SANT JORDI I LA MORENETA

El passat dimarts 23·04·19 fou la celebració popular de sant Jordi. A la nostra parròquia es commemorà amb la MISSA DEL POEMA I DE LA ROSA que es celebra per segon any, repartint una rosa a les senyores que van participar a la missa i a tothom un poema de Joan Maragall dedicat al patró de Catalunya, el que comença dient "La diada de sant Jordi és diada asenyalada...".  L'any passat el poema que es repartí fou d'en Salvador Espriu i que diu: "Senyor Sant Jordi, patró, cavaller sense por...". Val a dir que, tant enguany com l'any passat ens mancaren gairebé una dotzena de roses.

El dissabte 27·04·19 commemoràrem la Mare de Déu de Montserrat. La seva imatge presidí les misses vespertines del dissabte i les del diumenge i cantàrem a totes el Virolai mentre es passava a venerar la seva imatge. 

Amb tot la celebració litúrgica dels dos patrons quedà eclipsada per la celebració de l'octava de Pasqua que allarga a tota la setmana la celebració pasqual talment fos un únic dia. Així doncs, l'abarrocada normativa litúrgica ens obliga a fer la celebració litúrgica de sant Jordi aquest dimecres 01·05·19 mentre que la celebració litúrgica de la Mare de Déu de Montserrat és aquest dimarts 30·05·19. 

Amb això vull dir que queda ben encaixat la publicació de dos articles dedicats als nostres patrons. 

El març del 2016, estant a Anglès, Mn. Josep Casellas, el director de la revista diocesana EL SENYAL em demanà que redactés un article sobre la devoció i el patronatge de sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat.

L’article es publicà al n. 167 de EL SENYAL (abril 2016), a la pàgina 24.

El text que vaig preparar era un xic més llarg que el que es publicà. Aquí el publico sencer, si bé deixo en cursiva els fragments que no es van publicar.  

EL PATRONATGE DE SANT JORDI I DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT  

Sant Jordi hauria estat martiritzat a Capadòcia al s. III i la seva tomba es localitza a Palestina. Des d’inicis del s. IV, la seva veneració es va estendre entre els cristians orientals i passaren a denominar-lo “el gran màrtir”.

Posteriorment se’n va escriure la vida i els miracles utilitzant el recurs literari de la fantasia exuberant d’estil apocalíptic per així remarcar la importància del martiri i del personatge tot perpetuant-ne millor el record. En aquest sentit és interessant veure com el nostre patró representa bellament el capítol 19 de l’Apocalipsi (11-21).

Es va difondre el seu culte als països d’Europa occidental amb les expedicions militars en ocasió de les croades i amb la creixent popularitat de la cavalleria. A casa nostra, l’abat Oliba (971 – 1046) li dedicà una capella a Ripoll. La devoció s’estengué a la corona Catalana Aragonesa especialment entre la noblesa i la cavalleria. El 1201 es va crear l’ordre militar de Sant Jordi d’Alfama. A partir del 1436, amb l’impuls del braç militar, la Generalitat en promou el patronatge al Principat i el papa Gregori XIII (1574) el confirmà.

Seria però amb la Renaixença -dintre del romanticisme, i gràcies a l’interès del bisbe Josep Morgades (1829 – 1901)- que el patronatge reviscolà, especialment el 1895  en un entorn cultural que hi col·laborà.

Posteriorment, reciclant i integrant l’obsequi de les roses (que es beneïen aquest dia per protegir-se de les aranyes) amb la festa del llibre (instituïda el 1926, amb Primo de Rivera per homenatjar Cervantes) i també amb les reivindicacions nacionalistes, la festa prendria el color i l’aire actual.

A les comarques de Girona, el nostre patró dóna nom al poble i a la parròquia de Sant Jordi Desvalls. També té dedicades ermites a Sant Llorenç de la Muga, al castell de Torcafelló de Maçanet de la Selva i al comptat de Sant Jordi a Calonge.

A més, és el patró de la Confraria de la Noblesa de Girona o Real Estament de Sant Jordi i patró dels Minyons Escoltes i Guies.

En recullo alguna dita popular on s’afirma que,” per sant Jordi, la piula a l’ordi” i “no diguis que l’hivern és passat que sant Jordi no sigui estat”. En definitiva, sant Jordi és l’home de la terra que evoca el ressorgir primaveral i la resurrecció del Senyor.

VENERAR MARIA

A tots els pobles, parròquies i llars de casa nostra s’ha venerat la Mare de Déu amb festes singulars. Aquesta veneració s’ha adreçat especialment a la Mare de Déu del Roser i altres advocacions de l’entorn més comarcal.

La veneració a l’advocació de la Mare de Déu de Montserrat no s’estenia gaire més enllà de les comarques de l’entorn de la muntanya sagrada, si bé l’origen del monestir es pot situar cap el s. IX. La singularitat de l’entorn farcit d’ermites juntament amb la seva situació estratègica aviat esdevindria un  destacat centre de devoció que, al llarg dels anys,  visitarien nombrosos sants i personatges notables.

El s. XIX fou especialment tràgic per Montserrat i la imatge de la Mare de Déu va viure nombrosos perills seguint les vicissituds polítiques del moment. Però, a partir del 1858, sota el guiatge de l'abat Miquel Muntadas i Romaní (1808 – 1885), es restaurà la vida monàstica i els edificis del monestir.

Amb consonància amb l’esperit de la Renaixença, del 1880 al1881 organitzaren les festes mil·lenari de la troballa de la Mare de Déu. En foren promotors el poeta Mn. Jacint Verdaguer (1845- 1902), del canonge Jaume Collell (1846 – 1932), del propagandista Mn. Fèlix Sardà i Salvany (1841 – 1916), La celebració obtingué que el1881 el papa Lleó XIII declarés oficialment la Mare de Déu de Montserrat patrona de Catalunya amb festivitat pròpia el 27 d'abril.

També, en aquest moment, el bisbe Josep Torras i Bages (1846 – 1916) fou gran promotor del patronatge espiritual de la Mare de Déu de Montserrat sobre tot Catalunya.

És així com Montserrat esdevé un referent fonamental per Catalunya i per la vida cristiana del país motivant la inspiració de poetes i músics.

Després de la Guerra Civil (1939), a partir de les festes d'entronització de 1947,  amb l'abat Aureli M. Escarré i Jané (1908 – 1968), el monestir esdevingué un referent fonamental per l’espiritualitat i la identitat de Catalunya i un nucli de renovació eclesial i de resistència catalanista i democràtica.

Actualment la Mare de Déu de Montserrat és venerada a moltes esglésies i a moltes llars de la nostra terra i a molts altres indrets com Sevilla, Lourdes, Lima, Buenos Aires, Santos, Bogotà, L’Alguer, Roma, Madrid...

=============================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================================

El març del 2019, una vegada més el director de El Senyal, Mn. Josep Casellas, em demanà un article dedicat als patrons de Catalunya, sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat. 

No volia repetir-me  i, per això  em va semblar adient enfocar l’article des del punt de vista literari parlant dels poetes que han escrit sobre els nostres patrons. 

L’article es publicà a EL SENYAL, n. 197, p. 22 i ara també el podeu llegir aquí.

ELS POETES CANTEN ELS PATRONS DE CATALUNYA

En ocasió de la celebració de sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat, m’ha semblat adient fer referència als poemes dedicats als patrons de Catalunya, sovint pregàries que han ajudat a alçar la mirada i eixamplar el cor.

A cura del P. Maur M. Boix (1919 – 2000)  es publicà el Llibre de la Mare de Déu de Montserrat (Selecta, 1950),  un recull de poemes amb antics cants dels romeus, cançoner popular i composicions de 46 autors del s. XIX i de la primera meitat del s. XX on hi destaquen 2 escriptores: M. Antònia Salvà i Clementina Arderiu. També l’aportació en prosa de 5 altres escriptors. 

 El 1956, en el 75è aniversari de la Coronació canònica de la Mare de Déu de Montserrat (1881), un grup de literats van contribuir a teixir la Corona Literària oferta a la Mare de Déu de Montserrat. L’Abadia de Montserrat publicà el recull el 1957.  El P.  Jordi M. Pinell i Pons (1921 – 1997) en  vetllà pel recull.  

Sentiments, veus i escoles, formes, estils i accents ben diferents conformen els textos literaris de 167 autors com Josep Maria de Sagarra, Carles Soldevila, Joan Fuster, Tomàs Garcés, Marià Villangómez, Carles Riba, Salvador Espriu, J. V. Foix, Pere Calders, Pere Quart, Manuel de Pedrolo, Joan Perucho, Joan Triadú...  La presència femenina hi destaca amb Víctor Català, Rosa Leveroni, Clementina Arderiu, M. Antònia Salvà, Roser Matheu, M. Aurèlia Campmany, Joana Raspall, Pilar Tous de Cirera, Beatriu Civera, Trinitat Catasús, Josefina Tura de Bertran.  També s’esmenta l’aportació d’ una cinquantena  d’autors dels qui no se’ls publicà els poemes (com Carles Fages de Climent). El recull és un esclat d’entusiasme, de bona literatura i paraules arrencades del cor que plau recordar.

Des del 1956 segur que molts altres poetes han dedicat composicions a la patrona de Catalunya. Tant de bo se’n fes un nou recull que ajudés a re-situar la Verge Bruna en l’horitzó sotragat de la nostra identitat.

Sant Jordi no disposa d’un florilegi tan extens ni tan formal, però no es queda curt. I també té dedicats poemes d’un bon ventall d’autors, des de Jordi de Sant Jordi  (1395 – 1424) i Jaume Roig (1401 – 1478) fins J.  Verdaguer, J.  Maragall, M. Antònia Salvà , J. M. de Segarra, Ventura Gassol, Miquel Dolç, Pere Quart , Lola Casas, M. Roser Algué, Montse Ginesta, Miquel Martí i Pol, Isabel Barriel, Joana Raspall,  Artur Masriera, Jaume Roig, Joan J. Roca Labèrnia,  M. Antònia Salvà,  A. Correig i Massó, Lluís Gassó, A. Bori Fotestà, Joan Viñoli, Josep M. López Picó, Joan Garcés, Guerau de Liost , Joan Brossa, A. Correig i Massó, J. M. Rovira i Artigas, Alfons Maseres, Salvador Perarnau , Guillem Colom, J. M. Folch i Torres , Salvador Espriu...   

Amb tantes i tant belles composicions, no podem estalviar-nos de cantar i pregar als nostres bons patrons, que prou ho necessitem, i malament no ens anirà.