dissabte, 24 / desembre / 2011
A la matinada, la pubilla de la Plana ha vingut a fer una passejada per la Vall dels Àngels.
El dematí l’esmerço a endreçar i ornamentar l’església: el domàs del tàlem per cobrir l’altar, un vel humeral de seda a l’ambó, els canelobres netejats per en Garceso davant l’altar, una gran catifa damunt l’entarimat dels pastorets, el Nen Jesús en una gran cistella i damunt una casulla de guitarra vermella antiga...
La tarda és tot una mostra d’un galliner: Celebro la missa del pollet, a l’església de Bonmatí, plena (100 persones). Hi fan d’escolans: Robert i Ariadna (blancs) i en Martí i en Gerard (sotana vermella i roquet blanc). Felicito la Tarsi, que celebra el seu sant (queda sorpresa que ho sàpiga). A la missa hi assisteix en Joan Costa, que va ser, una bona colla d’anys, el president de la Fraternitat Cristiana de malalts. L’Ariadna sosté la imatge de l’Infant Jesús quan es venera, a l’ofertori. A l’acabament, l’Alcalde (en Marc) ens felicita el Nadal.
A Anglès, a les 8, hi ha la missa del pollastre, amb mainada, joves, els seus pares i els seus avis. La Duna és la qui aguanta la imatge del Nen Jesús, quan tothom passa a venerar-lo. A la celebració li costa agafar arrencada. Però, com es diu en el diàleg amb el rabadà de la cançó: “Quins vailets més espantats! Cantarem doncs tots plegats: L’orgue de gats!”. L’església està plena de gom a gom: ben bé unes 250 persones.
Quan acabo, sopo una mica i miro una mica la tele que transmeten la missa de la nit, a Sant Pere del Vaticà. El Sant Pare també ha avançat l’hora de la Missa del Gall a la seva conveniència. Sembla estrany com el comentarista pot aixafar i fer mal bé una cerimònia que parla de si mateixa. Feia molt que no podia seguir cap cerimònia per la tele. Una imatge de la M. de D. de Montserrat del s. XVIII i procedent de Brasil presideix la basílica de Sant Pere del Vaticà.
Finalment oficio la missa del gall, a les 12 de la nit. Hi assisteixen 3 germanes dominiques, tres matrimonis i jo: molta més gent que no pas a l’establia de Betlem. També hi ha Jesús, Maria, Josep... L’any vinent, ja veurem como ho fem: primer, arribar-hi.
diumenge, 25 / desembre / 2011
És Nadal. El despertador biològic em fa saltar del llit a la mateixa hora dels altres dies, o sigui, cap a les 6. Prenc un bon cafetó per començar el dia. Intento llegir un xic els diaris, pregar, escriure...
Quan obro l’església, a les 8, la Conxita ja apareix amb mitja dotzena de mocadors amb el meu nom i cognom brodats. Em recordo de la Conxita Brodadora que vivia al carrer de la Constància. A la missa de les 9 hi participa força gent i hi fan d’escolà la Mònica, en Diego (són de Cal Fuster de Constantins i tenen la mare cubana) i la Carla, la pubilleta de Can Mas. Ho fan molt bé. La Mònica sosté la imatge de l’Infant quan els feligresos venen a venerar-lo. Hi participen unes 150 persones.
A Sant Martí hi assisteixen una cinquantena de persones. De Palafrugell hi ha en Joan, la seva muller i els tres fills. La nena és la qui sosté la imatge de l’Infant.
A Anglès, a la missa del migdia, hi participen unes 200 persones, i ens acompanya la coral. Hi fan d’escolans en David i l’Ariadna, que és qui sosté la imatge de l’Infant quan es passa a venerar-lo. També ho fan bé: són veterans de Mn. Joan Solà, a Bonmatí.
A la 1, a Bonmatí, hi celebro la darrera missa amb 15 persones, bona part de la mateixa família. I fer-ne avia.
A les set misses de Nadal he combinat les oracions i les lectures de les celebracions previstes pel missal i pel leccionari: missa de la vigília, missa de la nit, missa de l’alba, missa del dia...
Vaig a dinar amb el meu germà, els seus fills i els néts (o sigui els nebots i els mini nebots). I després, a fer cagar el tió. A casa sempre ha estat costum fer-ho després de dinar. I finalment els poemes, dalt de la cadira, ells d’esquena a la llar, per ordre d’edat: primer, en Pol (La gent reposa colgada al llit..., d’en Guerau de Liost), en Patllari (Les meves paraules dolces... ), en Ferriol (Sona, sona una campaneta...), l’Anniol (El sol brilla, el cel és blau...) i la princesa de la colla, l’Anna (Neu a les muntanyes...). En Patllari em comenta que el seu professor de música és un tal Amós: les muntanyes no es troben!
Quan torno a Anglès, estan de ple en la representació dels Pastorets. Ve a trobar-me en Lluís. Sembla que n’ha passat alguna. Vol dir-me alguna cosa i no sap com fer-ho: “Mossèn, ens ha passat una cosa: érem a dalt del cambril de la Mare de Déu preparant l’escena de l’Anunciació i...” “Què ha passat?” pregunto jo esverat, doncs ja em figurava la imatge de la Mare de Déu per aquí enllà. “No, no, mossèn, és que...” “Què? Digues!” i, finalment “És que se’ns ha fos una bombeta!” “Sant cristià!”. I és que els tramoistes són realment gent molt responsable. La mainada actua molt bé i la gent està satisfeta amb la representació.
