Santa Tecla, batedora de noguers.

dissabte, 22 / setembre / 2012

A les 9 del matí oficio les exèquies de la Carmeta de Sant Julià. Li havia portat Nostramo cada primer divendres. Aquestes darreres setmanes ho ha passat malament i ha estat ingressada diverses vegades a Santa Caterina. Vaig visitar-la per darrera vegada el passat dissabte, abans de la missa de Bonmatí. Quan era ingressada a l’hospital primer demanava per rebre la visita del capellà (Mn. Josep M. Tor) que no pas del metge. Que el Senyor l’aculli al Paradís, que a la seva arribada la rebin els màrtirs i la facin entrar a la ciutat santa de Jerusalem. Que Santa Maria i el cors dels àngels l’acullin i tingui, amb Llàtzer el pobre, el repòs etern. El seu fill, en Josep, treballa a l’ÀNTEX i molts companys han participat a les exèquies.

Quan retorno a Anglès, a Can Patalic, em saluda el pare d’en Ferriol, de la Iria i d’en Guerau.

I si uns es moren, els altres s’enamoren.

Poc després de les 12, a la capella dels Bonmatí, beneeixo el casament d’en David  Xifra i de la Irene Castillo. La capella llueix la decoració floral d’en Ricardet. L’equip musical és de FEEL GOOD que han animat les festes majors d’Amer i d’Anglès. El fotògraf és de Banyoles, de FOTO DIGITAL XM que tenen la botiga al davant de MATEC. Han llegit l’Eloi Bagué (primera lectura) i en Marc Crous (pregàries dels fidels).

Abans d’acabar, la Carme Carrasquilla llegeix un poema que ha escrit. “Un poema que, segons diu,  vol expressar un desig de felicitat als nuvis que segur que tots els que els acompanyem compartim. I es titula L’ARBRE DE L’AMOR”

Setembre té avui un caire

de bonança i joventut

i a pertot se sent la flaire

de les flors que omplen l’aire,

d’amor vostre, cor curull.

Al vostre cor com en un jardí

hi heu sembrat una llavor

que a poc a poc s’ha convertit

en un arbret formós.

Aneu alimentant

aquest arbre petitó

amb tot allò que calgui

perquè sigui alt i frondós.

Que tingui arrels profundes

capaces de resistir

les adversitats de la vida,

si haguessin de venir.

Si el cuideu i el nodriu

amb amor i molta tendresa

serà l’arbre més joliu

i tindrà gran fortalesa.

Que la vostra unió sigui

com la de l’arbre amb la terra

que no trontolli mai,

ni en la pau, ni en la guerra.

I si un dia aquest abre

donés el fruit esperat,

seria motiu d’alegria

i total felicitat. 

L’amor que avui segelleu

que sigui allò més preuat

que augmenti cada dia

i us tingui sempre enamorats.

Enhorabona i per molts anys!

En Ricardet, veient les pintures d’en Benet Casabó que hi ha a l’absis de l’església, em comenta que a Sant Miquel d’Anglès, a l’altar de la Sagrada Família, hi havia dues pintures de l’Antoni Marsergas d’Anglès. En una hi havia l’escena de la Samaritana i a l’altra, el Bon Pastor. M’agradaria veure’n fotografies. A l’altar de la M. de D. de Montserrat hi havia unes pintures del monjo de Montserrat P. Josep M. Gassó, germà de l’àvia de Can Peix. No sé pas perquè es van destruir totes aquestes pintures.  

A la tarda tinc la missa anticipada a Bonmatí (amb just 30 persones) i la d’Anglès (amb 40 persones o poques més).  La llar dels jubilats han fet una sortida de varis dies, i es fa notar.

Quan acabem la missa, la Maria Tarrés em comenta que ella va fotografiar l’església de Sant Antoni, on ara hi ha la guarderia. Que va ser una llàstima que fos destruïda. L’altra Maria també ho confirma. Es veu que en parlaren amb l’alcalde de aleshores però que no els va fer cap cas.

La Núria Esponellà em fa una consulta per un detall d’una novel·la històrica centrada a l’estany de Banyoles.

diumenge, 23 / setembre / 2012

A les misses d’aquest diumenge es nota una certa davallada en l’assistència. Alguna família d’estiuejants ja han retornat als seus domicilis, a més, la sortida dels jubilats també s’ha emportat una bona volada de feligresos.

La Rosa em comunica salutacions de la Marta Arquer, professora del Col·legi Sant Jordi. Es veu que van coincidir ahir en una trobada d’exalumnes de les dominiques, quan feien 5è i 6è de batxillerat. A Sant Martí visito la Maria i la Nati. En Joan m’obsequia amb el llibre de l’Eulàlia Tort CONVERSES AMB TERESA FORCADES.

Tot dinant, a Can Tarrés, llegeixo un article que publica La Vanguardia comentant el tractament del nu en l’obra escultòrica d’en Josep Llimona sense anar contra els principis del Cercle Artístic de Sant Lluc. Ben interessant.

Darrerament m’he afeccionat al quefir (o kèfir). Hi ha qui comenta que és molt saludable especialment per la panxa, l’altre diu que crea moltes defenses per evitar malalties, hi ha qui diu que ho guareix tot (fins i tot els peus plans)... De moment, en prenc mig litre diari o un xic més. Com que porta un xic d’alcohol (1º), espero que no em creï dependència.  Només faltaria que em tornès alcohòlic per ser addicte al quefir!

Dono testimoni de que el faig jo mateix. Vaig adquirir-ne unes ampolles de mig litre que comercialitzen la Purllet. Quan n’he begut un got, acabo d’omplir l’ampolla amb mig litre de llet natural i ho sacsejo una mica. Deixo l’ampolla damunt del marbre de la cuina i,  quan han passat 24 hores o més, la guardo a la nevera. I així vaig fent amb les altres ampolles que tinc.

Quan en prenc, dóna la impressió que bec cava o aigua de Caldes i es nota una acidesa agradable. Acostumo a prendre’n un got a mig matí (amb una torradeta), un altre a mitja tarda (també amb una torradeta) i un abans d’anar a dormir (tot sol).

dilluns, 24 / setembre / 2012

Se m’acaben els 58 anys. El vent de ponent empeny fort. A veiam si serà veritat allò de “Ponent té una noia casada amb en Llevant, i quan torna de veure-la, en torna plorant”.  

Oficio les exèquies de la Rosa. Estava emparentada amb els de can Venanci per tots costats. Participa força gent del poble a la cerimònia.

Vaig a repartir cartes invitant els pares a inscriure els seus fills a la catequesi. M’arribo al CEIP Pompeu Fabra i a les adreces de les famílies que viuen a l’entorn de l’avinguda Floricel. Faig una bona caminada. Quan les tinc repartides, l’Anna em fa adonar que hi ha una errada: es convoca una reunió de pares dels nois i noies de seguiment (4rt i 5è) pel dissabte 7 d’octubre i, de fet, ha de 6 d’octubre. Espero que aquest no sigui l’obstacle per no participar a la catequesi.

Després d’un any, puc dir que conec força bé la geografia d’aquests pobles i, en especial, els carrers d’Anglès. Sempre me’n queda algun per situar, però la majoria ja els tinc interioritzats i me n’adono tot repartint les cartes del inici de la catequesi. L’any passat vaig fer la opció de repartir-les personalment i m’anà bé per conèixer la població.

