dissabte, 30 de juliol del 2011

Verdes o madures, per sant Jaume, figues segures

dissabte, 23 / juliol / 2011

Abans d’iniciar les laudes des de Montserrat, comuniquen la mort del monjo G. Odiló M. Planas (85a)  que tant ens ha ajudat a pregar i a cantar amb les seves composicions.

Al migdia batejo quatre infants (en Joan, en Marcel, en Marc i l’Abril, aquests darrers són bessons). Hi ha un moment que em faig un embolic amb els noms. Una família és noruega i fem una pregària per aquell país que viu moments de tragèdia i de dolor. Quan acabem, el pare m’ho agraeix commogut.

A la tarda atenc un grup de marroquins que tenen una reunió al Casal. Són una bona colla.

La Carme se m’acomiada i em diu: Abans de que me’n vagi, no farem cap festa? Jo que li responc: Què vol que fem? La festa de les llàgrimes?

A la missa vespertina hi fan d’escolà la Mireia, la Maria Mei i la Marta. Quan acabem, encetem la capsa de dolços de Can Haribó plena de barrufets de diverses coloraines: tenir una neboda que treballa a la fàbrica de Cornellà, sempre és un avantatge.

diumenge, 24 / juliol / 2011

Les temperatures no s’arreglen. A les misses del matí s’hi veu una mica més de gent, sense que s’acabi d’omplir l’església, ni a les 10 ni a les 12 . Gairebé no sembla l’estiu. En Gerard i la Júlia fan d’escolà al migdia: abans de començar em van comentant coses, tot i que no semblen xerraires de mena.  

Les lectures d’aquest diumenge em permeten fer un paral·lelisme entre el rei Mides i el rei Salomó. Mides seria l’ideal de la nostra societat que vol convertir-ho tot en or, una possibilitat que porta a l’autodestrucció ja que no li permet ni menjar ni tocar els seus. Salomó, en canvi, demana “la gràcia de saber escoltar” i, Déu, admirat que no demani “molts anys de vida, ni riquesa, ni la vida dels enemics”, li concedeix. Aquesta alternativa és la que ens ha de portar a localitzar l’autèntica riquesa que necessitem, la perla preuada de l’Evangeli, o sigui la capacitat d’atendre els altres, d’acollir, de ser tolerants... tot esdevenint “imatges vives del seu de Jesús”. Aquesta si que és una alternativa que ens realitza de debò i que genera una dinàmica de millora de la societat i del món. Amén.

Dino a casa de la Lluïsa i d’en Paco. Avui toca menú andalús, amb tacos de meló amb pernil, carbassó i asbergínies fregides, calamars farcits acompanyats de marisc... Tot regat amb un Rioja. I el dimoni, que estossegui, es ben ennuegui i millor si s’escanya. A la tarda vull treballar amb el llibret de comiat dels carmelites, però ben poca cosa arribo a fer.
Celebro la primera missa d’aquest estiu a Tamariu. Seran les darreres que hi celebraré. HI participen una seixantena de persones, de Tamariu mateix, de Barcelona, de Granollers, de Madrid, i alguna família estrangera. Arribo a Sant Martí quan acaben de caure les 8.

He parlat amb en Santiago Estaún (professor de l’UAB), l’Esteve Bretxa (d’ascendència olotina), la Claudine Rüegg (suïssa, per missatges) i amb molts altres.   

dilluns, 25 / juliol / 2011

El setmaner, a Montserrat, és el P. Daniel Codina. La setmana passada va ser-ho el P. Garí, tots dos procedents del nostre bisbat.

En Santi Massaguer em demana una entrevista per la Revista de Palafrugell. La contestaré per escrit. També m’ho demana en David Parreño pel seu bloc. Hi ha preguntes coincidents, però el to de la resposta haurà de ser diferent.

És sant Jaume i felicito els qui el celebren: Jaume Angelats (Cadaquès), Jaume Truyols (Oviedo), Santiago Estaún (Aigua Xelida), Jaume Barnó (Argelaguer), Jaume Xicoira (?¿), Santi Massaguer (Palafrugell)...  

És dia de descuits. De bon matí m’oblido de des programar l’alarma del Casal i, quan arriben els monitors del mini casal, la sirena es posa a xiular. Sort que m’afanyo la treure-la. Al migdia, a l’aparcament, m’esperen l’Anton i en Pere per anar a Santa Cristina. Quan sóc allà, m’adono que m’he oblidat la clau del cotxe. Quan ja he anat a la rectoria i torno a ser al costat del cotxe, em telefonen des de Sant Sebastià de la Guarda demanant-me l’expedient pel casament d’en Josep M. i la Míriam. Reculo altra vegada per recollir-lo i, plegats, anem a donar la volta fins a Sant Sebastià a deixar-hi la documentació per la cerimònia que oficia un capellà de Terrassa que encara no hi ha arribat. Encara bo. Total, som els últims d’arribar a Santa Cristina:  arribem més tard que en Joan que fins s’havia perdut. Tot plegat, mitja hora més tard de l’hora que se’ns havia convocat. Bona taula, bona brasa i bon pa que Déu ens do, amb Jesús al cap de taula, se’ns farà més partidor. Amén.  A més d’un bon àpat, compartim una bona tertúlia, amable, cordial, desenfadada, distesa, divertida.

Amb el correu, m’arriba el document de nomenament de rector de les parròquies d’Anglès, Bonmatí, Constanstins, Sant Julià del Llor i Sant Martí Sapresa.

A la tarda, enllesteixo algun tema del despatx i celebro la missa vespertina amb una bona participació (unes 50 persones). Es nota que és sant Jaume: que l’apòstol ens guiï pel camí de les estrelles, vers el camp on hi brilla l’Estel lluminós. Sortint de l’església plovisqueja.

dimarts, 26 / juliol / 2011

Aquesta nit han plogut uns 3 litres. Quin estiu tan atípic!. La pregària d’avui és per tots els avis, perquè ajudin els nets a créixer com a fills de Déu. Sant Joaquim i santa Anna, ho van fer així.      

D’un temps cap aquí, he rebut alguns missatges absolutament xenòfobs per part d’alguns ximplets que s’atribueixen l’exclusivitat de la veritat. Segons els sembla, la veritat es construeix amb tòpics simplistes sobretot islamofòbics. Amb la cruel matança d’Anders Behring Breivik a Oslo, que ha estat empès ideològicament pels fonamentalismes europeistes, ara no diuen res. Incapaços de parlar i dialogar, com aquest criminal, únicament saben utilitzar el menyspreu, la crueltat, la força, la injúria, la difamació...  I ara, què en diuen d’aquesta massacra els “adalides de las Españas”?  Que en diuen els selvàtics sancallosos?

Amb en Joan i en Miquel, anem al Pinell a celebrar el sant d’en Joaquim, amb la M. Teresa, la filla i la Lluïsa, la joia de la casa, i amb el Ratzinger, el canonge. Des de el porxo de la terrassa on dinem contemplem l’amplada del mar, amb tot de vaixells menuts que el solquen d’un costat a l’altre, vorejant la costa. La grisor del cel es barreja amb les ones i, com més va, tot penja d’aigua. Ben bé que sembla la tardor. A la taula, es fa un aiguabarreig dels fruits del mar amb els fruits de la terra. Sembla que ho haurem de repetir els propers anys. Abans, però, caldrà celebrar a lloc la Mare de Déu del Remei.

I aigua avall, que de vi, ja en venen.  Ni que fóssim a l’octubre o el novembre. Fins al cap del dia, han plogut uns 40 litres. Ens estalviarem de regar els camps de blat demoro.

dimecres, 27 / juliol / 2011

Amb en Miquel, la Rosa M. i la M. Lluïsa sortim a fer una passejada i ens arribem fins al monestir de Sant Miquel de Cuixà, al Conflent. Venen a ser uns 150 km. Visitem la noble construcció dels ss. X i XI i participem a la missa, on hi concelebro amb els monjos: el P. Josep (de Sant Pere d’Egara), el P. Marco (de Milà) i el P. Remi (de Reims). Impressiona celebrar l’Eucaristia en aquesta vella nau, damunt de l’altar que va ser consagrat per l’abat Oliba on hi ha gravada la seva signatura i la dels que el van assistir. Sortint, volem anar a dinar a Taurinya però ho trobem tot tancat i barrat. A més, quan passegem per aquells carrerons, ens arreplega un ruixat que baixa del Canigó. Finalment dinem a una terrassa que hi ha a la plaça de Prades: les mosques ens envolten i també en volen. Després del dinar, donem un tomb pel mercat de brocanters on hi ha alguna peça interessant. A la tarda anem a Sant Martí del Canigó. El darrer tram, des de Castell de Vernet,  ens hi puja un Land Rover que va  vorejant el precipici fent-nos pujar alguna cosa a la gola. Al monestir hi resideixen monjos i monges  de la Comunitat de les Benaurances que  el mantenen i atenen la bona colla de visitants i/o peregrins. Fent la visita al monestir sona la Martina que retruny al claustre convidant a participar a les vespres. Quan visitem la cripta plantejo la possibilitat de que, sota el presbiteri de Sant Martí de Palafrugell, hi hagi una cripta semblant. I si ho miréssim?  

Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó, a més de conèixer-ho pels estudis d’art, ho vaig visitar, per primera vegada quan m’hi acompanya el P. Lluís Masachs. Jo feia una estada d’alguns dies al convent dels claretians de Perpinyà. Allà hi havia residit l’oncle Hermenegild Clotas (seria l’estiu del 1970, quan jo tindria 16 anys i voltava per Perpinyà amb una mobilette). A Sant Miquel i Sant Martí també hi vaig fer estades amb una colla de joves d’Olot (1980), de Calella (1982), de Sant Jordi Desvalls (1992) i alguna altra visita entremig.   

Quan arribem a Palafrugell m’informen que uns lladregots volien fer de les seves a l’església parroquial i buidar les caixetes. Però les alarmes s’han posat a sonar i algú els ha foragitat escridassant-los. Això ja semblarà el metro de Barcelona. No estaria malament que la gent que va a l’església portés  un xiulet i, si veu alguna cosa estranya, el fes sonar, especialment des de l’entrada, i així retrunyiria l’interior i es sentiria a l’exterior. I encara hi ha una altra solució que és la de tenir tancada l’església tot el dia, fora d’un moment abans de les celebracions, i un moment després.

dijous, 28 / juliol / 2011

Per variar, comencem amb una regada matinal no fos cas que s’alcés la polseguera estival. Tinc el matí ocupat amb feinetes administratives. Faig el darrer intent i el darrer pas administratiu per aconseguir col·locar la campana a l’espadanya de l’Hospital tot entrant una instància a l’Ajuntament. Resulta que ara les instàncies s’entren a l’oficina d’atenció al ciutadà, a la planta baixa, on hi havia la policia local.

