dijous, 10 d’agost de 2017

ELS BRUGADA DE CAN TEIXIDOR DEL TERME - 2 i 3

Sembla que el nou format del DIARI DEL CAPELLÀ interessa, i la prova és que aquests dies s'han registrat més de 100 visites diàries, i algun dia, més de 200.

Però lamento que m'han arribat pocs comentaris rectificant, ampliant, glosant, aplaudint... alguna de les informacions que s'hi recullen.

D'altra banda, aquest nou format i el moment existencial que estic vivint, m'ha animat a repassar alguns dels escrits personals que tinc guardats. Serà l'oportunitat d'un recopilatori.

Me n'ha sortit algun de quan estava al Seminari Menor de Girona quan els companys de 3r curs de batxillerat (curs 1967 / 68)  ens animàrem a publicar una revista (ciclostilada) i que decidírem que s'anomenaria ESPILL. No és gaire res de bo i quedarà guardat. A l'exemplar que guardo (em penso que se n'editaren dos números) hi ha col·laboracions  de diversos companys: Garangou, Francesc Massana,  Rafel Mas Juli, Josep Rodríguez, Miquel Teixidor, Lluís López i Carbó (a. c. s.),  Joan Cañigueral Carbó,  J. Gòmez, J. Mesas, Joan Julià, Gonzàlez... Jo hi vaig escriure una ressenya biogràfica d'en Juli Garreta. Òbviament tot està escrit en català.

A una altra revista on hi vaig col·laborar fou una que editava l'Hospitalitat de Lourdes de Girona. El promotor i director era en Narcís Cadenas. El nom de la revista era LLAVOR i el primer número va sortir el primer semestre del 1977. Em penso que en sortiren un parell més de números. Al primer número hi ha articles d'en Pere Planella (a. c. s.), d'en Narcís Cadenas, d'en Ramon Noguera, d'en Pere Pujolàs (a. c. s.), d'en Josep M. Rovira Belloso, de la Neus Fort.  Jo hi vaig escriure una necrològica (Recordant Francisco Vera) i una crònica d'una estada a Montserrat del grup de l'Hospitalitat de Banyoles. Recordo que havia fet alguna altra escrit però no disposo dels números corresponents.

Disposo d'altres escrits més particulars que si alguna vegada se m'esgota el material disponible, també podria publicar. Però, ara per ara, em limito a escrits autobiogràfics.

I no descarto, més endavant, introduir-hi elements semblants a l'antic format, ja sigui en format de reflexions, d'alguna informació sobre situacions interessants...

Ara, seguint el fil del que vaig començat a publicar fa una setmana sobre ELS BRUGADA DE CAN TEIXIDOR DEL TERME reprodueixo els números 2 i 3.

Recordo que agrairé els vostres comentaris crítics ja sigui per ampliar, per esmenar, per preguntar...

Aquí teniu aquests apartats:


2. DESCENDENTS DE NOÉ, D’ABRAHAM, DE DIÒGENES...

Els de casa, a més d’algun gen dels patriarques bíblics acollint tots els que arribaven a la seva tenda, sospito que també tenim algun gen de Noé i algun altre gent de Diògenes.

El fet de ser estat una masia, la familiaritat amb els animals ens ve de lluny, com si a la casa s’hi hagués encallat l’arca de Noé i allà s’hi haguessin instal·lat els animals que no sabien on anar a raure: animals per la feina (cavall, matxo, burra), animals per vigilar la casa (gossos de les més diverses races) i gats per foragitar rates i ratolins; aviram de tota mena (galls, gallines ponedores, pollastres, ànecs, oques...), conills, conills porquins, pintades, faisans, galls d’indis, paons, coloms, tórtores, algun xai, alguna cabra, porcs, truges i godalls, hàmsters, xinxilles, periquitos, canaris ...  I per l’exterior, sempre s’ha valorat la presència del rossinyol i de tota mena d’ocells.

I l’amplitud de la casa s’ ha prestat que s’hi emmagatzemi tota mena d’objectes. Mobles n’hi ha de tota mena i de tots els estils. Els més singular són un parell de calaixeres que corresponen a les dots i a l’aixovar que aportaren dues de les esposes correlatives d’un dels nostres besavis. No puc afirmar va ser exactament amb el besavi Jaume (casat en primeres núpcies amb la Joaquima Pujol, en segones amb la Ramona Agustí i en terceres amb la Carme Dotras) o bé amb el rebesavi Josep ( + 1863) (casat en primeres núpcies amb la Maria Raigosa- Campderrich de Sant Iscle del Colltort i en segones, amb l’Anna Carrera). El cert és que la primera de les mullers aportà una calaixera i, per la segona, es demanà una calaixera igual de manera que es va fer una maqueta (també conservada) que serviria perquè el fuster pogués fer-ne una de semblant a la primera i que aportaria la segona muller. 

Però a més de calaixeres, algun canterano, llits amb capçalera... hi ha roba de diverses èpoques, dels dos darrers segles. La peça més singular possiblement sigui el vestit de núvia, tot negre, de l’àvia Josefa Planadecursach confeccionat cap el 1901.  

Llibres? La majoria no tenen cap valor. Alguns són els llibres d’estudi d’alguns oncles capellans: moral, filosofia, teologia... També hi ha llibres del camp, que segurament compraria l’avi Pep, i llibres d’escola de diverses generacions. 