Dino un plat de bledes bullides amb una trumfa. M’agrada la verdura acabada de bullir. També menjo un bistec de pobre. I per postres, un préssec. I quan he rentat plats i coberts, m’estiro per fer mitja horeta de migdiada. La veritat és que no necessito despertador i sempre em desperto quan he dormit uns 25 minuts. Això si, dormo com un tronc.   

Es dóna a conèixer la detenció dels homes acusats dels robatoris a Anglès. Algú em pregunta si és que hi ha hagut algun altre robatori. I això que en vaig parlar al DIARI DEL CAPELLÀ.

dimarts, 25 / setembre / 2012

I començo el primer dia dels meus primers 59 anys. Des de primera hora de la matinada m’arriben felicitacions d’amics pel facebook, els nebots per whatsapp  i també hi ha qui ho fa per sms, per correu electrònic, per telèfon (germans, amistats...)... Agraeixo que les felicitacions siguin fetes amb discreció (especialment pels mitjans electrònics, que no requereixen una resposta immediata).

A mig matí baixo a l’oficina de Correus per enviar les invitacions de catequesi a les famílies que viuen fora del poble. I quan pujo, agafo el cotxe i me’n vaig a visitar a la Carme Santaló, a la residència on és atesa.

Quan em veu, la cara se li il·lumina. Mai m’havia dit l’edat, i avui me la comunica.  Alguna vegada que li havia preguntat em contestava: “la que aparento”. Em feia molta gràcia, perquè jo la sabia per un altre costat. I de fet, val a dir que, si bé ara està atuïda, se la veu animada. 

La Carme ha estat una gran col·laboradora parroquial i sempre ho ha fet amb discreció: a la catequesi, a Caritas, a l’Hospitalitat de Lourdes, també visitant malalts i col·laborant amb altres organitzacions del poble (oncolliga, unicef... ).

Parlem una estona i preguem una mica, mentre li administro Nostramo: “Que nostre Senyor Jesucrist sigui a prop teu...”. També em diu que ha estat uns dies allà (i ara és a l’hospital) el que havia estat jutge de pau.

Tornant m’aturo a dinar a La Barca de Bescanó. Hi ha una colla que estan d’excursió. Llegeixo el diari i els missatges al mòbil.

A primera hora de la tarda tenim la reunió del grup de Vida Creixent. Treballem el primer tema del llibret LA FE CRISTIANA, PORTA SEMPRE OBERTA. Quina cosa tan espessa!.

Quan acabem vaig a repartir unes quantes cartes de catequesi cap el sector de la Triassa, carrer Nou, Pla de la Coma...

dimecres, 26 / setembre / 2012

En Tiri, el meu nebot, està fent apunts per també fer un diari. Fa uns matins que envia, per whatsapp, les seves reflexions i les seves dèries. Sembla que esmorzi fideus. Li suggereixo que anomeni el bloc el DIARI DEL CAMIONER.

Quan estic a la cuina, per les finestres del dormitori, del passadís i del distribuïdor, accedeixen cap a dintre una volada de coloms, 5 o 6. I després, quan s’adonen que estic allà, no en saben sortir. Quin esvalot i quin batre d’ales. A veure si em faran fóra de casa! Ni que jo fos sant Francesc!

Al migdia surto cap a Banyoles. Vaig escoltant el debat del parlament de Catalunya. Em toca suportar l’Alícia Sánchez Camacho. Ostres, sembla una baba botzinaire  que sempre renya els seus néts ni que els néts siguin professors de universitat. També escolto una estona en Joan Herrera i, quan retorno, escolto en Joan Tardà, l’Albert Ribera (un altre que fa por), l’Alfons López Tena,  en Joan Laporta, i les respostes respectives de l’Artur Mas. El debat em resulta interessant.

A casa, dinant, també parlem de la situació i del debat sobre la independència. Ho comparem amb la transició que també comportà superar pors i sobretot fantasmes que atiaven alguns sectors. I per fer massa cas a les pors i per témer massa als fantasmes, ara estem on estem.

Quan surto de casa, em trobo amb en Garganta. Em parla de la seva casa a Sant Ferriol.

Al vespre, a la doma, hi ha la reunió dels equips de Caritas de l’arxiprestat. Dono l’acolliment i, amb un text que ha escollit en Ramon, dirigeixo la pregària inicial. També convido a pregar per tots els col·laboradors, voluntaris i beneficiaris difunts aprofitant que demà és la festa del patró de les associacions caritatives, sant Vicenç de Paül.

dijous, 27 / setembre / 2012

En Josep em comunica la mort de l’Antonio Pérez (67a). Molta gent el coneix com El Madriles. Concretem l’hora de les exèquies per demà divendres.

A cap hora venen les confraresses de la Mare de Déu de l’Escombra a netejar l’església. Quin goig que fan! Tot va en dansa.

Cap a un quart d’onze vaig cap a Girona. M’han convidat a participar a una tertúlia radiofònica a LA XARXA (el que era COM RÀDIO). Hi ha en Pere Bahí (de LA XICRA), en Joan Rodríguez (casat amb una Masgrau de Banyoles) i el conductor del programa, l’Eduard. Es retransmetrà el proper dijous a la tarda, al programa LA TAVERNA DE LA RAMBLA.  

Mentre dino, a La Barca de Bescanó, ve a saludar-me una senyora de Palafrugell (nascuda a Bescanó) que també hi ve a dinar acompanyada de la neboda i d’uns amics.

A la tarda reparteixo el darrer plec de cartes convidant a participar a la catequesi. Ho faig a l’entorn de la carretera d’Osor i als límits del terme municipal d’Anglès.

A molts balcons hi pengen estelades (blaves o vermelles) o la senyera. La bandera espanyola penja a algun balcó d’alguna família d’origen marroquí o llatí.

A la missa vespertina dono gràcies pel meu baptisme, celebrat aquest dia, fa 59 anys. Que sant Vicenç de Paül i sant Dalmau Moner m’ajudin a ser-hi fidels.

Patrícia Gabancho rep el Bertrana per la seva primera novel·la, ‘La néta d'Adam', i l'escriptora Núria Esponellà (de Celrà i resident a Ventalló) queda finalista amb ‘Una dona d'aigua' ambientada a finals del s. XIX a Banyoles. Quan conec la notícia, envio a la Núria una felicitació, i ella em contesta agraint-ho.

divendres, 28 / setembre / 2012

Em llevo a l’hora habitual i ja m’arriben missatges pel whatsapp d’en Tiri i la Collell. Renoi quina xerrameca. S’estranyen que no m’afegeixi a la tertúlia. Finalment els saludo: PAX ET BONUM.

Venen dos dels confrares de Sant Amanç, en Lluís i en Lluís. Recollim la peita campana que hi havia abandonada per les golfes. Ningú me’n sabia donar raó i, amb el permís del Consell Parroquial, es penjarà a l’espadanya de l’església de Sant Amanç. Tot seguit anem a Sant Martí a recollir una imatge d’un sant bisbe elaborada a un taller d’Olot. Diguem que surt de l’església de Sant Marti  essent la imatge de sant Martí i arribarà a l’altra església essent la imatge de sant Amanç. Una autèntica transformació. I quan va sortir del taller d’Olot, ves a saber a quin sant deuria representar. Val a dir que, a la mà esquerra, hi porta un llibre (propi dels sants que van escriure quelcom important). Però ni sant Martí ni sant Amanç, amb una partida de naixement i amb una historicitat ben perfilada, no van pas destacar per escriure res.