Vaig a dinar a Calonge amb bona part de la colla de l’escudella (Joan B., Antoni C.,Joan X., Lluís M., F. Vidal, Jaume X., Joan B., M. L. G.). Ho fem a la barraca de vinya d’en Lluís. En Joan X. ha cuinat l’arròs i avui li ha sortit bé. Les libacions són generoses i abundants, si bé aquesta no és precisament la meva feblesa. A en Joan B. li sembla que algú l’està assetjant per telèfon constantment,  i l’home s’anima. Finalment s’adona que és algú de la colla que té ganes de gresca. Que no s’acabi el bon humor. Com tothom que coneix alguna cosa d’Anglès, em parlen de les cases de menjar de l’entorn:  Ca l’Elisa, Can Selga (hi ha qui diu que ja està tancat), La Barca, L’Aliança d’Anglès, també alguna fonda de Sant Martí Sapresa... I sa barraca de na Paquita. Són les ermites i santuaris que ací es coneixen d’allà. Gana, poca n’hi passaré.    

Rebo un emotiu i senzill comiat dels germans del Tramuntana, dels seus monitors i dels seus pares: moltes gràcies, nois i noies. Segur que, a Anglès, us portaré al cor.  

divendres, 29 / juliol / 2011

Es presenta un dia d’estuba. Al matí faig alguna gestió administrativa i preparo papers al despatx. Tot celebrant santa Marta, dino a l’Asil: havíem de ser 6 a taula i acabem essent 2: l’Anton i jo. En Pere no ha tornat encara de la revisió, a Barcelona. En Joan és a Nalec per temes de família. L’Enric té família a casa. En Miquel no pot venir. Hi ha menjar per alimentar 10 persones. Més que celebrar santa Marta sembla que celebrem santa Abundància.

L’edició de Girona de LA VANGUARDIA, a la seva contraportada, publica una entrevista d’en Joaquim Roglan al P. Joan Badia. El titular és una frase d’en Joan: SI DÉU VOL QUE ENS EXTINGIM, DEU SER PER ALGUNA COSA. 

La tarda queda centrada per la missa al geriàtric. L’assistència no ha disminuït i es manté alta (més de 80) i la participació és viva, des de la senzillesa. Els recordo que sempre que ens reunim en el nom del Senyor, Jesús ens acompanya i ens mira amb afecte no només amb els ulls de la cara sinó, sobretot, amb els ulls del Cor. I que nosaltres hem d’aprendre a observar els altres des de la mirada de Jesús i, sobretot, des del seu Cor. I per acabar, un petó a tots.   

Després de la missa vespertina, atenc algunes visites. La Montserrat m’endolceix la vida amb un parell de teules de xocolata amb avellanes que confecciona ella mateixa. A la rectoria confesso una parella. En Pere, per telèfon, m’informa de la revisió a la clínica del Pilar. Tot és correcte i únicament ha de caminar un xic més, sense fer pujades: és la recepta màgica de tots els metges. Quan he sopat, em telefona un altre Pere. Rellotge a mà, estem força més d’una hora garlant. No és estrany amb ell. El telèfon treu fum. Gairebé quedo sense xaliva I amb les orelles roentes. És dels bons amics que tinc. Hi tornarem.

Los dos campanars

Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies,
Mercèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies
aqueixes valls de salms i melodies
la terra d'àngels i de sants lo cel?

Doncs ¿què n'heu fet , oh valls!, de l'asceteri,
escola de l'amor de Jesucrist?
On és, oh soledat!, lo teu salteri?
On tos rengles de monjos, presbiteri,
que, com un cos sens ànima, estàs trist?

D'Ursèol a on és lo Dormitori?
La celda abacial del gran Garí?
On és de Romualdo l'oratori,
los palis i retaules, l'ori evori
que entretallà ha mil anys cisell diví?

Los càntics i les llums s'esmortuïren;
los himnes sants en l'arpa s'adormiren,
la rosa s'esfullà com lo roser;
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.

 Dels romàntics altars no en queda rastre,
del claustre bizantí no en queda res:
caigueren les imatges d'alabastre
i s'apagà sa llàntia, com un astre
que en Canigó no s'encendrà mai més.

Com dos gegants d'una legió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.

Són dos formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l'eternitat;
semblen garrics los roures al peu d'elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.

Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: -Doncs, que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.

 - Campanes ja no tinc- li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí-.
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
per tocar a morts pels monjos i per mi.

Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure'm se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren;
tu que vius més avall, no els veus tornar?

- No! Pel camí de Codalet i Prada
sols minaires i llauradors:
diu que torna a son arbre la niuada,
mes ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolces amors.

Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anam caient;
lo segle que ens deu tant ara ens aterra,
en son oblit nostra grandor enterra
i ossos i glòries i records se'ns ven.

-Ai!, ell ventà les cendres venerables
del comte de Rià, mon fundador;
convertí mes capelles en estables,
i desniuats los àngels pels diables
en eixos cims ploraren de tristor.

I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m'esfloro,
rusc on l'abell murmuriós s'és mort.

-Caurem plegats- lo de Cuixà contesta-
Jo altre cloquer tenia al meu costat;
rival dels puigs, alçava l'ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.

Com jo, teia nou-cents anys de ma vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
son insepult cadavre gegantí.

Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més i a la vesprada,
quan visita la lluna l'encontrada,
tota s'estranya de trobar-m'hi dret.

 Vaig a ajaure'm també: d'eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
on foren Sant Miquel i Sant Martí-.

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l'endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l'heurera conversaven,
amb l'estrella del dia el rossinyol.

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà's com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.

Jacint Verdaguer - a CANIGÓ / 1885

dijous, 28 de juliol del 2011

Sant Miquel de Cuixà

Tot és pau vora teu, i s’ou la cogullada,
entre els cirerers blancs, el dematí cantar.
Sant Miquel de Cuixà, romànic campanar,
ornament singular de la vall eixamplada,

guardià dels conreus, amic dels llauradors
que vas eternitzant una antiga pregària
al dematí, llavors retalla ton alçària
endaurat campanar les esquerpes blavors.

Més, ja en aquesta vall, santedat ermitana,
ho escampes al so d’or d’una abacial campana.
T’arriben des de lluny esquelles d’escamots.

Un velari de boira baixa de les muntanyes
i en ton cim ventejat com gàrgoles estranyes,
els aguts esparvers aferren els unglots.

Josep Sebastià Pons - Del bon pedrís 1919

dissabte, 23 de juliol del 2011

Per santa Margarida, l'avellana és mitja, i per santa Magdalena, l'avellana és plena

dissabte, 16 / juliol / 2011

Mare de Déu del Carme, ajudeu-nos a navegar enmig del temporal d’aquesta època que ha d’afrontar la nostra església. En Quim Pla, a les Memòries del Burxeta, en fa una descripció i una previsió ben fosca.

Em telefona en Tano Pisano per acomiadar-se. Se’n va a inaugurar l’exposició PESCES E... a la Villa Paolina Bonaparte de Viareggio (Itàlia). L’exposició a l’Accademia delle Arti del Disegno di Firenze ha estat d’un èxit. Em comenta la decepció que tingué ahir: ni li miraven la cara, amb raons mefistofèliques, amb Molière d’interlocutor...

Em visita l’Enric. Sembla que la sensació és que no se’ls considerà com a feligresos adults, amb poca capacitat pel diàleg. Acabem parlant de la família, que és molt més humà. La M. Lluïsa em complementa la descripció: tot i la correcció formal, coincideix amb les consideracions d’en Tano i de l’Enric. Sembla que l’única referència a l’Evangeli va fer-la en Tano. També me’n diu alguna cosa l’Amèlia. Es resumeix bé en la frase dita per algú que hi ha participat: ens han atès, però ni ens han entès ni ens han escoltat. Al migdia em visita en Pepe que ha anat pel seu compte. S’amaguen darrera insinuacions malicioses i interessades.

Dino a casa celebrant el sant de la cunyada. En Patllari i en Ferriol comenten cofois les impressions del viatge a Canadà: balenes, mosquits, esquirols de tots colors i mides, mofetes, aurons immensos... L’Aniol, per no ser menys, parla de vaques, senglars, conills, que a Can Balcons veu passar a prop. I també parla de la iaia Marina. Els grans parlem de plantes i flors: baladres (verinosos), buguenvíl•lies, ginesta, calèndules, romaní, farigola... És clar, també parlem de les reaccions de la gent a Palafrugell, d’Anglès...

De retorn, a l’alçada de La Pera, m’adono que s’alça una columna de fum cap a La Bisbal. I passen vehicles de bombers. Quan sóc a La Bisbal situo el foc cap el Pou del Glaç.

A la missa vespertina hi participa una bona volada de gent, la majoria forasters: alguns palafrugellencs deuen estar celebrant la Mare de Déu del Carme al convent. Ens fan d’escolans la Maria Mei i la Mireia. Les paràboles sempre són eixerides i les d’aquest diumenge no queden enrere: el blat i el jull (invitació a la tolerància), el gra de mostassa (invitació a l’acolliment), el llevat (invitació al compromís) i la necessitat de situar-nos a la mirada i al cor del Senyor.

Em comenten satisfactòriament la petita i simpàtica processó del Carme a Calella. Tot el dia ha bufat el garbí, ben enganxós. Sort que, al vespre, el garbí se’n va a dormir.

diumenge, 17 / juliol / 2011

El matí, tot i la calor inicial, es va tapant el cel. Proveeixo un xic de roba: ara està més bé de preu.

A les misses, s’hi veu gent. Estem al pic de l’estiu i malament aniríem si ara no es veiés gent (tot i que no hi ha alegria). Hi fan d’escolans l’Armand (gairebé més alt que no pas jo), en Gerard, la Júlia i la Isabella, que divendres anirà de vacances a casa dels seus avis, a Romania. Em saluda la filla d’en Florentí Garcia Ortells, que en Guillem Soler el pintà representant que rep la confirmació de mans del bisbe que representa en Torres i Bages, al plafó on es representa l’Església (el capellà que dóna l’absolució és el Rector d’Ars, i el papa que presideix, Lleó XIII: eclesiàstics que Mn. Josep Bosch admirava). Acabo la feina del matí amb el bateig de la Noèlia.

Dino a Mont-ras, a casa de la Pilar i d’en Martí, amb l’Eudald i l’Èlia. La taula sembla una catifa de corpus: tomata pera amb mozzarella, pebrot escalivat amb anxoves al damunt, olives, albergínia escalivada amb picada d’all, truita de carbassó, pastís d’escalivada amb salsa de carbassa, maionesa, pa jueu, calamars farcits, recuit de Fonteta amb melmelada de meló i síndria. Tot menjant parlem de l’anada a Lourdes que els ha deixat entusiasmats. Hi van trobar un bon grup d’Anglès. Al jardí, tenen encerclats els gossos en un clos, amb un sistema de xips. Em comenten que també hi ha forats gaters intel•ligents que només pot traspassar el gat de la casa que duu un xip incorporat. Ja dic jo... Si ho descobreixen algunes sectes potser ho difondran per prevenir les infidelitats matrimonials i altres.

Quan surto de la casa fa un bon ruixat que m’acompanya fins a Palafrugell. Arribant a la rectoria, s’acaba. No han caigut ni 2 litres. Ha netejat els carrers i els cotxes i ha regat un xic les plantes. Sort que s’ha acabat la collita.

A Plaça Nova, els Marrecs de Salt alcen els seus castells: un espectable ben festiu. Pel carrer, tot de gent em va aturant per acomiadar-se més personalment. Amb algú, feia temps que no m’aturava a parlar. A la missa vespertina hi fan d’escolà en Luís i en Damià.

dilluns, 18 / juliol / 2011

Ens llevem amb fresca. És l’aniversari del naixement de la Mare (en faria 95) i el dia de la seva patrona, santa Marina. Que gaudeixi de la glòria i de la pau eterna i que, des del més enllà, al costat del Senyor, vetlli per la seva família.

Al matí feinejo per la rectoria i atenc un parell de visites. Una mare jove ve per casar-se i per demanar el baptisme del seus fills. També venen els responsables de l’Arxiu Diocesà per recollir les còpies de les inscripcions registrals i altres paperots que anava guardant. I en Joan porta tot de caixes de menjar pel rebost de Caritas.

No se pas si han canviat la direcció de circulació del carrer Caritat. Bicicletes, motos... baixen carrer avall. Tot i ser un carrer de circulació restringida, contínuament baixen i pugen vehicles, amb algun espant corresponent pels vianants que van i venen entre el carrer Quatre Cases i el Passatge de Mn. Josep Bosch, cap a l’aparcament (alguna vegada també empesos per alguna bicicleta o alguna moto que segueix la mateixa direcció). No sé que passaria si no fos de trànsit restringit.

A la tarda preparo el dossier de comiat dels carmelites: em vaig ben embolicar! Però segur que valdrà la pena! En aquest moment hi ha 12 cartes de comiat i avui m’ha arribat la del Provincial, el P. Agustí Borrell. A més hi ha el resum històric (que serà ben interessant), les fotografies (un fotimer, encara que no es publicaran pas totes, però les còpies de totes es guardaran a l’arxiu municipal i a l’arxiu dels carmelites). Hi ha també la crònica del Capítol Provincial que es reuní l’abril i que es publica a la revista PLUJA DE ROSES (n. 639)....

Sortint de missa em ve a trobar en David, un vailet de 16 anys que sembla que en tingui ja 18 (pel seny que mostra, per la capacitat, apersonat...). Ve a donar-me les gràcies per tot el que l’he ajudat (i jo que gairebé ni l’he tractat!), i em demana per fer-me una entrevista, ja que vol ser periodista i vol penjar-la al seu bloc. També m’ajuda a solucionar alguns temes tècnics del meu bloc i em diu que ja fa temps que, tant la seva mare com ell, segueixen el DIARI DEL RECTOR i ara, el DIARI DEL CAPELLÀ. Em commou. Potser si he aconseguit sembrar alguna bona llavor. Nicodem també anà a trobar Jesús d’amagatotis, i va ser dels pocs que no li fallà.

dimarts, 19 / juliol / 2011

Renoi, sembla que estem a la tardor: ja tenim una tamborinada aquí. L’estiu està de crisi, el sol fa vaga i en patirem tots. En poc menys d’una hora, cauen cap a 9 litres. La Carme Fenoll, la bibliotecària de Palafrugell i presidenta de la FAPAC Girona, ja fa suar la premsa.

En Patllari, un dels mini nebots grans, va caure escales avall i es va trencar un braç. El noi va ser molt valent i gairebé no va plorar, tot i tenir l’extremitat deformada per la patacada i que li van col•locar a lloc, a lo viu. La mainada, per molt que es digui, no són ben bé de goma.

Dino a casa de l’Elena i d’en Ken, al carrer Sant Josep. No és la primera vegada que em conviden a casa seva, habitualment a Londres, són bons col•laboradors de la vida parroquial, a la d’allà i a la d’aquí. Quan són aquí, l’Elena acostuma a fer sonar l’orgue a l’església. Compartim la taula amb la Maria, la Roser, l’Amèlia i en Jordi. Comencem fent el vermut a l’entrada, fem el primer plat al pati i, empesos per la pluja, el segon plat i les postres ho fem al menjador. El menjar és a l’estil anglès amb un elegant toc català. La Maria evoca alguna anècdota de quan el pare de l’Elena, en Frederic Sirés, li feia solfeig on ara hi ha el restaurant d’en Joan de l’Arc. L’Elena, en canvi, es va aficionar a la música i especialment a l’òpera gràcies al seu padrí, l’Albert Ros, un personatge singular del passat de Palafrugell, políglota i professor d’idiomes, i d’una vasta cultura. Gaudeixo d’aquest espai d’amistat.

Haig de deixar aviat la taula per anar a oficiar les exèquies de l’àvia Llaona, l’Adela, que ha mort amb 94 anys. Déu l’hagi.

Entrant a l’església, per la missa vespertina, la Margarita, la Flor de la Parròquia, m’omple les butxaques de caramels. No em van gaire bé però aquests dies em convé endolcir la vida. El bàlsam de la pregària m’ajuda a amorosir les ferides i així ho intento transmetre als pares que ploren la mort dels seus fills i que avui participen a la missa en memòria seva.

Tot el dia ha anat fent ruixadots i, d’un cap a l’altre del dia, han caigut uns 16 litres. Ha mort el periodista Carles Sentís Anfruns, amb 99 anys. Recordo sentir-li explicar que, en una ocasió que va anar a la Xina per feina, se li havia encomanat fer arribar una carta del Vaticà a uns responsables eclesiàstics d’allà.

dimecres, 20 / juliol / 2011

El dia es lleva amb la frescor pròpia d’un matí d’abril o de novembre. És el dia de santa Margarida d’Antioquia, patrona de Palafrugell. Serà el darrer any que la celebraré com a rector de Palafrugell. De fet, cada celebració important d’aquests darrers mesos he estat conscient que era la darrera vegada que la celebrava a Palafrugell. En el meu interior, ja he passat el pitjor i ara ja ho tinc coll aval, si bé encara aniran apareixent puntes d’aquest iceberg.

A Morena, oficio les exèquies de la Dolores (47a). Havia estat portant de la Mare de Déu dels Dolors i hi participen molts confrares. Conec la família i algun dels fills i molts dels companys dels fills que han participat a la catequesi parroquial i els he administrat la primera comunió.

Més de 350 persones participen a l’ofici de festa major, amb l’alcalde i 4 regidors al davant. M’estranya que no s’hi facin presents els grups de l’oposició, tot i haver-hi assistit quan han governat. Ni a la festa major de Sant Feliu ni a la de Palamós hi he vist tanta gent a la missa, i alguns dels companys m’ho ratifiquen. La música de la Costa Brava i d’en Joan Xicoira omplen la nau de solemnitat: és especialment emotiva la sardana d’en Josep Prenafeta RECORD DE PALAFRUGELL. La dansen un grup de feligresos, a l’ofertori. Si bé tota la celebració he mantingut la veu a ratlla, en donar la pau als companys em desmunto ploro. També em commoc dient el parenostre –m’ha passa moltes vegades sentint els assistents com preguen- i repartint la comunió, quan en Joan fa sonar a l’orgue la PREGÀRIA A LA VERGE DEL REMEI: Déu vos salve, oh Maria Immaculada, Verge sana del Remei... Sortint, tant la SARDANA DE L’ALCALDE com la SARDANA DEL RECTOR, amb la plaça ben plena, surten rodones, si bé són sardanes obertes, a l’estil del contrapàs. En Juli acompanya ( li asseguren que balli bé) primer la Margarida i, després, la Judit. Jo, tant a una sardana com a una altra, acompanyo la Montserrat, la vídua d’en Ricard Viladesau. Molta gent ve a saludar-me, com si ja me n’anés demà.

Amb els 11 companys que han participat a la missa anem a dinar al Club de Tenis Llafranc on es menja bé, encara que amb un xic de lentitud que ens permet parlar per longius et latus de canvis i de raons esgrimides per justificar-los. Se sent alguna crítica agra, i no sóc pas el que més enraono. Sembla que hi ha un malestar creixent. El P. Miquel va dient que veu molts “dimonis”, és a dir, allò que la gent del carrer en diuen cabronades, clar i net.

Amb les sardanes de la festa, el sol s’ha animat a festejar també la patrona i, finalment, el dia s’ha alçat, encara que faci un xic d’aire de tramuntana. Serà que en Llorenç vol festejar la Margarita.

A la tarda faig una volta pel poble. M’atura gent que no ho diria: lamentacions, alguna llàgrima, vinculacions amb Anglès...

dijous, 21 / juliol / 2011

El Punt publica la notícia de LA SARDANA DE L’ALCALDE. De passada, també parla de LA SARDANA DEL RECTOR i no diu res de la sardana RECORD DE PALAFRUGELL http://www.elpunt.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/436897-sardana-de-lalcalde-a-palafrugell.html  .

Vaig de visita al metge. A la sala d’espera, una dona no para de despotricar contra el jovent dient que són un mal educats. Vaig repetint-li que no es pot posar tothom al mateix sac, i com més li dic, més s’enxerina. A la paret del consulturo hi ha un advertiment ben clar: no es pot usar el mòbil. I ella no deixa de telefonar a l’un i a l’altre, amb la veu ben forta perquè tots ens assabentem de qui és, de què parla, amb qui parla... Després direm que tot el jovent és mal educat. Quan entro a la consulta, dic a en Jordi que tinc el cor ferit i que me l’hauria de guarir: em diu que s’anirà guarint amb xarop d’oblit, aigua del temps, horitzons d’esperança, espais de llibertat, un polsim d’evasió... I tot el demés, bé, excepte un xic massa de dolçor. I amb el temps, esperem que Déu també vaig fent la seva feina.

Dino a casa, amb la Carme, en Josep i la Nuri. Més tard, arriba en Jordi. En Josep va enderiat amb les preparacions per la Festa del Terme el 30 i 31 de juliol. Me’n lliura el programa on hi destaquen la fotografia d’unes imatges dels sants Abdó i Senén de l’escultor Ricardo Rico http://www.ricardoricoescultor.com/2009/08/19/abdon-y-senent/  . A l’interior de la publicació es presenta un bon article d’en Josep Grabulesa i Sitjà, l’arxiver municipal de Banyoles, LA MURALLA BANYOLINA I ELS PAGESOS DE L’ABAT. En Jaume Fàbrega, en Jaumó, hi publica SANT NIN I SANT NON, PREGUEU PER NOSALTRES, parlant de la ceba al cop de puny. Jo hi publico un índex dels ESCRIPTORS I ESCRITS ALS PROGRAMES DE LA FESTA DEL TERME (des del 1955 fins el 2010).

Al vespre, al despatx, preparo el baptisme d’un fill d’una parella que es van casar avui fa dotze anys i que viuen a Noruega. És el segon que els hi batejo i ho faré amb dos cosinets més.

divendres, 22 / juliol / 2011

N’hi ha que es pensen que, perquè ells estan de gresca, tothom hi ha d’estar i, a l’hora que sigui de la matinada, s’aturen a qualsevol cantonada del carrer i, au, a cridar, xisclar, riure, música a tot gas...

Al matí col•loquem unes petites alarmes, molt efectives, a les caixetes de l’església: darrerament hi ha un poca solta que hi té molta devoció a escurar-les. Faig feina de despatx: enllestir expedients, atendre alguna telefonada, contestar algun missatge... Dos companys m’han desitjat bona feina als seus pobles, a Sant Martí Sapresa i a Anglès: són capellans de poble, com no podia ser d’altre manera.

Dino al convent, amb en Joan, en Miquel, en Pere i l’Enric. El P. Miquel m’acaba d’informar dels “dimonis” que ha descobert a Palafrugell, sobretot entorn del projecte del Casal: no s’ha acabat però, a fóra de Palafrugell, si que se n’ha tret profit amb tripijocs foscos i bruts. M’ho enflairava i se’m va confirmant des de diversos costats, no només amb el P. Miquel.

Els ancians del geriàtric estan nerviosos i es nota a la celebració. A Sant Sebastià hi acompanyo i hi beneeixo el casament de la Laura i d’en Jordi. En Joan i la Iolanda fan l’acompanyament musical. Quan acabo em ve a saludar en David Pagès, que coneixia de la universitat. Per l’entorn del santuari també m’hi trobo l’Eudald Vilas, un noi d’Olot que feia anys que no veia. Va acompanyat de la seva muller (vaig beneir el seu matrimoni) i del seu fill, l’Eudald, de nou anys.

Dono una ullada al mar. Recordo que quan em van dir per venir a Palafrugell, tenia el cor encongit. Poc abans de venir a la parròquia que se m’assignava, vaig pujar a Sant Sebastià i, veient des d’allà el mar obert, blau, tranquil, brillant, fonent-se amb el cel... el cor se m’eixamplà. Avui també tinc el cor encongit, com fa 17 anys. El mar, si bé està tranquil, s’albira embolcallat d’un cel gris, trist, plorós...

Sopo a casa d’uns amics, amb en Joan que, curiosament, arriba tard, i amb el P. Miquel. Quan ja ha passat la mitjanit, em retiro cap a la rectoria. Les reixes del Casal estan obertes, com moltes vegades els darrers dies. Val la pena amoïnar-se per res?

dissabte, 16 de juliol del 2011

Per sant Cristòfor, banys de mar: anem-hi, doncs.

dissabte, 9 / juliol / 2011


Hem perdut 10 minuts de sol al matí i 2 minuts al vespre.

A l’asil i en la intimitat celebrem el 50 aniversari de l’ordenació de Mn. Pere Artigas. A més dels devots habituals, han vingut a acompanyar-los en Josep M. Mongé i l’Anna Cano, un matrimoni que va conèixer a Riudarenes amb qui els uneix una forta amistat. Hi concelebrem el P. Joan, el diaca Josep Farrarons (que va conèixer a Arbúcies) i jo, que em toca predicar les glòries del sacerdoci. Recordo que és un moment d’acció de gràcies i agraeixo aquells moments que més hem coincidit, especialment quan vaig acabar els estudis del seminari i vaig estar uns mesos a Santa Coloma de Farners i mentre ell era el rector de Riudarenes. També aquests darrers anys, especialment quan ens hem acompanyat en el moment d’acomiadar les nostres mares: la Pilar, que morí el juny del 2009, i la meva mare, que morí fa un any. En Josep M. Mongé, a l’iniciar la missa, també llegeix una reflexió sobre el sacerdoci, evocant com l’ha viscut en Pere fent proper l’Evangeli. Acabem esmorzant plegats: per llepar-se els dits! Del que hi ha, no hi falta res. En Pere ens comenta les dues grans recomanacions que fa fer-li, el dia de l’ordenació, el bisbe Cartañá: “obeïu el rector i porteu barret”. És el que intento fer.

Quan acabem, passo per l’església. Al sortir em trobo amb en Josep, el Cisteller. Comentem la nota que recollia, fa uns dies, de la notícia que es publicà al ARA del 1936 afirmant que s’havien salvat unes pintures, unes imatges de gran valor artístic i unes taules gòtiques: són encara a les Drassanes? Ell m’acaba de ratificar com, el 1936, es van salvar de la destrucció el frontal de plata, la creu major i algunes altres peces artístiques. Durant els FETS D’OCTUBRE del 1934, Mn. Pi ajudat per en Mateu carreter, ho havia guardat a casa seva, al carrer Quatre Cases. Amb la persecució, en Ramiro Bruguera (palafrugellenc de nacionalitat francesa) ho anà a recollir i ho diposità tot a l’Ajuntament on s’amagà a les golfes. També em comenta que Mn. Josep Bosch, mentre cremaven l’església, estava dret i esparverat davant de la rectoria. L’Escalé, enfrontant-se amb algú que volia eliminar el rector, acompanyà Mn. Bosch a refugiar-se a casa del Sr. Josep Bonany, passant pel carrer Quatre Cases, el c. Caritat i fins el c. Nou. El Cisteller afirma que tant el seu pare com ell van veure com l’Escalé i Mn. Josep passaven pel davant de Cala Tulita i, girant pel carrer Nou, entrava a casa del Sr. Bonany.

A primera hora de la tarda, a Morena, oficio les exèquies d’en Josep. Déu l’hagi... Comento a en Joan, l’encarregat, que el setembre seré el rector d’Anglès. Ell em recita tots els pobles de per allà ja que és de Montfullà i la seva mare resideix a Bescanó.

Em trobo amb l’Adrià, un dels nois que va fer esclatar petards a la fornícula de la Mare de Déu, la nit de sant Joan del 2010. El saludo i ell a mi, com si res. Tant se val. El millor seria que no s’hagués fet, però m’hauria agradat que els nois s’haguessin disculpat per un fet propi d’una nit boja.

A Sant Sebastià de la Guarda hi beneeixo el matrimoni de l’Helena i d’en Jakub, un noi txec de tradició hussita. La cerimònia és bilingüe (català i txec) amb algunes notes en castellà i anglès. Val a dir que, en el conjunt dels casaments que he beneït hi he experimentat un grau de cosmopolitisme força alt i, amb el català, s’han combinat molts altres idiomes: anglès, francès, alemany, flamenc, italià, romanès... també l’espanyol, és clar, i amb parelles de molts i diversos països: Sud-àfrica, Austràlia, Índia, Argentina, Equador, Mèxic... i molts països europeus.

Tot i que feien la marató de donació de sang, m’he n’he oblidat i no hi he anat: mea culpa. Em comenten que una de les infermeres que hi atenien és d’Anglès i els recordava que el rector de Palafrugell hi aniria.

A la missa anticipada ja es nota que som a l’estiu, i el que més s’agraeix, és la participació, a tots nivells.

diumenge, 10 / juliol / 2011

El Punt porta una entrevista amb en Miquel Barcelona, un personatge d’Anglès que havia treballat de xofer a La Gavina i havia passejat a tots els artistes i personatges que s’hi allotjaven. Entre en Lluís Molinas, a Palafrugell, i aquest senyor (si m’hi puc relacionar), hauré fet un bon curset de cinema.

Celebro la darrera missa a l’asil substituint i, aquests darrers dies, acompanyant Mn. Pere que ja està eixerit com un pèsol: Deo gratias.

A les misses del matí no s’hi veu a tanta gent com a l’anticipada. Al migdia celebren la comunió en Joan i la Maria que no els va ser possible celebrar-la el primer de maig. Després de la missa de les 10, en un indret de l’església, m’adono d’un plec d’uns 10 folis amb signatures. Algú m’assegura que són per enviar al Sr. Bisbe. Recullo els fulls, els estripo i els llenço a la paperera.

Em saluden diversos feligresos flotants procedents de Granollers, de Terrassa, de Bellaterra... Són feligresos que han estat treballat a les seves parròquies, i em parlen de Mn. Francesc.

A la tarda treballo per la rectoria preparant alguna cosa pel programa de la Festa del Terme de Banyoles.

A la missa vespertina hi fa la Comunió Solemne en Luigi que no li va ser possible participar a la celebració de fa tres setmanes.

dilluns, 11 / juliol / 2011

Com diu el pastor al rabadà de la nadala: “La calor ja la fondrà, la calor ja la fondrà”. Ja la tenim aquí!

Vaig cap a Bonmatí i Anglès. Passant per Cassà i l’Espai Gironès, arribo amb una horeta (64 km) a Bonmatí. No hi havia estat mai. Mn. Joan m’ensenya l’església (construïda i beneïda el 1973), la rectoria i m’acompanya fins a Constantins. Em sento proper al Mn. Llorenç de ELS SOTS FERÉSTECS d’en Raimon Casellas (1901). Hi saludo la Paquita i en Rossendo, que fan de campaners i hortolans a Bonmatí. El nét treballa a Palafrugell, en una gestoria de finques. Quan Mn. Joan se’n va, passo a fer un mos al Racó dels amics: la panxa ja em feia rau-rau .

Pel meu compte pujo fins a Sant Julià del Llor. Hi vaig venir a fer una primera visita furtiva el 22 de juny passat. La vista és esplèndida. El decorat és ben adequat per sentir-se a la pell de Mn. Climent de la novel•la MONTNEGRE d’en Josep Roig Raventós (1925).

Abans de dinar em trobo amb en Sebes, el rector actual d’Anglès. Mentre esperava m’he passejat pel nucli antic i he entrat a la Casa de la Vila a demanar-hi un plànol. Tot fa molta patxoca. Feia molts anys que no estava a la vila que, pràcticament, no conec. La darrera vegada que vaig estar a Anglès fou per l’enterro del germà d’un company. Anteriorment vaig fer-hi una visita furtiva amb en Josep M. Pont, quan hi havia l’Angeleta i Mn. Isidre n’era el rector. I encara, seria l’estiu del 1967 o 68 quan vaig fer una petita estada a Sant Martí Sapresa a la rectoria i Mn. Miquel Guitart vingué a recollir-me a la parada de la TEISA. Tot el demés que conec d’Anglès és el que n’he llegit darrerament.

El mossèn em convida a un dinar molt agradable i em va comentant la realitat del poble i de la parròquia amb indicacions molt interessants. Visitem la Doma, la casa del domer (o sigui, la rectoria), els locals de catequesi, l’església (on m’encomano a la Mare de Déu del Remei i a sant Miquel)... Tot està ben cuidat i fa tot l’efecte de ser instal•lacions còmodes. Passem a saludar la comunitat de les dominiques del P. Coll: la Gna. Pilar, l’altra Gna. Pilar, la Gna. Mercè i la Gna. Teresa. L’ambient reposat d’Anglès em transporta a la Banyoles de la meva infantesa.

Retorno per Les Serres, Llorà, Sant Gregori... Quin trajecte tan esplèndid i voluptuós. La distància és pràcticament la mateixa. L’exuberant verdor m’ha acompanyat tot el dia. Quan estic de nou a Palafrugell, rebo i llegeixo missatges de suport i d’ànim.

Una de les assistents a la missa vespertina em comenta que, quan sortien de l’església, els ha passat pel davant una dona absolutament coberta amb un burka. El trist és que aquesta mania de posar fundes a la gent també s’implanta a l’Església.

Al despatx preparo un casament d’un noi català catòlic i d’una noia romanesa ortodoxa.

Al vespre, fullejo els llibres amb que m’ha obsequiat en Sebes: l’estudi històric de l’Emili Rams Riera ANGLÈS, DE LA PAGESIA A LA INDUSTRIALITZACIÓ (1998), i el volum més turístic escrit per l’Emili Rams i amb imatges molt atractives de diversos fotògrafs ANGLÈS, VILA ENCISADORA (2009).

dimarts, 12 / juliol / 2011

Em llevo amb la ressaca de la visita d’ahir: la mirada plena d’imatges, la sotragada dels llocs visitats, la percepció del niu on m’instal•laré, l’impacte d’un altre espai... No em desagrada el repte farcit amb el que, de forma desigual, es planteja a cada parròquia. Si bé tinc el cor encongit, em sento seduït per la Mare de Déu del Remei: estic convençut que em farà sentir la seva companyia, que bé prou la necessitaré.

Amb calma, llegeixo la bona reflexió que m’envia en Josep Frigola. M’estova, em va bé i em fa bé.

L’Eulàlia Hortal em telefona per dir-me que li sap greu que marxi de Palafrugell però li agrada que vagi al seu poble, Anglès. La Paquita Hosta també em diu que està contenta que vagi a Anglès on em recorda que hi té una “barraca” on ens hi podrem trobar alguna vegada, amb en Josep i la colla de l’escudella, a fer-hi alguna farra. O sigui, tal com deia, també hi ha gent que se n’alegra que vagi cap a la Vall dels Àngels.

Amb en Pere Colomer i en Xavier Rocas parlem del dossier que es lliurarà en el comiat dels carmelites. Serà un bon record.

Enllesteixo l’article pel programa de la Festa del Terme de Banyoles: un índex dels autors i dels articles que han escrit i que s’han publicat al programa.

De cop, se m’espatlla el ratolí i haig de sortir corrents a comprar-ne un altre.

A l’Hostal de l’Estrella se’ls escapen uns gatets: quin desesper de les Elena pel veïnat tot intentant localitzar-los! Ves a saber on han anat a parar.

La Montserrat Llambí, la majorala de la confraria del Roser, m’obsequia amb dues rajoles de xocolata amb avellanes torrades que ella confecciona: boníssimes. La faig riure dient-li que me les engoleixo de cop. La Mireia Rocas, que sovint fa d’escolà, em dedica una fotografia seva.

Cap al vespre, pinten bastos i sembla que baixarà Troia.

dimecres, 13 / juliol / 2011

Quan baixaven les campanades de mitjanit, hi ha hagut un bon temperi de llamps, trons i pluja. Tot plegat, molta fressa i poques nous: no cauen ni 4 litres.

Renoi, quanta gent perduda darrerament: la Irene, el noi de Caldes, ara en Newton de Banyoles...

Van robat la creu de 50 kg que hi havia dalt del Gra de Fajol, a uns 2700 m d’alçària: “Torna, torna Serrallonga, que l’alzina ens cremaran, que ens arrencaran les pedres, que la terra ens robaran.”

Cap a les 4 de la matinada sento miols per sota del balcó: els minets han retornat a casa. L’Elena surt contenta a recollir-los. Els gats són trapelles de mena i van a la seva. M’han despertat, i després, feina a dormir.

En Ramon Alventosa, el mossèn de Santa Coloma, em desitja una bona estada a Anglès i s’alegra que sigui el seu veí. També comentem altres elements del trasllat i dels nomenaments.

Com he fet altres estius, dino a casa de l’Amèlia i en Jordi. La cuinera, molt bona, ens ha preparat i servit un excel•lent i refrescant ajoblanco de Castella i un perfecte bacallà amb samfaina, tot regat amb un Mantel blanco sauvignon amb tap de Can Vigas que el sommelier de la família ha escollit. Els àngels hi canten, i el dimoni que estossegui.

Mai havia tingut tantes telefonades per metro quadrat. Ja en comença a estar tip. I no puc fer un tram de carrer sense que algú m’aturi. Més valdria dir avui que marxo i demà ja ser a l’altre lloc.

Al vespre em telefona en Martirià Torras que em demana que els acompanyi el dia del casament del seu noi. Ai, menut, no sé si podré, ja que és el mateix dia que entro a Bonmatí i Anglès.

dijous, 14 / juliol / 2011

Em desvetllo cap a dos quarts de cinc i no hi ha manera d’aclucar més els ulls: prefereixo llevar-me aviat.

És el dia de tràmits administratius i em passo bona part del matí voltant, fent cua i telefonant.

Amb en Joan i l’Enric, anem a dinar a casa de la Doyo i d’en Ramon (que són cosins de l’Enric), a Calella. És dijous i toca arròs i el cuiner ha estat en Ramon: es nota que es té família a l’hostaleria. El tema de conversa gira sobretot el teatre a Banyoles, especialment entorn de la representació de la Passió, doncs tant la Doyo com el pare de l’Enric n’havien estat bons actors. També parlem d’altres temes relacionats amb Banyoles, amb Palafrugell, el canvi...

Els que se m’acomiaden em parlen dels amics i les connexions amb Anglès com si jo també ja conegués bé la vila selvatana, però és clar, encara no estic allà i ni hi conec gairebé ningú.

Preparo el suplement de dues setmanes ja que la impremta faran vacances la setmana vinent. Amb en Felip ens intercanviem missatges i informacions. Al vespre em telefonen diversos companys. En Joan es lamenta que marxi de Palafrugell i em comenta alguna desconsideració de mal gust que ha patit. Es veu que haver estat rector del seminari, vicari general o degà de la facultat de teologia no és prou per rebre un tracte un xic més humà.

divendres, 15 / juliol / 2011

Pel cap em ronda com començar a planejar el trasllat material.

Ve la M. Gràcia a acomiadar-se i amb cordialitat evoquem les enganxades que tinguérem al començament d’estar jo aquí, si bé hem acabat ben amics i ella col•laborant amb la parròquia, malgrat la salut no li ha permès fer més.

Na Felícia ha estat uns dies a Montserrat i m’obsequia amb un calze i patena de ceràmica de les monges de Sant Benet: m’anirà bé per alguna de les esglésies que se m’ha encomanat.

Al convent dinem plegats en Joan, Mn. Pere, Mn. Anton i jo. Els temes són els propis d’aquestes engires. De refiló m’assabento que, al matí, una comissió de prohoms i dames de Palafrugell s’han entrevistat amb el Sr. Bisbe. Suposo que, de mica en mica, n’aniré coneixent qui hi ha anat i com ha anat.

A la tarda, de nou celebro la missa al geriàtric. Feia més d’un mes que no hi anava, ja que celebrava a l’asil i al geriàtric hi venia en Joan. Els avis i les àvies em saluden satisfetes i em comenten que també els ha agradat molt que, les darreres setmanes, hi anés el meu “fill”. Som per damunt de la vuitantena els que celebrem el goig de tenir el Senyor a prop. També fem memòria de la Mare de Déu del Carme i dels sants del santoral. Quan començo a repartir la comunió em trasbalso lleugerament.

Abans de la missa, en Pere de Begur em telefona per preguntar-me com els anat a la comissió que ha anat a Girona. Li dic que me n’he assabentat aquest migdia, que no en sabia res. Li dic que, si me n’informen personalment, ja li comentaré. Com ell, altres companys em confirmen l’assistència a la missa de la festa major, el dimecres.

Al vespre, al Casal, una quarantena d’amics d’en Lluís Maimí celebren la seva jubilació. Amb en Joan, anem menjar quatre “montaditos” a Cal Sometent, al costat de l’església. A plaça Nova hi ha massa gatzara.

dimarts, 12 de juliol del 2011

Cobles a la Verge del Remei d'Anglès

Remei d'Anglès, Estrella matinera,
Aigua eternal pel fill assedegat,
feu davallar la gràcia remeiera
sobre aquest poble a Vós encomanat.

Corona us fan els pobles que us voltegen
i Puig de Frou de bàcul sobirà,
Riera i Ter amb sa remor us festegen
als vostres peus cantant-vos sens parar.

Si Santa Bàrbara el vostre tron admira
amb Bonmatí, Vilanna i Sant Julià,
també Trullàs joiós en Vós s'inspira
i amb Sant Martí de guarda sempre us fa.

El vostre nom de Mare ens agermana
i el de Remei ens fa confiar de cor,
deu a tothom pel llarg d'aquesta plana
benediccions del vostre sant amor.

Sou de la Vila arc iris i senyera
voltada esteu de planes de verdor,
brilli damunt d'Anglès i la Cellera,
per lema dolç, la santa germanor.

Anglès contrit per Mare vos venera;
deu-nos a tots la santa eternitat.
Feu davallar la gràcia remeiera
sobre aquest poble a Vós encomanat.

Lletra: Manel Pont i Bosch (1929 - 2010)

dissabte, 9 de juliol del 2011

Pere Artigas Reverter: 50 aniversari de capellà

Paraules a l’inici de la missa del 50 aniversari de l’ordenació de Mn. PERE ARTIGAS i REVERTER
Josep M. Mongé – Anna Cano
Residència N. Sra. de Montserrat - Palafrugell
9 de juliol de 2011


Deixeu-me mirar enrere: era el diumenge 9 de juliol de 1961. Aquell dia, a Girona, uns homes eren ordenats sacerdots.

Què significava, què significa ser capellà? Llegeixo el que va dir el Concili Vaticà II sobre la vida i el ministeri dels preveres que em sembla que continua sent de plena continuïtat:

“La fi que cerquen els preveres és procurar la glòria de Déu Pare en Crist- Això consisteix que els homes rebin conscientment, lliurament i amb agraïment l’obra divina realitzada en Crist, i la manifestin en tota la seva vida. Són testimonis i dispensadors d’una altra vida, però no podrien servir els homes, si fossin estranys a la vida i a les condicions dels homes”.

Respecte a les funcions del prevere diu:

“El seu deure és sempre d’ensenyar la Paraula de Déu i convidar a la conversió. Però, la predicació sacerdotal, sovint difícil en les circumstàncies actuals del món, ha d’exposar la Paraula de Déu no només d’una forma general i abstracta, sinó acomodant-se a les circumstàncies concretes de la vida i la veritat perenne de l’Evangeli.

Han d’actuar no per agradar els homes sinó d’acord amb les exigències de la doctrina i de la vida cristiana, ensenyant-los i amonestant-los com a fills. De res no serviran les cerimònies, tot i ser belles, si no van ordenades a formar els homes perquè arribin a la maduresa cristiana. Cal ensenyar també als cristians a no viure només per a ells mateixos, sinó que, segons les exigències de la nova llei de la caritat, cadascú distribueixi entre els altres la gràcia rebuda”

Fa molts anys que conec Mn. Pere. Tot va començar el 1978 quan era a Riudarenes. El temps ha passat, la societat ha canviat i probablement la rapidesa del canvi fa que se’ns moguin els nostres papers, com a metge, com a capellà... fins i tot, que en algun moment podem trontollar. Metges i capellans hem perdut prestigi i s’ha posat en dubte el nostre paper. Ha desaparegut el concepte de metge de poble o de pertinença a una parròquia. La nostra societat queda desubicada. Cada cop hi ha més gent emigrant que acaba sentint-se que no pertany a enlloc. I, amb tot, tinc la impressió que el text del Concili del que parlava ha estat encarnat en Mn. Pere. Probablement retrata fidelment com és Mn. Pere.

Al llarg del camí ha batejat els nostres fills. I aquests, ja grans, li reconeixen la seva bonhomia, el seu compromís social, la seva llibertat, el ser proper dels pobres i encara que a voltes ells es mostren allunyats o recercant la fe, el respecten, l’estimen i intueixen que els preveres, com diu el Concili “mai no estan sols en la seva acció, sinó que es recolzen en la força de Déu Totpoderós i la seva fe es recolza en Crist que és qui els ha cridat a participar en el seu Sacerdoci”. Un misteri no sempre fàcil d’entendre i difícil de viure, però com diu l’evangeli, tot aquell que donarà testimoni de mi davant dels homes, també jo donaré testimoni a favor d’ell davant del meu Pare del cel”. I és que em sembla que la tasca de prevere ha de ser la de ser “testimonis i dispensadors d’una altra vida que no és la terrenal i en la d’ensenyar la Paraula de Déu i convidar a la conversió”.

Gràcies, Pere, i felicitats per aquest llarg camí com a prevere i per pogut gaudir i continuar gaudint de la vostra amistat i companyia.

L'ungüent del juliol, mata els panellons

divendres, 1 / juliol / 2011

Hem girat el mes. La sortida del sol s’ha endarrerit 5 minuts i s’ha encallat el moment de la seva posta. A l’asil hi ha una religiosa nova, sor Vicenta, que prové de l’asil d’Arenys de Mar, ja que les germanetes han deixat d’atendre aquella residència. A la superiora i a la comunitat, els comunico que marxo de Palafrugell. M’arriba l’autorització de l’Ajuntament per celebrar la Processó del Corpus. Ja està dit, ja està fet. Pel carrer vaig cofat amb el barret de palla i passo per l’ombra. Un conegut em diu: “Ja veig que no t’agrada el sol”. Li contesto que, al sol, la m.... s’asseca. I ell hi afegeix: “I els bombons, també”. És més positiu, és clar, i no tan escatològic. La M. Pilar em telefona des de Lourdes per saludar-me i preguntar si es cert el rumor que corre entre els romeus del santuari que donen per cert que me’n vaig de Palafrugell. Li confirmo la certesa del rumor i li dic que també ho pot preguntar al bisbe que és allà, sobretot per saber on vaig. Al convent, tot dinant, ho comento als companys: l’Anton, en Joan i l’Enric. L’Enric diu que li’n ha anat la gana de cop. També precisem un xic més: terminus ad quem, successor... Però val més que no diguem res que després tot se sap. He anat comunicant la meva partida als col•laboradors més propers i amics: Paco (el sagristà), Amèlia Sánchez, Montse i Marià Júdez, Joan Xicoira, Tano i Blandinne, Carme, Margarita... També a en Juli (l’alcalde), l’Albert (tinent d’alcalde) que he trobat pel carrer. Tots reaccionen amb mala cara com si de cop s’enfadessin amb mi. A la missa vespertina ho comunico a les feligreses que hi participen i els dic que aquesta és la darrera festa del Sagrat Cor que celebro aquí com a rector. I ja hi som: llàgrimes, exclamacions, missatges... I que si autocars, que si cartes... Calma, senyores i senyors, que el món no s’acaba! Els recordo que també hi haurà que respirarà satisfet. Ja m’ho retreia aquella fa uns dies: “I quin mal hem fet a Palafrugell perquè ens hagi tocat aquest rector?” Amb en Joan, la Lluïsa i l’Elisabet anem al Fraternal a fer un toc: a les penes, gots de vi.

dissabte, 2 / juliol / 2011


Quan acabem la missa a l’asil, amb la superiora parlem de com organitzar una petita celebració amb Mn. Pere, en ocasió del 50 aniversari de seva ordenació que s’escau el 9 de juliol. Al mercat em trobo amb la Carme Fenoll, la bibliotecària. La felicito i l’encoratjo per la seva elecció com a presidenta de la FAPAC de Girona, i li comunico que me’n vaig de Palafrugell. Em diu si ho faig lliurement. Li dic que no és una opció meva ni agradable, però tampoc forçada. Difícil d’explicar i de comprendre, em diu, i més aviat s’ensuma dedocràcia. Pel carrer ho comunico a l’Enric i li dic que demani a la Remei que m’encomani a la seva patrona. Passo el dia tranquil per la rectoria tot feinejant. A la missa vespertina comunico als feligresos assistents que el setembre deixo Palafrugell. També ho aprofito per dir que ara ja dormirà tranquil•la la senyora que em va etzibar “quin mal hem fet en aquest poble per tenir un rector com vostè?” Les reaccions ja se m’escapen. Miro una estona les havaneres.

diumenge, 3 / juliol / 2011

Després de la missa a l’asil, la Mercè i la Conxita, em parlen de la peregrinació a Lourdes i em donen un cd amb música religiosa que els ha donat la M. Pilar per mi. A les misses del matí també comunico la meva partida. A la missa de les 10m felicito el “CARTERO MAYOR DEL REINO DE ESPAÑA” que podrà dormir satisfet després d’anys d’enviar missatges difamatoris a tord i a dret bescantant el “CURITA DE MI PUEBLO”. I encara deu pensar que és gràcies a aquestes cartes que me’n vaig. Recullo alguna expressió que se’m manifesta: val més boig conegut que savi per conèixer; semblem les ploraneres del carrer de l’amargura; on hi ha patró, no mana mariner; en aquest món, uns manen i altres menen; per manar i governar, totes les lleis s’han de trencar; el patró, mana que mana, el timoner, roda que roda i el pobre mariner, tota la feina ha de fer; per manar una barca com Déu mana, no n’hi ha prou d’ haver nascut a la drassana... Algunes tenen un clar regust mariner, però no totes són tan poètiques i algunes, me les callo. La Lluïsa m’ho diu tot en un poema que em dedica. Batejo uns bessons, en Marc i l’Aleix, ben escotorits. Un dels padrins és un noi d’uns 16 anys que respon amb decisió a totes les preguntes del ritual i que recita ben clarament el parenostre i l’avemaria. Quan acabem, el felicito. A la tarda faig una bona caminada fent la llançadora per alguns carrers. Feia dies que no ho podia fer. I abans de la missa em recloc a l’església esperant el moment de la missa: IN MANUS TUAS... A les notícies de TV1 parlen de la partida dels carmelites de Palafrugell.

Poema que m’ha escrit i dedicat la Lluïsa Juriol:

A MOSSÈN MARTIRIÀ
Palafrugell, 01•07•11

Portant la nau sempre a tota vela,
Amb gran encert i el cor ben ardit,
Bon timoner de gran caravel•la
Malgrat esculls, mai fonedís.

En mar de fons, no en defugia
I si es girava mig temporal,
Dolçament prenia nova embranzida
La mar s’allisava al seu compàs.

Nau emblemàtica, la nostra església,
Brau timoner que solcava el mar;
Ara s’esmuny en una altra esfera...
Fa el que li mana la potestat.

La tripulació ara resta trista
Ha perdut la joia de navegar;
¿i quin nou timoner seguirà la pista
O agafarà el rem que li han marcat?

La nau segueix en la dolça espera
Copsant el temps que sigui en retard;
Fruint-ne junts mentrestant no ens deixa...
El volíem sempre, fins l’eternitat.

dilluns, 4 / juliol / 2011

Cap a tres quarts de sis fa un ruixadot però no arriba a caure mig litre. Mn. Jesús Franco és a l’asil i celebra la missa del matí: me l’estalviaré però també la trobaré a faltar. Al Casal hi ha les activitats d’estiu per la mainada: n’hi participen una quarantena. Van començar divendres. La mainada de Caritas en diuen bé. En Pere Artigas deixa la clínica del Pilar i ve a fer la convalescència a l’asil on hi arriba per dinar. Olegario Gonzalez de Cardedal, un dels teòlegs maleïts pel clericalisme de la dreta més cavernícola, va rebre el recent creat Premi Joseph Ratzinger que conferí el mateix Benet XVI el 30 de juny. Des del Canadà m’arriba un missatge de la Collell: “Boscos de bedolls, aurons, esquirols, ossos, mosquits i mussols. Molts estanys i molta verdor” . Una segona part: “Hem vist balenes, i tot i a no haver-ne vist cap saltar, hem quedat força impressionats; en aquesta terra d'ossos, de balenes i sobretot de mosquits!” I una tercera: “Ja m’han xerrat que et traslladen. On aniràs?”. A la tarda visito una padrina al carrer Marçal de la Trinxeria i, de passada, visito en Pere: està bé i li dóna per xerrameca. Quan arribo a l’església ja passen de les 7. Les padrines de la confraria del Rosari estan ben esverades fent xerrameca. Els dic que és hora del Rosari. Però em diuen que no poden resar i que algunes d’elles esperaven que jo les enterrés. Els dic que s’hi hauran d’afanyar, però que ara resin. I comença la dolça cantarella farcida de sospirs. Davant de la rectoria, en Ramon, bon expert en ornitologia, em confirma que l’ocell xerrapeta és certament una mallerenga carbonera, un capellanet.

dimarts, 5 / juliol / 2011

A la missa de l’asil, Mn. Pere concelebra amb mi, si bé bona part assegut. També esmorzem junts i se’l veu satisfet, si bé se’l nota un xic cansat. Es veu que s’ha aprimat uns 14 kg. Un altre Mn. Pere, comentant la meva marxa de Palafrugell, em recorda que, d’un poble, les dues millors coses són la font de la plaça i el rector que se’n va (quan se n’ha anat), i això tan ho haig de recordar per quan vagi a un altre poble com ho ha de recordar el que vingui darrera meu. També em diu que Mn. Joan Quer Güell, mític rector de Blanes que vaig assistir-lo a Banyoles quan moria, (+ 1974) sempre deia: “Si et diuen que prediques bé, encara que t’agradi, no t’ho creguis”. Bons consells. Amb en Pere Colomer, tinc reunió a l’Arxiu. Deu ser el dia dels Peres. Em telefonen diversos companys per preguntar-me per la situació d’en Pere. A la tarda, amb la Maria i en Luís, anem a Llafranc, a veure la Maria per unes classes de repàs d’anglès. Em telefona el que serà rector de Palafrugell, Mn. Felip Hereu, per venir a veure la rectoria i l’església. Al vespre, al despatx, atenc dues parelles que preparen el seu casament: l’una, d’aquí un parell de mesos a Pals; l’altre, pel juny vinent a Llofriu. Em telefona en Sebastià Aupí content que jo vagi a Anglès a substituir-lo. Estem una estona comentant la situació que la parròquia que ara ell serveix. Que la Mare de Déu del Remei ens empari.

dimecres, 6 / juliol / 2011

A l’asil, en Pere em comenta com li agradarà celebrar en la intimitat el 50 aniversari de la seva ordenació presbiteral, aquest dissabte 9 de juliol. Quan estigui més refet, ja la farem més grossa. En Lluís Suñer em telefona i em comunica que ja puc comentar les meves destinacions: com si no ho sabés ningú! A quarts d’onze arriba Mn. Felip Hereu amb en Pere Narbon, el seminarista que l’acompanya. Es veu que el Cisteller la clissat i l’ha encaminat cap a la rectoria engaltant-li però que, tal com anava guarnit, era fàcil d’endevinar cap on volia anar. Som tots dos de Banyoles: ell de l’entrada sud i jo de l’entrada nord. No és estrany doncs que si ell prefereixi un color subsaharià, i jo vagi blanc i més atramuntanat. Al seminari menor acostumàvem anar junts ell, jo i en Jaume al mig. Fins i tot ens deien “les tres Maries”. Mentre li mostro la rectoria li presento en Miquel, la Isabel i l’Amèlia. Al visitar l’església, li presento en Paco. Quan visitem el Casal, li presento la Marisa, la Pilar i els monitors de les activitats d’estiu. I donem una volta pel poble: Hospital, Ajuntament, biblioteca, teatre, plaça Nova, mercats, asil... El P. Joan s’afegeix a la colla quan ens posem a la taula per dinar, a El Símbol. Parlem de les activitats pastorals, dels casaments i bateigs, dels horaris de misses, de la immigració... També parlem de Mn. Ciurana, que havia estat vicari de Palafrugell abans del 1936. Mengem ràpids perquè ells dos han d’anar a Pineda per atendre el Casal d’Estiu. En Felip insisteix que és com els d’abans: van a l’església, surten de l’església... Amb la dotzena de criatures que hi participen, sembla que també fan algun joc. A la tarda enllesteixo un parell de certificats i atenc una visita. En Josep em demana que li comenti alguna cosa del patró de Calonge, sant Eugeni III, papa. Hi ha devocions que no se pas com redimonis han arribat als nostres pobles. Al vespre em telefona en Ramon Oller, el rector de La Cellera i arxiprest del Ter – Brugent i parlem una estona de la parròquia d’Anglès. I, entre pim-pam, escolto els seus consells, sempre tan ponderats.

dijous, 7 / juliol / 2011

Només de pensar en el trasllat, ja em ve mal de ventre: llibres amunt i avall, mobles, carpetes, quadres, vaixella... i les agulles d’estendre roba (com em recordava l’Àngela). I sobretot, enllestir les feinetes que tinc entre mans. Vaig parlant amb gent que se m’acomiada: Brigitte, Miquel Ferrer, Joan Mató (que em diu que és nascut a Estanyol – Bescanó i que coneix Sant Julià del Llor)... amb tots comentem els encants de la Vall dels Àngels. Amb el germà gran, la cunyada i la Nuri parlem Constantins, Sant Julià de Llor, Bonmatí, Anglès... La Carme em comenta que el seu pare, en Miquel Arnau, procedia d’una masia de Constantins. Volta el món i torna al Born. També comentem l’emissió de la festa d’aniversari del mini nebot, en Patllari, a TV3, al programa del Super3 http://www.tv3.cat/videos/3601590/Anys-i-anys-puja-al-carro .A la tarda, em comenten la mort d’en Jordi Saliné, un conco de Sant Jordi Desvalls que vivia sol. Es veu que tenia un tumor al fetge. Jo havia enterrat el seu pare i la seva mare, la Fortunata, que morí anant a sacar aigua a la font. Al vespre parlo amb la Ramona que em comenta que és d’Anglès i que els seus cosins hi són barbers. Li dic que l’Eulàlia Hortal també és d’Anglès. En Joan Pujol, el rector d’Arenys, em telefona per donar-me la benvinguda a Anglès, ja que ell n’és fill. També en són fills en Jaume Julià, degà de la catedral, en Pere Carreras, rector de Sant Josep de Girona, i el Dídac Faig, poeta i rector de Santa Pau. En Carles Martí, que havia fet d’escolà, em comenta que diumenge va cap a la Xina i s’hi estarà fins el gener. L’estiu passat hi estigué el juliol i l’agost. S’està graduant en llegua xinesa, pràcticament la llengua més parlada de la humanitat.

divendres, 8 / juliol / 2011

M’arriben i contesto missatges de comiat. Parlo amb en Sebas per preparar una visita a Anglès. També visitaré Bonmatí amb Mn. Joan. Passo per la barberia a fer-hi una esquilada. Amb en Josep, parlem d’algunes vinculacions d’Anglès amb Palafrugell. L’Eudald, tot cofoi, em comenta que, a Plaça Nova, s’hi ha trobat el jugador del Barça Thiago i que li ha signat un autògraf. També em diu que li ha anat molt bé la peregrinació a Lourdes on coincidí amb molt jovent. Em dóna records de la M. Pilar i de la M. Àngels que també hi eren. Al dinar, al convent, ja hi participa Mn. Pere que hi ha vingut caminant tot xino-xano. Esperem que amb poques setmanes estigui valent. També ens ensenya el senyor trau que li van fer, des del coll a la panxa per poder-li remenar bé el cor. Demà dissabte, si a Déu plau, a l’asil, celebrarem en to menor el seu 50 aniversari de capellà: ja s’ho val! Esperem fer-ho en to major d’aquí uns dies. Cap a les cinc, s’ha calat foca una pineda d’Ermedàs. Encara bo que les bomber l’han pogut apagar aviat. La Rosa Pagès em comenta que Mn. Felip Hereu havia fet de monitor a unes colònies parroquials, quan ella hi anava de directora. Hauria estat el 1985, quan hi havia de vicari Mn. Joan Planella, i a la colònia hi havia de monitors en Pep Bofill, l’Esperança Teixidor... El recorda servicial i responsable. Els nois i noies que hi van participar deuen tenir uns 35 anys. Segur que algú el recorda. Una sentència judicial obliga que les campanes de Sant Mori deixin de repicar de nit. Ara pla!