Papers? Hi ha les escriptures que situen el inici de la nissaga Brugada i de la casa al s. XIII. I així fins a més de 700 documents fins arribar a la correspondència d’en Jaume Brugada com a caporal del Sometent. Però també col·leccions de revistes, butlletins i publicacions diverses dels darrers 100 anys, especialment després del 1939.

I així si a algú de la família li ha donat per recollir mobles i trastos vells, a l’altre li ha donat per arreplegat pedres i eines, i a l’altra roba per omplir armaris i més armaris, o papers i llibres, o, més actualment, guardar arxius i més arxius dintre l’ordinador... Mai se sap! I, clar, quan s’ha passat la guerra (ja no sé pas quina), tot s’aprofita! 

I és que un dels lemes que reiterava la mare era “Tot s’aprofita” i per això li va fer tanta gràcia quan s’edità el llibre d’en Pere Calders amb el títol “Tot s’aprofita” (1981).




3. ELS RECORDS VISCUTS

El Terme, com s’estudia en el llibre, es configurava pels  veïnats situats fóra del nucli de Banyoles, o sigui, fóra del recinte emmurallat de l’antiga vila: Mas Riera, Can Puig, Can Boada de Baix, Mas Usall, Mas Arbeig, Lió, la Rajoleria, les Arcades, les cases d’en Sala, Can Laqué... com també grans pairalies com a Can Trull Vell, Can Palau, Mas Fam...

I també Can Teixidor de Terme (o Texidor, com escrivíem aleshores). I al seu entorn, el nostre veïnat el configuraven, a gregal, les cases i les famílies Sala de Can Pipa (o sigui, on havia estat el casal de Can Hort), la família Feixes de Can Dorca i vàries casetes entaforades entre aquestes dues (Can Pepitu Feixas, Can Tià amb la Pilar i la Gracieta, Ca la Paueta i en Pau, Can Pere de la Flor...), la fàbrica de Can Torrent (on hi vivien l’Angeleta i en Jaume Bover) que havia estat fàbrica de xocolata, de gel, també de paper i, al meu temps, d’adob de pells. Cap a migdia hi havia Ca la Rectora amb la Martina i, més cap a mestral, Ca la Marrenya, Cal Bobu, l’antiga fàbrica de culleres, la fàbrica de productes químics de Can Soler, l’hangar de Can Noguer que havia estat taller de muntatge de motors d’avions de guerra (entre el 1936 i 1939). Més enllà (a tramuntana) quedaven el que havia estat el primer camp de futbol de Banyoles (del meu record, ja ple de pomeres) i Can Palau. Cap a llevant hi havia la farinera de Can Belem i Can Vila. I s’havia de caminar una estona per arribar a Can Laqué o les altres cases de  sota el Monestir.  

El pare, en Pere Brugada Planadecursach, i els meus germans, especialment en Josep i també en Pere, es coneixien bé els altres veïnats. Cada any, cap el juliol, amb algun altre paborde, els recorrien a peu fent la recapta per sufragar la festa del Terme, la Festa Major del Terme en honor dels sants màrtirs Abdó i Senén. Les famílies que hi vivien i que hi col·laboraven, fossin propietaris o fossin masovers, tenien a casa una consideració especial (i en la memòria familiar, encara la tenen).

Un element singular del nostre veïnat són els dos recs, el rec de Can Hort (més a tramuntana) i el d’en Teixidor o d’en Brugada (a migdia, llepant els fonaments del casal). Aquest havia estat la força motriu d’un petit molí i d’un petit trull gairebé reservats a la pròpia explotació. Tota la mainada del veïnat, en un moment o altre de la nostra infantesa, havíem caigut de cap dintre algun dels dos recs. Recordo que aquest singular baptisme el vaig rebre quan tindria uns 7 o 8 anys, intentant empaitar una pilota que havia caigut al rec de Can Hort. I qui me’n va treure fou la Carmelita de Cal Bobu. La mare també s’hi havia cabussat algun cop per extreure’n alguna criatura. Algun altre infant, al rec de la Figuera d’en Xo,  no havia tingut la mateixa sort.

Per aquests recs, fins els anys seixanta, a l’estiu, ens hi banyàvem sovint i els meus germans hi empaitaven anguiles amb les mans, especialment quan es buidaven els recs per fer-ne la neteja. Encara corre per casa alguna fotografia amb els meus germans, en Rafel de Can Dorca, en Lluís Comerma, amb la cabanya al fons, i tots sostenint una llarga anguila. Jo també hi sóc - tindria uns cinc anys- aguantant una petita carpa. Segons havia sentit explicar, en temps feudal, la nostra família havia de retre vassallatge a l’abat presentant-li unes quantes anguiles del nostre rec per fer ús del salt d’aigua que s’hi utilitzava.


Però els meus germans, a més de pescar anguiles, també els agradava recórrer la mina. Hi entraven a les Arcades i s’hi endinsaven talment volguessin arribar fins les entranyes de la terra, amb espelmes i fanals. Alguna vegada també hi anaven les noies, les de casa i les del veïnat. I quan estaven entaforats allà, els nois feien treure les faldilles a les noies penjant-les com cortines a les sortides per així empaitar els ratpenats que veien alterada la seva tranquil·la letargia mentre es produïa una gran cridòria acompanyats de xiscles. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada