dissabte, 16 de juny de 2012

De prop o de lluny, Corpus pel juny!


dissabte, 9 / juny / 2012

Cap a migdia vaig a Sant Pere Sestronques  a celebrar-hi la missa de fi de curs del col·legi de la Vall dels Àngels. L’esglesiola és interessant. L’he oberta amb la primera clau que he trobat pel despatx, sense que la clau portés cap indicació. La família Feliu, que procedeix del veïnat,  restaurà la capella per donar gràcies per l’alliberament de la M. Àngels, la farmacèutica d’Olot. A més de la imatge del Sant Crist i de sant Pere, hi ha una imatge de la M. de D. dels Àngels. Quan poso a l’exterior la imatge de la Mare de Déu, no em puc estar de fer una invocació per la mare i per la M. Àngels.

La missa és senzilla i, entre religioses, professors, pares i mainada, som una cinquantena. Hi donem gràcies pel curs que acabem esperant que no només es cullin carbasses (que també són bones). Llegeixo el text de la visitació de Maria a Elisabet. Pregunto a la mainada si es recorden dels personatges que hi ha sortit. Un comença per esmentar Zacaries i, a partir d’aquí, recorda tot el text. I després direm que la mainada no escolta!  

Ha estat la primera vegada que celebro missa a aquesta ermita i, per tant, ja he celebrat missa a totes les ermites i a totes les esglésies de la demarcació que tinc encomanada, excepte a la capella de la Pietat, a Contestins. Hi hauré d’anar de tant en tant a fer-hi una pregària tot esperant que surti un equip de voluntaris que vulguin reparar-la i recuperar-la dignament.

A la tarda oficio les exèquies de la Carmeta de Can Sist. Hi ha els dos fills i els néts. La cerimònia és continguda, senzilla, sentida...  

Celebro les misses a Bonmatí (hi fan d’escolans la Sandra, en Rodrigo (no pas en Rodrigo Rato) i l’Arianna. A la missa d’Anglès hi ha poca gent. Quan acabem la missa venen els geganters i entren la Remei i en Miquel a l’església. Parlem del recorregut i de la intervenció dels grallers i dels geganters. També venen les pabordesses de la Confraria de la Mare de Déu de l’Escombra: porten flors, fulles, marro, serradures... Quina animació!  L’Anna porta els patracols per la xocolatada per la mainada.

Els geganters em fan posar sota les faldilles de la Remei perquè provi de portar-la. Són uns 40 kg però el balanç és fort. Suposo que, amb un xic d’entrenament, potser me’n sortiria. De fet, el meu nebot, en Tiri, també és geganter, a Banyoles. No crec que m’hagin tret cap fotografia: només faltaria!

Baixo a l’escola de la Vall dels Àngels per participar al sopar. Tot és bo i sobretot la companyia. Hi ha bona animació. Un cop han projectat el vídeo de comiat dels alumnes (vaig identificant el nom amb els nois i noies), me’n vaig i pujo cap a la Doma. Les aftes em fan ballar la padrina.  

diumenge, 10 / juny / 2012

Quan em desperto, sembla que tinc un fregall d’espart a dintre de la boca. Les aftes sembla que s’enfaden més, per molt que netegi la boca, que glopegi productes, que m’hi posi gels...

Celebrem el Corpus. A quarts de vuit ja rondo per l’església i, encara no han tocat les vuit, ja arriba en Joan i gairebé tota la confraria de la Mare de Déu de l’Escombra. Tot va en dansa: senyeres, rams, disseny de catifes, xocolata per la mainada... Esmorzo ràpid i torno a baixar per la missa de les 9. Quan acabem, ja moltes catifes estan embastades. Farà goig.

I l’Anna ha preparat la xocolatada. També venen a ajudar-la l’Alfred i la Pepi. I comencen a arribar la mainada, amb melindros i coques que han cuit les seves mares. No quedarem pas decandits.

Vaig a celebrar la missa a Sant Martí. La celebrarem a l’exterior i el pedró serà l’altar. No arribem a la quarantena. Em ve al cap un poema d’en Joan Maragall que gairebé sé de memòria, EL MAL CAÇADOR: 
La missa matinal
la diuen allà dalt
així que es fa de dia.

