Lluna setembral, la més clara de l'any

dissabte, 3 / setembre / 2011

Quan m’he llevat i arreglat, faig una volta per la casa. La buidor ressona amb cada pas que hi faig. Per les finestres, vaig fent una ullada profunda observant el que ha estat el meu paisatge aquests darrers 17 anys.

Passo el matí tranquil enllestint documents, arreglant papers, contestant alguns missatges, responent el telèfon, penjant al bloc el meu recull de notes... De fet, el dia resulta tranquil i em va bé ja que aquests dies, amb la gent que vaig trobant i saludant, em passo l’estona acomiadant-me i donant explicacions. Hi ha moments com el d’ara que s’agraeix viure tot sol. Surto, però, un moment a fer una compra.

Se’m permet fer una bona migdiada doncs feia dies que no podia fer-la: total, una horeta que l’acabo sota la dutxa. I a tornar-hi.

A la tarda beneeixo el casament de la Gemma i d’en Jordi. Ella és de Blanes i ell, de Barcelona. Els nuvis estan molt nerviosos i molt tensos. La música no sona com voldrien. A més, la núvia s’ha oblidat la toia al cotxe. Intento calmar els ànims i descomprimir: el més important no són els detalls de la cerimònia sinó la nova etapa de la vida que inicien conjuntament. Els pares els deuen conèixer bé i estan la mar de tranquils i cofois; i els avis, encara més. i tal dia, farà un any.

Es fa notar una baixada de gent a la missa anticipada. Hi fan d’escolans la Maria Mei, la Marta, la Mireia, la Maria Mar i en Joan. Quan ens reunim, per pregar, per ajudar els altres, per la catequesi... Crist també hi és. I diguem-nos les coses a la cara amb noblesa, amb senzillesa, amb respecte, amb cordialitat... Felicito la Cinta i les Consols.  

Mentre som a missa, al sortir i quan vaig a dormir, cauen uns ruixadots. Tot plegat no arriba a recollir  ni un litre d’aigua: i tant que havien dit els meteoròlegs que havia de ploure a bots i barrals!           

diumenge, 4 / setembre / 2011

Fa molta xafogor i el matí és molt pesat. A les misses s’hi veu una bona volada de feligresos. Entre les dues misses vaig a demanar el llibre d’en Jordi Puntí MALETES PERDUDES.

Després de la missa de les 12, en Marian i la Maria, dos germans romanesos, es treuen una fotografia amb mi. La Júlia i en Gerard, que m’han fet d’escolans aquestes darreres setmanes, m’abracen amb força i sentiment. Sortint de l’església fa un bon ruixat: arriben a caure gairebé 8 litres.

Dino a Banyoles. Amb el sarau del trasllat, feia dies que no hi anava. A taula hi som la Carme, en Josep, l’Assumpta i l’Aniol. A la tarda venen la Marina i el seu xicot i  la Collell amb en Patllari i en Ferriol.  

Tot marxant, passo pel cementiri a dir un parenostre davant el nínxol de la mare i del pare. Des d’allà mateix, observant el punt blanc del santuari de Els Àngels, invoco la Mare de Déu: “a tot mal, deu-nos Remei”.

La missa vespertina, com els darrers anys, es dedica a l’advocació mariana de la Divina Pastora. L’església omple, especialment de persones d’origen andalús i tota la celebració té un remarcat resgust andalús. Hi canta el cor rociero Los Azahares de Palamós.  

Sortint de l’església torna a fer un ruixat i cau poc més d’un litre d’aigua. Acompanyo la colla dels organitzadors a sopar un xic. Quedo amarat de cultura pastorenya: barret de la Mare de Déu, el Pastoret, els bous, les carretes, les vares de plana, el riu...

Quan ja ha passat de llarg les 12 arribo a la rectoria.

dilluns, 5 / setembre / 2011

Es veu que en Gerard Depardieu manifesta que és un gran lector de les Confessions de sant Agustí afirmant que “calmen els meus interrogants més dolorosos” 

Pel matí faig alguna gestió pel poble. A l’església, en Paco està posant ordre després de la celebració d’ahir. Per la rectoria acabo de recollir les meves coses. Porto el cotxe al garatge per fer-hi la revisió general.

