dissabte, 30 de juny del 2012

De sant Joan a Nadal, mig any igual


dissabte, 23 / juny / 2012

El matí el dedico a preparar un xic les celebracions dominicals. A l’església d’Anglès, col·loco al presbiteri el quadre amb el Baptisme de Jesús que habitualment és al baptisteri, sota del campanar.

Surto un moment a comprar alguna cosa per dinar. Compro un parell de verats que semblen tonyines de tan grans.  Em serviran per fer un bon dinar.

Visito un parell de malaltes. L’una la trobo a casa però l’altra ha fuit.

Celebro la missa anticipada a Bonmatí i a Anglès. Abans de la missa de Bonmatí, una parella ve per demanar-me el baptisme de la seva filla. A totes les misses felicito els Joans, els Lluïsos (amb retard) i els Peres i Paus (anticipadament). A Anglès em ve a trobar una comissió protestant perquè no he felicitat a les Juanites. Algú, dels de tota la vida, em comenta que no havia vist mai la pintura del Baptisme de Jesús preguntant-me d’on l’he treta.  

Quan endreço la cogulla amb que m’he revestit per celebrar la missa a Anglès, m’adono que el darrera és ben bruta, com si no hagués tingut temps d’arribar al vàter i se m’hagués escapat alguna cosa. Miro bé què pot ser i és pol·len de les flors i espores de les falgueres del ram que hi ha al damunt de la seu, davant del cambril de la M. de D. del Remei. Val més que hagi estat això que no pas m’hagués caigut el gerro amb el ram damunt del cap.  

Al vespre vaig a La Cellera. Passant pel passeig de l’Estació, hi ha tota la gresca de l’arribada de la Flama del Canigó i el fogueró de la revetlla de sant Joan. Amb en Ramon, l’Elies, la Montse i en Josep, participem plegats a la revetlla que organitza cada any el Casal Parroquial de La Cellera. Hi ha unes 270 persones, a més de la mainada i jovent que tiren petards per l’entorn.

 Mentre anem sopant, els núvols s’uneixen a la festa oferint un gran espectacle barrejant tons blavosos, grisos, grocs, taronges, vermellosos... En Ramon diu que sembla un cel de Nadal. El sol s’ha anat ajocant darrera el Puig de Frou. També la lluna, solemnement, com aquella que no volgués deixar la revetlla, s’ha anat acomiadant darrera el Puig d’Afrou, com si en Llorenç i la Margarita s’endinsessin a la cambra nupcial en un festeig nocturn indescriptible.

Mentre sopem comentem alguns rumors, sobretot els referits als possibles canvis: Sant Feliu, Banyoles, Mercadal... Els que hagin anat a Lourdes ho acabaran de ratificar. Quan s’ha sopat, en Lluís pronuncia les paraules rituals, solemnes i esperades: “Ha arribat el moment fonamental d’aquesta revetlla, el moment d’encendre el fogueró”.

Els diables de La Cellera són els que, amb traques, coets i petards, encenen el gran fogueró, d’uns 4 metres d’alçada més una cresta feta de llargues canyes al seu damunt fins enlairar-se uns altres 10 metres. Aviat el foc s’enarbora i les flames escampen a l’entorn escalfor, claror, alegria... Tots els assistents, drets, queden com encisats, meravellats, extasiats... Sembla estrany com captiva el foc enmig de la nit! A les cases de l’entorn, el foc s’hi reflecteix als vidres de les finestres, com si s’escampés arreu la màgia d’aquesta nit.

Cap a dos quarts de dotze, l’Elies i jo deixem la revetlla. És l’hora d’abaixar les persianes i recollir els ànecs a joc. Tot xino-xano vaig cap a Anglès. Hi ha tranquil·litat. Des de dalt a la doma, arriba el so d’algun petard  que arriba dels barris de baix.   

diumenge, 24 / juny / 2012

Felicito els joans que recordo.

M’he posat al cap que era el primer diumenge de juliol i he fet pujar la gent al cambril, a fer el petó a la Mare de Déu del Remei, com fem cada primer diumenge de mes. A la missa anticipada em passà igual.

En Josep Danés em comenta que la pintura del Baptisme de Jesús, la que he posat al presbiteri en ocasió de la festa de sant Joan,  la pintà l’Àngel Vinyes Miralpeix (1917 - 2005). De fet, ara que ja en conec l’autor, en desxifro fàcilment la signatura, a l’extrem dret inferior  (on s’acostuma a signar), també acompanyada de la data que es pintà: 20·IX·1940. No tinc clara la identitat d’aquesta persona ni si hi ha altres pintures conegudes d’ell. Espero aclarir-ho una mica.

Amb en Miquel Rustullet parlem de l’Aplec de Canaleta, de la festa del Terme de Banyoles, especialment la polèmica celebració de desprès de la guerra quan el propietari del camp volia impedir aquesta ballada de sardanes al camp dels dos sants.

De passada parlem del seu sogre, en Josep Tallada, que havia nascut prop de l’església d’Anglès, a la llibreria “La Estrella Matutina”. I així és com conec el perquè el ja oficial  de la travessera d’Avall la gent el coneixia com a baixada de l’Estrella.  La Rossita es recorda bé d’en Josep i dels seus germans, i que es va casar amb la Natàlia.

dilluns, 25 / juny / 2012

Es nota que som a l’estiu i tot és lluminós i radiant. A l’hort hi recullo uns enciams, uns carbassons i uns cogombres. Si ara estem així, quan estigui a plena producció serà un esclat.

A primera hora del matí surto per anar a comprar quatre coses per la manduca. S’ha de sortir a la fresca.

 Cap al migdia vaig a visitar una colla d’ancians: és quan estan més reviscolats. No s’hi pot anar massa aviat que els trobaria al llit:  l’Annita, l’Antonio, la Maria, la Lola... Sempre hi ha algun acudit per dir i per riure. Les llàgrimes, ja venen soles.

Cap el tard, es reparteix lots de menjar a les famílies que se’ns indica des dels serveis socials.

Per fi he trobat una documentació que havia perdut! A més de quedar tranquil, les ànimes n’hauran dit bé de la meva recerca i, també m’ha servit per posar  bé papers diversos. Val a dir que encara em queda una bona estona de remenar i triar. Ja m’ho deia la Conxa Saurí: “un trasllat, és com una tramuntanada; dos trasllats, com un incendi”. 

dimarts, 26 / juny / 2012

 Cap a un quart de vuit del matí vaig cap a la plaça dels Horts (o de les Palmeres, perquè a Anglès, cada espai públic, té dos o tres noms, i com més petit és l’espai, més noms hi ha per denominar-lo)

La colla de nois i noies que van a Lourdes amb l’Hospitalitat van arribant: Gerard, Adrià, l’Òscar, l’Aura, la Tània...  Els acompanya l’Alfred i fan una bona collada: segur que a Lourdes hi haurà qui es fixarà en aquests joves d’Anglès.  Espero que també ho faci la “Senyora vestida de blanc”.

A la tarda enllesteixo el llibre amb la història de la Parròquia de Santa Maria dels Turers de Banyoles i ja l’he enviat a en Ramon. Feia gairebé 12 anys que el traginava al damunt com una doga al coll. Me l’encarregà en Pere Domènech, cap el 1996. Quan el vaig tenir enllestit, van destinar en Pere a Girona i el llibre quedà penjat. Quan l’Enric Plantés el succeí, gairebé no li quedà temps per revisar-lo. Ara ha estat en Ramon Pijoan que ho ha tornat a remoure. A veure si el llibre arriba a bon port perquè i s’editi abans que en Ramon no vagi a una altra parròquia.

També n’he enviat una còpia a l’Anton M. Rigau que serà l’editor. Amb l’Anton M., el germà de la Irene, ens coneixem de petits i les dues famílies hem estat sempre amigues. En ocasió d’aquest llibre ens hem posat de nou en contacte. A veure quan ens tornarem a trobar. Ara caldrà estar alerta per anar revisant i introduint petites correccions.  

Just el moment que connecto amb TV3, abans de les notícies del vespre,  estan emetent el programa ESPAI TERRA i donen el nom del guanyador d’un concurs referides a unes carxofes que calia endevinar que eren del Baix Llobregat. El premi és un viatge a París per dues persones. El guanyador ha estat en Ramon Corominas Mitjavila de Calella de Palafrugell, o sigui, en Ramon de Can Genaret de Banyoles. I l’acompanyant serà, òbviament, la Dolors Llach Tubert. Quina sort: felicitats! Quan els telefono, em comenten que, en el concurs, únicament els atorguen el viatge en avió i que l’estada anirà a càrrec d’ells.

dimecres, 27 / juny / 2012

Quan vaig a obrir l’església, m’adono que anit vaig deixar oberts els portals. Encara bo que les portes interiors de vidre estaven tancades. I alguna ànima bona, en veure els portals oberts, els ajustà.

Surto aviat per anar a la gestoria a enllestir la declaració de la renta. El viatge es fa feixuc: molt trànsit, tractors que l’alenteix, obres i reparacions de l’asfalt... Perdo uns 20 minuts per la carretera. En Marià m’atén i aviat hem acabat la feina i, a més, em toca pagar la meitat que l’any passat. També parlem de la família, de la nova etapa, del projecte de Mn. Josep M. Fisa...

Sortint passo a visitar la Irene (vaig batejar, administrar la comunió i enterrar el seu fill, en Vidal)  i, per darrera del mercat, em trobo amb en Jordi Turró, la Ceci i la seva amiga, en Joan Batista... En Josep Avellí em comenta que la seva muller, la Teresa Riera Viñolas, és de Can Mont d’Anglès i que encara hi tenen algun camp d’avellaners. També visito un parell d’ancianes que m’havien demanat que les visités. Pel carrer, vaig saludat tot de gent: la Roser i en Gabriel, l’Aïna, en Josep, en Xevi Jonama...

Quan entro el cotxe està fet un forn i marxo ben acalorat: suo de pertot arreu, fins i tot a les dents. Encara bo que, pel camí, l’aire refrigerat me’l va fent agradable. M’aturo a l’Espai Gironès i faig el guiri per allà. Sento la sensació de ser foraster a casa. L’ambient és climatitzat i agradable. Menjo una mica: malament i car. I vaig al cine a veure TENGO GANAS DE TI. No val res, fora d’algun element que pot fer gràcia (l’ambient nocturn de Barcelona, alguna vista...). No és res d’estrany que a la sala només hi hagi una trentena d’espectadors, jo el més vell.  

Arribo a Anglès just per deixar els trastos al despatx i baixar cap a les dominiques, a celebrar-hi la missa ferial. En Josep M. Tomàs ja hi participa i es troba bé, després de la intervenció per eliminar una cataracta d’un ull.

Quan sóc al despatx, atenc un noi que ve a arreglar els papers pel seu casament. I em telefonen perquè vagi a acomiadar una àvia que sembla que Nostre Senyor se la vol endur a casa seva: “Que guiï els teus passos i et guardi sempre”.
  
M’assabento que uns estafadors volien engalipar el club futbol de Palafrugell. Es veu que es feien passar per representants d’un xeic que buscava inversions. Fàcilment el calè ens enlluerna i fa desaparèixer qualsevol prejudici racial, per molt “moro” que se sigui.  El racisme sempre és fruit de la discriminació social, econòmica...  Ras i clar, únicament els pobres són menystinguts, menyspreats, infravalorats...

dijous, 28 / juny / 2012

A la nit han caigut quatre gotes de calor: com si fossin gotes del suor dels cel. Al matí, es veu el cel emboirat. A mig matí surt el sol i tot ho rosteix. Ja falten menys dies per Nadal.

Vaig a proveir una mica per dinar: avui, fesols de Santa Pau i una xulla per fer una rosta. Amb en Lluís i la Marta parlem dels fills. N’estan molt satisfets i es veu que són molt complidors. Que duri.

La Lluna, la gossa que hi ha a l’escala de l’Empedrat, encara no em vol ser amiga i, quan em veu, es posa a bordar com folla.

Al migdia, a dintre de la casa s’arriba als 30 graus. Al despatx, estic a uns 27º. Al pati de la Doma, es superen els 33º. Però ja ve Nadal.

La missa vespertina la celebro a l’església parroquial d’Anglès. S’hi està més fresc que no pas a la capella de les dominiques. Som una trentena i celebrem el fi de curs de la campanya de Vida Creixent. Això vol dir que s’acaba amb un sopar a la sala de conferències de la doma.

Tenim un sopar fred i som 18 comensals (amb dos homes, beneïts entre totes les dones). Tinc set i no paro de beure. Però no m’estic de picar rodanxes d’embotits casolans, de collita pròpia, com diuen.

Els comento que m’havia trobat amb en Josep que està casat amb la Teresa de Can Mont. Sembla que hagi engegat una llebre a un canòdrom i tot d’una es posen totes a discutir quin Can Mont deu ser: que si de Can Mont de Davant, que si Can Mont de Darrera, que si Can Mont del mig, que si Can Mont nou, que si Can Mont vell... Quin guirigall. La que més alça la veu és la Maria del Pa, però les altres no es queden pas curtes: tu diràs!. Finalment sembla que es posen d’acord i la sentència és unànime: és de Can Mont del Darrera. De fet és el que jo els havia dit. I quan està tot aclarit, la Maria Amor dóna la sentència definitiva: “la Teresa és la filla de la meva germana, o sigui, és la meva neboda i, si, està casada a marina”. 

En els pobles, aquestes dialèctiques són divertides i m’ajuden a conèixer millor la gent i el mateix poble. És com amb el nom dels carrers: cada carrer té tres o quatre noms i cadascú utilitza el que més li abelleix. El problema arriba quan vols aclarir on és un carrer o una plaça. En motiu del Corpus, me’n vaig adonar amb voler saber el nom exacte del que ara s’anomena oficialment la travessera del carrer d’Avall. I encara que hi hagi una plaça que oficialment s’anomena la plaça dels Horts, també té el nom de la plaça del Bacallà o de les palmeres...

La discussió prossegueix i es reprodueix  en preguntar sobre l’Àngel Vinyes Miralpeix, l’autor de la pintura del Baptisme de Jesús, sense que hi hagi tant d’esvalot com quan hem parlat de Cant Mont. Potser ja no quedaven tantes forces. Aclareixo que era metge com el seu pare, l’any de la seva mort, que el cognom complet és Vinyes Miralpeix (és a dir, un cognom compost, per voluntat de l’avi Ramon), que la família són els propietaris de Can Peix, una casa al sector oriental del poble i que va fer construir en Ramon, el pare de l’Àngel seguint el disseny de l’arquitecte Rafel Masó, que l’esposa de l’Àngel era la Montserrat Gassó Buxó (+ 2001), que hi ha diversos fills del matrimoni... 
  
Amb més calma, la Consol em parla de la seva relació familiar amb els de Can Bagó de Riudaura i, de rebot, amb els de Can Fajula. Ja trobem parentius pel costat dels avantpassats i pel costat dels descendents, ja que la Consol és la mare d’una cosina del marit de la meva neboda. Pel davant i pel darrera.


divendres, 29 / juny / 2012

És el dia de sant Pere i de sant Pau, l’onomàstica del meu pare (a.c.s.), del meu germà i d’un mini nebot: pel pare, una pregària, i pel meu germà i pel nebot, una felicitació cordial.

Poc després de les 10 vaig cap a Osor, a celebrar sant Pere, que n’és el patró. Hi som en Ramon, en Josep Balateu i l’Elies Ferrer. A la missa hi venen 31 feligresos  (3 han vingut d’Anglès: la Lluïsa, en Joan i en Ramon, convidats per l’Hermínia). També hi ha 2 escolanes (que l’àvia va dirigint des dels primers bancs perquè ho facin tot bé) i els quatre capellans. Em toca predicar: sant Pere i sant Pau (la unitat i la diversitat), el lloc primordial de Pere a l’escriptura, convidats a unir-nos a la seva professió de fe feta des de la feblesa: “Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna”.

Acabem cantant els goigs. La lletra és de Mn. Ramon Cabanas i la música, del monjo Odiló M. Planas. L’Elies els acompanya fent sonar l’harmònium i jo els faig cantar sense saber-los: pluja segura!  Quan acabem en Ramon m’obsequia amb una col·lecció de goigs del poble, entre ells els del beat Jaume Morella i Bruguera que resulta que era de cal Marturià.

Anem a dinar a l’hostatgeria del santuari de la M. de D. del Coll. Abans, fem una visita a la Mare de Déu: “Angelus Domini nuntiavit Mariae...”. Dinem a la terrassa amb vistes a l’embassament de Susqueda i a les Guilleries septentrionals: el Far, l’Agullola, les roques de Rupit... I, al fons, com una gegantina pantalla, el Puigsacalm i Santa Magdalena. Més cap a llevant hi veiem les roques de Finestres, Rocacorba...

Parlem dels capellans que, quan eren seminaristes, van fer tot un seguit de cançons populars per ser cantades al Casal d’Estiu que els seminaristes organitzaven a les parròquies del Bisbat de Girona. Dos dels més destacats van ser Mn. Esteve Puig (banyolí que treballa al Perú, ara de vacances per aquí) i l’altre era Mn. Emili Bohigas. Entre les seves composicions hi destaca EL TREN PINXO DE BANYOLES que es cantava a tots els Casals d’Estiu del Bisbat.

A Banyoles, que érem uns 500 nois els que anàvem al Casal, cantàvem aquestes cançons pels carrers de la ciutat, quan ens desplaçàvem d’un lloc a l’altre. 

Canet de Mar, que també és del Bisbat de Girona, al Casal d’Estiu que organitzava Mn. Jesús Calm, hi participaven uns joves que, allà mateix, van formar una banda que anomenaren LA TRINCA i una de les cançons que popularitzà encara més La Trinca fou precisament El Tren Pinxo de Banyoles, si bé en cantaven només unes estrofes de totes les que tenia.

Una altra cançó que van popularitzar aquests seminaristes era la que, amb música del Saltiró de la Cardina, deia: “Ja en tinc feta la maleta per anar a la vall del Bac, l’escopeta carregada i els cartutxos preparats...”. A veure si n’aconsegueixo tota la lletra.

Òbviament també toca parlar de trasllats: en Pere Domènech? En Jordi Reixach? En Pere Carreras? En Narcís Ponsatí? En Ramon Pijoan?... Els que arribin de Lourdes n’explicaran alguna cosa més i segurament ja es sabrà del tot abans de quinze dies

A la taula del costat de la que dinem nosaltres, s’hi asseu un cosí de l’Elies i un noi que em saluda: és en Josep Raulí de Banyoles, de la mateixa edat que jo (ell del desembre), que vivia darrera de l’església de Santa Maria. Ara es dedica a comerciar mobles. M’ha agradat molt que em saludés. De petits érem força amics, era bon noi i bon estudiant. Coincidírem a les monges del Sagrat Cor (guarderia), a la Vila (Pere Tarradas, Ribas, Colom.) i a l’Acadèmia (Josep Hugas). Des d’aleshores, no recordo haver-nos trobat més.