Cap a les 12m, l’església s’omple dels familiars i amics que participen a les exèquies de l’Antonio Pérez (67a), el Madriles, marit de la Maria Pèlach, la iaia Maria. Fa 4 anys se’ls morí d’accident un fill, en David. L’altre fill porta el bar de  Cal Mariner. Procuro situar-me en el dolor de la família i obrir una escletxa a l’esperança i a la pau que ens ofereix el Senyor. El cert és que la gent està atenta.

Per dinar em faig olla de peix, amb un parell de cebes trossejades, un parell de grans d’all,  patata (que em va donar la Carme), pebrot i tomata (encara de l’hort), bacallà, julivert i un bon raig d’oli d’oliva. I ben bullit a foc lent. Si ho volgués més potent, ho acabaria amb un allioli negat i abocat al damunt, pebre, una mica de vi ranci...

A la tarda preparo la reunió amb els pares dels nens i nenes que comencen la catequesi: calendari, fotocòpies, fitxes, quatre idees bàsiques... La reunió és a dos quarts de vuit del vespre, a la sala de la doma. Hi participen poc més de vint pares (bé, pares 4, i la resta són mares). Hem d’acabar aviat perquè diversos pares van a la reunió per preparar els pastorets. I en un poble cal respectar aquestes coses.  

Al vespre encara hi ha la reunió de l’equip de l’ONCOLLIGA. Saludo tothom, preparo un parell de coses i vaig a sopar. Cap a dos quarts d’onze acaba la reunió i acomiado tothom. I cap a dormir que demà hi ha matines. 

Parla el P. Josep Frigola, Missioner d'Àfrica, des de fa 45 anys, ara a Níger

L’ENTREVISTA QUE M’HEU ANAT FENT

Faig les maletes després d’aquests tres mesos d’estada a la terra mare. No goso parlar de vacances perquè ha sigut temps d’una altra mena de feina. Ara tornaré a la terra dels meus primers i renovats amors. Com que m’heu anat abassegant amb preguntes i qüestions, em sembla adient de fer-vos un resum de les respostes. Ben entès, l’entrevista la feu vosaltres, jo responc com sé i puc.

- ¿Ja fa tres anys de quan vas venir l’última vegada?
Sí, com passa el temps. Reveient-nos, per fer-nos plaer mútuament, diem que encara ens conservem molt bé. De fet, els anys són cada vegada més golosos, se’ns empassen sense cap mirament ni degustació. Tal hi fa, em fa un goig immens de reveure rostres amics, retrobar vides conegudes, poder seguir trenant xarxa humana.

- I, com ho has deixat allò d’allà baix?
“Allò d’allà baix”, que lluny i distant, eh? Doncs, ja ho sabeu, en bona mesura la situació és crònica, endèmica. Les crisis alimentàries es van perpetuant en un o altre lloc del país. Tampoc allò del famós Mil·lenium ha funcionat bé. En part era utopia barata i en part és mentida perversa perquè els macro programes dels grans organismes es solen fer per deixar la gent contenta i enganyada.

- Per més inri, sembla ser que alguns moviments islamistes radicals fan estralls...
És veritat, actualment Níger queda tenallat entre la rebel·lió terrorista del nord del Mali i els moviments fonamentalistes, violents a matar, provinents de Nigèria. Fa ben poc, reaccionant a les provocacions d’alguns malaurats mitjans occidentals, varen cremar esglésies i destruir escoles en la ciutat de Zinder on tenim un equip de companys missioners africans. És possible que tots plegats hàgim de canviar d’estratègia pastoral quant a visibilitat i desplaçaments. Amb tot, la discreció és sempre molt evangèlica.

- Noi, ja veus que aquí també la crisi ens deixa eixonats, molta gent pateix de debò.
Ja n’havia pres consciència des d’allà. Crec que tot i solidaritzant-nos amb qui tenim a la cantonada o ben a prop, cal no deixar arraconats mil milions de persones que no arriben al llindar del que se’n diu benestar. L’estat de benestar és una cosa i el de supervivència n’és una altra. El món global en el qual som immersos exigeix un mínim de benestar global que inclogui tots els pobles d’arreu.

- Amb el desgavell de l’economia, veiem que els immigrants, magrebins i subsaharians sobretot, s’ho passen molt malament... Són els més vulnerables. Ens fan molt servei i, a la vegada, en tenim por. Inexorablement,
ells van canviant les dades i el color de la població. Segur que una bona part no s’integra prou bé, però nosaltres tenim massa por de perdre la identitat i, potser, tampoc els acollim com Déu mana. Cal que mirem altres països, veïns o més llunyans, que ens mostren com han aconseguit l’acolliment – integració indispensables per a poder conviure.

- Vares anar a la manifestació de la Diada, quina mena d’esperit et guiava?
Ja vaig poder participar a la del 1977 perquè llavors em trobava a Barcelona. Després de 35 anys, he tingut la sort de participar a la d’enguany. Com la majoria de gent, hi vaig anar amb el que sóc: identitat, sentiments, reivindicació de drets fonamentals i recerca de la sobirania del nostre país.

Els brams d'ase no arriben al cel!

 dissabte, 15 / setembre / 2012

Em desperto mitja horeta més tard: és dissabte. Faig bugada: llençols, tovalloles, roba personal... ben carregada. Quan arriba el moment de centrifugar, la rentadora sembla que s’ha endimoniat i salta esperitada per dintre el seu requartet. No sé si l’he carregada massa.

Després d’esmorzar, preparo les celebracions de les misses d’aquest diumenge.

En Manel Roura em comenta les seves amistats entre els capellans     i la seva oposició al plantejament de la independència.

   

El Barça ens dóna una alegria  i l’acaba d’arrodonir el Madrid. Potser si que amb la manifestació de dimarts passat s’haurà aconseguit alguna cosa.

diumenge, 16 / setembre / 2012

Fa un any que vaig celebrar la primera missa a Anglès, a la capella de les dominiques.

Al matí tinc les misses habituals de cada diumenge. A Sant Martí celebrem ja la missa a l’interior: no crec que la diem més a fóra fins a començament d’estiu, el 2013, segurament per Corpus (el 2 de juny). Hi assisteixen les famílies de dos germans coneguts de fa temps: en Joan Bofill i la Marta Bofill de Palafrugell que ara viuen a Salitja amb cases properes a altres germans (en Jordi i la Pilar). Val a dir que l’església gairebé queda plena.

Quan acabo visito dues àvies, al poble: la Maria de cal Curt i la Maria de cal Flequer Nou. 

A la missa de migdia, a Anglès, hi assisteix bona part de la família Fàbrega amb qui preguem fent memòria d’un germà que morí d’accident fa un parell d’anys. I també preguem per una cunyada.

Les celebracions del matí clouen amb el baptisme de la Maria, en un to cordial i senzill. En el moment de tirar-li l’aigua damunt del caparró, ha fet un moviment brusc i molta li ha regalimat al damunt de la cara amb el consegüent ensurt i un espeternec, sense que arribi a plorar.

La celebració acaba amb un poema que li dedica la seva mare:

Ja hi veig!

Amb la mirada pura, veig

somriures sincers

i ulls inquiets que

m’observen esperant respostes.

Ja hi sento!

Escolto cançons de bressol

a cau d’orella, rialles i

els batecs dels vostres cors

quan m’acosteu al pit.

Ja toco!

Noto pells fines que m’acaronen

i també rostres que han

viscut més temps. Agafo

dits que s’apropen i estiro

els colls de les bruses quan vull

adormir-me.

Veig, sento i toco tot el que

m’oferiu, i m’omplo

de vivències i records

que heu viscut, viviu i viureu

amb mi.   

Vaig a dinar a cala Elisa. Em conviden a compartir taula en Narcís Figueres (professor de llatí a la UOC i a la Facultat de teologia), la Dolors (la seva muller) i el noi petit, en Narcís. Parlem cordialment dels temes més actuals i propers: la participació entusiasta a la manifestació de tota mena de gent i molts professors universitaris, camises, els mossens que han estat rectors de Sils i de Riudarenes, especialment Mn. Martirià Torras, del diccionari dels 800 selvatans il·lustres ...

Com sempre que vaig a Cala Elisa, l’àvia Elisa ens fa els compliments i em manifesta la seva generositat i el seu afecte. Per molts anys!

Em passo la tarda treballant i gairebé enllestint el llibret de la vida de sant Odó, abat de Cluny (+ 942), un gran abat que va promoure la reforma dels monestirs benedictins (s. X). 

dilluns, 17 / setembre / 2012

Faig bugada, com cada dilluns. Recordo que a casa, quan jo era petit, el dilluns era el dia de fer bugada. Venia la Maria Fernando, la mare de Mn. Pere Bach, a ajudar la mare. Amb sis germans, el pare malalt, la tia... de roba per rentar, n’hi havia força.

La roba la rentaven al rec de casa, el rec d’en Brugada Teixidor, al rentador de pedra que hi ha al pati. Un cop la roba era neta l’anaven a estendre a l’hort, on hi havia l’estenedor. La roba blanca la deixaven en lleixiu en un cossi de zenc i l’esbandien el dimarts.

Recordo que, alguna vegada, la Maria també m’hagué de rentar i canviar a mi. Era molt bona dona.

El dimarts a la tarda era dia de planxar la roba i de sargir-la. Per planxar-la, ajudava la mare, primer, la Dorotea i, posteriorment, la Margarita Congost de Can Ping-pong, casada amb en Josep Torras de cal Fiduer, cosí germà del pare (i cunyada de Mn. Martirià Torras). També havia vingut la Dolores Galí (germana de Mn. Galí, un capellà dels que foren assassinats el 1936).

El dimecres era dia de mercat i la mare anava a ajudar a la tia Conxita a la botiga de plaça, i també a comprar alguna cosa. El dinar, aquell dia, acostumava a fer-lo la Berta Zeilinger, una vídua austríaca que s’havia refugiat a casa en motiu de la primera guerra mundial i,  per segona vegada, quan enviudà amb cinc fills (crec que va ser el Nadal del 1950), i que va ser per la família una segona tia. I m’agradaven els macarrons que feia perquè eren cruixents.  

I el dijous, la Rosita de can Franch venia a ajudar la mare a sargir la roba, que s’anava aprofitant fins que quedava del tot esquinçada. Crec que la Siseta Dellonder, del carrer de Sant Antoni, sargia les coses més delicades.

El divendres era el dia de fer dissabte, és a dir, de fer endreça i neteja de la casa. Aquest dia solia venir la Camil·la Vda. Joanola, que venia tot sovint per altres feines.

I el diumenge, per ajudar a fer el dinar i rentar la vaixella, solia venir la Carolina Canta de Can Xampany (una pobra vídua, mare d’en Pere Tomàs Canta, que havia estat molt amic del pare i que, per haver mort al front republicà, la Carolina no tenia dret a res).

També havien vingut a donar un cop de mà a la casa la Magdalena de la Cademont de Sant Miquel de Campmajor, la Lola Nierga (germana de Mn. Nierga), la Carmot de Camós, la Lola d’en Pepet (que era manca d’una mà) amb la mare Font (que també era manca d’una mà), la Conxita Oliva de can Saleri (que anava i venia de França i ens portava pa de mel), la Teresa (una andalusa molt salerosa i cantarella), la Mercè de Can Maret, ...  Moltes d’aquestes dones també feien cap a casa quan hi havia un pic de feina especial: aplegar olives, fer conserves, matança del porc, espellonar (o espellifar)...

Altre cosa eren els mossos (homes solters que solien residir a la casa) i els jornalers que venien de fora (uns més fixes i altres en els moments més intensos de feina). D’aquests recordo en Pere de Sant Miquel de la Cademont  (que es casà amb la Magdalena), en Joan (que era molt nerviós i que s’encallava parlant), un tal Josep Reixach, el Dimoni de Borgonyà, en Panduro de Cors (tot un personatge embolcallat d’anècdotes especialment entorn de la Guerra Civil), en Xico de Mata, en Tianet de la Maria (que algun dilluns li donava per torejar les vaques quan anaven a abeurar al rec), en Nando Tarrés de Crespià i la seva colla que venien a podar i escatir els arbres i les oliveres, en Jose, un dels primers andalusos que vingué a Banyoles i que morí a les Saques (Can Ginferrer), en Jaume Mià (que fa poc ha quedat vidu de la germana de la Maria Gifre), el pare de la Pilar que portava l’hort...

La M. Pilar i en Josep em recorden moltes d’aquestes persones i els altres germans n’hi podrien afegir d’altres ja que jo era petit i no els recordava gaire. En fer-me gran, aquesta mena de col·laboradors deixaren de venir a casa ja sigui perquè també els meus germans ja feien més la feina, ja sigui perquè els més habituals s’anaren fent grans, ja sigui perquè la pagesia tradicional se n’anà en orris, ja sigui perquè les circumstàncies anaren canviant...

Això si, quan era hora de menjar, tots menjàvem a la mateixa taula, i tothom es beneficiava del que produïa l’hort, o l’aviram, o la llet de les vaques, o a la matança del porc... I és que una casa de pagès era com un petit poble, una unitat de producció on se’n beneficiava una bona colla de gent.

El pare, tot i estar malalt i enllitat, i la mare anant amunt i avall, vetllaven perquè tot funcionés. Però no sempre tothom anava a rega i alguna vegada hi hagués més d’un embolic.

Al vespre vaig a la sala de les entitats, l’antiga sala de plens, a l’Ajuntament vell, a la Plaça de la Vila. Hi ha la reunió de la junta dels Amics de Sant Amanç. Fan una bona feina i ara cal acabar d’arrodonir l’aplec del dia 30. L’any passat, quan hi vaig venir, no coneixia a ningú dels assistents i m’hi sentia estrany. M’hi trobava com un gos a missa. Ara ja conec tots els assistents, en recordo el nom de molts, i ells em coneixen i m’acullen a mi.

dimarts, 18 / setembre / 2012

Quan em llevo, un cop estrijolat i vestit, ja són cap a un quart de vuit del matí. I en obrir la finestra de la meva cambra, encara es pot veure bé La Cellera

redossada a l’entorn del campanar de Santa Maria de Sales: “Beneït sigui el nou dia i el bon Déu que ens l’envia. Déu vos guard, Mare de Déu! Guardeu-me, sant Àngel meu!”. Ben aviat, el panorama serà ben enfosquit.  Mentre, m’acompanya el res del rosari des de Ràdio Estel.

Les vistes panoràmiques que he tingut, des de la finestra del meu dormitori, mai han estat massa agradables. A Calella (Maresme), a Sant Jordi Desvalls i a Palafrugell, la finestra s’obria a un carrer estret i, per tant, únicament veia la casa del davant: a Calella, la casa de la Maria (que venia de cuinera a les colònies a Argelaguer); a Sant Jordi, la finestra s’obria al carrer de les mosques  i donava a la façana de la casa de l’Isidro, un personatge peculiar del poble, que alguna vegada m’havia fet llevar a mitjanit perquè en portava més al cap que als peus; a Palafrugell, la finestra s’obria a la façana de la Fonda l’Estrella on, els estadants, alguna vegada m’havien ofert algun espectacle visual (bé, de fet, mentre vaig estar al pis del c. Ample, la finestra s’obria a un pati interior atapeït d’arbres polls que ho tapaven tot).

