Aquest text el vaig pensar i escriure pel III diumenge de Pasqua del 2020, en ple confinament. De fet es pot situar com un pròleg de l'evangeli que hem llegit aquest diumenge passat (18·04·21) ja que, a les misses, hi hem llegit el text que segueix al que aquí comento. Ja em direu el què. 

No el reconeixen – Lc 24, 13 - 35

     Van quedar del tot decebuts. Cleofàs i el seu company (o companya) marxaven de Jerusalem, en fugien. “Cal ser lúcids i reconèixer les errades de la vida. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Deixem-ho tot, tornem a la realitat de cada dia, oblidem aquest malson, aquesta quimera,, cal tocar de peus a terra: tot ha estat una fantasia, un somni, una estafa?”.

     I tants que com aquells dos queden decebuts de l’Església, dels capellans, dels cristians... I se’n van. Segur que en coneixem. I des de dintre podríem pensar que sovint no n’hi ha per menys. Val més tornar a la realitat de les ideologies dominants, de la publicitat abassegadora, del consumisme desenfrenat, de l’explotació laboral i dels recursos naturals... Oblidem-nos de tot: no ens fem malveure amb plantejaments messiànics i estrafolaris. Els pobres? Que els cuidi Déu, sinó perquè els feia. La natura? Jo tip, i els altres que es fumin.

     Però malgrat tot, hi ha gestos que són definitius i que han calat a fons: saber reflexionar, saber contrastar, saber acollir... I quan menys t’ho esperes, t’adones que algú més t’acompanya. I amb ell comparteixes reflexions, punts de referència. I, sobretot, aculls.

     ACOLLIR: heus aquí el gran gest que es proclama fonamental a l’evangeli de sant Lluc: acollir com Maria, que, a Natzaret, acull el missatge de l’àngel; acollir com Simeó i Anna, al temple de Jerusalem; acollir com Leví, el cobrador d’impostos; acollir, com la dona pecadora (cosa que no sabé fer el suposat amfitrió, Simó); acollir, ni que sigui tan sols oferint un got d’aigua; acollir com el samarità que passava pel camí; acollir com Marta i Maria; acollir la invitació a participar al banquet; acollir com el pare bo que acull una i altra vegada els fills (cosa que no sap fer el noi gran); acollir com Zaqueu, a Jericó; acollir el pobre (cosa que no sap fer el ric fartaner i en canvi si els gossos); acollir com Simó de Cirene; acollir com el bandoler allà a la creu... Acollir, en definitiva, com Cleofàs i el seu company (o companya). Si, una paraula clau, i sobretot una actitud clau, per rellegir l’evangeli de sant Lluc.

     I acollint l’altre, resulta que s’acull l’ALTRE. Acollint l’altre és quan Jesús es fa trobadís i així s’ajunta al camí de Cleofàs i del seu company (o companya) tot il·luminant i donant sentit a les Escriptures des d’una nova dimensió, des d’una nova clau d’accés que no es coneixia, des d’una nova mirada, des d’un cor inflamat. Cleofàs i el seu company (o companya) no saben qui és aquell Caminant, però l’acullen. I acullen a Ell.

     Acollint, escoltant, llegint i rellegint les Escriptures, compartint la taula, compartint la vida, compartint el pa... I de sobte els esclata el cor i se’ls obren els ulls, se’ls il·lumina la vida.

     Sabem acollir? Saben dialogar? Sabem contrastar la Paraula de Déu amb la vida? Sabem compartir amb el qui se’ns apropa? Sabem desfer el camí fet, per molt lluny que hàgim arribat, per retornar a Jerusalem, per retornar a la vida, compartint amb els germans la Bona Notícia? O preferim fugir, oblida, evadir-nos, endinsar-nos en la foscor...

 

Martirià Brugada Clotas

26·04·20 - Diumenge III de Pasqua