Sortint de missa, la Maria del Pa em va comentant coses de la família Vinyes Miralpeix: va sufragar l’altar de la M. de D. de Montserrat, tenia un familiar monjo de Montserrat, la ofrenar les arracades de l’àvia a la M. de D. del Remei... I en parla també amb la Teresa de La Palma, de Can Tino. Amb ella li recorda que, sempre que anaven a comprar-li dolços, els en feia comprar uns quants més dels que havien demanat. I tothom content.  



dissabte, 23 de juny del 2012

Som a l'estiu, i a l'estiu, tota cuca viu!


dissabte, 16 / juny / 2012

El sol s’ha cansat de matinar i els matins han deixat de créixer. És sant Quirze i santa Julita, festa major a Calella (Maresme). Hi vaig estar de vicari des del setembre del 1983 fins el setembre del 1987. Venia d’Olot i, quan en vaig marxar, vaig anar de rector a Sant Jordi Desvalls i els pobles de l’entorn. El rector de Calella era Mn. Joan Mollerusa. Des que vaig marxar-ne, hi he tornat ben poques vegades, si bé encara hi tinc algun amic.  

Al matí surto un moment fins a Ca la Loreto per proveir-me de proteïnes. Hi vaig amb el paraguaio posat.  Un parell de persones no em reconeixen i, quan les saludo,  tarden a reaccionar. 

Com dissabte de la setmana passada, de nou torno a Sant Pere Sestronques. El paratge i la capella s’ho mereixen. Hi tinc el bateig d’en Pol, el menut d’una família de l’entorn. La capella sembla que es construí el s. X i hi ha una finestra amb arc de ferradura.  En Sergi, un dels cosinets d’en Pol, va amb els dos braços enguixats. Es veu que s’enfilà a una olivera perquè se li havia esperxat un bumerang, s’hi enfilà tot i haver-hi les branques mullades per la pluja, relliscà i va caure a terra trencant-se els dos canells. Sort que el bumerang no s’havia esperxat dalt d’un roure. Pobre vailet!

Quan acabo la celebració vaig a la rectoria, a cuinar i dinar. La tarda és tranquil·la i puc preparar amb tranquil·litat les celebracions del diumenge. Les començo amb la missa de Bonmatí i la segueix la missa anticipada d’Anglès.

El Barça Regal ens alegra la vesprada. Per contra, lamentar el dramàtic accident, a Sant Dalmai, on han mort 4 joves de Sant Hilari Sacalm.

diumenge, 17 / juny / 2012

El tercer diumenge de juny és el dia de l’Aplec de la Sardana al parc de la Font del Canyo. És l’edició 58, tantes com els meus anys, si bé li porto uns mesos d’avantatge. Hi actuen tres cobles: Ciutat de Girona, Bisbal Jove i Ciutat de Mataró. 

 Al matí celebro amb senzillesa i normalitat les misses: a Anglès (9m), a Sant Martí (10’30m) i de nou a Anglès (12m).

La Carla Reverter, que fa d’escolà a la missa de les 9, em comenta que amb la seva parella de ball (en Lluc Prat de Bonmatí), diumenge passat quedaren campions de la seva categoria al concurs de Manresa de balls de saló i vuitcentistes. I la Carme, que és professora d’en Lluc, ve a felicitar-la.  

A Sant Martí, com ja serà habitual aquest estiu, celebrem la missa a l’exterior, tot i que haurem de canviar la ubicació de l’altar perquè em rebot de ple el sol,  si bé la gent està tota a l’ombra. De música de fons es sent els refilets d’un rossinyol: ni a Barcelona!  Abans de la missa, amb en Lluís, preparem la festa de sant Pere a Sant Pere Sestronques (el 01·07·12). I després de la missa, pujo al poble a visitar la Maria de Cal Curt i la Maria de Cal Fuster.

Dino de restaurant: a Can Tarrés. Al menjador també hi ha els músics de la cobla Ciutat de Girona. Gaudeixo escoltant els seus comentaris. Menjo un plat d’espàrrecs verds i uns peus de porc, tot a la planxa. Per postres, un plat de fruita ja preparada (síndria, pinya i pera), sense cap mena de suc.  Com que és menú de diumenge, pago 17’- €, amb propina i tot.

Quan he descansat i m’he dutxat, baixo al parc de la Font del Canyo. De fet, des de la doma podria escoltar la música de les sardanes doncs, enmig del vent de ponent, del piular dels pardals i dels xiscles de les orenetes, hi arriba bé.  Hi saludo tot de gent coneguda i molts dels col·laboradors de la Parròquia, que també col·laboren en l’organització de l’Aplec. També saludo algun palafrugellenc, algun banyolí... Quan s’ha atorgat el premi Floricel, la Rosa d’Or, a en Lluís Balcells, interpreten la sardana de conjunt, EL SALTIRÓ DE LA CARDINA, la sardana que correspon al dia universal de la sardana. És quan m’afeixeixo a una de les rotllanes.

Em despisto quan iniciem els llargs ja que els vull començar per l’esquerra però, és clar, som a La Selva i correspon ballar segons l’estil selvatà començant les tirades per la dreta. Quan acabem, em ve a saludar en Francisco Vila, el Torroner de Vilanna, consogre de l’Elisa. Em diu que està disposat a ensenyar-me a comptar i repartir. Es veu que n’ensenyà a en Fèlix i, el dia de l’aplec, ballava totes les sardanes. De fet conec capellans molts sardanistes: en Josep Lafant, en Pep Planas, en Josep Casellas...  Jo no em considero sardanista: senzillament, m’agrada escoltar i ballar alguna sardana, i avui tocava.

També em trobo amb uns meus cosins de Figueres, en Josep M. Giró i l’Assumpció, la seva muller. Han anat a donar una volta per la Garrotxa i s’han arribat fins l’aplec. Ens saludem cordialment. Parlem de les germanes de la meva mare, la tia Maria (que és la seva mare) i de la tia Pilar. La tia Maria té 93 anys i, gràcies a Déu, està bé.  

Agraeixo a la M. Àngels González que ajudés a l’Anna a preparar la xocolatada. Amb en Miquel parlem de reposar les creus de ferro que manquen als carrers del barri antic d’Anglès...

Es veu que, quan me n’he anat del parc, ha arribat en Félix per rellevar-me.

dilluns, 18 / juny / 2012

Em telefona en Jaume i em comenta la seva estada al monestir de Bose i el curs sobre els salms que hi ha impartit l’Enzo Bianchi. Ja m’hauria agradat anar-hi, com havia fet alguna vegada!

Cap a migdia vaig a visitar uns quants ancians. Inicio així una ronda trimestral abans d’acabar el mes. Quan surto de la doma, el cel està ennuvolat i deixo el paraguaio. Però quan sóc per vall, surt el sol i pica de valent: tant de bo me l’hagués posat. Vaig a la punta del carrer de les Fàbriques (gairebé fins arribar al semàfor de Sant Julià) i a la punta de la carretera d’Osor. I així vaig visitant la Rosa, en Francisco, en Jaume, la Teresita, la Victòria...  

A la tarda treballo recollint i triant poemes d’en Manel Pont i Bosch. En va escriure un bon piló! Estan tècnicament ben fets i hi expressa sentiments molt intensos. Sempre m’ha sorprès que a Anglès sigui tan poc conegut.

La Sílvia Viñolas, amb el seu marit, en Xavier Domínguez, venen a portar un llantió a la Mare de Déu del Remei. Els dono records per l’Eulàlia Hortal i en Josep Domínguez. Les arrels sempre queden.

El vent que bufa entre llevant i gregal (provences) m’ha deixat aclaparat. Per anar orella dret, no hi ha com l’aire de tramuntana!

dimarts, 19 / juny / 2012

A cap hora, en Joan ja feineja per l’hort. Vaig a la Triassa, a proveir alguna cosa a Can Patalic. Amb en Lluís i la Marta parlem de Bordils, de Mn. Melció Jou, de gent d’Anglès relacionada amb Bordils (Josep Artigas, la Consol que té la filla casada a Can Pou – Costa, del marit de la meva neboda que també és Costa... ). I tot i que en Lluís és periquito, també parlem del Barça i d’en Tito Vilanova.

Des de Beuda em pregunten per la meva relació amb els de Can Fajula de Riudaura: el meu pare es deia Pere Brugada Planadecursach i, per tant, la meva àvia, la Pepa Planadecursach, era de Can Fajula (la seva mare, la meva besàvia, es deia Deu i era del Molí). L’àvia Pepa morí cap el 1930 i, per tant, no l’he coneguda mai: jo encara era a les butxaques del Pare Etern i em faltaven més de 20 anys per arribar a aquest món. El meu pare era cosí germà amb en Pepet, en Ramon, en Joan, la Florentina, Sor Maria Montserrat, Mn. Hermenegild... La mare del  meu avi, en Pep Brugada Agustí, també era de la Garrotxa, de Can Agustí. Tant amb els cosins de Can Fajula (Enriqueta, Concepció, Carles (a.C.s.), Lluís), com amb els de Can Gridó (Toni, Bibiana...) encara hi ha relació.

Vaig a la barberia, a Can Boix. Sembla que aquest darrer mes els cabells han crescut més ràpidament: seria que me’ls faria tallar en mala lluna. En Ramon em comenta que li agrada el barret de palla que portava diumenge, a l’aplec. N’hi hauré de trobar un.

A la tarda començo el gran joc per trobar els papers per preparar la declaració de la renda.

Al vespre m’assabento de la mort de l’Emili Teixidor (78a), l’escriptor de PA NEGRE.  Que el Senyor l’aculli a la vida eterna. Les exèquies les oficiaran a l’església parroquial de Roda de Ter.

dimecres, 20 / juny / 2012

L’aire del matí arriba de cap a tramuntana i es respira bé.

