dilluns, 12 de setembre de 2011

Homilia de comiat de Palafrugell - 11·09·11


Quan arriba el moment del comiat, tot es fa tens i entranyable...  Amb tot, el vent del temps aporta la pols de l’oblit que paulatinament anirà  difuminant i esborrant les cares amigues, els gestos coneguts, les confidències íntimes...


A partir de demà el virus del temps ja començarà la seva fatídica feina d’anar devorant i esborrant de les nostres memòries: rostres, gestos, records... I si bé tot això restarà engolit fatídicament, seria greu que, tant de la vostra memòria com de la meva, s’esborrés Aquell que ens ha unit i que ha fet que ens trobéssim al llarg d’aquests disset anys que ara ja arriben a la fi: parlo de Jesucrist.


No sé si us heu fixat mai en les llavors. Les llavors no tenen l’aspecte atractiu i agradable. Per alegrar la llar es col·loquen flors o plantes, o també fruits de colors diversos. Però el més important de la llavor no és el seu aspecte sinó el que conté.

Dintre els textos evangèlics, Jesucrist sovint utilitza els rics simbolismes del sembrador i de les llavors per fer-nos adonar de la realitat profunda i amagada de la Bona Nova.

 
Donant una ullada a la meva vida i al meu treball d’aquests gairebé disset anys, apareixen molt semblants a una llavor, com una llavor estrafeta i boteruda. A partir d’ara, la meva vida queda soterrada en aquest camp que és Palafrugell i que sou vosaltres mateixos, on he intentat llaurar a fons. Sóc conscient que la meva vida enmig vostre no ha estat revestida de formes suaus, amables, elegants... Però ha estat, senzillament, la meva vida, la pobra vida d’un pagesot de Can Teixidor del Terme de Banyoles. D’això no en dubtem. I fixeu-vos en aquesta llavor on sobresurten unes arestes que li han donat forma: a Palafrugell ha estat el lloc on més intens ha estat el treball pastoral que m’encomanà el bisbe Jaume Camprodon. I ben segur que recordareu el primer encontre que tinguérem amb cada un de vosaltres, mirant-nos l’un a l’altre en una barrija-barreja de recel i de curiositat després del bon treball fet anteriorment per Mn. Josep Quer i tants capellans i vicaris que el precediren (amb un record entranyable per Mn. Lluís Vilà).

Mentre he viscut a Palafrugell, he commemorat (el 2006) en discreció el 25 aniversari de la meva ordenació; no vull passar per alt un dels moments més durs de la meva vida l’he viscut mentre he estat entre vosaltres,  amb la mort del meva mare –fa poc més d’un any - puc reconèixer i agrair la companyia i l’escalf de tots vosaltres, que m’ajudà a mi mateix a prendre consciència del sentit que té la mort per els cristians.  

I si bé aquestes arestes més rellevants han marcat la meva vida enmig vostre amb un significat genuí, no oblido que tota ha quedat omplerta de molts altres moments: els companys (Mn. Vicenç (al cel sia), Mn. Anton, els religiosos carmelites (especialment el P. Joan), Mn. Pere..., la reflexió i el treball en els grups de catequesi, l’empenta dels col·laboradors de Caritas, tota la campanya de la Missió Jubileu 2000 des del 1998 fins el 2005, la intimitat de tantes confidències, la generosa cordialitat del compartir la taula a les vostres llars, el goig de cantar junts, la profunditat de celebrar l’encontre amb Jesucrist als Baptismes, Confirmacions, Matrimonis, Uncions dels malalts, Reconciliacions i, sobretot, a les Eucaristies... amb tants rostres que, des d’aquí, he anat veient davant meu solcats per les llàgrimes o manifestant goig entranyable.,  i tantes i tantes altres coses que han omplert de vida aquesta llavor que és la meva vida enmig vostre, malgrat aquesta llavor com totes les altres, és estrafeta, boteruda, esquifida i volàtil.

