Aquest diumenge IV de Pasqua, dedicat al Bon Pastor, és un bon moment per publicar l'homilia del Bisbe Jaume a la meva ordenació de prevere.
Vaig ser ordenat de prevere la tarda del diumenge 22 de febrer del 1981 a l'església de Sant Esteve d'Olot. Era el diumenge setè de durant l'any. S'esqueia aquell mateix diumenge la festa de la Càtedra de Sant Pere i, també, la Diada del Pensament, dintre el calendari propi del mon escolta.
Aquella setmana abans de la meva ordenació, a Olot, hi va caure una bona nevada. Els catequistes de les Fonts m'obsequiarien amb un oli d'en Sebastià Congost on es veu el Firal nevat aquella setmana.
M'ordenà el bisbe de Girona Mons. Jaume Camprodon Rovira i l'acompanyaren nombrosos companys. De la celebració en servo un magnífic album fotogràfic que em va regalar el fotògraf olotí Comas. També en conservo alguna fotografia, en blanc i negre, d'en Josep M. Melció Pujol, Mn. MEL.
També m'acompanyaren la Coral Polifònica de Girona (dirigida pel mestre Josep Viader, i a la que jo hi havia cantat durant dos cursos), la Polifònica d'Olot (dirigida per Mn. Frederic Pujol) i la coral del Centre Excursionista d'Olot (que aquell moment dirigia jo mateix).
Si bé la celebració fou en el marc de l'església de Sant Esteve d'Olot (per raons d'espai), els protagonistes de la celebració foren sobretot les parròquies de Sant Cristòfor d'Olot (i, per extensió, els Caputxins) i la parròquia de Santa Maria de Batet. Un dels companys que recordo que m'acompanyà aquells dies de l'ordenació fou en Miquel Miró i Miró, actualment prior general dels religiosos agustins recol·lectes.
Uns dies abans de l'ordenació, amb altres companys, vaig passar uns dies d'exercicis espirituals al monestir de Santa Maria de Poblet. Els dirigí l'abat de Poblet, el P. Maur Esteva i Alsina (1933 - 2014).
L'endemà de la meva ordenació, el 23 de febrer del 1981, vaig celebrar les primeres misses. La primera de totes fou a la mateixa església de Sant Esteve d'Olot en les exèquies del pare d'un noi que formava part d'un grup de joves dels Caputxins, en Ramon, en "Truli".
A la tarda vaig celebrar la segona missa a la capella de Sant Martirià de l'església del Monestir de Banyoles, amb els meus pares, germans, nebots i algun altre familiar. Sortint de l'església del monestir, vingué a saludar-nos en Tarafa comunicant-nos que, al parlament de Madrid, s'havia produït un cop d'estat. Recordo el comentari despectiu del meu pare envers la insurrecció que qualificà d'una "sanjurjada" en referència al cop militar del general Sanjurjo, el 1931, contra la República.
A la celebració es llegiren els següents textos bíblics: la primera lectura, Jer. 1, 4-10 (Ah, Senyor, sóc massa jove: com sabré parlar?); el salm responsorial, fou el salm 22 (El Senyor és el meu pastor...); la segona lectura, Ef 4, 1-7.11-13 (Cada u de nosaltres ha rebut la gràcia segons la mesura del do de Crist); i l'evangeli, Mt 5, 38-48 (Sigueu bons del tot com ho és el vostre Pare del cel).
Podria aportar molts i molts més records d'aquella celebració i d'aquella diada. Algunes possiblement les pugui recollir en altres moments. Però ara, el que més interessa, és l'homilia del bisbe Jaume que recullo tot seguit:
Estimats,
“Si vas pels volts d’Olot, amunt del
pla, trobaràs un indret verd i fecund, com mai cap més n’hagis trobat al món.
Un verd com d’aigua endins, profund i clar, el verd de la fageda d’en Jordà”.
Qui pogués celebrar-hi aquesta festa!
I ens guardaria, sens dubte, de caure en la temptació en que caiem tantes
vegades quan ens aixopluguem en un temple, de valorar més les parets materials,
que les persones. De preocupar-nos més per embellir les parets sense adonar-nos
de la dignitat de cada una de les persones que s’hi aixopluguen, per les quals
Jesucrist ha donat la seva sang. Allà, a la Fageda d’en Jordà, potser prendríem més relleu
tots els que som aquí, i ens adonaríem que el Poble de Déu està fet pels homes
i no per les parets, i que Jesucrist ha mort i ha ressuscitat pels homes, i no
per les pedres.
Tornem-hi, a la Fageda d’en Jordà, encara
que només sigui amb la imaginació: aquest verd, que diu, d’aigua endins,
profund i clar, varia segons l’hora del dia, segons el temps. Si hi aneu al
matí, serà un verd clar, un verd transparent. Si us hi deixeu caure a migdia,
trobareu que és un verd viu. Cada fulla dels faigs reflexa la llum del sol
segons la seva situació, però amb una vivor que gairebé fereix els ulls. En
canvi, si hi aneu cap el tard, trobareu un verd tranquil, un verd blau, un verd
gris, que dóna una serenor, una pau a l’esperit. Cada arbre, cada fulla es
torna lluminosa segons li venen els raigs del sol i segons està situada.
Veieu, nosaltres els cristians, hem de
ser llum. Cada u de nosaltres, ha de ser una torxa, o si voleu, continuant la
comparació d’abans, ha de ser una fulla d’aquesta fageda, que il·lumina els altres, que il·lumina els
altres segons la gràcia que ha rebut de Crist, segons el servei que li ha estat
encomanat, segons la seva situació en la societat. Si tots els que som aquí,
vinguts d’Olot, de les parròquies d’Olot, d’una manera especial els de Sant
Cristòfor les Fonts, els de Batet, vinguts de Banyoles, vinguts de tants altres
indrets del Bisbat, si cada un dels que som aquí sentíssim aquesta
responsabilitat de ser llum, quina claror no hi hauria a la nostra terra!
I per això som en l’Església. Per això
el Senyor ens ha cridat a l’Església, no perquè hi estiguem passivament, sinó
perquè siguem llum. No una llum difosa, sinó una llum viva. No una llum
uniforme, sinó una llum variada segons la gràcia que ens ha estat donada. Ho
acabem d’escoltar en aquesta segona lectura d’avui, treta d’una de les cartes
de sant Pau. A uns, se’ls hi ha fet la gràcia de ser apòstols; uns altres,
profetes, i podríem continuar: uns rebem el do de ser pares de família, i uns
altres de ser catequistes, i uns altres de servir els malalts, i uns altres de estar
atents al bon ordenament de les coses del món, i uns altres de servir en el
ministeri sacerdotal, i uns altres, en la vida religiosa totalment consagrada a
Déu nostre Senyor. Quina varietat de verds, quina varietat de llum no pot donar
l’Església al nostre món! La sentim, germans, aquesta responsabilitat?
Jo crec que, aquesta festa d’avui, com
he dit i repetit tantes vegades, en ocasions semblants, ens hauria de
desvetllar la nostra consciència de cristians, la nostra responsabilitat de ser
llum. A voltes hem caigut en la temptació de creure que l’Església són els
capellans, que ells són els qui tenen el pes de tirar l’Església endavant, que
ells són els que han de ser llum i ens han de fer llum. Certament que hi tenen
el seu lloc, i un lloc ben destacat. Però som tots plegats que ens hem
d’il·luminar els uns als altres. I estic segur que, si pogués parlar cada un
dels preveres que avui som aquí, fent poble amb tots vosaltres, us diríem el
mateix: quantes vegades hem rebut més llum
de vosaltres que potser nosaltres mateixos no us hem donat.
Veieu: això és l’Església. L’Església,
la gran torxa encesa en la humanitat. La gran torxa per fer llum quan tantes
tenebres envolten el nostre món.
Som llum, però necessitem una guia.
Necessitem qui ens ajudi a situar-nos de tal manera davant de l’Evangeli,
davant de Jesucrist, perquè aquesta nostra llum resplendeixi en les tenebres.
Mireu, en el viatge que, com sabeu,
vaig fer a Amèrica, recordo un fet que encara em ve a la memòria tot sovint. Em
vaig reunir amb una junta coordinadora de tres comunitats cristianes. Hi havia
laics, hi havia religioses, hi havia un mossèn. I, en la conversa, en que
explicaven les activitats que portaven a terme em varen dir: “Mai vàrem sentir
la nostra responsabilitat en l’Església com el temps que el mossèn va ser fora
d’aquí per anar a passar uns mesos a casa seva, amb la seva família. Llavors
ens vàrem adonar que havíem de ser nosaltres els que havíem de prendre les
regnes de la catequesi i de l’atenció als malalts i de l’atenció a les parelles
que es preparaven pel sagrament del matrimoni. Altrament, tot anava decaient. I
ens vàrem posar a la feina”. I, no ho deien, havien anat esdevenint llum pels
altres. Però també deien: “Però mai com a llavors vàrem sentir la falta del mossèn
perquè ens vàrem adonar que nosaltres treballàvem, però que treballàvem com
aquell que vol aixecar paret sense morter: li falta quelcom que ajudi a unir
les pedres. Sentíem que Jesucrist ressuscitat és enmig nostre, però ens faltava
un signe guiador en aquest nostre camí cap a Déu. Sabíem que Jesucrist era en
nosaltres, però ens faltava el seu Sacrifici, el signe de l’Eucaristia. Ens
sentíem tots Poble de Déu. Però ens faltava el signe que és la presència del
cap entre nosaltres, el cap d’aquest Cos Místic de Jesucrist que som tots. En
definitiva, ens faltava la presència del capellà”.
Veieu, cert, tots hem de ser llum.
