dissabte, 9 de juny de 2012

Pel juny, la falç al puny


dissabte, 2 / juny / 2012

Al matí, feinejo per la rectoria, preparo les misses d’aquest diumenge, parlo amb algun amic... Dino aviat i descanso.

Cap a les tres surto d’Anglès. M’aturo a Bonmatí a deixar els fulls parroquials a l’església i a portar-hi alguna més per la missa d’avui. Hi vindrà a celebrar-la en Ramon.

Vaig cap a Sant Sebastià: 8 mesos sense pujar-hi. El mar... , d’un blau intens, un xic picat. Submergir-s’hi... Sembla que, contemplant el vast panorama, el cap es buida de neguits, el cor s’eixampla, els ulls s’humitegen...

Saludo els cambrers de l’hotel, sobretot la Clàudia, la noia romanesa que vaig casar fa uns tres anys. Parlem de la seva família, del seu fill (l’agost fa 2 anys), de la seva bona mare de fe senzilla i robusta, del seu germà capellà... 
 
Preparo els patracols per la cerimònia. I m’espero tranquil·lament. Al cap d’una estona arriba una limusina i en surt en Marc, de vint-i-un botó. Gairebé ni el reconec. Ens saludem i saludo la seva mare, la Carme. I van arribant els invitats, encapçalats per en Pere, el pare d’en Marc.

Finalment arriba l’Olga (amb uns rigorosos 15 minuts de retard). I comencem la cerimònia del casament. Tot està curosament previst i preparat. Delicadament interpretada, la música fuig de la vulgaritat combinant peces clàssiques i contemporànies (Metallica, Schubert, Jacques Brel, Noa, Frank Sinatra, Leonard Cohen, Macy Gray...). Els amics i els familiars llegeixen bé. Després de l’evangeli, em limito a fer un breu comentari. I es van succeint el moment del compromís, del intercanvi dels anells, les pregàries, parenostre i benedicció. Signem l’expedient i cap a les 6 acabem.  

M’acomiado dels nuvis, dels familiars (uns de Banyoles i altres de Palafrugell), de la Clàudia... I cap a Anglès, que allà hi falta gent. Vaig escoltant música de Haendel. La coïssor dels ulls se’m va esvaint. Per l’autovia, cap a Calonge, tothom avança una carraca de cotxe. Quan vaig per fer-ho jo, m’adono que condueix en Lluís Molinas i l’acompanya en Ferran. Faig sonar el clàxon, però ni s’immuten. M’adono que, al llarg del trajecte, els camps de cereals es veuen rossejats.

Aparco a la Catequística quan encara falta un xic per un quart de vuit. Ja hi ha gent que s’espera per entrar a l’església: la Conxita, la Pepi, en Miquel, l’Alfred... Obro les portes de l’església i acabo d’enllestir el necessari per a la missa anticipada.  A la celebració hi ha algú que no para d’enraonar: ja m’adono qui és. A vegades hi ha persones que són un xic sordes i es pensen que el que diuen no es sent: però a l’església hi ressona tot, sobretot la xerrameca. I quan pugem a venerar la Mare de Déu del Remei tot cantant les cobles, també hi ha gent que va enraonant. Llàstima.

diumenge, 3 / juny / 2012

El dia s’alça amb xafogor. Diuen que plourà. Al vespre ho sabrem.

Quan vaig a l’església, tinc un sobresalt i és que ho trobo tot obert. Ai, Déu meu!  Miro què pot haver passat. Anit ho vaig deixar tot tancat i barrat i no es veu res forçat. L’església està mig a la penombra. Finalment,  en un racó, prop del sagrari, hi veig arraulit en Pepet Venanci que està pregant. Es veu que la nit se li ha fet llarga i, de bon matí, després d’anar a mercat amb la Nuri, ha vingut a l’església i ja ho ha obert tot.

A la missa de les 9 hi ha els feligresos habituals. Quan acabo, vaig cap a Sant Martí. Som pocs més de la trentena. La Carme ja es troba reviscolada. L’església està farcida de flors: ahir s’oficià el casament de la Judith i en Ramon  que ara viuen a Fontcoberta.

Quan acabo, m’arribo al poble. Després dels aplecs, festes majors i comunions, semblava que havia arraconat els ancians. Només tinc temps de visitar-ne dos. A una d’aquestes persones, li dic que li porto un regal, i obre uns ulls com unes taronges. Li ensenyo la capseta amb Nostramo i l’identifica sense cap dubte: “És Notre Senyor!” No, no és un pa qualsevol, és Nostre Senyor. Impressionant. L’alzehimer no ho pas esborrar tot immediatament. A més, hi ha el que ara s’anomena la memòria emocional que tarda molt més a esborrar-se. Em sap greu no tenir temps d’anar a visitar la Maria.   

A una de les cases també em comenten que un capellà no vol batejar el fill d’uns amics perquè al petit li posen Pep. Ara pla! Jo sempre havia entès que cal batejar amb el nom que els pares han escollit pels fills i que han escrit ja al registre civil. En fi, ja veurem com va.

A la missa de les 12, a Anglès, hi ha les sis religioses dominiques que són filles d’Anglès. Els dono la benvinguda i assegurem unes bones lectores per la missa. Preguem per totes les dominiques, vives i difuntes, especialment les filles d’Anglès.

Quan acabem la missa, en Félix ve a batejar l’Aïna  ja que és bon amic de tota la família. Ens saludem i parlem de diverses coses de la parròquia. Comentem, rient, com una lectora ha llegit el fragment de la segona lectura de la missa d’avui:   “ens fa dir: au va, Pere!”. Entretant va fent la celebració, jo vaig endreçant ses coses.

Dino a un restaurant del poble. Cap a les 3, quan ja n’he sortit, comença a ploure. Fins les 6, cauen uns 30 litres d’aigua i sembla que vol continuar. Entre la sequera del hivern i les plogudes del juny, les collites de cereals no en quedaran gaire ben parades.

 Preparo els patracols per sortir demà cap a Lourdes.

dilluns,  4 / juny / 2012

M’agrada llevar-me aviat, però quan vaig fora d’hora, em neguitejo i pràcticament no he dormit: a les 3 ja estava desvetllat del tot i m’he llevat per enllestir la bossa.

Quan baixo cap a la zona del Dia, em trobo amb en Pere i la M. Teresa i, a la plaça de les Hortes, amb les noies de Sant Martí. Quan arribem, la Conxita i la Consol s’exclamen perquè no els havia dit que també anava a Lourdes: elles se m’havien acomiadat assegurant que m’encomanarien a la Mare de Déu. Els dic que ho han de fer igualment.  De la colla, n’hi ha dues de Sant Martí, una de Bonmatí i dues dotzenes d’Anglès, si bé algú puja a Bescanó i algú a Salt. A l’autocar, hi venen feligresos de Sant Feliu (11), de Les Planes (3), d’Amer (6) i de La Cellera (6). El xofer és en Joan. L’Elies és el meu company de seient i, el Pare Ramon, fa de guia.  

Cap a les 5 de la matinada sortim d’Anglès. Un cop iniciat el viatge, en Ramon ens dóna les consignes. Recollim altres persones a Bescanó i a Salt. I, mig endormiscats i tot pesant figues,  arribem a la frontera i, poc més enllà, hi ha una aturada tècnica per canviar s’aigua de ses olives. La segona aturada la fem passat Carcassona, per esmorzar i reviscolar-nos un xic. Quan pugem de nou a l’autocar, en Ramon ens fa resar el rosari i mirem la pel·lícula Maria de Natzaret de Jean Delannoy, molt avorrida i ensucrada. Quan falta poc més de 100 km per arribar a Lourdes, fem una tercera i breu aturada tècnica.

Arribem a Lourdes poc després de les 12. Hem fet un viatge d’uns 500 km. Fem una passejada turística per la ciutat a la recerca de l’hotel on ens allotjarem, “Lys de Marie”, al costat mateix del Gave, a l’avinguda Peyramale. Estic a l’habitació 710.  L’Elies, en Ramon, la Montse, en Josep, en Pere, la M. Teresa, la Conxita... també són a la mateixa planta.  I cap a dinar: francès i fluixot.

Quan acabem,  amb l’Elies i en Pere, acompanyem en Ramon a fer les reserves d’espais i a pagar la quota a l’oficina d’acolliment, a l’entrada de l’esplanada. Encara ens queda una mitja hora per descansar.

Cap a les 4, iniciem la visita al santuari fent una fotografia del grup davant de l’altar de santa Bernardeta. En Ramon va fent de guia pel recinte del santuari: primer ens arribem a la gruta i tot seguit la basílica del Rosari, la cripta i la basílica superior, la més antiga.

Quan acabem el recorregut ens repartim en dos grups. L’un, amb en Ramon, van a seguir el viacrucis dels malalts, al prat a l’altre costat del Gave. El nostre grup –unes vint persones- anem a seguir el viacrucis monumental i me’l toca dirigir a mi. El cert és que ens toca bufar una mica i no ens podem entretenir perquè un altre grup ens empeny pel darrera.

A la capella de sant Gabriel, al costat meridional de la cripta superior, ens hi reunim per la missa. La capella sembla l’interior d’un autocar amb la diferència que, al davant, hi ha un altar. En Manel Gallart dirigeix els cants,  la M. Rosa Montañá llegeix,  en Josep passa la panera i apaga el ciri i, a mi, em toca presidir i predicar: “guardar en el cor tot el que diu i fa Jesús tal com ens ensenya a fer Maria”. I després de la missa, cap a sopar (un àpat un xic més arrodonit).

Retornem a l’esplanada per la processó de les torxes. Els carrers es van omplint de gent i de pidolaires (en altres visites no n’hi havia vist). A l’esplanada es va formant la processó de torxes i, pels altaveus, conviden a resar el rosari. No m’agrada que vagin farcint el rosari de comentaris, peticions, invocacions, cants... en diverses llengües. Quan ens integrem a la comitiva, quedem com diluïts enmig de gent de tota ètnia, tribu, llengua i nació... de tota mena de colors de pells, amb cabells rossos, morenos, castanys, canosos, joves i ancians, infants i adults...  Cada vegada que es canta l’ave, tothom alça les torxes enlaire. Quan ja hem donat la volta a tota la llarga explanada i després de fer una colla de giragonses, quedem concentrats entre la basílica del Rosari i la Verge Coronada on acaba la processó. Els capellans anem a saludar el P. Teòtimo, el capellà lleonès encarregat dels grups procedents de l’estat. I parlem d’algunes persones conegudes. Ens comenta que la Montse, el març, entrà de novícia al monestir de Sant Benet de Montserrat.

Acabem la jornada en una terrassa prop del pont del Gave, bevent alguna cosa i comentant les incidències. Som  en Ramon, la Montse, en Josep, l’Elies et moi. A quarts de dotze anem a joc.

dimarts, 5 / juny / 2012

Celebrem el dia del medi ambient anant  a passejar als prats del Pont d’Espanya amb gairebé tota la colla: alguns han preferit quedar-se a Lourdes mateix.  El recorregut amb autocar és d’uns 60 km i, als darrers quilòmetres, la carretera es va estrenyent i fent-se complicada, amb unes quantes paelles. El conductor, en Joan, se’n surt molt bé.

El paratge és idíl·lic i la verdor dels prats i dels arbres, es barreja amb l’aigua abundant que salta pels cingles destil·lant-se de les congestes que s’albiren i es barregen amb la blavor del cel, on el sol hi brilla radiant. A més de 1500 metres d’alçada, enmig de tanta ufanor, a bac del Pirineu, la primavera sembla que s’hi hagi aturat i els arbres es veuen florits: pomeres, cirerers... Les càmeres fotogràfiques treuen fum volent perpetuar un paisatge i un  instant que fa viva la reflexió i la pregunta d’en Joan Maragall:

 “Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué "-Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!... “



Ves a saber si el mateix Maragall s’hi inspirà un xic en fer alguna de les seves estades en una de les poblacions properes a aquest indret, com recorda algú.


I retornem cap a Lourdes. Dinem a la una en punt i descansem. A la tarda, en comitiva, visitem la parròquia de Lourdes i els llocs on va viure la Bernardeta. L’església parroquial, d’inicis del s. XX, és una barreja de neo romànic, neo gòtic i neo bizantí. De l’època de la Bernardeta només en resta la pica on la Bernardeta hi rebé el baptisme. Davant la imatge de la M. de D. de Montserrat no ens podem estar de cantar-hi el Virolai. També visitem la cripta on hi ha exposició perpètua del Santíssim, on està enterrat el rector Peyramale que li va tocar fer la primera dilucidació de les revelacions a Bernardeta, també una altre imatge de la Moreneta (aquesta anterior els anys 30)...


Sortint de l’església visitem la segona “casa” on va viure la família de la Bernardeta.  Havia estat el calabós del poble, “le cachot”, i l’espai no fa gaire més de 16 m2. També visitem el “Moulin du Monge”, el molí on va néixer la Bernardeta i on hi visqué la família Subirouss abans d’arribar la crisi (per collites dolentes, molins més moderns, mals pagadors...) que els portà a la ruïna fins a ser-ne desnonats. Se la podria venerar com advocada de les famílies desnonades a causa de la crisi.


