dissabte, 26 de novembre del 2011

De santa Catarina a Nadal, hi ha un mes cabal

dissabte, 19 / novembre / 2011

Visito gent gran impossibilitada: la Rosita, l’Esteve, la Paquita... Altres no els trobo. A una casa hi descobreixo l’afició pel pachwork, a una altre, per confeccionar tapissos... En dues visites em parlen de Becdejú, una pairalia de La Cellera d’on procedeix en Lluís Plana: l’Esteve estava casat amb una filla de la casa; la filla de la Paquita és una de les nores de la casa.  

La colla dels Pastorets venen a presentar tot l’escenari que preparen per la representació. Ja és ben lamentable que una població com Anglès no tingui una sala adequada on es puguin fer representacions d’aquesta mena!

La tarda hi ha tranquil·litat, amb els dos grups de mainada que venen a catequesi.

Precisament quan arribo a Bonmatí es posa a ploure. A la missa m’hi acompanyen l’Adrià, en Rodrigo, la Sandra i en Marc. I l’altar queda intacte.

A Anglès hi ha missa de mainada i de jovent, i s’omple l’església. La banda parroquial s’hi llueix, amb guitarra, teclat, bateria i Maria.

Em telefona el Pere per preguntar-me com està el panorama boletaire. Li dic que, segons el que sento, si que se’n troben, però també n’hi ha molts que estan podrits. La humitat és excessiva.  

M’ha vingut a les mans un llibre de poemes de Ramon Cabanas i Antich A L’OMBRA DELS CASTANYERS (Osor, 1987). Des d’Osor, havia estar rector de Sant Martí Sapresa i hi localitzo un parell de poemes dedicada a aquesta parròquia. Mn. Ramon també és l’autor dels Goigs de Sant Martí que es canten a Sant Martí Sapresa.

diumenge, 20 / novembre / 2011

A la matinada em desvetlla un missatge enigmàtic on se’m parla de peix de rodella. Ara ves a saber què significa. Després de les misses ja ho aclariré.

Rebo les informacions d’en Marc Sarsanedes amb diversos comentaris. Té bons records de la Tarsi, quan era mestra a Bonmatí, i d’en Joan: “amb ella havíem fet teatre escolar, havíem anat amb bicicleta fins a Sant Climent d’Amer... Molt prop de Sant Climent d’Amer hi ha un roure espectacular, el Roure de Can Puig, l’arbre que feia l’ombra més gran del país...” . També em parla d’altres persones que havien format part del Consell Parroquial de Bonmatí i d’algunes peces d’ebenisteria elaborades pel seu pare: la calaixera de la sagristia de Bonmatí, el retaule de l’altar de sant Antoni d’Anglès...  Igualment em comenta l’especial de Nadal que prepara per Radio Bonmatí i em convida a intervenir-hi.

El matí es presenta plujós i vaig esquivant l’aigua mentre vaig d’Anglès a Sant Martí, i visitant els avis de cal Curt i la Maria. A Sant Martí hem perdut el micro de l’ambó. Els feligresos diuen que no em cal usar-lo. I quan se m’escapi la bena de cridar, suposo que encara em caldrà menys (i, si es dóna el cas, potser millor no tingui micro).

El cert és que a cada missa (a Bonmatí, a Anglès i a Sant Martí) hi ha mainada ben eixerida que semblen competir per fer d’escolà al meu costat. En Roger, que també em va fer d’escolà a la primera missa a Sant Miquel d’Anglès, es passa tota l’estona mirant-me la cara, com sorprès. Sembla estrany com es sent la força d’una mirada. Quan em giro, continua mirant-me i somriu.

Acabada la missa de migdia, endreço les coses, tanco el cancell de l’església i vaig cap a Banyoles. La pluja ha disminuït i faig tranquil el desplaçament. El dinar és de petit comitè però de bona cuinera: albergínies farcides i cobertes de beixamel. Per postres, torró d’avellanes d’Amer, tan típic de les fires de Sant Martirià, i també unes grasaletes de farinetes de fajol. I ratafia.

Després de prendre un xic de cafè, en Josep i jo anem a exercir la nostra obligació ciutadana i el nostre dret de vot, ell cofat amb la barretina vermella i jo, amb la musca (una de nova que m’ha portat l’Assumpta des d’Olot). Aquesta, que és nova, la guardaré per les celebracions.

Abans d’entrar a casa passem a felicitar en Jordi i la Collell que avui fa set anys que es van casar. Que Déu els continuï acompanyant amb la seva benedicció omplint de goig i de pau la seva llar. I retorno cap a Anglès. I plou.

Al vespre quedo penjat mirant els resultats. És sorprenent, com tantes altres vegades, que tothom es senti guanyador. A nivell d’estat, la majoria absoluta del PP és clara. A nivell de Catalunya, hi veig molts matisos a valorar.

En Xavier Pagès em comunica la mort del seu pare, l’Esteve. Havia estat un molt bon col·laborador de la parròquia de Palafrugell i meu. La seva mort ha estat com una espelma que s’ha anat fonent. El cert és que la vida, sobretot aquests darrers anys, no li ha estat gens fàcil.

dilluns, 21 / novembre / 2011

Les eleccions generals ajuden a conèixer millor la realitat ideològica d’Anglès i de Bonmatí. A Anglès, els electors que hi han participat han estat 2262 (d’un cens de 3745, és a dir el 60’4%);  el 46’19 % dels electors han votat CiU (1014 vots), el 20’68 % PSC (454), 11’89 % ERC (261), el 11’07 % PP (243); 4’82 % ICV (106). L’abstenció ha estat del 39’6 %, 67 vots nuls (2’96 %) i 34 vots en blanc (1’55%).

A Bonmatí, on els electors que han participat han estat 565 (el cens és de 893 i per tant hi ha participat el 63’27%);  el 44’78 % dels electors han votat CiU (249 vots), el 17’62 % PSC (98), 15’46 % ERC (86), el 10’43 % PP (58); 4’49 % ICV (25). L’abstenció ha estat del 36’73 %, 9 vots nuls (1’59 %) i 14 vots en blanc (2’52%).

M’arribo a expressar el meu condol a la família de l’Esteve. Passo primer pel tanatori a fer-li una pregària. Em quedo una estona mirant el seu cos. Trobo que els operaris de la funerària l’han “arreglat” massa: sembla de cera. Davant d’un cadàver sempre em sorprenen aquella mena de comentaris que diuen: “Ha quedat molt bé”. Potser si ha “quedat” molt bé, però ja no és l’Esteve.

M’arribo fins el geriàtric a saludar la Dolors. No està al cas, però em reconeix i està contenta que la saludi. També saludo en Guillem Rocas i la seva sogra, la Pina, la Maria Martí, la Carme, en Quim i la Rosa, la Montserrat, la Rafaela...  Dino a la cafeteria (7’5 €). 

Quan acabo, passo a saludar la Montserrat Llambies, que fa uns dos mesos se li morí el seu fill, l’Enric. Estem una estona parlant: em comenta el protagonisme del seu pare, el Dr. Constantí Llambias, en la fundació a Barcelona d’una loteria pels cecs (cap el 1932) i que es centralitzà a Burgos (primer) i posteriorment a Madrid amb el nom de ONCE. També parlem de la seva bona amistat amb el Dr. Moisès Broggi i amb els germans Trias...   

Plou fort i la pluja em va seguint fins arribar a Anglès. Quan entro al poble passo pel garatge. Ja fa dies que m’havia adonat que una roda perdia un xic de pressió. Resulta que hi tenia clavat un bon clau. Amb un tres i no res em reparen la roda. Sembla que hi hauré trobat un bon servei de manteniment.

En Richard neteja la calaixera de la sagristia. Els tèrmits ja fa anys que se n’han cruspit la meitat: alguns calaixos no tenen fons  i només es veu intacte el frontal. Sembla que ara aquests animalons estan inactius. Tot fa un ferum inaguantable.  A la primavera veurem si encara tenen ganes de fer el boig. Mentre volto per l’església es sent un gran rebombori de canelobres que cauen. Vaig despresa a la sagristia i em trobo que la meitat de la calaixera s’ha anyocat. A veure si ho haurem de llençar-ho tot.

Recordo que, quan era rector de Vilopriu, a la sagristia també hi hagué una invasió de tèrmits que s’ho cruspien tot. Remenant i netejant vaig tenir la gran sort de localitzar el niu de la reina dels tèrmits: com una eruga fastigosa i boteruda. Nois, va ser oli en un llum. Tot l’eixam va desaparèixer per sempre més. Amén (suposo).

Inicio a la pregària la mainada de catequesi. No coneixien la paraula “aclucar” els ulls. I de fet, sempre n’hi ha algun que li costa fer-ho.

Amb el paraigua de pastor, la musca barretina i sabates gruixudes (encara no tinc esclops), sota pluja batent, baixo a celebrar la missa a la capella de les germanes. La meva pregària preferent és per l’Esteve.  

Al vespre em telefona en Joan Badia i estem una bona estona parlant dels nostres records i dels nostres amics comuns.

dimarts, 22 / novembre / 2011

És el dia de santa Cecília. Dissabte, alguns feligresos de Bonmatí no van participar a la missa anticipada. Com aquell que demana el consentiment, m’ho comunicaren dient-me que anirien a la missa a Les Serres on celebraven la festa major en honor de santa Cecília. Als pobles, els aplecs i la missa són moments de trobament de veïns que també són cristians (o de trobament de cristians que també són veïns).

Venen els paletes per arranjar un xic la tribuna de damunt del portal. Quedava sota mateix del campanar vell i serà una saleta aprofitable. Hi ha un gran esbornac  per on baixarien els pesos del rellotge del campanar. També hi ha els orificis per on baixaven les cordes de les campanes. A un costat hi ha un escalfapanxes i també una porteta que dóna a un replà de l’escaleta de cargol que puja des del carrer i que anava fins dalt del campanar. Per allà, mig soterrades, hi ha unes quantes olles de ceràmica i una de ferro: no n’hi ha cap que contingui res (i si hi hagués res de valor, tampoc ho diria).

Aprofitant que s’atura un xic la pluja, vaig a comprar per dinar (cigrons i hamburgueses de vedella. També passo a recollir la tela del tàlem que he portat a la tintoreria. Pel carrer em trobo amb en Josep Artigas que em comunica la mort de la Montserrat Medir. En Josep havia estat mestre al Torres Jonama i havia conegut a tots els personatges pintorescos de Palafrugell, entre altres Mn. Tapiola.

Quan ja estic a la rectoria ve a visitar-me la Rita Ferrer. Ha portat a enquadernar la seva tesi doctoral a Can Pagès i ho ha aprofitat per venir a visitar-me. Parlem dels darrers difunts de Palafrugell: l’Esteve, la Montserrat i em comunica la mort sobtada de l’Antonieta de Can Girbal i que tant m’havia endolcit la vida.

Em comenten que quan el Castell d’Anglès fou abandonat,  a les nits fosques de lluna nova, les males bruixes de la rodalia, feien el seu aquelarre al damunt la torre més alta. Mentre s’hi adreçaven damunt les seves escombres, si ullaven bordegassos que rondaven de nit pels camins de la vall o pels carrers de la vila, els arreplegaven, els hipnotitzaven i se’ls enduien amb elles. Dalt la torre d’homenatge del que havia estat Castell dels Cabrera, ballaven ball rodó nues del tot entorn d’una foguera que s’enarborava al centre. Els pobres bordegassos també els deixaven com havien vingut al món i, tant les bruixes joves com les velles, es divertien amb ells fent-los fer de tot i fent-los de tot. Un cop acabaven els balls dionisíacs i els abusos onírics més estrafolaris, competien entre elles escollint el millor maleficis per congriar tempestes, pedregades, plagues, torbs sobre la vall o  fins i tot algun terratrèmol. On ho  feien descarregar més fort era a l’altre extrem de la vila, damunt del campanar de l’església. Allà, sant Miquel es veia obligat a eixir-ne enarborant l’espasa i l’estendard i foragitant les fúries. A la matinada, un cop realitzades tota mena de trapelleries, les bruixes, retornaven a les seves cases on trobaven el marit profundament adormit. Li arrencaven dels braços el tronc que havien posat al lloc on dormien elles, es ficaven al llit i feien veure que es llevaven con si res hagués passat. Els nois que havien estat raptats, es despertaven al propi jaç de casa seva, sense recordar res, amb el cap ben tèrbol, el cos ben allomat, amb la sensació d’haver estat tota la nit de gresca (i de la forta), sense trobar enlloc la seva roba i incapaços de servir per a res una setmana sencera. La darrera vegada que les bruixes aconseguiren congriar un temporal terrible d’odi fou ara fa uns 75 anys. L’esclat aconseguí esbombar el campanar antic de l’església de Sant Miquel fins a esmicolar-lo. Amb tot, sant Miquel aconseguí protegir la nau de l’església. I encara, de tant en tant, on hi havia el campanar, hi ressonen udols, grinyols, xerics o rialles d’alguna bruixa que passa rabent i rabiosa ja que al costat mateix s’hi alçà un nou campanar molt més eixerit i trempat. I quan plou de debò (com ha passat aquests dies) fan somoure teules de l’església i de la doma perquè l’aigua hi entri per on li vingui de gust.

No sé si tot això és ben veritat. Però, aquests dies, han aparegut degoters arreu : no sabia pas d’on sortien. I  he escoltat tota mena d’udols, grinyols, xerics i rialles fins a fer-me estremir l’espinada. I encara bo que sant Miquel em fa costat!.

dimecres, 23 / novembre / 2011
De tant menjar pols aquests darrers dies, em llevo amb el coll ben irritat, com si se m’hi fes una mata de romeguera. El primer que faig és unes bones gàrgares amb suc de llimona pur.

Vaig a Girona, a la Bauhaus, a proveir de pintura i altre material. Els ulls se me’n van a tot aquell munt de productes. Mentre hi sóc, em telefona en Lluís Molinas per dir-me que és a Anglès per fer una entrevista a en Miquel Barcelona. Li farà dir el que sap i el que no sap del glamour de La Gavina. S’ho passaran bé tots dos. De fet, al cap d’una estona, en Lluís em telefona per comentar-me que s’ho ha passat bé comentant les trapelleries d’alguns famosos.  

Quan retorno a Anglès, a la bústia hi trobo la següent carta datada a Palafrugell el 21de novembre de 2011: 

“Distingit senyor, tenim el goig de comunicar-li que el jurat dels Premis Peix Fregit ha pres l’acord de distingir-lo enguany amb el seu màxim guardó, el premi PEIX FREGIT a una trajectòria. Aquesta distinció li ha estat concedida en reconeixement a la feina feta al llarg dels 17 anys com a Rector de la Parròquia de Sant Martí de Palafrugell. Per tal motiu, li adrecem la nostra més sincera i cordial felicitació, alhora que esperem gaudir de la seva presència a l’acte de lliurament de premis que es farà en el transcurs de la presentació del llibre “Crònica d’un any”, el diumenge dia 18 de desembre a les 19 hores al TMP –Teatre Municipal de Palafrugell -. Amb la nostra més respectuosa salutació, Edicions Baix Empordà”. 

Heus ací el misteri del SMS “Peix de rodella...”. 
De fet, en Pep Bofill em telefonà formalment el dilluns per comunicar-m’ho i també em telefonà la Cati Piera per parlar-ne. Així que, la tarda del diumenge 18 de desembre, no hi haurà altre remei que anar a Palafrugell a passar vergonya i, a la vegada, a recollir la consideració que se’m manifesta, i gaudir-ne. I, des del primer moment que se’m plantejà, tinc la seguretat que a Palafrugell hi ha altres persones que s’ho mereixen pla més que no pas jo.  Però, com es diu, un dolç no és mai amargant. Vet aquí el misteri del peix de rodella, en l’argot de Palafrugell. Altres dues vegades havia estat distingit com a reballa o morralla.  

A la tarda en Felip, el ferrer, ve a canviar les finestres que estaven podrides per unes de PVC. Espero que les noves no deixin entrar aigua ni vent.  

dijous, 24 / novembre / 2011

A Banyoles, és la festa petita de sant Martirià. Com qui diu és la meva segona onomàstica i hi ha algú de la família i algun conegut que em feliciten avui. Sempre és d’agrair una felicitació. Val més una felicitació que una garrotada.

Hem tret el bancal que hi havia als peus del Sant Crist. La ferum és imponent i tot són serradures. Els tèrmits s’han ficat a pertot, sense cap mena de respecte, tot i que sembla que ara no n’hi ha. O potser són al sagrari o al cambril de la Mare de Déu del Remei. Caldrà esperar a la primavera per si tornen a treure el nas. Entretant, prepararem bé la guerra. En parlaré amb els nois de Can Xarles que es veu que són especialistes en l’extermini de plagues de tèrmits i d’altres animalons.  

Al migdia vaig a Banyoles. Dinem ràpidament i, quan acabem, amb en Josep, pugem al Puig de Sant Martirià. Ens hi apleguem 46 devots i en Triqui, que fa bé el paper d’un gos a missa (el 2010 érem 35 devots i dos gossos). Mn. Josep Prieto – havíem estat veïns quan jo era a Sant Jordi- dirigeix el rosari. La Julbe em comenta que vol il·lustrar la llegenda de l’arribada de les relíquies de sant Martirià a Banyoles. Identifico clarament uns quants banyolins dels que som allà, gairebé cada any: en Ralita i la seva dona, en Tarafa, en Butinyà, la Meri Sitjà, en Martirià Comalat (que em parla d’un amic d’Anglès, en Bassó, que procedeix de Banyoles), els germans del mossèn de La Cellera (en Jaume i la seva muller, i la Montse), la Tallada (em recorda que el seu pare era d’Anglès), en Taret, en Boix, en Figueres, la meva germana M. Àngels, la Montagut i el seu marit i així fins els 46.

