divendres, 25 d’agost del 2017

ELS BRUGADA DE CAN TEIXIDOR DEL TERME 6 I 7

1.                       6. L’ENFILALL DE FESTES

Les festes de casa tenien un regust especial amb el peculiar accent de cadascuna. S’hi barrejaven el sagrat i el profà, la família i els jornalers, les dones i els homes, els infants i els més grans... La il·lusió de Nadal i Reis, la desfilada  carnestoltesca de Sant Antoni, la gravetat de Setmana Santa farcida de brunyols i de tortells, compaginats amb misses,  hores santes i funcions, i el Corpus flairós de ginesta i de roses esfullades, com un gran portal de benvinguda a l’estiu.

Possiblement, les festes de més enrenou a la casa eren les de sant Isidre, la de sant Martirià i, òbviament, la de dels sants Abdó i Senén, la festa major del Terme. En aquestes diades, fos hivern o fos estiu, tocava mudar-se i emperifollar-se com cal un dia de festa, amb camisa, corbata, americana, sabates... anar a ofici (al Monestir per sant Isidre i per sant Martirià, o a Santa Maria, per sant Abdon i sant Senén), ballar alguna sardana i entaular-se en un gran àpat festiu. I per sant Martirià anar a processó, als caballitus i anar al circ, l’element festiu que tan agradava a la mare.

I cada festa aportava els seus convidats. La de sant Isidre, era la festa dels mossos i dels jornalers. La del Terme era la festa dels estiuejants o amics que rondaven per la casa (el Sr. Busquets, a més de participar-hi activament, no hi faltava mai). La de sant Martirià era la que aplegava familiars vinguts de la Garrotxa o de l’Empordà. Aleshores era quan feia falta la presència d’alguna coquessa que, un parell de dies abans, organitzés la feina de la cuina. N’havien vingut de Ventalló, de Flassà, de La Bisbal...  

La festa de la Mare de Déu dels Dolors no passava per alt, si bé la celebració es limitava a la tarda i al vespre. Encara guardem algun dels vestits negres  i plens de brodats amb lluentons que els nens hi havíem lluït fent d’àngels de la passió, com també les tenalles que usava la mare per omplir-nos el cap de rínxols.

El sal-pas, per Setmana Santa, el solia oficiar Mn. Lluís Teixidor. A casa és on es feia la cerimònia de tot el veïnat. A casa hi portaven un gerro d’aigua i un plat de sal guarnit d’ous o alguna moneda. Amb aigua i sal barrejats, Mn. Lluís beneïa (i empastifava) els accessos a les cases. La cerimònia cloïa amb un bon berenar amb el que la mare obsequiava el capellà oficiant i els escolans que acostumaven a assistir-lo.

I una festeta era l’acabament del mes de maig. Durant el mes s’havia guarnit un petit altaret ornamentat amb flors de la casa (especialment xeringuilla, roses i lliris d’aigua). Al seu davant, al capvespre, s’hi resava el rosari i les deprecacions pròpies del mes de Maria. Al matí, sobretot les noies, ho havien fet al Monestir on, el darrer diumenge, s’hi feia una solemne cloenda.

En to menor, hi havia les onomàstiques de cada familiar (que curiosament gairebé totes coincidien en un dia que aleshores era festiu). Si que tenia una solemnitat especial la diada de sant Pere quan molts i molts amics del pare i de la família desfilaven per la casa per felicitar el pare. Els aniversaris, si bé es recordaven, no tenien una consideració destacada.

2.                        7. ELS ÀPATS

Com es pot imaginar, amb una casa que gairebé semblava una caserna, el menjar més sovintejat era estil ranxo i de plats fets a la repetellada. Això si, els àpats eren suculents i abundants. I sempre que ens entaulàvem, no es començava fins que tothom fos a taula i un cop feta la benedicció, tant si els comensals eren senyors com si eren treballadors de la casa o tots a la vegada.

Els dies de feiner els àpats eren més de llegums, d’ollada de verdura, farro o sopa de rabequet. El dimecres solia ser el dia dels macarrons o fideus que solia preparar la Berta, que es quedava a la casa mentre tothom era a la botiga, fent mercat. El diumenge, solia ser el dia de l’arròs o de cassolada.

De bon matí, el cafè corria a dojo i la flaire omplia els baixos de la casa. Especialment a l’hivern, per esmorzar, a mig matí, els homes s’atipaven amb vianda passada per la paella. Els petits esmorzàvem amb un xic de pa amb tomata o bé torrades amb mantega (que també podia ser greix de porc) o bé tel de llet de vaca, i amb un xic de confitura feta a casa mateix (especialment delicioses la de tomata pera, la de meló i síndria, la de taronja agra, la de cabell d’àngel...)

Però també hi havia peculiaritats que difícilment he trobat en altres llocs o que, potser amb el temps, he mitificat i que podien convertir un àpat en una festa, encara que no en fos dia: macarrons amb beixamel, carn d’olla amb pilota de canyella, bacallà fregit amb panses i pinyons, grasaletes de cervell, badocs a la romana (o sigui, flors de carbassó, les fiori di zucca fritti dels italians), pops d’albergínia afogats, ceba a la romana, vedella o porc estofat amb patates, amanides de coscunies, de rabanets, de carxofes tendres, d’enciam, escarola, xicoira... I a les festes majors no hi podien faltar els platillos amb salsafins, naps blancs o negres, o amb xirivies... 

Tampoc puc oblidar exquisideses com la botifarra dolça (millor com un estofat amb pomes trossejades) o el relleno de poma, el recuit fresc (si és que en quedava, després de repartir-ne a molta gent de Banyoles), polenta fregida i ensucrada, torradetes de santa Teresa, farinetes de fajol fregides i ensucrades, xaiota fregida (que tant es podia servir dolça com salada)... I gairebé cada diumenge, crema o flam. Per la fira de Sant Martirià, torrons d’Amer, i per Nadal, torrons (i que no en faltessin els de neu!). 

Els diumenges al matí, sortint de missa, gaudíem amb una bona xocolatada, com també la nit de Nadal, sortint de la missa del gall. Alguns dies assenyalats, Nadal o l’aniversari del casament dels pares (11 de febrer) la mare havia fregit uns bons xurros per acompanyar-la.

A més ens delectíem a tot moment de les diverses fruites, segons l’estació: pomes del ciri, pomes glaçades, pomes verd donzella per fer els rellenos, pericons, maduixots, maduixes,  peres, peres d’hivern, prunes, prunes de colló de frare, préssecs de vinya, préssecs mollassos, paraguaios, préssecs blancs, cireres, albercocs, figues de tota classe, avellanes, nous, ametlles, codonys, nispros i nespres, caquis, melons, síndries...     

I el beure? A casa només hi havia un pou que estava cegat i, un cop que s’obrí, no hi havia aigua. Si volíem aigua bona, s’anava a sacar amb el carro i el burro  a alguna de les fonts de l’entorn, especialment en alguna passejada dominical. De totes les fonts, la més apreciada era la font del Garrabà. El pare explicava que, enfebrat i convalescent de la seva peritonitis, la somniava i la reclamava.  

Pel consum més habitual, amb un parell de càntirs, s’anava a Can Pepito Feixas, al mateix veïnat, a la font de la Caterineta (sota de Can Betlem) o alguna altra del mateix Terme.  Feixas, al mateix veïnat. Amb cossis i marranxes grosses, es recollia l’aigua de la pluja que vomitaven algunes canaleres.

A taula també hi acostumava haver-hi un porró i el vi es comprava a botes a alguna bodega de la vila i es guardava al celler. Les altres begudes eren la ratafia (que cada any es preparava entorn de sant Joan), o bé licor de cireres o de taronges. De petits, tots n’havíem tastat, sense que suposés cap problema. I més d’un cop es berenava pa, vi i sucre. 


I si bé la mare solia ser qui portava la direcció de la cuina, també els altres estadants hi feien la seva aportació. En vida seva, l’avi Pep era qui confeccionava els tortells de Ram que coïa al forn comunal del veïnat, entre Can Dorca i Ca la Flora. També era l’home dels brunyols de Setmana Santa. 

divendres, 18 d’agost del 2017

ELS BRUGADA DE CAN TEIXIDOR DEL TERME 4 i 5

  
4.  UN CASAL I UN REFUGI

A una casa gran com la nostra, hi cabia tothom. La persona més significativa i que transmeté un caràcter singular a la casa i a la família, fou l’arribada de la Berta Zeilinger. Nascuda el 1907 a Leoben -la capital de Estíria-, havia marxat d’Àustria per escapolir-se de la primera guerra mundial (1914-1918). El contacte fou la tia Conxita que estaria relacionada amb un moviment esperantista que hauria preparat una campanya d’acolliment d’infants austríacs refugiats.

Però a la casa s’hi van acollir molta més gent. Una família de refugiats –ningú sap de què se’n va fer-  per grat o per força hi fou acollida durant la guerra civil. També s’hi hostatjà personal sanitari que, a les darreries del 1938, vingueren a Banyoles amb l’hospital militar que s’instal·là al Monestir / Casa Missió. Alguns d’ells van venir a la casa recomanats per la tia monja, sor Maria Brugada, que els havia conegut a l’hospital de Vilanova i la Geltrú: el Dr. Francesc Jimeno Vidal, l’Artur Galceran (que entraria de monjo a Poblet amb el nom de Gilbert i que, bon monjo i bon pessebrista, morí a Solius el 2009), un valencià company dels dos...  La tia Conxita i la Berta ens en recordaven les facècies i algunes ballarugues que, especialment l’Artur, havia organitzat a l’Hotel Flora, enamorant-se d’alguna banyolina destacada intentant vanament fer-se-la seva. O com quan, a la retirada, es refugiaren a la pallissa de Can Dorca entaforant-se enmig de la palla, si bé deixaren a la vista els peus, facilitant així localitzar-los quan es calmà la situació (amb gran ensurt dels entaforats allà). La Conxita Corominas, que col·laborà amb ells a l’hospital, ben segur que ens en podria explicar algunes anècdotes.

La dècada dels 40, els estius, venia sovint a la casa, el matrimoni Castillón . Ella havia estat companya de la mare Marina a la presó de les dones, a Barcelona. També Don Emilio i Donya Maria que es veu que, a Barcelona, hi tenien una fàbrica de vanos o ventalls, de vànoves, de cobretaules, de mantons i de teles de seda artificial. Venien a casa sobretot per anar a prendre les aigües de la font pudosa. Ningú de casa recorda si suposava cap benefici directe a les arques familiars, fora del fet que, quan la tia Conxita i el pare van comprar als de can Porxes, la botiga de la plaça (c. 1947), els deixaren els diners, un forat que no s’acabà d’omplir mai. 
 
Una germana de la mare, la tia Pilar, també va fer llargues estades a la casa, acompanyada per la seva germana i acompanyant-la a ella que enyorava l’aire i els amples horitzons de l’Empordà.

Cap a el 1943 la família de la Berta, amb el seu marit i els seus fills, també s’hostatjaren a casa, en el petit apartament annex, i sovint, entre ells i els meus germans, es compartiren sopes, jocs, companyonia... L’avi Pep, els meus pares i la tia Conxita eren padrins dels fills de la Berta i la Berta ho era de la Concepció, la meva germana. Val a dir que la Berta també feia per una a l’hora de donar un cop de mà a la casa, especialment quan hi havia més feina a la botiga (com ara els dimecres) que feia el dinar per a tots. També, els diumenges, ella i la tia, acostumaven a cuinar el dinar i, a la tarda, la tia portava a passejar tota la mainada. I si calia portar algú al metge per alguna operació (p. e. per les “glàndules”), també s’hi podia comptar.

Un altre matrimoni que solia venir alguns dies cada any eren en Narcís Cornellà i la Cinteta Brugada. Ella era cosina germana de l’avi, filla de l’oncle Joan de Sant Feliu. Vivien a Girona en una caseta –gairebé una barraca-, prop de l’antiga estació del tren, al carrer Sant Antoni M. Claret i el jardí feia cantonada amb el c. Ferran Agulló. A l’acabar la guerra civil, van passar una temporada a l’exili. Al marxar de Girona, el petit negoci que havia iniciat –els Cafès Cornellà- va quedar en mans del seu germà i ja mai més el recuperà. Quan jo vaig néixer a l’Hospital Santa Caterina, el pare i la mare l’escolliren a ell per ser el meu padrí. En Narcís va morir el 1965 i la Cinteta uns anys més tard. Tan ell com ella em van tractar sempre amb deferència per ser el fillol m’agradava veure’ls per casa. 

També, l’agost del 1960, una colla de joves parisencs (la Nicole, la Marie Joseph, la Marie Solange, en Jean Pierre) que participaven a la ruta de PAX CHRISTI es van hostatjar a la casa. Sembla que en quedaren contents perquè l’estada es repetí alguna altra vegada i perdurà una certa amistat. Creients com eren, el seu estil diferia de la manera de fer dels joves de per aquí. 

Una altra estada amable i esperada cada començament i acabament d’estiu era la del capellà valencià Don Emili Bayarri i la seva germana Xaro. Els meus germans l’havien conegut en una estada que, amb el Sindicat de pagesos, havien fet a València. Amb una Lambretta pujaven des de Puçol i, després d’aturar-se a la casa per descansar, continuaven fins a Suïssa on hi passaven l’estiu atenent religioses i emigrants. Les seves anades i vingudes i els vincles que es van establir també han quedat gravats en el llibre dels records familiars. 

