dissabte, 24 de febrer de 2018

EL MEU SEMINARI (1965 - 1979)


Reprodueixo al DIARI DEL CAPELLÀ un escrit que se’m publicà a la REVISTA DE GIRONA (Núm. 262, Setembre-Octubre 2010, p. 122, 123 i 124) a la secció TALLER DE CREACIÓ.  A la presentació de la secció s’hi diu: “Reunim tres mossens i els proposem d’escriure un relat cadascun: TRES CAPELLANS ES CONFESSEN”. Els tres capellans que hi fem alguna aportació som en Miquel-Àngel Ferrés i Fluvià (actualment rector de Figueres), en Jordi Reixach i Masachs (actualment rector de Sant Josep de Girona) i jo mateix.

L’escrit és un revisió del meu període de formació, des dels 11 fins els 26 anys. Queda pendent recollir algun escrit sobre la meva formació primària (a Banyoles) com també un altre sobre els meus estudis a la universitat.

El que reprodueixo aquí serà el primer d’un recull de textos dedicats les principals etapes de la meva vida que intentaré reproduir de forma cronològica, si és que puc anar-los localitzant.  Advertiu que els fragments amb lletra cursiva són ampliacions, precisions o correccions  a l’escrit publicat.

L’escrit ve precedit per una breu presentació que em dedica la Revista de Girona:


Martirià Brugada Clotas va néixer el 1953 a Girona, fill de la Marina dels Àngels, en el si d’una família de Banyoles, on rebé la primera formació. Ordenat diaca el 1979 a Banyoles, mentre feia una estada a Santa Coloma de Farners; el 1980 fou destinat a les Fonts d’Olot, on fou ordenat prevere el 1981, i després fou destinat a Calella. Va estudiar teologia a Barcelona. A partir de 1987 fou rector de Sant Jordi Desvalls, Colomers, Vilopriu i Gaüses, i va estudiar a Girona i a l’Autònoma. Es va llicenciar en història el 1992. Des del 1994 és rector de Palafrugell.


EL MEU SEMINARI

A les tertúlies de capellans, un dels temes de conversa són les anècdotes lligades a l’estada al seminari, com en altres col·lectius són habituals les referències al servei militar o a la universitat. Amb tot, quan sento parlar del seminari als companys més grans, penso que l’estada al seminari dels capellans de la meva generació –i més la que ens segueix- no s’hi assembla gaire.

Vaig entrar-hi a l’inici del curs 1965-66 (Seminari Menor) i m’hi vaig trobar amb elements provinents del que havia estat el seminari fins aleshores. Em calgué superar un examen d’ingrés (a les darreries del curs anterior). Als candidats que proveníem de Banyoles,, ens hi acompanyà Mn. Lluís Teixidor (possiblement un dels capellans que més seminaristes portà al seminari). Recordo bé diverses proves que se’ns hi plantejaren (preguntes de lògica). Hi vaig ingressar el setembre, amb el matalàs a l’esquena (des de la TEISA, aleshores a la plaça de la Independència) i la bossa de roba. Al meu curs érem 21 estudiants, provinents de diversos racons de les comarques de Girona (3 de Banyoles, 1 de Port-bou, 1 d’Ultramort, 1 de Canet de Verges, 1 de Riudellots de la Selva, 1 de Cassà de la Selva, 1 de Juià, 1 de Rupià, 2 de La Pera, 3 de Salt, 1 de Girona, 2 de Blanes...   ). Per a molts era l’oportunitat que teníem de cursar estudis de secundària, aleshores gairebé inexistents a moltes poblacions.

M’instal·laren a la part més alta de l’edifici, entre l’ala més nova i l’església de Sant Martí, en una gran sala anomenada Santa Maria del Collell, si bé el nom popular era les Conilleres, ja que,, por protegir la nostra intimitat, cadascú hi tenia destinat un espai en forma d’U, clos per un tempanell que no arribava al sostre i una cortina que arribava fins l’alçada del genolls i tancava la U (a dintre l’espai únicament hi havia el llit i un armari sense portes, tancat amb una cortina). Aquell primer curs (el primer d’humanitats) va ser semblant al de tants companys que em van precedir. A nivell vivencial recordo l’escassetat de es anades a casa (el primer trimestre, cap fins per Nadal), les solemnes inauguració i cloenda de curs a l’Aula Magna amb el bisbe Jubany, l’embadaliment en veure els seminaristes grans revestits i escoltar com cantaven en alguna celebració, les llargues anades i vingudes als “camps d’esports” de Fontajau, l’emoció de presenciar la clenda del Concili Vaticà II al televisor en blanc i negre situat al teatre... i, com un comú denominador, la fredor gèlida que impregnava la immensitat d’aquells espais inhòspits de l’edifici del Seminari.

