dissabte, 31 de desembre del 2011

Per Nadal, el pastor bo va a adorar amb son moltó

dissabte, 24 / desembre / 2011


A la matinada, la pubilla de la Plana ha vingut a fer una passejada per la Vall dels Àngels.

El dematí l’esmerço a endreçar i ornamentar l’església: el domàs del tàlem per cobrir l’altar, un vel humeral de seda a l’ambó, els canelobres netejats per en Garceso davant l’altar, una gran catifa damunt l’entarimat dels pastorets, el Nen Jesús en una gran cistella i damunt una casulla de guitarra vermella antiga...

La tarda és tot una mostra d’un galliner: Celebro la missa del pollet, a l’església de Bonmatí, plena (100 persones). Hi fan d’escolans: Robert i Ariadna (blancs) i en Martí i en Gerard (sotana vermella i roquet blanc). Felicito la Tarsi, que celebra el seu sant (queda sorpresa que ho sàpiga). A la missa hi assisteix en Joan Costa, que va ser, una bona colla d’anys, el president de la Fraternitat Cristiana de malalts. L’Ariadna sosté la imatge de l’Infant Jesús quan es venera, a l’ofertori. A l’acabament, l’Alcalde (en Marc) ens felicita el Nadal.

A Anglès, a les 8, hi ha la missa del pollastre, amb mainada, joves, els seus pares i els seus avis. La Duna és la qui aguanta la imatge del Nen Jesús, quan tothom passa a venerar-lo. A la celebració li costa agafar arrencada. Però, com es diu en el diàleg amb el rabadà de la cançó: “Quins vailets més espantats! Cantarem doncs tots plegats: L’orgue de gats!”. L’església està plena de gom a gom: ben bé unes 250 persones.

Quan acabo, sopo una mica i miro una mica la tele que transmeten la missa de la nit, a Sant Pere del Vaticà. El Sant Pare també ha avançat l’hora de la Missa del Gall a la seva conveniència. Sembla estrany com el comentarista pot aixafar i fer mal bé una cerimònia que parla de si mateixa. Feia molt que no podia seguir cap cerimònia per la tele. Una imatge de la M. de D. de Montserrat del s. XVIII i procedent de Brasil presideix la basílica de Sant Pere del Vaticà.

Finalment oficio la missa del gall, a les 12 de la nit. Hi assisteixen 3 germanes dominiques, tres matrimonis i jo: molta més gent que no pas a l’establia de Betlem. També hi ha Jesús, Maria, Josep... L’any vinent, ja veurem como ho fem: primer, arribar-hi.

diumenge, 25 / desembre / 2011

És Nadal. El despertador biològic em fa saltar del llit a la mateixa hora dels altres dies, o sigui, cap a les 6. Prenc un bon cafetó per començar el dia. Intento llegir un xic els diaris, pregar, escriure...

Quan obro l’església, a les 8, la Conxita ja apareix amb mitja dotzena de mocadors amb el meu nom i cognom brodats. Em recordo de la Conxita Brodadora que vivia al carrer de la Constància. A la missa de les 9 hi participa força gent i hi fan d’escolà la Mònica, en Diego (són de Cal Fuster de Constantins i tenen la mare cubana) i la Carla, la pubilleta de Can Mas. Ho fan molt bé. La Mònica sosté la imatge de l’Infant quan els feligresos venen a venerar-lo. Hi participen unes 150 persones.

A Sant Martí hi assisteixen una cinquantena de persones. De Palafrugell hi ha en Joan, la seva muller i els tres fills. La nena és la qui sosté la imatge de l’Infant.

A Anglès, a la missa del migdia, hi participen unes 200 persones, i ens acompanya la coral. Hi fan d’escolans en David i l’Ariadna, que és qui sosté la imatge de l’Infant quan es passa a venerar-lo. També ho fan bé: són veterans de Mn. Joan Solà, a Bonmatí.

A la 1, a Bonmatí, hi celebro la darrera missa amb 15 persones, bona part de la mateixa família. I fer-ne avia.

A les set misses de Nadal he combinat les oracions i les lectures de les celebracions previstes pel missal i pel leccionari: missa de la vigília, missa de la nit, missa de l’alba, missa del dia...

Vaig a dinar amb el meu germà, els seus fills i els néts (o sigui els nebots i els mini nebots). I després, a fer cagar el tió. A casa sempre ha estat costum fer-ho després de dinar. I finalment els poemes, dalt de la cadira, ells d’esquena a la llar, per ordre d’edat: primer, en Pol (La gent reposa colgada al llit..., d’en Guerau de Liost), en Patllari (Les meves paraules dolces... ), en Ferriol (Sona, sona una campaneta...), l’Anniol (El sol brilla, el cel és blau...) i la princesa de la colla, l’Anna (Neu a les muntanyes...). En Patllari em comenta que el seu professor de música és un tal Amós: les muntanyes no es troben!

Quan torno a Anglès, estan de ple en la representació dels Pastorets. Ve a trobar-me en Lluís. Sembla que n’ha passat alguna. Vol dir-me alguna cosa i no sap com fer-ho: “Mossèn, ens ha passat una cosa: érem a dalt del cambril de la Mare de Déu preparant l’escena de l’Anunciació i...” “Què ha passat?” pregunto jo esverat, doncs ja em figurava la imatge de la Mare de Déu per aquí enllà. “No, no, mossèn, és que...” “Què? Digues!” i, finalment “És que se’ns ha fos una bombeta!” “Sant cristià!”. I és que els tramoistes són realment gent molt responsable. La mainada actua molt bé i la gent està satisfeta amb la representació.

A dalt, vaig responent missatges, telefonades, sms... Amb calma, vaig telefonant per felicitar els altres germans: en Pere (resulta que, quan han acabat del dinar de Nadal, els sogres i la Marina han quedat atrapats a l’ascensor i ara arriben els tècnics), la M. Pilar (que té a dispesa la M. Àngels, a qui també felicito, és clar), i la Concepció.

Acabo la jornada mirant un xic Le Cirque du Soleil. Que bé que ho fan. El circ, és un dels espectacles que agradava a la mare. I a mi també m’agrada. S’hi combinen amb gràcia i elegància molts elements.

dilluns, 26 / desembre / 2011

Quedo adormit fins les 7. Em llevo i vaig fent amb calma i puc permetre’m fer un xic el manta.

Em telefona l’Àngela per felicitar-me les festes. També m’ha telefonat l’Enriqueta. Em parlen de Mn. Josep Oriol redivivus, i algú de Mn. Josep Bosch. Em feliciten la petita Júlia, la Mireia, en Martí, l’Adrià Fernández... També m’arriba un missatge d’en Pep Frigola, des del Níger.

Puc parlar amb el P. Lluís Masachs que ara viu a Perpinyà. És de La Cellera i, la seva germana, viu a Anglès. Recordem quan vaig anar a Perpinyà a passar uns dies amb la seva comunitat, l’estiu del 1971 (+/-). Parlem de l’oncle Hermenegild, claretià com ell, amb qui va conviure a la casa on està ara i que el va atendre molt bé, fins la mort. El darrer dia de la vida en aquest món de l’oncle fou la festa de Crist Rei (el 1965). En aquell moment es celebrava el darrer diumenge d’octubre. Quan el visità, el P. Lluís li preguntà si volia que l’afaités. El tiu Quildo li va dir que, per anar-se a trobar amb el Senyor, no calia anar tant polit i que no es molestés. A la tarda, mentre el P. Lluís celebrava la missa de la solemnitat, el Senyor se l’emportà al seu Regne. També parlem de la mare i de la família.

Al matí, feinejo pel despatx. Per dinar, m’acabo la verdura de la carn d’olla, l’escudella serà per sopar i la vianda que sobra (pràcticament només trossets de carn), per demà esmorzar.

Em telefona en Joan Garcia. Avui li toca guàrdia a Catalunya Radio, que per alguna cosa n’és un dels caps. Em comenta que vindrà a veure’m.

A la tarda venen de nou la patuleia dels pastorets i, de nou, s’omple l’església de gent gaudint de les cabrioles, corredisses i acudits de la representació. Potser aniria bé que cada diumenge es fes una representació així.

dimarts, 27 / desembre / 2011

Déu n’hi do, com apreta la fred!

Cap a migdia oficio les exèquies de l’Àngela (87a). Al poble era coneguda com la Mamà: no crec que sigui cap qualificatiu pejoratiu i , per això, en deixo constància. M’agrada conèixer els motius de cada casa i de cada persona i miro de deixar-ne constància. Abans de les exèquies, en ve una rondinant per com està l’església i el lloc on hi ha el sagrari. En Venanci vol posar pau. Però de fet acabem amb un temperi. Hauríem d’estar contents que la mainada i el jovent vulguin fer els pastorets tot distraient el Senyor i la Mestressa. O no?

Quan estic acabant les exèquies començo a veure alguns companys capellans que venen a visitar-me. Fonamentalment són els companys de l’arxiprestat de la Costa Brava Centre. El primer que albiro és l’arxiprest, en Jordi Reixach. I segueixen els altres: en Josep Colomer (que havia estat vicari d’Anglès, amb Mn. Josep Roura), en Pere Torras, l’Enric Tubert, en Josep Lafont, en Pere Artigas, Mn. Felip Hereu (l’actual rector de Palafrugell), l’Anton Recio, en Pep Planas, en Pere Font. També hi ha algun company de l’arxiprestat del Ter Brugent: en Ramon Oller (arxiprest) i en Josep Balateu (que havia estat rector de Palamós). Finalment arriben els carmelites: en Joan Badia, el P. Miquel Balle (Llàtzer ressuscitat!) i en Pere Llivina.

En Colomer es saluda efusivament amb el nostre diaca particular, en Josep Danès. En Venanci recorda bé quan Mn. Kubala era el vicari d’Anglès. En Pere Font ens parla d’un jove de quan ell també era més jove: en Ventura. Indagaré qui és i què se n’ha fet. S’interessen pel muntatge dels pastorets i per la mostra de naixements i pessebres de l’església.

Mostro als companys l’església, la doma i el pis. Van traient el nas per tots els racons. Em fan pensar amb la visita que vaig tenir el dilluns 24•10•11. Quan acaba la inspecció, anem cap a Cala Elisa. La major part hi anem tot xino-xano. Alguns prefereixen pujar-hi amb el seu cotxe. Entre tots som 16 (o sigui que han faltat tres companys).

El dinar és un moment de tertúlia i d’intensa companyonia amb un aiguabarreig de temes on predominen els vinculats a les celebracions de Nadal (especialment les de la penitència, algunes amb molta participació i les altres, amb una forta reculada, segons l’estil), a les famílies...

Entre els plats escollits, el plat estrella és el de peus de porc a la brasa. Algú dels que hi ha al restaurant, ens convida a prendre cava i, un altre, al cafè i a grana de capellà, és clar.

A la missa del vespre administro la Santa Unció dels Malalts a l’Elena (que és qui m’ho havia demanat i que ve acompanyada del seu marit), la Pilar i la Remei. M’agrada aquesta mena de celebracions casolanes i, com qui diu, d’imprevist.

I per avui, prou.

dimecres, 28 / desembre / 2011

A primera hora del matí em visiten uns bons amics de Badalona, en Joan Garcia i la Maria Ureta, amb els seus plançons: en Carles, la Mar i en Joan. Renoi, com creixen! Esmorzem plegats. La Maria ens recita el poema de Nadal, que és d’en Guillem Villalmazo (l’avi d’una companya d’escola): “Era una nit, una nit amb el cel curull d’estrelles... “ . Quan acabem d’esmorzar, visitem el pis, la Doma, l’església... Van a passar el dia al Magma de Santa Coloma de Farners.

Ja al migdia em visita el P. Lluís Masachs. Quina sorpresa! L’acompanya el seu nebot, en Jordi Armengol, que és d’Anglès i és nét de la Montserrat. Està treballant, d’enginyer, a Bristol (R. U.), a una indústria d’aspiradors (un exemple de la nova emigració del nostre país). Des que el conec, les visites del P. Lluís sempre han estat així: per sorpresa i ràpides, deixant un fort regust de poc.

A la tarda m’enfilo a l’estudi que he instal•lat dalt de la torre de la doma. Buido unes cinc capses de llibres. Em pensava que per Nadal ho tindria tot instal•lat i encara falten per buidar unes 30 capses i, després, acabar-ho d’ordenar tot. Tampoc tinc penjats els quadres. Això va més lent del que em pensava.

El suplement del full s’anunciava que, després de la missa, a ca les hermanes, es repartiria escudella per celebrar plegats el Nadal, i només calia portar un plat fondo, una cullera i anar abillat amb una bona caputxa catalana (les senyores) o una barretina (els senyors). Per això la Rosa, la Rossita i la Conxita, després de la missa, venen amb un plat fondo i una cullera a reclamar l’escudella. Però com que no porten una caputxa com cal, només els hi omplo el plat d’aigua. I vinga riure, que d’això es tracta. Sants Innocents!

