dimarts, 30 d’octubre de 2018

SANT NARCÍS, PATRÓ DE GIRONA


EL SENYAL, revista de la diòcesi de Girona (número 192, octubre 2018, a la secció REFLEXIÓ (p. 22) publica l'article que se m'encomanà, amb alguna petita retallada. 

Aquí publico l'article sencer, i en cursiva, els fragments que han estat retallats. 

Dedico aquest article al meu padrí, Narcís Cornellà, casat amb una cosina del meu pare, la Cinteta Sarquella Brugada. El meu segon nom de baptisme és també Narcís. 

A casa seva, al carrer Sant Antoni M. Claret de Girona, hi vaig anar algun any a celebrar la festa de sant Narcís. I ell, amb la Cinteta, havien vingut algunes vegades a Banyoles, a Can Teixidor del Terme. Posteriorment es traslladà a viure a una caseta al barri de Santa Eugènia. El padrí morí el dia 11 de novembre del 1965. 

Posteriorment la Cinteta anà a viure a casa de la seva cunyada, la Lola Cornellà, casada amb el músic i compositor Eliseu Boix i Galís (La Cellera de Ter, 1899 - Girona, 1979). 



Recordo una anècdota atribuïda al Dr. Jaume Marquès on s’explica  que quan l’aleshores bisbe Narcís Jubany va fer la seva entrada solemne a Girona (1964), el docte canonge li etzibà: “Si vostè arriba a sant, serà el primer bisbe sant de Girona que es diu Narcís”.

Perquè doncs a sant Narcís se’l fa bisbe de Girona, de la primera comunitat cristiana de la ciutat? Vull fer esment d’un costum generalitzat i documentat per en Joan Amades: quan un sant és molt venerat a un indret, fàcilment se’l fa oriünd del lloc, especialment quan el sant és poc documentat: sigui sant Gil a Núria, sant Aniol a Aguges, sant Sever a Barcelona, Anastasi de Lleida o el mateix sant Ponç de Girona. I d’altres en podria enumerar resseguint el Costumari Català. El costum es manté quan a algun personatge se’l fa “ciutadà honorari” d’una ciutat no per haver-hi nascut sinó per alguna vinculació posterior.

El cert és que el sant Narcís no apareix a la documentació fins el s. VIII, a un manuscrit procedent del monestir dels sants Ulric i Afra  d’Augsburg sense però que es digui que sant Narcís fos originari de Girona.  

No serà fins el 1087 que l’abat del monestir dels sants Ulric i Afra d’Augsburg, adreçant-se al bisbe Berenguer  Guifré de Girona (1051 – 1093) li demana alguna relíquia de sant Narcís. A partir d’aquesta demanda, es sap que a Girona es conservava el cos  del sant i que, per no desmembrar-lo, envien a Augsburg trossos dels ornaments litúrgics que cobrien el cos del sant. Però tampoc s’esmenta gairebé res del martiri del sant, únicament el dia de la seva celebració, el 29 d’octubre. Som però a les darreries del  s XI. 

Aquí cal fer esment de l’homilia atribuïda a l’Abat Oliba (971 – 1046) dedicada al sant i que es pot situar al s.  XI.  I serà el 1387 que se’l proclama patró de la ciutat de Girona vinculant la seva celebració a una important fira (amb el rei Martí, el 1339). El 1864 se’l proclama patró de la diòcesi de Girona.  

Francesc Xavier Dorca (1737 – 1806) és qui atribueix al bisbe Miró de Girona (970 – 984) el trobament o invenció de les relíquies de sant Narcís per protegir-les de la profanació de les invasions àrabs. Posteriorment es van afegint dades sobre la veneració del sant: el 1285 les relíquies foren profanades per les tropes franceses, la construcció del sarcòfag per Joan de Tournai (s. XIV) i la construcció de la nova església on són venerades les seves relíquies juntament amb les de sant Feliu (ss. XIV i XV), la nova capella i el nou sarcòfag amb el bisbe Tomàs de Lorenzana (1775 – 1796).


Així doncs, qui seria el nostre sant Narcís? Tot fa pensar que seria un desdoblament del seu homònim, bisbe de Jerusalem, que moriria cap el 212.  Segurament facilitarien la confusió la transcripció errònia del nom Jerusalem. Aquest sant bisbe està ben documentat, i  profusament, pel pare de l’Església  Eusebi de Cesarea  (c. 264 – c. 339).
El martirologi d’Adó (c. 858) col·loca la celebració de la seva festa el 29 d’octubre. I, és clar, hi ha la possibilitat que les relíquies de sant Narcís venerades a Girona fossin les de sant Narcís de Jerusalem i que, en un moment obscur de la nostra història, fossin traslladats a la ciutat dels quatre rius. Sant Agustí d’Hipona (354 – 430) és molt crític amb el comerç de relíquies que, en aquell moment, es generalitzà. Seria en aquell moment que arribaria a Girona el cos atribuït a sant Narcís de Jerusalem? També hi ha la possibilitat que, algun bisbe de l’església de Girona dels primers segles, anterior al primer bisbe documentat de Girona, Frontinià (516-517), se’l volgués comparar al sant bisbe de Jerusalem fins a denominar-lo amb el mateix nom i ser venerat també com a sant. Però, com saber-ho? Ara per ara no podem anar més enllà de les dades històriques esmentades.

Acabo fent referència a les principals publicacions referides a sant Narcís de Girona. Malgrat la brevetat, darrerament n’ha fet un bon estudi l’Àngel Rodríguez al llibret Sant Narcís, el sant de les mosques, editat pel CPL el 2014. En to apologètic, Mn. Josep Mercader i Bohigas, publicà Vida e historia de san Narciso, glorioso obispo, apòstol, màrtir y patrono de Gerona, editat el 1954. El llibre recull, sense anàlisi crítica, la documentació i el llegendari relacionat amb el sant i seu el culte. D’aquell moment també tenim l’obra de J. PLA CARGOL, Santos Mártires de Gerona, publicat el 1955. Amb la introducció del bisbe de Girona Josep CARTAÑÀ, els canonges Josep CARBÓ, Josep MORERA, Carles de BOLÓS, Lluís PUIGMITJÀ i Tomàs NOGUER publicaren l’article “Secular al patrón de la Ciudad san Narciso” al Boletín Oficial Eclesiástico del Obispado de Gerona (Extraordinari), n, 11, 28 octubre 1939. I reculant, cal fer referència a l’obra de Francisco Javier DORCA (1737 – 1806), Colección de notícies para las vides de los Santos de Gerona del 1796. Més reculada és l’obra de Onofre RELLES, Historia apologètica de la vida y martirio de s. Narciso, editada el 1679. I encara les referències de Joan Gaspar ROIG I JALPÍ , al Cronicón de Liberatoo, del 1669, i la de Pedro de RIBADENEYRA, a el Flos Sanctorum , del  1599.

Finalment recullo  la pregària que resem en la festa de sant Narcís. Amb pietosa prudència i amb saviesa encertada diu:
Esguardeu, Senyor, la vostra Església aplegada avui per celebrar la festa de sant Narcís i concediu-li que guardi amb integritat i manifesti amb les seves obres la fe que li va ser anunciada, per la predicació dels antics pares. 

diumenge, 28 d’octubre de 2018

BENVINGUTS A LA PARRÒQUIA DE SANT ROMÀ DE LLORET DE MAR


Com ja vaig comentar a l'entrada anterior, el cap de setmana del 20 i 21 d'octubre d'aquest 2018, es va celebrar la XXXVII TROBADA GENERAL DELS ANIMADORS DE CANT PER A LA LITÚRGIA DE MONTSERRAT amb una participació d'uns 120 cantaires, en total. 

L'horari que es seguí el dissabte 20, fou el següent: 
10, arribada i inscripcions a l'Hotel Anabel; 
11, visita als JARDINS DE SANTA CLOTILDE i passejada per la PLATJA DE FENALS; 
14, dinar al restaurant de l'Hotel ROGER DE FLOR PALACE; 
16, segon grup d'arribada i inscripció a l'Hotel Anabel; 
16'30, visita guiada pel Centre Històric de Lloret de Mar, Ruta dels Indians i visita a l'església parroquial; 
18, berenar; 
18'30, assaig de cants a la sala de l'Erol, amb el cor parroquial Alba de Prima i components de altres corals de Lloret de Mar; 
20, cant conjunt del VIROLAI davant la majòlica de la Verge de Montserrat, al carrer de la Vila; 
20'30, sopar conjunt al pati de l'Erol (amb la col·laboració del Xino-Xano); 
21'30, concert a l'església parroquial i bona nit (22'45). 

El diumenge 21 es seguí el següent horari: 
7'30, esmorzar; 
8'30, recorregut de la PROCESSÓ DEL DIA DE SANTA CRISTINA, sortint de l'església parroquial, per terra i per mar. Visita guiada a l'ermita de Santa Cristina; 
10'30, retorn en bus; 
11'15, assaig de cants per la missa; 
12'00, MISSA CANTADA i presidida pel Sr. Bisbe de Girona, Mons. Francesc Pardo; 
12'45, CONCERT DELS PARTICIPANTS A LES TROBADES; 
14, Dinar a l'hotel; 
16'00, anunci de la propera Trobada General (a la Parròquia de la M. de D. de Núria de Barcelona) i comiat. 

Properament, a la pàgina del facebook de la parròquia de Sant Romà s'hi publicarà un reportatge fotogràfic de la Trobada. 
https://www.facebook.com/parroquialloret  

El programa dossier de la trobada s'obria amb la benvinguda que havia escrit i que reprodueixo tot seguit:  


BENVINGUTS A LA PARRÒQUIA DE SANT ROMÀ DE LLORET DE MAR

Amb goig dono la benvinguda als animadors de cants que participeu a les trobades de Montserrat i que aquest any us aplegueu a la parròquia de Sant Romà de Lloret de Mar, al bisbat de Girona.

Com en moltes poblacions i parròquies del nostre país, Montserrat és un referent important, especialment des de la Renaixença per aquesta parròquia. I són diversos els elements que ho han testimoniat.

En ocasió de la decoració modernista de l’ exterior de l’església parroquial de sant Romà, el 1914  s’inaugurà un monumental mosaic amb la figura de la Mare de Déu de Montserrat envoltada d’escolans cantaires. Es situà a la part del pati parroquial, adossat a l’absis occidental del mur de tramuntana de l’església, amb un altar al davant.  A l’absis oriental hi havia un mosaic amb la Mare de Déu de la Caritat del Cobre, per les vinculacions de la població amb Cuba.

Segurament el vincle més estret amb Montserrat fou quan en Joan Soler i Seguís-Bandrich, nascut a Lloret el 1931 i un activista en la vida de la vila  (fundador de l’agrupació teatral del Casal de l’Obrera), el 1956  ingressà com a monjo a l’Abadia amb el nom de Germà Andreu M.. Al santuari, hi fundà els Nois de Servei d’Ordre Escoltes de Montserrat, es vincularia a l’Hospitalitat de Lourdes de Barcelona i seria el responsable dels joves.  El nostre Germà Andreu morí  el 2008.

Mn. Josep Benet i Cantó, rector de Lloret de Mar del 1974 al 1997, com a músic i promotor de la música litúrgica, es manifestava deutor i admirador de Montserrat.  En aquell moment, amb el Gmà. Andreu a Montserrat, s’incrementà la vinculació al santuari.  I sovint, des d’aquí, es participà a la romeria del Maresme gironí al santuari . De la seva herència deixo constància del Cor Alba de Prima que acompanya les celebracions més destacades de la parròquia.

Així fou que el 1977 l’escolania vingué a oferir un concert a la nostra església. Uns anys més tard, el juny del 1983,  un grup dels escolans realitzà una sortida de fi de curs a Lloret. A l’ermita de Les Alegries, participaren a la missa i, a la tarda, efectuaren un passeig per mar que en Jordi Rocas  els hi organitzà, fins a Santa Cristina.  Entre els escolans hi havia el fill d’en Jordi, en Josep Rocas Viader, que cantà a l’escolania des del 1979 al 1983, aleshores amb el P. Ireneu Segarra.

El 2004 les obreres de Santa Cristina (entre elles la Montserrat Vidal, neboda del germà Andreu) ofrenaren al santuari de Santa Cristina una rèplica de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat per ser-hi venerada. 

I encara, no és sobrer deixar constància que el P. Gregori M. Estrada sovint passà dies d’estiueig a la nostra vila, a la casa d’una germana seva casada amb un dels germans Mir,  al carrer del Sol (cantonada carrer Vall de Venècia).

