ELS BRUGADA DE CAN TEIXIDOR DEL TERME 10, 11 i 12

COM VEIEU EL QUE VAIG PENJANT?

He anat penjant els apartats del llibre esmentat. Avui en reprodueixo 3 més i, properarment, els 3 darrers. 

Algú ha penjat comentaris referits a vivències personals que els meus escrits li han desvetllat. Moltes gràcies. 

Algú, més personalment, m'ha comentat alguna errada o imprecisió: no oblideu que les vostres correccions o ampliacions sempre seran benvingudes i ho podeu penjar al lloc corresponent, al darrera de tot l'escrit. 

Algú demana que publiqui fotos referides a les informacions que aporto: ho faré tan aviat com pugui.   

COMUNICACIONS I DIVERTIMENTS  - 10

Recordo de petit que, a casa, sempre hi havia la radio engegada. Aquell aparell encara volta per allà i la placa de la marca diu “Castilla”. És una mena de Pye T9 que ja s’usava abans de la guerra civil.  Una de les emissores -la mare les anomenava estacions- eren Radio Nacional de España, sobretot per escoltar les notícies.

També es sintonitzaven les emissores més properes, com Radio Girona (que ja emetia des del 1933) i Radio Popular de Figueres (que començà a emetre el 1962). Ens feia gràcia escoltar-hi les paraules catalanes que se’ls escapava i sobretot des de Radio Figueres, la introducció progressiva del català en les seves emissions encara que algú digués que només emetien “sardanes i rosaris”.

Però també s’escoltaven dues altres emissores emblemàtiques, una era Radio Vaticana (especialment al matí quan s’emetia el rosari i la missa)  i a primera hora de la nit, després de sopar, quan s’emetia l’informatiu en castellà. Però també s’escoltava sovint Radio Pirenaica que ens resultava molt exòtica pel llenguatge, pels informatius...

El diari del pare era, òbviament, “El Correo Catalán” i la mare comprava sovint “Los Sitios”. I a casa arribaven moltes revistes religioses: Reinado Social (que editaven els religiosos dels Sagrats Cors  i que continua amb el nom “21 revista cristiana de hoy”), Horizontes (l’ara Revista de Banyoles) i altres butlletins més locals... Però també revistes d’interès agrícola (La Revista del Campo) i altres d’interès general (recordo La Actualidad Española). Alguna vegada arribava el Destino. I la mare era de llegir novel·les i sobretot s’entretenia amb les d’en Pérez y Pérez, que les col·leccionà totes.

I pels més menuts, a més de gaudir dels vells exemplars del Patufet que tenim, també érem assidus del TBO i el Ling-Ling (una revista religiosa infantil), i més ençà, el Cavall Fort, L’Infantil, El Tarlà...  Els nois grans també eren assidus de les Hazañas Bélicas, El Capitan Trueno... i les noies, de les revistes femenines paral·leles. Jo tendia més aviat a les Vidas Ejemplares i les Vidas Ilustres de la mexicana Editorial Nóvaro. I de la mateixa editorial mexicana arribaven els exemplars de Lulú, Fix y Fox, Supermán, Tarzán... col·leccions que guardem gairebé intactes, encara que un xic empolsades.  

La música, fins allà els anys seixanta, l’escoltàvem fent sonar plaques de pedra en una gramola. N’havíem tingut una d’aquelles de “trompeta” però va desaparèixer a casa d’algun tècnic que va dir que l’arreglaria. Després tinguérem una gramola més petitona que també feia el fet. La col·lecció de plaques era limitada i com a molt contenien una peça a cada costat, generalment sardanes, fragments de sarsueles o d’operes... Em penso que encara ho tenim tot.

La fotografia ens ha agradat a tota la família i els munts de fotografies que hi ha per la casa ho testimonien, algunes ja del s. XIX que som incapaços de identificar. La veritat és que no sé pas com posar-m’hi per classificar-les. La tia Conxita tenia la seva càmera Kodak que utilitzà sovint i ella mateixa en revelava les fotografies. Ens situem fàcilment als anys 20. També la mare tenia una altra Kodak, la Marina, aportà la seva afició a la família. Les càmeres em semblaven i són com petits acordions i si les poséssim en mans dels joves d’avui ben segur que no sabrien pas com fer-les funcionar. Ni jo, segurament. La qualitat dels reportatges no sempre és el desitjable. Com és de suposar, les càmeres, tant la de la tia com la de la mare, encara les guardem. Sort que, a més de les nostres fotografies hi ha hagut les que s’han adquirit als fotògrafs professionals de la ciutat, especialment en Josep M. Mateu.

El cinema era una diversió considerable, sobretot a l’anomenat Cine Petit que funcionava davant per davant de la Casa de la Vila, al costat de la caserna de la Guàrdia Civil. Ens empassarem amb devoció totes les pel·lícules hagiogràfiques: Molokai, Marcelino Pan y Vino, Fray Escoba, les que recollien les aparicions de Lourdes i les de Fàtima... A la diversió s’hi afegiren les vetllades de les “Fiesta en el Aire” que s’organitzaven els diumenges a la tarda al local dels Catòlics.

Les altres diversions són les que anaven vinculades a l’Escoltisme,  al Centre Excursionista, les excursions parroquials, el Casal d’Estiu... I sinó, a córrer pels camps o per la casa. Ah, i els meus germans, gairebé tots els estius, estiuejaven uns dies a Ca la iaia Enrica, a Valveralla. Jo, en canvi, la primera vegada que vaig passar alguns dies fora de casa va ser per fer una estada a Vidrà, a Can Santa, a casa d’un cosí germà del pare.

I si, per la raó que fos, s’havia de produir un trasllat a Barcelona o a Girona sempre era l’ocasió de visitar la Fira de Mostres,  la Catedral, alguna amistat o algun familiar més proper o més allunyat... 

La televisió la començàrem a veure a casa d’amics i algun bar i, a casa, no hi entrà fins més enllà de la meitat de la dècada del 60. I per telefonar, anàvem a Can Mariano Planas (al carrer Sant Martirià) i, més ençà, a Cal Bobu. El telèfon propi no ens arribà fins cap el 1970, amb el número 597.

LA BOTIGA - 11

Especialment la tia Conxita s’havia fet darrera el taulell de la fleca, a la Plaça Major, o sigui al cor de la vida vilatana. Quan, a partir del 1928, la família traslladà el seu domicili a la masia, a tota la família li entrà la recança, però d’una manera especial a la tia Conxita. El pare, continuava fent-se present a la plaça treballant a la oficina de la banca Arnús. L’avi Pep, estava prou enfeinat organitzant la feina de la finca –per ell força desconeguda- i l’àvia Pepa no va tenir gaire temps d’enyorar-se ja que morí sobtadament el 1933.

Després de la guerra, alguna vegada, l’avi Pep i la tia Conxita s’havien desplaçat a vendre al mercat de Girona, amb el carro i el burro carregats fins dalt. L’intent sembla que no va perdurar massa.

També l’avi Pep es dedicà a comprar llet a algunes masies de l’entorn. Juntament amb la que produïen les vaques de casa, la tia Conxita venia en un establiment a la cantonada de la plaça dels Estudis amb el carrer de la Canal, amb l’àvia Meiro. I també s’arriscaren a comprar una màquina de batre la llet per extreure’n la nata i vendre-la muntada o per fer-ne mantega. Per casa encara hi volten les peces d’aquesta ALFA – LAVAL K16 10liter   

L’avi Pep també havia intentat altres petits negocis com quan adquirí una petita ponedora BUCKEYE INCUBATOR CO. SPRINGFIELD O. MADE IN USA, o sigui una lloca que ponia ous com quatre o cinc lloques a la vegada. I un cop havien nascut i avivat el pollets, els venia també al mercat. 

Però l’enyorança no s’acabava de calmar. I així fou com el 1947 es presentà l’oportunitat d’adquirir l’establiment d’en Joan Porxas i la Mercè Comas. Fent mans i mànigues, en Pere (el pare) i la Conxita (la tia) van adquirir el negoci. I així, a la tia Conxita li fou possible retornar al cor de Banyoles no tant per fer-hi negocis sinó, més aviat, per saber millor i de primera mà que s’hi coïa.

El pare intentava fer quadrar els números. La mare sempre feia per una per donar-hi un cop de mà especialment els dies de mercat. I tots els germans hi donàvem un cop de mà més o menys significatiu, segons l’edat i segons el moment de l’any, ja sigui per fer-hi endreça o per despatxar.

Recordo aquell com que, amb el carro i el burro, anàrem a treure’n caixes de fusta que s’amuntegaven al soterrani. Jo estava damunt del carro i els meus germans l’anaven carregant. Tot d’una la burra s’esverà i es posà a córrer carrer Girona avall. Jo, encara menut, m’aguantava com podia. Els meus germans anaven corrent tot darrera. I les caixes anaven caient pel trajecte. Pel que fos, segurament llassada de cansament, la burra parà en sec al davant de l’oratori que hi ha a la farinera de Can Trull. Ben bé que sant Antoni em va guardar!   

LA VIVÈNCIA DE LA GUERRA CIVIL  (1936 – 1939) – 12  

La tia Conxita explicava que el 19 de juliol del 1936 s’esqueia en diumenge. Potser ja havia arribar el rumor de la revolta militar del divendres 17 al Marroc. Però semblava que no passava gaire res.

El 18 de juliol, un dissabte, el pare anà a Girona a visitar el seu oncle, el canonge Hermenegild Planadecursach. Allà hi va conèixer la que seria la seva promesa i la seva esposa, la Marina. El fet de la insurrecció militar, si bé en serien coneixedors, no els preocupava massa ni s’hi sentien implicats.

El 19 de juliol, que era diumenge,  la tia Conxita havia assistit amb normalitat a la missa dominical a Santa Maria dels Turers. Però a l’església ja es comentà que hi havia malestar, que a Barcelona hi havia trets al carrer i que calia estar a l’aguait.

Potser el mateix diumenge a la tarda o el dilluns, el pare, en Pere, anà a trobar diversos capellans que coneixia oferint-se per acompanyar-los a refugiar-se a algun lloc segur. Comentava que no li van fer massa cas. La situació no semblava alarmant  ni perillosa per ells. Però el cert és que el foc s’anava encenent i estenent.

Seria el 20 de juliol que el pare decidí refugiar-se ell mateix. Sabia que les persones de conviccions tradicionalistes i religioses estaven en el punt de mira. Primer es refugià a Can Boschmonar i finalment es traslladà a Can Ginebreda, a Sant Esteve de Guialbes.

Però quan les forces populars, els milicians, dominaren la situació, aviat es presentà un escamot a Can Teixidor del Terme per endur-se’l. Davant les amenaces, tant l’avi Pep com la tia Conxita es van atemorir i van fer arribar un avís al pare explicant el perill que els caldria afrontar. El missatger va ser un bon veí, en Xicu Dorca.

El cert és que el pare va retornar tot seguit a la casa i es va lliurar a les milícies populars. Aquestes el detingueren i l’empresonaren a una de les capelles de l’església del Monestir que es podia tancar fàcilment amb reixes. Una gosseta de la casa, la Perla, l’anava a visitar sovint passant entremig dels milicians que feien la guàrdia. 

A d’altres capelles hi havia detingudes altres persones, entre altres, una bona colla de capellans. I allí hi va romandre arrestat bona part d’aquell estiu.

La tia Conxita procurava portar-li menjar perquè pogués alimentar-se. I, entremig del menjar, hi col·locava una capseta d’alumini de les pastilles Joanola i, a dintre, unes Sagrades Formes perquè el pare, devot com era, pogués combregar. I amb ell, altres detinguts.

Amics i familiars es van moure per intentar l’alliberament, especialment els seus cosins Jaume Baus i Joan Duran com també en Pepet Freixes, el mateix Jacint Masgrau i algun amic de dintre el comitè mateix.  Tot fou en va.

Semblava que tot acabaria malament, com de fet així fou per algun capellà que hi havia detingut. Seria el 10 de setembre que es decidí treure’l a “passeig” a ell i a dos capellans, companys de reclusió: Mn. Narcís Galí i Mn. Rafael Fontané. Però al pare li sobrevingué un atac de peritonitis, que en aquell moment gairebé era mortal per la inexistència de la penicil·lina.

Així fou com el comitè decidí alliberar el pare, que segons es digué moriria igualment,  mentre que Mn. Narcís i Mn. Rafael foren cruelment sacrificats el 11 de setembre vora la carretera del bosc de Can Frigola de Borgonyà.

La tia Conxita, ajudada per la Berta, i gràcies al consell de la seva amiga Magdalena Aulina, van poder traslladar urgentment el pare a la Clínica Bofill. Allà, el mateix doctor Bofill va intervenir el pare d’urgència. La tia deia que, només apuntar-li el bisturí a la panxa, el pus va emergir-hi com un sortidor.

I si bé l’operació fou relativament ràpida, la convalescència s’allargà considerablement. Per tal que la infecció s’anés assecant, fou necessari posar un drenatge que li anés traient el pus de la panxa. I també, d’una forma molt primigènia, sembla que se li aplicaren sulfamides.

La tia Conxita relatava que, aquells dies de convalescència més intensiva, anava i tornava sovint de Banyoles. Ho feia acompanyada de la Berta, caminant tot el trajecte. Com que se’ls feia de nit, passaven molta por. I si veien apropar-se la llum d’algun cotxe, s’amagaven darrera les bardisses dels marges.

A la clínica, el pare també va rebre alguna visita de la que seria la seva promesa i, a partir del 1941, esposa.

Quan, finalment, el pare pogué traslladar-se a Banyoles, va estar convalescent una bona temporada. Ens deia que, des del seu dormitori, podia veure la silueta del santuari de la Mare de Déu dels Àngels i, des del llit, pregava sovint per la seva estimada Marina demanant a la Mare de Déu que protegís “la seva pubilla”.

A la casa, una casa de pagès, no es passava gana. Amb tot, a més de l’avi Pep, de la tia Conxita i de la Berta, hi havia la família dels darrers masovers. També se’ls adjudicà una família de refugiats (ningú en sap ni la procedència ni el destí) i, a les darreries del 1938, s’hostatjaren a la casa personal sanitari que portava l’Hospital Militar a Casa Missió.

Tot i així, a la casa fou possible oficiar-hi alguna missa clandestina (segurament seria Mn. Evarist Feliu o Mn. Joan Corominas). Encara es conserva la copa que s’usava com a calze i la capseta que feia de sagrari on s’hi guardaven Sagrades Formes. L’avi Pep, sempre que passava al seu davant, dissimuladament  però molt respectuosament, es treia la gorra i s’inclinava.

Els de la casa intentaven viure com podien. La Berta també hi feia les seves aportacions amb les racions de farina que obtenia de Can Trull, on treballava.

La mort d’un bon amic (en Pere Tomàs Canta) i d’un cosí germà (en Pere Torras) al front republicà (en Pere Torras) i de l’assassinat d’un oncle capellà (Mn. Joaquim Deu Pinós) es feren sentir com un terratrèmol.

La tia Conxita, juntament amb altres noies Filles de Maria, fou castigada a treballar en la neteja de la “Caserna de les Milícies Antifeixistes” que s’instal·là a l’edifici del convent de les carmelites.  La tia ens comentava que quedà sorpresa i trasbalsada quan veié que una de les responsables del manteniment de la “Caserna de les Milícies Antifeixistes”, una destacada miliciana que participava en les manifestacions enarborant amb la bandera de la FAI, quan les tropes franquistes entraren a Banyoles (6 de febrer del 1939), era la noia que més enarborava la bandera de la Falange Española.

La guerra deixà un record inesborrable que, com una cantarella angoixant s’anava repetint sovint dintre la família. De la immediata post guerra se’n tenia un record trist i agredolç. Al front “republicà” hi moriren bons amics, com en Pere Tomàs Canta i el seu cosí germà Pere Torras Planadecursach. Altres bons amics els tocà exiliar-se per salvar la pell, com el seu bon amic Jacint Masgrau.

Hi havia pau i llibertat religiosa. Però, disfressada de justícia, es respirava set de venjança més que no pas de perdó i de caritat cristiana. Ens consta que més d’un cop el pare hagué de signar avals de “bona conducta” per salvar la vida a persones que, si bé van ser reconeguts republicans, ell apreciava i valorava el seu treball. I no ens consta que signés cap tipus de denúncia que, aleshores, podien ser mortals.

Algun record físic d’aquella confrontació? En un dels terrenys de la finca, al Rost o Pissarrí, sota el puig de Sant Martirià, al costat de l’estany, on hi havia les restes de la fracassada fàbrica de cimà, s’hi planificà la construcció d’un polvorí. Allí s’hi soscavà un trenc per tal que el polvorí quedés soterrat  a la muntanya, amb uns contraforts per contenir les esllavissades de la muntanya. Però la guerra acabà abans d’acabar-ne la construcció i així va quedar. 

ELS BRUGADA DE CAN TEIXIDOR DEL TERME 8 i 9

 TARANNÀ – 8

Els de can Brugada hem estat marcats per un caràcter fort. Sabem que sovint se’ns ha tractat de tossuts i de marrans. Sens dubte que la sang que va bullir en les venes del besavi Jaume s’ha anat manifestant en els seus descendents.

El besavi Jaume era conegut per aquesta manera de ser. Però segurament les circumstàncies ho podrien justificar en veure que la finca familiar perillava. El gran camp de les Rotes –que unia la casa amb l’estany- va quedar delmat quan a Cal General se n’apropiaren d’una bona queixalada sense que en tinguem clares les raons. També, al Pissarrí, on s’havia instal·lat la incipient fàbrica de cimà de La Bañolense, quedà força delmat. El besavi Jaume era del Casino i la seva ideologia tendia al federalisme i, òbviament, al republicanisme.

Amb la mosca darrera l’orella, quan tingué la oportunitat d’entrar al cos del Sometent, no hi feu pas cap lleig i aviat fou ascendit a caporal o cabo. Dintre del cos hi va fer mèrits com per merèixer alguna medalla. 

De tarannà molt més pacífic, a l’avi Pep li tocà afrontar la vida amb imaginació, primer com a aprenent de flequer, després portant endavant la fleca i, finalment, recuperant i sanejant la finca. No sabem que s’impliqués en la vida política banyolina i la seva religiositat es podria anomenar com a molt correcta. 

La seva dona, l’àvia Pepa, era de gran religiositat i així educà els fills. La seva gesta fou la d’engrescar una colla de dones per participar a la processó dels Dolors, en un moment que les dones ho tenien gairebé vetat.

La tia Conxita de ben jove va formar part del Patronat d’Obreres des de la seva fundació, el 1924, amb la Magdalena Frigola de presidenta. Per tant va ser també companya de la Magdalena Aulina, amb qui arribà a tenir bona amistat, si bé no compartiren sempre els plantejaments. Altres companyes que hi col·laboraren eren, entre altres, les noies Corominas (Can Trull), les cosines Palmada Llorà.

Li agrada comentar el treball que feien ajudant a les noies del veïnat de les Rodes per tal que poguessin treure’s els estudis bàsics i així no quedar relegades a les feines més servils. La tia Conxita tenia una formació que havia rebut al Sagrat Cor i que, en aquell moment, es podia considerar acceptable: llegir i escriure bé, els món bàsic dels números, dibuixar i pintar a l’oli (havia conegut el pintor olotí Berga i Boix volia anar a aprendre a pintar més al seu costat), cosir, fer ganxet i brodar... També sabia esperanto. I així fou com,  amb les seves companyes, podria col·laborar en el que ara en diríem un reforç escolar bàsic i gratuït.

El nostre pare, en Pere, tenia una salut estantissa però a la vida no li mancaren els reptes. La seva formació bàsica havia estat al col·legi dels “Hermanos” Gabrielistes. Allà, a més dels estudis bàsics, seguí els cursos de comerç que li permetrien entrar a treballar a l’oficina banyolina de la Banca Arnús, a la plaça mateix.

Li agradava discutir amigablement sobre la política i sobre la vida religiosa. Estava relativament ben informat i ben preparat. On més s’implicà fou al Cercle de Catòlics. Ja de petit, des de l’entitat del Cercle de Catòlics, havia actuat en alguna representació dels Pastorets al Teatre Principal. La seva vinculació continuà de jove i d’adult, després de la Guerra Civil.

Formà part de la junta del Cercle de Catòlics, participava a la Adoració Nocturna i en diverses activitats parroquials, sempre que la salut li permeté.

Els fills, no es quedarien enrere: en Josep va formar part de la primera patrulla d’escoltes i la M. Pilar i la Concepció, de noies guies (i la M. Pilar, com a Aquela, ben bé un quinquenni). La M. Àngels, la M. Pilar i la Concepció a la Polifònica de Banyoles fins que se s’anà en orris.

Jo mateix recordo el meu pas a l’escolania parroquial, als llobatons, fent piló als Pastorets (recordo que en una mateixa representació extraordinària a Serinyà hi havia fet de dimoni, de pastor i de Mare de Déu)...

I recordo la mare gaudint dels concerts que, als Catòlics, hi va interpretar primerencament en Lluïs Llach, fill d’una seva amiga de Verges que havia coincidit en alguns exercicis espirituals...

Les arrels de la família ens han portat a fer-nos present a la vida banyolina i a implicar-nos en diverses activitats.

RELIGIOSITAT DE PEDRA PICADA – 9

Possiblement el besavi encara patia les conseqüències que comportà als rebesavis el senyoriu feudal de l’abat i del monestir. Si la seva filla Maria es lliurà a la vida religiosa, va ser perquè veia el seu pare excessivament allunyat de les opcions religioses i, val a dir, que la tia Maria assolí satisfactòriament el seu objectiu. Val a dir que l’espiritualitat de sant Vicenç de Paül i de santa Lluïsa de Marillac són per arronsar el més incrèdul. Després de 65 anys de vida religiosa servint sempre a la Casa Empar de Vilanova i la Geltrú, morí el 06·05·1955. 