La tarda és esplèndida i el paisatge, brillant. Mentre resem el rosari els meus ulls fan de romeu pels santuaris que coronen aquest immens amfiteatre. Estem situats al seu bell mig i, girant de xaloc a ponent i tramuntana,  Els Àngels, Rocacorba, Finestres, el Mont, les Salines... Darrera El Mont, es retalla la blancor immaculada del Canigó mentre, Rocacorba enllà, hi ha el Remei d’Anglès.  Santa Maria de Porqueres, El Collell... “Déu vos salve, Maria... pregueu per nosaltres...”

L’aplec familiar fineix amb la veneració de la relíquia de sant Martirià, un petit fragment que conserven a Can Baus per haver amagat les relíquies del sant durant la Guerra del Francès. I tot seguit, un xic de xarel·lo i coques casolanes. I cap a Anglès falta gent.       

El tapament per la pols que he menjat aquests dies acaba amb un refredat. Ara estic en l’etapa dels esternuts i de la ragera de nas.

divendres, 25 / novembre / 2011

He dormit bé però només llevar-me em reprenen els esternuts i la ragera de nas. Vaig  contestant els missatges de record que em van arribant: en Joan Grañén, la Mercè Lluís... Com amb tothom que es posa en contacte, intento apagar foc, relativitzar, valorar algun encert.

Al migdia faig una volta pel poble per comprar alguna cosa i “visitar” una oficina bancària. Els esternuts i la ragera de nas van i venen.

A la tarda oficio les exèquies d’en Josep M.: ha mort amb 33 anys. Com Marta, també nosaltres diem: “Senyor, si haguessis estat aquí, el nostre germà no hauria mort”. I el clam de Jesús a la creu, és el nostre: “Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat?”. L’església s’omple de gent jove.

Amb els Venanci ens mirem la calaixera de la sagristia. Ben poca cosa se’n poc salvar. Està feta de fusta d’arbre poll que tallarien a la llera del Ter. Si ha durat 70 anys, ja podem estar contents. O sigui que caldrà pensar en una calaixera nova. També, esmicolat del tot, s’ha tret una base de fusta dels peus del Sant Crist. Ara, pintat i net,  hi col·locarem uns reclinatoris vells (però sense ni un corc) que eren per les golfes i que refarà en Joan Garceso.

La mainada de catequesi fan uns dibuixos per la nadala de la parròquia. No sé pas que en sortirà. Per provar-ho, no costa res. Si més no aprendran a dibuixar. La Viky i la Maria se’n veuen un bull amb l’Adelino, en Martí i en Juan Pedro: no els queda altre remei que fer-los venir al meu despatx on els faig doblegar fulls de cants. I ells, feliços mentre l’un em diu el parenostre en portuguès, l’altre em comenta on va a banyar a l’estiu...    

Al vespre tenim la reunió del Consell Parroquial d’Anglès. Fem balanç de l’inici del curs i preparem el cicle de Nadal. Volem que els infants i la gent jove hi tinguin força protagonisme. La celebració principal serà a les 8 del vespre del dissabte 24.

dijous, 24 de novembre del 2011

ARBRE FRONDÓS DE LA SELVA - Sant Martí Sapresa

Una parròquia modesta
i un poblet tot dispersat,
camí de Santa Coloma,
d'avellaners envoltat.

Ha sembrat llavor molt bona
a la vinya del Senyor.
Terra tan ben saonada
donà fruits de vocació.

Encara avui s'hi endevina
la fe dels avantpassats
i el fervor d'avemaries,
dels rosaris desgranats.

Dins la seva petitesa
té la grandesa de Déu,
i el nom Sant Martí Sapresa,
conegut a tot arreu.

Fins ha travessat l'Atlàntic
amb l'Evangeli a la mà,
per portar la bona nova
al continent americà.

S'ha atansat també als pobres
amb la creu del Salvador,
per compartir-hi la capa,
com Sant Martí, el seu patró.

Arbre frondós de la Selva,
lluny d'aquí has arrelat.
Tindràs bona recompensa
a dintre l'eternitat

                                 Mn. Ramon Cabanas i Antich
                                 a A L'OMBRA DELS CASTANYERS - 1987

dissabte, 19 de novembre del 2011

Per sant Iscle, el fred xiscle

dissabte, 12 / novembre / 2011

Sembla que tindrem bon dia. El pati de la doma ha quedat ple d’andròmines que s’han anat traient dels racons de l’església i de la rectoria. I encara n’hi manquen. També hi ha tot de capses de cartró buides, les que contenien els aliments dels lots que hi ha preparats per repartir a les famílies que se’ns han indicat.

Venen uns amics de Palafrugell. Visitem la rectoria i també l’església de Sant Martí Sapresa que la trobem engalanada per l’ofici de festa major que celebrem demà. I anem a dinar al poble de Sant Martí, a Can Valls. Hi trobem una colla de ciclistes de Palafrugell que em saluden.  
Quan retornem cap Anglès passem per l’esglesiola de Sant Pere Sestronques molt ben restaurada. Sembla feta de nou. L’entorn endinsa en un món autumnal gairebé de rondalla. Anem plegats a missa a Bonmatí i, un cop finalitzada, m’acompanyen a Anglès.

Mentre preparo la missa anticipada venen un parell de patrulles de nois i noies de l’Agrupament Escolta Joan Pons de Girona. Em pregunten si sé el nom del capellà d’Anglès. Els dic que fa poc que visc a Anglès i que no conec massa gent. De totes maneres els facilito la feina presentant-los la Pepi i en Miquel que estan entrant a l’església i se’ls escapa el riure per sota el nas. Els nois s’agafen bé la broma. Un dels nois em diu que s’anomena Bernat Boïl: tot un abat de Cuixà i primer Vicari Apostòlic de les Índies Occidentals!  

 diumenge, 13 / novembre / 2011
El dia es presenta cluc i veurem com acabarà. Obro les portes de l’església i encenc algun llum creant un ambient acollidor i un espai obert de pregària. Miro la petitona imatge de la Mare de Déu: “Àngel del Senyor anuncià a Maria...” I li parlo d’algunes coses que recordo de les que vaig escoltar ahir.

Quan he esmorzat baixo de nou a l’església i acabo de preparar la missa. Les celebracions d’aquest diumenge tindran totes un to peculiar. La de les nou és una celebració senzilla habitual de diumenge. A 2/4 d’11 celebro la missa a Sant Martí i és ofici de festa major, amb l’alcaldessa de Brunyola (Sant Martí forma part del municipi de Brunyola). A la missa de les 12 a Anglès una vintena de parelles hi celebren el 35 aniversari del seu casament. I, a la una, he oficiat el baptisme de la Martina a Bonmatí. Això vol dir que, a cada una d’aquestes quatre celebracions haig de fer una homilia diferent.
Altres peculiaritats de les celebracions d’aquest matí: a Sant Martí hi ha una família de Palafrugell (en Joan i sa muller, amb dos fills, una nora i tres néts i mig, que em porten un cistell de pomes de Torroella i unes magdalenes que ha cuit una catequista d’allà); hi ha els Cors Alegres d’Anglès que acompanyen i solemnitzen la celebració i canten els goigs de sant Martí (musicats pel monjo de Montserrat, el germà Odiló Planàs, que morí el 22·07·11), sortint, l’Ajuntament convida a xocolatada que ens veiem obligats a fer-la als baixos de la rectoria; a la missa del migdia, a més de les parelles que celebren el seu aniversari, hi ha dues famílies de Palafrugell (l’Eulàlia i el seu marit, que em porten la música del Ball del Ciri i del Ram, i també la petita Júlia, amb els seus pares i l’àvia).

I tot el matí ha quedat remullat de pluja a dojo. I cada vegada que acabava una celebració o quan anava per iniciar-ne un altre, el ruixat es feia més intensiu.
Com que estic un xic cansat d’aquesta petita carrera d’obstacles matinal, em quedo a dinar al restaurant de La Barca de Sant Julià. “Cargol treu banya puja la muntanya...” .

La tarda, mentre plovisqueja suaument, descanso, llegeixo, miro notícies, contesto algun missatge, atenc alguna telefonada...
dilluns, 14 / novembre / 2011

La calefacció es va obturar i, des de dijous, no funciona. A mig matí venen els tècnics que la repassen i la netegen. Finalment ja torna a funcionar. Les estufes elèctriques només escalfen algun racó. I sort que, malgrat l’alta humitat, la temperatura no és encara d’hivern.
Buido algunes caixes i, cada una que n’obro, sembla que hi retrobo vells amics. Em poso nerviós quan sembla que alguna cosa no apareix i més ara que estic enmig de la novel·la MALETES PERDUDES. Prou que ho sabia el que em recomanava, en Joan.

A la tarda sembla que m’han clavat una tunda. Però aconsegueixo deixondir-me un xic i continuo col·locant andròmines. En Joan em telefona per comunicar-me que demà vindran a reparar el rellotge i el sistema elèctric per fer sonar les campanes. A Palafrugell, per una avaria semblant, l’Ajuntament tardà gairebé un any per encarregar-ne la reparació, ara fa poc més d’un any (agost 2010). A Anglès, s’haurà tardat des de l’Agost (tres mesos).
Al vespre em telefona la Maria. Em comenta que han operat en Jordi. Quan li dic que el faci posar al telèfon, només de saludar-me, ja es posa a plorar.