I encara podria parlar de moltes altres visites i estades més o menys llargues a la casa: la Càndida Figa (d’una reconeguda farmàcia de Palamós i bona amiga de la mare), en Joan Correa (memòria viva del Terç de N. S. de Montserrat), la Lluïseta Genover (amb els seu recitat constant d’un llarg rosari de músics i, sobretot, de metges), sor Mercè Rigau (que havia estat religiosa del Sagrat Cor), en Manel Riera (sempre amb un feix de murrieria i de bons consells), en Domingo (un home orfe, malaltís de dalt a baix, sense família), la bibliotecària Srta. Montserrat Aragó (tieta de l’escriptor Narcís Jordi), la dibuixant Teresa Branyas, els Nialet Brugada, la família Vilahur en les seves estades a la casa que tenien al carrer Nou i, òbviament, el Sr. Jaume Butinyà...

Un destacat visitant gairebé de la família era el Sr. Josep Busquets Xifre (1887 - 1977). Cada any, quan arribava el bon temps, passat el dia de sant Josep, arribava de Barcelona per passar una temporada a Banyoles amb els seus nebots que vivien en una caseta (c. Torres i Bages?) d’un dels carrers propers de Can Trull, al carrer de Girona. Els seus nebots eren els germans Moner que ell havia atès gairebé com un pare quan quedaren orfes.  Una seva neboda era la Montserrat Moner, muller d’en Joan Alavedra, que havien estat algun cop per casa. El Sr. Busquets estava impregnat de l’esperit de sant Francesc d’Assís. No és estrany que la seva arribada a Banyoles es produís quan arribaven el rossinyol i les orenetes, com destacava el nostre pare. Amb la seva música dolça i suau, acompanyava gairebé diàriament les misses parroquials. També va compondre una dotzena de sardanes, una dedicada a la nostra casa, Mas Teixidor del Terme (on hi ressona notes d’algun himne carlí) i l’altre, dedicada a mi personalment, quan vaig retornar de fer el Camí de Sant Jaume, el 1971, amb el curiós nom Bell Pelegrí.   

També hi havia un reguitzell de dones que venien per la casa. A més de les que hi venien a feinejar, recordo la Mercè Planesas, que vivia tota sola al davant de Santa Maria, sovint visitava la casa. Sabia que allà, a més de companyia, beuria un bon got de llet. I també venia per casa la Maria, una bona dona que la mare aconsellà a Cal Hostench per fer-hi de mainadera. De petits la coneixíem com la Maria “Tapioca” ja que era diabètica i la mare li aconsellà que mengés tapioca que ella mateixa li facilitava. De tant agraïda, constantment parlava d’aquest aliment que tota la família coneixem i relacionem amb aquesta persona. 

I com no? També hi tenien lloc  en Pere de l’Asil o altres residents d’aquella casa,  com en Joan Foix, que era de Valveralla, un altre que l’anomenaven el “Senyorito”  que lluïa uns bigotis dalinians, en Tumeu que era de Riudaura i coneixia bé els de Can Fajula.... Tots  sabien que a casa, a  més d’un plat a taula, hi podrien recollir alguna cosa, fos per ells o fos per ajudar a l’ara denominada residència geriàtrica i que en aquell moment vivia de les almoines. Més d’una vegada algun dels seus residents compartint la taula amb nosaltres en alguna festa assenyalada, especialment per Nadal.  En Pere completava la visita passant a saludar les cases del veïnat on, el qui menys, li regalava algun traguinyol o algun gotet d’anís (fóra del cas que, una bona veïna, equivocadament, li serví un got de líquid detergent que ell també es prengué amb fruïció). 

El cert és que, els que visitaven la casa, gairebé sempre se’ls oferia un got de llet, freda o calenta segons el temps, amb un bon raig de cafè. I si s’havia recollit alguna cosa a l’hort, segur que també se n’emportarien una mica.    

En aquest apartat és mereix una menció particular l’acolliment als capellans. Tant a la família de la mare com a la família del pare (la de Ridaura), sempre hi havia hagut capellans i religioses a dojo. Però a la família Brugada Teixidor, no n’hi havia hagut cap, únicament una religiosa paüla, sor Maria, que havia fugit de casa saltant per una finestra perquè el besavi Jaume li ho volia impedir, mentre que ella volia entrar a un convent per imprecar la conversió del seu pare, de tant perdut que el veia.

I els capellans sempre van tenir una consideració especial. Entre els més valorats hi havia els de Casa Missió especialment Mn. Lleal, Mn. Vallmajó i, sobretot, Mn. Lluís Constans.

Ja el pare, a l’inici de la guerra civil, s’havia arriscat anant a buscar capellans per amagar-los  a un lloc segur. Al final, també ell li tocà amagar-se, tot i que no li serví de res. Sort que una oportuna peritonitis –aleshores gairebé mortal- l’alliberà de la sort que van patir alguns dels que havia anat a rescatar: Mn. Narcís Galí i Mn. Rafael Fontané, assassinats el 11 de setembre d’aquell any al bosc de Can Frigola de Borgonyà.

I així a casa, com si fossin part integrant de la família, es parlava de Mn. Àngel Sauquer, Mn. Francisco Sala, Mn. Antoni Arcelos, Mn. Fernando Simón (i la seva inefable majordoma Donya Adelaida)... i sovintejaven les visites dels vicaris com Mn. Joan Riu (acompanyat dels seminaristes del moment), Mn. Joaquim Xutglà (que m’enganxà per l’escolania parroquial), Mn. Joan Pons i, sobretot, Mn. Lluís Teixidor. També sovintejaven les visites de capellans de pobles veïns com Mn. Joan Guitart de Borgonyà, Mn. Agustí Pifarrer de Fontcoberta, Mn. Narcís de Vilamarí, Mn. Joan de Palol, Mn. Francisco de Miànigues, Mn. Blanch, Mn. Verdura de Camós...

Des de Girona ens solien visitar periòdicament el músic i organista de la catedral Mn. Josep Geli, el savi historiador Mn. Jaume Marquès (quan venia, jo feia festa major perquè podia acompanyar-lo a visitar indrets antics de l’entorn), com també el seu germà Mn. Miquel Marquès que, quan deixà de ser rector d’Amer, amb la seva germana Pilar, passà unes setmanes a l’annex de la casa, participant de la vida religiosa familiar

També ens, en ocasió de l’entrada o sortida dels exercicis espirituals a Casa Missió, també ens visitaven rectors de parròquies més notables com Mn. Salvador Pagès, Mn. Josep Xuclà, Mn. Jou,  Mn. Joan Quer... 

Entre els clergues, una visita molt estimada era la del caputxí P. Marià Oliveras amb qui hi havia una certa relació de parentesc, gran mestre pessebrista i un autèntic artistàs com no podia ser d’altra manera: nét d’en Vayreda, germà i cosí de pintors... Solia venir un cop a l’any un parell de dies.

Un gran amic del pare, l’escolapi P. Martirià Masmitjà, també visità sovint la casa. Al costat d’ell, el pare es vicià en l’ús del rapè durant una bona temporada traginant amunt i avall la capseta pròpia del producte i embrutint mocadors a dojo. 

El fet que l’oncle de la mare fos religiós claretià, el Gmà. Hermenegildo Clotas, va fer que, juntament amb ell, ens visités algun dels seus superiors, com el P. Lluís Masachs i, amb més vinculació a la casa, el guineà P. Benigne Borikó, que parlava perfectament el català, i de rebot, la seva germana Petra.


5.   EL PAS DE L’ANY I LA FEINA

La feina del camp era connatural a tots els de la casa, una feina que es coneixia per tradició formant el que els historiadors i sociòlegs en diuen “una unitat de producció camperola, agrària o pagesa” o, el que és el mateix, una masia.

A la casa s’havien succeït un reguitzell de mossos i jornalers que portaven la feina endavant, pel fet que la salut estantissa del pare i la situació d’infantesa dels germans no permetia gaire res més. Els mossos i jornalers que apareixien periòdicament, segons la feina, i que més ens recordem els germans són en Francisco Guillamet (que sembla morí sobtadament mentre feinejava), en Josep Soler (que morí de tifus metre era assistit per nostra la mare i que era germà de sor Teresita del Sagrat Cor), en Josep Reixach oncle dels Pla del carrer de Sant Martirià, en Pepet, en Jep Torras de cal Fideuer (i cosí germà del pare), en Xicu Daranes de Can Renau de Mata (que li agradava muntar damunt del cavall de la casa), en Joan de Camós que era força nerviós, en Pere de Sant Miquel, en Joan Saltamarges, en Tià Dilmè, l’Oliver de Borgonyà, en Panduro, el Dimoni de Borgonyà, en Jaume Mià (que es casà amb la Quimeta Gifra), en Pere Sastre de Figueroles (que l’any de les glaçades de la Candelera anava a recollir garses i altres aus que havien mort de congelació i que ell rostia i es cruspia amb fruïció)...

Al inici de la tardor, s’omplien les cabanyes de capses de blat-de-moro. Provenien, sobretot, dels camps de la Draga. Eren els més productius de la finca i  no necessitaven ser regats perquè l’aigua amarava el terreny emergint a pocs pams de la superfície. Per guardar bé les capses, calia espellofar-les a mà, una per una, lligar-les i penjar-les en lloc airejat i enlairades per evitar els desperfectes de la humitat i dels rosegadors. El lloc on més lluïen era als barrots de la barana de l’escala principal on s’ennoblien mútuament. Espellofar era com una festa i, al capvespre, tota la família, amb els mossos i les minyones, ens hi reuníem. Tot espellofant, era quan s’escoltaven les històries més inversemblants que es barrejaven amb el res del rosari que, òbviament, a la casa no fallava cap vesprada: històries vives de la guerra i del front de combat, de les Gavarres i Els Àngels, dels boscos de cap a Sant Miquel, de Ventalló i de Riudaura, facècies entorn la cacera del teixó i del senglar, del Collell, dels maquis, acudits, rondalles, les cabretes, els porquets, el llop... uf, si haguéssim tingut una gravadora!

I quan, s’havia acabat el temps d’espellofar, era el moment d’arreplegar llenya per l’hivern, sobretot rabasses d’oliveres mortes. Aquesta tasca era sobretot dels mossos.

La Lola d’en Pepet (que havia quedat sense una mà a la fàbrica de les saques) i alguna altra dona, anaven a bosc a recollir aglans pel bestiar de la casa. A la mare si agradava torrar-ne alguna i cruspir-se-la talment una castanya. A més de les aglans, ja més cap a Nadal, també portaven algun ram de galleran.   

A començament d’hivern, arribava el temps d’anar als olivets a aplegar les olives i es produïa un altre d’aquests moments inoblidables. A més, aquell moment, solia venir des de Valveralla, la iaia Enrica Batlle, la mare de la mare, que ens venia a acompanyar i, amb ella, rèiem de debò. Ja sense escola, amb la Camil·la, la Lola d’en Pepet (que malgrat mancar-li una mà, era molt diligent) i alguna altra dona de la casa, anàvem a voltar les feixes des de bon matí, a l’olivet gran, on hi arribava el sol ixent, i a la tarda, a les feixes dels olivets de sobre el Rost, on hi arribaven les llepades del sol ponent. Sovint, altra gent ens hi havia passat al davant. Una que se n’emportava la fama era la Boia. A casa, unes quantes olives eren guardades amb aigua, sal i herbes aromàtiques. Però la major part es portaven al trull per així tenir oli per l’any. 

Per aquelles engires de Nadal també arribava el moment de la matança del porc: era quan es mobilitzava tot el personal de la casa encapçalats pel matador (recordo que solia ser el carnisser Jofra i que es jubilà fent de conserge de l’institut Pere Alsius) i per les mocaderes. Quan es començava, al pati interior es barrejaven els xiscles del porc, amb el fred i els caramells glaçats, el fang i la sang, el foc i el fum de les argelagues enceses per rostir-li la pell... I tot anava de potes enlaire fins que, passat un dia o dos, després de repartir tastets a dojo a mig Banyoles, i amb el que s’havia pujat al rebost (poc més del greix, els greixons, quatre botifarres i algun os per fer escudella), es retornava a la normalitat. Alguna vegada que el sanador no havia fet bé la feina, la ferum de mascle impregnava la casa fins a fer-nos avorrir la carn que, com que ens repugnava, l’aprofitaven altres que anaven més enganats que no pas nosaltres.  

I quan el temps semblava indicar que s’acostava neu, tots ens afanyàvem a anar arrancar naps i guardar-los per tenir menjar pel bestiar, especialment per les vaques. I abans de servir els naps i els ravebledes a les senyores vaques, se’ls trinxava mínimament amb una trinxadora Maher. 

La segona part de l’hivern venia marcada per la feina dels podadors que passaven per tota la finca escatint oliveres, figueres, fruiters i tota mena d’arbres per acabar amb els arbres del davant de la casa, especialment la morera que sembla havia plantat el besavi. Era també el moment de fer algun empelt i, en Josep, en això n’és encara un mestre. 

La primavera era un temps relativament tranquil. L’hortolà era qui tenia més feina femant, fangant, fent regues i, arrenglerant amb les nyinyoles el planter per situant-ho tot al seu lloc. Era una feina que acostumaven a fer dones, si bé els mossos també hi donaven un cop de mà, sobretot quan es tractava de fangar o de femar. La Maria Porcatera i la Carmot de Camós hi havien ajudat, en vida de l’avi Pep. La Mercè Mareta hi va fer mitja vida i li ajudà a esbravar-se. En Sidro, el pare de Pilar, va ser un dels darrers d’aquest moment.

L’avi Pep tenia una habilitat especial i l’hort li llevava tota mena d’hortalisses. També tenia una cura especial per tenir tota mena de fruiters. L’avi Pep, amb paciència, recollia els fruits en caixes de fusta farcides de palla i les guardava en quartos foscos i frescs, sobretot pomes del ciri i peres de servar. Els caquis els estenia damunt de papers de diari. I així també hi havia fruites per ben entrat l’hivern.  També hi feia una bona collita d’avellanes, ametlles, de nous.  

A l’acabament de la primavera hi havia la collita de les patates. Normalment s’hi dedicava una tercera part de l’hort. Un cop assecades i ensacades, amb una corria i amb una corda estirada pel cavall, eren esteses a la part alta de la casa i, al damunt, s’hi tirava un xic de cals i algun altre producte per evitar que es grillessin.

Quan venia el juny, la feina es centrava en el segar i en la collita dels cereals. En podria explicar tot el procés progressiu de mecanització: primer les màquines segadores que, si bé segaven, després s’havien de lligar manualment les garbes (algun racó encara es segava amb dalla i volants);  seguidament van venir les màquines segadores que lligaven... Però primerament es segava amb dalles i volants i els segadors anaven avançant en grup i, tot darrera, les dones solien lligar i traginar les garbes, quedant amb les cames i braços ben esgarrinxat. Encara calia formar els gabaions. Recordo haver portat als segadors algun cistell amb beguda i alguna cosa per menjar. 

Quan s’havia acabat tota la sega, totes les garbes es transportaven, amb carros i tempanells,  a l’era de casa per formar-hi les majestuoses garberes (un parell o tres, segons l’any) per esperar el dia del batre que solia produir-se a la segona meitat del juliol. Era un moment delicat i calia vetllar perquè cap desaprensiu no vingués a calar foc a la collita: els meus germans i algun mosso dormia a l’era mateix fent-hi guarda.

I finalment arribava la batedora i s’aplegaven tots els veïns i tots els mossos en una feina que es realitzava a torna-jornal. En un racó ombrívol, a sota la figuera o els boixos, es situaven ampolles d’aigua amb xarop de magrana, els càntirs i els porrons (això si, ben aigualits) i, dintre d’un cistell, trossos de llonganissa, alguna llesca de pa i també algun borrego. Dintre la casa, s’omplien cossis amb gel i ampolles plenes d’aigua i beure fresc.

Quan s’acabava la jornada, amb els pallers alçats i els sacs de gra a les golfes (amb l’ajut de la corria i del cavall que estirava), després de menjar pols i fressa tot el dia, els homes, mig nusos o nusos del tot, es cabussaven al rec i es treien del damunt la pols i el boll que s’entaforava per tots els forats del cos haguts i per haver. I és clar, tot s’arrodonia amb un bon àpat. 
   
La darrera feina era la de portar a moldre el blat. Ho fèiem al molí del Sindicat. Un cop obtinguda la farina, se’n portava algun sac a casa per l’any. Els altres es repartien a les fleques conegudes on ens donaven uns vals per anar-hi a retirar les racions de pa corresponent al llarg de l’any, això si, sempre amb torna.

Els mossos, a casa,  eren tractats com de família. I amb tanta mainada, i gent que hi passava contínuament, la feina de la casa es multiplicava i s’anava fent gràcies a un batalló de dones que hi posaven el coll tot rellevant-se. Ja he parlat de les mocaderes, de les bosqueroles, de les arreplegadores d’olives i també les segadores i hortolanes. Però el llistat s’amplia amb bugaderes com la Maria Fernando - la bona mare de Mn. Pere Bach, que recordo fent la bugada al rentador que accedeix al rec des del pati de casa-, i també la Maria del mas Palau, les planxadores com la Margarita Congost -la muller d’en Jep Torras- que succeí a la Dorotea, les cosidores com la Siseta Dellonder (germana de Sor Joaquima Dellonder -la monja que, a l’Hospital de Girona, assistí la meva mare quan hi vaig néixer amb els meus gairebé sis quilos ben ufanosos-,  la Rossita de Can Franch, la Dolores Galí (germana de Mn. Narcís Galí que morí assassinat prop de Can Frigola de Borgonyà el 11·09·1936)...  Amb una Sigma que funcionava amb un pedal, feien meravelles. També es succeí personal de servei que netejava la casa, feia els llits, ajudava a la cuina...  Hi havia la Teresa Daroca molt feinadora i alegra (provenia de Còrdova i que de mica en mica va anar portant a Banyoles tota la família: en José que morí a la fàbrica de Les Saques, la Lola que es desplaçaria a Sant Miquel de Fluvià, l’Alfonso que fou municipal...),  alguna tieta de Can Tuot (una casa prop de Cal General, cap on hi ha l’escola La Draga), la Maria (que era sord muda i tia de Conxita Molina), la Carolina Canta de Can Xampany (que sempre plorà la mort del seu fill, en Pere Tomàs Canta - gran amic del pare- que havia mort al front al costat de la República), la Lola Nierga (germana de Mn. Narcís Nierga), la Magdalena de Sant Miquel, la Camil·la, la iaia de Can Llebrer, la Conxita Oliva (germana de Can Saleri i que morí a França)...     


dijous, 10 d’agost del 2017

ELS BRUGADA DE CAN TEIXIDOR DEL TERME - 2 i 3

Sembla que el nou format del DIARI DEL CAPELLÀ interessa, i la prova és que aquests dies s'han registrat més de 100 visites diàries, i algun dia, més de 200.

Però lamento que m'han arribat pocs comentaris rectificant, ampliant, glosant, aplaudint... alguna de les informacions que s'hi recullen.

D'altra banda, aquest nou format i el moment existencial que estic vivint, m'ha animat a repassar alguns dels escrits personals que tinc guardats. Serà l'oportunitat d'un recopilatori.

Me n'ha sortit algun de quan estava al Seminari Menor de Girona quan els companys de 3r curs de batxillerat (curs 1967 / 68)  ens animàrem a publicar una revista (ciclostilada) i que decidírem que s'anomenaria ESPILL. No és gaire res de bo i quedarà guardat. A l'exemplar que guardo (em penso que se n'editaren dos números) hi ha col·laboracions  de diversos companys: Garangou, Francesc Massana,  Rafel Mas Juli, Josep Rodríguez, Miquel Teixidor, Lluís López i Carbó (a. c. s.),  Joan Cañigueral Carbó,  J. Gòmez, J. Mesas, Joan Julià, Gonzàlez... Jo hi vaig escriure una ressenya biogràfica d'en Juli Garreta. Òbviament tot està escrit en català.

A una altra revista on hi vaig col·laborar fou una que editava l'Hospitalitat de Lourdes de Girona. El promotor i director era en Narcís Cadenas. El nom de la revista era LLAVOR i el primer número va sortir el primer semestre del 1977. Em penso que en sortiren un parell més de números. Al primer número hi ha articles d'en Pere Planella (a. c. s.), d'en Narcís Cadenas, d'en Ramon Noguera, d'en Pere Pujolàs (a. c. s.), d'en Josep M. Rovira Belloso, de la Neus Fort.  Jo hi vaig escriure una necrològica (Recordant Francisco Vera) i una crònica d'una estada a Montserrat del grup de l'Hospitalitat de Banyoles. Recordo que havia fet alguna altra escrit però no disposo dels números corresponents.

Disposo d'altres escrits més particulars que si alguna vegada se m'esgota el material disponible, també podria publicar. Però, ara per ara, em limito a escrits autobiogràfics.

I no descarto, més endavant, introduir-hi elements semblants a l'antic format, ja sigui en format de reflexions, d'alguna informació sobre situacions interessants...

Ara, seguint el fil del que vaig començat a publicar fa una setmana sobre ELS BRUGADA DE CAN TEIXIDOR DEL TERME reprodueixo els números 2 i 3.

Recordo que agrairé els vostres comentaris crítics ja sigui per ampliar, per esmenar, per preguntar...

Aquí teniu aquests apartats:


2. DESCENDENTS DE NOÉ, D’ABRAHAM, DE DIÒGENES...

Els de casa, a més d’algun gen dels patriarques bíblics acollint tots els que arribaven a la seva tenda, sospito que també tenim algun gen de Noé i algun altre gent de Diògenes.

El fet de ser estat una masia, la familiaritat amb els animals ens ve de lluny, com si a la casa s’hi hagués encallat l’arca de Noé i allà s’hi haguessin instal·lat els animals que no sabien on anar a raure: animals per la feina (cavall, matxo, burra), animals per vigilar la casa (gossos de les més diverses races) i gats per foragitar rates i ratolins; aviram de tota mena (galls, gallines ponedores, pollastres, ànecs, oques...), conills, conills porquins, pintades, faisans, galls d’indis, paons, coloms, tórtores, algun xai, alguna cabra, porcs, truges i godalls, hàmsters, xinxilles, periquitos, canaris ...  I per l’exterior, sempre s’ha valorat la presència del rossinyol i de tota mena d’ocells.

I l’amplitud de la casa s’ ha prestat que s’hi emmagatzemi tota mena d’objectes. Mobles n’hi ha de tota mena i de tots els estils. Els més singular són un parell de calaixeres que corresponen a les dots i a l’aixovar que aportaren dues de les esposes correlatives d’un dels nostres besavis. No puc afirmar va ser exactament amb el besavi Jaume (casat en primeres núpcies amb la Joaquima Pujol, en segones amb la Ramona Agustí i en terceres amb la Carme Dotras) o bé amb el rebesavi Josep ( + 1863) (casat en primeres núpcies amb la Maria Raigosa- Campderrich de Sant Iscle del Colltort i en segones, amb l’Anna Carrera). El cert és que la primera de les mullers aportà una calaixera i, per la segona, es demanà una calaixera igual de manera que es va fer una maqueta (també conservada) que serviria perquè el fuster pogués fer-ne una de semblant a la primera i que aportaria la segona muller. 

Però a més de calaixeres, algun canterano, llits amb capçalera... hi ha roba de diverses èpoques, dels dos darrers segles. La peça més singular possiblement sigui el vestit de núvia, tot negre, de l’àvia Josefa Planadecursach confeccionat cap el 1901.  

Llibres? La majoria no tenen cap valor. Alguns són els llibres d’estudi d’alguns oncles capellans: moral, filosofia, teologia... També hi ha llibres del camp, que segurament compraria l’avi Pep, i llibres d’escola de diverses generacions. 

Papers? Hi ha les escriptures que situen el inici de la nissaga Brugada i de la casa al s. XIII. I així fins a més de 700 documents fins arribar a la correspondència d’en Jaume Brugada com a caporal del Sometent. Però també col·leccions de revistes, butlletins i publicacions diverses dels darrers 100 anys, especialment després del 1939.

I així si a algú de la família li ha donat per recollir mobles i trastos vells, a l’altre li ha donat per arreplegat pedres i eines, i a l’altra roba per omplir armaris i més armaris, o papers i llibres, o, més actualment, guardar arxius i més arxius dintre l’ordinador... Mai se sap! I, clar, quan s’ha passat la guerra (ja no sé pas quina), tot s’aprofita! 

I és que un dels lemes que reiterava la mare era “Tot s’aprofita” i per això li va fer tanta gràcia quan s’edità el llibre d’en Pere Calders amb el títol “Tot s’aprofita” (1981).




3. ELS RECORDS VISCUTS

El Terme, com s’estudia en el llibre, es configurava pels  veïnats situats fóra del nucli de Banyoles, o sigui, fóra del recinte emmurallat de l’antiga vila: Mas Riera, Can Puig, Can Boada de Baix, Mas Usall, Mas Arbeig, Lió, la Rajoleria, les Arcades, les cases d’en Sala, Can Laqué... com també grans pairalies com a Can Trull Vell, Can Palau, Mas Fam...

I també Can Teixidor de Terme (o Texidor, com escrivíem aleshores). I al seu entorn, el nostre veïnat el configuraven, a gregal, les cases i les famílies Sala de Can Pipa (o sigui, on havia estat el casal de Can Hort), la família Feixes de Can Dorca i vàries casetes entaforades entre aquestes dues (Can Pepitu Feixas, Can Tià amb la Pilar i la Gracieta, Ca la Paueta i en Pau, Can Pere de la Flor...), la fàbrica de Can Torrent (on hi vivien l’Angeleta i en Jaume Bover) que havia estat fàbrica de xocolata, de gel, també de paper i, al meu temps, d’adob de pells. Cap a migdia hi havia Ca la Rectora amb la Martina i, més cap a mestral, Ca la Marrenya, Cal Bobu, l’antiga fàbrica de culleres, la fàbrica de productes químics de Can Soler, l’hangar de Can Noguer que havia estat taller de muntatge de motors d’avions de guerra (entre el 1936 i 1939). Més enllà (a tramuntana) quedaven el que havia estat el primer camp de futbol de Banyoles (del meu record, ja ple de pomeres) i Can Palau. Cap a llevant hi havia la farinera de Can Belem i Can Vila. I s’havia de caminar una estona per arribar a Can Laqué o les altres cases de  sota el Monestir.  

El pare, en Pere Brugada Planadecursach, i els meus germans, especialment en Josep i també en Pere, es coneixien bé els altres veïnats. Cada any, cap el juliol, amb algun altre paborde, els recorrien a peu fent la recapta per sufragar la festa del Terme, la Festa Major del Terme en honor dels sants màrtirs Abdó i Senén. Les famílies que hi vivien i que hi col·laboraven, fossin propietaris o fossin masovers, tenien a casa una consideració especial (i en la memòria familiar, encara la tenen).

Un element singular del nostre veïnat són els dos recs, el rec de Can Hort (més a tramuntana) i el d’en Teixidor o d’en Brugada (a migdia, llepant els fonaments del casal). Aquest havia estat la força motriu d’un petit molí i d’un petit trull gairebé reservats a la pròpia explotació. Tota la mainada del veïnat, en un moment o altre de la nostra infantesa, havíem caigut de cap dintre algun dels dos recs. Recordo que aquest singular baptisme el vaig rebre quan tindria uns 7 o 8 anys, intentant empaitar una pilota que havia caigut al rec de Can Hort. I qui me’n va treure fou la Carmelita de Cal Bobu. La mare també s’hi havia cabussat algun cop per extreure’n alguna criatura. Algun altre infant, al rec de la Figuera d’en Xo,  no havia tingut la mateixa sort.

Per aquests recs, fins els anys seixanta, a l’estiu, ens hi banyàvem sovint i els meus germans hi empaitaven anguiles amb les mans, especialment quan es buidaven els recs per fer-ne la neteja. Encara corre per casa alguna fotografia amb els meus germans, en Rafel de Can Dorca, en Lluís Comerma, amb la cabanya al fons, i tots sostenint una llarga anguila. Jo també hi sóc - tindria uns cinc anys- aguantant una petita carpa. Segons havia sentit explicar, en temps feudal, la nostra família havia de retre vassallatge a l’abat presentant-li unes quantes anguiles del nostre rec per fer ús del salt d’aigua que s’hi utilitzava.


Però els meus germans, a més de pescar anguiles, també els agradava recórrer la mina. Hi entraven a les Arcades i s’hi endinsaven talment volguessin arribar fins les entranyes de la terra, amb espelmes i fanals. Alguna vegada també hi anaven les noies, les de casa i les del veïnat. I quan estaven entaforats allà, els nois feien treure les faldilles a les noies penjant-les com cortines a les sortides per així empaitar els ratpenats que veien alterada la seva tranquil·la letargia mentre es produïa una gran cridòria acompanyats de xiscles. 

dissabte, 5 d’agost del 2017

ELS BRUGADA DE CAN TEIXIDOR DEL TERME - 0 i 1

TORNEM-HI??

Abans que res, una salutació a tots els que heu tingut la paciència d'anar llegint les diverses entrades que fins ara he anat publicant al DIARI DEL CAPELLÀ.

Com heu comprovat, se m'ha acabat la corda d'anar-lo redactant. Si que, a nivell particular, vaig fent un quadern on vaig recollint vivències del dia a dia. Precisament fa un parell de dies que he començat el quadern 52. Possiblement em serveixi per redactar alguna altra cosa més endavant. 

El que si és cert és que no vull tancar el bloc que he anat fent. Però ara li vull donar un nou format. La meva idea és publicar-hi els articles de caire autobiogràfic (o de reflexions personals) que he anat publicant ací i allà. 

No els publicaré per ordre cronològic de la seva publicació sinó, més aviat, entorn de les principals etapes de la meva vida. 

Sempre indicaré on es va publicar l'article, amb la corresponent indicació bibliogràfica. Espero que vosaltres també hi feu els vostres comentaris: és una manera d'adonar-me si val la pena aquesta publicació o no. I seria interessant que els vostres comentaris fossin també informacions complementàries sobre el que us indico. Espero no decebre-us i espero que vosaltres tampoc em decebreu. 

I vaig al gra. El primer dels meus escrits es recull al llibre d'en Josep GRABULEDA I SITJÀ i en Guerau PALMADA I AUGUET, El Terme de Banyoles, editat per l'Ajuntament de Banyoles i la Diputació de Girona, l'abril del 2014, dintre la Col·lecció Quaderns de Banyoles (n. 15). El meu escrit s'inclou a manera de pròleg, des de la pàgina 6 fins la pàgina 26. 

Avui només en reproduiré la introducció i el primer apartat.




ELS BRUGADA DE CAN TEIXIDOR DEL TERME (0 i 1)
Cap un segle de records per entendre un tarannà

Sóc de Can Teixidor del Terme de Banyoles. Això no és cap secret. Però la masia si els té. O més aviat, té un piló de vivències. Entrar a aquella casa és com entrar en una mena de túnel del temps on pots trobar-te amb objectes i elements de totes les èpoques. Quan, parlant a la taula de casa, de la redacció d’aquest article, la meva neboda Assumpta em va etzibar: “Només escriuràs un article? Vols dir que no en podries fer un llibre?”. De moment, aquí hi ha aquest recull de records i de reflexions.

Els nascuts entre els anys 40 i 60, hi hem estat testimonis d’un món que s’ha anat esfilagarsant i d’una societat que s’ha teixint amb molts altres elements d’origen molt divers. No es tracta de fer aquí ni una exaltació ni una desqualificació a l’enyorança ni tampoc de glorificar ni menystenir la societat que s’ha format posteriorment.

Ara el Terme pràcticament es troba integrat a la ciutat de Banyoles. Però nosaltres, de petits, quan els de casa anàvem a comprar o a fer gestions diverses a la plaça o pels carrers del centre de Banyoles, teníem clar que anàvem “a la vila” ja que nosaltres érem i som del Terme.

Com era la vida en el Terme? Intento respondre-ho a partir de la vivència que m’han ajudat a recollir especialment dos dels meus germans, en Josep, el gran, i la Maria Pilar, especialista en records,  emocions i enyorances. Puc dir que, entre records més o menys boirosos, presento un període de gairebé 100 anys, des del darrer quart del s. XIX fins als inicis del darrer quart del s. XX.

Els protagonistes són el besavi Jaume Brugada –Teixidor i Raigosa – Campderrich (1845 – 1927), l‘avi Josep Brugada Agustí (1875 - 1956), la germana del pare, la tia Conxita (1903 - 1985), el pare, en Pere Brugada Planadecursach (1912 – 1981), la mare Marina Clotas Batlle (1916 – 2010). Els germans (en Josep (*1941), en Pere (*1943), la M. Àngels (*1944), la M. Pilar (*1946), la Concepció (* 1947)i jo (* 1953), si bé hi tenim un cert protagonisme, som més aviat els testimonis d’un món que ja no és el nostre.     

11. LA CASA

Recordo que, una vegada, a l’escola (Acadèmia Abat Bonito), el senyor Hugas ens va demanar una redacció explicant cadascú com era la nostra casa. La redacció meva va resultar la més llarga. La reacció espontània del senyor Hugas fou la de preguntar-me si vivia en una caserna.

I és que la casa antiga de Can Teixidor no era una caseta d’una família convencional del món industrial. Era la casa de molta altra gent i l’aixopluc de moltes coses.

El mas Teixidor està format per dos cossos, un pati interior aleshores envoltat per les corts dels animals i, a la part més occidental, una cabanya. A la cabanya és on es guardaven els carros i, la part superior de la cabanya, hi havia una pallissa que es sostenia, a tall de biga, damunt el que havia estat l’eix del molí. A migdia, les construccions quedaven unides per una era allargassada i, al davant, un galliner. A l’extrem més oriental, hi havia un pou, que de fet estava inutilitzat, i els terrenys de regadiu reservats per horta familiar.

El cos principal de la casa queda al costat més oriental, lleugerament inclinat, amb un angle pràcticament indicant el punt del migdia i, així, totes les parets de la construcció, en un moment o altre del dia, queden llepades pel sol.

Aquest cos principal és de tres plantes que es distribueixen pràcticament igual: una sala central i tres dependències que la flanquejaven a cada costat. Al costat occidental de la planta baixa, (a migdia) hi havia la cuina (que posteriorment es transformà en menjador), la sortida de l’escala (al centre, sòbria i solemne) i, a tramuntana, el celler. La sala central de la planta baixa estava dividida per un tempanell central i, mentre s’obria a una entrada principal a migdia; a tramuntana hi havia una antiga tina i un traster. A les dependències de llevant, del nostre record, hi havia un petit apartament que s’hi construí quan es reformà la casa (entre el 1927 i 1928). Allà hi havien viscut, a partir del 1943,  la família de la Berta Zeilinger . Posteriorment (quan la família de la Berta ja no hi residia), quan es casà, hi visqué el meu germà Josep i la seva muller, la Carme Arnau i els fills que van anar arribant.  A tramuntana també hi havia un corredor (tancant la part posterior d’abaix). Havia estat la conducció de l’aigua del rec que per allà entrava per moure el molí i les moles del trull. Del nostre record, hi havia corts d’animals, una petita cuina de fogons, una comuna (amb el seu corresponent pou mort) i també la cuina i un petit bany per l’apartament.

A la planta del mig, que s’hi accedeix per l’escala de lloses de travertí polides i lluentes, hi ha la sala de la casa i els dormitoris, dos a ponent i tres a llevant. La sala s’obre a migdia per un gran balcó i a tramuntana per una petita eixida on també hi havia un petit servei. Des d’aquesta eixida, on els testos de flors hi eren molt agraïts, es veia el veïnat (Can Hort, can Pipa, can Dorca...) i les bugaderes que anaven al rentador (al rec de can Hort).

La planta superior, ja sota a teulat, es repetia la distribució de les plantes inferiors, amb el rebost, el graner, un altre traster... Les cobertes de les plantes inferiors són de volta rebaixada de lloses i el teulat és de salt de garsa. 
 
L’altre cos, a ponent, l’anomenàvem a Cal Masover ja que normalment hi havia viscut una família de masovers. Els darrers van ser els Prat. També hi solia viure algun mosso. La construcció d’aquest cos no és de la qualitat de l’anterior, si bé també és de tres plantes, amb dependències molt irregulars que, una part servien de dependències de la família que hi havia residit i les altres de graners (planta superior) i de quadra de les vaques (la planta baixa). Una petita escala central comunica les tres plantes. Les cobertes són totes de bigues de fusta i lloses, a la planta del mig recobertes amb rajola. El teulat també era de salt de garsa. Aquest cos es comunicava amb la cos principal pels patis exteriors i per una petita porta que, des de la quadra de les vaques, accedeix a l’escala principal.

Algunes dependències de la casa principal s’entaforen a aquest cos: la cuina (a la planta baixa) i un escriptori (a la primera planta).

La calefacció de la casa estava molt mal solucionada i, a l’hivern, el fred es feia notar. A la nit, quan ens posàvem al llit, tots hi portàvem una ampolla d’aigua calenta. Tampoc estava ben solucionat el tema higiènic de manera que, fins molt ençà, no es disposà d’un bany mitjanament digne. Per dutxar-nos, es feia amb una galleda d’aigua calenta i un cassó (per abocar l’aigua al damunt), al servei que hi havia a l’eixida, a la planta del mig.  Els desaigües dels serveis i de les comunes abocaven a tres pous morts distribuïts a l’entorn de la casa. Periòdicament, calia buidar-ne la xisca amb semals i abocant-la als horts de l’entorn. I segons el vent, la ferum era immensa. 

Per escalfar-se, la casa disposava de dues llars. L’una era a un racó de la cuina, a la planta baixa. No tirava gaire bé i alguna vegada ens havia donat algun disgust, quan s’encenia. Aleshores tothom corria. Primer, calia tancar gairebé hermèticament les portes de la cuina perquè no entrés aire que l’atiés encara més i així s’anés afogant a poc a poc. També calia vigilar que alguna espurna no agafés el sota teulat o la pallissa, com de fet alguna vegada passà. Val a dir que en aquests casos, tots els veïns i els treballadors de la fàbrica de can Torrent corrien i ajudaven a apagar-lo traginant aigua del rec. Però l’esglai era considerable.

La cuina, de fet, s’escalfava per la cuina econòmica que també escalfava un petit dipòsit d’aigua que anava a la pica de rentar els plats.  L’altre llar era a la cuina de cal masover, una petita ampliació de la casa. Val a dir que la seva xemeneia funcionava més bé. Allà, al costat, l’avi Pep també hi va fer construir una petita caldera per coure-hi la perolada pels porcs. A la part alta de cal masover hi havia una tercera llar, petitona, però no vaig veure que mai funcionés. Alguna any, a l’entrada o a la sala principal, s’hi instal·là una estufa de llenya: era d’agrair.

Al davant de la casa, hi ha tot d’arbres: una gran figuera i un gran til·ler a ponent; a migdia, una gran morera i tres o quatre caquiers o caquilers; més cap a llevant, avellaners i nesprers. Sota els arbres de migjorn, hi havia algun banc i algun racó mig recobert, a tall de glorieta, amb petits recs que travessen, amb alguna antiga pica d’oli de pedra, alguna mola de molí o de trull que recordaven i recorden els temps pretèrits.