A partir del segon curs ens integràrem a l’ensenyament del batxillerat, previ a un nou examen d’ingrés. Des d’aleshores els canvis es van anar succeint: assignatures, visites més freqüents a casa, creixent llibertat en les pràctiques religioses, disposar d’una estufeta de gas (!) a la cambra personal (que ens permetia sortir periòdicament i lliure per la ciutat amb la bona excusa de “fer el recanvi”)... El Menor es convertia en un internat comparable amb altres que hi havia a les comarques de Girona (Collell, Fossos, Maristes...). D’aquella etapa recordo amb agraïment la qualitat educativa, la bona disciplina (amb uns superiors propers i ara bons companys), els companys que suplien els germans (amb una relació propera i correcta), o la utilització habitual  del català (estroncada per l’ús obligatori del castellà en quaderns i exàmens i pels professors “oficials” d’assignatures imposades, com FEN i educació física. Tambe tinc el records d’alguns fets impregnats a la memòria col·lectiva: la guerra dels Sis Dies, la plantada dels militars a la processó de Corpus a l’escalinata de la catedral per l’ús del català (i que em sembla per part d’ells una solemne descortesia al Santíssim... Així van transcórrer els dies fins al 5è curs de batxillerat. Però aquell estil no m’acabava de satisfer, i, orientat per Mn Martirià Brunsó, de Banyoles i amic de la família, vaig deixar el Seminari Menor l’estiu del 1970.

A l’octubre del mateix 1970 vaig traslladar-me a Barcelona. Residia en un pis d’estudiants vinculat als jesuïtes on vaig trobar-me amb companys de la Ribera d’Ebre, de l’Aragó, de Barcelona, de León... Vaig cursar 6è de Batxillerat a l’Institut Milà i Fontanals (al Raval) i COU (primera promoció) a l’Institut Menéndez Pelayo (a la part alta del carrer Balmes, a l’edifici que havia estat l’escola Blanquerna). Vaig veure i viure de tot i, sobretot, vaig conèixer món i Barcelona. Tota la resta fou força negatiu, especialment el nivell dels estudis. L’abril del 1972, amb altres companys, férem una estada al monestir cistercenc de La Oliva (Navarra). Allà vaig “trobar” la meva vocació (un dels companys s’hi quedà de monjo). Entràrem en contacte amb els agustins recol·lectes i, pel setembre d’aquell any, ingressàrem al seu Seminari Major de Marcilla, a la Ribera de Navarra, on vaig enfortir l’autoestima, vaig cursar bons estudis superiors de filosofia i ciències eclesiàstiques (patrística, història de l’Església, iniciació a la Sagrada Escriptura...) i vaig prosseguir la meva obertura al món, amb companys del centre d’Europa, de l’Extrem Orient, d’Estats Units, d’Amèrica Llatina i, òbviament, bascos, navarresos, madrilenys... (dos dels companys que hi entràrem hi ingressaren de religiosos: un actualment a Colòmbia i, l’altre, actualment el Superior General (Fr. Miquel Miró). Però la meva vocació era la d ser capellà d’un poble de la meva terra.

Gràcies a bons companys i a l’acolliment del bisbe Jaume, després de dos cursos a Navarra, el curs 1974-75 vaig retornar a Girona i vaig ingressar al Seminari Major, que em semblava una ombra del que havia estat. Hi hagué dificultats per encaixar els estudis que havia seguit a Marcilla (d’acord amb el pla habitual dels seminaris: 2 cursos de filosofia i 3 de teologia) amb el pla cíclic propi d’un centre amb un grup reduït d’alumnes (entre tots no arribàvem a la vintena). Malgrat trobar-me amb professors excel·lents, algunes vegades tenia la sensació de perdre el temps, m’avorria en algunes classes, i, curts de son com anàvem (sobretot per les piruetes pastorals a les quals se’ns iniciava), m’hi adormia. Sort n’hi havia dels cursets que periòdicament se’ns oferien i que ens apropaven plantejaments més seriosos, com també de les xerrades amb els companys, les estades a Montserrat i a Pobles els exercicis espirituals amb bons mestres espirituals...

Amb tot, foren cursos de vida intensa, de lluites dialèctiques reclamant que se’ns disposés millor per a la realitat social i humana, d’estires i arronses (amb alguna vaga de missa), i amb un rerefons del moment històric singular: la mort del dictador, contactes d’algun responsable nostre amb en Tarradellas, reunions polítiques clandestines, compromisos d’alguns companys recolzats per l’Amo (Mn. Damià Estela), com una ombra determinant enmig d’aquella situació...
Durant tres cursos, residírem al mateix edifici del Seminari i, el curs 1977-78, malgrat l’oposició de tots, la residència es traslladà a les golfes del casalot de Casa Carles. El darrer curs vaig residir al barri de Palau (c. St. Isidre, 15, prop d’Hipercor), on, amb Mn. Carles Mundet, es començà l’erecció i construcció de la parròquia de Sant Pau. Aleshores ja s’estava iniciant una nova etapa de la meva vida.  

Cap comentari:

Publica un comentari