dissabte, 8 de febrer del 2025

 Capellans casats o capellans cèlibes? 

Publico un article que vaig escriure per la revista FOC NOU (juliol – Agost 2014). En aquell moment jo era rector de Constantins, Sant Julià del Llor, Bonmatí, Sant Martí Sapresa i Anglès, parròquies que fan de xarnera entre la Selva i el Gironès. Quan a Mn. Josep Castellà se li encomanaren aquestes parròquies (2017) també li afegiren les parròquies de La Cellera, Amer, Sant Climent d’Amer, Osor i el santuari del Coll.

 

COMUNITATS CRISTIANES SENSE EUCARISTIA?

    Parlant amb els periodistes, el papa Francesc, quan tornava de Terra Santa (el 26 de maig del 2014), va afirmar: “L’Església catòlica té capellans casats: catòlics grecs, catòlics coptes, n’hi ha en el ritus oriental... Perquè no es debat sobre un dogma, sinó sobre una rebla de vida que jo aprecio molt i que és un do per a l’Església. Però al no ser un dogma de fe, sempre hi ha la porta oberta”.

    Val a dir que no hi ha solucions màgiques per aquest problema de l’Església occidental dels nostres dies, especialment en les comunitats parroquials del món rural, i que sempre s’ha volgut solventar des de plantejaments de comunitats urbanes on, amb pocs capellans, amb esglésies més grans i amb persones ben preparades, es pot resoldre un problema que sí és dogmàtic: i és que una comunitat cristiana no pot prescindir de la celebració dominical de l’Eucaristia.

    En les petites comunitats rurals es fa molt més urgent trobar-hi solució. No n’hi ha prou amb mesures que poden ser transitòries o circumstancials, com són les celebracions sense prevere.

    Cal plantejar-se seriosament el que han expressat els cardenals Martini, Scola, Hummer... i posar sobre la taula la possibilitat de l’ordenació de viri probati (mentre en quedin, que també es van fent grans). També cal plantejar la possibilitat de fer més extensiva l’ordenació al diaconat d’homes madurs que, després d’un temps prudencial, siguin admesos al ministeri presbiteral. I cal no limitar les campanyes vocacionals a nois joves, i plantejar-ho també a jubilats preparats. Cal no refiar-se del transvasament de vocacions provinents de les esglésies del Tercer Món, com ja ha posat en alerta el Papa. Cal també -perquè no?- plantejar-se la readmissió de preveres que es secularitzaren, i que s’han mantingut fidels, i discrets, a la vida eclesial. I amb el temps, Déu dirà.

    I si, a l’Església Catòlica de ritus llatí, el celibat nou fou obligatori fins el concili Laterà II (celebrat el 1139), potser comença a ser el moment de fer un altre plantejament per a l’Església de les properes dècades. I és que els responsables eclesials es deuen a les comunitats cristianes, per senzilles que siguin. I no es deuen a plantejaments neoplatònics que consideraven impropi del sagrat les relacions matrimonials. ¿O és que potser el matrimoni no és un sagrament de l’Església?

Per acabar, quan, als anys 40 i 50 del  segle passat (després de la Guerra Civil), els seminaris menors s’omplien de joves estudiants per solucionar un problema de manca de centres de batxillerat als pobles, es deia que aquesta era la voluntat de Déu.  I ara que es fan més isolades les ordenacions presbiterals, ¿no serà que Déu vol que ens plantegem una altre manera de donar solució a aquesta situació?

dissabte, 1 de febrer del 2025

 AMB ELS GRUPS D’ESPLAI D’OLOT

La vida de molts capellans ha estat lligada als esplais o als agrupaments escoltes, especialment en les etapes de vicariat.  L’any 2002 en Joaquim Monturiol va editar el llibre GAMOSSINOS 20 ANYS. UNA EXPERIÈNCIA D’EDUCACIÓ EN EL LLEURE A OLOT (Impremta Callís, Olot 2002) recollint diversos testimonis d’aquella experiència en ocasió del 20 aniversari de la seva fundació. En Joaquim Monturiol també em demanà la meva aportació que no fou altra que la de fer un esbós del treball amb els grups d’esplai vinculats a la parròquia de Sant Cristòfor les Fonts d’Olot que tenia el seu centre d’operacions a l’edifici de l’antic convent dels Caputxins, al carrer Joaquim Vayreda, 23, d’Olot.    

