COM VEIEU EL QUE VAIG PENJANT?
He anat penjant els apartats del llibre esmentat. Avui en reprodueixo 3 més i, properarment, els 3 darrers.
Algú ha penjat comentaris referits a vivències personals que els meus escrits li han desvetllat. Moltes gràcies.
Algú, més personalment, m'ha comentat alguna errada o imprecisió: no oblideu que les vostres correccions o ampliacions sempre seran benvingudes i ho podeu penjar al lloc corresponent, al darrera de tot l'escrit.
Algú demana que publiqui fotos referides a les informacions que aporto: ho faré tan aviat com pugui.
COMUNICACIONS I
DIVERTIMENTS - 10
Recordo de petit que, a
casa, sempre hi havia la radio engegada. Aquell aparell encara volta per allà i
la placa de la marca diu “Castilla”. És una mena de Pye T9 que ja s’usava abans
de la guerra civil. Una de les emissores
-la mare les anomenava estacions- eren Radio Nacional de España, sobretot per
escoltar les notícies.
També es sintonitzaven les
emissores més properes, com Radio Girona (que ja emetia des del 1933) i Radio
Popular de Figueres (que començà a emetre el 1962). Ens feia gràcia escoltar-hi
les paraules catalanes que se’ls escapava i sobretot des de Radio Figueres, la
introducció progressiva del català en les seves emissions encara que algú
digués que només emetien “sardanes i rosaris”.
Però també s’escoltaven dues
altres emissores emblemàtiques, una era Radio Vaticana (especialment al matí
quan s’emetia el rosari i la missa) i a
primera hora de la nit, després de sopar, quan s’emetia l’informatiu en
castellà. Però també s’escoltava sovint Radio Pirenaica que ens resultava molt
exòtica pel llenguatge, pels informatius...
El diari del pare era,
òbviament, “El Correo Catalán” i la mare comprava sovint “Los Sitios”. I a casa
arribaven moltes revistes religioses: Reinado Social (que editaven els
religiosos dels Sagrats Cors i que
continua amb el nom “21 revista cristiana de hoy”), Horizontes (l’ara Revista
de Banyoles) i altres butlletins més locals... Però també revistes d’interès
agrícola (La Revista del Campo) i altres d’interès general (recordo La
Actualidad Española). Alguna vegada arribava el Destino. I la mare era de
llegir novel·les i sobretot s’entretenia amb les d’en Pérez y Pérez, que les
col·leccionà totes.
I pels més menuts, a més de
gaudir dels vells exemplars del Patufet que tenim, també érem assidus del TBO i
el Ling-Ling (una revista religiosa infantil), i més ençà, el Cavall Fort,
L’Infantil, El Tarlà... Els nois grans
també eren assidus de les Hazañas Bélicas, El Capitan Trueno... i les noies, de
les revistes femenines paral·leles. Jo tendia més aviat a les Vidas Ejemplares
i les Vidas Ilustres de la mexicana Editorial Nóvaro. I de la mateixa editorial
mexicana arribaven els exemplars de Lulú, Fix y Fox, Supermán, Tarzán...
col·leccions que guardem gairebé intactes, encara que un xic empolsades.
La música, fins allà els
anys seixanta, l’escoltàvem fent sonar plaques de pedra en una gramola.
N’havíem tingut una d’aquelles de “trompeta” però va desaparèixer a casa
d’algun tècnic que va dir que l’arreglaria. Després tinguérem una gramola més
petitona que també feia el fet. La col·lecció de plaques era limitada i com a
molt contenien una peça a cada costat, generalment sardanes, fragments de
sarsueles o d’operes... Em penso que encara ho tenim tot.
La fotografia ens ha agradat
a tota la família i els munts de fotografies que hi ha per la casa ho
testimonien, algunes ja del s. XIX que som incapaços de identificar. La veritat
és que no sé pas com posar-m’hi per classificar-les. La tia Conxita tenia la
seva càmera Kodak que utilitzà sovint i ella mateixa en revelava les
fotografies. Ens situem fàcilment als anys 20. També la mare tenia una altra
Kodak, la Marina, aportà la seva afició a la família. Les càmeres em semblaven
i són com petits acordions i si les poséssim en mans dels joves d’avui ben
segur que no sabrien pas com fer-les funcionar. Ni jo, segurament. La qualitat
dels reportatges no sempre és el desitjable. Com és de suposar, les càmeres,
tant la de la tia com la de la mare, encara les guardem. Sort que, a més de les
nostres fotografies hi ha hagut les que s’han adquirit als fotògrafs
professionals de la ciutat, especialment en Josep M. Mateu.
El cinema era una diversió
considerable, sobretot a l’anomenat Cine Petit que funcionava davant per davant
de la Casa de la Vila, al costat de la caserna de la Guàrdia Civil. Ens
empassarem amb devoció totes les pel·lícules hagiogràfiques: Molokai, Marcelino
Pan y Vino, Fray Escoba, les que recollien les aparicions de Lourdes i les de
Fàtima... A la diversió s’hi afegiren les vetllades de les “Fiesta en el Aire”
que s’organitzaven els diumenges a la tarda al local dels Catòlics.
Les altres diversions són
les que anaven vinculades a l’Escoltisme,
al Centre Excursionista, les excursions parroquials, el Casal d’Estiu...
I sinó, a córrer pels camps o per la casa. Ah, i els meus germans, gairebé tots
els estius, estiuejaven uns dies a Ca la iaia Enrica, a Valveralla. Jo, en
canvi, la primera vegada que vaig passar alguns dies fora de casa va ser per
fer una estada a Vidrà, a Can Santa, a casa d’un cosí germà del pare.
I si, per la raó que fos,
s’havia de produir un trasllat a Barcelona o a Girona sempre era l’ocasió de
visitar la Fira de Mostres, la Catedral,
alguna amistat o algun familiar més proper o més allunyat...
La televisió la començàrem a
veure a casa d’amics i algun bar i, a casa, no hi entrà fins més enllà de la
meitat de la dècada del 60. I per telefonar, anàvem a Can Mariano Planas (al
carrer Sant Martirià) i, més ençà, a Cal Bobu. El telèfon propi no ens arribà
fins cap el 1970, amb el número 597.
LA BOTIGA - 11
Especialment la tia Conxita s’havia fet darrera el taulell de la fleca, a
la Plaça Major, o sigui al cor de la vida vilatana. Quan, a partir del 1928, la
família traslladà el seu domicili a la masia, a tota la família li entrà la
recança, però d’una manera especial a la tia Conxita. El pare, continuava
fent-se present a la plaça treballant a la oficina de la banca Arnús. L’avi
Pep, estava prou enfeinat organitzant la feina de la finca –per ell força
desconeguda- i l’àvia Pepa no va tenir gaire temps d’enyorar-se ja que morí
sobtadament el 1933.
Després de la guerra, alguna vegada, l’avi Pep i la tia Conxita s’havien
desplaçat a vendre al mercat de Girona, amb el carro i el burro carregats fins
dalt. L’intent sembla que no va perdurar massa.
També l’avi Pep es dedicà a comprar llet a algunes masies de l’entorn.
Juntament amb la que produïen les vaques de casa, la tia Conxita venia en un
establiment a la cantonada de la plaça dels Estudis amb el carrer de la Canal,
amb l’àvia Meiro. I també s’arriscaren a comprar una màquina de batre la llet
per extreure’n la nata i vendre-la muntada o per fer-ne mantega. Per casa
encara hi volten les peces d’aquesta ALFA – LAVAL K16 10liter
L’avi Pep també havia intentat altres petits negocis com quan adquirí una
petita ponedora BUCKEYE INCUBATOR CO. SPRINGFIELD O. MADE IN USA, o sigui una
lloca que ponia ous com quatre o cinc lloques a la vegada. I un cop havien
nascut i avivat el pollets, els venia també al mercat.
Però l’enyorança no s’acabava de calmar. I així fou com el 1947 es presentà
l’oportunitat d’adquirir l’establiment d’en Joan Porxas i la Mercè Comas. Fent
mans i mànigues, en Pere (el pare) i la Conxita (la tia) van adquirir el
negoci. I així, a la tia Conxita li fou possible retornar al cor de Banyoles no
tant per fer-hi negocis sinó, més aviat, per saber millor i de primera mà que
s’hi coïa.
El pare intentava fer quadrar els números. La mare sempre feia per una per
donar-hi un cop de mà especialment els dies de mercat. I tots els germans hi
donàvem un cop de mà més o menys significatiu, segons l’edat i segons el moment
de l’any, ja sigui per fer-hi endreça o per despatxar.
