TARANNÀ – 8
Els de can Brugada hem estat marcats per un caràcter fort. Sabem que sovint
se’ns ha tractat de tossuts i de marrans. Sens dubte que la sang que va bullir
en les venes del besavi Jaume s’ha anat manifestant en els seus descendents.
El besavi Jaume era conegut per aquesta manera de ser. Però segurament les
circumstàncies ho podrien justificar en veure que la finca familiar perillava.
El gran camp de les Rotes –que unia la casa amb l’estany- va quedar delmat quan
a Cal General se n’apropiaren d’una bona queixalada sense que en tinguem clares
les raons. També, al Pissarrí, on s’havia instal·lat la incipient fàbrica de
cimà de La Bañolense, quedà força delmat. El besavi Jaume era del Casino i la
seva ideologia tendia al federalisme i, òbviament, al republicanisme.
Amb la mosca darrera l’orella, quan tingué la oportunitat d’entrar al cos
del Sometent, no hi feu pas cap lleig i aviat fou ascendit a caporal o cabo.
Dintre del cos hi va fer mèrits com per merèixer alguna medalla.
De tarannà molt més pacífic, a l’avi Pep li tocà afrontar la vida amb
imaginació, primer com a aprenent de flequer, després portant endavant la fleca
i, finalment, recuperant i sanejant la finca. No sabem que s’impliqués en la
vida política banyolina i la seva religiositat es podria anomenar com a molt
correcta.
La seva dona, l’àvia Pepa, era de gran religiositat i així educà els fills.
La seva gesta fou la d’engrescar una colla de dones per participar a la
processó dels Dolors, en un moment que les dones ho tenien gairebé vetat.
La tia Conxita de ben jove va formar part del Patronat d’Obreres des de la
seva fundació, el 1924, amb la Magdalena Frigola de presidenta. Per tant va ser
també companya de la Magdalena Aulina, amb qui arribà a tenir bona amistat, si
bé no compartiren sempre els plantejaments. Altres companyes que hi
col·laboraren eren, entre altres, les noies Corominas (Can Trull), les cosines
Palmada Llorà.
Li agrada comentar el treball que feien ajudant a les noies del veïnat de
les Rodes per tal que poguessin treure’s els estudis bàsics i així no quedar
relegades a les feines més servils. La tia Conxita tenia una formació que havia
rebut al Sagrat Cor i que, en aquell moment, es podia considerar acceptable:
llegir i escriure bé, els món bàsic dels números, dibuixar i pintar a l’oli
(havia conegut el pintor olotí Berga i Boix volia anar a aprendre a pintar més
al seu costat), cosir, fer ganxet i brodar... També sabia esperanto. I així fou
com, amb les seves companyes, podria
col·laborar en el que ara en diríem un reforç escolar bàsic i gratuït.
El nostre pare, en Pere, tenia una salut estantissa però a la vida no li
mancaren els reptes. La seva formació bàsica havia estat al col·legi dels
“Hermanos” Gabrielistes. Allà, a més dels estudis bàsics, seguí els cursos de
comerç que li permetrien entrar a treballar a l’oficina banyolina de la Banca
Arnús, a la plaça mateix.
Li agradava discutir amigablement sobre la política i sobre la vida
religiosa. Estava relativament ben informat i ben preparat. On més s’implicà
fou al Cercle de Catòlics. Ja de petit, des de l’entitat del Cercle de
Catòlics, havia actuat en alguna representació dels Pastorets al Teatre
Principal. La seva vinculació continuà de jove i d’adult, després de la Guerra
Civil.
Formà part de la junta del Cercle de Catòlics, participava a la Adoració
Nocturna i en diverses activitats parroquials, sempre que la salut li permeté.
Els fills, no es quedarien enrere: en Josep va formar part de la primera
patrulla d’escoltes i la M. Pilar i la Concepció, de noies guies (i la M.
Pilar, com a Aquela, ben bé un quinquenni). La M. Àngels, la M. Pilar i la
Concepció a la Polifònica de Banyoles fins que se s’anà en orris.
Jo mateix recordo el meu pas a l’escolania parroquial, als llobatons, fent
piló als Pastorets (recordo que en una mateixa representació extraordinària a
Serinyà hi havia fet de dimoni, de pastor i de Mare de Déu)...
I recordo la mare gaudint dels concerts que, als Catòlics, hi va
interpretar primerencament en Lluïs Llach, fill d’una seva amiga de Verges que
havia coincidit en alguns exercicis espirituals...
Les arrels de la família ens han portat a fer-nos present a la vida
banyolina i a implicar-nos en diverses activitats.
RELIGIOSITAT DE PEDRA PICADA – 9
Possiblement el besavi encara patia les conseqüències que comportà als
rebesavis el senyoriu feudal de l’abat i del monestir. Si la seva filla Maria
es lliurà a la vida religiosa, va ser perquè veia el seu pare excessivament
allunyat de les opcions religioses i, val a dir, que la tia Maria assolí
satisfactòriament el seu objectiu. Val a dir que l’espiritualitat de sant
Vicenç de Paül i de santa Lluïsa de Marillac són per arronsar el més incrèdul.
Després de 65 anys de vida religiosa servint sempre a la Casa Empar de Vilanova
i la Geltrú, morí el 06·05·1955.
L’avi Pep va viure una religiositat més manifesta. Hi influirien la seva
germana Sor Maria (a qui tenia en gran consideració) i també la proximitat amb
els capellans de Casa Missió, especialment Mn. Francesc Sala. Però qui més
l’ajudà a viure com a bon cristià fou la seva muller, la Josepa Planadecursach
Deu, germana de dos capellans il·lustres: el “senyor tiu” Hermenegildo (+
27·05·1946), canonge de la seu de Girona i professor del seminari i l’”oncle” Rafel Planadecursach Deu (+
06·01·1927), rector de Biure, que morí a la missa del dia de Reis. A més, seria
la tia de dos altres capellans (Mn. Hermenegildo Planadecursach Plana, que morí
prematurament, i Mn. Martirià Torras Planadecursach), i d’una religiosa
Carmelita (Sor Montserrat Planadecursach Plana) i d’un seminarista que morí al
front defensant la República (Pere Torras Planadecursach).
Les arrels Planadecursach de Can Fajula i del Molí de Can Deu (dos
pairalies de Riudaura) van rebrotar en el nostre pare i en la tia Conxita, amb
una espiritualitat de tall jesuític. No és estrany doncs que tant els avis com
el pare Pere participessin a diverses tandes dels exercicis parroquials
promoguts pel P. Vallet i recolzats per Casa Missió.
En la mare, també neboda de capellans (Mn. Joaquim Clotas, rector del
santuari dels Àngels) i de religiosos (el claretià Gmà. Quildo Clotas que morí
a Perpinyà, la vedruna Gna. Dolors Clotas que morí a Calonge i l’adoratriu Gna. Esperança Clotas que morí a
Granada) hi rebrotà una espiritualitat més aviat d’aires franciscans i
verdaguerians. El seu pare, el nostre avi Benet, també havia estudiat al
Seminari uns quants cursos.
Lourdes i Roma foren dos llocs visitants separadament pels nostres pares. A
Roma hi anaren el 1933 en ocasió del aleshores anomenat “Any Sant de la
Redempció” que commemorava el 1900 aniversari de la mort i resurrecció de
Jesucrist. Allà, la mare, una atractiva noieta d’uns 15 anys, s’atreví a
trencar el protocol agafant i besant la mà del papa Pius XI, un gest que
aleshores es considerà agosarat i que el mateix pontífex intentà refusar.
A tall de curiositat, la coneixença –preparada o fortuïta- de la parella es
produí a casa del tiu canonge, a la plaça de l’Oli de Girona. Com acostumava
fer alguns dissabtes, la mare baixà del santuari dels Àngels amb la seva moto
BSA de 7 cavalls i sidecar (una autèntica amazona que despertà passions a molts
joves del moment (i a alguns seminaristes). Abans o després de fer les compres
que corresponia al mercat setmanal, anà a casa del canonge i consiliari de les
Filles de Maria per confessar-se. I fou allà on es va conèixer, per primera
vegada, amb el que seria el seu marit a partir del 11·02·1941. Era el 18 de
juliol del 1936.
El festeig es produí incipientment durant la guerra civil, quan la mare
visitava el pare convalescent de
l’operació de peritonitis, a la Clínica Bofill.
El cert és que, a casa, la vida es barrejava amb naturalitat amb temes
propis de la vida parroquial, de les diverses associacions piadoses (Confraria
del Roser, Adoració Nocturna), la participació a les romeries i aplecs de
l’entorn (Sant Mer, el Collell, la Mare de Déu de la Font, Rocacorba, el
Mont... ), en les grans campanyes eclesiàstiques del moment (Missió, visita de
la Mare de Déu de Fàtima, Setmana Mariana... ). Una menció especial és per la
Setmana de la Joventut, que s’organitzà amb l’empenta del aleshores Mn. Joaquim
de Toca: en la desfilada de carrosses, de la casa n’eixiren tres que, més o
menys, van aguantar fins el final.
Encara cal esmentar la devoció a
sant Martirià de la que jo n’he rebut alguna conseqüència. I les noies de la
casa, per indicació de Mn. Lluís Constants, eren les pabordesses que netejaven
i ornamentaven l’altar del sant patró, juntament amb la Srta. Pilar Coromina (i
la seva assistenta, la Conxita). També, tant la mare i com la tia Conxita en la
seva joventut, com també les meves germanes, foren integrants actives de
l’Arxiconfraria de les Filles de Maria, una organització d’arrel jesuítica que
arrelà a moltes parròquies des de les darreries del s. XIX.
I no cal dir que, la devoció als sants Abdon i Senén també es vivia amb
intensitat per part de tota la família i, quan s’apropava la festa, tothom hi
posava el coll: fent la recapta pels veïnats, preparant pomells per les
sardanes, venent participacions de la rifa, ornamentant l’altar...
En canvi, els difunts de la família, si bé han estat
mereixedors de sufragis i parenostres, no teníem massa el costum de visitar-ne
els nínxols al cementiri
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada