El passat dimarts 23·04·19 fou la celebració popular de sant Jordi. A la nostra parròquia es commemorà amb la MISSA DEL POEMA I DE LA ROSA que es celebra per segon any, repartint una rosa a les senyores que van participar a la missa i a tothom un poema de Joan Maragall dedicat al patró de Catalunya, el que comença dient "La diada de sant Jordi és diada asenyalada...". L'any passat el poema que es repartí fou d'en Salvador Espriu i que diu: "Senyor Sant Jordi, patró, cavaller sense por...". Val a dir que, tant enguany com l'any passat ens mancaren gairebé una dotzena de roses.
El dissabte 27·04·19 commemoràrem la Mare de Déu de Montserrat. La seva imatge presidí les misses vespertines del dissabte i les del diumenge i cantàrem a totes el Virolai mentre es passava a venerar la seva imatge.
Amb tot la celebració litúrgica dels dos patrons quedà eclipsada per la celebració de l'octava de Pasqua que allarga a tota la setmana la celebració pasqual talment fos un únic dia. Així doncs, l'abarrocada normativa litúrgica ens obliga a fer la celebració litúrgica de sant Jordi aquest dimecres 01·05·19 mentre que la celebració litúrgica de la Mare de Déu de Montserrat és aquest dimarts 30·05·19.
Amb això vull dir que queda ben encaixat la publicació de dos articles dedicats als nostres patrons.
El
març del 2016, estant a Anglès, Mn. Josep Casellas, el director de la revista
diocesana EL SENYAL em demanà que redactés un article sobre la devoció i el
patronatge de sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat.
L’article
es publicà al n. 167 de EL SENYAL (abril 2016), a la pàgina 24.
El
text que vaig preparar era un xic més llarg que el que es publicà. Aquí el
publico sencer, si bé deixo en cursiva els fragments que no es van
publicar.
EL PATRONATGE DE SANT JORDI I DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT
Sant Jordi
hauria estat martiritzat a Capadòcia al s. III i la seva tomba es localitza a
Palestina. Des d’inicis del s. IV, la seva veneració es va estendre entre els
cristians orientals i passaren a denominar-lo “el gran màrtir”.
Posteriorment
se’n va escriure la vida i els miracles utilitzant el recurs literari de la
fantasia exuberant d’estil apocalíptic per així remarcar la importància del
martiri i del personatge tot perpetuant-ne millor el record. En aquest sentit
és interessant veure com el nostre patró representa bellament el capítol 19 de
l’Apocalipsi (11-21).
Es va difondre el seu culte als països d’Europa
occidental amb les expedicions militars en ocasió de les croades i amb la
creixent popularitat de la cavalleria. A casa nostra, l’abat Oliba (971 – 1046)
li dedicà una capella a Ripoll. La devoció s’estengué a la corona Catalana
Aragonesa especialment entre la noblesa i la cavalleria. El 1201 es va crear
l’ordre militar de Sant Jordi d’Alfama. A partir del 1436, amb l’impuls del
braç militar, la Generalitat en promou el patronatge al Principat i el papa Gregori
XIII (1574) el confirmà.
Seria però amb la Renaixença -dintre del romanticisme,
i gràcies a l’interès del bisbe Josep Morgades (1829 – 1901)- que el patronatge
reviscolà, especialment el 1895 en un entorn
cultural que hi col·laborà.
Posteriorment, reciclant i integrant l’obsequi de les
roses (que es beneïen aquest dia per protegir-se de les aranyes) amb la festa
del llibre (instituïda el 1926, amb Primo de Rivera per homenatjar Cervantes) i
també amb les reivindicacions nacionalistes, la festa prendria el color i
l’aire actual.
A les
comarques de Girona, el nostre patró dóna nom al poble i a la parròquia de Sant
Jordi Desvalls. També té dedicades ermites a Sant Llorenç de la Muga, al
castell de Torcafelló de Maçanet de la Selva i al comptat de Sant Jordi a
Calonge.
A més, és el
patró de la Confraria de la Noblesa de Girona o Real Estament de Sant Jordi i patró
dels Minyons Escoltes i Guies.
En recullo alguna
dita popular on s’afirma que,” per sant Jordi, la piula a l’ordi” i “no diguis
que l’hivern és passat que sant Jordi no sigui estat”. En definitiva, sant
Jordi és l’home de la terra que evoca el ressorgir primaveral i la resurrecció
del Senyor.
VENERAR MARIA
A
tots els pobles, parròquies i llars de casa nostra s’ha venerat la Mare de Déu
amb festes singulars. Aquesta veneració s’ha adreçat especialment a la Mare de
Déu del Roser i altres advocacions de l’entorn més comarcal.
La
veneració a l’advocació de la Mare de Déu de Montserrat no s’estenia gaire més
enllà de les comarques de l’entorn de la muntanya sagrada, si bé l’origen del
monestir es pot situar cap el s. IX. La singularitat de l’entorn farcit d’ermites
juntament amb la seva situació estratègica aviat esdevindria un destacat centre de devoció que, al llarg dels
anys, visitarien nombrosos sants i personatges
notables.
El s. XIX fou especialment tràgic per
Montserrat i la imatge de la Mare de Déu va viure nombrosos
perills seguint les vicissituds polítiques del moment. Però, a partir del 1858,
sota el guiatge de l'abat
Miquel Muntadas i Romaní (1808 – 1885), es restaurà la vida monàstica i els
edificis del monestir.