També em telefonen per comunicar-me la mort de la Rosa de Can Centena. Déu l’hagi. L’havia visitat aquest divendres i, certament, feia l’aspecte de passar-ho molt malament. El seu marit morí el febrer.
dimarts, 15 / novembre / 2011

Per variar, el dia es presenta plujós. Felicito un parell d’Alberts que conec (un de La Bisbal i l’altre de Palafrugell).
Cap a les 10 ve en Carles de Can Rifer per arreglar el rellotge i els tocs de les campanes. També l’ajuda en Joan que, de passada, s’arriba a Sant Martí Sapresa a reparar el micròfon de l’ambó.

A partir de migdia, s’escolten de nou els tocs habituals de cada quart i de les hores. Pràcticament no havia sentit encara el so de les campanes, fora del tritlleig fet manualment la vigília de sant Miquel (la vigília del Remei, era a Bonmatí). Escoltar els quarts i les hores marca el ritme de la vida. Els tocs són sobris i d’un dring metàl·lic.   
Vaig a comprar i, com que no plou, no agafo el paraigua. Quan torno semblo un ànec: just arribar al poble, i s’ha posat a ploure més i més, com si no ho hagués fet mai. .  

A la tarda començo a desembalar capses de llibres. Primer de tot trec de les capses els arxius. Aquí si que em caldrà fer-hi una bona tria. Però de moment em limitaré a col·locar-ho tot.
Per anar a celebrar la missa a les dominiques agafo un dels dos paraigües de pastor que tinc. Me’ls van regalar quan era a Olot. Això si que són paraigües de debò! L’un és de licra i l’altre de roba. El de licra l’he deixat aquest migdia a en Joan, perquè havia pujat sense cap paraigua i no convé pas que el reguin, ja ha crescut prou. O sigui que m’he quedat amb el de roba. El problema del de roba és que, quan s’ha mullat, pesa com un ase mort. I, és clar, tampoc es tracta de portar un ase mort al damunt. Ara, no es pot negar que un paraigua així serveix pel que ha de servir. I amb paraigua de pastor i musca barretina, només em manquen els esclops. Hauré de demanar a aquell holandès que volta pels carrers de Palafrugell amb esclops posats que me’n porti uns perquè, per aquí, no sabria pas on anar-ne a trobar.

Tot pujant de dir la missa, les campanes toquen a oració: “Angelus Domini nuntiavit Mariae...”  I, quan plou, a on s’està millor és a dintre.
dimecres, 16 / novembre / 2011

Continua plovent. Rebo un llistat d’en Martirià Butinyà on s’especifiquen tots els que portem el nom del patró de Banyoles. Aquest moment, a tot el món, hi ha constància que els que portem el nom de Martirià som poc menys d’una seixantena, i 2, som capellans.
En Martirià Butinyà també em convida a la trobada dels que portem aquest mateix nom que es celebraria el 25 de novembre, en ocasió de la Fira de Sant Martirià (que s’escaria el 24).

Oficio les exèquies de la Rosa. El seu marit morí per la Candelera passada. Hi ha set fills i, la Montserrat, és religiosa dominica de l’Anunciata ( n’havia estat superiora provincial). Adaptant-la un xic, repeteixo l’homilia de les exèquies de la mare. Hi assisteixen moltes religioses.
A l’acabament de les exèquies de la Rosa em saluda la germana Helena, que és filla d’Anglès. La coneixia de quan anàvem,  també amb la germana Antònia (a. C. s.),  a les colònies de Sant Feliu de Guíxols i a la rectoria de Roses, amb Mn. Joan Riu.    

Aquests dies es sent el so de l’aigua que va caient a la cisterna situada sota mateix del presbiteri de l’església. Les primeres vegades que va ploure, al començament d’estar jo a Anglès, quan transitava pel passadís del darrera l’absis, sentia un degoteig profund però no acabava de veure on podia ser. Finalment vaig descobrir una portella, darrera un munt de cadires, a ran de terra. Al obrir-la i mirar, hi vaig veure aigua. Tant de bo un espeleòleg submarí s’animés a cabussar-s’hi per mirar-ne les dimensions i les característiques. No m’estranyaria que s’hi trobés quelcom interessant.
A la tarda ve el primer grup de mainada (uns 10) del reforç escolar de Caritas. Se’ls veu molt aplicats i amb ganes de treballar. N’hi ha de nascuts aquí, altres han nascut al Marroc i alguns al Panjab... Encaixant la mà dreta: Bona tarda! Encaixant la mà dreta i, després, posant-la damunt del cor: Salam! Amb les mans juntes a l’alçada del pit i amb una petit inclinació: Namasté!

Encara que no ho fa amb tantes ganes com ahir, continua plovent. I, amb les catequistes de confirmació, plantegem com atendre i acompanyar els nois i noies que volen rebre el “Signe del Do de l’Esperit Sant”.
dijous, 17 / novembre / 2011

Sant Iscle, festa de Centenys i de Vidreres. És també l’aniversari d’en Jaume, que compleix els mateixos que els que ja tinc jo. Quan el telefono per felicitar-lo, comentem el fet que l’Andrea Ricardi, el fundador de la Comunitat de Sant Egidi, entra a formar part del govern de Mario Monti i serà el responsable de cooperació internacional.
Ve de visita la Maria del Mar dels serveis tècnics del Bisbat de Girona. Revisa les petites reformes fetes (reixes, neteja... ) i parlem de les que serien convenients realitzar a curt termini o a llarg termini. És la primera persona del Bisbat que s’interessa directament pel meu assentament a Anglès.

Dino a casa de la Maria i d’en Josep. També hi ha el fill, l’Enric. Parlem de taps, de personatges peculiars, de la família, del Barça, del 90 aniversari d’en Josep (el 25 de nov.), de les amistats compartides, de la nova etapa que hem iniciat, de les pluges... A la taula s’hi serveixen gambes, canalons i botifarra dolça (ben bona), vi de la vinya de l’Iniesta (blanc i suau, semblant a un albariño) i xampany. Dinar de festa major! Saturem el contingent de proteïnes, de glucosa, d’urea, de grassa... per tota la setmana.

A darrera hora de la tarda hi ha la reunió del Consell Parroquial de Bonmatí i les parròquies de l’entorn. Parlem d’algunes coses pels dies de Nadal però surten molts altres comentaris col·laterals. Àngel em diu que segueix el DIARI DEL CAPELLÀ i li fan gràcia els diferents plats que hi descric. La Tarsi diu que, la casa de Celrà que havia estat la rectoria i on viu un fill seu, també s’anomena Doma. En Joan em pregunta si tinc res a veure amb la Conxita Brugada de Banyoles: era la meva tia. Ell passava de comercial –de viatjant – quan la tia regentava la botiga de la plaça. En Josep em repta a llevar-me més aviat que no pas ell que ho fa a les 5 (jo, cap a ¾ de 6): quan s’ha llevat, surt a donar un tomb pel bosc esperant-ne la sortida del sol i, és clar, ja porta recollits uns quants bolets. Diu que a ell li agrada més caçar-los que no pas menjar-los. Li dic que a mi em passa a la inversa. 
Al vespre, amb en Sergi i en Guerau, parlem del grup i del treball que tenim ganes de portar endavant. Els altres companys participen a la reunió preparatòria per la sortida de fi de curs.

El malestar social general creix arreu. Això no pinta bé. Veurem com acaba. I la pregunta és: qui ha embolicat l’economia? Qui ens ha fet arribar fins aquí? Com ens en sortirem? Quan ens en sortirem?
divendres, 18 / novembre / 2011

Diuen que la pluja, avui aguantarà. Ja ho va fer-ho ahir. De moment el dia s’alça amb boirines. Els de Can Venanci venen a col·locar uns quants vidres que estaven trencats. “Limpia, fija y da esplendor”
Me telefona l’Eulàlia i estem parlant (bé, més aviat hauria de dir que és ella la que parla) una bona estona del ball del ciri i del ram. Vol que l’organista la faci sonar a l’església mentre celebrem la missa: “Tites, tites, neu cap a dins; mare, mare, venen els carlins”. I jo ballar?  

Es veu que per Palafrugell fan córrer que m’enyoro tant. Home, tant, tant... Disgust de marxar-ne, si que vaig passar-lo, i fort, agreujat amb el trasbals del trasllat. Però no tant com per enyorar-me. A més, qui vol connectar amb mi, ho té fàcil. I si vull connectar amb algú, tampoc és tan complicat. També, cada setmana, se m’envia l’agenda de les activitats, i diverses entitats també m’envien la seva programació. Moltes vegades, estant a Palafrugell, no hi anava, però m’agradava estar al lloro. I llegeixo les notícies dels diaris, m’arriben els comentaris telefònics...  

Vaig a Bonmatí a encapsar llibres vells (no pas antics) perquè estiguin apunt quan vinguin a recollir-los algú de la biblioteca del seminari. De passada passo a visitar en Rossendo que ahir va caure de genolls i es va esquerdar la cassoleta esquerra. Però, és clar, com que sóc el capellà, quan entro, tothom es posa dret, per molt que hi hagi cassoletes esquerdades o trencades. I ara, li cal anar enguixat fins una setmana abans de Nadal.
A la tarda ve mainada de catequesi de l’etapa inicial, de primera comunió i de postcomunió: en Martí, l’Helder, en Maurici, l’Abril, l’Etna, en Landelino... Alguns són un nervi: com si de menuts haguessin posat els dits a un endoll!

dissabte, 12 de novembre del 2011

Per sant Martí, cau la pinya del pi, i has d'obrir la bota del vi

dissabte, 5 / novembre / 2011

Comencem el dia emplujats. Venen la colla de catequesi del matí. Feinejo pel despatx fent un xic de dissabte.  

Les majorales de la Confraria de l’Escombra fan un petit camp de treball per l’església. Comentem els llocs per on entra aigua. Pugem cap el cor: l’escala està ben humida i regalima aigua per tot arreu. La finestra del capdemunt està ben podrida.

Em diuen que, al despatx, alguna vegada s’hi ha embassat aigua al mig i que sembla que l’aigua puja de la cisterna que hi ha sota de l’església. A veure si algun dia hauré de sortir amb una pastera del despatx. 

A la tarda venen dos altres grups de catequesi.  Els grups queden massa escampats i no hi ha manera de fer gaire res de conjunt, ni cants ni pregària conjunta.

A la missa de Bonmatí hi venen en Rodrigo, l’Adrià i la Sandra. Al meu costat, l’Adrià, tot i ser un belluguet, queda embadalit tot seguint els diversos moments de la celebració. La germaneta d’en Rodrigo, quan acabem, em demana que li beneeixi el front. És un gest que vaig aprendre a Manchester i que, amb la mainadeta, dóna bon resultat.

Hi ha una bona participació a la missa de les famílies d’Anglès. Una vintena de mainada m’acompanyen a l’altar i, els pares, segueixen de baix estant. Quan estem a punt de començar arriba en Damià que m’havia fet d’escolà moltes vegades aquests darrers anys. Em comenta que divendres rebrà la Confirmació i que avui ha anat, amb els pares, a Girona. M’agrada que, a la missa, hi vinguin un grup d’uns  8 adolescents: són els que llegeixen les pregàries i recullen els donatius. Caldrà anar donant feina a tothom.  

Quan acabem hi ha un dolç Haribó per cadascú. La Nati em ve a saludar. Està casada a Anglès i és mare de 4 fills. A més de conèixer-nos de família, a ella l’havia tractat a les convivències de Mn. Lluís Vilà i formava part de la colla de l’Enric Tubert, en Joan i Josep M. Gratacós, l’Esteve Angelats...  A Palafrugell, en Jordi ja m’havia dit que en Manel tenia una filla casada a Anglès.

diumenge, 6 / novembre / 2011

I vinga pluja, per l’amor de Déu! A veure si l’aigua arriba fins el campanar d’Anglès!  O, com deia aquell pagès de Batet, “fins que els ànecs arribin a picar, amb el bec, el cul de Déu” (n’he escoltat alguna altra versió més irreverent).
En Miquel Àngel, al Diari de Girona, escriu PERE CASALDÀLIGA: 40 ANYS DE BISBE
Tot i la pluja, la gent ve a missa. A Palafrugell, si plovia una mica, la participació a l’església es reduïa per meitats. La qüestió és que continuem fent curt de fulls. No ho entenc. I això que he demanat a Girona que n’enviïn més exemplars.
A Sant Martí som 25 i hi ha de tot per a tothom. No em puc estar, al final, de cantar la tornada dels goigs de sant Martí musicats per en Ricard Viladasau, tal com els cantava a Palafrugell: “En tota tribulació nostra prec sempre serà: vullau-nos sempre ajudar, sant Martí, nostre patró”. Amb tot lògicament m’hauré d’aprendre’m els que els canten aquí, musicats pel germà Odiló Planas. Quan acabem vaig a Cal Curt i a Cal Flequer.
Ha vingut poca mainada el primer dia d’assaig dels petits cantors. Amb tanta pluja, és normal. Diumenge vinent veurem si serà possible portar endavant la proposta.
Abans de la missa del migdia ve a saludar-me en Miquel Barcelona. Al Diari del Rector vaig parlar d’ell, el 10 de juliol  El Punt porta una entrevista amb en Miquel Barcelona, un personatge d’Anglès que havia treballat de xofer a La Gavina i havia passejat a tots els artistes i personatges que s’hi allotjaven. Entre en Lluís Molinas, a Palafrugell, i aquest senyor (si m’hi puc relacionar), hauré fet un bon curset de cinema”.  També assisteix a la missa l’Eulàlia Hortal. Ve a presentar a la Mare de Déu del Remei el seu treball definitiu referent al Ball del Ciri i del Ram. I m’assisteixen 4 escolans, tres noies i un noi. I mentre celebrem la missa, plou i plou.

Quan acabem, algú m’adverteix que per l’escala de cor i baixa aigua com en un rec. Pujo a dalt i surto a una petita terrassa que cobria part de l’escenari del teatre de la Catequística. L’aigua no s’escorre per enlloc i salta tota pel forat d’una finestra podrida i va regalimant escala avall. Com puc, aparto una mica de runa, i allà hi apareix el desaigua que, en un tres i no res, s’engoleix tota l’aigua. Sembla estrany que un petit racó desconegut i oblidat pugui portar tants problemes.
Passo pel despatx i em trobo amb un bon bassal d’aigua al centre. Ja hi som! Més aviat n’haguéssim parlat. Em fixo bé d’on pot venir. I maco: un regalim, que amb la calefacció pràcticament s’ha assecat, m’assenyala la finestra per on, amb el ruixat que venia de tramuntana, s’hi ha colat i s’ha anat embassant en un biot al centre del despats. Vet aquí el misteri! Un altre godall mort!
I a cap a dinar: plat únic (macarrons amb bolets, amb tanta aigua és el que correspon), i una bona migdiada. A la tarda em telefonen des de Palafrugell: una Maria, una altra Maria, la Montserrat...  Totes, noies joves, ja fa molts anys.

dilluns, 7 / novembre / 2011

Matí tranquil.  Sembla que arriba un xic d’aire de tramuntana. Faig la comanda de la cera per l’any: ciris d’advent, espelmes per la Candelera i la nit de Pasqua, ciris pels canelobres que està acabant de netejar en Joan Garceso...

A la tarda, amb en Richard, a l’estudi, muntem les lleixes metàl·liques i col·loquem a lloc les enfiles. Tot està empolsegat i brut, però ara ja podré començar a col·locar els llibres i els arxius

Em telefona en Luis Meinecke i em convida a la festa de sant Andreu a l’ermita de Sant Andreu de Bancells, al costat de Can Mont, la seva casa. La celebració serà el diumenge 27 de novembre, el darrer diumenge d’aquest mes. A les 4 de la tarda Mn. Carles Giol hi celebrarà la missa. Tot seguit s’encendrà una foguera i es courà una gran botifarra que es tallarà a trossets als assistents. Em diu que hi convidi qui vulgui venir: cal fer reviure les tradicions de les Guilleries. Ja m’agradà anar-hi! Espero que pugui.

Sembla que no fa fred, o millor dir, el fred que fa a Anglès és diferent del de Palafrugell, allà vora el mar, sempre farcit de garbí i de salobre. Per precaució m’abrigo una mica al sortir. Poc me fa pas gota de nosa la jaqueta que em van regalar la Rosa M. i la M. Lluïsa l’hivern passat. També m’he cofat la musca barretina. Quan surto de missa, les feligreses queden bocabadades, com si no n’haguessin vist mai cap: la Rosita (que em diu n’havia venut moltes), la Remei, la Pilar, la Teresa... I Raval amunt, cap a sa doma.

Mentre vaig pujant penso en la lectura que ha fet la Conxita del llibre de la Saviesa a la missa: pobra Saviesa! Arreu hi ha algun deixeble d’en Fresques.

Queda clar que ni a en Rajoy ni a en Rubalcaba els importa un pito Catalunya ni els despilfarros realitzats en les infraestructures que no serveixen per res.

dimarts, 8 / novembre / 2011

Un xic d’aire de tramuntana és agradable. De bon matí, quan ja m’he estrijolat, resat i esmorzat, obro de bat a bat totes les finestres perquè s’airegi la casa. Diuen que amb mitja horeta ja n’hi ha prou. Tot i així, deixo un parell de finestres entreobertes perquè es continuï airejant una mica el domicili fins a mitja tarda. No crec que, aquí, la tramuntana em reboti cap morter de marbre per terra.   

Hi ha reunió amb els capellans de l’arxiprestat del Ter Brugent. Vaig fins La Cellera a recollir en Ramon. Abans de marxar em mostra l’església, elegant i senzilla, amb les belles imatges de la Mare de Déu de Sales, sant Josep i sant Joaquim tallades pel imatger banyolí Josep M. Bohigas. També s’hi nota l’empremta de Mn. Emili Bohigas, quan en fou rector, en la decoració i amb algunes peces tallades per ell.
Tot anant cap a la reunió ens fixem que, després del Pasteral, a la calçada, pel costat del Ter, hi ha unes inscripcions. Ja m’hi havia fixat l’altra vegada: Arribada, el Torn, l’Escurçó, el Rajolí, Triola, Terrats, el Tritó, la Codina, la Turbina... En Ramon comenta que possiblement corresponguin als diversos controls que es fan quan hi ha la competició de caiacs que organitza el club Salt Ter a mitjans de Setembre. En Ramon em comenta que l’Adrià Bosch, de La Cellera, n’és tot un campió. Quan arribem a la Codina, on tindrem la reunió, ens confirmen que els noms corresponen als controls de la competició, alguns relacionats amb la topografia (Triola, Terrats, Codina), altres relacionats amb les instal·lacions dels embassaments (turbina) i altres, ves a saber d’on surten. A veure si trobo algú que m’ho acabi d’aclarir. Val a dir que l’espectacle cromàtic del bosc convidaria a perdre-s’hi hores i hores.
A la reunió, en Ramon te feina a fer-nos llaurar dret. Qualsevol excusa és bona per parlar del que sigui, fugint de l’ordre del dia i del guió tot enfilant-nos per les branques. La contrasenya d’en Ramon es va repetint com una lletania: “Pxist, prou d’això ja en parlarem dinant”. Però com que aviat s’acaba el temps, ens serveixen el dinar (un bon arròs de muntanya),  ens hem d’asseure a taula i continuar la reunió durant l’àpat: “Primer acabem la reunió”. “Que no: ara ja estem dinant”. La qüestió és que surt de tot: Canadà, Mn. Martirià Brunsó i els seus deixebles, en Modest Prats i les homilies de Medinyà (i no les d’Organyà, com deia el Diari de Girona), la missa d’inici del rectorat d’en Jordi (amb molts joves)... Quan acabem la reunió seria el moment d’anar a donar una volta pels boscos de l’entorn. De fet, en Josep ho aprofita per anar a arreplegar algunes castanyes (i si troba algun bolet, no crec que li faci cap lleig).        

Amb en Pito anem a Sant Martí per veure com hi instal·lem unes estufes elèctriques i un temporitzador que les encengui una estona abans de la missa. Quan obrim la porta, em cauen tot d’animalons al damunt. Al començament m’he espantat ja que pensava que eren abelles. M’hi he fixat millor i m’he adonat que era un eixam de marietes que s’havien refugiat allà. Quan ja havia retornat a Anglès, encara me’n treia del damunt. Espero que no siguin xilòfags i que no ens trobem sense porta.  

Al vespre, sortint de missa, ens reunim  amb l’Arnaldo, la Berta, la Rosa, un noi i jo en  per preparar i parlar de la trobada ecumènica nadalenca pel diumenge 11 de desembre.

dimecres, 9 / novembre / 2011

En Francesc Ten em demanava com es cuina el mufló. La meva neboda, l’Assumpta, en diu  que del mufló només en son bons els lloms, la resta és un òvid de mal rosegar. Per cuinar-lo cal procedir com amb el senglar:  per treure’n la sang, cal netejar molt bé la carn amb aigua i vinagre (o amb llimona o suc de taronja agra) i, trossejat, es deixa en remull  3 o 4 dies, canviant l'aigua cada dia (millor a la nevera) i que es vagi estovant. Quan s’ha fet aquesta operació, s’escorre,  es rosteix una mica a la cassola i s’acaba de coure a l’olla a pressió (a poc a poc). Quan està cuit, s’aboca de nou a la cassola i es guisa amb algun acompanyament adequat (bolets, patates, pomes, peres... ). I que faci la xup-xup una bona estona fins que tot quedi ben cuit. S’hi pot afegir un gotet de vi ranci, de ginebra o d’aiguardent poc abans de fer la darrera cuita.  I si hi ha algú que en sap més, que ho digui.  
En Pere Pont m’envia un inventari de publicacions amb poemes d’en Manel Pont. Li agraeixo. Serà interessant localitzar-ho i anar inventariant i copiant textos d’aquest anglesenc il·lustre: espero que ens en sortim. Serà una bona feina.

A mig matí començo a xaboirejar: i vinga xaboiros, l’un darrera l’altre, com si m’haguessin tirat pebre al nas. I a fe que més aviat puja la temperatura.

Ja només manca fixar les lleixes i prestatges i ja tindré tots el moblatge col·locat. Ara caldrà anar repassant detalls, fixar les enfiles i anar col·locant a lloc llibres i arxius. Caldrà anar penjant els quadres. I, finalment, llegir, estudiar una mica i treballar.

 A la tarda, tornant de casa, vaig al consultori perquè en Jordi em faci una visita rutinària de revisió. Sembla que tot funciona bé.

dijous, 10 / novembre / 2011

La lluna fa el ple. Tindrem 10 hores amb sol i 14 hores, sense.

Sembla estrany que en una església i en una rectoria hi hagi tants racons i tan mal aprofitats! Un cop estigui tot més endreçat, no sé encara per què serviran tants racons. Però el que si és segur que, plens de trastos i d’andròmines, segur que no servirien mai per res. Faig comanda de gasoil per la calefacció.

M’arribo fins les benetes de Sant Daniel per consultar un tema de neteja d’ornaments vells que hi ha per la sagristia. També m’arribo fins a Palafrugell per un parell de gestions. Pel carrer saludo algun conegut: la noia de la Teresa i en Joan, l’Antoni Illescas, un matrimoni gran...  Ho aprofito per anar a dinar de restaurant de la carretera: no encerto per res el menú. No hi ha com menjar a casa.

Al vespre em reuneixo amb un grup dels nois que el maig van rebre la confirmació. Parlem d’alguna activitat per les engires de Nadal. Els veig ben disposats i amb ganes de fer algun servei. I parlem de tot i de res, també dels noms pintats a la calçada de la carretera de El Pasteral,

Europa s’enfonsa? De moment n’estan sortint, per la porta del darrera, en Papandreu de Grècia i, tan poderós que semblava, en Berlusconi d’Itàlia. I aquest any, altres n’han caigut pel món: Gadafi, Mubarak...  Més suaument, també es retira en Zapatero. “Les corones i solis rodolen per la pols, com d’un arbre les fulles, on deixareu gegants les despulles? Babilònia, tes torres on són?” 

divendres, 11 / novembre / 2011

És la diada de sant Martí de Tours. Vaig descobrir-lo al seminari ja que l’església li està dedicada. L’Amo, el Dr. Estela, n’era devot. A Palafrugell és on més he reflexionat entorn d’aquesta figura estel·lar del santoral. Des de Sant Martí Sapresa aniré paint el que he anat coneixent i, sobretot, intentar imitar en el seu esperit d’evangelitzar els pobles petits fins el punt d’aconseguir cobrir, amb el mantell de la fe i de la caritat, la Gàl·lia. I tant de bo, aviat, pugui visitar la seva ciutat episcopal, Tours.  

Al matí tinc reunió amb els responsables de Caritas (Miquel i Carme), de Serveis Socials (Rosario, Rosa) i el regidor i mig de l’Ajuntament. La crisi es fa sentit i algunes famílies (amb mainada) es troben en situació extrema, segons tots els indicatius. De moment es serveix aliments a una vintena de famílies però n’hi ha una mitja dotzena que, amb els aliments, no n’hi ha prou. I el temporal sembla que no es calma.

Quan acabem la reunió visito uns quants avis: l’Agustí i la Montserrat (amb el pati ple d’unes marqueses molt boniques), l’Annita, la Rosa... “Que la pau sigui en aquesta casa i en tots els que hi habiten”. Entre Sant Martí, Bonmatí i Anglès, porto visitades una vintena de llars amb avis o malalts. Encara em cal visitar-ne una desena, alguns que s’han anat afegint a la llista. La germana Teresa ja fa temps que visita les cases d’Anglès i ara també comença ajudar-hi l’Anna – Amparo. A més de marqueses, també he vist algun quadre d’en Cuixart.
Mentre he estat fóra han vingut a carregar de gasoil el tanc per la calefacció: ens costarà més de 2000’- €. Algunes despeses són les mateixes que a Palafrugell, però amb menys gent a repartir-ne el pagament. En Joan Garceso ha fet de campaner i ha obert les portes als repartidors del gasoil. De fet, sap més com va en Joan que no pas jo mateix.
Quan arribo a la doma em trobo el transportista que ve a descarregar la cera que vaig encomanar per l’any. Aquesta vegada han anat molt ràpids. Fins i tot jo me n’estranyo. 

A la tarda ve en Richard que m’ajuda a fer neteja dels racons de la rectoria i dels de l’església. Limpia, fija y da esplendor.

Sortint de cole, venen una colla de mainada a catequesi. Estan ben esverats. Els ajudo a fer silenci i a pregar: tres inspiracions... ara tornar-hi i dir “Jesús”. Sembla que es tranquil·litzen una mica i tant la Vicky com la Maria poden portar millor la sessió.

