dissabte, 26 de novembre de 2011

De santa Catarina a Nadal, hi ha un mes cabal

dissabte, 19 / novembre / 2011

Visito gent gran impossibilitada: la Rosita, l’Esteve, la Paquita... Altres no els trobo. A una casa hi descobreixo l’afició pel pachwork, a una altre, per confeccionar tapissos... En dues visites em parlen de Becdejú, una pairalia de La Cellera d’on procedeix en Lluís Plana: l’Esteve estava casat amb una filla de la casa; la filla de la Paquita és una de les nores de la casa.  

La colla dels Pastorets venen a presentar tot l’escenari que preparen per la representació. Ja és ben lamentable que una població com Anglès no tingui una sala adequada on es puguin fer representacions d’aquesta mena!

La tarda hi ha tranquil·litat, amb els dos grups de mainada que venen a catequesi.

Precisament quan arribo a Bonmatí es posa a ploure. A la missa m’hi acompanyen l’Adrià, en Rodrigo, la Sandra i en Marc. I l’altar queda intacte.

A Anglès hi ha missa de mainada i de jovent, i s’omple l’església. La banda parroquial s’hi llueix, amb guitarra, teclat, bateria i Maria.

Em telefona el Pere per preguntar-me com està el panorama boletaire. Li dic que, segons el que sento, si que se’n troben, però també n’hi ha molts que estan podrits. La humitat és excessiva.  

M’ha vingut a les mans un llibre de poemes de Ramon Cabanas i Antich A L’OMBRA DELS CASTANYERS (Osor, 1987). Des d’Osor, havia estar rector de Sant Martí Sapresa i hi localitzo un parell de poemes dedicada a aquesta parròquia. Mn. Ramon també és l’autor dels Goigs de Sant Martí que es canten a Sant Martí Sapresa.

diumenge, 20 / novembre / 2011

A la matinada em desvetlla un missatge enigmàtic on se’m parla de peix de rodella. Ara ves a saber què significa. Després de les misses ja ho aclariré.

Rebo les informacions d’en Marc Sarsanedes amb diversos comentaris. Té bons records de la Tarsi, quan era mestra a Bonmatí, i d’en Joan: “amb ella havíem fet teatre escolar, havíem anat amb bicicleta fins a Sant Climent d’Amer... Molt prop de Sant Climent d’Amer hi ha un roure espectacular, el Roure de Can Puig, l’arbre que feia l’ombra més gran del país...” . També em parla d’altres persones que havien format part del Consell Parroquial de Bonmatí i d’algunes peces d’ebenisteria elaborades pel seu pare: la calaixera de la sagristia de Bonmatí, el retaule de l’altar de sant Antoni d’Anglès...  Igualment em comenta l’especial de Nadal que prepara per Radio Bonmatí i em convida a intervenir-hi.

El matí es presenta plujós i vaig esquivant l’aigua mentre vaig d’Anglès a Sant Martí, i visitant els avis de cal Curt i la Maria. A Sant Martí hem perdut el micro de l’ambó. Els feligresos diuen que no em cal usar-lo. I quan se m’escapi la bena de cridar, suposo que encara em caldrà menys (i, si es dóna el cas, potser millor no tingui micro).

El cert és que a cada missa (a Bonmatí, a Anglès i a Sant Martí) hi ha mainada ben eixerida que semblen competir per fer d’escolà al meu costat. En Roger, que també em va fer d’escolà a la primera missa a Sant Miquel d’Anglès, es passa tota l’estona mirant-me la cara, com sorprès. Sembla estrany com es sent la força d’una mirada. Quan em giro, continua mirant-me i somriu.

Acabada la missa de migdia, endreço les coses, tanco el cancell de l’església i vaig cap a Banyoles. La pluja ha disminuït i faig tranquil el desplaçament. El dinar és de petit comitè però de bona cuinera: albergínies farcides i cobertes de beixamel. Per postres, torró d’avellanes d’Amer, tan típic de les fires de Sant Martirià, i també unes grasaletes de farinetes de fajol. I ratafia.

Després de prendre un xic de cafè, en Josep i jo anem a exercir la nostra obligació ciutadana i el nostre dret de vot, ell cofat amb la barretina vermella i jo, amb la musca (una de nova que m’ha portat l’Assumpta des d’Olot). Aquesta, que és nova, la guardaré per les celebracions.

Abans d’entrar a casa passem a felicitar en Jordi i la Collell que avui fa set anys que es van casar. Que Déu els continuï acompanyant amb la seva benedicció omplint de goig i de pau la seva llar. I retorno cap a Anglès. I plou.

Al vespre quedo penjat mirant els resultats. És sorprenent, com tantes altres vegades, que tothom es senti guanyador. A nivell d’estat, la majoria absoluta del PP és clara. A nivell de Catalunya, hi veig molts matisos a valorar.

En Xavier Pagès em comunica la mort del seu pare, l’Esteve. Havia estat un molt bon col·laborador de la parròquia de Palafrugell i meu. La seva mort ha estat com una espelma que s’ha anat fonent. El cert és que la vida, sobretot aquests darrers anys, no li ha estat gens fàcil.

dilluns, 21 / novembre / 2011

Les eleccions generals ajuden a conèixer millor la realitat ideològica d’Anglès i de Bonmatí. A Anglès, els electors que hi han participat han estat 2262 (d’un cens de 3745, és a dir el 60’4%);  el 46’19 % dels electors han votat CiU (1014 vots), el 20’68 % PSC (454), 11’89 % ERC (261), el 11’07 % PP (243); 4’82 % ICV (106). L’abstenció ha estat del 39’6 %, 67 vots nuls (2’96 %) i 34 vots en blanc (1’55%).

A Bonmatí, on els electors que han participat han estat 565 (el cens és de 893 i per tant hi ha participat el 63’27%);  el 44’78 % dels electors han votat CiU (249 vots), el 17’62 % PSC (98), 15’46 % ERC (86), el 10’43 % PP (58); 4’49 % ICV (25). L’abstenció ha estat del 36’73 %, 9 vots nuls (1’59 %) i 14 vots en blanc (2’52%).

M’arribo a expressar el meu condol a la família de l’Esteve. Passo primer pel tanatori a fer-li una pregària. Em quedo una estona mirant el seu cos. Trobo que els operaris de la funerària l’han “arreglat” massa: sembla de cera. Davant d’un cadàver sempre em sorprenen aquella mena de comentaris que diuen: “Ha quedat molt bé”. Potser si ha “quedat” molt bé, però ja no és l’Esteve.

M’arribo fins el geriàtric a saludar la Dolors. No està al cas, però em reconeix i està contenta que la saludi. També saludo en Guillem Rocas i la seva sogra, la Pina, la Maria Martí, la Carme, en Quim i la Rosa, la Montserrat, la Rafaela...  Dino a la cafeteria (7’5 €). 

Quan acabo, passo a saludar la Montserrat Llambies, que fa uns dos mesos se li morí el seu fill, l’Enric. Estem una estona parlant: em comenta el protagonisme del seu pare, el Dr. Constantí Llambias, en la fundació a Barcelona d’una loteria pels cecs (cap el 1932) i que es centralitzà a Burgos (primer) i posteriorment a Madrid amb el nom de ONCE. També parlem de la seva bona amistat amb el Dr. Moisès Broggi i amb els germans Trias...   

Plou fort i la pluja em va seguint fins arribar a Anglès. Quan entro al poble passo pel garatge. Ja fa dies que m’havia adonat que una roda perdia un xic de pressió. Resulta que hi tenia clavat un bon clau. Amb un tres i no res em reparen la roda. Sembla que hi hauré trobat un bon servei de manteniment.

En Richard neteja la calaixera de la sagristia. Els tèrmits ja fa anys que se n’han cruspit la meitat: alguns calaixos no tenen fons  i només es veu intacte el frontal. Sembla que ara aquests animalons estan inactius. Tot fa un ferum inaguantable.  A la primavera veurem si encara tenen ganes de fer el boig. Mentre volto per l’església es sent un gran rebombori de canelobres que cauen. Vaig despresa a la sagristia i em trobo que la meitat de la calaixera s’ha anyocat. A veure si ho haurem de llençar-ho tot.

Recordo que, quan era rector de Vilopriu, a la sagristia també hi hagué una invasió de tèrmits que s’ho cruspien tot. Remenant i netejant vaig tenir la gran sort de localitzar el niu de la reina dels tèrmits: com una eruga fastigosa i boteruda. Nois, va ser oli en un llum. Tot l’eixam va desaparèixer per sempre més. Amén (suposo).

Inicio a la pregària la mainada de catequesi. No coneixien la paraula “aclucar” els ulls. I de fet, sempre n’hi ha algun que li costa fer-ho.

Amb el paraigua de pastor, la musca barretina i sabates gruixudes (encara no tinc esclops), sota pluja batent, baixo a celebrar la missa a la capella de les germanes. La meva pregària preferent és per l’Esteve.  

Al vespre em telefona en Joan Badia i estem una bona estona parlant dels nostres records i dels nostres amics comuns.

dimarts, 22 / novembre / 2011

És el dia de santa Cecília. Dissabte, alguns feligresos de Bonmatí no van participar a la missa anticipada. Com aquell que demana el consentiment, m’ho comunicaren dient-me que anirien a la missa a Les Serres on celebraven la festa major en honor de santa Cecília. Als pobles, els aplecs i la missa són moments de trobament de veïns que també són cristians (o de trobament de cristians que també són veïns).

Venen els paletes per arranjar un xic la tribuna de damunt del portal. Quedava sota mateix del campanar vell i serà una saleta aprofitable. Hi ha un gran esbornac  per on baixarien els pesos del rellotge del campanar. També hi ha els orificis per on baixaven les cordes de les campanes. A un costat hi ha un escalfapanxes i també una porteta que dóna a un replà de l’escaleta de cargol que puja des del carrer i que anava fins dalt del campanar. Per allà, mig soterrades, hi ha unes quantes olles de ceràmica i una de ferro: no n’hi ha cap que contingui res (i si hi hagués res de valor, tampoc ho diria).

Aprofitant que s’atura un xic la pluja, vaig a comprar per dinar (cigrons i hamburgueses de vedella. També passo a recollir la tela del tàlem que he portat a la tintoreria. Pel carrer em trobo amb en Josep Artigas que em comunica la mort de la Montserrat Medir. En Josep havia estat mestre al Torres Jonama i havia conegut a tots els personatges pintorescos de Palafrugell, entre altres Mn. Tapiola.

Quan ja estic a la rectoria ve a visitar-me la Rita Ferrer. Ha portat a enquadernar la seva tesi doctoral a Can Pagès i ho ha aprofitat per venir a visitar-me. Parlem dels darrers difunts de Palafrugell: l’Esteve, la Montserrat i em comunica la mort sobtada de l’Antonieta de Can Girbal i que tant m’havia endolcit la vida.

Em comenten que quan el Castell d’Anglès fou abandonat,  a les nits fosques de lluna nova, les males bruixes de la rodalia, feien el seu aquelarre al damunt la torre més alta. Mentre s’hi adreçaven damunt les seves escombres, si ullaven bordegassos que rondaven de nit pels camins de la vall o pels carrers de la vila, els arreplegaven, els hipnotitzaven i se’ls enduien amb elles. Dalt la torre d’homenatge del que havia estat Castell dels Cabrera, ballaven ball rodó nues del tot entorn d’una foguera que s’enarborava al centre. Els pobres bordegassos també els deixaven com havien vingut al món i, tant les bruixes joves com les velles, es divertien amb ells fent-los fer de tot i fent-los de tot. Un cop acabaven els balls dionisíacs i els abusos onírics més estrafolaris, competien entre elles escollint el millor maleficis per congriar tempestes, pedregades, plagues, torbs sobre la vall o  fins i tot algun terratrèmol. On ho  feien descarregar més fort era a l’altre extrem de la vila, damunt del campanar de l’església. Allà, sant Miquel es veia obligat a eixir-ne enarborant l’espasa i l’estendard i foragitant les fúries. A la matinada, un cop realitzades tota mena de trapelleries, les bruixes, retornaven a les seves cases on trobaven el marit profundament adormit. Li arrencaven dels braços el tronc que havien posat al lloc on dormien elles, es ficaven al llit i feien veure que es llevaven con si res hagués passat. Els nois que havien estat raptats, es despertaven al propi jaç de casa seva, sense recordar res, amb el cap ben tèrbol, el cos ben allomat, amb la sensació d’haver estat tota la nit de gresca (i de la forta), sense trobar enlloc la seva roba i incapaços de servir per a res una setmana sencera. La darrera vegada que les bruixes aconseguiren congriar un temporal terrible d’odi fou ara fa uns 75 anys. L’esclat aconseguí esbombar el campanar antic de l’església de Sant Miquel fins a esmicolar-lo. Amb tot, sant Miquel aconseguí protegir la nau de l’església. I encara, de tant en tant, on hi havia el campanar, hi ressonen udols, grinyols, xerics o rialles d’alguna bruixa que passa rabent i rabiosa ja que al costat mateix s’hi alçà un nou campanar molt més eixerit i trempat. I quan plou de debò (com ha passat aquests dies) fan somoure teules de l’església i de la doma perquè l’aigua hi entri per on li vingui de gust.

No sé si tot això és ben veritat. Però, aquests dies, han aparegut degoters arreu : no sabia pas d’on sortien. I  he escoltat tota mena d’udols, grinyols, xerics i rialles fins a fer-me estremir l’espinada. I encara bo que sant Miquel em fa costat!.

dimecres, 23 / novembre / 2011
De tant menjar pols aquests darrers dies, em llevo amb el coll ben irritat, com si se m’hi fes una mata de romeguera. El primer que faig és unes bones gàrgares amb suc de llimona pur.

Vaig a Girona, a la Bauhaus, a proveir de pintura i altre material. Els ulls se me’n van a tot aquell munt de productes. Mentre hi sóc, em telefona en Lluís Molinas per dir-me que és a Anglès per fer una entrevista a en Miquel Barcelona. Li farà dir el que sap i el que no sap del glamour de La Gavina. S’ho passaran bé tots dos. De fet, al cap d’una estona, en Lluís em telefona per comentar-me que s’ho ha passat bé comentant les trapelleries d’alguns famosos.  

Quan retorno a Anglès, a la bústia hi trobo la següent carta datada a Palafrugell el 21de novembre de 2011: 

“Distingit senyor, tenim el goig de comunicar-li que el jurat dels Premis Peix Fregit ha pres l’acord de distingir-lo enguany amb el seu màxim guardó, el premi PEIX FREGIT a una trajectòria. Aquesta distinció li ha estat concedida en reconeixement a la feina feta al llarg dels 17 anys com a Rector de la Parròquia de Sant Martí de Palafrugell. Per tal motiu, li adrecem la nostra més sincera i cordial felicitació, alhora que esperem gaudir de la seva presència a l’acte de lliurament de premis que es farà en el transcurs de la presentació del llibre “Crònica d’un any”, el diumenge dia 18 de desembre a les 19 hores al TMP –Teatre Municipal de Palafrugell -. Amb la nostra més respectuosa salutació, Edicions Baix Empordà”. 

Heus ací el misteri del SMS “Peix de rodella...”. 
De fet, en Pep Bofill em telefonà formalment el dilluns per comunicar-m’ho i també em telefonà la Cati Piera per parlar-ne. Així que, la tarda del diumenge 18 de desembre, no hi haurà altre remei que anar a Palafrugell a passar vergonya i, a la vegada, a recollir la consideració que se’m manifesta, i gaudir-ne. I, des del primer moment que se’m plantejà, tinc la seguretat que a Palafrugell hi ha altres persones que s’ho mereixen pla més que no pas jo.  Però, com es diu, un dolç no és mai amargant. Vet aquí el misteri del peix de rodella, en l’argot de Palafrugell. Altres dues vegades havia estat distingit com a reballa o morralla.  

A la tarda en Felip, el ferrer, ve a canviar les finestres que estaven podrides per unes de PVC. Espero que les noves no deixin entrar aigua ni vent.  

dijous, 24 / novembre / 2011

A Banyoles, és la festa petita de sant Martirià. Com qui diu és la meva segona onomàstica i hi ha algú de la família i algun conegut que em feliciten avui. Sempre és d’agrair una felicitació. Val més una felicitació que una garrotada.

Hem tret el bancal que hi havia als peus del Sant Crist. La ferum és imponent i tot són serradures. Els tèrmits s’han ficat a pertot, sense cap mena de respecte, tot i que sembla que ara no n’hi ha. O potser són al sagrari o al cambril de la Mare de Déu del Remei. Caldrà esperar a la primavera per si tornen a treure el nas. Entretant, prepararem bé la guerra. En parlaré amb els nois de Can Xarles que es veu que són especialistes en l’extermini de plagues de tèrmits i d’altres animalons.  

Al migdia vaig a Banyoles. Dinem ràpidament i, quan acabem, amb en Josep, pugem al Puig de Sant Martirià. Ens hi apleguem 46 devots i en Triqui, que fa bé el paper d’un gos a missa (el 2010 érem 35 devots i dos gossos). Mn. Josep Prieto – havíem estat veïns quan jo era a Sant Jordi- dirigeix el rosari. La Julbe em comenta que vol il·lustrar la llegenda de l’arribada de les relíquies de sant Martirià a Banyoles. Identifico clarament uns quants banyolins dels que som allà, gairebé cada any: en Ralita i la seva dona, en Tarafa, en Butinyà, la Meri Sitjà, en Martirià Comalat (que em parla d’un amic d’Anglès, en Bassó, que procedeix de Banyoles), els germans del mossèn de La Cellera (en Jaume i la seva muller, i la Montse), la Tallada (em recorda que el seu pare era d’Anglès), en Taret, en Boix, en Figueres, la meva germana M. Àngels, la Montagut i el seu marit i així fins els 46.

La tarda és esplèndida i el paisatge, brillant. Mentre resem el rosari els meus ulls fan de romeu pels santuaris que coronen aquest immens amfiteatre. Estem situats al seu bell mig i, girant de xaloc a ponent i tramuntana,  Els Àngels, Rocacorba, Finestres, el Mont, les Salines... Darrera El Mont, es retalla la blancor immaculada del Canigó mentre, Rocacorba enllà, hi ha el Remei d’Anglès.  Santa Maria de Porqueres, El Collell... “Déu vos salve, Maria... pregueu per nosaltres...”

L’aplec familiar fineix amb la veneració de la relíquia de sant Martirià, un petit fragment que conserven a Can Baus per haver amagat les relíquies del sant durant la Guerra del Francès. I tot seguit, un xic de xarel·lo i coques casolanes. I cap a Anglès falta gent.       

El tapament per la pols que he menjat aquests dies acaba amb un refredat. Ara estic en l’etapa dels esternuts i de la ragera de nas.

divendres, 25 / novembre / 2011

He dormit bé però només llevar-me em reprenen els esternuts i la ragera de nas. Vaig  contestant els missatges de record que em van arribant: en Joan Grañén, la Mercè Lluís... Com amb tothom que es posa en contacte, intento apagar foc, relativitzar, valorar algun encert.

Al migdia faig una volta pel poble per comprar alguna cosa i “visitar” una oficina bancària. Els esternuts i la ragera de nas van i venen.

A la tarda oficio les exèquies d’en Josep M.: ha mort amb 33 anys. Com Marta, també nosaltres diem: “Senyor, si haguessis estat aquí, el nostre germà no hauria mort”. I el clam de Jesús a la creu, és el nostre: “Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat?”. L’església s’omple de gent jove.

Amb els Venanci ens mirem la calaixera de la sagristia. Ben poca cosa se’n poc salvar. Està feta de fusta d’arbre poll que tallarien a la llera del Ter. Si ha durat 70 anys, ja podem estar contents. O sigui que caldrà pensar en una calaixera nova. També, esmicolat del tot, s’ha tret una base de fusta dels peus del Sant Crist. Ara, pintat i net,  hi col·locarem uns reclinatoris vells (però sense ni un corc) que eren per les golfes i que refarà en Joan Garceso.

La mainada de catequesi fan uns dibuixos per la nadala de la parròquia. No sé pas que en sortirà. Per provar-ho, no costa res. Si més no aprendran a dibuixar. La Viky i la Maria se’n veuen un bull amb l’Adelino, en Martí i en Juan Pedro: no els queda altre remei que fer-los venir al meu despatx on els faig doblegar fulls de cants. I ells, feliços mentre l’un em diu el parenostre en portuguès, l’altre em comenta on va a banyar a l’estiu...    

Al vespre tenim la reunió del Consell Parroquial d’Anglès. Fem balanç de l’inici del curs i preparem el cicle de Nadal. Volem que els infants i la gent jove hi tinguin força protagonisme. La celebració principal serà a les 8 del vespre del dissabte 24.

Cap comentari:

Publica un comentari