dissabte, 30 de juny de 2012

De sant Joan a Nadal, mig any igual


dissabte, 23 / juny / 2012

El matí el dedico a preparar un xic les celebracions dominicals. A l’església d’Anglès, col·loco al presbiteri el quadre amb el Baptisme de Jesús que habitualment és al baptisteri, sota del campanar.

Surto un moment a comprar alguna cosa per dinar. Compro un parell de verats que semblen tonyines de tan grans.  Em serviran per fer un bon dinar.

Visito un parell de malaltes. L’una la trobo a casa però l’altra ha fuit.

Celebro la missa anticipada a Bonmatí i a Anglès. Abans de la missa de Bonmatí, una parella ve per demanar-me el baptisme de la seva filla. A totes les misses felicito els Joans, els Lluïsos (amb retard) i els Peres i Paus (anticipadament). A Anglès em ve a trobar una comissió protestant perquè no he felicitat a les Juanites. Algú, dels de tota la vida, em comenta que no havia vist mai la pintura del Baptisme de Jesús preguntant-me d’on l’he treta.  

Quan endreço la cogulla amb que m’he revestit per celebrar la missa a Anglès, m’adono que el darrera és ben bruta, com si no hagués tingut temps d’arribar al vàter i se m’hagués escapat alguna cosa. Miro bé què pot ser i és pol·len de les flors i espores de les falgueres del ram que hi ha al damunt de la seu, davant del cambril de la M. de D. del Remei. Val més que hagi estat això que no pas m’hagués caigut el gerro amb el ram damunt del cap.  

Al vespre vaig a La Cellera. Passant pel passeig de l’Estació, hi ha tota la gresca de l’arribada de la Flama del Canigó i el fogueró de la revetlla de sant Joan. Amb en Ramon, l’Elies, la Montse i en Josep, participem plegats a la revetlla que organitza cada any el Casal Parroquial de La Cellera. Hi ha unes 270 persones, a més de la mainada i jovent que tiren petards per l’entorn.

 Mentre anem sopant, els núvols s’uneixen a la festa oferint un gran espectacle barrejant tons blavosos, grisos, grocs, taronges, vermellosos... En Ramon diu que sembla un cel de Nadal. El sol s’ha anat ajocant darrera el Puig de Frou. També la lluna, solemnement, com aquella que no volgués deixar la revetlla, s’ha anat acomiadant darrera el Puig d’Afrou, com si en Llorenç i la Margarita s’endinsessin a la cambra nupcial en un festeig nocturn indescriptible.

Mentre sopem comentem alguns rumors, sobretot els referits als possibles canvis: Sant Feliu, Banyoles, Mercadal... Els que hagin anat a Lourdes ho acabaran de ratificar. Quan s’ha sopat, en Lluís pronuncia les paraules rituals, solemnes i esperades: “Ha arribat el moment fonamental d’aquesta revetlla, el moment d’encendre el fogueró”.

Els diables de La Cellera són els que, amb traques, coets i petards, encenen el gran fogueró, d’uns 4 metres d’alçada més una cresta feta de llargues canyes al seu damunt fins enlairar-se uns altres 10 metres. Aviat el foc s’enarbora i les flames escampen a l’entorn escalfor, claror, alegria... Tots els assistents, drets, queden com encisats, meravellats, extasiats... Sembla estrany com captiva el foc enmig de la nit! A les cases de l’entorn, el foc s’hi reflecteix als vidres de les finestres, com si s’escampés arreu la màgia d’aquesta nit.

Cap a dos quarts de dotze, l’Elies i jo deixem la revetlla. És l’hora d’abaixar les persianes i recollir els ànecs a joc. Tot xino-xano vaig cap a Anglès. Hi ha tranquil·litat. Des de dalt a la doma, arriba el so d’algun petard  que arriba dels barris de baix.   

diumenge, 24 / juny / 2012

Felicito els joans que recordo.

M’he posat al cap que era el primer diumenge de juliol i he fet pujar la gent al cambril, a fer el petó a la Mare de Déu del Remei, com fem cada primer diumenge de mes. A la missa anticipada em passà igual.

