Paraules a l’inici de la missa del 50 aniversari de l’ordenació de Mn. PERE ARTIGAS i REVERTER
Josep M. Mongé – Anna Cano
Residència N. Sra. de Montserrat - Palafrugell
9 de juliol de 2011
Deixeu-me mirar enrere: era el diumenge 9 de juliol de 1961. Aquell dia, a Girona, uns homes eren ordenats sacerdots.
Què significava, què significa ser capellà? Llegeixo el que va dir el Concili Vaticà II sobre la vida i el ministeri dels preveres que em sembla que continua sent de plena continuïtat:
“La fi que cerquen els preveres és procurar la glòria de Déu Pare en Crist- Això consisteix que els homes rebin conscientment, lliurament i amb agraïment l’obra divina realitzada en Crist, i la manifestin en tota la seva vida. Són testimonis i dispensadors d’una altra vida, però no podrien servir els homes, si fossin estranys a la vida i a les condicions dels homes”.
Respecte a les funcions del prevere diu:
“El seu deure és sempre d’ensenyar la Paraula de Déu i convidar a la conversió. Però, la predicació sacerdotal, sovint difícil en les circumstàncies actuals del món, ha d’exposar la Paraula de Déu no només d’una forma general i abstracta, sinó acomodant-se a les circumstàncies concretes de la vida i la veritat perenne de l’Evangeli.
Han d’actuar no per agradar els homes sinó d’acord amb les exigències de la doctrina i de la vida cristiana, ensenyant-los i amonestant-los com a fills. De res no serviran les cerimònies, tot i ser belles, si no van ordenades a formar els homes perquè arribin a la maduresa cristiana. Cal ensenyar també als cristians a no viure només per a ells mateixos, sinó que, segons les exigències de la nova llei de la caritat, cadascú distribueixi entre els altres la gràcia rebuda”
Fa molts anys que conec Mn. Pere. Tot va començar el 1978 quan era a Riudarenes. El temps ha passat, la societat ha canviat i probablement la rapidesa del canvi fa que se’ns moguin els nostres papers, com a metge, com a capellà... fins i tot, que en algun moment podem trontollar. Metges i capellans hem perdut prestigi i s’ha posat en dubte el nostre paper. Ha desaparegut el concepte de metge de poble o de pertinença a una parròquia. La nostra societat queda desubicada. Cada cop hi ha més gent emigrant que acaba sentint-se que no pertany a enlloc. I, amb tot, tinc la impressió que el text del Concili del que parlava ha estat encarnat en Mn. Pere. Probablement retrata fidelment com és Mn. Pere.
Al llarg del camí ha batejat els nostres fills. I aquests, ja grans, li reconeixen la seva bonhomia, el seu compromís social, la seva llibertat, el ser proper dels pobres i encara que a voltes ells es mostren allunyats o recercant la fe, el respecten, l’estimen i intueixen que els preveres, com diu el Concili “mai no estan sols en la seva acció, sinó que es recolzen en la força de Déu Totpoderós i la seva fe es recolza en Crist que és qui els ha cridat a participar en el seu Sacerdoci”. Un misteri no sempre fàcil d’entendre i difícil de viure, però com diu l’evangeli, tot aquell que donarà testimoni de mi davant dels homes, també jo donaré testimoni a favor d’ell davant del meu Pare del cel”. I és que em sembla que la tasca de prevere ha de ser la de ser “testimonis i dispensadors d’una altra vida que no és la terrenal i en la d’ensenyar la Paraula de Déu i convidar a la conversió”.
Gràcies, Pere, i felicitats per aquest llarg camí com a prevere i per pogut gaudir i continuar gaudint de la vostra amistat i companyia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada