Aquesta setmana, cull l'avellana

dissabte, 18 / agost / 2012

Em saluda l’Encarnació de Can Melic i que em diu que ara viu a Avinyonet de Puigventós. I ara, ves a saber on és a Can Melic.

En Josep M. ja ha tornat de les vacances a Galícia i fa sonar l’orgue, a la missa de Bonmatí. I la seva filla, l’Ariadna, hi fa d’escolà.

A Anglès, a la missa vespertina hi participa en Narcís Figueras, de Sils. Fa molts anys que ens coneixem: quan vaig estar a Santa Coloma (darrer trimestre del 1979), ens trobàrem en alguna activitat amb joves; també participava a les convivències amb Mn. Lluís Vilà... Diria que va assistir a la meva ordenació de diaca (el 1979) i a la meva ordenació de capellà (el 1981). Ara és professor de llatí a la U.O.C.  

Ha estat un dia de calor intens. Al vespre, al pis, es superen algunes dècimes els 27º.

Una persona em ve a comentar un tema pel dia de la festa del Remei. Ella m’assegura que és el dia 7 d’octubre. Jo me n’estranyo. Sempre m’havia semblat que la festa de la Mare de Déu del Remei és el segon diumenge d’octubre. Ho soluciono fent una petita enquesta a alguns dels assistents que s’esperen per la missa. Tothom té clar que és el segon diumenge d’octubre i, per tant, aquest any és el dia 14 d’octubre. En tot cas, el diumenge 7 d’octubre és la festa de la Mare de Déu del Roser. Aclarit.  

diumenge, 19 / agost / 2012

A totes les misses d’aquest matí hi han participat religioses. I és que, hi ha una bona colla de religioses que han nascut en famílies d’aquests pobles.

La calor a les esglésies és relativa, sempre uns 4 o 5 graus menys que a l’exterior. El cas de l’església de Bonmatí, és diferent, ja que hi fa tanta calor a dintre com a l’exterior. Únicament que a dintre hi ha l’ombra.

A l’església de Sant Martí, quan hi vaig el matí, hi ha algun grau de més a l’interior que a l’exterior, perquè les parets gruixudes també l’aïllen de la frescor de la nit. L’avantatge de celebrar la missa a l’exterior, a més d’unes dècimes de diferència, és que hi bufa un xic d’aire fresc.

L’església d’Anglès, quan és més calenta és al vespre, quan el sol ha escalfat les parets tot el dia, i especialment la façana, fins la posta del sol. Tot i així, és una església relativament fresca i ho és especialment a la missa de les 9 del matí, deixant totes les portes obertes i també les finestres de la sagristia perquè així l’aire circuli.

On la calor es fa més insuportable però és a la capella de les dominiques, al col·legi de la Vall dels Àngels. Aquí és on més quedo sempre amarat de suor i la camisa em queda ben xopa. Els primers dies em pensava que només em succeïa quan, abans de la missa, havia fet una caminada i, quan m’aturava, em pujava l’escalfor des de dintre meu mateix. La segona, en ser més calorosa, és la de Bonmatí, que també quan hi acabo la missa, tinc la camisa amarada.   

En definitiva, amb la calor que fa aquests dies es fonen les idees, es fon les ganes de fer res, ens fonem nosaltres... I ningú ens refresca.

dilluns, 20 / agost / 2012

Cap a les 3 de la matinada faig una aturada tècnica i, aquell moment, també hi ha algun angelot que se li ha donat per fer el mateix, de manera que cau una mini ploguda que difícilment es podrà comptabilitzar.

Al matí baixo pel poble a fer alguna compra. Els dilluns hi ha pocs establiments oberts. Se’m fa estrany. I encara se me’n fa més veure’n tants que estan de vacances. Acostumat com estava a marina, on ara tots els establiments estan en temporada alta, aquesta realitat de l’interior em resulta curiosa.

Vaig a dinar a Banyoles. Només hi som la Carme, en Josep i jo. Sort que la casa té unes bones parets i la calor li costa d’entrar. Tot i això, l’aire és tòrrid.  

Al vespre sembla que em claven agulles a les cames. Em passo una bona estona a la dutxa per refrescar-me-les.

dimarts, 21 / agost / 2012

Poc després de les 8 del matí surto cap a Girona per anar a recollir els resultats de l’analítica d’ara fa una setmana, al carrer Juli Garreta. L’amanida ha sortit malament: massa sucre, massa sal, massa oli...  

També ho aprofito per fer alguna altra gestió per aquell sector si bé haig d’esperar un xic perquè els establiments comercials encara estan tots tancats i barrats.  La temperatura matinal és agradable i faig un xic de passejada pel davant de l’estació. Quan arribo a Anglès, la calor ja comença a ensenyar les dents. Però al despatx, encara s’hi està prou bé.

Poc després d’un quart de dues arriba en Joan Xicoira amb la seva moto i amb sa rosa. Ho ha aprofitat per anar a veure el seu nou nét, a Sarrià. Pujo a la moto i, com que no hi tinc casc per mi, em cofo el barret de palla. I anem cap a Ca l’Elisa.

En Joan, el rei de la casa, ens comenta que ha passat uns dies de vacances a Platja d’Aro. El menjador està a una mica més de mitja entrada. Quan ens hem assegut i ens serveixen, en Joan X. queda admirat de la quantitat i la qualitat del menjar que serveixen i encara queda més admirat al pagar.

Estem una bona estona fent sobretaula, fins ben bé passades les 4. Em parla del Fesol, que sembla no està massa bé, d’en Batista, dels Pastorets, de les seves actuacions a La Gatzara amb Els Vàmpirs, de les actuacions d’en Jaume als casaments, de la quantitat de nou material que han adquirit (pantalles de plasma, mescladors... ), de les passejades en barca, de la Carme que es veu està a la recerca de la seva identitat...  I telefona en Batista, en Jaume, en Lluís... I entretant, com diria el mateix Lluís, “ses libacions són generoses”.

Per esbargir-se un xic i clarificar i coordinar millor els reflexes, anem a la doma i li ensenyo les sales, l’església, la casa... I gràcies per la visita, i fins un altre.  

Poc després de les cinc vaig a Bonmatí a oficiar-hi les exèquies de la Carme Puigdemont (91a). Quan hi vaig, el termòmetre marca cap a 39º. Arribant a l’església tot sembla un forn, tant a fora com a dintre de la nau. Poc abans d’iniciar la cerimònia, m’assabento que la Carme havia tingut un fill, en Francesc (un any més gran que jo). Aquest noi, un diumenge a la tarda, amb dos amics seus de Vilanna, anaren a la festa d’un bateig, a Anglès. Quan tornaven, caminant per voral de la carretera cap a Bonmatí, a l’alçada d’on hi ha ara l’Antex, un cotxe que venia de La Gatzara, més carregat de beguda que de seny, se’ls abalançà al damunt i els esclafà a tots tres. Quina tragèdia, Déu meu. Les exèquies d’aquests nois les oficià el bisbe Jubany a Vilanna. La Carme també s’havia fet un bon tip de treballar anant i tornant de casa seva, a Sant Julià, a la fàbrica, a Bonmatí.

Quan finalitzo i em llevo l’alba, estic tot jo amarat de suor. I vaig cap a Anglès on hi tinc una segona sessió de sauna, a la capella de les dominiques. Quan acabo, vaig de dret a la dutxa.  

dimecres, 22 / agost / 2012

Al matí, quan em llevo (6m), el termòmetre de dintre la casa marca 29º, malgrat tenir les finestres obertes. El termòmetre de l’exterior indica uns 23º.

Vaig a dinar amb la família Fàbrega Vilà, a Can Figueres, sobre les Mines del Sant Pare i la font d’en Bertran. Estem a uns 300 ms. d’alçada (100 més que Anglès) i la vista, cap a llevant, és esplèndida: Els Àngels, Rocacorba, Sant Julià... La casa queda uns quants metres sota de Bellveí.

Els avis (en Jaume i l’Anna) no tenen res a envejar als patriarques bíblics. Han tingut 11 fills i tenen més de 50 néts. A la taula hi ha tres fills (Neus, Miquel, Roser), dues nores (Ester i Elisenda) i varis néts (6 d’en Miquel i l’Ester). Entre els temes que parlem hi surten els capellans que han conegut a Anglès, els canvis a la feina de manescal, la família Bertran de Palafrugell, de la JMJ, la fundació i els inicis del Bell·lloc, els germans i mossens Guitart, Pro Vida, les vinculacions familiars amb Anglès (Moyano Izquierdo i Casanovas Boix)...

M’ensenyen la casa que em recorda Can Teixidor del Terme. A més, les dependències, on hi havien les corts i els pallers, ho tenen arreglat perquè en facin ús els joves i la mainada... És com una casa de colònies familiar, amb piscina, cobert pels àpats estivals...

Dijous, 23 / agost / 2012

Felicito les Rosa que conec. I enllesteixo l’esborrany del suplement del full.  

Cap a mig matí surto per anar a visitar algunes malaltes: la Maria Bonany, la Maria Assumpció Noguer... També saludo diversos amics pel carrer: en Miquel Ferrer, la M. Àngels Júdez i el seu fill, la noia Ristol amb els seus tres fills i que viuen a Qatar, en Josep, la Júlia... A la Maria Assumpció li fa gràcia que em cofi amb un xambergo. Tothom em pregunta si puc resistir els 40º que diuen va pujar ahir la temperatura a Anglès. I acabo el matí dinant a casa de la M. Rosa, amb la família, i celebrant el seu sant.    

Quan retorno, el termòmetre també s’enfila. Abans d’arribar, pujo cap a Vilanna per fer tranquil·lament una capcinada sota d’una ombra.  

M’agrada que l’Abat de Montserrat s’hagi posicionat contra Eurovegues i  els negocis deshumanitzadors que es volen promoure amb l’excusa de promoure llocs de treball. No sé com és que el govern s’embolica amb això: com si no en tinguéssim prou amb Lloret, Salou, Roses... Amb aquest manifest, l’Abat es posiciona clarament fent costat al seu bisbe, el bisbe de Sant Feliu de Llobregat.

divendres, 24 / agost / 2012

Quan m’he estrijolat i esmorzat, vaig cap al Trueta, a Girona, a visitar l’Antonio, el germà de la meva cunyada. Sembla que arriba al final del seu viatge. El senyor Alzheimer li ha amargat els darrers anys i de rebot, els ha amargat a la Lourdes, la seva muller, i els fills. A més, ara s’ha presentat una pneumònia i alguna altra complicació. Resem una mica tots plegats. La Lourdes és animosa i no es pot estar de dir: “És que em sembla que Déu nostre Senyor se’ns ha fet vell i ja no es recorda de nosaltres”. Em sona a una forma simpàtica d’aplicar el salm 21, el que recitava Jesús a la creu: “Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat?”.  

Al migdia vaig cap a Can Patalic. Pel camí una noia em pregunta per portar un llantió a l’església i per beneir-li aigua. Li dic quan pot venir i que el millor, però, no són les espelmes ni l’aigua beneïda sinó participar habitualment a la missa dominical.

A la tarda s’inicien varis focs a la vegada: Madremanya, L’Escala, La Jonquera... No crec que tots siguin casualitat. Ens la tenen botada!

Quan pujo de les dominiques i estic tancant l’església, també puja un vailet d’uns 12 anys i entra cap a l’església. Em diu que se li ha oblidat de dir el Parenostre i em demana si li puc donar una còpia per aprendre’l de nou. Una sorpresa agradable. Li dic que el millor per no oblidar-lo és dir-lo cada dia.

Després de sopar em menjo un penjoll de raïm de la parra que hi ha a l’hort. Ostres, que bons! Ben bé que per sant Bartomeu, el meló teu i el raïm meu!

Arriba la flaire de fum d’algun dels incendis. Tindrem una nit xafogosa. 

Per sant Roc, l'avellana cau del floc

dissabte, 11 / agost / 2012

La nit ha estat calorosa, però com que la humitat ha estat baixa, a mi m’ha semblat agradable: finestres obertes, poca roba o menys...

La planxa ha fet figa i vaig a adquirir-ne una de nova a Can Gamell. M’adono que, de mica en mica, em caldrà anar renovant electrodomèstics. Algun encara el tinc de quan vaig anar a Sant Jordi. Però, vulgues o no, després de 6 o 7 anys i de suportar dos trasllats (a Palafrugell, del pis a la rectoria, i, l’estiu passat, a Anglès) hauré d’estalviar per un relleu necessari i esgraonat.   

Al migdia vaig a Sant Pere Sestronques per celebrar el bateig de la Júlia, la besnéta d’en Lluís Valls de Can Segarra (i de la Maria, de Can Anton de Sant Romà). La petita també té arrels irlandeses i ianquis.

A la tarda preparo un xic un parell d’articles que ja hauria d’haver enviat.

Celebro la missa anticipada a Bonmatí i a Anglès. Cap rastre d’escolans. No hi ha cap mena de dubte que a la piscina s’hi està molt millor.   

Al cap d’una estona de sopar una mica, surto a la galeria a mirar cel amunt per veure les llàgrimes de Sant Llorenç, la caiguda dels meteorits. No hi estic gaire, però en veig uns quants. És impressionant, fascinant...

diumenge, 12 / agost / 2012

Com cada diumenge celebro les misses a Anglès (9m), Sant Martí (2/4 d’11 m) i Anglès (12m). Segurament tots els assistents cabrien a una sola celebració. De fet, el temps ens hi obligarà prou. O, més que no pas el temps, el Senyor mateix. I val a dir que molta gent n’és conscient.

Algú m’ha comentat que li agrada l’estil d’homilia que empro. Per molt que diguin, val a dir que no acabo de veure si és l’adequat. El que si és cert és que em capfica i fins que no he fet la darrera homilia, no estic tranquil. A més, el més important no és el que jo pugui dir o com ho digui, sinó com l’Esperit arriba al cor de cada creient. Però bé, un dolç, no pica.

Com acostumo fer els diumenges, vaig a dinar de restaurant, a Can Tarrés. Sembla que fa més festa. Al menjador acostumo a coincidir amb els mateixos comensals si bé sempre hi ha algú diferent, i de mica en mica vaig coneixent tothom.

Després de descansar un xic, preparo l’article per El Senyal: SANTA MARIA DE LA TARDOR. Em surt massa llarg, però a se m’han acabat els torrons. En tot cas que en Josep l’esporgui.

Cap a les vuit venen els caps de l’Agrupament a retornar material que s’havien emportat pel campament. Em comenten que han retornat tots sencers: no hi ha deixat cap dent, ni cap ungla, ni cap dit... que ja és molt!. Però se’ls veu cansats. Suor, segur que n’hi ha deixat molta. Els felicito pel servei realitzat. Sort n’hi ha del servei voluntari i generós d’aquests caps! I tant ells com la mainada, de dret a la rentadora, sencers.

En Jaume em telefona. Entre altres, parlem d’en Carles Cardó i de LES DUES TRADICIONS. 

Al vespre surto de nou a l’eixida a mirar la pluja dels estels. Sembla que no és tan intensa com ahir. Fascinant!

dilluns, 13 / agost / 2012

Dilluns de calma. Baixo a fer alguna compra i a donar una volta. Sembla que el païdor va millor.

A la missa faig la memòria de sant Maximilià M. Kolbe. Quan l’estic acabant, m’adono que la celebració és el 14, o sigui, demà. Deu ser que, la calor que fa dintre de la capella de les dominiques, m’ha vingut al cap la càmera on morí aquest sant màrtir a Auschwitz, el 1941.

La Pilar em diu que també ha anat bé la celebració ja que demà, al ser la vetlla de l’Assumpció, tampoc la podríem fer. Però és clar, la memòria d’avui era pel papa sant Poncià i pel seu opositor, l’antipapa sant Hipòlit, que també tenen un pedigrí ben curiós. 

Pel carrer em trobo amb els vailets de sempre: la Irina, en Moha, en Aiub (a aquest, li canvio el nom cada vegada que el trobo), l’Albert...

La Núria ve al despatx per demanar el baptisme de la Maria: doncs batejarem la Maria, si Déu plau. I la Jana, escotorida com un pèsol i contenta. I l’àvia Carme, necessitarà un llençol per eixugar-se.

dimarts, 14 / agost / 2012

A un quart de vuit del matí ja estic dintre del cotxe i vaig cap a Girona, a fer-me una analítica. El viatge és plàcid i tranquil. Deu ser la millor hora per anar-hi.

 Arribo davant de la Clínica Girona cap a tres quarts de vuit i, al centre d’anàlisis, m’atenen tot seguit, sense esperar-me, malgrat m’he oblidat la targeta d’Adeslas. La noia que em punxa per extreure’m la sang ho fa molt bé: gairebé ni noto la punxada. I això que sempre crido, no he ni tingut temps ni d’adonar-me’n i fer-lo.

Encara no són les vuit que ja estic esmorzant al bar que hi ha on hi havia la casa del meu padrí, en Narcís Cornellà (casat amb una cosina germana del pare, la Cinteta Brugada). Em refaig amb un bon entrepà, llet i cafè, un croissant i tota la bateria de pastilles: pel sucre, per la sal, per l’oli, pel vinagre...

En fer-nos grans, ja ens haurien de regalar una embut d’aquells que es fan servir per enguierar els ànecs, posar-hi les pastilles a dintre, i glup... i cap avall.  

Abans de les nou torno a ser a Anglès. M’aturo un moment a Can Patalic. En Josep Artigas, que és de Flassà i no pas de Bordils), quan em troba allà em pregunta si hi dormo.

La connexió a la xarxa inalàmbrica fa el boig i es desconnecta cada moment. Telefono a la companyia i fem una gran xerrada: que si tinc masses telèfons connectats (són tres i mig), que els cables de connexió haurien de portar un aïllant, que si fes això, que si fes allò... A l’operària li dic que telefono a la companyia perquè em solucioni el problema, no pas perquè em donin un curset accelerat de connexió a la xarxa. Sembla que s’ho agafa bé i el cert és que no m’engega a passeig. Finalment sembla que la cosa funciona. 

A Bonmatí, celebro la missa anticipada a l’antiga església de la colònia, a Can Bonmatí. És la primera que hi celebro. A molts assistents els agrada perquè els recorda el temps que van fer d’escolans, o anaven a doctrina, o la primera comunió. La capella és d’estil neogòtic, amb tot de bombetes que escampen arreu la llum, amb unes pintures murals del pintor cassanenc Benet Casabó i que representen Jesús amb els infants, l’una, i el diàleg amb la Samaritana, l’altra....

Abans de la missa d’Anglès, l’Emília em comenta que de fet ella viu ala casa on una família de Can Nostre Senyor s’hi traslladà a viure-hi i, per distingir-la, la casa passà a anomenar-se a Can Déu Nostre Senyor. I, encara, com la última àvia de la casa que hi vivia es deia Maria, la casa també es coneix com a Ca la Marieta. Però l’Emilia, que de fet es diu Gamell de cognom, procedeix de Can Tresa, al carrer Nou i així la coneix molta gent, o i també la coneixen per l’Emília d’en Ramon Roca, de qui enviudà.  La Pepi, a la vegada, em comenta que ella, que ja és coneguda com a “Pepi”, també se la coneix per ser de Can Gardela, d’on era el seu pare, i a vegades li diuen que és de Can Planella, d’on procedeix la seva mare que de fet es diu Panella de cognom. I és que, com passa amb els carrers, en un poble, una persona o una família pot ser coneguda per tres o quatre noms i mai se sap quin és el més adequat, perquè a vegades els protagonistes es poden ofendre si els ho preguntes i a vegades hi ha qui només els coneix per aquest o aquell altre nom.

Recordo que una vegada, quan era diaca a Batet, en Narcís em va dir: “Aquella senyora ens ha convidat a dinar i m’ha dit un nom però no crec si l’he entès bé, un nom com ara Berra o així. Però qualsevol els ho pregunta”. Jo li vaig dir, espera, ho faré jo. I vaig a aquella senyora i li pregunto: “Vostè és de Can Serra?” I immediatament ella em contesta: “No, de Can Serra, no. Jo sóc de Can Merra”. I així ho aclarírem sense ofendre ningú.

 Com que celebrem la vetlla de l’Assumpció de la Mare de Déu, quan acabem la missa pugem al cambril a venerar la imatge de la Mare de Déu. Avui va d’estrena: llueix unes arracades de plata del s. XIX que em varen regalar per ella. En Calvo les netejà i llueixen molt.

A la missa també hi participen un matrimoni amic amb la seva tieta. Després, al meu pis, sopem plegats amb el que han preparat. I el plat més important és la bona companyia.

dimecres, 15 / agost / 2012

De bon matí ja s’escolten trets dels caçadors. Ha començat un període de cacera menor, de mitja veda.  

A les notícies del 324.cat parlen d’una exposició del pintor Pere Creixams, a Perpinyà. En tinc un Sant Sopar de regust força naïf. No recordo pas d’on m’arribà.

Celebro plàcidament les misses del matí. La participació és un xic menys que no pas els diumenges. A Anglès pugem al cambril a venerar la imatge de la Mare de Déu, com toca a totes les grans festes marianes. A Sant Martí la missa l’acabem fent un xic de beguda celebrant el sant d’algunes feligreses. Per molts anys!

Vaig a dinar a Banyoles i a celebrar-hi així la festa. Hi ha els nebots i els mini nebots: entre tots, 17. Parlen com s’organitzaran per anar a la manifestació del 11 de setembre, a Barcelona. Sembla que hi ha molt d’ambient per participar-hi. Val més així. En Josep em parla d’en Lluís Martí i de la seva situació de salut. També fa un xic de balanç de la Festa del Terme que sembla ha estat força positiu.

A la tarda ve en Pere que passa uns dies a la seva casa, al costat. Sembla que no es troba gaire bé. I parlem també dels seus fills i néts.

Cap a les sis retorno cap a Anglès.

dijous, 16 / agost / 2012

De bon matí en Joan ve a regar l’hort i en Ramon a fer el recompte de la menudalla. Preparo el suplement del full. Després de fer la fitxa de les parròquies de Constantins i de Sant Julià, aquest cap de setmana hi ressenyo la parròquia de Bonmatí, la més joveneta de totes.

Cap a la una surto cap a La Cellera a recollir en Ramon i, plegats, anem cap a Amer a celebrar la festa major. Ens convida en Josep i hi participem en Ramon, l’Elies, jo i en Jordi Jaume, que és el darrer d’arribar (i aquesta vegada, arriba prou puntual).

Anem a dinar a Can Giralt, a la plaça Sant Miquel. Tan l’àpat com la tertúlia són agradables. Al llarg del curs ens hem anat coneixent i ara ja comencem a saber quin peu calça cadascú per interpretar millor els comentaris que s’aporten o les informacions que es comparteixen.

Amb les germanes dominiques mirem el lloc on, el proper estiu, hi celebrarem la missa. A la capella hi toca el sol tot el dia i, al vespre, la calor s’hi fa insuportable, per molts ventiladors que s’hi posen. Quan em llevo l’alba, estic sempre amarat de suor.

divendres, 17 / agost / 2012

Jacint: un nom gairebé oblidat i ben simpàtic. Recordo qui l’han portat: Cinteta Brugada Sarquella, Cintet Mateu, Jacint Planas... I és clar, Mn. Cinto Verdaguer.

Recullo alguns pensaments:

-     - Si l’amor no es renova cada dia, esdevé una esclavitud o una rutina. (Kahlil Gibran).

-       

- - Només els sants, els genis i els grans amats, tenen el sol a les seves mans (José Luís Martín Descalzo).

-       

- ¿Perquè ens acontentem a viure arrastrant-nos si sentim l’anhel de volar? (Hellen Keller).

-      

- No demanis una càrrega lleugera, en tot cas demana unes bones espatlles. (Teodor Roosevelt)

-  

-      Només es posseeix allò que es dóna. I no ens posseïm fins que ens donem. (Enmanuel Mounier).

Després de tot l’episodi del Negre de Banyoles que s’exhibia al Museu Darder, sembla que ara comença l’episodi de la Mòmia de Banyoles, que també pot derivar en tot un episodi novel·lístic. 

El tècnic de la calefacció ve a revisar la instal·lació ja que, darrerament, no arribava gasoil a la caldera i no s’escalfava l’aigua. Amb tot, l’aigua arribava un xic escalfada ja que el sol escalfa els tubs. I, amb la força del sol d’aquests dies, l’aigua quedava tèbia. 

Sortint de missa, a la plaça Catalunya, em trobo amb la mainada de sempre que sembla que hi fa vida. Els acompanya un de nou, en Christopher, amb la cara ben esgalabrada. Es veu que dilluns, anant en bici, va caure accidentalment i fins va perdre el coneixement. Es va passar dos dies a l’hospital més que tot en observació. Pobre, i quin mal! Li desitjo que es recuperi ben aviat.

Per sant Salvador, totes polles i, el gall, cantador

dissabte, 4 / agost / 2012

La durada del dia ja s’ha escurçat sensiblement, tant el matí (mitja hora) com la tarda (20 minuts).

El matí, després de sortir a comprar, l’esmerço a preparar les misses del diumenge. En Josep em comunica la mort d’en Lluís Toy (91a) i d’en Joan Arbonès (92a) de Bonmatí. Tant a l’un com a l’altre, cada mes, els portàvem la comunió. La germana Teresa visitava en Lluís (jo l’havia visitat tres vegades) i jo visitava en Joan.

Quan vaig a Bonmatí, passo a saludar la Margarita i a expressar el meu condol a la família. En Joan Marcó, el gendre, em comenta que, encara que ell sigui d’Amer, el seu pare passava els rebuts de l’aigua a les cases d’Anglès.

Celebro la missa a Bonmatí i la d’Anglès. En Josep M. em comenta que surt de vacances, cap a Galícia. En Joan, també ha sortit de vacances. Suposo que quedarà algú.

Una mare em comentava que, després de la Mare de Déu d’agost, han de realitzar un catèter al seu fill, d’uns 14 anys. Ja de petitó l’havien operat del cor i també de a caròtide. Que la Mare de Déu del Remei els ajudi.

diumenge, 5 / agost / 2012

Tot fa pensar que tindrem un dia d’estiu ben radiant. No crec que, per aquí, caigui cap nevada com diuen que passà a Roma (s. V) quan la Mare de Déu volgué indicar el lloc on s’havia de construir la basílica de Santa Maria la Major. Però una bona ploguda, seria d’agrair.

A la missa de les 9, oficiem les exèquies d’en Lluís, el més gran dels tres germans Toy: en Joan (morí el 2010) i en Màrius, el petit (morí el 2005). Un d’ells era rellotger, no se pas quin. Es veu que en Lluís acostumava anar sempre cofat amb barretina, que tant podia ser vermella com musca.

A la missa de Sant Martí hi ha poca gent, però la celebració a l’aire lliure és simpàtica i agradable. També hi participen en Joan Bofill, dos dels seus fills i la seva muller, que viuen a Salitja. I parlem de l’escoltisme.

A Anglès, a una de les misses, em ve una mare a demanar-me que li ajudi a donar gràcies a Déu i a la Verge del Remei perquè el seu fill ha superat molt correctament unes intervencions al cor per unes anomalies que li detectaren, i això que és ben jove. Renoi, en dos dies, gairebé el mateix problema que afecte dos joves.

A la missa de les dotze hi ha la família Boix Casas que ve a acompanyar l’avi Ramon que celebra els 90 anys. Li faig la broma preguntant si el que celebra són 90 anys de casat. I ell em contesta: “Ui, no: això no s’aguantaria!”. La Maria, la seva muller, s’ho escolta amb bonhomia. Em presenten els seus fills: la Carme (que viu a Girona), en Josep, l’Enric i en Joan (que és el cunyat de la Carme Torns de Palafrugell, casada amb en John, neozelandès). Un dels néts va amb la cama enferulada, ja que hi porta un mecanisme que li estira la tíbia i el peroné que no creixien bé. Vaja quin estiu deu passar, pobre vailet!

Després de la missa del migdia batejo en Tim.

Aquest cap de setmana se’m desvetlla una reflexió entorn del sofriment dels adolescents. Per fóra, i a l’engròs, sembla que tots s’ho passen bé. Però per poc que estiguis atent a la realitat, n’hi ha molts que s’ho passen molt malament.

Els bisbes han començat a dir alguna cosa davant la crisi econòmica. Hi ha qui diu que en Rouco es deu als qui li van finançar la JMM del 2011 i que per això calla i voldria que tothom callés.

dilluns, 6 / agost / 2012

He passat la nit del lloro sense tenir cap preocupació especial. Feia molt que no em passava. Fins cap a les 2 de la matinada uns 4 o 5 adolescents, al peu de la porta del pati de la doma, han estat jugant a cartes, asseguts a terra. No feien gens de xivarri però, dormint amb finestres obertes i desvetllat com estava, els sentia.

Quan em llevo, cap a les 6, comença a tronar i a llampegar. I també comença a ploure. Cauen uns 5 litres. Cap a les 8, para. A dos quarts de nou s’hi posa de nou: ara plou amb més ganes. I cauen uns 10 litres més. Cap a Banyoles, n’han caigut cap a 50.  

Poc després de 2/4 de 8 del matí, quan a Montserrat estaven començant les laudes, l’aparell explorador Curiosity ha aterrat a Mart. Recordo quan l’home arribà a la lluna per primera vegada, el 21 de juliol del 1969.

Vaig a Bonmatí a oficiar les exèquies d’en Joan. L’església s’omple.

Al migdia vaig cap a casa, a dinar amb la Carme, en Josep i la Nuri. Parlem de la pluja.

A la tarda, vaig a veure en Ramon Pijoan per parlar del llibre de la Parròquia. Ara resulta que en Lluís Martí està indisposat. Renoi, aquest llibre! Sembla que estigui maleït.

dimarts, 7 / agost / 2012

El matí és tranquil. Vaig fent pel despatx: assentaments, alguna visita... També baixo al poble. La Carme m’obsequia amb patates del seu hort. El dissabte, en Joan em portà unes quantes prunes clàudies. Per aquí, no crec que em mori de decandiment.

A la tarda em telefona en Jaume i em fa dentetes comentant-me la seva passejadaen caiac pel cap de Creus amb els “nens” (és a dir, els homes) de l’Escola de Mar de Cadaquès.  Quina enveja!

Quan surto passo per casa de l’Adelino. Amb la seva mare quedem que celebrarà la primera comunió a la missa vespertina del dissabte 25 d’agost, a les 8 del vespre.

Quan passo per la plaça de Catalunya, ja cap el carrer Ponent, una colla de mainada em saluden. Tenen uns 10 anys cada un. “Hola, mossèn. Quants anys tens?” Els dic que ho endevinin: l’un me’n fa 40, l’altre 60, l’altre 75... El que s’hi apropa més és el que em diu que en tinc 57, si bé el que me n’ha fet 60 també s’hi ha apropat força. I després els he preguntat els noms: Moha, Raül, Hajub, Miquel ... “I tu, com et dius?”. Quan els dic Martirià, tots el repeteixen i no se n’estranyen de res. I encara em pregunten: “I perquè portes barret?”. “Ho faig perquè som a l’estiu i no em va massa bé que em toqui el sol”, els dic. Finalment ens acomiadem: “Adéu, Martirià”. I encara, quan anava per girar i pujar cap el carrer Canigó, han repetit: “Adéu, Martirià”. Els he retornat la salutació amb la mà alçada.   

dimecres, 8 / agost / 2012

Es presenta un dia calorós, tot i que com que l’aire és sec, no m’espanta tant. Al matí hi ha despatx, si bé avui no es presenta ningú. En Ramon ve a comptar la moneda i a repassar els comptes. Vaig feinejant tot redactant el suplement del diumenge. Aquests caps de setmana d’agost hi publico una fitxa explicant la història resumida de cada parròquia. Això comporta la seva feineta. Em telefonen alguns amics: la Montserrat, la Carme, l’Enric, la Pilar...

A la tarda vaig a proveir de begudes per portar cap al campament, demà, quan visiti els nois i noies de l’Agrupament Sant Miquel, a la quinta forca. També em passo una bona estona mirant mapes de carretera, apuntant els punts estratègics i el quilometratge per veure com anar-hi. Espero que no quedi esperxat damunt del Pedraforca.

Sant Domènec: un dia per recordar Mn. Domingo Casanellas que fou vicari d’Anglès entre el 1954 i el 1959. A Anglès tenen un bon record de Mn. Mingo, com se’l coneixia. En Venanci sovint em parla  amb emoció dels primers cursets que va iniciar a Anglès i a Sant Climent d’Amer. També va ser gràcies a ell que s’inicià l’Agrupament Sant Miquel.

dijous, 9 / agost / 2012

El dia és clar i lluminós. Els pronòstics parlen de sequedat alta i calor intensa. Vaig a visitar els nois i noies de l’Agrupament Escolta i Guia Sant Miquel que acampen prop del Pedraforca, a Saldes (Berguedà).

Surto d’Anglès poc desprès de les 9 i pujo cap a la Vall de Bas i Torelló, pel túnel de Barcons (uns 50 km) on m’aturo a fer un tallat. Segueixo amunt i, poc abans de Ripoll, giro cap a Les Lloses amb revolts i més revolts. Quan passo prop d’Alpens, faig memòria dels oncles del meu pare que hi van ser assassinats, un dissabte, tornant de mercat, per en Quico Sabater. 

Passo per damunt de l’embassament de La Baells fins arribar prop de Berga des d’on m’enfilo per l’eix del Llobregat fins al Castell de Guardiola on giro per agafar la carretera direcció Gósol fins a Saldes. El panorama del Pedraforca ho absorbeix tot i el pic és com un imant per la mirada.

Al mirador de l’Espà, baixo cap a Feners. La carretera va fen-te més dolenta, com si ja s’hagués gastat. Vaig baixant i trobo un parell de campaments, entre altres un de La Garriga. Vaig baixant però m’adono que m’allunyo massa. Quan reculo, em fixo en tres cotxes aparcats, un amb matrícula de Girona i amb un adhesiu d’Anglès. Aparco. He fet 157 km i passen 10 minuts de la una. El termòmetre indica 32º. Cau un sol de justícia que estavella les cues dels cans.   

Em cofo el barret i m’enfilo un xic pels marges, i aviat veig l’acampada. Quan hi arribo, trobo els nois i noies estellats i cansats. Els petits (castors i llobatons) han anat a Berga. Els grans, al Pedraforca.

Saludo els caps i la mainada coneguda. Els darrers en arribar són els del truc. Estan exhausts. Mentre es van refrescant i relaxant, a intendència es prepara el dinar: cigrons amb tomata, ceba, olives, tot amanit amb un bon raig d’oli d’oliva, i una hamburguesa de porc. Per postres hi haurà unes begudes i coca de pa de pessic que els he portat. Ni a l’Alianza!

Encara que no conegui massa el personal ni la dinàmica del campament, m’hi sento ben acollit. Dino amb els caps que van comentant diverses incidències. Els estanya que els nois i noies tinguin tanta gana i mengin tant, especialment els adolescents. Bufa una mica d’aire sec i calorós. Pel mòbil, els arriba als caps la prohibició de fer foc.

Recordo i comento que en Pere Artigas, quan era vicari a Arbúcies (fa uns 50 anys), va acompanyar els nois d’Arbúcies a acampar per aquest indret i que els van traslladar, des d’Arbúcies, amb camions de la llet. Xarbotats, segur que hi van arribar.

Després d’un xic de tertúlia, els nois i noies es distribueixen per grups, es disfressen i preparen un concurs d’himnes de cada grup. Trec algunes fotografies.

Cap a dos quarts de sis, m’acomiado (i m’acomiaden amb afecte) i pujo de nou cap a Saldes per baixar cap a Castell de Guardiola. El Pedraforca em queda a l’esquena i el paisatge muntanyós no em resulta tan fascinant. Baixo per l’eix del Llobregat: Cercs, Berga, Puig Reig, Navàs, Balsareny, Sallent. Aquí, entro a l’eix transversal: Avinyó, Santa Maria d’Oló, Gurb. Fins a Vic, el trànsit és intens. Tot el trajecte està d’obres. El límit de la velocitat varia constantment entre 80 i 60. A Osona el termòmetre indica 34ª. I per avall fins a Santa Coloma i Anglès on hi arribo cap a un quart de 9 del vespre. El trajecte de tornada ha estat de 172 km (uns 15 km més ) i encara que segurament és un xic més ràpid, ha estat més estressant. En total, he fet cap a 330 km passant les comarques de la Selva, la Garrotxa, Osona, Berguedà, Bages... No 

sé si he passat per alguna altra d’escallimpantes. I si bé el cotxe és refrigerat, he passat calor.   

Mentre feia el trajecte, tant a l’anada com a la tornada, he anat escoltant diverses emissores de ràdio: Catalunya Ràdio, RAC 1, Catalunya Informació, Catalunya Cultura, Catalunya música... Les tertúlies són força decebedores. Entre els temes que destaquen es parla de l’assalt al supermercat, de l’onada de calor i dels riscos i prevencions, de la crida d’en Mas, dels golden goodbye...

Al vespre em telefona en Gaietà. Sortim a parlar de l’afirmació de sant Pau (1 Tes 5, 6): “Sou fills de la llum i del dia: no som pas fills de la nit ni de la foscor”. Es veu que ha topat amb algú que defensa el contrari i, a en Gaietà, li sembla que aquesta afirmació s’ha d’expressar en tots sentits, també en el físic i material, de manera que el nostre entorn se n’adoni.

A la doma, abans de beure alguna cosa, em dutxo i m’estrijolo per refrescar-me.

divendres, 10 / agost / 2012

És la diada de sant Llorenç: se suposa que és el dia més calorós de l’any ja que juntament amb la calor que emet el sol en la diada del seu sant (el nom del sol és Llorenç, i avui està molt content) s’hi afegeix la calor que desprèn la brasa on van rostir sant Llorenç.

Cap a mig matí em ve a recollir en Ramon i anem cap a Bescanó a celebrar l’ofici del patró. Just quan tancava les portes de l’església per marxar, arriben l’Olga i en Marc que venen a agrair-me que els acompanyés el dia del seu casament, però no puc entretenir-me. Vatua l’olla!

La missa es celebra a l’església vella de Bescanó. Saludo en David Suñer que havia dirigit la coral Harmonia quan jo hi cantava (ara dirigeix la coral de Bescanó, on també hi veig la Maria Badia que hi canta). Hi som tots els capellans de l’arxiprestat i el diaca, l’Ignasi, i també en Josep Frigola (de qui, avui, a La Vanguardia, se’n publica una entrevista).

En Jordi, el rector, ens presenta als assistents: l’Elies és el rector de Sant Feliu de Guíxols i, quan se n’adona i ho corregeix, el fa rector de Sant Feliu d’Hostoles; jo sóc el rector de Sant Feliu de Llor i, el diaca, l’Ignasi, és un florero enmig dels capellans. Predica en Pep Frigola. 

En Jordi, des de Sous, m’envia un missatge per comunicar-me que assisteix a la primera missa del mil·lenni al més que mil·lenari monestir de Sant Llorenç de Sous (citat per primer cop en un document del 872). I tant com m’hauria agradat assistir-hi.

Els companys, convidats per l’alcalde de Bescanó, anem a dinar al restaurant de La Barca. Al costat s’hi asseu una colla que fan tota la pinta de militars (o policies). Nosaltres no ens estem de parlar de la possibilitat i la probabilitat de la independència de Catalunya, de la intervenció d’Europa, de la crisi general, dels mitjans de comunicació... Arriba un moment que parlem dels pressupostos de l’estat i òbviament critiquem els pressupostos de defensa i de la casa reial (mentre es fa pagar els medicaments a gent que viu molt precàriament). Els comensals de la taula del costat aixequen les orelles i algun d’ells fins i tot ens mira. Com diria en Guardiola: “Que n’aprenguin!”.

Amb en Ramon, ens aturem un moment a casa de la Neus a fer el cafè amb en Pep Frigola i la família. Estan contents amb el rector, que ja coneixen de fa temps.

Quan retornem cap a Anglès, ens arribem fins la Impremta Pagès per revisar el programa de la romeria a Montserrat, el 6 d’octubre.

 El dia de sant Llorenç ha fet honor a la seva fama de ser el dia més calorós de l’any. I suposo que també ho serà la nit. Però les llàgrimes de sant Llorenç no les veurem fins demà o diumenge.

Per sant Nin i sant Non, pebrots i tomates

dissabte, 28 / juliol / 2012

Tot el dematí feinejo. Em va bé per preparar un xic les misses, els cants, les pregàries... Em telefonen un parell d’amics per comentar-me diverses coses. És ben bé que, de la missa, no en sabem ni la meitat. Com deia aquell, el dia del Judici Final, quan tot se sàpiga, ens farem uns bons panxons de riure.

Dino tranquil. A la tarda hi ha la missa a Bonmatí. Els escolans fan vacances. La presència de la família Bonmatí es fa notar, però només a la nau. Quan acabem la missa, la gent saluda els senyors.

A la missa d’Anglès, tampoc hi ha escolans que també fan vacances i les fan llargues. Quedo amarat de suor.

Quan m’he rentat una mica i m’he canviat la camisa, vaig a la plaça de la Vila. És la festa de la Vila Vella, del barri antic. Segurament és una reminiscència de les celebracions de santa Magdalena. Al barri de Can Serra van celebrar la festa veïnal el dissabte passat, però allà no hi fan cap àpat conjunt.

En tres còmodes i llargues taules, hi ha una bona colla de veïns: uns 120. M’han portat els coberts i en Manel i la Soledat de Can Camps, que , amb l’Emília, són els qui m’han convidat. A mi em situen al costat d’en Pedro Abrisqueta, de la Teresa i, al davant, en Josep Font i de la Victòria. En Josep de fet és de Trullàs i, encara que avui també fan la festa a Mas Llunès, prefereix venir a Anglès. A Trullàs hi fan la festa a les engires de sant Bartomeu, que hi té dedicada una esglesiola romànica.

En Josep havia tingut una vaqueria i havia fet societat amb en Cuixa i amb l’Eudald Bassols. És ben conegut al poble. Ell és tranquil, murri, atent, i va encaixant les dites i acudits.

El sopar se m’ha fet agradable, menjant meló amb pernil, pollastre i botifarra a la brasa, gelat i amanida. L’Emília de Can Tresa, tot cofoia que no cap a dintre, em va presentant el  seus néts, des del més menut (d’uns 2 anys) a les més grandetes (d’uns 15). Finalment li regalo un tovalló perquè es pugui eixugar. I a riure.  

Cap a les 11 em retiro cap a la doma. Quan hi arribo ja es sent la música de la ballaruga.

diumenge, 29 / juliol / 2012

Celebro tranquil·lament les misses del matí. A Sant Martí s’hi afegeix més gent. No sé si és que es pensen que es tornarà a repetir de coca o bé que els agrada la missa a l’exterior. Quan l’acabo, visito la Maria i la Nati.