En Josep Danés em comenta que la pintura del Baptisme de Jesús, la que he posat al presbiteri en ocasió de la festa de sant Joan,  la pintà l’Àngel Vinyes Miralpeix (1917 - 2005). De fet, ara que ja en conec l’autor, en desxifro fàcilment la signatura, a l’extrem dret inferior  (on s’acostuma a signar), també acompanyada de la data que es pintà: 20·IX·1940. No tinc clara la identitat d’aquesta persona ni si hi ha altres pintures conegudes d’ell. Espero aclarir-ho una mica.

Amb en Miquel Rustullet parlem de l’Aplec de Canaleta, de la festa del Terme de Banyoles, especialment la polèmica celebració de desprès de la guerra quan el propietari del camp volia impedir aquesta ballada de sardanes al camp dels dos sants.

De passada parlem del seu sogre, en Josep Tallada, que havia nascut prop de l’església d’Anglès, a la llibreria “La Estrella Matutina”. I així és com conec el perquè el ja oficial  de la travessera d’Avall la gent el coneixia com a baixada de l’Estrella.  La Rossita es recorda bé d’en Josep i dels seus germans, i que es va casar amb la Natàlia.

dilluns, 25 / juny / 2012

Es nota que som a l’estiu i tot és lluminós i radiant. A l’hort hi recullo uns enciams, uns carbassons i uns cogombres. Si ara estem així, quan estigui a plena producció serà un esclat.

A primera hora del matí surto per anar a comprar quatre coses per la manduca. S’ha de sortir a la fresca.

 Cap al migdia vaig a visitar una colla d’ancians: és quan estan més reviscolats. No s’hi pot anar massa aviat que els trobaria al llit:  l’Annita, l’Antonio, la Maria, la Lola... Sempre hi ha algun acudit per dir i per riure. Les llàgrimes, ja venen soles.

Cap el tard, es reparteix lots de menjar a les famílies que se’ns indica des dels serveis socials.

Per fi he trobat una documentació que havia perdut! A més de quedar tranquil, les ànimes n’hauran dit bé de la meva recerca i, també m’ha servit per posar  bé papers diversos. Val a dir que encara em queda una bona estona de remenar i triar. Ja m’ho deia la Conxa Saurí: “un trasllat, és com una tramuntanada; dos trasllats, com un incendi”. 

dimarts, 26 / juny / 2012

 Cap a un quart de vuit del matí vaig cap a la plaça dels Horts (o de les Palmeres, perquè a Anglès, cada espai públic, té dos o tres noms, i com més petit és l’espai, més noms hi ha per denominar-lo)

La colla de nois i noies que van a Lourdes amb l’Hospitalitat van arribant: Gerard, Adrià, l’Òscar, l’Aura, la Tània...  Els acompanya l’Alfred i fan una bona collada: segur que a Lourdes hi haurà qui es fixarà en aquests joves d’Anglès.  Espero que també ho faci la “Senyora vestida de blanc”.

A la tarda enllesteixo el llibre amb la història de la Parròquia de Santa Maria dels Turers de Banyoles i ja l’he enviat a en Ramon. Feia gairebé 12 anys que el traginava al damunt com una doga al coll. Me l’encarregà en Pere Domènech, cap el 1996. Quan el vaig tenir enllestit, van destinar en Pere a Girona i el llibre quedà penjat. Quan l’Enric Plantés el succeí, gairebé no li quedà temps per revisar-lo. Ara ha estat en Ramon Pijoan que ho ha tornat a remoure. A veure si el llibre arriba a bon port perquè i s’editi abans que en Ramon no vagi a una altra parròquia.

També n’he enviat una còpia a l’Anton M. Rigau que serà l’editor. Amb l’Anton M., el germà de la Irene, ens coneixem de petits i les dues famílies hem estat sempre amigues. En ocasió d’aquest llibre ens hem posat de nou en contacte. A veure quan ens tornarem a trobar. Ara caldrà estar alerta per anar revisant i introduint petites correccions.  

Just el moment que connecto amb TV3, abans de les notícies del vespre,  estan emetent el programa ESPAI TERRA i donen el nom del guanyador d’un concurs referides a unes carxofes que calia endevinar que eren del Baix Llobregat. El premi és un viatge a París per dues persones. El guanyador ha estat en Ramon Corominas Mitjavila de Calella de Palafrugell, o sigui, en Ramon de Can Genaret de Banyoles. I l’acompanyant serà, òbviament, la Dolors Llach Tubert. Quina sort: felicitats! Quan els telefono, em comenten que, en el concurs, únicament els atorguen el viatge en avió i que l’estada anirà a càrrec d’ells.

dimecres, 27 / juny / 2012

Quan vaig a obrir l’església, m’adono que anit vaig deixar oberts els portals. Encara bo que les portes interiors de vidre estaven tancades. I alguna ànima bona, en veure els portals oberts, els ajustà.

Surto aviat per anar a la gestoria a enllestir la declaració de la renta. El viatge es fa feixuc: molt trànsit, tractors que l’alenteix, obres i reparacions de l’asfalt... Perdo uns 20 minuts per la carretera. En Marià m’atén i aviat hem acabat la feina i, a més, em toca pagar la meitat que l’any passat. També parlem de la família, de la nova etapa, del projecte de Mn. Josep M. Fisa...

Sortint passo a visitar la Irene (vaig batejar, administrar la comunió i enterrar el seu fill, en Vidal)  i, per darrera del mercat, em trobo amb en Jordi Turró, la Ceci i la seva amiga, en Joan Batista... En Josep Avellí em comenta que la seva muller, la Teresa Riera Viñolas, és de Can Mont d’Anglès i que encara hi tenen algun camp d’avellaners. També visito un parell d’ancianes que m’havien demanat que les visités. Pel carrer, vaig saludat tot de gent: la Roser i en Gabriel, l’Aïna, en Josep, en Xevi Jonama...

Quan entro el cotxe està fet un forn i marxo ben acalorat: suo de pertot arreu, fins i tot a les dents. Encara bo que, pel camí, l’aire refrigerat me’l va fent agradable. M’aturo a l’Espai Gironès i faig el guiri per allà. Sento la sensació de ser foraster a casa. L’ambient és climatitzat i agradable. Menjo una mica: malament i car. I vaig al cine a veure TENGO GANAS DE TI. No val res, fora d’algun element que pot fer gràcia (l’ambient nocturn de Barcelona, alguna vista...). No és res d’estrany que a la sala només hi hagi una trentena d’espectadors, jo el més vell.  

Arribo a Anglès just per deixar els trastos al despatx i baixar cap a les dominiques, a celebrar-hi la missa ferial. En Josep M. Tomàs ja hi participa i es troba bé, després de la intervenció per eliminar una cataracta d’un ull.

Quan sóc al despatx, atenc un noi que ve a arreglar els papers pel seu casament. I em telefonen perquè vagi a acomiadar una àvia que sembla que Nostre Senyor se la vol endur a casa seva: “Que guiï els teus passos i et guardi sempre”.
  
M’assabento que uns estafadors volien engalipar el club futbol de Palafrugell. Es veu que es feien passar per representants d’un xeic que buscava inversions. Fàcilment el calè ens enlluerna i fa desaparèixer qualsevol prejudici racial, per molt “moro” que se sigui.  El racisme sempre és fruit de la discriminació social, econòmica...  Ras i clar, únicament els pobres són menystinguts, menyspreats, infravalorats...

dijous, 28 / juny / 2012

A la nit han caigut quatre gotes de calor: com si fossin gotes del suor dels cel. Al matí, es veu el cel emboirat. A mig matí surt el sol i tot ho rosteix. Ja falten menys dies per Nadal.

Vaig a proveir una mica per dinar: avui, fesols de Santa Pau i una xulla per fer una rosta. Amb en Lluís i la Marta parlem dels fills. N’estan molt satisfets i es veu que són molt complidors. Que duri.

