ELS BRUGADA DE CAN TEIXIDOR DEL TERME 6 I 7

1.                       6. L’ENFILALL DE FESTES

Les festes de casa tenien un regust especial amb el peculiar accent de cadascuna. S’hi barrejaven el sagrat i el profà, la família i els jornalers, les dones i els homes, els infants i els més grans... La il·lusió de Nadal i Reis, la desfilada  carnestoltesca de Sant Antoni, la gravetat de Setmana Santa farcida de brunyols i de tortells, compaginats amb misses,  hores santes i funcions, i el Corpus flairós de ginesta i de roses esfullades, com un gran portal de benvinguda a l’estiu.

Possiblement, les festes de més enrenou a la casa eren les de sant Isidre, la de sant Martirià i, òbviament, la de dels sants Abdó i Senén, la festa major del Terme. En aquestes diades, fos hivern o fos estiu, tocava mudar-se i emperifollar-se com cal un dia de festa, amb camisa, corbata, americana, sabates... anar a ofici (al Monestir per sant Isidre i per sant Martirià, o a Santa Maria, per sant Abdon i sant Senén), ballar alguna sardana i entaular-se en un gran àpat festiu. I per sant Martirià anar a processó, als caballitus i anar al circ, l’element festiu que tan agradava a la mare.

I cada festa aportava els seus convidats. La de sant Isidre, era la festa dels mossos i dels jornalers. La del Terme era la festa dels estiuejants o amics que rondaven per la casa (el Sr. Busquets, a més de participar-hi activament, no hi faltava mai). La de sant Martirià era la que aplegava familiars vinguts de la Garrotxa o de l’Empordà. Aleshores era quan feia falta la presència d’alguna coquessa que, un parell de dies abans, organitzés la feina de la cuina. N’havien vingut de Ventalló, de Flassà, de La Bisbal...  

La festa de la Mare de Déu dels Dolors no passava per alt, si bé la celebració es limitava a la tarda i al vespre. Encara guardem algun dels vestits negres  i plens de brodats amb lluentons que els nens hi havíem lluït fent d’àngels de la passió, com també les tenalles que usava la mare per omplir-nos el cap de rínxols.

El sal-pas, per Setmana Santa, el solia oficiar Mn. Lluís Teixidor. A casa és on es feia la cerimònia de tot el veïnat. A casa hi portaven un gerro d’aigua i un plat de sal guarnit d’ous o alguna moneda. Amb aigua i sal barrejats, Mn. Lluís beneïa (i empastifava) els accessos a les cases. La cerimònia cloïa amb un bon berenar amb el que la mare obsequiava el capellà oficiant i els escolans que acostumaven a assistir-lo.

I una festeta era l’acabament del mes de maig. Durant el mes s’havia guarnit un petit altaret ornamentat amb flors de la casa (especialment xeringuilla, roses i lliris d’aigua). Al seu davant, al capvespre, s’hi resava el rosari i les deprecacions pròpies del mes de Maria. Al matí, sobretot les noies, ho havien fet al Monestir on, el darrer diumenge, s’hi feia una solemne cloenda.

En to menor, hi havia les onomàstiques de cada familiar (que curiosament gairebé totes coincidien en un dia que aleshores era festiu). Si que tenia una solemnitat especial la diada de sant Pere quan molts i molts amics del pare i de la família desfilaven per la casa per felicitar el pare. Els aniversaris, si bé es recordaven, no tenien una consideració destacada.

2.                        7. ELS ÀPATS

Com es pot imaginar, amb una casa que gairebé semblava una caserna, el menjar més sovintejat era estil ranxo i de plats fets a la repetellada. Això si, els àpats eren suculents i abundants. I sempre que ens entaulàvem, no es començava fins que tothom fos a taula i un cop feta la benedicció, tant si els comensals eren senyors com si eren treballadors de la casa o tots a la vegada.

Els dies de feiner els àpats eren més de llegums, d’ollada de verdura, farro o sopa de rabequet. El dimecres solia ser el dia dels macarrons o fideus que solia preparar la Berta, que es quedava a la casa mentre tothom era a la botiga, fent mercat. El diumenge, solia ser el dia de l’arròs o de cassolada.

De bon matí, el cafè corria a dojo i la flaire omplia els baixos de la casa. Especialment a l’hivern, per esmorzar, a mig matí, els homes s’atipaven amb vianda passada per la paella. Els petits esmorzàvem amb un xic de pa amb tomata o bé torrades amb mantega (que també podia ser greix de porc) o bé tel de llet de vaca, i amb un xic de confitura feta a casa mateix (especialment delicioses la de tomata pera, la de meló i síndria, la de taronja agra, la de cabell d’àngel...)

Però també hi havia peculiaritats que difícilment he trobat en altres llocs o que, potser amb el temps, he mitificat i que podien convertir un àpat en una festa, encara que no en fos dia: macarrons amb beixamel, carn d’olla amb pilota de canyella, bacallà fregit amb panses i pinyons, grasaletes de cervell, badocs a la romana (o sigui, flors de carbassó, les fiori di zucca fritti dels italians), pops d’albergínia afogats, ceba a la romana, vedella o porc estofat amb patates, amanides de coscunies, de rabanets, de carxofes tendres, d’enciam, escarola, xicoira... I a les festes majors no hi podien faltar els platillos amb salsafins, naps blancs o negres, o amb xirivies... 

Tampoc puc oblidar exquisideses com la botifarra dolça (millor com un estofat amb pomes trossejades) o el relleno de poma, el recuit fresc (si és que en quedava, després de repartir-ne a molta gent de Banyoles), polenta fregida i ensucrada, torradetes de santa Teresa, farinetes de fajol fregides i ensucrades, xaiota fregida (que tant es podia servir dolça com salada)... I gairebé cada diumenge, crema o flam. Per la fira de Sant Martirià, torrons d’Amer, i per Nadal, torrons (i que no en faltessin els de neu!). 

Els diumenges al matí, sortint de missa, gaudíem amb una bona xocolatada, com també la nit de Nadal, sortint de la missa del gall. Alguns dies assenyalats, Nadal o l’aniversari del casament dels pares (11 de febrer) la mare havia fregit uns bons xurros per acompanyar-la.

A més ens delectíem a tot moment de les diverses fruites, segons l’estació: pomes del ciri, pomes glaçades, pomes verd donzella per fer els rellenos, pericons, maduixots, maduixes,  peres, peres d’hivern, prunes, prunes de colló de frare, préssecs de vinya, préssecs mollassos, paraguaios, préssecs blancs, cireres, albercocs, figues de tota classe, avellanes, nous, ametlles, codonys, nispros i nespres, caquis, melons, síndries...     

I el beure? A casa només hi havia un pou que estava cegat i, un cop que s’obrí, no hi havia aigua. Si volíem aigua bona, s’anava a sacar amb el carro i el burro  a alguna de les fonts de l’entorn, especialment en alguna passejada dominical. De totes les fonts, la més apreciada era la font del Garrabà. El pare explicava que, enfebrat i convalescent de la seva peritonitis, la somniava i la reclamava.  

Pel consum més habitual, amb un parell de càntirs, s’anava a Can Pepito Feixas, al mateix veïnat, a la font de la Caterineta (sota de Can Betlem) o alguna altra del mateix Terme.  Feixas, al mateix veïnat. Amb cossis i marranxes grosses, es recollia l’aigua de la pluja que vomitaven algunes canaleres.

A taula també hi acostumava haver-hi un porró i el vi es comprava a botes a alguna bodega de la vila i es guardava al celler. Les altres begudes eren la ratafia (que cada any es preparava entorn de sant Joan), o bé licor de cireres o de taronges. De petits, tots n’havíem tastat, sense que suposés cap problema. I més d’un cop es berenava pa, vi i sucre. 

I si bé la mare solia ser qui portava la direcció de la cuina, també els altres estadants hi feien la seva aportació. En vida seva, l’avi Pep era qui confeccionava els tortells de Ram que coïa al forn comunal del veïnat, entre Can Dorca i Ca la Flora. També era l’home dels brunyols de Setmana Santa.