 Assistim a la processó del Santíssim. Cau un sol de justícia que estavella les cues dels cans. En Ramon, l’Elies i jo ens acomodem a la basílica subterrània de sant Pius X: s’hi està fresc i les pantalles gegants van retransmetent tota la cerimònia que s’ha iniciat a la cripta de la basílica superior, es concentra a l’esplanada del davant de la basílica del Rosari  i, finalment, transcorre per les esplanades fins la basílica subterrània. Amb màquines de sulfatar plenes d’aigua, uns voluntaris van ruixant els assistents.


Quan encara no havia sortit el tàlem i el Santíssim del davant de la basílica del Rosari, ens adrecem cap a la capella de la Crux Gloriosa, al inici del viacrucis monumental. Allà una trentena del grup hi celebrem la missa.  L’espai sembla un garatge, per molt que hi hagi la Creu que presideixi. Presideix i predica l’Elies que ens convida a apropar-nos a Jesús no pas com els escribes i fariseus que li posaven paranys sinó com ho feia Maria. Llegeix la lectura la Roser Bosch de Sant Martí, ens fa cantar en Manel i, en Josep, passa la panera i apaga el ciri.


Em telefona Mn. Rosendo Roca per comunicar-me la mort de la seva germana, la Roser (82a). Ell mateix n’oficiarà les exèquies a Sant Martí Sapresa, demà a les 18.


Després de sopar tornem de nou a les esplanades per la processó diària de les torxes. Ja estic tip de multituds i d’altaveus a tot gas. Vaig a la gruta: els altaveus també hi ressonen, però sembla hi ha més tranquil·litat i, a més, estic al cor del santuari: famílies, avis, religiosos, joves... Un continuo de gent que passa refregant les mans a la gruta. Calculo que una de cada 10 persones és un jove (entre 15 i 30 anys). Reso dues parts del rosari i més n’hauria dit ni no fos per l’estridència dels altaveus que volen imposar el seu estil de pregària. Quan acaba la processó de les torxes, la gruta s’omple amb una invasió de grups de joves amb barrets o fulards vistosos. I tots van passant per dintre la gruta.   


Amb l’Elies anem cap el poble a prendre una cervesa i a parlar una estona. Anem a joc a quarts de dotze. I demà serà un altre dia.

dimecres, 6 / juny / 2012

A les 7 ja estem esmorzant. Em penso que, a l’hotel,  tenen por que ens atipem. Quan hem acabat, baixem les bosses de viatge i les guardem a un magatzem de l’hotel. I anem a la basílica subterrània per participar a la missa internacional.   

La basílica queda plena a rebotir (unes 15 mil persones). Els capellans que hi concelebrem som més de 150, 6 bisbes. Presideix la celebració l’arquebisbe de Lió, el cardenal Philippe Barbarin, nascut al Marroc fa 61 anys, un home expressiu, proper, afable... Abans de començar intenta saludar cadascú dels capellans, però el temps se li fa curt.

La primera lectura la repeteixen en cinc o sis idiomes i, l’evangeli, en quatre. Els cants i al·leluies també els van repetint en cada idioma. Trobo la missa feixuga i carregosa. Si ho arribo a saber porto una sonda o un orinal. I els que estan malalts, pla!

Quan s’acaba la missa i ens retirem, saludo un pare blanc, el P. Michel Lagarde. Em diu que coneix el P. Josep Frigola i em diu que li enviï salutacions seves.

També saludo el cardenal Barbarin, que ja havia saludat a Roma, a les trobades de Sant’Egidio (em penso que fou el 2004, quan feia poc que havia estat nomenat cardenal). Li presento l’Elies i en Ramon, que dic és l’arxiprest. El cardenal s’inclina reverencialment davant seu i li besa la mà (caram, Ramon!). El convido a venir uns dies de descans i ell sembla que m’accepta la invitació. Em demana un lloc tranquil, que pugui passar desapercebut, amb una rectoria espaiosa on ningú el destorbi, i si pot ser prop del mar. El cert és que  em demana l’adreça electrònica. Si bé hem començat parlant francès, acabem parlant castellà: té un bon accent. També ens diu alguna cosa en català i, finalment, ens entona el Virolai. A veure com acabarà tot plegat. En Ramon i l’Elies al·lucinen mandarines. 

Sortint de la basílica, després d’observar alguna de les pancartes amb sants diversos (l’Elies en mira molt una pancarta amb la fotografia d’un capellà aragonès), entrem a la llibreria comprar algun llibre i algun petit record. Finalment anem a la gruta, a acomiadar-nos de la Verge Blanca: per les nostres parròquies, pels col·laboradors parroquials, pels malalts, pels nostres familiars... Santa Maria, Mare de Déu, pregueu per nosaltres...!

Un cop hem dinat, carreguem les bosses a l’autocar i sortim de la ciutat de Lourdes. És l’hora de nona i ens anem endormiscant. Prohibit fer xivarri! Fins i tot la Conxita calla: es veu que està molt encaramel·lada amb algú de la colla. I a fer quilòmetres, amb dues aturades tècniques i, una tercera, passat Figueres per menjar alguna cosa. Hem tingut temps de dir una part de rosari i de veure la pel·lícula “Cartes a Déu” . També hi ha un moment de cants, d’acudits, de poemes... però no aconseguim  que en Ramon ens expliqui la història de l’Avi Ximixo. Arribo a la doma cap a les nou del vespre.

Abans de ficar-me al llit, recordo l’August Moret, el noi que vaig acompanyar uns mesos, amb l’excusa de fer-li classes de repàs, i que l’Òscar, el protagonista de Cartes a Déu, m’hi ha fet pensar. L’August, quan tenia escassament 13 anys, morí un divendres sant,  també afectat de leucèmia.

dijous, 7 / juny / 2012

Torno a la normalitat seguint l’horari rutinari. Buido la bossa de viatge, col·loco les coses a lloc, faig bugada...

Quan he esmorzat feinejo pel despatx redactant el suplement, contestant missatges...

Vaig a dinar amb la Carme, en Josep i la Nuri,  a casa. Els comento algunes coses del viatge. Els mini nebots són a preparar l’acabament de curs de l’activitat extraescolar, aula de teatre.

Trobo la Collell i em comenta que, a finals de mes, aniran a Paris i a Disneyland. Es veu que els petits estan molt il·lusionats i tot el dia en parlen. En Ferriol diu a la seva mare que demani a la Blancaneus com es fa el pastís de poma perquè el faci igual de bo.

A la tarda vaig a proveir i retorno aviat a la Doma. Passo per la farmàcia a recollir medicaments, també alguna cosa per les aftes que m’han sortit a la boca, segurament per culpa d’alguna cosa que vaig menjar.


divendres, 8 / juny / 2012

De bon matí fa un agradable aire de tramuntana. Toca preparar algunes coses pel Corpus, sobretot les invitacions a la mainada de catequesi. Envio diversos missatges i imprimeixo uns quants fulls amb l’horari. M’arribo fins l’escola Pompeu Fabra per donar a la Carme els fulls a repartir.

De nou al despatx, atenc un parell de telefonades i un parell de visites, l’una per preparar un baptisme i, l’altra, per preparar un casament. Faig els assentaments del baptisme de diumenge passat i del casament del dissabte. La vida parroquial es va omplint de petites gotes que no deixen de regalimar.

En Joan ve a visitar-me. Repartirà unes circulars convidant a participar a la processó de Corpus. Recullo uns carbassons de l’hort. En tindré per fer crema de carbassó per sopar.

Em comuniquen la mort de la Carmeta que havia nascut a Can Garriga de Sant Julià del Llor fa 90 anys. Era vídua d’en Met de Can Sist que, quan treballava de paleta a Cal Peixet,  va alçar el campanar d’Anglès, ara deu fer uns 70 anys. Després també fou mestre d’obres. La Conxita em comenta que, quan treballava a la Burès, la Carmeta feia peücs de llana i els regalava a les companyes. Darrerament vivia als pisos de la Burès. Vaig visitar-la cap el novembre i habitualment la visitava la germana Teresa. La germana de la Carmeta és la Laura i viu a Bonmatí.   

Penjo una fotografia de la peregrinació al facebook i una al bloc. Més endavant ja n’hi penjaré d’altres.

Gràcies a l’Oriol Domingo, m’assabento de la mort del monjo de Montserrat P. Andreu Marquès . Havia estat professor meu a la facultat de teologia i, darrerament, cada estiu, algun vespre ens trobàvem a sopar a casa del doctor Bages ja que, en ser del mateix poble, eren bons amics. Feia però un parell d’anys que no havia estat possible ja que estava malament.

Al Vaticà, pinten bastos. Sembla que em trobo al costat de la gruta mentre es feia la processó de les torxes: amb tant d’esvalot, es farà complicat pregar amb senzillesa.

Renoi, quina polseguera amb el claustre romànic localitzat a Palamós. També podria parlar de peces d’interès que he vist fora de lloc. 

Cap comentari:

Publica un comentari