Als altres llocs,  s’hi endevina algun paisatge: a Banyoles es veu un xic el monestir, però al davant hi ha les parets fosques i tristes de l’adoberia de can Torrent i els silos de can Belem; a Sant Cristòfor les Fonts, el paisatge era la carretera de Santa Pau i els marges que pujaven cap a Batet. Per tant, en conclusió, el paisatge que veig ara, des del meu dormitori, es agradable i més que acceptable, si bé queda força acotat per uns pisos que tinc al davant. Val a dir que el millor paisatge que he tingut, però, és el que es veu des de la galeria del menjador des d’on es pot contemplar com les petjades del pas de les estacions a Santa Bàrbara, Bellveí, can Figueres...

A mig matí vaig a ingressar la quantitat recollida per en Pep Frigola (525’- €). A l’oficina on m’atenen, a una paret, hi ha un plafó de gres que representa uns treballadors que pelen de suro. La peça em cau bé, és simpàtica i ben feta. Em resulta curiós trobar-ho a Anglès, si bé em cal recordar que som a la Selva i, sobretot a la zona més meridional, el cultiu dels surers no hi falta (o no hi faltava). El mural veig que està signat pel conegut ceramista Jordi  Aguadé i  per la també coneguda il·lustradora la Mariona Lluch.

A la tarda, a Anglès, oficio les exèquies d’en Joan Suy de Ca la Rossa (92a). Havia estat fuster i és força conegut al poble. Havia format part de la junta del Casal dels Jubilats.

Cap a les 9 del vespre comença a ploure i fa un bon ruixadot.

dimecres, 19 / setembre / 2012

Quan em llevo (6m) està plovent a bots i a barrals. Entre ahir vespre i aquesta matinada arriben a caure 23 litres. Potser es farà algun bolet: no sé, però, si en veuré cap. Algun boletaire de debò em diu que no, que encara manca massa aigua. Jo diria que potser se’ls vol tots per ell, però que no pateixi que jo no sóc boletaire.

Avui, dia per dia,  fa 18 anys que vaig arribar a Palafrugell. Provenia de Sant Jordi Desvalls, Colomers, Vilopriu, Gaüses... Quan vaig arribar a Palafrugell, tot ho veia gros i fosc. Quantes vegades no em vaig estar de repetir: i tan bé que estava a Sant Jordi!

Quan poso la roba a la rentadora i la poso en marxa, m’adono que fa el boig. Tot d’una peta tot, salten els diferencials i quedo a les fosques. Alguna cosa de la rentadora s’ha cremat perquè s’ensuma pudor. Total que se m’ha espatllat la màquina i no puc rentar.

Vaig a dinar amb els de casa. Parlem de l’hort, dels olivets, dels mossos i jornalers que havien vingut per casa... En Josep me n’explica alguna d’en Panduro.  La Nuri em dóna alguna altra lliçó per fer funcionar el meu mòbil.

De retorn a Anglès m’aturo a proveir. Si bé tinc les meves preferències, alguna vegada m’agrada variar o, també, a voltes no tinc altre remei de proveir en llocs diferents als que més m’agraden.  

dijous, 20 / setembre / 2012

Oficialment aquest és el darrer dia d’estiu, si bé astronòmicament serà estiu també demà. Sembla que es presenta agradable.

Al matí venen els de can Gamell a reparar-me la rentadora. No hi estan pas gaire estona. Es veu que les darreres vegades (especialment dissabte) la vaig carregar massa de roba i es va fondre alguna cosa dels transmissors elèctrics. I faig la bugada dels dos dies. 

També Transport Pau porten la comanda de llibres de la catequesi. De moment ja estarem proveïts. Ara faltaran els lectors que vulguin llegir-los i treballar-los.

En Mas diu que no ha anat bé l’entrevista amb en Rajoy. No se’n podia esperar altra cosa. I ara què? O és que ja ningú es recorda del que succeí el dimarts 11 de setembre i del que es va dir? O és que sempre ens ha de fer més por els cavernícoles de sempre que no pas el clam popular? O potser hem de tornar a Barcelona?

Al vespre tinc reunió del Consell Parroquial de Bonmatí. Hi participen tots els que en formen part. Parlem amb cordialitat i de forma distesa: les celebracions, la catequesi, Caritas, la Pietat, Calders...

A l’hora de parlar, gairebé tothom diu alguna cosa. Em va bé per conèixer el batec de la parròquia i la vida del poble. En Josep em comenta la lectura del DIARI DEL CAPELLÀ. L’Àngel, cap a les 9, ja comença a pesar figues.

divendres, 21 / setembre / 2012

Quan em llevo, al pati de la Doma, hi veig un colomí que no sap volar. Baixo, l’arreplego i el porto a l’hort. Si més no, hi tindrà menjar i aigua. De tant en tant li dono una ullada i cada vegada que veu que m’hi apropo està menys suspicaç.

Al matí enllesteixo les cartes que s’envien als pares convidant la mainada a participar a la catequesi. I les començo a repartit portant-ne un plec al col·legi de les dominiques, la Vall dels Àngels. La setmana vinent repartiré les altres.

Al migdia, els capellans de l’arxiprestat fem una reunió d’emergència per precisar i coordinar quatre aspectes fonamentals de les nostres parròquies. Primer visitem l’església nova de Bescanó, la de l’Assumpció. Feia temps que no la veia. Està molt ben dissenyada, ben proporcionada (segueix la proporció aurea), molt senzilla...  únicament que és excessivament gran. Ja m’agradaria que l’església de Bonmatí seguís un disseny semblant, encara que de proporcions més reduïdes.

Dinem a La Barca. Quan anem a entrar ens trobem amb en Xavier Soy que ens comenta quina se n’han ideat per eludir el pagament de l’IVA (del 20%) a hisenda al teatre de Bescanó, quan es facin representacions. Resulta que, per entrar, s’haurà d’adquirir una pastanaga (amb un IVA del 4%). I sense aquella pastanaga, no es podrà accedir a la sala d’espectacles. No sé si només ho fan un dia o si bé ho seguiran fent a tots els espectacles. Feta la llei, feta la trampa.

És com els metges que recepten capses més petites amb menys medicaments per tal que els pacients puguin eludir els impostos especials. Únicament que hauran d’anar més sovint a la farmàcia.

A la reunió parlem de la possibilitat de la Independència i com ens hem de situar davant del moviment popular que sembla creixent i inaturable. Déu faci que tot acabi correctament. També parlem del nou curs a les nostres parròquies, de Caritas, de com col·laborar en la feina, de la catequesi, de l’any de la fe..

A la tarda preparo un xic la reunió del vespre. S’exhaureix la tinta de la copiadora. Encara bo que en tinc de recanvi.

Al vespre hi ha la reunió del Consell Parroquial d’Anglès: Catequesi, Caritas, Litúrgia, religiositat popular, el moviment per la independència (gairebé tots els que formen part del Consell van participar a la manifestació, i els que no, és que no els va ser possible) i de la organització de CRISTIANS PER LA INDEPENDÈNCIA, de Sant Amanç i la possibilitat de col·locar-hi una campaneta que hi ha arraconada, de la festa de la Mare de Déu del Remei, dels Pastorets, de la calaixera de la sagristia i dels tèrmits... Cordialitat, participació... I fins demà, si Déu plau. 