Amb consonància amb l’esperit de la Renaixença,
del 1880 al1881 organitzaren les festes mil·lenari de la troballa
de la Mare de Déu. En foren promotors el poeta Mn. Jacint Verdaguer (1845-
1902), del canonge Jaume Collell (1846 – 1932), del propagandista Mn. Fèlix Sardà
i Salvany (1841 – 1916), La celebració obtingué que el1881
el papa Lleó XIII declarés
oficialment la Mare de Déu de Montserrat patrona de Catalunya amb festivitat
pròpia el 27 d'abril.
També,
en aquest moment, el bisbe Josep Torras i Bages (1846 – 1916) fou gran promotor
del patronatge espiritual de la Mare de Déu de Montserrat sobre tot Catalunya.
És així com Montserrat esdevé un referent fonamental per
Catalunya i per la vida cristiana del país motivant la inspiració de poetes i
músics.
Després
de la Guerra Civil (1939), a partir de les festes d'entronització de
1947, amb l'abat Aureli M. Escarré
i Jané (1908 – 1968), el monestir esdevingué un referent fonamental per
l’espiritualitat i la identitat de Catalunya i un nucli de renovació eclesial i
de resistència catalanista i democràtica.
Actualment la Mare de Déu de Montserrat és venerada a moltes
esglésies i a moltes llars de la nostra terra i a molts altres indrets com
Sevilla, Lourdes, Lima, Buenos Aires, Santos, Bogotà, L’Alguer, Roma, Madrid...
=============================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================
El març del 2019, una vegada més el director de El
Senyal, Mn. Josep Casellas, em demanà un article dedicat als patrons de
Catalunya, sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat.
No volia repetir-me
i, per això em va semblar adient
enfocar l’article des del punt de vista literari parlant dels poetes que han
escrit sobre els nostres patrons.
L’article es publicà a EL SENYAL, n. 197, p. 22 i ara
també el podeu llegir aquí.
ELS POETES CANTEN ELS PATRONS DE CATALUNYA
En ocasió de la celebració de sant Jordi i la Mare de
Déu de Montserrat, m’ha semblat adient fer referència als poemes dedicats als
patrons de Catalunya, sovint pregàries que han ajudat a alçar la mirada i
eixamplar el cor.
A cura del P. Maur M. Boix (1919 – 2000) es publicà el Llibre de la Mare de Déu de Montserrat (Selecta, 1950), un recull de poemes amb antics cants dels
romeus, cançoner popular i composicions de 46 autors del s. XIX i de la primera
meitat del s. XX on hi destaquen 2 escriptores: M. Antònia Salvà i Clementina
Arderiu. També l’aportació en prosa de 5 altres escriptors.
El 1956, en el
75è aniversari de la Coronació canònica de la Mare de Déu de Montserrat (1881),
un grup de literats van contribuir a teixir la Corona Literària oferta a la Mare de Déu de Montserrat. L’Abadia de
Montserrat publicà el recull el 1957. El
P. Jordi M. Pinell i Pons (1921 – 1997) en
vetllà pel recull.
Sentiments, veus i escoles, formes, estils i accents
ben diferents conformen els textos literaris de 167 autors com Josep Maria de
Sagarra, Carles Soldevila, Joan Fuster, Tomàs Garcés, Marià Villangómez, Carles
Riba, Salvador Espriu, J. V. Foix, Pere Calders, Pere Quart, Manuel de Pedrolo,
Joan Perucho, Joan Triadú... La presència
femenina hi destaca amb Víctor Català, Rosa Leveroni, Clementina Arderiu, M.
Antònia Salvà, Roser Matheu, M. Aurèlia Campmany, Joana Raspall, Pilar Tous de
Cirera, Beatriu Civera, Trinitat Catasús, Josefina Tura de Bertran. També s’esmenta l’aportació d’ una
cinquantena d’autors dels qui no se’ls
publicà els poemes (com Carles Fages de Climent). El recull és un esclat d’entusiasme,
de bona literatura i paraules arrencades del cor que
plau recordar.
Des del 1956 segur que molts altres poetes han dedicat
composicions a la patrona de Catalunya. Tant de bo se’n fes un nou recull que
ajudés a re-situar la Verge Bruna en l’horitzó sotragat de la nostra identitat.
Sant Jordi no disposa d’un florilegi tan extens ni tan
formal, però no es queda curt. I també té dedicats poemes d’un bon ventall d’autors,
des de Jordi de Sant Jordi (1395 – 1424)
i Jaume Roig (1401 – 1478) fins J. Verdaguer, J. Maragall, M. Antònia Salvà , J. M. de Segarra,
Ventura Gassol, Miquel Dolç, Pere Quart , Lola Casas, M. Roser Algué, Montse
Ginesta, Miquel Martí i Pol, Isabel Barriel, Joana Raspall, Artur Masriera, Jaume Roig, Joan J. Roca
Labèrnia, M. Antònia Salvà, A. Correig i Massó, Lluís Gassó, A. Bori
Fotestà, Joan Viñoli, Josep M. López Picó, Joan Garcés, Guerau de Liost , Joan
Brossa, A. Correig i Massó, J. M. Rovira i Artigas, Alfons Maseres, Salvador
Perarnau , Guillem Colom, J. M. Folch i Torres , Salvador Espriu...
Amb tantes i tant belles composicions, no podem estalviar-nos
de cantar i pregar als nostres bons patrons, que prou ho necessitem, i malament
no ens anirà.