Dino amb en Joan i el seu amic franciscà, en Quim. Parlem un xic de les escorrialles d’aquest trajecte que hem compartit.  

A la tarda, vaig a visitar tres malalts: a dos, no els trobo. Això vol dir que es troben bé.

Abans de la missa vespertina ve a saludar-me en Pere que es va trobant bé. A la celebració s’hi nota la presència d’algú que acostumava a participar a les misses del convent. Entre tots som unes 40 persones, com molts dies de l’estiu, especialment l’agost.

Rebo algun missatge d’estiuejants que he conegut aquest estiu.

dimarts, 6 / setembre / 2011

El dia es presenta agradable. En Quim i en Jaume, de l’edat dels meu mininebots, venen a portar-me una fotografia seva perquè tingui un record d’ells.

Vaig a l’asil a acomiadar-me dels avis, especialment les que van ser companyes de la mare: l’Eusèbia, la Rosa, la Maria, la Montserrat, la Carolina, l’Angelina, la Conxita, la Filomena, la Margarita... Els faig un petó i una abraçada. Em regalen un llibre, un boli i un àlbum amb fotografies en diferents moments que he estat per l’asil. Agraeixo a la mare Rosario i a les monges tot el que han fet per la meva mare i per mi.

En Rafel Corbí, a Radio Palafrugell, em fa una entrevista en directe . Hi estic una horeta que passa volant. A l’acabar, l’emoció em traeix.

A la tarda, amb en Marià, fem una repassada als comptes de la Parròquia per deixar-ho tot arrodonit. No hi ha cap problema, si bé es detecta una certa davallada en els ingressos. Però, és clar, no ens pot estranyar. Esbargim una bona colla de dimonis.  

Abans de sortir a celebrar la missa vespertina, em ve un atac d’asma. Sembla que ho hagi de treure el fetge i els ronyons tot estossegant. Un metge, que és per l’església, em pregunta si necessito res. Amb un instant, se me n’ha anat. Ben segur que el nerviosisme també fa de les seves.  

Ara s’ha afegit algú de nou a la confraria del rosari i els voldria ensenyar a resar el rosari. I què més! Fa 500 que es diu el rosari a aquesta església i ara es voldria ensenyar a las pobres confraresses a passar el rosari!

Al vespre, la Roser i la Pilar m’obsequien amb un tros de mar: quin encert! Ja per sempre, aquest tros, serà meu. Ho vaig a agrair a en Joan.

La TV Costa Brava emet l’entrevista que vafer-me en Lluís Molinas. En Joan em telefona per comentar-me que li ha agradat.

dimecres, 7 / setembre / 2011

El dia es presenta lluminós. Amb en Paco, la Lluïsa, en Miquel i l’Antonio, anem a portar una altra càrrega de trastos a Anglès, sobretot utensilis de la cuina, la planxa, la post, el sisí.... Ja pràcticament ho tinc tot allà. 

En Pere oficiarà les exèquies d’en Jordi, ben conegut pels veïns de l’entorn del c. Torres Jonama / Clavé. La Rosa del carrer Estret em comenta que l’anomenaven l’Iron Side. Quan la Nuri, la seva dona, morí  (deu fer uns 10 anys), i  li lliuraren les cendres, en Jordi portava l’urna pels bars perquè els amics poguessin acomiadar-la. També se l’havia vist pels carrers cèntrics amb cadira de rodes, de recules i fent-se estirar per un gos falder que anava grinyolant d’esgotament. I quan arribava davant dels bars, deixava a fóra el gos i la cadira i, pel seu peu, anava fins a la barra. (dixit Rosa).

A la plaça d’Anglès hi ha mercat, és a dir, una parada molt ben assortida de fruita i verdura i una parada de pesca salada i confitats. A la doma, amb el rector, en Sebastià, hi ha un equip representatiu del consell parroquial per començar a prendre contacte: la germana Pilar, la Carme (que és la secretaria), la Pepi, en Ramon (que es responsable de l’economia) i en Miquel (responsable de Caritas i catequista). Fem un breu intercanvi d’opinions i comentem els temes més immediats. Hi detecto una actitud molt positiva d’acolliment: ben segur que m’ajudaran a guarir-me de les nafres de la forta esporgada i del trasplantament. En Sebastià em lliure un disc dur amb la informació més important i m’ensenya algun racó de l’església que encara no coneixia.  També ens saludem amb en Juan (el porter) i la fotògrafa Teresa Tarrés  (coneguda també com la Teresa del Pa) que ha fet unes fotografies pel record de la festa del Remei d’enguany.  