Què vol aquesta tropa? Un nou estat d'Europa! Què vol aquesta gent? Catalunya Independent!

dissabte, 8 / setembre / 2012

Abans de les nou surto per anar cap a Cadaqués per participar a la solemne consagració de l’altar major.  A la carretera i a l’autopista s’hi pot transitar bé. El darrer tram de la carretera, des de Roses a Cadaqués, està més intransitable, sobretot pels ciclistes que pugen i baixen.  Hi arribo cap a 2/4 d’11.

Quan he aparcat em trobo amb en Pep Vila. Comentem alguns temes de religiositat popular: ell n’és tot un expert. El conec des que jo era a Sant Jordi Desvalls, on la seva cunyada va ser-ne secretaria de l’Ajuntament.

A l’iglesi (o sigui, l’església, en la variant dialèctica del poble), s’escalfen motors i hi comença a bullir la celebració. En Jaume m’ha demanat que ajudi un xic a orientar-se l’organista (en Pau Riuró) i la noia que portarà els cants (la Maria Cucurella) i que també facicostat als escolans, dos adolescents d’uns 15 anys i ben plantats (la Gaia Rocaries i en David Lladó) que ja conec d’altres vegades.

Vaig saludant el bisbe, en Jaume i els altres companys que hi participen: en Pep Frigola, en Josep Lloveras de Port de la Selva, en Ferran Jarabo de Castelló d’Empúries, en Pito Gispert de Roses,  en Miquel Àngel Ferrés de Figueres i el diaca, en Joan Robé.

També hi té un lloc destacat Mn. Ceferí Borrat (96a), rector emèrit de Cadaqués, que quan em saluda em parla del bon record que té de la meva mare (de la seva edat). Mn. Ceferí ha sobreviscut a dos rectors que l’han succeït a Cadaqués: Mn. Xavier Ferrer i Mn. Josep Arges. La gent del poble el saluda amb afecte.   

Els assistents omplen sobradament la nau i van participant a la celebració, digna, solemne i densa: aspersió dels assistents i de l’altar, celebració de la Paraula, homilia, unció de l’altar,  encensament de l’altar i dels assistents, benedicció d’una làmpada votiva commemorant la 25 trobada de veles llatines,  ofertori... Tot es desenvolupa correctament. La cerimònia acaba amb unes paraules del P. Frigola, d’en Jaume, de l’Alcalde...

Quan acaba del tot la cerimònia, els preveres ens retirem i el Bisbe va rebent i saludant els assistents.  Felicito els escolans i la Maria. Mentre estic per allà em ve a saludar l’escriptora i poetessa Núria Esponellà. Em comenta que ja ha enllestit la novel·la que ambienta a Banyoles, al s. XIX. I també em comenta com ha seguit amb emoció tota la cerimònia. També saluda efusivament en Pep Frigola, amb qui també es coneix (ella vi a Ventalló). I també m’agrada que em saludin la Montse i la Núria de la Comunitat de Sant Egidi de Barcelona. A la celebració també hi ha assistit un cosí, en Pere Clotas, germà dels polítics del PSC Salvador Clotas i Higini Clotas. 

Sortint de l’església anem cap a la rectoria. La Montse i l’Honest han preparat el dinar. I a la taula arrodonim la celebració amb cordialitat, senzillesa, bonhomia. Es parla del document dels bisbes catalans sobre la crisis econòmica (es veu que n’han rebut alguna crítica), de la medalla d’or que el Parlament de Catalunya atorga a Caritas Catalunya, de la manifestació del dimarts 11 de setembre i dels que hi participarem...

Quan ja hem acabat, cap a les 4, marxo de Cadaqués i vaig cap a Bonmatí. El trànsit és dens i feixuc. A l’area de l’autopista faig una aturada tècnica. Arribo a Bonmatí quan ja han passat 2/4 de 6. Preparo els detalls de la celebració. Hi ha poca gent: es nota que demà hi ha la festa de Constantins.

A les 7 arribo a Anglès i ja m’esperen pel baptisme d’en Williams. La família és colombiana – cubana i es segueix bé la cerimònia.  I quan acabo, ja arriba en Pep Frigola. Ve a predicar a la missa anticipada d’Anglès.

Hi ha una bona assistència a la missa. El to de la celebració és molt diferent de la de Cadaqués. En Pep, a l’homilia, llaura a fons sense derivar al sentimentalisme. En Pep ens diu a tots que participarà a la manifestació del 11S a Barcelona, com també participa a la del 1977. Quan acabem, diverses persones saluden en Pep, especialment les dominiques que també tenen religioses que han treballat a les missions on ha estat en Pep.

Acabem la jornada al bar La Rutlla, prenent una cervesa  i menjant una amanida. En Ricardet ens ensenya fotografies antigues. Amb en Pere parlem de les cigonyes i del corredor electromagnètic. També ens saludem amb en Siso. Quan vaig per pagar, algú ja se m’ha avançat. Moltes gràcies a qui ho hagi fet. “Qui acull un de vosaltres perquè porta el meu nom, és com si m’acollís a mi mateix. I qui m’acull a mi, acull el Pare que m’ha enviat”.

diumenge, 9 / setembre / 2012

Em desvetllo cap a les 5 i no torno a agafar el son. Em llevo aviat i segueixo la rutina diària. Cap a les 8, obro l’església i la Conxita ja hi accedeix. No deu estar bé a casa seva.

A la missa de les 9 hi assisteix força gent, alguns dels que habitualment participen a la missa de les 12 (i que avui no celebro a Anglès). I quan acabo, vaig cap a Sant Martí. De nou celebrem la missa a l’exterior: la temperatura és agradable. Però les mosques, molestes i enganxoses, es fan insuportables. Senten pluja.

A la sortida de la missa de Sant Martí, celebrem el sant de la Nuri, l’àvia de l’Estefania, una de les pubilles d’Anglès: coca de ratafia, croissants mini, Coca-Cola, taronjada, llimonada... I fins la propera celebració.  A l’homilia he comentat que, abans de les reformes litúrgiques, quan un nadó era rebut a l’església per ser batejat, el capellà repetia el gest de Jesús, a l’evangeli d’avui, i posant-se el dit a la boca, feia una creu a les orelles de l’infant i li deia: EFATÀ! També, a la sortida, comentem que als infants que se’ls portava a batejar també se’ls posava una mica de sal a la boca i en Ramon em diu que ho recorda bé perquè feia d’escolà i que els petits feien magarrufes.

Vaig cap a Constantins. L’església s’omple amb un centenar bo de persones. A més dels feligresos del poble, també n’hi participen d’Anglès, de Girona, de Bonmatí, de Sant Gregori... Convido la gent a enfortir les arrels que les vinculen al poble i a la parròquia, a obrir el cor i la vida a la Paraula de Jesús i al nostre món, a vetllar per recuperar el patrimoni que evoca la nostra identitat. En aquest sentit faig una invitació a organitzar la restauració de la capella de la Mare de Déu de la Pietat (que antigament s’anomenava de Santa Maria de Nazaret).

Acompanyen la celebració un grup de cantors joves que convida en Jordi. Ja m’agradaria que hi vinguessin cada diumenge. La Tarsi i en Joan, els avis Fontané, celebrem el 50 aniversari del seu casament. Els acompanyen els fills, les nores i els néts. Quan els imparteixo la benedicció nupcial, els fills i els néts s’agomboien al seu costat: “Davalli abundosament la vostra benedicció damunt d’ells dos”.

Quan acabo la missa, la Neus em ve a trobar i em parla de les possibilitats que té d’organitzar un equip de treball per netejar i recuperar la capella de la Pietat, amb arquitectes, treballadors, decoradors... Com que la persona està prou capacitada, em penso que anirem bé. Deo gratias!

Vaig a dinar al restaurant La Barca de Sant Julià convidat per la Tarsi i en Joan. Fem una taula oberta que fa el seu goig. A la sobretaula parlem de l’homilia, del significat de l’Atri dels Gentils, de la manifestació del dimarts dia 11S, del camí cap a la independència... En Xavier és el que porta la veu cantant. De tant en tan, en Joan, al meu costat, ratifica els meus arguments: “això, això”.

A la tarda, quan sóc a la doma, se sent rebombori de trons i d’una tempesta que no acaba d’arribar. Al fons, damunt del trenc de Susqueda i cap a Amer, es veuen nuvolades que descarreguen pluja. De mica en mica sembla que la pluja s’anima, sense caure cap ruixat. Arriben a ploure uns 4 litres: i gràcies!

dilluns, 10 / setembre / 2012

Ha refrescat una mica i el matí comença agradable. El matí surto a comprar un xic de manduca. Quan arribo al despatx, faig una mica d’endreça , algun assentament, contesto algun missatge...

Intento localitzar alguna estelada per comprar. Als establiments del poble les han exhaurit, fins i tot les botigues dels xinesos n’han quedat sense. Renoi, quina febrada.

Recuperol’entrevista d’en Pep Frigola a ELS MATINS DE TV3  al minut 6,54

Preparo la celebració de la missa de la Festa dels Vells, a Bonmatí. També preparo algunes provisions per quan vagi demà a Barcelona: daus de formatge, pinya trossejada, ous durs, ametlles crues i nous, unes torradetes, ampolles d’aigua... Decandit , no hi quedaré pas.  També poso apunt uns butxacons per anar dintre dels pantalons. Me’ls va fer a ganxet la mare. Aniran bé per posar-hi algun caleró i el carnet.

Al vespre, a partir de les 9, entre Anglès i La Cellera és fa la marxa amb torxesper la independència.  Hi participa el rector de la Cellera i molta gent de els nostres parròquies.

Dimarts, 11 / setembre / 2012

A les 12 del migdia, a Bonmatí, hi ha la missa de la Festa dels Vells. Hi vaig aviat i hi faig temps saludant la gent que va arribant. La coral assaja els cants. L’església s’omple. També hi ha les pubilles i néts de diverses edats. A la Festa dels Vells d’Anglès (el primer de maig), no n’hi havia cap. Abans de la una, i sense haver-nos deixat res del que toca fer, ja hem acabat.

Dino d’una esgarrapada, em canvio la camisa, agafo la motxilla, tanco bé totes les portes i vaig cap a la carretera d’Osor i al carrer Josep Pla. Hi ha ple de gent, molta gent vinculada a la parròquia: més de 300 persones de totes les mides que ens repartim en 6 autocars. Sembla que no hi participa cap regidor de l’Ajuntament: és una llàstima. De Bonmatí, em consta que hi van l’alcalde i algun regidor. Pujo a l’autocar que em correspon, m’assec al mateix seient que en Jose, a prop hi ha la Nuri, en Llorenç, la M. Àngels... També hi ha uns nois de família marroquina.

Tot apropant-nos a Barcelona, els autocars es van acumulant. Quan ja hem passat el peatge de La Roca, abans del darrer peatge, els autocars, sense deixar d’anar amb certa rapides, sembla que juguen a avançar-se. No em fa cap gràcia i ho dic amb veu alta. Encara no ho acabo de dir-hi, que el nostre conductor ha de fer una maniobra brusca per esquivar una topada en cadena de tres o quatre autocars que van just al davant. Amb l’ensurt, tots ens posem dempeus de cop i, seguidament, aplaudim  el xofer pels seus bons reflexes. Un dels autocars afectats és de la colla de Santa Coloma de Farners.  

La Meridiana queda col·lapsada d’autocars. Entrem per Aragó. Anem fins el passeig de Sant Joan i l’Arc de Triomf i l’autocar va donant tombs per trobar un lloc on aparcar. Tot està ple. Finalment retorna fins la Meridiana i, al inici del c. Aragó, a un xamfrà, aparca, davant per davant d’un Hotel Catalonia. Després de fer una aturada tècnica a un bar, comencem a caminar. La riuada de gent és impressionant: Consell de Cent, Diputació...

Quan arriem a Pau Claris, tothom queda aturat i bloquejat i ens trobem enmig una gran massa de gent que ni avança ni retrocedeix. Estic al costat de la Nuri i d’en Llorenç. Anem trobant-nos amb coneguts i saludats: la colla de Sant Feliu de Pallerols amb en Pau Font, en Francesc Roura i el seu pare, en Pere (que és professor de física a la Universitat), l’Albert Rossich (professor de llengua a la Universitat de Girona)...

Com que vaig amb camisa de capellà, la gent em mira i em saluda amb simpatia i deferència. Algú em pregunta perquè els bisbes no han dit cap paraula positiva en relació a la manifestació. I tinc l’alegria de trobar-me amb l’Antoni Badia i Margarit (92a), rector emèrit de la Universitat de Barcelona. Quan el saludo em contesta: “M’agrada saludar-vos, mossèn, però no recordo el vostre nom”. Li explico qui sóc i li recordo que, quan em van ordenar capellà (1981) ell havia d’aguantar estoicament les meves homilies de capellà novell, quan ell i la seva muller anaven els caps de setmana a Sant Privat i participaven a les misses dominicals a l’hora que la celebrava jo a l’església del Sagrat Cor, dels caputxins, a Olot.

També saludem en Xavier Soy, l’alcalde de Bescanó, en Joaquim Vilardell i la Marta Rigau (de Banyoles), en Joan Güell i la Dolors Gratacós (de Banyoles), gent de Palafrugell,  de Sant Jordi Desvalls...  I veiem l’escriptora Almudena Grande, el periodista Matthew Tree, el directiu del Barça Josep M. Bartomeu... I gent, i gent, i gent...  “de tota tribu, llengua, ètnia i nació” (perquè hi havia gent de tots colors).

Des de la plaça Urquinaona baixem, pel carrer Jonqueres, cap a la Via Laietana. Ens hem trobat amb una colla d’Anglès, i per avall, tot xino-xano. No avancem gaire però, si més no cridem, botem, ens ajupim: “boti, boti, boti, espanyol el qui no boti”.  “No volem ser una regió d’Espanya; no volem ser un país ocupat! Volem, volem, volem, volem la independència. Volem, volem, volem: Països Catalans”. I encara: “In, inde, independència”. I també “Què vol aquesta tropa? Un nou estat d'Europa! Què vol aquesta gent? Catalunya Independent !”.  Amb tant d’exercici físic, en Toni, el meu metge d’Anglès, quedarà satisfet.

Tot d’una se m’atura un al davant i em diu: “Hola, Jaume”. “No em dic pas Jaume”, li responc. “No ets de Banyoles?”, segueix. I li dic: “I tant!. Però no sóc en Jaume”. Li dic qui sóc i li pregunto a ell qui és. Resulta que és en Duran, el fill de l’Estrellita. Uf, ja no el recordava: i ell, tampoc a mi. Però bé, una bona encaixada. I em pregunto en què m'assemblo a en Jaume. 

