dissabte, 19 de novembre del 2011

Per sant Iscle, el fred xiscle

dissabte, 12 / novembre / 2011

Sembla que tindrem bon dia. El pati de la doma ha quedat ple d’andròmines que s’han anat traient dels racons de l’església i de la rectoria. I encara n’hi manquen. També hi ha tot de capses de cartró buides, les que contenien els aliments dels lots que hi ha preparats per repartir a les famílies que se’ns han indicat.

Venen uns amics de Palafrugell. Visitem la rectoria i també l’església de Sant Martí Sapresa que la trobem engalanada per l’ofici de festa major que celebrem demà. I anem a dinar al poble de Sant Martí, a Can Valls. Hi trobem una colla de ciclistes de Palafrugell que em saluden.  
Quan retornem cap Anglès passem per l’esglesiola de Sant Pere Sestronques molt ben restaurada. Sembla feta de nou. L’entorn endinsa en un món autumnal gairebé de rondalla. Anem plegats a missa a Bonmatí i, un cop finalitzada, m’acompanyen a Anglès.

Mentre preparo la missa anticipada venen un parell de patrulles de nois i noies de l’Agrupament Escolta Joan Pons de Girona. Em pregunten si sé el nom del capellà d’Anglès. Els dic que fa poc que visc a Anglès i que no conec massa gent. De totes maneres els facilito la feina presentant-los la Pepi i en Miquel que estan entrant a l’església i se’ls escapa el riure per sota el nas. Els nois s’agafen bé la broma. Un dels nois em diu que s’anomena Bernat Boïl: tot un abat de Cuixà i primer Vicari Apostòlic de les Índies Occidentals!  

 diumenge, 13 / novembre / 2011
El dia es presenta cluc i veurem com acabarà. Obro les portes de l’església i encenc algun llum creant un ambient acollidor i un espai obert de pregària. Miro la petitona imatge de la Mare de Déu: “Àngel del Senyor anuncià a Maria...” I li parlo d’algunes coses que recordo de les que vaig escoltar ahir.

Quan he esmorzat baixo de nou a l’església i acabo de preparar la missa. Les celebracions d’aquest diumenge tindran totes un to peculiar. La de les nou és una celebració senzilla habitual de diumenge. A 2/4 d’11 celebro la missa a Sant Martí i és ofici de festa major, amb l’alcaldessa de Brunyola (Sant Martí forma part del municipi de Brunyola). A la missa de les 12 a Anglès una vintena de parelles hi celebren el 35 aniversari del seu casament. I, a la una, he oficiat el baptisme de la Martina a Bonmatí. Això vol dir que, a cada una d’aquestes quatre celebracions haig de fer una homilia diferent.
Altres peculiaritats de les celebracions d’aquest matí: a Sant Martí hi ha una família de Palafrugell (en Joan i sa muller, amb dos fills, una nora i tres néts i mig, que em porten un cistell de pomes de Torroella i unes magdalenes que ha cuit una catequista d’allà); hi ha els Cors Alegres d’Anglès que acompanyen i solemnitzen la celebració i canten els goigs de sant Martí (musicats pel monjo de Montserrat, el germà Odiló Planàs, que morí el 22·07·11), sortint, l’Ajuntament convida a xocolatada que ens veiem obligats a fer-la als baixos de la rectoria; a la missa del migdia, a més de les parelles que celebren el seu aniversari, hi ha dues famílies de Palafrugell (l’Eulàlia i el seu marit, que em porten la música del Ball del Ciri i del Ram, i també la petita Júlia, amb els seus pares i l’àvia).

I tot el matí ha quedat remullat de pluja a dojo. I cada vegada que acabava una celebració o quan anava per iniciar-ne un altre, el ruixat es feia més intensiu.
Com que estic un xic cansat d’aquesta petita carrera d’obstacles matinal, em quedo a dinar al restaurant de La Barca de Sant Julià. “Cargol treu banya puja la muntanya...” .

La tarda, mentre plovisqueja suaument, descanso, llegeixo, miro notícies, contesto algun missatge, atenc alguna telefonada...
dilluns, 14 / novembre / 2011

La calefacció es va obturar i, des de dijous, no funciona. A mig matí venen els tècnics que la repassen i la netegen. Finalment ja torna a funcionar. Les estufes elèctriques només escalfen algun racó. I sort que, malgrat l’alta humitat, la temperatura no és encara d’hivern.
Buido algunes caixes i, cada una que n’obro, sembla que hi retrobo vells amics. Em poso nerviós quan sembla que alguna cosa no apareix i més ara que estic enmig de la novel·la MALETES PERDUDES. Prou que ho sabia el que em recomanava, en Joan.