L’avi Pep va viure una religiositat més manifesta. Hi influirien la seva germana Sor Maria (a qui tenia en gran consideració) i també la proximitat amb els capellans de Casa Missió, especialment Mn. Francesc Sala. Però qui més l’ajudà a viure com a bon cristià fou la seva muller, la Josepa Planadecursach Deu, germana de dos capellans il·lustres: el “senyor tiu” Hermenegildo (+ 27·05·1946), canonge de la seu de Girona i professor del seminari  i l’”oncle” Rafel Planadecursach Deu (+ 06·01·1927), rector de Biure, que morí a la missa del dia de Reis. A més, seria la tia de dos altres capellans (Mn. Hermenegildo Planadecursach Plana, que morí prematurament, i Mn. Martirià Torras Planadecursach), i d’una religiosa Carmelita (Sor Montserrat Planadecursach Plana) i d’un seminarista que morí al front defensant la República (Pere Torras Planadecursach).

Les arrels Planadecursach de Can Fajula i del Molí de Can Deu (dos pairalies de Riudaura) van rebrotar en el nostre pare i en la tia Conxita, amb una espiritualitat de tall jesuític. No és estrany doncs que tant els avis com el pare Pere participessin a diverses tandes dels exercicis parroquials promoguts pel P. Vallet i recolzats per Casa Missió. 

En la mare, també neboda de capellans (Mn. Joaquim Clotas, rector del santuari dels Àngels) i de religiosos (el claretià Gmà. Quildo Clotas que morí a Perpinyà, la vedruna Gna. Dolors Clotas que morí a Calonge i  l’adoratriu Gna. Esperança Clotas que morí a Granada) hi rebrotà una espiritualitat més aviat d’aires franciscans i verdaguerians. El seu pare, el nostre avi Benet, també havia estudiat al Seminari uns quants cursos.

Lourdes i Roma foren dos llocs visitants separadament pels nostres pares. A Roma hi anaren el 1933 en ocasió del aleshores anomenat “Any Sant de la Redempció” que commemorava el 1900 aniversari de la mort i resurrecció de Jesucrist. Allà, la mare, una atractiva noieta d’uns 15 anys, s’atreví a trencar el protocol agafant i besant la mà del papa Pius XI, un gest que aleshores es considerà agosarat i que el mateix pontífex intentà refusar. 

A tall de curiositat, la coneixença –preparada o fortuïta- de la parella es produí a casa del tiu canonge, a la plaça de l’Oli de Girona. Com acostumava fer alguns dissabtes, la mare baixà del santuari dels Àngels amb la seva moto BSA de 7 cavalls i sidecar (una autèntica amazona que despertà passions a molts joves del moment (i a alguns seminaristes). Abans o després de fer les compres que corresponia al mercat setmanal, anà a casa del canonge i consiliari de les Filles de Maria per confessar-se. I fou allà on es va conèixer, per primera vegada, amb el que seria el seu marit a partir del 11·02·1941. Era el 18 de juliol del 1936.

El festeig es produí incipientment durant la guerra civil, quan la mare visitava el pare convalescent  de l’operació de peritonitis, a la Clínica Bofill.

El cert és que, a casa, la vida es barrejava amb naturalitat amb temes propis de la vida parroquial, de les diverses associacions piadoses (Confraria del Roser, Adoració Nocturna), la participació a les romeries i aplecs de l’entorn (Sant Mer, el Collell, la Mare de Déu de la Font, Rocacorba, el Mont... ), en les grans campanyes eclesiàstiques del moment (Missió, visita de la Mare de Déu de Fàtima, Setmana Mariana... ). Una menció especial és per la Setmana de la Joventut, que s’organitzà amb l’empenta del aleshores Mn. Joaquim de Toca: en la desfilada de carrosses, de la casa n’eixiren tres que, més o menys, van aguantar fins el final.

Encara cal esmentar  la devoció a sant Martirià de la que jo n’he rebut alguna conseqüència. I les noies de la casa, per indicació de Mn. Lluís Constants, eren les pabordesses que netejaven i ornamentaven l’altar del sant patró, juntament amb la Srta. Pilar Coromina (i la seva assistenta, la Conxita). També, tant la mare i com la tia Conxita en la seva joventut, com també les meves germanes, foren integrants actives de l’Arxiconfraria de les Filles de Maria, una organització d’arrel jesuítica que arrelà a moltes parròquies des de les darreries del s. XIX.  

I no cal dir que, la devoció als sants Abdon i Senén també es vivia amb intensitat per part de tota la família i, quan s’apropava la festa, tothom hi posava el coll: fent la recapta pels veïnats, preparant pomells per les sardanes, venent participacions de la rifa, ornamentant l’altar...

En canvi, els difunts de la família, si bé han estat mereixedors de sufragis i parenostres, no teníem massa el costum de visitar-ne els nínxols al cementiri

ELS BRUGADA DE CAN TEIXIDOR DEL TERME 6 I 7

1.                       6. L’ENFILALL DE FESTES

Les festes de casa tenien un regust especial amb el peculiar accent de cadascuna. S’hi barrejaven el sagrat i el profà, la família i els jornalers, les dones i els homes, els infants i els més grans... La il·lusió de Nadal i Reis, la desfilada  carnestoltesca de Sant Antoni, la gravetat de Setmana Santa farcida de brunyols i de tortells, compaginats amb misses,  hores santes i funcions, i el Corpus flairós de ginesta i de roses esfullades, com un gran portal de benvinguda a l’estiu.

Possiblement, les festes de més enrenou a la casa eren les de sant Isidre, la de sant Martirià i, òbviament, la de dels sants Abdó i Senén, la festa major del Terme. En aquestes diades, fos hivern o fos estiu, tocava mudar-se i emperifollar-se com cal un dia de festa, amb camisa, corbata, americana, sabates... anar a ofici (al Monestir per sant Isidre i per sant Martirià, o a Santa Maria, per sant Abdon i sant Senén), ballar alguna sardana i entaular-se en un gran àpat festiu. I per sant Martirià anar a processó, als caballitus i anar al circ, l’element festiu que tan agradava a la mare.

I cada festa aportava els seus convidats. La de sant Isidre, era la festa dels mossos i dels jornalers. La del Terme era la festa dels estiuejants o amics que rondaven per la casa (el Sr. Busquets, a més de participar-hi activament, no hi faltava mai). La de sant Martirià era la que aplegava familiars vinguts de la Garrotxa o de l’Empordà. Aleshores era quan feia falta la presència d’alguna coquessa que, un parell de dies abans, organitzés la feina de la cuina. N’havien vingut de Ventalló, de Flassà, de La Bisbal...  

La festa de la Mare de Déu dels Dolors no passava per alt, si bé la celebració es limitava a la tarda i al vespre. Encara guardem algun dels vestits negres  i plens de brodats amb lluentons que els nens hi havíem lluït fent d’àngels de la passió, com també les tenalles que usava la mare per omplir-nos el cap de rínxols.

El sal-pas, per Setmana Santa, el solia oficiar Mn. Lluís Teixidor. A casa és on es feia la cerimònia de tot el veïnat. A casa hi portaven un gerro d’aigua i un plat de sal guarnit d’ous o alguna moneda. Amb aigua i sal barrejats, Mn. Lluís beneïa (i empastifava) els accessos a les cases. La cerimònia cloïa amb un bon berenar amb el que la mare obsequiava el capellà oficiant i els escolans que acostumaven a assistir-lo.

I una festeta era l’acabament del mes de maig. Durant el mes s’havia guarnit un petit altaret ornamentat amb flors de la casa (especialment xeringuilla, roses i lliris d’aigua). Al seu davant, al capvespre, s’hi resava el rosari i les deprecacions pròpies del mes de Maria. Al matí, sobretot les noies, ho havien fet al Monestir on, el darrer diumenge, s’hi feia una solemne cloenda.

En to menor, hi havia les onomàstiques de cada familiar (que curiosament gairebé totes coincidien en un dia que aleshores era festiu). Si que tenia una solemnitat especial la diada de sant Pere quan molts i molts amics del pare i de la família desfilaven per la casa per felicitar el pare. Els aniversaris, si bé es recordaven, no tenien una consideració destacada.

2.                        7. ELS ÀPATS

Com es pot imaginar, amb una casa que gairebé semblava una caserna, el menjar més sovintejat era estil ranxo i de plats fets a la repetellada. Això si, els àpats eren suculents i abundants. I sempre que ens entaulàvem, no es començava fins que tothom fos a taula i un cop feta la benedicció, tant si els comensals eren senyors com si eren treballadors de la casa o tots a la vegada.

Els dies de feiner els àpats eren més de llegums, d’ollada de verdura, farro o sopa de rabequet. El dimecres solia ser el dia dels macarrons o fideus que solia preparar la Berta, que es quedava a la casa mentre tothom era a la botiga, fent mercat. El diumenge, solia ser el dia de l’arròs o de cassolada.

De bon matí, el cafè corria a dojo i la flaire omplia els baixos de la casa. Especialment a l’hivern, per esmorzar, a mig matí, els homes s’atipaven amb vianda passada per la paella. Els petits esmorzàvem amb un xic de pa amb tomata o bé torrades amb mantega (que també podia ser greix de porc) o bé tel de llet de vaca, i amb un xic de confitura feta a casa mateix (especialment delicioses la de tomata pera, la de meló i síndria, la de taronja agra, la de cabell d’àngel...)

Però també hi havia peculiaritats que difícilment he trobat en altres llocs o que, potser amb el temps, he mitificat i que podien convertir un àpat en una festa, encara que no en fos dia: macarrons amb beixamel, carn d’olla amb pilota de canyella, bacallà fregit amb panses i pinyons, grasaletes de cervell, badocs a la romana (o sigui, flors de carbassó, les fiori di zucca fritti dels italians), pops d’albergínia afogats, ceba a la romana, vedella o porc estofat amb patates, amanides de coscunies, de rabanets, de carxofes tendres, d’enciam, escarola, xicoira... I a les festes majors no hi podien faltar els platillos amb salsafins, naps blancs o negres, o amb xirivies... 

Tampoc puc oblidar exquisideses com la botifarra dolça (millor com un estofat amb pomes trossejades) o el relleno de poma, el recuit fresc (si és que en quedava, després de repartir-ne a molta gent de Banyoles), polenta fregida i ensucrada, torradetes de santa Teresa, farinetes de fajol fregides i ensucrades, xaiota fregida (que tant es podia servir dolça com salada)... I gairebé cada diumenge, crema o flam. Per la fira de Sant Martirià, torrons d’Amer, i per Nadal, torrons (i que no en faltessin els de neu!). 

Els diumenges al matí, sortint de missa, gaudíem amb una bona xocolatada, com també la nit de Nadal, sortint de la missa del gall. Alguns dies assenyalats, Nadal o l’aniversari del casament dels pares (11 de febrer) la mare havia fregit uns bons xurros per acompanyar-la.

A més ens delectíem a tot moment de les diverses fruites, segons l’estació: pomes del ciri, pomes glaçades, pomes verd donzella per fer els rellenos, pericons, maduixots, maduixes,  peres, peres d’hivern, prunes, prunes de colló de frare, préssecs de vinya, préssecs mollassos, paraguaios, préssecs blancs, cireres, albercocs, figues de tota classe, avellanes, nous, ametlles, codonys, nispros i nespres, caquis, melons, síndries...     

I el beure? A casa només hi havia un pou que estava cegat i, un cop que s’obrí, no hi havia aigua. Si volíem aigua bona, s’anava a sacar amb el carro i el burro  a alguna de les fonts de l’entorn, especialment en alguna passejada dominical. De totes les fonts, la més apreciada era la font del Garrabà. El pare explicava que, enfebrat i convalescent de la seva peritonitis, la somniava i la reclamava.  

Pel consum més habitual, amb un parell de càntirs, s’anava a Can Pepito Feixas, al mateix veïnat, a la font de la Caterineta (sota de Can Betlem) o alguna altra del mateix Terme.  Feixas, al mateix veïnat. Amb cossis i marranxes grosses, es recollia l’aigua de la pluja que vomitaven algunes canaleres.

A taula també hi acostumava haver-hi un porró i el vi es comprava a botes a alguna bodega de la vila i es guardava al celler. Les altres begudes eren la ratafia (que cada any es preparava entorn de sant Joan), o bé licor de cireres o de taronges. De petits, tots n’havíem tastat, sense que suposés cap problema. I més d’un cop es berenava pa, vi i sucre. 

I si bé la mare solia ser qui portava la direcció de la cuina, també els altres estadants hi feien la seva aportació. En vida seva, l’avi Pep era qui confeccionava els tortells de Ram que coïa al forn comunal del veïnat, entre Can Dorca i Ca la Flora. També era l’home dels brunyols de Setmana Santa. 

ELS BRUGADA DE CAN TEIXIDOR DEL TERME 4 i 5

  

4.  UN CASAL I UN REFUGI

A una casa gran com la nostra, hi cabia tothom. La persona més significativa i que transmeté un caràcter singular a la casa i a la família, fou l’arribada de la Berta Zeilinger. Nascuda el 1907 a Leoben -la capital de Estíria-, havia marxat d’Àustria per escapolir-se de la primera guerra mundial (1914-1918). El contacte fou la tia Conxita que estaria relacionada amb un moviment esperantista que hauria preparat una campanya d’acolliment d’infants austríacs refugiats.

Però a la casa s’hi van acollir molta més gent. Una família de refugiats –ningú sap de què se’n va fer-  per grat o per força hi fou acollida durant la guerra civil. També s’hi hostatjà personal sanitari que, a les darreries del 1938, vingueren a Banyoles amb l’hospital militar que s’instal·là al Monestir / Casa Missió. Alguns d’ells van venir a la casa recomanats per la tia monja, sor Maria Brugada, que els havia conegut a l’hospital de Vilanova i la Geltrú: el Dr. Francesc Jimeno Vidal, l’Artur Galceran (que entraria de monjo a Poblet amb el nom de Gilbert i que, bon monjo i bon pessebrista, morí a Solius el 2009), un valencià company dels dos...  La tia Conxita i la Berta ens en recordaven les facècies i algunes ballarugues que, especialment l’Artur, havia organitzat a l’Hotel Flora, enamorant-se d’alguna banyolina destacada intentant vanament fer-se-la seva. O com quan, a la retirada, es refugiaren a la pallissa de Can Dorca entaforant-se enmig de la palla, si bé deixaren a la vista els peus, facilitant així localitzar-los quan es calmà la situació (amb gran ensurt dels entaforats allà). La Conxita Corominas, que col·laborà amb ells a l’hospital, ben segur que ens en podria explicar algunes anècdotes.

La dècada dels 40, els estius, venia sovint a la casa, el matrimoni Castillón . Ella havia estat companya de la mare Marina a la presó de les dones, a Barcelona. També Don Emilio i Donya Maria que es veu que, a Barcelona, hi tenien una fàbrica de vanos o ventalls, de vànoves, de cobretaules, de mantons i de teles de seda artificial. Venien a casa sobretot per anar a prendre les aigües de la font pudosa. Ningú de casa recorda si suposava cap benefici directe a les arques familiars, fora del fet que, quan la tia Conxita i el pare van comprar als de can Porxes, la botiga de la plaça (c. 1947), els deixaren els diners, un forat que no s’acabà d’omplir mai. 

 

Una germana de la mare, la tia Pilar, també va fer llargues estades a la casa, acompanyada per la seva germana i acompanyant-la a ella que enyorava l’aire i els amples horitzons de l’Empordà.

Cap a el 1943 la família de la Berta, amb el seu marit i els seus fills, també s’hostatjaren a casa, en el petit apartament annex, i sovint, entre ells i els meus germans, es compartiren sopes, jocs, companyonia... L’avi Pep, els meus pares i la tia Conxita eren padrins dels fills de la Berta i la Berta ho era de la Concepció, la meva germana. Val a dir que la Berta també feia per una a l’hora de donar un cop de mà a la casa, especialment quan hi havia més feina a la botiga (com ara els dimecres) que feia el dinar per a tots. També, els diumenges, ella i la tia, acostumaven a cuinar el dinar i, a la tarda, la tia portava a passejar tota la mainada. I si calia portar algú al metge per alguna operació (p. e. per les “glàndules”), també s’hi podia comptar.

Un altre matrimoni que solia venir alguns dies cada any eren en Narcís Cornellà i la Cinteta Brugada. Ella era cosina germana de l’avi, filla de l’oncle Joan de Sant Feliu. Vivien a Girona en una caseta –gairebé una barraca-, prop de l’antiga estació del tren, al carrer Sant Antoni M. Claret i el jardí feia cantonada amb el c. Ferran Agulló. A l’acabar la guerra civil, van passar una temporada a l’exili. Al marxar de Girona, el petit negoci que havia iniciat –els Cafès Cornellà- va quedar en mans del seu germà i ja mai més el recuperà. Quan jo vaig néixer a l’Hospital Santa Caterina, el pare i la mare l’escolliren a ell per ser el meu padrí. En Narcís va morir el 1965 i la Cinteta uns anys més tard. Tan ell com ella em van tractar sempre amb deferència per ser el fillol m’agradava veure’ls per casa. 

També, l’agost del 1960, una colla de joves parisencs (la Nicole, la Marie Joseph, la Marie Solange, en Jean Pierre) que participaven a la ruta de PAX CHRISTI es van hostatjar a la casa. Sembla que en quedaren contents perquè l’estada es repetí alguna altra vegada i perdurà una certa amistat. Creients com eren, el seu estil diferia de la manera de fer dels joves de per aquí. 

Una altra estada amable i esperada cada començament i acabament d’estiu era la del capellà valencià Don Emili Bayarri i la seva germana Xaro. Els meus germans l’havien conegut en una estada que, amb el Sindicat de pagesos, havien fet a València. Amb una Lambretta pujaven des de Puçol i, després d’aturar-se a la casa per descansar, continuaven fins a Suïssa on hi passaven l’estiu atenent religioses i emigrants. Les seves anades i vingudes i els vincles que es van establir també han quedat gravats en el llibre dels records familiars. 

I encara podria parlar de moltes altres visites i estades més o menys llargues a la casa: la Càndida Figa (d’una reconeguda farmàcia de Palamós i bona amiga de la mare), en Joan Correa (memòria viva del Terç de N. S. de Montserrat), la Lluïseta Genover (amb els seu recitat constant d’un llarg rosari de músics i, sobretot, de metges), sor Mercè Rigau (que havia estat religiosa del Sagrat Cor), en Manel Riera (sempre amb un feix de murrieria i de bons consells), en Domingo (un home orfe, malaltís de dalt a baix, sense família), la bibliotecària Srta. Montserrat Aragó (tieta de l’escriptor Narcís Jordi), la dibuixant Teresa Branyas, els Nialet Brugada, la família Vilahur en les seves estades a la casa que tenien al carrer Nou i, òbviament, el Sr. Jaume Butinyà...

Un destacat visitant gairebé de la família era el Sr. Josep Busquets Xifre (1887 - 1977). Cada any, quan arribava el bon temps, passat el dia de sant Josep, arribava de Barcelona per passar una temporada a Banyoles amb els seus nebots que vivien en una caseta (c. Torres i Bages?) d’un dels carrers propers de Can Trull, al carrer de Girona. Els seus nebots eren els germans Moner que ell havia atès gairebé com un pare quan quedaren orfes.  Una seva neboda era la Montserrat Moner, muller d’en Joan Alavedra, que havien estat algun cop per casa. El Sr. Busquets estava impregnat de l’esperit de sant Francesc d’Assís. No és estrany que la seva arribada a Banyoles es produís quan arribaven el rossinyol i les orenetes, com destacava el nostre pare. Amb la seva música dolça i suau, acompanyava gairebé diàriament les misses parroquials. També va compondre una dotzena de sardanes, una dedicada a la nostra casa, Mas Teixidor del Terme (on hi ressona notes d’algun himne carlí) i l’altre, dedicada a mi personalment, quan vaig retornar de fer el Camí de Sant Jaume, el 1971, amb el curiós nom Bell Pelegrí.   

També hi havia un reguitzell de dones que venien per la casa. A més de les que hi venien a feinejar, recordo la Mercè Planesas, que vivia tota sola al davant de Santa Maria, sovint visitava la casa. Sabia que allà, a més de companyia, beuria un bon got de llet. I també venia per casa la Maria, una bona dona que la mare aconsellà a Cal Hostench per fer-hi de mainadera. De petits la coneixíem com la Maria “Tapioca” ja que era diabètica i la mare li aconsellà que mengés tapioca que ella mateixa li facilitava. De tant agraïda, constantment parlava d’aquest aliment que tota la família coneixem i relacionem amb aquesta persona. 

I com no? També hi tenien lloc  en Pere de l’Asil o altres residents d’aquella casa,  com en Joan Foix, que era de Valveralla, un altre que l’anomenaven el “Senyorito”  que lluïa uns bigotis dalinians, en Tumeu que era de Riudaura i coneixia bé els de Can Fajula.... Tots  sabien que a casa, a  més d’un plat a taula, hi podrien recollir alguna cosa, fos per ells o fos per ajudar a l’ara denominada residència geriàtrica i que en aquell moment vivia de les almoines. Més d’una vegada algun dels seus residents compartint la taula amb nosaltres en alguna festa assenyalada, especialment per Nadal.  En Pere completava la visita passant a saludar les cases del veïnat on, el qui menys, li regalava algun traguinyol o algun gotet d’anís (fóra del cas que, una bona veïna, equivocadament, li serví un got de líquid detergent que ell també es prengué amb fruïció). 

El cert és que, els que visitaven la casa, gairebé sempre se’ls oferia un got de llet, freda o calenta segons el temps, amb un bon raig de cafè. I si s’havia recollit alguna cosa a l’hort, segur que també se n’emportarien una mica.    