Venen 5 voluntaris de Caritas. Preparen una cinquantena de lots de menjar per repartir el dilluns. Hi estan des de quarts de 7 fins a quarts de 10. No m’estranya que quedin ben cansades. Sort n’hi ha de persones voluntarioses i responsables com aquestes. Donem gràcies a Déu.  

dissabte, 5 de novembre del 2011

Novembre humit, et farà ric.

dissabte, 29 / octubre / 2011

La humitat, el moure mobles, el calçat... no sé pas qui en té la culpa, però el cert és que, des d’ahir a la nit, el reumatisme o la ciàtica em rosega  des de la zona lumbar fins el peu dret.

Al matí vaig a comprar quatre coses pel dinar d’aquests dies. Em lliuren el pressupost per netejar el teulat de l’església de Sant Julià: qui no repara la gotera, ha d’arreglar la casa entera. Haurem de desembutxacar cap a 400 euros. Demanaré a l’ajuntament si hi pot donar un cop de mà.

L’equip responsable dels pastorets venen a mirar-se com els caldrà preparar l’església per la representació la tarda de Nadal i de sant Esteve i el divendres d’aquella setmana. Ja hi tornem a ser.

A la tarda vaig un moment a Bonmatí per preparar les coses. Retorno a Anglès per assistir al inici del consell d’agrupament amb els caps escoltes i guies sobretot per presentar-me. Són molt amables amb mi.

Les dues vegades que he anat cap a Bonmatí, al pont abans de Sant Julià, hi veig una parella que, per la indumentària, semblen indis. Miren el Ter i hi llencen el que penso que és menjar pels peixos. Però també veig que fan uns gestos gairebé religiosos.
La Rosa em mostra els locals parroquials endreçats i amb el magatzem de menjar ple dels aliments que es van obtenir del Banc d’Aliments i que, amb una furgoneta de la brigada municipal, es van recollir. També s’han obtingut uns mobles d’oficina i unes lleixes d’algú del poble que ha renovat els seus.

A la missa de Bonmatí hi fa d’escolà la Joana. La seva mare és de Camós. La carona em recorda la del seu pare quan era menut i participava a les colònies de Sant Feliu de Guíxols: “Som cent goril·les, de moltes viles, que fem vacances durant l’estiu, passant vint dies sense manies a les colònies de Sant Feliu”.

Quan arribo a Anglès, no podem accedir a la sagristia per la porta de l’església: portava la clau a la butxaca i ves a saber on ha anat a parar. Les claus són un dels meus turments: sempre carregat de claus i mai trobo la que cal. Em toca anar a voltar per la doma i recollir una altra clau al despatx. A la missa hi fan d’escolans tres nenes i un nen. Un noi que està cursant 3r d’ESO em diu que també li agradaria fer d’”acolitus”, com diuen els portuguesos.
diumenge, 30 / octubre / 2011

Ens han fet canviar l’hora i, per tant, ens han deixat dormir una hora més: i bé que l’he dormida. Em llevo sense que gairebé em faci mal la cama. Llegeixo l’article d’en Màrius Serra MODESTIA A PRATS dedicat a Mn. Modest Prats en ocasió de la presentació del llibre d’en Modest Prats HOMILIES DE MEDINYÀ (Empúries). M’agrada el que hi diu sense oblidar que en Modest es mereix molt més. En Francesc Feliu i en Francesc Ten han participat en la preparació del llibre. 
Les celebracions del matí són tranquil·les. En Pepet Valentí em comenta que se’n va a Girona a celebrar-hi la festa major amb els fills.  A Sant Martí preparo més partícules (una trentena) i, de nou, em toca fer la multiplicació dels pans. Sempre més i mai menys. I fins dimarts, si a Déu plau.

Sortint acabo d’arribar al poble i, com cada diumenge, visito en Joan i la Maria. També visito en Manel i l’Assumpció. Un s’adona que quan es visita una persona malalta també cal assistir i donar la pau a qui l’atén.

Baixant cap Anglès em fixo en el grandiós ciclorama panoràmic que desfila davant  la meva mirada encisada. Primer, cap a gregal, apareix Rocacorba; més avall, el perfil cantellut de Les Serres i de Sant Roc fent de dosser del turó de Sant Julià; segueixen les gepes de Finestres, ja cap a tramuntana; i finalment el tron solemne de El Far, cap a mestral. Quin bellesa ens ofereixen Déu i la natura, amb els tons tan càlids de la tardor que van llepant tot el paisatge. I com, amb desagraïment,  la petjada humana, va destrossant-ho tot en nom d’un suposat avanç tecnològic i energètic: els repetidors de Rocacorba, l’antena de Sant Julià, sobretot els tendals esgarrifosos de la MAT. No sempre el que proposa Prometeu és en bé de la humanitat d’una manera clara i definida. L’atreviment d’Ícar acaba malament un moment o altre. 

Quan he acabat la missa de migdia, endreço els objectes (llibres i vasos sagrats, papers... ), apago els llums i vaig per tancar l’església. En aquell moment, al cancell, m’hi trobo en Xavier i la Roser amb els seus fills, la Clara i l’Àlex, que venen des d’Olesa a visitar-me. De fet venien amb la intenció de participar a la missa del migdia, però anaven un xic despistats i, com bé diem, , han arribat a misses dites. Però em donen una gran alegria. En Cecco s’ha quedat a casa per estudiar: la universitat és cosa seria.

Els mostro el meu niu (cada dia que passa el tinc més endreçat, encara que avui hi ha roba estesa arreu (la pluja i la humitat no m’han facilitat cap més alternativa) i els racons que espero anar arreglant.

Anem a dinar a Ca l’Elisa. En el menjador hi ha diversos grups familiars. La majoria em coneixen i em saluden. Jo trio cargols a la llauna que resulten ben bons i peus de porc a la brasa, el meu plat preferit de la carta que preparen. I com gaudeix l’Àlex, el menut, amb uns peus de porc guisats! Parlem de la feina de cadascú, dels nous models de família, de les adopcions, dels Garcia Ureta, de les darreres famílies que vaig conèixer (la de l’Octavi Mestre, la de Jesús Antón i els seus pares Alfonso y Charo...).

Acabem  l’estona de convivència amb una passejada pel parc de la font del Canyo. Quin indret tan interessant. És una llàstima l’estat en com es troba. Per ser un centre d’interès no només cal tenir un potencial –com el que té Anglès- sinó que també cal que estigui tot endreçat i curiós. Pel parc hi ha un grup de joves indis jugant al criquet. També hi saludo un grup de joves portuguesos.
I tot xino-xano vaig cap a la doma a recollir-me.      

dilluns, 31 / octubre / 2011
En Jordi Fornells està estudiant les formes dialectals de Banyoles i el Pla de l’Estany: ieismes (sobretot suplint la ll com ai, i no all), l’acabament dels verbs en t o c (marxot, i no marxo; posot, i no poso; portot, i no porto), vocabulari propi (esperxar) ... Comenta el mal que han fet els mitjans audiovisuals imposant la variant central del català central com si aquest fos l’única variant correcta. Ja li dic jo a la Maria que no deixi de parlar el seu català i que no ha de deixar que els néts la corregeixin.    

En Miquel-Àngel em comunica que s’edita un recull de poemes, escrits i anècdotes de Mn. Lluís Fluvià Ayguabella (1926 – 2011) a Can Trinxeria d’Olot per sant Martí, el dia 11·11·11.  El llibre s’anomena EL DO DE LA PARAULA.

Cap a migdia vaig a Bonmatí. L’equip de Caritas ha netejat el local on s’atendrà la gent. Pensava passar a registrar la meva signatura a l’oficina bancària de la població: tot tancat i barrat, sense cap cartell que n’indiqui la raó. Després m’assabento que els altres establiments també estan tancats.

El pintor ja acaba la primera capa de pintura de l’estudi. Però l’electricista encara no ha vingut a fer-hi la instal·lació. Espero que se’n recordi.

A la tarda preparo la invitació a formar part del cor de Petits Cantors per enviar a la mainada de catequesi i repartir a les escoles. A veure com es respondrà a la iniciativa.

A les misses anticipades de Tots Sants hi participa una bona volada de gent, gairebé com un diumenge. A Bonmatí la celebrem ja a les 6 (una horeta abans de l’hora que la celebràvem). Em donen la sorpresa en Miquel, en Josep M. i la Rosa M. A Anglès hi arribo amb més temps per preparar les coses i saludar la gent.

I ja som més de 7 mil milions d’habitants a aquest planeta. L’haurem d’eixamplar.

dimarts, 1 / novembre / 2011
En Pepet està satisfet d’haver anat a festa a Girona. Però com que hi té una bona fillada, encara hi tornarà avui i demà. El faig anar de bòlit amb les cançons i em diu que sempre en trio de noves. Encara bo que les cobles,  “Remei d’Anglès” sembla que ja fa uns dies que la coneix. Quan acabem la missa l’entretinc per la sagristia i, quan se n’adona de l’hora, surt ràpidament dient que se li escaparà el tren. No m’estranya.

