Aquest diumenge 11·04·21 era el segon de Pasqua. Cada any, a la capvuitada de Pasqua es llegeix el mateix evangeli, l'encontre de Jesús Ressuscitat amb els seus deixebles, el vespre del diumenge de la Resurrecció i, posteriorment, es repeteix la trobada, al cap de vuit dies aquesta vegada amb la presència de Tomàs, tal com se'ns explica a l'evangeli de sant Joan (Jo 20, 19-31). 

El 2020, en el primer confinament per la pandèmia, vaig escriure i compartir l'homilia d'aquest diumenge de la capvuitada de Pasqua. Aquest 2021 la comparteixo aquí. M'agradarà saber la vostra opinió. 

SENYOR MEU I DÉU MEU! - Jo 20, 19-31

 ¿Què hauria passat si, quan arribà Tomàs, els deixebles no li haguessin dit res de la trobada amb Jesús? ¿És que potser Jesús els havia dit que ho diguessin i ho anunciessin? ¿Què hauria passat si, en canvi, quan arribà Tomàs, s’hagués adonat que els companys eren més amables, més atents, més serens, fins i tot contens, que no hi havia tibantors entre ells...?

 La trobada amb Jesús els havia donat pau, la Pau; els havia obert els ulls als dolors i neguits dels altres, o sigui Ell els havia fet adonar de seves llagues; els havia donat empenta, l’Alè de l’Esperit; els havia donat capacitat de diàleg i de reconciliació, el Perdó... Però no els havia dit que diguessin a ningú que l’havien vist a Ell. Així ens ho diu l’evangeli de sant Joan.

 Amb tot, aquells homes, tan diferents entre ells, no són uns il·lusos teixidors d’un mite o d’una faula fantasiosa. Saben que Jesús ha mort, i han quedat enfonsats, avergonyits, esporuguits...

I de sobte comparteixen una experiència impactant que els uneix de nou i els enforteix: Jesús es presenta vivent enmig d’ells. 

L’actitud de Tomàs ens fa anar més enllà: el Bessó, el Dídim no vol creure ingènuament el que els altres li diuen, encara que li diguin tots a la vegada, tots a l’una. 

Aleshores, quan Tomàs és de nou amb els seus companys, Jesús també se li fa trobadís en un encontre personal que l’anyoca davant l’evidència: “Posa la mà al costat: palpa les meves llagues, deixa que el batec del meu cor et colpeixi, posa’t dintre la meva mirada per tal que vegis el sofriment... i mira si hi ha una evidència més clarificadora”.

 Així neix la nostra fe, i aquest és el fonament de la comunitat eclesial que formem i que ens condueix a estimar Déu i els altres perquè som també fills units en el Fill. I és que tots les que hem estat batejats en Ell, estem empeltats en Ell.

 I per aquesta evidència transformadora, els deixebles canvien la seva vida. La força de Jesús els fa germans, i així comparteixen la vida i tot, amb generositat, amb senzillesa... És així com esdevenen autèntics testimonis del Ressuscitat: no tant per les seves paraules (ja que, com qui diu, s’embarbussen per explicar aquell fet inexplicable que havien presenciat) sinó sobretot pel seu comportament i per la seva vida que tan se’ls ha transformat.

 Esdevenen testimonis d’una nova Humanitat, feta de Pau, d’Il·lusió i d’Alè, portadora de reconciliació i de solidaritat. En definitiva, testimonis de l’Home Nou, o sigui, del Ressuscitat. I tots els que els veuen a ells, es van adonant que Jesús no és un mort, sinó que és el Vivent fent-se present en el cor del seu Poble, de l’Església, encara que sovint, amb por, les portes es vulguin cloure.

 Martirià Brugada Clotas

19·04·20 - Diumenge II de Pasqua