Quan la colla ha acabat de descarregar i jo he acabat l’entrevista amb la comissió i en Sebastià, anem a dinar. Aquesta vegada anem al restaurant La Barca de Sant Julià. És un xic més car que el primer que anàrem, a Can Tarrès, però el menú és complet i agradable i l’ambient, agradable. El cert és que en Paco, assedegat i bevent vi fresc i badant, ens agafa una paperina que el fa xerrar pels descosits. Sort que estem tots de bon humor. Saludo uns comensals on hi ha en Gurb i dos ex seminaristes més. El Gurb em parla del que havia estat el seu rector, a Granollers. Li recordo que era del curs d’en Sureda i d’en Muní.  

Per arrodonir la passejada ens enfilem fins a Sant Julià del Llor. La panoràmica des d’allà dalt és esplèndida i permet tenir una bona visió de la VALL DE LES ESGLÉSIES. Ens atén en Lluc. És el fill d’en Xavier Bou (aquest, germà d’en Jordi i fills de la Carme Pujolràs). Els dos nois participaren a les colònies on en Jaume i jo fèiem de monitors i directors, a Sant Feliu de Guíxols, l’estiu del 1974 i altres estius d’aquell entorn. El noi queda sorprès de que conegui el seu pare. Ens deixa la clau i visitem l’església: senzilla, neta, elegant, ben il·luminada, si bé hi surt alguna taca d’humitat. Quan retorno la clau a en Lluc, també surt la seva germana, la Joana, que té uns ulls d’una blavor clara on sembla reflectir-s’hi la brillantor des mar.  L’altra germà és en Pau, que no hi és. I, sense deixar de vigilar, hi ha el gos, que ja ens coneixem de les dues altres visites que he fet per allà.   

Retornem cap a Palafrugell passant per Constantins (de fet, per allà se’n diu Costestins), Les Serres, Llorà, Sant Gregori, Germans Sàbat, Sarrià, Celrà...

Es veu força gent a la missa vespertina. L’Enric hi fa d’escolà i es beu un bon glop de Vi consagrat. Ja al despatx, atenc un parell de visites. M’acomiado de l’equip responsable de la gestió de la casa de colònies de Puigpardines i els agraeixo el seu servei.

dijous, 8 / setembre / 2011

Faig un parell de gestions per la vila. Em trobo amb la Brigitte que es lamenta d’algunes pintades que hi ha pel poble. Me n’ensenya fotografies i certament tenen un desagradable to xenòfob i denigrant per tota la població: ella se n’ha queixat però sembla que ningú li’n fa cas. Em diu que potser a mi m’escoltin més.  També em diu que, amb barret, camisa blanca i sandàlies, estic agafant l’estil d’en Rodolfo Candelària. No és pas un mal model.

Amb els dos Pere anem a celebrar el Naixement de la Mare de Déu a Castell d’Aro on ens hi trobem amb els altres companys. Presideix la missa el bisbe Carles. Quan acabem, anem a arrodonir-ho a S’Agaró. Amb aquesta celebració m’acomiado dels companys de l’arxiprestat i tots em desitgen el millor per la nova etapa.

A la rectoria venen a visitar-me i a acomiadar-me els nebots de la Gracieta Ferrer que havia conegut i tractat al Hospital Geriàtric. Aquesta família està  vinculada a la Comunitat Evangelista de Palafrugell amb la que he procurat una bona relació. M’obsequien amb uns quants poemes religiosos que havia escrit la Gracieta i amb altres llibres d’espiritualitat Evangelista. Em desitgen una bona estada a Anglès.

A la missa, amb la supressió de la del convent, hi participen una dotzena més de persones que reforcen el grup i el fan més consistent. Quan acaba la missa, com ha succeït aquests darrers dies, ve tot de gent a acomiadar-se.

