La MARINA DELS ÀNGELS, la mare (I)

Després de la presentació general de la família Brugada – Teixidor del Terme, publicaré alguns articles relacionats amb la família. Més endavant reproduiré algun altre article que parla de Can Teixidor del Terme.

En primer lloc reproduiré un article dedicat a la mare, la Marina. Ho faré en diversos apartats que aniré afegint l’un darrera l’altre per facilitar-ne la lectura.

Per ara no conec cap article o entrevista dedicat al pare, en Pere Brugada Planadecursach. En Josep, el meu germà gran, em deia que li semblava que un dels primers números de la revista PRESÈNCIA n’havia publicat algun en ocasió del contenciós amb PROGEINSA. De moment, no l’he localitzat. Si algú ho aconsegueix, li agrairia que m’ho comuniqués.  

Així doncs, parlant de la mare, en Xavier Cortadellas, a la revista GAVARRES (n. 07), editada a Cassà de la Selva (primavera/estiu 2005), a la secció PERFIL 23 (p. 30 – 31) presentava una ressenya dedicada a la mare que la presentava com LA MARINA DELS ÀNGELS.

La ressenya, en un requadre, conté un esbós biogràfic que és el que avui presento. Més endavant hi publicaré la ressenya. Val a dir que hi faig alguna esmena (com p. e. el lloc on va néixer –que no fou Valveralla sinó al carrer del Mar de Ventalló- i  l’any de naixement, el 1916).

La mare morí el 21 juny del 2010 a l’Hospital de Palamós, a l’altra banda de les Gavarres. Les exèquies s’oficiaren a Sant Martí de Palafrugell (matí) i a Santa Maria dels Turers de Banyoles (tarda) i fou enterrada al cementiri de Banyoles juntament amb les despulles del pare.  El seu nínxol, cada matí és besat pel primer raig de sol, tot esperant l’arribada del Ressuscitat “Sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort”. I des d’aquell nínxol, s’albira, cap a migdia, el cim dels Pujols, on hi destaca la blancor del santuari de la Mare de Déu dels Àngels.   

  

Marina Clotas i Batlle (I 

Va néixer a Ventalló (Alt Empordà) l’any 1916. Va viure als Àngels des de l’estiu de 1930 (amb 14 anys) fins el 1936. Durant aquests anys, treballava a l’hostatgeria: si convenia cuinava, o bé venia medalles, llogava cassoles, plats, coberts i altres atuells de cuina (pels dinars a l’exterior), i despatxava cervesa, gasosa o vi. En aquella època, cada diumenge, pujava als Àngels una colla de senyors a caçar senglars. Un era en Ramon Adroher, que tenia un garatge a la plaça Marquès de Camps de Girona, i l’any 1915 la casa Adroher Hermanos va pagar el cost de la línia telefònica entre els Àngels i Girona. Un altre que hi pujava era en Tallada de Bordils.  De tant en tant, també hi pujaven el bisbe Cartañà, “que volia sempre cafè perquè el cafè dels Àngels tenia fama de ser molt bo, i també en Josep Reiner, propietari de la muntanya, i la Carme i en Josep Maria Adroher-Llach, que eren fills dels propietaris de can Llac dels Àngels i que vivien a Girona.

Recordant aquella llegenda que diu que, en el segle XV, atrets per la llum que veien cada dissabte, la gent va pujar al que fins llavors es deia la muntanya de Pujols i hi van trobar una tela on hi havia pintada la imatge de la Mare de Déu amb el Nen Jesús i un àngel a cada costat, cada dissabte l’oncle Quildo (Hermenegildo Clotas Ministral, germà del seu pare, Benet) o un mosso del santuari feien un foc (a la part posterior del santuari, cap a tramuntana, per il·luminar els murs emblanquinats de l'edifici). En els últims anys, en comptes de foc encenien una bombeta de 500 w. L’any 1942, la Marina va casar-se amb Pere Brugada Planadecursach i va anar a viure a can Teixidor del Terme, que és un mas i un antic molí de Banyoles. Avui que les cames li fallen perquè té artrosi i ha d’anar amb cotxe elèctric, diu que sap portar-lo gràcies al fet que ha anat sempre amb moto. La Marina ha tingut sis fills, un d’ells és mossèn Martirià Brugada, rector de Palafrugell.  