Penso en la manera “simpàtica” que hi ha de tractar a la gent. Si vas a Cala Elisa, allà tothom és tractat de rei o reina. A Cadaquès, habitualment, la gent d’allà es tracta de nen o nena. El pare Joan Badia tracta a tothom de xato o xata (recordo que una vegada en Licus el va engegar a passeig perquè el tractava així). Mn. Josep Quer, que havia estat rector de Blanes, tractava tothom de nino o nina (tantes vegades m’hi havia tractat a mi). Pel Maresme el costum és de tractar a tothom de maco o maca. Cap a Banyoles es tracta sovint de manyac o manyaga. Amb tot, com que, arreu, ara hi ha gent de pertot, s’han barrejat molt aquests tractaments.

dijous, 29 / desembre / 2011

És el dia de sant Tomàs Becket (+ 1170): un home que ha desvetllat interès als dramaturgs (Jean Anouilh amb Becket o l’honor de Déu i T. S. Eliot amb Assassinat a la catedral), al cinema (Becket -1964- dirigida per Peter Glenville i protagonitzada per Richard Burton), la novel•lística (Ken Follet amb Els pilars de la terra).

Em notifiquen la mort d’un jove d’Anglès. Tenia 28 anys, casat i pare d’un petit vailet. En la situació actual, la vida es pot fer insuportable.

A la tarda vaig a triar i recollir llibres vells a Sant Martí Sapresa. També hi ha carpetes amb documents, apunts i números diversos de revistes (especialment dels Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi). N’hi trobo que havien estat d’en Pere Masachs, de l’Enric Costa, d’en Llorenç Batchellí, de l’Alfons Nogareda... També em trobo amb un plec de goigs vells: de santa Bàrbara (per ser cantats a la capella de Santa Bàrbara), de sant Pere (per ser cantats a la capella de Sant Pere Sestronques), de sant Martí (per ser cantats a la seva església titular)... O sigui que ara tindrem els goigs vells i els goigs nous, que s’han vingut editant darrerament. Els llibres vells els porto a Bonmatí.

Com sol passar remenant papers, sempre n’apareix algun de curiós. No puc deixar de transcriure’l, i sigui un petit reconeixement als meus antecessors a aquesta parròquia on, com en totes les parròquies rurals, els ha tocat fer tots els papers de l’auca:

Parroquia de San Martí Sapresa, 22 de noviembre de 1965

Excmo. Sr. Dn. Víctor Hellín Sol, Gobernador Civil de Gerona

Excmo. Sr.:

Le escribo en nombre de los firmantes del escrito que, como recordará, le dirigimos los vecinos de esta Parroquia el 24 de enero del presente año (1965) pidiendo su muy estimada ayuda para la electrificación de dicho pueblo. No creo necesario, Sr. Gobernador, exponerle de nuevo las causas que nos llevaron a dirigirle dicho escrito, motivado, como recordará, por una promesa inmediata de electrificación hecha ya en el año 1958 y que todavía está pendiente de realización (7 anys!!).

Acogimos con alegría su atta. respuesta en la que nos mandaba una relación del estado de los estudios en que se encontraba dicha electrificación y la preocupación que sentía V. E. para resolver cuanto antes el asunto.

En contactos periódicos que hemos tenidos con el Sr. Feliu de Cendra, Director de Hijos de J. Bassols, Empresa Eléctrica de Olot, interesado en la misma, y a quién se encomendó un estudio oficioso de un nuevo proyecto puesto al día, hemos podido comprobar que, por lo que se refiere a este barrio de San Martín Sapresa, la cosa aparece como muy realizable con la ayuda de la Diputación.

Sabemos también, por los técnicos de la Diputación, que ha terminado el estudio del desglose y actualización del primer proyecto y que ha sido presentado a la Diputación para su aprobación definitiva.

Es por todo esto, Sr. Gobernador, que recurrimos de nuevo a V. E. para que se interese de un tema de tanta importancia para todo un pueblo y pueda este Nuevo Proyecto entrar por vías de una realización inmediata y definitiva.

De creerlo V. E. oportuno, acudiríamos una comisión representativa de todos los interesados el día y la hora que Vd. tuviera a bien recibirnos para exponerle más al detalle todo el asunto.

Le damos las gracias por anticipado y nos despedimos de V. E. atentamente mientras esperamos confiados el feliz éxito de su nueva gestión y rogamos al Señor se digne otorgarle sus abundantes gracias para proseguir con acierto su delicada misión.

Suyo en Jesucristo y la Virgen. (el rector d’aquell moment era Mn. Miquel Guitart)

Amb la carta, es guarda un article publicat a EL CORREO CATALÁN el 12 de gener del mateix 1965 (p. 8), signat per Jaime Teixidor i que porta el títol: SANT MARTÍ SAPRESA, UN PUEBLO SIN ELECTRICIDAD. SIN EMBARGO LO CRUZA UNA LÍNEA DE ALTA TENSIÓN.

Abans d’anar a missa vaig al CAP on es fa donació de sang. Hi tenen instal•lat un pessebre / diorama ben simpàtic, amb la reproducció del carrer d’Avall. Quan fa dos mesos vaig anar-hi, no coneixia ningú ni em coneixia ningú. Avui, ja és diferent.

Sortint de missa, faig una caminada per la carretera de Santa Coloma. Al començament del carrer dels Pins hi ha instal•lat un pessebre ben castís. Això si que fa Nadal. I cap a retiro.

divendres, 30 / desembre / 2011

Celebrem la Sagrada Família, que s’acostuma celebrar el diumenge entre Nadal i Cap d’Any, però aquest any no n’hi ha cap i es celebra el divendres abans de Cap d’Any. Tot el dia cantussejo l’himne que cantava a Palafrugell: “Jesús, Josep i Maria, oh noms més dolços que mel...”.

Vaig pel poble a fer unes còpies d’una fotografia davant el portal de Sant Martí. Deu ser dels anys 60 i el mossèn segurament és Mn. Alfons Nogareda. Hi surten una colla de nois i noies, segurament el dia de la comunió solemne. Repartiré les còpies i segurament entre tots m’ajudaran a esbrinar qui és qui. També vaig a comprar alguna cosa per menjar, que també menjo. Tot pujant a la Doma, una persona em parla d’en Jaume Angelats a qui coneix per haver participat en un viatge a Roma, amb feligresos de Bescanó.

Al migdia, a les exèquies d’en Joan Francesc, l’església s’omple de gom a gom especialment de gent de l’edat d’aquest noi. Em ve a saludar la Carme Castro que és familiar del difunt, per part del marit. Enmig de la foscor del moment, costa fer-hi arribar una escletxa de llum i un bri de pau. En tot cas, que Déu hi faci més que nosaltres.

A la tarda, retorno a Sant Martí. Volto per la rectoria, fosca, humida, fa un xic de basarda... Tot d’una sento fressa: “Qui hi ha? Que hi ha algú?”. Res. Vaig mirant per les diferents habitacions:una mena de laberint. Al cap d’una estona es repeteix el soroll: “Qui hi ha? Que hi ha algú?”. Finalment m’adono que hi ha un ocellet, en un racó, i que intenta sortir per les finestres atret per la claror, però el vidre li ho impedeix. Obro totes les finestres i, al cap de poc, l’animaló ha fuit per una de les finestres.

A la doma d’Anglès ve a visitar-me l’Esperança Teixidor. Venen de veure el pessebre de la farmàcia de Les Planes i de saludar les germanes carmelites, a La Cellera. Li ensenyo l’església, la casa, els racons i raconets de l’edifici. Em diu que algun dia tornarà amb els seus pares, amb l’Armand, amb la Martina... Ara van a la Impremta Pagès, a saludar la mestressa, que havia estudiat al Vedruna de Palafrugell.

Em telefona en Josep Tarrès. Em comenta que acaba l’any amb 87 anys. Es veu que aquest any no pensa pas complir-ne cap més. Em parla dels rectors que havia conegut a la seva joventut: Mn. Lluís Genís, Mn. Anton Vinyals, Mn. Josep Roura... També em parla del grup d’avanguardistes de la FJCC de la Parròquia.

I comencen a venir per preparar la representació dels pastorets que hi haurà aquest vespre.

Em parlen d’un artista del poble, en Gerard Roca http://www.gerardroca.com/ . que estaria disposat a pintar alguna cosa a l’església d’Anglès. Es veu que prepara unes pintures per l’església de Sant Amanç. Seria interessant que els artistes d’aquesta vall s’interessessin per fer alguna aportació decorativa a aquestes esglésies. De moment, sembla que en Gerard Roca li agradaria fer-ho.

Una de les col•laboradores em pregunta si sóc en Martirià que participava, com a monitor, a les colònies escolars a Sant Feliu de Guíxols. Si senyora, quatre estius, abans del 1975, amb “cent goril•les de moltes viles”. Es veu que ella hi venia amb la seva mare, que n’era la cuinera. Va ser un treball ben interessant.

Acabada la representació, s’endreça l’església i es deixa neta per les misses de Cap d’Any. No puc ajudar-los massa: la lumbàlgia m’ha garrotejat. M’ajunto al personal de l’atretzo i de l’organització i, a la sala de la doma, mengem un xic de pa amb tomata.

Al llarg del dia, m’ha anat creixent el dolor a l’esquena i el cos em va quedant entumit. Segurament sento algun mal vent. Veurem com acabo l’any.



dissabte, 24 de desembre del 2011

És Nadal, és Nadal, festa d'alegria: Jesús neix a Betlem, dintre una establia.

dissabte, 17 / desembre / 2011


Avui es commemora sant Joan de Mata, el fundador dels trinitaris i propagador de la devoció a l’advocació de la Mare de Déu del Bon Remei, tan estesa a les nostres comarques i tan arrelada a Anglès.

Col•loco una mica d’ornamentació nadalenca: la col•lecció de pessebres menuts (els que trobo) i d’àngels damunt la calaixera de la saleta de dintre, amb la imatge del Nen Jesús que em regalà la tia Maria Batlle, abans de ser assassinada. A la taula del menjador, al centre i damunt un tapeta de patchwork que em regalà l’Amèlia, hi col•loco el pessebre que em regalà ara fa poc la Felícia.

Acompanyant-lo en la celebració del seu 70 aniversari, dino amb el meu germà i la família.

Celebro la missa a Bonmatí i, tot seguit, a l’església s’interpreta el concert de Nadal amb la coral del poble i el cor de mainada del cole.

Sopo amb la colla que munten el pessebre vivent del col•legi de la Vall dels Àngels. Hi participem uns 90 comensals. El sopar, a Ca l’Elisa, comença a les 9. El comencen a servir cap a ¾ de 10. Després de menjar una ració de peus de porc a la brasa, cap a les 11, demano disculpes i me’n vaig cap a la rectoria. El sopar es veu que acaba cap a la 1 de la matinada.

Oh Saviesa de Déu, ompliu de sentit tants gestos de generositat i de solidaritat.

diumenge, 18 / desembre / 2011

És la diada de la Mare de Déu de l’Esperança. Recordo les que porten aquest nou: una cosina germana que viu a Verges, una professora de Palafrugell, la que venia a cuinar al seminari... I festa de Cadaqués

A Sant Martí Sapresa, la Carme Tulsá i la Nuri hi ha instal•lat el pessebre. És com els de tota la vida, els que més m’agraden. Amb un camp, una bassa, unes muntanyes florides, unes casetes, una corrua de pastors que van a adorar, un pont... i, és clar, el naixement.

Tornem a fer curt de fulls parroquials, tot i que darrerament ens n’arriben uns quants de més.

A Bonmatí batejo en Max. No és l’únic noi que s’anomena així a aquesta parròquia. També hi ha un noi que hi fa d’escolà i un altre vailet a Anglès. No sé si és un dels efectes col•laterals de EL COR DE LA CIUTAT.

Dino al restaurant La Barca de Sant Julià i vaig una estona a descansar a la rectoria.

A quarts de sis de la tarda passo a recollir en Xavier que m’acompanya a Palafrugell. Parlem de tot i de res i m’ajuda a conèixer un xic més Bonmatí. Em narra molt per sobre la llegenda de les pors de Can Casals de Bonmatí.

Arribo a Palafrugell poc abans de dos quarts de set. Passo a recollir un quadre antic amb una caravel•la en relleu que m’ha restaurat l’Antoni: quines mans! Aparco el cotxe al costat de les escoles de la Vila. Abans d’arribar al teatre, anem fins a Can Bech i a l’Hospital, a comprovar que no hi ha la campana.

Al teatre hi ha molta gent i faig una primera sessió d’encaixades, abraçades, petons, llàgrimes... Saludo els guardonats amb el reconeixement Palafrugellenc de l’any i les autoritats, especialment l’alcalde de Palafrugell, l’alcalde de Bonmatí (en Marc Garcia) i la regidora de cultura de Bonmatí (la Mei Brescó). A la sala també hi ha –i se sent- la Conxita Balaguer, representant Anglès. Es veu que abans ja ha participat al Racó Poètic. Em feliciten en Felip Hereu, en Pere Artigas, en Josep Lafont, en Josep Planas... Amb en Tano i la Blandinne ens fonem en una forta abraçada.

L’acte acadèmic el realitza en Pere Costa. Tendeix a ser una apologia de la feina docent i de la professió de mestre des d’una dimensió molt egocèntrica. Em sembla que la gent esperava un altre tipus de tema.

Van pujant els que formen part de la reballa, alguns fan oposicions per ser peix fregit en properes edicions. En anys anteriors, ho he estat dues vegades. Algú em comenta que la meva elecció no va ser discutida i fou unànime per part de la junta d’Edicions Baix Empordà. Cada elegit diu unes paraules d’agraïment. Finalment em criden a mi. Saludo la Carmina Hereu i cada un dels components de la presidència. L’alcalde és qui em lliura el trofeu (amb el campanar inacabat de l’església), la insígnia, un diploma i un exemplar de la Crònida de l’any 2011. I em toca parlar a mi.

Dono les gràcies per l’oportunitat que, després de tres mesos, se’m dóna de poder saludar tanta gent: amics, coneguts, saludats... Lamento l’absència de bons amics com l’Esteve i la Mercè que ens han deixat. Saludo en Juli, en Marc, la Remei, la Conxita... També agraeixo que se’m doni l’oportunitat de felicitar els guardonats. Manifesto la perplexitat, una barreja de satisfacció per l’afalac del premi com també d’avergonyiment per haver estat cridat a integrar-me a aquesta mena d’Olimp dels millors de Palafrugell: la Marisa, la M. Lluïsa, en Rodolfo, la M. Gràcia, la Rita, en Badia i Homs, en Carles Sentís... Vull fer prendre consciència que, avui i a Palafrugell, el fet religiós no és un fet innocu, és un fet que es valora més del que sembla. Altres companys han estat guardonats amb reconeixements semblants, en altres llocs i anys. Aquest reconeixement, si bé s’adreça de forma concreta a mi, és un reconeixement i vull que sigui així, a tanta gent que col•labora a la vida parroquial, als que han col•laborat fent possible un dia a dia de la vida parroquial ben digne, els que han proposat iniciatives i se n’han responsabilitzat, els que m’han acompanyat, aguantat i atès més personalment... Expresso el desig que ben aviat la Mone pugui estar de nou a Palafrugell i que s’aclareixi d’un cop l’autoria de l’assassinat de la Montse (el 2008). I acabo proposant la institució del premi Salt de Romaboira, un premi a elements que han destacat per la seva aportació negativa. També demano a l’alcalde que ben aviat repiqui la campana a l’espadanya de la capella de l’Hospital, com se m’havia promès abans de deixar la parròquia de Palafrugell. I tot això que dic ho amaneixo amb un xic de sal, un xic de vinagre i un xic d’oli. Sembla que no es prudent posar-hi pebre.

Acabada la cerimònia (cap a les 9v), les fans se m’abalancen al damunt i segueix una nova sessió d’encaixades, abraçades, petons, llàgrimes... Surto del TMP passades les 10. Ni una gota de cava. Amb en Xavier, en Joan i uns amics anem a fer una pizza a Les Palmeres. Sortim cap a quarts de dotze.

Quan torno cap a Palafrugell, escolto una notícia a mitges (“una botiguera de Banyoles ha estat trobada cosida a ganivetades”). L’esglai és immediat i quedo blanc de cop. Com que estic xerrant amb en Xavier no sento bé la notícia a la primera. I ja pots imaginar en qui penso: amb la Brugui! Quan escolto millor la notícia, sóc conscient de la tragèdia que em recorda la de Palafrugell, el novembre del 2008. Doncs això, una bona tragèdia. Espero que, si més no, es pugui resoldre abans. I fins i tot podria ser que hi hagués alguna relació: de fet, em sembla que alguna vegada havia sentit que es parlava d’algú de l’entorn de Banyoles.

Arribo cap a cap a la una a la doma.

Oh Senyor, guia d’Israel, vine aviat entre nosaltres.

dilluns, 19 / desembre / 2011

Em llevo cansat. No estic acostumat a retirar tard i, a més, el cap de setmana ha estat força atapeït. A fora hi fa fred: uns 3º.

Després de dutxar-me, de fer la bugada, de pregar un xic i d’esmorzar, poso les coses a lloc. El trofeu, representant el campanar escapçat de Sant Martí, de moment el col•loco damunt la taula del menjador, al costat del naixement de la Felícia.

A la tarda venen a visitar-me la Margarita i l’Alfonsa. M’obsequien amb un cistellet i unes quantres garoines, tot confeccionat per l’Alfonsa: quina artista! No coneixia aquesta afició. Em feliciten per la concessió del Peix Fregit.

Venen la mainada que assagen la representació de els Pastorets.

Oh Rebrot del vell tronc de Jesè, que el bri de l’esperança grifoli en la nostra vida.

dimarts, 20 / desembre / 2011

Vaig a celebrar el Nadal amb els avis del centre de dia. És una trobada senzilla i simpàtica. Tot està ornamentat amb dibuixos nadalencs dels mateixos avis i, en un raconet, hi ha el pessebre. No hi manca de res. Llegim l’evangeli de Nadal i fem pregàries espontànies. És curiós, en les pregàries espontànies, tant els avis com la mainada coincideixen en un clam unànime: la pau. I no pas una sola vegada. “Doneu la pau, Senyor, a aquells que esperen en vós”. I no marxo pas amb les mans buides: quin flam tan bo!

M’arribo a Bonmatí per enllestir alguna gestió de la parròquia d’allà i de les altres dues annexades.

Dedico bona part del dia a treballar el comentari iconogràfic a la pintura de Mateo Gilarte L’Adoració dels Reis. M’agrada fer-ho i m’angoixa. No és fàcil fer-ho. Escriure, és com un mini part. Primer, cercar la informació adient, que ja ho tinc fet. Després fer-ne una selecció i elaborar un esbós del treball (sempre em surt quilomètric). Tot seguit escatir i reduir fins a obtenir les dimensions adequades, i deixar-ho reposar unes hores. Finalment fer-ne la darrera redacció, seleccionant el llenguatge i les expressions, evitant les repeticions, construir bé les frases, fer-ho mengívol...

Quan acabo la missa vespertina a les dominiques, pujo a tancar l’església. Al cancell m’hi trobo amb tres persones que em diuen que venen per participar a la celebració de la penitència. Els dic que la celebració serà demà. Tot d’una em revé que, a ¼ de 9, s’inicia la celebració de la penitència a La Cellera on se’m demanà que hi anés per confessar. Quan hi arribo estan acabant l’examen de consciencia. Entre tots no arribem a la trentena escassa de penitents i m’assec a uns dels confessionaris on atenc uns nou penitents.

Oh Clau de David, vine a obrir la porta a la vida i, amb el teu ceptre, guia’ns per camins de pau!

dimecres, 21 / desembre / 2011

Instal•lem pessebres: m’agrada que s’hi remarqui la simplicitat. I l’església en queda farcida. A més del diorama d’en Josep Llach de Banyoles, també en porta un l’Antoni Barcelona, fill d’Anglès que s’està a Sant Hilari. I em penso que hauré localitzat un filó de diorames per altres Nadals.

A l’església hi ha el pessebre d’en Josep Espelta (portal de sant Miquel), un de marmolina pintat per la Nuri (altar de Montserrat), un altre de la Nuri en paper cuxé (altar de la M. de D. del Carme), les imatges de fa uns 60 anys (altar de sant Antoni), el del cau fet amb rotlles buits de paper higiènic i ous pintats (a l’altar de la Sagrada Família), un de l’Art Cristià que deu tenir uns 20 anys (a la capella fonda), a més dels dos diorames (baptisteri) i el naixement monumental de la Maria Pou al pati de la Doma. I encara queden els pessebres de paper de la mainada de catequesi. Ara si que, com diu el Paco, millor que a Barcelona.

Em visita l’Assumpta i prenem plegats un cafè tot comentant diversos temes.

A la tarda treballo un xic més en l’article del quadre de Mateo Gilarte i que hauria d’haver lliurat ja.

Al vespre hi ha sessió continua. Primer hi ha el concert de Nadal dels alumnes del col•legi de La Vall dels Àngels. L’església s’omple de gom a gom de pares, avis, germans, tiets... I la mainada, bufons com sempre. Val a dir que, els alumnes del cicle superior són els que canten millor. Tenen bons professors.

A dos quarts de vuit celebro la missa a la capella de les monges amb les vespres, a l’inici. Som vuit persones.

De nou a l’església parroquial, hi ha la celebració de la penitència. Hi participem un centenar llarg de feligresos. I estic sol. La celebració no arriba als tres quarts.

Quan acabem, amb la Fina Barcelona arreglem un xic més els naixements i pessebres. Certament, tot queda millor que a Barcelona.

Oh Albada, vine a alliberar-nos de la foscor, escalfa els nostres cors amb el teu amor ardent.

dijous, 22 / desembre / 2011

Quan escric aquestes notes, ja fa una horeta que som a l’hivern.

Avui serem rics? Rucs, segur, per haver comprat participacions a la loteria. Acostumo a comprar-ne a les diferents associacions o organitzacions culturals, esportives o benèfiques del poble. També me n’han regalat algun. Al vespre sabré alguna cosa.

Vaig a Girona. Hi vaig tan poc com puc. M’entrevisto amb en Quim per parlar de la neteja, reparació de petits desperfectes i algunes futures millores a l’església d’Anglès i a la rectoria (reixes, finestres... ). En poc temps cal solucionar definitivament el problema dels tèrmits i de la seguretat de l’escala de la rectoria (amb un passamà molt baix).

A la llibreria del bisbat adquireixo un parell de llibres de l’Enzo Bianchi i un d’en Lluís Armengol Bernils. M’hi trobo amb en Joan Prat, que em batejà fa 58 anys, i també amb la Montse Oller i amb una josefina de Banyoles.

Vaig a prendre un cafè i saludo en Ramon Llorente, company d’estudis al Seminari.

Retorno a l’aparcament passant pel carrer Ballesteries i, pel camí, proveeixo per fer una bona escudella. Em reconeix i em saluda afectuosament una antiga feligresa flotant que viu al carrer de la Barca i passa els estius a Palafrugell. El seu marit havia treballat a Anglès en un taller de bijuteria.

A la carretera, a l’alçada de Vilanna, m’adono que, al davant, un xic cap a la dreta, es veu amb tota claredat la capella de la Pietat de Constantins, amb el que queda de Can Massana (a la part esquerra) i de Can Bassegó i de Can Vila (al costat dret). Quan es podrà refer aquesta humil capella? Com es podrà fer? Qui ens hi podrà ajudar? Sub tuum praesidium...

A la bústia de la Doma hi trobo algunes nadales: Enric Puig, família Vancells Serra i família Maldonado Azurduy, Carme Morató... Ahir me’n lliurà una en Ramon Sala, dibuixada per ell mateix. També m’arriba alguna panera. Ai festa!

Dino i descanso tranquil•lament. A la tarda acabo el comentari iconogràfic a la pintura de Mateo Girarte L’ADORACIÓ DELS REIS i l’envio a en Toni Monturiol per la Revista del Museu d’Art. Espero que sigui correcte i agradi.

Cap al tard arriba tota la trepa dels Pastorets i l’església s’omple d’àngels i dimonis de totes mides, de pastors i pastores, de figures sagrades, de tramoistes, de directors, d’apuntadors, de modistes... La Mare de Déu del Remei, amb tanta mainada, quedarà ben distreta: segur que s’ho passa bé!

Després de la missa vespertina, mentre a l’església van assajant quadre per quadre, escena per escena, diàleg per diàleg... vaig preparant el suplement del full , el full de cants de Nadal... En Felix assisteix a l’assaig. Coneix i saluda tots els adults i tota la mainada, com és obvi. Parlem de la parròquia, que coneix prou bé, i d’altres temes capellanescos.

Cantant i xiulant, corrent i saltant, l’assaig acaba a mitjanit. Alguna criatura s’hi endormisca, com és lògic. I el nadó, la Clara, que farà d’Infant Jesús, tip i penjant a la seva mare, ha estat clapant tota l’estona. Amb tants àngels que vetllaven per ell, no m’estranya.

Aquest any si que el Nadó serà nena. El silenci i la calma retorna a l’església quan han passat les 12. I encara les responsables volien fer neteja: ja ho faran demà!

Oh Rei de pau, tan desitjat per tots els pobles, per tants homes i dones de bona voluntat: vine, no tardis!

divendres, 23 / desembre / 2011

Faig una bona escudella i carn d’olla. En tindré per uns quants àpats.

Enllesteixo el fulletó dels cants de Nadal que repartirem a les celebracions. M’agrada la selecció que ha proposat en Josep Maria (Joia en el món, Aclarida, Anem a Betlem, Fidels atanseu-vos, Santa Nit...) i la selecció que han proposat els caps de l’Agrupament (És un desig –d’en Josep Thió-, El Rabadà, El vint-i-cinc de desembre, Quan somrius – de Mesclat -). Farem un bon repertori.

Cap a migdia venen a visitar-me l’Albert Tubert, l’Emma Pons i l’hereu, en Martí. isitem la Doma i l’església. També ve en Luis Meinecke de Can Mont - Sant Andreu de Susqueda –acompanyat del seu nét franc nipó- En Luís m’obsequia amb un CD on recull les IMPRESIONS DE CAN MONT 2004 – 2008.

Per dinar faig una primera menjada de carn d’olla i m’acabo bevent un parell de tasses d’escudella. Que bo que ha quedat, tot plegat!

I em van arribant nadales, avui per correu electrònic: Carles Mundet, Monestir de Cuixà, Octavio Mestre, Jaume i M. LluIsa d’Olesa, Francesc Cama, Rafael Torres, Jordi Aragonés, Montserrat Tibau i filla, Armand, Martina i Anna, Félix Pérez, Miquel Àngel, Lluïsa Bonal, Amèlia, Carme Tibau, Maria Bruguera, Esperança Teixidor, Joan i Lluïsa, Bibiana Agustí, Pere Colomer, Joan Vilardell, Josep M. Alental, la colla de la Bambolina... També he rebut algunes felicitacions per telèfon: Teresa Reig, Pilar Roca, Maria Noguer... Encara que pugui semblar una rutina, també és d’agrair un record afectuós.

Continuo omplint la panera d’obsequis: avellanes de Sant Martí (crues i torrades), mel, un bull i una llonganissa de Bonmatí...

Al vespre torta tot l’elenc teatral que prepara la representació de Els Pastorets. I vinga xivarri. L’església queda plena de les plomes dels angelets.

Pastors hi arribaren allà a la mitja nit, cric-cric, cric-cric, Pastors hi arribaren allà a la mitja nit, cric-cric, cric-cric, veient que tots hi anaven del gran fins el més xic, cric-cric, cric-cric, del gran fins el més xic. // A prop d'allà hi passava un dimoni escuat, patrip, patrap, A prop d'allà hi passava un dimoni escuat, patrip, patrap, sentint tanta gatzara a dintre n’és ficat, patrip, patrap, a dintre n’és ficat. // Els pastorets en veure'l s’hi tiren al damunt, patim, patum, Els pastorets en veure'l s’hi tiren al damunt, patim, patum, i tantes n'hi mesuren que el deixen mig difunt, patim, patum, que el deixen mig difunt.

Oh Emmanuel, vine, no tardis, que ens adonem que vens enmig nostre.


dissabte, 17 de desembre del 2011

Santa Llúcia principal: tretze dies per Nadal

dissabte, 10 / desembre / 2011


A Anglès hi conec dues Loreto, i a Banyoles, una. També n’havia conegut una a Batet (a Can Merra), una de Sant Feliu de Pallerols i crec que també alguna a Gaüses. I em balla per la memòria una de Palafrugell (de la fleca vella, baixant el Raval Inferior?).

Faig una mica d’endreça per la sagristia. Ensumo encara el ferum de la colònia de tèrmits. Això acabarà amb una guerra encesa.

Quan vaig a Bonmatí ve a trobar-me en Marc Sarsanedas. Em porta un recull de poemes de. També un article dedicat al pont de Sant Julià. Hem de preparar una entrevista per Ràdio Bonmatí.

A la missa de Bonmatí hi fan d’escolans l’Adrià, en Martí, en Max i en Rodrigo. Aquests dos darrers són els que es porten millor. Quan acabem la missa ve a trobar-me la M. Àngels Cubarsí. Em demana que li signi una mena de carta del pelegrí (com la d’anar a Sant Jaume de Galícia) perquè està fent el camí anomenat LA SAL DE LA VIDA i ha de recollir les signatures dels rectors tots els pobles on transcorre el camí, fonamentalment el trajecte de la Via Verda, des de Sant Feliu de Guíxols fins a Núria. A Sant Feliu va recollir aigua de mar i l’abocarà a la font de sant Gil, a Núria mateix.

Al vespre, a Anglès, abans de la missa, la Conxita em diu que, quan entrava, ha sentit veus a l’església que la cridaven. A la missa hi fan d’escolans la Laia, la Carla, la Duna, la Júlia, en Samuel i en Roger: molt millor que un catàleg de Benetton.

Han vingut visitar-me uns amics i antics col•laboradors. L’Esperança ja deu tenir la mosca darrera l’orella sospitant qui deuen ser. Després de la missa pugem al pis a sopar. L’han preparat a casa seva: escalivada, pa en tomate, pernil i formatge. I per postres uns bracets de gitano de Can Vila i una amanida de fruita. Mentre anem menjant i tertuliant, sentim els petards que ens van anunciant que el Barça guanya al Real Madrid si bé, al començament, hem sentit una piula. Que n’aprenguin!

diumenge, 11 / desembre / 2011

Quan obro els portals de l’església, la lluna es mostra ufanosa i fent el ple, com una taronja immensa, darrera el Puig d’Afrou donant la seva dreta a la creu que s’alça beneint la vall.

A la primera missa hi assisteixen els de Can Rabell per l’aniversari de l’àvia, la Carme. Els ànecs s’han quedat al clos: si haguessin vingut, les persones no hauríem capigut a l’església. I quina processó d’anada i de tornada! Amb en Josep i la Núria repassem els dos Naixements que hi ha a la sagristia: l’un el va pintar la Núria, l’any passat; l’altra prové de l’Art Cristià, d’Olot amb un acoloriment semblant al Sant Crist que presideix al presbiteri. La Núria, a casa seva, està restaurant un conjunt de paper maixé que va confeccionar fa tres o quatre anys. Els dic que faltaran un parell d’imatges del Nen Jesús per altres dos conjunts de Naixements que hi ha a la rectoria. En Pepet em diu que, als tallers d’Olot, de les imatges del Nen Jesús en deien “tòtils”.

A Sant Martí, la Carme em comenta com instal•larà el pessebre, davant de la imatge de santa Anna. Allà tothom el veurà quan retornin de combregar i, a més, els llums hi lluiran millor. Es veu que el pessebre que instal•len és dels típics de casa nostra. M’agradarà veure’l i admirar-lo.

M’arribo al poble a visitar els de Cal Curt que no han baixat. En Joan no es troba massa fi. La filla, la Rosa, es lamenta que la necrològica que recull el full dedicada a Mn. Pere Gubau no esmenta per res els anys de docència al col•legi del P. Masmitjà de les religioses del Cor de Maria i al col•legi Vedruna: i tantes alumnes que van ser deixebles seves, moltes més que enlloc més. Es veu que a les exèquies tampoc se’n va fer cap referència, i això que a l’església hi havia moltes religioses i professors dels dos centres docents. També visito en Manel i l’Assumpció i passo a saludar la Nati.

Abans de la missa del migdia, a Anglès, ve a saludar-me l’Assumpta Valls, de Begur, que canta a la Coral Mestre Sirès. Em presenta la seva néta, la petita Júlia, que Mn. Sebastià batejà l’agost del 2010. L’Olga, la filla, està casada a Anglès.

En Joan i en Ricardet venen a parlar con caldria instal•lar per l’església els naixements que tenim . El naixement de figures grosses que em regalà la Maria (i que em va dir que si no me l’enduia el volia altra vegada a casa seva) l’instal•larem al pati de la Doma, fent una barraca amb bales de palla. Arribem de nou a la bogeria de Nadal (en paraules més tècniques en diuen el gran misteri de Nadal).

Tant a Sant Martí com a Anglès, se m’ha preguntat a quina hora s’enterra en Rajolet, o sigui, en Joan Salavedra. Com que el rector de Bonmatí, fins Mn. Joan Solà, era el mateix que el de Vilanna, hi ha qui es pensa que jo també me’n cuido. Però, el rector de Vilanna ara ho és el de Bescanó, per la raó que Vilanna és municipi de Bescanó, tot i que les cases de Vilanna (i de Can Rajolet) estan a l’altra banda del pont de Bonmatí i, en canvi, el nucli de Vilanna queda a uns 5 km.

A la tarda hi ha la trobada de Nadal amb la Comunitat Evangèlica d’Anglès. La celebrem a l’estada sala de plens de l’Ajuntament antic, a la plaça de la Vila. Hi participem una quarantena de persones. De la Parròquia, som una quinzena. La comunitat evangelista està formada per moltes persones d’Hondures. També hi ha un grup de joves de Girona, igualment hondurenys, i el pastor de la comunitat de Girona, que és anglès, com també són angleses la seva muller i la de l’Arnaldo. La congregació de Girona es reuneixen en un local de Taialà, proper a Sant Gregori. La celebració fonamentalment consisteix en la lectura i comentari dels textos bíblics de la nit de Nadal. També es llegeix un poema d’en Manel Pont, un fragment del seu llibre L’ÀNGEL DE NADAL (1958) i fem la pregària de St. Francesc:”Senyor, fes de mi un instrument de la teva pau...”. Amb una mica de piscolabis, acabem cap a ¾ de 8 del vespre.

dilluns, 12 / desembre / 2011

Recordo la Joana Guadalupe (encara que sigui de cognom). Obro el portal de l’església: la lluna, després d’haver vetllat tota la nit i abans d’anar a dormir, està besant devotament la creu que corona el puig d’Afrou. De mica en mica algunes llepades de sol es deixen veure per Santa Bàrbara i a Can Bellveí.

M’escriu l’Octavio Mestre per comunicar-me que em regalarà el llibre de Mn. Modest Prats. Li agraeixo el gest i li comento que, a Mn. Modest Prats, el conec força. Fou professor meu al seminari i a la facultat de teologia. També va ser professor meu a la facultat d’història de la UDG on va destacar com eminent filòleg. Quan jo vaig ser rector de Sant Jordi Desvalls, ell ho era de Medinyà i anava a veure’l sovint.

La seva mare, l’Enriqueta, també vaig tenir el gust de conèixer-la i em feia riure amb les seves sortides tan maternals, de dona empordanesa plena de seny. L’Enriqueta va ser amiga de la meva mare i es coneixien de les trobades de mares de capellans.

A més, amb Mn. Modest, ens hem trobat i hem coincidit en moltes altres coses. A nivell cultural, sempre ha estat molt valorat als cercles culturals del país . Els seus amics de la Universitat de Girona (especialment el vice rector, en Francesc Feliu) han treballat per publicar-li els seus treballs. En aquest llibre hi ha els textos més explícitament espirituals i pastorals. M’agradarà molt tenir aquest obsequi.

Penjo al bloc el poema dedicat a la Mare de Déu del Remei que ha escrit Mn. Dídac Faig que m’ha enviat juntament amb la carta que transcric:

“Ja no podrà dir més que no tinc cap poema dedicat a la Mare de Déu del Remei. Certament, m’entristia. Pescat al vol, m’ha sortit aquest sense cap pretensió. Evoca el nostre temps d’infantesa i d’escolans a la parròquia. Quan dintre la dictadura rabiosa tot era en castellà, nosaltres ja intuíem i començàvem un camí de llibertat, sota l’empar de la Mare de Déu. La segona estrofa del poema fa especialment referència a en Ricardet, rei de les flors, gran artista. Amb ell i alguns més, que encara tinc presents, cantàvem les primeres cançons en català. Quin goig! Per això el titulo “Goigs perennes”. Goigs, perquè expressen una veritable alegria d’estimar a la Mare. Perennes, perquè encara ressonen en el nostre cor”.

Ja m’han arribat algunes nadales: la F. Cañet, les germanes Bofill, el Gmà. Pere (des de Mallorca).

Vaig retrobant coses que se m’havien extraviat amb el trasllat. Però ara em fa parar beneït una carpeta que se’m lliurà el primer dia i que no tinc cap indici on trobar-la.

dimarts, 13 / desembre / 2011

Les Llúcies que recordo són: la mare de la Carme (a.c.s.), l’àvia de Can Vi de Pau (a. c. s.), la Llúcia de Can Pipa... És un nom que m’agrada i en canvi, ara, no es posa. O és que és que potser és més bonic el nom de Jèssica?

L’ordinador no es posa en marxa i sembla que s’ha mort. Però tots els lets s’encenen. Finalment, després de més de mitja hora d’esperar, es posa en marxa. Potser, amb el fred d’aquí, s’havia congelat. Però això ha estat un goig sense alegria: l’ordinador fa figa i ha dit prou! Ara pla! Això és com quedar sense mules el dia abans de la sega! El porto a un tècnic i, després de mirar i remirar, em diu que s’ha cremat la placa alimentadora. La reparació serà cara: valdrà més el mall que l’enclusa. O sigui que val més que en comenci a mirar un de nou. És a dir, un altre godall mort!

Quan vaig pel carrer em trobo amb en Josep Artigas. Ja ha arribat de Dubai. Queda clar que poc l’han segrestat i que no haurem pas de pagar per ell cap rescat.

M’arribo a Can Pagès a recollir els programes / felicitacions de Nadal de l’Arxiprestat. Em fan passejar per tot el taller que em mostren cofois. Els operaris van enfeinats i ens saluden discretament i amable. El consum de paper és d’unes 10 tones diàries. Es veu que, cada dia, hi imprimeixen de 3 a 4 llibres i unes 4 revistes d’uns deu mil exemplars cada una, entre altres el Nou Palafrugell. Cada setmana imprimeixen la programació de cinema de varies ciutats de l’estat i també molts fulletons informatius de tota mena. I no només treballen per Catalunya i l’estat, sinó també per l’estranger. O sigui, dit d’una altra manera, aquí no s’hi nota la crisi, i no només hi ha feina sinó que ni tan sols tenen comercials externs. Sense cap mena de dubte fan bé la feina.

Al migdia vaig cap al Pasteral. Tenim la reunió mensual dels capellans de l’Arxiprestat. Arribo tard perquè se m’havia encomanat recollir els programes. Ja estan acabant el tema de treball amb la profunditat habitual. En Josep està situat al costat més assolellat, arraulit, enfredolit i ben abrigat. En Jordi és a l’altre costat, amb mànigues de camisa i sense deixar de moure’s, ara dret, ara assegut. I en Ramon, al mig, intenta fer d’àrbitre en les discussions dialèctiques que es van generant entorn del tema “Primera evangelització, atenció pastoral, nova evangelització”. També parlem del programa d’activitats i celebracions de Nadal. L’Elies arriba pel dinar.

Rebo una invitació invitació de Palafrugell:

“L’alcalde de Palafrugell Juli Fernández i Edicions Baix Empordà tenen el goig de convidar-vos a la presentació de l’edició del 2011 de Crònica d’un any i al lliurament dels premis Peix Fregit que, en ocasió de la sortida d’aquesta publicació, s’atorguen, anualment, a la Vila. Presentarà el llibre el mestre i escriptor Pere Costa Pagès. L’acte tindrà lloc al Teatre Municipal (TMP), el diumenge 18 de desembre del 2011, a les 7 de la tarda”

PREMIS PEIX FREGIT 2011

Millor iniciativa de l’any: Tertúlies de barraca als Liris de Tamariu.

Palafrugellencs de l’any: Joan Badia Morera (Darrer carmelita descalç del convent de la vila i rector de Mont-ras); Quim i Maria Casellas Grassot (Guanyadors d’una estrella Michelin 2011 pel restaurant del Casamar); Joan López Sánchez (per haver merescut el premi a la millor cava de cigars d’Espanya); Lluís Maimí Casanovas (Per la seva jubilació com a cap de Protocol Municipal i haver estat distingit); Miquel Mascort Riera (per l’edició del llibre “Els Mascort de Palafrugell”); Dani Rebollo Montero (Com a director de l’Aula de Teatre Municipal i altres facetes d’aquest art); Eduard Solà Peracaula (Per haver obtingut el primer premi de Catalunya de Tastavins Nas d’Or 2011); Francesc Vaqué Taboas (Com a president de l’AVAC que aquest any ha complert 150 anys); i Àlex Vera Gómez (Per haver guanyat la medalla d’or de natació estatal junior).

Premi Peix Fregit 2011, Martirià Brugada Clotas (Rector de Palafrugell durant 17 anys amb una fructífera trajectòria).

Al vespre venen els tramoistes dels pastorets i instal•len el cadafal per fer possible un espai escènic. Arriben a quarts de 10 i sembla que marxen de l’església cap a les 2 de la matinada. No sé pas si hi han dit cap parenostre. En tot cas, “de internis, nemo iudicat”, com diria Sèneca.

Dimecres, 14 / desembre / 2011

L’haver quedat sense ordinador em fa anar tot el dia com una ànima en pena, si bé aprofito prou bé el temps buidant bona part de les capses de llibres i col•locant-los al seu lloc, a la biblioteca, dalt de tot de la torre. Crec que ja hi tinc el peu al coll.

La Brigada Municipal i la Brigada Parroquial d’Anglès extreuen dos camions de brossa que s’havia amuntegat al pati de la Doma després de netejar els racons de l’església i de la rectoria. També extreuen dos camions de branques i branquillons de l’hort de la Doma, les que van escatir la Brigada Parroquial de Palafrugell, la setmana dels tres dijous.

Al migdia oficio les exèquies d’en Bartolomé. Noto com m’envaeix una forta somnolència. Dino ràpidament i descanso un xic. Al cap de mitja horeta, quan em desvetllo, sembla que revinc d’una fosca i profunda caverna. Potser la de Plató?. Ben bé que la manca de insolació m’afecta.

A la tarda vaig a Bonmatí. En Xavier Sarsanedas registra una entrevista per emetre a Radio Bonmatí. Quedo agradablement sorprès de la dignitat de les instal•lacions del local de la radio: no tenen res a envejar a les instal•lacions de Radio Palafrugell.

Quan acabo l’entrevista, faig una volta pel poble i compro alguna cosa.

dijous, 15 / desembre / 2011

En Josep en celebra 70, dotze més que no pas jo. Comença la recta final: que sigui llarga, plena de pau i de goig.

En Joan Garceso, en Ramon i en Richard m’ajuden a instal•lar el Naixement monumental al pati de la Doma, amb 10 bales de palla que va portar la brigada municipal, de les que es fan servir per la baixada dels carretons, els dies de les Gales de setembre. Espero que la Maria Pou, quan vingui a visitar-lo, quedi satisfeta. De moment, lluir-lo i agrair-li les figures.

Dino amb la Carme i la Núria. Els mini nebots, en Patllari i en Ferriol, han dinat amb el seu avi.

La Nuri em posa al dia l’ordinador antic, el que vaig deixar d’utilitzar fa uns 4 anys. Em servirà de comodí mentre ella me’n massiqui un de nou. També recupera la memòria de l’ordinador que ha deixat de funcionar. Amb tot, sempre hi ha elements que no s’acaben d’adaptar. Aniré de bòlit uns dies. El meu germà se’n riu del caos mental que pot provocar una eina tan petita. Li dic que no sé què faria ell si, a la vigília de la sega, quedés sense tractor.

Porto rebudes una dotzena de felicitacions de Nadal. Procuro contestar-les. A la d’en Joan i la M. Rosa, reproduint un oli de Julien Ficher amb la façana de Can Salvi de l’Oli, al carrer Major, hi ha escrita una simpàtica cantarella de les que s’usen per fer cagar el tió:

“Pare nostre del tió, bon Nadal que Déu nos do. Ara venen festes, festes glorioses: dones curioses, renteu els plats, renteu-los bé que Nadal ja ve. El vicari fa torrons; la Marieta els ha tastat: diu que són un poc salats. Marieta, posa-hi sucre que seran un poc millor. Torrons d’avellana, torrons de pinyó, caga tió, o et pegaré un cop de bastó”.

Al vespre tornen a venir la colla de l’atretzo dels Pastorets. Hi trobo a faltar en Jaume Xicoira encara que la majoria dels que han vingut em semblen fets de la mateixa fusta.

divendres, 16 / desembre / 2011

Fa tres mesos que estic a Anglès. La primera missa vaig celebrar-la el vespre del 16 de setembre, també un divendres. Ja hi sóc, però no sé si ja hi estic de ple. La veritat és que tinc la sensació d’estar dintre d’un núvol. Encara tinc el cap xarbotat, l’impacte de les noves sensacions i de les noves cares, un confús enyorament., no saber ben bé on estic i què haig de fer... Això, no és únicament canviar de casa o de poble.

Els paletes (en Toni) i el ferrer (en Felip) enllesteixen alguns detalls que mancaven per acabar la primera fase de la campanya de sanejament de l’estructura de la doma i de l’església (teulats, finestres, reforçar alguna biga... ). En tot cas, més endavant, caldrà plantejar alguna altra campanya (calaixera de la sagristia, algun servei als baixos de la doma...).

Tot el matí bufa el mestral, fred i força fort. I això que l’Eulàlia va dir-me que, a Anglès, no hi bufa mai cap vent. El garbí i la tramuntana, potser no, però aquest i el que, alguna vegada, ve acanalat del Pasteral i de Susqueda, també s’hi fan sentir. No en conec encara el nom que se’ls dóna aquí a aquests vents.

A la tarda venen tres grups de mainada de catequesi, amb l’Alfred, la Maria... Tots queden embadalits davant del Naixement que hi ha al pati de la Doma: no se saben avenir que les figures siguin de la seva talla, on ells hi podrien fer de pastorets o d’àngels. O és que potser ja ho són?

M’arribo fins a Bonmatí. La Maria Rossell hi acaba de construir el pessebre i d’ornamentar el bell ginebró que han portat des de Contestins. Les figures del pessebre són ben bé de tres pams d’alçada. A més del Naixement (Jesús, Maria i Josep, amb el bou i la mula), hi ha un pastor i una pastora i els tres reis en actitud d’adorar. Les figures estan col•locades en una mena d’escenari que ja s’instal•lava a la capella de la família Bonmatí.

Remenant pels locals hi localitzo un altre Naixement de més d’un pam d’alçada cada figura. La feina ha estat trobar la figura de la Mare de Déu i, encara més, la del Nen Jesús, que estaven repartides en altres capses. No tenen ni un pelat ni una rascada, si bé les figures deuen tenir més de 50 anys. D’una altra mida (la meitat més petites) hi ha tres figures de pastor i, encara més menudes, les tres figures dels reis adorant.

El cor de la mainada de Bonmatí assagen pel concert que també preparen amb la coral Ipso Lauro (el mateix Lauro Cama en persona?).

El sol ja es colga un minut més tard. Al matí, encara s'emmandreix abans de llevar-se.

dilluns, 12 de desembre del 2011

GOIGS PERENNES - Pregària a la Mare de Déu del Remei. Recordant els anys d'escolà i d'infantesa a la parròquia d'Anglès.

Estel clar, goig de vidalba,
del dia sense perill,
Remei que ja ens porta l'alba
amb l'esclat del vostre Fill.

Escolans de vostra pleta,
apreníem les cançons
i la joia era completa
pujant vostres esgraons.
Ara que el jorn ja declina
de vostra llum feu-nos clars.
Remei que el cor endevina
no manqueu a nostres llars.

Totes les flors feien flaire,
posades al vostre altar;
totes los flors d'aquell aire
que sols Vós sabeu donar.
Cada any l'esplet s'hi congria
i omple a vessar els vostres peus.
Ara que el poble es delia,
quin goig els vostres conreus.

Hem crescut del temps que vola,
ja tot passa com el vent;
si al matí el prat agombola,
al captard mor al torrent.
Verge i Mare beneïda,
de l'infant tota dolçor.
El nostre cor ara us crida,
no ens deixeu, oh Mare, no.

                          Dídac Faig
                          Advent 2011  

dissabte, 10 de desembre del 2011

Sant Nicolau obre les festes en clau.

dissabte, 3 / desembre / 2011

Al matí mandrejo una mica i em llevo més tard. A les 10 ve un grup de mainada de catequesi.

Ja tinc acabat el programa. Només falta repassar-lo i, sobretot, hi manca el poema que m’ha d’arribar des d’Amer. Potser hauré d’acabar posant-n’hi un d’en Manel Pont.

Faig un tomb pel poble. Fresqueja. Quan retorno a la Doma, em telefonen en Pere Artigas i el meu germà.

A Bonmatí, en Rodrigo m’obsequia amb una nadala que ha confeccionat ell mateix. M’agrada l’accent que té i com parla el català, com si fos un pagesot de tota la vida. Si continua, serà un bon lector i podria ser un bon rapsode.

Vaig a sopar a La Cellera, amb en Ramon, la Montse i en Josep. Fem una bona menjada de bolets que ha guisat la Montse. Comentem diverses coses de Banyoles, d’Anglès i de Palafrugell sobretot parlant de persones conegudes: l’onomàstica d’en Xavier Baus, la Conxita, en Pitu Naya i en Licus (ben coneguts per tots els que acostumen anar a Lourdes), la Mina i en Pareras de Llafranc, de les indústries de la vall...

Retorno a la Doma a quarts de dotze. Gairebé podria haver anat i tornat a peu: des de cal Domer d’Anglès i fins a Cal Sagristà de La Cellera encara no hi ha tres quilòmetres.   

diumenge, 4 / desembre / 2011

És el dia de santa Bàrbara. Per aquesta vall, amb certa tradició de mines i miners, ha estat molt venerada. Només dir que a l’església d’Anglès, la santa hi té dues imatges, una talla amb la signatura RIPOLL 81 i una imatge acolorida procedent d’un taller d’Olot i que es venerava a les oficines de les mines d’Osor. A més, hi ha l’ermita de Santa Bàrbara, mirador privilegiat de la vall, també molt estimada.

El fred comença a fer-se sentir. Celebro la missa de les 9 i vaig cap a Sant Martí. Al primer banc ja hi assisteixen en Joan i la Maria de Cal Curt, que els ha acompanyat en Jordi, el seu nét. A l’església hi ha una trentena de feligresos. Damunt l’altar, un ram de menta romana florida i els ciris d’advent dintre una cistella amb heures. Acabada la missa, sortint de l’església, es veu tot de gent amuntegada a la carretera. Hi ha hagut un accident al començar la missa i encara no ha arribat ningú per atendre l’accidentat.

En Ramon venia a missa amb el seu tot terreny. Ha posat l’intermitent per girar a l’esquerra i estava girant. Una moto li venia pel darrera i volia avançar-lo per la dreta però l’ha impactat pel esclafant-li els llums del costat dret de la part posterior del cotxe. La moto ha rebotit uns metres enllà i ha quedat tombada a la vorera, i el motorista, també. Esvalot. L’impacte ha estat cap a 3/4 11 i els bombers han arribat cap a 1/4 de 12. Tot seguit venen l’ambulància, l’helicòpter i, finalment, els mossos. El noi, estirat a la vorera, sembla que ha anat revenint i recuperant la consciència. No pot moure una cama i li surt un regalim de sang del nas. Malament. Tot plegat, un autèntic daltabaix. Al vespre, La Vanguardia ho deixa clar

No em queda temps per visitar cap malalt de Sant Martí i retorno cap a Anglès, a celebrar-hi la missa del migdia sense treure’m del cap els implicats a l’accident.

A la tarda volto tot el nucli del poble medieval, baixant per l’Empedrat, pujant pel camí del molí, baixant fins la font del Canyo i, vorejant el torrent, retornant cap al molí i pujant per l’Empedrat, cap a la Doma. Total, uns 40 minuts. Telefonades rebudes: la Mireia, la Teresa d’en Guillem, una catequista...  

El meu nebot, en Tiri, surt a La Vanguardia.

Prego pel motorista, per la seva família...

dilluns, 5 / desembre / 2011

M’assabento de la mort d’en Joel Coll. Tot i ser tan menut, la seva vida no ha estat inútil: va desvetllar un allau de solidaritat cercant donadors de medul·la òssia.  

Poc després de les nou arriba en Paco amb la seva brigada, l’Antonio i en Jose. Em transmeten salutacions de tots els habituals del Fraternal. Fan una bona esporgada al pati eliminant bona part de les plantes. L’hort queda airejat i ben il·luminat. Potser es podrà utilitzar com a hort. En Joan Garceso ve a fer de capatàs i, parlant amb en Paco, resulta que els dos són de Campillos i que fins i tot i ha un cert parentiu.  

Anem a dinar plegats a Can Tarrès, si bé abans fem un tomb pel centre del poble. A en Paco, el mòbil li truca contínuament. Sembla que hi ha algú que li vol prendre el pèl. No es pas que s’arribi a empaparinar, però es nota l’efecte del vi. Diu que jo li dono alegria. Serà això.

A la tarda vaig a Bonmatí: hi ha assaig de la Coral Ipso Lauro. Mentre espero, miro l’arxiu musical de Mn. Àngel Pla. Hi ha de tot! Es nota que ha tingut una selecta formació musical que l’ha comunicada al seu entorn. En Josep M. Quer és un dels seus alumnes i n’està content.

Retorno cap a Anglès a celebrar la missa vespertina. Sortint, pujo a la Doma, entro el cotxe a la Catequística, tanco les portes de l’església, telefono en Ramon de Can Lladó per veure com està...  La Mei em telefona per comentar-me que els radiadors de l’església de Bonmatí estan que bullen: m’he oblidat d’aturar la calefacció. Torno a Bonmatí. “Vinc i vaig, i vaig i vinc”.

dimarts, 6 / desembre / 2011

Es coneix la identitat de la víctima de l’accident de diumenge a l’encreuament de Sant Martí Sapresa: Antonio Sancho Coca, de 51 anys, natural de Mollina (Màlaga). Estava casat i tenia una filla. Les seves exèquies s’oficien aquesta tarda a Sant Roc d’Olot. Doneu-li, Senyor, el repòs etern.

El doctor Brugada protesta perquè s’abaixa el pressupost dels serveis sanitaris però, en canvi, no s’abaixa el pressupost militar (més aviat al contrari).

Venen a visitar-me: en Manel i l’Anna. Quan marxen ells, ve un matrimoni amic de Palafrugell que em conviden a dinar a La Alianza: una amanida de verdures i bacallà. Renoi, els lligams no es tallen i les amistats continuen!

A Bonmatí hi vaig trobar una carta que Mn. Joan Costa, rector de Sant Julià, va escriure el 1944 al Sr. Bisbe de Girona. La transcric aquí:  

“Dolorosamente sorprendido por la vil calumnia de que me dedico a la cría de cabras y macho cabrío con escándalo de los fieles, a S. R. acudo para sincerarme de tal insidia pues que hace muchos años que no tengo cabras ni ganado de esta especie, ni me dedico a negocio alguno prohibido por los cánones. Además debo hacer constar que cuando vivía mi madre q.e.p.d. en San Julián antes de la Revolución, dos cabras que tenia eran para nuestras necesidades de leche y demás, como hacen muchos párrocos, de lo cual nunca se ha escandalizado nadie, porque no es ningún negocio sino una necesidad. Apelo además al testimonio de los párrocos vecinos y demás testigos de solvencia para desmentir tal calumnia.”     
Amb perspectiva, hi ha coses que fan riure, per no dir que fan pena. Però, ben segur que aquest capellà, que tan bon record deixà a Sant Julià, s’ho deuria passar molt malament per culpa d’aquesta “calúmnia”.  No m’estranyaria que, alguna taca que es veu al paper de l’escrit, fos el que queda d’alguna llàgrima que li va caure damunt de l’esborrany de la resposta a un requeriment que li hauria arribat de Girona.

En Vadó, en Jaume, en Jordi i la Quima venen a projectar diapositives a l’església per triar les que poden anar millor per fer decorats dels Pastorets.

dimecres, 7 / desembre / 2011

Un dimecres que és dissabte. Venen a comptar la menudalla. Vaig a la ferreteria que hi ha al c. Antoni Gaudí a comprar uns claus que serveixen per sostenir enfiles. Entro a una botiga a comprar cigrons i veig que hi tenen xaiotes. Em diuen que els llatins les anomenen patates peludes. Vaig a comprar uns medicaments i, finalment, vaig a la farmàcia i a correus a retirar un enviament que m’han fet. D’un cap a l’altre del poble.

A la tarda celebro la missa anticipada a Bonmatí: hi ha un increment notable d’assistents. Veig que la gent recorda que la Immaculada és la patrona de la Parròquia. També hi ha la Carme Torns de Palafrugell que ha vingut a visitar els seus pares, en Miquel i la Teresa (de fet, viuen a Anglès). Per la sagristia i la rectoria, enlloc trobem la medalla de la Immaculada per donar-la a besar. La Paquita s’exclama: “Mn. Joan va dir que la deixava vistenta i, morrango!, no es veu enlloc”. El petó a la imatge l’hem de fer com faig fer a la mainada quan saludem la imatge de la Mare de Déu: fent un petó a la mà i llençant-li. Suposo que també arribarà.

A la missa anticipada d’Anglès hi fan d’escolans la Júlia i en Roger de Can Panosa, que també van fer-me d’escolà a la primera missa que vaig celebrar a aquesta església. Els pares són veterinaris. Si conec algun animal, ja sabré on enviar-lo.

Després de la missa d’Anglès, torno altra vegada a Bonmatí per passejar-me per tots els carrer i comptar així els fanalets de la Puríssima. Primer ho faig al barri de baix o la colònia: C. Flaçà (9 fanalets), Pi (3), St. Ramon (10), Lluís Companys (3), Josep Tarradellas (1), Jordi Pujol (14). Després vaig al barri de dalt: C. Eugeni Casacuberta (15 fanalets), Vista Alegre (12), Pere Serrat (9), Balmes (27), Germans Griera (10), Remences (4), Veïnat de Cabanyes (6), Pujada de Vista Alegre (10), Aulina (15), Sardana (18), St. Grau (10), Ronda de Dalt (34), Ramon Muñoz González (30), Pl. Massana (12), St. Julià (10), Constantins (16), Església (24), Ponent (6), Selva (26), dels Mestres (4), travessia dels Mestres (6), Ipso Lauro (2). També comptabilitzo els que he vist apagats, encara que possiblement n’hi ha algun que no he vist. Sembla doncs que s’han col·locat cap a 350 fanalets. Espero que algú m’ho corrobori, si més no, els carrers més destacats. Llàstima que no s’hagi baixat un xic la intensitat de l’enllumenat públic. Dintre meu he anat recitant el poema d’en Joan Maragall: “Quin cel més blau aquesta nit: sembla que es vegi l’infinit...” 

dijous, 8 / desembre / 2011
Quan obro l’església, cap a les 8, la Conxita Balaguer ja s’espera per entrar i em porta una capsa de bombons perquè celebri el seu sant. A la família, a més de la tia Conxita (a. C. s.), hi ha una germana que es diu Concepció i una cunyada, Conxita.

Després de la missa de les 9 ve en Josep Serramitja. Em diu que és l’avi de Can Rabell, l’avi d’en Marc. Li dic que el seu nét m’atengué i m’assistí molt bé, fa una setmana. Crec que no em vaig identificar. El cert és que el noi em reconegué. En Josep em comenta que, al clos, hi tenen uns cinc mil ànecs mascles (no hi volen femelles que esvaloten el personal) per engreix i per paté. Ja ho deia jo: unes quantes dotzenes! Guanya per golejada al meu germà!

A Sant Martí, a la missa, preguem per la víctima de l’accident de diumenge passat, l’Antonio Sancho. Possiblement ara el que cal és sobretot pregar per la família, especialment la vídua i la filla. Sortint m’arribo al poble a visitar a la Nati. Cantem “Reina dels cors...”.
Quan arribo a Anglès em trobo amb tot de gent de Palafrugell que venen a visitar-me: la Maria (va trencar-se la cama a finals d’octubre) i en Teri, la Montserrat Tibau i la seva filla, la Carme Tibau i el seu marit. Perquè continuï pensant amb ells i recordant Palafrugell, m’obsequien amb alguns dolços de Cala Mercè Guitart: xocolata a dojo, melindros, llamins diversos...  

Celebro una darrera missa a Bonmatí. Té tocs d’ofici de festa major, si bé hi participen menys feligresos que a la missa d’ahir, i encara hi veig algú que repeteix. Hi fan d’escolà en Robert, l’Elsa, la Sandra, l’Ariadna i en Rodrigo, el més escotorit. Dos vesteixen túnica blanca i, els més menuts, sotana vermella i roquet. Al dir de la Paquita, aquesta vegada es porten molt bé i es mereixen més dolços que mai (patrocinats per HARIBO, la competència de GERIO que és producte produït al poble). Semblen canonges! 

Dino a Banyoles i faig festa major amb l’escudella i carn d’olla que ha cuinat la Carme. I encara me’n prepara un xic per emportar-me. De retorn, la Conxita Balaguer, em diu que m’adquirirà una participació a la loteria de Nadal que el número acabi en 7. Al captard,  per telèfon, parlo amb els altres germans felicitant les que celebren el sant i localitzant-ne alguna que ningú sabia on era (la Montse, la Pepi, la Carme... tothom telefonant!).  

divendres, 9 / desembre / 2011

En aquesta setmana dels tres dijous, aquest divendres sembla dilluns, és
el dia de santa Llogaia. La Pepi em va dir que una seva tia es deia Leocadia. També se n’havia de dir una mini neboda meva, si hagués arribat. A casa això no és estrany: una neboda s’havia de dir Rocacorba. I jo em dic Martirià.

Vaig a la barberia, a Can Boix: hi reconec el patriarca, en Ramon. El seu físic em recorda el d’en Joan Daunis (segurament ara en Daunis està molt més atrotinat que en Ramon, i ningú el pentina). Dos fills d’en Ramon,  en Josep i en Joan, són els que ara porten la barberia: són la quarta generació de barbers. M’expliquen que abans, el pare, tenia la barberia al costat de la capella de Santa Magdalena i la família vivia al damunt de l’esglesiola. En Joan és cunyat de la Carme Torns de Palafrugell. Mentre en Josep m’esquila, els suggereixo que seria bo organitzar la celebració de la sortida del sol, el primer dia de l’any, com es fa a Palafrugell, dalt de Sant Sebastià, amb una gran concurrència. Però, ja prou que fan, allà dalt!

M’arribo a una oficina bancària per liquidar una felicitació que m’ha arribat des de Trànsit. A veure si hauré d’acabar anant a peu!   

En Ricardet ve per pactar l’ornamentació de Nadal a l’església. Espero que no converteixi l’església en una dependència del Corte Inglés. Em parla de la Baguenya, que tenia una botigueta al carrer del Comerç. Presidint la botiga hi havia un Sagrat Cor i l’acompanyava la inscripció “Viva Cristo Rey”.

 Acabo els comentaris dels dia recollint una llegenda. Aquesta m’arribà em sembla molt de Mn. Joan Pagès que vaig conèixer quan era rector de Les Preses . Mn. Joan havia estat un dels darrers rectors que residí a la rectoria de Constantins.

Resulta que un rector d’aquesta parròquia tenia una especial devoció en pregar pels difunts, especialment els de la seva parròquia. I cada dia, matí, migdia i vespre, acabava les seves pregàries amb un responsori, mentre, des de la finestra del menjador, beneïa les tombes de la cellera que era adossada a l’església. Aquesta pregària procurava fer-la acompanyat d’una germana seva que l’assistia i d’alguna altra persona que, pel que fos, era a la casa.

Un dia, ja entrada de fosc, arribà panteixant a la rectoria un bon feligrès fent sonar el picaporta amb nerviosisme. Alguna versió de la història diu que era de Can Pou, altres diuen que era de Can Furroy o de Can Ponsatí. El cert és que, quan el rector s’adonà qui era el qui trucava, l’obrí preguntant que era tot aquell futris.

L’home s’havia arribat fins a Sant Gregori (o a Anglès? ara no ho recordo bé) per negociar per algun cap de bestiar. S’havia aturat a una taberna a fer-hi un toc i refer-se del cansament i la climatologia del dia. Mentre feia un mos, d’una taula propera li arribà un comentari que feien tres o quatre homes planejant un assalt aquella mateixa nit. El tema, com és lògic, li interessà i va afinar bé les orelles. S’adonà volien assaltar la rectoria de Cotestins. Va ser aleshores que l’home volgué avançar-se i anar-ho a comunicar al bon rector.

El mossèn, que ja s’havia acotxat i anava amb camisa de dormir, començà a exclamar-se, anant amunt i avall per la sala: “Però, perquè volen venir? Què hi trobaran, aquí? Si només tinc quatre conills i un parell de gallines... Ai, i les monedes de les confraries, que no són meves...”. Quins canguelis! I mentre el capellà s’exclamava, també invocava la protecció de Déu, de la Mare de Déu del Roser, de sant Vicenç, del sant Centurió, de sant Dimas, de sant Ferriol... i  dels seus estimats difunts.

Tot d’una es començà a sentir el xivarri llunyà d’una colla d’homes que s’apropava i que no s’estaven de renegar i maleir sant Patllari i tots els sants del calendari. Els bandolers, amb els seus trabucs, s’apropaven i eren a poques passes de la rectoria.

El mossèn va fer apagar tots els llums, ciris i quinqués. Tot quedà a les en fosques. Mentre el mossèn i els que l’acompanyaven miraven d’amagatotis des d’una finestra ben enreixada i estreta. Aviat, darrera les alzines més properes, van aparèixer un grup d’uns deu homes, amb la barretina calada fins el nas, amb un bon trabuc cadascú d’ells, evidenciant males intencions.

Davant el panorama, el mossèn i els seus familiars tremolaven com fulles d’arbre. Però de cop succeí quelcom estrany. Els homes s’aturaren en sec. Des de dintre la rectoria veieren que s’alçaven les làpides de les sepultures del cementiri i d’enmig de la terra, n’anaven sortint esquelets que, esperpèntics, s’abalançaven cap els trabucaires. I, aquests, esglaiats saltaven rostos avall fugint, xisclant, embrutant-se les calces per tots costats...

I el mossèn, amb els familiars i el bon home que l’havia advertit, queien de genollons a terra i, amb llàgrimes als ulls,  iniciaven un responsori: Kyrie eleison... Pater noster... Requiem aeternam... Quan ja tot era calma, enmig d’un immens silenci, els esquelets, retornaven calmosament a la cellera anant-se fonent amb la terra sagrada que els custodiava fins el dia de la Resurrecció gloriosa.

Anà tot així? No ho se pas! Però val més creure-ho que anar-ho a veure-ho.

dissabte, 3 de desembre del 2011

Si per sant Andreu no teniu capa, ja patireu!!

dissabte, 26 / novembre / 2011

He dormit com un troc i m’he despertat una estona més tard. Encara em venen esternuts i un xic de ragera de nas. No tinc temps de donar una ullada a la premsa ni d’escoltar les notícies. Mentre es fa la bugada, prego un xic, m’estrijolo, em vesteixo... Quan he obert l’església, després d’adorar el Santíssim, de saludar la Mestressa i dir hola a sant Miquel, pujo a esmorzar: una torrada amb oli i un tall de formatge, amb un bon bol de llet i cafè.   

Llegeixo amb detenció la necrològica de Mn. Pere Gubau que m’ha arribat:

Mn. Pere Gubau i Valls, va néixer a Salt el 26 de maig de 1947. Va fer els estudis eclesiàstics al Seminari de Girona i, més tard, es llicencià en teologia a la Facultat de Teologia de Catalunya. Va ser ordenat prevere el 4 de juny de 1972 a la llavors església parroquial de sant Feliu de Girona. Va exercir el ministeri primer com a vicari de la parròquia de sant Feliu de Girona fins a l’any 1983. El curs 1979-1980 fou professor del curs introductori del Seminari diocesà. Del 1982 al 1990, professor de Teologia de la Vida Cristiana al Seminari diocesà. Del 1983 al 1985 fou nomenat regent de Portbou. Del 1988 al 1996, professor de Filosofia a l’Institut de Teologia de Girona i des del 1996 professor de Filosofia a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona. Del 2006 al 2010, director de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona. Actualment era, des del 1985, rector de Portbou i, des de l’estiu passat, professor no estable de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona. Ha mort a Girona el 25 de novembre de 2011. L’enterrament tindrà lloc demà dissabte 26 de novembre, a les 11 del matí, a l’església parroquial de Santa Maria de Portbou”.

 Baixo al poble a proveir d’alguna cosa. Ho aprofito per visitar un parell de persones grans i malaltes, en Josep i la Rosa. Pujant em trobo amb en Joan que ja ha netejat totes les sacres amb marc metàl·lic que hem localitzat. Ara caldrà fer-ho lluir tot penjant-ho a les parets de la sagristia.
En Josep i la Viky venen a descarregar capses plenes d’aliments que s’han recollit a la GRAN RECAPTA. Ahir vespre en Miquel també en va descarregar unes quantes capses. N’hi haurà per uns quants dies.

A la tarda m’arribo a Bonmatí. Vaig a saludar en Rosendo: treu la cama d’enmig dels llençols per ensenyar-me que la te enguixada. El curiós és que la cama enguixada és la que li queda amagada.

Abans de la missa ve a saludar-me la Carme de Palafrugell, la filla de la Teresina i d’en Miquel (clònic del Cisteller?). La Carme, casada amb un noi neozelandès, havia col·laborat amb Caritas, en l’alfabetització de dones immigrants. Li agraeixo la visita.

La mainada, a Bonmatí, tenen la boja. De cop haig de posar les dues mans damunt les tovalles i pressionar avall: un vailet estira per un cantó i veig perillar tot el que hi ha al damunt: ciris, calze, patena... Quin patir! Avui no els reparteixo dolçaines.  

Retornant a Anglès m’aturo al cau per saludar els nois i noies de l’Agrupament. Únicament hi ha la colla dels castors i les llúdrigues amb dos dels seus caps, en Marcel i en Robert.
A la missa anticipada d’Anglès hi veig poca gent. Hi estrenem 4 dels canelobres que ha netejat en Joan cada un amb un dels ciris d’Advent. Fan una bona patxoca.

Després de la missa em telefona la Bibiana Agustí, la germana d’en Toni. Va dirigir les excavacions al davant de la porta de Cala Valentina de l’església de Santa Maria de Banyoles. La vaig conèixer en una sortida a Lourdes organitzada per Mn. Girgas del Tura d’Olot, deu fer uns 35 anys. El meu avi i el seu eren cosins germans. Resulta que ara viu a Amer.

 diumenge, 27 / novembre / 2011

És el dia de la Medalla Miraculosa, l’aniversari del casament d’en Joan i la Montserrat, els pares de la Rita. He dormit bé, si bé m’he llevat poc desprès de les cinc: un rellotge que hi ha al menjador s’ha disparat i anava sonant, cada vegada més fort.

A la primera missa d’Anglès hi participa força gent: es prega en sufragi de la    que va ser una destacada col·laboradora de l’Oncolliga local, la Mercè. Ja l’havia recordat a la missa anticipada però resulta que la família i les companyes en fan memòria a la missa d’avui.  
A Sant Martí, en Joan amb el seu nét Jordi, ja hi participa. Quan sortim, amb la feligresia, parlem de la possibilitat de celebrar la missa de mitjanit la nit de Nadal. Es desestima: prefereixen participar a la missa de mig matí, com cada diumenge. O sigui, que sembla que no hauré de celebrar missa a la mitjanit de la nit de Nadal. O potser si? A la primera Nit de Nadal només hi havia Maria, Josep, el bou, la mula... i potser una llevadora. Possiblement els pastors no arribarien fins a la matinada. I prou que va esclatar el Nadal.

M’arribo al poble de Sant Martí. Visitant la Maria de cal Curt, la Rosa em comenta que va assistir a les exèquies de Mn. Pere Gubau, a Portbou. Em parla d’ell amb sentiment. L’havia conegut al col·legi del Cor de Maria, de Girona. En remarca la senzillesa, la proximitat, la paciència amb la seva malaltia... Repeteix una consigna que li havia escoltat: “No compraré cap cotxe per mi fins que no se l’hagi comprat l’últim pobre”. La Rosa també em parla de Mn. Jordi R. Gultresa que havia estat rector del poble. La Maria escolta assentint i acotiant el foc. Abans de marxar del poble visito la Nati. Em colpeix com prega. Quan acabem li entono suaument la tornada dels goigs del Roser: “Vostres goigs amb gran plaer cantarem, Verge Maria...” i s’hi enganxa amb tota l’ànima . Dintre meu, però, hi canto: “Deu-me la fe dels meus pares...”. 

Abans de la missa de migdia, a Anglès, en Josep M. em comenta com es va consolidant el petit grup dels Petits Cantors. És una llavor potser no tant petita com la de mostassa. Espero que la Mestressa l’ajudi a fer créixer. Agraeixo a en Joan Garceso que hagi netejat tan bé els canelobres que ens serveixen per fer lluir els ciris d’advent. Veig que li brillen i li espurnen els ulls. Com també agraeixo a tothom la participació a la GRAN RECAPTA i, com he fet a les altres misses, convido a continuar col·laborant en la recapta d’aliments pel rebost de Caritas, com també aportar algun donatiu per una religiosa d’Anglès que, amb les seves companyes de Jesús Maria, treballa a Bolívia.

Vaig a dinar amb els socis de Floricel. Agraeixo participar a aquests àpats populars que em faciliten anar coneixent i relacionar-me amb bons col·laboradors de la Parròquia i del poble: en Miquel Valentí, en Lluís Riera de la Sigma (amb qui parlo de Mn. Domingo Casanellas i dels inicis de l’Agrupament Escola d’Anglès), en Paco Fina (que té una fàbrica de bastons a Bonmatí: li dic que hi podria contractar per treballar-hi es Cisteller), el matrimoni Puig i Dilmé (que viuen a Mas Riera, al Terme de Banyoles), en Quim (el més gran ballador de sardanes del poble)...

Pel camí de retorn a la Doma, la Carme m’obsequia amb uns peus de porc guisats amb naps. M’aniran bé per fer un bon àpat demà.

dilluns, 28 / novembre / 2011

Estem entrant als dies més foscos de l’any. Si pogués, els trauria del calendari. I és que la foscor sembla que s’encomana.

Al matí vaig a recollir els fulletons amb els salms per les vespres que farem, abans de la missa, aquests dies d’Advent. També passo per casa de l’Arnaldo a portar-hi els fulls de propaganda de la trobada ecumènica del proper diumenge dia 11. I ho aprofito per visitar alguns malalts d’aquell sector: la Quimeta (que va néixer el mateix any que la mare, el 1916), l’Antonieta (que ve de Castellar del Vallès on el seu marit –l’Alfons Gubern - era un reconegut paisatgista ), la Carmeta (al cap de poc de casar-se, el seu marit, en Jaume Serrat, va ser el paleta que construí el campanar d’Anglès, a partir del 1945, amb en Peixet), en David i en Salvador... En una d’aquestes cases hi veig una original i elegant Immaculada tallada per l’Adolf Salanguera (+ 2000).