Sopo amb la Montse, en Pere, la Ceci i l’Anna. A la taula hi ha diversos productes de proximitat cuinats de forma casolana amb delicadesa, bon gust... Val a dir que, amb una cuina d’aquest estil, la qualitat de l’oferta turística puja molts graons. La Montse comenta les vinculacions familiars amb en Josep M. Soler, l’Abat de Montserrat. També parlem de Palol de Revardit, dels col·legis de la nostra infantesa, d’en Pep Guardiola i les vinculacions del Barça amb Palafrugell...   Crec que, a Palafrugell no està establert una mena de medalla o de reconeixement al mèrit turístic: La Xicra s’ho mereixeria.

divendres, 9 / setembre / 2011

Sembla que les formigues s’hagin adonat que la casa és buida i ara vulguin omplir-la elles, talment un exèrcit d’ocupes. Se’n troben per tots els racons de totes les plantes, a voltes fent gran corrues i altres vegades més aïlladament. I això que no recordo que, el Dijous Sant, escombrés.  Deu ser un xic el que succeeix a nivell de parròquia: ara que marxo, apareixen els descontents que fins ara treien ben poc el nas ni s’han ofert per cap mena de col·laboració.

La Isabel ve aviat a la rectoria per fer una esterrejada general. Hi ha moments que es fa difícil fer neteja: visites, en Paco i l’Antonio que netegen el pati, coincidència amb altres col·laboradors... També vaig triant, omplint bosses per llençar a les escombraries, guardant en capses... La Maria em porta una còpia del plec de signatures que es van portar a Girona. També em dóna un llistat de malnoms de gent de Palafrugell. En Miquel acaba d’enllestir els sobres amb els llibrets de comiat dels carmelites.

Com no podia ser d’altra manera, dino amb calma amb en Josep i la Catalina.

A la tarda vaig al geriàtric Palafrugell Gent Gran. També hi ha en Joan. En Francesc , amb altres treballadors del centre, ens fan un senzill i emotiu comiat. Quan acabem la celebració passem a fer un petó a cada àvia i encaixar les mans amb els avis.

A la missa vespertina m’acomiado dels feligresos de la missa diària: són amb qui més hem compartit la fe, la bona fe, la constància i la paciència. La quarantena d’assistents passen a saludar-me, alguns amb llàgrimes als ulls i tots amb un desig d’encert per la nova etapa.

Sortint de l’església, amb en Dídac, l’Encarni, en Pau i en Josep, fem una cervesa i mengem alguns montaditos a Cal Sometent. Em poso al dia  de diverses informacions relacionades amb el poble. I parlem de bolets: escarlets, trompetes de la mort, rovellons, pinetells... Sembla que, per l’entorn d’Anglès, se’n troben bones eroles.

Repasso el llistat motius o malnoms de Palafrugell: una bona radiografia del seu tarannà. En recullo alguns que gairebé són desconeguts: en Poca Roba, en Pito Ànec, en Filetos, en Panxa Ample, es Lloro, mossèn Parola, la Santos, en Cames de Bròquil, en Saltamontes, es Cardenal, es Cabra, en Pere Tendre, es Rissuenyo (no somreia mai), es Mut (sempre xerrava), la Nieves Xerraire, en Pota Prim, en Mandarina, es Magre, es Congre, en Perla, les Moreu-xinques,  en Comegatos, els senyors Saltets, en Lluís del Cel i la Blancapaloma, en Penja Lloques, en Mal Pixum, en Mala Ànima, la Perla de la Corona, es General, el Kaisser, la Budellera, en Pela Rates, en Mitja Padrina, en Jeroni truca, en Pixopalo, els Sis-centes, l’As d’Oros, en Llagosta, la Cigrona, a can Pasterada, Can Misses, Can Massito, es Serranillo, en Xatarra, en Parleris (no deia mai res), mis Angusties, en Dificultat, Can Depressa, en Pampallugues, en Dientes, Cal Xuflo... i més, i més, i més. Segurament que, d’alguns d’aquests, en Bepes no en sabia gaire res. Qui s’apunta a ampliar la llista i a interpretar-la? Poser en Joan Xicoira en sàpiga algun altre.