La Marina,  dels Àngels  (II) 

Va haver-hi un temps que, cada vegada que la Marina sortia del santuari dels Àngels i s’acostava a la BSA, en Tom deixava el que estava fent, corria com una fletxa i pujava a la cistella. La cistella era a la banda esquerra, n’hi havia tan poques que ningú no podia saber encara que se n’acabalaria dient sidecars; la BSA era una moto de cinc cavalls; en Tom, un gos llop que volia anar sempre amb la Marian. Als Àngels, hi havia també una gosa policia que es dia Viqui; més tard, va tenir un altre gos que es va dir Turesqui. Equipada amb una trinxera d’aquelles que havien posat de moda els soldats de la Primera Guerra Mundial, pentinada amb les trenes que es feia cada matí i que es va tallar l’endemà que comencés la Guerra Civil pensant que així no la coneixerien, un cop arribava a la moto, la Marina feia baixar en Tom de la cistella, engegava el motor, posava primera, donava gas i, quan el gos la veia marxar, apartava les oques de la carreters i la seguia, bordant com un boig,, fins allà on podia. Moltes vegades, la Mariana agafava el camí que duia a Girona; alguns cops, el que duia a Bordils. “Depenia dels encàrrecs que m’havia fet el tiu”, ens diu, parlant del seu oncle. L’oncle era mossèn Joaquim Clotas i Vidal (08·11·1872 - 09·08·1948), capellà que va ser del Santuari dels Àngels des de principis de segle fins a l’any 1939, i que també era oncle del pare de la Marina, en Benet Clotas Ministral.  

Ella, és clar va arribar-hi força més tard. “Vaig anar-hi a viure-hi l’estiu abans que comencés la II República, això era l’any 1930 (amb 14 anys). Però ja hi havia anat pujant sempre”. La primera vegada acabava de fer quatre mesos. “Vaig tenir una broncopneumònia i els meus pares van prometre que, si em curava, m’hi portarien”, diu que van explicar-li. Els seus pares vivien a Valveralla, tal com se n’ha dit sempre, un veïnat de Ventalló que oficialment es diu Vulveralla. “Sóc empordanesa”, declara amb satisfacció. El cas és que cada any, així que arribava l’estiu, aquella noia empordanesa que va ser la Marina Clotas, anava a Sant Miquel de Fluvià o a Figueres, pujava al tren, baixava a Bordils, on, quan era petita la venien a buscar amb una mula. “Em posaven a dins d’una de les alforges i, a l’altra, hi posaven coses. Un dia hi havia pa i resulta que jo, tot picant, picant, vaig acabar fent-hi un bon forat”-

He buscat informació de les BSA perquè si ha una cosa sé és que no sé res de motos. Suposo que la Marina tenia una BSA Blue Star 500, que es va començar a fabricar el 1931, que pesava 150 quilos i que podia anar a cent per hora. Encara avui hi ha molta gent que recorda aquella noia d’entre quinze i vint anys que baixava amb moto dels Àngels fins el dia que va estellar la guerra. De fet, és per això que l’hem vinguda a veure, perquè a Sant Daniel de Girona van dir-nos que havia tingut un accident una vegada que anava a Girona. La veritat, però, és que qui anava aquell dia a la moto eren el seu oncle i un seminarista. “Es posava el manteu i un barret, i anava cap a Girona”. Diu la Marina. Ella, en tot cas, d’accident no n’ha tingut mai cap. El que si és cert, però, és que, en aquells anys, quan sortia dels Àngels amb moto, el seu oncle pujava al terrat amb una ullera de llarga vista i vigilava el camí que ella feia. I és que des dels Àngels es veu pràcticament tot. “Fins i tot deien que es podia veure un partit de futbol a l’Estartit”.    

------------------

(i III)
El dia que va decidir anar a viure amb el seu oncle, la Marina ja sabia que als Àngels no hi trobaria gaire ningú: Mosèn Joaquim Clotas; un altre oncle “que es deia Hermenegildo Clotas” (el tiu Quildo), que es va fer religiós del Cor de Maria (claretià); l’hortolà, algun mosso, alguna minyona, algun carboner i els clients que hi anaven a dinar o a passar uns dies. Un dels clients era la família Porcioles, que, com és sabut, va sortir d’Amer. Un altre, la senyora Càndida Figa de Palamós “que tenia un germà capellà i que pujava als Àngels amb una minyona”. La Marina, precisament, va pujar-hi perquè el seu oncle estava cansat de veure que les minyones de l’hostatgeria plegaven. “Jo era una noia tranquil·la”, ens diu ara, “no m’agradaven els balls, ni aquestes coses”. Ja estava bé llegint. Ell em va demanar si hi volia anar i, de seguida, ens vam entendre”. El que tampoc no agradava gaire a la Marina era cuinar. Potser és per això que encara recorda el dia aquell que hi va haver un casament i que va tocar-li fer una seixanta truites a la francesa. Però si hi havia alguna cosa era que els homes la xiulessin quan la veien passar amb moto. “Al començament, quan arribava a Girona”, ens diu, “deixava la BSA a can Subirós del carrer del Carme perquè, si passava davant de la caserna, els soldats em xiulaven i jo em moria de vergonya”.  A poc a poc, ho va anar superant. El dia que també va passera vergonya va ser una vegada que una classe sencera de seminaristes que havien pujat als Àngels van anar sota la seva habitació i van començar a cantar cançons perquè li van fer el que ella en diu una amoreta. Una de les cançons que va cantar aquella tuna de seminaristes va ser la sardana Marinada perquè, segons he anat entenent, la Marina dels Àngels, que era així com l’anomenava tothom, era molt coneguda entre els nois de Bordils, els de Sant Daniel i entre els soldats i seminaristes de Girona  (entre els quals sembla que hi havia el que seria Mn. Geli, Mn. Fuentes...).  Després, aquells seminaristes van acabar castigats. Tota la classe. Però no en facin gaire cas perquè segur que molts d’ells ho devien passar molt pitjor a partir d’aquell dia del mes de juliol del 1936 que mossèn Joaquim Clotas i la Marina amb la BSA van haver d’anar a amagar-se a una barraca de carboners del puig Rodó perquè acabava de començar la guerra.

D’ençà d’aquell dia, tot van ser misèries: mossèn Clotas va estar empresonat a Bordils fins que una bona persona el va ajudar a escapar-se i va poder fugir a Vulveralla. Va morir anys després, per culpa d’una accident de bicicleta (19 agost 1948). L’oncle Quildo el van agafar quan era a les terres de Lleida: si no el van matar, va ser perquè els va ensenyar el carnet de conduir i els va fer creure que era un xofer. La Marina va estar en una presó de dones de Barcelona (des del 8 de maig del 1938 fins el 29 de setembre del mateix any) al costat de la Sara Jordà de Figueres, que va ser afusellada. Ella es va salvar perquè ni una sola de les vegades que van anar a buscar-la van dir bé el seu nom. “No et moguis”, li deia la Sara. Mesos després, va sortir de la presó. La Marina ja havia deixar de ser per sempre més una nena. No va tornar a viure mai més als Àngels, però sempre més hi ha pensat. I mentre les cames no li han fallat, sempre més ha continuat anat amb moto. 

(acaba)