A dalt, vaig responent missatges, telefonades, sms... Amb calma, vaig telefonant per felicitar els altres germans: en Pere (resulta que, quan han acabat del dinar de Nadal, els sogres i la Marina han quedat atrapats a l’ascensor i ara arriben els tècnics), la M. Pilar (que té a dispesa la M. Àngels, a qui també felicito, és clar), i la Concepció.
Acabo la jornada mirant un xic Le Cirque du Soleil. Que bé que ho fan. El circ, és un dels espectacles que agradava a la mare. I a mi també m’agrada. S’hi combinen amb gràcia i elegància molts elements.
dilluns, 26 / desembre / 2011
Quedo adormit fins les 7. Em llevo i vaig fent amb calma i puc permetre’m fer un xic el manta.
Em telefona l’Àngela per felicitar-me les festes. També m’ha telefonat l’Enriqueta. Em parlen de Mn. Josep Oriol redivivus, i algú de Mn. Josep Bosch. Em feliciten la petita Júlia, la Mireia, en Martí, l’Adrià Fernández... També m’arriba un missatge d’en Pep Frigola, des del Níger.
Puc parlar amb el P. Lluís Masachs que ara viu a Perpinyà. És de La Cellera i, la seva germana, viu a Anglès. Recordem quan vaig anar a Perpinyà a passar uns dies amb la seva comunitat, l’estiu del 1971 (+/-). Parlem de l’oncle Hermenegild, claretià com ell, amb qui va conviure a la casa on està ara i que el va atendre molt bé, fins la mort. El darrer dia de la vida en aquest món de l’oncle fou la festa de Crist Rei (el 1965). En aquell moment es celebrava el darrer diumenge d’octubre. Quan el visità, el P. Lluís li preguntà si volia que l’afaités. El tiu Quildo li va dir que, per anar-se a trobar amb el Senyor, no calia anar tant polit i que no es molestés. A la tarda, mentre el P. Lluís celebrava la missa de la solemnitat, el Senyor se l’emportà al seu Regne. També parlem de la mare i de la família.
Al matí, feinejo pel despatx. Per dinar, m’acabo la verdura de la carn d’olla, l’escudella serà per sopar i la vianda que sobra (pràcticament només trossets de carn), per demà esmorzar.
Em telefona en Joan Garcia. Avui li toca guàrdia a Catalunya Radio, que per alguna cosa n’és un dels caps. Em comenta que vindrà a veure’m.
A la tarda venen de nou la patuleia dels pastorets i, de nou, s’omple l’església de gent gaudint de les cabrioles, corredisses i acudits de la representació. Potser aniria bé que cada diumenge es fes una representació així.
dimarts, 27 / desembre / 2011
Déu n’hi do, com apreta la fred!
Cap a migdia oficio les exèquies de l’Àngela (87a). Al poble era coneguda com la Mamà: no crec que sigui cap qualificatiu pejoratiu i , per això, en deixo constància. M’agrada conèixer els motius de cada casa i de cada persona i miro de deixar-ne constància. Abans de les exèquies, en ve una rondinant per com està l’església i el lloc on hi ha el sagrari. En Venanci vol posar pau. Però de fet acabem amb un temperi. Hauríem d’estar contents que la mainada i el jovent vulguin fer els pastorets tot distraient el Senyor i la Mestressa. O no?
Quan estic acabant les exèquies començo a veure alguns companys capellans que venen a visitar-me. Fonamentalment són els companys de l’arxiprestat de la Costa Brava Centre. El primer que albiro és l’arxiprest, en Jordi Reixach. I segueixen els altres: en Josep Colomer (que havia estat vicari d’Anglès, amb Mn. Josep Roura), en Pere Torras, l’Enric Tubert, en Josep Lafont, en Pere Artigas, Mn. Felip Hereu (l’actual rector de Palafrugell), l’Anton Recio, en Pep Planas, en Pere Font. També hi ha algun company de l’arxiprestat del Ter Brugent: en Ramon Oller (arxiprest) i en Josep Balateu (que havia estat rector de Palamós). Finalment arriben els carmelites: en Joan Badia, el P. Miquel Balle (Llàtzer ressuscitat!) i en Pere Llivina.
En Colomer es saluda efusivament amb el nostre diaca particular, en Josep Danès. En Venanci recorda bé quan Mn. Kubala era el vicari d’Anglès. En Pere Font ens parla d’un jove de quan ell també era més jove: en Ventura. Indagaré qui és i què se n’ha fet. S’interessen pel muntatge dels pastorets i per la mostra de naixements i pessebres de l’església.
Mostro als companys l’església, la doma i el pis. Van traient el nas per tots els racons. Em fan pensar amb la visita que vaig tenir el dilluns 24•10•11. Quan acaba la inspecció, anem cap a Cala Elisa. La major part hi anem tot xino-xano. Alguns prefereixen pujar-hi amb el seu cotxe. Entre tots som 16 (o sigui que han faltat tres companys).
El dinar és un moment de tertúlia i d’intensa companyonia amb un aiguabarreig de temes on predominen els vinculats a les celebracions de Nadal (especialment les de la penitència, algunes amb molta participació i les altres, amb una forta reculada, segons l’estil), a les famílies...
Entre els plats escollits, el plat estrella és el de peus de porc a la brasa. Algú dels que hi ha al restaurant, ens convida a prendre cava i, un altre, al cafè i a grana de capellà, és clar.
A la missa del vespre administro la Santa Unció dels Malalts a l’Elena (que és qui m’ho havia demanat i que ve acompanyada del seu marit), la Pilar i la Remei. M’agrada aquesta mena de celebracions casolanes i, com qui diu, d’imprevist.
I per avui, prou.
dimecres, 28 / desembre / 2011
A primera hora del matí em visiten uns bons amics de Badalona, en Joan Garcia i la Maria Ureta, amb els seus plançons: en Carles, la Mar i en Joan. Renoi, com creixen! Esmorzem plegats. La Maria ens recita el poema de Nadal, que és d’en Guillem Villalmazo (l’avi d’una companya d’escola): “Era una nit, una nit amb el cel curull d’estrelles... “ . Quan acabem d’esmorzar, visitem el pis, la Doma, l’església... Van a passar el dia al Magma de Santa Coloma de Farners.
Ja al migdia em visita el P. Lluís Masachs. Quina sorpresa! L’acompanya el seu nebot, en Jordi Armengol, que és d’Anglès i és nét de la Montserrat. Està treballant, d’enginyer, a Bristol (R. U.), a una indústria d’aspiradors (un exemple de la nova emigració del nostre país). Des que el conec, les visites del P. Lluís sempre han estat així: per sorpresa i ràpides, deixant un fort regust de poc.
A la tarda m’enfilo a l’estudi que he instal•lat dalt de la torre de la doma. Buido unes cinc capses de llibres. Em pensava que per Nadal ho tindria tot instal•lat i encara falten per buidar unes 30 capses i, després, acabar-ho d’ordenar tot. Tampoc tinc penjats els quadres. Això va més lent del que em pensava.
El suplement del full s’anunciava que, després de la missa, a ca les hermanes, es repartiria escudella per celebrar plegats el Nadal, i només calia portar un plat fondo, una cullera i anar abillat amb una bona caputxa catalana (les senyores) o una barretina (els senyors). Per això la Rosa, la Rossita i la Conxita, després de la missa, venen amb un plat fondo i una cullera a reclamar l’escudella. Però com que no porten una caputxa com cal, només els hi omplo el plat d’aigua. I vinga riure, que d’això es tracta. Sants Innocents!
Penso en la manera “simpàtica” que hi ha de tractar a la gent. Si vas a Cala Elisa, allà tothom és tractat de rei o reina. A Cadaquès, habitualment, la gent d’allà es tracta de nen o nena. El pare Joan Badia tracta a tothom de xato o xata (recordo que una vegada en Licus el va engegar a passeig perquè el tractava així). Mn. Josep Quer, que havia estat rector de Blanes, tractava tothom de nino o nina (tantes vegades m’hi havia tractat a mi). Pel Maresme el costum és de tractar a tothom de maco o maca. Cap a Banyoles es tracta sovint de manyac o manyaga. Amb tot, com que, arreu, ara hi ha gent de pertot, s’han barrejat molt aquests tractaments.
dijous, 29 / desembre / 2011
És el dia de sant Tomàs Becket (+ 1170): un home que ha desvetllat interès als dramaturgs (Jean Anouilh amb Becket o l’honor de Déu i T. S. Eliot amb Assassinat a la catedral), al cinema (Becket -1964- dirigida per Peter Glenville i protagonitzada per Richard Burton), la novel•lística (Ken Follet amb Els pilars de la terra).
Em notifiquen la mort d’un jove d’Anglès. Tenia 28 anys, casat i pare d’un petit vailet. En la situació actual, la vida es pot fer insuportable.
A la tarda vaig a triar i recollir llibres vells a Sant Martí Sapresa. També hi ha carpetes amb documents, apunts i números diversos de revistes (especialment dels Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi). N’hi trobo que havien estat d’en Pere Masachs, de l’Enric Costa, d’en Llorenç Batchellí, de l’Alfons Nogareda... També em trobo amb un plec de goigs vells: de santa Bàrbara (per ser cantats a la capella de Santa Bàrbara), de sant Pere (per ser cantats a la capella de Sant Pere Sestronques), de sant Martí (per ser cantats a la seva església titular)... O sigui que ara tindrem els goigs vells i els goigs nous, que s’han vingut editant darrerament. Els llibres vells els porto a Bonmatí.
Com sol passar remenant papers, sempre n’apareix algun de curiós. No puc deixar de transcriure’l, i sigui un petit reconeixement als meus antecessors a aquesta parròquia on, com en totes les parròquies rurals, els ha tocat fer tots els papers de l’auca:
Parroquia de San Martí Sapresa, 22 de noviembre de 1965
Excmo. Sr. Dn. Víctor Hellín Sol, Gobernador Civil de Gerona
Excmo. Sr.:
Le escribo en nombre de los firmantes del escrito que, como recordará, le dirigimos los vecinos de esta Parroquia el 24 de enero del presente año (1965) pidiendo su muy estimada ayuda para la electrificación de dicho pueblo. No creo necesario, Sr. Gobernador, exponerle de nuevo las causas que nos llevaron a dirigirle dicho escrito, motivado, como recordará, por una promesa inmediata de electrificación hecha ya en el año 1958 y que todavía está pendiente de realización (7 anys!!).
Acogimos con alegría su atta. respuesta en la que nos mandaba una relación del estado de los estudios en que se encontraba dicha electrificación y la preocupación que sentía V. E. para resolver cuanto antes el asunto.
En contactos periódicos que hemos tenidos con el Sr. Feliu de Cendra, Director de Hijos de J. Bassols, Empresa Eléctrica de Olot, interesado en la misma, y a quién se encomendó un estudio oficioso de un nuevo proyecto puesto al día, hemos podido comprobar que, por lo que se refiere a este barrio de San Martín Sapresa, la cosa aparece como muy realizable con la ayuda de la Diputación.
Sabemos también, por los técnicos de la Diputación, que ha terminado el estudio del desglose y actualización del primer proyecto y que ha sido presentado a la Diputación para su aprobación definitiva.
Es por todo esto, Sr. Gobernador, que recurrimos de nuevo a V. E. para que se interese de un tema de tanta importancia para todo un pueblo y pueda este Nuevo Proyecto entrar por vías de una realización inmediata y definitiva.
De creerlo V. E. oportuno, acudiríamos una comisión representativa de todos los interesados el día y la hora que Vd. tuviera a bien recibirnos para exponerle más al detalle todo el asunto.
Le damos las gracias por anticipado y nos despedimos de V. E. atentamente mientras esperamos confiados el feliz éxito de su nueva gestión y rogamos al Señor se digne otorgarle sus abundantes gracias para proseguir con acierto su delicada misión.
Suyo en Jesucristo y la Virgen. (el rector d’aquell moment era Mn. Miquel Guitart)
Amb la carta, es guarda un article publicat a EL CORREO CATALÁN el 12 de gener del mateix 1965 (p. 8), signat per Jaime Teixidor i que porta el títol: SANT MARTÍ SAPRESA, UN PUEBLO SIN ELECTRICIDAD. SIN EMBARGO LO CRUZA UNA LÍNEA DE ALTA TENSIÓN.
Abans d’anar a missa vaig al CAP on es fa donació de sang. Hi tenen instal•lat un pessebre / diorama ben simpàtic, amb la reproducció del carrer d’Avall. Quan fa dos mesos vaig anar-hi, no coneixia ningú ni em coneixia ningú. Avui, ja és diferent.
Sortint de missa, faig una caminada per la carretera de Santa Coloma. Al començament del carrer dels Pins hi ha instal•lat un pessebre ben castís. Això si que fa Nadal. I cap a retiro.
divendres, 30 / desembre / 2011
Celebrem la Sagrada Família, que s’acostuma celebrar el diumenge entre Nadal i Cap d’Any, però aquest any no n’hi ha cap i es celebra el divendres abans de Cap d’Any. Tot el dia cantussejo l’himne que cantava a Palafrugell: “Jesús, Josep i Maria, oh noms més dolços que mel...”.
Vaig pel poble a fer unes còpies d’una fotografia davant el portal de Sant Martí. Deu ser dels anys 60 i el mossèn segurament és Mn. Alfons Nogareda. Hi surten una colla de nois i noies, segurament el dia de la comunió solemne. Repartiré les còpies i segurament entre tots m’ajudaran a esbrinar qui és qui. També vaig a comprar alguna cosa per menjar, que també menjo. Tot pujant a la Doma, una persona em parla d’en Jaume Angelats a qui coneix per haver participat en un viatge a Roma, amb feligresos de Bescanó.
Al migdia, a les exèquies d’en Joan Francesc, l’església s’omple de gom a gom especialment de gent de l’edat d’aquest noi. Em ve a saludar la Carme Castro que és familiar del difunt, per part del marit. Enmig de la foscor del moment, costa fer-hi arribar una escletxa de llum i un bri de pau. En tot cas, que Déu hi faci més que nosaltres.
A la tarda, retorno a Sant Martí. Volto per la rectoria, fosca, humida, fa un xic de basarda... Tot d’una sento fressa: “Qui hi ha? Que hi ha algú?”. Res. Vaig mirant per les diferents habitacions:una mena de laberint. Al cap d’una estona es repeteix el soroll: “Qui hi ha? Que hi ha algú?”. Finalment m’adono que hi ha un ocellet, en un racó, i que intenta sortir per les finestres atret per la claror, però el vidre li ho impedeix. Obro totes les finestres i, al cap de poc, l’animaló ha fuit per una de les finestres.
A la doma d’Anglès ve a visitar-me l’Esperança Teixidor. Venen de veure el pessebre de la farmàcia de Les Planes i de saludar les germanes carmelites, a La Cellera. Li ensenyo l’església, la casa, els racons i raconets de l’edifici. Em diu que algun dia tornarà amb els seus pares, amb l’Armand, amb la Martina... Ara van a la Impremta Pagès, a saludar la mestressa, que havia estudiat al Vedruna de Palafrugell.
Em telefona en Josep Tarrès. Em comenta que acaba l’any amb 87 anys. Es veu que aquest any no pensa pas complir-ne cap més. Em parla dels rectors que havia conegut a la seva joventut: Mn. Lluís Genís, Mn. Anton Vinyals, Mn. Josep Roura... També em parla del grup d’avanguardistes de la FJCC de la Parròquia.
I comencen a venir per preparar la representació dels pastorets que hi haurà aquest vespre.
Em parlen d’un artista del poble, en Gerard Roca http://www.gerardroca.com/ . que estaria disposat a pintar alguna cosa a l’església d’Anglès. Es veu que prepara unes pintures per l’església de Sant Amanç. Seria interessant que els artistes d’aquesta vall s’interessessin per fer alguna aportació decorativa a aquestes esglésies. De moment, sembla que en Gerard Roca li agradaria fer-ho.
Una de les col•laboradores em pregunta si sóc en Martirià que participava, com a monitor, a les colònies escolars a Sant Feliu de Guíxols. Si senyora, quatre estius, abans del 1975, amb “cent goril•les de moltes viles”. Es veu que ella hi venia amb la seva mare, que n’era la cuinera. Va ser un treball ben interessant.
Acabada la representació, s’endreça l’església i es deixa neta per les misses de Cap d’Any. No puc ajudar-los massa: la lumbàlgia m’ha garrotejat. M’ajunto al personal de l’atretzo i de l’organització i, a la sala de la doma, mengem un xic de pa amb tomata.
Al llarg del dia, m’ha anat creixent el dolor a l’esquena i el cos em va quedant entumit. Segurament sento algun mal vent. Veurem com acabo l’any.