La Lluna, la gossa que hi ha a l’escala de l’Empedrat, encara no em vol ser amiga i, quan em veu, es posa a bordar com folla.

Al migdia, a dintre de la casa s’arriba als 30 graus. Al despatx, estic a uns 27º. Al pati de la Doma, es superen els 33º. Però ja ve Nadal.

La missa vespertina la celebro a l’església parroquial d’Anglès. S’hi està més fresc que no pas a la capella de les dominiques. Som una trentena i celebrem el fi de curs de la campanya de Vida Creixent. Això vol dir que s’acaba amb un sopar a la sala de conferències de la doma.

Tenim un sopar fred i som 18 comensals (amb dos homes, beneïts entre totes les dones). Tinc set i no paro de beure. Però no m’estic de picar rodanxes d’embotits casolans, de collita pròpia, com diuen.

Els comento que m’havia trobat amb en Josep que està casat amb la Teresa de Can Mont. Sembla que hagi engegat una llebre a un canòdrom i tot d’una es posen totes a discutir quin Can Mont deu ser: que si de Can Mont de Davant, que si Can Mont de Darrera, que si Can Mont del mig, que si Can Mont nou, que si Can Mont vell... Quin guirigall. La que més alça la veu és la Maria del Pa, però les altres no es queden pas curtes: tu diràs!. Finalment sembla que es posen d’acord i la sentència és unànime: és de Can Mont del Darrera. De fet és el que jo els havia dit. I quan està tot aclarit, la Maria Amor dóna la sentència definitiva: “la Teresa és la filla de la meva germana, o sigui, és la meva neboda i, si, està casada a marina”. 

En els pobles, aquestes dialèctiques són divertides i m’ajuden a conèixer millor la gent i el mateix poble. És com amb el nom dels carrers: cada carrer té tres o quatre noms i cadascú utilitza el que més li abelleix. El problema arriba quan vols aclarir on és un carrer o una plaça. En motiu del Corpus, me’n vaig adonar amb voler saber el nom exacte del que ara s’anomena oficialment la travessera del carrer d’Avall. I encara que hi hagi una plaça que oficialment s’anomena la plaça dels Horts, també té el nom de la plaça del Bacallà o de les palmeres...

La discussió prossegueix i es reprodueix  en preguntar sobre l’Àngel Vinyes Miralpeix, l’autor de la pintura del Baptisme de Jesús, sense que hi hagi tant d’esvalot com quan hem parlat de Cant Mont. Potser ja no quedaven tantes forces. Aclareixo que era metge com el seu pare, l’any de la seva mort, que el cognom complet és Vinyes Miralpeix (és a dir, un cognom compost, per voluntat de l’avi Ramon), que la família són els propietaris de Can Peix, una casa al sector oriental del poble i que va fer construir en Ramon, el pare de l’Àngel seguint el disseny de l’arquitecte Rafel Masó, que l’esposa de l’Àngel era la Montserrat Gassó Buxó (+ 2001), que hi ha diversos fills del matrimoni... 
  
Amb més calma, la Consol em parla de la seva relació familiar amb els de Can Bagó de Riudaura i, de rebot, amb els de Can Fajula. Ja trobem parentius pel costat dels avantpassats i pel costat dels descendents, ja que la Consol és la mare d’una cosina del marit de la meva neboda. Pel davant i pel darrera.


divendres, 29 / juny / 2012

És el dia de sant Pere i de sant Pau, l’onomàstica del meu pare (a.c.s.), del meu germà i d’un mini nebot: pel pare, una pregària, i pel meu germà i pel nebot, una felicitació cordial.

Poc després de les 10 vaig cap a Osor, a celebrar sant Pere, que n’és el patró. Hi som en Ramon, en Josep Balateu i l’Elies Ferrer. A la missa hi venen 31 feligresos  (3 han vingut d’Anglès: la Lluïsa, en Joan i en Ramon, convidats per l’Hermínia). També hi ha 2 escolanes (que l’àvia va dirigint des dels primers bancs perquè ho facin tot bé) i els quatre capellans. Em toca predicar: sant Pere i sant Pau (la unitat i la diversitat), el lloc primordial de Pere a l’escriptura, convidats a unir-nos a la seva professió de fe feta des de la feblesa: “Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna”.

