dissabte, 15 de setembre del 2012

Què vol aquesta tropa? Un nou estat d'Europa! Què vol aquesta gent? Catalunya Independent!


dissabte, 8 / setembre / 2012

Abans de les nou surto per anar cap a Cadaqués per participar a la solemne consagració de l’altar major.  A la carretera i a l’autopista s’hi pot transitar bé. El darrer tram de la carretera, des de Roses a Cadaqués, està més intransitable, sobretot pels ciclistes que pugen i baixen.  Hi arribo cap a 2/4 d’11.

Quan he aparcat em trobo amb en Pep Vila. Comentem alguns temes de religiositat popular: ell n’és tot un expert. El conec des que jo era a Sant Jordi Desvalls, on la seva cunyada va ser-ne secretaria de l’Ajuntament.

A l’iglesi (o sigui, l’església, en la variant dialèctica del poble), s’escalfen motors i hi comença a bullir la celebració. En Jaume m’ha demanat que ajudi un xic a orientar-se l’organista (en Pau Riuró) i la noia que portarà els cants (la Maria Cucurella) i que també facicostat als escolans, dos adolescents d’uns 15 anys i ben plantats (la Gaia Rocaries i en David Lladó) que ja conec d’altres vegades.

Vaig saludant el bisbe, en Jaume i els altres companys que hi participen: en Pep Frigola, en Josep Lloveras de Port de la Selva, en Ferran Jarabo de Castelló d’Empúries, en Pito Gispert de Roses,  en Miquel Àngel Ferrés de Figueres i el diaca, en Joan Robé.

També hi té un lloc destacat Mn. Ceferí Borrat (96a), rector emèrit de Cadaqués, que quan em saluda em parla del bon record que té de la meva mare (de la seva edat). Mn. Ceferí ha sobreviscut a dos rectors que l’han succeït a Cadaqués: Mn. Xavier Ferrer i Mn. Josep Arges. La gent del poble el saluda amb afecte.   

Els assistents omplen sobradament la nau i van participant a la celebració, digna, solemne i densa: aspersió dels assistents i de l’altar, celebració de la Paraula, homilia, unció de l’altar,  encensament de l’altar i dels assistents, benedicció d’una làmpada votiva commemorant la 25 trobada de veles llatines,  ofertori... Tot es desenvolupa correctament. La cerimònia acaba amb unes paraules del P. Frigola, d’en Jaume, de l’Alcalde...

Quan acaba del tot la cerimònia, els preveres ens retirem i el Bisbe va rebent i saludant els assistents.  Felicito els escolans i la Maria. Mentre estic per allà em ve a saludar l’escriptora i poetessa Núria Esponellà. Em comenta que ja ha enllestit la novel·la que ambienta a Banyoles, al s. XIX. I també em comenta com ha seguit amb emoció tota la cerimònia. També saluda efusivament en Pep Frigola, amb qui també es coneix (ella vi a Ventalló). I també m’agrada que em saludin la Montse i la Núria de la Comunitat de Sant Egidi de Barcelona. A la celebració també hi ha assistit un cosí, en Pere Clotas, germà dels polítics del PSC Salvador Clotas i Higini Clotas. 

Sortint de l’església anem cap a la rectoria. La Montse i l’Honest han preparat el dinar. I a la taula arrodonim la celebració amb cordialitat, senzillesa, bonhomia. Es parla del document dels bisbes catalans sobre la crisis econòmica (es veu que n’han rebut alguna crítica), de la medalla d’or que el Parlament de Catalunya atorga a Caritas Catalunya, de la manifestació del dimarts 11 de setembre i dels que hi participarem...

Quan ja hem acabat, cap a les 4, marxo de Cadaqués i vaig cap a Bonmatí. El trànsit és dens i feixuc. A l’area de l’autopista faig una aturada tècnica. Arribo a Bonmatí quan ja han passat 2/4 de 6. Preparo els detalls de la celebració. Hi ha poca gent: es nota que demà hi ha la festa de Constantins.

A les 7 arribo a Anglès i ja m’esperen pel baptisme d’en Williams. La família és colombiana – cubana i es segueix bé la cerimònia.  I quan acabo, ja arriba en Pep Frigola. Ve a predicar a la missa anticipada d’Anglès.

Hi ha una bona assistència a la missa. El to de la celebració és molt diferent de la de Cadaqués. En Pep, a l’homilia, llaura a fons sense derivar al sentimentalisme. En Pep ens diu a tots que participarà a la manifestació del 11S a Barcelona, com també participa a la del 1977. Quan acabem, diverses persones saluden en Pep, especialment les dominiques que també tenen religioses que han treballat a les missions on ha estat en Pep.

Acabem la jornada al bar La Rutlla, prenent una cervesa  i menjant una amanida. En Ricardet ens ensenya fotografies antigues. Amb en Pere parlem de les cigonyes i del corredor electromagnètic. També ens saludem amb en Siso. Quan vaig per pagar, algú ja se m’ha avançat. Moltes gràcies a qui ho hagi fet. “Qui acull un de vosaltres perquè porta el meu nom, és com si m’acollís a mi mateix. I qui m’acull a mi, acull el Pare que m’ha enviat”.

diumenge, 9 / setembre / 2012

Em desvetllo cap a les 5 i no torno a agafar el son. Em llevo aviat i segueixo la rutina diària. Cap a les 8, obro l’església i la Conxita ja hi accedeix. No deu estar bé a casa seva.

A la missa de les 9 hi assisteix força gent, alguns dels que habitualment participen a la missa de les 12 (i que avui no celebro a Anglès). I quan acabo, vaig cap a Sant Martí. De nou celebrem la missa a l’exterior: la temperatura és agradable. Però les mosques, molestes i enganxoses, es fan insuportables. Senten pluja.

A la sortida de la missa de Sant Martí, celebrem el sant de la Nuri, l’àvia de l’Estefania, una de les pubilles d’Anglès: coca de ratafia, croissants mini, Coca-Cola, taronjada, llimonada... I fins la propera celebració.  A l’homilia he comentat que, abans de les reformes litúrgiques, quan un nadó era rebut a l’església per ser batejat, el capellà repetia el gest de Jesús, a l’evangeli d’avui, i posant-se el dit a la boca, feia una creu a les orelles de l’infant i li deia: EFATÀ! També, a la sortida, comentem que als infants que se’ls portava a batejar també se’ls posava una mica de sal a la boca i en Ramon em diu que ho recorda bé perquè feia d’escolà i que els petits feien magarrufes.

Vaig cap a Constantins. L’església s’omple amb un centenar bo de persones. A més dels feligresos del poble, també n’hi participen d’Anglès, de Girona, de Bonmatí, de Sant Gregori... Convido la gent a enfortir les arrels que les vinculen al poble i a la parròquia, a obrir el cor i la vida a la Paraula de Jesús i al nostre món, a vetllar per recuperar el patrimoni que evoca la nostra identitat. En aquest sentit faig una invitació a organitzar la restauració de la capella de la Mare de Déu de la Pietat (que antigament s’anomenava de Santa Maria de Nazaret).

Acompanyen la celebració un grup de cantors joves que convida en Jordi. Ja m’agradaria que hi vinguessin cada diumenge. La Tarsi i en Joan, els avis Fontané, celebrem el 50 aniversari del seu casament. Els acompanyen els fills, les nores i els néts. Quan els imparteixo la benedicció nupcial, els fills i els néts s’agomboien al seu costat: “Davalli abundosament la vostra benedicció damunt d’ells dos”.

Quan acabo la missa, la Neus em ve a trobar i em parla de les possibilitats que té d’organitzar un equip de treball per netejar i recuperar la capella de la Pietat, amb arquitectes, treballadors, decoradors... Com que la persona està prou capacitada, em penso que anirem bé. Deo gratias!

Vaig a dinar al restaurant La Barca de Sant Julià convidat per la Tarsi i en Joan. Fem una taula oberta que fa el seu goig. A la sobretaula parlem de l’homilia, del significat de l’Atri dels Gentils, de la manifestació del dimarts dia 11S, del camí cap a la independència... En Xavier és el que porta la veu cantant. De tant en tan, en Joan, al meu costat, ratifica els meus arguments: “això, això”.

A la tarda, quan sóc a la doma, se sent rebombori de trons i d’una tempesta que no acaba d’arribar. Al fons, damunt del trenc de Susqueda i cap a Amer, es veuen nuvolades que descarreguen pluja. De mica en mica sembla que la pluja s’anima, sense caure cap ruixat. Arriben a ploure uns 4 litres: i gràcies!

dilluns, 10 / setembre / 2012

Ha refrescat una mica i el matí comença agradable. El matí surto a comprar un xic de manduca. Quan arribo al despatx, faig una mica d’endreça , algun assentament, contesto algun missatge...

Intento localitzar alguna estelada per comprar. Als establiments del poble les han exhaurit, fins i tot les botigues dels xinesos n’han quedat sense. Renoi, quina febrada.

Preparo la celebració de la missa de la Festa dels Vells, a Bonmatí. També preparo algunes provisions per quan vagi demà a Barcelona: daus de formatge, pinya trossejada, ous durs, ametlles crues i nous, unes torradetes, ampolles d’aigua... Decandit , no hi quedaré pas.  També poso apunt uns butxacons per anar dintre dels pantalons. Me’ls va fer a ganxet la mare. Aniran bé per posar-hi algun caleró i el carnet.

Al vespre, a partir de les 9, entre Anglès i La Cellera és fa la marxa amb torxesper la independència.  Hi participa el rector de la Cellera i molta gent de els nostres parròquies.


Dimarts, 11 / setembre / 2012

A les 12 del migdia, a Bonmatí, hi ha la missa de la Festa dels Vells. Hi vaig aviat i hi faig temps saludant la gent que va arribant. La coral assaja els cants. L’església s’omple. També hi ha les pubilles i néts de diverses edats. A la Festa dels Vells d’Anglès (el primer de maig), no n’hi havia cap. Abans de la una, i sense haver-nos deixat res del que toca fer, ja hem acabat.

Dino d’una esgarrapada, em canvio la camisa, agafo la motxilla, tanco bé totes les portes i vaig cap a la carretera d’Osor i al carrer Josep Pla. Hi ha ple de gent, molta gent vinculada a la parròquia: més de 300 persones de totes les mides que ens repartim en 6 autocars. Sembla que no hi participa cap regidor de l’Ajuntament: és una llàstima. De Bonmatí, em consta que hi van l’alcalde i algun regidor. Pujo a l’autocar que em correspon, m’assec al mateix seient que en Jose, a prop hi ha la Nuri, en Llorenç, la M. Àngels... També hi ha uns nois de família marroquina.

Tot apropant-nos a Barcelona, els autocars es van acumulant. Quan ja hem passat el peatge de La Roca, abans del darrer peatge, els autocars, sense deixar d’anar amb certa rapides, sembla que juguen a avançar-se. No em fa cap gràcia i ho dic amb veu alta. Encara no ho acabo de dir-hi, que el nostre conductor ha de fer una maniobra brusca per esquivar una topada en cadena de tres o quatre autocars que van just al davant. Amb l’ensurt, tots ens posem dempeus de cop i, seguidament, aplaudim  el xofer pels seus bons reflexes. Un dels autocars afectats és de la colla de Santa Coloma de Farners.  

La Meridiana queda col·lapsada d’autocars. Entrem per Aragó. Anem fins el passeig de Sant Joan i l’Arc de Triomf i l’autocar va donant tombs per trobar un lloc on aparcar. Tot està ple. Finalment retorna fins la Meridiana i, al inici del c. Aragó, a un xamfrà, aparca, davant per davant d’un Hotel Catalonia. Després de fer una aturada tècnica a un bar, comencem a caminar. La riuada de gent és impressionant: Consell de Cent, Diputació...

