dissabte, 23 / juliol / 2011
Abans d’iniciar les laudes des de Montserrat, comuniquen la mort del monjo G. Odiló M. Planas (85a) que tant ens ha ajudat a pregar i a cantar amb les seves composicions.
Al migdia batejo quatre infants (en Joan, en Marcel, en Marc i l’Abril, aquests darrers són bessons). Hi ha un moment que em faig un embolic amb els noms. Una família és noruega i fem una pregària per aquell país que viu moments de tragèdia i de dolor. Quan acabem, el pare m’ho agraeix commogut.
A la tarda atenc un grup de marroquins que tenen una reunió al Casal. Són una bona colla.
La Carme se m’acomiada i em diu: Abans de que me’n vagi, no farem cap festa? Jo que li responc: Què vol que fem? La festa de les llàgrimes?
A la missa vespertina hi fan d’escolà la Mireia, la Maria Mei i la Marta. Quan acabem, encetem la capsa de dolços de Can Haribó plena de barrufets de diverses coloraines: tenir una neboda que treballa a la fàbrica de Cornellà, sempre és un avantatge.
diumenge, 24 / juliol / 2011
Les temperatures no s’arreglen. A les misses del matí s’hi veu una mica més de gent, sense que s’acabi d’omplir l’església, ni a les 10 ni a les 12 . Gairebé no sembla l’estiu. En Gerard i la Júlia fan d’escolà al migdia: abans de començar em van comentant coses, tot i que no semblen xerraires de mena.
Les lectures d’aquest diumenge em permeten fer un paral·lelisme entre el rei Mides i el rei Salomó. Mides seria l’ideal de la nostra societat que vol convertir-ho tot en or, una possibilitat que porta a l’autodestrucció ja que no li permet ni menjar ni tocar els seus. Salomó, en canvi, demana “la gràcia de saber escoltar” i, Déu, admirat que no demani “molts anys de vida, ni riquesa, ni la vida dels enemics”, li concedeix. Aquesta alternativa és la que ens ha de portar a localitzar l’autèntica riquesa que necessitem, la perla preuada de l’Evangeli, o sigui la capacitat d’atendre els altres, d’acollir, de ser tolerants... tot esdevenint “imatges vives del seu de Jesús”. Aquesta si que és una alternativa que ens realitza de debò i que genera una dinàmica de millora de la societat i del món. Amén.
He parlat amb en Santiago Estaún (professor de l’UAB), l’Esteve Bretxa (d’ascendència olotina), la Claudine Rüegg (suïssa, per missatges) i amb molts altres.
dilluns, 25 / juliol / 2011
El setmaner, a Montserrat, és el P. Daniel Codina. La setmana passada va ser-ho el P. Garí, tots dos procedents del nostre bisbat.
En Santi Massaguer em demana una entrevista per la Revista de Palafrugell. La contestaré per escrit. També m’ho demana en David Parreño pel seu bloc. Hi ha preguntes coincidents, però el to de la resposta haurà de ser diferent.
És sant Jaume i felicito els qui el celebren: Jaume Angelats (Cadaquès), Jaume Truyols (Oviedo), Santiago Estaún (Aigua Xelida), Jaume Barnó (Argelaguer), Jaume Xicoira (?¿), Santi Massaguer (Palafrugell)...
És dia de descuits. De bon matí m’oblido de des programar l’alarma del Casal i, quan arriben els monitors del mini casal, la sirena es posa a xiular. Sort que m’afanyo la treure-la. Al migdia, a l’aparcament, m’esperen l’Anton i en Pere per anar a Santa Cristina. Quan sóc allà, m’adono que m’he oblidat la clau del cotxe. Quan ja he anat a la rectoria i torno a ser al costat del cotxe, em telefonen des de Sant Sebastià de la Guarda demanant-me l’expedient pel casament d’en Josep M. i la Míriam. Reculo altra vegada per recollir-lo i, plegats, anem a donar la volta fins a Sant Sebastià a deixar-hi la documentació per la cerimònia que oficia un capellà de Terrassa que encara no hi ha arribat. Encara bo. Total, som els últims d’arribar a Santa Cristina: arribem més tard que en Joan que fins s’havia perdut. Tot plegat, mitja hora més tard de l’hora que se’ns havia convocat. Bona taula, bona brasa i bon pa que Déu ens do, amb Jesús al cap de taula, se’ns farà més partidor. Amén. A més d’un bon àpat, compartim una bona tertúlia, amable, cordial, desenfadada, distesa, divertida.
Amb el correu, m’arriba el document de nomenament de rector de les parròquies d’Anglès, Bonmatí, Constanstins, Sant Julià del Llor i Sant Martí Sapresa.
A la tarda, enllesteixo algun tema del despatx i celebro la missa vespertina amb una bona participació (unes 50 persones). Es nota que és sant Jaume: que l’apòstol ens guiï pel camí de les estrelles, vers el camp on hi brilla l’Estel lluminós. Sortint de l’església plovisqueja.
dimarts, 26 / juliol / 2011
Aquesta nit han plogut uns 3 litres. Quin estiu tan atípic!. La pregària d’avui és per tots els avis, perquè ajudin els nets a créixer com a fills de Déu. Sant Joaquim i santa Anna, ho van fer així.
D’un temps cap aquí, he rebut alguns missatges absolutament xenòfobs per part d’alguns ximplets que s’atribueixen l’exclusivitat de la veritat. Segons els sembla, la veritat es construeix amb tòpics simplistes sobretot islamofòbics. Amb la cruel matança d’Anders Behring Breivik a Oslo, que ha estat empès ideològicament pels fonamentalismes europeistes, ara no diuen res. Incapaços de parlar i dialogar, com aquest criminal, únicament saben utilitzar el menyspreu, la crueltat, la força, la injúria, la difamació... I ara, què en diuen d’aquesta massacra els “adalides de las Españas”? Que en diuen els selvàtics sancallosos?
Amb en Joan i en Miquel, anem al Pinell a celebrar el sant d’en Joaquim, amb la M. Teresa, la filla i la Lluïsa, la joia de la casa, i amb el Ratzinger, el canonge. Des de el porxo de la terrassa on dinem contemplem l’amplada del mar, amb tot de vaixells menuts que el solquen d’un costat a l’altre, vorejant la costa. La grisor del cel es barreja amb les ones i, com més va, tot penja d’aigua. Ben bé que sembla la tardor. A la taula, es fa un aiguabarreig dels fruits del mar amb els fruits de la terra. Sembla que ho haurem de repetir els propers anys. Abans, però, caldrà celebrar a lloc la Mare de Déu del Remei.
I aigua avall, que de vi, ja en venen. Ni que fóssim a l’octubre o el novembre. Fins al cap del dia, han plogut uns 40 litres. Ens estalviarem de regar els camps de blat demoro.
dimecres, 27 / juliol / 2011
Amb en Miquel, la Rosa M. i la M. Lluïsa sortim a fer una passejada i ens arribem fins al monestir de Sant Miquel de Cuixà, al Conflent. Venen a ser uns 150 km. Visitem la noble construcció dels ss. X i XI i participem a la missa, on hi concelebro amb els monjos: el P. Josep (de Sant Pere d’Egara), el P. Marco (de Milà) i el P. Remi (de Reims). Impressiona celebrar l’Eucaristia en aquesta vella nau, damunt de l’altar que va ser consagrat per l’abat Oliba on hi ha gravada la seva signatura i la dels que el van assistir. Sortint, volem anar a dinar a Taurinya però ho trobem tot tancat i barrat. A més, quan passegem per aquells carrerons, ens arreplega un ruixat que baixa del Canigó. Finalment dinem a una terrassa que hi ha a la plaça de Prades: les mosques ens envolten i també en volen. Després del dinar, donem un tomb pel mercat de brocanters on hi ha alguna peça interessant. A la tarda anem a Sant Martí del Canigó. El darrer tram, des de Castell de Vernet, ens hi puja un Land Rover que va vorejant el precipici fent-nos pujar alguna cosa a la gola. Al monestir hi resideixen monjos i monges de la Comunitat de les Benaurances que el mantenen i atenen la bona colla de visitants i/o peregrins. Fent la visita al monestir sona la Martina que retruny al claustre convidant a participar a les vespres. Quan visitem la cripta plantejo la possibilitat de que, sota el presbiteri de Sant Martí de Palafrugell, hi hagi una cripta semblant. I si ho miréssim?
Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó, a més de conèixer-ho pels estudis d’art, ho vaig visitar, per primera vegada quan m’hi acompanya el P. Lluís Masachs. Jo feia una estada d’alguns dies al convent dels claretians de Perpinyà. Allà hi havia residit l’oncle Hermenegild Clotas (seria l’estiu del 1970, quan jo tindria 16 anys i voltava per Perpinyà amb una mobilette). A Sant Miquel i Sant Martí també hi vaig fer estades amb una colla de joves d’Olot (1980), de Calella (1982), de Sant Jordi Desvalls (1992) i alguna altra visita entremig.
Quan arribem a Palafrugell m’informen que uns lladregots volien fer de les seves a l’església parroquial i buidar les caixetes. Però les alarmes s’han posat a sonar i algú els ha foragitat escridassant-los. Això ja semblarà el metro de Barcelona. No estaria malament que la gent que va a l’església portés un xiulet i, si veu alguna cosa estranya, el fes sonar, especialment des de l’entrada, i així retrunyiria l’interior i es sentiria a l’exterior. I encara hi ha una altra solució que és la de tenir tancada l’església tot el dia, fora d’un moment abans de les celebracions, i un moment després.
dijous, 28 / juliol / 2011
Per variar, comencem amb una regada matinal no fos cas que s’alcés la polseguera estival. Tinc el matí ocupat amb feinetes administratives. Faig el darrer intent i el darrer pas administratiu per aconseguir col·locar la campana a l’espadanya de l’Hospital tot entrant una instància a l’Ajuntament. Resulta que ara les instàncies s’entren a l’oficina d’atenció al ciutadà, a la planta baixa, on hi havia la policia local.
Vaig a dinar a Calonge amb bona part de la colla de l’escudella (Joan B., Antoni C.,Joan X., Lluís M., F. Vidal, Jaume X., Joan B., M. L. G.). Ho fem a la barraca de vinya d’en Lluís. En Joan X. ha cuinat l’arròs i avui li ha sortit bé. Les libacions són generoses i abundants, si bé aquesta no és precisament la meva feblesa. A en Joan B. li sembla que algú l’està assetjant per telèfon constantment, i l’home s’anima. Finalment s’adona que és algú de la colla que té ganes de gresca. Que no s’acabi el bon humor. Com tothom que coneix alguna cosa d’Anglès, em parlen de les cases de menjar de l’entorn: Ca l’Elisa, Can Selga (hi ha qui diu que ja està tancat), La Barca, L’Aliança d’Anglès, també alguna fonda de Sant Martí Sapresa... I sa barraca de na Paquita. Són les ermites i santuaris que ací es coneixen d’allà. Gana, poca n’hi passaré.
Rebo un emotiu i senzill comiat dels germans del Tramuntana, dels seus monitors i dels seus pares: moltes gràcies, nois i noies. Segur que, a Anglès, us portaré al cor.
divendres, 29 / juliol / 2011
Es presenta un dia d’estuba. Al matí faig alguna gestió administrativa i preparo papers al despatx. Tot celebrant santa Marta, dino a l’Asil: havíem de ser 6 a taula i acabem essent 2: l’Anton i jo. En Pere no ha tornat encara de la revisió, a Barcelona. En Joan és a Nalec per temes de família. L’Enric té família a casa. En Miquel no pot venir. Hi ha menjar per alimentar 10 persones. Més que celebrar santa Marta sembla que celebrem santa Abundància.
L’edició de Girona de LA VANGUARDIA, a la seva contraportada, publica una entrevista d’en Joaquim Roglan al P. Joan Badia. El titular és una frase d’en Joan: SI DÉU VOL QUE ENS EXTINGIM, DEU SER PER ALGUNA COSA.
La tarda queda centrada per la missa al geriàtric. L’assistència no ha disminuït i es manté alta (més de 80) i la participació és viva, des de la senzillesa. Els recordo que sempre que ens reunim en el nom del Senyor, Jesús ens acompanya i ens mira amb afecte no només amb els ulls de la cara sinó, sobretot, amb els ulls del Cor. I que nosaltres hem d’aprendre a observar els altres des de la mirada de Jesús i, sobretot, des del seu Cor. I per acabar, un petó a tots.
Després de la missa vespertina, atenc algunes visites. La Montserrat m’endolceix la vida amb un parell de teules de xocolata amb avellanes que confecciona ella mateixa. A la rectoria confesso una parella. En Pere, per telèfon, m’informa de la revisió a la clínica del Pilar. Tot és correcte i únicament ha de caminar un xic més, sense fer pujades: és la recepta màgica de tots els metges. Quan he sopat, em telefona un altre Pere. Rellotge a mà, estem força més d’una hora garlant. No és estrany amb ell. El telèfon treu fum. Gairebé quedo sense xaliva I amb les orelles roentes. És dels bons amics que tinc. Hi tornarem.
Abans d’iniciar les laudes des de Montserrat, comuniquen la mort del monjo G. Odiló M. Planas (85a) que tant ens ha ajudat a pregar i a cantar amb les seves composicions.
Al migdia batejo quatre infants (en Joan, en Marcel, en Marc i l’Abril, aquests darrers són bessons). Hi ha un moment que em faig un embolic amb els noms. Una família és noruega i fem una pregària per aquell país que viu moments de tragèdia i de dolor. Quan acabem, el pare m’ho agraeix commogut.
A la tarda atenc un grup de marroquins que tenen una reunió al Casal. Són una bona colla.
La Carme se m’acomiada i em diu: Abans de que me’n vagi, no farem cap festa? Jo que li responc: Què vol que fem? La festa de les llàgrimes?
A la missa vespertina hi fan d’escolà la Mireia, la Maria Mei i la Marta. Quan acabem, encetem la capsa de dolços de Can Haribó plena de barrufets de diverses coloraines: tenir una neboda que treballa a la fàbrica de Cornellà, sempre és un avantatge.
diumenge, 24 / juliol / 2011
Les temperatures no s’arreglen. A les misses del matí s’hi veu una mica més de gent, sense que s’acabi d’omplir l’església, ni a les 10 ni a les 12 . Gairebé no sembla l’estiu. En Gerard i la Júlia fan d’escolà al migdia: abans de començar em van comentant coses, tot i que no semblen xerraires de mena.
Les lectures d’aquest diumenge em permeten fer un paral·lelisme entre el rei Mides i el rei Salomó. Mides seria l’ideal de la nostra societat que vol convertir-ho tot en or, una possibilitat que porta a l’autodestrucció ja que no li permet ni menjar ni tocar els seus. Salomó, en canvi, demana “la gràcia de saber escoltar” i, Déu, admirat que no demani “molts anys de vida, ni riquesa, ni la vida dels enemics”, li concedeix. Aquesta alternativa és la que ens ha de portar a localitzar l’autèntica riquesa que necessitem, la perla preuada de l’Evangeli, o sigui la capacitat d’atendre els altres, d’acollir, de ser tolerants... tot esdevenint “imatges vives del seu de Jesús”. Aquesta si que és una alternativa que ens realitza de debò i que genera una dinàmica de millora de la societat i del món. Amén.
Dino a casa de la Lluïsa i d’en Paco. Avui toca menú andalús, amb tacos de meló amb pernil, carbassó i asbergínies fregides, calamars farcits acompanyats de marisc... Tot regat amb un Rioja. I el dimoni, que estossegui, es ben ennuegui i millor si s’escanya. A la tarda vull treballar amb el llibret de comiat dels carmelites, però ben poca cosa arribo a fer.
Celebro la primera missa d’aquest estiu a Tamariu. Seran les darreres que hi celebraré. HI participen una seixantena de persones, de Tamariu mateix, de Barcelona, de Granollers, de Madrid, i alguna família estrangera. Arribo a Sant Martí quan acaben de caure les 8. He parlat amb en Santiago Estaún (professor de l’UAB), l’Esteve Bretxa (d’ascendència olotina), la Claudine Rüegg (suïssa, per missatges) i amb molts altres.
dilluns, 25 / juliol / 2011
El setmaner, a Montserrat, és el P. Daniel Codina. La setmana passada va ser-ho el P. Garí, tots dos procedents del nostre bisbat.
En Santi Massaguer em demana una entrevista per la Revista de Palafrugell. La contestaré per escrit. També m’ho demana en David Parreño pel seu bloc. Hi ha preguntes coincidents, però el to de la resposta haurà de ser diferent.
És sant Jaume i felicito els qui el celebren: Jaume Angelats (Cadaquès), Jaume Truyols (Oviedo), Santiago Estaún (Aigua Xelida), Jaume Barnó (Argelaguer), Jaume Xicoira (?¿), Santi Massaguer (Palafrugell)...
És dia de descuits. De bon matí m’oblido de des programar l’alarma del Casal i, quan arriben els monitors del mini casal, la sirena es posa a xiular. Sort que m’afanyo la treure-la. Al migdia, a l’aparcament, m’esperen l’Anton i en Pere per anar a Santa Cristina. Quan sóc allà, m’adono que m’he oblidat la clau del cotxe. Quan ja he anat a la rectoria i torno a ser al costat del cotxe, em telefonen des de Sant Sebastià de la Guarda demanant-me l’expedient pel casament d’en Josep M. i la Míriam. Reculo altra vegada per recollir-lo i, plegats, anem a donar la volta fins a Sant Sebastià a deixar-hi la documentació per la cerimònia que oficia un capellà de Terrassa que encara no hi ha arribat. Encara bo. Total, som els últims d’arribar a Santa Cristina: arribem més tard que en Joan que fins s’havia perdut. Tot plegat, mitja hora més tard de l’hora que se’ns havia convocat. Bona taula, bona brasa i bon pa que Déu ens do, amb Jesús al cap de taula, se’ns farà més partidor. Amén. A més d’un bon àpat, compartim una bona tertúlia, amable, cordial, desenfadada, distesa, divertida.
Amb el correu, m’arriba el document de nomenament de rector de les parròquies d’Anglès, Bonmatí, Constanstins, Sant Julià del Llor i Sant Martí Sapresa.
A la tarda, enllesteixo algun tema del despatx i celebro la missa vespertina amb una bona participació (unes 50 persones). Es nota que és sant Jaume: que l’apòstol ens guiï pel camí de les estrelles, vers el camp on hi brilla l’Estel lluminós. Sortint de l’església plovisqueja.
dimarts, 26 / juliol / 2011
Aquesta nit han plogut uns 3 litres. Quin estiu tan atípic!. La pregària d’avui és per tots els avis, perquè ajudin els nets a créixer com a fills de Déu. Sant Joaquim i santa Anna, ho van fer així.
D’un temps cap aquí, he rebut alguns missatges absolutament xenòfobs per part d’alguns ximplets que s’atribueixen l’exclusivitat de la veritat. Segons els sembla, la veritat es construeix amb tòpics simplistes sobretot islamofòbics. Amb la cruel matança d’Anders Behring Breivik a Oslo, que ha estat empès ideològicament pels fonamentalismes europeistes, ara no diuen res. Incapaços de parlar i dialogar, com aquest criminal, únicament saben utilitzar el menyspreu, la crueltat, la força, la injúria, la difamació... I ara, què en diuen d’aquesta massacra els “adalides de las Españas”? Que en diuen els selvàtics sancallosos?
Amb en Joan i en Miquel, anem al Pinell a celebrar el sant d’en Joaquim, amb la M. Teresa, la filla i la Lluïsa, la joia de la casa, i amb el Ratzinger, el canonge. Des de el porxo de la terrassa on dinem contemplem l’amplada del mar, amb tot de vaixells menuts que el solquen d’un costat a l’altre, vorejant la costa. La grisor del cel es barreja amb les ones i, com més va, tot penja d’aigua. Ben bé que sembla la tardor. A la taula, es fa un aiguabarreig dels fruits del mar amb els fruits de la terra. Sembla que ho haurem de repetir els propers anys. Abans, però, caldrà celebrar a lloc la Mare de Déu del Remei.
I aigua avall, que de vi, ja en venen. Ni que fóssim a l’octubre o el novembre. Fins al cap del dia, han plogut uns 40 litres. Ens estalviarem de regar els camps de blat demoro.
dimecres, 27 / juliol / 2011
Amb en Miquel, la Rosa M. i la M. Lluïsa sortim a fer una passejada i ens arribem fins al monestir de Sant Miquel de Cuixà, al Conflent. Venen a ser uns 150 km. Visitem la noble construcció dels ss. X i XI i participem a la missa, on hi concelebro amb els monjos: el P. Josep (de Sant Pere d’Egara), el P. Marco (de Milà) i el P. Remi (de Reims). Impressiona celebrar l’Eucaristia en aquesta vella nau, damunt de l’altar que va ser consagrat per l’abat Oliba on hi ha gravada la seva signatura i la dels que el van assistir. Sortint, volem anar a dinar a Taurinya però ho trobem tot tancat i barrat. A més, quan passegem per aquells carrerons, ens arreplega un ruixat que baixa del Canigó. Finalment dinem a una terrassa que hi ha a la plaça de Prades: les mosques ens envolten i també en volen. Després del dinar, donem un tomb pel mercat de brocanters on hi ha alguna peça interessant. A la tarda anem a Sant Martí del Canigó. El darrer tram, des de Castell de Vernet, ens hi puja un Land Rover que va vorejant el precipici fent-nos pujar alguna cosa a la gola. Al monestir hi resideixen monjos i monges de la Comunitat de les Benaurances que el mantenen i atenen la bona colla de visitants i/o peregrins. Fent la visita al monestir sona la Martina que retruny al claustre convidant a participar a les vespres. Quan visitem la cripta plantejo la possibilitat de que, sota el presbiteri de Sant Martí de Palafrugell, hi hagi una cripta semblant. I si ho miréssim?
Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó, a més de conèixer-ho pels estudis d’art, ho vaig visitar, per primera vegada quan m’hi acompanya el P. Lluís Masachs. Jo feia una estada d’alguns dies al convent dels claretians de Perpinyà. Allà hi havia residit l’oncle Hermenegild Clotas (seria l’estiu del 1970, quan jo tindria 16 anys i voltava per Perpinyà amb una mobilette). A Sant Miquel i Sant Martí també hi vaig fer estades amb una colla de joves d’Olot (1980), de Calella (1982), de Sant Jordi Desvalls (1992) i alguna altra visita entremig.
Quan arribem a Palafrugell m’informen que uns lladregots volien fer de les seves a l’església parroquial i buidar les caixetes. Però les alarmes s’han posat a sonar i algú els ha foragitat escridassant-los. Això ja semblarà el metro de Barcelona. No estaria malament que la gent que va a l’església portés un xiulet i, si veu alguna cosa estranya, el fes sonar, especialment des de l’entrada, i així retrunyiria l’interior i es sentiria a l’exterior. I encara hi ha una altra solució que és la de tenir tancada l’església tot el dia, fora d’un moment abans de les celebracions, i un moment després.
dijous, 28 / juliol / 2011
Per variar, comencem amb una regada matinal no fos cas que s’alcés la polseguera estival. Tinc el matí ocupat amb feinetes administratives. Faig el darrer intent i el darrer pas administratiu per aconseguir col·locar la campana a l’espadanya de l’Hospital tot entrant una instància a l’Ajuntament. Resulta que ara les instàncies s’entren a l’oficina d’atenció al ciutadà, a la planta baixa, on hi havia la policia local.
Vaig a dinar a Calonge amb bona part de la colla de l’escudella (Joan B., Antoni C.,Joan X., Lluís M., F. Vidal, Jaume X., Joan B., M. L. G.). Ho fem a la barraca de vinya d’en Lluís. En Joan X. ha cuinat l’arròs i avui li ha sortit bé. Les libacions són generoses i abundants, si bé aquesta no és precisament la meva feblesa. A en Joan B. li sembla que algú l’està assetjant per telèfon constantment, i l’home s’anima. Finalment s’adona que és algú de la colla que té ganes de gresca. Que no s’acabi el bon humor. Com tothom que coneix alguna cosa d’Anglès, em parlen de les cases de menjar de l’entorn: Ca l’Elisa, Can Selga (hi ha qui diu que ja està tancat), La Barca, L’Aliança d’Anglès, també alguna fonda de Sant Martí Sapresa... I sa barraca de na Paquita. Són les ermites i santuaris que ací es coneixen d’allà. Gana, poca n’hi passaré.
Rebo un emotiu i senzill comiat dels germans del Tramuntana, dels seus monitors i dels seus pares: moltes gràcies, nois i noies. Segur que, a Anglès, us portaré al cor.
divendres, 29 / juliol / 2011
Es presenta un dia d’estuba. Al matí faig alguna gestió administrativa i preparo papers al despatx. Tot celebrant santa Marta, dino a l’Asil: havíem de ser 6 a taula i acabem essent 2: l’Anton i jo. En Pere no ha tornat encara de la revisió, a Barcelona. En Joan és a Nalec per temes de família. L’Enric té família a casa. En Miquel no pot venir. Hi ha menjar per alimentar 10 persones. Més que celebrar santa Marta sembla que celebrem santa Abundància.
L’edició de Girona de LA VANGUARDIA, a la seva contraportada, publica una entrevista d’en Joaquim Roglan al P. Joan Badia. El titular és una frase d’en Joan: SI DÉU VOL QUE ENS EXTINGIM, DEU SER PER ALGUNA COSA.
La tarda queda centrada per la missa al geriàtric. L’assistència no ha disminuït i es manté alta (més de 80) i la participació és viva, des de la senzillesa. Els recordo que sempre que ens reunim en el nom del Senyor, Jesús ens acompanya i ens mira amb afecte no només amb els ulls de la cara sinó, sobretot, amb els ulls del Cor. I que nosaltres hem d’aprendre a observar els altres des de la mirada de Jesús i, sobretot, des del seu Cor. I per acabar, un petó a tots.
Després de la missa vespertina, atenc algunes visites. La Montserrat m’endolceix la vida amb un parell de teules de xocolata amb avellanes que confecciona ella mateixa. A la rectoria confesso una parella. En Pere, per telèfon, m’informa de la revisió a la clínica del Pilar. Tot és correcte i únicament ha de caminar un xic més, sense fer pujades: és la recepta màgica de tots els metges. Quan he sopat, em telefona un altre Pere. Rellotge a mà, estem força més d’una hora garlant. No és estrany amb ell. El telèfon treu fum. Gairebé quedo sense xaliva I amb les orelles roentes. És dels bons amics que tinc. Hi tornarem.