig passar alguns dies fora de casa va ser per fer una estada a Vidrà, a Can Santa, a casa d’un cosí germà del pare.

I si, per la raó que fos, s’havia de produir un trasllat a Barcelona o a Girona sempre era l’ocasió de visitar la Fira de Mostres,  la Catedral, alguna amistat o algun familiar més proper o més allunyat... 

La televisió la començàrem a veure a casa d’amics i algun bar i, a casa, no hi entrà fins més enllà de la meitat de la dècada del 60. I per telefonar, anàvem a Can Mariano Planas (al carrer Sant Martirià) i, més ençà, a Cal Bobu. El telèfon propi no ens arribà fins cap el 1970, amb el número 597.

11.  LA BOTIGA

Especialment la tia Conxita s’havia fet darrera el taulell de la fleca, a la Plaça Major, o sigui al cor de la vida vilatana. Quan, a partir del 1928, la família traslladà el seu domicili a la masia, a tota la família li entrà la recança, però d’una manera especial a la tia Conxita. El pare, continuava fent-se present a la plaça treballant a la oficina de la banca Arnús. L’avi Pep, estava prou enfeinat organitzant la feina de la finca –per ell força desconeguda- i l’àvia Pepa no va tenir gaire temps d’enyorar-se ja que morí sobtadament el 1933.

Després de la guerra, alguna vegada, l’avi Pep i la tia Conxita s’havien desplaçat a vendre al mercat de Girona, amb el carro i el burro carregats fins dalt. L’intent sembla que no va perdurar massa.

També l’avi Pep es dedicà a comprar llet a algunes masies de l’entorn. Juntament amb la que produïen les vaques de casa, la tia Conxita venia en un establiment a la cantonada de la plaça dels Estudis amb el carrer de la Canal, amb l’àvia Meiro. I també s’arriscaren a comprar una màquina de batre la llet per extreure’n la nata i vendre-la muntada o per fer-ne mantega. Per casa encara hi volten les peces d’aquesta ALFA – LAVAL K16 10liter   

L’avi Pep també havia intentat altres petits negocis com quan adquirí una petita ponedora BUCKEYE INCUBATOR CO. SPRINGFIELD O. MADE IN USA, o sigui una lloca que ponia ous com quatre o cinc lloques a la vegada. I un cop havien nascut i avivat el pollets, els venia també al mercat. 

Però l’enyorança no s’acabava de calmar. I així fou com el 1947 es presentà l’oportunitat d’adquirir l’establiment d’en Joan Porxas i la Mercè Comas. Fent mans i mànigues, en Pere (el pare) i la Conxita (la tia) van adquirir el negoci. I així, a la tia Conxita li fou possible retornar al cor de Banyoles no tant per fer-hi negocis sinó, més aviat, per saber millor i de primera mà que s’hi coïa.

El pare intentava fer quadrar els números. La mare sempre feia per una per donar-hi un cop de mà especialment els dies de mercat. I tots els germans hi donàvem un cop de mà més o menys significatiu, segons l’edat i segons el moment de l’any, ja sigui per fer-hi endreça o per despatxar.

Recordo aquell com que, amb el carro i el burro, anàrem a treure’n caixes de fusta que s’amuntegaven al soterrani. Jo estava damunt del carro i els meus germans l’anaven carregant. Tot d’una la burra s’esverà i es posà a córrer carrer Girona avall. Jo, encara menut, m’aguantava com podia. Els meus germans anaven corrent tot darrera. I les caixes anaven caient pel trajecte. Pel que fos, segurament llassada de cansament, la burra parà en sec al davant de l’oratori que hi ha a la farinera de Can Trull. Ben bé que sant Antoni em va guardar!   

12.  LA VIVÈNCIA DE LA GUERRA CIVIL  (1936 – 1939)

La tia Conxita explicava que el 19 de juliol del 1936 s’esqueia en diumenge. Potser ja havia arribar el rumor de la revolta militar del divendres 17 al Marroc. Però semblava que no passava gaire res.

El 18 de juliol, un dissabte, el pare anà a Girona a visitar el seu oncle, el canonge Hermenegild Planadecursach. Allà hi va conèixer la que seria la seva promesa i la seva esposa, la Marina. El fet de la insurrecció militar, si bé en serien coneixedors, no els preocupava massa ni s’hi sentien implicats.

El 19 de juliol, que era diumenge,  la tia Conxita havia assistit amb normalitat a la missa dominical a Santa Maria dels Turers. Però a l’església ja es comentà que hi havia malestar, que a Barcelona hi havia trets al carrer i que calia estar a l’aguait.

Potser el mateix diumenge a la tarda o el dilluns, el pare, en Pere, anà a trobar diversos capellans que coneixia oferint-se per acompanyar-los a refugiar-se a algun lloc segur. Comentava que no li van fer massa cas. La situació no semblava alarmant  ni perillosa per ells. Però el cert és que el foc s’anava encenent i estenent.

Seria el 20 de juliol que el pare decidí refugiar-se ell mateix. Sabia que les persones de conviccions tradicionalistes i religioses estaven en el punt de mira. Primer es refugià a Can Boschmonar i finalment es traslladà a Can Ginebreda, a Sant Esteve de Guialbes.

Però quan les forces populars, els milicians, dominaren la situació, aviat es presentà un escamot a Can Teixidor del Terme per endur-se’l. Davant les amenaces, tant l’avi Pep com la tia Conxita es van atemorir i van fer arribar un avís al pare explicant el perill que els caldria afrontar. El missatger va ser un bon veí, en Xicu Dorca.

El cert és que el pare va retornar tot seguit a la casa i es va lliurar a les milícies populars. Aquestes el detingueren i l’empresonaren a una de les capelles de l’església del Monestir que es podia tancar fàcilment amb reixes. Una gosseta de la casa, la Perla, l’anava a visitar sovint passant entremig dels milicians que feien la guàrdia. 

A d’altres capelles hi havia detingudes altres persones, entre altres, una bona colla de capellans. I allí hi va romandre arrestat bona part d’aquell estiu.

La tia Conxita procurava portar-li menjar perquè pogués alimentar-se. I, entremig del menjar, hi col·locava una capseta d’alumini de les pastilles Joanola i, a dintre, unes Sagrades Formes perquè el pare, devot com era, pogués combregar. I amb ell, altres detinguts.

Amics i familiars es van moure per intentar l’alliberament, especialment els seus cosins Jaume Baus i Joan Duran com també en Pepet Freixes, el mateix Jacint Masgrau i algun amic de dintre el comitè mateix.  Tot fou en va.

Semblava que tot acabaria malament, com de fet així fou per algun capellà que hi havia detingut. Seria el 10 de setembre que es decidí treure’l a “passeig” a ell i a dos capellans, companys de reclusió: Mn. Narcís Galí i Mn. Rafael Fontané. Però al pare li sobrevingué un atac de peritonitis, que en aquell moment gairebé era mortal per la inexistència de la penicil·lina.

Així fou com el comitè decidí alliberar el pare, que segons es digué moriria igualment,  mentre que Mn. Narcís i Mn. Rafael foren cruelment sacrificats el 11 de setembre vora la carretera del bosc de Can Frigola de Borgonyà.

La tia Conxita, ajudada per la Berta, i gràcies al consell de la seva amiga Magdalena Aulina, van poder traslladar urgentment el pare a la Clínica Bofill. Allà, el mateix doctor Bofill va intervenir el pare d’urgència. La tia deia que, només apuntar-li el bisturí a la panxa, el pus va emergir-hi com un sortidor.

I si bé l’operació fou relativament ràpida, la convalescència s’allargà considerablement. Per tal que la infecció s’anés assecant, fou necessari posar un drenatge que li anés traient el pus de la panxa. I també, d’una forma molt primigènia, sembla que se li aplicaren sulfamides.

La tia Conxita relatava que, aquells dies de convalescència més intensiva, anava i tornava sovint de Banyoles. Ho feia acompanyada de la Berta, caminant tot el trajecte. Com que se’ls feia de nit, passaven molta por. I si veien apropar-se la llum d’algun cotxe, s’amagaven darrera les bardisses dels marges.

A la clínica, el pare també va rebre alguna visita de la que seria la seva promesa i, a partir del 1941, esposa.

Quan, finalment, el pare pogué traslladar-se a Banyoles, va estar convalescent una bona temporada. Ens deia que, des del seu dormitori, podia veure la silueta del santuari de la Mare de Déu dels Àngels i, des del llit, pregava sovint per la seva estimada Marina demanant a la Mare de Déu que protegís “la seva pubilla”.

A la casa, una casa de pagès, no es passava gana. Amb tot, a més de l’avi Pep, de la tia Conxita i de la Berta, hi havia la família dels darrers masovers. També se’ls adjudicà una família de refugiats (ningú en sap ni la procedència ni el destí) i, a les darreries del 1938, s’hostatjaren a la casa personal sanitari que portava l’Hospital Militar a Casa Missió.

Tot i així, a la casa fou possible oficiar-hi alguna missa clandestina (segurament seria Mn. Evarist Feliu o Mn. Joan Corominas). Encara es conserva la copa que s’usava com a calze i la capseta que feia de sagrari on s’hi guardaven Sagrades Formes. L’avi Pep, sempre que passava al seu davant, dissimuladament  però molt respectuosament, es treia la gorra i s’inclinava.

Els de la casa intentaven viure com podien. La Berta també hi feia les seves aportacions amb les racions de farina que obtenia de Can Trull, on treballava.

La mort d’un bon amic (en Pere Tomàs Canta) i d’un cosí germà (en Pere Torras) al front republicà (en Pere Torras) i de l’assassinat d’un oncle capellà (Mn. Joaquim Deu Pinós) es feren sentir com un terratrèmol.

La tia Conxita, juntament amb altres noies Filles de Maria, fou castigada a treballar en la neteja de la “Caserna de les Milícies Antifeixistes” que s’instal·là a l’edifici del convent de les carmelites.  La tia ens comentava que quedà sorpresa i trasbalsada quan veié que una de les responsables del manteniment de la “Caserna de les Milícies Antifeixistes”, una destacada miliciana que participava en les manifestacions enarborant amb la bandera de la FAI, quan les tropes franquistes entraren a Banyoles (6 de febrer del 1939), era la noia que més enarborava la bandera de la Falange Española.

La guerra deixà un record inesborrable que, com una cantarella angoixant s’anava repetint sovint dintre la família. De la immediata post guerra se’n tenia un record trist i agredolç. Al front “republicà” hi moriren bons amics, com en Pere Tomàs Canta i el seu cosí germà Pere Torras Planadecursach. Altres bons amics els tocà exiliar-se per salvar la pell, com el seu bon amic Jacint Masgrau.

Hi havia pau i llibertat religiosa. Però, disfressada de justícia, es respirava set de venjança més que no pas de perdó i de caritat cristiana. Ens consta que més d’un cop el pare hagué de signar avals de “bona conducta” per salvar la vida a persones que, si bé van ser reconeguts republicans, ell apreciava i valorava el seu treball. I no ens consta que signés cap tipus de denúncia que, aleshores, podien ser mortals.

Algun record físic d’aquella confrontació? En un dels terrenys de la finca, al Rost o Pissarrí, sota el puig de Sant Martirià, al costat de l’estany, on hi havia les restes de la fracassada fàbrica de cimà, s’hi planificà la construcció d’un polvorí. Allí s’hi soscavà un trenc per tal que el polvorí quedés soterrat  a la muntanya, amb uns contraforts per contenir les esllavissades de la muntanya. Però la guerra acabà abans d’acabar-ne la construcció i així va quedar. 

13. PATIMENTS EN UN MOMENT DE TRANSFORMACIÓ

Cap els anys seixanta tot va començar a canviar. El moment coincideix també amb l’acabament de l’adolescència dels meus germans. Els canvis,  a mesura que s’apropaven els setanta, es feien més evidents.

No se’ns havia preparat prou bé pels canvis que, més enllà de les nostres fronteres, ja eren una realitat. En aquest sentit tampoc s’havia valorat prou la importància de tenir uns estudis acabats. La immediatesa de la feina a les produccions ramaderes i agrícoles (amb l’afegit de la botiga, a partir del 1947) no deixaven gaire temps per esmerçar en estudis. Semblava que fent d’aprenents amb els jornalers i les assistents que venien a la casa gairebé n’hi havia prou.

El Collell –i fent de fàmuls- fou la possibilitat que tingueren els dos nois grans. De resar, de treballar i de jugar, de fer amics... se’n van fer un tip, però els estudis no rendiren ni van calar massa. Les noies tingueren la seva possibilitat a l’Acadèmia Abat Bonito i a les Escolàpies de Figures. Però també la immediatesa de la feina de la casa i de la botiga tampoc no els deixà gaire més temps per res més. 

El record més significatiu d’un canvi radical és quan les pomeres dels camps de Can Palau van ser arrencades i a aquells camps hi va créixer a un nou barri de cases unifamiliars i de pisos. Can Teixidor del Terme ja no quedava en un veïnat aïllat. Poc més tard, va passar el mateix sota de Can Puig i prop de la font de la Rajoleria. Havia precedit aquests barris el de les Cases Barates. Algunes poques d’aquelles cases van ser ocupades pels mateixos veïns del Terme o pels seus fills. Una bona colla de les cases van ser ocupades per famílies que procedien del mateix centre de Banyoles. Moltes foren ocupades per famílies vingudes de la comarca o de més enllà. I res ja no seria com havia estat fins aleshores.

La salut del pare, afeblida per les conseqüències de la peritonitis que va patir quan començava la guerra civil, va timbalejar encara més amb el mobbing laboral que patí a l’oficina bancària on treballava. El 1947 la Banca Arnús fou absorbida pel Banc Central. El pare hi treballava amb una antiguitat d’una vintena d’anys. A més, segons la legislació laboral, se li reconeixia un determinant augment de sou per punts per cada fill que tenia. No és estrany doncs que, per part d’algun directiu desaprensiu i també per par de l’entitat bancària se li organitzés un autèntic assetjament laboral per foragitar-lo de l’oficina. Val a dir que, en una situació com aquesta, s’adonà dels amics que realment el recolzaven: Pere Sitjà, Pepín Oliveras, Josep Llorens, en Mundo de Mata, els metges (Lluís Hereu, Lluís Juncà, Joan Fontanet, Vila, Corominas, ...). I les visites setmanals d’alguns bons amics l’ajudaren a mantenir la moral: en Joan Yani Siqués i la seva muller Maria Vila Sala juntament amb en Tomàs Teixidor i la seva esposa Dolors i, algun dia assenyalat, en Jaume Terrades.        

Entretant la maquinària s’imposava a les feines agrícoles. Ja no calien gaires mossos i molt menys masovers, com tampoc calien petits arrendataris que menessin alguna feixa de terra. Arribà el tractor Super Dexta, les arades de Can Tubert, l’embaladora... I a casa, el gas butà, la rentadora, la nevera...   

A casa intentàrem altres negocis que semblava que serien com bufar i fer ampolles. I van resultar els negocis d’en Met de Ribas: cria d’ànecs al galliner del davant desprenent un ferum espantós, els pollastres a les golfes amarant d’excrements les parets i els sostres de la casa, les xinxilles, cria de cadells que no es venien, bucs d’abelles que es corcaven, llet a granel... No crec que mai hi féssim massa les paus. Sort que la botiga proporcionava alguna altra cosa per combinar amb els aliments més bàsics que s’anaven produint a l’hort i a  l’explotació.

Cap els anys setanta és quan els germans ens anarem emancipant: l’un cap el Prat de Llobregat, l’altra cap a Girona...  Jo, “fent carrera” i estudiant a Girona, a Barcelona, Navarra...

Però al mobbing laboral que patí el pare a l’oficina bancària seguí el mobbing immobiliari i especulatiu especialment enllaminint els camps de la Draga. Els especuladors immobiliaris aferrats a les estructures del poder municipal del moment,  sense cap mena d’ètica i saltant-se arbitràriament la legislació urbanística, presentaven com un gran futur per Banyoles un miratge d’un entorn turístic semblant al de Platja d’Aro. I el volien assolir expropiant pel seu propi i únic benefici els terrenys més propers a l’estany, sacrificant el mateix estany i el que fos. Sort n’hi hagué de l’Arquitecte Ignasi Bosch.

 Aquest mobbing especulatiu i urbanístic amb finalitats i beneficiaris semblants es perllongà quan, el 1982, poc després de la mort del pare, per edificar l’avui coneguda com a Vila Olímpica. El cert és que, tot aquell enrenou especulatiu i depredador, fou sancionat diverses vegades pel mateix Tribunal Suprem atenent els reclams de la família. Però el sofriment i el neguit  que comportà per a tota la família, com les despeses inútils que se’n derivaren per la mateixa família però sobretot per l’erari públic, mai ningú n’ha demanat cap mena de disculpa. I, sense els millors terrenys de la finca, la explotació agrària quedava liquidada per sempre.

14. ELS RECORDS TRANSMESOS I COMPARTITS

En definitiva, els anys 60, a Can Teixidor del Terme es vivien les tensions que comportava un encaix en una nova realitat social i econòmica. El camp no llevava prou i hi havia moltes boques per atipar. I per la paga, van començar a sorgir les especulacions urbanístiques que facilitaven la feina als depredadors de torn, amb l’excusa d’engrandir Banyoles, ni que fos a compte de destruir l’estany.

No sé com anirien les coses abans del s. XIX, per bé que els Brugada apareixem documentats per primera vegada el 1279, quan en Ramon Brugada comprà la casa on encara hi estem instal·lats.

Del nostre “record” podem parlar de les tensions que s’havien iniciat molts anys abans, possiblement la més significativa fou la que es produí amb la crisi de la fil·loxera, abans del 1880. El besavi és en Jaume Brugada Teixidor i Raigosa – Campderrich (amb tants cognoms, no és estrany que ho país malament!).

Quan va adonar-se que la producció vitivinícola se n’anava en orris, va voler invertir els terrenys en una explotació de fabricació de cimà. Els socis serien en Mer Vila, en Josep Codina i en Pere Carreras. Però el negoci va durar de Nadal a Sant Esteve i va fer la fi d’en Cagaelàstics. Per més inri, la seva muller, la Joaquima Pujol havia mort aviat (cap el 1870) deixant-li “només” una filla, encara que també havia tingut un noi que morí de jovenet. 

Amb la mort dels seus pares (el nostre rebesavi Josep Brugada Masjoan i, abans, la rebesàvia Maria Ragolta Campderrich Codina), entre els germans aparegueren els fantasmes i les tensions que solen acompanyar el repartiment de l’herència i de les legítimes (c. 1870). Així fou com en Josep s’instal·là a Barcelona i es casà amb la Josefina Clot i serien els sogres d’en Nialet;  en Jaume anà a raure a Sant Feliu de Guíxols on hi féu de flequer i es casa amb la Quimeta Sarquella;  la Rita es casà amb l’Isidre Llorà (i esdevindrien consogres de Can Palmada).

Amb tal panorama, els fills també van fugir per cames de la casa. La Maria, ajudada per la seva amiga que seria l’àvia Alsius, s’escapà per una finestra per anar-se a refugiar a un convent de paüles imprecant la conversió del seu pare. Morí santament el 06·05·1955 després d’haver servit durant 65 a la Casa d’Empar  de Vilanova i Geltrú. Estant allà hi havia conegut bons metges com el Dr. Artur Gilbert, el Dr. Francesc Jimeno... Una altra filla, la Dolores, s’emancipà aviat quan es casà amb en Pere de Can Baus.

El noi gran d’en Jaume– o sigui, l’hereu- (el nostre avi Pep, nascut el 27·07·1875) preferí marxar lluny, a Sant Feliu de Guíxols. Allà  s’hostatjà a casa del seu oncle Jaume. El trencament amb el seu pare li arribà quan, estant a Can Teixidor, es trobà a faltar els diners que li havia prestat l’avi Perpinyà Robert per així pagar la quota per un soldat i alliberar-se ell mateix d’anar a la guerra de Cuba (1895 / 98). Fent de Flequer, a Sant Feliu, li tocà estalviar el doble: per pagar el soldat i per retornar el préstec a l’avi Perpinyà Robert (l’avi de les senyoretes Perpinyà).

A casa del oncle ganxó  hi aprendria l’ofici de flequer. I quan conegué l’ofici s’instal·là a Banyoles, a la plaça Major, on obrí una fleca on posteriorment es transformà en la pastisseria Mercader. Estant allà va prendre per muller la nostra àvia Josefa Planadecursach Deu, de Can Fajula de Riudaura, i allà els van néixer el seus cinc fills: la nostra tia Conxita (1903), en Carles (1905), en Joan (1907), la Dolores (1908) i el nostre pare, en Pere (nascut el dia de sant Mer del 1912). En Carles i en Joan moriren poc després del naixement i la Dolores, quan tenia uns 8 anys,  morí del garrotillo (que era com s’anomenava la diftèria), segurament coincidint amb l’epidèmia del grip (1918).

La fama de la fleca va marcar època a la plaça Major, aleshores plaça de la Constitució. I quan arribà la Berta d’Àustria, l’avi Pep aconseguí la fórmula de fer bons panets de Viena que encara van fer créixer més el bon nom de la fleca.

Al domicili damunt la fleca, a la plaça, l’avi Pep hi acollí el seu pare Jaume els darrers dies de la seva vida on, assistit per Mn. Francesc Sala, morí en pau (+ 18·05·1927), reconciliat amb Déu, amb els fills i la família.

Aleshores l’avi Pep, a la vegada que eixugava els deutes que havia deixat el seu pare Jaume, emprengué la reforma de Can Teixidor per evitar que s’ensorrés, des de finals de l’estiu del 1927 fins a començament de l’estiu del 1928. Un cop refeta la casa, la família Brugada Planadecursach hi situà el seu domicili. I fou aleshores quan l’avi Pep va prendre la decisió més equivocada de la seva vida, la de deixar la feina de flequer i dedicar-se a una feina que, per molt treballador que fos, en prou feines coneixia, la de pagès, i portar ell la finca.

Quan la família Brugada Planadecursach s’instal·là a la casa pairal, hi vivia encara la tercera i darrera muller del besavi (a qui anomenaven tia Carmeta, i que morí el 20 de gener del 1936). Però era el moment que esclatava la crisi del 29. Al cap de poc, es país es trasbalsà i s’implantà la República (1931). I, sobtadament, morí la seva muller, la nostra àvia Josefa (el 25·03·1933). I, a més, per aquelles engires, al pare  li tocà anar a fer el soldat.

El nostre pare, en Pere, tenia escassament 21 anys i una salut estantissa. El seu treball va ser d’oficinista a la Banca Arnús ja que no servia per la dura feina de flequer (traginant feixines de llenya a les golfes i des de les golfes i treballant durament tota la nit).

Entretant es viurien els anys trasbalsats de la República fins el cop d’estat que portaria a la guerra civil.  

15. CONTES A LA VORA DEL FOC? 

En un casal com aquest, de llarga tradició, on hi ha confluït tanta gent,  també s’hi ha teixit fantasies. Deixo constància d’aquestes.

La mare ens parlava dels “misteris de Can Teixidor”. Era la resposta a situacions peculiars inexplicables que es produïen a la casa, especialment quan alguna cosa havia desaparegut o canviat de lloc sense que ningú sàpigues com o bé quan, tot d’una, a la cuina es sentia un rebombori de pots i cassoles que, sense que ningú les toqués, queien.

Amb tanta gent (de l’entorn familiar, del veïnat, del servei...) entrant i sortint... alguna vegada succeïa que les coses no es retornessin al seu lloc o senzillament desapareguessin, especialment si era algun saborós producte d’alimentació o alguna moneda. Aleshores, després de regirar-ho tot, o bé apareixia casualment o bé es perdia per sempre. I l’explicació, per la gent de la casa, era d’una lògica contundent: “misteris de Can Teixidor”.

Però n’hi ha d’altres que fan referència a episodis d’una història més o menys abstractes, especialment relacionats amb alguna invasió dels veïns del nord, alguna de les guerres del francès. Aquests episodis acostumen anar farcits d’especial crueltat. El casal, aïllat i al Terme, o sigui, desprotegit de qualsevol vigilància o protecció comunal, s’hi prestava.

L’un fa referència a una àvia de la casa (més aviat una rebesàvia) que els soldats invasors haurien localitzat a l’interior i que s’haurien divertit amb ella rostint-la de viu en viu a la llar de la cuina. Una versió més suau indica que la dona quedà atrapada en un incendi de la casa que va provocar la tropa.

L’altre episodi parla d’una crueltat invertida. Aquesta vegada hauria estat un soldat francès que hauria estat enxampat per l’entorn de la casa, hauria estat executat i, encara mig viu, precipitat a l’interior del pou de l’era.

Finalment, un darrer element fantasiós, ja més proper, fa referència a unes llums misterioses que, de nit, es podien veure a l’entorn de l’antic cementiri, situat a uns 150 metres de la casa, prop de la font que s’anomenaria “de les Ànimes”,  prop dels dos recs.

    

Val a dir que la tia Conxita li encantava explicar-nos històries terrorífiques i macabres: de bruixes, d’endimoniats, d’aparicions, d’ànimes en pena... especialment quan era hora d’ajocar-se i tot era fosc.

Ella ens explicava que la seva mare (la nostra àvia, que morí sobtadament el 1933) s’havia aparegut, de nit, a en Quim de Cal Pessebre que aquell temps, amb la seva muller, la Maria, vivia al petit apartament que hi havia annexat a orient de la casa. Es veu que feia dies que no hi havia manera de trobar una clau important de la casa i que l’àvia guardava gelosament emportant-se a la tomba el secret de l’amagatall.  Semblaria que, gràcies a les indicacions que va rebre en Quim, la clau s’hauria localitzat.

La tia Conxita també ens explicava que, a l’acabament de la guerra civil, quan a començament d’aquell fred febrer del 1939, la gent fugia cap a la frontera, sortien de Banyoles molta gent de la mateixa ciutat o que s’hi havia hostatjat, camí de l’exili. Fou aleshores que, a casa, es va coure un perol de farro (una altra versió diu que eren cigrons) ben substanciós i s’anà a repartir als fugitius perquè poguessin marxar amb la panxa un xic plena. I, al dir de la tia,  el curiós és que, tot i que es repartiren molts plats de farro a molta gent, el perol no s’exhaurí fins que s’acabà tota la corrua de gent que passava.

Un fet semblant es repetí quan, a mitjans dels anys quaranta, al convent de les carmelites (on hi havia una cosina germana del pare, sor Montserrat Planadecursach) hi escassejaven els aliments i fins es deia que s’hi passava gana. El cert és que a casa només hi havia un sac de farina i, d’aquell sac, se’n portà la meitat al monestir carmelità. Però sembla que, fins que no arribà la farina de la nova collita, el sac que hi havia a casa no es buidà. 

CONCLUSIÓ

Aquest són alguns trets que ens situen a la vida en una pairalia del Terme de Banyoles. Segurament que manquen molts detalls i, sobretot, un estudi més seriós, més historiogràfic, més sociològic. En tot cas, com sol ser el meu estil, és el evocar un espai i un temps com aquell que elabora una pintura impressionista, molt propi de les darreries del s. XIX i del inici del s. XX.

Però ben segur que ajudarà a fer possible que s’entengui una mica més el que ha estat un món, una vida, un moment, un lloc, una família acolorint un xic l’acurat estudi dels bons amics Guerau Palmada i Josep Grabuleda. 

I si algú en sap alguna altra cosa que vulgui afegir, precisar o corregir, agrairé que m’ho indiqui.