A la matinada, la pubilla de la Plana ha vingut a fer una passejada per la Vall dels Àngels.
El dematí l’esmerço a endreçar i ornamentar l’església: el domàs del tàlem per cobrir l’altar, un vel humeral de seda a l’ambó, els canelobres netejats per en Garceso davant l’altar, una gran catifa damunt l’entarimat dels pastorets, el Nen Jesús en una gran cistella i damunt una casulla de guitarra vermella antiga...
La tarda és tot una mostra d’un galliner: Celebro la missa del pollet, a l’església de Bonmatí, plena (100 persones). Hi fan d’escolans: Robert i Ariadna (blancs) i en Martí i en Gerard (sotana vermella i roquet blanc). Felicito la Tarsi, que celebra el seu sant (queda sorpresa que ho sàpiga). A la missa hi assisteix en Joan Costa, que va ser, una bona colla d’anys, el president de la Fraternitat Cristiana de malalts. L’Ariadna sosté la imatge de l’Infant Jesús quan es venera, a l’ofertori. A l’acabament, l’Alcalde (en Marc) ens felicita el Nadal.
A Anglès, a les 8, hi ha la missa del pollastre, amb mainada, joves, els seus pares i els seus avis. La Duna és la qui aguanta la imatge del Nen Jesús, quan tothom passa a venerar-lo. A la celebració li costa agafar arrencada. Però, com es diu en el diàleg amb el rabadà de la cançó: “Quins vailets més espantats! Cantarem doncs tots plegats: L’orgue de gats!”. L’església està plena de gom a gom: ben bé unes 250 persones.
Quan acabo, sopo una mica i miro una mica la tele que transmeten la missa de la nit, a Sant Pere del Vaticà. El Sant Pare també ha avançat l’hora de la Missa del Gall a la seva conveniència. Sembla estrany com el comentarista pot aixafar i fer mal bé una cerimònia que parla de si mateixa. Feia molt que no podia seguir cap cerimònia per la tele. Una imatge de la M. de D. de Montserrat del s. XVIII i procedent de Brasil presideix la basílica de Sant Pere del Vaticà.
Finalment oficio la missa del gall, a les 12 de la nit. Hi assisteixen 3 germanes dominiques, tres matrimonis i jo: molta més gent que no pas a l’establia de Betlem. També hi ha Jesús, Maria, Josep... L’any vinent, ja veurem como ho fem: primer, arribar-hi.
diumenge, 25 / desembre / 2011
És Nadal. El despertador biològic em fa saltar del llit a la mateixa hora dels altres dies, o sigui, cap a les 6. Prenc un bon cafetó per començar el dia. Intento llegir un xic els diaris, pregar, escriure...
Quan obro l’església, a les 8, la Conxita ja apareix amb mitja dotzena de mocadors amb el meu nom i cognom brodats. Em recordo de la Conxita Brodadora que vivia al carrer de la Constància. A la missa de les 9 hi participa força gent i hi fan d’escolà la Mònica, en Diego (són de Cal Fuster de Constantins i tenen la mare cubana) i la Carla, la pubilleta de Can Mas. Ho fan molt bé. La Mònica sosté la imatge de l’Infant quan els feligresos venen a venerar-lo. Hi participen unes 150 persones.
A Sant Martí hi assisteixen una cinquantena de persones. De Palafrugell hi ha en Joan, la seva muller i els tres fills. La nena és la qui sosté la imatge de l’Infant.
A Anglès, a la missa del migdia, hi participen unes 200 persones, i ens acompanya la coral. Hi fan d’escolans en David i l’Ariadna, que és qui sosté la imatge de l’Infant quan es passa a venerar-lo. També ho fan bé: són veterans de Mn. Joan Solà, a Bonmatí.
A la 1, a Bonmatí, hi celebro la darrera missa amb 15 persones, bona part de la mateixa família. I fer-ne avia.
A les set misses de Nadal he combinat les oracions i les lectures de les celebracions previstes pel missal i pel leccionari: missa de la vigília, missa de la nit, missa de l’alba, missa del dia...
Vaig a dinar amb el meu germà, els seus fills i els néts (o sigui els nebots i els mini nebots). I després, a fer cagar el tió. A casa sempre ha estat costum fer-ho després de dinar. I finalment els poemes, dalt de la cadira, ells d’esquena a la llar, per ordre d’edat: primer, en Pol (La gent reposa colgada al llit..., d’en Guerau de Liost), en Patllari (Les meves paraules dolces... ), en Ferriol (Sona, sona una campaneta...), l’Anniol (El sol brilla, el cel és blau...) i la princesa de la colla, l’Anna (Neu a les muntanyes...). En Patllari em comenta que el seu professor de música és un tal Amós: les muntanyes no es troben!
Quan torno a Anglès, estan de ple en la representació dels Pastorets. Ve a trobar-me en Lluís. Sembla que n’ha passat alguna. Vol dir-me alguna cosa i no sap com fer-ho: “Mossèn, ens ha passat una cosa: érem a dalt del cambril de la Mare de Déu preparant l’escena de l’Anunciació i...” “Què ha passat?” pregunto jo esverat, doncs ja em figurava la imatge de la Mare de Déu per aquí enllà. “No, no, mossèn, és que...” “Què? Digues!” i, finalment “És que se’ns ha fos una bombeta!” “Sant cristià!”. I és que els tramoistes són realment gent molt responsable. La mainada actua molt bé i la gent està satisfeta amb la representació.
A dalt, vaig responent missatges, telefonades, sms... Amb calma, vaig telefonant per felicitar els altres germans: en Pere (resulta que, quan han acabat del dinar de Nadal, els sogres i la Marina han quedat atrapats a l’ascensor i ara arriben els tècnics), la M. Pilar (que té a dispesa la M. Àngels, a qui també felicito, és clar), i la Concepció.
Acabo la jornada mirant un xic Le Cirque du Soleil. Que bé que ho fan. El circ, és un dels espectacles que agradava a la mare. I a mi també m’agrada. S’hi combinen amb gràcia i elegància molts elements.
dilluns, 26 / desembre / 2011
Quedo adormit fins les 7. Em llevo i vaig fent amb calma i puc permetre’m fer un xic el manta.
Em telefona l’Àngela per felicitar-me les festes. També m’ha telefonat l’Enriqueta. Em parlen de Mn. Josep Oriol redivivus, i algú de Mn. Josep Bosch. Em feliciten la petita Júlia, la Mireia, en Martí, l’Adrià Fernández... També m’arriba un missatge d’en Pep Frigola, des del Níger.
Puc parlar amb el P. Lluís Masachs que ara viu a Perpinyà. És de La Cellera i, la seva germana, viu a Anglès. Recordem quan vaig anar a Perpinyà a passar uns dies amb la seva comunitat, l’estiu del 1971 (+/-). Parlem de l’oncle Hermenegild, claretià com ell, amb qui va conviure a la casa on està ara i que el va atendre molt bé, fins la mort. El darrer dia de la vida en aquest món de l’oncle fou la festa de Crist Rei (el 1965). En aquell moment es celebrava el darrer diumenge d’octubre. Quan el visità, el P. Lluís li preguntà si volia que l’afaités. El tiu Quildo li va dir que, per anar-se a trobar amb el Senyor, no calia anar tant polit i que no es molestés. A la tarda, mentre el P. Lluís celebrava la missa de la solemnitat, el Senyor se l’emportà al seu Regne. També parlem de la mare i de la família.
Al matí, feinejo pel despatx. Per dinar, m’acabo la verdura de la carn d’olla, l’escudella serà per sopar i la vianda que sobra (pràcticament només trossets de carn), per demà esmorzar.
Em telefona en Joan Garcia. Avui li toca guàrdia a Catalunya Radio, que per alguna cosa n’és un dels caps. Em comenta que vindrà a veure’m.
A la tarda venen de nou la patuleia dels pastorets i, de nou, s’omple l’església de gent gaudint de les cabrioles, corredisses i acudits de la representació. Potser aniria bé que cada diumenge es fes una representació així.
dimarts, 27 / desembre / 2011
Déu n’hi do, com apreta la fred!
Cap a migdia oficio les exèquies de l’Àngela (87a). Al poble era coneguda com la Mamà: no crec que sigui cap qualificatiu pejoratiu i , per això, en deixo constància. M’agrada conèixer els motius de cada casa i de cada persona i miro de deixar-ne constància. Abans de les exèquies, en ve una rondinant per com està l’església i el lloc on hi ha el sagrari. En Venanci vol posar pau. Però de fet acabem amb un temperi. Hauríem d’estar contents que la mainada i el jovent vulguin fer els pastorets tot distraient el Senyor i la Mestressa. O no?
Quan estic acabant les exèquies començo a veure alguns companys capellans que venen a visitar-me. Fonamentalment són els companys de l’arxiprestat de la Costa Brava Centre. El primer que albiro és l’arxiprest, en Jordi Reixach. I segueixen els altres: en Josep Colomer (que havia estat vicari d’Anglès, amb Mn. Josep Roura), en Pere Torras, l’Enric Tubert, en Josep Lafont, en Pere Artigas, Mn. Felip Hereu (l’actual rector de Palafrugell), l’Anton Recio, en Pep Planas, en Pere Font. També hi ha algun company de l’arxiprestat del Ter Brugent: en Ramon Oller (arxiprest) i en Josep Balateu (que havia estat rector de Palamós). Finalment arriben els carmelites: en Joan Badia, el P. Miquel Balle (Llàtzer ressuscitat!) i en Pere Llivina.
En Colomer es saluda efusivament amb el nostre diaca particular, en Josep Danès. En Venanci recorda bé quan Mn. Kubala era el vicari d’Anglès. En Pere Font ens parla d’un jove de quan ell també era més jove: en Ventura. Indagaré qui és i què se n’ha fet. S’interessen pel muntatge dels pastorets i per la mostra de naixements i pessebres de l’església.
Mostro als companys l’església, la doma i el pis. Van traient el nas per tots els racons. Em fan pensar amb la visita que vaig tenir el dilluns 24•10•11. Quan acaba la inspecció, anem cap a Cala Elisa. La major part hi anem tot xino-xano. Alguns prefereixen pujar-hi amb el seu cotxe. Entre tots som 16 (o sigui que han faltat tres companys).
El dinar és un moment de tertúlia i d’intensa companyonia amb un aiguabarreig de temes on predominen els vinculats a les celebracions de Nadal (especialment les de la penitència, algunes amb molta participació i les altres, amb una forta reculada, segons l’estil), a les famílies...
Entre els plats escollits, el plat estrella és el de peus de porc a la brasa. Algú dels que hi ha al restaurant, ens convida a prendre cava i, un altre, al cafè i a grana de capellà, és clar.
A la missa del vespre administro la Santa Unció dels Malalts a l’Elena (que és qui m’ho havia demanat i que ve acompanyada del seu marit), la Pilar i la Remei. M’agrada aquesta mena de celebracions casolanes i, com qui diu, d’imprevist.
I per avui, prou.
dimecres, 28 / desembre / 2011
A primera hora del matí em visiten uns bons amics de Badalona, en Joan Garcia i la Maria Ureta, amb els seus plançons: en Carles, la Mar i en Joan. Renoi, com creixen! Esmorzem plegats. La Maria ens recita el poema de Nadal, que és d’en Guillem Villalmazo (l’avi d’una companya d’escola): “Era una nit, una nit amb el cel curull d’estrelles... “ . Quan acabem d’esmorzar, visitem el pis, la Doma, l’església... Van a passar el dia al Magma de Santa Coloma de Farners.
Ja al migdia em visita el P. Lluís Masachs. Quina sorpresa! L’acompanya el seu nebot, en Jordi Armengol, que és d’Anglès i és nét de la Montserrat. Està treballant, d’enginyer, a Bristol (R. U.), a una indústria d’aspiradors (un exemple de la nova emigració del nostre país). Des que el conec, les visites del P. Lluís sempre han estat així: per sorpresa i ràpides, deixant un fort regust de poc.
A la tarda m’enfilo a l’estudi que he instal•lat dalt de la torre de la doma. Buido unes cinc capses de llibres. Em pensava que per Nadal ho tindria tot instal•lat i encara falten per buidar unes 30 capses i, després, acabar-ho d’ordenar tot. Tampoc tinc penjats els quadres. Això va més lent del que em pensava.
El suplement del full s’anunciava que, després de la missa, a ca les hermanes, es repartiria escudella per celebrar plegats el Nadal, i només calia portar un plat fondo, una cullera i anar abillat amb una bona caputxa catalana (les senyores) o una barretina (els senyors). Per això la Rosa, la Rossita i la Conxita, després de la missa, venen amb un plat fondo i una cullera a reclamar l’escudella. Però com que no porten una caputxa com cal, només els hi omplo el plat d’aigua. I vinga riure, que d’això es tracta. Sants Innocents!
Penso en la manera “simpàtica” que hi ha de tractar a la gent. Si vas a Cala Elisa, allà tothom és tractat de rei o reina. A Cadaquès, habitualment, la gent d’allà es tracta de nen o nena. El pare Joan Badia tracta a tothom de xato o xata (recordo que una vegada en Licus el va engegar a passeig perquè el tractava així). Mn. Josep Quer, que havia estat rector de Blanes, tractava tothom de nino o nina (tantes vegades m’hi havia tractat a mi). Pel Maresme el costum és de tractar a tothom de maco o maca. Cap a Banyoles es tracta sovint de manyac o manyaga. Amb tot, com que, arreu, ara hi ha gent de pertot, s’han barrejat molt aquests tractaments.
dijous, 29 / desembre / 2011
És el dia de sant Tomàs Becket (+ 1170): un home que ha desvetllat interès als dramaturgs (Jean Anouilh amb Becket o l’honor de Déu i T. S. Eliot amb Assassinat a la catedral), al cinema (Becket -1964- dirigida per Peter Glenville i protagonitzada per Richard Burton), la novel•lística (Ken Follet amb Els pilars de la terra).
Em notifiquen la mort d’un jove d’Anglès. Tenia 28 anys, casat i pare d’un petit vailet. En la situació actual, la vida es pot fer insuportable.
A la tarda vaig a triar i recollir llibres vells a Sant Martí Sapresa. També hi ha carpetes amb documents, apunts i números diversos de revistes (especialment dels Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi). N’hi trobo que havien estat d’en Pere Masachs, de l’Enric Costa, d’en Llorenç Batchellí, de l’Alfons Nogareda... També em trobo amb un plec de goigs vells: de santa Bàrbara (per ser cantats a la capella de Santa Bàrbara), de sant Pere (per ser cantats a la capella de Sant Pere Sestronques), de sant Martí (per ser cantats a la seva església titular)... O sigui que ara tindrem els goigs vells i els goigs nous, que s’han vingut editant darrerament. Els llibres vells els porto a Bonmatí.
Com sol passar remenant papers, sempre n’apareix algun de curiós. No puc deixar de transcriure’l, i sigui un petit reconeixement als meus antecessors a aquesta parròquia on, com en totes les parròquies rurals, els ha tocat fer tots els papers de l’auca:
Parroquia de San Martí Sapresa, 22 de noviembre de 1965
Excmo. Sr. Dn. Víctor Hellín Sol, Gobernador Civil de Gerona
Excmo. Sr.:
Le escribo en nombre de los firmantes del escrito que, como recordará, le dirigimos los vecinos de esta Parroquia el 24 de enero del presente año (1965) pidiendo su muy estimada ayuda para la electrificación de dicho pueblo. No creo necesario, Sr. Gobernador, exponerle de nuevo las causas que nos llevaron a dirigirle dicho escrito, motivado, como recordará, por una promesa inmediata de electrificación hecha ya en el año 1958 y que todavía está pendiente de realización (7 anys!!).
Acogimos con alegría su atta. respuesta en la que nos mandaba una relación del estado de los estudios en que se encontraba dicha electrificación y la preocupación que sentía V. E. para resolver cuanto antes el asunto.
En contactos periódicos que hemos tenidos con el Sr. Feliu de Cendra, Director de Hijos de J. Bassols, Empresa Eléctrica de Olot, interesado en la misma, y a quién se encomendó un estudio oficioso de un nuevo proyecto puesto al día, hemos podido comprobar que, por lo que se refiere a este barrio de San Martín Sapresa, la cosa aparece como muy realizable con la ayuda de la Diputación.
Sabemos también, por los técnicos de la Diputación, que ha terminado el estudio del desglose y actualización del primer proyecto y que ha sido presentado a la Diputación para su aprobación definitiva.
Es por todo esto, Sr. Gobernador, que recurrimos de nuevo a V. E. para que se interese de un tema de tanta importancia para todo un pueblo y pueda este Nuevo Proyecto entrar por vías de una realización inmediata y definitiva.
De creerlo V. E. oportuno, acudiríamos una comisión representativa de todos los interesados el día y la hora que Vd. tuviera a bien recibirnos para exponerle más al detalle todo el asunto.
Le damos las gracias por anticipado y nos despedimos de V. E. atentamente mientras esperamos confiados el feliz éxito de su nueva gestión y rogamos al Señor se digne otorgarle sus abundantes gracias para proseguir con acierto su delicada misión.
Suyo en Jesucristo y la Virgen. (el rector d’aquell moment era Mn. Miquel Guitart)
Amb la carta, es guarda un article publicat a EL CORREO CATALÁN el 12 de gener del mateix 1965 (p. 8), signat per Jaime Teixidor i que porta el títol: SANT MARTÍ SAPRESA, UN PUEBLO SIN ELECTRICIDAD. SIN EMBARGO LO CRUZA UNA LÍNEA DE ALTA TENSIÓN.
Abans d’anar a missa vaig al CAP on es fa donació de sang. Hi tenen instal•lat un pessebre / diorama ben simpàtic, amb la reproducció del carrer d’Avall. Quan fa dos mesos vaig anar-hi, no coneixia ningú ni em coneixia ningú. Avui, ja és diferent.
Sortint de missa, faig una caminada per la carretera de Santa Coloma. Al començament del carrer dels Pins hi ha instal•lat un pessebre ben castís. Això si que fa Nadal. I cap a retiro.
divendres, 30 / desembre / 2011
Celebrem la Sagrada Família, que s’acostuma celebrar el diumenge entre Nadal i Cap d’Any, però aquest any no n’hi ha cap i es celebra el divendres abans de Cap d’Any. Tot el dia cantussejo l’himne que cantava a Palafrugell: “Jesús, Josep i Maria, oh noms més dolços que mel...”.
Vaig pel poble a fer unes còpies d’una fotografia davant el portal de Sant Martí. Deu ser dels anys 60 i el mossèn segurament és Mn. Alfons Nogareda. Hi surten una colla de nois i noies, segurament el dia de la comunió solemne. Repartiré les còpies i segurament entre tots m’ajudaran a esbrinar qui és qui. També vaig a comprar alguna cosa per menjar, que també menjo. Tot pujant a la Doma, una persona em parla d’en Jaume Angelats a qui coneix per haver participat en un viatge a Roma, amb feligresos de Bescanó.
Al migdia, a les exèquies d’en Joan Francesc, l’església s’omple de gom a gom especialment de gent de l’edat d’aquest noi. Em ve a saludar la Carme Castro que és familiar del difunt, per part del marit. Enmig de la foscor del moment, costa fer-hi arribar una escletxa de llum i un bri de pau. En tot cas, que Déu hi faci més que nosaltres.
A la tarda, retorno a Sant Martí. Volto per la rectoria, fosca, humida, fa un xic de basarda... Tot d’una sento fressa: “Qui hi ha? Que hi ha algú?”. Res. Vaig mirant per les diferents habitacions:una mena de laberint. Al cap d’una estona es repeteix el soroll: “Qui hi ha? Que hi ha algú?”. Finalment m’adono que hi ha un ocellet, en un racó, i que intenta sortir per les finestres atret per la claror, però el vidre li ho impedeix. Obro totes les finestres i, al cap de poc, l’animaló ha fuit per una de les finestres.
A la doma d’Anglès ve a visitar-me l’Esperança Teixidor. Venen de veure el pessebre de la farmàcia de Les Planes i de saludar les germanes carmelites, a La Cellera. Li ensenyo l’església, la casa, els racons i raconets de l’edifici. Em diu que algun dia tornarà amb els seus pares, amb l’Armand, amb la Martina... Ara van a la Impremta Pagès, a saludar la mestressa, que havia estudiat al Vedruna de Palafrugell.
Em telefona en Josep Tarrès. Em comenta que acaba l’any amb 87 anys. Es veu que aquest any no pensa pas complir-ne cap més. Em parla dels rectors que havia conegut a la seva joventut: Mn. Lluís Genís, Mn. Anton Vinyals, Mn. Josep Roura... També em parla del grup d’avanguardistes de la FJCC de la Parròquia.
I comencen a venir per preparar la representació dels pastorets que hi haurà aquest vespre.
Em parlen d’un artista del poble, en Gerard Roca http://www.gerardroca.com/ . que estaria disposat a pintar alguna cosa a l’església d’Anglès. Es veu que prepara unes pintures per l’església de Sant Amanç. Seria interessant que els artistes d’aquesta vall s’interessessin per fer alguna aportació decorativa a aquestes esglésies. De moment, sembla que en Gerard Roca li agradaria fer-ho.
Una de les col•laboradores em pregunta si sóc en Martirià que participava, com a monitor, a les colònies escolars a Sant Feliu de Guíxols. Si senyora, quatre estius, abans del 1975, amb “cent goril•les de moltes viles”. Es veu que ella hi venia amb la seva mare, que n’era la cuinera. Va ser un treball ben interessant.
Acabada la representació, s’endreça l’església i es deixa neta per les misses de Cap d’Any. No puc ajudar-los massa: la lumbàlgia m’ha garrotejat. M’ajunto al personal de l’atretzo i de l’organització i, a la sala de la doma, mengem un xic de pa amb tomata.
Al llarg del dia, m’ha anat creixent el dolor a l’esquena i el cos em va quedant entumit. Segurament sento algun mal vent. Veurem com acabo l’any.
Desde Valencia li desitjo en FELIÇ ANY NOU.
ResponEliminaSalutacions cordials, Montserrat