M’assabento que un dels nois de Sant Hilari Sacalm, l’Albert Busquets, que dissabte van morir d’accident a Sant Dalmai, és nebot d’en Ramon Sala.  Quin trasbals, Déu meu!

Dino a casa. La Carme es troba millor: darrerament havia tingut problemes amb la medicació i no acabava de funcionar. Que duri! Tot dinant parlem de la noia de Banyoles que havia desaparegut. Sembla que tot va ser un embolic d’adolescents. Val més així.

De l’hort de Can Teixidor m’emporto uns quants albercocs: són gustosos i flairosos. Jo els he portat uns carbassons i uns enciams de l’hort de la rectoria.
.  
En Tiri, que és de la colla gegantera de Banyoles, ara participa a un curset de gralla i, és clar, li toca assajar. Sort que la casa on viu queda aïllada! Jo, ja sé quin pa hi dóna, això: oi Cesc?

Cap a tres quarts de set vaig a la plaça de Santa Magdalena. L’AULA DE MÚSICA hi celebra anticipadament el Dia Universal de la Música i els alumnes interpreten, per edats i per instruments diversos, un concert. L’ambient és agradable. Quan ha tocat un quart de vuit vaig a dir la missa i, quan pujo, encara tinc temps d’escoltar la darrera peça que interpreten els nois i noies de percussió: ben alegre. A l’acabar, saludo i felicito la M. Àngels, la directora.

dijous, 21 / juny / 2012

Des de poc després de la una de la matinada som a ja l’estiu. I el inici de l’estiu sempre anirà lligat al record de la meva mare, que morí aquest dia 21 de juny del 2010. Curiosament, en el meu interior, sembla que n’han passat ja una desena. De fet, els seus darrers quatre anys van ser durs per tots, a diversos nivells, és clar. 

I és un altre aniversari: en aquesta diada, ara fa un any, a la tarda, se’m va comunicar que vindria de rector a Anglès, Bonmatí, Sant Martí, Constantins, Sant Julià. Contràriament al que després va dir algú de Girona, a Bonmatí, a Sant Julià i a Constantins no hi havia estat mai. A Sant Martí hi havia estat quan tenia uns 12 anys, amb l’Enric Roura, nebot de Mn. Miquel Guitart i company de seminari menor. A Anglès únicament hi havia estat per l’enterrament del pare i del germà d’en Joan Pujol (ja feia anys) i amb Mn. Josep M. Pont i Mn. Isidre (el 1980). El que si és cert és que, quan vaig saber que hi venia, vaig mirar al cercador el més interessant que vaig trobar sobre aquests indrets de la Vall de les Esglésies i aviat vaig assumir els elements més fonamentals.

La confraria de la Mare de Déu de l’Escombra  neteja i endreça l’església de Sant Miquel i tot va en dansa. Els ajudo a canviar algun banc de lloc, a moure el sagrari...

A la tarda visito uns quants ancians i impossibilitats: en Lluís (a qui felicito pel seu sant), la Geno, en David, la Consol, en Salvador, en Genís... També saludo algun altre familiar i assistent. I, de mica en mica, també vaig coneixent la fauna que hi ha per les cases: en Cuqui, la Cotty... La camisa em queda amarada de suor i entro a fer una tònica al bar de Cal Mariner i m’atén en Jonny.

Un dels elements que precedeixen i l’anuncien l’estiu són les olors que envaeixen l’aire,  al matí o al capvespre: la flaire dels til·lers, dels galants de nit, dels llessamins, dels rostolls...

divendres, 22 / juny / 2012

L’aire del matí baixa de tramuntana i és agradable. Tindrem calor seca: val més així. Cap al migdia visitaré un altre grup de malalts i ancians d’Aglès.

Al matí faig alguna gestió pel poble. Els fills d’una persona que sempre m’ha valorat, apreciat i ajudat, em telefonen per comunicar-me que ha estat ingressada i que agrairien que li administrés els sants sagraments. La voluntat d’una persona malalta, en aquest sentit, és sagrada. O sigui que, cap a la una, surto cap a Palamós.

Arribo a Palamós cap a les 2 de la tarda. Fa molta xafogor. Vaig a l’UCI de l’hospital. Em trobo amb els fills que ja m’esperen: ells han vingut de Madrid i de Barcelona. Quan entro al departament, a aquesta persona se li il·lumina la cara. Després de saludar-nos, els fills surten i ens deixen una estona sols. Quan retornen, i seguint el ritual, administro la santa unció: “Que per aquesta santa unció i per la seva gran misericòrdia, el Senyor t’ajudi amb la gràcia de l’Esperit Sant”. I tot seguit, administro la Comunió: “Que nostre Senyor Jesucrist estigui sempre a prop teu per protegir-te...”. Quan acabem, li serveixen el dinar. Tot i els 90 anys, segurament dilluns ja serà a casa seva.

Quan surto de l’hospital, vaig cap a Sant Antoni de Calonge per visitar en Josep Lafont que darrerament s’havia trobat malament, si bé ja està millor. Dinem junts al restaurant “Costa Brava”, on havíem menjat tantes vegades plegats tots els companys de l’arxiprestat. Saludo en Pep Bofill que també hi dina: em recorda que avui és l’aniversari de la mort de la seva mare, la Mercè Miquel.
Amb en Josep parlem un xic de la seva salut però sobretot li comento com estic jo ara. També parlem d’amics i companys comuns, de Ventalló, del casament de la meva mare (on ell hi serví i la seva mare hi cuinà), d’en Pep Frigola... I cap a Anglès, que hi falta gent.

Fa un any que vaig pujar per primera vegada a Sant Julià i, des d’allà, vaig divisar el panorama de la Val de les Esglésies que, dintre de poques setmanes, hi seria destinat.

En Joan ha vingut a regar l’hort. I els col·laboradors de Caritas (avui la Maria, la Isabel, la Consol i en Miquel) preparen les bosses d’aliments per repartir dilluns.

Al captard, retruny algun petard. I els gossos borden embogits. La solució deu ser la del meu germà: els tanca tots al garatge (sis o set), els proveeix d’aliments i de beguda i els posa música de la ràdio a tot gas. Així ells també tenen una revetlla “tranquil·la”.



dissabte, 16 de juny del 2012

De prop o de lluny, Corpus pel juny!


dissabte, 9 / juny / 2012

Cap a migdia vaig a Sant Pere Sestronques  a celebrar-hi la missa de fi de curs del col·legi de la Vall dels Àngels. L’esglesiola és interessant. L’he oberta amb la primera clau que he trobat pel despatx, sense que la clau portés cap indicació. La família Feliu, que procedeix del veïnat,  restaurà la capella per donar gràcies per l’alliberament de la M. Àngels, la farmacèutica d’Olot. A més de la imatge del Sant Crist i de sant Pere, hi ha una imatge de la M. de D. dels Àngels. Quan poso a l’exterior la imatge de la Mare de Déu, no em puc estar de fer una invocació per la mare i per la M. Àngels.

La missa és senzilla i, entre religioses, professors, pares i mainada, som una cinquantena. Hi donem gràcies pel curs que acabem esperant que no només es cullin carbasses (que també són bones). Llegeixo el text de la visitació de Maria a Elisabet. Pregunto a la mainada si es recorden dels personatges que hi ha sortit. Un comença per esmentar Zacaries i, a partir d’aquí, recorda tot el text. I després direm que la mainada no escolta!  

Ha estat la primera vegada que celebro missa a aquesta ermita i, per tant, ja he celebrat missa a totes les ermites i a totes les esglésies de la demarcació que tinc encomanada, excepte a la capella de la Pietat, a Contestins. Hi hauré d’anar de tant en tant a fer-hi una pregària tot esperant que surti un equip de voluntaris que vulguin reparar-la i recuperar-la dignament.

A la tarda oficio les exèquies de la Carmeta de Can Sist. Hi ha els dos fills i els néts. La cerimònia és continguda, senzilla, sentida...  

Celebro les misses a Bonmatí (hi fan d’escolans la Sandra, en Rodrigo (no pas en Rodrigo Rato) i l’Arianna. A la missa d’Anglès hi ha poca gent. Quan acabem la missa venen els geganters i entren la Remei i en Miquel a l’església. Parlem del recorregut i de la intervenció dels grallers i dels geganters. També venen les pabordesses de la Confraria de la Mare de Déu de l’Escombra: porten flors, fulles, marro, serradures... Quina animació!  L’Anna porta els patracols per la xocolatada per la mainada.

Els geganters em fan posar sota les faldilles de la Remei perquè provi de portar-la. Són uns 40 kg però el balanç és fort. Suposo que, amb un xic d’entrenament, potser me’n sortiria. De fet, el meu nebot, en Tiri, també és geganter, a Banyoles. No crec que m’hagin tret cap fotografia: només faltaria!

Baixo a l’escola de la Vall dels Àngels per participar al sopar. Tot és bo i sobretot la companyia. Hi ha bona animació. Un cop han projectat el vídeo de comiat dels alumnes (vaig identificant el nom amb els nois i noies), me’n vaig i pujo cap a la Doma. Les aftes em fan ballar la padrina.  

diumenge, 10 / juny / 2012

Quan em desperto, sembla que tinc un fregall d’espart a dintre de la boca. Les aftes sembla que s’enfaden més, per molt que netegi la boca, que glopegi productes, que m’hi posi gels...

Celebrem el Corpus. A quarts de vuit ja rondo per l’església i, encara no han tocat les vuit, ja arriba en Joan i gairebé tota la confraria de la Mare de Déu de l’Escombra. Tot va en dansa: senyeres, rams, disseny de catifes, xocolata per la mainada... Esmorzo ràpid i torno a baixar per la missa de les 9. Quan acabem, ja moltes catifes estan embastades. Farà goig.

I l’Anna ha preparat la xocolatada. També venen a ajudar-la l’Alfred i la Pepi. I comencen a arribar la mainada, amb melindros i coques que han cuit les seves mares. No quedarem pas decandits.

Vaig a celebrar la missa a Sant Martí. La celebrarem a l’exterior i el pedró serà l’altar. No arribem a la quarantena. Em ve al cap un poema d’en Joan Maragall que gairebé sé de memòria, EL MAL CAÇADOR: 
La missa matinal
la diuen allà dalt
així que es fa de dia.

La missa de l'Estiu

el capellà la diu
amb les portes obertes.

S'oeix de tots costats

quan se’n flaira als serrats
el ginestar de Corpus.

El caçador es deleix:

de fora estant l’oeix
amb un genoll a terra.

Al bon punt d'alçar Déu,

li bóta allà al bell peu
la llebre endiastrada.

S'esvera el gos lladrant,
la llebre fuig botant,
i el caçador al darrera.

«Corres i correràs.

Mai més t'aturaràs».
Aquesta és la sentencia.

«Doncs, corro i correré.

Mai més m'aturaré.
Alegra és la sentencia!»

S'allunyen amb el vent, 

perdent-se en un moment
els crits, la fressa, el rastre...

Passen dies i nits...

Pels marges reflorits
ha tornat Corpus Christi.

La missa matinal

la diuen allà dalt:
les portes són obertes.

En un vent de visió

passa el mal caçador
entre lladrucs i fressa.

Se gira i veu l'altar,

i al peu, el capellà,
i en alt, veu l'Hòstia càndida.

Passa i es perd al lluny...
La boirina de Juny
cenyeix l'horitzó immòbil.

Roden les estacions,

revenen els plançons:
cada any, cada any ve Corpus.

Cada any torna a passar;

cada any torna a mirar,
cada any, la missa augusta.

Cada any els capellans

tenen més cabells blancs
i aixequen més els braços.

Cada any l'Hòstia es va alçant,

el temple es va aixafant
i l'Hòstia puja, puja...

Passen més anys i més,

el capellà no hi és:
l'Hòstia va sola en l'aire.

Amunt... amunt... amunt...

La volta perd el junt,
la llum del cel s'hi filtra.

L'Hòstia s'hi va acostant...

El temple es va esquerdant...
El caçador no para.

Ve un any, la volta cau
i s'obre el gran cel blau
damunt de l'Hòstia blanca,

que s'alça lentament...

Al ser l'estiu vinent floreix
el temple en runes.

Se’n va pujant al cel...

El caçador, amb anhel,
cada any, cada any la mira.

L'Hòstia, per anar al zenit,

té l'espai infinit,
i ell, per caçar, encisat,
té l temps, l'eternitat.

Sembla una premonició de la nostra societat tan enderiada per anar al darrera d’una llebre fugaç menyspreant tot el més sant i sagrat.

Quan arribo al barri vell d’Anglès, tot bull de vida, de color, d’animació, d’il·lusió, de goig... Dels gairebé 300 metres que deu fer el recorregut, tan sols en deuen quedar uns 50 sense cap ornamentació o catifa. D’uns balcons en pengen vànoves, senyeres.... Alguna Maruja es queixa de que no se l’hagi convidat a participar-hi: fa més d’un mes que ho estem anunciat des del suplement i des de l’altar. Bones ganes n’hi haguessin!

A la missa solemne parlo del valor del pa a la nostra cultura i com, la nostra societat, ha menyspreat el valor i el simbolisme profund del pa compartit, de l’aliment bàsic per tothom. La crisi actual no és només es manca de liquiditat, sinó  manca dels valors més elementals, començant en aquells que tenen responsabilitats a la societat. I si menyspreem una cosa de tan valor com ho és el pa, com podem després valorar l’Engruna de Pa que presentem com l’eix i el desllorigador de la nostra vida de creients? Sortir al carrer amb un trosset de Pa vol dir que nosaltres volem viure i proposar una alternativa que no és altra que Jesús, Pa de vida. A la missa, hi participen una quarantena de mainada, amb els seus pares. I l’església queda plena de llum i de pregària.
I s’inicia la processó. La il·lusió és molt més gran que no pas la preparació. A Palafrugell, passà el mateix, si bé a partir del segon any funcionà molt millor. Hi ha un moment que em dóna la impressió que el tàlem em cau al damunt: l’un estira cap a un costat, l’altre, cap a l’altre... Les vares el porten en Joan, en Ramon, en Josep M., en Mariano, en Jaume i en Xavier. Un dels nois que aguanta una vara em diu: “em penso que cau tot!”. Ara pla! Li dic: aguanta fort! La veritat és que el tàlem no surt ben encarat, sinó que surt de gairell. No sé pas què han fet. Finalment, a cops de colze,  aconsegueixo que el tàlem s’adreci. L’Alfred branda la creu de plata, la creu processional del s. XVI. I la comitiva, encara que ben esgarriada, avança: els gegants, els grallers (que van fent sonar la melodia tan anglesenca del Ball del Ciri), la creu major, la gent, la mainada (brandant branquillons d’olivera a les mans)... I transcorrem pel carrer Major, la travessera d’Avall (finalment l’ajuntament ha atorgat aquest brillant nom al carreró sense nom i amb cinquanta propostes), arc d’en Verdaguer, carrer d’Avall, carrer Jacint Verdaguer....

Arribant a la façana, em situo damunt els escalons, cara enfora. Els grallers i la gent fa silenci. I beneeixo a tort i a dret: Beneïu, no maleïu. Estigueu contents amb els qui ho estan, ploreu amb els qui ploren. Viviu d'acord els uns amb els altres” (Rm 12, 14). I entrem a l’interior de l’església on faig la reserva. I acabem la celebració repartint els diplomes a la mainada de la primera comunió. La gent aplaudeix entusiasmada. Deo gratias!

I mentre els col·laboradors van recollint les coses, vaig cap a Sant Julià, a batejar la Tanit, la germana petita d’en Marc i de l’Alba. Quan acabo, observo el panorama i el cel immens: “... s'obre el gran cel blau  damunt de l'Hòstia blanca, que s'alça lentament... “

Quan retorno cap a Anglès, ho faig pel camí que passa per dintre el bosc i arriba fins a Bonmatí. A Anglès, els carrers estan nets i tot està recollit, només alguna ratlla al terra, algun pètal que s’emporta l’aire...
Dino lleuger. A veure si d’un cop se’m neteja la panxa i les aftes em deixen de turmentar.
A la tarda, descanso, escric una estona, prego... Ha arribat la intervenció d’Europa i el rescat. Als governants de Madrid els hauria de caure la cara de vergonya i, és clar, encara tenen la barra de negar-ho. A Catalunya ja fa anys que estem intervinguts i no ens ve de nou: potser servirà perquè els polítics posin seny (per grat o per força).

dilluns, 11 / juny / 2012

A les nou arriben les pabordesses de la Confraria de la Mare de Déu de l’Escombra per netejar l’església. Havia quedat plena de flors trepitjades. Amb en Joan desmuntem el tàlem. Tothom està entusiasmat de la celebració d’ahir. Diuen que  si a Déu plau, l’any vinent sortirà molt millor. Caldrà saber canalitzar i unir l’entusiasme, la devoció, la qualitat, els diversos grups...

La Nuri m’ajuda a reparar el programa d’enviament del correu. Es veu que el vaig tancar malament: vatua l’olla!. Ella em va dient, pel xat, què és el que haig d’anar fent: quina feinada i quina paciència. Jo no trobo mai els botons que cal clicar, i és un patir. Finalment aconseguim el més elemental.

Faig un enviament de fotografies de la processó, un petit reportatge, perquè el tinguin els pares de catequesi i la gent més vinculada a la parròquia. Ja vaig dient que, el 2013, la celebració serà el 2 de juny i, per tant, que es reservin el dia. Proposo una comissió per coordinar-ho millor i per portar endavant alguna altra iniciativa.

Sembla que les aftes es van calmant. Val més així. Si tot va bé, d’aquí un parell de dies ja hauran passat. Es veu que tarden més d’una setmana per desaparèixer del tot.   

A la tarda, en Joan i en Ramon venen a regar l’hort. Quina ufana!

dimarts, 12 / juny / 2012

Vaig cap a Bonmatí. Cap a les 11 arriben les pabordesses de la Confraria de la M. de D. del Roser, capitanejades per l’Annita i per l’Amèlia, que fa de secretària quan l’Annita li deixa fer.

Visitem l’església de Bonmatí i els comento, breument, la història de la parròquia, dels seus orígens, del veïnat de Cabanes, de la colònia, del poble. I després d’una breu pregària pugem a Sant Julià de Llor. Passem per la pista que passa pel bosc des de la carretera de la Pera, després de can Verònic.

Quan arribem al cim, el matí és esplèndid i el panorama excel·lent. Els comento els principals indrets que es divisen, des dels Àngels i les Gavarres fins a Santa Bàrbara i les Guillaries: la vall de les esglésies, la vall dels àngels...  

A l’església hi celebrem la missa amb tota devoció pregant pels nostres capellans, per les vocacions, pels infants i joves de les nostres famílies, pels difunts... De totes les seves famílies, en recordo un o altre a qui vaig oficiar les exèquies. Quan acabem, en Conrad treu una fotografia del grup als peus del presbiteri i, a l’exterior, amb Anglès al fons.

A la rectoria, saludo a la Isabel i en Xavier. I baixem de dret cap el poble fins al restaurant de La Barca de Sant Julià. Compartim la taula en l’amistat i l’afecte. Mentre dinem, el cel es va ennegrint. I quan ens acomiadem, enmig de petons i abraçades, als ulls d’algunes hi espurneja una llàgrima.

Així doncs, les dames que m’han visitat són la Maria  Juliol V. Alsius,  la Montserrat LLambí V. Mozo, la Teresa Esteva V. Frigolet i la seva assistenta, la Carme Santaló , l’Anna Estrada V. Geronès, la Lola Riembau V. Gou, la Maria Simón V. Català, la M. Antonia Rosell , la Cinta Màdico V. Poch, la   Rosalia, la M. Teresa Nicolau de Cases, la M. Rosa Llenas V. Forgues, la Carme Solés V. Ramon, Pilar Plaja V. Solès,  la Maria Bruguera V. Capellà, la Victòria Castelló V. Marcó de la Torre Roja, la Maria Pla, la Rosa Ribot de Llorens, la Montserrat Ferrer de Can Baldiri, la      Manuela,  l’Amèlia Sánchez de Tauler.  

L’una em parla dels llibres que llegeix (l’Annita ja porta llegits els de Victor Hugo i de Dostoyevsky), l’altra dels seus néts (en Marc, un dels millors escolans que havia tingut, acaba els estudis a EEUU i, a més de l’anglès i el castellà, també ja parla l’alemany com si fos el català, tal com li havia recomanat tantes vegades) o de la néta que naixerà, l’altra dels seus veïns que em fan arribar la seva salutació (la Júlia, els seus pares i l’àvia)...  I cap s’ha queixat de les xacres que puguin tenir.

dimecres, 13 / juny / 2012

Les aftes gairebé s’han cauteritzat del tot. Sembla que el dia es presenta tranquil. Quan passo per l’església, deixo un parell de llantions encesos davant de la imatge de sant Antoni de Pàdua, que era de Lisboa (1195) i es deia Fernando Martim de Bulhões e Taveira Azevedo.

Vaig a comprar per proveir la nevera. Venen els responsables de l’economia parroquial per passar comptes. En Joan repassa l’hort.  Al despatx hi venen diverses persones: un bateig, sufragis... Un matí normal.

Abans de migdia la mainada de segon curs de primària de l’escola Pompeu Fabra, amb les seves professores, visiten l’església. Els dono la benvinguda i els explico l’edifici. Obren uns ulls com taronges. Amb alguns ja ens coneixem de catequesi. Quan acabo la meva explicació em comencen a crivellar amb preguntes sobre Déu, Jesucrist, la mort... Intento donar-los una resposta senzilla i mínimament entenedora. Quan acabem, espontàniament em canten “Està molt bé, està molt bé...”. Adéu! Salam! Namasté! Adios!

Dino aviat i, amb la Marta, anem a Girona. Hem d’arreglar alguns papers a Caritas, amb la Ivonne, a la cooperativa Avancem. Quan acabem fem un volt per la plaça del Vi i per la Rambla. Quan entrem a prendre un cafè, ens trobem amb la Marissa. Parlem dels seus fills i li dono molts records pels seus pares, l’Àngela i l’Eduard.

De tornada, ens aturem a Bonmatí. L’albercoquer de la rectoria està ben carregat d’albercocs i fins i tot s’ha esqueixat alguna branca. Els veïns me n’han recollit uns quants i també n’agafo una galletada plena. En tindré per uns quants dies i en reparteixo a alguns veïns. Val a dir que aquests albercocs són un xic farinosos si bé tenen bon gust.

dijous, 14 / juny / 2012

Agraeixo que se m’hagin enviat diverses fotografies de la processó de Corpus: la Marta Prat, l’Anna Jorquera, en Jordi Danès, en Pere Manubens...  Amb les fotografies també expressen la satisfacció per la processó.

La temperatura s’enfila. Vaig a dinar amb la Carme, en Josep i la Nuri, que em repassa l’ordinador. Parlem de la promoció que han fet de la revetlla de santJoan a Banyoles. 

Al vespre, amb la Consol, la Maria, la Cris i la Isabel, anem a Amer, a la trobada de Caritas de l’Arxiprestat. Del grup de Caritas de Bonmatí hi participen la Nani, la Rosa, en Francesc i en Lluís. I jo, enmig dels dos grups. La reunió és als baixos de la rectoria, l’única part de l’edifici que s’utilitza. Porten la reunió el director de Caritas Diocesana (en Ramon Barnera), el secretari de Caritas Diocesana (en Martí Batllori) i la coordinadora dels equips de Caritas de l’Arxiprestat (la M. Àngels Camós). Parlem del PLA ESTRATÈGIC 2007 – 2013. La reunió es fa feixuga .

Quan acabem la reunió, tot tastant trossos de coques, amb en Ramon Barnera parlem d’en Miquel Plana i de la serenor amb que afrontà la seva mort.

divendres, 15 / juny / 2012

És la festa del Cor de Jesús: una celebració que, per culpa del nacionalcatolicisme i de les devocions tronades, havia quedat degradada (com també havia passat amb el Corpus), si bé ens situa en el centre mateix de l’Amor de Déu, i mai tan ben dit. Espero que, amb el temps, recuperi la importància que es mereix.

Tinc un matí tranquil. La Consol i la Cris venen a posar flors a l’església. Felicito a la Cris ja que avui és el seu sant, santa Cresència, que es considera la catequista de sant Guiu. Parlo amb diversos amics: tenen ganes de saber com estic i com em van les coses. També em comenten les seves coses.

Darrerament algú m’ha comentat que li fa estrany que alguna vegada vagi a menjar a La Alianza: et deuen sobrar els cèntim, em diuen. Com si ho pagués jo! No haig de demanar disculpes per anar a menjar on vagi a menjar. I, sempre convidat, he anat a menjar a llocs amb moltes més estrelles que a La Alianza. Habitualment em cuino els meus àpats i passo amb molt menys del que pot semblar. Si alguna vegada –un cop per setmana?- menjo a fora, en deixo constància: sempre és als restaurants populars dels pobles on estic. Tant a Palafrugell com ara on estic, menjant als restaurants, a més de relacionar-me amb els seus propietaris, també hi tinc l’oportunitat de fer-ho amb els altres comensals que, a més, no acostumen ser els que formen l’entorn parroquial. Però vaja, ja se sap, també de Déu digueren, fins i tot quan anava a menjar amb qui fos, i Ell, de cert, era un bon home.

Al vespre celebrem el Sagrat Cor a l’església parroquial de Sant Miquel. Gairebé som una quarantena. “Del vostre costat, oh Crist, brolla una font d’aigua viva...”.





dilluns, 11 de juny del 2012


dissabte, 2 / juny / 2012

Al matí, feinejo per la rectoria, preparo les misses d’aquest diumenge, parlo amb algun amic... Dino aviat i descanso.

Cap a les tres surto d’Anglès. M’aturo a Bonmatí a deixar els fulls parroquials a l’església i a portar-hi alguna cosa més per la missa d’avui. Hi vindrà a celebrar-la en Ramon.

Vaig cap a Sant Sebastià: 8 mesos sense pujar-hi. El mar... , d’un blau intens, un xic picat. Submergir-s’hi... Sembla que, contemplant el vast panorama, el cap es buida de neguits, el cor s’eixampla, els ulls s’humitegen...

Saludo els cambrers de l’hotel, sobretot la Clàudia, la noia romanesa que vaig casar fa uns tres anys. Parlem de la seva família, del seu fill (l’agost fa 2 anys), de la seva bona mare de fe senzilla i robusta, del seu germà capellà... 
 
Preparo els patracols per la cerimònia. I m’espero tranquil·lament. Al cap d’una estona arriba una limusina i en surt en Marc, de vint-i-un botó. Gairebé ni el reconec. Ens saludem i saludo la seva mare, la Carme. I van arribant els invitats, encapçalats per en Pere, el pare d’en Marc.

Finalment arriba l’Olga (amb uns rigorosos 15 minuts de retard). I comencem la cerimònia del casament. Tot està curosament previst i preparat. Delicadament interpretada, la música fuig de la vulgaritat combinant peces clàssiques i contemporànies (Metallica, Schubert, Jacques Brel, Noa, Frank Sinatra, Leonard Cohen, Macy Gray...). Els amics i els familiars llegeixen bé. Després de l’evangeli, em limito a fer un breu comentari. I es van succeint el moment del compromís, del intercanvi dels anells, les pregàries, parenostre i benedicció. Signem l’expedient i cap a les 6 acabem.  

M’acomiado dels nuvis, dels familiars (uns de Banyoles i altres de Palafrugell), de la Clàudia... I cap a Anglès, que allà hi falta gent. Vaig escoltant música de Haendel. La coïssor dels ulls se’m va esvaint. Per l’autovia, cap a Calonge, tothom avança una carraca de cotxe. Quan vaig per fer-ho jo, m’adono que condueix en Lluís Molinas i l’acompanya en Ferran. Faig sonar el clàxon, però ni s’immuten. M’adono que, al llarg del trajecte, els camps de cereals es veuen rossejats.

Aparco a la Catequística quan encara falta un xic per un quart de vuit. Ja hi ha gent que s’espera per entrar a l’església: la Conxita, la Pepi, en Miquel, l’Alfred... Obro les portes de l’església i acabo d’enllestir el necessari per a la missa anticipada.  A la celebració hi ha algú que no para d’enraonar: ja m’adono qui és. A vegades hi ha persones que són un xic sordes i es pensen que el que diuen no es sent: però a l’església hi ressona tot, sobretot la xerrameca. I quan pugem a venerar la Mare de Déu del Remei tot cantant les cobles, també hi ha gent que va enraonant. Llàstima.

diumenge, 3 / juny / 2012

El dia s’alça amb xafogor. Diuen que plourà. Al vespre ho sabrem.

Quan vaig a l’església, tinc un sobresalt i és que ho trobo tot obert. Ai, Déu meu!  Miro què pot haver passat. Anit ho vaig deixar tot tancat i barrat i no es veu res forçat. L’església està mig a la penombra. Finalment,  en un racó, prop del sagrari, hi veig arraulit en Pepet Venanci que està pregant. Es veu que la nit se li ha fet llarga i, de bon matí, després d’anar a mercat amb la Nuri, ha vingut a l’església i ja ho ha obert tot.

A la missa de les 9 hi ha els feligresos habituals. Quan acabo, vaig cap a Sant Martí. Som pocs més de la trentena. La Carme ja es troba reviscolada. L’església està farcida de flors: ahir s’oficià el casament de la Judith i en Ramon  que ara viuen a Fontcoberta.

Quan acabo, m’arribo al poble. Després dels aplecs, festes majors i comunions, semblava que havia arraconat els ancians. Només tinc temps de visitar-ne dos. A una d’aquestes persones, li dic que li porto un regal, i obre uns ulls com unes taronges. Li ensenyo la capseta amb Nostramo i l’identifica sense cap dubte: “És Notre Senyor!” No, no és un pa qualsevol, és Nostre Senyor. Impressionant. L’alzehimer no ho pas esborrar tot immediatament. A més, hi ha el que ara s’anomena la memòria emocional que tarda molt més a esborrar-se. Em sap greu no tenir temps d’anar a visitar la Maria.   

A una de les cases també em comenten que un capellà no vol batejar el fill d’uns amics perquè al petit li posen Pep. Ara pla! Jo sempre havia entès que cal batejar amb el nom que els pares han escollit pels fills i que han escrit ja al registre civil. En fi, ja veurem com va.

A la missa de les 12, a Anglès, hi ha les sis religioses dominiques que són filles d’Anglès. Els dono la benvinguda i assegurem unes bones lectores per la missa. Preguem per totes les dominiques, vives i difuntes, especialment les filles d’Anglès.

Quan acabem la missa, en Félix ve a batejar l’Aïna  ja que és bon amic de tota la família. Ens saludem i parlem de diverses coses de la parròquia. Comentem, rient, com una lectora ha llegit el fragment de la segona lectura de la missa d’avui:   “ens fa dir: au va, Pere!”. Entretant va fent la celebració, jo vaig endreçant ses coses.

Dino a un restaurant del poble. Cap a les 3, quan ja n’he sortit, comença a ploure. Fins les 6, cauen uns 30 litres d’aigua i sembla que vol continuar. Entre la sequera del hivern i les plogudes del juny, les collites de cereals no en quedaran gaire ben parades.

 Preparo els patracols per sortir demà cap a Lourdes.

dilluns,  4 / juny / 2012

M’agrada llevar-me aviat, però quan vaig fora d’hora, em neguitejo i pràcticament no he dormit: a les 3 ja estava desvetllat del tot i m’he llevat per enllestir la bossa.

Quan baixo cap a la zona del Dia, em trobo amb en Pere i la M. Teresa i, a la plaça de les Hortes, amb les noies de Sant Martí. Quan arribem, la Conxita i la Consol s’exclamen perquè no els havia dit que també anava a Lourdes: elles se m’havien acomiadat assegurant que m’encomanarien a la Mare de Déu. Els dic que ho han de fer igualment.  De la colla, n’hi ha dues de Sant Martí, una de Bonmatí i dues dotzenes d’Anglès, si bé algú puja a Bescanó i algú a Salt. A l’autocar, hi venen feligresos de Sant Feliu (11), de Les Planes (3), d’Amer (6) i de La Cellera (6). El xofer és en Joan. L’Elies és el meu company de seient i, el Pare Ramon, fa de guia.  

Cap a les 5 de la matinada sortim d’Anglès. Un cop iniciat el viatge, en Ramon ens dóna les consignes. Recollim altres persones a Bescanó i a Salt. I, mig endormiscats i tot pesant figues,  arribem a la frontera i, poc més enllà, hi ha una aturada tècnica per canviar s’aigua de ses olives. La segona aturada la fem passat Carcassona, per esmorzar i reviscolar-nos un xic. Quan pugem de nou a l’autocar, en Ramon ens fa resar el rosari i mirem la pel·lícula Maria de Natzaret de Jean Delannoy, molt avorrida i ensucrada. Quan falta poc més de 100 km per arribar a Lourdes, fem una tercera i breu aturada tècnica.

Arribem a Lourdes poc després de les 12. Hem fet un viatge d’uns 500 km. Fem una passejada turística per la ciutat a la recerca de l’hotel on ens allotjarem, “Lys de Marie”, al costat mateix del Gave, a l’avinguda Peyramale. Estic a l’habitació 710.  L’Elies, en Ramon, la Montse, en Josep, en Pere, la M. Teresa, la Conxita... també són a la mateixa planta.  I cap a dinar: francès i fluixot.

Quan acabem,  amb l’Elies i en Pere, acompanyem en Ramon a fer les reserves d’espais i a pagar la quota a l’oficina d’acolliment, a l’entrada de l’esplanada. Encara ens queda una mitja hora per descansar.

Cap a les 4, iniciem la visita al santuari fent una fotografia del grup davant de l’altar de santa Bernardeta. En Ramon va fent de guia pel recinte del santuari: primer ens arribem a la gruta i tot seguit la basílica del Rosari, la cripta i la basílica superior, la més antiga.

Quan acabem el recorregut ens repartim en dos grups. L’un, amb en Ramon, van a seguir el viacrucis dels malalts, al prat a l’altre costat del Gave. El nostre grup –unes vint persones- anem a seguir el viacrucis monumental i me’l toca dirigir a mi. El cert és que ens toca bufar una mica i no ens podem entretenir perquè un altre grup ens empeny pel darrera.

A la capella de sant Gabriel, al costat meridional de la cripta superior, ens hi reunim per la missa. La capella sembla l’interior d’un autocar amb la diferència que, al davant, hi ha un altar. En Manel Gallart dirigeix els cants,  la M. Rosa Montañá llegeix,  en Josep passa la panera i apaga el ciri i, a mi, em toca presidir i predicar: “guardar en el cor tot el que diu i fa Jesús tal com ens ensenya a fer Maria”. I després de la missa, cap a sopar (un àpat un xic més arrodonit).

Retornem a l’esplanada per la processó de les torxes. Els carrers es van omplint de gent i de pidolaires (en altres visites no n’hi havia vist). A l’esplanada es va formant la processó de torxes i, pels altaveus, conviden a resar el rosari. No m’agrada que vagin farcint el rosari de comentaris, peticions, invocacions, cants... en diverses llengües. Quan ens integrem a la comitiva, quedem com diluïts enmig de gent de tota ètnia, tribu, llengua i nació... de tota mena de colors de pells, amb cabells rossos, morenos, castanys, canosos, joves i ancians, infants i adults...  Cada vegada que es canta l’ave, tothom alça les torxes enlaire. Quan ja hem donat la volta a tota la llarga explanada i després de fer una colla de giragonses, quedem concentrats entre la basílica del Rosari i la Verge Coronada on acaba la processó. Els capellans anem a saludar el P. Teòtimo, el capellà lleonès encarregat dels grups procedents de l’estat. I parlem d’algunes persones conegudes. Ens comenta que la Montse, el març, entrà de novícia al monestir de Sant Benet de Montserrat.

Acabem la jornada en una terrassa prop del pont del Gave, bevent alguna cosa i comentant les incidències. Som  en Ramon, la Montse, en Josep, l’Elies et moi. A quarts de dotze anem a joc.

dimarts, 5 / juny / 2012

Celebrem el dia del medi ambient anant  a passejar als prats del Pont d’Espanya amb gairebé tota la colla: alguns han preferit quedar-se a Lourdes mateix.  El recorregut amb autocar és d’uns 60 km i, als darrers quilòmetres, la carretera es va estrenyent i fent-se complicada, amb unes quantes paelles. El conductor, en Joan, se’n surt molt bé.

El paratge és idíl·lic i la verdor dels prats i dels arbres, es barreja amb l’aigua abundant que salta pels cingles destil·lant-se de les congestes que s’albiren i es barregen amb la blavor del cel, on el sol hi brilla radiant. A més de 1500 metres d’alçada, enmig de tanta ufanor, a bac del Pirineu, la primavera sembla que s’hi hagi aturat i els arbres es veuen florits: pomeres, cirerers... Les càmeres fotogràfiques treuen fum volent perpetuar un paisatge i un  instant que fa viva la reflexió i la pregunta d’en Joan Maragall:
 “Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué "-Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!... “

Ves a saber si el mateix Maragall s’hi inspirà un xic en fer alguna de les seves estades en una de les poblacions properes a aquest indret, com recorda algú.
I retornem cap a Lourdes. Dinem a la una en punt i descansem. A la tarda, en comitiva, visitem la parròquia de Lourdes i els llocs on va viure la Bernardeta. L’església parroquial, d’inicis del s. XX, és una barreja de neo romànic, neo gòtic i neo bizantí. De l’època de la Bernardeta només en resta la pica on la Bernardeta hi rebé el baptisme. Davant la imatge de la M. de D. de Montserrat no ens podem estar de cantar-hi el Virolai. També visitem la cripta on hi ha l’exposició perpètua del Santíssim, on està enterrat el rector Peyramale que li va tocar fer la primera dilucidació de les revelacions a Bernardeta, també una altre imatge de la Moreneta (aquesta anterior els anys 30)...
Sortint de l’església visitem la segona “casa” on va viure la família de la Bernardeta.  Havia estat el calabós del poble, “le cachot”, i l’espai no fa gaire més de 16 m2. També visitem el “Moulin du Monge”, el molí on va néixer la Bernardeta i on hi visqué la família Subirouss abans d’arribar la crisi (per collites dolentes, molins més moderns, mals pagadors...) que els portà a la ruïna fins a ser-ne desnonats. Se la podria venerar com advocada de les famílies desnonades a causa de la crisi.
 Assistim a la processó del Santíssim. Cau un sol de justícia que estavella les cues dels cans. En Ramon, l’Elies i jo ens acomodem a la basílica subterrània de sant Pius X: s’hi està fresc i les pantalles gegants van retransmetent tota la cerimònia que s’ha iniciat a la cripta de la basílica superior, es concentra a l’esplanada del davant de la basílica del Rosari  i, finalment, transcorre per les esplanades fins la basílica subterrània. Amb màquines de sulfatar plenes d’aigua, uns voluntaris van ruixant els assistents.
Quan encara no havia sortit el tàlem i el Santíssim del davant de la basílica del Rosari, ens adrecem cap a la capella de la Crux Gloriosa, al inici del viacrucis monumental. Allà una trentena del grup hi celebrem la missa.  L’espai sembla un garatge, per molt que hi hagi la Creu que presideixi. Presideix i predica l’Elies que ens convida a apropar-nos a Jesús no pas com els escribes i fariseus que li posaven paranys sinó com ho feia Maria. Llegeix la lectura la Roser Bosch de Sant Martí, ens fa cantar en Manel i, en Josep, passa la panera i apaga el ciri.
Em telefona Mn. Rosendo Roca per comunicar-me la mort de la seva germana, la Roser (82a). Ell mateix n’oficiarà les exèquies a Sant Martí Sapresa, demà a les 18.
Després de sopar tornem de nou a les esplanades per la processó diària de les torxes. Ja estic tip de multituds i d’altaveus a tot gas. Vaig a la gruta: els altaveus també hi ressonen, però sembla hi ha més tranquil·litat i, a més, estic al cor del santuari: famílies, avis, religiosos, joves... Un continuo de gent que passa refregant les mans a la gruta. Calculo que una de cada 10 persones és un jove (entre 15 i 30 anys). Reso dues parts del rosari i més n’hauria dit ni no fos per l’estridència dels altaveus que volen imposar el seu estil de pregària. Quan acaba la processó de les torxes, la gruta s’omple amb una invasió de grups de joves amb barrets o fulards vistosos. I tots van passant per dintre la gruta.   
Amb l’Elies anem cap el poble a prendre una cervesa i a parlar una estona. Anem a joc a quarts de dotze. I demà serà un altre dia.
dimecres, 6 / juny / 2012

A les 7 ja estem esmorzant. Em penso que, a l’hotel,  tenen por que ens atipem. Quan hem acabat, baixem les bosses de viatge i les guardem a un magatzem de l’hotel. I anem a la basílica subterrània per participar a la missa internacional.   

La basílica queda plena a rebotir (unes 15 mil persones). Els capellans que hi concelebrem som més de 150, 6 bisbes. Presideix la celebració l’arquebisbe de Lió, el cardenal Philippe Barbarin http://fr.wikipedia.org/wiki/Philippe_Barbarin , nascut al Marroc fa 61 anys, un home expressiu, proper, afable... Abans de començar intenta saludar cadascú dels capellans, però el temps se li fa curt.

La primera lectura la repeteixen en cinc o sis idiomes i, l’evangeli, en quatre. Els cants i al·leluies també els van repetint en cada idioma. Trobo la missa feixuga i carregosa. Si ho arribo a saber porto una sonda o un orinal. I els que estan malalts, pla!

Quan s’acaba la missa i ens retirem, saludo un pare blanc, el P. Michel Lagarde. Em diu que coneix el P. Josep Frigola i em diu que li enviï salutacions seves.

També saludo el cardenal Barbarin, que ja havia saludat a Roma, a les trobades de Sant’Egidio (em penso que fou el 2004, quan feia poc que havia estat nomenat cardenal). Li presento l’Elies i en Ramon, que dic és l’arxiprest. El cardenal s’inclina reverencialment davant seu i li besa la mà (caram, Ramon!). El convido a venir uns dies de descans i ell sembla que m’accepta la invitació. Em demana un lloc tranquil, que pugui passar desapercebut, amb una rectoria espaiosa on ningú el destorbi, i si pot ser prop del mar. El cert és que  em demana l’adreça electrònica. Si bé hem començat parlant francès, acabem parlant castellà: té un bon accent. També ens diu alguna cosa en català i, finalment, ens entona el Virolai. A veure com acabarà tot plegat. En Ramon i l’Elies al·lucinen mandarines. 

Sortint de la basílica, després d’observar alguna de les pancartes amb sants diversos (l’Elies en mira molt una pancarta amb la fotografia d’un capellà aragonès), entrem a la llibreria comprar algun llibre i algun petit record. Finalment anem a la gruta, a acomiadar-nos de la Verge Blanca: per les nostres parròquies, pels col·laboradors parroquials, pels malalts, pels nostres familiars... Santa Maria, Mare de Déu, pregueu per nosaltres...!

Un cop hem dinat, carreguem les bosses a l’autocar i sortim de la ciutat de Lourdes. És l’hora de nona i ens anem endormiscant. Prohibit fer xivarri! Fins i tot la Conxita calla: es veu que està molt encaramel·lada amb algú de la colla. I a fer quilòmetres, amb dues aturades tècniques i, una tercera, passat Figueres per menjar alguna cosa. Hem tingut temps de dir una part de rosari i de veure la pel·lícula “Cartes a Déu”  http://www.ciutatnova.org/index.php/component/k2/item/866-cartes-a-d%C3%A9u  . També hi ha un moment de cants, d’acudits, de poemes... però no aconseguim  que en Ramon ens expliqui la història de l’Avi Ximixo. Arribo a la doma cap a les nou del vespre.

Abans de ficar-me al llit, recordo l’August Moret, el noi que vaig acompanyar uns mesos, amb l’excusa de fer-li classes de repàs, i que l’Òscar, el protagonista de Cartes a Déu, m’hi ha fet pensar. L’August, quan tenia escassament 13 anys, morí un divendres sant,  també afectat de leucèmia.

dijous, 7 / juny / 2012

Torno a la normalitat seguint l’horari rutinari. Buido la bossa de viatge, col·loco les coses a lloc, faig bugada...

Quan he esmorzat feinejo pel despatx redactant el suplement, contestant missatges...

Vaig a dinar amb la Carme, en Josep i la Nuri,  a casa. Els comento algunes coses del viatge. Els mini nebots són a preparar l’acabament de curs de l’activitat extraescolar, aula de teatre.

Trobo la Collell i em comenta que, a finals de mes, aniran a Paris i a Disneyland. Es veu que els petits estan molt il·lusionats i tot el dia en parlen. En Ferriol diu a la seva mare que demani a la Blancaneus com es fa el pastís de poma perquè el faci igual de bo.

A la tarda vaig a proveir i retorno aviat a la Doma. Passo per la farmàcia a recollir medicaments, també alguna cosa per les aftes que m’han sortit a la boca, segurament per culpa d’alguna cosa que vaig menjar.


divendres, 8 / juny / 2012

De bon matí fa un agradable aire de tramuntana. Toca preparar algunes coses pel Corpus, sobretot les invitacions a la mainada de catequesi. Envio diversos missatges i imprimeixo uns quants fulls amb l’horari. M’arribo fins l’escola Pompeu Fabra per donar a la Carme els fulls a repartir.

De nou al despatx, atenc un parell de telefonades i un parell de visites, l’una per preparar un baptisme i, l’altra, per preparar un casament. Faig els assentaments del baptisme de diumenge passat i del casament del dissabte. La vida parroquial es va omplint de petites gotes que no deixen de regalimar.

En Joan ve a visitar-me. Repartirà unes circulars convidant a participar a la processó de Corpus. Recullo uns carbassons de l’hort. En tindré per fer crema de carbassó per sopar.

Em comuniquen la mort de la Carmeta que havia nascut a Can Garriga de Sant Julià del Llor fa 90 anys. Era vídua d’en Met de Can Sist que, quan treballava de paleta a Cal Peixet,  va alçar el campanar d’Anglès, ara deu fer uns 70 anys. Després també fou mestre d’obres. La Conxita em comenta que, quan treballava a la Burès, la Carmeta feia peücs de llana i els regalava a les companyes. Darrerament vivia als pisos de la Burès. Vaig visitar-la cap el novembre i habitualment la visitava la germana Teresa. La germana de la Carmeta és la Laura i viu a Bonmatí.   

Penjo una fotografia de la peregrinació al facebook i una al bloc. Més endavant ja n’hi penjaré d’altres.

Gràcies a l’Oriol Domingo, m’assabento de la mort del monjo de Montserrat P. Andreu Marquès   . Havia estat professor meu a la facultat de teologia i, darrerament, cada estiu, algun vespre ens trobàvem a sopar a casa del doctor Bages ja que, en ser del mateix poble, eren bons amics. Feia però un parell d’anys que no havia estat possible ja que estava malament.

Al Vaticà, pinten bastos. Sembla que em trobo al costat de la gruta mentre es feia la processó de les torxes: amb tant d’esvalot, es farà complicat pregar amb senzillesa.

Renoi, quina polseguera amb el claustre romànic localitzat a Palamós. També podria parlar de peces d’interès que he vist fora de lloc. http://www.vilaweb.cat/noticia/4018233/20120608/lenigmatic-claustre-romanic-palamos-obre-portes.html