Recordo aquell com que, amb el carro i el burro, anàrem a treure’n caixes
de fusta que s’amuntegaven al soterrani. Jo estava damunt del carro i els meus
germans l’anaven carregant. Tot d’una la burra s’esverà i es posà a córrer
carrer Girona avall. Jo, encara menut, m’aguantava com podia. Els meus germans
anaven corrent tot darrera. I les caixes anaven caient pel trajecte. Pel que
fos, segurament llassada de cansament, la burra parà en sec al davant de
l’oratori que hi ha a la farinera de Can Trull. Ben bé que sant Antoni em va
guardar!
LA VIVÈNCIA DE LA
GUERRA CIVIL (1936 – 1939) – 12
La tia Conxita explicava que
el 19 de juliol del 1936 s’esqueia en diumenge. Potser ja havia arribar el
rumor de la revolta militar del divendres 17 al Marroc. Però semblava que no
passava gaire res.
El 18 de juliol, un
dissabte, el pare anà a Girona a visitar el seu oncle, el canonge Hermenegild
Planadecursach. Allà hi va conèixer la que seria la seva promesa i la seva
esposa, la Marina. El fet de la insurrecció militar, si bé en serien
coneixedors, no els preocupava massa ni s’hi sentien implicats.
El 19 de juliol, que era
diumenge, la tia Conxita havia assistit
amb normalitat a la missa dominical a Santa Maria dels Turers. Però a
l’església ja es comentà que hi havia malestar, que a Barcelona hi havia trets al
carrer i que calia estar a l’aguait.
Potser el mateix diumenge a
la tarda o el dilluns, el pare, en Pere, anà a trobar diversos capellans que
coneixia oferint-se per acompanyar-los a refugiar-se a algun lloc segur.
Comentava que no li van fer massa cas. La situació no semblava alarmant ni perillosa per ells. Però el cert és que el
foc s’anava encenent i estenent.
Seria el 20 de juliol que el
pare decidí refugiar-se ell mateix. Sabia que les persones de conviccions
tradicionalistes i religioses estaven en el punt de mira. Primer es refugià a
Can Boschmonar i finalment es traslladà a Can Ginebreda, a Sant Esteve de
Guialbes.
Però quan les forces
populars, els milicians, dominaren la situació, aviat es presentà un escamot a
Can Teixidor del Terme per endur-se’l. Davant les amenaces, tant l’avi Pep com
la tia Conxita es van atemorir i van fer arribar un avís al pare explicant el
perill que els caldria afrontar. El missatger va ser un bon veí, en Xicu Dorca.
El cert és que el pare va
retornar tot seguit a la casa i es va lliurar a les milícies populars. Aquestes
el detingueren i l’empresonaren a una de les capelles de l’església del
Monestir que es podia tancar fàcilment amb reixes. Una gosseta de la casa, la
Perla, l’anava a visitar sovint passant entremig dels milicians que feien la
guàrdia.
A d’altres capelles hi havia
detingudes altres persones, entre altres, una bona colla de capellans. I allí
hi va romandre arrestat bona part d’aquell estiu.
La tia Conxita procurava
portar-li menjar perquè pogués alimentar-se. I, entremig del menjar, hi
col·locava una capseta d’alumini de les pastilles Joanola i, a dintre, unes
Sagrades Formes perquè el pare, devot com era, pogués combregar. I amb ell,
altres detinguts.
Amics i familiars es van
moure per intentar l’alliberament, especialment els seus cosins Jaume Baus i Joan
Duran com també en Pepet Freixes, el mateix Jacint Masgrau i algun amic de
dintre el comitè mateix. Tot fou en va.
Semblava que tot acabaria
malament, com de fet així fou per algun capellà que hi havia detingut. Seria el
10 de setembre que es decidí treure’l a “passeig” a ell i a dos capellans,
companys de reclusió: Mn. Narcís Galí i Mn. Rafael Fontané. Però al pare li
sobrevingué un atac de peritonitis, que en aquell moment gairebé era mortal per
la inexistència de la penicil·lina.
Així fou com el comitè
decidí alliberar el pare, que segons es digué moriria igualment, mentre que Mn. Narcís i Mn. Rafael foren
cruelment sacrificats el 11 de setembre vora la carretera del bosc de Can
Frigola de Borgonyà.
La tia Conxita, ajudada per
la Berta, i gràcies al consell de la seva amiga Magdalena Aulina, van poder
traslladar urgentment el pare a la Clínica Bofill. Allà, el mateix doctor
Bofill va intervenir el pare d’urgència. La tia deia que, només apuntar-li el
bisturí a la panxa, el pus va emergir-hi com un sortidor.
I si bé l’operació fou
relativament ràpida, la convalescència s’allargà considerablement. Per tal que
la infecció s’anés assecant, fou necessari posar un drenatge que li anés
traient el pus de la panxa. I també, d’una forma molt primigènia, sembla que se
li aplicaren sulfamides.
La tia Conxita relatava que,
aquells dies de convalescència més intensiva, anava i tornava sovint de
Banyoles. Ho feia acompanyada de la Berta, caminant tot el trajecte. Com que
se’ls feia de nit, passaven molta por. I si veien apropar-se la llum d’algun
cotxe, s’amagaven darrera les bardisses dels marges.
A la clínica, el pare també
va rebre alguna visita de la que seria la seva promesa i, a partir del 1941,
esposa.
Quan, finalment, el pare
pogué traslladar-se a Banyoles, va estar convalescent una bona temporada. Ens
deia que, des del seu dormitori, podia veure la silueta del santuari de la Mare
de Déu dels Àngels i, des del llit, pregava sovint per la seva estimada Marina
demanant a la Mare de Déu que protegís “la seva pubilla”.
A la casa, una casa de
pagès, no es passava gana. Amb tot, a més de l’avi Pep, de la tia Conxita i de
la Berta, hi havia la família dels darrers masovers. També se’ls adjudicà una
família de refugiats (ningú en sap ni la procedència ni el destí) i, a les
darreries del 1938, s’hostatjaren a la casa personal sanitari que portava
l’Hospital Militar a Casa Missió.
Tot i així, a la casa fou
possible oficiar-hi alguna missa clandestina (segurament seria Mn. Evarist
Feliu o Mn. Joan Corominas). Encara es conserva la copa que s’usava com a calze
i la capseta que feia de sagrari on s’hi guardaven Sagrades Formes. L’avi Pep,
sempre que passava al seu davant, dissimuladament però molt respectuosament, es treia la gorra
i s’inclinava.
Els de la casa intentaven
viure com podien. La Berta també hi feia les seves aportacions amb les racions
de farina que obtenia de Can Trull, on treballava.
La mort d’un bon amic (en
Pere Tomàs Canta) i d’un cosí germà (en Pere Torras) al front republicà (en
Pere Torras) i de l’assassinat d’un oncle capellà (Mn. Joaquim Deu Pinós) es
feren sentir com un terratrèmol.
La tia Conxita, juntament
amb altres noies Filles de Maria, fou castigada a treballar en la neteja de la
“Caserna de les Milícies Antifeixistes” que s’instal·là a l’edifici del convent
de les carmelites. La tia ens comentava
que quedà sorpresa i trasbalsada quan veié que una de les responsables del
manteniment de la “Caserna de les Milícies Antifeixistes”, una destacada
miliciana que participava en les manifestacions enarborant amb la bandera de la
FAI, quan les tropes franquistes entraren a Banyoles (6 de febrer del 1939),
era la noia que més enarborava la bandera de la Falange Española.
La guerra deixà un record
inesborrable que, com una cantarella angoixant s’anava repetint sovint dintre
la família. De la immediata post guerra se’n tenia un record trist i agredolç.
Al front “republicà” hi moriren bons amics, com en Pere Tomàs Canta i el seu
cosí germà Pere Torras Planadecursach. Altres bons amics els tocà exiliar-se
per salvar la pell, com el seu bon amic Jacint Masgrau.
Hi havia pau i llibertat
religiosa. Però, disfressada de justícia, es respirava set de venjança més que
no pas de perdó i de caritat cristiana. Ens consta que més d’un cop el pare
hagué de signar avals de “bona conducta” per salvar la vida a persones que, si
bé van ser reconeguts republicans, ell apreciava i valorava el seu treball. I
no ens consta que signés cap tipus de denúncia que, aleshores, podien ser
mortals.
Algun record físic d’aquella
confrontació? En un dels terrenys de la finca, al Rost o Pissarrí, sota el puig
de Sant Martirià, al costat de l’estany, on hi havia les restes de la
fracassada fàbrica de cimà, s’hi planificà la construcció d’un polvorí. Allí
s’hi soscavà un trenc per tal que el polvorí quedés soterrat a la muntanya, amb uns contraforts per
contenir les esllavissades de la muntanya. Però la guerra acabà abans
d’acabar-ne la construcció i així va quedar.