Finalment, el 2016, en ocasió del centenari de la inauguració de la capella cupulada del Santíssim, es va inaugurar un nou mosaic amb la Moreneta i els escolans, aquesta vegada al mur meridional de la capella, al carrer de la Vila, davant del carrer St. Llorenç (disseny d’en J. M. Barba i realització d’en J. Bernat). I de nou, l’escolania vingué a cantar a la nostra església parroquial. La Moreneta també la trobem representada a diversos indrets, pels carrers de la vila, sobretot a la part més antiga, en les rajoles que hi ha amb figures de diversos sants i marededéus.

Aquesta vegada la vinculació amb Montserrat s’enfortirà de nou amb la trobada dels animadors de cant litúrgic que participeu als cursets de formació que organitza el monestir. I serà per mi un goig i un honor rebre-us ja que també hi havia participat diverses vegades, en la meva etapa de formació al seminari de Girona, els estius  de 1976, 1977, 1978, 1979 i no sé si algun altre.

Sigueu doncs benvinguts, i que gaudiu d’aquesta trobada i de l’estada a Lloret de Mar.

Martirià Brugada Clotas,
    Rector de la parròquia de 
    Sant Romà de Lloret de Mar

dimecres, 24 d’octubre de 2018

Invitació a la XXXVII TROBADA GENERAL DELS ANIMADORS DE CANT PER A LA LITÚRGIA


El passsat cap de setmana del 20 i 21 d'octubre, a Lloret de Mar, hem tingut la XXXVII TROBADA GENERAL dels ANIMADORS DE CANT PER A LA LITÚRGIA organitzada pel Montserrat. 

La trobada s'anuncià a Igualada el 29 d'octubre del 2017 quan feia escassament un mes que jo havia arribat a Lloret de Mar. A aquella trobada, anunciat la trobada que es faria a Lloret de Mar, es llegí la carta invitació que segueix i que signo. 

Amb tot, la carta fou redactada per l'Anna Blasco. El text recull un bon resum de la història de Lloret de Mar i de la parròquia de Sant Romà. 

Ara la reprodueixo aquí.  


Igualada, 29/10/2017.

Benvolguts participants de la XXXVI Trobada General d’Animadors de Cant per a la Litúrgia:

Ens complau molt d’invitar-vos a la XXXVII (37a.) Trobada General, l’octubre del 2018, a la nostra parròquia i al nostre poble. En aquest cas, el viatge serà cap el nord.

Us farem una mica d’història dels orígens de la població: les restes de tres assentaments de poblats ibèrics de la tribu dels indigets ens han deixat el testimoni de la seva presència durant els segles IV al II aC.

Al segle I aC. arriben els primers romans. Les seves restes en una de les platges ens mostren unes estructures de factories de gran dimensions on es comercialitzava per tot el Mediterrani la producció de ceràmica que produïen al seus forns. Es conserva encara una Torre Sepulcral de data II dC. i excavacions arqueològiques al voltant de l’ermita de Sant Quirze asseguren l’existència d’una basílica paleocristiana i d’una necròpolis que dataria del segle IV dC.

És una vila mil·lenària. El document més antic on apareix el seu nom és de l’any 966. Fou consolidat com a poble l’any 1001 quan el compte de Barcelona, Ramon Borrell dona el terme de la població, segregant-lo del de Maçanet, a Sunifred, vescomte de Girona. En aquesta època es construeix el Castell de Sant Joan, situat vora el mar, que servia de guaita i refugi quan la població estava en perill. El terme feudal estava sota la jurisdicció de la senyora Sicardis i els seus fills. El poble era un escampall de cases de pagès.

L’any 1079, la senyora Sicardis promou la construcció de l’església de Sant Romà, el patró del poble. Va ser la primera parròquia. La protecció del Castell de Sant Joan va fer que la població s’anés establint arran de mar; es dedicaven a comercialitzar els productes de l’interior com llenya, fusta, carbó, etc. Practicaven la pesca i la navegació de cabotatge.

