dimecres, 26 de setembre del 2012

Parla el P. Josep Frigola, Missioner d'Àfrica, des de fa 45 anys, ara a Níger


L’ENTREVISTA QUE M’HEU ANAT FENT

Faig les maletes després d’aquests tres mesos d’estada a la terra mare. No goso parlar de vacances perquè ha sigut temps d’una altra mena de feina. Ara tornaré a la terra dels meus primers i renovats amors. Com que m’heu anat abassegant amb preguntes i qüestions, em sembla adient de fer-vos un resum de les respostes. Ben entès, l’entrevista la feu vosaltres, jo responc com sé i puc.

- ¿Ja fa tres anys de quan vas venir l’última vegada?
Sí, com passa el temps. Reveient-nos, per fer-nos plaer mútuament, diem que encara ens conservem molt bé. De fet, els anys són cada vegada més golosos, se’ns empassen sense cap mirament ni degustació. Tal hi fa, em fa un goig immens de reveure rostres amics, retrobar vides conegudes, poder seguir trenant xarxa humana.

- I, com ho has deixat allò d’allà baix?
“Allò d’allà baix”, que lluny i distant, eh? Doncs, ja ho sabeu, en bona mesura la situació és crònica, endèmica. Les crisis alimentàries es van perpetuant en un o altre lloc del país. Tampoc allò del famós Mil·lenium ha funcionat bé. En part era utopia barata i en part és mentida perversa perquè els macro programes dels grans organismes es solen fer per deixar la gent contenta i enganyada.

- Per més inri, sembla ser que alguns moviments islamistes radicals fan estralls...
És veritat, actualment Níger queda tenallat entre la rebel·lió terrorista del nord del Mali i els moviments fonamentalistes, violents a matar, provinents de Nigèria. Fa ben poc, reaccionant a les provocacions d’alguns malaurats mitjans occidentals, varen cremar esglésies i destruir escoles en la ciutat de Zinder on tenim un equip de companys missioners africans. És possible que tots plegats hàgim de canviar d’estratègia pastoral quant a visibilitat i desplaçaments. Amb tot, la discreció és sempre molt evangèlica.

- Noi, ja veus que aquí també la crisi ens deixa eixonats, molta gent pateix de debò.
Ja n’havia pres consciència des d’allà. Crec que tot i solidaritzant-nos amb qui tenim a la cantonada o ben a prop, cal no deixar arraconats mil milions de persones que no arriben al llindar del que se’n diu benestar. L’estat de benestar és una cosa i el de supervivència n’és una altra. El món global en el qual som immersos exigeix un mínim de benestar global que inclogui tots els pobles d’arreu.

- Amb el desgavell de l’economia, veiem que els immigrants, magrebins i subsaharians sobretot, s’ho passen molt malament... Són els més vulnerables. Ens fan molt servei i, a la vegada, en tenim por. Inexorablement,
ells van canviant les dades i el color de la població. Segur que una bona part no s’integra prou bé, però nosaltres tenim massa por de perdre la identitat i, potser, tampoc els acollim com Déu mana. Cal que mirem altres països, veïns o més llunyans, que ens mostren com han aconseguit l’acolliment – integració indispensables per a poder conviure.

- Vares anar a la manifestació de la Diada, quina mena d’esperit et guiava?
Ja vaig poder participar a la del 1977 perquè llavors em trobava a Barcelona. Després de 35 anys, he tingut la sort de participar a la d’enguany. Com la majoria de gent, hi vaig anar amb el que sóc: identitat, sentiments, reivindicació de drets fonamentals i recerca de la sobirania del nostre país.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada