dimecres, 28 de setembre de 2011

Campanar d'Anglès

Sempre que et veig, la joia esdevé doble:
la de l'infant, que se l'endugué el vent;
la d'ara, gran, que és signe i fruit d'un poble
que amunt, com tu, s'aixeca constantment.

Sentia els teus repics d'airosa cobla,
de jovenet, als rostres de la gent.
Sota el teu gest esvelt tot és més noble;
Maria del Remei hi té el seient.

Encar marerc, l'altar ja m'oferia
el que a l'escola mai no hi vaig trobar.
Si el campanar el bastia l'alegria,

entre els paletes, jo era l'escolà.
Ara, arrapat al caire del teu front,
sento passar el vertigen d'aquest món.

              Dídac Faig, a RETORN A LA VALL (2007



dissabte, 24 de setembre de 2011

A la VALL de les ESGLÉSIES

dissabte, 17 / setembre / 2011

El dia comença fresc i tranquil. Veient el munt de mobles, de capses, d’objectes diversos, un voldria ser un mag per posar-ho tot a lloc en un moment.  Surto a esmorzar: al pis, encara no tinc res a punt. Pel poble, de moment, encara passo desapercebut.

Quan he esmorzat i ja sóc a la doma, ve la Isabel amb la seva filla, la Lídia. A la Isabel li comento que la senyora que, a Palafrugell, venia a ajudar-me a fer la neteja, també és diu Isabel. I comença a netejar la part alta de la torre. Entretant faig la primera bugada.  

Al cap d’una mica venen en Pere, l’Alfred i el seu fill, en Gerard. Primer posem un xic bé els mobles de la sala d’estar i del menjador. I quan la Isabel ha netejat el que serà l’estudi, hi pugen les lleixes. I Déu n’hi do el forat que es fa. Surten a prendre una beguda i, quan tornen, comencem a pujar capses de llibres. N’hi ha més de 100 i n’arriben a pujar unes 50. Déu n’hi do! En Pere, que els matins de dissabte acostuma a anar a fer quilòmetres en bicicleta, diu que avui no li caldrà pas.

Entretant venen algunes persones: un altre Pere que vol tiquets per anar a Montserrat el proper dissabte (amb la Romeria Comarcal); en Joan que em ve a portar claus i a ensenyar-me racons; una parella de nuvis que aquesta tarda es casen a Sant Martí Sapresa i els beneeix Mn. Félix...

Al migdia tinc el bateig de l’Edgar, un vailet de poc més d’un any. Em fa il·lusió que la primera celebració parroquial sigui precisament administrar un baptisme: tot un presagi de futur.

Quan acabo, em prenc una bona dutxa i vaig a dinar. També ho faig a fora. A primera hora de la tarda m’entrevisto amb Mn. Joan Solar, a Bonmatí.  M’acaba d’ensenyar quatre coses de la parròquia i em lliura les claus: les de Sant Julià   i sobretot la de Constantins són autèntiques peces de museu. 

A les 7 celebro la primera missa a Bonmatí.  Abans obro el portal de bat a bat. Ve a saludar-me la Remei Bresco. M’ajuda a preparar les coses la Paquita. Tan Mn. Joan com la mateixa Paquita em deien que  acostumen a participar-hi entre 20 i 30 feligresos, com també a la missa que es celebrava el matí del diumenge. I de mica en mica van arribant els feligresos que superen la seixantena. Quan acabo, em saluden algunes persones. Sembla que, quan es canviï l’hora, la missa anirà més bé celebrar-la a les 6 de la tarda.

Arribo just a Anglès per la missa de les 8.  A l’església hi ha unes 70 persones. Déu n’hi do! A més, juga el Barça i ben segur que algú haurà preferit seguir el partit. Fan d’escolà 4 nenes (Júlia, Mariona, Júlia, Laia ) i en Roger. Com també a Bonmatí, hi ha bons lectors i sembla que també bons cantors: espero que s’acabin d’animar! Em resulta nou l’accent que s’usa per aquí. Com no podia ser d’altra manera, quan acabem la celebració, cantem els goigs a la Mare de Déu del Remei i pujo al cambril a venerar-la: els escolans l’omplen de petons (es veu que són molt amics!). Quan baixo del cambril, em diuen que a Anglès segueixen el sentit de circulació anglès, és a dir, que pugen al cambril per l’esquerra i baixen per la dreta.

Al vespre, repasso les notes de la setmana passada i les penjo al bloc. Sembla que avui l’han visitat més de 100 persones.  I a dormir, que demà serà un altre dia.

diumenge, 18 / setembre / 2011

Cap a les 4 de la matinada ha fet un ruixat i, al llarg del matí, n’ha fet altres. La temperatura s’ha refrescat. A les 8 surto de la rectoria i vaig a fer una queixalada al bar. A dos quarts de nou pujo a l’església i la Conxita ja va fent les seves explicacions sobre les meves misses, mentre una colla de gent s’espera per entrar a resar.

A la missa de les 9 hi participen unes 70 persones, com ahir al vespre. Hi trobo a faltar algun escolà. Abans i després de la missa, la gent em va saludant. Una de les que em saluda és la Carme Pujolras, amiga de la M. Pilar i mare dels germans Bou que havien vingut a les colònies a Sant Feliu. I quan acaba la celebració, tothom fa corrua per pujar al cambril a venerar la Mare de Déu del Remei. Quina requesta!

Quan acabo la primera missa, pujo a Sant Martí Sapresa. Algú em dóna records de la Dolors Llach. Entre tots no s’arriba a dues dotzenes de feligresos. Hi ha bona predisposició. Com que ahir es celebrà el casament d’en Manel i de la  M. Alba, l’església està ornamentada amb flors, col·locades de diverses maneres. Quan acabo la missa, m’acompanyen a visitar la Maria i en Josep, que és el campaner de Sant Martí i que està de baixa perquè li van caure una porta damunt d’un peu. Ja només de pensar-hi, quin mal!  Esperem que en quinze dies més es refaci.

La tercera missa que celebro és la del migdia, a Anglès.  HI ha menys gent que a les anteriors, però hi ha bona participació (unes 50 persones). També hi participa l’Eulàlia Hortal.  Repeteixo el ritual de les altres misses: saludar, agrair l’acolliment, demanar participació a la vida parroquial... L’Ariadna hi fa d’escolà. Té uns ulls d’una blavor clara i profunda: li dic que ha de donar gràcies a Déu d’haver-li donat uns ulls tan macos.

Acabades les celebracions amb en Juan fem una repassada als portals i als racons de l’església i de la doma.  És on bon col·laborador de la parròquia i del mossèn.

Vaig a dinar a Banyoles. Comparteixo taula amb la Carme, en Josep, en Jordi, la Collell, en Patllari i en Ferriol. Em comenten que, la passada nit, a Banyoles hi ha caigut una bona pedregada: de fet, l’entorn de la casa i els carrers estan plens de fulles esmicolades, com si s’haguessin esbullat les catifes de Corpus.

A la tarda, la Collell i en Jordi venen a buidar la furgoneta que havia omplert diumenge passat: ara ja ho tinc tot a Anglès. En Patllari i en Ferriol venen al meu cotxe: cantem cançons d’un CD que m’han donat els seus pares. I ells també em comenten les seves fantasies. Fan el viatge tranquils i no es fan estranys.  

A la rectoria, hi fem una repassada. Amb en Jordi mirem les possibilitats que té l’edifici i com acabar-ho d’arreglar i enquibir tot. Se’n van amb pluja. De nou quedo sol a la rectoria. Faig un parell de telefonades. Per sota la rectoria passa una manifestació, amb cassolada inclosa, protestant per la política de tancament dels CAPS.

I en aquest llit me fico; set àngels hi trobo: tres als peus, quatre al cap, la Mare de Déu al costat que em diu: “Martirià, dorm i reposa, no tinguis por de cap mala cosa; i si alguna mala cosa et vol tocar, la Mare de Déu et guardarà” El bon Jesús per pare, la Mare de Déu per mare, sant Josep per companyó, i bona nit que Déu nos do!

dilluns, 19 / setembre / 2011

Certament, ha refrescat. Vaig a esmorzar a fora, com els altres dies. Possiblement sigui la darrera vegada.

L’objectiu d’aquests dies serà deixar endreçada del tot un espai cada dia. Avui toca la cuina: taula, un parell de cadires, coberts, gots, tasses i bols, atuells... Quan arriba la Isabel, ho acaba de netejar i d’endreçar tot. 

Cap a migdia, vaig cap a Begur on m’hi trobo amb els companys de l’arxipretat on he treballat aquests darrers 17 anys. Convidats per Mn. Pere i celebrant santa Reparada, dinem a Sa Riera, on es diu que arribaren les relíquies de la patrona de Begur. A més dels companys de l’arxiprestat, hi participen  en Quim Trias, en Pep Riera, l’Enric Bahí, en Lluís Solà.. Aquesta vegada no ha pogut venir-hi en Modest.  Fa un dia molt agradable i dinem a la terrassa, amb el mar i les Medes al davant. Quan ens han servit els entrants i comencen a servir el plat d’arròs, de sobte s’aixeca tramuntana i ens hem d’afanyar a acabar i anar a fer els postres cap dins.

En Pere Font em parla dels darrers rectors residents a Contestins (oficialment Constantins) i a Sant Julià. En Lluís (germà de Mn. Joan) ser un dels darrers rectors residents a Vilanna, on ens havia convidat a menjar un plat de mongetes tendres quan anàrem a visitar-lo (c. 1968) una colla de companys que anàrem d’acampada per allà un parell de dies.     

Quan acabo, acompanyo en Pere a l’asil de Palafrugell. De retorn cap a Anglès em comuniquen que tinc unes exèquies demà. També em comuniquen que la setmana vinent em portaran la televisió.

A la missa vespertina, a la capella de les monges, hi ha unes 25 persones. També hi participen la Rosa M. i en Miquel. Tot cofois, com no podia ser d’altra manera, em comuniquen que demà, la Marta, presenta la tesina del màster de biologia que ha conclòs.

Al vespre faig la inscripció per batejar l’Oriol i en Nil.

dimarts, 20 / setembre / 2011

Una manta al llit no hi fa cap nosa. Es presenta un dia de feina: per això sóc aquí. Vaig a proveir quatre coses que em falten i esmorzo per primer cop a la rectoria.

A les 9 vaig a l’Ajuntament d’Anglès per presentar-me a l’alcalde i saludar-lo. Arribant i esperant, aprofito per saludar diversos funcionaris de la casa (Nuri, Marta...  Quan en Pere Espinet (el batlle) em rep, parlem d’amics de Palafrugell (en Lluís Masdeu, en Josep Montseny...). Em comenta algunes situacions del poble: canvis en l’economia del poble (res no és el que era abans), desocupació juvenil, índex notable d’immigració (Marroc, Panjab –recordo en Partah-, Rússia, Xina... )... A la trobada s’hi afegeix en Bartomeu Carrilo (tinent d’alcalde i regidor d’obres públiques i esports), un home amable i efusiu. I es comprometen a fer arreglar el rellotge públic del campanar: està aturat a les 4 del 28 d’agost que és quan una espurna d’un llampec en cremà el sistema.

Quan acaba l’entrevista em trobo amb altres treballadors de la casa: la Maria Gifre (no pas la del Garbí), la Maria Josep, l’Isidre, en Miquel (catequista i col·laborador de la Parròquia), l’ Emili Rams (l’arxiver que m’obsequia amb varies publicacions: L’ANGLÈS DE REMEDIOS VARO, EL GLOSSARI D’EN FONTBERNAT, ANGLÈS: DE LA PAGESIA A LA INDUSTRIALITZACIÓ... que m’ajudaran a conèixer millor la vila).

També estem una estona parlant del fins ara per mi i per molts desconegut retaule de sant Miquel (s. XVI) que era a l’església de sant Amanç i que està dipositat al magatzem del Museu d’Art de Girona. N’identifico les imatges: al timpà, el Calvari i, flanquejant-lo, l’Anunciació; al bancal, el plany de Maria i Joan per Crist, el Baró de Dolors; aquest plafó és flanquejat per sant Jaume (esquerra nostra) i sant Pau (dreta); presidint, a la part central, sant Miquel esclafant el diable; al plafó superior (esquerra nostra) es representa el miracle i aparició de sant Miquel al Mont Gàrgan; al plafó inferior esquerra, la batalla dels àngels i els dimonis; al plafó superior dret, el miracle de la partera que fou salvada de la mare quan a retornava del Mont Saint Michel; al plafó inferior dret, una missa celebrada en sufragi dels difunts fent possible l’alliberament de les ànimes del purgatori que van alliberant sant Miquel i els seus àngels; i encara, una parella de sants flanquejant els plafons superiors (sant Cosme i Sant Damià) i una parella flanquejant els plafons inferiors (sant Amanç (¿?) i sant Roc de Montpeller.

Al migdia oficio les primeres exèquies, les de la Roser, una àvia de 91 anys, ben coneguda a la vila. L’església s’omple de familiars i amics d’arreu que segueixen amb atenció i amb bona participació.

Preparo el primer dinar a la rectoria: uns porros bullits i un xoriç amb pebrot per acompanyar-ho. Quedo satisfet. I faig migdiada que se’m posa d’allò més bé.

A la tarda col·loco trastos que hi havia amuntegats a l’entrada de la casa i del despatx, endreço un xic el despatx i també munto un xic l’habitació dels convidats.

A la missa vespertina, a Ca les Monges, hi participa la superiora general de les dominiques de l’Anunciata, la germana Nati Martínez, palentina, i que havia estat dos anys de monja a Anglès, ja en fa una trentena. L’acompanya la secretaria, la valenciana germana Joana Penedès. Els agraeixo la presència i la bona col·laboració de la comunitat: i que duri!

Després de la missa pujo a la rectoria per atendre al despatx. Hi ha qui es ve a apuntar per anar a Montserrat el 01 d’octubre. Els pares de la Martina venen per demanar el bateig per la seva filla. I, a la sala de la doma, s’hi reuneix l’equip de voluntaris que dirigeixen la restauració de l’església de Sant Amaç per acabar d’enllestir els detalls de l’aplec de diumenge vinent.

A la gent d’Anglès els deu estranyar el meu accent amb ressons del Baix Empordà. A mi em fa gràcia el deix que escolto per aquí i que fa adonar-me que estic més prop de la Garrotxa. Els primers noms que vaig conèixer encara els recordo. Però amb els darrers, ja em vaig fent un embolic.

dimecres, 21 / setembre / 2011

Al matí venen en Ramon i en Florenci de l’equip d’economia. Venen a fer el recompte de la col·lecta i parlem un xic de la situació econòmica de la Parròquia. Entretant venen diverses persones per ser ateses per Caritas i també algú per fer la reserva pel romiatge de l’arxiprestat a Montserrat, el dissabte 1 d’octubre.

Al migdia vaig a La Cellera. Abans d’anar a la rectoria, entro un moment al cancell de l’església per saludar a la Mare de Déu de Sales i li porto records de la del Remei. En Ramon Oller m’ensenya la rectoria i, com a arxiprest, em  fa alguns comentaris. Dinem amb els altres companys de l’arxiprestat: en Josep Balateu (Amer), l’Elies Ferrer (Les Planes – Sant Feliu de Pallerols) i en Jordi Pou (Bescanó), en Ramon i jo. Tot dinant parlem dels nostres antecessors, de Montserrat, del treball conjunt, del ritme de les reunions...

A la tarda venen a veure’m en José, l’Antonio i el fill d’en Paco. Han acompanyat a Sants en Paco i la Luisa que anaven de vacances a Sevilla i a Cantillana.  També venen a veure’m per celebrar el 35 aniversari del casament.

Sortint de la missa vespertina a les monges, ve a saludar-me la Dolors, que ve a ser la Lluïsa d’Anglès, per donar-me el seu poema dedicat a la Mare de Déu del Remei.

Davant de la doma, una colla de nenes patinadores es preparen per un lip dup que es gravarà diumenge vinent i que ha organitzat la Mariona com a treball de recerca de batxillerat. A veure si també m’engresquen i hi surto (no pas amb patins, però).

dijous,  22 / setembre / 2011

És el dia de sant Maurici, que és el sant patró del fill d’en Miquel, el responsable de Caritas d’Anglès i catequista. Abans d’esmorzar , pràcticament  deixo endreçat el despatx parroquial. Ara haig de veure com vaig trobant i col·locant la roba

Vaig a Can Cendra, l’Ajuntament. És un edifici força més bonic que el de Can Bech. És un noble casalot del s. XVIII que en Rafel Masó restaurà, decorà i embellí entre el 1915 i el 1920. Estic convocat a la ha reunió del Comitè d’Avaluació i Seguiment del Projecte d’Intervenció Integral del Barri Antic d’Anglès (uf, quin nom tan llarg!). Hi ha l’Alcalde, representants de la Generalitat, regidors, funcionaris de l’Ajuntament, representants de les entitats veïnals... Amb tanta gent, l’Isidre sua tinta per comentar tot el que s’ha fet fins i tot el que es realitzarà a partir d’ara. També és ben trist que un nucli antic tan interessant (no té res a envejar amb Pals o Santa Pau) sigui tan poc conegut, poc valorat i poc visitat.     

Quan arribo a la rectoria, ja m’esperen per parlar. També preparo un xic la festa de la Mare de Déu del Remei. Quan acabo vaig a fer un tomb pel poble i a proveir per dinar: amanida  d’enciam i ceba de Figueres,  cigrons i botifarra i, per acabar, un parell de mandarines. Renoi, que bé!

Descanso un xic i faig una incursió per les dependències de l’església. Localitzo un parell de calzes (un del s. XIX i l’altre dels de després de la guerra: res de l’altra món, però que ben nets, faran el seu goig), l’olla d’aram i la tapadora que es posava dintre la pica de batejar per guardar-hi l’aigua beneita, dos jocs de sacres força maques, els poms de llautó i els pals del talem de Corpus, un parell de canelobres de llautó, dues bacines... En resum, un petit tresor que valdrà la pena dignificar i fer lluir.

I començo a mirar papers de la parròquia. No em puc oblidar que també cal que vagi coneixent les altres parròquies: agraeixo que me’n facin memòria la Remei Bresco i en Xavier Sarsanedes.

Al vespre hi ha la reunió de l’equip de l’Oncolliga, que és una entitat gairebé parroquial:  o sigui, la M. Gràcia repetida 15 vegades. I au vinga, a conèixer gent nova, que va ve per prevenir l’Alzheimer!  

divendres, 23 / setembre / 2011

D’acord amb els astrònom, aquest migdia entrem a la tardor.

Al matí es presenten la colla de la lliga de l’escombra, o sigui les voluntàries que esterregen l’església i la sagristia. La que porta la veu cantant és la Conxita que és la que m’ensenyarà a parlar com els d’Anglès: santa Barba en comptes de santa Bàrbara, aiga per aigua... i alguna altra paraula que se li ha escapat i ara no recordo. De fet, ara ja m’he acostumat a sentir i dir Palafurgell i Contestins. Déu n’hi do la feina que fan aquesta colla de voluntàries! Sort n’hi ha de persones com elles, a les parròquies.    

Vaig a Girona. A Casa Carles, davant del Vicari General i de la Mercè Corominas, assumeixo i signo el compromís de ser el rector d’Anglès, Bonmatí, Constantins, Sant Julià del Llor i Sant Martí Sapresa.

Dino a Banyoles amb la Carme, en Josep i la Nuri. Parlem de les oliveres de casa i dels arbres que hi ha al pati de la rectoria i que caldrà escatir a fons: una olivera, un llimoner, una mimosa, un nesprer, un llorer, uns xiprers, un lilà i una parra. Quan marxo, m’aturo pel camí per proveir a l’engròs per la setmana.

Quan arribo a Anglès vaig al CAP Ramon Vinyes per fer donació de sang. Em pensava que, per com diuen que és Anglès, hi hauria més gent. Quan acabo, m’identifica i em saluda cordialment un dels treballadors de l’equip, en David, el fill de la Carme Rivas del carrer de la Caritat. Per tant, havia estat veí meu. Amb la Carme, pràcticament ens saludàvem cada dia. La germana de la Carme, l’Enriqueta, havia anat a Terra Santa amb la Victòria Masó. 

La Gna. Nati (la superiora general) i la Gna. Joana (la secretària) finalitzen la visita a la comunitat d’Anglès i s’acomiaden.

Amb el trasllat, el rellotge de l’avi s’havia ben destarotat i no hi havia manera que anés exacte com un rellotge, que és el que toca. Després d’anar estirant i arronsant el pèndol, sembla que per fi va fi. El mateix passa amb la planta que em regalà l’Assumpta, fa dos anys, pel meu aniversari. Amb les fulles ben pansides i anyocades, semblava que no se’n sortiria. I després de tocar-li un xic l’aire d’Anglès i de mirar que no li manqui ni li sobri l’aigua, se la veu reviscolada i escotorida. Espero que a mi em vagi passant el mateix.   

dissabte, 17 de setembre de 2011

Adéu, Palafrugell, i gràcies!

dissabte, 10 / setembre / 2011

El trajecte a Palafrugell s’acaba.  Les darreres exèquies que oficio són les de l’Enric Corredor (93a), un vell lluitador pel nostre país. Dino tranquil i faig migdiada.

A la tarda beneeixo el darrer casament a Palafrugell. És a Sant Sebastià i són  la Carolina i en Luís. La núvia és de pare holandès i mare catalana; el nuvi, és de pare valencià i mare colombiana. I tots viuen a València.

Al pati de l’hostatgeria hi ha un casament civil que autoritza l’alcalde, en Juli. A la sortida ens trobem, ens saludem i parlem de la meva partida. Li agraeixo la carta que m’envià i ens fem una fotografia plegats. La Nuri Rivas, que passeja per allà, ens ve a saludar i també m’acomiado d’ella.

A Palafrugell, vaig a acomiadar-me d’en Joan Ferrer. Era el president de Caritas quan vaig arribar i m’ha fet costat des del primer moment (com en Salvador mateix, en Bernat, la Teresa...). Li expresso el meu agraïment i li dono Nostramo. Ell em diu que és el millor que li puc donar.

La missa anticipada és plena de gom a gom. Pensava que el futbol l’esgarriaria,  però no ha estat així. Entre la gent, també hi veig entaforat el P. Joan. Em penso que li costarà més de marxar a ell que no pas a mi mateix. Quan acabo l’homilia tothom es posa dempeus i aplaudeix efusivament.  Els dic que no repetiré pas el sermó, per molt que aplaudeixin.

Recordo el que em deia un company: “Quan et diguin que prediques bé, encara que t’agradi, no t’ho creguis”. Però, també s’agraeix. Quan acabem la missa, els feligresos venen a saludar-me. Un tip de plorar. La primera família és la de l’amic i arquitecte Martí Pagès i, la família que clou les salutacions, és la de l’arquitecte l’Octavio Mestre Aramendia (que m’obsequia amb el llibre de César Liesa PERSONAJES DE CATALUÑA, on hi és entrevistat juntament amb altres 40 personatges).

En Joan Garcia em diu que aquesta setmana, per ell ha quedat marcada per dos discursos: el d’en Pep Guardiola al Parlament de Catalunya i pel meu. Amén. I m’agraeix que l’hagi posat en contacte amb tanta gent de Palafrugell (connecting people).

M’ha agradat veure-hi jovent i mainada: l’Eudald i l’Èlia, l’Oriol, en Marc, l’Eduard, la Lola.. i tanti!

diumenge, 11 / setembre / 2011

He dormit, o millor, he intentat dormir la meva darrera nit a la rectoria de Palafrugell. Ja formo part del passat d’aquesta parròquia, juntament amb els altres rectors que l’han servida. No m’atreveixo a comparar-me amb cap d’ells.

Vaig acomiadant-me de la gent a les misses del matí, amb abraçades i llàgrimes. M’hi ha fet d’escolà l’Armand (a les 10m) i en Joan, la Maria, la Júlia i en Gerard, que m’obsequien amb una rosa de Jericó.

A les 11, la Collell ve a recollir una furgoneta plena de trastos. Com diu en Jaume, “no m’estranya que necessitis tants viatges de furgonetes (6) i de camions (2) si per anar de viatge ja en necessites una de plena”.

Dino amb en Paco i la Luisa: una bona amanida i tall rodó amb carbassó fregit. Quedo molt satisfet. Quan arribo a la rectoria, vull fer migdiada però no arriba ni a un quart. Em faig una bona dutxa i acabo de baixar-ho tot: necesser, roba... Col·loco tots els paquets al meu cotxe. Vaig a llençar les escombraries que quedaven i em sembla que ho deixo tot net i endreçat.

Per la missa vespertina s’omple l’església: és la tercera esglesiada (la del migdia era més normal). Agraeixo que hi vinguin l’Anton, en Pere i en Joan. Hi fan d’escolans en Luís, en Damià i la Mireia. Miro de reduir la missa perquè l’homilia s’allarga. Quan acabem la celebració dono les gràcies per tants detalls i mostres d’afecte d’aquests dies, especialment  per les dues aquarel·les d’en Costa Sobrepera i els gairebé 3 mil euros que he pogut enviar al Níger, al P. Josep Frigola en nom de tots. I més abraçades i llàgrimes: Begoña (la diputada), Jaume, Marià, .

I me’n vaig cap a Banyoles, cap a casa, d’on en vaig sortir fa 17 anys. Al sortir de Palafrugell, al c. Torroella, em trobo de nou amb en Juli Fernández, l’alcalde: és la darrera persona  de Palafrugell de qui m’acomiado. Ni que ens ho haguèssim dit!

A casa, sopo un plat d’escudella amb sèmola, un tall de llom amb una petita llesca de pa i un got de llet freda amb un petit raig de cafè descafeïnat: que bé que se’m posa. I a descansar, que demà serà un altre dia.

Rellegint l’homilia de comiat, possiblement l’hauria d’haver refet de dalt a baix. Degudament retocada i lleugerament simplificada, és l’homilia que vaig fer el setembre del 1983 quan vaig marxar d’Olot per anar cap a Calella. Entre altres hi noto alguna repetició si bé segurament es deu a la tècnica d’espiral que he utilitzat.

dilluns, 12 / setembre / 2011

Em desvetllo a dos quarts de vuit: feia molts dies que no em llevava tan tard. Van desfilant pel meu record les persones estimades que he deixat a Palafrugell: tantes! M’assabento de la mort de l’Esperança: la darrera persona a qui li vaig administrar la Santa Unció. Acostumava participar a la missa dels divendres i, a l’Hospital, els dissabtes. Sempre li cantava: “Esperanza, Esperanza, solo sabe bailar” i, ella l’acabava dient: “Cha, cha, cha”, fins el darrer dia. La vida no li ha estat fàcil, però l’Esperança l’ha fet real en el nom i en els fets.

Descarrego els trastos que tinc al cotxe, esmorzo bé, preparo la maleta per sortir... Cap a dos quarts d’una dino una mica i marxo cap a Cuixà. El dia és clar i transparent. Viatjo amb tranquil·litat i hi arribo cap a les tres (129km, des de Banyoles). M’acull en Josep, el P. Josep, i m’instal·lo a l’hostatgeria. Saludo en Remi que prepara confitura de figues per comercialitzar.

M’arriba algun missatge i vaig recordant el neguit i el comiat d’ahir i dels darrers dies. Cal iniciar un buidatge i anar col·locant les coses a lloc, mirant endavant.

A la tarda, estic una estona pregant, a l’ombra d’un gran plàtan. Feia temps que no ho podia fer amb tanta tranquil·litat. Quan acabo, faig una caminada de mitja hora llarga pujant cap a Taurinyà. Quan retorno al monestir, descanso un moment. Al cap d’una estona, torno a caminar, ara baixant per la carretera de Prada.

A les 7 participo a les vespres de la comunitat monàstica: en Josep, en Remi i en Marco. I tot seguit, sopem plegats. També s’hi afegeixen les germanes d’en Marco, la Renata  i la Rosangela, que són de Mantova. L’ha preparat en Remi, que és el cuiner de la comunitat: una sopa de bledes, uns embolcalls de pernil dolç amb endívies, arrel d’àpid rallada, patata... I per postres, pa de pessic i compota de poma. Tot és molt gustós i molt agradable, amb to monacal com pertoca i amb accent franciscà.

Doneu-me, Senyor, serenitat per acceptar les coses que no puc canviar; valor per canviar les coses que pugui; saviesa per discernir la diferència (St. Tomas More)

dimarts, 13 / setembre / 2011

Em llevo cap a les 6, com sempre acostumo. Tot és silenci i calma, únicament el piular dels ocells va acompanyant la sortida del sol: alguna mallerenga, pardals... A les 7 participo a la pregària matinal dels monjos: matines i  laudes. Segueixo el meu mateix ritme habitual, però amb companyia.

Em ve a la memòria el poema d’en Joan Salvat-Papasseit: “Res no és mesquí
ni cap hora és isarda, / ni és fosca la ventura de la nit. / I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn / i té delit del bany: /que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.”


Quan he esmorzat, baixo cap a Prada (uns 2 km). Els dimarts hi ha mercat, a la plaça major i a l’entorn de l’església. S’hi respira calma i tranquil·litat: dóna la sensació que hi ha més gent venent que no pas comprant. M’hi firo un pot petit de ceràmica i un plat de fusta que m’aniran bé per alguna de les esglésies on celebraré a partir d’ara. També massico tres camisses de fil que m’agraden. En tot, regatejo un xic. Les camises les aconsegueixo a un 13 % més barat i, la ceràmica i el plat, un 5%.

També visito l’església parroquial de Sant Pere. Un s’adona com seria l’església de Palafrugell o qualsevol altra de casa nostra abans del 1936. Hi destaquen el retaule major de sant Pere (de l’escultor Josep Sunyer + 1699), el de la Trinitat (esculpit el 1655 per en Generes), el de sant Benet (provinent de Cuixà). Potser hi caldria un xic d’endreça. També visito el tresor parroquial amb un bon assortiment: relíquies de sant Martí, de sant Galdric, de sant Josep... No n’hi ha cap de sant Miquel. 

Cap a migdia retorno a Cuixà. Celebrem la missa a la capella del monestir. Juntament amb els 4 capellans, formem un grup d’una vintena de persones. La missa és en francès i els oficis litúrgics, en català. Acabada la missa, els monjos, les germanes d’en Marco i jo anem a dinar. Al refetor hi ha una talla de sant Pere Úrseol (dux de Venècia i abat de Cuixà), un Sant Crist de ferro forjat (que un escultor cec regalà a l’abat Aureli Escarré) i una tela de M. Vilanova que representa el paisatge montserratí, el que es veu des de les esplanades, mirant a la Santa Cova. També hi ha un gerro de ceràmica d’en D. Fita. Mengem pasta (llacets servits només amb oli d’oliva un xic picant i una mica d’all i julivert),  botifarra amb patates fregides i compota de prunes amb un xic de pastís de poma (que em recorda el que prepara la Felícia, encara que ella el fa més bo).

A la tarda faig una passejada pels pobles de l’entorn: Vilafranca del Conflent (on visito l’església de sant Jaume), Ria (casualment l’església de sant Vicenç també està oberta), Sirac, Codalet...  A la meva cambra, vaig preparant la redacció del llibret amb la vida dels sants Emeteri i Celedoni que indubtablement hauré de dedicar a en Teri.

Fetes les vespres, sopem: en Remi ens ha preparat un puré de verdures (patata, nap, pastanaga, tomata...) amb una mica de sofregit de carn que li dóna molt bon gust. També hem menjat uns farcellets xinesos de verdura acompanyats d’ensiam i ceba de Toluges (una ceba semblant a la de Figueres). Per postres hi ha figues (que en català i francès són del gènere femení i, en castellà i italià, masculí). En Remi, amb les germanes d’en Marco, parlen de la confecció de diversos plats i els petits secrets que usen per fer-los saborosos. En Remi sembla que és un artista global: cuiner, pastisser, picapedrer, ceramista, pintor, argenter, miniaturista... Tot un monjo d’arrels medievals i renaixentistes.

“Si algú aspira a ser prevere d’una comunitat, desitja un servei valuós”.

dimecres, 14 / setembre / 2011

No he passat la nit massa bé. No crec que m’hagi afectat gaire l’empat del Barça amb el Milà. En tot cas, si que m’ha afectat el tassot de cafè (molt bo i molt fort) de la sobretaula del dinar d’ahir: no vaig poder resistir la temptació.

M’assabento que diumenge morí l’escriptor Jordi Pere Cerdà, el pseudònim d’Antoni Cairol (91 a). Va començar com carnisser, a casa seva, i s’espavilà fins esdevenir un gran poeta i escriptor amb el reconeixement de Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

M’arribo fins a Tuir, ja al Rosselló, vila agermanada amb Olot. Quan m’estava a Olot, s’efectuà la diada d’agermanament (c. 1982). A mi se m’encomanà anar-hi representant el clergat olotí (feia  un any que era capellà). Mn. Emili Montal, rector de Sant Esteve, no hi podia anar perquè aquell diumenge anava el bisbe a Olot i tots els altres capellans estaven enfeinats. Vaig dormir a casa de l’alcalde (que era del PC), em van obsequiar menjant ostres, i parlàrem estona i estona. Al matí del diumenge vaig celebrar la missa a l’església, davant de la Mare de Déu de les Victòries i, la missa, es va retransmetre per Ràdio Olot. Curiosament la retransmissió des de Tuir, sense que jo ho sabés,  va suplantar la que, habitualment es retransmetia des del santuari del Tura d’Olot i que, aquell diumenge, presidia el prelat que hi havia anat expressament.. La tercera cosa que recordo de la trobada  és que, quan estava baixant del cambril de la Mare de Déu de les Victòries, vaig posar el peu dret malament i me’l vaig retorçar molt malament, se m’inflà i em vaig passar xericant tot el dia i una colla de dies més.

Prop de la Marie de Tuir hi veig tres grups escultòrics de la Rosa Serra, la sogra de la meva neboda: un que representa una parella ballant sardanes, l’altre, tres músics de cobla asseguts en un banc del carrer i, el tercer, una mare que juga amb el seu fill damunt l’herba.

Tornant de Tuir m’enfilo fins a Eus. Com gairebé a pertot, l’iglesi (com l’anomenen per aquí i també a Cadaqués) està tancada. La panoràmica és esplèndida. Es veu que a Eus hi tenen casa molts artistes i intel·lectuals i sembla que també algú de Palafrugell.

Després de la missa en honor de la Santa Creu, dinem plegats. Avui ens cruspim un tombet mallorquí (diferents verdures fregides i sobreposades: patata, albergínia, pebrot, carbassó, tomata...), cap de vedella a la vinagreta i un xic de gelat. Superem la dosi de colesterol per uns quants dies. Avui no prenc cafè: és molt bo, però prefereixo dormir tranquil.

Després de descansar un xic, faig una escapada per visitar el priorat de Serrabona: una fita del romànic català, especialment per la singular tribuna. Com a Vilabertran, hi havia canonges agustinians. El paisatge em sembla garrotxí i em faig l’idea de com seria el monestir de Sous. Baixant, m’arribo fins Illa de Tet. L’església de sant Esteve és barroca amb algunes traces tardo gòtiques. Encara bo que m’ha estat possible visitar l’interior d’aquests monuments.

Quan m’adreço xampurrejant francès a algú, és curiós com em contesten segons la procedència que els aparento. Avui m’han contestat en anglès –anglès macarrònic com el meu- i en italià –també macarrònic com el meu- . A Anglaterra, els estius que hi anava, em prenien per polonès.

Se’m posa bé el sermó de sant Agustí sobre els pastors. Quin plaer pregar amb el Canigó de fons i, a primer terme, el campanar de Cuixà. Després de vespres, cap a sopar: sopa de verdures (la d’ahir refeta, amb un xic de julivert i nou moscada), amanides, paté i compotes. Després de sopar, vaig a estirar un xic les cames, carretera amunt, cap a Taurinyà.

dijous, 15 / setembre / 2011

He dormit molt millor.  La calma de l’exterior va omplint-me. Deo gratias. A partir d’avui, ja sóc rector d’Anglès, Bonmatí, Constantins, Sant Julià del Llor i Sant Martí Sapresa. Que l’esguard de la Mare de Déu dels Dolors m’hi acompanyi.

Com els altres dies, esmorzo sol i, quan acabo, s’hi afegeix la Renata. El matí l’esmerço a visitar Vinça, Espirà i Marcèvol. Mn. Cinto Verdaguer també els havia recorregut i cantat. M’adono que, els llocs que he visitat aquests dies, comparteixen patronatge amb esglésies que serviré: St. Miquel (Cuixà – Anglès), St. Vicenç (Ria i Eus – Constantins), St. Julià (Vinçà – St. Julià del Llor), St. Pere (Prada – St. Pere Sestronques), St. Martí (St. Martí del Canigó – St. Martí Sapresa)... De moment no n’he localitzat cap dedicada a Sta. Bàrbara ni a St. Amanç.

Arribo just per la missa. Avui hi participa un altre capellà de l’entorn.  A l’hora de dinar es serveix arròs blanc estil xinès i costelló de porc al forn acompanyat de polenta i salsa de tomata. L’àpat acaba amb una aranja, i cafè pels altres. Parlem de licors casolans que la legislació francesa prohibeix.

A la tarda gairebé enllesteixo la redacció del llibret dels sants Emeteri i Celedoni. A mitja tarda, vaig a visitar el claustre i l’església abacial de Sant Miquel de Cuixà: tanta bellesa i quanta buidor! Llegeixo i rellegeixo el poema de Mn. Cinto Verdaguer: “Doncs, què us heu fet, superbes abadies Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel? I tu, decrèpit Sant Martí, que omplies aquestes valls de salms i melodies, la terra d’àngels i de sants lo cel?...” Pel claustre i per l’església, m’hi estic una bona estona callant, pensant, pregant...
Sopo, passejo una mica, escric una estona, prego una mica més... “El sol baixa, ve la nit: lloem el Crist que sempre és dia, que Ell infongui al nostre pit la claror de l’alegria”.

divendres, 16 / setembre / 2011

Les nits a Cuixà, comparades amb les de Palafrugell, han estat quietes, reposades i fresques. Una flassada al llit no m’hi ha fet cap nosa. Els dies han estat ben solejats i l’aire sec i agradable. Les màximes han oscil·lat entre els 25º i algun pic proper als 30º. Els monjos diuen que ha fet calor. Avui, però, el dia s’aixeca ennuvolat i no seria estrany que acabés amb pluja. 

Matines (7m), laudes (7’30), silenci... A un quart de nou, esmorzar: adéu Rosangela, adéu Josep, adéu Marco... ens veurem de nou!. I ells, em desitgen un bon començament a Anglès. Marxo de Cuixà abans de les 9 i, cap a 2/4 d’11, arribo a Banyoles.

Quan he dinat i recollit algunes coses per emportar-me, vaig cap a Anglès, agafant l’autopista, sortint a l’Espai Gironès. La distància és de 40 km. Vaig a saludar les monges i a recollir les claus.

Mentre estic trastejant per la rectoria, ve l’Alfred amb els seus fills, en Gerard i la Duna. Venen a oferir-se per donar-me un cop de mà. Bé que m’anirà! Sortint de la doma, trobem en Pere. Vindran tots tres demà a les després de les 9.

Celebro la primera missa a Anglès, a la mateixa hora que ho hauria fet a Palafrugell. Ho faig a la capella de les dominiques. A més d’elles 4, hi ha unes 10 feligreses més. HI ha la Pepi, que ja havia saludat la darrera vegada que vaig venir. També hi ha un parell de devotes de Bonmatí. 
La Isabel, amb la seva filla, la Lídia, venen a mirar per fer una neteja de l’espai on vull habilitar la biblioteca i on, demà, hi traslladarem les enfiles i els llibres. Està situat a la part alta de l’antiga torre de guaita del castell d’Anglès, ara integrada a la doma. Al vespre vaig a donar un tomb pel poble. A la plaça de la Rutlla hi faig una clara i hi menjo una amanida.
M'adono que en Ruben m’ha dedicat un vídeo que ha penjat a Youtube i que ha anomenat AMICS PER SEMPRE  . Dormo a la rectoria d’Anglès per primera vegada. Tranquil·litat, i ja farem!

dilluns, 12 de setembre de 2011

Comiat del Consell Parroquial - Escrit per en Joan Vilardell


Quan el dilluns de Pasqua pujava al punt més alt de l'esplanada de Sant Sebastià per beneir el terme i estenia els braços com per iniciar una abraçada, molt pocs de nosaltres  sabíem i fins i tot sospitàvem que era com el començament d'un comiat i que aquella era l'última Processó de les Cuques que encapçalaria com a Rector de Palafrugell.


Més tard es van confirmar els pressentiments i ens feia saber a les misses d'un cap de setmana que deixaria la Parròquia de Sant Martí  en un futur molt proper. Com a les històries de misteri vam haver d'esperar uns dies per saber quan ens deixaria i quin seria el seu pròxim destí.


Com molt bé sap un grup de feligresos, representatiu dels diferents col·lectius que treballen per la parròquia va fer passos per aturar la decisió presa per l'autoritat eclesiàstica corresponent, però va quedar ben clar que qui mana, mana, i quan això passa no hi ha res a fer.


El trobarem a faltar i molt, disset any ensenyant-nos, guiant-nos, acompanyant-nos i presidint-nos  en tots els actes de la nostra vida religiosa són molts anys. Ja sabem que no sempre hem estat d'acord en tot, però d'això es tracta, de parlar-ne, discutir-ho, deixar de banda els punts no coincidents i si és possible, arribar a un acord.


Durant disset anys ens ha batejat, ens ha donat la primera comunió, a alguns els ha casat i a molts els ha acompanyat en l'últim camí.


Durant disset anys ha ajudat a moltes persones necessitades, d'aquí o d'enllà sense fer distincions de religió o de color de pell i Càritas ha arribat a ser, també a la nostra parròquia, capdavantera en els programes d'ajuda social i reconeguda com a tal per tothom, amb l'ajut dels voluntaris que han fet possible aquesta i totes les altres activitats.


Durant disset anys ha obert les portes a altres confessions religioses, oferint espais i col·laboració quan ha estat necessari.


Durant aquest disset anys la Parròquia ha donat suport a iniciatives populars com el Pessebre Vivent, el Viacrucis i la Processó dels Dolors.


Durant aquest disset anys s'ha renovat totalment el Casal, s'ha dignificat la capella de l'antic Hospital, s'ha dotat a l'Església Parroquial d'obres d'art d'artistes convilatants... I podríem continuar.


Mossèn Martirià, desitgem que l'estada a la seva nova destinació sigui el màxim de plaent i fructífera tan en les activitats  parroquials com a nivell personal.


Mossèn Martirià, gràcies per a  tot, el trobarem a faltar.



Homilia de comiat de Palafrugell - 11·09·11


Quan arriba el moment del comiat, tot es fa tens i entranyable...  Amb tot, el vent del temps aporta la pols de l’oblit que paulatinament anirà  difuminant i esborrant les cares amigues, els gestos coneguts, les confidències íntimes...


A partir de demà el virus del temps ja començarà la seva fatídica feina d’anar devorant i esborrant de les nostres memòries: rostres, gestos, records... I si bé tot això restarà engolit fatídicament, seria greu que, tant de la vostra memòria com de la meva, s’esborrés Aquell que ens ha unit i que ha fet que ens trobéssim al llarg d’aquests disset anys que ara ja arriben a la fi: parlo de Jesucrist.


No sé si us heu fixat mai en les llavors. Les llavors no tenen l’aspecte atractiu i agradable. Per alegrar la llar es col·loquen flors o plantes, o també fruits de colors diversos. Però el més important de la llavor no és el seu aspecte sinó el que conté.

Dintre els textos evangèlics, Jesucrist sovint utilitza els rics simbolismes del sembrador i de les llavors per fer-nos adonar de la realitat profunda i amagada de la Bona Nova.

 
Donant una ullada a la meva vida i al meu treball d’aquests gairebé disset anys, apareixen molt semblants a una llavor, com una llavor estrafeta i boteruda. A partir d’ara, la meva vida queda soterrada en aquest camp que és Palafrugell i que sou vosaltres mateixos, on he intentat llaurar a fons. Sóc conscient que la meva vida enmig vostre no ha estat revestida de formes suaus, amables, elegants... Però ha estat, senzillament, la meva vida, la pobra vida d’un pagesot de Can Teixidor del Terme de Banyoles. D’això no en dubtem. I fixeu-vos en aquesta llavor on sobresurten unes arestes que li han donat forma: a Palafrugell ha estat el lloc on més intens ha estat el treball pastoral que m’encomanà el bisbe Jaume Camprodon. I ben segur que recordareu el primer encontre que tinguérem amb cada un de vosaltres, mirant-nos l’un a l’altre en una barrija-barreja de recel i de curiositat després del bon treball fet anteriorment per Mn. Josep Quer i tants capellans i vicaris que el precediren (amb un record entranyable per Mn. Lluís Vilà).

Mentre he viscut a Palafrugell, he commemorat (el 2006) en discreció el 25 aniversari de la meva ordenació; no vull passar per alt un dels moments més durs de la meva vida l’he viscut mentre he estat entre vosaltres,  amb la mort del meva mare –fa poc més d’un any - puc reconèixer i agrair la companyia i l’escalf de tots vosaltres, que m’ajudà a mi mateix a prendre consciència del sentit que té la mort per els cristians.  

I si bé aquestes arestes més rellevants han marcat la meva vida enmig vostre amb un significat genuí, no oblido que tota ha quedat omplerta de molts altres moments: els companys (Mn. Vicenç (al cel sia), Mn. Anton, els religiosos carmelites (especialment el P. Joan), Mn. Pere..., la reflexió i el treball en els grups de catequesi, l’empenta dels col·laboradors de Caritas, tota la campanya de la Missió Jubileu 2000 des del 1998 fins el 2005, la intimitat de tantes confidències, la generosa cordialitat del compartir la taula a les vostres llars, el goig de cantar junts, la profunditat de celebrar l’encontre amb Jesucrist als Baptismes, Confirmacions, Matrimonis, Uncions dels malalts, Reconciliacions i, sobretot, a les Eucaristies... amb tants rostres que, des d’aquí, he anat veient davant meu solcats per les llàgrimes o manifestant goig entranyable.,  i tantes i tantes altres coses que han omplert de vida aquesta llavor que és la meva vida enmig vostre, malgrat aquesta llavor com totes les altres, és estrafeta, boteruda, esquifida i volàtil.

Alerta, doncs, i no us fixeu massa en les formes d’aquesta vida, d’aquesta llavor. Millor dit, ja us he dit que el vent del temps amb la pols de l’oblit es cuidaran prou de soterrar-la i esborrar-la. I mentre la llavor queda entaforada enmig dels terrossos del camp, restarà sempre enmig vostre el Bri de la Vida. I és aquest Bri de la Vida que demano que Déu faci brostar, grifolar, germinar, florir, espigar i donar fruits. No, no és pas la meva vida la que us ha de resultar atractiva i interessant. Això seria un fracàs. El que cal és que aquest Bri de Vida que he intentat implantar i empeltar-vos hi sigui acollit dins vostre i vagi brostant, grifolant, germinant, florint, espigant, donant fruits. Els meus neguits estrafolaris, els meus esforços minsos i pintorescos de segur que s’oblidaran i es soterraran. I estic segur que l’Evangeli, en canvi, brostarà en les vostres vides, millor dit, ja està brotant. I és que d’altres, abans que jo, i també juntament amb mi, ja hi han sembrat. Mn. Josep Quer i molts altres capellans han llaurat i sembrat abans que jo, i molt millor. I, a les vostres vides l’Evangeli florirà i fruitarà amb Mn. Felip i més enllà d’ell. I això és el que de debò és important i interessant.     
El tresor que se m’ha confiat l’he portat enmig vostre en un trencadís i fràgil gerro de terrissa, a fi que aquest poder incomparable sigui atribuït a Déu i no pas a mi mateix (Cf. 2 Cor 4, 7). El que de debò importa no és el fràgil i trencadís gerro de terrissa sinó el tresor que dins d’ell hi he portat.

Ser cristià no ha estat mai de moda ni ben vist: seguir Jesucrist és un risc, un compromís i una aventura que no satisfà a tothom.
 
 
Amb sant Joan, el Baptista, faig l’afirmació que adreçava als seus seguidors quan li parlaven de Jesús: “Cal que ell creixi i jo minvi” (Jo 3, 30). Cal que creixi en vosaltres el neguit per servir els altres; que creixi en vosaltres l’esforç per formar Església; que creixi en vosaltres el neguit per fer present a Palafrugell el Regne de Déu; en definitiva, cal que creixi en vosaltres Jesucrist mateix.

Hi ha qui cerca demostracions científiques, sil·logismes ben construïts, savieses esotèriques o explicacions diàfanes. D’altra gent voldria una religiositat espectacular, una vida totalment coherent i una església formada només per bona gent i sants. Jo, en canvi, he intentat anunciar-vos Jesucrist, el Déu dels vençuts,dels sants, dels pobres, dels pecadors, dels ignorants, dels vexats, dels infants i dels senzills. Doncs, fixeu-vos-hi bé, ell mateix, Jesucrist, està vençut, penjat, clavat en una creu.

En ocasió de la meva ordenació, el 1981, es repartí un linòl·lium  com a record on es veia d’esquenes un jove, amb motxilla a l’esquena i posat d’excursionista mirant cap a la muntanya. El títol d’aquell linòleum era: “Per camins de Pau”. Quan pugi cap a les giravolts de Torrent, aquesta escena es repetirà de nou: amb posat de pelegrí, miraré l’Empordanet, mentre dintre meu hi ressonarà la coral de Bach que tantes vegades he cantat en el meu interior:

Sembrem amor als quatre vents,
omplim el món de cants.
L’amor vol cares somrients,
com en els jocs d’infants.
Avui deixem el camp nodrit
amb la llavor del cor.
Demà tot ho veurem florir
amb bells esclats d’amor.
Senyor, no sents el nostre plor?
            Els homes tenim fred.
            Doneu-nos cors de foc, Senyor,
            per tant d’amor que es perd.
El cant d’ocell quan ve el hivern
           A tots ens fa feliç.
           Germans, amb un somriure etern,
           trenquem el viure gris.
Senyor, anem cercant la pau
com pobres pelegrins.
Alcem els ulls vers el cel blau
cansats de tants camins.
Oh, Déu, de rostre lluminós,
de cor incendiat:
en vostre si tindrem repòs
tota l’eternitat.

dissabte, 10 de setembre de 2011

Lluna setembral, la més clara de l'any

dissabte, 3 / setembre / 2011

Quan m’he llevat i arreglat, faig una volta per la casa. La buidor ressona amb cada pas que hi faig. Per les finestres, vaig fent una ullada profunda observant el que ha estat el meu paisatge aquests darrers 17 anys.

Passo el matí tranquil enllestint documents, arreglant papers, contestant alguns missatges, responent el telèfon, penjant al bloc el meu recull de notes... De fet, el dia resulta tranquil i em va bé ja que aquests dies, amb la gent que vaig trobant i saludant, em passo l’estona acomiadant-me i donant explicacions. Hi ha moments com el d’ara que s’agraeix viure tot sol. Surto, però, un moment a fer una compra.

Se’m permet fer una bona migdiada doncs feia dies que no podia fer-la: total, una horeta que l’acabo sota la dutxa. I a tornar-hi.

A la tarda beneeixo el casament de la Gemma i d’en Jordi. Ella és de Blanes i ell, de Barcelona. Els nuvis estan molt nerviosos i molt tensos. La música no sona com voldrien. A més, la núvia s’ha oblidat la toia al cotxe. Intento calmar els ànims i descomprimir: el més important no són els detalls de la cerimònia sinó la nova etapa de la vida que inicien conjuntament. Els pares els deuen conèixer bé i estan la mar de tranquils i cofois; i els avis, encara més. i tal dia, farà un any.

Es fa notar una baixada de gent a la missa anticipada. Hi fan d’escolans la Maria Mei, la Marta, la Mireia, la Maria Mar i en Joan. Quan ens reunim, per pregar, per ajudar els altres, per la catequesi... Crist també hi és. I diguem-nos les coses a la cara amb noblesa, amb senzillesa, amb respecte, amb cordialitat... Felicito la Cinta i les Consols.  

Mentre som a missa, al sortir i quan vaig a dormir, cauen uns ruixadots. Tot plegat no arriba a recollir  ni un litre d’aigua: i tant que havien dit els meteoròlegs que havia de ploure a bots i barrals!           

diumenge, 4 / setembre / 2011

Fa molta xafogor i el matí és molt pesat. A les misses s’hi veu una bona volada de feligresos. Entre les dues misses vaig a demanar el llibre d’en Jordi Puntí MALETES PERDUDES.

Després de la missa de les 12, en Marian i la Maria, dos germans romanesos, es treuen una fotografia amb mi. La Júlia i en Gerard, que m’han fet d’escolans aquestes darreres setmanes, m’abracen amb força i sentiment. Sortint de l’església fa un bon ruixat: arriben a caure gairebé 8 litres.

Dino a Banyoles. Amb el sarau del trasllat, feia dies que no hi anava. A taula hi som la Carme, en Josep, l’Assumpta i l’Aniol. A la tarda venen la Marina i el seu xicot i  la Collell amb en Patllari i en Ferriol.  

Tot marxant, passo pel cementiri a dir un parenostre davant el nínxol de la mare i del pare. Des d’allà mateix, observant el punt blanc del santuari de Els Àngels, invoco la Mare de Déu: “a tot mal, deu-nos Remei”.

La missa vespertina, com els darrers anys, es dedica a l’advocació mariana de la Divina Pastora. L’església omple, especialment de persones d’origen andalús i tota la celebració té un remarcat resgust andalús. Hi canta el cor rociero Los Azahares de Palamós.  

Sortint de l’església torna a fer un ruixat i cau poc més d’un litre d’aigua. Acompanyo la colla dels organitzadors a sopar un xic. Quedo amarat de cultura pastorenya: barret de la Mare de Déu, el Pastoret, els bous, les carretes, les vares de plana, el riu...

Quan ja ha passat de llarg les 12 arribo a la rectoria.

dilluns, 5 / setembre / 2011

Es veu que en Gerard Depardieu manifesta que és un gran lector de les Confessions de sant Agustí afirmant que “calmen els meus interrogants més dolorosos” 

Pel matí faig alguna gestió pel poble. A l’església, en Paco està posant ordre després de la celebració d’ahir. Per la rectoria acabo de recollir les meves coses. Porto el cotxe al garatge per fer-hi la revisió general.
Dino amb en Joan i el seu amic franciscà, en Quim. Parlem un xic de les escorrialles d’aquest trajecte que hem compartit.  

A la tarda, vaig a visitar tres malalts: a dos, no els trobo. Això vol dir que es troben bé.

Abans de la missa vespertina ve a saludar-me en Pere que es va trobant bé. A la celebració s’hi nota la presència d’algú que acostumava a participar a les misses del convent. Entre tots som unes 40 persones, com molts dies de l’estiu, especialment l’agost.

Rebo algun missatge d’estiuejants que he conegut aquest estiu.

dimarts, 6 / setembre / 2011

El dia es presenta agradable. En Quim i en Jaume, de l’edat dels meu mininebots, venen a portar-me una fotografia seva perquè tingui un record d’ells.

Vaig a l’asil a acomiadar-me dels avis, especialment les que van ser companyes de la mare: l’Eusèbia, la Rosa, la Maria, la Montserrat, la Carolina, l’Angelina, la Conxita, la Filomena, la Margarita... Els faig un petó i una abraçada. Em regalen un llibre, un boli i un àlbum amb fotografies en diferents moments que he estat per l’asil. Agraeixo a la mare Rosario i a les monges tot el que han fet per la meva mare i per mi.

En Rafel Corbí, a Radio Palafrugell, em fa una entrevista en directe . Hi estic una horeta que passa volant. A l’acabar, l’emoció em traeix.

A la tarda, amb en Marià, fem una repassada als comptes de la Parròquia per deixar-ho tot arrodonit. No hi ha cap problema, si bé es detecta una certa davallada en els ingressos. Però, és clar, no ens pot estranyar. Esbargim una bona colla de dimonis.  

Abans de sortir a celebrar la missa vespertina, em ve un atac d’asma. Sembla que ho hagi de treure el fetge i els ronyons tot estossegant. Un metge, que és per l’església, em pregunta si necessito res. Amb un instant, se me n’ha anat. Ben segur que el nerviosisme també fa de les seves.  

Ara s’ha afegit algú de nou a la confraria del rosari i els voldria ensenyar a resar el rosari. I què més! Fa 500 que es diu el rosari a aquesta església i ara es voldria ensenyar a las pobres confraresses a passar el rosari!

Al vespre, la Roser i la Pilar m’obsequien amb un tros de mar: quin encert! Ja per sempre, aquest tros, serà meu. Ho vaig a agrair a en Joan.

La TV Costa Brava emet l’entrevista que vafer-me en Lluís Molinas. En Joan em telefona per comentar-me que li ha agradat.
dimecres, 7 / setembre / 2011
El dia es presenta lluminós. Amb en Paco, la Lluïsa, en Miquel i l’Antonio, anem a portar una altra càrrega de trastos a Anglès, sobretot utensilis de la cuina, la planxa, la post, el sisí.... Ja pràcticament ho tinc tot allà. 

En Pere oficiarà les exèquies d’en Jordi, ben conegut pels veïns de l’entorn del c. Torres Jonama / Clavé. La Rosa del carrer Estret em comenta que l’anomenaven l’Iron Side. Quan la Nuri, la seva dona, morí  (deu fer uns 10 anys), i  li lliuraren les cendres, en Jordi portava l’urna pels bars perquè els amics poguessin acomiadar-la. També se l’havia vist pels carrers cèntrics amb cadira de rodes, de recules i fent-se estirar per un gos falder que anava grinyolant d’esgotament. I quan arribava davant dels bars, deixava a fóra el gos i la cadira i, pel seu peu, anava fins a la barra. (dixit Rosa).