I cap a Sant Martí: església plena i en Sergi d’escolà. Quan acabem la missa, una dona em comenta que vindrà amb el tractor i la mitja canya i netejarà l’entorn de l’església. Amb el bardissam que hi ha, anirà prou bé. Les companyes diuen que elles arrancaran les eures que s’enfilen per les parets.

Quan arribo a Anglès, em trobo amb en Josep M. i la Rosa que venen a visitar-me. Els agrada molt el poble i l’església: i doncs, què us pensàveu? Quan acaba la missa una mainada em fan comprar participacions per la loteria de Nadal. Els dic que, si no surt premiat el número, m’hauran de tornar els euros que els he donat. I què més, mossèn!

Vaig a dinar a Can Teixidor. A Bescanó quedo embaladit amb els tons entre grocs i vermellosos dels liquidàmbars. A casa, la buguenvíl·lia, d’un to granat intens, em dóna la benvinguda. La Carme ha fet arròs de muntanya, dues nebodes han fet els panellets i l’altra neboda ha fet la ratafia que avui encetem. En Ferriol fa 4 anys i ja és més gran. L’Aniol i en Patllari no estan pas de romanços i van menjant. Els dos Jordi, en Josep i jo fem l’honor a les cuineres. Quan marxo passo pel cementiri a pregar pels pares i pels de casa: doneu-los, Senyor, el repòs etern! I miro cap Els Àngels, les Gavarres, les muntanyes de Begur... Quants records, quanta gent, Déu meu!.

Pausadament retorno per Sant Gregori, Llorà, Les Serres, Contastins... i em capbusso dintre el cromatisme tardorenc que em va amarant de dolça melangia i em va calant endins.

La Montserrat Llambies em comunica la mort del seu fill, l’Enric. Per una mare (i per una mare d’edat), quin dolor tan agut porta la mort d’un fill!

Quin partidàs, el Barça!

dimecres, 2 / novembre / 2011

Els meteoròlegs diuen que, el matí, no plourà. I, de fet, es veu el cel clar i m'ho crec. Quan fa poc que he estès la bugada, es posa a ploure i, a corre cuita, entro cap dins la roba, ara encara més mullada.

Faig el recorregut visitant els cementiris de les parròquies que tinc encomanades i fent-hi una pregària pels difunts. Com que ho havia anunciat a les misses d’ahir, a cada cementiri em trobo amb un grup de feligresos que s’uneixen a la pregària. A més de jo, a Sant Martí hi participen 6 dones (i es lamenten que no siguin més feligresos perquè molts són a les exèquies d’en Pere, a Brunyola, i les famílies s’han repartit entre Brunyola i el cementiri); a Anglès, hi participen 24 persones  (hi ha uns 3 o 4 homes); a Sant Julià, hi participen 5 dones i 2 homes; a Bonmatí, 18 dones i 1 home; a Constantins, 3 dones i 3 homes, on em lliuren un petit plànol amb la trentena de cases habitades i els seus noms, com també el de les 9 cases en ruïna. Déu faci que les pugui anar visitant, de mica en mica, especialment aquelles on hi viu algú tota la setmana. Quins noms tan bonics: Llorà Gros, Nihern, Furroy, Timba, Bora, Frou, Rabasseda, Perris, Bessagó...

I així s’ha fet una pregària exequial per tots els feligresos. Totes les persones m’han anat mostrant els nínxols familiars i vaig escoltant les relacions que els vinculen amb els difunts que hi reposen. M’entendreixo especialment quan són mares que em mostren el nínxol d’un dels seus fills. Tan de bo hagi sabut ser signe d’Aquell que “eixugarà totes les llàgrimes dels nostres ulls”. Se’m mostren les tombes dels rectors que van ser martiritzats el 1936: els germans Griera (a Bonmatí) i Mn. Pere Ramonet (a Sant Martí) i venero les sagrades relíquies.

A Anglès m’esperen la Dolors i en Ramon. M’han telefonat per venir a visitar-me i anar plegats a dinar. M’obsequien amb un pessebre / diorama que ha confeccionat el germà de la Dolors, en Josep Llach, un dels millors pessebristes de Banyoles. Dinem a Can Tarrès i parlem bona estona del Pessebre Vivent. La Dolors em regala dues participacions d’un sorteig d’una panera de productes diversos regalats per molts establiments comercials i així ajudar a sufragar el pessebre vivent.

A la tarda venen els electricistes a fer la instal·lació elèctrica per l’estudi biblioteca del damunt de la torre. En Richard comença a fer neteja dels racons amagats de la rectoria i de l’església. La pols em provoca tos de la forta.

A la missa vespertina en sufragi dels difunts hi participen una trentena de persones. L’Albert s’ho mira embaladit.  

Hi ha reunió dels voluntaris del reforç escolar de Caritas i plantegem l’inici de curs. Entre els voluntaris hi ha la Dolors Condom, una mestra jubilada nascuda a Ultramort. És cosina germana d’en Genís Paretas, que havia estat bon company meu quan estudiàvem batxillerat a Girona. La Dolors em diu que guarda molt bon record de Mn. Vicenç Colomer (+ 1997). Un altre voluntari és en Josep Artigas, també jubilat i que havia estat mestre a Palafrugell (entre el 1973 i el 1989), al  Torres Jonama i al Barceló i Matas. Coneix bé Palafrugell i molts palafrugellencs. Entre altres havia conegut bé Mn. Tapiola, Mn. Lluís Vilà, el Sr. Bonany, en Joan Mató...
Quan acabo vaig a l’Hotel d’Entitats. Hi ha reunió de la comissió de la Fira de Sant Antoni: avui si. I parlem una estona de diversos elements de la celebració i d’alguna innovació.

Renoi, quin dia! sort que és un poble tranquil!

dijous, 3 / novembre / 2011

A la nit i a la matinada ha plovisquejat, i continua fent-ho. Si continua sense fer massa fred, encara veurem algun bolet.  

Mentre els lampistes van fent la instal·lació a l’estudi, començo a visitar els malalts d’Anglès. Ho faig pels que viuen més lluny del centre i em vaig apropant. Quan surto de la doma fa una mica de ruixat i aviat s’atura. Em limito a visitar la Victòria, la Rosa, en Lluís i la Consol (i el gos), en Genís i la Genoveva (i el gosset). Tothom m’acull amb exclamacions de benvinguda. I també alguna llàgrima. M’ha costat de localitzar alguna de les cases. Però així també vaig coneixent la geografia del poble. Quan arribo a la rectoria baixa un altre ruixadot. 

Per correu electrònic, envio les invitacions a les famílies per endegar un petit cor de mainada, els Petits Cantors del Remei. Alguns pares han mostrat interès. El dirigirà en Josep M. Quer: li fa respecte però el veig capacitat i amb bona disposició. Un cor és un projecte educatiu interessant. Espero que la Mare de Déu del Remei ens hi doni un cop de mà. 

A la tarda s’engresca a ploure de valent i no es pot sortir al carrer. Els electricistes han acabat la seva feina i, amb llum, l’estudi ja es veu del tot diferent. Ara cal acabar de pintar i, finalment, millorar els escalons que hi accedeixen.  Amb les lleixes i els llibres col·locats, serà un bon niu.

Cap a les 7 s’anima a ploure de nou i sembla que obren del tot el bagant del cel. Vaig ràpid a tancar els portals de l’església que, amb el vent, hi entra aigua. M’equipo bé, agafo un paraigua de pastor que guardo de quan era a Olot, i vaig cap a l’església de les germanes. Quan ja hi arribo, gairebé ja no plou. A la capella només hi ha les quatre religioses. Ningú més? On són els que volen fer “adoració”? Mentre celebro la missa, cantant i pregant, em venen al cap imatges i moments de la pel·lícula DES HOMMES ET DES DIEUX. Sovint ens enderiem en gran muntatges i potser oblidem  la força de moments com aquest.

Amb tanta aigua, al vespre no ve ningú a la doma.

divendres, 4 / novembre / 2011

Comencem el dia amb un bon ruixat. A mig matí reparteixo circulars convidant a formar part del cor de mainada ELS PETITS CANTORS DEL REMEI pels alumnes de l’escola Pompeu Fabra d’Anglès i de l’escola Sant Jordi de Bonmatí.

A Bonmatí ho aprofito per visitar els avis impedits i a donar-los Nostramo (la Carmeta, la Maria, la Fina, la Margarita, en Joan). M’acullen amb afecte i cofois. Els recomano que no em donin més feina de la imprescindible ja que no m’agrada treballar massa (i menys en segons quines feines, que si bé cal fer-les, no són precisament alegres). També vaig a comprar. No només hi ha botigues a Anglès!

A la tarda toca netejar. Amb els electricistes, el pintor i la pluja tot ha quedat fet un poti-poti. I per adobar-ho, quan arriba la mainada dels grups de catequesi, plou un bon ruixat. Vinga, aigua, que de vi, ja en venen!

Després de la missa, venen els del teatre, per descarregar els trapaus per la representació dels Pastorets els dies de Nadal. Per l’església hi descobreixo un parell de degoters: “Limpia, fija y da esplendor”. Veu-t’ho ací es objectius pastorals.