Cert, tots tenim les nostres responsabilitats dintre de l’Església que no podem
eludir i que hem de procurar que es conjuntin les unes amb les altres. Però,
enmig nostre, i per voler de Jesucrist hi ha un servei. Un servei que moltes
vegades prenent l’ús de parlar de la societat, i les models de la societat,
n’hem dit autoritat. I això, aquesta paraula, ben sovint ens ha entrebancat, ens
ha fet nosa, i ens ha fet tenir un concepte de l’Església, i dels seus
ministeris, que no és pas el que vol Jesucrist. Perquè Jesucrist diu que aquell
que va davant, és el primer que s’ha de posar a servir. Aquest servei, és el
servei sacerdotal, per ser ferment de comunió entre els altres cristians, per
ser guia en aquest camí de l’Església enmig del món, per fer present a
Jesucrist cap, i les accions de Jesucrist cap, que són el Sacrifici de la Missa, que són la Reconciliació amb
Déu.
Nosaltres, que volem sentir aquesta
responsabilitat, que volem ser llum, avui ens hem aplegat aquí perquè sentim
aquesta necessitat. I perquè sentim la joia de tota l’Església de veure que un
dels nostres ha escoltat, des del si de la seva mare, ens deia el profeta, la
veu del Senyor que l’ha cridat. I ara Déu fa meravelles en ell. Déu, per
aquests signes de l’Església, per aquest sagrament de l’Ordre el capacita per
realitzar aquestes accions de servei sacerdotal dintre de l’Església. I això és
motiu de festa. I això ens dóna joia. I això ens uneix i ens fa descobrir que
el que ens uneix, entre nosaltres, és molt més fort que no pas el que ens
separa. És l’Amor que Déu ens te. Aquest amor del que ens parlava l’Evangeli
d’avui que fa ploure pels camps de tots, que fa sortir el sol per totes les
persones. Aquest Amor ens uneix i el sacerdot ens el fa palès a través del seu
servei sacerdotal.
Però amb ell, i no separats d’ell –del
sacerdot -, amb ell, amb el sacerdot, i no en dos plans diferents, en
l’Església; amb ell, i no amb orientacions distintes en l’Església, tots junts,
hem de donar aquest gran testimoni de que l’evangeli avui ens parlava. Us en
recordeu d’aquest fragment que hem escoltat, de l’evangeli de sant Mateu, que
ens parla del que digué Jesús, en el Sermó de la Muntanya. En
definitiva, Jesús diu: “No us deixeu vèncer amb generositat”. Els cristians som
un poble que no es pot deixar vèncer en generositat. “Si et demanen el vestit,
dóna’ls-hi, també, el mantell”. Això és el que ha de fer l’Església. Si ens
volen prendre la nostra autoritat material, la nostra autoritat humana, que
potser hem tingut en altres èpoques, ben presa sigui. Si ens volen prendre els
béns materials, ben presos siguin. Però que no ens prenguin la nostra fidelitat
a Jesucrist, que per això som cridats a l’Església. I aquesta és la nostra
força I aquesta és la paraula que
nosaltres tenim a dir al món: ser llum, il·luminats per Jesucrist.
L’evangeli d’avui parla, també, de
reconciliació. I ens diu que hem d’estimar no només els amics. Això ho sap fer
tothom. Sinó que el nostre amor ha de ser més generós. L’amor del cristià i,
per tant, l’amor de l’Església depassa les fronteres de l’amistat. Es fixa,
fins i tot, amb els enemics, amb els que ens hagin pogut fer mal. L’Església ha
de ser, i és, sagrament de reconciliació. L’Església té un sagrament propi de
reconciliació. Tu, Martirià, dintre d’uns dies, potser demà mateix, exerciràs
aquest sagrament, aquest signe del Perdó de Déu, de la Reconciliació dels
homes amb Déu. Però convé que no solament l’exerceixis aquest ministeri quan
t’asseguis al confessionari, sinó sempre. Tu, com tots nosaltres, els sacerdots
hem de ser els primers en aquest servei de saber perdonar.
I tots plegats, els sacerdots, els
laics i els religiosos a l’una, hem de ser els homes del perdó. Déu, no es
manifesta mai tant gran, com quan perdona. Els homes, els seus fills, no ens
podem manifestar d’altra manera com perdonant els germans, essent sagrament de
perdó, individualment i conjuntament, tots plegats.
A los amigos de Martirià que habeis venido de otros pueblos de España,
os damos la bienvenida en esta fiesta. No sois unos invitados, sino que también
es vuestra fiesta. Es la fiesta de la Iglesia extendida por todo el universo, la fiesta
de la Iglesia
que es católica. Nuestra fe nos une mas que no nos puede separar la lengua, las
culturas o la idiosincrasia de cada país.
Continuem, germans, la celebració. I
fem-ho amb fe, amb esperança, amb la il·lusió de que Jesucrist és amb
nosaltres, i nosaltres en som la seva llum.