Amb una bona amanida d’endívies, faig un bon dinar amb els peus de porc guisats amb naps que em donà ahir la Carme. I que no falti una migdiada d’encara no mitja horeta.     

A la tarda preparo els fulls de cants i el pessebre retallable per la mainada de la catequesi. Quan arriben em van lliurant dibuixos amb motius nadalencs per escollir-ne per la nadala de l’arxiprestat. Alguns són ben interessants (fets per nenes). El de la Blanca m’agrada molt.

Vaig a Bonmatí. La Coral ve a assajar a l’església pel concert de Nadal. Poso en marxa la calefacció de l’església i espero que arribi el grup per saludar-los. Quan comencen a assajar, retorno cap a Anglès. Hi comencem la missa amb els salms de vespres. Cantem un dels que considero millors himnes d’advent encara que  té una traducció al català molt poc afortunada: “Veni, veni Emmanuel! Captivum solve Israel! Qui gemit in exsilio,privatus Dei Filio: Gaude, gaude, Emmanuel, nascetur pro te, Israel!”  (Vine, vine, Emmanuel, allibera Israel de lacaptivitat, que a l’exili gemeix, esperant el Fill de Déu: Alegra’t, Israel,alegra’t que l’Emmanuel naixerà per tu!). Aquest himne el vaig aprendre als anys seixanta d’un disc de la Joan Baez on en cantava una versió en anglès: "O  come, O come,Emmanuel , and ransom captive Israel that mourns in lonely exile here until theSon of God appear. Rejoice! Rejoice! Emmanuel shall come to thee, o Israel".

dimarts, 29 / novembre / 2011

A estonetes, vaig col·locant bé els llibres. De moment els vaig traient de les capses (tres o quatre cada vegada que m’hi arribo) i els vaig situant segons la temàtica. Quan els tingui tots desencapsats, els acabaré de triar i ordenar: literatura, Palafrugell, Banyoles, estudis locals, història, història de l’art, aritstes, diccionaris, història de l’Església, hagiografia, hagiologia... Espero que tots hi càpiguen.

En Joan Garceso i en Ramon comencen a escatir els arbres del “jardí”, és a dir, de la selva que s’ha fet a l’hort. Comencen per la mimosa: ho tapa tot i no deixa passar el sol. A més, les arrels s’han escampat arreu i ho solleven tot fent perillar el dipòsit del gasoil.  Potser no es limitin a coronar-la.  

Hi ha reunió de Vida Creixent. Hi participa el coordinador diocesà,en Pere Canaleta.  La Rossita comenta que el seu nét té molts quefarems preparant els pastorets. Treballem el segon tema del curs llegint i comentant l’inici de la predicació de Jesús segons l’evangelista sant Marc. Déu n’hi do la participació que hi ha!

Quan acabem la reunió venen el grup de catequesi de la Pepi. Van començar-lo dos i ja són 6, i ben eixerits. Els comento que cal que muntin un pessebre amb les figures retallables. Segur que, entre tots, aconseguiran uns pessebres ben simpàtics, com tenia comprovat a Palafrugell.

Em telefona l’Anton i parlem una bona estona de la seva estada a La Cellera on va ser-hi vicari, de les seves anades a Anglès (sempre a peu) per assistir a enterraments, de quan feia religió a la petita escola de El Pasteral, que amb el jovent anava a l’aplec de Santa Bàrbara on en Kubala hi celebrava la missa...

Al vespre venen la colla dels Pastorets a preparar el cadafal que s’ha d’instal·lar. N’hi ha un que vol fer espeleologia a la cisterna, però voldria que es buidés. M’assegura que, de Sant Esteve a Nadal, ja tornaria a ploure i s’ompliria. En Ricard riu quan se n’adona de la trampa de l’embolic.

dimecres, 30 / novembre / 2011

Per sant Andreu, pluja o vent, o fred molt greu: veurem que serà. Precisament em telefona la Maria Bruguera, que és de Torroella on hi fan una bona fira.

Amb el xiprer, en Ramon, preparem el programa de Nadal de l’Arxiprestat. El problema és que la gent no ha enviat els horaris. L’haurem de repartir per Reis. Amb en Ramon comentem que, fa uns anys, demanàvem una Església pobra.  La realitat present està superant la ficció o, millor dir, el desig.  

Al migdia oficio les exèquies d’en Ramon de Can Rissec. La seva família és de les darreres que treballen en el negoci de la fusta. I a la tarda hi ha les exèquies de la Maria que oficia el seu cosí, que aquí li diuen  Diego (o sigui, en Dídac). Mentre preparem la cerimònia, la Conxita em repassa alguns capellans que ella diu que coneix bé, també un de negre ben negre (li pregunto si potser l’ha vist mai de dalt a baix). Es veu que, per la col·lecció, tots servim.

Cap a entrada de fosc venen la mainada del reforç escolar, i els educadors voluntaris. En Josep ens diu que, aquest proper pont, anirà de viatge cap a Dubai. Em comenta que havia portat un cor parroquial a Flaçà.

Estic fent les còpies per confeccionar els llibrets per les vespres i s’acaba la tinta de la impressora. Intento canviar el cartutx però no encaixa bé. Nerviosisme. Telefono al distribuïdor: potser és un cartutx per un altre model?. Al cap d’una estona de rosegar em telefona el distribuïdor i em diu que possiblement no col·loqui bé el cartutx, que cal extreure el cartutx vell de dintre una mena de calaix on es col·loca el cartutx nou...  Vaig seguint els passos que m’indica i, si senyor, això funciona. Encara bo. 

dijous, 1 / desembre / 2011

Hem arribat al darrer mes d’aquest any que ha estat tan convuls per mi.  

A primera hora ja arriben les pabordesses de la confraria de l’escombra. Em sembla que, aquesta setmana,  han vingut per la doma cada dia: per endreçar el rebost de Caritas, per treure les flors seques, per la reunió de Vida Creixent... Els dic que es podrien col·locar uns quants llits a la casa per poder-hi passar la nit i així no els caldria anar i tornar de casa seva.  
Treballo tot el dia elaborant la felicitació programa de les parròquies de l’arxiprestat i van arribant els horaris de les activitats de Nadal a les parròquies. Déu n’hi do la riquesa del cicle nadalenc a aquesta vall!

Vaig a dinar a Can Teixidor, amb la Carme, en Josep i la Nuri. És dijous i toca arròs, ben bo. En Patllari i en Ferriol (els mini nebots) gandulegen per l’entrada esperant l’hora d’anar a l’escola. En Ferriol està un xic refredat i se n’empairarà.

Abans d’anar cap a Anglès, passo a proveir. I quan arribo a la doma m’hi trobo en Joan Xarles que ve a fer una petita inspecció per veure què cal fer amb les termites.

I al vespre venen uns quants a preparar l’església per la representació dels Pastorets. Sempre ve a trucar-me en Lluís, gran amic d’en Fèlix i peregrí a Sant Jaume de Galícia. Suposo que ens deixaran celebrar les misses de Nadal a l’església. Aquests de les Bambolines també acabaran passant la nit per aquí, en tot cas al cor per no estar tan a prop de les pabordesses de la confraria de l’escombra. Ben curiós, tant a Anglès com a Palafrugell, l’elenc responsable de la representació dels Pastorets s’anomena Bambolines.

Amb els tramoistes dels Pastorets acostumem a parlar de coses del poble. Sembla que en Boix podrà trobar algun espeleòleg subaquàtic per immergir-se a la cisterna de sota del presbiteri. En Ricard Lloret, el grumet de la colla, em comenta els seus estudis d’informàtica i cap on viu, al Pla d’Amunt, per un trencall del camí de les Mines del Sant Pare. En Badó, amb posat de desmenjat, em mostra cofoi una fotografia de com estava decorada l’església cap els anys seixanta... Com ja he notat en altres ocasions, hi ha poques fotografies de l’interior de l’església abans de les reformes fetes entre el 1965 i el 1975 (espero que la Maria Tarrés me n’ensenyi alguna altra). No em desagrada com era el presbiteri, amb unes motllures clàssiques que emmarcaven les portes i el cambril (on deurien anar a petar?), amb unes teles a banda i banda del presbiteri (a una, sembla que s’hi veu una aparició de sant Miquel), unes reixes a l’entrada del presbiteri... Un es pregunta si realment millorà la decoració. Possiblement es necessitava simplificar, il·luminar...

divendres, 2 / desembre / 2011

El dia es lleva mandrós i mig emboirat. Quan ho he enllestit tot, dono una ullada el programa de Nadal de l’Arxiprestat. Només manca el poema per tenir-ho enllestir i portar-ho a la impremta.

Cap a les onze, surto per anar a visitar malalts i gent gran de Bonmatí com toca cada primer divendres. Tampoc s’hi pot anar massa aviat. Abans de sortir pregunto a les pabordesses de la confraria de l’escombra –que ja fa estona que feinegen preparant lots de menjar- on és a Can Valls, la casa vella del Pla d’Avall. Cadascuna m’assenyala a una punta diferent del poble. Com que m’ho deixen tan clar, els dic que suposo que és millor que ho pregunti per allà, és a dir, sortint del poble, direcció Bescanó.

Abans d’arribar a la fàbrica ÀNTEX, giro a la dreta, a una casa de pagès vella amb la confiança de que, si no és aquesta casa, m’ho indicaran bé. Al costat de la casa hi ha un camp de pastura amb dotzenes i dotzenes d’ànecs. Es veu que fan la competència amb el meu germà i, encara bo que el guanyen. A la casa m’atén un noi que és mostra molt amable. Em diu que allà és a Can Rabell i que ell és en Marc i que, si ho vull, amb la seva moto m’acompanyarà fins a Can Valls. Li ho agreixo de debò. Tot davant meu, amb la seva moto passem per darrera la fàbrica ÀNTEX i ens enfilem cap a una urbanització mig abandonada on hi ha la casa que cerco. Si no hagués estat per en Marc, poc hi hauria pas trobat.

A la casa m’acull la Maria i em diu que en Josep està cabotejant per l’hort. Ja se’n pot anar el metge! Un cop he entrat a la casa amb en Lluís i la Maria, identifico dues pintures que representen Sant Martí Sapresa, d’on procedeix la família (a Can Valls). Es veu que els dos petits quadres els va pintar en Josep, germà d’en Lluís. A la vora de la llar em parlen de les dues filles, la Remei i la M. Àngels, i de la néta que és als EEUU ; també em comenten la vegada que es va cremar de valent, la vigília de Nadal, i que ho va passar malament per refer-se...

Les visites a Bonmatí les començo  a Cala Maria. Sortint, faig la visita a Can Lluís. Em comenta que fou el darrer moliner de Bonmatí, quan la colònia encara depenia de l’Ajuntament d’Amer i que, abans que hi hagués la colònia, aquest indret s’anomenava el veïnat de Can Cabanes. També em parla de les cases que hi havia cap allí enllà. Em comenta que, quan buixardava les moles, en sortien guspires que se li clavaven al dors dels dits i que, com tots els que havien estat moliners, se li nota que els te cremats. Em mostra un catàleg del s. XIX d’en Ramon Marull on hi ha recanvis de les diverses peces que hi havia al molí. Sortint de Can Lluís, visito la Josefina, en Joan, la Margarita i, finalment, la Carmeta, la més animosa de tota la colla malgrat estar estacada pel nas a una màquina que l’ajuda a respirar.

A una de les cases que he visitat m’han obsequiat amb una bossa de pinetells: són preciosos i fan molt bona olor. Vaig a Can Lluís a comprar unes salsitxes i, amb els pinetells, una mica d’all i julivert i quatre cigrons, tindré un bon dinar. I encara em sobraran bolets (amb salsitxes) per un altre àpat. Decandit, segur que poc hi quedaré!  

Uns operaris han canviat els indicadors al trencant que va a Bonmatí i Sant Martí de Llèmana. Un ja s’adona que hi ha ganes d’estalviar i retallar. A més, han posat un indicador a un poble fins ara desconegut : S. MARTÍL. Ridícul.   

M’arriba el pressupost per l’estudi dels tèrmits. Reconxo, noi! Si ja només detectar el niu i els camins del termiter costa més de 1500 €, què deu costar la fumigació?

Des del Monestir de Sant Benet de Montserrat, m’arriben les figures d’un naixement. Hi ha una dedicatòria: “Figuretes de Nadal, figuretes d’alegria, feu-nos sempre companyia en aquest viure mortal”. Entenc la contrasenya i em commoc.   

A la tarda, en Josep Danès em comenta com amb en Josep M. Pont, de jovenets, van començar la colla que portaven els Pastorets i la Passió on ell hi feia el paper de Judes i en Miquel hi feia de Jesús.

Des de mitja setmana el constipat (possiblement una irritació provocada per la pols) m’ha deixat de molestar.