En aquest apartat és mereix una menció particular l’acolliment als capellans. Tant a la família de la mare com a la família del pare (la de Ridaura), sempre hi havia hagut capellans i religioses a dojo. Però a la família Brugada Teixidor, no n’hi havia hagut cap, únicament una religiosa paüla, sor Maria, que havia fugit de casa saltant per una finestra perquè el besavi Jaume li ho volia impedir, mentre que ella volia entrar a un convent per imprecar la conversió del seu pare, de tant perdut que el veia.

I els capellans sempre van tenir una consideració especial. Entre els més valorats hi havia els de Casa Missió especialment Mn. Lleal, Mn. Vallmajó i, sobretot, Mn. Lluís Constans.

Ja el pare, a l’inici de la guerra civil, s’havia arriscat anant a buscar capellans per amagar-los  a un lloc segur. Al final, també ell li tocà amagar-se, tot i que no li serví de res. Sort que una oportuna peritonitis –aleshores gairebé mortal- l’alliberà de la sort que van patir alguns dels que havia anat a rescatar: Mn. Narcís Galí i Mn. Rafael Fontané, assassinats el 11 de setembre d’aquell any al bosc de Can Frigola de Borgonyà.

I així a casa, com si fossin part integrant de la família, es parlava de Mn. Àngel Sauquer, Mn. Francisco Sala, Mn. Antoni Arcelos, Mn. Fernando Simón (i la seva inefable majordoma Donya Adelaida)... i sovintejaven les visites dels vicaris com Mn. Joan Riu (acompanyat dels seminaristes del moment), Mn. Joaquim Xutglà (que m’enganxà per l’escolania parroquial), Mn. Joan Pons i, sobretot, Mn. Lluís Teixidor. També sovintejaven les visites de capellans de pobles veïns com Mn. Joan Guitart de Borgonyà, Mn. Agustí Pifarrer de Fontcoberta, Mn. Narcís de Vilamarí, Mn. Joan de Palol, Mn. Francisco de Miànigues, Mn. Blanch, Mn. Verdura de Camós...

Des de Girona ens solien visitar periòdicament el músic i organista de la catedral Mn. Josep Geli, el savi historiador Mn. Jaume Marquès (quan venia, jo feia festa major perquè podia acompanyar-lo a visitar indrets antics de l’entorn), com també el seu germà Mn. Miquel Marquès que, quan deixà de ser rector d’Amer, amb la seva germana Pilar, passà unes setmanes a l’annex de la casa, participant de la vida religiosa familiar

També ens, en ocasió de l’entrada o sortida dels exercicis espirituals a Casa Missió, també ens visitaven rectors de parròquies més notables com Mn. Salvador Pagès, Mn. Josep Xuclà, Mn. Jou,  Mn. Joan Quer... 

Entre els clergues, una visita molt estimada era la del caputxí P. Marià Oliveras amb qui hi havia una certa relació de parentesc, gran mestre pessebrista i un autèntic artistàs com no podia ser d’altra manera: nét d’en Vayreda, germà i cosí de pintors... Solia venir un cop a l’any un parell de dies.

Un gran amic del pare, l’escolapi P. Martirià Masmitjà, també visità sovint la casa. Al costat d’ell, el pare es vicià en l’ús del rapè durant una bona temporada traginant amunt i avall la capseta pròpia del producte i embrutint mocadors a dojo. 

El fet que l’oncle de la mare fos religiós claretià, el Gmà. Hermenegildo Clotas, va fer que, juntament amb ell, ens visités algun dels seus superiors, com el P. Lluís Masachs i, amb més vinculació a la casa, el guineà P. Benigne Borikó, que parlava perfectament el català, i de rebot, la seva germana Petra.

5.   EL PAS DE L’ANY I LA FEINA

La feina del camp era connatural a tots els de la casa, una feina que es coneixia per tradició formant el que els historiadors i sociòlegs en diuen “una unitat de producció camperola, agrària o pagesa” o, el que és el mateix, una masia.

A la casa s’havien succeït un reguitzell de mossos i jornalers que portaven la feina endavant, pel fet que la salut estantissa del pare i la situació d’infantesa dels germans no permetia gaire res més. Els mossos i jornalers que apareixien periòdicament, segons la feina, i que més ens recordem els germans són en Francisco Guillamet (que sembla morí sobtadament mentre feinejava), en Josep Soler (que morí de tifus metre era assistit per nostra la mare i que era germà de sor Teresita del Sagrat Cor), en Josep Reixach oncle dels Pla del carrer de Sant Martirià, en Pepet, en Jep Torras de cal Fideuer (i cosí germà del pare), en Xicu Daranes de Can Renau de Mata (que li agradava muntar damunt del cavall de la casa), en Joan de Camós que era força nerviós, en Pere de Sant Miquel, en Joan Saltamarges, en Tià Dilmè, l’Oliver de Borgonyà, en Panduro, el Dimoni de Borgonyà, en Jaume Mià (que es casà amb la Quimeta Gifra), en Pere Sastre de Figueroles (que l’any de les glaçades de la Candelera anava a recollir garses i altres aus que havien mort de congelació i que ell rostia i es cruspia amb fruïció)...

Al inici de la tardor, s’omplien les cabanyes de capses de blat-de-moro. Provenien, sobretot, dels camps de la Draga. Eren els més productius de la finca i  no necessitaven ser regats perquè l’aigua amarava el terreny emergint a pocs pams de la superfície. Per guardar bé les capses, calia espellofar-les a mà, una per una, lligar-les i penjar-les en lloc airejat i enlairades per evitar els desperfectes de la humitat i dels rosegadors. El lloc on més lluïen era als barrots de la barana de l’escala principal on s’ennoblien mútuament. Espellofar era com una festa i, al capvespre, tota la família, amb els mossos i les minyones, ens hi reuníem. Tot espellofant, era quan s’escoltaven les històries més inversemblants que es barrejaven amb el res del rosari que, òbviament, a la casa no fallava cap vesprada: històries vives de la guerra i del front de combat, de les Gavarres i Els Àngels, dels boscos de cap a Sant Miquel, de Ventalló i de Riudaura, facècies entorn la cacera del teixó i del senglar, del Collell, dels maquis, acudits, rondalles, les cabretes, els porquets, el llop... uf, si haguéssim tingut una gravadora!

I quan, s’havia acabat el temps d’espellofar, era el moment d’arreplegar llenya per l’hivern, sobretot rabasses d’oliveres mortes. Aquesta tasca era sobretot dels mossos.

La Lola d’en Pepet (que havia quedat sense una mà a la fàbrica de les saques) i alguna altra dona, anaven a bosc a recollir aglans pel bestiar de la casa. A la mare si agradava torrar-ne alguna i cruspir-se-la talment una castanya. A més de les aglans, ja més cap a Nadal, també portaven algun ram de galleran.   

A començament d’hivern, arribava el temps d’anar als olivets a aplegar les olives i es produïa un altre d’aquests moments inoblidables. A més, aquell moment, solia venir des de Valveralla, la iaia Enrica Batlle, la mare de la mare, que ens venia a acompanyar i, amb ella, rèiem de debò. Ja sense escola, amb la Camil·la, la Lola d’en Pepet (que malgrat mancar-li una mà, era molt diligent) i alguna altra dona de la casa, anàvem a voltar les feixes des de bon matí, a l’olivet gran, on hi arribava el sol ixent, i a la tarda, a les feixes dels olivets de sobre el Rost, on hi arribaven les llepades del sol ponent. Sovint, altra gent ens hi havia passat al davant. Una que se n’emportava la fama era la Boia. A casa, unes quantes olives eren guardades amb aigua, sal i herbes aromàtiques. Però la major part es portaven al trull per així tenir oli per l’any. 

Per aquelles engires de Nadal també arribava el moment de la matança del porc: era quan es mobilitzava tot el personal de la casa encapçalats pel matador (recordo que solia ser el carnisser Jofra i que es jubilà fent de conserge de l’institut Pere Alsius) i per les mocaderes. Quan es començava, al pati interior es barrejaven els xiscles del porc, amb el fred i els caramells glaçats, el fang i la sang, el foc i el fum de les argelagues enceses per rostir-li la pell... I tot anava de potes enlaire fins que, passat un dia o dos, després de repartir tastets a dojo a mig Banyoles, i amb el que s’havia pujat al rebost (poc més del greix, els greixons, quatre botifarres i algun os per fer escudella), es retornava a la normalitat. Alguna vegada que el sanador no havia fet bé la feina, la ferum de mascle impregnava la casa fins a fer-nos avorrir la carn que, com que ens repugnava, l’aprofitaven altres que anaven més enganats que no pas nosaltres.  

I quan el temps semblava indicar que s’acostava neu, tots ens afanyàvem a anar arrancar naps i guardar-los per tenir menjar pel bestiar, especialment per les vaques. I abans de servir els naps i els ravebledes a les senyores vaques, se’ls trinxava mínimament amb una trinxadora Maher. 

La segona part de l’hivern venia marcada per la feina dels podadors que passaven per tota la finca escatint oliveres, figueres, fruiters i tota mena d’arbres per acabar amb els arbres del davant de la casa, especialment la morera que sembla havia plantat el besavi. Era també el moment de fer algun empelt i, en Josep, en això n’és encara un mestre. 

La primavera era un temps relativament tranquil. L’hortolà era qui tenia més feina femant, fangant, fent regues i, arrenglerant amb les nyinyoles el planter per situant-ho tot al seu lloc. Era una feina que acostumaven a fer dones, si bé els mossos també hi donaven un cop de mà, sobretot quan es tractava de fangar o de femar. La Maria Porcatera i la Carmot de Camós hi havien ajudat, en vida de l’avi Pep. La Mercè Mareta hi va fer mitja vida i li ajudà a esbravar-se. En Sidro, el pare de Pilar, va ser un dels darrers d’aquest moment.

L’avi Pep tenia una habilitat especial i l’hort li llevava tota mena d’hortalisses. També tenia una cura especial per tenir tota mena de fruiters. L’avi Pep, amb paciència, recollia els fruits en caixes de fusta farcides de palla i les guardava en quartos foscos i frescs, sobretot pomes del ciri i peres de servar. Els caquis els estenia damunt de papers de diari. I així també hi havia fruites per ben entrat l’hivern.  També hi feia una bona collita d’avellanes, ametlles, de nous.  

A l’acabament de la primavera hi havia la collita de les patates. Normalment s’hi dedicava una tercera part de l’hort. Un cop assecades i ensacades, amb una corria i amb una corda estirada pel cavall, eren esteses a la part alta de la casa i, al damunt, s’hi tirava un xic de cals i algun altre producte per evitar que es grillessin.

Quan venia el juny, la feina es centrava en el segar i en la collita dels cereals. En podria explicar tot el procés progressiu de mecanització: primer les màquines segadores que, si bé segaven, després s’havien de lligar manualment les garbes (algun racó encara es segava amb dalla i volants);  seguidament van venir les màquines segadores que lligaven... Però primerament es segava amb dalles i volants i els segadors anaven avançant en grup i, tot darrera, les dones solien lligar i traginar les garbes, quedant amb les cames i braços ben esgarrinxat. Encara calia formar els gabaions. Recordo haver portat als segadors algun cistell amb beguda i alguna cosa per menjar. 

Quan s’havia acabat tota la sega, totes les garbes es transportaven, amb carros i tempanells,  a l’era de casa per formar-hi les majestuoses garberes (un parell o tres, segons l’any) per esperar el dia del batre que solia produir-se a la segona meitat del juliol. Era un moment delicat i calia vetllar perquè cap desaprensiu no vingués a calar foc a la collita: els meus germans i algun mosso dormia a l’era mateix fent-hi guarda.

I finalment arribava la batedora i s’aplegaven tots els veïns i tots els mossos en una feina que es realitzava a torna-jornal. En un racó ombrívol, a sota la figuera o els boixos, es situaven ampolles d’aigua amb xarop de magrana, els càntirs i els porrons (això si, ben aigualits) i, dintre d’un cistell, trossos de llonganissa, alguna llesca de pa i també algun borrego. Dintre la casa, s’omplien cossis amb gel i ampolles plenes d’aigua i beure fresc.

Quan s’acabava la jornada, amb els pallers alçats i els sacs de gra a les golfes (amb l’ajut de la corria i del cavall que estirava), després de menjar pols i fressa tot el dia, els homes, mig nusos o nusos del tot, es cabussaven al rec i es treien del damunt la pols i el boll que s’entaforava per tots els forats del cos haguts i per haver. I és clar, tot s’arrodonia amb un bon àpat. 

   

La darrera feina era la de portar a moldre el blat. Ho fèiem al molí del Sindicat. Un cop obtinguda la farina, se’n portava algun sac a casa per l’any. Els altres es repartien a les fleques conegudes on ens donaven uns vals per anar-hi a retirar les racions de pa corresponent al llarg de l’any, això si, sempre amb torna.

Els mossos, a casa,  eren tractats com de família. I amb tanta mainada, i gent que hi passava contínuament, la feina de la casa es multiplicava i s’anava fent gràcies a un batalló de dones que hi posaven el coll tot rellevant-se. Ja he parlat de les mocaderes, de les bosqueroles, de les arreplegadores d’olives i també les segadores i hortolanes. Però el llistat s’amplia amb bugaderes com la Maria Fernando - la bona mare de Mn. Pere Bach, que recordo fent la bugada al rentador que accedeix al rec des del pati de casa-, i també la Maria del mas Palau, les planxadores com la Margarita Congost -la muller d’en Jep Torras- que succeí a la Dorotea, les cosidores com la Siseta Dellonder (germana de Sor Joaquima Dellonder -la monja que, a l’Hospital de Girona, assistí la meva mare quan hi vaig néixer amb els meus gairebé sis quilos ben ufanosos-,  la Rossita de Can Franch, la Dolores Galí (germana de Mn. Narcís Galí que morí assassinat prop de Can Frigola de Borgonyà el 11·09·1936)...  Amb una Sigma que funcionava amb un pedal, feien meravelles. També es succeí personal de servei que netejava la casa, feia els llits, ajudava a la cuina...  Hi havia la Teresa Daroca molt feinadora i alegra (provenia de Còrdova i que de mica en mica va anar portant a Banyoles tota la família: en José que morí a la fàbrica de Les Saques, la Lola que es desplaçaria a Sant Miquel de Fluvià, l’Alfonso que fou municipal...),  alguna tieta de Can Tuot (una casa prop de Cal General, cap on hi ha l’escola La Draga), la Maria (que era sord muda i tia de Conxita Molina), la Carolina Canta de Can Xampany (que sempre plorà la mort del seu fill, en Pere Tomàs Canta - gran amic del pare- que havia mort al front al costat de la República), la Lola Nierga (germana de Mn. Narcís Nierga), la Magdalena de Sant Miquel, la Camil·la, la iaia de Can Llebrer, la Conxita Oliva (germana de Can Saleri i que morí a França)...