Acabem cantant els goigs. La lletra és de Mn. Ramon Cabanas i la música, del monjo Odiló M. Planas. L’Elies els acompanya fent sonar l’harmònium i jo els faig cantar sense saber-los: pluja segura!  Quan acabem en Ramon m’obsequia amb una col·lecció de goigs del poble, entre ells els del beat Jaume Morella i Bruguera que resulta que era de cal Marturià.

Anem a dinar a l’hostatgeria del santuari de la M. de D. del Coll. Abans, fem una visita a la Mare de Déu: “Angelus Domini nuntiavit Mariae...”. Dinem a la terrassa amb vistes a l’embassament de Susqueda i a les Guilleries septentrionals: el Far, l’Agullola, les roques de Rupit... I, al fons, com una gegantina pantalla, el Puigsacalm i Santa Magdalena. Més cap a llevant hi veiem les roques de Finestres, Rocacorba...

Parlem dels capellans que, quan eren seminaristes, van fer tot un seguit de cançons populars per ser cantades al Casal d’Estiu que els seminaristes organitzaven a les parròquies del Bisbat de Girona. Dos dels més destacats van ser Mn. Esteve Puig (banyolí que treballa al Perú, ara de vacances per aquí) i l’altre era Mn. Emili Bohigas. Entre les seves composicions hi destaca EL TREN PINXO DE BANYOLES que es cantava a tots els Casals d’Estiu del Bisbat.

A Banyoles, que érem uns 500 nois els que anàvem al Casal, cantàvem aquestes cançons pels carrers de la ciutat, quan ens desplaçàvem d’un lloc a l’altre. 

Canet de Mar, que també és del Bisbat de Girona, al Casal d’Estiu que organitzava Mn. Jesús Calm, hi participaven uns joves que, allà mateix, van formar una banda que anomenaren LA TRINCA i una de les cançons que popularitzà encara més La Trinca fou precisament El Tren Pinxo de Banyoles, si bé en cantaven només unes estrofes de totes les que tenia.

Una altra cançó que van popularitzar aquests seminaristes era la que, amb música del Saltiró de la Cardina, deia: “Ja en tinc feta la maleta per anar a la vall del Bac, l’escopeta carregada i els cartutxos preparats...”. A veure si n’aconsegueixo tota la lletra.

Òbviament també toca parlar de trasllats: en Pere Domènech? En Jordi Reixach? En Pere Carreras? En Narcís Ponsatí? En Ramon Pijoan?... Els que arribin de Lourdes n’explicaran alguna cosa més i segurament ja es sabrà del tot abans de quinze dies

A la taula del costat de la que dinem nosaltres, s’hi asseu un cosí de l’Elies i un noi que em saluda: és en Josep Raulí de Banyoles, de la mateixa edat que jo (ell del desembre), que vivia darrera de l’església de Santa Maria. Ara es dedica a comerciar mobles. M’ha agradat molt que em saludés. De petits érem força amics, era bon noi i bon estudiant. Coincidírem a les monges del Sagrat Cor (guarderia), a la Vila (Pere Tarradas, Ribas, Colom.) i a l’Acadèmia (Josep Hugas). Des d’aleshores, no recordo haver-nos trobat més.

Sortint de missa, la Maria del Pa em va comentant coses de la família Vinyes Miralpeix: va sufragar l’altar de la M. de D. de Montserrat, tenia un familiar monjo de Montserrat, la ofrenar les arracades de l’àvia a la M. de D. del Remei... I en parla també amb la Teresa de La Palma, de Can Tino. Amb ella li recorda que, sempre que anaven a comprar-li dolços, els en feia comprar uns quants més dels que havien demanat. I tothom content.  



Cap comentari:

Publica un comentari