A l’any 1509 es comença a construir una nova església parroquial més gran i més propera al mar on habitaven els pescadors i mariners. Fou acabada al 1522 d’estil gòtic català del moment. Havia de servir de refugi als feligresos durant els atacs dels pirates. Així el campanar fou emmerletat i proveït d’espitlleres i, la porta d’entrada que era llevadissa corria per dintre d’un solc ben profund. El patró continuà sent Sant Romà, el qual es commemora cada 18 de novembre.

La població no deixa de mirar cap el mar, a les seves platges es construeixen petites embarcacions de comerç i pesca. El Decret del Lliure Comerç amb les colònies americanes promulgat l’any 1778 pel rei Carles III fa que a les drassanes es construeixin grans vaixells d’altura: pollancres, bergantins, goletes, fragates i corbetes. Aquests grans vaixells es dedicaven a importació i exportació de productes a les terres del Mar de la Plata, Mar de les Antilles, Golf de Mèxic, Amèrica del Nord, costa de Xile i Filipines. Alguns també varen participar en el comerç negrer.

Principalment entre els anys 1840 i 1880 molts homes de la nostra població decidiren fer maletes i anar a provar sort a Cuba, molts d’ells van tornar enriquits. Eren els “americanos” o “indianos” que es varen fer construir precioses mansions senyorials i sumptuosos mausoleus al cementiri d’estils neoclàssic, eclèctics i modernistes per famosos arquitectes de l’època com Josep Puig i Cadafalch.

Altres obres modernistes son la rectoria parroquial, la façana de l’església parroquial, destruïda durant la guerra civil del 36, la Capella del Baptisteri i la Capella del Santíssim de la qual el 23 de juliol de l’any passat vàrem celebrar el seu primer centenari.

El que poca gent sap és que un dels fills de la nostra terra, Constantí Ribalaigua i Vert va ser el propietari del històric Floridita de l’Havana i va ser un dels inventors de la típica beguda de Cuba: el daiquiri.

Tenim quatre ermites: l’ermita de Sant Quirze, és l’ermita més antiga del poble, tant que es creu que remunta a la victòria d’un general romà i cristià que es deia Quirze; l’ermita de la Mare de Déu de Les Alegries, la que antigament fou la primera parròquia; l’ermita de Sant Pere del Bosc, la més allunyada, és del segle X, antic monestir benedictí fins el 1694, restaurat al 1860 pel indià Nicolau Font i Maig, anomenat Conde del Jaruco qui ho va convertir en asil del poble fins el 1980 data en que l’asil fou traslladat al centre; i l’ermita de Santa Cristina, patrona del poble. Cada 24 de juliol es celebra la Festa Major en honor a la patrona Santa Cristina, en la que es canten els seus Goigs escrits pel poeta Josep Carner i musicats pel germà Odilò M. Planàs, monjo de Montserrat. Dintre dels diferents actes destaca la processó marinera a l’ermita, el Ball de Plaça o Dansa de les Almorratxes i la Regata de Llaguts del “s’Amorra Amorra” a la platja de Santa Cristina.

La bellesa dels paratges del terme ha donat inspiració a nombrosos escriptors, poetes, pintors i músics. Un exemple és Francesc Camprodon que juntament amb Emili Arrieta al 1855 van composar en record de les costes del poble l’opereta “Marina” on hi ha una frase famosa “Costas las de Levante, playas la de ...”

A partir de 1950 les antigues cases senyorials s’anaren derruint per convertir-se en hotels i instal·lacions de servei, les vinyes foren urbanitzades i més tard el bosc, per convertir-se en una població que gairebé arriba als 40.000 habitants, dels quals conviuen més de 100 nacionalitats. Dins el seu terme municipal s’hi troben 7 platges i cales de sorra blanca i aigües cristal·lines de blau intens amb un total de 7 Km. de costa, la qual cosa explica que sigui una de les destinacions turístiques més importants de Catalunya, acollint cada any 1,5 milions de turistes. Per l’ampli ventall d’equipaments esportius i la professionalitat en la gestió han proporcionat la certificació de Vila Esportiva.

Així doncs, sereu molt benvinguts a Lloret de Mar, població del Bisbat de Girona, a la comarca de la Selva. Des de la Parròquia de Sant Romà, junt amb el cor parroquial Alba de Prima (el qual fa dos anys va celebrar el seu 40è any de la seva formació), altres corals que hi ha a la vila i l’ajuntament, ens posem en marxa per acollir amb il·lusió tots el participants i simpatitzants de les Trobades. Ben segur que serà una bona ocasió per cantar i pregar amb entusiasme les lloances a Déu, en l’alegria del retrobament i de l’amistat.

Mossèn Martirià Brugada, rector de Lloret de Mar.

dilluns, 15 d’octubre de 2018

CRISTINA, CRISTIANA DE NOM I DE FETS Història i gènesi d’un llibret



A la darrera entrada que vaig publicar recollia la invitació a la festa de santa Cristina, patrona estimada i venerada de Lloret de Mar. 

Ara publico l'article que es va publicar també al Butlletí Informatíu de l'Obreria de SAnta Cristina en ocasió de la Festa Major de Lloret d'aquest 2018, a les pàgines 28 i 29. 



CRISTINA, CRISTIANA DE NOM I DE FETS
Història i gènesi d’un llibret


El gener del 2007, el Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona (CPL) m’edità el llibret Cristina, cristiana de nom i de fets.  És el n. 126 de la col·lecció Sants i santes, en la que, actualment, ha publicat una vintena de llibrets que he redactat (dintre el conjunt de 260 títols). El darrer llibret que he redactat i s’hi ha publicat és Sant Romà, la fe que s’encomana.

En el moment d’escriure aquestes ratlles dedicades als devots de santa Cristina, m’ha semblat que seria interessant reflectir un xic la gènesi d’aquest llibret i, en general, dels altres 20 que jo he publicat.

Avui dia, per conèixer la vida d’un sant, sovint es fa recurs a les informacions que es poden baixar de les xarxes. Però ens enganyaríem si únicament utilitzéssim la informació que hi apareix, sovint excessivament escadussera i no sempre contrastada.

En primer lloc cal fer esment al perquè d’aquesta ressenya. Com a previ vull recordar el conjunt 291 ressenyes setmanals que vaig escriure, d’unes 20 línies, recollint i sintetitzant informacions biogràfiques, iconogràfiques, folklòriques, artístiques... de de sants i santes amb projecció a les comarques gironines,  que es publicaren al  Full Parroquial del Bisbat de Girona, ininterrompudament des del n. 3.626 (27·04·1997) fins el n. 3917 (24·11·2002), amb una tirada superior als 20.000 exemplars, distribuït a les comarques de Girona i Alt Maresme. La redacció d’aquestes ressenyes fou una de les maneres de focalitzar l’afició que se’m desvetllà quan vaig realitzar els cursos de llicenciatura d’història (del 1987 al 1992) en el camp de la iconografia i de la iconologia i, a partir d’aquí, en el camp de la hagiografia i de la hagiologia.  I fou així que també vaig fer un primer apropament a la figura de santa Cristina que el publicà el Full Parroquial del 19 de juliol del 1998.

També, a partir d’aquestes ressenyes, en Josep Lligades m’oferí la possibilitat de col·laborar en la col·lecció SANTS I SANTES. El primer número que vaig preparar (n.. 44) fou Sant Roc, camí i servei, el 2000. Com les que seguiren, l’edició és en català i en castellà i, en aquest cas, també en portuguès.  

La gènesi més immediata de la ressenya dedicada a santa Cristina va ser quan, el dia de santa Cristina del 2005 vaig predicar a la missa de la festa major de Santa Cristina d’Aro. Fou aleshores quan el rector d’aquella parròquia, Mn. Josep Colomer, em demanà que publiqués la vida de la santa a la col·lecció del CPL. Així, després de que en Josep Lligades m’acceptés la proposta, aquell curs vaig anar aplegant material sobre la santa i, el 2006, vaig redactar-la i, enviant-la a l’editorial a començament d’octubre d’aquell any, es publicaria el gener del 2007.

Fonts d’informació

Per obtenir la informació sobre la vida i sobretot sobre el seu martiri vaig partir de l’entrada que té dedicada CRISTINA, la santa i màrtir de Bolsena, al volum IV de la Bibliotheca Sanctorum  (B.S.) editada Roma el 1964 (si bé l’edició de la que disposo és del  1987), des de la columna 330 a la columna a la columna 338.

A aquesta publicació també s’hi troba informació sobre altres santes homònimes: Cristina da L’Aquila, Cristina di Markgate, Cristina de Persia, Cristina di Retters, Cristina da Spoleto, Cristina di Stommeln, Cristina di Termonde, Cristina di Winchester.

L’article  dedicat a santa Cristina de Bolsena té dues parts. La primera amb la informació biogràfica redactada pel franciscà Agostino AMORE O.F.M. i, el 1964, professor de Història Eclesiàstica al Pontifici Ateneu Antonià de Roma.
Les fonts bibliogràfiques que utilitza Agostino Amore són diverses, la més actual un estudi de P. PASCHINI, Ricerche agiografiche. S. Cristina di Bolsena, in Rivista di Archeologia Cristiana (1924).

La segona part de l’entrada estudia la iconografia de la santa i fou redactada per la professora i doctora Isa BELLI BARSALI de Roma. La informació bibliogràfica l’obté de G. B. DE ROSSI, Il sepolcro della martiri Cristina di Bolsena e il suo cimintiero, publicat a Milà el 1890; també a Louis REAU, Iconographie de l’Art Chrétien, publicada el 195, al volum III, pp. 302-304.

Si bé la informació que s’hi ofereix és correcta, hi ha informacions posteriors que amplien i matisen la que es publica en aquest volum editat de la B. S., com he dit, el 1964. En aquest cas cal fer esment a l’obra dirigida per Claudio LEONARDI, Andrea RICCARDI i Gabriella ZARRI, el Diccionario de los Santos, en dos volums, (es publicà en italià amb el títol Il grande libro dei santi  editat a Milà per Edizioni San Paolo, el 1998) i en castellà, amb el títol esmentat, editat a Madrid per l’editorial San Pablo, el 2000). A les pàgines 582 i 583 es publica l’entrada dedicada a Cristina de Bolsena redactat per Mauro DONNINI, professor de llatí medieval a la Universitat de Peruggia. Aquest, sense menystenir les informacions aportades a l’estudi d’Agostino AMORE anteriorment esmentat, també recull la referència de l’estudi de J. E. CROSS i C. J. TUPLIN “An Unrecorded Variant of the Passio S. Christinae and the Old English Martyrology”, publicat a  Traditio, n. 36, el 1980, a les pàgines 161 – 236.  
Les dues obres esmentades anteriorment es centren en les informacions sobre la vida, el martiri i el sepulcre de la santa. Amb tot també és interessant recollir informació sobre la seva iconografia. En aquest cas cal fer referència a les obres més bàsiques. En primer lloc l’obra clàssica de Louis REAU, Iconografia del arte cristiano, editat en castellà en 10 volums, a Barcelona, el 1997, traducció de la versió original, en francès, Iconographie de l’Art Chrétien, publicada el 1957, una obra de referència en aquest camp.

Hi ha moltes altres obres referides a la iconografia. Faig esment a altres dues que disposo. Una és la de George KAFTAL, Iconography of the saints in central and south italian painting, dos toms voluminosos editats a Florència per la Casa Editrice Le Lettere el 1995.  L’obra ve acompanyada de dos altres volums, un dedicat a la Toscana i l’altre la Itàlia nord occidental. A santa Cristina se li dediquen les columnes 280 i 281 del  primer volum esmentant i s’esmenten i descriuen les pintures que té dedicades a Palerm, a Monreale, Carpignano, Ascoli Picceno i, òbviament, a Bolsena. Suposo que els altres volums, dels que no disposo, esmenten altres representacions de la santa a les zones que estudia.

Per conèixer la iconografia de santa Cristina

Un altre estudi iconogràfic més proper és el de Josep GUDIOL i Santiago ALCOLEA I BLANCH, Pintura gòtica Catalana, editat a Parets del Vallès per Edicions Poligrafa el 1987. En aquest inventari de la pintura gòtica (al n. 16, p. 27) s’esmenta el retaule o frontal de les darreries del s. XIII o principis del s. XIV dedicat a santa Cristina provinent d’una ermita propera a Olot (Garrotxa) i actualment al Museu Episcopal de Vic. L’altre retaule que s’esmenta (al n. d’inventari 520, p. 183) és el retaule de les darreries del s. XV dedicat a santa Cristina provinent de l’ermita de Santa Cristina de Corçà (Baix Empordà) atribuït a l’anomenat Mestre d’Olot (sembla que seria Miquel Torell) i actualment al Museu d’Art de Girona.