A la missa del migdia hi ha una volada de gent: la família de la Maria Viñolas (entre altres la seva cosina Eulàlia Hortal), la família de la Codina de Susqueda i la família de cal Flequer Nou. I és que, un cop acabada la missa, hi ha el bateig de la Júlia, la pubilleta de cal Flequer Nou. La Maria, que és la besàvia,  estava tan contenta que semblava que se la batejava a ella.

La calor m’ha arreplegat i tinc els peus que em bullen. Dino lleuger a Cal Mariner: un plat combinat, amb amanida, quatre patates fregides i llom a la planxa, amb una clara. Només m’hi sobra els grans de blat de moro i és que  els americans ens volen convertir en gallines transgèniques.  

A la doma, descanso una mica i em prenc una dutxa. A un veí se li acudeix de clavar claus i cops de martell (o, si més no, és el que sembla) i pam, pam, pam... Sort que la casa és gran.

A la tarda repasso el que se’n diu les galerades del llibre de Santa Maria de Banyoles eliminant i afegint coses. Sembla que un llibre, no s’acaba d’acabar mai. He trobat un nou racó de la casa per treballar més tranquil, més fresc i amb més bona llum.

Es veu que, a l’autocar de línea, hi ha hagut sarau perquè una dona, que ha pujat a Trullàs, no ha volgut pagar el bitllet. Deu ser una nova modalitat de la campanya “no vull pagar” però en versió autocar i aquesta vegada començada per una dona deTrullàs.

Al vespre, parlo amb un parell d’amics. M’ajuden a esbargir-se.

dilluns, 30 / juliol / 2012

És la diada dels sants Abdó i Senén. A casa sempre els hem tingut devoció. Som de família d’arrels pageses i, com que a Catalunya n’han estat sempre patrons, ho recordem bé. De fet, a Banyoles, la festa es celebrà ahir. Sembla que la participació va ser força semblant a la del any passat,   

A la tarda oficio les exèquies d’en Josep Vall·llovera (96a). Procedia de Cassà de la Selva i, de jovenet, havia estudiat al Seminari. Havia treballat al laboratori de les mines d’Osor, analitzant les mostres del material que se n’extreia i que anava tot als Estats Units per fer porcellana. Es veu que va ser un gran caminador. M’adono que els assistents participen en les respostes, els cants...

Vaig a celebrar la missa dels sants Abdó i Senén en sufragi dels difunts del Terme, a Santa Maria dels Turers. Hi participen uns 70 assistents. Concelebro amb  Mn. Ramon Pijoan (el rector) i amb Mn. Josep M. Amich. Al principi no coneixia cap dels assistents, fora del meu germà, la meva germana, la meva neboda. Però, de mica en mica, els vaig identificant, especialment quan reparteixo la comunió i, al final, quan venen a venerar la relíquia dels sants: la germana de la Margarita de Can Ping-pong, la Llúcia de Can Pipa, la Lola Avellana, la Teresa Tor, en Lluís Martí, unes quantes senyoretes de Casa Nostra, la Meri Sitjà, la Dolors de Can Lloveras, la Pepita Castany... En Pere Frigolé fa sonar l’orgue amb suavitat, bon gust, exquisidesa, professionalitat... I cantem els goigs que entonen el cor (amb la Fina)  i que tan bé sonen.  La missa és una trobada de família, de la família dels fills de Déu, amb els que ens hi veiem, amb els que no hi poden venir, amb els que ja són a l’altra riba, fent la graellada amb el Senyor.

En Ramon Pijoan m’obsequia amb el llibret d’en Jordi Galofré, Josep M. Massip i Miquel Rustullet ELS VITRALLS DE SANTA MARIA DELS TURERS que fa poc s’ha presentat.

A casa, la Carme ens serveix el sopar: una mica de sopa de verdura, un tall de truita de carbassó, una amanida de tomata i pa beneït a la missa dels sants.    

De retorn, quan he passat Salt, trobo ben pocs vehicles per la carretera de la vergonya. Arribo a la doma cap a les 11.

dimarts, 31 / juliol / 2012

Al migdia oficio les exèquies de la Teòfila Mudarra. Ve a saludar-me la seva neboda, la Juliana, que és religiosa dominica de l’Anunciata. A Anglès, la Cellera i Amer, la família Mudarra hi té varies branques.  

Per dinar, menjo crema de verdura i  unes mandonguilles amb amanida de tomata.A la tarda venen l’Eloi i en Lluc per recollir el tendal de la parada de l’Oncolliga per fer-la servir aquests dies que l’Agrupament Sant Miquel fa l’acampada .

Vaig a fer una caminada per la carretera de Girona i la Triassa fins arribar a la gasolinera. Als jardins de Can Cendra estan plens de mainada jugant. Pel camí, agafo algunes avellanes d’un avellaner que queda damunt de la vorera i, tot caminant, les vaig trencant i menjant-me-les. Encara que un xic verdalenques, són ben bones.

Després de la missa vespertina, recordo als assistents que, quan hi hagi un enterro amb missa (o com es diu aquí, amb missa completa i amb comunió), els avisaré el dia anterior i no hi haurà missa vespertina.

També els recordo que si algun dia no puc ser a la missa vespertina, es farà una celebració comunitària llegint les lectures del dia, les pregàries, el parenostre i repartint la comunió, com ja s’ha fet algun cop. A la vegada, els adverteixo la importància de valorar aquesta mena de celebracions comunitàries en absència del prevere que ens ajuden a valorar millor la comunitat que es reuneix i el do del Senyor que s’hi fa present en la seva Paraula i en el Pa del seu Cos eucarístic. Algú bufa perquè, quan s’assabenta que no hi sóc, s’escapoleix a La Cellera per tenir la “missa completa”. Però les comunitats cristianes caldrà que s’hi vagin acostumant.

dimecres, 1 / agost / 2012

És la festa de Sant Feliu i vaig a la missa solemne que s’oficia a Sant Feliu de Pallerols. Quan arribo, tot respira festa. Entro a l’església abans que arribi la comitiva dels ancians del poble, ja que també hi ha la Festa dels Vells. També hi trobo gent de Bonmatí.

Ens ha convidat el rector, Mn. Elies, i hi som tot el clergat de l’arxiprestat: en Ramon (que és l’arxiprest), l’Ignasi, que és el diaca, en Josep, jo i, quan ja hem començat la missa, en Jordi. L’església és fresca de si i s’inaugura la pintada de les capelles laterals i la nova il·luminació. Tot fa molt de goig i els elements més nobles hi destaquen molt i molt. Hi ha un cor que canta molt bé. També hi participa l’escriptor Josep Valls i la seva muller.  

Em toca proclamar l’homilia. M’encomano a Déu. Parlo de les arrels profundes de la nostra fe i de la nostra comunitat cristiana de les que n’hi ha mostres des dels principis del s. IV i sobretot amb el martiri de sant Feliu. Comento com aquesta comunitat cristiana ha perdurat al llarg del temps donant fruits de vida cristiana. Faig referència als màrtirs de les darreres dècades: els capellans, religiosos i seglars assassinats per la seva fe a la guerra civil i esmento Mn. Joan Alsina i el P. Quim Vallmajor. També faig referència a la situació difícil que viuen les comunitats cristianes a Síria, al pròxim Orient, a Nigèria, a la Xina... Finalment, fent referència a l’expressió de la carta als Hebreus, convido tots plegats a donar testimoni de vida cristiana enmig de la nostra societat inhòspita, indiferent, egoista, ambiciosa mostrant l’alternativa de l’Evangeli.

A Sant Feliu de Pallerols hi havia anat, quan jo era seminarista, els caps de setmana, els cursos 1974 / 75 i 1975 / 76. Quan acabem la missa, algú diu que ho recorda. Amb l’Elies acabem de mirar l’església: són interessants els relleus de les clau de volta de la nau central (amb St. Feliu, St. Mateu, St. Marc, St Lluc i St. Joan) i de les capelles laterals (Immaculada, St. Pere, Sta. Llúcia, Nom de Jesús i altres sants que no he identificat encara). També són d’admirar la solemne pica de batejar (que és romànica i, d’un costat, retocada el s.. XVI) i, sobretot, la noble imatge d’alabastre de la Mare de Déu del Patrocini (s. XVI).

Mentre estem encantats mirant els racons de l’església, dos vailets –en Francesc Roura i en Pau Font- demanen a Mn. Elies per fer sonar l’orgue ja que els agradaria interpretar un parell de peces. Sembla que ho diuen seriosament tot. Tot i que l’Elies hi és una mica reticent si bé, finalment, hi accedeix. I comença a sonar Bach... Renoi! Ho fan bé i amb seguretat. Si seguim per aquí, això acabarà bé. 

Quan sortim de l’església un tomb per nucli antic del poble. I anem cap a Can Finet, a dinar. El menjar és casolà i l’ambient agradable. És una fonda de tota la vida  i que es coneix des del 1865. Ara és la cinquena generació qui mena la fonda. A més dels avis (que ja conec de quan venia a Sant Feliu fa 35 anys i que van venir a Lourdes, el juny) conec la noia (la Pilar) que és religiosa josefina,  i el noi (que quan venia jo feia d’escolà), i ara també se’m presenta la jove, la Teia Corcó que ens coneixíem de quan jo era vicari a la parròquia de Les Fonts d’Olot. Recordem el darrer campament on coincidírem, cap a Albanyà. Ara tot aquell indret ha quedat arrasat pel foc. I em dóna records per l’Assumpta, de qui n’era amiga.

Quan els companys ens acomiadem, pujo fins la rectoria de Sant Feliu passejant pel carrer del Puig. M’adono que totes les cases, a més del número identificatiu, hi tenen el motiu antic: Can Lau, Can Mamagués, Can Antina, Can Saloto, Can Mei, la Quadra, Can Botets, Can Daina, Can Ventura, Can Manela, Can Vedruna, Can Bora, Can Andalet, Can Mònic, Can Falé, Can Ferrer, Can Masnou, Can Paisa, Can Ton... No m’he adonat si als carrers cèntrics del poble també repeteixen aquesta iniciativa tan encertada.

Retorno cap a Anglès. M’aturo a la font Picant d’Amer. La calor va pujant de graus. Estem a uns 35º i la humitat és elevada, amb tot de boira que embolcalla lleugerament els cims.  

dijous, 2 / agost / 2012

“Dels àngels, Mare i Regina, a tot mal deu-nos remei: vós que teniu milers d’àngels posats al vostre servei”. Vet aquí que dues advocacions marianes, per mi ben entranyables (Àngels i Remei), queden unides en una mateixa advocació.

Al migdia venen a visitar-me la Montse Pi i en Joan Mató. Visitem l’església, l’hort, la doma i el pis. Entretant, anem comentant temes diversos des de punts de vista ben diferents. Em porten a dinar a l’Aliança i, mentre fem la degustació dels plats més significatius,  anem fent desfilar les informacions i les precisions més o menys conegudes: murals, alcaldes, padrines, restaurants, escots, casaments, papus, independència, medalles catalanes, bacines, Nou Palafrugell, oliveres, neures, l’euro per barril de petroli que segons sembla s’embutxaca algú de la Sarsuela... Això si, tot són informacions certes i de fiar.

En Joan em comenta que va néixer i va ser batejat a Estanyol on el seu pare, provinent de Bèlgica, hi adquirí el mas Roure. Hi visqué fins els 4 anys, quan la família es traslladà de nou a Bèlgica.

Avui tot va per terra: en Giovanni Carlos Bourboun que es fot de lloros, la bandera gegant de la plaça Colom que cau, íbex que va avall... Quins grans presagis de futur!

Quan faig la caminada, al captard, un home em comenta que Mn. Àngel, quan donava classes al institut d’Anglès, venia des de Bonmatí corrent.

En Joan Fontané, des de Bonmatí, m’envia la lletra que el seu pare cantava a l’autocar el dia de l’excursió (04·07·12) amb els col·laboradors de les parròquies:

EL RUC QUE VOLIA SER SAVI

Un dia al despertar el ruc va dir:

"vull aprendre de llegir,

si els savis fan això,

també vull ser savi jo". (bis)

Alçant-se se n'anà sense més raons,

cap al mestre de minyons:

"bon dia senyor mestre sóc aquí,

vull aprendre de llegir". (bis)

El mestre li digué:

"molt ben pensat, n'aprendràs, si ets aplicat."

I li posà davant un cartipàs

ple de lletres com el nas. (bis)

"Aquesta que aquí veus que és talment,

la teulada d'un convent,

és la primera lletra i és diu A,

digues A per començar". (bis)

El burro obrí una boca de tres pams

i engegà un parell de brams

i el mestre satisfet digué: "bé va,

dius perfectament la A". (bis)

El burro, inflat d'orgull, pegà un gran bot i digué:

"doncs ja ho sé tot."

I ruc com va venir, se’n va entornar

i de ruc mai més passà. (bis)

divendres, 3 / agost / 2012

Cap a les 11 surto per visitar els ancians malalts de Bonmatí. La calor els té ben atuïts i alguns fins i tot ha estat hospitalitzat. Un cop he aparcat el cotxe a la rectoria, vaig caminant a totes les cases: carrer Balmes, carrer germans Griera, carrer Eugeni Casacuberta, pujada de Vista Alegre... M’hi passo dues hores ben rodones. Les assistentes, noies uruguaianes o paraguaianes, són molt amables amb els ancians i els porten amb safata.

En Ramon Vinyes, el fill del Dr. Àngel Vinyes, em comenta que, a l’església d’Anglès, l’altar de la M. de D. de Montserrat va estar sufragat per la família Vinyes Miralpeix, en concret per l’avi Ramon, que n’era el patriarca. La muller de l’Àngel i mare d’aquest Ramon,  la Montserrat Gassó i Buxó era germana dels monjos de Montserrat  P. Josep M. (1912-1976) i P. Pius (1913-1948). El P. Josep Ma. fou un gran dibuixant d'escenes religioses amb un estil molt peculiar que el distingeix, encara avui, per la representació dels rostres de sants sempre de perfil, sants sopars, escenes bíbliques vàries, marededéus, etc. Moltes il·lustracions d'aquestes han tingut gran difusió en el món religiós, estampes, cartells commemoratius, etc. El projecte de l'altar fou del P. Josep M. Gassó.  A Can Peix es conserven  els plànols del projecte. Tant de bo en puguem disposar d’una còpia per l’arxiu parroquial! Malgrat la seva simplicitat, aquest altar conté una elegància inusual que contrasta amb el disseny del presbiteri.