divendres, 30 d’abril del 2021

Des de fa uns anys, cada mes publico una columna a la Revista de Banyoles glosant el significant d'alguna paraula amb ressó religiós. El que seguei es va publicar a la R. de B. del maig del 2017, poc abans que el Sr. Bisbe em comuniqués que iniciaria el curs següent a la parròquia de Lloret de Mar.  

ROSER

El diccionari  ens diu que és un nom masculí  referit a una planta arbustiva. Aquí però es fa referència a les celebracions populars que es celebren a partir de la Pasqua. I és que a Jesús li és atribuïda la poètica i singular denominació de Roser com s’afirma als goigs dedicats a la Mare de Déu cantats a la nostra terra i dels que en copio la quarta estrofa on es deixa clar quina és la identitat del Roser:  “Gran delit vos presentava vostre Fill ressuscitat amb cinc roses que portava en les mans, peus i costat; per les quals fou Llucifer, qui amb els sants l'infern omplia espoliat en aquell dia, que florí el Sant Roser”. Per això, durant aquesta estació en que floreixen amb ufana els rosers, a les parròquies de l’entorn (especialment les de l'interior),  ha estat costum de celebrar festes en honor del Ressuscitat els diumenges i festes que segueixen la Pasqua Florida o de Resurrecció i denominades  “Roser”  expressant el simbolisme de goig, d’amor, de microcosmos... i fent cert el que diu Juan Ramon Jiménez: “Rosadiós, Dios en la rosa”.

 

dilluns, 19 d’abril del 2021

     Aquest text el vaig pensar i escriure pel III diumenge de Pasqua del 2020, en ple confinament. De fet es pot situar com un pròleg de l'evangeli que hem llegit aquest diumenge passat (18·04·21) ja que, a les misses, hi hem llegit el text que segueix al que aquí comento. Ja em direu el què. 


No el reconeixen – Lc 24, 13 - 35

     Van quedar del tot decebuts. Cleofàs i el seu company (o companya) marxaven de Jerusalem, en fugien. “Cal ser lúcids i reconèixer les errades de la vida. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Deixem-ho tot, tornem a la realitat de cada dia, oblidem aquest malson, aquesta quimera,, cal tocar de peus a terra: tot ha estat una fantasia, un somni, una estafa?”.

     I tants que com aquells dos queden decebuts de l’Església, dels capellans, dels cristians... I se’n van. Segur que en coneixem. I des de dintre podríem pensar que sovint no n’hi ha per menys. Val més tornar a la realitat de les ideologies dominants, de la publicitat abassegadora, del consumisme desenfrenat, de l’explotació laboral i dels recursos naturals... Oblidem-nos de tot: no ens fem malveure amb plantejaments messiànics i estrafolaris. Els pobres? Que els cuidi Déu, sinó perquè els feia. La natura? Jo tip, i els altres que es fumin.

     Però malgrat tot, hi ha gestos que són definitius i que han calat a fons: saber reflexionar, saber contrastar, saber acollir... I quan menys t’ho esperes, t’adones que algú més t’acompanya. I amb ell comparteixes reflexions, punts de referència. I, sobretot, aculls.

     ACOLLIR: heus aquí el gran gest que es proclama fonamental a l’evangeli de sant Lluc: acollir com Maria, que, a Natzaret, acull el missatge de l’àngel; acollir com Simeó i Anna, al temple de Jerusalem; acollir com Leví, el cobrador d’impostos; acollir, com la dona pecadora (cosa que no sabé fer el suposat amfitrió, Simó); acollir, ni que sigui tan sols oferint un got d’aigua; acollir com el samarità que passava pel camí; acollir com Marta i Maria; acollir la invitació a participar al banquet; acollir com el pare bo que acull una i altra vegada els fills (cosa que no sap fer el noi gran); acollir com Zaqueu, a Jericó; acollir el pobre (cosa que no sap fer el ric fartaner i en canvi si els gossos); acollir com Simó de Cirene; acollir com el bandoler allà a la creu... Acollir, en definitiva, com Cleofàs i el seu company (o companya). Si, una paraula clau, i sobretot una actitud clau, per rellegir l’evangeli de sant Lluc.

     I acollint l’altre, resulta que s’acull l’ALTRE. Acollint l’altre és quan Jesús es fa trobadís i així s’ajunta al camí de Cleofàs i del seu company (o companya) tot il·luminant i donant sentit a les Escriptures des d’una nova dimensió, des d’una nova clau d’accés que no es coneixia, des d’una nova mirada, des d’un cor inflamat. Cleofàs i el seu company (o companya) no saben qui és aquell Caminant, però l’acullen. I acullen a Ell.

     Acollint, escoltant, llegint i rellegint les Escriptures, compartint la taula, compartint la vida, compartint el pa... I de sobte els esclata el cor i se’ls obren els ulls, se’ls il·lumina la vida.

     Sabem acollir? Saben dialogar? Sabem contrastar la Paraula de Déu amb la vida? Sabem compartir amb el qui se’ns apropa? Sabem desfer el camí fet, per molt lluny que hàgim arribat, per retornar a Jerusalem, per retornar a la vida, compartint amb els germans la Bona Notícia? O preferim fugir, oblida, evadir-nos, endinsar-nos en la foscor...

 

Martirià Brugada Clotas

26·04·20 - Diumenge III de Pasqua

dimarts, 13 d’abril del 2021

Aquest diumenge 11·04·21 era el segon de Pasqua. Cada any, a la capvuitada de Pasqua es llegeix el mateix evangeli, l'encontre de Jesús Ressuscitat amb els seus deixebles, el vespre del diumenge de la Resurrecció i, posteriorment, es repeteix la trobada, al cap de vuit dies aquesta vegada amb la presència de Tomàs, tal com se'ns explica a l'evangeli de sant Joan (Jo 20, 19-31)

El 2020, en el primer confinament per la pandèmia, vaig escriure i compartir l'homilia d'aquest diumenge de la capvuitada de Pasqua. Aquest 2021 la comparteixo aquí. M'agradarà saber la vostra opinió. 


SENYOR MEU I DÉU MEU! - Jo 20, 19-31

 ¿Què hauria passat si, quan arribà Tomàs, els deixebles no li haguessin dit res de la trobada amb Jesús? ¿És que potser Jesús els havia dit que ho diguessin i ho anunciessin? ¿Què hauria passat si, en canvi, quan arribà Tomàs, s’hagués adonat que els companys eren més amables, més atents, més serens, fins i tot contens, que no hi havia tibantors entre ells...?

 La trobada amb Jesús els havia donat pau, la Pau; els havia obert els ulls als dolors i neguits dels altres, o sigui Ell els havia fet adonar de seves llagues; els havia donat empenta, l’Alè de l’Esperit; els havia donat capacitat de diàleg i de reconciliació, el Perdó... Però no els havia dit que diguessin a ningú que l’havien vist a Ell. Així ens ho diu l’evangeli de sant Joan.

 Amb tot, aquells homes, tan diferents entre ells, no són uns il·lusos teixidors d’un mite o d’una faula fantasiosa. Saben que Jesús ha mort, i han quedat enfonsats, avergonyits, esporuguits...

I de sobte comparteixen una experiència impactant que els uneix de nou i els enforteix: Jesús es presenta vivent enmig d’ells. 

L’actitud de Tomàs ens fa anar més enllà: el Bessó, el Dídim no vol creure ingènuament el que els altres li diuen, encara que li diguin tots a la vegada, tots a l’una. 

Aleshores, quan Tomàs és de nou amb els seus companys, Jesús també se li fa trobadís en un encontre personal que l’anyoca davant l’evidència: “Posa la mà al costat: palpa les meves llagues, deixa que el batec del meu cor et colpeixi, posa’t dintre la meva mirada per tal que vegis el sofriment... i mira si hi ha una evidència més clarificadora”.

 Així neix la nostra fe, i aquest és el fonament de la comunitat eclesial que formem i que ens condueix a estimar Déu i els altres perquè som també fills units en el Fill. I és que tots les que hem estat batejats en Ell, estem empeltats en Ell.

 I per aquesta evidència transformadora, els deixebles canvien la seva vida. La força de Jesús els fa germans, i així comparteixen la vida i tot, amb generositat, amb senzillesa... És així com esdevenen autèntics testimonis del Ressuscitat: no tant per les seves paraules (ja que, com qui diu, s’embarbussen per explicar aquell fet inexplicable que havien presenciat) sinó sobretot pel seu comportament i per la seva vida que tan se’ls ha transformat.

 Esdevenen testimonis d’una nova Humanitat, feta de Pau, d’Il·lusió i d’Alè, portadora de reconciliació i de solidaritat. En definitiva, testimonis de l’Home Nou, o sigui, del Ressuscitat. I tots els que els veuen a ells, es van adonant que Jesús no és un mort, sinó que és el Vivent fent-se present en el cor del seu Poble, de l’Església, encara que sovint, amb por, les portes es vulguin cloure.

 Martirià Brugada Clotas

19·04·20 - Diumenge II de Pasqua

dimarts, 6 d’abril del 2021

 

Les caramelles  - RdB maig 2018

La paraula prové del diminutiu “càlamus” (canya) i es refereix a un instrument rústic de vent fet de canya com el grall o la flauta de pastor que s’utilitzava originalment a les  cantades de cançons populars interpretades per colles per Pasqua Florida celebrant la Resurrecció de Jesús i, a la vegada, la primavera. També inclouen composicions de contingut satíric sobre l’actualitat. Es documenten al s. XVI al món rural. El text més antic usat a les caramelles són els goigs dedicats a la M. de D. del Roser. Al s. XIX el costum s’introduí i s’adoptà a les ciutat i es revitalitzà amb nous elements i noves peces musicals. S'acompanyen d'instruments musicals diversos, especialment de percussió. Amb una cistella, lligada al capdamunt d'una llarga vara i tota adornada de cintes, s’arriba fins al balcons, d’on, en correspondència, s’hi col·loca un donatiu: en el passat es recollien ous o diners que la gent els donava amb els quals feien un àpat col·lectiu, principalment ouades, el mateix dia, a la tarda, o uns quants dies més tard.

.