dissabte,
8 / setembre / 2012
Abans
de les nou surto per anar cap a Cadaqués per participar a la solemne
consagració de l’altar major. A la
carretera i a l’autopista s’hi pot transitar bé. El darrer tram de la
carretera, des de Roses a Cadaqués, està més intransitable, sobretot pels
ciclistes que pugen i baixen. Hi arribo
cap a 2/4 d’11.
Quan
he aparcat em trobo amb en Pep Vila. Comentem alguns temes de religiositat
popular: ell n’és tot un expert. El conec des que jo era a Sant Jordi Desvalls,
on la seva cunyada va ser-ne secretaria de l’Ajuntament.
A
l’iglesi (o sigui, l’església, en la variant dialèctica del poble), s’escalfen
motors i hi comença a bullir la celebració. En Jaume m’ha demanat que ajudi un
xic a orientar-se l’organista (en Pau Riuró) i la noia que portarà els cants
(la Maria Cucurella) i que també facicostat als escolans, dos adolescents d’uns
15 anys i ben plantats (la Gaia Rocaries i en David Lladó) que ja conec
d’altres vegades.
Vaig
saludant el bisbe, en Jaume i els altres companys que hi participen: en Pep
Frigola, en Josep Lloveras de Port de la Selva, en Ferran Jarabo de Castelló
d’Empúries, en Pito Gispert de Roses, en
Miquel Àngel Ferrés de Figueres i el diaca, en Joan Robé.
També
hi té un lloc destacat Mn. Ceferí Borrat (96a), rector emèrit de Cadaqués, que
quan em saluda em parla del bon record que té de la meva mare (de la seva
edat). Mn. Ceferí ha sobreviscut a dos rectors que l’han succeït a Cadaqués:
Mn. Xavier Ferrer i Mn. Josep Arges. La gent del poble el saluda amb afecte.
Els
assistents omplen sobradament la nau i van participant a la celebració, digna,
solemne i densa: aspersió dels assistents i de l’altar, celebració de la
Paraula, homilia, unció de l’altar, encensament de l’altar i dels assistents,
benedicció d’una làmpada votiva commemorant la 25 trobada de veles
llatines, ofertori... Tot es desenvolupa
correctament. La cerimònia acaba amb unes paraules del P. Frigola, d’en Jaume,
de l’Alcalde...
Quan
acaba del tot la cerimònia, els preveres ens retirem i el Bisbe va rebent i
saludant els assistents. Felicito els
escolans i la Maria. Mentre estic per allà em ve a saludar l’escriptora i
poetessa Núria Esponellà. Em comenta que ja ha enllestit la novel·la que
ambienta a Banyoles, al s. XIX. I també em comenta com ha seguit amb emoció
tota la cerimònia. També saluda efusivament en Pep Frigola, amb qui també es
coneix (ella vi a Ventalló). I també m’agrada que em saludin la Montse i la
Núria de la Comunitat de Sant Egidi de Barcelona. A la celebració també hi ha
assistit un cosí, en Pere Clotas, germà dels polítics del PSC Salvador Clotas i
Higini Clotas.
Sortint
de l’església anem cap a la rectoria. La Montse i l’Honest han preparat el
dinar. I a la taula arrodonim la celebració amb cordialitat, senzillesa,
bonhomia. Es parla del document dels bisbes catalans sobre la crisis econòmica
(es veu que n’han rebut alguna crítica), de la medalla d’or que el Parlament de
Catalunya atorga a Caritas Catalunya, de la manifestació del dimarts 11 de
setembre i dels que hi participarem...
Quan
ja hem acabat, cap a les 4, marxo de Cadaqués i vaig cap a Bonmatí. El trànsit
és dens i feixuc. A l’area de l’autopista faig una aturada tècnica. Arribo a
Bonmatí quan ja han passat 2/4 de 6. Preparo els detalls de la celebració. Hi
ha poca gent: es nota que demà hi ha la festa de Constantins.
A
les 7 arribo a Anglès i ja m’esperen pel baptisme d’en Williams. La família és
colombiana – cubana i es segueix bé la cerimònia. I quan acabo, ja arriba en Pep Frigola. Ve a
predicar a la missa anticipada d’Anglès.
Hi
ha una bona assistència a la missa. El to de la celebració és molt diferent de
la de Cadaqués. En Pep, a l’homilia, llaura a fons sense derivar al sentimentalisme.
En Pep ens diu a tots que participarà a la manifestació del 11S a Barcelona,
com també participa a la del 1977. Quan acabem, diverses persones saluden en
Pep, especialment les dominiques que també tenen religioses que han treballat a
les missions on ha estat en Pep.
Acabem
la jornada al bar La Rutlla, prenent una cervesa i menjant una amanida. En Ricardet ens
ensenya fotografies antigues. Amb en Pere parlem de les cigonyes i del corredor
electromagnètic. També ens saludem amb en Siso. Quan vaig per pagar, algú ja se
m’ha avançat. Moltes gràcies a qui ho hagi fet. “Qui acull un de vosaltres
perquè porta el meu nom, és com si m’acollís a mi mateix. I qui m’acull a mi,
acull el Pare que m’ha enviat”.
diumenge,
9 / setembre / 2012
Em
desvetllo cap a les 5 i no torno a agafar el son. Em llevo aviat i segueixo la
rutina diària. Cap a les 8, obro l’església i la Conxita ja hi accedeix. No deu
estar bé a casa seva.
A
la missa de les 9 hi assisteix força gent, alguns dels que habitualment
participen a la missa de les 12 (i que avui no celebro a Anglès). I quan acabo,
vaig cap a Sant Martí. De nou celebrem la missa a l’exterior: la temperatura és
agradable. Però les mosques, molestes i enganxoses, es fan insuportables.
Senten pluja.
A
la sortida de la missa de Sant Martí, celebrem el sant de la Nuri, l’àvia de
l’Estefania, una de les pubilles d’Anglès: coca de ratafia, croissants mini,
Coca-Cola, taronjada, llimonada... I fins la propera celebració. A l’homilia he comentat que, abans de les
reformes litúrgiques, quan un nadó era rebut a l’església per ser batejat, el
capellà repetia el gest de Jesús, a l’evangeli d’avui, i posant-se el dit a la
boca, feia una creu a les orelles de l’infant i li deia: EFATÀ! També, a la
sortida, comentem que als infants que se’ls portava a batejar també se’ls
posava una mica de sal a la boca i en Ramon em diu que ho recorda bé perquè
feia d’escolà i que els petits feien magarrufes.
Vaig
cap a Constantins. L’església s’omple amb un centenar bo de persones. A més
dels feligresos del poble, també n’hi participen d’Anglès, de Girona, de
Bonmatí, de Sant Gregori... Convido la gent a enfortir les arrels que les
vinculen al poble i a la parròquia, a obrir el cor i la vida a la Paraula de
Jesús i al nostre món, a vetllar per recuperar el patrimoni que evoca la nostra
identitat. En aquest sentit faig una invitació a organitzar la restauració de
la capella de la Mare de Déu de la Pietat (que antigament s’anomenava de Santa
Maria de Nazaret).
Acompanyen
la celebració un grup de cantors joves que convida en Jordi. Ja m’agradaria que
hi vinguessin cada diumenge. La Tarsi i en Joan, els avis Fontané, celebrem el
50 aniversari del seu casament. Els acompanyen els fills, les nores i els néts.
Quan els imparteixo la benedicció nupcial, els fills i els néts s’agomboien al
seu costat: “Davalli abundosament la vostra benedicció damunt d’ells dos”.
Quan
acabo la missa, la Neus em ve a trobar i em parla de les possibilitats que té
d’organitzar un equip de treball per netejar i recuperar la capella de la
Pietat, amb arquitectes, treballadors, decoradors... Com que la persona està
prou capacitada, em penso que anirem bé. Deo gratias!
Vaig
a dinar al restaurant La Barca de Sant Julià convidat per la Tarsi i en Joan.
Fem una taula oberta que fa el seu goig. A la sobretaula parlem de l’homilia,
del significat de l’Atri dels Gentils, de la manifestació del dimarts dia 11S,
del camí cap a la independència... En Xavier és el que porta la veu cantant. De
tant en tan, en Joan, al meu costat, ratifica els meus arguments: “això, això”.
A
la tarda, quan sóc a la doma, se sent rebombori de trons i d’una tempesta que
no acaba d’arribar. Al fons, damunt del trenc de Susqueda i cap a Amer, es
veuen nuvolades que descarreguen pluja. De mica en mica sembla que la pluja
s’anima, sense caure cap ruixat. Arriben a ploure uns 4 litres: i gràcies!
dilluns,
10 / setembre / 2012
Ha
refrescat una mica i el matí comença agradable. El matí surto a comprar un xic
de manduca. Quan arribo al despatx, faig una mica d’endreça , algun assentament,
contesto algun missatge...
Intento
localitzar alguna estelada per comprar. Als establiments del poble les han
exhaurit, fins i tot les botigues dels xinesos n’han quedat sense. Renoi, quina
febrada.
Recuperol’entrevista d’en Pep Frigola a ELS MATINS DE TV3 al minut 6,54
Preparo
la celebració de la missa de la Festa dels Vells, a Bonmatí. També preparo
algunes provisions per quan vagi demà a Barcelona: daus de formatge, pinya
trossejada, ous durs, ametlles crues i nous, unes torradetes, ampolles
d’aigua... Decandit , no hi quedaré pas. També poso apunt uns butxacons per anar dintre
dels pantalons. Me’ls va fer a ganxet la mare. Aniran bé per posar-hi algun
caleró i el carnet.
Al
vespre, a partir de les 9, entre Anglès i La Cellera és fa la marxa amb torxesper la independència. Hi participa el rector de la Cellera i molta
gent de els nostres parròquies.
Dimarts,
11 / setembre / 2012
A
les 12 del migdia, a Bonmatí, hi ha la missa de la Festa dels Vells. Hi vaig
aviat i hi faig temps saludant la gent que va arribant. La coral assaja els
cants. L’església s’omple. També hi ha les pubilles i néts de diverses edats. A
la Festa dels Vells d’Anglès (el primer de maig), no n’hi havia cap. Abans de
la una, i sense haver-nos deixat res del que toca fer, ja hem acabat.
Dino
d’una esgarrapada, em canvio la camisa, agafo la motxilla, tanco bé totes les
portes i vaig cap a la carretera d’Osor i al carrer Josep Pla. Hi ha ple de
gent, molta gent vinculada a la parròquia: més de 300 persones de totes les mides
que ens repartim en 6 autocars. Sembla que no hi participa cap regidor de
l’Ajuntament: és una llàstima. De Bonmatí, em consta que hi van l’alcalde i algun
regidor. Pujo a l’autocar que em correspon, m’assec al mateix seient que en
Jose, a prop hi ha la Nuri, en Llorenç, la M. Àngels... També hi ha uns nois de
família marroquina.
Tot
apropant-nos a Barcelona, els autocars es van acumulant. Quan ja hem passat el
peatge de La Roca, abans del darrer peatge, els autocars, sense deixar d’anar
amb certa rapides, sembla que juguen a avançar-se. No em fa cap gràcia i ho dic
amb veu alta. Encara no ho acabo de dir-hi, que el nostre conductor ha de fer
una maniobra brusca per esquivar una topada en cadena de tres o quatre autocars
que van just al davant. Amb l’ensurt, tots ens posem dempeus de cop i,
seguidament, aplaudim el xofer pels seus
bons reflexes. Un dels autocars afectats és de la colla de Santa Coloma de
Farners.
La
Meridiana queda col·lapsada d’autocars. Entrem per Aragó. Anem fins el passeig
de Sant Joan i l’Arc de Triomf i l’autocar va donant tombs per trobar un lloc
on aparcar. Tot està ple. Finalment retorna fins la Meridiana i, al inici del
c. Aragó, a un xamfrà, aparca, davant per davant d’un Hotel Catalonia. Després
de fer una aturada tècnica a un bar, comencem a caminar. La riuada de gent és
impressionant: Consell de Cent, Diputació...