A la plaça d’Anglès hi ha mercat, és a dir, una parada molt ben assortida de fruita i verdura i una parada de pesca salada i confitats. A la doma, amb el rector, en Sebastià, hi ha un equip representatiu del consell parroquial per començar a prendre contacte: la germana Pilar, la Carme (que és la secretaria), la Pepi, en Ramon (que es responsable de l’economia) i en Miquel (responsable de Caritas i catequista). Fem un breu intercanvi d’opinions i comentem els temes més immediats. Hi detecto una actitud molt positiva d’acolliment: ben segur que m’ajudaran a guarir-me de les nafres de la forta esporgada i del trasplantament. En Sebastià em lliure un disc dur amb la informació més important i m’ensenya algun racó de l’església que encara no coneixia.  També ens saludem amb en Juan (el porter) i la fotògrafa Teresa Tarrés  (coneguda també com la Teresa del Pa) que ha fet unes fotografies pel record de la festa del Remei d’enguany.  

Quan la colla ha acabat de descarregar i jo he acabat l’entrevista amb la comissió i en Sebastià, anem a dinar. Aquesta vegada anem al restaurant La Barca de Sant Julià. És un xic més car que el primer que anàrem, a Can Tarrès, però el menú és complet i agradable i l’ambient, agradable. El cert és que en Paco, assedegat i bevent vi fresc i badant, ens agafa una paperina que el fa xerrar pels descosits. Sort que estem tots de bon humor. Saludo uns comensals on hi ha en Gurb i dos ex seminaristes més. El Gurb em parla del que havia estat el seu rector, a Granollers. Li recordo que era del curs d’en Sureda i d’en Muní.  

Per arrodonir la passejada ens enfilem fins a Sant Julià del Llor. La panoràmica des d’allà dalt és esplèndida i permet tenir una bona visió de la VALL DE LES ESGLÉSIES. Ens atén en Lluc. És el fill d’en Xavier Bou (aquest, germà d’en Jordi i fills de la Carme Pujolràs). Els dos nois participaren a les colònies on en Jaume i jo fèiem de monitors i directors, a Sant Feliu de Guíxols, l’estiu del 1974 i altres estius d’aquell entorn. El noi queda sorprès de que conegui el seu pare. Ens deixa la clau i visitem l’església: senzilla, neta, elegant, ben il·luminada, si bé hi surt alguna taca d’humitat. Quan retorno la clau a en Lluc, també surt la seva germana, la Joana, que té uns ulls d’una blavor clara on sembla reflectir-s’hi la brillantor des mar.  L’altra germà és en Pau, que no hi és. I, sense deixar de vigilar, hi ha el gos, que ja ens coneixem de les dues altres visites que he fet per allà.   

Retornem cap a Palafrugell passant per Constantins (de fet, per allà se’n diu Costestins), Les Serres, Llorà, Sant Gregori, Germans Sàbat, Sarrià, Celrà...

Es veu força gent a la missa vespertina. L’Enric hi fa d’escolà i es beu un bon glop de Vi consagrat. Ja al despatx, atenc un parell de visites. M’acomiado de l’equip responsable de la gestió de la casa de colònies de Puigpardines i els agraeixo el seu servei.

dijous, 8 / setembre / 2011

Faig un parell de gestions per la vila. Em trobo amb la Brigitte que es lamenta d’algunes pintades que hi ha pel poble. Me n’ensenya fotografies i certament tenen un desagradable to xenòfob i denigrant per tota la població: ella se n’ha queixat però sembla que ningú li’n fa cas. Em diu que potser a mi m’escoltin més.  També em diu que, amb barret, camisa blanca i sandàlies, estic agafant l’estil d’en Rodolfo Candelària. No és pas un mal model.

Amb els dos Pere anem a celebrar el Naixement de la Mare de Déu a Castell d’Aro on ens hi trobem amb els altres companys. Presideix la missa el bisbe Carles. Quan acabem, anem a arrodonir-ho a S’Agaró. Amb aquesta celebració m’acomiado dels companys de l’arxiprestat i tots em desitgen el millor per la nova etapa.

A la rectoria venen a visitar-me i a acomiadar-me els nebots de la Gracieta Ferrer que havia conegut i tractat al Hospital Geriàtric. Aquesta família està  vinculada a la Comunitat Evangelista de Palafrugell amb la que he procurat una bona relació. M’obsequien amb uns quants poemes religiosos que havia escrit la Gracieta i amb altres llibres d’espiritualitat Evangelista. Em desitgen una bona estada a Anglès.

A la missa, amb la supressió de la del convent, hi participen una dotzena més de persones que reforcen el grup i el fan més consistent. Quan acaba la missa, com ha succeït aquests darrers dies, ve tot de gent a acomiadar-se.

Sopo amb la Montse, en Pere, la Ceci i l’Anna. A la taula hi ha diversos productes de proximitat cuinats de forma casolana amb delicadesa, bon gust... Val a dir que, amb una cuina d’aquest estil, la qualitat de l’oferta turística puja molts graons. La Montse comenta les vinculacions familiars amb en Josep M. Soler, l’Abat de Montserrat. També parlem de Palol de Revardit, dels col·legis de la nostra infantesa, d’en Pep Guardiola i les vinculacions del Barça amb Palafrugell...   Crec que, a Palafrugell no està establert una mena de medalla o de reconeixement al mèrit turístic: La Xicra s’ho mereixeria.

divendres, 9 / setembre / 2011

Sembla que les formigues s’hagin adonat que la casa és buida i ara vulguin omplir-la elles, talment un exèrcit d’ocupes. Se’n troben per tots els racons de totes les plantes, a voltes fent gran corrues i altres vegades més aïlladament. I això que no recordo que, el Dijous Sant, escombrés.  Deu ser un xic el que succeeix a nivell de parròquia: ara que marxo, apareixen els descontents que fins ara treien ben poc el nas ni s’han ofert per cap mena de col·laboració.

La Isabel ve aviat a la rectoria per fer una esterrejada general. Hi ha moments que es fa difícil fer neteja: visites, en Paco i l’Antonio que netegen el pati, coincidència amb altres col·laboradors... També vaig triant, omplint bosses per llençar a les escombraries, guardant en capses... La Maria em porta una còpia del plec de signatures que es van portar a Girona. També em dóna un llistat de malnoms de gent de Palafrugell. En Miquel acaba d’enllestir els sobres amb els llibrets de comiat dels carmelites.

Com no podia ser d’altra manera, dino amb calma amb en Josep i la Catalina.

A la tarda vaig al geriàtric Palafrugell Gent Gran. També hi ha en Joan. En Francesc , amb altres treballadors del centre, ens fan un senzill i emotiu comiat. Quan acabem la celebració passem a fer un petó a cada àvia i encaixar les mans amb els avis.

A la missa vespertina m’acomiado dels feligresos de la missa diària: són amb qui més hem compartit la fe, la bona fe, la constància i la paciència. La quarantena d’assistents passen a saludar-me, alguns amb llàgrimes als ulls i tots amb un desig d’encert per la nova etapa.

Sortint de l’església, amb en Dídac, l’Encarni, en Pau i en Josep, fem una cervesa i mengem alguns montaditos a Cal Sometent. Em poso al dia  de diverses informacions relacionades amb el poble. I parlem de bolets: escarlets, trompetes de la mort, rovellons, pinetells... Sembla que, per l’entorn d’Anglès, se’n troben bones eroles.
Repasso el llistat motius o malnoms de Palafrugell: una bona radiografia del seu tarannà. En recullo alguns que gairebé són desconeguts: en Poca Roba, en Pito Ànec, en Filetos, en Panxa Ample, es Lloro, mossèn Parola, la Santos, en Cames de Bròquil, en Saltamontes, es Cardenal, es Cabra, en Pere Tendre, es Rissuenyo (no somreia mai), es Mut (sempre xerrava), la Nieves Xerraire, en Pota Prim, en Mandarina, es Magre, es Congre, en Perla, les Moreu-xinques,  en Comegatos, els senyors Saltets, en Lluís del Cel i la Blancapaloma, en Penja Lloques, en Mal Pixum, en Mala Ànima, la Perla de la Corona, es General, el Kaisser, la Budellera, en Pela Rates, en Mitja Padrina, en Jeroni truca, en Pixopalo, els Sis-centes, l’As d’Oros, en Llagosta, la Cigrona, a can Pasterada, Can Misses, Can Massito, es Serranillo, en Xatarra, en Parleris (no deia mai res), mis Angusties, en Dificultat, Can Depressa, en Pampallugues, en Dientes, Cal Xuflo... i més, i més, i més. Segurament que, d’alguns d’aquests, en Bepes no en sabia gaire res. Qui s’apunta a ampliar la llista i a interpretar-la? Poser en Joan Xicoira en sàpiga algun altre.