 

Recordant el Grup d’Esplai de La Caixa

Des del gener del 1980 al setembre del 1983 vaig estar destinat com a vicari de la Parròquia de Sant Cristòfor Les Fonts d’Olot. I una de les experiències més interessants d’aquell moment fou la relació amb els grups d’esplai dels Caputxins.

D’aquella etapa de la meva vida en podria fer diverses anàlisis. Segurament que, en un racó o altre, en trobaria documentació sobrera i sé d’algú que n’ha recollit i publica (en Pere Soler[i], en Pep Montbardó...).

Els grups d’esplai dels Caputxins venien de temps i havien estat recolzats pels mossens de Les Font, especialment Mn. Salvador Batalla i Mn. Joan Naspleda. Quan jo vaig arribar, el responsable de la Parròquia era Mn. Narcís Ponsatí i l’ajudava l’Enric Roura, ara també mossèn[ii]. Posteriorment, va venir de rector de Les Fonts Mn. Martirià Pla.

Un dels treballs que se m’encomanà a Les Fonts fou el de col·laborar amb l’Enric en l’animació del Centre d’Esplai dels Caputxins que tenia encomanada l’organització de les colònies d’estiu, amb en Catà, els germans Soler, en Ramon, la Tat, la Ita... i, és clar, la Maribel i en Sidro. I també hi havia en Pep Plana, àlies el Xileno.

Ben aviat, per tal de donar resposta a la necessitat d’atendre més contínuament als nois i noies que havien participat a les colònies d’estiu i que ja s’agrupaven de forma desorganitzada en diverses colles, es va pensar d’oferir una programació amb propostes elementals que tendissin a la coordinació, a la motivació, a la relació, a la partició, a la reflexió, al compromís, al servei...

En aquell moment hi havia un grup al barri de Sant Miquel, un altre al de Sant Cristòfor (el popular barri anomenat dels “boits” que, tot sigui dit, que com és amunt, més ho són), un a Sant Pere Màrtir, el dels Caputxins (pròpiament) i els dels pisos anomenats de La Caixa. Tot i les dificultats que hi havia, l’experiència reeixí. I així, respectant uns grups naturals i un ambient propi proper i senzill, s’assolien uns objectius bàsics interessants i realistes. Era un bon servei que s’oferia des d’un àmbit d’Església, amb la col·laboració del Servei de Colònies de Vacances del Bisbat.

Dins d’aquell marc general, recordo que cal situar-hi el grup de La Caixa (al sector nord / oest). En Pep Plana, antic monitor dels joves que ara començaven al barri de La Caixa, va fer d’enllaç amb l’equip coordinador que es reunia a l’antic convent dels Caputxins. En aquell nou grup, hi havia també el seu germà, en Màrius, que n’era un xic l’ànima. Era una colla d’adolescents que s’havia format de forma espontània i natural en aquell veïnat. Recorden bé els seus salts i les pedalades per les places de l’entorn on se’ls veia jugar i coneixen bé les seves pells les gorgues del Fluvià on, tots plegats, més d’un cop, a ple estiu, s’hi havia remullat i cabussat. A més d’en Màrius, d’aquella colla recordo en Dídac, en Quim, en Jaume...

L’experiència fou positiva, com es manifestà diverses vegades: castanyades, campionats de “palo-mato” entre les diverses colles,   els primers carnestoltes públics d’Olot amb la participació de tots els grups distribuïts en diverses comparses, alguna campanya de solidaritat...

Vaig marxar d’Olot el setembre del 1983 per anar al Maresme, a Calella (del 1983 al 1987). Vaig fer-ho amb el meu Renault 4L de l’ànec groc i per la carretera de la Vall de Bas. No m’amago de dir que vaig fer-ho plorant com un beneït mentre anava carretera enllà. Segurament en aquell moment a mi em convenia començar una nova etapa de la vida. Però no fou fàcil del tot. A Olot hi deixava il·lusions, ganes d’acompanyar gent jove i d’obrir nous horitzons... Deixava amics, encerts i fracassos, projectes i realitzacions. A Sant Esteve d’Olot hi havia estat ordenat capellà el 22 de febrer del 1981 (precisament la vigília del 23 F) i m’havia sentit molt acompanyat en aquell moment i en iniciar els meus primers passos del meu ministeri.

Marxava i preferia oblidar. Si haguera recordat massa, m’hauria esquinçat el cor. I mentre es desgranaven els dies, de la Garrotxa al Maresme els quilòmetres que els separen s’anaven fent més llargs. Calella, al llarg de quatre anys, m’havia d’obrir a noves realitats i a nous companys de camí.

Des d’aleshores, han passat uns quants anys. Entretant he estat també a Sant Jordi Desvalls (set anys) i en fa gairebé vuit que estic a Palafrugell. Amb el pas dels anys possiblement la feina m’ha encotillat excessivament i l’edat m’ha allunyat massa del jovent i de la mainada, de qui em sento més el seu avi que no pas un d’ells, com intentava a Olot. Tot i així, quan posteriorment he trobat algú que m’ha recordat aquelles experiències viscudes a Olot, ho he agraït. I sobretot he agraït quan m’he adonat que aquella experiència ha servit per eixamplar mirades, per assumir compromisos amb cor generós, per adreçar passes per camins de pau, per viure una realitat sempre en el present amb actituds de futur...

Mn. Martirià Brugada i Clotas                                                                                                Vicari de la Parròquia de Sant Cristòfor les Fonts del 1980 al 1983

 



[i] Pere Soler, L’educació en el lleure a Girona,, Universitat de Girona, desembre 1995. El mateix  Joaquim Monturiol , “L’educació laica en el lleure. El cas d’Esplais de la Garrotxa, una entitat que porta 25 educant en el lleure”, a Revista de GironaISSN 0211-2663, Nº 275, 2012págs. 46-50;                     Esplais de la Garrotxamés d'un quart de segle d'educació en el lleure a la Garrotxa, Joaquim Monturiol Sanés, Marta OlivetAriadna Pagès Annals del Patronat d'Estudis Històrics d'Olot i ComarcaISSN 0211-8424, Nº. 21, 2010págs. 545-564

 

[ii] Des del 2009, rector de Santa Maria de Blanes

divendres, 24 de gener del 2025

 LA FESTA DELS VELLS A SANT JORDI DESVALLS

Del setembre del 1987 fins el setembre del 1994 vaig fer de rector de Sant Jordi Desvalls, Colomers, Vilopriu, Gaüses i Valldevià:  unes parròquies que fan de xarnera  entre el Gironès, el Baix Empordà (traient el nas cap a l’Alt Empordà i el Pla de l’Estany); una etapa de la meva vida de la que en guardo molts bons records. I el 1994 vaig ser enviat de rector a Palafrugell, a la parròquia de Sant Martí.

El  2002, en ocasió del 25è HOMENATGE DE LA VELLESA de Sant Jordi Desvalls, el seu Consell Parroquial (amb Mn. Jordi Font) va publicar un dossier amb diversos testimonis i records, també el meu que reprodueixo tot seguit.

 

VUIT ANYS DESPRÉS

Fa vuit anys que vaig marxar de Sant Jordi Desvalls, després d’estar-n’hi set. Les vegades que he enyorat aquesta estada, no us ho podeu pas imaginar!  Tota la feina que allà tenia (que no vol dir pas la feina que jo feia) ara s’ha multiplicat per disset o per divuit. Dit d’una altra manera, la feina d’aquells set anys, a Palafrugell em tocar fer-la amb sis mesos. Tinc calculat que, a hores d’ara, a Palafrugell hi porto fets uns 600 bateigs, unes 900 primeres comunions, uns 1200 enterraments, cap a 4000 misses, varis milers d’hores de despatx i reunions i més reunions. Tot va a dojo! I amb el poc que m’agrada treballar! Ara m’adono que el tracte familiar de cada persona i de cada esdeveniment és un privilegi de les comunitats de les dimensions com la vostra. Amb vosaltres és quan la vida cristiana té el regust del pa de ca la Maria.

Com sabeu, a Palafrugell ens agrada  molt la gresca, especialment per les Festes de Primavera i, al juliol, per la festa de santa Margarita. I tot l’estiu sembla festa major, com a molts llocs de la Costa Brava. Amb la gent que es mou per la Parròquia, tampoc no ens quedem curts. I organitzem celebracions parroquials ben simpàtiques: revetlla de final de curs, XXV aniversari de Matrimoni, Sant Martí (el novembre), Santa Llúcia (el desembre), Sant Sebastià (el gener), festa de la Mare de Déu de Lourdes (el febrer), Ruta de la Llum (el dilluns de Pasqua), Corpus... I també col·laborem amb l’Ajuntament i la Creu Roja que organitzen la festa de la gent gran, a les darreries de maig, però una festa en la que únicament hi participen aquelles persones que celebren els 80 anys. Amb tot, castanyades, xocolatades, arrossades, cargolades... com les vostres, cap.

Comparar Sant Jordi Desvalls amb Palafrugell no ve al cas i és complicat. I, malgrat tot, a la vila del peix fregit, també hi ha coses interessants (òbviament) i moltes persones engrescades en voler seguir l’Evangeli, més del que sembla. Però l’aire és un altre. Fins el vent d’amunt, que s’hi fa sentir sovint i que no és pas ben agradable, té un altre nom, el de garbí.

Doncs bé, quan vaig arribar a Sant Jordi Desvalls (el setembre del 1987), feia poc que ja s’havia celebrat la Festa dels Vella. Amb Mn. Narcís Mallol, feia tres anys que s’havia recuperat, a la vegada que es recuperava la festa de Sant Mateu, el 21 de setembre. I la recuperació s’havia fet amb empenta: si en sap d’engrescar, Mn. Narcís (Eh que si, Berta?).

El Consell Parroquial tenia una bona feina a preparar la celebració i tothom s’hi feia de debò. En Lluís Bosch en va ser l’ànima de les primeres celebracions, i tots els altres s’hi apuntaren decidits: la Lolita, la Fina, la Isabel... I tot seguit en Miquel, la Margarita, en Dani... I l’esquema es consolidà: missa amb animació musical, dinar de germanor i, un altre dia proper a la festa, una excursió. I no ens mocàvem pas amb qualsevol màniga: Esbart Marboleny de Les Preses, Coral del Casal d’Avis de Banyoles, Continuïtat del Montgrí... Alguna vegada s’hi van inserir sardanes, sortint de la missa, amb la Bisbal Jove. I al dinar de germanor, de mica en mica s’hi anava afegint més i més gent que algunes vegades ajudaven i, altres, ajudaven a caure. El primer any, al dinar, van participar-hi unes 80 persones i, el 1993, érem més de 150. I en ser la festa a les darreries de l’estiu, també s’hi afegien les mosques que ja buscaven refugi. A la Sala Nova, en una ocasió, l’Anton em deia que no valia pas la pena eliminar cap mosca perquè si se’n matava alguna, en venien cent de noves al funeral. També, alguna vegada el dinar de germanor es va realitzar a un restaurant.

I el record de la diada, encara es dona? El Consell també s’havia de cremar les celles per trobar-ne un d’adient per cada any: que si una làmina amb sant Jordi,  que si un bolígraf... Un anys se’ns va ocórrer regalar un cendrer de La Bisbal amb el nom de cada un dels homenatjats. I van venir justets per tots els noms! I, juntament amb les col·laboracions de les institucions locals, una rifa que caldejava bé l’ambient.

Les excursions ens van fer conèixer moltes comarques: l’Anoia i el Baix Llobregat, el Vallespir, el Conflent i la Cerdanya, el Maresme i l’Anella Olímpica de Barcelona, el Vallès Occidental, el Bages i Osona, la Conca de Barberà... La sortida també era una ocasió important de convivència i de relació. Penso que sempre vàrem tornar els mateixos, cap de menys ni cap de més. És clar que aquella vegada que anàrem a dinar a un restaurant de bufet lliure, pensava que algú quedaria embussat. Ni les oques, quan se les enguiera, fan un paper millor!

Ah, i no vull oblidar-me d’agrair que sempre es considerà a la meva mare com una jubilada més de Sant Jordi Desvalls. De fet, ella mateixa s’ho sabia guanyar amb la seva cordialitat. A més, ja es mereix alguna alegria, doncs amb el fill que té...!

            Una forta abraçada a tots.

                                                           Martirià Brugada i Clotas.

diumenge, 19 de gener del 2025

 PREGÀRIES FESTIVES – I

 

A LA WENDY

En ocasió de la seva primera comunió

el 29 de maig de 2005

 

En tu, llum i pau,

goig i alegria.

 

En tu,

foc d’amor,

Jesús, pa de vida.

 

Amb tu,

avui i demà

i tots els dies.

 

 

MAJESTAT DE BEGET - Beget, 2 d’agost 1983

 

Icona gegantesca, la menys fina de les grans majestats catalanes, però també la més emocionant. Crist ple de la mateixa grandiositat de les tempestats que assolen les seves muntanyes”  

Arthur Kingsley Porter  (1883 – 1933)

 

Divina Majestat,

de braços ben oberts,

la vostra faç serena

a tots ens il·lumina

i els vostres ulls mig clucs

ens miren vida endins.

No ens abandoneu

enmig del fosc camí

de les nostres lluites.

 

Divina Majestat,

Que de segles enllà,

us feu vostre

aquest nostre vell poble.

 

Tothom us sap ací,

Vivent, al costat nostre,

al bat de les tempestes.

 

Divina Majestat,

Senyor, Salvador nostre!

 

 

 

MISERICÒRDIA

 

Oberts els braços

acolliu tothora

els precs confiats

que la fillada us adreça.

 

Del Maresme en seu Regina,

i a Canet, tothom us mira.

 

Badia d’amor immens,

els vostres braços estesos

acullen tothora

els precs confiats

que la fillada us adreça

enmig d’un mar de tempestes

de la vida i del tràfec

del nostre món.

 

 


ROTLLANA DEL FOC DE CAMP

Argelaguer, 08-VIII-85

 

Embolcallats per la fosca de la nit

sentim a prop el vostre esguard

atalaiant-nos vida endins

amb profunditat i tendresa.

 

I la foguera, alegre i viva,

mirall com és del vostre càlid amor,

ens aplega i ens agermana

sota la volta estrellada del cel.

 

Ara doncs,

tots junts,

us saludem i us donem,

Pare, el bona nit.

 

I us donem gràcies

per tantes estones

que ens heu apropat més

als companys.

 

Us donem gràcies

pel sol i per la nit,

per l’aire i la fatiga,

i pel jaç que ja ens enyora,

i per l’aigua fresca del matí

que ens desvetlla, 

llepant-nos i 

amanyagant-nos.

 

Us donem gràcies, Pare,

perquè ens estimeu.

 

 

dijous, 9 de gener del 2025

 JOAN DOMÈNECH I MONER

Morí fa poc més d’un any, el 9 de  novembre del 2023. Amb raó, Lloret de Mar ha dedicat el 2025 com l’ANY JOAN DOMÈNECH. Per aquesta raó l’Ajuntament de Lloret de Mar, amb la col·laboració de la Diputació de Girona i de la Generalitat de Catalunya, ha editat el llibre d’homenatge UNA VIDA DEDICADA A LA CULTURA, LLORET ESTAVA PER DAMUNT DE TOT on es recullen diversos testimonis relacionats amb el personatge. També vaig ser convidat a fer-hi la meva aportació. Aquesta es recull a la p. 132 / 133 i que reprodueixo aquí, amb un afegitó d’un moment que vaig oblidar d’evocar.  

 



FLAIXOS D’UN ENCONTRE

En memòria d’en Joan Domènech i Moner (1943 – 2023)

 

Ha estat gradual l’aproximació amb en Joan Domènech, del personatge a la persona.

 

El primer “contacte” el vaig tenir ja fa temps quan em va caure a les mans un dels seus llibres “Beget i la seva rodalia”. Per mi Beget (a l’Alta Garrotxa) ha estat un dels punts on, especialment del 1980 al 1987, amb jovent d’Olot, primer, i i amb els de Calella, hi havia anat sovint a acampar. Aquell llibre, tan ben prologat per Mn. Modest Prats i Domingo (1936 – 2014), company i professor comú, més enllà d’apropar-me a la realitat històrica de Beget també m’apropava a un estil d’investigar i d’escriure que m’agradava deixant-me el regust de “quan jo sigui gran, vull ser com tu”.   

 

El segon contacte va ser més directe quan, essent rector de Palafrugell, se’ns va ocórrer obrir una porta d’emergència a l’església parroquial ja que només disposava d’un únic accés. Era l’any 2000 i el portal s’havia d’anomenar “El portal del Jubileu”. Aleshores, ell era el Delegat de Cultura de Girona i fou necessari tenir-hi diverses entrevistes. En aquell moment vaig descobrir el seu tracte amable i proper.  

 

Un tercer i breu moment fou quan, essent jo rector de Sant Martí Sapresa (del 2011 al 2017), encapçalà una comitiva del Cassinet per visitar la feia poc restaurada església parroquial  d’aquella petita parròquia (una de les més petites del bisbat però amb quatre esglésies bellament restaurades).

 

(En aquest recull de trobades amb en Joan, vaig oblidar-me d’esmentar un altre moment que m’apropà a en Joan. Fou quan estava acabant el treball de  fi de màster (2014) i que el vaig dedicar a l’escultor Enric Monjo i Garriga (1895 – 1976), fent-ne un inventari raonat. I clar, a Lloret de Mar hi ha un parell d’obres d’ell ben significatives: la de la talla del Sant Crist (1947) i la de la majestuosa escultura de la Mare de Déu de Loreto (1943). Quan vaig venir per veure-les in situ, Mn. Josep Castellà va fer que fos en Joan qui m’acompanyés i m’obrís les portes per veure ben de prop les imatges)  

 

Però òbviament quan més directe ha estat la relació amb ell ha estat quan se m’encomanà la parròquia de Lloret de Mar, fa 7 anys. El primer encontre fou a la festa de les Alegries el diumenge 17 de setembre del 1917. I d’aleshores ençà he anat veient que,  en Joan, amb la Teresa, participant habitualment a les celebracions de la parròquia i s’ha interessat per com ha estat al dia de la vida parroquial procurant recollir, setmana rere setmana el Full Parroquial i el corresponent suplement parroquial, L’Afegitó.

 

I si, he vist i m’he adonat que en Joan tenia un compromís profund amb la vida cultural de Lloret de Mar que ell arrelava en la seva vivència cristiana. Gràcies, Joan, pel teu compromís i pel teu testimoni.