A la tarda sembla que m’han clavat una tunda. Però aconsegueixo deixondir-me un xic i continuo col·locant andròmines. En Joan em telefona per comunicar-me que demà vindran a reparar el rellotge i el sistema elèctric per fer sonar les campanes. A Palafrugell, per una avaria semblant, l’Ajuntament tardà gairebé un any per encarregar-ne la reparació, ara fa poc més d’un any (agost 2010). A Anglès, s’haurà tardat des de l’Agost (tres mesos).
Al vespre em telefona la Maria. Em comenta que han operat en Jordi. Quan li dic que el faci posar al telèfon, només de saludar-me, ja es posa a plorar.

També em telefonen per comunicar-me la mort de la Rosa de Can Centena. Déu l’hagi. L’havia visitat aquest divendres i, certament, feia l’aspecte de passar-ho molt malament. El seu marit morí el febrer.
dimarts, 15 / novembre / 2011

Per variar, el dia es presenta plujós. Felicito un parell d’Alberts que conec (un de La Bisbal i l’altre de Palafrugell).
Cap a les 10 ve en Carles de Can Rifer per arreglar el rellotge i els tocs de les campanes. També l’ajuda en Joan que, de passada, s’arriba a Sant Martí Sapresa a reparar el micròfon de l’ambó.

A partir de migdia, s’escolten de nou els tocs habituals de cada quart i de les hores. Pràcticament no havia sentit encara el so de les campanes, fora del tritlleig fet manualment la vigília de sant Miquel (la vigília del Remei, era a Bonmatí). Escoltar els quarts i les hores marca el ritme de la vida. Els tocs són sobris i d’un dring metàl·lic.   
Vaig a comprar i, com que no plou, no agafo el paraigua. Quan torno semblo un ànec: just arribar al poble, i s’ha posat a ploure més i més, com si no ho hagués fet mai. .  

A la tarda començo a desembalar capses de llibres. Primer de tot trec de les capses els arxius. Aquí si que em caldrà fer-hi una bona tria. Però de moment em limitaré a col·locar-ho tot.
Per anar a celebrar la missa a les dominiques agafo un dels dos paraigües de pastor que tinc. Me’ls van regalar quan era a Olot. Això si que són paraigües de debò! L’un és de licra i l’altre de roba. El de licra l’he deixat aquest migdia a en Joan, perquè havia pujat sense cap paraigua i no convé pas que el reguin, ja ha crescut prou. O sigui que m’he quedat amb el de roba. El problema del de roba és que, quan s’ha mullat, pesa com un ase mort. I, és clar, tampoc es tracta de portar un ase mort al damunt. Ara, no es pot negar que un paraigua així serveix pel que ha de servir. I amb paraigua de pastor i musca barretina, només em manquen els esclops. Hauré de demanar a aquell holandès que volta pels carrers de Palafrugell amb esclops posats que me’n porti uns perquè, per aquí, no sabria pas on anar-ne a trobar.

Tot pujant de dir la missa, les campanes toquen a oració: “Angelus Domini nuntiavit Mariae...”  I, quan plou, a on s’està millor és a dintre.
dimecres, 16 / novembre / 2011

Continua plovent. Rebo un llistat d’en Martirià Butinyà on s’especifiquen tots els que portem el nom del patró de Banyoles. Aquest moment, a tot el món, hi ha constància que els que portem el nom de Martirià som poc menys d’una seixantena, i 2, som capellans.
En Martirià Butinyà també em convida a la trobada dels que portem aquest mateix nom que es celebraria el 25 de novembre, en ocasió de la Fira de Sant Martirià (que s’escaria el 24).

Oficio les exèquies de la Rosa. El seu marit morí per la Candelera passada. Hi ha set fills i, la Montserrat, és religiosa dominica de l’Anunciata ( n’havia estat superiora provincial). Adaptant-la un xic, repeteixo l’homilia de les exèquies de la mare. Hi assisteixen moltes religioses.
A l’acabament de les exèquies de la Rosa em saluda la germana Helena, que és filla d’Anglès. La coneixia de quan anàvem,  també amb la germana Antònia (a. C. s.),  a les colònies de Sant Feliu de Guíxols i a la rectoria de Roses, amb Mn. Joan Riu.    

Aquests dies es sent el so de l’aigua que va caient a la cisterna situada sota mateix del presbiteri de l’església. Les primeres vegades que va ploure, al començament d’estar jo a Anglès, quan transitava pel passadís del darrera l’absis, sentia un degoteig profund però no acabava de veure on podia ser. Finalment vaig descobrir una portella, darrera un munt de cadires, a ran de terra. Al obrir-la i mirar, hi vaig veure aigua. Tant de bo un espeleòleg submarí s’animés a cabussar-s’hi per mirar-ne les dimensions i les característiques. No m’estranyaria que s’hi trobés quelcom interessant.
A la tarda ve el primer grup de mainada (uns 10) del reforç escolar de Caritas. Se’ls veu molt aplicats i amb ganes de treballar. N’hi ha de nascuts aquí, altres han nascut al Marroc i alguns al Panjab... Encaixant la mà dreta: Bona tarda! Encaixant la mà dreta i, després, posant-la damunt del cor: Salam! Amb les mans juntes a l’alçada del pit i amb una petit inclinació: Namasté!

