DÉU N’HI DO COM N'ÉS ENGRESCADOR, TOT AIXÒ!

La Pasqua Jove del 1981 es va celebrar el dissabte 18 d’abril al Santuari del Collell amb el lema NO ESTEM SOLS. 

Feia escassament dos mesos que era capellà. Per aportar el meu testimoni i col·laborar en un dels espais de reflexió, se’m demanà que redactés un full amb la meva experiència. Aquí doncs hi recullo aquell escrit farcit d’ingenuïtat. 

Advertiu que, dintre dels parèntesis i en cursiva, hi introdueixo algun aclariment o ampliació. Els que heu anat llegint els meus escrits, segurament ja coneixeu les referències, com les que es recullen  en un anterior escrit, sobretot a EL MEU SEMINARI.

Així doncs, diu així aquest escrit:

DÉU N’HI DO COM N'ÉS ENGRESCADOR, TOT AIXÒ! 

Aviat farà dos mesos que sóc capellà.  I de moment estic tan engrescat a ser-ne com la mateixa vigília de l’Ordenació. Arribar a aquesta decisió no ha estat pas simplement PERQUÈ M’AGRADI. El mateix compromís cristià m’ha llençat a prendre una postura compromesa al servei de l’home i de l’Església.

De petit, a Banyoles, dintre la meva família, a la catequesi, a les celebracions i les activitats d’esplai de la parròquia, al col·legi on vaig tenir-hi bons mestres, dintre l’escoltisme i en molts altres moments, vaig anar descobrint la importància de seguir Jesucrist i el seu estil de vida.

La meva adolescència, al seminari menor (a Girona) i als instituts de Barcelona on vaig acabar el batxillerat (el sisè al institut Milà i Fontanals, al Raval,   i el COU al Menéndez y Pelayo, a la Via Augusta), va ser agitada però JA ENTRELLUCAVA QUE JESÚS ANAVA FENT CAMÍ AL MEU COSTAT I QUE EM LLENÇAVA A SER CRÍTIC enmig d’una societat que descobria com esclafadora de la persona. Però el mal només es venç amb la força del bé (una afirmació que em va inculcar Mn. Jordi Carrera).

A Navarra vaig conviure amb dues comunitats de religiosos (seria a Navarra, al monestir de Santa Maria de la Oliva i als Agustins Recol·lectes de Marcilla)  on vaig palpar-hi uns estils de vida marcats per l’Evangeli. La reflexió a partir de l’Escriptura i un esforç per estimar i servir els altres ho vaig veure possible perquè hi havia unes persones i unes comunitats concretes que AMB SENZILLESA, HO VIVIEN. (En el moment que vaig entrar en contacte amb la comunitat cistercenca de Santa Maria de la Oliva, en ocasió d’un recés pasqual amb altres companys, en un moment de les vespres solemnes del segon diumenge de Pasqua del 1972, a l’església del monestir, tot recitant els salms,  faig sentir una forta sotragada dintre meu  i m’entrà un futris que ha perdurat en mi: era el vespre del 16 d’abril tot recitant el salm 113 “És davant del Senyor que s’estremí la terra, davant del Déu de Jacob”)

Amb tot , aquest temps de viure lluny de la meva terra va ajudar-me a plantejar el meu servei a l’Església i si aquest servei s’havia de concretar al Tercer Món o bé al meu bisbat de Girona. Ben segur que al moment de prendre la meva decisió s’hi barrejarien moltes motivaciós. Però m’adonava que on millor podria fer el meu servei era a la meva terra, parlant la meva llengua i enmig de la meva cultura. I és que també la meva terra i el meu bisbat és terra de missió.

Els meus anys de seminari i de teologat han estat durs. D’altra banda el meu tarannà personal no em deixava desentendre fàcilment dels conflictes i menys encara de les persones amb que m’he anat trobant. Malgrat tot, en la vida de seminari hi ha trobat professors i companys que m’han ajudat a reflexionar entorn la meva vida cristiana, que m’han animat a tirar endavant, que m’han fet costat enmig de les dificultats, que m’han ajudat a revisar les meves actituds i a viure amb més responsabilitat la meva fe.

Dintre l’etapa de seminari han estat molt importants ELS ESPAIS QUE M’HAN PERMÉS POSAR-ME AL COSTAT DE LES PERSONES PER CONÈIXER I COMPARTIR de debò “el goig i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes i dones del nostre temps” (GS). En aquest sentit ha estat molt positiva i intensa l’experiència estival en una empresa de transports tot traginant sacs de pinso amunt i avall, també la relació que possibilita l’estar de dependent darrera un taulell o bé anar a llaurar damunt d’un tractor, com també l’esforç i el treball en equip que suposen, fent de monitor, unes colònies (les més importants, amb 120 marrecs, a Sant Feliu de Guíxols, 20 dies seguits del mes de juliol del 1972, 73, 74 i 75) o els casals d’estiu (especialment a Banyoles, Sant Feliu de Pallerols, al Barri de Sant Pau...), o bé el formar part d’una coral (la Polifònica de Girona, els cursos 1977/78 i  1978/79, sota la direcció del mestre Josep Viader).

Els dissabtes i diumenges els dedica més a treballs pastorals: catequesi (a les parròquies de Sant Feliu de Pallerols –amb Mn. Pere Soler-, Santa Cristina d’Aro –amb Mn. Pere Hugas-, a la de Banyoles –amb Mn. Pere Font-, a la de Sant Pau de Girona –amb Mn. Carles Mundet) , convivències... (les convivències les organitzava Mn. Lluís Vilà, gairebé mensualment, reunia a la Casa d’Espiritualitat de Banyoles una vintena de de nois i noies adolescents provinents de molts racons de la diòcesi: col·laborant amb Mn. Lluís, la meva feina era la de fer de monitor i d’animador, i hi vaig participar gairebé 4 anys, fins que vaig ser ordenat prevere).

Ara estic a Olot (hi vaig estar-hi des del gener del 1980 fins el setembre del 1983). A aquesta ciutat, i sobretot als seus entorns, no hi manca pas la bellesa. La meva vida continuarà i marcarà una etapa més en aquest indret. I m’adono que també a OLOT CAL ANUNCIAR-HI L’EVANGELI, CAL REPETIR-HI ELS GESTOS I LES PARAULES DE JESÚS, CAL FER-HI CRÈIXER LA COMUNITAT CRISTIANA.

I Déu n’hi do com n’és d’engrescador tot això.