Alerta, doncs, i no us fixeu massa en les formes d’aquesta vida, d’aquesta llavor. Millor dit, ja us he dit que el vent del temps amb la pols de l’oblit es cuidaran prou de soterrar-la i esborrar-la. I mentre la llavor queda entaforada enmig dels terrossos del camp, restarà sempre enmig vostre el Bri de la Vida. I és aquest Bri de la Vida que demano que Déu faci brostar, grifolar, germinar, florir, espigar i donar fruits. No, no és pas la meva vida la que us ha de resultar atractiva i interessant. Això seria un fracàs. El que cal és que aquest Bri de Vida que he intentat implantar i empeltar-vos hi sigui acollit dins vostre i vagi brostant, grifolant, germinant, florint, espigant, donant fruits. Els meus neguits estrafolaris, els meus esforços minsos i pintorescos de segur que s’oblidaran i es soterraran. I estic segur que l’Evangeli, en canvi, brostarà en les vostres vides, millor dit, ja està brotant. I és que d’altres, abans que jo, i també juntament amb mi, ja hi han sembrat. Mn. Josep Quer i molts altres capellans han llaurat i sembrat abans que jo, i molt millor. I, a les vostres vides l’Evangeli florirà i fruitarà amb Mn. Felip i més enllà d’ell. I això és el que de debò és important i interessant.     
El tresor que se m’ha confiat l’he portat enmig vostre en un trencadís i fràgil gerro de terrissa, a fi que aquest poder incomparable sigui atribuït a Déu i no pas a mi mateix (Cf. 2 Cor 4, 7). El que de debò importa no és el fràgil i trencadís gerro de terrissa sinó el tresor que dins d’ell hi he portat.

Ser cristià no ha estat mai de moda ni ben vist: seguir Jesucrist és un risc, un compromís i una aventura que no satisfà a tothom.
 
 
Amb sant Joan, el Baptista, faig l’afirmació que adreçava als seus seguidors quan li parlaven de Jesús: “Cal que ell creixi i jo minvi” (Jo 3, 30). Cal que creixi en vosaltres el neguit per servir els altres; que creixi en vosaltres l’esforç per formar Església; que creixi en vosaltres el neguit per fer present a Palafrugell el Regne de Déu; en definitiva, cal que creixi en vosaltres Jesucrist mateix.

Hi ha qui cerca demostracions científiques, sil·logismes ben construïts, savieses esotèriques o explicacions diàfanes. D’altra gent voldria una religiositat espectacular, una vida totalment coherent i una església formada només per bona gent i sants. Jo, en canvi, he intentat anunciar-vos Jesucrist, el Déu dels vençuts,dels sants, dels pobres, dels pecadors, dels ignorants, dels vexats, dels infants i dels senzills. Doncs, fixeu-vos-hi bé, ell mateix, Jesucrist, està vençut, penjat, clavat en una creu.

En ocasió de la meva ordenació, el 1981, es repartí un linòl·lium  com a record on es veia d’esquenes un jove, amb motxilla a l’esquena i posat d’excursionista mirant cap a la muntanya. El títol d’aquell linòleum era: “Per camins de Pau”. Quan pugi cap a les giravolts de Torrent, aquesta escena es repetirà de nou: amb posat de pelegrí, miraré l’Empordanet, mentre dintre meu hi ressonarà la coral de Bach que tantes vegades he cantat en el meu interior:

Sembrem amor als quatre vents,
omplim el món de cants.
L’amor vol cares somrients,
com en els jocs d’infants.
Avui deixem el camp nodrit
amb la llavor del cor.
Demà tot ho veurem florir
amb bells esclats d’amor.
Senyor, no sents el nostre plor?
            Els homes tenim fred.
            Doneu-nos cors de foc, Senyor,
            per tant d’amor que es perd.
El cant d’ocell quan ve el hivern
           A tots ens fa feliç.
           Germans, amb un somriure etern,
           trenquem el viure gris.
Senyor, anem cercant la pau
com pobres pelegrins.
Alcem els ulls vers el cel blau
cansats de tants camins.
Oh, Déu, de rostre lluminós,
de cor incendiat:
en vostre si tindrem repòs
tota l’eternitat.

1 comentari:

  1. Quina homilia més maca!! Només dir-te que aquesta llavor de la que parles no només l'has deixat a Palafrugell. Als que ens estimem aquesta terra com si fos la que ens ha vist nèixer també hi has deixat la teva llavor. En altres contrades, hi ha llavor, llavor que tu has plantat, en nosaltres i en les nostre filles, i això no s'oblida mai.
    Petons des de Cerdanyola

    ResponSuprimeix