La missa de l'Estiu

el capellà la diu
amb les portes obertes.

S'oeix de tots costats

quan se’n flaira als serrats
el ginestar de Corpus.

El caçador es deleix:

de fora estant l’oeix
amb un genoll a terra.

Al bon punt d'alçar Déu,

li bóta allà al bell peu
la llebre endiastrada.

S'esvera el gos lladrant,
la llebre fuig botant,
i el caçador al darrera.

«Corres i correràs.

Mai més t'aturaràs».
Aquesta és la sentencia.

«Doncs, corro i correré.

Mai més m'aturaré.
Alegra és la sentencia!»

S'allunyen amb el vent, 

perdent-se en un moment
els crits, la fressa, el rastre...

Passen dies i nits...

Pels marges reflorits
ha tornat Corpus Christi.

La missa matinal

la diuen allà dalt:
les portes són obertes.

En un vent de visió

passa el mal caçador
entre lladrucs i fressa.

Se gira i veu l'altar,

i al peu, el capellà,
i en alt, veu l'Hòstia càndida.

Passa i es perd al lluny...
La boirina de Juny
cenyeix l'horitzó immòbil.

Roden les estacions,

revenen els plançons:
cada any, cada any ve Corpus.

Cada any torna a passar;

cada any torna a mirar,
cada any, la missa augusta.

Cada any els capellans

tenen més cabells blancs
i aixequen més els braços.

Cada any l'Hòstia es va alçant,

el temple es va aixafant
i l'Hòstia puja, puja...

Passen més anys i més,

el capellà no hi és:
l'Hòstia va sola en l'aire.

Amunt... amunt... amunt...

La volta perd el junt,
la llum del cel s'hi filtra.

L'Hòstia s'hi va acostant...

El temple es va esquerdant...
El caçador no para.

Ve un any, la volta cau
i s'obre el gran cel blau
damunt de l'Hòstia blanca,

que s'alça lentament...

Al ser l'estiu vinent floreix
el temple en runes.

Se’n va pujant al cel...

El caçador, amb anhel,
cada any, cada any la mira.

L'Hòstia, per anar al zenit,

té l'espai infinit,
i ell, per caçar, encisat,
té l temps, l'eternitat.

Sembla una premonició de la nostra societat tan enderiada per anar al darrera d’una llebre fugaç menyspreant tot el més sant i sagrat.

Quan arribo al barri vell d’Anglès, tot bull de vida, de color, d’animació, d’il·lusió, de goig... Dels gairebé 300 metres que deu fer el recorregut, tan sols en deuen quedar uns 50 sense cap ornamentació o catifa. D’uns balcons en pengen vànoves, senyeres.... Alguna Maruja es queixa de que no se l’hagi convidat a participar-hi: fa més d’un mes que ho estem anunciat des del suplement i des de l’altar. Bones ganes n’hi haguessin!

A la missa solemne parlo del valor del pa a la nostra cultura i com, la nostra societat, ha menyspreat el valor i el simbolisme profund del pa compartit, de l’aliment bàsic per tothom. La crisi actual no és només es manca de liquiditat, sinó  manca dels valors més elementals, començant en aquells que tenen responsabilitats a la societat. I si menyspreem una cosa de tan valor com ho és el pa, com podem després valorar l’Engruna de Pa que presentem com l’eix i el desllorigador de la nostra vida de creients? Sortir al carrer amb un trosset de Pa vol dir que nosaltres volem viure i proposar una alternativa que no és altra que Jesús, Pa de vida. A la missa, hi participen una quarantena de mainada, amb els seus pares. I l’església queda plena de llum i de pregària.
I s’inicia la processó. La il·lusió és molt més gran que no pas la preparació. A Palafrugell, passà el mateix, si bé a partir del segon any funcionà molt millor. Hi ha un moment que em dóna la impressió que el tàlem em cau al damunt: l’un estira cap a un costat, l’altre, cap a l’altre... Les vares el porten en Joan, en Ramon, en Josep M., en Mariano, en Jaume i en Xavier. Un dels nois que aguanta una vara em diu: “em penso que cau tot!”. Ara pla! Li dic: aguanta fort! La veritat és que el tàlem no surt ben encarat, sinó que surt de gairell. No sé pas què han fet. Finalment, a cops de colze,  aconsegueixo que el tàlem s’adreci. L’Alfred branda la creu de plata, la creu processional del s. XVI. I la comitiva, encara que ben esgarriada, avança: els gegants, els grallers (que van fent sonar la melodia tan anglesenca del Ball del Ciri), la creu major, la gent, la mainada (brandant branquillons d’olivera a les mans)... I transcorrem pel carrer Major, la travessera d’Avall (finalment l’ajuntament ha atorgat aquest brillant nom al carreró sense nom i amb cinquanta propostes), arc d’en Verdaguer, carrer d’Avall, carrer Jacint Verdaguer....

Arribant a la façana, em situo damunt els escalons, cara enfora. Els grallers i la gent fa silenci. I beneeixo a tort i a dret: Beneïu, no maleïu. Estigueu contents amb els qui ho estan, ploreu amb els qui ploren. Viviu d'acord els uns amb els altres” (Rm 12, 14). I entrem a l’interior de l’església on faig la reserva. I acabem la celebració repartint els diplomes a la mainada de la primera comunió. La gent aplaudeix entusiasmada. Deo gratias!

I mentre els col·laboradors van recollint les coses, vaig cap a Sant Julià, a batejar la Tanit, la germana petita d’en Marc i de l’Alba. Quan acabo, observo el panorama i el cel immens: “... s'obre el gran cel blau  damunt de l'Hòstia blanca, que s'alça lentament... “

Quan retorno cap a Anglès, ho faig pel camí que passa per dintre el bosc i arriba fins a Bonmatí. A Anglès, els carrers estan nets i tot està recollit, només alguna ratlla al terra, algun pètal que s’emporta l’aire...
Dino lleuger. A veure si d’un cop se’m neteja la panxa i les aftes em deixen de turmentar.
A la tarda, descanso, escric una estona, prego... Ha arribat la intervenció d’Europa i el rescat. Als governants de Madrid els hauria de caure la cara de vergonya i, és clar, encara tenen la barra de negar-ho. A Catalunya ja fa anys que estem intervinguts i no ens ve de nou: potser servirà perquè els polítics posin seny (per grat o per força).

dilluns, 11 / juny / 2012

A les nou arriben les pabordesses de la Confraria de la Mare de Déu de l’Escombra per netejar l’església. Havia quedat plena de flors trepitjades. Amb en Joan desmuntem el tàlem. Tothom està entusiasmat de la celebració d’ahir. Diuen que  si a Déu plau, l’any vinent sortirà molt millor. Caldrà saber canalitzar i unir l’entusiasme, la devoció, la qualitat, els diversos grups...

La Nuri m’ajuda a reparar el programa d’enviament del correu. Es veu que el vaig tancar malament: vatua l’olla!. Ella em va dient, pel xat, què és el que haig d’anar fent: quina feinada i quina paciència. Jo no trobo mai els botons que cal clicar, i és un patir. Finalment aconseguim el més elemental.

Faig un enviament de fotografies de la processó, un petit reportatge, perquè el tinguin els pares de catequesi i la gent més vinculada a la parròquia. Ja vaig dient que, el 2013, la celebració serà el 2 de juny i, per tant, que es reservin el dia. Proposo una comissió per coordinar-ho millor i per portar endavant alguna altra iniciativa.

Sembla que les aftes es van calmant. Val més així. Si tot va bé, d’aquí un parell de dies ja hauran passat. Es veu que tarden més d’una setmana per desaparèixer del tot.   

A la tarda, en Joan i en Ramon venen a regar l’hort. Quina ufana!

dimarts, 12 / juny / 2012

Vaig cap a Bonmatí. Cap a les 11 arriben les pabordesses de la Confraria de la M. de D. del Roser, capitanejades per l’Annita i per l’Amèlia, que fa de secretària quan l’Annita li deixa fer.

Visitem l’església de Bonmatí i els comento, breument, la història de la parròquia, dels seus orígens, del veïnat de Cabanes, de la colònia, del poble. I després d’una breu pregària pugem a Sant Julià de Llor. Passem per la pista que passa pel bosc des de la carretera de la Pera, després de can Verònic.

Quan arribem al cim, el matí és esplèndid i el panorama excel·lent. Els comento els principals indrets que es divisen, des dels Àngels i les Gavarres fins a Santa Bàrbara i les Guillaries: la vall de les esglésies, la vall dels àngels...  

A l’església hi celebrem la missa amb tota devoció pregant pels nostres capellans, per les vocacions, pels infants i joves de les nostres famílies, pels difunts... De totes les seves famílies, en recordo un o altre a qui vaig oficiar les exèquies. Quan acabem, en Conrad treu una fotografia del grup als peus del presbiteri i, a l’exterior, amb Anglès al fons.

A la rectoria, saludo a la Isabel i en Xavier. I baixem de dret cap el poble fins al restaurant de La Barca de Sant Julià. Compartim la taula en l’amistat i l’afecte. Mentre dinem, el cel es va ennegrint. I quan ens acomiadem, enmig de petons i abraçades, als ulls d’algunes hi espurneja una llàgrima.

Així doncs, les dames que m’han visitat són la Maria  Juliol V. Alsius,  la Montserrat LLambí V. Mozo, la Teresa Esteva V. Frigolet i la seva assistenta, la Carme Santaló , l’Anna Estrada V. Geronès, la Lola Riembau V. Gou, la Maria Simón V. Català, la M. Antonia Rosell , la Cinta Màdico V. Poch, la   Rosalia, la M. Teresa Nicolau de Cases, la M. Rosa Llenas V. Forgues, la Carme Solés V. Ramon, Pilar Plaja V. Solès,  la Maria Bruguera V. Capellà, la Victòria Castelló V. Marcó de la Torre Roja, la Maria Pla, la Rosa Ribot de Llorens, la Montserrat Ferrer de Can Baldiri, la      Manuela,  l’Amèlia Sánchez de Tauler.  

L’una em parla dels llibres que llegeix (l’Annita ja porta llegits els de Victor Hugo i de Dostoyevsky), l’altra dels seus néts (en Marc, un dels millors escolans que havia tingut, acaba els estudis a EEUU i, a més de l’anglès i el castellà, també ja parla l’alemany com si fos el català, tal com li havia recomanat tantes vegades) o de la néta que naixerà, l’altra dels seus veïns que em fan arribar la seva salutació (la Júlia, els seus pares i l’àvia)...  I cap s’ha queixat de les xacres que puguin tenir.

dimecres, 13 / juny / 2012

Les aftes gairebé s’han cauteritzat del tot. Sembla que el dia es presenta tranquil. Quan passo per l’església, deixo un parell de llantions encesos davant de la imatge de sant Antoni de Pàdua, que era de Lisboa (1195) i es deia Fernando Martim de Bulhões e Taveira Azevedo.

Vaig a comprar per proveir la nevera. Venen els responsables de l’economia parroquial per passar comptes. En Joan repassa l’hort.  Al despatx hi venen diverses persones: un bateig, sufragis... Un matí normal.

Abans de migdia la mainada de segon curs de primària de l’escola Pompeu Fabra, amb les seves professores, visiten l’església. Els dono la benvinguda i els explico l’edifici. Obren uns ulls com taronges. Amb alguns ja ens coneixem de catequesi. Quan acabo la meva explicació em comencen a crivellar amb preguntes sobre Déu, Jesucrist, la mort... Intento donar-los una resposta senzilla i mínimament entenedora. Quan acabem, espontàniament em canten “Està molt bé, està molt bé...”. Adéu! Salam! Namasté! Adios!

Dino aviat i, amb la Marta, anem a Girona. Hem d’arreglar alguns papers a Caritas, amb la Ivonne, a la cooperativa Avancem. Quan acabem fem un volt per la plaça del Vi i per la Rambla. Quan entrem a prendre un cafè, ens trobem amb la Marissa. Parlem dels seus fills i li dono molts records pels seus pares, l’Àngela i l’Eduard.

De tornada, ens aturem a Bonmatí. L’albercoquer de la rectoria està ben carregat d’albercocs i fins i tot s’ha esqueixat alguna branca. Els veïns me n’han recollit uns quants i també n’agafo una galletada plena. En tindré per uns quants dies i en reparteixo a alguns veïns. Val a dir que aquests albercocs són un xic farinosos si bé tenen bon gust.

dijous, 14 / juny / 2012

Agraeixo que se m’hagin enviat diverses fotografies de la processó de Corpus: la Marta Prat, l’Anna Jorquera, en Jordi Danès, en Pere Manubens...  Amb les fotografies també expressen la satisfacció per la processó.

La temperatura s’enfila. Vaig a dinar amb la Carme, en Josep i la Nuri, que em repassa l’ordinador. Parlem de la promoció que han fet de la revetlla de santJoan a Banyoles. 

Al vespre, amb la Consol, la Maria, la Cris i la Isabel, anem a Amer, a la trobada de Caritas de l’Arxiprestat. Del grup de Caritas de Bonmatí hi participen la Nani, la Rosa, en Francesc i en Lluís. I jo, enmig dels dos grups. La reunió és als baixos de la rectoria, l’única part de l’edifici que s’utilitza. Porten la reunió el director de Caritas Diocesana (en Ramon Barnera), el secretari de Caritas Diocesana (en Martí Batllori) i la coordinadora dels equips de Caritas de l’Arxiprestat (la M. Àngels Camós). Parlem del PLA ESTRATÈGIC 2007 – 2013. La reunió es fa feixuga .

Quan acabem la reunió, tot tastant trossos de coques, amb en Ramon Barnera parlem d’en Miquel Plana i de la serenor amb que afrontà la seva mort.

divendres, 15 / juny / 2012

És la festa del Cor de Jesús: una celebració que, per culpa del nacionalcatolicisme i de les devocions tronades, havia quedat degradada (com també havia passat amb el Corpus), si bé ens situa en el centre mateix de l’Amor de Déu, i mai tan ben dit. Espero que, amb el temps, recuperi la importància que es mereix.

Tinc un matí tranquil. La Consol i la Cris venen a posar flors a l’església. Felicito a la Cris ja que avui és el seu sant, santa Cresència, que es considera la catequista de sant Guiu. Parlo amb diversos amics: tenen ganes de saber com estic i com em van les coses. També em comenten les seves coses.

Darrerament algú m’ha comentat que li fa estrany que alguna vegada vagi a menjar a La Alianza: et deuen sobrar els cèntim, em diuen. Com si ho pagués jo! No haig de demanar disculpes per anar a menjar on vagi a menjar. I, sempre convidat, he anat a menjar a llocs amb moltes més estrelles que a La Alianza. Habitualment em cuino els meus àpats i passo amb molt menys del que pot semblar. Si alguna vegada –un cop per setmana?- menjo a fora, en deixo constància: sempre és als restaurants populars dels pobles on estic. Tant a Palafrugell com ara on estic, menjant als restaurants, a més de relacionar-me amb els seus propietaris, també hi tinc l’oportunitat de fer-ho amb els altres comensals que, a més, no acostumen ser els que formen l’entorn parroquial. Però vaja, ja se sap, també de Déu digueren, fins i tot quan anava a menjar amb qui fos, i Ell, de cert, era un bon home.

Al vespre celebrem el Sagrat Cor a l’església parroquial de Sant Miquel. Gairebé som una quarantena. “Del vostre costat, oh Crist, brolla una font d’aigua viva...”.





1 comentari:

  1. Bona tarde Mossen Martiriá.
    Bufff, son les cinq i a Valencia fa molta calor.
    He estat llegin els seus Posts.
    M´encanta que hi hagin escolanetas.
    També he llegit el Poema que ha publicat, El Mal Caçador.
    Sap, a casa jo tin llibres de poemes d´en Joan Maragall.
    Recordo de petita, anar amb els meus pares, al Cementiri on está enterrat, el últim diumenge de febrer.
    El meu pare i altres persones, recitaban Poemes devan la seva tomba.
    Ho feian a finals de febrer, perque es es quan els atmetllers son més florits.
    I jo mateixa de petita, tindria 4 anyets recitaba Poemas com l´Atmetller o la Ginesta i sap el meus pares reian, perque jo deia La Ginesta de Joan "Fregall".
    Bueno no pararia d´escriurer i no vull ser pesada.
    Li desitjo una bona setmana que comença demá. Desde Valencia el saludo cordialmen, Montserrat

    ResponSuprimeix