4. UN CASAL I UN REFUGI
A una casa gran com la nostra, hi cabia tothom. La persona més
significativa i que transmeté un caràcter singular a la casa i a la família,
fou l’arribada de la Berta Zeilinger. Nascuda el 1907 a Leoben -la capital de
Estíria-, havia marxat d’Àustria per escapolir-se de la primera guerra mundial
(1914-1918). El contacte fou la tia Conxita que estaria relacionada amb un
moviment esperantista que hauria preparat una campanya d’acolliment d’infants
austríacs refugiats.
Però a la casa s’hi van acollir molta més gent. Una família de refugiats
–ningú sap de què se’n va fer- per grat
o per força hi fou acollida durant la guerra civil. També s’hi hostatjà
personal sanitari que, a les darreries del 1938, vingueren a Banyoles amb
l’hospital militar que s’instal·là al Monestir / Casa Missió. Alguns d’ells van
venir a la casa recomanats per la tia monja, sor Maria Brugada, que els havia
conegut a l’hospital de Vilanova i la Geltrú: el Dr. Francesc Jimeno Vidal,
l’Artur Galceran (que entraria de monjo a Poblet amb el nom de Gilbert i que,
bon monjo i bon pessebrista, morí a Solius el 2009), un valencià company dels
dos... La tia Conxita i la Berta ens en
recordaven les facècies i algunes ballarugues que, especialment l’Artur, havia
organitzat a l’Hotel Flora, enamorant-se d’alguna banyolina destacada intentant
vanament fer-se-la seva. O com quan, a la retirada, es refugiaren a la pallissa
de Can Dorca entaforant-se enmig de la palla, si bé deixaren a la vista els
peus, facilitant així localitzar-los quan es calmà la situació (amb gran ensurt
dels entaforats allà). La Conxita Corominas, que col·laborà amb ells a
l’hospital, ben segur que ens en podria explicar algunes anècdotes.
La dècada dels 40, els estius, venia sovint a la casa, el matrimoni
Castillón . Ella havia estat companya de la mare Marina a la presó de les
dones, a Barcelona. També Don Emilio i Donya Maria que es veu que, a Barcelona,
hi tenien una fàbrica de vanos o ventalls, de vànoves, de cobretaules, de
mantons i de teles de seda artificial. Venien a casa sobretot per anar a
prendre les aigües de la font pudosa. Ningú de casa recorda si suposava cap
benefici directe a les arques familiars, fora del fet que, quan la tia Conxita
i el pare van comprar als de can Porxes, la botiga de la plaça (c. 1947), els deixaren
els diners, un forat que no s’acabà d’omplir mai.
Una germana de la mare, la tia Pilar, també va fer llargues estades a la
casa, acompanyada per la seva germana i acompanyant-la a ella que enyorava
l’aire i els amples horitzons de l’Empordà.
Cap a el 1943 la família de la Berta, amb el seu marit i els seus fills,
també s’hostatjaren a casa, en el petit apartament annex, i sovint, entre ells
i els meus germans, es compartiren sopes, jocs, companyonia... L’avi Pep, els
meus pares i la tia Conxita eren padrins dels fills de la Berta i la Berta ho
era de la Concepció, la meva germana. Val a dir que la Berta també feia per una
a l’hora de donar un cop de mà a la casa, especialment quan hi havia més feina
a la botiga (com ara els dimecres) que feia el dinar per a tots. També, els
diumenges, ella i la tia, acostumaven a cuinar el dinar i, a la tarda, la tia
portava a passejar tota la mainada. I si calia portar algú al metge per alguna
operació (p. e. per les “glàndules”), també s’hi podia comptar.
Un altre matrimoni que solia venir alguns dies cada any eren en Narcís
Cornellà i la Cinteta Brugada. Ella era cosina germana de l’avi, filla de
l’oncle Joan de Sant Feliu. Vivien a Girona en una caseta –gairebé una
barraca-, prop de l’antiga estació del tren, al carrer Sant Antoni M. Claret i
el jardí feia cantonada amb el c. Ferran Agulló. A l’acabar la guerra civil,
van passar una temporada a l’exili. Al marxar de Girona, el petit negoci que
havia iniciat –els Cafès Cornellà- va quedar en mans del seu germà i ja mai més
el recuperà. Quan jo vaig néixer a l’Hospital Santa Caterina, el pare i la mare
l’escolliren a ell per ser el meu padrí. En Narcís va morir el 1965 i la
Cinteta uns anys més tard. Tan ell com ella em van tractar sempre amb
deferència per ser el fillol m’agradava veure’ls per casa.
També, l’agost del 1960, una colla de joves parisencs (la Nicole, la Marie
Joseph, la Marie Solange, en Jean Pierre) que participaven a la ruta de PAX
CHRISTI es van hostatjar a la casa. Sembla que en quedaren contents perquè
l’estada es repetí alguna altra vegada i perdurà una certa amistat. Creients
com eren, el seu estil diferia de la manera de fer dels joves de per aquí.
Una altra estada amable i esperada cada començament i acabament d’estiu era
la del capellà valencià Don Emili Bayarri i la seva germana Xaro. Els meus
germans l’havien conegut en una estada que, amb el Sindicat de pagesos, havien
fet a València. Amb una Lambretta pujaven des de Puçol i, després d’aturar-se a
la casa per descansar, continuaven fins a Suïssa on hi passaven l’estiu atenent
religioses i emigrants. Les seves anades i vingudes i els vincles que es van
establir també han quedat gravats en el llibre dels records familiars.
I encara podria parlar de moltes altres visites i estades més o menys
llargues a la casa: la Càndida Figa (d’una reconeguda farmàcia de Palamós i
bona amiga de la mare), en Joan Correa (memòria viva del Terç de N. S. de
Montserrat), la Lluïseta Genover (amb els seu recitat constant d’un llarg
rosari de músics i, sobretot, de metges), sor Mercè Rigau (que havia estat
religiosa del Sagrat Cor), en Manel Riera (sempre amb un feix de murrieria i de
bons consells), en Domingo (un home orfe, malaltís de dalt a baix, sense
família), la bibliotecària Srta. Montserrat Aragó (tieta de l’escriptor Narcís
Jordi), la dibuixant Teresa Branyas, els Nialet Brugada, la família Vilahur en
les seves estades a la casa que tenien al carrer Nou i, òbviament, el Sr. Jaume
Butinyà...
Un destacat visitant gairebé de la família era el Sr. Josep Busquets Xifre
(1887 - 1977). Cada any, quan arribava el bon temps, passat el dia de sant
Josep, arribava de Barcelona per passar una temporada a Banyoles amb els seus
nebots que vivien en una caseta (c. Torres i Bages?) d’un dels carrers propers
de Can Trull, al carrer de Girona. Els seus nebots eren els germans Moner que
ell havia atès gairebé com un pare quan quedaren orfes. Una seva neboda era la Montserrat Moner,
muller d’en Joan Alavedra, que havien estat algun cop per casa. El Sr. Busquets
estava impregnat de l’esperit de sant Francesc d’Assís. No és estrany que la
seva arribada a Banyoles es produís quan arribaven el rossinyol i les orenetes,
com destacava el nostre pare. Amb la seva música dolça i suau, acompanyava
gairebé diàriament les misses parroquials. També va compondre una dotzena de
sardanes, una dedicada a la nostra casa, Mas Teixidor del Terme (on hi ressona
notes d’algun himne carlí) i l’altre, dedicada a mi personalment, quan vaig
retornar de fer el Camí de Sant Jaume, el 1971, amb el curiós nom Bell
Pelegrí.
També hi havia un reguitzell de dones que venien per la casa. A més de les
que hi venien a feinejar, recordo la Mercè Planesas, que vivia tota sola al
davant de Santa Maria, sovint visitava la casa. Sabia que allà, a més de
companyia, beuria un bon got de llet. I també venia per casa la Maria, una bona
dona que la mare aconsellà a Cal Hostench per fer-hi de mainadera. De petits la
coneixíem com la Maria “Tapioca” ja que era diabètica i la mare li aconsellà
que mengés tapioca que ella mateixa li facilitava. De tant agraïda,
constantment parlava d’aquest aliment que tota la família coneixem i relacionem
amb aquesta persona.
I com no? També hi tenien lloc en
Pere de l’Asil o altres residents d’aquella casa, com en Joan Foix, que era de Valveralla, un
altre que l’anomenaven el “Senyorito”
que lluïa uns bigotis dalinians, en Tumeu que era de Riudaura i coneixia
bé els de Can Fajula.... Tots sabien que
a casa, a més d’un plat a taula, hi
podrien recollir alguna cosa, fos per ells o fos per ajudar a l’ara denominada
residència geriàtrica i que en aquell moment vivia de les almoines. Més d’una
vegada algun dels seus residents compartint la taula amb nosaltres en alguna
festa assenyalada, especialment per Nadal.
En Pere completava la visita passant a saludar les cases del veïnat on,
el qui menys, li regalava algun traguinyol o algun gotet d’anís (fóra del cas
que, una bona veïna, equivocadament, li serví un got de líquid detergent que
ell també es prengué amb fruïció).
El cert és que, els que visitaven la casa, gairebé sempre se’ls oferia un
got de llet, freda o calenta segons el temps, amb un bon raig de cafè. I si
s’havia recollit alguna cosa a l’hort, segur que també se n’emportarien una
mica.
En aquest apartat és mereix una menció particular l’acolliment als
capellans. Tant a la família de la mare com a la família del pare (la de
Ridaura), sempre hi havia hagut capellans i religioses a dojo. Però a la
família Brugada Teixidor, no n’hi havia hagut cap, únicament una religiosa
paüla, sor Maria, que havia fugit de casa saltant per una finestra perquè el
besavi Jaume li ho volia impedir, mentre que ella volia entrar a un convent per
imprecar la conversió del seu pare, de tant perdut que el veia.
I els capellans sempre van tenir una consideració especial. Entre els més
valorats hi havia els de Casa Missió especialment Mn. Lleal, Mn. Vallmajó i,
sobretot, Mn. Lluís Constans.
Ja el pare, a l’inici de la guerra civil, s’havia arriscat anant a buscar
capellans per amagar-los a un lloc
segur. Al final, també ell li tocà amagar-se, tot i que no li serví de res.
Sort que una oportuna peritonitis –aleshores gairebé mortal- l’alliberà de la
sort que van patir alguns dels que havia anat a rescatar: Mn. Narcís Galí i Mn.
Rafael Fontané, assassinats el 11 de setembre d’aquell any al bosc de Can
Frigola de Borgonyà.
I així a casa, com si fossin part integrant de la família, es parlava de
Mn. Àngel Sauquer, Mn. Francisco Sala, Mn. Antoni Arcelos, Mn. Fernando Simón
(i la seva inefable majordoma Donya Adelaida)... i sovintejaven les visites
dels vicaris com Mn. Joan Riu (acompanyat dels seminaristes del moment), Mn.
Joaquim Xutglà (que m’enganxà per l’escolania parroquial), Mn. Joan Pons i,
sobretot, Mn. Lluís Teixidor. També sovintejaven les visites de capellans de
pobles veïns com Mn. Joan Guitart de Borgonyà, Mn. Agustí Pifarrer de
Fontcoberta, Mn. Narcís de Vilamarí, Mn. Joan de Palol, Mn. Francisco de
Miànigues, Mn. Blanch, Mn. Verdura de Camós...
Des de Girona ens solien visitar periòdicament el músic i organista de la
catedral Mn. Josep Geli, el savi historiador Mn. Jaume Marquès (quan venia, jo
feia festa major perquè podia acompanyar-lo a visitar indrets antics de
l’entorn), com també el seu germà Mn. Miquel Marquès que, quan deixà de ser
rector d’Amer, amb la seva germana Pilar, passà unes setmanes a l’annex de la
casa, participant de la vida religiosa familiar
També ens, en ocasió de l’entrada o sortida dels exercicis espirituals a
Casa Missió, també ens visitaven rectors de parròquies més notables com Mn.
Salvador Pagès, Mn. Josep Xuclà, Mn. Jou,
Mn. Joan Quer...
Entre els clergues, una visita molt estimada era la del caputxí P. Marià
Oliveras amb qui hi havia una certa relació de parentesc, gran mestre
pessebrista i un autèntic artistàs com no podia ser d’altra manera: nét d’en
Vayreda, germà i cosí de pintors... Solia venir un cop a l’any un parell de dies.
Un gran amic del pare, l’escolapi P. Martirià Masmitjà, també visità sovint
la casa. Al costat d’ell, el pare es vicià en l’ús del rapè durant una bona
temporada traginant amunt i avall la capseta pròpia del producte i embrutint
mocadors a dojo.
El fet que l’oncle de la mare fos religiós claretià,
el Gmà. Hermenegildo Clotas, va fer que, juntament amb ell, ens visités algun
dels seus superiors, com el P. Lluís Masachs i, amb més vinculació a la casa,
el guineà P. Benigne Borikó, que parlava perfectament el català, i de rebot, la
seva germana Petra.
5. EL PAS DE L’ANY I LA
FEINA
La feina del camp era connatural a tots els de la casa, una feina que es
coneixia per tradició formant el que els historiadors i sociòlegs en diuen “una
unitat de producció camperola, agrària o pagesa” o, el que és el mateix, una
masia.
A la casa s’havien succeït un reguitzell de mossos i jornalers que portaven
la feina endavant, pel fet que la salut estantissa del pare i la situació
d’infantesa dels germans no permetia gaire res més. Els mossos i jornalers que
apareixien periòdicament, segons la feina, i que més ens recordem els germans
són en Francisco Guillamet (que sembla morí sobtadament mentre feinejava), en
Josep Soler (que morí de tifus metre era assistit per nostra la mare i que era
germà de sor Teresita del Sagrat Cor), en Josep Reixach oncle dels Pla del
carrer de Sant Martirià, en Pepet, en Jep Torras de cal Fideuer (i cosí germà
del pare), en Xicu Daranes de Can Renau de Mata (que li agradava muntar damunt
del cavall de la casa), en Joan de Camós que era força nerviós, en Pere de Sant
Miquel, en Joan Saltamarges, en Tià Dilmè, l’Oliver de Borgonyà, en Panduro, el
Dimoni de Borgonyà, en Jaume Mià (que es casà amb la Quimeta Gifra), en Pere
Sastre de Figueroles (que l’any de les glaçades de la Candelera anava a
recollir garses i altres aus que havien mort de congelació i que ell rostia i
es cruspia amb fruïció)...
Al inici de la tardor, s’omplien les cabanyes de capses de blat-de-moro.
Provenien, sobretot, dels camps de la Draga. Eren els més productius de la
finca i no necessitaven ser regats perquè
l’aigua amarava el terreny emergint a pocs pams de la superfície. Per guardar
bé les capses, calia espellofar-les a mà, una per una, lligar-les i penjar-les
en lloc airejat i enlairades per evitar els desperfectes de la humitat i dels
rosegadors. El lloc on més lluïen era als barrots de la barana de l’escala
principal on s’ennoblien mútuament. Espellofar era com una festa i, al
capvespre, tota la família, amb els mossos i les minyones, ens hi reuníem. Tot
espellofant, era quan s’escoltaven les històries més inversemblants que es
barrejaven amb el res del rosari que, òbviament, a la casa no fallava cap
vesprada: històries vives de la guerra i del front de combat, de les Gavarres i
Els Àngels, dels boscos de cap a Sant Miquel, de Ventalló i de Riudaura, facècies
entorn la cacera del teixó i del senglar, del Collell, dels maquis, acudits,
rondalles, les cabretes, els porquets, el llop... uf, si haguéssim tingut una
gravadora!
I quan, s’havia acabat el temps d’espellofar, era el moment d’arreplegar
llenya per l’hivern, sobretot rabasses d’oliveres mortes. Aquesta tasca era
sobretot dels mossos.
La Lola d’en Pepet (que havia quedat sense una mà a la fàbrica de les
saques) i alguna altra dona, anaven a bosc a recollir aglans pel bestiar de la
casa. A la mare si agradava torrar-ne alguna i cruspir-se-la talment una
castanya. A més de les aglans, ja més cap a Nadal, també portaven algun ram de
galleran.
A començament d’hivern, arribava el temps d’anar als olivets a aplegar les
olives i es produïa un altre d’aquests moments inoblidables. A més, aquell
moment, solia venir des de Valveralla, la iaia Enrica Batlle, la mare de la
mare, que ens venia a acompanyar i, amb ella, rèiem de debò. Ja sense escola,
amb la Camil·la, la Lola d’en Pepet (que malgrat mancar-li una mà, era molt
diligent) i alguna altra dona de la casa, anàvem a voltar les feixes des de bon
matí, a l’olivet gran, on hi arribava el sol ixent, i a la tarda, a les feixes
dels olivets de sobre el Rost, on hi arribaven les llepades del sol ponent.
Sovint, altra gent ens hi havia passat al davant. Una que se n’emportava la
fama era la Boia. A casa, unes quantes olives eren guardades amb aigua, sal i
herbes aromàtiques. Però la major part es portaven al trull per així tenir oli
per l’any.
Per aquelles engires de Nadal també arribava el moment de la matança del
porc: era quan es mobilitzava tot el personal de la casa encapçalats pel
matador (recordo que solia ser el carnisser Jofra i que es jubilà fent de
conserge de l’institut Pere Alsius) i per les mocaderes. Quan es començava, al
pati interior es barrejaven els xiscles del porc, amb el fred i els caramells
glaçats, el fang i la sang, el foc i el fum de les argelagues enceses per
rostir-li la pell... I tot anava de potes enlaire fins que, passat un dia o
dos, després de repartir tastets a dojo a mig Banyoles, i amb el que s’havia
pujat al rebost (poc més del greix, els greixons, quatre botifarres i algun os
per fer escudella), es retornava a la normalitat. Alguna vegada que el sanador
no havia fet bé la feina, la ferum de mascle impregnava la casa fins a fer-nos
avorrir la carn que, com que ens repugnava, l’aprofitaven altres que anaven més
enganats que no pas nosaltres.
I quan el temps semblava indicar que s’acostava neu, tots ens afanyàvem a
anar arrancar naps i guardar-los per tenir menjar pel bestiar, especialment per
les vaques. I abans de servir els naps i els ravebledes a les senyores vaques,
se’ls trinxava mínimament amb una trinxadora Maher.
La segona part de l’hivern venia marcada per la feina dels podadors que
passaven per tota la finca escatint oliveres, figueres, fruiters i tota mena
d’arbres per acabar amb els arbres del davant de la casa, especialment la morera
que sembla havia plantat el besavi. Era també el moment de fer algun empelt i,
en Josep, en això n’és encara un mestre.
La primavera era un temps relativament tranquil. L’hortolà era qui tenia
més feina femant, fangant, fent regues i, arrenglerant amb les nyinyoles el
planter per situant-ho tot al seu lloc. Era una feina que acostumaven a fer
dones, si bé els mossos també hi donaven un cop de mà, sobretot quan es
tractava de fangar o de femar. La Maria Porcatera i la Carmot de Camós hi
havien ajudat, en vida de l’avi Pep. La Mercè Mareta hi va fer mitja vida i li
ajudà a esbravar-se. En Sidro, el pare de Pilar, va ser un dels darrers
d’aquest moment.
L’avi Pep tenia una habilitat especial i l’hort li llevava tota mena
d’hortalisses. També tenia una cura especial per tenir tota mena de fruiters.
L’avi Pep, amb paciència, recollia els fruits en caixes de fusta farcides de
palla i les guardava en quartos foscos i frescs, sobretot pomes del ciri i
peres de servar. Els caquis els estenia damunt de papers de diari. I així també
hi havia fruites per ben entrat l’hivern.
També hi feia una bona collita d’avellanes, ametlles, de nous.
A l’acabament de la primavera hi havia la collita de les patates.
Normalment s’hi dedicava una tercera part de l’hort. Un cop assecades i
ensacades, amb una corria i amb una corda estirada pel cavall, eren esteses a
la part alta de la casa i, al damunt, s’hi tirava un xic de cals i algun altre
producte per evitar que es grillessin.
Quan venia el juny, la feina es centrava en el segar i en la collita dels
cereals. En podria explicar tot el procés progressiu de mecanització: primer
les màquines segadores que, si bé segaven, després s’havien de lligar
manualment les garbes (algun racó encara es segava amb dalla i volants); seguidament van venir les màquines segadores
que lligaven... Però primerament es segava amb dalles i volants i els segadors
anaven avançant en grup i, tot darrera, les dones solien lligar i traginar les
garbes, quedant amb les cames i braços ben esgarrinxat. Encara calia formar els
gabaions. Recordo haver portat als segadors algun cistell amb beguda i alguna
cosa per menjar.
Quan s’havia acabat tota la sega, totes les garbes es transportaven, amb
carros i tempanells, a l’era de casa per
formar-hi les majestuoses garberes (un parell o tres, segons l’any) per esperar
el dia del batre que solia produir-se a la segona meitat del juliol. Era un
moment delicat i calia vetllar perquè cap desaprensiu no vingués a calar foc a
la collita: els meus germans i algun mosso dormia a l’era mateix fent-hi
guarda.
I finalment arribava la batedora i s’aplegaven tots els veïns i tots els
mossos en una feina que es realitzava a torna-jornal. En un racó ombrívol, a
sota la figuera o els boixos, es situaven ampolles d’aigua amb xarop de
magrana, els càntirs i els porrons (això si, ben aigualits) i, dintre d’un
cistell, trossos de llonganissa, alguna llesca de pa i també algun borrego.
Dintre la casa, s’omplien cossis amb gel i ampolles plenes d’aigua i beure
fresc.
Quan s’acabava la jornada, amb els pallers alçats i els sacs de gra a les
golfes (amb l’ajut de la corria i del cavall que estirava), després de menjar
pols i fressa tot el dia, els homes, mig nusos o nusos del tot, es cabussaven
al rec i es treien del damunt la pols i el boll que s’entaforava per tots els
forats del cos haguts i per haver. I és clar, tot s’arrodonia amb un bon
àpat.
La darrera feina era la de portar a moldre el blat. Ho fèiem al molí del
Sindicat. Un cop obtinguda la farina, se’n portava algun sac a casa per l’any.
Els altres es repartien a les fleques conegudes on ens donaven uns vals per
anar-hi a retirar les racions de pa corresponent al llarg de l’any, això si,
sempre amb torna.
Els mossos, a casa, eren tractats
com de família. I amb tanta mainada, i gent que hi passava contínuament, la
feina de la casa es multiplicava i s’anava fent gràcies a un batalló de dones
que hi posaven el coll tot rellevant-se. Ja he parlat de les mocaderes, de les
bosqueroles, de les arreplegadores d’olives i també les segadores i hortolanes.
Però el llistat s’amplia amb bugaderes com la Maria Fernando - la bona mare de
Mn. Pere Bach, que recordo fent la bugada al rentador que accedeix al rec des
del pati de casa-, i també la Maria del mas Palau, les planxadores com la
Margarita Congost -la muller d’en Jep Torras- que succeí a la Dorotea, les
cosidores com la Siseta Dellonder (germana de Sor Joaquima Dellonder -la monja
que, a l’Hospital de Girona, assistí la meva mare quan hi vaig néixer amb els
meus gairebé sis quilos ben ufanosos-, la Rossita de Can Franch, la Dolores Galí
(germana de Mn. Narcís Galí que morí assassinat prop de Can Frigola de Borgonyà
el 11·09·1936)... Amb una Sigma que
funcionava amb un pedal, feien meravelles. També es succeí personal de servei
que netejava la casa, feia els llits, ajudava a la cuina... Hi havia la Teresa Daroca molt feinadora i
alegra (provenia de Còrdova i que de mica en mica va anar portant a Banyoles
tota la família: en José que morí a la fàbrica de Les Saques, la Lola que es
desplaçaria a Sant Miquel de Fluvià, l’Alfonso que fou municipal...), alguna tieta de Can Tuot (una casa prop de
Cal General, cap on hi ha l’escola La Draga), la Maria (que era sord muda i tia
de Conxita Molina), la Carolina Canta de Can Xampany (que sempre plorà la mort
del seu fill, en Pere Tomàs Canta - gran amic del pare- que havia mort al front
al costat de la República), la Lola Nierga (germana de Mn. Narcís Nierga), la
Magdalena de Sant Miquel, la Camil·la, la iaia de Can Llebrer, la Conxita Oliva
(germana de Can Saleri i que morí a França)...
Mossen ,vosté sempre ens par-la de la seva casa tant gran i
ResponEliminaacollidora, pro mai ens ha enviat fotos per que tambe en
disfrutem nosaltres.........
Hola Martirià, acabo de veure que escrius novament.M'encanta el canvi de estil que has agafat.Es una escriptura molt amena.Et faré una petita observació el tebeo que anomenas Azañas Bélicas, que per cert jo també llegia junt amb El Jabato, se anomenava Hazañas Bélicas.Una abraçada i molts records de la Maria.
ResponElimina