Se m’acosten uns periodistes i em demanen per quines retallades de la salut pública estic protestant. Els dic que s’equivoquen de manifestació, i que aquesta és una manifestació demanant la independència de Catalunya. La noia vol precisar: “Aquí hi ha moltes altres manifestacions”. Jo li dic que si vol ho pregunto a la gent: “Què veniu a reclamar a aquesta manifestació” I tothom es posa a bramar: “In, inde, independència”. La noia i els altres periodistes se’n van amb la cua entre cames.

Finalment arribem al carrer Princesa. Fa cap a tres hores que hem anat baixant de Pau Claris – Gran Via. Els d’Anglès girem pel carrer Princesa i anem fins l’Arc de Triomf. No hi ha l’aglomeració de Via Laietana i podem avançar fins al Passeig de Lluís Companys i l’Arc de Triomf. No és que hàgim sortit del foc per caure a les brases, però la mobilitat  de nou s’encalla. Finalment enfilem per Nàpols fins arribar de nou a Aragó i a la cantonada anterior a la Meridiana.    

Finalment arribem on hi ha l’autocar. Tal com hem fet a l’arribar, entrem a un bar a buidar la bufeta. Quan he arribat he pres un tallat (els xinesos que portaven el bar no s’aclarien què els demanava. Finalment ho han entès: “Ah, un coltado”). Ara em bec un parell de tòniques. Tots els bars els porten xinesos i les botigues de fruita, pakistanesos. Els del primer bar, quan han vist tants autocars, es pensaven que el Barça jugava amb el R. Madrid i s’estranyaven de tanta gent fins aquell extrem.

Pel camí m’he anat alimentant de les provisions que havia preparat ahir. Bé que ha anat. Al bar, prenc un refresc i, entretant, xampurrejant l’anglès, parlo amb un noi alemany que és a la barra. Em pregunta què passa a Barcelona amb tanta gent. Intento comentar-li. Ho entén millor quan li comparo amb la situació de Bavaria: a Alemania, els lands estan molt més desvinculats de l’estat central que no pas a l’estat espanyol. Per alguna cosa els catalans van lluitar per un Habsburg.

Finalment ens col·loquem a l’autocar.  Quedo assegut i encaixonat al costat d’en Salvador Boades. Tothom va mirant al mòbil: missatges, telefonades, notícies... Tota l’estona he estat en contacte amb els nebots per mitjà del WhatsApp. Llegeixo els titulars: segons La Vanguardia, la participació ha estat d’un milió i mig de persones; segons El País, de varis centenars de milers; segons l’ABC, varis milers... Segons guàrdia urbana, d’un milió i mig; segons la policia estatal, de 600 mil persones; segons l’Assemblea Nacional de Catalunya, dos milions...

I anem retornant plàcidament cap Anglès. Cap a ¼ de 12 arribem a Sant Martí; cap a 2/4 de 12, a Anglès; i al pis de la doma, cap a ¾ de 12. Bona nit, bons germans, Déu ens doni un bon son: la seva pau dolça davalli al món. Deo gratias!

 dimecres, 12 / setembre / 2012

Em desperto com els altres dies: cap a les 6. I aviat estic de peus a terra. Miro les portades dels diaris. Tots els diaris catalans la manifestació destaca a la portada. També hi destaca a la portada de tots els grans diaris europeus i americans. Pels diaris espanyols, la notícia és de segon ordre i, a TVE, darrera altres notícies.  En Ruben, des de l’Argentina, em comenta que allà és notícia de  primera pàgina a tots els diaris i la notícia que obre els telediaris de totes les cadenes d’allà.

Normalment, quan esmorzo, deixo la finestra de la meva habitació i les de la casa obertes. Mentre estava esmorzant, ha entrat un ocell a la meva habitació i m’ha deixat el seu “present” damunt del llit. Sort que no ha estat ni un colom ni una cigonya!

En Francesc Romeu i en Jaume em feliciten que participés a la manifestació i que ho fes destacant-me com a capellà.

Venen els mossos d’esquadra per contrastar algunes informacions relacionades amb el robatori de l’església, fa quinze dies. Sembla que ja han identificat els delinqüents, però no crec que els passi gaire res.

Dino a Banyoles. L’Assumpta ens obsequia amb una pastilla de sabó de les que confecciona artesanalment, aprofitant els olis de fregir. Potser que n’ aprenguem a fer-ne. Dinant comentem les anècdotes de la manifestació d’ahir, les incidències, les reaccions dels polítics, la declaració de l’Artur Mas...

A la tarda, fa un ruixadot i arriben a caure uns 9 litres. No sé si n’hi haurà prou perquè surti algun bolet a principis de mes. La son m’arriba més aviat.

dijous, 13 / setembre / 2012

Els matins es van refrescant. Ara prefereixo obrir l’església quan he esmorzat, una hora més tard de l’hora que l’he obert fins ara, i encara únicament deixo oberta una porta, la porta lateral, que em queda al davant del despatx i és més controlable.

Segueixo llegint comentaris i reaccions a la manifestació del dimarts. Això va per llarg.

El matí feinejo pel despatx i elaboro el suplement del Full Parroquial. En Miquel ha deixat de portar Graficter i ara el gestionen en Jaume Costa (que és renebot d’en Lluís Plana i d’en Manel Pont) i en Dani Ortiz. Esperem que tinguin encert en aquesta nova etapa.

Les confraresses de la Mare de Déu de l’Escombra venen a netejar l’església. Parlem de gent coneguda que també va anar a la manifetació: la Fe, la Carme, la Maria, la Rosa, en Lluís, en Josep, la Viki, en Miquel, la Tina... Quan acaben la feina, baixem a la Rutlla a esmorzar una mica. Jo, un tallat i un croissant.

Ve a dinar l’Assumpta. Mentre acabem de preparar el dinar, parlem de la manifestació i de la família. També de com confeccionar productes d’artesania: ciris, sabó...

A la tarda preparo el santoral de l’octubre per http://www.pregaria.cat/ i feinejo pel despatx.

divendres, 14 / setembre / 2012

“A l’ombra dels teus braços el món la pau trobarà”. És la Santa Creu.

Quan baixo, surto a donar una volta pel poble i vaig a la papereria, a la peixateria...  Tinc la oportunitat de trobar-me i parlar amb la Carme, la Bibiana, la Joana, l’Emília...  Amb totes, un intercanvi d’impressions. La Bibiana em comenta les excavacions a Rocabruna, després de les fetes a Banyoles, remenant els ossos dels meus rebesavis.

Al matí, és quan puc saludar i parlar amb les dones. A la tarda, quan vaig a les dominiques, tinc la oportunitat de parlar amb els homes asseguts a la Rutlla o a la plaça Catalunya o la del Bacallà. Quan surto de la missa és quan em trobo amb mainada: Ayub, Harman, Moha, Irina, Raül...

Algú em recorda que fa un any vaig deixar Palafrugell. Els moments tristos fàcilment s’obliden quan la realitat que es viu és agradable. Però no s’obliden mai els amics, els d’allà, els d’aquí, els nous i els vells...

Treballo en la ressenya biogràfica de sant Odó de Cluny per editar en un nou llibret, en el santoral de l’octubre, en les convocatòries de catequesi...

En Pere em comenta la dèria d’alguns capellans joves pel “lavabo” a la missa. Com si això fos el centre de la celebració. Anem bé, cirerer!