dijous, 9 de setembre del 2021

 “Com a rector de Lloret de Mar, ja acostumo a fer ‘vacances’ tot l’any a la Costa Brava”

https://www.catalunyareligio.cat/ca/com-rector-lloret-mar-ja-acostumo-fer-vacances-tot?utm_source=dlvr.it&utm_medium=facebook 


(Ramon Bassas –CR) Lloret de Mar té uns 39 mil habitants censats i a l’estiu n’hi han de sumar cap a 16 o 17 mil més d’estacionals, segons l’Idescat. En un municipi on tanta gent treballa quan la majoria som de vacances, ens preguntàvem si al rector li passava el mateix. I així és. “A l’estiu, de juny a setembre, l’activitat de la parròquia es transforma notablement, sense disminuir per res la feina”, ens comenta Martirià Brugada, rector de la parròquia de Sant Romà des de 2017.

Martirià Brugada va néixer a Girona fa 68 anys, “si bé he crescut a Banyoles on la meva família, d’arrels garrotxines i alt empordaneses, hi està assentada al mateix domicili on hi ha viscut des del s. XIII”, diu aquest capellà ordenat “la vigília del cop d’estat, el 22 de febrer del 1981”. Ha estat vicari i després rector, fins i tot arxipreste, a diferents municipis del bisbat de Girona i “porto al cor molts racons, moments i rostres de les parròquies on he estat”. També és llicenciat i té un màster per la UAB, ha fet docència, ha escrit força i és membre del Centre de Pastoral Litúrgica. I té un blog.

Com és la feina habitual de la parròquia, d’octubre a maig?

Es podria dir que semblant a la de moltes altres parròquies d’uns 20 mil habitants, encara que la nostra gairebé arriba als 40 mil, com deies, amb una procedència de més de 100 nacionalitats, amb gran diversitat cultural i religiosa. El ritme fàcilment pot esdevenir frenètic. El 2019, abans de la pandèmia, vaig oficiar 128 exèquies, vaig batejar 68 infants, vaig administrar 79 primeres comunions i vaig beneir bona part dels 25 matrimonis que s’hi celebraren. Sort n’hi ha d’una bona colla d’assistents i de col·laboradors! Tot això ve precedit d’una feina que no es veu, a més de les reunions vinculades a les diverses activitats i serveis de la vida parroquial es van alternant gairebé setmanalment.

I com es veu alterada?

Bona part de les cerimònies familiars continuen fent-se, però l’horari de les misses dominicals es duplica, satisfent les demandes lingüístiques. Hi ha també les festes majors, com la de Santa Cristina, de gran fastuositat, i la de l’ermita de les Alegries. I a l’estiu és quan més persones et demanen ser ateses en confessió o senzillament per parlar. A més, a les instal·lacions de la parròquia es realitzen concerts diversos: cada dijous de guitarra clàssica, amb Tono Blasi, de sardanes els dissabtes vespre, de formacions musicals que estan de passada, també alguna presentació de llibre o d’alguna campanya cultural... O també cal atendre grups de turistes que celebren, amb els capellans que els acompanyen, la missa, que acostumen a ser exigents però poc deferents. També, a les tardes de juliol i agost, tenim casal d’estiu. Tot plegat vol dir estar sempre amb les antenes ben altes, o com diu un company, anar amb una sirena al cap.

Amb la pandèmia encara es complica més, oi?

La pandèmia ha comportant una sotragada i cert tancament. La por guarda la vinya. Les primeres setmanes foren de desconcert absolut: em feia un tip d’anar amunt i avall, de punta a punta de les instal·lacions parroquials, com un hàmster tancat a la gàbia. Però aviat s’albirà l’ocasió per potenciar eines alternatives: la utilització de les xarxes per la catequesi, les reunions telemàtiques tant de dins la parròquia com de fora... I, a poc a poc, ens anem situant en una nova etapa de la vida parroquial, si bé encara es nota certa regressió.

A Girona tenen una delegació Diocesana de Turisme.

Sí, hi he col·laborat en alguna ocasió. La seva finalitat és ajudar a descobrir el potencial del turisme religiós, ja sigui relacionat amb indrets emblemàtics o amb celebracions festives populars, i, a la vegada fer costat als empresaris que es senten compromesos amb la vida cristiana i amb l’Església.

 

Com que som al segle XXI i en plena crisi de vocacions, no resisteixo la temptació de preguntar-li com és que es va fer capellà. “Les raons deuen ser ben complexes, com la d’una persona que s’enamora d’una altra”, em respon. “A l’adolescència, seguint un complex corriol de recerca, podria dir que la crida i l’opció m’arribà al monestir navarrès de La Oliva, en una estada que hi vaig fer la Pasqua del 1972. Finalment, durant el curs 1973/74 ja vaig decantar-me a oferir-me com a prevere diocesà de Girona per ser capellà de parròquia ajudat per la bona amistat amb en Jaume, de Mn. Joan Busquets, del bisbe Jaume... I és on estic ara”, segueix.

I ara, quins reptes té com a rector?

Fonamentalment es tracta de fer possible una comunitat dinàmica i acollidora, amb una presència activa i responsable dels diversos col·laboradors i assistents, més enllà de la presència del capellà, fins ara gairebé exclusiva i imprescindible. També advertir que algunes de les funcions que es reservaven gairebé de forma exclusiva al mossèn, poden, son i han de ser assumides amb molta dignitat per part de seglars, com de fet es va veient a molts llocs En aquesta línia m’adono que caldria apropar-se molt més a les persones malaltes, d’edat o que viuen soles per fer-los arribar l’escalf parroquial i, sobretot, l’Eucaristia i trobar eines i dinàmiques imaginatives per arribar i motivar la mainada i la jovenalla de la parròquia.

Déu n’hi do.

Tot està en plantejar-se quina és la responsabilitat que cal assumir pel fet de ser creients. Tristament, i massa sovint, es veuen seglars que si bé es mostren molt devots, sempre es miren els braus des de la barrera, escapolint-se de qualsevol compromís o responsabilitat eclesial, oblidant aquell precepte fonamental: ajudar l’Església en les seves necessitats, que no són únicament econòmiques ni tampoc les més importants. Com si no tinguessin res a veure en el funcionament de la vida parroquial i eclesial; però això sí, sempre amb exigències de com s’haurien de fer les misses, de quantes se n’haurien de fer, o els casaments i batejos, la catequesi, Caritas. I, per endavant, val a dir que, a Lloret i a les altres parròquies on he estat, sempre m’he trobat amb uns equips de col·laboradors magnífics. Les parròquies no són supermercats religiosos on s’hi accedeix a la recerca dels productes més interessants, donant lliçons a tort i a dret de com cal seguir les misses, de què caldria fer-hi i com fer-ho. I sempre és agradable una salutació amable i cordial de les persones que visiten la parròquia i que hauran llegit aquesta entrevista.

I vostè, farà vacances?

Com dic sempre als qui m’ho pregunten, jo acostumo a fer vacances tot l’any en un dels ressorts més coneguts de la Costa Brava, com és Lloret de Mar. I és que, pròpiament, plegar uns dies i marxar fora, no m’acaba de fer el pes. Uns dies abans ja vas atabalat per tal de preparar-ho i deixar-ho tot apunt pels qui et supleixin, si es que trobes algú. I, quan tornes, has d’esmerçar uns dies per posar-ho tot al seu lloc. Això sí, tinc molts bons records de dies que he passat fora. Però el que més valoro, a l’estiu i tot l’any, és tenir algun dia per visitar els meus germans o la meva padrina de bateig amb més de 95 anys, per visitar companys i amics, algun de malalt, o antics feligresos, o fer alguna passejada visitant algun lloc emblemàtic de l’entorn. I fer un exercici constant d’agafar-me la vida amb tranquil·litat, amb una bona dosi de pregària, obrint el cor a Déu, al cel i a la terra, estirant les cames, cercant la pau que em caldria transmetre constantment.

dimecres, 23 de juny del 2021

 Aquest dimarts 22 de juny del 2021, els capellans dels arxiprestats de l'Alt Maresme i del Tordera, celebràrem l'acabament del curs amb una sortida conjunta a Tarragona. Hi participàrem en Joan Soler, en Pròsper Lare, l'Edwin Paul Arulanandu, en Felip Hereu, l'Ignasi Forcano, en Pere Bellvert, en Cinto Busquet, en Salvador Graa, en Salvador Juanola, l'Enric Roura, en Josep Perich, en Josep Casellas i jo mateix. L'anada vaig fer-la en el cotxe d'en Felip, amb en Casellas i en Juanola.  A les 12 del migdia iniciàrem la visita a la catedral metropolitana on ens va fer de guia en Juanjo Cuartielles, el sagristà. Quan estàvem acabant la visita, va venir a trobar-nos l'arquebisbe i company nostre Dr. Joan Planellas. Abans de sortir de la catedral fèrem una breu pregària a la capella del Santíssim i, tot seguit, ens traslladàrem al palau arquebisbal i, d'allí, pel camí de ronda de la muralla romana, ens traslladàrem a la casa sacerdotal on forem obsequiats amb el dinar per par de l'arquebisbe. A la tarda, després de visitar la capella romànica que commemora la visita de l'apòstol sant Pau a Tarraco, ens acomiadàrem de l'arquebiste. Tot seguit, tot passejant, anàrem al balcó del Mediterrani i, a una terrasa de la rambla, férem un café i una estona de tertúlia. En el cotxe de l'Enric, juntament amb en Perich i en Gras, retornàrem cap a casa. Jo hi arribava cap a les 8 del vespre. 

M'ha semblat oportú, com a mostra d'agraïment a l'arquebisbe, publicar el següent article que em van publicar a la REVISTA DEL BAIX EMPORDÀ (n. 65, juny 2019, pp. 83-85). 


MN. JOAN PLANELLAS I BARNOSELL:

un baix empordanès a la seu metropolitana de Tarragona.

Darrerament el municipi de Verges ha aparegut sovint als mitjans de comunicació per diverses raons. I la Revista del Baix Empordà no pot deixar de banda una d’aquestes. El dissabte 4 de maig el bisbe de Girona comunicava que Mn. Joan Planellas i Barnosell havia estat nomenat arquebisbe de la seu metropolitana de Tarragona. I és que Mn. Joan és de Verges.

Recorregut biogràfic

De fet va néixer a Girona el 7 de novembre de 1955 i fou batejat a l’església del Mercadal, com ens passà a d’altres. Els seus pares, en Martí i la Rosa, vivien a prop de la Creu de Terme o Padró del poble, al sector de de tramuntana. Eren pagesos de soca-rel, bons cristians i bons col·laboradors de les activitats parroquials: en Martí, havia actuat reiteradament a la processó de Verges fent el paper de Jesús (fet que li comportà que fos conegut com en “Déu”); la Rosa , en diverses tasques parroquials, especialment endreçant l’església. La germana d’en Joan és la Maria, actualment professora de secundària al Col·legi Sant Gabriel de Torroella de Montgrí. 

Els primers estudis els va fer l’escola de Verges i freqüentà a la parròquia on conegué Mn. Josep Viñals Vilà (rector de Verges fins el 1971) qui li proposà anar a estudiar al Seminari de Girona on ingressà per realitzar-hi el batxillerat i, posteriorment, els estudis de teologia que finalitzà de forma brillant el juny de 1979, amb 23 anys.

El curs següent l’inicià a la Universitat Pontifícia Gregoriana de Roma on es llicencià en teologia dogmàtica el 1981. Quan retornà a la diòcesi fou destinat a la parròquia de Santa Maria dels Turers de Banyoles per col·laborar amb Mn. Pere Font Bosch i Mn. Benet Galí Johera. El 26 d’abril de 1981 fou ordenat diaca a l’església de Verges i el 28 de març de 1982, seria ordenat prevere a Santa Maria dels Turers de Banyoles on hi restaria de coadjutor o vicari fins que fou destinat a Sevilla per fer-hi el servei militar.

A la tardor del 1984 fou destinat vicari a la parròquia de Sant Martí de Palafrugell per ajudar l’aleshores rector Mn. Josep Oriol Clos i, a partir del 1985, amb el nou rector Mn. Josep Quer Fusté. El 1988 fou destinat vicari de la parròquia de Sant Narcís de Girona d’on era rector Mn. Pere Carreras Caballé.

Entretant també iniciava les responsabilitats acadèmiques. El setembre del 1985 entraria com a professor i secretari d’estudis del Seminari Diocesà i, el 1989, era nomenat director de l’Institut de Teologia de Girona, d’on també en seria professor.

L’estiu del 1990 deixava la parròquia de Sant Narcís per esdevenir Administrador Parroquial de Gaserans, Grions i Massanes i, el setembre del 1991, deixava la Selva per ser destinat rector de Cabanelles, Espinavessa, Lladó, Navata, Sant Martí Saserres, Taravaus i Vilademires i de l’Estela. Com a rector de Navata es relacionà amb el P. Joaquim Vallmajó (i amb la seva família) de qui en guarda un gran record. A Navata, Mn. Joan li pertocaria oficiar les exèquies del P. Vallmajó fou assassinat a Rwanda el 1994.

A més de continuar en els anteriors càrrecs al Seminari i de director i professor de l’Institut de Teologia, l’octubre del 1993 assumiria el càrrec d’administrador del Seminari diocesà i, el 1996, el de Rector del Seminari Diocesà (fins el 2002). L’octubre 1996 l’Institut de Teologia es transforma i remodela en Institut Superior de Ciències Religioses de Girona i Mn. Joan en serà professor i director.

L’estiu del 1997 Mn. Joan deixà les responsabilitats parroquials anteriors en ser destinat rector de Sant Miquel de Fluvià, Sant Mori i Vilamacolum, a la part meridional de l’Alt Empordà. A la tardor del 1999, seria nomenat rector de Jafre i Garrigoles, ja al Baix Empordà.

Durant el curs 2003 al 2004, a la Universitat Pontifícia Gregoriana de Roma, Mn. Joan es va doctorar en Teologia Dogmàtica i, el desembre del 2004,  publicà la seva tesi doctoral que porta per títol: “La recepció del Vaticà II en els manuals d’eclesiologia espanyols”.

El setembre del 2004 seria nomenat membre de la Comissió Diocesana per a la instauració del diaconat Permanent i Agents de Pastoral i també consiliari del Col·legi “Prats de la Carrera” de Palafrugell.

El mateix setembre fou designat coordinador de l’agrupació formada per les parròquies  d’Albons, Canet de Verges, Colomers, Foixà, Fonolleres, Garrigoles, Gaüses, Jafre, Marenyà, Parlavà, Rupià, La Sala, Sant Llorenç de les Arenes, La Tallada d’Empordà, Ultramort, Valldevià, Verges i Vilopriu (essent ja rector d’algunes d’elles). La tardor del 2012 novament serà nomenat coordinador de l’agrupació de les parròquies baix empordaneses esmentades.

L’agost del 2005 és designat rector de Colomers, Gaüses i Vilopriu i Valldevià i, l’estiu del 2011,  ho serà de Foixà, Rupià i La Sala i, a partir de l’estiu del 2013, de La Tallada d’Empordà i Marenyà.

El novembre 2005, elegit pels companys preveres, entra a formar part del Consell Presbiteral Diocesà. De nou entrarà a formar part del Consell Presbiteral el 2013, aquesta vegada per designació episcopal, confiança que se li renovarà en la constitució del Consell Presbiteral del 2016. El gener del 2008 rep el nomenament de canonge del capítol de la Catedral de Girona.

Professor d’eclesiologia de la Facultat de Teologia de Catalunya, a Barcelona, a partir de la tardor del 2012 esdevé professor no estable de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona. El 2013 publicà l’estudi “L’Església dels pobres en el Concili Vaticà II”. El 2010 fou nomenat vicedegà de la Facultat de Teologia de Catalunya i, el setembre del 2015,  el nomenament de Degà, a proposta dels companys professors.

A més de les dues publicacions esmentades, des del 2014 ha format part de l’equip director i promotor de la revista digital adreçada als preveres El Bon Pastor (amb 110 números publicats) i director de la Revista Catalana de Teologia des del 2008.

Finalment, el migdia del dissabte 4 de maig d’aquest 2019, tots els companys rebíem l’agradable notícia que el papa Francesc l’havia escollit per ser l’arquebisbe primat de la seu metropolitana de

Tarragona on, a la seva catedral, haurà rebut l’ordenació episcopal i presa de possessió aquest 8 de juny. 

Trets significatius

Després d’aquest recorregut curricular a partir del que fou elaborat  i compartit per  Mn. Benet Galí, què cal destacar de Mn. Joan Planellas?.