Acabo les notes de la darrera setmana amb la amb la lletra de la cançó MENJA AVELLANES de Els Pets amb una lleugera adaptació, gairebé imperceptible.

Sempre et trobes molt cansat
i no tens ganes de parlar,
no és pas la SIDA o masses ties
és quelcom molt més natural.

No em vull fer pas l'interessant,
però no estàs ben alimentat,
ja no tens força, prens masses drogues
i no estàs prou vitaminat.

Menja avellanes,
menja avellanes,
menja avellanes
són de Constantins
són del meu País!

És un fruit nostre país,
saborós i fàcil de pair,
té proteïnes, i si l'esnifes,
et pot fer d'allò més feliç.

Si encara no estàs convençut
i em prens tan sols per un barrut
prova'n un dia, veuràs com flipes,
és l'invent més collonut.

dissabte, 2 de juliol del 2011

De prop o de lluny, Corpus pel juny.


dijous, 30 / juny / 2011

Després de les emocions d’ahir, he passat mala nit, com cada vegada que he tingut una entrevista per anar-me concretant i empassant, coll avall, aquesta decisió. Sortint de la missa a l’asil, sor Margalida elogia sor Sublima: “Ho sap fer tot i no s’espanta per res: si s’ha de cantar en català, canta en català, i si s’ha de cantar en castellà, canta en castellà”. Telefono en Pere. Em diu que va rebre més de 80 telefonades per felicitar-lo. Si Déu plau, dilluns es traslladarà a Palafrugell. Liquido la declaració de la renda: i la paga doble de l’estiu, a can Pistraus. Faig alguna altra gestió pel poble. Fins ara, gairebé cada dia trobava algú que em preguntava si era cert que me n’anava, i jo ho havia de negar. Avui, ningú m’ho ha preguntat. Els qui em vulguin anar “seguint” s’hauran d’acostumar a entrar al meu bloc http://diari-del-capella.blogspot.com/  . Per la Mare de Déu d’Agost, segurament deixaré de penjar el DIARI DEL RECTOR al web de la parròquia. Recomençar té els seus inconvenients, però també deu tenir algun avantatge. He estat 17anys a Palafrugell i ja deia que cada vegada tenia més proper el meu trasllat.

dimecres, 29 / juny / 2011

Cap a les 8 em telefona en Pere Artigas: es troba bé, l’han traslladat d’habitació, confia que a l’entorn del cap de setmana li donin l’alta. I és clar, felicitats. Vaig a Morena a oficiar unes exèquies. Fins que sóc allà no m’assabento que la persona difunta és una noia jove (21 anys) que ha mort després d’una malaltia congènita que ja es sabia que acabaria amb la mort. La sala de cerimònies s’omple de gom a gom sobretot de gent jove: era una noia que, malgrat la seva malaltia, s’havia fet estimar. No se massa què dir-hi tot intentant obrir els cors al fil d’Ariana per anar escapant de la gola fosca de la mort per obrir-se cap a la pau i a l’esperança que ens ofereix Jesucrist: “Veniu a mi tots els que esteu cansats i afeixugats i jo us faré reposar”. Els pares m’agraeixen les paraules. Vaig comunicant la meva partida de Palafrugell als col•laboradors més propers, als de casa i, al vespre, al Consell Parroquial. Me dóna la impressió que tothom hi fa cares llargues, però no les miro massa per no deixar-me portar per l’emoció. Deixo clares dues coses: ni jo he demanat anar-me’n de Palafrugell ni me’n vaig a gust. Però també cal deixar clar que qui té el cul llogat, no seu quan vol. A casa, l’Aniol, tot cantant i xiulant, ja sap recitar el parenostre. I el dimoni, que estossegui. A veure si l’avi s’espavila-la que hi ha més néts.

dimarts, 28 / juny / 2011

Un grup de palafrugellencs participa a la peregrinació diocesana a Lourdes. El matí és tranquil i faig diverses gestions relacionades amb la família. També passo pel mercat a proveir pel dinar: unes verdures i una mica de carn, tot a la planxa.

Durant el dia vaig cantussejant la Coral de J. S. Bach:

Senyor, servents inútils som.
Arreu escampem divisió;
Hem falsejat el vostre nom,
Hem malversat la partió.
Oh Déu d’amor, tingueu pietat,
Deslliureu-me del meu pecat;
Concediu-me resurrecció.

Aquesta lletra conté un regust pessimista i luterà. Prefereixo la versió més sòbria i més positiva de l’Evangeli: «Quan haureu fet tot el que se us ha manat, digueu: Som servents inútils” (Lc 17, 10). No sé si he fet tot el que el Senyor m’ha manat, però si que és cert que m’hi he esforçat.

dilluns, 27 / juny / 2011

Se’m comenta que la processó de Corpus anà bé. De fet, hi havia menys gent mirant però la participació es notava més sentida. La col•lecta d’aliments va ser més fluixa que l’any passat. A mig matí el Vicari General m’autoritza que anunciï a Palafrugell que em traslladen de parròquia i parlem un xic del calendari del trasllat. No sé pas com m’hi posaré. I em costarà prou! Oficio les exèquies d’en Joan Jofra. A l’homilia situo la seva mort en el marc de la peregrinació diocesana cap a Lourdes a la que hi ha participat tantes vegades i que surt demà. La Marta Quer m’ha deixat tres fotografies excel•lents de grups d’alumnes i religiosos carmelites de l’any 20. També n’hi ha una, segurament de poc abans del 1920, amb un grup de 47 alumnes amb el seu mestre Baldomer Colomer Ros. I tots estan quiets. Aneu a saber qui són! Seria mainada nascuda cap el 1910. Potser en Cofan podria reconèixer algú. A l’arxiu, em reuneixo amb en Pere Colomer per treballar el dossier del comiat. Sortint m’arribo fins l’oficina de correus. Des del Quebec, rebo un missatge de salutació de la Collell i els seus homes. Es veu que, amb la caravana, la mainada s’ho passa bomba. Al vespre, fent zapping, veig una estona l’entrevista que, a TV Costa Brava fan a en Ferran Planella parlant de les seves pintures. Renoi, quina anomenada que agafa.

diumenge, 26 / juny / 2011

A la missa de l’Asil solemnitzem la celebració del Corpus distribuint la comunió amb el Pa i el Vi de l’Eucaristia. Entre tots, hi ha una quarantena d’assistents i es pot fer fàcilment. A la missa de les 10, l’església de Sant Martí s’omple de participants. Segurament hi ajuda la presència de les famílies de la colla de difunts que hi recordem. Quedarem sense ningú! De moment, han mort persones ben significatives de la vida del poble. A la missa del migdia hi participa poca gent: la mainada, els familiars i les catequistes vindran a la missa vespertina. Sortint de l’església em telefona Mn. Pere: el noto molt bé. Vaig a dinar a l’Hotel Sant Roc de Calella. M’hi ha convidat Mn. Anton que, celebrant la festa major, ha vingut el Sr. Bisbe per la missa del migdia. Des del lloc on ens situem, estem de ple en el balcó des d’on s’albira tota la cala de Calella. L’aigua és transparent i la gent en gaudeix del tot banyant-se o barquejant. El Sr. Bisbe repeteix una i altra vegada: quina vista tan esplèndida. A la tarda s’ha confeccionat la catifa de flors que ha dissenyat la Mercè Lluís. Hi ha verd i flors suficients per fer dues catifes però manquen mans per distribuir-ho. El que més molesta es trobar gent que vagi dient: que maco que es faci això! Però no mouen ni un dit per ajudar. El Dr. Josep Urbieta em manifesta optimisme en relació a la situació de Mn. Pere. L’església s’ha omplert per la missa vespertina. Gairebé hi ha participat tota la colla de mainada de catequesi, tant els que han fet la comunió com els que la faran l’any vinent. La processó, com cada any, ha anat bé: amb molt d’entusiasme i il•lusió però amb poca organització i disciplina. Deu ser un icona del nostre temps. Hi ha fet d’escolà en Marc, la Lídia, en Damià i en Luís, que a mitja missa ha vingut malament. Ha estat la meva darrera processó de Corpus a Palafrugell i, ja fa temps que vaig enumerant: el darrer Nadal que visc a Palafrugell, el darrer Pessebre vivent, la darrera Setmana Santa... Un dia o altre havia de ser veritat. Ja ho diu la Margarita, la flor de la Parròquia: “estic carregat de cames d’aranyes”.

dissabte, 25 / juny / 2011

Com cada matí, celebro la missa a l’asil, tal com vaig fent des de fa gairebé un mes. Els dissabtes hi participen alguns barcelonins i, els diumenges, més aviat gent del poble. Entre tots, a la celebració hi havia una trentena de persones. A migdia oficio els bateigs d’en Marçal, l’Armand i en Francesc Xavier: uns noms ben bonics. Poc abans de començar els baptismes, em comuniquen la mort d’en Joan Jofra, en Licus. L’havia conegut quan jo estava al seminari i anava a la peregrinació diocesana a Lourdes, precisament aquests dies de final de juny. Diuen que els que són devots de la Mare de Déu, ella se’ls emporta al cel un dissabte Dino a la rectoria: una amanida de pasta i uns peus de porc. Me’ls ha guisat la Luisa i són ben bons (sobretot perquè no tenen salsa), però piquen com un dimoni i el clatell em queda amarat de suor. A la tarda preparo el web, que també porta la seva estona.. A la missa anticipada s’hi veu més gent: el cap de setmana llarg i l’estiu es fan notar. Al presbiteri hi col•loquem tota l’ornamentació pròpia del Corpus: creu major de plata, cirials, frontal d’en Serra i Avellí (que el regalà per lluir-lo aquest dia), els pendons... Hi fan d’escolans la Paula, en Jose, la Maria Mei i la Marta. Venen a saludar-me els Garcia Duran (la poca gent que conec d’Olesa són especialment afables). Quan sóc a la rectoria, l’Annita em comunica que, al mas vell d’en Caixa d’Ermedàs, els ha nascut un poltre que l’anomenaran Williams, ja que el costum de la casa és posar el nom del sant del dia als poltres que els neixen. Llarga vida a en William, príncep d’Ermedàs.