Quan arriem a Pau Claris, tothom queda aturat i bloquejat i ens trobem enmig una gran massa de gent que ni avança ni retrocedeix. Estic al costat de la Nuri i d’en Llorenç. Anem trobant-nos amb coneguts i saludats: la colla de Sant Feliu de Pallerols amb en Pau Font, en Francesc Roura i el seu pare, en Pere (que és professor de física a la Universitat), l’Albert Rossich (professor de llengua a la Universitat de Girona)...

Com que vaig amb camisa de capellà, la gent em mira i em saluda amb simpatia i deferència. Algú em pregunta perquè els bisbes no han dit cap paraula positiva en relació a la manifestació. I tinc l’alegria de trobar-me amb l’Antoni Badia i Margarit (92a), rector emèrit de la Universitat de Barcelona. Quan el saludo em contesta: “M’agrada saludar-vos, mossèn, però no recordo el vostre nom”. Li explico qui sóc i li recordo que, quan em van ordenar capellà (1981) ell havia d’aguantar estoicament les meves homilies de capellà novell, quan ell i la seva muller anaven els caps de setmana a Sant Privat i participaven a les misses dominicals a l’hora que la celebrava jo a l’església del Sagrat Cor, dels caputxins, a Olot.

També saludem en Xavier Soy, l’alcalde de Bescanó, en Joaquim Vilardell i la Marta Rigau (de Banyoles), en Joan Güell i la Dolors Gratacós (de Banyoles), gent de Palafrugell,  de Sant Jordi Desvalls...  I veiem l’escriptora Almudena Grande, el periodista Matthew Tree, el directiu del Barça Josep M. Bartomeu... I gent, i gent, i gent...  “de tota tribu, llengua, ètnia i nació” (perquè hi havia gent de tots colors).

Des de la plaça Urquinaona baixem, pel carrer Jonqueres, cap a la Via Laietana. Ens hem trobat amb una colla d’Anglès, i per avall, tot xino-xano. No avancem gaire però, si més no cridem, botem, ens ajupim: “boti, boti, boti, espanyol el qui no boti”.  “No volem ser una regió d’Espanya; no volem ser un país ocupat! Volem, volem, volem, volem la independència. Volem, volem, volem: Països Catalans”. I encara: “In, inde, independència”. I també “Què vol aquesta tropa? Un nou estat d'Europa! Què vol aquesta gent? Catalunya Independent !”.  Amb tant d’exercici físic, en Toni, el meu metge d’Anglès, quedarà satisfet.

Tot d’una se m’atura un al davant i em diu: “Hola, Jaume”. “No em dic pas Jaume”, li responc. “No ets de Banyoles?”, segueix. I li dic: “I tant!. Però no sóc en Jaume”. Li dic qui sóc i li pregunto a ell qui és. Resulta que és en Duran, el fill de l’Estrellita. Uf, ja no el recordava: i ell, tampoc a mi. Però bé, una bona encaixada. I em pregunto en què m'assemblo a en Jaume. 

Se m’acosten uns periodistes i em demanen per quines retallades de la salut pública estic protestant. Els dic que s’equivoquen de manifestació, i que aquesta és una manifestació demanant la independència de Catalunya. La noia vol precisar: “Aquí hi ha moltes altres manifestacions”. Jo li dic que si vol ho pregunto a la gent: “Què veniu a reclamar a aquesta manifestació” I tothom es posa a bramar: “In, inde, independència”. La noia i els altres periodistes se’n van amb la cua entre cames.

Finalment arribem al carrer Princesa. Fa cap a tres hores que hem anat baixant de Pau Claris – Gran Via. Els d’Anglès girem pel carrer Princesa i anem fins l’Arc de Triomf. No hi ha l’aglomeració de Via Laietana i podem avançar fins al Passeig de Lluís Companys i l’Arc de Triomf. No és que hàgim sortit del foc per caure a les brases, però la mobilitat  de nou s’encalla. Finalment enfilem per Nàpols fins arribar de nou a Aragó i a la cantonada anterior a la Meridiana.    

Finalment arribem on hi ha l’autocar. Tal com hem fet a l’arribar, entrem a un bar a buidar la bufeta. Quan he arribat he pres un tallat (els xinesos que portaven el bar no s’aclarien què els demanava. Finalment ho han entès: “Ah, un coltado”). Ara em bec un parell de tòniques. Tots els bars els porten xinesos i les botigues de fruita, pakistanesos. Els del primer bar, quan han vist tants autocars, es pensaven que el Barça jugava amb el R. Madrid i s’estranyaven de tanta gent fins aquell extrem.

Pel camí m’he anat alimentant de les provisions que havia preparat ahir. Bé que ha anat. Al bar, prenc un refresc i, entretant, xampurrejant l’anglès, parlo amb un noi alemany que és a la barra. Em pregunta què passa a Barcelona amb tanta gent. Intento comentar-li. Ho entén millor quan li comparo amb la situació de Bavaria: a Alemania, els lands estan molt més desvinculats de l’estat central que no pas a l’estat espanyol. Per alguna cosa els catalans van lluitar per un Habsburg.

Finalment ens col·loquem a l’autocar.  Quedo assegut i encaixonat al costat d’en Salvador Boades. Tothom va mirant al mòbil: missatges, telefonades, notícies... Tota l’estona he estat en contacte amb els nebots per mitjà del WhatsApp. Llegeixo els titulars: segons La Vanguardia, la participació ha estat d’un milió i mig de persones; segons El País, de varis centenars de milers; segons l’ABC, varis milers... Segons guàrdia urbana, d’un milió i mig; segons la policia estatal, de 600 mil persones; segons l’Assemblea Nacional de Catalunya, dos milions...

I anem retornant plàcidament cap Anglès. Cap a ¼ de 12 arribem a Sant Martí; cap a 2/4 de 12, a Anglès; i al pis de la doma, cap a ¾ de 12. Bona nit, bons germans, Déu ens doni un bon son: la seva pau dolça davalli al món. Deo gratias!

 dimecres, 12 / setembre / 2012

Em desperto com els altres dies: cap a les 6. I aviat estic de peus a terra. Miro les portades dels diaris. Tots els diaris catalans la manifestació destaca a la portada. També hi destaca a la portada de tots els grans diaris europeus i americans. Pels diaris espanyols, la notícia és de segon ordre i, a TVE, darrera altres notícies.  En Ruben, des de l’Argentina, em comenta que allà és notícia de  primera pàgina a tots els diaris i la notícia que obre els telediaris de totes les cadenes d’allà.

Normalment, quan esmorzo, deixo la finestra de la meva habitació i les de la casa obertes. Mentre estava esmorzant, ha entrat un ocell a la meva habitació i m’ha deixat el seu “present” damunt del llit. Sort que no ha estat ni un colom ni una cigonya!

En Francesc Romeu i en Jaume em feliciten que participés a la manifestació i que ho fes destacant-me com a capellà.

Venen els mossos d’esquadra per contrastar algunes informacions relacionades amb el robatori de l’església, fa quinze dies. Sembla que ja han identificat els delinqüents, però no crec que els passi gaire res.

Dino a Banyoles. L’Assumpta ens obsequia amb una pastilla de sabó de les que confecciona artesanalment, aprofitant els olis de fregir. Potser que n’ aprenguem a fer-ne. Dinant comentem les anècdotes de la manifestació d’ahir, les incidències, les reaccions dels polítics, la declaració de l’Artur Mas...

A la tarda, fa un ruixadot i arriben a caure uns 9 litres. No sé si n’hi haurà prou perquè surti algun bolet a principis de mes. La son m’arriba més aviat.

dijous, 13 / setembre / 2012

Els matins es van refrescant. Ara prefereixo obrir l’església quan he esmorzat, una hora més tard de l’hora que l’he obert fins ara, i encara únicament deixo oberta una porta, la porta lateral, que em queda al davant del despatx i és més controlable.

Segueixo llegint comentaris i reaccions a la manifestació del dimarts. Això va per llarg.

El matí feinejo pel despatx i elaboro el suplement del Full Parroquial. En Miquel ha deixat de portar Graficter i ara el gestionen en Jaume Costa (que és renebot d’en Lluís Plana i d’en Manel Pont) i en Dani Ortiz. Esperem que tinguin encert en aquesta nova etapa.

Les confraresses de la Mare de Déu de l’Escombra venen a netejar l’església. Parlem de gent coneguda que també va anar a la manifetació: la Fe, la Carme, la Maria, la Rosa, en Lluís, en Josep, la Viki, en Miquel, la Tina... Quan acaben la feina, baixem a la Rutlla a esmorzar una mica. Jo, un tallat i un croissant.

Ve a dinar l’Assumpta. Mentre acabem de preparar el dinar, parlem de la manifestació i de la família. També de com confeccionar productes d’artesania: ciris, sabó...

A la tarda preparo el santoral de l’octubre per http://www.pregaria.cat/ i feinejo pel despatx.

divendres, 14 / setembre / 2012

“A l’ombra dels teus braços el món la pau trobarà”. És la Santa Creu.

Quan baixo, surto a donar una volta pel poble i vaig a la papereria, a la peixateria...  Tinc la oportunitat de trobar-me i parlar amb la Carme, la Bibiana, la Joana, l’Emília...  Amb totes, un intercanvi d’impressions. La Bibiana em comenta les excavacions a Rocabruna, després de les fetes a Banyoles, remenant els ossos dels meus rebesavis.

Al matí, és quan puc saludar i parlar amb les dones. A la tarda, quan vaig a les dominiques, tinc la oportunitat de parlar amb els homes asseguts a la Rutlla o a la plaça Catalunya o la del Bacallà. Quan surto de la missa és quan em trobo amb mainada: Ayub, Harman, Moha, Irina, Raül...

Algú em recorda que fa un any vaig deixar Palafrugell. Els moments tristos fàcilment s’obliden quan la realitat que es viu és agradable. Però no s’obliden mai els amics, els d’allà, els d’aquí, els nous i els vells...

Treballo en la ressenya biogràfica de sant Odó de Cluny per editar en un nou llibret, en el santoral de l’octubre, en les convocatòries de catequesi...

En Pere em comenta la dèria d’alguns capellans joves pel “lavabo” a la missa. Com si això fos el centre de la celebració. Anem bé, cirerer! 

3 comentaris:

  1. L'11 de setembre, una de les preguntes que jo em feia era si algún capellà tancaria la capella o bé arreglaria horaris per venir a la mani.

    Sóc creient, practicant i catalana i m'alegra comprovar que tots anem en el mateix barco.

    Per cert, m'agrada llegir el seu diari.

    ResponElimina
  2. Un sacerdote y menos aún siendo católico que significa universal debería pronunciarse políticamente. He acudido a su blog porqué he leído algo sobre él en otra página web y veo que no me ha defraudado. Cataluña no es ni la India bajo ocupación inglesa, ni el Congo bajo ocupación belga. Cataluña es una comunidad autónoma y como región española ha permanecido unida a la nación española desde 1492. Antes lo había estado a la de Aragón. Preocúpese por la salud espiritual de sus feligreses más que por la situación política que al fin y al cabo, es resultado de la gestión nefasta hecha por los infaustos políticos que nos toca padecer no sólo en Cataluña sino en el resto de España también. Con curas como usted, acabaré haciéndome mormón. Julián Santacruz

    ResponElimina
    Respostes
    1. Apreciado Julián,
      Por si es de su interés le adjunto el enlace con los mormones: http://mormon.org/spa/centro-de-reuniones
      Con ellos seguramente tendrà que comulgar ruedas de molino mayores que la de respetar a un sacerdote catalán que està realizando su labor como misionero en estos pueblos de la Selva.

      Después de palabras como "nefasta", "infaustos" he encontrado a faltar en su comentario el final feliz: "por Dios, por la Patria y el Rey"

      Saludos desde Anglès.

      Elimina