En aquest estudi de Gudiol i d’Alcolea no s’esmenten òbviament les taules conservades del retaule del 1617 del pintor Jaume Forner  ni la pintura de l’escola genovesa a altar major (d’abans del 1795) de Santa Cristina de Lloret, com s’esmenta a l’obra de Salvador PALAUDELMÀS I CASALS, Santa Cristina de Vallarnau. Lloret de Mar, imprès a Santa Coloma de Farners per Gràfiques Cantalozella el 2013. I encara cal fer esment al llibre de J. M. PONS GURI, El llibre de santa Cristina d Lloret, imprès a Barcelona per Tipografia Empòrium el 1977 on dedica el capítol IX (p. 129 – 133) a LES IMATGES DE LA SANTA.

Igualment cal fer esment de les taules de l’antic retaule de Santa Cristina d’Aro també del s. XVI (del pintor Joan Sanches Galindo, segons han estudiat Lluís ESTEVA I CRUAÑAS i Jordi BAUTISTA I PARRA, a “El retaule renaixentista de Santa Cristina d’Aro”, a Estudis del Baix Empordà, n. 12, (1993) p. 151 – 172).

Rastres de la seva veneració

A més del tema iconogràfic, hi ha la geografia de la veneració de la santa. Cert que els vestigis artístics ofereixen ja una topografia concreta. Però no és suficient. En primer lloc enumero l’obra Josep M. MARQUÈS, Ermites i santuaris de la diòcesi de Girona, editat a Girona, Diputació de Girona, el 2000. L’obra deixa constància de l’ermita que tenia dedicada el 1337 a L’Armentera (p. 44), la que té dedicada a Corçà ja el 1235 (p. 70) i la nostra de Lloret de Mar el 1354 (p. 97). Del mateix autor, faig referència a les “Notes històriques sobre la diòcesi de Girona i les seves parròquies”, editat com Annex de la Guia del Butlletí de l’Església de Girona el 1996. Allí s’esmenta la parròquia de Santa Cristina d’Aro, existent el 1041. També s’esmenta l’antiga parròquia de Santa Cristina de Canadal (actualment dedicada a sant Jaume), existent abans de l’any 1000 (p. 103). Evidentment, per una recerca més exhaustiva sobre els llocs dedicats a santa Cristina cal fer referència a altres obres com els 27 volums del conjunt dirigit per Jordi Vigué i Antoni Pladevall CATALUNYA ROMÀNICA i també els 29 volums editats per Josep M. GAVIN, Inventari d’esglésies (per comarques), editats del 1972 al 1980.

Hi ha, encara, la dimensió folklòrica de la festa en honor de santa Cristina. En aquest cas, a més dels estudis locals, es disposa de l’obra de Joan AMADES, el cinc volums del Costumari català, editats el 1953. Al cinquè volum, dedicat a l’estiu (pp. 581- 585) parla dels costums relacionats amb la festa de santa Cristiana, gairebé tots vius a Lloret de Mar.

Queda encara per esmentar les diverses edicions de goigs en honor de la santa. J. M. PONS GURI, en El llibre de santa Cristina d Lloret ja esmentat en fa un bon estudi dels que se li han dedicat a Lloret de Mar (p. 135 – 176). Em reservo per una altra ocasió parlar-ne recollint els que se li han dedicat a altres indrets.

I bé, per acabar, cal esmentar els llibres editats a Bolsena:Devozione a Santa Cristina, editat a Bolsena el 1998, de la reedició i ampliació del mateix llibre el 2006, amb l’estudi biogràfic i del culte a la santa de Marcello MOSCINI. Una altra publicació és la de Filippo GENTILI, Santa Cristina di Bolsena, editada a Torí, per Editrice Elledici, el 1999 (reeditat el 2005). Finalment esmentar l’obra de Marcello MOSCINI, Cristina di Bolsena, culto e iconografie, editat el 2002, on es recull un estudi exhaustiu de la vida i martiri de la santa, del culte i la iconografia i, òbviament, de la famosa representació dels episodis o misteris de la seva vida, tan populars a Bolsena. 

I consultant aquestes obres fou com vaig anar redactant el llibret intentant sintetitzar-hi la informació recollida.