Quan
arriem a Pau Claris, tothom queda aturat i bloquejat i ens trobem enmig una
gran massa de gent que ni avança ni retrocedeix. Estic al costat de la Nuri i
d’en Llorenç. Anem trobant-nos amb coneguts i saludats: la colla de Sant Feliu
de Pallerols amb en Pau Font, en Francesc Roura i el seu pare, en Pere (que és
professor de física a la Universitat), l’Albert Rossich (professor de llengua a
la Universitat de Girona)...
Com
que vaig amb camisa de capellà, la gent em mira i em saluda amb simpatia i
deferència. Algú em pregunta perquè els bisbes no han dit cap paraula positiva
en relació a la manifestació. I tinc l’alegria de trobar-me amb l’Antoni Badia
i Margarit (92a), rector emèrit de la Universitat de Barcelona. Quan el saludo
em contesta: “M’agrada saludar-vos, mossèn, però no recordo el vostre nom”. Li
explico qui sóc i li recordo que, quan em van ordenar capellà (1981) ell havia
d’aguantar estoicament les meves homilies de capellà novell, quan ell i la seva
muller anaven els caps de setmana a Sant Privat i participaven a les misses
dominicals a l’hora que la celebrava jo a l’església del Sagrat Cor, dels
caputxins, a Olot.
També
saludem en Xavier Soy, l’alcalde de Bescanó, en Joaquim Vilardell i la Marta
Rigau (de Banyoles), en Joan Güell i la Dolors Gratacós (de Banyoles), gent de
Palafrugell, de Sant Jordi
Desvalls... I veiem l’escriptora Almudena
Grande, el periodista Matthew Tree, el directiu del Barça Josep M. Bartomeu...
I gent, i gent, i gent... “de tota
tribu, llengua, ètnia i nació” (perquè hi havia gent de tots colors).
Des
de la plaça Urquinaona baixem, pel carrer Jonqueres, cap a la Via Laietana. Ens
hem trobat amb una colla d’Anglès, i per avall, tot xino-xano. No avancem gaire
però, si més no cridem, botem, ens ajupim: “boti, boti, boti, espanyol el qui
no boti”. “No volem ser una regió
d’Espanya; no volem ser un país ocupat! Volem, volem, volem, volem la
independència. Volem, volem, volem: Països Catalans”. I encara: “In, inde,
independència”. I també “Què vol
aquesta tropa? Un nou estat d'Europa! Què vol aquesta gent? Catalunya
Independent !”. Amb tant
d’exercici físic, en Toni, el meu metge d’Anglès, quedarà satisfet.
Tot
d’una se m’atura un al davant i em diu: “Hola, Jaume”. “No em dic pas Jaume”,
li responc. “No ets de Banyoles?”, segueix. I li dic: “I tant!. Però no sóc en
Jaume”. Li dic qui sóc i li pregunto a ell qui és. Resulta que és en Duran, el
fill de l’Estrellita. Uf, ja no el recordava: i ell, tampoc a mi. Però bé, una
bona encaixada. I em pregunto en què m'assemblo a en Jaume.
Se
m’acosten uns periodistes i em demanen per quines retallades de la salut
pública estic protestant. Els dic que s’equivoquen de manifestació, i que
aquesta és una manifestació demanant la independència de Catalunya. La noia vol
precisar: “Aquí hi ha moltes altres manifestacions”. Jo li dic que si vol ho
pregunto a la gent: “Què veniu a reclamar a aquesta manifestació” I tothom es
posa a bramar: “In, inde, independència”. La noia i els altres periodistes se’n
van amb la cua entre cames.
Finalment
arribem al carrer Princesa. Fa cap a tres hores que hem anat baixant de Pau
Claris – Gran Via. Els d’Anglès girem pel carrer Princesa i anem fins l’Arc de
Triomf. No hi ha l’aglomeració de Via Laietana i podem avançar fins al Passeig
de Lluís Companys i l’Arc de Triomf. No és que hàgim sortit del foc per caure a
les brases, però la mobilitat de nou s’encalla.
Finalment enfilem per Nàpols fins arribar de nou a Aragó i a la cantonada
anterior a la Meridiana.
Finalment
arribem on hi ha l’autocar. Tal com hem fet a l’arribar, entrem a un bar a
buidar la bufeta. Quan he arribat he pres un tallat (els xinesos que portaven
el bar no s’aclarien què els demanava. Finalment ho han entès: “Ah, un coltado”).
Ara em bec un parell de tòniques. Tots els bars els porten xinesos i les
botigues de fruita, pakistanesos. Els del primer bar, quan han vist tants autocars,
es pensaven que el Barça jugava amb el R. Madrid i s’estranyaven de tanta gent
fins aquell extrem.
Pel
camí m’he anat alimentant de les provisions que havia preparat ahir. Bé que ha
anat. Al bar, prenc un refresc i, entretant, xampurrejant l’anglès, parlo amb
un noi alemany que és a la barra. Em pregunta què passa a Barcelona amb tanta
gent. Intento comentar-li. Ho entén millor quan li comparo amb la situació de
Bavaria: a Alemania, els lands estan molt més desvinculats de l’estat central
que no pas a l’estat espanyol. Per alguna cosa els catalans van lluitar per un
Habsburg.
Finalment
ens col·loquem a l’autocar. Quedo
assegut i encaixonat al costat d’en Salvador Boades. Tothom va mirant al mòbil:
missatges, telefonades, notícies... Tota l’estona he estat en contacte amb els
nebots per mitjà del WhatsApp. Llegeixo els titulars: segons La Vanguardia, la
participació ha estat d’un milió i mig de persones; segons El País, de varis
centenars de milers; segons l’ABC, varis milers... Segons guàrdia urbana, d’un
milió i mig; segons la policia estatal, de 600 mil persones; segons l’Assemblea
Nacional de Catalunya, dos milions...
I
anem retornant plàcidament cap Anglès. Cap a ¼ de 12 arribem a Sant Martí; cap
a 2/4 de 12, a Anglès; i al pis de la doma, cap a ¾ de 12. Bona nit, bons
germans, Déu ens doni un bon son: la seva pau dolça davalli al món. Deo
gratias!
dimecres, 12 / setembre / 2012
Em
desperto com els altres dies: cap a les 6. I aviat estic de peus a terra. Miro
les portades dels diaris. Tots els diaris catalans la manifestació destaca a la
portada. També hi destaca a la portada de tots els grans diaris europeus i
americans. Pels diaris espanyols, la notícia és de segon ordre i, a TVE,
darrera altres notícies. En Ruben, des
de l’Argentina, em comenta que allà és notícia de primera pàgina a tots els diaris i la notícia
que obre els telediaris de totes les cadenes d’allà.
Normalment,
quan esmorzo, deixo la finestra de la meva habitació i les de la casa obertes.
Mentre estava esmorzant, ha entrat un ocell a la meva habitació i m’ha deixat
el seu “present” damunt del llit. Sort que no ha estat ni un colom ni una
cigonya!
En
Francesc Romeu i en Jaume em feliciten que participés a la manifestació i que
ho fes destacant-me com a capellà.
Venen
els mossos d’esquadra per contrastar algunes informacions relacionades amb el
robatori de l’església, fa quinze dies. Sembla que ja han identificat els
delinqüents, però no crec que els passi gaire res.
Dino
a Banyoles. L’Assumpta ens obsequia amb una pastilla de sabó de les que
confecciona artesanalment, aprofitant els olis de fregir. Potser que n’
aprenguem a fer-ne. Dinant comentem les anècdotes de la manifestació d’ahir,
les incidències, les reaccions dels polítics, la declaració de l’Artur Mas...
A
la tarda, fa un ruixadot i arriben a caure uns 9 litres. No sé si n’hi haurà
prou perquè surti algun bolet a principis de mes. La son m’arriba més aviat.
dijous,
13 / setembre / 2012
Els
matins es van refrescant. Ara prefereixo obrir l’església quan he esmorzat, una
hora més tard de l’hora que l’he obert fins ara, i encara únicament deixo
oberta una porta, la porta lateral, que em queda al davant del despatx i és més
controlable.
Segueixo
llegint comentaris i reaccions a la manifestació del dimarts. Això va per
llarg.
El
matí feinejo pel despatx i elaboro el suplement del Full Parroquial. En Miquel
ha deixat de portar Graficter i ara el gestionen en Jaume Costa (que és renebot
d’en Lluís Plana i d’en Manel Pont) i en Dani Ortiz. Esperem que tinguin encert
en aquesta nova etapa.
Les
confraresses de la Mare de Déu de l’Escombra venen a netejar l’església. Parlem
de gent coneguda que també va anar a la manifetació: la Fe, la Carme, la Maria,
la Rosa, en Lluís, en Josep, la Viki, en Miquel, la Tina... Quan acaben la
feina, baixem a la Rutlla a esmorzar una mica. Jo, un tallat i un croissant.
Ve
a dinar l’Assumpta. Mentre acabem de preparar el dinar, parlem de la
manifestació i de la família. També de com confeccionar productes d’artesania:
ciris, sabó...
divendres,
14 / setembre / 2012
“A
l’ombra dels teus braços el món la pau trobarà”. És la Santa Creu.
Quan
baixo, surto a donar una volta pel poble i vaig a la papereria, a la peixateria... Tinc la oportunitat de trobar-me i parlar amb
la Carme, la Bibiana, la Joana, l’Emília...
Amb totes, un intercanvi d’impressions. La Bibiana em comenta les
excavacions a Rocabruna, després de les fetes a Banyoles, remenant els ossos
dels meus rebesavis.
Al
matí, és quan puc saludar i parlar amb les dones. A la tarda, quan vaig a les dominiques,
tinc la oportunitat de parlar amb els homes asseguts a la Rutlla o a la plaça
Catalunya o la del Bacallà. Quan surto de la missa és quan em trobo amb
mainada: Ayub, Harman, Moha, Irina, Raül...
Algú
em recorda que fa un any vaig deixar Palafrugell. Els moments tristos fàcilment
s’obliden quan la realitat que es viu és agradable. Però no s’obliden mai els
amics, els d’allà, els d’aquí, els nous i els vells...
Treballo
en la ressenya biogràfica de sant Odó de Cluny per editar en un nou llibret, en
el santoral de l’octubre, en les convocatòries de catequesi...
En
Pere em comenta la dèria d’alguns capellans joves pel “lavabo” a la missa. Com
si això fos el centre de la celebració. Anem bé, cirerer!
L'11 de setembre, una de les preguntes que jo em feia era si algún capellà tancaria la capella o bé arreglaria horaris per venir a la mani.
ResponEliminaSóc creient, practicant i catalana i m'alegra comprovar que tots anem en el mateix barco.
Per cert, m'agrada llegir el seu diari.
Un sacerdote y menos aún siendo católico que significa universal debería pronunciarse políticamente. He acudido a su blog porqué he leído algo sobre él en otra página web y veo que no me ha defraudado. Cataluña no es ni la India bajo ocupación inglesa, ni el Congo bajo ocupación belga. Cataluña es una comunidad autónoma y como región española ha permanecido unida a la nación española desde 1492. Antes lo había estado a la de Aragón. Preocúpese por la salud espiritual de sus feligreses más que por la situación política que al fin y al cabo, es resultado de la gestión nefasta hecha por los infaustos políticos que nos toca padecer no sólo en Cataluña sino en el resto de España también. Con curas como usted, acabaré haciéndome mormón. Julián Santacruz
ResponEliminaApreciado Julián,
EliminaPor si es de su interés le adjunto el enlace con los mormones: http://mormon.org/spa/centro-de-reuniones
Con ellos seguramente tendrà que comulgar ruedas de molino mayores que la de respetar a un sacerdote catalán que està realizando su labor como misionero en estos pueblos de la Selva.
Después de palabras como "nefasta", "infaustos" he encontrado a faltar en su comentario el final feliz: "por Dios, por la Patria y el Rey"
Saludos desde Anglès.