Estudiós, organitzat, treballador, bon company, de bon tracte i ben relacionat amb els companys capellans havent col·laborat pastoralment amb una bona colla d’ells de tarannà ben divers:  Mn. Pere Font (a. C. s.) , Mn. Benet Galí, Mn. Josep Oriol (a. C. s.), Mn. Josep Quer, Mn. Pere Carreras, Mn. Joan Busquets (a. C. s.), Mn. Joan Boadas... Com també amb els diversos bisbes que s’han succeït a la seu gironina, especialment Mons. Jaume Camprodon, però també amb Mons. Carles Soler i amb l’actual, Mons. Francesc Pardo. També hi ha els companys amb qui s’ha relacionat a nivell acadèmic, a la Pontifícia Universitat Gregoriana, en els claustres del Institut de Ciències Religioses de Girona com a la Facultat de Teologia de Catalunya.

El Diari de Girona, en l’edició del diumenge 5 de maig, recollia diverses reaccions. Mn. Miquel Àngel Ferrés, rector de Sant Pere de Figueres i company de seminari de Planellas, en declaracions al Diari de Girona, considera que el seu nomenament serà satisfactori perquè hi havia la possibilitat de nomenar algú que no fos comprensible “amb la nostra realitat de país i això ara amb en Joan queda assegurat”. Per Mn. Miquel Àngel, “Planellas té un perfil “idoni” perquè és un “teòleg amb sentit pastoral” perquè a més ha estat en parròquies petites i sap perfectament quina és la realitat de l’Església catalana. Mn. Miquel Calsina, rector de diverses parròquies de l’Arxiprestat del Montgrí – La Bisbal igual que Planellas, considera que el nou arquebisbe és una molt bona elecció perquè coneix perfectament l’Església catalana, ja que ha estat responsable d diverses parròquies i també degà de la Facultat de Geologia de Catalunya . Mn. Calsina considera el nomenament “una gran notícia per la diòcesi, i assenyala que Mn. Planellas té un perfil molt proper al del papa Francesc, definint-lo també com una persona “molt propera” i com un destacat teòleg de l’Església catalana. 

És un bon coneixedor i servidor de les parròquies, especialment les rurals: al Pla de l’Estany, a l’Alt Empordà, a la Selva, al Gironès, al Baix Empordà. I és molt de valorar el fet que, tot i les diverses responsabilitats acadèmiques i diocesanes, mai ha volgut abandonar el treball a les parròquies, deixant en totes elles un bon record i una bona petjada. En declaracions al Diari de Girona, l’alcalde de Colomers, Josep López, es felicitava pel seu nomenament destacant que Mn. Planellas ha demostrar tenir una “gran vàlua”, no nomes en la seva dedicació als feligresos sinó també amb el seu compromís amb altres activitats del poble, tot desitjant-li els millors “èxits” en el seu nou càrrec episcopal. No és doncs estrany que en David Céspedes i la Laura Fanals, al recull de reaccions que es publicaren al Diari de Girona, afirmin que “En alguns àmbits s’interpreta com un nou pas en l’obertura de l’església que pretén el papa Francesc, ja que es tracta d’un perfil molt propera a les actuals tesis vaticanes”.

 Val a dir que també se li ha encomanat alguna missió espinosa com la de resoldre el conflicte relacionat amb  l’organització anomenada Seminari Poble de Déu.

Les entrevistes i els articles que s’han publicat a diversos mitjans de comunicació (El Punt AVUI, Diari de Girona, L’ARA, Vida Nueva... ) remarquen l’encert de l’elecció que ha omplert de satisfacció el clergat gironí i el tarragoní. I algunes crítiques que se li han adreçat des d’algun sector únicament ajuden a donar més rellevància al perfil de Mn. Joan. 

Segur que el recés i el record de l’ara renovat santuari de la Mare de Déu de la Font Santa de Jafre li donarà força en la seva nova etapa i en la seva tasca pastoral.

 

dissabte, 19 de juny del 2021

 L'article que presento aquí ha estat publicat al darrer número de EL SENYAL,  la revista de la Diòcesi de Girona (n. 212, abril - maig 2021), a la pàgina 15 s'hi ha publicat aquest article que se m'encomanà: 

SANTORAL: SUSPÉS EN PARITAT DE GÈNERE

Martirià Brugada i Clotas

 

Tots sabem que a la societat s’està maldant per assolir la paritat de gènere i veiem com s’estan assolint algunes fites significatives, si bé encara queda lluny un nivell acceptable. I si bé a la societat queda molta feina per fer, a nivell d’organització eclesial encara es queda més lluny: cert que no podem obviar alguns resultats assolits darrerament a nivell de secretariats (en alguna conferència episcopal, en el sínode de bisbes...), a les cúries episcopals, a les parròquies, als ministeris laïcals... Unes fites impensables fa 50 anys.

 

Hi ha, però, un dèficit important a esmentar i a esmenar, fruit d’una llarga història, que fa referència al santoral: els sants i santes venerats per l’Església.

 

Cert que, si observem el llarg llistat reconegut de sants i santes venerats arreu (i que supera  20 mil noms, individuals o en grups), ens acostaríem a una certa paritat. Amb tot, la majoria d’aquests sants i santes ens resulten del tot desconeguts i ens queden molt lluny, en tots sentits.

 

Més enllà del gran llistat o cànon de sants, anem a observar altres agrupacions que ens queden més properes. En primer lloc el santoral que es commemora a Catalunya i que recull el Missal Romà. Hi trobem un llistat d’uns 310 sants i santes (més o menys populars, segons cada comarca). D’aquest conjunt 26 són celebracions dedicades a la Mare de Déu i una cinquantena escassa dedicats a santes. És a dir, únicament una quarta part del santoral (amb la Mare de Déu) evoca models i protectors femenins.

 

Semblantment passa amb els titulars de les 381 parròquies del bisbat de Girona. Mentre en trobem 80 dedicades a la Verge Maria (o alguna de les seves advocacions), únicament 33 són dedicades a diverses santes, la majoria màrtirs dels primers segles ( Àgata , Agnès, Anna , Cecília , Coloma 5, Cristina, Eugènia, Eulàlia, Margarida, Seculina , Teresa) i algunes aparellades amb sants barons (Iscle i Victòria, Julià i Basilissa, Quirze i Julita).   

 

Semblantment passa amb les gairebé 500 ermites i santuaris del bisbat de Girona. Mentre un centenar són dedicades a la Mare de Déu (en diverses advocacions), se’n  troben únicament 44 dedicades a diverses santes (Afra, Brígida, Càndia, Caterina, Cecília, Cristina, Elena, Eugènia, Fe, Llúcia,  Magdalena -la que més-, Margarida, Quitèria, Susanna ).

 

Finalment aporto un darrer element que ratifica aquesta marginació significativa en la veneració de les santes: la lletania dels sants (tal com es preveu al ritual d’ordes sagrats, al ritual dedicació d’una església, a la Vetlla Pasqual...) on són invocats 26 sants, encapçalats per Santa Maria i esmentant únicament 6 santes.  

 

Tenim feina a fer i algunes fites podem assolir.

divendres, 21 de maig del 2021

 Cada dia, els clergues (diaques, preveres i bisbes) i religiosos hem d'esmençar una estona a la pregària dedicada a la comunitat cristiana. És una tasca important que assumim en ser ordenats de diaques. És la pregària litúrgica anomenada oficialment la LITÚRGIA DE LES HORES. Es reparteix en diversos moments: l'anomenat OFICI DE LECTURES (amb 4 salms, un himne, una lectura bíblica, un text patrístic i una oració conclusiva), les LAUDES o pregària del matí (amb himne, 3 salms, una lectura bíblica breu, el Benedictus, unes peticions , el Parenostre i una oració conclusiva), una HORA MENOR (amb himne, 3 salms breus, una lecctura bíblica breu i una oració conclusiva), les VESPRES o pregària del vespre (amb himne, 3 salsm una lectura bíblica breu, el Magníficat, unes peticions, el Parenostre i una oració conclusiva) i les COMPLETES (amb exàmen de consciència i petició de perdó, un himne, un salm, el NUNC DIMITIS, una pregària conclusiva i una antífona dedicada a la Mare de Déu). 

En les comunitats religioses, alguns d'aquests moments de pregària es fan comunitàriament (les comunitats monàstiques les fan totes i sovint les amplien). Com també sovint hi ha parròquies que en fan una part (sobretot les Vespres) conjuntament amb la celebració de la Misssa o de la litúrgia de la Paraula. 

Val a dir que, personalment, faig la LITÚRGIA DE LES HORES habitualment tot caminant. N'estic content i, a més de les finalitats pròpies de la pregària litúrgica, m'ajuda a molts altres nivells. No sé si la meva pregària és molt bona, però en tinc prou en saber i tenir la certesa de que el Senyor m'acompanya mentre la faig. 

Ara doncs publico aquí l'article que es publicà a la REVISTA DE BANYOLES el setembre del 2019 parlant del BREVIARI,  que seria el precedent previ del que actuarment s'anomena LITÚRGIA DE LES HORES. Potser alguna vegada havíeu vist algún capellà gran amb el seu llibre resant el Breviari, com es deia. 

 

BREVIARI

Del llatí breviarium (resum), és el llibre amb les lectures i pregàries de les hores canòniques que els clergues han de resar cada dia. A l'inici eren taules resumides que servien de recordatori dels textos. Quan la impremta ho facilità, el llibre s’edità amb els textos complerts, reagrupant les peces de l'ofici que, abans, estaven repartits entre diferents llibres: saltiri, antifonari, leccionari, etc. El contingut de l'ofici diví es configura en les comunitats monàstiques al voltant dels segles IV-V. Al segle IX es recull el material anterior abreujat. Al s. XIII apareix el Breviari per a ús de la Cúria Romana i seria difós pels franciscans. Posteriorment s’aniria reformant i fins els anys 60 s’utilitzà la versió de Pius V editada el 1568 seguint les directrius de Trento. El 1971 s’edità la versió impulsada pel Vaticà II i, en català, s’edità el 1977 (en quatre volums). Les parts de què consta són: ofici de lectura (antigues matines), laudes, hora menor (o tèrcia o sexta o nona), vespres i completes. Avui són molts els clergues que es serveixen de les versions digitals. 


dilluns, 3 de maig del 2021

Cartes creuades 

    El vespre del diumenge 25·10·20 vaig rebre el següent missatge mig anònim: 

Buenas noches. Esta mañana he ido a misa de las 11, pero más que una misa parecía un mitin. Los cristianos por razones de fe, respetamos a los emigrantes, pero no tenemos porqué estar de acuerdo con la llegada de tantos emigrantes, que previo pago a una mafia y con ayuda de unas Ong'S que viven de este negocio . La iglesia, siempre ha defendido que hay que ayudar a estos paises para que sus habitantes salgan adelante, que es lo que hacen los misioneros.

Cuando uno va a misa no quiere el mismo discurso de la tele, sino otro, de carácter espiritual o relacionado con nuestra fe.

    L'endemà, dilluns 26·10·20 vaig contestar el missatge dient: 

Buenas tardes. Pido disculpas por si le molesté en la forma y el tono de comentar los textos sagrados de la misa de ayer, especialmente al hacer referencia al fragmento del libro del Éxodo (22, 20-26) "No maltratarás ni oprimirás al emigrante, pues emigrantes fuisteis vosotros". como una aplicación del mandamiento del Señor en el evangelio de san Mateo que había proclamado antes (22, 34-40). 

 A la vez intentaba resumir la doctrina social de la Iglesia, muy bien explicitada en las grandes encíclicas sociales, desde la RERUM NOVARUM, que publicó el papa León XIII (1891) a quién se acusó de comunista,  y todas las que han publicado los demás papas, especialmente las del papa  san Pablo VI la conocida POPULORUM PROGRESSIO (1967) y, en ocasión de los 80 años de la Rerum Novarum, la llamada OCTOGESIMA ADVENIENS (1971). Como también las que publicó el papa san Juan Pablo II, las encíclicas  LABOREM EXCERCENS,   SOLLICITUDO REI SOCIALIS, y la última, en ocasión del centenario de la Rerum Novarum CENTÍSSIMUS ANNUS. Y claro, todo ratificado, actualizado y contextualizado por Francisco, el actual papa, en su última encíclica FRATELLI TUTTI. 

Si quiere leerlas las puede encontrar a partir del este enlace   https://es.wikipedia.org/wiki/Enc%C3%ADclicas_sociales     

 El contenido de todos estos documentos son fundamentales para los católicos y seguro que no se comenta en las teles ni en las emisoras.. 

 Espero que podamos saludarnos personalmente. 

 Atentament, 

Martirià Brugada 


    M'agradaria saber la vostra opinió. Gràcies. 



divendres, 30 d’abril del 2021

Des de fa uns anys, cada mes publico una columna a la Revista de Banyoles glosant el significant d'alguna paraula amb ressó religiós. El que seguei es va publicar a la R. de B. del maig del 2017, poc abans que el Sr. Bisbe em comuniqués que iniciaria el curs següent a la parròquia de Lloret de Mar.  

ROSER

El diccionari  ens diu que és un nom masculí  referit a una planta arbustiva. Aquí però es fa referència a les celebracions populars que es celebren a partir de la Pasqua. I és que a Jesús li és atribuïda la poètica i singular denominació de Roser com s’afirma als goigs dedicats a la Mare de Déu cantats a la nostra terra i dels que en copio la quarta estrofa on es deixa clar quina és la identitat del Roser:  “Gran delit vos presentava vostre Fill ressuscitat amb cinc roses que portava en les mans, peus i costat; per les quals fou Llucifer, qui amb els sants l'infern omplia espoliat en aquell dia, que florí el Sant Roser”. Per això, durant aquesta estació en que floreixen amb ufana els rosers, a les parròquies de l’entorn (especialment les de l'interior),  ha estat costum de celebrar festes en honor del Ressuscitat els diumenges i festes que segueixen la Pasqua Florida o de Resurrecció i denominades  “Roser”  expressant el simbolisme de goig, d’amor, de microcosmos... i fent cert el que diu Juan Ramon Jiménez: “Rosadiós, Dios en la rosa”.

 

dilluns, 19 d’abril del 2021

     Aquest text el vaig pensar i escriure pel III diumenge de Pasqua del 2020, en ple confinament. De fet es pot situar com un pròleg de l'evangeli que hem llegit aquest diumenge passat (18·04·21) ja que, a les misses, hi hem llegit el text que segueix al que aquí comento. Ja em direu el què. 


No el reconeixen – Lc 24, 13 - 35

     Van quedar del tot decebuts. Cleofàs i el seu company (o companya) marxaven de Jerusalem, en fugien. “Cal ser lúcids i reconèixer les errades de la vida. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Deixem-ho tot, tornem a la realitat de cada dia, oblidem aquest malson, aquesta quimera,, cal tocar de peus a terra: tot ha estat una fantasia, un somni, una estafa?”.

     I tants que com aquells dos queden decebuts de l’Església, dels capellans, dels cristians... I se’n van. Segur que en coneixem. I des de dintre podríem pensar que sovint no n’hi ha per menys. Val més tornar a la realitat de les ideologies dominants, de la publicitat abassegadora, del consumisme desenfrenat, de l’explotació laboral i dels recursos naturals... Oblidem-nos de tot: no ens fem malveure amb plantejaments messiànics i estrafolaris. Els pobres? Que els cuidi Déu, sinó perquè els feia. La natura? Jo tip, i els altres que es fumin.

     Però malgrat tot, hi ha gestos que són definitius i que han calat a fons: saber reflexionar, saber contrastar, saber acollir... I quan menys t’ho esperes, t’adones que algú més t’acompanya. I amb ell comparteixes reflexions, punts de referència. I, sobretot, aculls.

     ACOLLIR: heus aquí el gran gest que es proclama fonamental a l’evangeli de sant Lluc: acollir com Maria, que, a Natzaret, acull el missatge de l’àngel; acollir com Simeó i Anna, al temple de Jerusalem; acollir com Leví, el cobrador d’impostos; acollir, com la dona pecadora (cosa que no sabé fer el suposat amfitrió, Simó); acollir, ni que sigui tan sols oferint un got d’aigua; acollir com el samarità que passava pel camí; acollir com Marta i Maria; acollir la invitació a participar al banquet; acollir com el pare bo que acull una i altra vegada els fills (cosa que no sap fer el noi gran); acollir com Zaqueu, a Jericó; acollir el pobre (cosa que no sap fer el ric fartaner i en canvi si els gossos); acollir com Simó de Cirene; acollir com el bandoler allà a la creu... Acollir, en definitiva, com Cleofàs i el seu company (o companya). Si, una paraula clau, i sobretot una actitud clau, per rellegir l’evangeli de sant Lluc.

     I acollint l’altre, resulta que s’acull l’ALTRE. Acollint l’altre és quan Jesús es fa trobadís i així s’ajunta al camí de Cleofàs i del seu company (o companya) tot il·luminant i donant sentit a les Escriptures des d’una nova dimensió, des d’una nova clau d’accés que no es coneixia, des d’una nova mirada, des d’un cor inflamat. Cleofàs i el seu company (o companya) no saben qui és aquell Caminant, però l’acullen. I acullen a Ell.

     Acollint, escoltant, llegint i rellegint les Escriptures, compartint la taula, compartint la vida, compartint el pa... I de sobte els esclata el cor i se’ls obren els ulls, se’ls il·lumina la vida.

     Sabem acollir? Saben dialogar? Sabem contrastar la Paraula de Déu amb la vida? Sabem compartir amb el qui se’ns apropa? Sabem desfer el camí fet, per molt lluny que hàgim arribat, per retornar a Jerusalem, per retornar a la vida, compartint amb els germans la Bona Notícia? O preferim fugir, oblida, evadir-nos, endinsar-nos en la foscor...

 

Martirià Brugada Clotas

26·04·20 - Diumenge III de Pasqua

dimarts, 13 d’abril del 2021

Aquest diumenge 11·04·21 era el segon de Pasqua. Cada any, a la capvuitada de Pasqua es llegeix el mateix evangeli, l'encontre de Jesús Ressuscitat amb els seus deixebles, el vespre del diumenge de la Resurrecció i, posteriorment, es repeteix la trobada, al cap de vuit dies aquesta vegada amb la presència de Tomàs, tal com se'ns explica a l'evangeli de sant Joan (Jo 20, 19-31)

El 2020, en el primer confinament per la pandèmia, vaig escriure i compartir l'homilia d'aquest diumenge de la capvuitada de Pasqua. Aquest 2021 la comparteixo aquí. M'agradarà saber la vostra opinió. 


SENYOR MEU I DÉU MEU! - Jo 20, 19-31

 ¿Què hauria passat si, quan arribà Tomàs, els deixebles no li haguessin dit res de la trobada amb Jesús? ¿És que potser Jesús els havia dit que ho diguessin i ho anunciessin? ¿Què hauria passat si, en canvi, quan arribà Tomàs, s’hagués adonat que els companys eren més amables, més atents, més serens, fins i tot contens, que no hi havia tibantors entre ells...?

 La trobada amb Jesús els havia donat pau, la Pau; els havia obert els ulls als dolors i neguits dels altres, o sigui Ell els havia fet adonar de seves llagues; els havia donat empenta, l’Alè de l’Esperit; els havia donat capacitat de diàleg i de reconciliació, el Perdó... Però no els havia dit que diguessin a ningú que l’havien vist a Ell. Així ens ho diu l’evangeli de sant Joan.

 Amb tot, aquells homes, tan diferents entre ells, no són uns il·lusos teixidors d’un mite o d’una faula fantasiosa. Saben que Jesús ha mort, i han quedat enfonsats, avergonyits, esporuguits...

I de sobte comparteixen una experiència impactant que els uneix de nou i els enforteix: Jesús es presenta vivent enmig d’ells. 

L’actitud de Tomàs ens fa anar més enllà: el Bessó, el Dídim no vol creure ingènuament el que els altres li diuen, encara que li diguin tots a la vegada, tots a l’una. 

Aleshores, quan Tomàs és de nou amb els seus companys, Jesús també se li fa trobadís en un encontre personal que l’anyoca davant l’evidència: “Posa la mà al costat: palpa les meves llagues, deixa que el batec del meu cor et colpeixi, posa’t dintre la meva mirada per tal que vegis el sofriment... i mira si hi ha una evidència més clarificadora”.

 Així neix la nostra fe, i aquest és el fonament de la comunitat eclesial que formem i que ens condueix a estimar Déu i els altres perquè som també fills units en el Fill. I és que tots les que hem estat batejats en Ell, estem empeltats en Ell.

 I per aquesta evidència transformadora, els deixebles canvien la seva vida. La força de Jesús els fa germans, i així comparteixen la vida i tot, amb generositat, amb senzillesa... És així com esdevenen autèntics testimonis del Ressuscitat: no tant per les seves paraules (ja que, com qui diu, s’embarbussen per explicar aquell fet inexplicable que havien presenciat) sinó sobretot pel seu comportament i per la seva vida que tan se’ls ha transformat.

 Esdevenen testimonis d’una nova Humanitat, feta de Pau, d’Il·lusió i d’Alè, portadora de reconciliació i de solidaritat. En definitiva, testimonis de l’Home Nou, o sigui, del Ressuscitat. I tots els que els veuen a ells, es van adonant que Jesús no és un mort, sinó que és el Vivent fent-se present en el cor del seu Poble, de l’Església, encara que sovint, amb por, les portes es vulguin cloure.

 Martirià Brugada Clotas

19·04·20 - Diumenge II de Pasqua

dimarts, 6 d’abril del 2021

 

Les caramelles  - RdB maig 2018

La paraula prové del diminutiu “càlamus” (canya) i es refereix a un instrument rústic de vent fet de canya com el grall o la flauta de pastor que s’utilitzava originalment a les  cantades de cançons populars interpretades per colles per Pasqua Florida celebrant la Resurrecció de Jesús i, a la vegada, la primavera. També inclouen composicions de contingut satíric sobre l’actualitat. Es documenten al s. XVI al món rural. El text més antic usat a les caramelles són els goigs dedicats a la M. de D. del Roser. Al s. XIX el costum s’introduí i s’adoptà a les ciutat i es revitalitzà amb nous elements i noves peces musicals. S'acompanyen d'instruments musicals diversos, especialment de percussió. Amb una cistella, lligada al capdamunt d'una llarga vara i tota adornada de cintes, s’arriba fins al balcons, d’on, en correspondència, s’hi col·loca un donatiu: en el passat es recollien ous o diners que la gent els donava amb els quals feien un àpat col·lectiu, principalment ouades, el mateix dia, a la tarda, o uns quants dies més tard.

.

dimarts, 30 de març del 2021

 

MATRAQUES  (article publicat a la Revista de Banyoles l'abril del 2017) 

Abans de les reformes litúrgiques, els oficis de setmana santa eren al matí i, des de l’ofici del dijous sant fins l’ofici del dissabte de glòria, no es podien fer sonar les campanes ni exterioritzar cap signe de joia. Aleshores, per anunciar les funcions religioses es feien sonar les matraques, paraula que prové de l’àrab “matráqa”, és a dir, martell.  A altres llocs s’anomenen carraus, roncadors, tenebres, maçoles, barjoles, batzoles, palitroques, cigales...  És un instrument de percussió  manual format per unes peces de fusta que, en accionar-les, produeix un soroll sec i repetit. En alguna ocasió s’han incorporat a formacions musicals. Hi havia esglésies que en tenien penjades de grans, a l’interior o al campanar. A més d’anunciar les funcions religioses, també eren utilitzats en finalitzar l’ofici de tenebres (ara dit ofici de lectures), volent evocar el terrabastall que hi hagué quan morí Jesús, segons les narracions evangèliques. El soroll s’estenia al carrer i, a la fressa de les matraques, s’hi afegia altres elements sorollosos (cassoles, esquellots),  xiscles, cantarelles i xivarri de tota mena prenent una denominació popular detestable, la de “matar jueus”.

 

dilluns, 22 de març del 2021

 

APLEC DELS PERDONS – II diumenge de Quaresma – 28·02·21

Santa Cristina de Vallarnau – Lloret de Mar

 

La nostra societat, l’anomenada societat de consum, té una capacitat manipuladora espectacular i així transformar qualsevol proposta mínimament interessant en un reclam publicitari, fins el punt de fer oblidar el significat de la proposta per fer-ne únicament una referència comercial.

 

Així veiem com les tradicions religioses àmpliament arrelades esdevenen únicament una proposta consumista. Nadal n’és l’exemple més evident. Així, Nadal esdevé frívolament la festa dels àpats, dels regals, la festa del Tió (perquè fa regals)... i fins un element tan entranyable i tan catequètic com el pessebre queda focalitzat en el caganer (no pas en l’Infant Jesús).

 

I podríem anar evocant totes les celebracions que han anat esdevenint un gran i vulgar reclam consumista: Setmana Santa per fer unes bones vacances, les primeres comunions, els casaments...

 

Amb tot, per nosaltres els cristians, les celebracions de tradició cristiana, si bé sovint contenen i motiven elements festius i folklòrics ben lícits i ben humans, tenen el seu centre en Jesucrist que va esdevenint, festa rere festa, l’eix vertebrador de la vida dels creients.

 

I si els cristians ens apropem a Jesucrist és perquè ens ajudi a transformar la nostra vida i, com a conseqüència, el nostre món. Tot apropant-nos a Jesucrist aprenem a valorar el bo i millor de la vida i del món i a saber ser crítics envers tot el que ens vols enlluernar amb miratges seductors i alienants.

 

Com Pere, Jaume i Joan, apropant-nos a Jesucrist ens anem adonant de la claror del seu rostre que ens continuarà acompanyant en les fondalades més profundes i més obscures de la vida.

 

Entorn la devoció a santa Cristina, al llarg del temps, veien que també s’hi han anant incrustant tot un seguit de tradicions populars: començant per la construcció d’aquest magnífic santuari, la celebració del dinar i de les sardanes de l’aplec dels perdons, l’estofat del matí de santa Cristina, el ball de plaça...

 

Però la devoció a santa Cristina és molt més que tot això plegat. La devoció a santa Cristina és enfilar-se al costat d’ella fins assolir la LLUM DE CRIST. “Expandeix la llum divina, oh Cristina, apaivaga en nit funesta, agonia, dol, tempesta”, ens fan cantar el poeta Josep Carner i el monjo de Montserrat Odiló Planàs.

 

Si, en aquesta “nit funesta, agonia, dol, tempesta” de la vida mateixa i dels temps foscos que ens ha tocat viure, la llum divina no és altra que JESÚS mateix per qui, santa Cristina, tu  Guanyaràs palma i corona”. Aquest mateix Jesús que, dalt la muntanya, la muntanya de la pregària, es manifesta transfigurat i lluminós, davant dels seus deixebles. Aquest Jesús, la Llum del Món, que, convidats per la veu del Pare, també nosaltres estem convidats a “expandir”, al costat de santa Cristina, enmig de les foscors de la nostra vida i de la nostra societat.

 

Aquest doncs ha de ser el nostre goig i la nostra corona més preciosa, aquest és el nostre saborós aliment i el nostre més elegant vestit. Tot el demés són elements més o menys accessoris, més o menys prescindibles, més o menys circumstancials... 

 

Estimats devots de Santa Cristina, estimats obrers i obreres, venim aquí, a pregar al costat de santa Cristina. I la pregària que brolla del nostre cor és “dóna’ns fe, dóna’ns coratge si la mort se’ns aveïna”.

 

Si, oh Cristina, dóna’ns fe per ser portador de la Llum de Jesús al llarg de l’any i de la vida. Més enllà dels torrons, del tió o del pessebre, que descobrim i fem realitat el misteri d Jesús; més enllà d’unes vacances merescudes o de mones i tortells, que sapiguem acompanyar Jesús que, des de l’Eucaristia i la pregària, ens il·lumina per tal que el descobrim i servim en els pobres i els malalts; que més enllà de de castanyades, que Jesús sigui sempre la raó del nostre goig; que més enllà d’estofats o de balls de plaça, Jesús sigui el nostre força i la nostra llum. 

 

I junts pugem a la muntanya del Senyor, en la nostra pregària diària i constant, per oferir, com Abraham, el bo i millor de la nostra vida sabent que, Déu, “que va entregar el seu propi Fill per tots nosaltres i no el va plànyer, ¿com no estarà disposat a donar-nos-ho tot juntament amb el seu Fill?”.

dissabte, 20 de març del 2021

 HOLA A TOTS! 

no sé si algú treu el nas en aquest espai. 

Tinc ganes de publicar-hi alguns articles que he editat darrerament en algunes revistes. 

Us semblaria bé?