Reprodueixo al DIARI DEL CAPELLÀ un escrit que se’m publicà a la REVISTA DE GIRONA (Núm. 262, Setembre-Octubre
2010, p. 122, 123 i 124) a la secció TALLER DE CREACIÓ. A la presentació de la secció s’hi diu: “Reunim
tres mossens i els proposem d’escriure un relat cadascun: TRES CAPELLANS ES
CONFESSEN”. Els tres capellans que hi fem alguna aportació som en Miquel-Àngel
Ferrés i Fluvià (actualment rector de Figueres), en Jordi Reixach i Masachs
(actualment rector de Sant Josep de Girona) i jo mateix.
L’escrit
és un revisió del meu període de formació, des dels 11 fins els 26 anys. Queda pendent
recollir algun escrit sobre la meva formació primària (a Banyoles) com també un
altre sobre els meus estudis a la universitat.
El
que reprodueixo aquí serà el primer d’un recull de textos dedicats les
principals etapes de la meva vida que intentaré reproduir de forma cronològica,
si és que puc anar-los localitzant. Advertiu
que els fragments amb lletra cursiva són ampliacions, precisions o correccions a l’escrit publicat.
L’escrit ve precedit per una breu presentació
que em dedica la Revista de Girona:
Martirià Brugada Clotas va néixer el 1953 a Girona,
fill de la Marina dels Àngels, en el si d’una família de Banyoles, on rebé la
primera formació. Ordenat diaca el 1979 a
Banyoles, mentre feia una estada a Santa Coloma de Farners; el 1980 fou
destinat a les Fonts d’Olot, on fou ordenat prevere el 1981, i després fou
destinat a Calella. Va estudiar teologia a Barcelona. A partir de 1987 fou
rector de Sant Jordi Desvalls, Colomers, Vilopriu i Gaüses, i va estudiar a
Girona i a l’Autònoma. Es va llicenciar en història el 1992. Des del 1994 és
rector de Palafrugell.
EL
MEU SEMINARI
A
les tertúlies de capellans, un dels temes de conversa són les anècdotes
lligades a l’estada al seminari, com en altres col·lectius són habituals les
referències al servei militar o a la universitat. Amb tot, quan sento parlar
del seminari als companys més grans, penso que l’estada al seminari dels
capellans de la meva generació –i més la que ens segueix- no s’hi assembla
gaire.
Vaig
entrar-hi a l’inici del curs 1965-66 (Seminari
Menor) i m’hi vaig trobar amb elements provinents del que havia estat el
seminari fins aleshores. Em calgué superar un examen d’ingrés (a les darreries del curs anterior). Als
candidats que proveníem de Banyoles,, ens hi acompanyà Mn. Lluís Teixidor
(possiblement un dels capellans que més seminaristes portà al seminari).
Recordo bé diverses proves que se’ns hi plantejaren (preguntes de lògica). Hi vaig
ingressar el setembre, amb el matalàs a l’esquena (des de la TEISA, aleshores a
la plaça de la Independència) i la bossa de roba. Al meu curs érem 21
estudiants, provinents de diversos racons de les comarques de Girona (3 de Banyoles, 1 de Port-bou, 1 d’Ultramort,
1 de Canet de Verges, 1 de Riudellots de la Selva, 1 de Cassà de la Selva, 1 de
Juià, 1 de Rupià, 2 de La Pera, 3 de Salt, 1 de Girona, 2 de Blanes... ). Per a molts era l’oportunitat que teníem
de cursar estudis de secundària, aleshores gairebé inexistents a moltes
poblacions.
M’instal·laren
a la part més alta de l’edifici, entre l’ala més nova i l’església de Sant
Martí, en una gran sala anomenada Santa Maria del Collell, si bé el nom popular
era les Conilleres, ja que,, por protegir la nostra intimitat, cadascú hi tenia
destinat un espai en forma d’U, clos per un tempanell que no arribava al sostre
i una cortina que arribava fins l’alçada del genolls i tancava la U (a dintre l’espai únicament hi havia el llit
i un armari sense portes, tancat amb una cortina). Aquell primer curs (el primer d’humanitats) va ser semblant
al de tants companys que em van precedir. A nivell vivencial recordo
l’escassetat de es anades a casa (el primer trimestre, cap fins per Nadal), les
solemnes inauguració i cloenda de curs a l’Aula Magna amb el bisbe Jubany,
l’embadaliment en veure els seminaristes grans revestits i escoltar com
cantaven en alguna celebració, les llargues anades i vingudes als “camps
d’esports” de Fontajau, l’emoció de presenciar la clenda del Concili Vaticà II
al televisor en blanc i negre situat al teatre... i, com un comú denominador,
la fredor gèlida que impregnava la immensitat d’aquells espais inhòspits de
l’edifici del Seminari.
A
partir del segon curs ens integràrem a l’ensenyament del batxillerat, previ a
un nou examen d’ingrés. Des d’aleshores els canvis es van anar succeint:
assignatures, visites més freqüents a casa, creixent llibertat en les
pràctiques religioses, disposar d’una estufeta de gas (!) a la cambra personal
(que ens permetia sortir periòdicament i lliure per la ciutat amb la bona
excusa de “fer el recanvi”)... El Menor es convertia en un internat comparable
amb altres que hi havia a les comarques de Girona (Collell, Fossos,
Maristes...). D’aquella etapa recordo amb agraïment la qualitat educativa, la
bona disciplina (amb uns superiors propers i ara bons companys), els companys
que suplien els germans (amb una relació propera i correcta), o la utilització
habitual del català (estroncada per l’ús
obligatori del castellà en quaderns i exàmens i pels professors “oficials”
d’assignatures imposades, com FEN i educació física. Tambe tinc el records
d’alguns fets impregnats a la memòria col·lectiva: la guerra dels Sis Dies, la
plantada dels militars a la processó de Corpus a l’escalinata de la catedral
per l’ús del català (i que em sembla per part d’ells una solemne descortesia al
Santíssim... Així van transcórrer els dies fins al 5è curs de batxillerat. Però
aquell estil no m’acabava de satisfer, i, orientat per Mn Martirià Brunsó, de
Banyoles i amic de la família, vaig deixar el Seminari Menor l’estiu del 1970.
A
l’octubre del mateix 1970 vaig traslladar-me a Barcelona. Residia en un pis
d’estudiants vinculat als jesuïtes on
vaig trobar-me amb companys de la Ribera d’Ebre, de l’Aragó, de Barcelona, de
León... Vaig cursar 6è de Batxillerat a l’Institut Milà i Fontanals (al
Raval) i COU (primera promoció) a l’Institut Menéndez Pelayo (a la part alta del carrer
Balmes, a l’edifici que havia estat l’escola Blanquerna). Vaig veure i viure de
tot i, sobretot, vaig conèixer món i Barcelona. Tota la resta fou força
negatiu, especialment el nivell dels estudis. L’abril del 1972, amb altres
companys, férem una estada al monestir cistercenc de La Oliva (Navarra). Allà
vaig “trobar” la meva vocació (un dels
companys s’hi quedà de monjo). Entràrem en contacte amb els agustins
recol·lectes i, pel setembre d’aquell any, ingressàrem al seu Seminari Major de
Marcilla, a la Ribera de Navarra, on vaig enfortir l’autoestima, vaig cursar
bons estudis superiors de filosofia i ciències eclesiàstiques (patrística,
història de l’Església, iniciació a la Sagrada Escriptura...) i vaig prosseguir
la meva obertura al món, amb companys del centre d’Europa, de l’Extrem Orient,
d’Estats Units, d’Amèrica Llatina i, òbviament, bascos, navarresos,
madrilenys... (dos dels companys que hi
entràrem hi ingressaren de religiosos: un actualment a Colòmbia i, l’altre,
actualment el Superior General (Fr. Miquel Miró). Però la meva vocació era
la d ser capellà d’un poble de la meva terra.
Gràcies
a bons companys i a l’acolliment del bisbe Jaume, després de dos cursos a
Navarra, el curs 1974-75 vaig retornar a Girona i vaig ingressar al Seminari
Major, que em semblava una ombra del que havia estat. Hi hagué dificultats per
encaixar els estudis que havia seguit a Marcilla (d’acord amb el pla habitual
dels seminaris: 2 cursos de filosofia i 3 de teologia) amb el pla cíclic propi
d’un centre amb un grup reduït d’alumnes (entre tots no arribàvem a la
vintena). Malgrat trobar-me amb professors excel·lents, algunes vegades tenia
la sensació de perdre el temps, m’avorria en algunes classes, i, curts de son
com anàvem (sobretot per les piruetes pastorals a les quals se’ns iniciava), m’hi
adormia. Sort n’hi havia dels cursets que periòdicament se’ns oferien i que ens
apropaven plantejaments més seriosos, com també de les xerrades amb els
companys, les estades a Montserrat i a Pobles els exercicis espirituals amb
bons mestres espirituals...
Amb tot,
foren cursos de vida intensa, de lluites dialèctiques reclamant que se’ns
disposés millor per a la realitat social i humana, d’estires i arronses (amb
alguna vaga de missa), i amb un rerefons del moment històric singular: la mort
del dictador, contactes d’algun responsable nostre amb en Tarradellas, reunions
polítiques clandestines, compromisos d’alguns companys recolzats per l’Amo (Mn.
Damià Estela), com una ombra determinant enmig d’aquella situació...
Durant
tres cursos, residírem al mateix edifici del Seminari i, el curs 1977-78,
malgrat l’oposició de tots, la residència es traslladà a les golfes del casalot
de Casa Carles. El darrer curs vaig residir al barri de Palau (c. St. Isidre,
15, prop d’Hipercor), on, amb Mn. Carles Mundet, es començà l’erecció i construcció
de la parròquia de Sant Pau. Aleshores ja s’estava iniciant una nova etapa de
la meva vida.