Encara que no ho fa amb tantes ganes com ahir, continua plovent. I, amb les catequistes de confirmació, plantegem com atendre i acompanyar els nois i noies que volen rebre el “Signe del Do de l’Esperit Sant”.
dijous, 17 / novembre / 2011

Sant Iscle, festa de Centenys i de Vidreres. És també l’aniversari d’en Jaume, que compleix els mateixos que els que ja tinc jo. Quan el telefono per felicitar-lo, comentem el fet que l’Andrea Ricardi, el fundador de la Comunitat de Sant Egidi, entra a formar part del govern de Mario Monti i serà el responsable de cooperació internacional.
Ve de visita la Maria del Mar dels serveis tècnics del Bisbat de Girona. Revisa les petites reformes fetes (reixes, neteja... ) i parlem de les que serien convenients realitzar a curt termini o a llarg termini. És la primera persona del Bisbat que s’interessa directament pel meu assentament a Anglès.

Dino a casa de la Maria i d’en Josep. També hi ha el fill, l’Enric. Parlem de taps, de personatges peculiars, de la família, del Barça, del 90 aniversari d’en Josep (el 25 de nov.), de les amistats compartides, de la nova etapa que hem iniciat, de les pluges... A la taula s’hi serveixen gambes, canalons i botifarra dolça (ben bona), vi de la vinya de l’Iniesta (blanc i suau, semblant a un albariño) i xampany. Dinar de festa major! Saturem el contingent de proteïnes, de glucosa, d’urea, de grassa... per tota la setmana.

A darrera hora de la tarda hi ha la reunió del Consell Parroquial de Bonmatí i les parròquies de l’entorn. Parlem d’algunes coses pels dies de Nadal però surten molts altres comentaris col·laterals. Àngel em diu que segueix el DIARI DEL CAPELLÀ i li fan gràcia els diferents plats que hi descric. La Tarsi diu que, la casa de Celrà que havia estat la rectoria i on viu un fill seu, també s’anomena Doma. En Joan em pregunta si tinc res a veure amb la Conxita Brugada de Banyoles: era la meva tia. Ell passava de comercial –de viatjant – quan la tia regentava la botiga de la plaça. En Josep em repta a llevar-me més aviat que no pas ell que ho fa a les 5 (jo, cap a ¾ de 6): quan s’ha llevat, surt a donar un tomb pel bosc esperant-ne la sortida del sol i, és clar, ja porta recollits uns quants bolets. Diu que a ell li agrada més caçar-los que no pas menjar-los. Li dic que a mi em passa a la inversa. 
Al vespre, amb en Sergi i en Guerau, parlem del grup i del treball que tenim ganes de portar endavant. Els altres companys participen a la reunió preparatòria per la sortida de fi de curs.

El malestar social general creix arreu. Això no pinta bé. Veurem com acaba. I la pregunta és: qui ha embolicat l’economia? Qui ens ha fet arribar fins aquí? Com ens en sortirem? Quan ens en sortirem?
divendres, 18 / novembre / 2011

Diuen que la pluja, avui aguantarà. Ja ho va fer-ho ahir. De moment el dia s’alça amb boirines. Els de Can Venanci venen a col·locar uns quants vidres que estaven trencats. “Limpia, fija y da esplendor”
Me telefona l’Eulàlia i estem parlant (bé, més aviat hauria de dir que és ella la que parla) una bona estona del ball del ciri i del ram. Vol que l’organista la faci sonar a l’església mentre celebrem la missa: “Tites, tites, neu cap a dins; mare, mare, venen els carlins”. I jo ballar?  

Es veu que per Palafrugell fan córrer que m’enyoro tant. Home, tant, tant... Disgust de marxar-ne, si que vaig passar-lo, i fort, agreujat amb el trasbals del trasllat. Però no tant com per enyorar-me. A més, qui vol connectar amb mi, ho té fàcil. I si vull connectar amb algú, tampoc és tan complicat. També, cada setmana, se m’envia l’agenda de les activitats, i diverses entitats també m’envien la seva programació. Moltes vegades, estant a Palafrugell, no hi anava, però m’agradava estar al lloro. I llegeixo les notícies dels diaris, m’arriben els comentaris telefònics...  

Vaig a Bonmatí a encapsar llibres vells (no pas antics) perquè estiguin apunt quan vinguin a recollir-los algú de la biblioteca del seminari. De passada passo a visitar en Rossendo que ahir va caure de genolls i es va esquerdar la cassoleta esquerra. Però, és clar, com que sóc el capellà, quan entro, tothom es posa dret, per molt que hi hagi cassoletes esquerdades o trencades. I ara, li cal anar enguixat fins una setmana abans de Nadal.
A la tarda ve mainada de catequesi de l’etapa inicial, de primera comunió i de postcomunió: en Martí, l’Helder, en Maurici, l’Abril, l’Etna, en Landelino... Alguns són un nervi: com si de menuts haguessin posat els dits a un endoll!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada